Un homenatge particular a Joan F. López Casasnovas

 

Joan F. López Casasnovas: un mestratge per a no justificar "allò que hi ha"

Joan F. López Casasnovas: És clar que el temps de les cireres vindrà!

Xesca Ensenyat, pregonera

La pregonera de les Festes de la Patrona de Pollença de l'any 1987 fou Xesca Ensenyat. Fa, doncs, trenta-cinc anys que, una nit de juliol, el Claustre de Sant Domingo s'omplí de gent per escoltar una "Compilació de bromes que vàrem fer quan estàvem de bones i quan no hi estàvem i tot". Aquest és el suggerent títol del pregó.

Cal que digui, no fos cas que me n'oblides, que Xesca Ensenyat va llegir un text cent per cent del seu univers literari. Un text que, a parer meu, amb el pas dels anys no ha fet altra cosa que posar en relleu que per a la bona literatura (encara que sigui del gènere dels pregons) el temps no passa, que manté claus interpretatives de la societat actual, i, alhora, fa evident que, malgrat les crisis múltiples, no ens poden faltar les bromes ni els riures. I que, tot i que només sigui per resistir, visca la festa!

La pregonera de 1987 començava les seves paraules desitjant salut a la "gent xalesta que celebra la Patrona amb un vestit nou i que pren un gelat de can Butxaca per damunt plaça o una copa d'herbes a can Moixet, ditjosa gent que ha vist els ases volar tal com va predir En Penya que succeiria, ulls que han vist córrer xeregalls per Cuxach i han vist rompre ones a Cala Clara com un gojós desembarc d'escuma tota sola, i ha vist arribar naus orientals i un mercader fenici que estenia una catifa damunt la platja i hi componia ungüents de donar fregues, oli perfumant i un collarí de llàgrimes de vidre ...".

Ara cuidar la salut és escaient com mai, car volar els ases potser no es veurà pus mai més, però la pandèmia de la covid-19 ha sigut tan al·lucinant com, per paga, ho seran les properes pandèmies si no posam fre a la crisi ecològica en la seva triple dimensió: climàtica, biodiversitat i espais naturals. Malauradament, fa massa temps que s'ha normalitzat l'arribada de mercaders fenicis en forma d'inversors immobiliaris. Ara ja nedam en una Mallorca que està en venda ...

Na Xesca Ensenyat, a les primeres línies del seu pregó ens avisava que parlaria "de quan regnava el lloro de madò Ugueta, de quan passejaven l'envinagrat, de quan cantàvem fent dissabte ...", al cap i a la fi, d'un temps que trenta-cinc anys enrere ja era un temps passat. Ara el lloro de madò Ugueta –que, efectivament, va tenir un esplendorós i flastomador regnat al Moll de Pollença en les dècades dels 50 i 60 del segle passat- segurament maleiria la turistificació total del poble, el fangal del fons marí que, científicament, permet xerrar de la mar morta de Pollença, i no sé quantes coses més maleiria perquè era un lloro força contestatari! L'envinagrat ja no es passeja (segur que hi ha alguna directiva UE que no ho permet, alhora que no n'hi ha cap que reguli el mercadeig especulatiu que desplaça la vida del centre). La gent que, els set dies de la setmana, fa dissabte a les estades turístiques de lloguer va tan cansada i medicalitzada que no té massa cantera ... Els temps han canviat.

Però n'hi ha de coses que perduren. Per exemple: Xesca Ensenyat de bell antuvi d'explicar les històries –i les bromes- de Don Toni Pueta, Miquel Mena, Biel de les Varques, Jaume Panada, Toni Sion, del vell Roqueta, dels "parxes" que posava en Pastanaga, del metge Daniel Medina, de madò Maria Tintorera i tants d'altres, fa la següent declaració de principis: "No és difícil llegir una frase genial a una biblioteca, el que és difícil és saber-la trobar dins la boca d'una placera, d'un sereno, d'una dona que els dijous ve a fer l'escala ..." És a partir d'aquesta, diguem-ho així, epistemologia popular que el seguit d'històries és un compendi de frases genials. Un exemple: "-- No llegiràs res mai que un altre no hagi escrit! - digué [el vell Roqueta]".

