En recuerdo de Ricardo Caro

Publicat originalment a Diario de Mallorca (17-04-2024)

A finales del pasado mes de marzo falleció Ricardo Caro López. A los “nadies” de Eduardo Galeano no se les suele despedir con obituarios en los medios de comunicación. En el caso que nos ocupa, sería una injusticia que, salvo en los círculos más cercanos, las personas, especialmente personas trabajadoras de hostelería, que lo conocieron y le agradecieron sus desvelos por mejorar las condiciones de trabajo, ganar derechos laborales y defender su aplicación, no supieran de su muerte. Lamentablemente, no sabré si Ricardo Caro aprobaría que escriba estas palabras públicas en su recuerdo, estima, aprecio y respeto. Pero creo necesario hacerlo Él, siguiendo con Galeano, fue una de esas personas “que no son, aunque sean”.

Ricardo Caro fue un militante y dirigente del sindicalismo de las Islas Baleares, concretamente militó en CCOO donde fue secretario general de su Federación de Hostelería y Turismo. Digo bien, militó en el sindicalismo, y desde esa militancia (palabra en desuso en los tiempos actuales de neoliberalismo total), fue para mí un referente de los, en palabras del historiador Xavier Domènech Sampere, “valores, actitudes y acciones que estuvieron también en la base de la lucha antifranquista en los sectores populares, en cuyo impulso encontramos parte de nuestras libertades y de la articulación de derechos sociales, al igual, que en sus derrotas, parte de nuestro presente”.

Ricardo fue uno de esos otros pioneros del turismo de Mallorca que vino de su Andalucía natal. Uno más de los precursores que, por ser de los proletarios turísticos de los años sesenta del siglo pasado, esta sociedad ha reconocido institucionalmente entre poco y nada. Ricardo se integró en la sociedad mallorquina desde la complejidad sociológica, política, cultural, lingüística, etc. de S'Arenal de Mallorca. Allí vivió y trabajó como camarero de bar en un hotel en el que, por cierto, sufrió un accidente de trabajo que le provocó una discapacidad que le obligó a convivir con una creciente reducción de la movilidad. A pesar de esta dificultad, nunca cayó en la burocratización de sindicalista de despacho o “red social”. Ricardo Caro me enseño la importancia de estar a pie de tajo, en este caso, a pie de hotel para contactar y dialogar directamente con las trabajadoras y trabajadores. Si se me permite una cierta hipérbole, las puertas de personal, los bares, y los comedores de los trabajadores y trabajadoras de los hoteles fueron durante años privilegiados espacios de organización y acción sindical.

El sindicalismo al que me dediqué activamente, el de los años 80 del siglo pasado y hasta la primera década del actual, no necesitó heroicidades propias de la lucha antifranquista, ni sufrió las extremas dificultades de los primeros aprendizajes para ejercer la libertad sindical, y, consecuentemente, la negociación colectiva. Aprendimos el “oficio” de sindicalista teniendo como referentes a los y a las que se iniciaron antes y nos precedieron. Ricardo Caro fue, para mí, además de un buen compañero, un maestro. Su maestría no vino ni de la academia, ni de un sesgo político-partidista acentuado, vino de la, ¡vade retro Satanás!, lucha de clases. Al menos en el tiempo en que trabajamos codo a codo en el sindicalismo, Ricardo Caro tuvo clarísima su pertenencia al pueblo de la clase obrera. Quizás por eso creo no exagerar si digo que, aún ahora, en el Convenio Colectivo de Hostelería de las Islas Baleares se aprecia la huella de Ricardo. Él, con otros compañeros y compañeras de UGT y de CCOO, fue de los que consiguieron esta norma laboral que, con el paso de los años, a la acción sindical del presente no parece interesarle cambiar en lo estructural.

La primera negociación del Convenio Colectivo de Hostelería de las Islas Baleares en la que participé en representación de CCOO y bajo el liderazgo de Ricardo Caro fue la de 1986. Hace unos años, cuando se cumplían 30 de aquella conflictiva negociación colectiva, publicamos en estas mismas páginas de Diario de Mallorca un artículo que titulábamos “La huelga de hostelería de 1986, fijos discontinuos y sindicalismo”. Lo firmamos Manolo Cámara, Ricardo Caro, Ginés Díez y quien suscribe estas líneas. Si la memoria no me falla, fue la, digámoslo así, última aparición pública al lado de Ricardo Caro. Acabamos aquellas reflexiones afirmando que “… estamos, en general y muy en particular por lo que al movimiento sindical se refiere, muy lejos del fin de la historia”. En cualquier caso, en la pequeña historia local de la conquista y defensa de derechos sociolaborales, Ricardo Caro tiene una más que merecida mención.

Amigo, compañero, camarada Ricardo: Junto a sindicalistas imprescindibles, como Juana Bernal que nos dejó unos días antes de que lo hicieras tú, hiciste cuanto pudiste para hacer algo menos injusta esta sociedad. Gracias por ello. Espero y deseo que tu ejemplo sirva para seguir en la lucha de trasformación social de muchos y muchas sindicalistas en esta compleja situación actual. Porque, en palabras del gran Eric Hobsbawm, “la alternativa a una sociedad transformada, es la oscuridad”.

 

La flama d'Hiroshima

Publicat originalment a dBalears (14-04-2024)

Només posar peu a terra d'Hiroshima t'adones que arribes a una ciutat marcada per la història. La ciutat d'Hiroshima recorda al món que, un fatídic 6 d'agost de 1945, va ser la primera ciutat víctima d'un bombardeig nuclear (tres dies després qui patí la bestiesa nuclear va ser la ciutadania de Nagasaki). El cas és que l'urbanisme d'Hiroshima és un udol a favor de la pau, un reiterat "Armes Nuclears: Mai més!". El Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima clama als quatre vents aquest missatge a tot el centre de la ciutat. A tall d'exemple, als carrers hi ha moltes tapes (de clavegueram, de connexions elèctriques i informàtiques, etc.) amb imatges de plecs de l'art de l'origami que simbolitzen la pau, memorials a tocar dels edificis en record de les víctimes de la bomba que habitaven aquell lloc concret, i és molt mal de fer sortir de l'estació de tren sense seguir el "Passeig de la Pau".

El Parc és una gran àrea de 122.100 metres quadrats amb molts llocs a visitar. En citaré tres que  em van semblar particularment significatius: El més emblemàtic, sens dubte, és l'edifici de la Cúpula de la bomba atòmica (el Genbaku Domu); el Museu Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima és, amb una factura expositiva fantàstica, indubtablement el més pedagògic; i el centre de tot plegat és la Flama de la Pau.

