La meua curta estada a Podem

Abans de l'estiu vaig firmar el manifest #LaUnitatTéNomDeDona. Pensava que era absolutament imprescindible que Laura Camargo liderés Podem Illes Balears. Les primàries es varen ajornar. Em va semblar una magarrufa i, alhora, es van reforçar els meus neguits per un Podem no liderat per Laura. Després de les vacances estiuenques em vaig inscriure a PODEM  amb l'objectiu  poder participar en les primàries i, més tard, vaig tenir l'honor que Laura m'inclogués a la seva candidatura.

Ha estat una experiència interessant i un plaer conèixer la gent de Construint Podem. Són bona gent!  D'aquesta candidatura pensava -i ho seguesc pensant- depenia un altre Podem diferent del que, almenys jo des de fora, he conegut a les Illes. Sigui pel que sigui no ha estat possible.

El meu compromís sempre va ser sincer. Era tot o res. Només em veia compromès amb Podem si Laura Camargo guanyava. En aquesta vida sempre he pres partit. He procurat pensar globalment, per a, tot seguit, autocentrar-me i   actuar localment. El Podem que ha sortit guanyador no em permet, ans al contrari, treballar, encara que sigui modestament, en la  transformació la realitat illenca. Més aviat, com algú ha insinuat, em fa empegueir. Sempre he tingut bastant sentit del ridícul!

Com aquest cap de setmana és el de la seqüela de Blade Runner (escrit això abans d’anar al cine) deixau-me que us digui que, en aquesta curta estada a Podem, "jo he vist [més enllà d’Orió, és a dir, més enllà de Construint Podem] coses que els humans [al manco els que hem compartit des de fa molt temps  moltes lluites en aquesta terra ] no us creuríeu mai..."

Cal aturar-lis els peus!

Normalment quan ens referim a la violència franquista que, no s'oblidi, va esser el pilar essencial per a la consolidació de la dictadura, solem fer referència a l'empresonament, la tortura, l'assassinat, la desaparició de l'adversari polític. Són les persones que coneixem com a víctimes del franquisme. Però va haver-hi una altra repressió: L'econòmica. (Vegin aquí)

Aquesta repressió va arruïnar a moltes famílies. Les sentències (dels il·legítims tribunals franquistes) es van seguir aplicant durant molts anys als familiars directes dels il·legítimament condemnats. No ho he escrit mai però avui s'escau dir que uns familiars meus, després que els franquistes havien arruïnat al seu pare, van estar "pagant" fins ben entrats els anys 60 del segle passat per una d'aquestes infames sentències.

Hom diria que l’Estat Espanyol vol aplicar (vegin aquí) una mena de Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939, per intentar frenar el democràtic dret d'autodeterminació del poble del Principat de Catalunya.

Contra repressió, democràcia! Això va de democracia! Referèndum és democràcia!

Cal aturar-lis els peus! Ara més que mai:

Les abstencions del PSOE

“En 1.600 páginas del Tratado, sólo hay 4 sobre nuestros derechos medioambientales. Tenemos diferencias en el modo de resolución de disputas, en el desequilibrio en la protección de los derechos laborales frente a los inversores y en la ausencia de penalizaciones en la violación al Tratado”

Aquestes són les opinions de Pedro Sánchez sobre el CETA (vegeu aquí)  però sembla que no són suficients raons per votar no!

El PSOE primer s'absté en la investidura de Rajoy, després s'absté a la moció de censura de PODEMOS, ara s'abstindrà en l'aprovació del CETA.

Molta abstenció, no?  Abstencions que sempre afavoreixen als poderosos.

Rajoy, corrupció, i moció de censura

Ahir em va indignar llegir que Rajoy, després de la "dimissió" del Fiscal Anticorrupció Manuel Moix, havia dit que: "Hacer política es hacer las cosas a lo grande" y "no ocuparse por los chismes."

Ara acab de llegir el document del Consell Europeu "RECOMENDACIÓN DEL CONSEJO relativa al Programa Nacional de Reformas de 2017 de España" en el qual es pot llegir, entre altres coses relatives a la corrupció i a les males pràctiques en la contractació pública, el següent:

 “... a pesar del incremento del número de investigaciones en casos de corrupción a escala local y autonómica, ni se han diseñado estrategias preventivas específicas en esos niveles de la Administración ni tampoco existe una estrategia preventiva compartida entre ellos. Por otra parte, tampoco se ha hecho hasta ahora un seguimiento específico de otras deficiencias, como la ausencia de legislación para proteger a los denunciantes, el grado de independencia de la recientemente creada Oficina de Conflictos de Intereses y la inexistencia de normas que regulen las actividades de los grupos de presión.”

Per resoldre el problema estructural de la corrupció espanyola  és  condició sine qua non fer fora a Rajoy i companyia.