La pregonera de les Festes de la Patrona de Pollença de l'any 1987 acabà dient: "... en Joan Mas va pegar un crit en la nostra llengua, va pronunciar un parell de paraules que ara no ferien el mateix efecte perquè n'hi hauria més de la meitat que dirien jozú mi arma que no me entero, va pegar aquest crit i tothom el va entendre i no hi va haver ningú que no comparegués a banyar-se d'aquesta mar salada com la tinta que escriu la història dels pobles que demà han de viure un interminable episodi de felicitat". Qualsevol pregó d'ara mateix -trenta-cinc anys del de Xesca Ensenyat i trenta-sis de l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears- podria acabar amb la mateixa frase. Tal vagada el "no me entero" hauria de ser, també, en alemany.

En qualsevol cas, després de rellegir a la Xesca Ensenyat pregonera –gràcies a aquestes troballes que, adesiara, t'alegren haver superat la vessa de fer dissabte a les prestatgeries dels llibres i del paperum- malda afirmar que "si no puc ballar, la teva revolució no m'interessa". Sospit que, amb l’objectiu de “viure un interminable episodi de felicitat”, Xesca Ensenyat hi coincidiria amb aquestes paraules d'Emma Goldman.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2022)

Aprendre a aturar-se en el pregó de Xesca Ensenyat

 Publicat originalment a dBalears (17-07-2022)

No voldria que em passés aquest juliol sense compartir una recordança, una alegria, i, sobretot, una historieta. Comparteix, doncs, els records de la nit de la lectura del pregó de les Festes de la Patrona de Pollença de l'any 1987. La pregonera d'ara fa trenta-cinc anys fou l'enyorada Xesca Ensenyat, i el títol de la seva dissertació -"Compilació de bromes que vàrem fer quan estàvem de bones i quan no hi estàvem i tot"- ja feia intuir que seria, com així va ser, una gran nit. Comparteix, també, l'alegria que l'atzar m'ha fet a mans el fulletó editat per l'Ajuntament de Pollença amb el text del susdit pregó. Val a dir que, a parer meu, aquestes poques -però molt sucoses- pàgines de Xesca Ensenyat s'haurien de reeditar car són una píndola imprescindible del seu univers literari.

I, perquè és de les meves preferides del pregó de na Xesca, i, alhora, en puc treure alguns ensenyaments que consider força assenyats ara mateix, comparteix la següent historieta:

"El cosí en Jaume Panada –padrí del que avui pastura per Pollença amb el seu nom i que enguany ha de ser en Joan Mas- i tota la seva barcada havien fet ranxo i damunt coberta, amarrats al cap del moll, el llevaven d'enmig; amb això va arribar un mariner de Pollença amb el pellet a l'esquena, enrodillat, que l'havien d'embarcar aquell dia.

--Que vols dinar? -va dir el patró.

--Gràcies, però ja he dinat –va respondre el mariner.

L'arròs de peix a la barca tothom sap que té un gust diferent del que fan a les cases, sobre tot perquè els pescadors no miren prim amb posar-hi un caproig, ni anc que sigui una llagosta. Aquelles tallades damunt l'arròs es veu que cridaren l'atenció del mariner nou, que no llevava la vista de damunt el recapte.

--I ara no en menjaries un esquit? -va dir el patró una vegada més.

I sense esperar la resposta ja li feia plat.

El mariner nou, no és tan sols que s'acabés el que li havien posat dins el plat, sinó que se va refegir tres vegades i per poc els va deixar sense menjar.

--Me pensava que no tenies gana -li digué el patró amb cara que pel que conten no devia ser de molts bons amics.

--No en tenia, però menjant menjant me n'ha venguda.

--Idò agafa el pellet i salta en terra: jo he de menester gent que mantejant menjant la gana li fugi, no que els en vengui més!".

