Renda Básica versus turistización i mafia laboral

(A propósito del caso de la  ciudad de Palma, en la isla de Mallorca)

Publicat a Sin Permiso (28/02/2016)

Se cuenta que fue la prensa francesa quien utilizó, por primera vez, el término “balearización” para definir un proceso de explotación intensísimo del litoral de las Islas Balares (en mayor medida de Mallorca e Ibiza, y menos en el caso de Menorca y Formentera) para usos turísticos. Lo cierto es que el palabro hizo fortuna, y definía correctamente un modelo económico y social que lo sacrificaba todo (territorio, identidad, cultura, los sectores industriales tradicionales, etc.) al “Dios Turismo”. A esta balearización de los años 60-70 del siglo pasado, le sucedió un no menos intenso tsunami de construcción residencial, muy mayoritariamente para usos turísticos (no en balde, hubo un presidente autonómico que en un debate en el parlamento autonómico  afirmó en 1991 que: “Baleares tiene que convertirse en la segunda residencia de Europa”. El siglo XXI empezó con una bien consolidada realidad económica, social, y ambiental del “Todo Turismo”, pero, fruto de la movilización social, con algunas políticas de conservación del territorio y de contención al crecimiento de la oferta hotelera, y con algunos espacios, entre ellos el centro de la ciudad de Palma, sin una turistización total.

Pero en los años dos mil se produjo un cambio radical, y el centro de la capital se turístizó ¿Un proceso natural, fruto de un mercado perfecto para distribuir renta a base de la emprendeduría local? En Palma se puede disfrutar de mucha magia mediterránea, pero no hasta el punto de que se produzcan fenómenos tan paranormales en el mundo de la globalización neoliberal. De igual manera que en un momento pretérito se optó desde el poder político-institucional por expulsar la universidad del centro palmesano, en uno presente, este mismo poder, optó por entregar ese mismo espacio al turismo. El crecimiento de la cifra de hoteles urbanos, de alquileres turísticos, y de las llegadas de cruceros obedece a una apuesta política de los y las feligreses de la Iglesia del Crecimiento Económico que, en palabras de Carlo Bordoni[1], “es una de las pocas congregaciones -quizás la única- que no parece perder fieles y que tiene probabilidades reales de alcanzar un verdadero estatus ecuménico”.

A la cofradía del crecimiento le da igual que los nuevos hoteles “boutique”, la nueva oferta comercial, la privatización del espacio público con más terrazas cada día, obedezca más bien a la lógica del “nuevo lujo”[2] que a una de cohesión social a base de prosperidad compartida. Por otra parte, es pasmoso el silencio políticamente hegemónico sobre los costos ecológicos del turismo de cruceros. Como casi siempre en estos casos, sólo los grupos ecologistas mantienen la dignidad y son críticos con estos, en expresión del científico Gershon Cohen, “productores flotantes de mierda”. Pero bueno, quizás no hacen falta expresiones escatológicas para afirmar, como hace la periodista y escritora, Elizabeth Becker, que: “Los cruceros prometen que un número de pasajeros gasta una cantidad de dólares que en realidad no gasta, y que los negocios locales van a ganar. Pero esto no ocurre porque tienen muchos acuerdos con empresas para llevar allí a los clientes. Está también el coste de la contaminación: cuando un crucero atraca no se conecta a la electricidad, se deja ir, y genera una contaminación equivalente a 12.000 coches. Eso va al agua. Y pagan sueldos horribles. 50 dólares (46 euros) al mes a un camarero... Viven de las propinas. No se preocupan de las normas laborales y hay un verdadero interrogante sobre si siguen las normas medioambientales ¿Y dónde están las fuentes de agua? ¿Dónde están los cuartos de baño? ¿Quién recoge su basura? ¿Adónde va?”[3].

En este contexto hay que enmarcar el reciente proceso de turistización del centro de la ciudad de Palma, que se implementó y desarrolló ocultando también los costes de precariedad laboral que lleva asociado. Una ocultación que duró hasta unas semanas antes de que acabara el año 2015, cuando se conoció que la policía y la justicia estaban investigado una trama de explotación laboral en restaurantes de la zona céntrica de Palma[4]. El impacto inicial fue grande. Los efectos de la acción policial y del juez instructor son muy visibles en las calles de la ciudad, ya que se clausura un total de 33 restaurantes y bares. La mayoría de ellos lucen el precinto judicial en calles no precisamente modestas o de barrios periféricos. Por ejemplo, unos de los bares regidos por esta mafia está situado justo enfrente del parlamento autonómico de las Islas Baleares  y, por tanto, además de por turistas, es muy frecuentado por los políticos y las políticas locales, algunos de los cuales se enteraron, por fin, que ¡Los obreros también existen en los restaurantes turísticos! Algunos portavoces empresariales quisieron reducir el asunto a una anécdota, a “unas pocas manzanas podridas en una gran cesta que rebosa buen hacer y auténtica responsabilidad social a raudales”. Pero la evidencia de los hechos les desmiente: Son más 1.200 las personas que, a lo largo del tiempo, han sido explotadas; se ha producido un fraude millonario a la Seguridad Social y a Hacienda; hay una veintena de detenciones policiales y se ha encarcelado a los cabecillas de la mafia; hay indicios sólidos de amenazas y agresiones a muchas de las víctimas que, además, son inmigrantes.