Indignar-se  no basta: Cal censurar a aquesta tropa!

Zygmunt Bauman i l'ètica de X. Huertas i M. Seijas

Llegint la premsa d'avui no m'he pogut estar de recordar un dels primers llibres que vaig llegir de Zygmunt Bauman. Em referesc a "Ètica postmoderna". És una publicació de fa més de 10 anys que he estat incapaç de trobar a la biblioteca de casa, però record perfectament que Bauman planteja que l’ètica postmoderna es veu trastocada per una sèrie de criteris que no eren concebibles anys enrere.

En aquest sentit cal reconèixer que, en matèria d'ètica, les diputades Xelo Huertas ( l'encara presidenta del Parlament de les Illes Balears) i Montse Seijas, són unes grans postmodernes. És a dir, ètica liquida o ètica zero. 

Hipocresia dretana

La hipocresia de la dreta és infinita. Ara resulta que l'obertura d'expedients a les diputades Xelo Huerta i Montse Seijas i al militant podemita Daniel Batxiller, és una prova irrefutable que Podem és un partit antidemocràtic (sic). És evident que intenten que vegem la palla en l'ull aliè (de Podem) però no la biga en l'ull propi (de PP i altres dretes).

Argumenten que el motiu de la possible sanció és per un fet que no s'ha substanciat, car no han votat en contra dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Però la veritat sembla ser una altra:

Segons el que se sap pels mitjans de comunicació, l'expulsió de les diputades Xelo Huertas i Montse Seijas i de senyor Batxiller -si finalment es confirmen les tres - no serà per una o una altra votació dels pressupostos de la CAIB. El tema va d'un intent de les dues expedientades i del expedientat de condicionar un acord Govern-Podem sobre aquests pressupostos,  a un cas de "presumpte" nepotisme. A mi em sembla molt bé que els partits polítics siguin molt rigorosos en impedir intents i pràctiques de nepotisme i d'amiguisme.

A parer meu, això junt amb altres coses, és fonamental per a la democratització de debò dels partits polítics que, alhora, és fonamental per - Vade retro, Satanas!- democratitzar la democràcia.

La constitució de la "Gran Mentida"

Diuen que avui és "la festa de la Constitució". Veritablement hauria de ser "la festa de la Gran Mentida"

A tall d'exemple:

Article 41 de la Constitució: "Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació".

La realitat (Dades Conselleria Treball de Novembre 2016): Gairebé la meitat dels aturats de les Balears no reben cap prestació.

Pens que la Constitució del 78 (la de la gran mentida) no és reformable. És més, no m'interessa el seu improbable "aggiornamento". El que és convenient és engegar processos constituents com a conseqüència de l'exercici del dret a l'autodeterminació dels pobles, i que garanteixin l'aplicabilitat directa dels Drets Econòmics, Social i Culturals (DESC).

El suposat “mal menor” de l'abstenció del PSOE

Ningú millor que Antonio Gramsci per definir  la  ximpleria en la qual s'ha embolicat la direcció del PSOE. Això que l'abstenció perquè governi el PP és el “mal menor” és un  disbarat.  

Fa més de 70 anys Gramsci ho va definir aixi:

“El concepto de mal menor es uno de los más relativos. Enfrentados a un peligro mayor que el que antes era mayor, hay siempre un mal que es todavía menor aunque sea mayor que el que antes era menor.  Todo mal mayor se hace menor en relación con otro que es aún mayor, y así hasta el infinito. No se trata, pues, de otra cosa que de la forma que asume el proceso de adaptación a un movimiento regresivo, cuya evolución está dirigida por una fuerza eficiente, mientras que la fuerza antitética está resuelta a capitular progresivamente, a trechos cortos, y no de golpe, lo que contribuiría, por efecto psicológico condensado, a dar a luz a una fuerza contracorriente activa o, si ésta ya existiese, a reforzarla.”

    [Quaderno, 16 (XXII)]

Traducció al castellà  de  Antoni Domènech per a Sin Permiso (07-XI-2010)

Y en eso llego Felipe [Gonzalez]... y mando parar...

La celebèrrima cançó de Carlos Puebla "Y en esto llego Fidel" és una bona metàfora del que ahir va passar en el PSOE: Va bastar que Pedro Sánchez insinués tímidament que estava disposat a parlar amb els independentistes catalans per explorar les possibilitats de formar un govern espanyol alternatiu al PP de la corrupció, de les retallades socials i de drets, de la involució democràtica, de la mala gestió (creixement del deute públic, escurament de la guardiola de les pensions, mercat laboral convertit en un mercat de pobresa i precarietat), de la irrellevància del Regne d'Espanya al món..., perquè arribés Felipe González i manés a parar.

