Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris commemoracions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris commemoracions. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 d’abril del 2018

40 anys de Primer de Maig en llibertat


La de l'any 1978 va ser la primera manifestació del Primer de Maig en plena llibertat recobrada -després de la llarguíssima dictadura feixista de Franco-, que va recórrer els carrers de Palma i d'altres ciutats de Balears. En el 40 aniversari d'aquell il·lusionar-te 1r de Maig, el títol d'aquest entrada pot ser bastant agosarat... Avui tornam a tenir presos polítics, i l'impuls igualitari de la democràcia ha perdut força pistonada.

I tanmateix, que ningú ens robi la nostra història. Per això us recoman la lectura de dos textos inclosos -a partir de la pàgina 227- a l'Anuari del treball de les Illes Balears 2016. El primer es titula "EL PRIMER DE MAIG A LES BALEARS (1890-2016)" i l'autor és l'historiador, escriptor i director literari, Antoni Nadal, i el segon està escrit per Antonio Casero (Secretari General del PCIB-PCE de Menorca entre 1973-1980 i activista imprescindible i incansable a l'illa de Menorca) i es titula "MEMÒRIA DEL PRIMER DE MAIG A MENORCA".

Bona lectura i...  bon i combatiu Primer de Maig de 2018!

dilluns, 11 de setembre del 2017

Salvador Allende: “El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente”


Les paraules més icòniques que va pronunciar el Compañero Presidente Salvador Allende aquell infaust 11 de setembre des del palau de La Moneda i transmeses per Radi Magallanes són, sens dubte, les següents:

“El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse. Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.”

Com és sabut pertanyen a la seva última al·locució (just devien ser 9,30 h) al poble xilè.

No obstant això a mi sempre m'han impressionat més unes paraules pertanyents al seu penúltim discurs al poble de Xile. Eren les 8,45 hores de l'11 de setembre de 1973 quan Allende va informar de la gravetat de la situació i va començar a acomiadar-se del seu poble:

"Compañeros que me escuchan: La situación es crítica, hacemos frente a un golpe de estado en que participan la mayoría de las Fuerzas Armadas. En esta hora aciaga quiero recordarles algunas de mis palabras dichas el año 1971,  se las digo con calma, con absoluta tranquilidad, yo no tengo pasta de apóstol ni de mesías. No tengo condiciones de mártir, soy un luchador social que cumple una tarea que el pueblo me ha dado. Pero que lo entiendan aquellos que quieren retrotraer la historia y desconocer la voluntad mayoritaria de Chile; sin tener carne de mártir, no daré un paso atrás. Que lo sepan, que lo oigan, que se lo graben profundamente: dejaré La Moneda cuando cumpla el mandato que el pueblo me diera, defenderé esta revolución chilena y defenderé el Gobierno porque es el mandato que el pueblo me ha entregado. No tengo otra alternativa. Sólo acribillándome a balazos podrán impedir la voluntad que es hacer cumplir el programa del pueblo. Si me asesinan, el pueblo seguirá su ruta, seguirá el camino con la diferencia quizás que las cosas serán mucho más duras, mucho más violentas, porque será una lección objetiva muy clara para las masas de que esta gente no se detiene ante nada. 
Yo tenía contabilizada esta posibilidad, no la ofrezco ni la facilito. El proceso social no va a desaparecer porque desaparece un dirigente. Podrá demorarse, podrá prolongarse, pero a la postre no podrá detenerse.”

Si encara no ho han fet, no deixin de llegir aquest llibre:  

dijous, 1 de desembre del 2016

Avui cal recordar Rosa Parks


Avui cal recordar a Rosa Parks. Un 1 de desembre de 1955 va ser arrestada al negar-se a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús.


Rosa Parks ens deixà una frase que sempre he procurat tenir molt present en la meva militància sindical, social i política:
 "Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven..."
Tinguem clar, idò, que per llaurar un futur de llibertat, igualtat i solidaritat, no queda més remei que, en algun moment, desobeir!

dimarts, 1 de novembre del 2016

1 de novembre: Salut i memòria!

Des del meu ateisme no consider contradictori respectar -i en alguns casos participar i gaudir- en algunes celebracions religioses que han esdevingut en tradicions populars. No és el cas de les associades a la celebració de Tots els Sants. 

Però, des de fa uns anys, cada 1 de novembre l'associació Memòria de Mallorca fa una ofrena floral a les víctimes del feixisme al Mur de la Memòria al cementiri de Palma, la qual cosa fa que m'apropi al cementeri.

La memòria de les  víctimes del feixisme és imprescindible pel combat del dia a  dia per a una societat més justa.  Com magistralment escriu  Joan Vinyoli:
“espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.”
       


Al meu predi, li agradaria aquest poema:

El silenci dels morts
Parets del Vallès, novembre 2013
La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.
               Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
               Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.
               I si no ho fan,
 Usa dels morts així.
 Joan Vinyoli i Pladevall

dimarts, 11 d’octubre del 2016

12 d’octubre: Dia de la resistència indígena


Octubre
12
El Descubrimiento

“En 1492, los nativos descubrieron que eran indios, descubrieron que vivían en América,  descubrieron que estaban desnudos, descubrieron que existía el pecado,  descubrieron que debían obediencia  a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo, y que ese dios había inventado la culpa y el vestido y había mandado  que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la lluvia que la moja.”

