La distribució de la renda a les Illes Balears

La setmana passada vàrem conèixer l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent a 2015. Pel que fa a les Illes Balears, s’ha parlat bastant de la taxa de risc de pobresa que s’ha enfilat fins al 21,7% de la població illenca (el percentatge més alt de l’últim quinquenni). Potser, no obstant això, convingui precisar que aquest indicador no mesura la, diguem-ne, “pobresa de solemnitat”. Concretament, es refereix a les persones que tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa, que està situat en 8.011 € anuals. És a dir, quan es parla de la taxa de pobresa de l’ECV, es parla de pobresa relativa.

També s’ha parlat bastant del 26,3% de persones illenques (23,8% l’any anterior) que estan en risc de pobresa o exclusió social, seguint els criteris de l’estratègia Europa 2010. Aquest és un indicador d’Eurostat -anomenat AROPE per les sigles de At Risk Of Poverty or social Exclusion- que sintetitza: a) Situació de risc de pobresa. b) Situació de carència material extrema. I, c) Situació de precarietat laboral. És, sens dubte, l’ indicador que reflecteix millor la situació de les condicions de vida de la població.

Tanmateix l’ECV inclou una conformació de la qual se’n parla poc, tot i que, a parer meu, és força important. Em refereix als percentatges de la població per quintils (en quintes parts) de renda. M’he entretingut a analitzar-los i, com “una imatge [un gràfic en aquest cas] val més que mil paraules”, vet aquí aquests tres gràfics aquí)

Segur que se’n poden fer interpretacions diverses. La meva és que avançam cap a una societat cada pic més dualitzada. Per què? Idò perquè el grup que es considera de renda alta creix per mor de l’afecte estadístic d’un llindar de la pobresa que va força a la baixa. En aquest context, que el grup de renda baixa gairebé es mantingui en percentatge no és una bona noticia perquè són, cada vega més, randes baixes que freguen el risc de pobresa i/o exclusió social. Finalment, que el grup de població amb rendes intermèdies vagi a la baixa és tot un símptoma que les anomenades “classes mitjanes” van a menys, i són les grans perjudicades de les polítiques d’austeritat i retallades. En qualsevol cas, sigui aquesta interpretació correcta o no, ben bé paga la pena discutir-la.

Publicat originalment a El Periscopi 30-V-2016

Segona Fira del Mercat Social

L'èxit que va tenir l'any passat la Fira de Mercat Social de les Illes Balears va ser indiscutible. Amb tota seguretat l'èxit de la seva segona edició  -que s'inaugura aquest dissabte, dia 19 de març, i que es prolongarà al diumenge- serà l'èxit que impulsarà la tercera edició d'aquesta fira imprescindible. L'esdeveniment, que és promogut per l'associació Mercat Social Illes Balears, tindrà lloc  a Palma, al pati de la Misericòrdia (aquí tenen el programa d'actes).

L'Economia Social i Solidària és ja una realitat en la nostra economia insular. De ben segur que la seva partició al PIB és cada any major. Però m'importen menys les dècimes de Producte Interior Brut que, per una banda, les capacitats d'aquest sector econòmic d’incorporar valors no exclusivament monetaristes o borsaris i, per un altra banda, la capacitat de resistència a la crisi econòmica i a la seva gestió neoliberal, tal com va posar de manifest l'Informe sobre l’Economia Social i Solidària a les Illes Balears 2006-2013, publicat per la Fundació Gadeso.

Però m'importa àdhuc més la capacitat objectiva de l'Economia Social i Solidària (ESS) d'innovar formes empresarials que permetin la construcció d'un món cohesionat, equitatiu, amb treball remunerat veritablement decent, i amb un veritable respecte als límits ecològics del planeta. Un creixement de l' ESS, amb un descens de l'economia capitalista crua i pelada, és part del mix per a un decreixement veritablement practicable i no només teòric.

