Con Venezuela, con la Revolución Bolivariana

A principis de setmana vàrem escriure aquest article i l'enviarem per a la seva publicació a Diario de Mallorca, a Última Hora, i a Diario de Menorca. De moment només aquest últim l'ha publicat parcialment. Àdhuc en el cas que en els dies vinents ho publiquin haurà perdut molt "sentit de l'oportunitat". Per aquesta raó el públic en aquest bloc.

La República Bolivariana de Venezuela está en una encrucijada. La disputa es mantener, profundizar y perfeccionar la Revolución Bolivariana o, por el contrario, retroceder y renunciar a los avances en los aspectos socializantes de los medios de producción, la diversificación productiva, la participación popular en las decisiones económicas, y la dignificación a los trabajadores y las trabajadoras.

Más allá de lo que los grandes aparatos propagandísticos del neoliberalismo internacional nos cuentan, lo que verdaderamente está en juego en Venezuela es si las instituciones legitimadas para ello consiguen un blindaje jurídico-político constitucional que imposibilite la pérdida de derechos conquistados y dificulte la vuelta al modelo rentista y extractivista previo a la revolución que  lideró el presidente Hugo Chávez. 

  

Aun siendo conscientes de los errores cometidos en los últimos años que pueden haber contribuido a hacer peligrar en parte los objetivos democratizadores y populares de la Revolución Bolivariana, lo fundamente ahora mismo es tener presente el hecho de que el presidente  Nicolás Maduro está haciendo frente a una poderosísima oposición interna (que ha rechazado cualquier mediación incluida la del Papa Francisco) e internacional. EL objetivo de esta implacable oposición lejos de -como proclaman- democratizar Venezuela, no es otro que derrotar a la revolución, apropiarse de los bienes naturales estratégicos, crear una discurso  justificativo ante la ciudadanía mundial de una intervención militar que instaure una violenta contrarrevolución, y enterrar la posibilidad a corto plazo que los pueblos del mundo, especialmente de Latinoamérica, puedan avanzar por el camino de la liberación y autodeterminación. El “golpe de estado institucional” que, con la destitución de la presidenta Dilma Rousseff, se produjo en Brasil forma parte de esta misma estrategia.

Siendo conscientes de la gravedad  y complejidad de la situación por la que atraviesa el pueblo venezolano (la ola de asesinatos perpetrados por  grupos paramilitares no hace más que añadir dramatismo a la grave situación), no podemos dejar de apoyar la decisión, del presidente de la República Bolivariana de Venezuela de impulsar una nueva Asamblea Nacional Constituyente que permitirá profundizar el proceso revolucionario, potenciar el poder popular, frenar los intentos golpistas de la derecha, y parar los pies a los intereses extractivistes del capital transnacional.

Al tiempo que reiteramos nuestra solidaridad con los logros de la Revolución Bolivariana, manifestamos que el pueblo de Venezuela tiene todo el derechos a autodeterminarse y, por tanto, a ejercer el derecho al voto para la constitución de la nueva Asamblea Nacional Constituyente. Igualmente el pueblo venezolano tiene derecho a que todos los actores políticos y sociales internos y externos de Venezuela respeten los resultados de tal votación.

Este es, a nuestro entender, la única forma de solventar de forma pacífica y verdaderamente democrática la encrucijada actual en Venezuela. En  definitiva cabe apostar por una salida no golpista, que profundice en los avances democráticos de la Revolución Bolivariana, que garantice que los recursos estratégicos de Venezuela  queden bajo la titularidad pública, y no en manos de empresas trasnacionales.

