Balears: de l'ERTO a l'ERO?

Publicat originalment a dBalears (05-10-2020

Tres notícies de la setmana passada que avalen el títol d'aquestes línies. Les coment breument:

I. Acord històric. El de la pròrroga fins a 31 de gener de 2021 dels Expedients de Regulació d'Ocupació Temporals pel que es prorroguen automàticament tots els ERTOs de força major vigents, possibilita sol·licitar nous ERTOs d'aquesta modalitat tant per impediment com per limitació d'activitats en tots els sectors, i, de retruc, reforça –i molt- la protecció social de les persones fixes discontinues. Certament, és un acord històric, i així l'han qualificat el Govern de les Illes Balears, els sindicats més representatius, i les patronals. Ho han fet, i jo hi estic ben d'acord, per l'ampliació de les proteccions socials als treballadors i treballadores, i per les ingents ajudes (exoneracions de cotitzacions a la Seguretat Social) de les empreses. Però, n'hi ha un altre de motiu per qualificar d'històric a aquest acord: En ser un vestit a mida del sector turístic balear i pitiús, és un històric rescat amb diners públics del monocultiu turístic privat.

II. Dades d'atur i d'ocupació de setembre. Les Illes Balears fan, amb diferència, triplet en el rànquing de comunitats autònomes: Primera posició en baixada interanual d'afiliacions a la Seguretat Social (-13%), en augment d'atur registrat –sense comptar les persones que estan en ERTOs- en relació amb setembre de l'any anterior (+ 91%), i en percentatge de llocs de treball protegits pels ERTOs (14,1%).

III. Sobre una probable injustícia fiscal. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) ha recordat aquesta setmana passada que el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) fa el pagament amb una retenció fiscal mínima o nul·la. Per tant, a la pròxima declaració d'IRPF "caldrà pagar en la renda per la part d'ingressos que no han tingut retenció". Això pot significar que estiguin obligats a declarar els que no ho feien, o canvis dels trams que encareixin la "factura fiscal" de la gent que ha cobrat d'un ERTO, o dels autònoms que han cobrat ajudes. Gestha recorda que hi ha maneres de reduir aquesta factura fiscal (des d'aportacions a plans de pensions, fins a fer donacions a ONGs), però són "rebaixes" practicables per les persones amb unes certes possibilitats econòmiques. La gran majoria de les famílies que arriben a fi de mes amb moltes dificultats difícilment poden minvar la seva factura fiscal positiva amb aquestes deduccions. Podem estar davant una nova injustícia fiscal, aquesta vegada perjudicant les persones i famílies més pobres de la població no estrictament riques.

Amb tot plegat, hom pot concloure que el nostre ERTO comunitari no és conjuntural per força major ni per causes productives. És un ERTO per causes de model econòmic de monocultiu turístic amb una injustícia fiscal esborronadora. Cal capgirar el nostrat "Tot Turisme" si no volem que l'ERTO es transformi, més d'hora que tard, en un Expedient de Regulació d'Ocupació definitiu, i el malestar social sigui complicat canalitzar-lo per vies  democràtiques .

 

És l’alienació econòmica!

OPINIONS MANLLEVADES:  En aquesta  etiqueta  del bloc, manlleu opinions que m'han interessat molt i amb les que coincidesc.

Gina Argemir (Economista de la Secretaria de Socioeconomia de CCOO Catalunya

Adaptar-se per sobreviure: aquest és el leitmotiv. El capitalisme es transforma per sobreviure i es referma amb èxit, tot i que qui sap si apropant-nos acceleradament cap al col·lapse del sistema. En paral·lel, el sindicalisme i les esquerres intenten també adaptar-se per fer front a les noves amenaces, a fi de fer sobreviure uns valors determinats: una idea de viure i de treballar en dignitat. Però en aquest moment històric de ruptura de paradigma, el context és altament mutable. I canvia tan ràpidament que el pensament de l’esquerra acaba també transmutant, de vegades quedant dissolt en el discurs majoritari i dominant.

El nostre sindicat està viu. Potser ho tingui tot en contra, però està viu. El nostre sindicat es qüestiona a sí mateix: debat sobre la seva funció, sobre el futur del món del treball, sobre els drets socials, sobre el sistema econòmic. El sindicalisme intueix els seus reptes més immediats: cap a on ens durà la globalització?; és la digitalització de l’economia una trampa per a la classe treballadora?; l’avenç dels populismes, suposarà un retrocés dels valors democràtics? Davant la incertesa, si alguna cosa té present el nostre sindicat és que la seva resposta passarà sempre per col·locar el treball en el centre del debat.

Marx entenia el treball com una activitat transformadora de la naturalesa per satisfer les necessitats humanes. Veia el treball com un mitjà d’autorealització, una tasca en la qual l’home se’n situava al centre. O, més que l’home, caldria dir els homes i les dones, perquè per a Marx el treball era sobre tot una activitat que es fa en col·lectivitat en consonància amb el caràcter social de l’home.