Val dir que això de l’ESS no és una qüestió marginal i de “uns quants arreplegats”. Afortunadament comença a agafar el suficient volum per a ser un dels elements  del debat sobre la necessitat d'una altra UE. No debades el passat 28 de gener va tenir lloc, a la seu del Parlament Europeu, el Primer Fòrum Europeu d'Economia Social i Solidària.  Allà es va poder demostrar que les conclusions d'àmbit insular de l'Informe de Gadeso abans citat, són aplicables a l'àmbit europeu. I ho són tant des del punt de vista qualitatiu (l’ESS ha mostrat una resistència extraordinària a la crisi, a les retallades i a l'austeritat imposada perla UE), com des de un perspectiva  quantitativa (entorn de 14 milions d'ocupacions, el 6,5% de tota Europa, són d'empreses i entitats pertanyent a l’ESS).

Hi ha molts motius per a anar a aquesta Fira del Mercat Social de les Illes Balears.  Per a mi hi ha un que és  fonamental: Em resistesc a acceptar que el planeta, la cohesió social, la solidaritat, la democràcia amb impuls igualitari, o el mercat de debò (i no dopat de neoliberalisme) siguin productes amb obsolescència programada.

Publicat originalment a El Periscopi (17/03/2016)

ATERRATS

L’any 2010 es va publicar a França un llibret amb un nom ben suggerent: Manifest d’economistes aterrats. És bo de trobar a la xarxa i s’ha traduït i publicat en castellà per l’editorial Barataria. El tex extraordinàriament breu i concís argumenta les següents falses evidencies :
1. Els mercats financers són eficients.
2. Els mercats financers són favorables al creixement econòmic.
3. Els mercats són bons jutges de la solvència dels Estats.
4. L'augment del deute públic resulta d'un augment de la despesa.
5. Cal reduir la despesa per reduir el deute públic.
6. El deute públic li farà pagar els nostres excessos als nostres néts.
7. Cal tranquil•litzar als mercats financers per finançar el deute públic.
8. La Unió Europea defensa el model social europeu.
9. L'euro ens protegeix contra la crisi.
10. La crisi grega va permetre avançar cap a un govern econòmic i una veritable solidaritat europea.

Cada vegada que sento les ximpleses del President Bauzá comparant la economia familiar (microeconomia) amb els comtes de la CAIB (macroeconomia), d m’assabento de la situació de la “prima de risc” espanyola o de qualsevol informe de les agències de rating, o llegeixo alguna filtració del Pla de sanejament del Govern de Balears (el PCRB: Pla Clandestí de Retallades Bauzá) no puc deixar de pensar amb el manifest d’aquets economistes francesos.

A mi em semblen molt assenyades les 22 propostes alternatives que fan, però per sobre de tot considero clau la següent idea: “Cal tornar a obrir l'espai de les polítiques possibles i debatre propostes alternatives i coherents que limitin el poder de les finances i organitzin l'harmonització en el progrés dels sistemes econòmics i socials europeus. Això suposa la mutualització d'importants recursos pressupostaris, obtinguts per mitjà del desenvolupament d'una fiscalitat europea fortament redistributiva”

La situació present es aterrant, la manca d’alternativa possible ho seria moltíssim més.

Pensions: Balears sempre perd

Amb cotitzacions baixes hi ha pensions minses

El sistema de Seguretat Social és una de les institucions importantíssimes de l’anomenat “Estat del benestar” perquè és un dels principals instruments de redistribució de la requisa. Això de l’«Estat Social» és ara per ara qüestionat per part dels ideòlegs neoliberals, però convé recordar que els sistemes de Seguretat Social a Europa varen sorgir a meitat del segle XIX i ho varen fer paral•lelament al desenvolupament del moviment obrer. A l’Estat espanyol el primer sistema de Seguretat Social va arribar més tard que a altres indrets europeus, concretament l’any 1906. És a dir, fa pocs anys hem complit el primer centenari de l’inici de la Seguretat Social espanyola, mentre que els alemanys l’any 2019 celebraran els cent anys de la inclusió del concepte Estat social a la constitució alemanya. Aquest concepte jurídic-constitucional és el que després s’ha estès per arreu d’Europa i l’ha convertit en un signe d’identitat europea. És aquesta conquesta, fruit de lluites del moviment obrer, la que es volen carregar amb els plans d’austeritat neoliberal. Una vegada feta la reforma laboral per l’abaratiment i la facilitació de l’acomiadament, ara toca -segons el maquiavèl•lic pla imposat al Govern espanyol aquell vespre del 9 de maig a la reunió de l’ECOFIN- retallar els drets de Seguretat Social, particularment els de jubilació.