Va ser  emocionant -el lloc es venia plenament al cas- trobar-se davant el Genbaku Domu amb un grup d'activistes que alçaven banderes palestines i cartells informatius clamant per la fi del genocidi a Gaza i per una Palestina plenament lliure. La visita al museu, endemés de l'impacte emocional, serví per reafirmar la convicció que la narrativa segons la qual la bomba va ser decisiva en la rendició de l'Imperi Japonès és una gran faula. Una enganyifa que permet justificar encara ara l'ús de l'armament nuclear i limitar la causa de la rendició del feixisme japonès als bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki. En aquest interessant article dels amics de "Descifrando la Guerra" s'exposen els ets i uts per desfer aquesta interessada simplificació. L'article acaba amb aquestes paraules: "Per totes aquestes raons és important comprendre els motius que porten tant als Estats Units com al Japó a promocionar aquesta idea. A més, en les circumstàncies actuals, aquest tipus de mites vénen a crear un clima d'opinió pública favorable a l'ús de l'arma nuclear. Pretenen instal·lar la idea que l'ús de les bombes al Japó realment va salvar vides i que, per tant, era el menor de dos mals, consagrant una visió del món que informa que la massacre instantània de centenars de milers de persones està, almenys a vegades, moralment justificada. En altres paraules, aquesta visió assumeix que els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki estaven justificats".

Val a dir de passada que de mites sobre el Japó n'hi ha a balquena. Un dels més estesos és el que sosté que els japonesos són per tradició i essència políticament conservadors i socialment harmoniosos. Ferran de Vargas, a l'imprescindible llibre "Japó Roig", desmunta de dalt a baix aquesta mitologia. Vet aquí un tast d'aquest desmuntatge: "[...] es pot concloure que l'aparença harmoniosa de la societat japonesa actual no és fruit d'unes característiques culturals naturals, sinó que prové en bona part d'un conjunt de mesures de l'estat com a reacció a la conflictivitat experimentada al Japó en determinats punts de la seva història, en aquest cas durant les dècades de 1960 i 1979...".

Però tornem al Parc Commemoratiu de la Pau d'Hiroshima per dir que, davant la Flama de la Pau, tot just després d'haver llegit una inscripció que hi ha al complex monumental que l'acull i que diu: "La Flama d'Hiroshima cremarà fins que no hi hagi armes nuclears al món", no em vaig poder estar de recordar que l'amenaça d'ús d'armes nuclears torna a ser ben vigent i que després de tres anys i escaig d'estar en vigor el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), és intolerable que el Gobierno de España -"el más progresista de la historia", diuen- no l'hagi firmat.

Amb tot plegat, tant de bo que la reunió del dijous vinent, 18 d'abril, per a constituir a Mallorca una àmplia Plataforma per la Pau sigui un èxit. Una iniciativa més necessària avui que ahir davant l’escalada bèl·lica a l’Orient Pròxim i/o Orient Mitjà. En qualsevol cas, fóra bo que la dita plataforma incorporés l'exigència al govern espanyol perquè rubriqui aviat el TPAN. Altrament dit, cal posar Mallorca en el mapa de la lluita pel desarmament nuclear.

Tinc per segur que la Flama d'Hiroshima no s'apagarà si no posam en peu un amplíssim moviment de mobilització social pacifista i per l'abolició de les armes nuclears.

PS: Pos el punt final a aquestes ratlles, les envii a la redacció de dBalears, i m'après a marxar cap a la plaça de Cort. És 14 d'abril! Visca la República!

Cap sorpresa i ...

Publicat originalment a dBalears 17-03-2024

La definició de "notícia" que fa la Viquipèdia és la següent: "En periodisme, es considera una notícia o nova qualsevol fet o succés que representi una alteració innovadora en l'ordre de les coses i susceptible de convertir-se en referència per a una comunitat determinada". Modestament, crec que la cosa és més complexa. Basta llegir a, posem pel cas, Albert Camús o Ryszard Kapuscinski per dubtar d'una definició tan simple. En qualsevol cas, la dita definició permet comentar algunes notícies que no només res tenen a veure amb el que diu la Viquipèdia, sinó que posen el focus en el lloc equivocat. Vet aquí tres exemples:

L'Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d'Espanya ha publicat un demolidor balanç de 2023 de la situació del Servei d'atenció a les persones en situació de dependència. Tot i que convé analitzar-lo amb cura, avanço les dues dades referides a les Illes Balears que em semblen més cridaneres: El nombre de persones desateses va augmentar en 824 persones (+25,02%), i el total de persones en el "llimbs de la desatenció" s'enfilà a 4.117. La segona dada és que entre desembre de 2022 i novembre de 2023 van morir 1.072 persones en llista d'espera sense poder ser ateses. Que, tal com s'aplica, la "Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència", en lloc de ser un enfortiment del feble "estat del benestar autonòmic" sigui un veritable generador "d'estats socials de malestars", no és cap notícia, no hi ha res de nou. Tampoc és cap sorpresa el silenci de la Conselleria de Famílies Afers Socials. PPVOX no està per a coverbos no associats al "business friendly" desfermat. El focus s'hauria d'haver dirigit precisament als silencis governamentals.

Xerrant de "govern business friendly sense complexos", una notícia que ha passat bastant desapercebuda és la presentació del programa "Empreses saludables de les Illes Balears". Segons el discurs governamental, es tracta d'un model per millorar la salut i el benestar en els llocs de treball, però tot indica que és una mena de "posi un coach en la seva empresa". Recordin que la definició, més o menys canònica, de coach diu que és un o una professional amb formació específica en coaching, que, a través d'un procés d'acompanyament reflexiu i creatiu amb els seus clients, els inspira a maximitzar el seu potencial personal i/o professional. Per tant, cap sorpresa pel que fa a la proposta "woke-dretana". El fet noticiós –allà on s'hauria de posar el focus- seria en qui gosés explicar que cal menys coaching i més sindicalisme en els centres de treball.

I tercer exemple de notícia sense sorpresa: Primer es denuncia que el Govern PPVOX del Consell de Mallorca ha censurat el còmic de les Kellys, després es confirma que, certament, hi ha hagut censura. Una acció menyspreable del govern dels bàrbars en la institució insular, però no sorprenent. Tant de bo el focus s'hagués enfocat a l'animadversió de la nostrada dreta assilvestrada envers Les Kellys que, per cert, és gairebé una tradició. És un còctel de classisme, masclisme, i odi a l'obrerisme força singular. Hi ha elements a balquena que justifiquen aquesta darrera afirmació. Ara bé, la següent seqüència d'afirmacions és el top-tem: 1. Pablo Casado compara el treball de les cambreres de pis amb el del seu germà metge; 2.  Miquel Vidal afirma (sent president del PP balear) que una cambrera de pis cobra més que ell per dedicar les 24 hores al partit; i 3. La presidenta Prohens, considera que els llits elevables és "la ximpleria més gran en política turística dels últims anys".

En fi, cap sorpresa... i molta emprenyamenta!

Republicanisme plebeu

Publicat originalment a dBalears (10-03-2024)

Xavi Domènech Sampere acaba el pròleg del llibre "L'arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans" afirmant, amb raó, que "la matriu del republicanisme és sòlida i profunda en les terres de parla catalana i en la seva arrel es troben tant les branques del passat com les del nostre present". Ara bé, per imaginar futurs d'emancipació a Mallorca potser convindria –per evitar despistes-  adjectivar de plebeu el republicanisme a practicar en el nostre present. Les branques han de florir!