Les reproduzco algunos de los titulares de la prensa local sobre el asunto: “Testimonios de la trama de explotación laboral en restaurantes de Palma relatan "insultos y maltrato" de encargados y jefes”. "Si se desperdiciaba comida caducada, amenazaban con descontarlo del sueldo". “La mafia laboral destruyó documentos contables en B antes de las detenciones”. “El juez destaca que la mayor parte de la facturación de sus negocios se hacía en dinero negro”. “El jefe de la mafia laboral cobraba 1.500 euros semanales de comisión a un testaferro. Otro socio admitió que se repartió 200.000 € de dinero negro con otro cabecilla en 2 años”. “La red hacía quebrar sociedades para luego explotarlas a través de personas interpuestas”. “El jefe de la mafia laboral: «Si no tienes relaciones conmigo, te despido»”. “Un feje de la mafia laboral pagó 6.000 euros a un trabajador tras darle una paliza. Un empleado denunció a dos cabecillas de la trama por una brutal agresión al reclamarles el sueldo. La victima aseguró que le ofrecieron más dinero por retirar la acusación”. “La red servía productos caducados, alimentos con moho, frutas en mal estado, bebidas y tapas 'recicladas' y botellas de alcohol rellenadas con jeringuilla”. "En la cocina había bichos", y así suma y sigue… Pero, desde la primera información según la cual: “durante la investigación, la Policía Nacional detectó situaciones de "semiesclavitud" en los negocios de esta mafia laboral. Excesos de jornadas y salarios "irrisorios" que se cree podrían afectar a un millar de personas. Además, se calcula que los impagos con Hacienda rondan el millón de euros”, se ha informado de estos hechos desde la sección de sucesos y se ha manifestado más preocupación por “la mala imagen turística” o por la vertiente de atentado contra la salud pública -ambas cuestiones de evidente importancia- que por la existencia de casos de lo que la ONG Anti-Slavery International denomina “esclavitud moderna”. Un último titular de prensa que reproduzco sintetiza esta relegación del factor trabajo a un segundo plano: “Mafia laboral: ratas y hedor en el centro de Palma”.

El tratamiento que la prensa local está dispensando a esta trama de explotación laboral no es cosa baladí. La burguesía reserva las páginas de los medios de comunicación dedicadas a política o economía a las cosas importantes, y entre éstas no están los efectos más extremos de la precariedad laboral. El establishment ha normalizado que su modelo de “modernidad” genere grandes desigualdades por la existencia de una “sociedad oculta”, compuesta por multitudes y que está basada en la adaptabilidad a las condiciones adversas[5], pero lo más grave es que se está normalizado que el modelo de gestión empresarial nada tiene que ver con los derechos humanos.

Es más que significativo que un caso como el de esta mafia laboral, en una ciudad en la que tienen domicilio social importantes multinacionales españolas del turbocapitalismo turístico, no haya provocado un debate político social más allá de lo expresamente jurídico (los sindicatos y el gobierno autonómico se han personado como acusación particular). La ocasión debería merecer, al menos, una reflexión por parte de la supuesta izquierda gobernante (PSOE y los ecosoberanistas de MÉS, con el apoyo parlamentario de PODEMOS) sobre lo que podríamos llamar nuevos fenómenos de la “economía sumergida de la exclusión” en la que la institucionalización de la inseguridad laboral en general, y la desregulación total de la contratación a tiempo parcial en particular, juega un papel de gran importancia ¿Está dispuesta, al menos la izquierda formalmente antiausteridad neoliberal, a concretar la propuesta de Owen Jones, según la cual “La seguridad laboral debe estar en el centro de un nuevo movimiento progresista”[6]? De momento se han limitado a las generalidades y a lo “políticamente correcto” (invocaciones a mejorar el turismo para mejorar la calidad del empleo, a introducir en el modelo de “todo turismo” elementos de sostenibilidad (sic) y de diversificación a base de apuestas por la I+D+i). Convendría recordar que la seguridad laboral que, con Owen Jones, habría que defender “debe ir mucho más allá de los sueldos y condiciones laborales. Una nueva política con la clase como parte central debe abordar la profundamente arraigada alienación que sienten muchos trabajadores, sobre todo del sector servicios: el puro tedio y aburrimiento que a menudo acarrea el trabajo rutinario y repetitivo. No se trata de dar más capacitación a los empleos y variar las tareas diarias de los trabajadores, aunque esto forme parte de ello. También se trata de dar a los trabajadores control y poder genuinos en el lugar de trabajo”.

En cualquier caso, las prácticas empresariales mafiosas no desaparecerán sin una Inspección de Trabajo y Seguridad Social decente que, como mínimo, tenga medios de acuerdo con los ratios que marca la OIT de un inspector/a de trabajo por cada 10.000 trabajadores/as, y que obedezca a una lógica de papel tuitivo del Estado con la parte débil en la relación laboral en el conjunto de las empresas, y especialmente en las pequeñas y medianas. Se trata de que la democracia sea real también durante la jornada laboral, de lo contrario “el Estado deja de ser la encarnación del gobierno popular y pasa a convertirse en un sistema de gestión de negocios”[7].

No obstante, una sociedad no se puede autocalificar de decente sin  ir a la raíz de las causas del fenómeno de la “nueva esclavitud” y a su radical erradicación: Las causas hay que buscarlas en la falta de libertad material de un número cada vez mayor de ciudadanos y ciudadanas. El llamado mercado laboral ya no garantiza –si es que lo ha garantizado alguna vez en las economías turistizadas- la ausencia de pobreza y de riesgo de exclusión; y los sistemas de Seguridad Social y de rentas mínimas garantizadas son cada vez más ineficaces para corregir los efectos del neoliberalismo, por más que crezca el PIB.

Establecer una Renta Básica de ciudadanía es, fundamentalmente, cuestionar esta  lógica del capitalismo salvaje y buscar otro modo de organización social en el que las nuevas formas de esclavitud sean extirpadas de raíz con la instauración de un derecho incondicional a un ingreso monetario que “puede conducir a la restauración de un derecho al trabajo libremente consentido, respetuoso de todos y de cada uno”[8] y, por tanto, que la democracia sea realmente democrática para todos y todas.

---

[1] Estado de Crisis. Zygmunt Bauman y Carlo Bordoni. Página 96. Paidós 2016.

[2] El nuevo lujo. Experiencias, arrogancia, autenticidad. Yves Michaud. Taurus 2015.

[3] Entrevista en El País de 09.08.2015, disponible aquí:  http://internacional.elpais.com/internacional/2015/08/06/actualidad/1438858767_393725.html

[4] Lo novedoso es la ubicación de los locales, pues las prácticas mafiosas en zonas  turísticas son relativamente frecuentes. Ahora mismo la Policía Local de Palma está sumergida en un caso de corrupción  asociada a favores  a locales de ocio y prostitución de la  conocida zona turística de Playa de Palma.