Estem, idò, en el començament d’una gran batalla d’idees, d’arguments i contraarguments. En aquest sentit, el Grup dels Cent Economistes que “inspiraren” la Reforma Laboral ja han llançat la seva proposta turbo-liberal a què ha contestat amb un rigor de luxe el professor Vicenç Navarro.

En aquest començament de debat i combat, per la meva part només vull apuntar tres qüestions:

1.- La pensió de jubilació és –amb diferència- la prestació econòmica més important de la Seguretat Social, ja que té dues característiques singulars: és una prestació vitalícia i és substitutiva del salari.

2.- Pel que fa referència a la quantia de la pensió de jubilació, la clau és la taxa de reemplaçament o de substitució del salari que cobrava la persona abans de jubilar-se. Les darreres dades que conec situaven aquesta taxa teòrica en una mitjana estatal del 81,2% entre el darrer salari i la pensió. Quina és aquesta taxa a les Balears? Quina diferencia hi ha entre la taxa de reemplaçament teòrica i la real?

3.- S’hauria de millorar la informació sobre la quantia de les pensions en el següent sentit: mes rere mes els mitjans de comunicació ens informen que les pensions a les Balears són de les més baixes del conjunt de l’Estat. Però això és una informació poc rellevant ja que aquesta mitjana ho és d’una cistella de prestacions molt heterogènia (incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat, i les anomenades a favor de familiars). Per exemple, la quantia mitjana del total de les pensions del mes d’agost passat era de 781,34 euros pel conjunt de l’Estat, i de 710,13 euros per les Balears, encara que la quantia mitjana de les pensions de jubilació era de 781,34 euros i de 710,13, respectivament. Per tant, les pensions de jubilació a les Balears eren també de les més baixes del conjunt de l’Estat.
Al meu parer, aquesta informació no és suficient per una raó bàsica: és la mitjana de pensions reconegudes fa molts d’anys i de les recentment reconegudes, la qual cosa distorsiona molt el resultat. La dada que em sembla rellevant és la quantia de les noves pensions. En el mes de juny passat la pensió mitjana de jubilació reconeguda aquell mes era de 1.380,10 euros pel conjunt de l’Estat i la de Balears, de 1.199.29 euros. És a dir, es miri com es miri, sempre per sota de la mitjana estatal.

Per què? Un mercat de treball precari i estacional i uns salaris baixos en són els responsables.

Foto: Seu de Balears de la Tresoreria General de la Segureta Social
rafaborras, estiu 2010

Després del 29 S: Algunes reflexions en clau balear

Imatge de la manifestació a Palma

Sens dubte que la vaga va anar bé i les manifestacions foren esplèndides. Tanmateix es varen posar de manifest dues qüestions claus i una mancança: la primera qüestió és la constatació –una altre vegada– que la precarietat laboral no ajuda a la mobilització, ans al contrari, amb vides i vivències precàries és molt mal de fer participar a una vaga que és una expressió d’un dret individual que s’exerceix col•lectivament. Quins drets individuals poden exercir realment les persones amb vides laborals i personals precàries? Quin imaginari col•lectiu poden tenir les persones que són les víctimes de la precarització social i vivencial? La segona qüestió clau és que l’ofensiva ideològica en contra dels sindicats i del conflicte social ha calat –no sé en quin grau– a la base social dels sindicats i del progressisme. No són els atacs habituals dels darrers trenta anys i busques, ara és una mena de Tea Party a la espanyola que convé no menysprear i, per no fer-ho, val la pena visitar de tant en tant el blog de José María Izquierdo. Amb tot, crec que el més important és prendre nota de la manca de reflexió i d'anàlisi referents a les dificultats d'organització sindical i conseqüentment del conflicte capital/treball en una societat desindustrialitzada i sotmesa als efectes sociològics que provoca una gairebé total turistització no sols de l’activitat econòmica, sinó també de les relacions socials i personals.