Del llibre “Los hijos de los días”

Eduardo Galeano 

Foto: R. Borràs (2015). Santiago Atitlán, Guatemala 

divendres, 11 de setembre del 2015

Són els pobles qui fan la història!

Avui, 11 de setembre, és un d'aquests dies per recordar algunes lectures i reiterar algunes conviccions. Per tant recordem, per commemorar el 42 aniversari del cop d'estat de Pinochet, unes paraules del company president Salvador Allende:

La historia es nuestra y la hacen los pueblos

Ara com ara que vivim moments de confusió, incertesa i, perquè no dir-ho, “distracció” ideològica, convé recordeu al Allende més actual que mai: A Catalunya, la història no la fa l'Advocacia de l'Estat ni una fossilitzada Constitució, la fa el poble català.  A Grècia, és el poble el que acabarà per prendre la història a les seves mans, malgrat les Institucions (la Troica), l'Eurogrup o a qui sigui. En la crisi humanitària dels refugiats ja són els pobles els qui estan fent historiés de solidaritat, humanitat i fraternitat. La història es fa des de Occupy Wall Street, a l'última lluita indígena, passant pels companys i companyes que lluiten per unes condicions laborals dignes en qualsevol indret del món, i no tant des de, posem per cas, l'FMI. En l'objectiu d’aturar l'escalfament global, qui farà història de debò serà el movent ecologista mundial i no els buròcrates de Conferència de les Nacions Unides que es reunirà en Paris el pròxim mes de desembre...  Serà al poble, i no operacions polítiques de laboratori, qui haurà de garantir que el canvi polític en el Regne d'Espanya es produirà aquest cap d’any. Parl de  canvi i no alternança. I torn a Salvador Allèn:

Nosotros creemos que ha llegado la hora de que los partidos auténticamente populares creen una conciencia cívica  capaz de brindarle a Chile un salida política, una alternativa distinta, una solución nueva, y esta  salida política la estamos labrando en el Frente  de Acción Popular; la estamos trabajando, los partidos que lo integran, a sabiendas de que hemos cometido errores…”  (Desembre de 1956)

L' 11 de setembre de 1973 Salvador Allende va arribar a les 7,30 hores del matí al palau de La Moneda. Una hora i mitja més tard,  es dirigia al poble xilè el que seria el seu darrer missatge radiofònic amb la famosíssima frase de:

Sigan ustedes sabiendo que mucho más temprano que tarde de nuevo abrirán las grandes alamedas  por donde pase el hombre para construir una sociedad mejor

... i al voltant de les deu d’aquell terrible matí, el President va reunir en un saló del palau presidencial a totes les persones que l’acompanyaven (ministres, familiars, treballadors de la Presidència, el seu equip mèdic i de seguretat personal) i va donar la darrera ordre:

“A las  compañeras no les pido, sino les ordeno que abandonen  La Moneda. A los compañeros que no tienen tareas que cumplir o no tienen o no saben usar armas, les pido que salgan ahora, que tienen todavía la posibilidad de hacerlo. Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad”

L' 11 de setembre de 1973 es va barrar, amb les armes, un camí emancipador. Però la història no es va acabar, tot el contrari, va néixer un exemple de dignitat que persisteix. Un exemple que ens ajuda a seguir, mes que mai, el compromís i la lluita per un món i una societat millor.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (11-09-2015)

dimecres, 10 de desembre del 2014

Salaris, desigualtat i drets humans

Els aconsell que  reservin una mica del seu temps per a la lectura d'un informe clau que fa uns dies ha fet públic l'Organització Internacional del Treball (OIT). Em referesc a l'Informe Mundial sobre Salaris 2014/2015 (disponible aquí) i que, entre altres coses, adverteix sobre l'estancament dels salaris en molts països i identifica el mercat laboral com un factor que impulsa les desigualtats.

El cas és que pel que fa al Regne d’Espanya l’estudi de l’OIT és demolidor (vegeu aquí) : La destrucció de llocs de treball i la reducció salarial que s’ha aplicat han fet que a Espanya s’hagin eixamplat les desigualtats entre rics i pobres més que en qualsevol altre estat desenvolupat del món. La devolució salarial a l'espanyola ha aconseguit situar al Regne d’Espanya en la posició líder en desigualtats entre rics i pobres. Enhorabona!

El documentat estudi de l’agència de l'ONU dedicada als assumptes del treball posa de manifest, si més no, dues coses: La primera que la crisi té bastant d’estafa. S’ha emprat per consolidar els privilegis dels poderosos a costa dels patiments dels més febles. De fet els espanyols rics amb prou feines han notat la crisi, mentre que per als pobres ha suposat un profund sotrac en els ingressos familiars. Allò de l'1% contra el 99% és quelcom més que un eslògan!

