Publicat originalment a Diario de Mallorca
(05-07-2023)
"A
més intervencionisme, menys benestar" fou una de les consignes que,
talment el text d'una pancarta en una manifestació ultraneoliberal, la Sra.
Marga Prohens va incloure en el seu discurs d'investidura com a presidenta de
la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Els que no renegam de la nostra
llarga trajectòria "pancartera" sabem que descriure un pensament en
poques paraules, i encabir-ho en un tros petit de tela, lona, o cartó és força
dificultós. Queda, per tant, excusada per la simplificació. Òbviament, com
tothom amb dos dits de seny, i sense dogmatismes ideològics sap, la regulació
pública pot tenir dues formes: intervenció (intervencionisme, en paraules de la
Sra. Prohens), i inhibició. La segona d'aquestes opcions sol ser la més contundent.
En conseqüència, és plausible interpretar d'acord amb el coneixent racional, i
no amb la ceguesa ideològica ultraliberal, que el desenvolupament de
l'esmentada consigna sigui el següent: No es reclama la fi de la intervenció
pública, veritablement el que es proposa és una intervenció a favor del seu
model de societat.
Dels
tres eixos del programa de govern esbossat en la sessió parlamentària
d'investidura, queda clar que no hi haurà intervencionisme per tal de reduir
les desigualtats (de fet, la minsa preocupació discursiva sobre cohesió social
està limitadíssima a l'àmbit dels serveis socials), ni molt manco per garantir
el benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears.
Deixem-nos de coverbos, governar amb l'objectiu d'assegurar -a conseqüència de
reduir les grans desigualtats- el dret de tothom a viure millor, requereix
molta intervenció pública. Encara més, estintolar un present i futur immediat
ecològic, i, per tant, vital, és quimèric, i alhora socialment suïcida sense
una intervenció regulatòria dels límits al creixement. No fer-ho només té una
justificació ideològica que, en la pràctica, fa impossible el que el filòsof
Daniel Innerarity sintetitzava magistralment en una piulada de fa tot just uns
dies: "... conciliar el fin del mundo con el fin de mes, es decir,
el desafío ecológico y la protección de los más débiles".
Tanmateix,
la consigna més exhibida, i manco explicada en el discurs d'investidura que en
aquestes ratlles coment, va ser la paraula "llibertat". Com a poc, és
insultant aquesta banalització del concepte. Ho és en general, però,
especialment, ho és per a les persones d'aquelles generacions que, pel fet de
reclamar llibertat, escrivint el mot en un mur, o repartint pamflets amb la
paraula ara banalitzada per l'extrema dreta, si jugaren la seva llibertat. La
patrimonialització del vocable llibertat, i el seu ús confrontatiu contra qui
no pensa igual és, històricament, cosa del totalitarisme.
Ara
bé, el cert i segur és que, el neoliberalisme i el neoconservadorisme han aixecat
la camisa al progressisme, i ens han robat la defensa de la llibertat. Antonio
Gramsci a "Odio als indiferents", un text de 19170, escriu:
"desacostumats a pensar, contents amb la vida del dia a dia, avui estem
desarmats enfront de la tempesta". Tornem-hi torna-hi! Aquí estam enfront
de la tempesta de l'extrema dreta contrària als Drets Humans en nom de la
llibertat (sic). Val a dir que aquesta animadversió és, atenent a la història,
bastant lògica. Qui el 1948 va ser part de l'equip redactor de la Declaració
Universal del Drets Humans, Stéphane Hessel, a "Indigneu-vos!"
–aquell llibret que marcà l'avui minvant embranzida impugnatòria del 15M-
explica que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal
contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra
presència, a l'esperit de la Resistència [contra els nazis durant la Segona
Guerra Mundial]”.
Cal
reapropiar-nos del concepte de llibertat. Pensem-hi a partir, entre d'altres,
de la tesi de Julie Wark segons la qual els drets humans pertanyen a l'esfera
de l'economia política, perquè els éssers humans necessiten viure en societat,6
i aquesta condició fonamental requereix que estigui cobert el dret bàsic de
l'existència material de tothom. Wark, en "Manifest dels drets
humans" (Edicions Barataria, 2011), rebla el clau amb dues idees molt
suggerents: Si la paraula "universal" es refereix a una declaració de
drets i per a tothom, llavors els drets humans són radicals perquè reclamen la
igualtat, la fraternitat, i la llibertat per a tots i totes. I si un membre de
l'espècie humana és un ésser "humà", tal com la paraula ha estat
generalment entesa des de la il·lustració, ell o ella ha de gaudir dels drets
que fan possible la condició humana. És a dir, la llibertat va associada al
dret de tothom a viure vides volgudes. En un context de creixent precarització
de moltes vides, la llibertat és el dret de tothom a viure millor.
En
aquest sentit, crec molt interessant la concreció programàtica que pugui fer la
candidatura de Sumar MÉS del seu eslògan de campanya electoral per al 23 de
juliol: "Per viure millor". Viure millor vol dir no aprofundir en un
sistema d'opulència per a les elits en contrast a l'escreix de risc de
subalternització, de pobresa, i d'exclusió social de les majories socials?, té
a veure amb superar un mode de vida que impedeix a tothom una bona vida?, es
pot viure millor a un planeta –i a una Mallorca- amb una crisi ecològica de
magnituds mai conegudes?
Aquesta
és, sens dubte, una disputa cabdal de la nostra època. La confrontació és
aferrissada. S'escau tenir sempre presents les paraules de Joan Margarit:
"La llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general".