La tornada de la cançó de Puebla, referint-se a Fidel, diu: "Se acabó la diversión, llegó el Comandante y mandó a parar..." Fidel manà parar a les oligarquies cubanes i a l’ imperialisme. Felipe González va fer callar la democràcia interna del PSOE, qualsevol somni de canvi més o menys seriós, i, sobretot, als pocs i poques resistents a les oligarquies que quedaven a aquest més que centenari partit.

Molt mala peça al taler que tingui tant poder en el PSOE l'individu de:

"Blanco o negro, lo importante es que el gato cace ratones"

El que, sense complexos, va dir que deixava el consell de Gas Natural "perquè és molt avorrit". S’avorria cobrava 126.500 euros, mentre que la majoria de la població s'empobria..

.

El defensor selectiu dels Drets Humans: Bé està que es preocupi per les violacions de drets humans a Veneçuela. I a Hondures? El preocupa i ocupa els assassinats de les lluitadores i dels lluitadors socials i mediambientals?

El que, en la mateixa entrevista d'ahir en la que va desvetllar una conversa privada amb Sánchez, va tenir la poca vergonya de dir: "Hemos tenido los peores resultados de la historia en Euskadi a pesar de las cosas que hicimos allí." Quines coses Felipe, els GAL?

En fi,Felipe González artífex de la instauració del bipartidisme borbònic espanyol, va manar parar i, alhora, virar cap a on l'IBEX i les elits espanyoles ordenaven. Ha esdevingut en la icona de la gran coalició borbònica espanyola. Qui el seguirà?

Sobre fitxatges de MÉS per Mallorca

Primer es va fitxar a Pilar Carbonell i pràcticament ningú de MÉS va dir res.

Després es va fitxar a Pere Muñoz i a MÉS no va passar res.

Després es va fitxar (per fer un estudi) a Antoni Vives i ningú de MÉS va dir res.

Després es va fitxar a Antoni Martorell i... ja ningú de MÉS pot dir res?

Ni control del dèficit, ni creixement inclusiu, ni creació d'ocupació

Des de fa ja temps, i també durant la llarguíssima campanya electoral, que està, per fi, a punt d'acabar, el president del govern d'Espanya s'ha refugiat darrere del plasma i de les macroxifres per vendre'ns una suposada recuperació econòmica i social. Per tal de no donar la cara i no mirar als ulls les víctimes de les seves polítiques d'austeritat per als no rics, ha construït un relat sobre una millora de la situació econòmica que no es correspon amb la realitat que es percep en la majoria de les famílies espanyoles, que continuen tenint molts dels seus membres en atur i continuen afectades pel procés d'empobriment iniciat el 2010, però turbointensificat a principis de 2012.

En el discurs de Rajoy sobre aquesta falsa recuperació economicosocial hi ha, almenys, tres fites: control del dèficit públic, creixement econòmic i creació d'ocupació. Analitzem-les breument.

Si ens atenim als requeriments de Brussel·les, el control del dèficit ha resultat una falsedat. Dimecres passat, 9 de desembre, la Comissió Europea va fer públic que calen 13.000 milions d'euros (en ingressos o en retallades) per ajustar el dèficit públic del Regne d'Espanya. Això no impedeix que en la campanya electoral del PP la subhasta irresponsable de rebaixes fiscals se sumi a les ja incloses en els pressupostos generals de l'Estat per a 2016. Aprovar cinc pressupostos en una sola legislatura ja és prou antisistema, fer demagògia fiscal és populisme nu i cru. D'altra banda, n'hi ha prou de llegir-se les 88 pàgines de l'informe de 2015 elaborat per la Fundació Foessa (la fundació que elabora els informes socioeconòmics de Càritas) per concloure que, certament, Espanya creix, però a costa d'un augment de la pobresa. A l'esmentada publicació s'afirma, amb molt d’encert, que s'està construint un model de societat que descarta mentre parla d'increment, és a dir, el creixement no atura el procés d'empobriment, ans al contrari, dispara les ja aguditzades desigualtats. Val a dir que, segons un recentment publicat informe de la consultoria Nielsen, especialitzada en anàlisi de consum, només una de cada tres persones amb treball afirma estar satisfeta perquè li és suficient amb el sou que guanya.