La segona cosa que queda palesa és que la tesi central de Thomas Piketty, potser no és al 100% certa. El factor principal de desigualtat (que fins i tot, l’OCDE considera perjudicial per  a créixer econòmicament) segueix sent l'assignació de renda a través de la distribució salarial, de la plusvàlua... Potser, com afirma l’economista francès que més llibres d’economia ven, l’herència sigui un factor important de desigualtat, però el principal segueix essent la relació conflictiva entre capital i treball. Hi ha coses que, malgrat vinguin de fa molt temps, són de rabiosa actualitat.

I avui, Dia Internacional dels Drets Humans, commemorem que un 10 de desembre de 1948 l'Assemblea General de les Nacions Unides adoptà i proclamà la resolució de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquesta celebèrrima declaració, en el seu article 23, afirma: “1.- Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur. 2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball. 3.- Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social. 4.- Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.”

Que se sàpiga a l'hora de parlar de desigualtat i Drets Humans!



 Publicat originalment a www.elperiscopi.com (10-XII-2014) 

dissabte, 8 de novembre del 2014

25 anys sense Mur de Berlín



El 25 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín -no ho negaré- m’ha produït una certa nostàlgica (“Cavallet quan eres jove...”). Em nego a llegir els reportatges periodístics que tant abunden aquests dies (i supòs que demà diumenge serà gros) . Per contra, se m’ha ocorregut rellegir el “Panfleto desde el planeta de los simios” (1995) de Manuel Vázquez Montalbán. Hi he trobat molts textos subratllats. En compatesc un: “¿Cómo es posible,... que vencido y desarmado el Ejercito Rojo de la URSS no se cumpla el precepto de que muerto el perro se acabó la rabia?

Una altra cosa que se m’ha ocorregut ha estat fotografiar, per il·lustrar aquesta entrada,  el meu trosset de mur. De l’autèntic (no d’aquests souvenirs que fan pensar que el Mur de Berlín era més gran que la Muralla Xina). Ara Berlín és una ciutat fantástica però... "temps eren temps”.

Ah!  Vázquez Montalbán reprodueix en el començament  del “Panfleto desde el planeta de los simios” el poema “Esperant els bàrbars” de K. Cavafis. En la versió catalana de Carles Riba,  el poema acaba així:

  
“Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?
És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.
¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.”

 


diumenge, 27 d’abril del 2014

28 d’abril: Treball decent i salut



L'Organització Internacional del Treball (OIT) impulsa, des de fa alguns anys, la celebració del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut en el Treball el 28 d'abril. L’objectiu d’aquesta jornada és promoure la prevenció d'accidents de treball i de les malalties professionals. Val a dir que va ser a la Conferència Internacional del Treball de l’ ONU -celebrada en el mes de juny de 2003- que va aprovar l'estratègia global de l’OIT en matèria de seguretat i salut en el treball. Precisament un dels pilars d'aquesta estratègia són les activitats de mobilització amb l’objecte de sensibilitzar a la població sobre com fer que el treball sigui segur i saludable i sobre la necessitat de donar-li arreu un major pes polític a la seguretat i la salut en el treball. Aquest és l’origen del 28 d’abril com a data reivindicativa d’un treball segur i saludable.


Pot ser que la població illenca tingui una certa sensibilització sobre aquest tema. No debades durant les etapes dels governs autonòmics progressistes, es va fer una ingent tasca en la direcció d’allò que indica l’OIT i que, endemés, contà amb un alt grau d’acord i col·laboració dels agents socials i econòmics de les Illes Balears. Encara ara em trob amb gent molt jove que recorda algunes activitats escolars sobre Prevenció de Riscos Laborals a les quals vaig participar. També record aquella preocupació de la Direcció General de Salut Laboral per als Riscos Psicosocials.


El cert i segur és que, amb el Govern de JR Bauzá, el pes polític de la seguretat i la salut en el treball s'ha reduït al no-res. A aquestes alçades de legislatura a les Illes Balears encara no hi ha un pla per combatre els accidents laborals i les malalties professionals. Mentrestant, l’índex d’incidència d’accidents laborals en jornada laboral de l’any 2013, amb 4.025 accidents per cada 100.000 treballadors/es- s’ha enfilat a la primera posició en el rànquing de comunitats autònomes. Amb tot, el més preocupant són declaracions com les del Director General de Treball i Seguretat Socials del Govern de JR Bauzá, Onofre Riera, que no s’està de reconèixer que la precarietat laboral és la principal causa dels accidents laborals.


Tanmateix els accidents de treball no deixen de ser la punta de l’iceberg que amaga dues epidèmies: La d’infermetats professionals i la dels danys psicosocials. La turbo-flexibilitat laboral ha provocat que la por per la pèrdua de la feina o del salari sigui molt generalitzada. De fet, hi ha evidències que la inseguretat en el treball i les males condicions de treball, són els factors d’estrès més estesos a les Illes Balears, i que aquesta insaludable situació mental, s’estén a la salut física. És a dir, la precarietat va més enllà del contracte laboral i precaritza la salut mental i física.