M’agradaria equivocar-me, però tinc l’ impressió que el conflicte amb el Govern espanyol s'allargarà i no serà la del 29 S la darrera mobilització en contra de les mesures d’austeritat neoliberal. En aquesta fase de la crisi no crec que el PSOE estigui en condicions de fer altre cosa que estar a les ordres dels mercats. L’èxit de la vaga general –mesurada en canvis a la política econòmica, rectificació de la reforma laboral i fre a nous retalls en pensions o negociació col•lectiva– trigarà a materialitzar-se encara alguns mesos. Òbviament aquest pronòstic pot estar errat i en qualsevol cas n'hi ha pocs riscos que els sindicats no gestionin bé a l'àmbit estatal la força acumulada amb la vaga general.

Però no posaria messions de l'encert de la gestió autonòmica d’aquest previsible conflicte prolongat amb el Govern de l'Estat. Segur que les direccions dels sindicats illencs no ho tenen bo de fer però, més d’hora que tard, hauran d'aclarir-nos si la confrontació amb les polítiques de ZP inclou confrontar-se amb el Govern d'Antich i amb les forces parlamentàries que –encara que siguin minoritàriament– li donen soport (PSIB-PSOE, PSM, Iniciativa d’Esquerres, EU, Els Verd, ExC); o si –en el marc de la lluita en contra de l’austeritat neoliberal– hi ha marges d’acord amb determinats poders públics o, fins i tot, diferents graus de confrontació.

Mentrestant crec que s’haurien d’esvair el més aviat possible alguns riscos com ara: el perill de sucursalització dels grans sindicats; la temptació de relegar a un segon lloc l'àmbit balear de diàleg social; el renunciar a les potencialitats encara ara i en aquesta situació complicada que té el Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears; el posposar la lluita per el canvi de model de desenvolupament... En definitiva, n'hi ha riscos de caure en l’error de creure que l’únic àmbit prioritari d’acció sindical és a l’àmbit espanyol.

Tan de bo que encertin.

Igualtat en crisi

L’exposició “Dones: reconstruïm la història. Les Illes 1880-1936”
Organitzada per la Conselleria d'Afers Socials i l’ Institut Balear de la Dona

Només fa cent anys que les universitàries espanyoles foren habilitades per exercir les professions associades als títols universitaris que, no sense dificultats, ja podien estudiar les dones. Una Real Ordre de dia 2 de setembre de 1910 esmenava aquesta evident contradicció. Eliminava una discriminació fora de tota lògica i es feia una passa cap a la igualtat formal entre homes i dones a l’àmbit social i laboral. Però aquell mateix any, les Corts reberen un projecte de llei sobre la prohibició del treball industrial nocturn de les dones a tallers i fàbriques (1) . Es a dir, la història de la lluita per la igualtat real entre dones i homes és una història d’avanços i retrocessos amb un saldo positiu, insuficient i incert.

Aquesta remembrança de fets històrics ocorreguts en un més de setembre; la lectura del llibre DESIGUALES. Mujeres y hombres en la crisis financiera (2) de Lina Gálvez i Juan Torres; i la previsió de la discussió parlamentària de la Llei d’igualtat de dones i homes de les Illes Balears, m’han provocat les següents reflexions:

1. El valor de la igualtat. En temps de crisi econòmica i social existeix el perill que els retrocessos siguin més nombrosos que els avanços i, no de bades, una de les cruïlles que ara té la humanitat és si de la crisis em sortim amb més igualtat o no. Alguns pensem que una de les causes principals que ha provocat la fallida del sistema ha estat precisament la desigualtat social i que la igualtat en general i la de gènere en particular, a esdevingut en un dels requisits previs a la estabilitat macroeconòmica, a la sostenibilitat econòmica, mediambiental i social de qualsevol model de desenvolupament alternatiu al neoliberalisme (3) . Dit d’una altra manera, no hi haurà sortida de la crisi sense equitat i no hi haurà equitat de debò si no ho és també de gènere.
2. Hi ha un perill d’equivocar-nos en la diagnosi. La importància de la fallida del sector de la construcció ens fa pensar que són els homes els principals afectats per l’actual situació de crisi. I tot i ésser cert en part, existeix el perill d’equivocar-se si no incorporem altres perspectives com ara l’anàlisi de gènere i la Economia Feminista a l'hora de diagnosticar el que està passant i passarà en el futur.
A casa nostra passa massa sovint que emfatitzem que l’atur es majoritàriament masculí i provinent dels excedents de la construcció, fins i tot es diu –amb un cert reduccionisme– que el repte de l’atur està en recol•locar aquests excedents masculins. Les dades més recents (4) ens indiquen que la població activa balear és de 605.300 persones, 11.400 més en un any. Entre les dones creix en 8.700 (3,26%), que representa el 76,35% de l’increment, i entre els homes 2.700 (0,82%). La destrucció d’ocupació és ara femenina i la recuperació entre els homes és solament de +600. Per tant, cal tenir en compte que creix la població activa femenina i també, malauradament l’atur femení, mentre que la població assalariada es masculinitza encara que sigui molt lleugerament. La conclusió es clara: el diagnòstic ha de ser més polièdric perquè em tem que, encara que hi hagi molts d’aturats que treballaven a la construcció, els homes tenen més possibilitats d’ocupabilitat que les dones que, quan els ingressos familiars bastaven, abans no treballaven. Aquesta és una perspectiva que no s’hauria d’oblidar a la hora de implementar polítiques públiques d’ocupació (5) .
3. La importància de Llei d’igualtat de dones i homes de les Illes Balears. Precisament per fer front a aquestes dificultats estructurals per la igualtat real de dones i homes a l’àmbit de l’ocupació són imprescindibles instruments legals com aquesta Llei d’igualtat. No de bades, el projecte de llei dedica tota una secció a la "Igualtat laboral en el sector privat i en la funció pública de les Illes Balears". Seria una llàstima que la legislatura acabés sense que el Parlament tingués temps a aprovar-la, perquè com diu Amelia Valcárcel “El feminismo tiene retos inmediatos y los tiene también de largo alcance. Entre los primeros, inmediatos, está el desactivar la ginofobia del mercado. Implica el iluminar el mercado, que tiende a ser opaco, e incentivar el empleo por medio de medidas positivas, programas y estímulos apropiados. A la par, hay que vigilar los indicios, tan frecuentes, de acoso en el trabajo y contrataciones basura. Hay que hacer sentir a las mujeres, máxime a las que buscan el primer empleo, que tienen en la Administración una aliada” (6) . Aquesta aliança és més necessària en situació de crisi d’ocupació, però nadem a contracorrent i, sense anar més enfora, amb la recent Reforma Laboral, els Plans d’Igualtat negociats al sí de les empreses corren perill ja que entren dins l’àmbit de la inaplicabilitat dels convenis col•lectius. És una de les conseqüències del debilitament de la negociació col•lectiva.
Però el més greu és que hi ha un canvi estructural de la política econòmica del Govern d’Espanya que ara s’encamina cap a la desigualtat de gènere. Els Pressupostos Generals del Estat per l’any 2011 son més que un símptoma en aquesta lamentable direcció.

La lluita per la igualtat real continua.

_____________________________________________
1.- El Projecte de Llei fou elaborat pel govern lliberal de Canalejas. Entrà en vigor el 1913, data que el Senat va ajornar fins a 1914. S’hi afegí una excepció per a les indústries tèxtils, segons la qual s'aplicaria el 1914 a les dones casades i vídues amb fills, reduint-se el de les solteres i vídues sense fills en un 6% anual, fins a 1920, en què quedaria totalment prohibit el treball industrial nocturn de les dones.
2.- Editorial Icaria 2010. El llibre té un curt però molt interessant pròleg de José Luis Sampedro.
3.- Al llibre “DESIGUALES. Mujeres y hombres en la crisis financiera” hi ha molts d’arguments i dades en aquest sentit argumental.
4.- Dades EPA (INE) segon trimestre 2010
5.- Curiosament la recentment aprovada Reforma Laboral inclou el compromís del govern d’Espanya d’impulsar un pla de recolocació del sector de la construcció. (disposició addicional setena de la llei 35/2010 de 7 de setembre). No hi ha, però, cap pla destinat a la recolocació del atur femení.
6.- Pagina 320 de "FEMINISMO EN EL MUNDO GLOBAL” de Amelia Valcárcel. Editorial Cátedra. Colecció Feminismos