 

L'ensenyament social de la historieta ja us el podeu imaginar: Mala peça al taler si continuam refegint consumisme. Ens podem quedar sense feina -i futur- si afegim turistificació i massificació. Hem de desaprendre el fals ensenyament de més és millor. I, fonamentalment, no pot ser que, per molt llaminer que sigui el fals progrés, "menjant menjant" en vulguem més i més. Cal saber aturar-se, i aprendre socialment a repartir i a valorar el que és comunitari.

Ah! L'estimada Xesca Ensenyat de segur em mataria si sabés que m'he posat seriós a propòsit del seu pregó pollencí. Al cap i a la fi, el que ella ens va explicar aquella nit de juliol de 1987 van ser bromes amb les quals vàrem riure. Encara que em podria excusar amb allò de "i amb el somriure, la revolta", no li digueu que he fet aquesta malifeta. Millor llegiu-la!

 

Adaptant-se a noves precarietats

 Publicat originalment a dBalears (10-07-2022)

El marc laboral de les Illes Balears està en plena adaptació a les noves precarietats. Hi ha tres fenòmens que, a parer meu, són especialment rellevants:

I.- El desacoblament de fixesa i "bonaocupació": La consolidació de les facilitats (formals i econòmiques) per a l'acomiadament improcedent és, alhora, la consolidació de la pèrdua de protecció de l'ocupació fixa com a sinònim d'estabilitat laboral, i, potencialment, d'estabilitat vital. L'indicador d'aquest desacoblament és l'estirabot espectacular del nombre de contractes fixos discontinus. Aquest mes de maig (última dada disponible de la Seguretat Social) van ser un total de 147.342, la qual cosa representa un creixement de més del 66% en relació al mateix mes de 2019, és a dir, de la data prepandèmica comparable. L'aplicació de la Reforma Laboral del Gobierno de Coalición Progresista ha provocat la substitució formal de molts contractes eventuals per contractes fixos discontinus. Però això no garanteix una "bonaocupació" conseqüència de la fixesa formal. Molt manco assegura una ocupació propiciadora de qualitat de vida, i, a sobre, dóna pàtina de "normalitat" a quelcom que hauria de considerar-se una relació laboral atípica.

II.- Les ocupacions que no compensen: En la sociologia del treball anglosaxona es coneix com a "making work pay" (MWP) -que podríem traduir com "fer que l'ocupació laboral compensi" o "rendibilitat de l'ocupació"- al conjunt de polítiques dirigides a fer de la participació laboral una opció atractiva o rendible. Doncs bé, el fet que els treballadors de temporada s'oblidin de Mallorca, o que el 25% dels treballadors de les residències privades deixa la feina són símptomes d'un fracàs en matèria de MWP. En el primer cas, haver convertit el dret a habitatge en un bé especulatiu n'és causa fonamental. Pel que fa al personal de les residències privades, recoman fermament llegir el llibre de l'Ernest Cañada intitular "Cuidadoras".

III.- Les males experiències d'entrada al món laboral: Una notícia molt cridanera de la setmana passada afirmava que el sector turístic salva la manca de personal amb joves mallorquins. Aquest assumpte és molt rellevant car albira un escreix del fenomen de la sobrequalificació, i, sobretot, del que s'anomena "dinàmiques de precarietat en les primeres experiències laborals". Aquest és un tema força estudiat, i que té importants repercussions en la maduració del jovent. En aquest sentit, s'escau dir que hi ha molta literatura que afirma que la joventut és, a més d'un període d'edat física determinada que s'experimenta personalment i es percep intuïtivament, una construcció social que ve determinada pel conjunt de representacions, convencions, institucions, i justificacions que l'articulen i regulen dins de la vida col·lectiva de les diferents societats. Mala peça al taler si el jovent de bon començament normalitza la precarietat laboral!

Veurem com evoluciona tot plegat.