[5] Carlo Bordoni en Estado de Crisis. Zygmunt Bauman y Carlo Bordoni. Página 118. Paidós 2016.

[6] “Chaves”. La demonización de la clase obrera. Owen Jones Pagina 313 Capitán Swing, 2012.

[7] Democracia S.A.  La democracia dirigida y el fantasma del totalitarismo invertido. Sheldon Wolin. Página 334.  Katz Editores, 2008.

[8] Manifiesto Utopía. Página 85.  Icaria, 2010.

Cap setmana de Memòria Democràtica

Dissabte a la nit al Teatre Principal de Palma: “Només Quan Plou”, un espectacle inspirat en la vida d’Aurora Picornell a través dels records de la seva germana Llibertat, teatre del bo i del compromès, “per contar històries necessàries”.

Diumenge al matí en ell cementeri de Palma: Acte Unitari en el Mur de la Memòria en homenatge a Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, organitzar per la “Comissió 24 Febrer”. Com l’important d’aquests actes és l’homenatge a les víctimes i l’empatia amb els seus familiars,   no vaig llegir una petita intervenció que tenia preparada, us en faig sis cèntims:

“... des del primer moment, el règim feixista va fer un esforç extraordinari per desenvolupar una política de memòria que, dit sense embuts, va consistir a demonitzar primer i fer desaparèixer després, la memòria democràtica, per tal de construir una nova memòria col·lectiva afí als seus postulats. Quan va arribar la Transició, és a dir la restauració de la Monarquia Borbònica, ja feia més de 35 anys de recreació d’una història falsa de deslegitimació de la Segona República i oblits institucional de les víctimes del franquisme.

Creiem, idò, que la nostra pressa està més que justificada. Tenim pressa de veure Sa Feixina sense el monòlit que té l’ únic valor “patrimonial” de ser, encara ara, una peça importantíssima de la política de memòria del feixisme a Palma. El compromís del govern municipal de Palma d’alliberar el parc de Sa Feixina d’aquest horrorós monument, a més de ser l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica, ha de ser  significació de compromís amb les víctimes del franquisme (les palmesanes i dels d’arreu), els drets humans, la pau, i la memòria democràtica... La sola desaparició del monòlit ja embellirà aquella zona de la ciutat. El llevin ja!

L’enyorat Eduardo Galeano ens va deixar escrit, a “La memoria mutilada”:

“La memoria del poder no recuerda: bendice. Ella justifica la perpetuación del privilegio por derecho de herencia, otorgaimpunidad a los crímenes de los que mandan y proporciona coartadas a sudiscurso, que miente con admirable sinceridad.”

Idò, als que beneeixen el monument al Baleares no els permetem que segueixin mentint, i embullant la troca.

Tenim pressa que la Llei de fosses es posi en funcionament, perquè la "Querella d’Argentina" avanci amb la implicació i suport de les institucions mallorquines.

No obstant això,  la nostra pressa, no ens impedeix dir que, sens dubte, ara si, anam pel bon camí.

Però, avui i aquí, hem de dir que tenim molta pressa perquè sigui una realitat l’anul·lació de totes sentències dels tribunals franquistes des de juliol de 1936. Entre elles les d'Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, i tants d’altres lleials a la legalitat república, a la llibertat i al progrés social, cultural i econòmic.

En definitiva, tenim molta pressa de poder gaudir d’una veritable política de memòria pública com a element de cohesió social. I, així, poder dedicar més temps a altres urgències, com ara la de lluitar per una forma d’Estat veritablement democràtica: La República. Veritat, justícia i reparació! Salut i república!"

En acabar el dia  escolt  “Campanades a morts” de Lluís Llach. Un imponent homenatge i de dol a les víctimes de la repressió franquista als treballadors  assassinats a Vitoria-Gasteiz, 3 de març de 1976. El dijous d’aquesta setmana  farà quaranta anys.  No oblidam!

Publicat originalment a El Periscopi (29-02-2016)

La bretxa salarial entre homes i dones

Des de l'any 2011, el dia 22 de febrer se celebra, arreu de la Unió Europea, el Dia de la Igualtat Salarial entre dones i homes. Aquesta data -en la qual hi ha molt per reivindicar i més aviat poc que commemorar o celebrar- té com a referència una Resolució del Parlament Europeu de 2008 amb recomanacions destinades a la Comissió Europea sobre l'aplicació del principi d’ igualtat de retribució entre homes i dones. Cada 22 de febrer es vol, doncs, denunciar i sensibilitzar a tota la ciutadania sobre el fet que les dones i els homes no guanyen el mateix per la realització del mateix treball o de treballs d'igual valor, o, dit d'una altra forma, que les dones han de treballar més temps per guanyar el mateix que els homes, malgrat el desenvolupament normatiu i els avanços formals aconseguits en la igualtat de tracte i oportunitats en els últims anys.

A propòsit del 22 de febrer de 2016, un informe realitzat per UGT, que ha tingut el merescut ressò mediàtic, senyala que el salari mitjà de les dones a les Illes Balears era en 2013 de 18.998 euros anuals, mentre que el dels homes era de 22.584 euros, és a dir, existia una bretxa salarial a favor dels homes d’un 16%. L'informe d'UGT està fet amb total rigor, prenent com a font la darrera Enquesta d'Estructura Salarial de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) (de 2013) que és, sens dubte, la font estadística més robusta en combinar informació d’Hisenda i de la Seguretat Social. No obstant això, a parer meu, l’ Enquesta d'Estructura Salarial presenta l’inconvenient del considerable retard temporal en el subministrament de les dades estadístiques. Un retard que, tot i ser un problema de gairebé totes les estadístiques estructurals de l’INE, s’agreuja en aquest cas quan, per a denunciar i sensibilitzar sobre la bretxa salarial entre homes i dones en 2016, s’han d’emprar dades de 2013.