En qualsevol cas hi ha una evidència internacionalment acceptada: Les conseqüències de la inseguretat laboral no són exclusivament individuals, ans al contrari, afecten l'organització social amb més o amb menys igualtat, amb més o menys democràcia Aquesta és la responsabilitat dels poders públics. És clar que, en el cas del Govern de JR Bauzá, s’ha de parlar d'irresponsabilitat.


(Publicat a El Periscopi de 28-01-14) 

divendres, 25 d’abril del 2014

40 anys després d’aquell 25 d’abril a Portugal

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade ...

Sembla mentida el rapit que passa el temps. Avui ja fa 40 anys d’aquell 25 d’abril de 1974 en que esclatà la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). A les 00:20 hores de la matinada, "Grândola, Vila Morena" sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava que s’havia iniciat l'alçament dels oficials intermedis de la jerarquia militar portuguesa agrupats entorn del Moviment de les Forces Armades. Els fusells amb un clavell vermell en el canó donaren la volta al món. Per a la lluita antifranquista va ser alguna cosa més que una bona i emotiva fotografia...


El quaranta aniversari del 25 d’abril portuguès  es commemora amb els inspectors de la Troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) a Lisboa. La presència dels “homes de negre”, inspeccionant si la dosi de sofriment és suficient o si, per contra, s’ha d’augmentar la ració del verí de l’austeritat neoliberal, és una perfecta metàfora del que significa l’actual majoria política a la UE. Una metàfora que hauria de servir perquè la ciutadania del sud europeu diguéssim, el pròxim 25 de maig, “prou!”. Sempre paga la pena votar, i en aquestes eleccions europees ho paga molt votar contra la troica, i a favor del model democràtic i social europeu. Si em permeten una altra metàfora, els diré que, vot a vot, hauríem d’exigir una mena de política de les Tres D: “Democratitzar, Descolonitzar i Desenvolupar” (La política que anuncià la Junta de Salvació Nacional presidida per António de Spinola el mateix 25 d’abril de 1974).


Les notícies que m’arriben de Portugal no són massa esperançadores en quant a aconseguir donar un tomb a la situació política actual.  La fragmentació de l'espai progressista, més o menys contrari a l’ austericidi, sembla un mal endèmic. Però hi ha moviments en la direcció de sumar. El mateix Mário Soares -el socialista dues vegades Primer Ministre, dues vegades President de Portugal, i una sòlida veu contra la dèria de ‘austeritat neoliberal- impulsa moviments unitaris “excepcionals” per a situacions “excepcionals”; el dirigent del Bloco de Esquerda, João Semedo, no s'està de declarar que a l’àmbit de l’esquerra portuguesa “existeix una diferència entre les divergències de les diferents direccions i les de les bases, que no són tantes”; o el dirigent socialista, Eduardo Ferro Rodrigues, no té manies d'afirmar que la situació del país és tan greu que ell advoca perquè el PS elabori un programa tan ampli que pugui servir de paraigües per a moltes formacions: ”Hauria de ser simple, que rebutgi l'austeritat però prou obert perquè puguin adherir-se uns altres”. “No n’hi ha prou amb l'alternança. És necessària una convergència. La democràcia no aguanta altres 20 anys d'austeritat...”. Alguna cosa es mou.

En un discurs de commemoració del Dia Internacional dels Drets Humans, el premi Nobel José Saramago, digué:


 “Alguien no está cumpliendo su deber. No lo están cumpliendo los Gobiernos, ya sea porque no saben, ya sea porque no pueden, ya sea porque no quieren. O porque no se lo permiten aquellos que efectivamente gobiernan, las empresas multinacionales y pluricontinentales cuyo poder, absolutamente no democrático, ha reducido a una cáscara sin contenido lo que todavía quedaba del ideal de la democracia. Pero tampoco estamos cumpliendo con nuestro deber los ciudadanos que somos. Nos fue propuesta una Declaración Universal de Derechos Humanos y con eso creímos que lo teníamos todo, sin darnos cuenta de que ningún derecho podrá subsistir sin la simetría de los deberes que le corresponden. El primer deber será exigir que esos derechos sean no sólo reconocidos, sino también respetados y satisfechos. No es de esperar que los Gobiernos realicen en los próximos cincuenta años lo que no han hecho en estos que conmemoramos. Tomemos entonces, nosotros, ciudadanos comunes, la palabra y la iniciativa. Con la misma vehemencia y la misma fuerza con que reivindicamos nuestros derechos, reivindiquemos también el deber de nuestros deberes. Tal vez así el mundo comience a ser un poco mejor.”

Disculpin una cita tan llarga, però recordar aquestes paraules pronunciades un desembre de 1998, m’ha semblat la millor manera per a commemorar el 25 d’abril d’engany. Quanta saviesa tenia el mestre Saramago!



Publicat a El Periscopi (25.04.14) 

dimecres, 23 d’abril del 2014

Dues idees manllevades per celebrar Sant Jordi 2014



I.- 

“Dar al fuego los libros no fue sino el preludio de llevar a miles de “rojos” ante el pelotón de fusilamiento”. Santos Julia  en un article – “Y Madrid volvio a ser de España”-  de l'edició especial del HEDALDO DE MADRID.