I tanmateix, la gran falsedat de la legislatura és que la reforma laboral ha creat ocupació. Tot el contrari. El president Rajoy acaba la legislatura amb menys ocupació que quan va començar. Aquesta és la conclusió, sorprenentment poc coneguda, que hom pot observar en una simple anàlisi de la Comptabilitat Nacional (CN) que, com és sabut, és un producte estadístic que elabora trimestralment l’INE i que inclou el càlcul del Producte Interior Brut (PIB). Per tant, és una font d’informació macroeconòmica a la qual se li sol donar molta importància i presumpció de solvència. La CN inclou també informació sobre l'ocupació de l'economia, en termes de llocs de treball equivalents a temps complet. Tot i que no ocupa tant d’espai mediàtic com les variacions de PIB, i ser una dada poc emprada en les anàlisis convencionals i/o ortodoxes del tarannà del mercat laboral, sempre ha estat una informació cabdal. Endemés, en la conjuntura actual de transformació del mercat laboral amb una presència creixent de l’ocupació a temps parcial, tant en termes de jornada setmanal com anual (cada pic hi ha més gent amb contractacions temporals o fixes discontínues que no arriben, ni de bon tros, a una ocupació anual completa), observar l’evolució de l’ocupació amb dades de la Comptabilitat Nacional d’Espanya ha esdevingut imprescindible.

Idò, tenint en compte que la legislatura va començar a finals de 2011 amb 17.345.000 llocs de treball equivalents a temps complet, i acaba amb 17.125.300 d’aquests llocs (-1,3%), no es pot parlar en rigor de creació d’ocupació. Val a dir que l’estratègia d’ocupació de l’actual govern d’Espanya, basada, per una banda, en la promoció del treball remunerat per compte propi (Treballadors Autònoms Econòmicament Dependents, Autònoms forçats, falsos emprenedors) i, per una altra banda, en la precarització de les relacions laborals i la baixada dels costos laborals, no ha aconseguit que el saldo final de legislatura 2011/2015 sigui positiu, ans al contrari, és negatiu amb 219.700 llocs de treball menys. Aquesta pèrdua d’ocupació no ve de comparar un trimestre estacionalment dolent en ocupació (el quart) amb un de bo (el tercer), car en cap dels trimestres estivals de la legislatura no hi ha hagut més ocupació real que la que hi havia al seu inici. En qualsevol cas, tot i que en els anys 2014 i 2015 se n’observa una remuntada, el balanç de legislatura del trimestre amb més ocupació és prou significatiu: en el tercer trimestre de 2011 hi havia 17.744.500 llocs de treball equivalents a temps complet, i el 2015 hi ha 17.125.300, és a dir, 619.200 menys. Si el que comparam són els llocs de treball de persones assalariades en el tercer trimestre, el balanç és encara pitjor: en tots els trimestres estiuencs de la legislatura ha minvat l'ocupació assalariada, i el saldo de legislatura és una baixada de 611.300 persones, és a dir, un descens gairebé del 4%.

Sembla evident que la legislatura ha acabat amb un incontrolat dèficit de cohesió social, un model de creixement excloent, i un estirabot de creació d’ocupació associada a la pobresa laboral.

Publicat originalment a Ara Balears (14-12-2015)  

Antoni Verger serà un gran diputat, segur!

Ahir en arribar a casa –després d'un cap de setmana fora- em vaig trobar la bústia plena de propaganda electoral (amb les paperetes de votació). Sempre m'ha semblat que aquest és una despesa innecessària. En qualsevol cas, allò que volia comentar és que la papereta de MÉS l'agafaré diumenge que ve en el col·legi electoral. Sí, malgrat algunes decepcions amb MÉS, votaré per a què Antoni Verger sigui diputat. Com a persona no tinc el més mínim dubte: Antoni és la millor persona que podem triar para representar-nos a les Corts Espanyoles. L'opció de MÉS és, per a mi, una mica el “mal menor”. Algunes decisions em van apartar de la militància en MÉS per Mallorca. Ara, en la carta electoral que acab de llegir veig que em donen 12 raons que compartesc per a votar MÉS. La veritat és que em falta algunes raons per a que  el meu vot fos manco “mal menor”. Em falta, almenys, un No al TTIP, un compromís amb la RENDA BÀSICA DE CIUTADANIA, un immens NO A la GUERRA i un grandiós “BENVINGUTS REFUGIATS”.

I tanmateix, estic convençut que Antoni Verger serà un gran diputat.

Govern Balear: Llegeixin (o rellegeixin) Lakoff !

Encara no hem arribat als 100 primers dies del primer govern autonòmic de les esquerres. Ha passat molt poc temps de la fi de la legislatura de la dreta més horrorosa. I, tanmateix, cada dia que passa, sembla més evident l'absència d'un relat més o menys comú de la majoria parlamentària que forma i, suposadament, dóna suport al Govern de Francina Armengol. La percepció ciutadana majoritària, després de l'enterrament del TIL i de la Llei de Símbols i de l'aprovació de la devolució de la Targeta Sanitària a tothom (quantes se n’han retornat?), és de manca de pla estratègic. Altrament dit, quin és el rumb i la meta que es vol per a aquesta legislatura? No és suficient remetre's burocràticament a l'Acord de Governabilitat de les Illes Balears. En termes del que George Lakoff defineix com a marc cognitiu (no està de més rellegir-se de tant en tant el llibret “No Pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”), l'executiu balear hauria de preguntar-se per què s'ha passat, amb tanta rapidesa, de l'eufòria i entusiasme del “poble d'esquerres i de les samarretes verdes” a un evident desànim i certa decepció.