“La recta raó” de Carles Manera

Òbviament no és l’Emperador Marc Aureli
Pergamon Musseum. Berlín Estiu 2009

Totes aquestes coses que estàs veient, aviat es transformaran i ja no existiran.
Pensa també constantment de quantes transformacions has estat ja per casualitat testimoni.” (Fragment de “Meditacions” de Marc Aureli)

Que déu m’alliberi d’intentar contradir els robustos arguments i sòlides conviccions que el catedràtic d’història econòmica Carles Manera ens planteja en el seu darrer llibre titulat "La recta raó. Economia, història i sostenibilitat a les Illes Balears"* . La veritat és que hi estic d’acord amb bona part de les propostes de futur que es plantegen i he recordat i après tantes coses amb la seva lectura, que he de començar aquest breu comentari dient que paga la pena les dues-centes i escaig de pàgines d’aquest text que és continuació i ampliació d'un llibre anterior que, sota el títol de “L’eixam i les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears” es publicà l’any passat.**

Permeteu-me, no obstant això, fer els següents comentaris. Per una banda crec que és un poquet agosarat dir que “a Balears, el camí cap a un nou model de creixement econòmic no es queda en una declaració de voluntats” (pàg 158) i en el millor dels casos coincidiria en afirmar que el Govern del president Antich ha intentat posar les bases per començar la transició cap a aquest nou patró de creixement. No ens enganyem, amb una legislatura plena d’inestabilitat institucional, amb un govern en minoria i amb una forta crisi financera, econòmica i d’ocupació, s’ha fet molt però no tot el que es necessita per poder fer afirmacions tan rotundes. Tal vegada el dèficit més evident és que no hem avançat cap a la inversió suficient en educació i millora del capital humà.

Per una altra banda, m’han semblat molt adients les reivindicacions que fa el professor Manera: molt interessant és, al meu parer, reivindicar economistes com ara Hyman Minsky o Michael Kalecki (pàg. 149 en endavant); políticament convenient és reivindicar –ara tant o més que mai- el Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social (pàg. 163); i lúcida és la proposta de repensar l’economia tenint en compte els vectors ecològics (pàg. 26 i següents); o argumentar, com es fa a la pàgina 174, que “una economia sòlida i madura com la balear, el que resulta crucial no és quant se creix, sinó com.”

Tanmateix al llibre hi ha coses que m’han agradat menys o amb les que discrepo. En citaré suscitament algunes. 1.- Tot i que l’autor del llibre ens adverteix que les pàgines dedicades a descriure les claus recents del turisme de masses (capítol 4) és només un avançament d’una investigació més acurada, m’ha semblat que hi manca una anàlisi de la repercussió que han tingut els conflictes bèl•lics de la conca mediterrània en els diversos moments expansius del turisme balear. És a dir, hem crescut per mèrits propis o hem crescut “aprofitant-nos” de les desgràcies dels veïns i de l’efecte refugi del que ha gaudit les Illes Balears en més d’una ocasió? 2.- Les polítiques que aposten per l’adopció de coordenades d’economies “districtuals”*** o per l’impuls dels clústers**** són ben encertades però insuficients. Al meu parer s’hauria de fer una mena de pacte per un canvi en la demografia empresarial balear que potenciés el creixement de la mida de les empreses o, almanco, una implantació real de xarxes empresarials***** . Això implica una altra política autonòmica en matèria de comerç, d’emprenedors... En el segle XXI, per poder ser competitius no podem seguir amb el patró empresarial del segle passat. 3.- No comprenc com en la problemàtica econòmica -i la seva incidència en el model de creixement- el Règim Especial de Balears només mereix una nota al peu de la pàgina cent quaranta-tres; i 4.- L’absència d’una reflexió sobre les relacions laborals a l’àmbit autonòmic i les polítiques d’ocupació i qualificació del capital humà o, dit d’una altra manera, les limitacions d’impulsar o liderar un canvi de patró de creixement sense avançar en elements d’un marc balear de relacions laborals i d’ocupació. El conseller coneix sobradament textos sobre la economia de les Illes Balears (sol citar-los amb freqüència) que parlen de la singularitat del mercat laboral balear. Però si déu és tan amable i em pot alliberar d’alguna temptació més, que m’alliberi de voler tenir la raó. Només és una opinió.