Mallorca y Menorca, 27 julio 2017

Gerardo Moyá (Presidente de la Casa de Amistad de Baleares-Cuba y militante del PSIB-PSOE), Rafael  Borràs (activista social), Bartolomé Sancho (Presidente honor de la Casa de Amistad de Baleares-Cuba), Laura Camargo (diputada autonómica de PODEM), Lorenzo Bravo (ex secretario general de UGT-Balears), Sara Casero (activista social), David Abril (educador y diputado autonómico de MÉS per Mallorca), Alberto Jarabo (diputado autonómico de PODEM), Antonio Casero (jubilado y activista social),   Juanjo Martínez (geógrafo y coordinador general de Esquerra Unida de les Illes Balears) y Carlos Saura (diputado autonómico de PODEM). 

Etiòpia i “L’origen de la vida”

“En la sabana africana, incluso en el peor día, el cielo y el espacio ofrecen consuelo”escriu Paul Theroux en el seu darrer relat de viatges titulat “El último tren a la zona verde”. Jo, modestament, diria més: Qualsevol viatge per l’Àfrica subsahariana ofereix energia per, a més de gaudir de viatjar per territoris gairebé sempre sorprenents, seguir lluitant per un món millor, social i mediambientalment més just.

Acab d’arribar d’un viatge pel nord d’Etiòpia i, encara que no hagi digerit del tot els impactes i emocions, m’atrevesc a improvisar quatre reflexions:

I.- La situació política és, si més no, tensa. El partit governant -el Front Democràtic Revolucionari Popular (EPRDF)- porta més d’un quart de segle governant ininterrompudament. Un comentari bastant estès és que pot provocar-se un esclat social a causa de: 1.- Els casos de corrupció. 2.- Un creixement econòmic escandalosament mal repartit (segons el Banc Mundial el creixement del PIB ha estat del 10,28% en 2014, amb una renda mitjana per càpita de 550 dòlars anuals i, segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), Etiòpia ocupa el lloc 174 sobre un total de 188 pel que a desenvolupament humà es refereix). 3.- De les desigualtats creixents (a la capital Addis Abeba és tan visible com a feridora aquesta desigualtat). 4.- De la manca de cohesió social i la falta d’una perspectiva d’un futur millor (el treball infantil i les deficiències d’escolarització són ben evidents). 5.- De la dificultat d’alternança política per mor d’una legislació electoral que tendeix a què, en realitat, l’etíop sigui un règim de “quasi partit únic”. La meva percepció és que se li tem més a aquest possible “esclat social intern” que al contagi de la conflictivitat dels països del seu voltant. En conseqüència, com denuncien les ONG defensores dels Drets Humans, la conculcació d’aquests drets és cada dia més gran.

II.- El canvi climàtic es manifesta, de moment, per una pujada d’uns graus de la temperatura mitjana. El problema de la sequera és cíclic i, ara mateix, molt associat al fenomen climàtic de “El Niño”. En qualsevol cas, en el nord d’Etiòpia no s’aprecia el dramatisme que sembla ser és més justificat en el sud del país. És cert que l’any passat va ser terrible i es van perdre pràcticament totes les collites de l’any, i enguany ja s’ha perdut la primera. Les escasses pluges que vaig poder veure amb veritable goig, salvaran, en el millor dels casos, una mica d’aliment per al bestiar. No és estrany, doncs, que el personal del Programa d’Aliments de l’ONU comenci a desplegar els seus efectius.

III- M’ha impressionat la presència social de la religió ortodoxa etíop. Sent cert que moltíssim patrimoni històric està associat a aquesta fe (l’exemple més clar són les impressionants esglésies excavades en la roca a Lalibela), pens que ara mateix opera com a element d’alienació social. Aquests dies no he pogut deixar de pensar en la famosa frase atribuïda a Karl Marx -en realitat és del seu amic i membre de l’esquerra hegeliana, Bruno Bauer- “la religió és l’opi del poble”. En qualsevol cas, la frase es refereix al simplisme de la religió, i a Etiòpia he vist molt simplisme religiós i bastant menys espiritualitat.