II.-

“Quan parlin més del compte els capellans,
quan les cerveses siguin aigualides,
quan els nobles als sastres prenguin mides
i no es cremin heretges, sinó amants,
sobre el reialme d'Albió
imperarà gran confusió.
Quan no hi hagi cap llei inconseqüent
ni senyor pobre ni escuder endeutat,
quan les llengües no criïn falsedat
i el lladre no s'amagui entre la gent,
quan l'usurer declari els seus cabals
i les putes basteixin catedrals,
qui encara sigui viu comprovarà
que els peus tornen a ser per caminar.”

(El rei Lear -la Profecia del Bufó- de Shakespeare) 

dimarts, 10 de setembre del 2013

11 de setembre 2013

Publicat a www.elperiscopi.com


Demà és 11 de setembre. Demà és la Diada Nacional de Catalunya i el dia que es fa  la Via Catalana cap a la independència en forma de cadena humana. Deixeu-me que resumeixi els meus pensaments sobre aquest  esdeveniment en una cita: “La nació és el resultat d’un sentiment col·lectiu d’identitat de caràcter  essencialment cultural  que un grup d’homes i dones escull  perquè s’hi sent representat, perquè ha triat una manera de viure i una gent amb qui compartir-la. L’estat és, en canvi,  un cos polític nascut d’un contracte social, la funció del qual és garantir uns dret als conjunt de ciutadans, a canvi d’uns deures respecte de la institució i d’una solidaritat en relació amb la resta dels que l’integrem” (Josep Fontana, “La construcció de la identitat”).  Sens dubte per això el nacionalisme espanyol  vol impedir-nos  -decret llei rere decret llei-  qualsevol  forma pròpia de viure (viure i ensenyar en català, per exemple). No fos cosa que esdevingui en estat propi.


Aquest 11 de setembre és també  el quaranta aniversari del cop d’Estat de Pinochet, d’aquell  xoc tremend  per a l’esquerra mundial. Quatre dècades de la mort del President Allende donen per a molt. Resumeixo pensaments que em venen al cap:

Si s’ha de triar entre sacrificar l’economia o la democràcia s’ha de sacrificar la democràcia” Una frase que Henry Kissinger pronuncià l’any 1973 justificant el cop de Pinochet. Coses dels capitalistes d’altre temps? Idò no tant: Una  democràcia adequada als mercats (“Marktkonforme Demokratie”), és un concepte que Angela Merkel ha imposat arreu d’Europa i que és ben d’actualitat.


Avui és un bon dia per recordar que, tot just  desprès de l'onze de setembre de 1973, Augusto Pinochet declarà en un discurs al poble xilè que la seva meta era “fer de Xile no una nació de proletaris, sinó d'emprenedors”. D’aquí ve la meva adversitat a aquesta propaganda barata de l’establishment sobre emprenedoria.


Missatge de Salvador Allende des de La Moneda -a través de Radio Magallanes- a les 9,30 hores de l’11 de setembre de 1973: “...Superaran  otros hombres este momento gris y amargo donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que mucho más temprano que tarde de nuevo abrirán  las grandes alamedas  por donde pase el hombre para construir una sociedad  mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!” (Del llibre “Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo” de Mario Amorós).



Conclusió: L’austeritat autoritària és una mena de cop d’estat a la democràcia de debò; les elits econòmiques dominats canvien el significat de les  paraules per canviar-nos la mentalitat i imposar-nos el seu model de societat excloent. Però sempre hi haurà resistència

dijous, 25 d’abril del 2013

25 d'abril a Portugal i aquí



Aquest és el comentari que avui he fer a www.elperiscopi.com
 
Avui em posaré nostàlgic. El 39 aniversari de la Revolució dels Clavells té un significat especial. Si més no el té per totes les persones demòcrates d'Europa i, especialment, per els del sud europeu. Eren les 00:25 hores d'aquell 25 d'abril de 1974 quan sona la cançó Grândola, Vila Morena del cantautor José Alfonso. Amb aquella retransmissió de Radio Renascença comença el derrocament del règim dictatorial creat per Salazar, el més llarg d'Europa.

La democràcia portuguesa venia acompanyada d'aquestes estrofes: “Grândola, vila morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti, ó cidade / Dentro de ti, ó cidade / O povo é quem mais ordena / Terra da fraternidade / Grândola, vila morena / Em cada esquina um amigo / Em cada rosto igualdade / Grândola, vila morena/ Terra da fraternidade...”

Recordo –tot i la meva adolescència- que aquell abril de 1974, per raons que ara no venen a compte, fou molt comentat –en veu baixa, és cert- a la meva família. Passats un anys vaig entendre perquè aquells esdeveniments impactaren tant als demòcrates espanyols. Anys desprès comença la transició espanyola i, malauradament, es va parlar poc de la Revolució dels Clavells. Massa poc!