Més enllà del simbolisme de l'enderrocament del mur del Psiquiàtric

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-07-2022)

Si no vaig errat, han passat vint anys d'ençà que s'enderrocà el mur de l'Hospital Psiquiàtric que fins aleshores separava les persones malaltes cròniques de la resta d'internes. Llavors ja es considerà tot un símbol d'un, si més no aparent, convenciment –ja fa dues dècades!- que les malalties mentals seran quasi sempre superables. Ara, amb l'enderrocament del mur que durant cent onze anys ha envoltat l'Hospital Psiquiàtric de Palma, a més de dotar la ciutat d'un nou parc -el Parc Sanitari Bons Aires-, es dona un altre pas tendent a la desestigmatització del lloc, i, sobretot, dels problemes de salut mental. L'enderrocament d'aquest sinistre mur té simbòlicament  molt de petició social de perdó a les persones que hi han passat allà males vides de "reclusió".

Els símbols són força importants en qualsevol àmbit. En el cas de la problemàtica de la salut mental tinc la impressió del profà (ni sóc especialista –ni prop fer-hi!- en la matèria, ni tinc consciència d'haver patit cap malaltia mental) que els simbolismes coincideixen amb una major preocupació per part de les institucions en els àmbits internacional, estatal, i autonòmic. A tall d'exemple: L'ONU considera la salut mental com un dret humà (val a dir que el moviment internacional entorn de la Declaració dels DDHH emergents fa temps que ho reivindica); l'OMS alerta de "l'enorme impacte en la salut mental" de la condició de persona refugiada; la presentació pel Gobierno de España del Pla d'Acció 2021-2024 Salut Mental i COVID-19 per a atendre l'impacte provocat per la pandèmia; la posada en marxa de la comissió sobre precarietat laboral i salut mental a Espanya; l'activitat de l'Oficina de Salut Mental de les Illes Balears de l'IBSalut, etc. Tanmateix, una cosa és la preocupació, i una altra els recursos públics disponibles per atendre-la. D'aquí plora la criatura pel que fa a una de les desigualtats en matèria sanitària més punyent dels nostres dies.

En aquest sentit, la manca de recursos econòmics i humans per atendre la problemàtica de salut mental és sideral. Ho és de forma singular a les societats postpandèmiques com la de les Illes Balears que, a la fenomenologia general de l'època (tres crisis economicosocials –financera de 2008, covid-19, i la provocada per la invasió russa d'Ucraïna- en menys d'una dècada i mitja, emergència climàtica, crisi migratòria-humanitària, militarisme a l'engròs, ascensors socials inutilitzats per l'obsolescència programada del capitalisme realment existent en l'època present, ascensors convenientment reparats per a l'ascens del protofeixisme ...), s'hi afegeix la consolidació d'una societat illenca de superlatiu risc (amb els seus efectes psíquics) a conseqüència de la seva dependència del monocultiu turístic -tal com vam poder tocar amb les mans en el confinament pandèmic- per a garantir les condicions d'existència material de la ciutadania.

Vull dir, amb tot plegat, que, com li vaig escoltar dir en una ocasió al doctor en antropologia social per la Universitat de Barcelona (UB), Sergi Yanes, "el bosc és molt més que una suma d'arbres", és a dir, el fenomen de la mala salut mental no és només la suma de molts casos individuals de major o menor gravetat, és part essencial de l'actual "estat de malestar". Per tant, no és exclusivament un assumpte de salut. Em sembla evident que cal problematitzar el fenomen des d'una perspectiva política.

Això és el que fa, per exemple, la pel·lícula de l'artista María Ruido intitulada "Estado de malestar" (disponible a https://www.youtube.com/watch?v=I92axP2uifY). D'aquest documental, estrenat el 2019, allò més interessant és, al meu parer, l'enfocament de la directora sobre capitalisme i patologies mentals, amb un relat articulat entorn de dos protagonistes principals: Els i les activistes del moviment "Orgull Boig" (Orgullo Loco), i la veu en off del psiquiatre Guillermo Rendueles.