No cal fer grans anàlisis per adonar-se que el sistema de producció capitalista, consolidat per la globalització i la permanent innovació tecnològica, cada cop allunya més i més aquesta idea marxista del treball i ens apropa a l’alienació econòmica de la qual el filòsof ens alertava. Un tipus d’alienació que comporta d’altres. El treballador del nostre temps –i, per extensió, el ciutadà- es troba alienat de la seva capacitat autorealitzadora, alienat de l’objecte produït i alienat socialment. El lloc de treball difícilment és un lloc on socialitzar amb els altres. Avui és, sobre tot, un lloc on competir, un lloc que aïlla l’home. I a aquests tipus d’alienació tan ben descrits per Marx, encara cal afegir-hi l’alienació filosòfica provocada per la manera com ens expliquen la realitat des dels mitjans de comunicació.

La falsa realitat qualla amb extrema facilitat en les nostres consciències, també en la dels sindicats i les esquerres. Si fa uns anys lluitàvem obertament contra les deslocalitzacions provocades per la globalització, avui, a l’hora de parlar d’aquest procés global, hem quedat impregnats de la justificació economicista que rebem dels mitjans de comunicació. I és només quan col·loquem el treball i la ciutadania en el centre del debat, que acabem descobrint de què va la globalització i la tecnologia, i acabem entenent la sorprenent resposta sociopolítica que estan donant milions de treballadors i ciutadans.

La globalització va de divisió internacional del treball i la tecnologia, d’ultra-especialització. En l’actual model global de producció, els països del centre estan tendint cap a sistemes productius intensius en capital –que necessita més tecnologia i innovació que treballadors- i, els països perifèrics, cap a sistemes intensius en mà d’obra –on es formen grans excedents de treballadors barats sense drets laborals-. I és en aquest model global de producció que l’home és més que mai una mercaderia, més que mai un instrument per a la cadena de producció. El treball s’ha transformat en una activitat repetitiva i allunyada de les capacitats humanes, en una activitat anul·ladora de l’essència humana. La globalització, mitjançant les noves formes descentralitzades d’organitzar la producció, està duent al treballador a la pèrdua de la poca autonomia i llibertat que li quedaven. Avui, en aquest món global, el treball i el treballador pertanyen a algú que dirigeix el grup empresarial des de mils de kilòmetres de distància. I, en el pitjor dels casos, el treball i el treballador pertanyen a una màquina que li ordena com organitzar el seu temps i la seva producció.

Mentre la sobreoferta mundial de mà d’obra creix any rere any per l’increment de la productivitat, i mentre la classe treballadora s’empobreix, el capital  generat pel procés de globalització i la innovació tecnològica no fa sinó acumular-se sense ser redistribuït. Mentre el capital es mou globalment sense restriccions buscant on treure els majors beneficis, per la part dels treballadors i els ciutadans no es globalitzen ni drets, ni salaris dignes, ni condicions de treball ni, per tant, de vida. I davant les pèssimes conseqüències de la globalització, quin discurs estem fent els sindicats i l’esquerra? Està essent prou contundent?

L’alternativa a la globalització no pot ser més globalització. Tenint en compte el caràcter internacionalista del nostre sindicat, la resposta tampoc no passa per apostar perquè els “nostres” treballadors se salvin de formar part dels països perifèrics de treball intensiu i passin a formar part dels països del centre de capital intensiu. Perquè no seria aquesta una forma emmascarada de proteccionisme? L’alternativa a la globalització no és el proteccionisme del segle XIX ni el tancament desmesurat de fronteres ni la defensa de discursos excloents. De fet, les esquerres encara tenim pendent debatre a fons l’alternativa a la globalització. Ens cal fer la diagnosi correcta. També la diagnosi sobre l’auge dels moviments i els discursos sociopolítics excloents. Perquè rere els populismes i els ultranacionalismes, rere la victòria del Brèxit i de Trump, hi ha una petició a crits per part de treballadors i ciutadans per tornar a recuperar el control de les vides i els treballs. El seu, com el nostre, és un clam contra l’alienació econòmica provocada per la globalització capitalista.

La por sempre arriba en els moments d’incertesa i en l’actualitat, trobant-nos enmig de dues eres, ens queda molta incertesa per endavant. Front la dificultat de trobar la decisió adient, la pregunta sindical a fer-nos és si les nostres decisions sociopolítiques allunyen o apropen els treballadors cap a l’alienació econòmica, si ajuden o no a la realització humana. Segurament els sindicats siguem els únics amb l’organització que cal per lluitar contra l’alienació social del treball de la que ens alertava Marx, els únics amb la capacitat suficient per defensar la humanització del treball.

Publicat a la Revista PERSPECTIVA (núm. 9 gener 2017) editada per la  Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya. 

Yes, we cannot mes chers compatriotes

OPINIONS MANLLEVADES
Amb aquest nom engeg una nova etiqueta d'aquest bloc: Opinions que m'han interessat molt i amb les que coincidesc.

Bru Rovira, a l'Ara /15/01/2017

Primer, un discurs de Nadal de François Hollande. Un discurs de comiat, ple d’amargor i d’impotència. Amb un punt florit: “França està oberta al món, és europea, és fraternal”. Ara, un discurs d’Obama, també de comiat. “ Yes, you can ”, diu.