IV.- Fent quilòmetres per terres  etíops, a més de gaudir de l’impressionant patrimoni històric, cultural, gastronòmic (la injera és cosa seriosa), natural, i etnològic, m’adonava de la necessitat de rellegir l’obra de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes “En la espiral de la energía”, perquè, tal com ells mateixos subtitulen, analitzen la història de la humanitat des del paper de l’energia (però no només). Aparentment, la societat etíop no urbana -que és la immensa majoria- està encara en un procés de metabolisme (des de l’agricultura d’autoconsum, als treballs vitals però no remunerats) que ecosocialment pot desembocar en un desastre o en un escenari d’esperança. Val la pena apostar pel segon i, per a això, la cooperació internacional és clau.

No sé si és molt encertat l’eslògan de la promoció turística d’Etiòpia que, a propòsit de Lucy és a dir de l’esquelet d’homínid de l’espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 milions d’anys d’antiguitat, que s’exhibeix en el Museu Nacional de la capital Addis Abeba, no és altre que “L’origen de la vida”. Del que sí que estic plenament convençut que la gent no rica etíop i d’arreu del món ens mereixem una altra forma de viure la vida. Una forma més justa i lliure de neoliberalismes i neocolonialismes extractivistes depredadors del planeta.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (04/04/2016)

La ciutadania explica el que significa el TTIP

És molt decebedor que les vicissituds de les negociacions i els continguts concrets del que s'està negociant entre la UE i EUA, no tinguin molta més presència al debat polític i mediàtic. L'absència d'un bon debat entorn del TTIP (TTIP són les sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, és a dir, de l'Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió entre la UE i els EUA) és una prova més de la baixa intensitat democràtica del nostrat sistema de representació política. Quins són les propostes concretes de la UE en les rondes de negociació del TTIP? Per què el PP és tan entusiasta d'aquest nou tractat desregulador? Per què té tanta pressa què culminin les negociacions? Quin és la posició del PSOE i de CiU? Per què el Congrés dels Diputats és un gran absent en aquest debat? Moltes preguntes sense respostes quan els negociadors ja han iniciat la vuitena ronda de contactes.

He explicat algunes coses sobre el TTIP en diversos articles publicats en aquest mateix espai. Un es titulava “TTIP: els pirates ja són aquí”, un altre “Contra la foscor del TTIP”, i un tercer que vaig titular “TTIP: “fracking” a la democràcia”. Però el fonamental és saber que si ha existit alguna llum sobre aquestes fosques negociacions, és fruit de la pressió de la societat civil,  i d'algunes organitzacions polítiques alienes a la “gran coalició” que governa les institucions de la UE. A Mallorca també ha estat la ciutadania la que s'ha organitzat i mogut per explicar de què va això del TTIP i mobilitzar a la ciutadania en contra d’un tractat demolidor per a la democràcia, els drets socials i l’equitat ecològica. Aquesta tasca pedagògica i mobilitzadora és el que, des d'aquest passat estiu,  està fent la Plataforma No al TTIP Mallorca. Precisament aquesta plataforma ha organitzat un cicle de xerrades que sota el títol de “Tractats de lliure comerç (TTIP, TISA i CETA): com afecten la teva vida?”, s'inicia avui. (Aquí tenen el programa complet).

Aquestes activitats de la Plataforma No al TTIP Mallorca es desenvolupen en uns moments clau. D'una banda, creix l'oposició de l'opinió pública europea i nord-americana. Un bon exemple d'això és la cada vegada major unitat de criteri entre el sindicalisme d'un costat i l’altre de l’Atlàntic. Vegin, a tall d’exemple, aquesta declaració en la qual les grans organitzacions sindicals nord-americana i europea afirmen que “la Federación Americana del Trabajo-Congreso de Organizaciones Industriales (AFL-CIO) y la Confederación Europea de Sindicatos (CES) exigen un compromiso por parte de la Unión Europea y de los Estados Unidos para lograr un acuerdo de "estándar de oro", que mejore las condiciones de vida y de trabajo a ambos lados del Atlántico y proteja contra cualquier intento de utilizar el acuerdo para reducir los estándares o atentar contra la toma de decisiones democrática.” D'altra banda el nou govern Grec ha dit que no ratificarà el TTIP (El ministre grec d'Exteriors, Georgios Katrougkalos, ha dit: “Puc assegurar que un Parlament on Syriza tingui la majoria mai ratificarà aquest tractat.”)