Incorporar el republicanisme plebeu, és a dir, una forma d'identitat política que mobilitzi, en paraules de Rousseau, "emocions comunes" per capgirar l'actual deriva de "capitalisme caníbal" és, en l'actual disputa, contra els bàrbars fonamental. A Mallorca es practica un veritable canibalisme de drets dels residents a força de turistificar-ho tot -fins i tot les ments- i negar-nos identitat; del territori amb el tsunami de xaleterisme, piscines, edificacions d'esbarjo, mega parcs fotovoltaiques  que, silenciosament, devasten el sòl urbà i rústic; de drets laborals per la via d'ocultar realitats poc mostradores, per exemple, ¿Quantes de les noves ocupacions ja existien, però estaven en l'explotació laboral oculta?, ¿Quin és el nostre percentatge de pobresa laboral?

El canibalisme del nostrat capitalisme de monocultiu turístic no té aturador. En altres fases del esdevenir capitalista turístic, el model incorporava algunes dosis de compassió. Altrament dit, procurava repartir molles –assegurant una amplíssima i estratificada classe mitjana- per a què ningú, ni tan sols, no imaginés demanar el pa sencer. Ara es neguen, sense complexos, drets humans elementals, com ara, el dret a un habitatge digne, la garantia d'emancipació del jovent, o a combatre de debò la pobresa infantil. Fins i tot, neguen l'elemental dret democràtic a la transparència: ¿Per què no volen que sapiguem quina és la distribució de la renda?

Per acabar d'arrodonir-ho, entorn del recent 8 de març -Dia Internacional de les Dones- les institucions governades pel PPVOX posaren en marxa un programa d'activitats que sota el títol "Per les dones grans, per les grans dones" du implícit un missatge ideològic ultraconservador: els avanços en igualtat entre dones i homes són conseqüència del pas del temps. Un pas del temps absent de conflicte, de confrontació, de lluites, de lluitadores. Una ideologia que, ben segur, voldran estendre  més enllà dels àmbits de la lluita feminista.

Per fer front a aquest canibalesc procés, el republicanisme plebeu proporciona, almanco, tres eines importants: Una discursiva emancipadora, al voltant dels conceptes de sobirania i democràcia amb voluntat igualitària, una ètica política de defensa del bé comú, i una potentíssima tríada de valors: llibertat, igualtat i fraternitat. Per això, les resistències al capitalisme caníbal illenc, i, alhora, imaginar-ne l'alternativa –en el marc de la proposada Agenda Mallorca 2029, per exemple- passen per l'impuls d'una nova identitat popular entorn del republicanisme plebeu.

 

El valor democràtic de la veritat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-03-2024)

Mai no agrairé a bastament que, fa gairebé vint anys, un bon amic em recomanés el llibre "La importancia de la verdad" del filòsof Michael P. Lynch. Un llibre que, en paraules del mateix autor, "tracta de per què importa la veritat en la nostra vida personal i política". Ho fa assumint quatre idees que defensarà durant tota l'argumentació: que la veritat és objectiva; que la veritat és bona; que val la pena investigar la veritat; i que, igualment, val la pena preocupar-se per la veritat en si mateixa.

És un dels llibres que em va ser extraordinàriament útil per dimensionar la corrosivitat per a la democràcia de les grans mentides d'estat. Mentides com ara les que envoltaren, el 2003, la il·legal invasió de l'Iraq, i la conseqüent catastròfica guerra. L'enorme mobilització social entorn del "No a la guerra" d'aquells mesos va ser un clam pacifista, humanista, i de decència democràtica. És històricament imperdonable l'absència de les dretes espanyoles i autonòmiques en aquella, emocionalment, intensa lluita per la vida, l'efectivitat dels drets humans, la pau (que sent radicalment imprescindible, no és només l'absència de guerra) com a valor suprem, i per la veritat contra les pseudo justificacions (les imaginàries armes de destrucció massiva, per exemple) d'aquella invasió. Lynch explica que "la lealtad inquebrantable a lo que uno cree no es signo de que a uno le preocupe la verdad. Es una señal de dogmatismo". En fi, hom encara se'n fa creus de la crisi moral que aquells dies provocaren en el debat públic els actors de les dretes.

Una altra gran mentida d'estat, d'ara fa vint anys, va ser el matusser intent de manipulació del Govern del PP presidit per José M. Aznar sobre l'autoria de l'atemptat de l'11 de març de 2004 a Madrid. Les (des)informacions manifestament falses no s'acabaren d'instal·lar en l'opinió pública, però es va posar en qüestió l'essència de la democràcia, i es va engegar una campanya de crueltat envers la majoria de les víctimes esborronadora. No me n'oblidaré mai l'acarnissament amb Pilar Manjón, llavors, companya de militància sindical. Encara és l'hora d'un gest de disculpa, de reconeixement de culpa per part de les dretes espanyoles i autonòmiques. Sobre això ve a tomb el que Lynch apunta: "Preocuparse por la verdad no significa no tener que admitir jamás que uno se equivoca. Antes bien, preocuparte por la verdad significa tener que estar abierto a la posibilidad de que tus creencias estén equivocadas".

En les dues últimes dècades hi ha hagut més mentides d'estat, però crec que de menys impacte per a la desdemocratització de la democràcia. El fet és que –i d'aquí que s'escaigui recordar el llibre de Michael P. Lync- correm el perill de viure una altra gran mentida d'estat entorn de l'anomenat Cas Koldo. Aquest nou cas de presumpta corrupció en el si del bipartidisme borbònic (PSOE-PP) no és excessivament sorprenent i/o indignant per se . És el capitalisme d'amiguets o de no amiguets. Però, "Es el mercado, amigo!", Rodrigo Rato, dixi; és el "capitalisme caníbal", Nancy Fraser, dixi.

Ara bé, és ben cert que aquest brogit de corrupció és excepcional. Va associat a dues circumstàncies inaudites: les de la pandèmia de la covid-19, en què les majories socials vivíem aterrades per precarietats vitals mai experimentades i inimaginables, i dols inesperats; i la conjuminació de discursos d'odi, pèrdua del matís en el debat públic, extensió d'algunes idees manifestament falses que s'acaben instal·lant en l'opinió pública, és a dir, d'un dels drames de la societat actual que fa gairebé quimèric un mínim respecte a la veritat.

Tanmateix, tenim dret a saber. A saber-ho tot sobre totes les contractacions públiques pels diversos aprovisionaments de la panòplia d'estris (des de mascaretes a vacunes) per atendre a la crisi sanitària. En aquest sentit, és molt encertada la proposta de MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem  d’una comissió d'investigació en el Parlament de les Illes Balears sobre el cas Koldo i per posar llum sobre la foscor de totes les contractacions públiques en temps de pandèmia. En qualsevol cas, això no basta. Sembla imprescindible, per transparència i per posar en relleu el valor democràtic de la veritat, una mena d'auditoria ciutadana sobretot plegat, tant a l'àmbit europeu, com estatal i autonòmic.