Dirigint-se a alguna víctima de la manera de vida capitalista de la precarietat laboral i vital -com ara no tenir garantit un sostre sota el qual viure- que tants danys invisibles provoca, Rendueles encunyà la frase de "tu no necessites un psiquiatre, sinó un comitè d'empresa". Des de llavors, la frase ha esdevingut en referent contra la consideració d'ocupació de qualitat mentre existeixin riscos laborals psicosocials.

En qualsevol cas, per esvair l'actual "estat de malestar" no basten els símbols i els referents. En matèria de salut mental no sembla que basti desestigmatitzar. Més aviat sembla imprescindible enderrocar els murs que impedeixen polítiques públiques integrals que garanteixin igualtat d'oportunitats de debò a gaudir a tothom de bona salut mental.

 

"Estamos mal, pero vamos bien"

No em cansaré de recordar aquelles paraules de Zygmunt Bauman que diuen: "L'Església del Creixement Econòmic és una de les poques congregacions -potser l'única- que no sembla perdre fidels i que té probabilitats reals d'aconseguir un veritable estatus ecumènic". Bauman escrivia això el 2014 al llibre compartit amb Carlo Bordoni intitulat "Estat de crisi". El cas és que, passada gairebé una dècada, continua sent una gran veritat que té –i tant que en té!- un cert paral·lelisme amb el nostrat constructe social segons el qual "vivim del turisme".

Les esglésies, i els constructes socials sustentats en la ideologia dominant, tenen una mena d'al·lèrgia a contrastar els seus dogmes amb la realitat social. La recent Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'INE ens proporciona algunes dades que ens permeten argumentar que, en la darrera dècada, allò que veritablement passa és que "mal vivim del turisme".

Convé, abans de seguir, deixar anotat que l'ECV forma part d'Eurostat, és a dir, de l'oficina estadística de la Comissió Europea. Les possibles mancances de la mostra a casa nostra són les mateixes que a qualsevol altra regió de la UE. En definitiva, l'ECV és un producte estadístic amb suficient robustesa tècnica. Les possibles i convenients millores –tant en l'àmbit europeu com local- són figues d'un altre paner.

Dit això, tornem al fil de les dades: 1. La renda neta mitjana anual per persona va ser de 16.317 € en 2012, mentre que en 2021 tan sols arribà als 11.235 €. La "dècada prodigiosa" de la turistificació total (la que ha convertit Mallorca en el seu conjunt en una zona turística) és un període de renda disponible a la baixa per a la majoria de la població. 2. Pel que fa a la renda per llar, resulta que en 2012 es va situar 28.101 €, i en 2021 en 29.368 €. Una pujada molt minsa si tenim en compte que a les llars hi viuen més persones que fa una dècada, sobretot joves que, fins i tot treballant remuneradament, els resulta impossible emancipar-se, i gent gran (amb pensions (més o menys suficients) a causa de la crisi de les cures de majors. 3. La pobresa relativa es redueix molt poc. L'indicador AROPE (At-Risk-Of Poverty and Exclusion), que és l'homologat a la UE, i que, a més de si s'arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials, passa del 25,8% en 2012 al 22,4% en 2022. Cal tenir en compte que aquest indicador, encara que, com s'ha dit, incorpori altres valors que el fet d'arribar o no al llindar de la pobresa (el 60% de la mitjana dels ingressos de la població), té una gran importància, i, com la renda mitjana baixa, el llindar de la pobresa també baixa, provocant que les persones que no arriben a aquest llindar pateixen pobresa extrema.

Si a tot plegat hi afegim els elevadíssims costs ambientals, i la tendencial pèrdua de drets (singularment el dret a un habitatge digne o al dret de ciutat), hom pot concloure que el "vivim del turisme" és quelcom semblant a un eslògan que el president argentí Carlos Menem, amb tota descaradura, popularitzà. Deia així: "estamos mal,  pero vamos bien".