En definitiva, hi ha moltes raons per començar aquest fred cap de setmana, amb un assumpte que, malgrat l’intent dels poderosos de secretar el debat, està molt calent.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

Estiu 2014: Bombes sobre Gaza (una altra vegada)

És estiu (un altre estiu). El món no acaba de deixondir-se d'un mundial de futbol (un altre mundial). Els països anomenats BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica) acorden constituir el Banc de Desenvolupament com a alternativa al FMI (una altra suposada alternativa per fer les coses millor quan el que cal  és fer altres coses). El planeta gira i gira, l'escalfament global avança adequadament i les desigualtats també. I dintre de la rutina estiuenca, la guerra d'Ucraïna ja té víctimes europees i sembla despertar algun  interès de les elits burocràcies de la UE... i  Israel llança una ofensiva sobre la Franja de Gaza (una altra ofensiva, i van...) El pretext israelià (un altre pretext) no justifica els atacs contra la població civil de Gaza. No n'hi ha ni mitja de justificació. Una altra vegada cal parlar del genocidi del poble palestí.

L'ofensiva de l'estiu 2014 acabarà, i els focus mediàtics s'apagaran. Serà un téntol fins a la pròxima barbaritat. Mentrestant les condicions del malviure a la Franja de Gaza s'agreujaran. Sembla impossible malviure en una situació pitjor a la relatada pel director d'operacions de UNRWA a Gaza, Rober Turner, en aquest article. Però la crueltat, el cinisme i el menfotisme de l'anomenada “comunitat internacional” envers als paries gazatins, no té límit.

No volia escriure en el  Babord de El Periscopi estiuenc d'aquest tema. Estic fart i fastigiat! Potser hi hagi nous elements geoestratègics. És evident que el discurs d' Obama en el Cairo ha quedat en un no-res, i que als EUA s'han imposat (un altre pic) els lobbys sionistes capitanejats per Hillary Clinton. No tinc ni idea de quin serà rol en aquella zona del món de la nova dictadura egípcia (d'una altra dictadura). D'un dictador sostingut pels EUA (Mubarak) s'ha passat a un altre (Al-Sissi) finançat i sostingut per les Monarquies Petrolieres del Golf Pèrsic.  Potser alguna cosa, encara molt minoritàriament, es mogui  a l'esquerra política israeliana.  Del que no hi ha dubte és que aquest tornem-hi, torna-hi a la deshumanització tuitejada (la foto que acompanya aquestes línies és d'una piulada) absolutament fastigós.  M'importa un rave les enrevessades claus del “conflicte” i dels seus orígens.  El que importa és el present sagnant.

Escric aquestes línies a desgana. Ho faig perquè m'he sentit èticament i moralment obligat a fer-ho. Però no crec que tingui res original a dir. Per a consol meu, em tem que no sóc l'únic que no té coses noves a dir. N'hi ha, però, que ho saben dir molt millor.  Mirin el que  escriu el gran Eduardo Galeano:

“Para justificarse, el terrorismo de Estado fabrica terroristas: siembra odio y cosecha coartadas. Todo indica que esta carnicería de Gaza, que según sus autores quiere acabar con los terroristas, logrará multiplicarlos.

Desde 1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad, su todo. Ni siquiera tienen derecho a elegir sus gobernantes. Cuando votan a quien no deben votar, son castigados. Gaza está siendo castigada. Se convirtió en una ratonera sin salida, desde que Hamas ganó limpiamente las elecciones en el año 2006. Algo parecido había ocurrido en 1932, cuando el Partido Comunista triunfó en las elecciones de El Salvador. Bañados en sangre, los salvadoreños expiaron su mala conducta y desde entonces vivieron sometidos a dictaduras militares. La democracia es un lujo que no todos merecen.