Però hi ha una alternativa, que personalment m’agrada força com font d’informació, que ens permet emprar dades de 2014, i que no és una altra que la proporcionada per l’Agència Tributària amb l’ “Estadística de mercat de treball i pensions en les fonts tributàries”. Val a dir que aquesta estadística, que es publica una vegada a l’any (la corresponent a l’any fiscal de 2014 es va fer pública el dia 17 de novembre de 2015), és una recerca de caràcter censal basada en la Relació de Perceptors de Salaris, Pensions i Prestacions per Desocupació que presenten els ocupadors mitjançant la Declaració Anual de Retencions i Ingressos a Compte sobre Rendiments del Treball (Model 190). Per tant, és una informació força robusta en general, i, en particular, a l'hora de parlar de salaris formalment declarats a hisenda.

En el gràfic que acompanya a aquestes línies, es pot observar, bàsicament, el següent. i.- Tant a les Illes Balears, com al conjunt del regne d’Espanya, els salaris mitjans dels homes són superiors a la mitjana, mentre que els salaris de les dones són, en ambdós casos, inferiors. Hom pot intuir que són els salaris que cobren les dones els que tiren a la baixa el salari mitjà global. ii.- La bretxa salarial a Balears és en 2014 d’un 17,9% a favor dels homes, és a dir, per cada 100 euros de salari guanyats pels homes, les dones han guanyat 82 euros; mentre que aquesta bretxa salarial al conjunt de l’Estat és d’un 22,5%.

Aquesta bretxa salarial entre homes i dones reflecteix la discriminació i les desigualtats en el mercat laboral que afecten principalment a les dones. Però el fet que a Balears aquesta bretxa sigui un 4,6% menys que al conjunt d’Espanya té a veure, al meu entendre, amb causes complexes però que es podrien resumir en la conjunció de tres molt rellevants: a) En la mesura que la precarització del mercat laboral ha anat avançant, hi ha hagut una anivellació salarial a la baixa entre homes i dones. b) Amb la crisi, s'ha destruït molta ocupació masculina amb salaris mitjans/alts (en construcció, indústria i en serveis bancaris, etc. que treballaven tot l'any), i, a més a més, l'acceleració del procés de terciarització turística estacional ha estat un altre factor d'igualació a la baixa. c) El Salari Mínim –cobrat per moltes més dones que no homes- no ha deixat de perdre valor relatiu.

Quan el Parlament Europeu va aprovar la resolució que dóna origen al Dia de la Igualtat Salarial entre homes i dones, no s'havia iniciat l ’austericidi. A la vista dels resultats, és clar que fa falta un “Pla B per a Europa” que, en el cas que ens ocupa, permeti, almenys, reforçar la negociació col·lectiva, impulsar els Planes d'Igualtat a les empreses, des feminitzar l’ocupació a temps parcial, i augmentar considerablement el Salari Mínim per a complir la Carta Social Europea que estableix que el SMI ha de ser equivalent al 60% del salari mitjà.

Publicat originalment  a dBalears (22-02-2016)

Bretxa salarial balear 2014: 17,9%

Avui és el Dia de la Igualtat Salarial entre homes i dones, que es celebra cada 22 de febrer  arreu la UE des de l’any 2012, i pretén denunciar que es continua retribuint de manera desigual a la meitat de la població. Sóc de l’opinió que aquesta situació evidencia la pèrdua d’impuls igualitari que ha sofert la democràcia. En una societat veritablement democràtica seria totalment inversemblant que la meitat de la població tingués pitjors condicions laborals que l’altra meitat. Com podem avançar en la igualtat de gènere si no ens escandalitzem davant la bretxa salarial sempre favorable als homes? Com podem superar una societat patriarcal –on la violència masclista és una xacra de mort, tortura i sofriment insuportable- si no es fa tot el possible per eliminar aquesta discriminació salarial? Aquesta és la qüestió de fons.

En el conjunt del Regne d’Espanya, es calcula que el salari mitjà anual de les dones s’ha d’incrementar en un 32% per equiparar-se al dels homes. A Balears, i segons l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 2013, el salari mitjà de les dones era de 18.998 euros anuals, mentre que els homes van cobrar 22.584 euros, és a dir, en 2013 existia una bretxa salarial a favor dels homes d’un 16%. Em permetin, no obstant això, que comenti unes altres  dades més recents i que, al meu entendre, són fonamentals a l’hora de parlar de diferències salarials entre homes i dones. Em referesc a les que ens proporciona l’Agència Tributària, mitjançant l’Estadística de mercat de treball i pensions en les fonts tributàries corresponents a l’exercici fiscal de 2014, que és una font d’informació que la Fundació Gadeso ha incorporat en les seves anàlisis del mercat laboral illenc (vegin aquí ,  aquí i aquí). Pel que fa referència al que ara tractem cal dir que: El salari mitjà anual total a Balears va ser de 17.247 euros, el dels homes de 18.861 euros i el de les dones de 15.917 euros. Conclusió: D’una banda, el salari mitjà anual dels homes és superior a la mitjana, mentre que el de les dones és inferior; i, d’altra banda, aquestes dades situen el salari mitjà de les dones en un -17,9% en relació al dels homes, és a dir, la bretxa salarial illenca en 2014 va ser d’un 17,9%.

És, sens dubte, una situació intolerable, màxim si tenim en compte que, cada vegada, més dones tenen la condició de membre sustentador principal de la llar. Una situació insostenible que té alternatives. Per començar les següents: Derogar la Reforma Laboral de 2012 per reforçar la negociació col·lectiva i evitar l’ús i abús del contracte a temps parcial, que segueix sent molt majoritàriament femení i no desitjat; promoure decisivament els Planes d’Igualtat en les empreses; fixar un Salari Mínim –que és cobrat majoritàriament per les dones- digne; reforçar el poder sindical als centres de treball; i desenvolupar campanyes específiques d’Inspecció de Treball per a evitar discriminacions encobertes; i fer complir la regulació legal que obliga a tendir cap a la paritat en els consells d’administració de les grans i mitges empreses.

Sí que es pot!