Avui, en els murs de les ciutats i pobles de Portugal, cada cop més depauperats per les retallades de l'austericidi imposat per la Troika (FMI, BCE i CE), hi ha pintades amb un expressiu “Grândola, vila corrupta” referint-se al poble corrupte dels governants i de les institucions europees. Tinc entès que el 10 de maig de 1974 un grup de periodistes portuguesos publicaren un document en el que afirmaven, sense embuts, que durant la dictadura de Salazar i Caetano “l'estat era una ombra, el govern una il•lusió. Real, només, la policia política, presó, tortura, els judicis arbitraris: únics tentacles d'un poder podrit". Em tem que avançam més cap aquest escenari i no tant cap a una democràcia sustentada sobre drets materials i polítics de ciutadania. Per això no és gens estrany que les grans mobilitzacions ciutadanes de Portugal hagin incorporar la cançó “Grândola, vila morena” com a consigna de lluita, de dignitat, de reivindicació de democràcia política i social.

La veritat és que el més lògic, sensat i democràtic és oposar-se radicalment als qui ens roben la democràcia, els drets i qualsevol utopia d'una vida més igualitària i digna. Fins i tot ens volen prendre el pèl amb la perversió de les paraules. Retardar encara més l'edat de jubilació, augmentar el nombre d'anys cotitzats per cobrar el màxim legal de pensió o restar capacitat adquisitiva a les pensions sempre s'ha dit retallar les pensions. Ara li diuen “Factor de sostenibilidad”. Sostenibilitat de què? Del seu morro? Fer viable el sistema públic de pensions es fa de una altra manera!.

Sabeu que vos dic? ! Que se lixe a Troika ! ¡O povo é quem mais ordena !

divendres, 8 de març del 2013

8 de març 2013


Publicat a www.elperiscopi.com

Tal dia com avui hi haurà moltes declaracions a favor de la igualtat entre dones i homes i opinions que , excepte que no se vulgui ser políticament correcte o un bavós imbècil al estil Salvador Sostres, seran gairebé totes coincidents en la bondat de la commemoració d'aquest dia internacional de les dones. Segur que organitzacions, sindicats fundacions, mitjans de comunicació, etc.. publicaran (alguns, com el diari El País, ja s'avançaven un dia abans al de la commemoració) interessants informes i balanços sobre la situació de la dona en la nostra comunitat i a la resta del món. Em sembla molt adient aquest costum d’estudi i anàlisi. Per canviar les coses s'ha de conèixer la situació.

En aquest sentit em permetran que recomani el Temes Socioeconòmics Gadeso que es publicarà a www.gadeso.org per commemorar el 8 de març d' enguany. I ja que estem de recomanacions vos suggereixo mireu el vídeo d' Amnistia Internacional i que no deixeu de llegir el missatge de la directora executiva d' ONU Dones, Michelle Bachelet. ONU Dones és un imprescindible organisme internacional amb el qual, amb l'excusa de l'austeritat, el Govern de Mariano Rajoy ha deixa de col·laborar.


Val a dir, que no sempre hi ha hagut tanta unanimitat formal a la hora de commemorar el 8 de març. Originalment es commemorava arreu del món el Dia de la Dona Treballadora en commemoració d'aquell 8 de març de 1908 en que les treballadores de la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York van declarar una vaga en protesta per les condicions laborals insuportables. L'amo no va acceptar la vaga i les obreres van ocupar la fàbrica. L'empresari va tancar les portes de la fabrica i va calar foc. Moriren abrasades les 129 treballadores que hi havia dins la fabrica. A la fabrica Cotton hi havia homes , però eren caps i no es varen suma a la vaga. No en va morir cap d'home! La burgesia va trigar molts anys a sumar-se a la commemoració d'avui

Sincerament, en l'actual hegemonia de les polítiques neoconservadores, amb una pandèmia mundial de sofriment de la població no rica provocada per l’austeritat turbocapitalistes , en un context en el que els multimilionaris es permeten la sinceritat d'un Warren Buffet: " Si hi ha una lluita de classes, és evident que estem guanyant nosaltres", penso que tal vegada ha arribat l' hora de re- proletaritzar el 8 de marc. Si més no perquè, en paraules de Amelia Valcárcel "el feminisme té reptes immediats i els té també de llarg abast. Entre els primers, immediats, està el desactivar la ginofobia [la por exagerada cap a les dones del mercat]. Implica l'il•luminarar el mercat, que tendeix a ser opac, i incentivar l'ocupació per mitjà de mesures positives, programes i estímuls apropiats". Per fer llum al mercat cal democràcia real, ja! Sense les dones és impossible! 

diumenge, 6 de març del 2011

Cent anys de lluita que continua...

"El sufragi femení està necessàriament lligat a l'emancipació econòmica de la dona de les tasques domèstiques i la seva dependència econòmica de la família i a l' increment de la força de la seva activitat com a assalariada"
CLARA ZETKIN


Aquest any és el centenari de la mobilització del 8 de març. Ja han passat cent anys des de aquell març de 1.911 que per primera vegada les dones es mobilitzaren per la seva dignitat i per els seus drets a la igualtat real en tots els àmbits. Fou Clara Zetkin qui, un any abans, impulsà el Dia Internacional de els Dones. Una jornada -malauradament- avui tan actual com fa cent anys.