No puc acabar aquest comentari sense fer esment a dues afirmacions que apareixen a les pàgines 156 i 160 del llibre comentat. La primera diu: “... en aquest context problemàtic, un element comú caracteritza les polítiques econòmiques dutes a terme per gairebé tots els governs del món, inclosos aquells que tenen segells ideològics més lliberals: la potenciació de la despesa pública, de la inversió publica, com a principal palanca de recuperació”. La segona és encara més cridanera, diu així: “... la política econòmica a l’àmbit pressupostari pot adoptar formes diferents... Es pot optar per l’ortodòxia econòmica, és a dir, adaptar les despeses de manera estricta als ingressos. O, dit d’una altra manera, pressupostar en equilibri. En un escenari com el present, pens que no és aconsellable... La via, per tant, ha estat el desequilibri, val a dir, la generació de deute i dèficit”. Segur que la contradicció, entre el que escriu el catedràtic i el que ha de fer el conseller, és conseqüència d’un text escrit abans de la reunió de l’ECOFIN de principi de maig, que imposà la política econòmica justament contrària a la que defensava el catedràtic i conseller d’Economia i Hisenda de les Illes Balears.

En qualsevol cas, és indubtable que llegir amb tranquil•litat el llibre de Carles Manera és una recta raó. Ho és inclús pels que, sense ser gaire admiradors de cap emperador, saben reconèixer que hi ha soliloquis d’en Marc Aureli hermosos i assenyats.

_____________________________________________________________
* Els llibres de Pròsper EDITORIAL MOLL, 2010
** Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009
***http://www.mityc.es/Publicaciones/Publicacionesperiodicas/EconomiaIndustrial/RevistaEconomiaIndustrial/359/2P29%20a%2036.pdf
****http://www.acc10.cat/ACC1O/cat/estrategia-empresarial/clusters/
*****Hi ha estimacions que demostren que la productivitat del factor treball a les empreses de menys de 20 persones de plantilles és aproximadament la meitat que a les empreses amb plantilles de més de 250 persones. Entre altres referències pagina 11 del Suplement “Negocios” de EL PAIS de 27.07.2010.

REAS: Fer economia social i alternativa en xarxa

La lectura de la Memòria 2009 de REAS Balears ha estat per mi una agradable sorpresa. Que una entitat que declara tenir com a missió la de “potenciar l’economia alternativa i solidària com a un instrument que permet desenvolupar una societat més justa i sostenible” mereix més atenció de la que crec li dediquem molta gent de l’esquerra política i social. REAS Balear és, en realitat, l’acrònim de la Xarxa d’Economia Alternativa i Solidària que, sense cap ànim de lucre, es va constituir a Balears l’ any 1998.
Segons la memòria que comento, els socis varen ser 11 entitats amb 1.069 persones contractades i 1.152 voluntaris, però el més interessant, al meu parer, és el nombre de persones usuàries ateses, 18.640, i els 38.030.991 € de moviment econòmic. L’activitat que desenvolupen va des de programes d’atenció directa d’inserció laboral o d’empreses d’inserció, fins a la cooperació internacional, passant per programes de responsabilitat social de les empreses, d’impuls i foment de l’economia social, de compra pública ètica i, òbviament, de treball en xarxa. La dita memòria de 2009 no s’està d’ informar sobre les activitats de recopilació de bones pràctiques d’economia solidària, de participació institucional o de difusió i comunicació. Però això no és tot, i al fer xarxa resulta que es multiplica la incidència de l'entitat. A tall d’exemple, el Centre per la Gestió Ètica de l`Empresa (ETICENTRE) està format per 32 empreses.
Els amics de REAS defineixen l’economia alternativa i solidària com la que és ecològicament sostenible, socialment equitativa i econòmicament viable. A mi em sembla una definició poc ambiciosa i massa políticament correcta. Una activitat econòmica alternativa hauria de fugir de l’anomenant “tot mercat” o “tot mercaderia” (agafo aquest concepte del pròleg que André Gorz fa al llibre del “Manifest Utopia”). Per cert, cada dia que passa em sento més identificat amb aquest Moviment Utopia i per això duc a aquestes reflexions una petita cita del manifest que en sembla molt escaient en relació a la definició de l’economia alternativa i solidària. Diu així: “La perspectiva d'una societat fraternal suposa necessàriament una economia solidària de l'intercanvi i la reciprocitat.”
Mentrestant, la tasca que desenvolupa REAS necessitaria, per una banda, un major impuls polític amb un marc legal (de l’Estat, de la CAIB) que ajudi a estendre aquestes pràctiques que van més enllà del tot mercaderia. En aquest sentit, no sé si va pel bon camí el projecte de Llei d'Economia Social que ha aprovat recentment el Consell de Ministres i no acabo d’entendre com encara no hi ha una normativa autonòmica que reguli el contingut de las clàusules socials dels contractes de l’administració pública.
Per un altre costat, convindria avançar cap a una major autogestió financera de les activitats, per no dependre de la subvenció del govern de torn, millorar els processos d’inserció laboral garantint l’eradicació de pràctiques segregacionistes de les persones amb especial dificultats d’ocupabilitat, o auditar la correcta aplicació dels drets sindicals. En definitiva, hi ha utopies practicables, però no només en el que es fa, sinó en el com.