M'expliquen que en els àmbits de la cultura hi ha molta decepció per uns anuncis de tebiesa en matèria lingüística, que en els dels moviments socials no s'entén com es pot tenir un missatge tan tou  i esquivo en relació al TTIP com el que manifesta el cap de la representació de la Comissió Europa per a Catalunya i Balears, Ferran Tarradellas, en afirmar: “... en el cas del TIPP que em comenta, efectivament, hi ha una gran mobilització perquè hi ha dubtes sobre si afavorirà o no les grans corporacions. En qualsevol cas, del que ens hem d’alegrar és que hi hagi debat, perquè només amb una participació i implicació real de tots aconseguirem que la UE respongui als desafiaments que tenim com a societat.”

En altres ambients, no s'entén com es pot consentir que una alt càrrec,  en la seva condició de tal, afirmi que: "A nadie le gustan los impuestos, pero ...”. Seguint amb els ensenyaments del professor de Ciència Cognitiva i Lingüística de la Universitat de Califòrnia, hom podria dir que afirmacions com aquesta pertanyen a un marc cognitiu conservador, molt a l'estil de la castissa Esperanza Aguirre. A més de ser una afirmació que, segons les més recents recerques sociològiques sobre fiscalitat, és falsa; els progressistes haurien de dir que “ens agraden els impostos justs ”, i parlar de la necessitat que tots paguin uns impostos progressius i suficients. L'horitzó no és una societat sense, o amb pocs impostos, és una societat amb major igualtat.

En fi, s’hauria d’evitar, si o si, qualsevol altra votació parlamentaria pinça PP-Podem, i el Govern, a més de fer un poc d’autocrítica per la política de nomenaments (la percepció social és la que és, independentment de la vàlua i idoneïtat de les persones), hauria d’optar, seguint amb Lakoff, per un llenguatge molt afirmatiu d'un sistema conceptual unificat que doni coherència a les seves posicions i realitzacions polítiques i que, alhora, siguin coherents amb valors i sentiments ètics que mobilitzi emocions progressistes i sobiranistes. Si canviem emocions per neguits, no hi haurà canvi de debò.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23.09-15) 

El meu adéu a MÉS per Mallorca

Avui he pres una dolorosa decisió: Formalment i políticament m'he desvinculat de MÉS per Mallorca. Amb el temps supòs que la desvinculació també serà afectiva. Serveixi aquest post per acomiadar-me de tanta bona gent que he conegut a MÉS per Mallorca. Esper que ens trobem en tantes altres trinxeres en defensa de la justícia social i ecològica,   i els drets nacionals d’aquest país.

Crec que és obligada una petita explicació d'aquesta decisió. La veritat és que ja vaig manifestar la meva incomoditat per la forma i manera d'elaborar i aprovar el programa electoral autonòmic en matèria d'economia i d'ocupació. No obstant això,  vaig seguir,  modestament,  treballant en aquestes matèries per al programa electoral de Palma. A partir d'aquesta incomoditat vaig participar molt poc (menys del que tenia previst) amb les tasques de la campanya electoral. Els boníssims resultats electorals em van fer oblidar aquests desacords i/o incomoditats. Les coses havien sortit molt millor del que pensava!

De la immensa il·lusió per la gran oportunitat de tenir les principals  institucions de casa nostra  governades per l'esquerra, vaig passar a certes desil·lusions per com es van fer les negociacions (excepte a l'Ajuntament de Palma) i per alguns nomenaments de membres del Govern (Direccions Generals, assessors…). En alguns casos hagués demanat explicacions en l'Assemblea convocada la setmana que ve en Santa María. Si em permeten fer una broma, hagués demanat si existeix alguna foto del nou Director General Cultura, amb la camiseta verda i, alhora, potser hauria donat l’enhorabona per l’encert d’altres nomenaments.  Tanmateix aquestes coses, en comparació amb la grandíssima il·lusió i oportunitat d'engrandir el projecte polític de l'esquerra sobiranista que pensava podia representar MÉS, són coses que es discuteixen dos minutes i, tot seguit, a seguir lluitant...