Aquest 8 de març -el del centenari- haurem de recordar que s'ha suprimit el Ministeri de Igualtat amb l'excusa de les suposades necessitat d'austeritat pressupostària. Mentrestant el masclisme més groller infecta les TDTs i alguns àmbits intitucionlas... També s'ha fet la Reforma Laboral que impulsa la contractació a temps parcial no desitjat especialment de les dones. I que la bretxa salarial s'ha escurçat perquè el homes guanyen menys i no perquè les dones guanyin el que pertoca...

Aquest serà un 8 de març en el que haurem de protestar --i molt!- contra el boicot del PP de Baleares a la aprovació, en el Parlament de les Illes, de la Llei autonòmica d'Igualtat entre dones i homes...

Un 8 de març per recordar que la violència masclista no s'atura i que, amb tota seguretat, els homes d'aquest petit país ens hauríem d'implicar molt més en la lluita per la eradicació d'aquesta xacra..

Un vuit de març que ens hauria de servir per recordar que la setmana passada ens assabentarem que a Mallorca se havia detingut una persona perquè les seves filles havien sofert l'ablació. La tortura fou practicada a Mali, però són ciutadanes i ciutadans d'aquí i, sembla no tenim uns protocols adequat per tractar fets com aquests...

Cent anys de lluita que continua...

diumenge, 21 de novembre del 2010

PROU! Violència masclista


El dia 25 de novembre (el dijous que ve) és el dia internacional de la lluita contra la violència masclista. A més de participar a la manifestació de Palma i als altres actes, vos recomano la visita al web de Associació d’Homes per a la Igualtat de Gènere i rellegir el següent article de Amelia Valcarcel publicat a EL PAIS el 13.12.2009


Justicia poética
No sabemos bien, y quizá nunca lo sepamos, cómo murió. Hay dos hipótesis. Una dice que la descarnaron con conchas afiladas y otra que lo hicieron con cascos de vasijas de barro. De lo que no hay duda es de que la descarnaron. Esto es, que, viva, le fueron arrancando la carne, hasta que las vísceras quedaron al descubierto. Y también la de la cara, las manos... en fin, una muerte horrible.
Sin embargo, Amenábar, que sabe lo que se hace, ha preferido darle la eutanasia. A Hipatia, en su película, Ágora, alguien piadosamente la asfixia antes de que la turba indómita de monjes cristianos y fanáticos, proceda a su lapidación. La realidad fue bastante peor. Mucho peor. Peor, desde luego, que la muerte que los mismos predicaban del Salvador. Pero, claro, Hipatia no había salvado a nadie, que se supiera. Sólo quizá al saber. Y no se pudo salvar a sí misma.
De estas otras muertes, a las que ahora traigo a la memoria, algo sí sabemos. Las hermanas Miraval, opositoras al régimen de un dictadorzuelo que sería sucio recordar, murieron un 25 de noviembre. A las tres las cazaron, por así decir, para matarlas. Cuando volvían por una zona no muy segura, por carretera, fueron detenidos sus coches y ellas sacadas al campo. Para llevar a término el conocido ritual de horror, primero las violaron, luego las mutilaron, las golpearon a placer y, quiero creer, que al final les dieron un tiro de gracia. ¡Ojalá!
Lo primero, lo de Hipatia, sucedió en el 414. Lo segundo, hace nada, en 1960. Pero todo viene junto a mi memoria. A Hipatia la conozco por obligación de filosofía y a las Miraval por cultura general democrática. Además de conocer a Minerva, una de sus excelentes hijas. Me viene, digo, junto todo a la cabeza. Y viene por justicia poética. El caso es que hace unos días, el 25 de noviembre, se celebró (obvio es que es una manera de hablar) el día mundial en contra de la violencia sobre las mujeres. De ese día hace poco. Porque hasta ese hace poco y en las tierras cristianas en esa fecha se celebraba, y sigue, la fiesta de Santa Catalina.
Tenía esta santa título y palma de mártir y era patrona de los estudiantes, por ejemplo. Es una devoción la suya que llegó a Europa con las Cruzadas. En Oriente era muy venerada y los audaces caballeros de la Edad Media se la trajeron como recuerdo. De hecho, Europa se llenó de santas catalinas y su nombre se empezó a poner popularmente a las jóvenes. Esta gentil doncella, cristiana, había resistido a las tentaciones del malvado emperador Maximiano, que pretendía de ella la abjuración de su fe. Al no conseguirlo, la enfrentó a 50 sabios, los cuales se rindieron ante su elocuencia y pidieron allí mismo el bautismo. Enfadado por el caso, el emperador los hizo ejecutar. A los 50. Tras esto, Catalina convenció a la emperatriz, que siguió el mismo derrotero y también fue condenada a muerte. Y, cuando sólo ella quedaba viva, el pérfido sátrapa hizo que prepararan una rueda de cuchillas afiladas que la descarnara. Así era condenada la sabiduría de la mártir. Cincuenta y con ella más la emperatriz, 52, recibían la corona del martirio. Así la conozco yo, coronada, en un óleo que colgaba en mi colegio mayor cuando era estudiante.
Bueno, lo evidente es que Hipatia murió de ese modo, descarnada. Y también parece bastante claro que Catalina no existió. La iglesia oriental mantuvo su culto y un santuario, muy bien visitado y provisto de limosnas, donde, decían, unos ángeles habían trasladado su cuerpo.
Es una hermosa leyenda que nos habla de la compasión y también de la memoria del agravio. Se veneró a una joven sabia en el lugar simbólico que ocupó la sabiduría superviviente de la Antigüedad que Hipatia representaba.
Alejandría no pudo digerir el crimen. Tanto que la ciudad, próxima a perecer, no asimiló la tortura y muerte de la filósofa, de modo que le buscó un trasunto cristiano y celestial. Pagó con el culto a Catalina, la joven, el asesinato de Hipatia, la filósofa, probablemente entrada en años, a la que nadie había salvado. Cuyo cuerpo nadie guardó, porque se hizo trozos que fueron tirados en diversos muladares.
No son, por lo simple, dos terribles violencias. Lo maravilloso es la coincidencia: lo extraño es que ese día 25 sea la memoria encubierta de Hipatia, la violencia contra la sabiduría, y el día de las hermanas Miraval, la violencia contra la libertad... de las mujeres. Es un claro caso de extraña casualidad, del amontonarse de signos que señalan en la misma dirección. Es un día poco común que busca hacer menos común todavía unos hechos desgraciadamente muy corrientes: que ser mujer, y dependiendo de la zona del mundo, se puede convertir en una desgracia, o en un castigo no elegido. Nos recuerda hasta qué grado de humanidad hemos llegado y cuánto nos falta todavía para poder sentirnos a gusto con el tiempo que nos toca. Por ahora, la justicia poética me consuela. Porque es hermoso guardar memoria del agravio cuando lo hacemos para que no se repita."