Pubicat originalment a El Periscopi (22-02-216) 

Granada (en 7 fotografies)

Em sembla mentida que, en anys, hagi estat capaç de recórrer grans distàncies per a visitar aquell lloc recòndit i, fins el cap de setmana del 15 al 17 de gener, no hagués estat a Granada i, per tant, Alhambra, Albaicín i Sacromonte … fossin llocs per mi desconeguts.

Ningú com Washington Irving en els seus “Cuentos de La Alambra” per a captar l'essència d'aquest monumental patrimoni de la humanitat: “ ... mi fantasía recorrió con frecuencia las románticas estancias de la Alhambra. Y he aquí, por vez primera, realizado un sueño; todavía, sin embargo, no doy crédito a mis sentidos, y hasta dudo de que habite el Palacio de Boabdil o que contemple la hermosa Granada desde sus balcones”. Però l’Alhambra és, també, imatges.

Belles imatges.

Sàvia del Albaicín i del Saconamente per l'enyorat Enrique Morente, però a més de sensacions i música, són imatges…

Per això resumesc la meva primera -i molt tardana estada a Granada- en set fotografies seleccionades un poc a l’atzar i, en alguns casos, tetes sota els efectes etílics del vi granadí Muñana.

Els perills de moure's per Palma amb bicicleta

Aquesta setmana explicaré una història que suma els diferents “incidents” que m'han ocorregut en pocs dies en el mateix trajecte: Surt de casa cap a l'Estació 70 (cantonada de carretera Valldemossa amb carrer Guillem Forteza) de BiciPalma. Agaf una bicicleta i em dirigesc al centre de Palma. Un poc abans d'arribar a la Comissària de Policia que hi ha a la carretera de Valldemossa, i després d'insistir amb el defectuós timbre de la bici perquè em deixessin passar pel carril bici, haig de desviar-me i envair la vorera, ja que dues persones, amb sengles carrets de nen o nena, han envaït l'espai per on hauria d'haver pogut circular. Arrib a la Plaça Paris, reduesc la ja lenta velocitat, i respir profund… vaig a entrar al perillós carrer Blanquerna. Seguesc avançant cap a les Avingudes a marxa lenta. De sobte, un impacte amb certa força en la roda posterior de la bicicleta està a punt de fer-me caure. Algun component no descobert de les “Ondes Gravitacionals”? Doncs no! Un papà que no té un altre lloc millor per jugar a la pilota amb el seu fill! Podria haver estat greu, però, afortunadament, no ha passat res, i, al cap i a la fi, ni el pare ni el nen són responsables de la deixadesa municipal perquè la gent distingeixi entre un carrer semi peatonalitzat i una plaça per jugar al futbol. No ha passat res, cert, però segur que si això li succeeix a algú principiant en l’ús de la bici a Ciutat, se li lleven les ganes de no utilitzar el cotxe!

Seguesc el lent pedaletjar pel carrer Blanquerna i, a tocar les Avingudes, em despist un instant per a comprovar si ja han obert la botiga de Deixalles. Un instant en el qual el carril bici és envaït per una persona que empeny una cadira de rodes amb una senyora major. A punt estic d’ atropellar-les... Uf! Per fi surt del carrer Blanquerna. Però, per fer-ho, he de girar a l'esquerra i circular per sobre de la vorera de l'Avinguda Comte de Sallent, travessar el carrer Arxiduc Lluís Salvador, seguir una mica més per sobre de la vorera, travessar les Avingudes i endinsar-me al carrer Sant Miquel. No anem tan de pressa. Va ser sortir del carrer Blanquerna i dos homes -al crit de: “Les bicicletes no han d'anar per les voreres”, “Les voreres són per als vianants”- em diuen de tot menys guapo. Intent explicar -mostrant-los el senyal- que aquell tros de vorera és -des que el PP va eliminar el carril bici de les Avingudes- per a vianants i, alhora, bicicletes. Que m’obliguen a anar per allí… No els convenç i, al poc, arrib al semàfor per travessar les Avingudes. Esper, i en posar-se verd intent començar a pedaletjar una mica ràpid però em resulta impossible: El carril bici està totalment ple de vianants. Haig d'aturar-me en la mitgera de les Avingudes, estic envoltat de vianants que involuntàriament m'empenyen. Jo i la bici de BiciPalma acabam sobre el petit parterre amb gespa. Al posar-se verd el segon semàfor, amb dificultats, m’enfil cap al Carrer Sant Miquel. Però, oh!, no puc circular per aquest nyap de carril bici que no acaba de ser-ho (on sempre el cotxe s’imposa a la bicicleta), està tallat per un camió de repartiment… Al final, aconseguesc sortejar els impediments i girar al carrer Regna Maria Cristina i, atacat de nervis, deix la bicicleta a l'estació que BiciPalma té enfront de la Delegació d'Hisenda.

En fi, no és fàcil la mobilitat amb bici a la ciutat de Palma. No ho és per falta d'educació de tots (conductors de cotxes, de motos, de bicis i, per descomptat, dels vianants), però ho dificulta amb escreix que l'Ajuntament de Palma s'entossudeixi a mantenir el carril bici del carrer Blanquerna, i a no revertir el disbarat que va fer el PP amb l'eliminació del carril bici de les Avingudes. En qualsevol cas, persistiré. No em dóna la gana de tirar la tovallola. Una mobilitat ecològica és possible arreu, a Palma, també!

PS: Mentre escrivia aquestes línies, m’arribat la notícia de la mort de Muriel Casals, com a conseqüència de les ferides que li havia provocat, precisament, l’ atropellament d'una bicicleta. Sens dubte, la recordarem en moltes facetes. Deixau-me, però, que avui la recordi per una contestació que va donar a la següent pregunta “Imagineu aquest escenari: Catalunya lliure però no capitalista”. L’economista i mestra en economia contestà, amb la seva lucidesa habitual: Això del capitalisme i el socialisme és molt complicat, en aquests moments. Et citaré l'economista Jacint Ros i Hombravella: “Ara ja sabem que el segon millor sistema és el capitalista. Ens falta descobrir el primer”. Descansi en pau!