Per cert, el títol complet del llibre de Michael P. Lynch és "La importancia de la verdad para una cultura pública decente". Queda dit.

 

Autoritarisme il·liberal

Publicat originalment a dBalears (03-03-2024)

Fulvia Giacchetti és redactora de la revista acadèmica "Pólemos. Materiali di Filosofia e Critica Sociale", i, alhora, doctoranda a la Universitat de La Sapienza a Roma. Actualment elabora, a l'Escola Superior d'Estudis Avançats (SSAS) de la dita universitat, la seva tesi sobre el "Neoliberalisme com a concepte polèmic. Govern de la crisi i rehabilitació de la crítica". A finals de desembre passat publicà a Il Manifessto un article intitulat "Luoghi non più comuni: "liberalismo" (Llocs ja no comuns: "liberalisme"). Just abans d'acabar l'article, l'autora llança la següent pregunta: Què és, llavors, el liberalisme avui? Sens dubte és una qüestió clau en els temps que vivim: De l'època que els universos (polítics, econòmics, socials, mediàtics, intel·lectuals, etc.) de les dretes, malgrat que persisteixin en autoanomenar-se lliberals s'han metabolitzat, en el que és substancial, amb els universos politicoinstitucionals de les extremes dretes il·liberals, i han extremat el neoliberalisme autoritari en els àmbits econòmics.

Ara bé, tornant a l'article de Fulvia Giacchetti, l'aportació que em sembla absolutament rellevant és el final de l'article, és a dir, la contestació a la pregunta plantejada: "Una filosofia que justifica l'explotació diferencial de molts per pocs, empeltada en l'estigmatització de raça, gènere i classe, la neutralització del desacord, el buidatge de les democràcies existents, la dominació inqüestionada de classes capitalistes transnacionals en guerra, articulades en governs nacionals neoautoritaris; un sistema que, parafrasejant a Dostoievski, lluny de fer als éssers humans lliures per a fer el que vulguin, els fa a ells tot el que vol".

Aquesta definició s'ajusta, a parer meu, al significant profund del pacte PPVOX per a la investidura de la presidenta Margalida Prohens que, val a dir-ho, no és un conjunt de 110 punts inconnexos. És cert que, en la literalitat del text, hi ha bastant de "retallar, copiar i enganxar" però –i això és la cosa rellevant- constitueix un veritable programa coherent en la lògica del il·liberalisme. Bravejant de llibertat, la banalitzen, invocant una igualtat entre rics, la neguen a les persones que pateixen desigualtat material. És l'autoritarisme immoral de contradir, fins i tot, a Adam Smith que, a tall d'exemple, a "Teoria dels sentiments morals" (1759) escriví: "Per més egoista que es pugui suposar a l'home, existeixen en la seva naturalesa alguns principis que li fan interessar-se per la sort d'uns altres, i fan que la felicitat d'aquests li resulti necessària, encara que no derivi d'ella res més que el plaer de contemplar-la".

No em sorprèn car ja ho he escrit en altres ocasions (vegeu aquí i aquí). Potser sí que em sorprèn un poc la lentitud en concretar la mobilització democràtica per fer front a les primeres escomeses del pla d'autoritarisme il·liberal: dominació inqüestionada de les classes capitalistes immobiliàries especulatives amb, entre altres coses, la negació a limitar el preu del lloguer (la ideològica no-intervenció a sac a favor del dret a un habitatge digne per a tothom és darwinisme social descarat); segregació escolar; dinamització de consensos lingüístics; autoritarisme contra el sindicalisme; banalització de la violència sexual (no és altra cosa el fet que el vicepresident nomenés alt càrrec a un amic sabent que estava acusat d'agressió sexual i segueixi  de vicepresident del Govern); neutralització del desacord no corporativista; mesures fiscals a favor dels rics i molt rics; negacionisme climàtic i de la necessitat de límits (atenció a l'advertiment del GOB entorn de "la nova onada desreguladora del Govern de Prohens per satisfer els interessos privats de la construcció, el sector immobiliari i el turisme sense límits"); polítiques il·liberals de manual en matèria de memòria democràtica...

Mentrestant, en mig de nous episodis de corrupció en el si del partidisme borbònic, continua el "cop tou" al Regne d'Espanya. Un cop amb un protagonisme d'excepció, però no únic, de les altes instàncies judicials. Per aturar el cop d'estat, tou, però, al cap d'avall, cop d'estat, cal més voluntat política de radicalitat democràtica del Gobierno de España i de l'actual majoria parlamentària de la investidura, i, sobretot, una societat civil mobilitzada perquè "Protestar no és terrorisme".

 

La perversió de la desestacionalització

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-03-2024)

Va haver-hi un temps què a Mallorca la necessitat de desestacionalitzar l'activitat turística suscitava una mena de "consens de país", si més no, retòric. El fet constitutiu i de desenvolupament del nostrat model turístic -el fort component estacional- va ser un dels assumptes centrals del debat públic (polític, econòmic, social, econòmic, cultural) durant molts anys, i fins fa relativament poc temps. Només tres exemples: la iniciativa de finals dels anys 90 del segle passat, liderada institucionalment per José María González Ortea aleshores conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears, d'un detallat –i ambiciós fins on es podia- "pla de desestacionalització"; a principis de segle XXI, l'evolució de l'estacionalitat n'és part de la bateria d'indicadors inclosos en la publicació "La mesura de la sostenibilitat del turisme a les Illes Balears" (GOIB i UIB, 2003); en el Llibre Blanc del Turisme (2009) la desestacionalització de l'activitat turística és present en el proposat camí cap a una, pomposament anomenada, "nova cultura turística". Òbviament, l'estacionalitat va ser medul·lar en la disputa social: Convenis col·lectius focalitzats en la consecució de certes garanties d'estabilitat per a les persones fixes discontínues (FFDD) i la millora de la seva regulació en la legislació laboral i de Seguretat Social espanyola. En qualsevol cas, el fet fàctic –i gens retòric-  és que l'estacionalitat va ser durant molts anys extraordinàriament rendible per a tota la indústria turística, molt especialment per al sector hoteler.

Aquest va ser, exposat brevíssimament, el tarannà majoritari dels debats i disputes entorn de l'estacionalitat. Era un context de temporades extraordinàriament curtes, de ximpleries com ara la definició "d'indústria sense xemeneies" per referir-se al turisme, de les "Agendes Locals 21", d'ocurrències com la de qui va ser rector de la UB, Antonio Caparrós, de proposar a la classe política balear "crear, recrear un modelo identitario basado en un modelo de turismo sostenible" (sic). Ho va ser fins a la Gran Recessió que, endemés d'endur-se en orris molts projectes de vida de les classes subalternes, ensorrar drets socials i laborals, i agreujar les desigualtats, va afavorir una intensa expansió turística que va esdevenir en una molt important sortida de la crisi d'acumulació del capitalisme neoliberal. Hi ha, a parer meu, un paral·lelisme simbòlic entre la pel·lícula "Danseu, danseu, maleïts!" –l'obra mestra de Sydney Pollack, i impecable radiografia de la Gran Depressió i de la societat estatunidenca en el crack del 29-, i els efectes de la crisi financera 2008-2012 i les actuals societats de la turistificació: És el "Creixeu, creixeu, maleïts", “Desestacionalitzau, desestacionalitzau, maleïts” del turisme dels nostres dies.