Però l’optimisme del màrqueting de l’autoajuda no amaga la realitat. We cannot mes cher compatriotes. Venen temps difícils. I el món progressista ha sigut incapaç de fer-hi front. Els vells polítics de la política entesa com un servei a les persones, ara amb poques conviccions i sense idees adaptades als nous temps, semblen entregar-se, amb escassa resistència, derrotats, als nous polítics que irrompen amb gran èxit amb les velles idees redemptores i demagògiques de sempre: més violència social, més confusió, més guerra; una guerra que s’anuncia com a indefinida i que enverina tota la societat, una guerra que no té ni tan sols un enemic o un territori precís i que desconeix què seria la victòria.

Guerra contra el terror? ¿Guerra contra la barbàrie, com va dir Hollande abans de posar “la barbàrie” en un sac on hi cap des de Síria fins a Mali passant per l’Iraq? Guerra contra el terrorisme? Quin terrorisme? Quins terroristes? ¿És un terrorista “dolent” l’àrab israelià que es va llançar amb un camió contra un grup de soldats a Jerusalem, però és un terrorista “bo” el sergent israelià que va disparar al cap d’un palestí i amb el qual el cap del govern del país es mostra comprensiu? ¿És també un “possible” terrorista -com es va dir al principi-, el soldat veterà de la Guerra de l’Iraq, amb problemes mentals, que va disparar contra la multitud a l’aeroport de Florida? ¿Terrorista amb idees de l’Estat Islàmic perquè en els seus malsons apareixen islamistes?

Els nous redemptors de l’apocalipsi ho tenen clar: els altres, diuen, els diferents, els de fora, tot el que és desconegut són el Mal, els terroristes. A qualsevol dolent, fins i tot si viu entre nosaltres, “probablement” el mouen idees i interessos forans, o se li ha menjat l’enteniment la propaganda de l’enemic. Les xarxes socials. I ells, en Trump, la Marine Le Pen, en Putin, ells són el Bé, que arriba just a temps per traçar amb la demagògia i la por les línies de separació entre les persones. El Bé i el Mal.

Però com diu el pensador Tzvetan Todorov, la barbàrie no són mai els altres sinó, precisament, el rebuig de la plena humanitat de l’altre -és a dir, la nostra pròpia perversió-. ¿O bombardejar una ciutat del Pròxim Orient és menys bàrbar que degollar un individu dins d’una església francesa?, es pregunta Todorov. I hauríem d’afegir: ¿forma també part de la lluita del Bé contra el Mal deixar que es congelin immobilitzats en camps tancats els refugiats que fugen de les guerres, guerres també nostres?

A partir dels atemptats de l’11-S, si els nous Trump i Le Pen han pogut progressar i convèncer l’electorat, ha sigut precisament per la falta de convicció que els polítics democràtics tenen amb l’estat de dret i la democràcia, per la seva incapacitat d’oferir un programa realista que s’ocupi de les necessitats de la gent en un món global o per la seva impotència. I si fos així ho haurien d’explicar bé: assenyalar amb claredat els veritables poders a l’ombra i així sabríem on s’amaguen els enemics de la democràcia.

Hi ha una sèrie de fets molt significatius d’aquesta renúncia, que, per posar-hi una data, es podria situar als atemptats de l’11-S. El primer fet és haver mobilitzat les societats occidentals cap a una confrontació, estratègica i moral, que es basava en una mentida: les torres de Nova York no les van tombar els iraquians.

La guerra contra l’Iraq, que és el principi del desgavell actual, tampoc no era una guerra contra el Mal. A partir d’aquesta mentida, van anar caient un per un els fonaments i principis de l’estat de dret i del dret humanitari internacional. Les tortures (que Obama va prohibir però no va voler perseguir penalment) de Guantánamo (ara Trump avisa que els presos de Guantánamo “són persones extremadament perilloses i no se’ls ha de permetre tornar al camp de batalla”. Recordem que dels 779 presos que hi havia, només vuit han sigut jutjats i condemnats). La negativa a condemnar els crims de guerra propis. La no acceptació del dret penal internacional. Els nombrosos assassinats selectius, sense passar pels tribunals, que han ordenat Obama i Hollande. Les guerres per encàrrec com la del Iemen. Les guerres brutes i el control i manipulació de la informació... i així podríem seguir enumerant les renuncies de països que tenen, precisament, la democràcia, la llibertat i els drets humans com la seva fortalesa -i la seva decència.

Un antic espia nord-americà, Marc Sageman, ha fet unes declaracions a Le Monde que fan posar la pell de gallina: “La guerra contra el terror se’ns ha escapat de les mans. És incontrolable. Ha generat un entramat militar industrial de l’antiterrorisme en què els pressupostos són de milers de milions de dòlars”. Potser això és el que està passant: enterrada la política, els nous polítics obeeixen bàsicament al món dels negocis, la guerra i la lluita contra els dolents, que és un món que fa de la destrucció negoci.