Publicat originalment  a dBalears  (15-02-2016)

Tweet130

Milà (en cinc encontres amb Leonardo da Vinci)

Vàrem aprofitar el pont de la Constitució i de la Puríssima per fer una escapada a la ciutat principal del nord d'Itàlia. Entre unes coses i unes altres, fins ara no he pogut posar-me a escriure aquestes notes. El cas és que només aterrar, entrar a l’aeroport, i anar cap a l'estació de tren, t’adones que has arribat al nord d’Italià. Això no és el sud, és la Llombardia! Tot sembla una mica menys italià.

Com hem tingut un considerable retard, arribam més tard del que estava previst. Fa fred i hi ha boira. És divendres i el centre de la ciutat està gairebé desert. El trajecte de l’estació de tren al modest, però acollidor, i cèntric hotel, ens permet el primer tast amb l’encant dels carrers d’una ciutat que, a més de disseny, té molt senyoriu. A la a corre-cuita deixam motxilles i, amb la necessitat de menjar alguna cosa, ens enfilem cap al Doumo. No hi ha més remei que sopar d’un entrepà contemplant la catedral milanesa il·luminada. Breu visita -ja hi tornarem- a la Galleria Vittorio Emanuele II, i cap a l’hotel a descansar.

Des de primeres hores de l’endemà és un no aturar. De bon matí tenim una cita amb Santa Maria delle Grazie. Allà tenim el primer encontre amb Leonardo da Vinci. L’Ultima Cena (Cenacolo Vinciano) ja bé val una visita a Milà. 

Tot seguit visitarem la Catedral de Milà, és a dir, la celebèrrima catedral del Duomo. Des de la terrassa panoràmica, a la cripta, passant per l'interior d’aquesta enorme catedral gòtica, tot és visita obligatòria. I, tanmateix, per més que fotografii gàrgoles, formes arquitectòniques, escultures, rosetons, columnes, algun quadre, alguna rajola del trípol de marbre... em tem que no sóc capaç de copsar tota la grandesa del principal monument de, diguem-ho en llombard, Milan. Però, pareu atenció, el Duomo i voltants també és de, en italià, Milano. Ho vàrem poder tastar que érem a Italià! Resultà que, sortint del Museu de la Catedral, ens toparem amb unes noses, i els nuvis i acompanyants ballaven, cantaven i feien bulla, tot animat per una fantàstica, colorista i molt gamberra- banda-xaranga. Italià en estat pur!

De la bulla xaranguera, a la serietat: Senzilla però solemne, molt a prop de la Plaça del Doumo hi ha la Piazza Mercanti que, a més de ser el petit recó medieval de Milà, és on hi ha el monument a la resistència antifeixista. Foto imprescindible!

Seguidament vista a la Biblioteca e Pinacoteca Ambrosiana on, en un bellíssim edifici, es produeix el segon encontre amb el gran Leonardo da Vinci i el seu “Còdex Atlanticus”. 

Però a la Piazza del Duomo hi ha una altra visita que, potser per imprevista, em va copsar de manera especial: El Museu del Novecento. Vistes espectaculars del Doumo i art d'avantguarda a rompre. Des de “El curto estato” (aquest quadre neoimpressionista amb els obrers en vaga i que, en forma de pòster, és tan famós) a la col·lecció de “Grafici Partigiani”. S’ha fet tard i és hora de sopar.

L’endemà toca dedicar el matí al Castello Sforzesco. No hi ha racó que no tingui interès, i si un museu és interessant, l’altra ho és encara més. Però dues coses destaquen per sobre les altres: Una Pietat (inacabada) del gran Miquel Ángel i, tercer encontre amb Leonardo da Vinci amb unes pintures sobre frescs. A la tarda tenim una cita especial: El Teatro alla Scala. Gaudirem d’una visita inoblidable a aquest temple del cant bell i de la interpretació de “Il flauto magico per i bamnini”, una molt bona versió resumida de l’òpera de Mozart, adaptada per a nens i nenes. A la sortida una passejada pels carrers de botigues de luxe i de les més “normals”. La il·luminació nadalenca ajuda a fer que tot plegat tingui un aire especial.

L'endemà partim cap al Lago de Como. Sembla que tindrem un dia amb boira però, vet aquí que, en avançar les hores, escampa i queda un cel obert i un dia solejat. Passejada per Como (amb cafè, i compra de lavanda i un fulard de seda, inclosos) abans de navegar pel llac rumb a Bellagio. Malgrat que el tsunami de la construcció ha fet estralls, és certament mal de fer oblidar els paisatges i poblets del llac i, en particular, l’encant de Bellagio.

El dia abans de partir cap a casa, tenim cita amb el quart encontre amb Leonardo da Vinci en el Museo Nazionale della Scienza e della Tecnologia. Aquest immens convent del segle XVI alberga una col·lecció de més de 10.000 peses dedicades a la física, l'astronomia, la hidrologia i hangars amb avions, trens, galions, però, sens dubte, per sobre de tot, s’ha de fer esment a la galeria de maquetes basades en esbossos d’enginyeria de Da Vinci. Molt aprop hi ha l’església de Sant Ambroggio, paga la pena anar-hi sobretot pels seus exterios.

Una visita rapida al Palazzo di Brera i ens encaminem cap a I Navigli abans que fosquegi. A diferència d’un vespre anterior que hi soparem, hi ha una gentada. És festiu i la majoria són milanesos... Aquest barri d’antics canals està de moda, amb abundant oferta gastronòmica, botigues de disseny, antiguitats... En la mesura que enfosqueix augmentà la boira... Gairebé no es veu d’una banda a l’altra del canal. Tant de bo que la boira no ens impedeix –és impossible- encertar amb un bon restaurant i sopar.

L’estada a Milà toca al seu final. Però encara ens queden hores a bastament per a visitar la Chiesa di San Maurizio, és a dir, la capella reial del convent de Sant Maurizio a la qual els milanesos no s'estan d'anomenar la “Capella Sixtina de Milà”. No hi ha ni un sol centímetre quadrat sense pintar i, tot i que les pintures en fresc de Berbarnino Luini, no són les de Miquel Angel, déu n'hi do amb la capella sixtina milanesa. Aferrat a aquesta Iglesia, i en el que abans era el monestir, s’hi troba el molt recomanable Civico Museo Archeologico di Milano. La pesa més emblemàtica d’aquest museu és, sens dubte, la “Testa di Eracle”. 