Val a dir que sempre he concebut MÉS per Mallorca, com un projecte polític de majories, molt ampli, transversal, molt plural, però rabiosament mallorquinista, progressista i decent. Que ningú pensi que el meu adéu obeeixi al fet que –encara que el model de societat hegemònic sigui un projecte de classe (David Harvey)- enyoro una “opció política de classe” o que hagués desitjat que MÉS es convertís en un “Partit de la Classe Obrera” i que això es reflectís al Govern. En qualsevol cas, en temes cabdals com ara  turisme, un poc més de sensibilitat social no sobraria. Estaria bé un poc més d'empatia amb les víctimes de la crisi-estafa, amb els menys afavorits en aquesta Mallorca de turbo capitalisme turistitzat.

Com sóc dels què pens que els canvis es fan també des dels governs (encara que consideri fonamental la mobilització social de carrer per als canvis), m'ha semblat un enorme error el nomenament de la nova Directora General de Turisme. Un error que violenta els meus principis. Un error que fa que, èticament, em sigui impossible seguir  formant part de MÉS per Mallorca.

Quines  són les raons que fan que èticament no pugui acceptat  aquesta decisió del màxim responsable de MÉS per Mallorca? Em permetreu que no especifiqui massa. Per respecte a la persona que ocuparà aquesta importantíssima Direcció General no faré un “memorial de retrets" i,  sobretot, el desig que el Vicepresident Biel Barceló encerti, m’obliga a ser prudent. Però, en qualsevol cas,  les raons van  associades a les idees que li he escoltat i li he llegit (la hemeroteca pot ser clarificadora) que traspuen una concepció ultraneliberal molt  pròxima al conservadorisme de, posem per cas,  Esperanza Aguirre.  També té a  veure amb una concepció d’extrema exigència sobre la separació dels negocis privats i la política (portes giratòries ni grans ni petites), i l'exemplaritat absoluta en la gestió publica. En aquest sentit, i fins on conec, existeixen alguns dubtes en la trajectòria de la nova Directora General de Turisme a altres administracions publiques.

Bé ja n’hi ha prou que m’encenc, m’enrotllo, i això que havia de ser una breu explicació ja es massa llarg. 

Tot i que “no era això, companys, no era això”, una abraçada i molta sort.

Discurs d'investidura: arribar aviat o arribar lluny?

M'ha agradat el discurs d'investidura de Francina Armengol . M'ha semblat un discurs pactat, fidel al programa de govern acordat, valent i, alhora, prudent.  Fa temps que tinc  per segur que allò més important és fer les preguntes adients a cada moment.  En aquest sentit,  em sembla molt encertat que la  candidata a presidenta plantegi el següent repte: “Què volem fer a partir d'ara? Cap a on hem d'anar? Quin és el rumb que hem de marcar el milió de persones que vivim a les quatre Illes?  Això i el com fer-ho és l'important.

No es tracta de oblidar el que ha passat en el quatre anys de Bauzá -els mals somnis no s'obliden amb facilitat- però sobre tot  del que es tracte és de construir el futur. El poeta, assagista i naturalista nord-americà, Henry David Thoreau (1817-1862), en el seu llibret “Walking” (traduït al català sota el títol de “Passejades”), escriu: “... no ens podem permetre de viure fora del present. Beneït entre tots els mortals  aquell que no perd ni un moment de la vida fugissera recordant el passat.”   És un bon consell per als nous governats.  Anem per feina!

Una vegada fetes les preguntes adequades, cal esbrinar  el com es faran les coses. En el discurs de Francina Armengol la resposta es fent pinya, evitant les fractures. El que proposa es que: “Fins i tot des de la discrepància treballem junts, consensuant el resultat.”

La proposta de grans consensos em sembla una de les  claus importants de la nova manera de governar. Permeteu-me que expliqui una breu anècdota.  Un dels tants dies de mobilització de la comunitat educativa, vaig coincidir  en  el bus amb una dona senegalesa que  portava una camiseta verda (igual que la que portava jo, la de la Crida) i va ser inevitable no començar una conversació. Ella em va explicar que  hi ha un proverbi  africà que diu: “Si vols anar ràpid vés sol, si vols arribar lluny vés acompanyat”. Aquella dona volia arribar lluny, volia una educació pública de qualitat i en català per als seus fills i sabia que ho havia de fer acompanyada i acompanyat la marea verda.  Crec que el proverbi africà és aplicable als governs. Depèn de si volen  arribar aviat o arribar lluny.

No pensin que s'ha d'acabat el sentit crític. Voldria fer dues precisions a la imminent presidenta. La primera és important car la candidata a la investidura ha dit: “... el nou Govern implementarà una Renda Bàsica progressiva per a totes les persones, independentment que tinguin feina o no”.  Pens que veritablement, la proposta del nou Govern de les Illes Balears no és una altra cosa que una Renda Mínima, una Renta Mínima d'Inserció –o qualsevol altra denominació– garantida en els termes de la Llei de serveis socials de les Illes Balears, però condicionada a uns determinats perfils de les persones perceptores i a les disponibilitats pressupostàries de l'esquifit pressupost de la CAIB. És a dir, no és poca cosa però, ni de bon tros, és una Renda Bàsica incondicional i amb la concepció de dret de ciutadania. Ho explic amb un poc més de detall en aquest article que avui publica l'Ara Balears.