Aquest sembla ser el nou tarannà del debat sobre la desestacionalització del turisme mallorquí. En l'àmbit empresarial tothom vol desestacionalitzar –ja no arrufen el nas-, és a dir, més creixement turístic. Els grans i institucionalitzats sindicats reivindiquen més i més desestacionalització. Esborrona el menyspreu a la ciència pel que fa als límits i als efectes de la triple crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat i de contaminació); impressiona el desdeny a la teoria econòmica sobre la plena ocupació, com ara allò que afirmava el 1943 Michal Kalecki en el celebèrrim article intitulat Aspectes polítics de la plena ocupació: "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten". En l'àmbit politicoinstitucional, quan es tenen responsabilitats de govern, el dissens rau entre desestacionalitzar sense complexos, fer-ho amb dissimul progre, i la desestacionalització ecosobiranista "d'aplanar la corba". Malauradament, en aquest nou consens desestacionalitzador no apareix la sensata condicional de "fins a on ecològicament sigui sustentable". I no apareix perquè seria un "fins aquí hem arribat!", un reconeixement que a Mallorca ja no podem desestacionalitzar més, que ja s'han superat amb escreix els límits biofísics, de pressió humana, i de malestar de les persones residents.

Com el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans inclou entre les accepcions del mot "pervers" la del que fa el mal a gratcient, em permetran qualificar de perversitat continuar perseguint l'objectiu de desestacionalitzar el monocultiu turístic. El decreixement és d'antuvi inevitablement essencial en la nova cultura turística d'època!

Guillem Frontera, un dels pocs intel·lectuals que, fins i tot avançant-se als malestars de la turistificació, advertí dels riscs de la desestacionalització, en un article de premsa publicat el 2013 escrivia: "Una altra cosa és si aquesta desestacionalització és tan desitjable com prediquen els seus missatgers. Quan el turisme cau de bon de veres, les Illes es descongestionen, recuperen tímidament un silenci semblant al d'antany, i és quan les persones podem tornar a sentir la terra com batega, convalescent i agraïda". Altrament dit: Qui estima Mallorca, no desestacionalitza!

Irene Montero tenia raó

 Publicat originalment a dBalears (25-02-2024)

Irene Montero, i el seu equip ministerial, tenia raó: el punt fonamental, allò que és veritablement transformador, de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda com a Llei del "Només sí que és sí", no era posar al centre del debat públic l'augment dels anys de presó per a els agressors sexuals. Del que es tractava era de garantir que les víctimes d'aquestes agressions sexuals seran cregudes, que val la pena que denunciïn, que tindran tot el suport de les institucions, i que, de retruc, hi haurà més violadors condemnats i complint penes. L'udol de ràbia i indignació per la "Sentència de la manada" dictada per l'Audiència de Navarra el 2018, no va ser només pels anys de presó que contenia l'esmentada sentència, sinó més tost per la no consideració judicial de violació -grupal en aquest cas- dels fets provats en la mateixa sentència. Allò que més cridàrem fou "no és agressió, és violació". Poques consignes es van sentir reclamant més presó. El punitivisme no és "la solució" als malestars i angoixes socials ni, per descomptat, a les violències de gènere ni a les agressions sexuals.

L'altre gran objectiu de la llei impulsada per l'exministra d'Igualtat, Irene Montero, és instaurar un marc legal per a l'articulació d'una política pública integral contra les agressions sexuals. És a dir, com les agressions sexuals són un mal social estructural –no casos excepcionals-, la llibertat sexual de debò es garanteix canviant estructures socials, i no mantenint-les, tot disfressant-ho amb obres d'ampliació a les presons. En definitiva, Irene Montero tenia raó que per capgirar la "cultura de la violació" cal posar al centre el consentiment.

Tot plegat ve a tomb de la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona que condemna al futbolista Dani Alves a quatre anys i mig de presó per la violació a una jove en una discoteca. Una sentència que, de segur, marcarà un abans i un després.

La fal·làcia segons la qual la justícia és igual per a tothom és, gairebé, tan antiga com el concepte de justícia. És clar que si la defensa de Dani Alves l'hagués exercida, posem per cas, un advocat del Torn d'Ofici, o el jugador de futbol professional fos beneficiari de l'Ingrés Mínim Vital (és a dir, un pobre molt pobre), aquesta primera condemna segurament inclouria més anys de privació de llibertat. Cosa que encara és possible que succeeixi com a conseqüència dels recursos que ja s'ha anunciat. Però, en qualsevol cas, el fet determinant és que, abans de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, malgrat els fets provats narrats a la sentència, a Dani Alves molt probablement no l'haurien condemnat per violació.

No sóc jurista, però els "Fonaments de Dret" de la susdita sentència, a més d'estar contundentment alineats amb el principi del consentiment, són molt entenedors. Veritat que és bo d'entendre que "el consentimiento en las relaciones sexuales debe prestarse siempre antes e incluso durante la práctica del sexo, de tal manera que una persona puede acceder a mantener relaciones hasta cierto punto y no mostrar el consentimiento a seguir". És clar que Irene Montero, insisteixo, tenia raó d'entossudir-se en dur al BOE el "només sí és sí".

Ara bé, crec que després d'aquesta sentència queda força clar que "un no és sempre, i en qualsevol moment, un no". No és una qüestió baldera. El lliure albir a un no durant la relació sexual ha sigut un privilegi ancestral que el patriarcat ha atorgat als homes. No n'hi ha altra, el camí a transitar per a la igualtat efectiva entre homes i dones és un procés de pèrdua de privilegis absolutament injustificats dels homes . D'aquí les reaccions violentes del patriarcat, la generació d'anticossos masclistes enfront de les victòries del feminisme, els "dubtes progres", la contraofensiva reaccionària... Estiguem preparats i preparades per resistir i seguir avançant. Es posin com es posin, en aquesta disputa la exministra Irene Montero tenia raó.

Ghana, un univers de sorpreses

"El primer que salta a la vista és la llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol". Amb aquestes paraules comença Ryszard Kapuściński el seu emblemàtic llibre "Eben", referint-se a la Ghana de 1958, quan la independència era a tocar. Una pàgina més endavant el periodista i escriptor polonès afegeix: "ja a l'escala de l'avió topem amb una altra novetat: l'olor del tròpic". Amb passar dels anys, les dècades, ambdues sensacions es mantenen. En sortir de l'Aeroport Internacional de Kotoka (després d'uns sorprenentment ràpids tràmits aeroportuaris), efectivament olorarem el tròpic.