Aquesta és la penúltima foto. Abans de muntant-nos al tren cap a l’aeroport, ens acomiadem del Doumo amb, ara sí, la darrera fotografia.

De retorn a casa pensava que havien estat uns dies de no aturar, excepte per prendre un cafè (a la barra a un euro!), un aperitiu milanès (no record quantes vegades vàrem anar al Zucca), o degustar la típica gastronomia de Milà... i recordava, com a cinquè encontre amb Leonardo da Vinci, que aquest home havia de ser més que genial per deixar escrit: “He ofès a Déu i a la Humanitat perquè el meu treball no va tenir la qualitat que hauria d'haver tingut”. A reveure, Milà!

2015: L´any de l´ocupació líquida

De ben segur que, amb aquest títol, hauran sospitat que les línies que segueixen inclouran alguna referència a Zygmunt Bauman. Tenen raó. Resulta que el sociòleg, inventor de conceptes, com ara, els de societat liquida, modernitat i postmodernitat, i amb una visió prou singular i lúcida sobre la globalització neoliberal, acaba de publicar un llarg diàleg amb el periodista i estudiós de la sociologia de la cultura, Carlo Bordoni, recollida en un volum titulat Estat de crisi, on firma: “Una conseqüència immediata de la precarietat i la fugacitat inherent a les posicions socials que l’anomenat “mercat laboral” ofereix en l’actualitat és l’ àmpliament assenyalat canvi profund que s’ha produït en l’actitud davant el concepte de “treball”, i en concret, davant la idea d’una ocupació estable, que sigui suficientment fiable com per poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix”. Em sembla una extraordinària forma de definir la transformació que, en els anys de crisi i com a conseqüència de reformes laborals summament precaritzants, de la devaluació salarial, i de les retallades a la protecció per desocupació, ha sofert el treball remunerat.

Durant l’any passat, el mercat laboral de Balears no ha possibilitat a molta gent determinar la seva posició social immediata, ni molt menys de futur, en el millor dels casos els ha mantingut en la incertesa -amb els ascensors socials en estambay-, i ha generat dinàmiques d’empobriment laboral. És a dir, els treballadors i les treballadores pobres ja no són una categoria social estranya a les geografies humanes illenques. Fins i tot en els mesos estivals de major activitat econòmica i laboral, són molt freqüents les històries de vida que combinen ocupació precària i extraordinàriament mal pagada, amb assistència dels serveis socials i/o dels espais de caritat. No freqüent, ni de bon tros, cap parròquia, però tinc bones amistats que practiquen la seva fe cristiana i el seu coherent compromís de voluntariat, que poden donar testimoniatge del que acab d’afirmar. Això fa uns anys no succeïa. Tenir un contracte, encara que temporal i precari, abans era garantia de suficiència material bàsica.

Les dades oficials corroboren que el mercat laboral illenc, amb les seves pròpies característiques, està plenament immers en la dinàmica que l’Organització Internacional del Treball (OIT) a l’informe “Perspectives socials i de l’ocupació en el món: tendències 2016” defineix com de “deteriorament de les condicions de treball”, que fan que “l’ocupació existent sigui cada cop més vulnerable” com a conseqüència d’una distribució desigual dels beneficis derivats del creixement”. Això és el que s’analitza en el número 66 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) en el que, a partir de les dades mitjanes de l’Enquesta de Població Activa (EPA), presentam un resum d’allò més rellevant que ha passat en l’àmbit sociolaboral durant l’any 2015 i, amb la intenció de tenir una certa perspectiva temporal i copsar millor les tendències de fons, en el període 2011-2015.

Molt resumidament les dades quantitatives són les següents: a) La població aturada en 2015 és de 106.700 persones (un -11,6% en relació a l'any anterior, i gairebé un -18% en relació a 2011). b) Pel que fa a les taxes d'atur, el fet més significatiu és que la de 2015, per primera vegada en el quinquenni, està per sota del vint per cent (17,31%). c) Una elevada taxa d'atur juvenil (persones menors de 25 anys) que se situà l'any passat en un 42,17%. d) La població en atur de llarga durada, tot i tenir una tendència a la baixa, és encara superior a la de 2011 (46.100 persones en 2015). En qualsevol cas, la taxa d'atur de llarga durada només reflecteix una modestíssima baixada durant el quinquenni. e) Un considerable percentatge de llars amb tots els seus membres actius (en condicions i voluntat de treballar) en atur (6,73% en 2015). f) Les dades anteriors s'han de contextualitzar en un relatiu augment de la taxa d'ocupació general (3,23% en cinc anys), i una apreciable baixada de la taxa d'ocupació de la població jove (-3,95%), tot tenint present que l'EPA classifica com a ocupades a aquelles persones, de 16 o més anys, encara que només hagin treballat una hora en la setmana de referència per a realitzar l'enquesta.

Tanmateix, el més rellevant és observar com els indicadors de precarietat laboral van imparablement a l'alça: per una banda, l'augment dels "treballadors independents" o "empresaris sense assalariats", altrament anomenats "falsos autònoms" i "autònoms forçosos" que, en el període 2011-2015, ha tingut un estirabot del 25%, mentre que el col·lectiu de persones assalariades només ha crescut un 7%. Ja són molts els científics socials que sostenen que estem en presència d'una fraudulenta substitució massiva de persones que treballaven com a afiliades al Règim General de Seguretat Social, i ara segueixen treballant exactament en el mateix lloc de feina de la mateixa empresa però amb els inherents perjudicis del règim especial del treballador autònom. Un segon factor de precarietat i pobresa laboral és la temporalitat. La població assalariada amb contractes temporals, malgrat els discursos governamentals defensors de la reforma laboral de 2012, no ha sofert grans variacions a la baixa. Ans al contrari, en els darrers quatre anys s'observa una tendència a l'alça, i en l'any 2015 es registra el rècord del quinquenni pel que fa a població assalariada temporal (amb un total de 107.400 persones). Però, potser, encara més important és reparar que el nombre de persones assalariades amb contracte de menys d'un any d'antiguitat a l'empresa no deixa de créixer. Amb tot, el factor estrella de la precarietat laboral és l'ocupació a temps parcial que, a casa nostra, és majoritàriament "no desitjat", és a dir, s'accepta perquè no hi ha una altra cosa. En el darrer quinquenni aquest tipus de població assalariada, que en alguns indrets s'anomena, amb més propietat, població en atur parcial, ha crescut un 27,1% (un 4,7% la temporal, i un 43,6% la indefinida).