Amelia Valcárcel es filósofa.

dimarts, 28 de setembre del 2010

La vaga del 22 de setembre de 1983

















Pamflet de la crida a la vaga i fulla informativa valorant la jornada
Documents de l'Arxiu Històric de CCOO de les Illes Balears




A una entrada anterior em vaig comprometre a fer memòria sobre una vaga general feta exclusivament a les Illes Balears. Dit i fet: aquesta crida a la mobilització obrera la varen fer els sindicats CCOO i UGT i es va dur a terme un 22 de setembre de l'any 1.983, es a dir en aquests dies -casi coincidint amb el 29-S- ha fet vint i set anys. En aquells anys encara teníem mitificat el nom de Vaga General i, tal vegada per això, la jornada reivindicativa es va anomenar de "Paro General".

És una llàstima que aquest fet sigui poc conegut i menys recordat perquè la importància d'aquesta vaga rau en que va ser el primer cop que, en l'actual etapa de llibertats, a Mallorca es feia una vaga en contra de mesures laborals adoptades per un Govern. Per diverses raons -i la manca d'unitat d'acció sindical n'és una de les més importants- no es va convocar vaga contra el primer Estatut dels Treballadors de l'any 1980 ni en contra d'altres retallades de drets laborals i socials dels Governs de Suárez. Va ser arribar el primer govern del PSOE d'en Felipe González i els sindicats varen convocar la primera -i fins ara única- vaga general d'àmbit única i exclusivament autonòmic. La convocatòria d’aturada era per al conjunt de les illes, però nomes triomfà a Mallorca ja que a Menorca es va rompre l'unitat d'acció sindical i UGT en lloc d'animar a la mobilització la va desconvocar i a Eivissa i Formentera els sindicats i les patronals veren arribar a un acord sobre el motiu principal del moviment reivindicatiu que CCOO i UGT de Balears havien posat en marxa. No de bades la crida a la vaga començava amb un més que il•lustratiu "Contra d'incompliment patronal de la Llei de 40 hores".

Aquesta reivindicació s'explica per les següents circumstàncies: La primera majoria parlamentaria de Felipe González aprovà una modificació de la Llei del Estatut dels Treballadors per la qual la jornada laboral setmanal màxima passava de ser de 42 ó 41 hores (segons fos la jornada continua o no) a les 40 hores en qualsevol dels casos. Però el Govern, amb Joaquin Almunia de Ministre de Treball, va claudicar a les pressions de la patronal i va aconseguir que l'entrada en vigor de a llei de les 40 hores setmanals se enrederis mesos, fos desmanegada i, en alguns casos, negociable a les meses del convenis col•lectius. Per tant l'acció sindical anava destinada al poder executiu, però també al empresariat.

Aquesta era la primera reivindicació, nogensmenys em sembla més interessant recordar les altres quatre: 1.- Per la defensa del lloc de feina i la creació d'ocupació estable. 2.- Contra l'acomiadament lliure. 3.- Per una major protecció de desocupació. I 4.- Per la participació dels treballadors per una sortida solidaria a la crisi.

Després de més d'un quart de segle aquesta taula reivindicativa torna a ser d'actualitat. Un autèntic déjà vu... i demà, 29 de setembre, tornem-hi: Vaga General per la dignitat i contra la resignació!