Com eren les primeres hores del dia 2 de gener, era de nit. Per apreciar la llum, la claror, el sol de Ghana ens vam haver d'esperar a despertar després d'un reparador descans a "La Villa Hotel". Un autèntic petit oasis al cor d'Accra. El trajecte havia estat esgotador, amb llargues esperes als aeroports de Madrid i Casablanca. El cas és que la primera sorpresa no es va fer esperar: Durant el camí de l'aeroport a la ciutat va semblar que ens rebien els darrers focs artificials d'acomiadament de Nadal i de benvinguda de l'Any Nou.

A partir del migdia del 2 de gener començarem el nostre trescar per Ghana. La capital del país, Accra, en paraules de Kapuściński, s'intenta conèixer. Efectivament, és una ciutat extensíssima, amb comunicacions precàries, amb indrets interessantíssims que contrasten amb certs deterioraments urbanístics considerables. En fi, una ciutat típicament d'Àfrica Occidental, que és mala de conèixer a fons en qualsevol circumstància, però amb el poc temps que disposam era absolutament impossible. Vam haver de seleccionar.

Aquestes primeres hores a Accra les dedicarem a l'interessant Museu Nacional, la plaça de la Independència que, sincerament, no val un rave, a l'Arc de la Independència amb les quatre espectaculars estrelles negres de cinc puntes que miren cada una d'elles a un punt cardinal. L'estrella negra, present a la bandera ghanesa, representa la reivindicació arreu de la negritud i, alhora, la llibertat d'Àfrica.

Arc de la Independència. Accra

El punt àlgid d'aquestes primeres visites va ser el Mausoleu de Kwame Nkrumah. Elegant, ben cuidat, instructiu... Es nota l'admiració, especialment de la població local, però també de l'africana en general, pel mític heroi de la independència. No debades, Ryszard Kapuściński explica que "un dels que van abraçar amb entusiasme el panafricanisme va ser el jove Kwame Nkrumah, un activista i teòric ghanès. L'any 1947, després de graduar-se a Amèrica, va tornar al seu país. Va fundar un partit i hi va atreure els veterans de la Segona Guerra Mundial i molt jovent. En un dels mítings d'Accra, va llançar el crit de guerra: "Independència, ara!" En aquell moment, en aquella Àfrica colonial, allò va ser com si explotés una bomba. Deu anys més tard, però, va esdevenir el primer país africà independent al sud del Sàhara i Accra es va convertir de seguida en centre provisional i oficiós de tota mena de moviments, idees i activitats per a tot el continent". El cas és que, en veure les cares d'admiració vers a Kwame Nkrumah, no em vaig poder estar de recordar l'anècdota que explica el citat Kapuściński en el seu trajecte d'Accra a Kumasi. Diu així: "El meu veí de seient [de l'autobús]. Comptable en una empresa de Kumasi, el nom de la qual m'ha fugit del cap. –Ghana és independent -diu, emocionat i joiós-. Demà tot Àfrica ho serà! –m'assegura-. Som lliures! I allarga la mà fent un gest que vol significar: ara un negre pot allargar la mà a un blanc sense complexos". El fet cert és que la Ghana actual és un país força descolonitzat. Queden, i no és poca cosa, l'idioma –l'anglès- i els endolls. Però condueixen per la dreta, beuen poc te, queda poca arquitectura colonial...

Mausoleu de Kwame. Accra

Acabarem el dia recorrent el barri d'Osu, visitant un mercadet a tocar d'Oxford Street, i sopant al Restaurant Chez Clarisse. La sorpresa de la nit va ser que, malgrat la gran quantitat de plats que estaven anunciats i no els tenien, vàrem poder comprovar que a Ghana es menja molt bé. Molt més bé del que és habitual a l'Àfrica Subsahariana! L'arròs jollof de Ghana, la parka a la planxa van ser excel·lents. Per arrodonir el sopar benvérem les primeres Club Beer, la cervesa ghanesa que ens acompanyà a gairebé tots els sopars del viatge.

Una vegada recarregades les piles, posàrem rumb a la regió del Volta. La primera parada va ser a Shai Hills Reserve. La presència d'animals no és massa cosa, i, no obstant això, paga la pena visitar aquest centre de recursos naturals per les vistes, i, sobretot, per la gran sorpresa: Els baobabs!

Fent camí entre aldees força interessants arribarem a Amedzofe que és el lloc habitat més alt de Ghana, a més de 600 metres. Les vistes, malgrat la boira, són espectaculars. Acabarem el dia a la Cascada d'Ote un indret on vam poder conèixer la selva ghanesa i la cascada des de la passarel·la (Canopy Walkway Ote Waterfalls). En general, les carreteres de Ghana no semblen africanes, però en aquesta zona del país n'hi ha una que sí que ho sembla. Són pocs kilòmetres, però en un estat calamitós. En aquesta carretera un jove tapa amb terra els sotracs, i demana als conductors almoina. És un dels "emprenedors" pobres!

El dia ens reservava encara dues sorpreses. La primera el poblet Tafi Atome, pura autenticitat on la població conviu amb una colònia de micos interessantíssims i divertits a rompre. La darrera és una sorpresa desagradable: L'hotel de Ho –on en principi hi havíem de dormir dues nits- és una catàstrofe. Tanta sort que les Club Beer estan fresques i el peix sec (encalentit) és una gran sorpresa de la gastronomia ghanesa.

Mico de Tafi Atome

Com el desdejuni, sense ser horrorós, va ser força magra, s'imposava, almenys, un cafè. Una vegada garantit el canvi d'hotel, i arribats a l'entrada de les cataractes de Wli, decidirem asseure'ns a un bar-restaurant del tot local i demanarem el cafè que ens feia falta per encarar la tasca del dia.

Els cafès no arribaven, passava el temps... i mentrestant pensava en allò que, de camí a Kumasi, escriu Ryszard Kapuściński: "L'europeu se sent un servent del temps, en depèn, n'és el súbdit. Per tal d'existir i funcionar, ha d'observar-ne les lleis fèrries i les regles inamovibles. Ha de respectar els terminis, les dates, els dies i les hores. Es mou dins l'engranatge del temps, no pot existir a fora. Aquell engranatge li imposa els seus rigors, les seves normes i exigències. Entre l'home i el temps hi ha un conflicte irreductible que sempre s'acaba amb la desfeta de l'home –el temps l'anorrea. [...] Els nadius, els africans, tenen una concepció del temps diferent. Per ells, el temps és una categoria molt més baldera, oberta, elàstica, subjectiva. És l'home qui controla la formació dels temps, el seu transcurs i el seu ritme". I aquell home, a més de controlar el seu temps, el seu transcurs i el seu ritme, controlà el nostre. L'inici de la caminada es va endarrerir un poc... Però la gerra de cafè s'ho valia, i el temps bastà per fer el trajecte més llarg.