Acab amb la principal conclusió que esposam en el Temes Socioeconòmics comentat: si volem que l'ocupació existent no sigui cada cop més vulnerable o líquida en expressió de Bauman i que hi hagi un repartiment més equitatiu dels beneficis, cal millorar la qualitat de la dita ocupació. En cas contrari, pot ser que augmentin les xifres de persones ocupades i abaixi el volum de la població aturada i, alhora, creixin les carències materials de la població. S'ha de tenir present que la qualitat del treball remunerat (certa estabilitat laboral, salaris dignes, i prestacions per desocupació suficients) és clau per a què la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social no es dispari. Hem de decidir, aviat, què volem: un mercat laboral que sigui inclusiu o generador de pobresa laboral. Aquesta, i no la pobra creació d'ocupació per a pobres, és la qüestió.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-02-2016)

Polítics inversors borsàries socialment irresponsables

Cada vegada és més sabut que la inversió borsària socialment responsable (ISR) és igual de rendible, i més segura que la convencional. Molts estudis acadèmics en relació amb la ISR destaquen que la incorporació dels denominats criteris ASG (ambientals, socials i de bon govern corporatiu) no suposen una minva en els resultats financers. Fins i tot, una majoria d'aquestes recerques conclouen que la ISR pot ser, fins i tot, més rendible que la inversió tradicional, en considerar més criteris, contribuint d'aquesta forma a reduir el risc de les carteres d'inversió. Per tant, avui és molt fàcil invertir en borsa sense córrer el risc de, directa o indirectament, invertir en, posem per cas, la nova esclavitud, els fons voltor, la tracta de persones, la destrucció de l'Amazones, o la fabricació i comercialització de mines antipersones. Si els sobran diners a final de mes, o tenen un “raconet” i ho volen invertir en borsa, qualsevol de les entitats de banca ètica els donarà un bon consell.

Per això, m'ha sorprès molt la notícia (Ara Balears, 03-02-16) segons la qual el regidor d'Infraestructures i Accessibilitat de l'Ajuntament de Palma, Rodrigo A. Romero (de Som Palma), és accionista d'Arcelor Mittal que, com gairebé tothom un poc perspicaç i amb alguna sensibilitat social sap, és una multinacional que acumula condemnes i greus conflictes laborals i que no passaria el més indulgent dels examens de criteris ASG. Vet aquí, però, que al dia següent el mateix mitjà informava que Rodrigo A. Romero “no és l'únic membre de Som que ha optat per jugar a la borsa per mirar d'obtenir beneficis més enllà de la seva activitat professional”. L'edil de Sanitat i Consum de Cort, Antònia Martín, té centenars de participacions a quatre de les “gegants” espanyoles: Endesa, Repsol, Bankinter i Telefònica -a aquesta darrera companyia també hi tenen accions el batle, José Hila i el regidor d'Economia, Hisenda i Innovació, Adrián García Campos, ambdós del PSOE”. Sorpresa doble.

I que no es guapo això…? Poso messions que aquests accionistes no s'estarien d'agafar-se a la pancarta en solidaritat amb el precariat de les empreses subcontractistes de Telefònica–Movistar o per oposar-se a les prospeccions petrolieres de Repsol a la Mediterrània. Una badada o una incoherència? No ho se, però és mal de creure, i certa incoherència sembla evident. Algú s’imagina a una persona rellevant del GOB amb accions dels Grups ACS, OHL o FCC? Algú pot pensar que jo tingui alguna acció de Melia Hotels International? Segur que no! Idò a moltes persones ens ha vingut de nou que aquests governants municipals tinguin inversions borsàries amb tan poca responsabilitat social, ambiental i corporativa. Potser no hauria causat cap sorpresa -ni s'hagués molestat ningú- si els polítics que a la hora d’ invertir en borsa menyspreen els criteris de responsabilitat ASG fossin únicament del PSOE o, òbviament, del PPS o C’s. Però que siguin de Som Palma, és a dir, en la pràctica de Podem, sorprèn i emprenya bastant.

Potser el meu emprenyo sigui exagerat. Tal vegada se'm pot mig disculpar perquè, per una banda, la casualitat volgué que, mentre m’assabentava d’aquestes inversions en borsa dels regidors i regidora de Palma, llegia un informe que ens parla de l'esclavitud moderna a Qatar. El document (disponible aquí) és de la Confederació Internacional Sindical i la seva Secretària General, Sharan Burrow, entre altres coses escriu: “Els líders polítics i empresarials a Qatar estan decidits a seguir endavant amb els seus fastuosos projectes [a propòsit de la Copa del Món de la FIFA 2022] basant-se en un model d'esclavitud moderna que denega els drets humans i laborals i que institucionalitza l'abús, els salaris de misèria, unes condicions de treball extremes i unes condicions de vida molt precàries. Qatar és una presó oberta i els seus dirigents volen que segueixi sent-ho”. Si tenen accions sense criteris de responsabilitat ASG, sàpiguen que poden estar invertint en esclavitud moderna que el règim de Qatar ha endurit des del 2015.

D'altra banda, el meu “mosqueig” també es pot explicar pel fet que aquests dies hagués volgut fer un nou ingrés en el Compte d'Estalvi Ètic de Colonya i no ho he fet. D’aquesta setmana no passa!

Publicat originalment a dBalears (08-02-2016)