Publicat originalment a dBalears (03-07-2022)

En suport a Neus Truyols

Publicat originalment a dBalears (01-07-2022)

Sospit que l'actual regidora Model de Ciutat, Habitatge Digne i Sostenibilitat, Neus Truyols, estarà d'acord amb la reflexió d'Itziar González i Virós segons la qual "el polític [i la política, és clar] del segle XXI ha de ser aquella persona que estigui en la defensa de la vida ... Ha de convèncer i no imposar o ensinistrar". Ja fa uns anys que l'arquitecta i urbanista barcelonina afirmava això. Si no em falla la memòria, eren els anys que Itziar posava en marxa aquell interessant projecte de participació ciutadana anomenat ParlaMent Ciutadà. Tant se val. A parer meu, és una molt bona i actualíssima reflexió.

Estar en política institucional en la defensa de la vida vol dir, entre altres coses, engegar polítiques imprescindibles per canviar les inèrcies estructurals d'un sistema que posa al centre els interessos de les elits (entorn del negoci de la nàutica n'hi ha molts d'interessos!) menystenint les necessitats de les grans majories socials. Polítiques que, inevitablement, no poden ser curtterministes i que malden convèncer a la ciutadania de la bondat i imprescindibilitat de les polítiques esmentades. Això és el que varen fer, en molts aspectes, Neus Truyols i el seu equip durant la passada legislatura al capdavant de l'empresa municipal EMAYA.

Però ara allò que ens ocupa és l'assumpte dels abocaments d'aigües fecals registrats durant les darreres dècades a la badia de Palma. Què va fer l'equip de Truyols quan va estar al capdavant d'EMAYA? Idò, segons la Nota de Premsa que l'Ajuntament de Palma emeté el proppassat 27 de juny, "1. Netejar el col·lector d'aigües pluvials de la Platja de Palma (peixera o "caz"): no s'havia netejat en 20 anys. 2. Recuperar el cànon de sanejament. Un cànon finalista que el govern del PP va decidir que s'havia de destinar a altres coses. 3. Posar en marxa projectes clau per a revertir la situació: tanc de laminació i col·lector interceptor. Aquestes dues obres suposen reduir en un 90% els tancaments de les platges de Can Pere Antoni i Ciutat Jardí. 4. Comprar els solars per a ubicar la nova depuradora". L'esmentada nota de Cort afegeix que, durant l'actual mandat, s'estan executant les obres del tanc i el col·lector, s'ha tancat el finançament per a la construcció de la nova depuradora i que el conveni ja està signat, i s'ha acceptat l'emissari llarg per a protegir la posidònia.

Val a dir que aquesta fulla de realitzacions polítiques (factualment inqüestionable) s'ha de contextualitzar en la situació en què estaven les coses en l'assumpte que ens ocupa en iniciar-se l'anterior legislatura municipal palmesana: un menfotisme crònic envers el bé comú. Una situació  extraordinàriament ben sintetitzada en una piulada de Pere Sampol: "Els anys noranta vaig mostrar al Parlament un vídeo de Bartomeu R Boeres del vessament d'aigües fecals dins la badia, 'sa merdera'. Vint-i-cinc anys més tard la fiscalia persegueix l'única política que ha planificat, pressupostat, i executat solucions. Fàstic!".

Tanmateix, la presidenta d'EMAYA en l'anterior legislatura municipal, junt amb l’ex gerent Inma Mayol, i tres empleats de l'empresa publica municipal, s'enfronten a una petició d'un total de setze anys de presó (quatre pel que fa a Neus Truyols) per un presumpte delicte mediambiental relacionat amb els abocaments a la badia de Palma. És el món a l'inrevés!

Com sóc un humil opinador, un "nadie" que diria Eduardo Galeano, ho puc dir sense embuts: No respect la decisió de la Fiscalia sobre Neus Truyol i la resta d'imputats del cas Emaya, ans al contrari, em provoca indignació, fàstic, i vòmits. Tot plegat és una decisió judicial al servei de la ideològica dels poderosos, és una judicialització antidemocràtica de la gestió política.

Acab, com he començat, amb Itziar González. Ella reclamava pressió des dels carrers, i, arribat el cas, suport per encoratjar els canvis. Ara és, sens dubte, l'hora del suport a Neus Truyols!