Cascades de Wli

Les cascades Wli són les més altes de Ghana i les segones més altes de l'Àfrica occidental. Tenen una caiguda d'aigua superior, i una d'inferior. L'inferior és la que, habitualment, té més públic tant de visitants de fora com de locals. És un lloc bucòlic per banyar-se, berenar, fer alguna celebració. A la caiguda superior s'hi arriba amb certes dificultats i el que és normal és que estigui menys concorreguda, però és una caminada espectacular. L'excursió es va prolongar en excés –vàrem gestionar el temps amb mentalitat africana!-. En arribar a l'entrada, l'home que ens havia preparat el cafè del matí continuava regentant el llogaret sense presses. La venedora de plàtans també va a ritme africà. Amb els que li comprarem, i una beguda reconstituent, recuperarem forces per encaminar-nos a la ciutat de Ho. La sorpresa del dia va ser que l'hotel, en comparació al de la nit anterior, va ser de luxe. Bon sopar. El millor plàtan fregit i un bon lloc per provar el “red red” (un típic aguiat de ghanès de mongetes).

Michael, el conductor amb qui viatjarem, no era de matinar. Malgrat que el trajecte de Ho a Accra és llarg, ens permet un tranquil desdejunar. Férem una parada a Akosombo per navegar pel Riu Volta. La sorpresa és que ens trobam davant d'un dels paisatges més típicament tropicals de tot el viatge. Pel que vàrem pagar d'uns cafès i un refresc, els preus també ho són tropicals per a guiris. Arribam a primeres hores de la tarda a Accra. Un passeig per estirar les cames, unes compres i sopar d'hora al nostre "campament base d'Accra", és a dir, a "La Villa Hotel". L'endemà hem de matinar.

Riu Volta

Malgrat que les "breakfast boxes" que havíem encomanat no compliren les expectatives (tanta sort que l'aeroport va haver-hi un "bareto" obert), tot presagiava que el dia seria intens i de gran interès. Ens dirigíem al Nord de Ghana, concretament a Tamale.

Només aterrar a l'Aeroport posarem rumb al Red Clay Studio que és un dels estudis (sens dubte el principal) que l'artista ghanès Ibrahim Mahama té a la seva ciutat natal, Tamale. En aquest article explic l'experiència d'aquesta visita, però he d'afegir que la gran sorpresa va ser poder saludar i conversar una estona amb Ibrahim Mahama a qui, per cert, havà conegut la primavera de 2023 a Palma en una activitat en Es Baluard Museu. Va ser una visita i una experiència fascinant!

Obra exposada al Red Clay Studio 

Tamale és una ciutat de cases baixes i de gran extensió. Més aviat sembla un poble de grans dimensions. En el trajecte Tamale-Damongo-Parc Nacional de Mole, vam fer dues aturades força interessants: A una casa on artesanalment fan mantega de karité, i a un poblat que sembla de lo més tradicional. Finalment, arribarem al Parc Nacional de Mole.

El PN de Mole és una meravella. No hi ha una gran fauna. El que més abunden són daines ("gamos"), elefants, i centenars d'ocells. Tanmateix, l'ambient, la solitud, el paisatge, el fet d'estar enmig del no-res, el més al nord –a tocar de Burkina Faso- de la Ghana visitable, fa que sigui un indret especial. El Zaina Lodge és un allotjament també especial. Un allotjament on et visiten manades d'elefants. La segona gran sorpresa del dia va ser el "regal de reis": Des de l'alçada de la piscina del lodge vam poder contemplar un gran elefant que es refrescava a una bassa molt pròxima a les instal·lacions del lodge.

Érem molt poca gent –a tot estirar unes poques parelles- al·lotejades. A l'hora del sopar, després d'una posta de sol africana bromosa, semblava que estàvem gairebé tots sols. El menjar, molt bé, i les Club Beer s'assaborien millor en l'ambient de la misteriosa nit de Mole.

L'endemà va ser dia de safaris: El matí anàvem acompanyats d'una gent que semblaven ornitòlegs, la qual cosa va fer que el safari estigués molt centrat en els ocells. A la tarda, com anàvem tots sols, el safari va ser especialment d'elefants. La característica dels safaris al PN de Mole, i, alhora la sorpresa, és que pots veure –i fotografiar- els elefants en el seu hàbitat i gairebé tocar-los. És impressionant!

P.N. de Mole

Entre safari i safari, férem dues visites als voltants de Damongo, és a dir, del nord de Ghana: Navegarem, amb una espècie de petit "cayuco" pel Riu Mole. Calia aprofitar l'ocasió que, com no era època de pluges, era navegable. La segona visita va ser a la Mesquita Larabanga i a la Pedra Misteriosa. En tenia moltes ganes de visitar aquesta mesquita construïda a l'estil arquitectònic sudanès. És la mesquita més antiga de Ghana, i una de les més antigues de l'Àfrica Occidental. Em va sorprendre lo petita (la bellesa ja la suposava) i diferent que és de la resta de mesquites d'arreu del món. La Pedra Misteriosa –ara cito literalment la guia "Petit futé"- "es el tema de un mito y de las historias sobrenaturales que cuentan los habitantes de la localidad". No som gens d'històries sobrenaturals, però pel respecte als nadius -i per si de cas- vam fer tot el ritual que marca la tradició.

Mesquita Larabanga

Acabar el dia amb un altre sopar, mentre el tropical cel estrellat de Mole llueix les seves millors gales, va ser el colofó d'una experiència inoblidable. D'un indret que, per sempre més, t'endús al cor.

El trajecte de Mole a Kumasi va ser llarg, però gens avorrit. Va ser un continu seguit d'aldees, de molta gent a les voreres guanyant-se la vida com poden. Són kilòmetres de camí de paisatge (val a dir que una de les característiques de Ghana és la seva diversitat paisatgística). En el trajecte són parada obligatòria les Cascades Kintampo molt apreciades per la població ghanesa i que, dintre de la modèstia de l’espectacularitat de les cascades ghaneses, són veritablement interessants, sobretot les passarel·les (canopis).

En aproximar-nos a Kumasi confirmarem dues coses que havíem percebut amb menys intensitat fins llavors: Les esqueles són com a grans anuncis publicitaris que als carrers, rotondes, i voreres de carreteres convivien amb les tanques i cartells publicitaris de la campanya electoral presidencial i parlamentària. La sorpresa és que, en demanar quan es fan les eleccions, Michael ens va informar que es votarà el desembre!

Tanmateix, el dia acabà amb les tres grans sorpreses de la jornada: L'impressionat col·lapse de trànsit per entrar a la ciutat (molts vehicles, obres, sense semàfors) fa gairebé impossible avançar vers el centre de Kumasi que, per arrodonir-ho, és un gran mercat a l'aire lliure! Per un l'altre costat, per molt que hagis llegit sobre la magnitud del mercat de Kejetia (un dels més grans d'Àfrica Occidental), la primera visita ja fosquejant és sorprenent. És un espectacle indescriptible! I la darrera sorpresa de la jornada: La poca oferta de restauració. Semblaria que el Restaurant d'Ike's Cultural Village té una mena de monopoli.