I una segona, a la part final del discurs Francina Armengol  parla molt genèricament de la desigualtat. Perquè no fila un poquet més prim?  Segons les dades de l'IBESTAT a les Illes Balears el coeficient de Gini (com és conegut, és una mesura de desigualtat que pren el valor 0 en cas d'equitat perfecta i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta) ha passat del 33,8 de l'any 2013,  al 34,9 del 2014. És a dir,  hem avançat en desigualtat una situació que cal i que sí que és pot esmerçar. El compromís del nou govern hauria de concretar-se en la millora d'aquest indicador de desigualtat, i fer de les Illes Balears una societat més igual.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com  (30-06-2015)

En el quart aniversari del 15-M: Indignar-se no basta

No seria capaç d'escriure una sola paraula més clarivident i actual:

 “Però la indignació no és suficient. Si algú creu que n’hi ha prou amb manifestar-se pel carrers perquè les coses canviïn, s’equivoca. És necessari que la indignació es transformi en un autèntic compromís. El canvi requereix esforç. Està molt bé expressar el nostre rebuig a l’oligarquia, però al mateix temps cal proposar una visió ambiciosa de l’economia i de la política capaç de transformar la condició dels nostres països. No ens podem quedar en la protesta. Cal actuar.”

Stéphane Hessel. No us rendiu! (Pàgina 25) 

Podem Palma em convida al transfuguisme i a instrumentalitzar els moviments socials i associacions

Dirigit al googlegroup de Plataforma No al TTIP Mallorca, acab de rebre en el meu correu electrònic el següent missatge:

“Estimats,

Com a integrant d'aquesta Plataforma i membre del Consell Ciutadà de Podem Palma vos vull comunicar el següent:

L'Assemblea Ciutadana de Podem Palma va donar suport majoritari a l'opció d'impulsar i recolzar la creació d'una candidatura ciutadana per concórrer a les properes eleccions municipals mitjançant la creació d'una nova formació política municipalista.

Per això vos vull convidar a totxs a l'assemblea constituent d'aquest nou partit DEMA DISSABTE A LES 11:00 H A CA N'ALCOVER.

La nostra intenció i el nostre desig és fer una vertadera candidatura d'unitat popular, que integri persones d'altres formacions, de moviments socials, associacions, i ciutadans que vulguin participar i recuperar l'Ajuntament pels ciutadans.

Vos hi esperam a totxs.

Una besada.”

M'he quedat astorat. Manipulant el moviment mallorquí contra el TTIP (Acord de Lliure Comerç entre els AUA i la UE) se'm convida a fer transfuguisme (què una altra cosa és una candidatura amb persones d'altres formacions?) i a instrumentalitzar els moviments socials. AL·LUCINANTS NOVES FORMES DE FER POLÍTICA!

No és això, companys, no és això!

El neoautoritarisme que en 2015 es pot acabar

L'acord més rellevant del Consell de Ministres celebrat el dia de Sant Esteve de 2014, és una magnífica demostració del que volen dir quan parlen de sortida de la crisi: El Salari Mínim Interprofessional s'apuja 3,22 euros mensuals a partir de l'1 de gener de 2015. És a dir, han aprovat una pujada del 0,5% que situen el nou SMI en 21,62 euros diaris o 648,52 euros mensuals. El Govern de Rajoy acomiada l'any amb una aposta explicita a favor de la pobresa laboral.

Tanmateix la decisió vol dir que efectivament hi ha un canvi de tendència: Durant aquesta legislatura de majoria absolutíssima i absolutista del PP, s'ha esmerçat la modesta tendència a apropar el SMI espanyol a l'objectiu de situar-lo entorn del 60% del salari mitjà net que estableix la Carta Social Europea. És ben palesa la desconstrucció del model europeu que -tot i amb conflicte- avançava envers una conjuminació de competitivitat, productivitat, inclusivitat, cohesió social i ascensos socials ascendent. La crisi ha estat la gran oportunitat per imposar un model de dualització social. S'ha desplegat amb tota la seva plenitud l'anomenada economia de les desigualtats.

Amb aquesta decisió sobre el SMI i els Pressupostos General de l'Estat de 2015, hom pot fer un primer balanç dels quatre anys de Govern de Mariano Rajoy pel que fa a les rendes dels no rics: Per una banda el SMI haurà apujat un 1,1% en els quatre anys de legislatura i, per l'altra banda, les partides pressupostàries destinades a prestacions de desocupació i a serveis socials i promoció social hauran baixat un -1,9% i un -0,1% respectivament. Les necessitats de les persones més febles han crescut però els recursos públics s'han encongit.