Son hijos de la impotencia los cohetes caseros que los militantes de Hamas, acorralados en Gaza, disparan con chambona puntería sobre las tierras que habían sido palestinas y que la ocupación israelí usurpó. Y la desesperación, a la orilla de la locura suicida, es la madre de las bravatas que niegan el derecho a la existencia de Israel, gritos sin ninguna eficacia, mientras la muy eficaz guerra de exterminio está negando, desde hace años, el derecho a la existencia de Palestina. Ya poca Palestina queda. Paso a paso, Israel la está borrando del mapa.

Los colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera. Las balas sacralizan el despojo, en legítima defensa. No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva. Hitler invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania. Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo. En cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de Palestina, y los almuerzos siguen. La devoración se justifica por los títulos de propiedad que la Biblia otorgó, por los dos mil años de persecución que el pueblo judío sufrió, y por el pánico que generan los palestinos al acecho.

Israel es el país que jamás cumple las recomendaciones ni las resoluciones de las Naciones Unidas, el que nunca acata las sentencias de los tribunales internacionales, el que se burla de las leyes internacionales, y es también el único país que ha legalizado la tortura de prisioneros. ¿Quién le regaló el derecho de negar todos los derechos? ¿De dónde viene la impunidad con que Israel está ejecutando la matanza de Gaza? El gobierno español no hubiera podido bombardear impunemente al País Vasco para acabar con ETA, ni el gobierno británico hubiera podido arrasar Irlanda para liquidar a IRA. ¿Acaso la tragedia del Holocausto implica una póliza de eterna impunidad? ¿O esa luz verde proviene de la potencia mandamás que tiene en Israel al más incondicional de sus vasallos?

El ejército israelí, el más moderno y sofisticado del mundo, sabe a quién mata. No mata por error. Mata por horror. Las víctimas civiles se llaman daños colaterales, según el diccionario de otras guerras imperiales. En Gaza, de cada diez daños colaterales, tres son niños. Y suman miles los mutilados, víctimas de la tecnología del descuartizamiento humano, que la industria militar está ensayando exitosamente en esta operación de limpieza étnica.

Y como siempre, siempre lo mismo: en Gaza, cien a uno. Por cada cien palestinos muertos, un israelí. Gente peligrosa, advierte el otro bombardeo, a cargo de los medios masivos de manipulación, que nos invitan a creer que una vida israelí vale tanto como cien vidas palestinas. Y esos medios también nos invitan a creer que son humanitarias las doscientas bombas atómicas de Israel, y que una potencia nuclear llamada Irán fue la que aniquiló Hiroshima y Nagasaki.

La llamada comunidad internacional, ¿existe? ¿Es algo más que un club de mercaderes, banqueros y guerreros? ¿Es algo más que el nombre artístico que los Estados Unidos se ponen cuando hacen teatro? Ante la tragedia de Gaza, la hipocresía mundial se luce una vez más. Como siempre, la indiferencia, los discursos vacíos, las declaraciones huecas, las declamaciones altisonantes, las posturas ambiguas, rinden tributo a la sagrada impunidad. Ante la tragedia de Gaza, los países árabes se lavan las manos. Como siempre. Y como siempre, los países europeos se frotan las manos. La vieja Europa, tan capaz de belleza y de perversidad, derrama alguna que otra lágrima mientras secretamente celebra esta jugada maestra. Porque la cacería de judíos fue siempre una costumbre europea, pero desde hace medio siglo esa deuda histórica está siendo cobrada a los palestinos, que también son semitas y que nunca fueron, ni son, antisemitas. Ellos están pagando, en sangre contante y sonante, una cuenta ajena.”

No és un article de la setmana passada. És de l'any 2012! Vergonya, humanitat, vergonya...

Publicat a El Periscopi ((21-VII-2014)