L'endemà va ser el dia dedicat a l’Imperi Ashanti. El regne de l'ètnia ashanti forma part de Ghana sent una institució més aviat simbòlica. Però el rei encara té certa influència i política i molt de dobles. Per fer-se una idea de què va això de l'Imperi Ashanti es pot visitar el Museu del Jubileu de Prempeh II (bastant fluixet), i el Palau Manhyia (antiga residència del rei ashanti) ara convertit en museu. La sorpresa és que a l'interior del Palau Manhyia està estrictament prohibit fer fotos. A banda dels ashanti, Kumasi ofereix la possibilitat de visitar algunes aldees artesanals. Nosaltres visitarem la de Ntonso (dedicada, especialment al disseny d'adinkra) i la de Adanwomase famosa per la fabricació del kente (la tela nacional ghanesa). La primera no va valer massa la pena car tot està bastant mal cuidat fregant lo cutre. La segona aldea sí que val molt la pena, tot i que, el centre de fabricació artesanal de kente i de cultiu ecològic de cacau que visitarem ens va semblar caríssim.

Mercat de Kejetia. Kumasi 

Dedicarem la tarda a una activitat imprescindible a Kumasi: les compres. Primer a l'anomenat "Centre Cultural de Kumasi" que ofereix un bon nombre de tendes d'artesania molt interessants i a bon preu. Segon, al més amunt esmentat Mercat de Kejetia on hi havia una activitat frenètica tan contagiosa que la nostra compra de teles ho va ser un poc frenètica. Les sorpreses del dia són que el Mercat de Kejetia no és fotografiable. Ho és la gent, els llocs, els productes, etc., no obstant això, la càmera és incapaç de copsar l'ambient. La segona sorpresa va ser la tempesta tropical que es va desplegar sobre Kumasi. Justament, l'única tempesta durant el viatge (no era època de pluges) es va produir en l'únic moment que no teníem a mà els estris per a protegir-nos de la pluja. Tanta sort que el Mercat de Kejetia ens va protegir de l'aiguat.

Entrada a Assin Manso (Riu dels esclaus)

Després de la tempesta ve la calma. Així va ser. L'endemà, amb la calor i el sol de què, com s'ha citat a l'inici d'aquest relat, ens parla Ryszard Kapuściński a "Eben", posarem rumb a la costa de Ghana, que està fonamentalment lligada a l'historia del comerç d'esclaus. Tal com explic al ja citat article publicat a dBalears, tot començà al Assin Manso (Riu dels esclaus). A partir d'aquesta mena de memorial, on es recorden els ancestres del passat fins als moderns lluitadors per la igualtat racial, com ara, a Malcolm X, s'imposa una immersió històrica per alguns dels forts més importants.

Castell d'Elmina

Només arribar a la costa visitarem el Castell d'Elmina, i al dia següent el de Castell d'Elmina,. Ambdós són els més "turístics". Però, pel que fa a forts visitats, la sorpresa va ser que, de camí de tornada a Accra, arribarem a una petita població costanera anomenada Anomabo. Allà visitarem Fort William que va ser construït des del principi -el 1753- per emmagatzemar esclaus i esclaves (els altres havien tingut originalment altres funcions). És relativament petit, té algunes carències de conservació, és menys famós que el de Cape Coast o d'Elmina, però és, amb diferència, el més autèntic, el més tenebrós. La modèstia de Fort William fa que la seva "porta de no retorn" sigui la més colpidora!

Castell de Castell d'Elmina

Des del nostre "campament base" a la costa ghanesa –el Lemon Beach Resort a Elmina-, a més dels esmentats forts, vam fer expedicions a la selva verge del Parc Nacional de Kakum on gaudirem dels passejos sobre les passarel·les més altes i més llargues d'Àfrica Occidental i d'un paisatge preciós i impactant. M'és agradat poder aplicar la relativització del temps com la d'aquell ghanès que ens preparà cafè a l'entrada de les cataractes de Wli i allargar l'estança a Kakum, però... som europeus!

Parc Nacional de Kakum

Ara bé, la sorpresa van ser les expedicions per les entranyes d'Elmina. El port és extraordinàriament fotogènic (les barques duen una particular "bandera de conveniència": La que els agrada, tant es val si és, posem pel cas, la del Barça, d'Islàndia, o de Palestina). Les barques de pesca que, en començar l'horabaixa surten al mar, els mercats del peix i de fruites i verdures –tot a tocar del port- són força pintorescs. Els carrers i carrerons de la ciutat estan plens de curiositats, com ara, els Santuaris Asafo, algunes cases colonials, o tallers de costura, amb les costureres d'uniforme, a l'aire lliure. La posta de sol amb imatges de l'ambient de les darreres hores dels mercats és una altra sorpresa que ens regalà Ghana.

Port de pescadors d'Elmina 

Ens acomiadarem d'Elmina amb una vista panoràmica des de St. Joseph Minor Basilica i enfilarem cap a Accra. Seran les dues darreres nits a l'oasi La Villa Boutique Hotel. La primera de les nits la gran sorpresa va ser el sopar a l'excel·lent The Buka Restaurant on, entre altres exquisideses de la restauració ghanesa, serveixen el millor ñame fregit (un tubèrcul allargat) i el millor kelewele (trossos de plàtan fregits i condimentats amb espècies).

Fort William 

L'endemà visitarem James Town (el barri del far d'Accra). La zona està bastant deteriorada i no hi ha, sorprenentment, cap concessió al turisme. Ara com ara, sembla impossible quelcom semblant a un procés de gentrificació de l'apoderada –malgrat que sembla que hi visquin amb totes precarietats possibles- comunitat local de la zona. Vés a saber què passarà en el futur... de moment els xinesos fan una gran obra de remodelació del port. La segona visita és al mercat a l'aire lliure de Makola. Va ser la sorpresa del dia. És més gran, més multitudinari, més caòtic, del que t'hagis pogut imaginar. Mai no li podré agrair del tot a Michael que ens acompanyés al terrat d'un edifici d'aparcaments des d'on van poder apreciar (i fer algunes fotos) l'extensió del mercat i de la multitud de persones que hi circula. Veritablement impressionant!

Vista del mercat de Makola. Accra

Abans de retirar-nos a l'hotel, passarem les darreres hores al Centre Artesanal d'Accra. Té dues característiques: Tots els souvenirs que hagis pogut veure en tot el recorregut per Ghana hi són, i en molts caos, pots veure com, més o menys artesanalment, els fabriquen. La segona de les característiques és que has de regatejar fins a l'extenuació. Van ser esgotadores les compres d'una tela i d'una camiseta!

Acabarem el dia sopant al restaurant de l'hotel. Un sopar un poc especial i amb les últimes Club Beer. L'endemà, quan Accra encara dormia, camí a l'aeroport, pensava amb les següents paraules de Kapuściński: "Vaig anar a Kumasi sense cap objectiu concret. En general, es considera que tenir un objectiu concret és bo, perquè aleshores hom aspira a alguna cosa i la intenta aconseguir; per contra, això fa que no hi vegi amb claredat, perquè no mira més enllà del seu objectiu. I no hi ha dubte que una visió àmplia i profunda pot ser molt més interessant i molt més valuosa. Entrar en un món nou és endinsar-se en un secret que pot amagar molts laberints i racons, molts misteris i moltes incògnites". Només afegiria que un viatge a Ghana és, també, endinsar-se en un univers de sorpreses.

Posta de sol. Port de pescadors d'Elmina