EL MANTRA DEL CANVI DE MODEL DE CREIXEMENT

Hi ha una certa coincidència a dir que més enllà de conjuntures que precisen plans d’incentius de l’activitat econòmica, el que cal és sortir de la crisi econòmica i d’ocupació amb més fortalesa econòmica, amb més cohesió social, amb una millora substancial de la governança i, per tant, amb avenços en la democràcia econòmica. Dic bé “hi ha certa coincidència” perquè hi ha qui el seu egoisme insaciable o la seva irresponsabilitat quasi delictiva els fa impossible fer costat a aquesta raonable consideració. Entre els egoistes, n’hi ha més d’un “parell mallorquí” de dirigents empresarials, i entre els irresponsables l’exemple més recent podem trobar-lo en les declaracions de la dirigent del PP Sra. Cabrer, que reclamava el Pla de Carreteres de Mallorca més desenvolupista possible com a solució a l’atur. És a dir, la responsable del Pla de Destrucció Massiva de Territori (PDMT) de la legislatura del Molt Imputat Matas ens proposa sortir de la crisi amb més ocupació precària i amb més asfalt...

No obstant això, en són molts més els que pertot arreu, i aquí a les Illes, sostenen que si superam l’actual crisi sense un canvi de patró de creixement, serà una sortida en fals i un gran sacrifici debades dels més desfavorits... Però, què és això del canvi de patró o model de creixement? Com es fa? Qui l’ha d’impulsar?

El que pareix clar és que no es pot materialitzar d’un dia per l’altre, que és un procés, una planificació d’objectius generals amb fites concretes i progressives que tenen a veure amb les debilitats i les fortaleses de les empreses i dels sectors productius i del territori on operen, amb les infraestructures i les energies, amb l’eficàcia del sistema laboral i de la cohesió social, amb el sistema educatiu, amb la R+D+i, amb la integració del nostre model de benestar, amb la fiscalitat, i amb l’eficàcia de l’Administració que, en el nostre cas, té molt a veure amb el desplegament de l’Estatut reformat i especialment amb les transferències als Consells Insulars.

Per fer aquest camí poden ser útils impulsos com ara l’anunciada Llei de l’economia sostenible, encara que el que de moment es coneix no augura grans alegries de canvi. Tant de bo la imminent cimera de Copenhaguen sigui el començament d’una transició cap a una economia baixa en diòxid de carboni i amb més progrés social. Mentrestant em permeto recomanar dues lectures: l’Informe de la Fundación 1º de Mayo titulat “Reflexiones y propuestas para el cambio de modelo productivo en España” i el llibret de Carles Manera L’eixam i les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears.

Segur que una vegada gireu la darrera pàgina d’aquests textos el mantra del canvi de model de creixement seguirà i seguirà... Per cert, és segur que hem de créixer?

FOTO: Cala Sant Vicenç (Mallorca), novament amenaçada per més urbanitzacions. És això nou model de creixement?