En aquests quatre anys de Rajoy, els col·lectius especialment empobrits per les polítiques d'austeritat compulsiva hauran estat els més oblidats (i estigmatitzats) per les polítiques del PP. Altres col·lectius, com ara els i les pensionistes, hauran tingut, amb un augment de 2,4 punts percentuals de despesa pública, un tracte més misericordiós. Hi ha nínxols electorals que, digui el que digui “el mercat”, no s'abandonen!

En qualsevol cas, en aquest darrer article de 2014, no em puc estar de  desitjar-vos un any nou ple de salut i venturós. Un any en què el que -tampoc m'estaré de dir-ho- desitj s'acabi el neoautoritarisme en el que vivim, fa no fa, des de maig de 2010. Una nova modalitat d'autoritarisme consistent en negar qualsevol possibilitat de modificar l'estatu quo en democràcia. Un neoautoritarisme que és possible que l'any 2015 s'acabi. És clar que es pot!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia i segells xinesos. Museu de Xangai

25 anys i un dia ... i un dia després del 9-N

El 25 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín ha estat “universalment” celebrada. Malgrat  la caiguda d'un mur que empresona és motiu d'alegria,  a mi m'ha provocat una certa nostàlgia. Bé estan les celebracions però, malauradament, cal no oblidar que 25 anys després de la caiguda d'un, s'han aixecat molts altres murs. Els murs físics, com ara, la vergonyosa tanca de Melilla, els econòmics de les feridores desigualtats i la injustificable pobresa, murs de la guerra i de contenció de la llibertat dels pobles (no puc oblidar que el dia 9 de novembre de 1989, vaig conèixer la notícia quan assitia a una reunió amb uns representants del Frente Polisario), murs d'intolerància i xenofòbia (el darrer  Quaderns Gadeso en palesaven un de ben alt i a casa nostra),  els que s'aixequen contra la llibertat de les dones i de les persones amb orientació sexual no heterosexual, etc. etc.

Potser té raó Josep Ramoneda en afirmar que el mur de Berlín era per a no deixar sortir i els murs actuals del 9N són per impedir entrar. A tall d'exemple, els murs entorn dels paradisos fiscals són dels que impedeixen entrar a la societat civil per acabar amb tanta corrupció i tanta cara dura. Els murs aixecats amb el creixement ecològicament insostenible impediran entrat al planeta a les futures generacions...

Després de 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín i tot el que succeí a l'Est d'Europa i l'URSS, he d'afirmar que ben caigut sigui la conquesta de llibertats formals, i visca la preciosa, alegre i culta ciutat de Berlín d'avui. Però no em puc estar de recordar allò que Manuel Vázquez Montalbán va escriure en aquell molt actual Pamflet des del planeta de los simios: “No se puede renunciar al sueño hacia delante. Nunca. Aun sabiendo que todo futuro será imperfecto”. Un futur que pens passa per un model econòmic amb pre-redistribució, decreixement intel·ligent, replantejament de la justícia social lligant-la a la llibertat material per a tothom i, per tant, amb la implantació de la Renda Bàsica. El futur implica acabar amb l'apartheid de la prosperitat (M.V.M.), i la conquesta del dret per ha tothom (també per als no rics) a decidir-ho tot.

En relació al dret a decidir, ahir a Catalunya es va donar un exemple envejable. Un dia després del 9-N català és escaient recordar les paraules de Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.” Però si no cau el mur de la segona restauració borbònica, el procés català no albira una conclusió fàcil. I tanmateix, diguin el que diguin, el 9-N deixà una petjada de procés constituent  i de ruptura irrefutable.

Publicat originalmnet a www.elperiscopi.com (10-XI-2014)

9 Novembre 2014 (9-N)

Emocionat i amb enveja. Expectant amb el que passarà a partir de demà. Conscient del treball que ens queda per fer a Mallorca: Enhorabona poble de Catalunya.

Des que m'he despertat (després del segon cafè) no deixen de ressonar en el meu cervell aquest  vers de Vicent Andrés Estellés:

 “No et limites a contemplar

aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu.”

 No m'he pogut estar de deixar constància d'això en el meu blog ni d'il·lustrar l'entrada amb una foto de LA MONTSERRAT. Una escultura de Julio González que va ser present en el Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional de 1937 a París. Aquesta imatge d'una camperola catalana es pot contemplar avui al Stedelijk Museum d'Amsterdam. S’ha convertit és un símbol de l'antifeixisme mundial… I el poble de Catalunya avui vota... i, de ben segur, no s’aturarà en el seu camí cap a la plena  llibertat.

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). “La Monserrat”  (1935-1937).  Obre de  Julio González.