OTAN NO

Publicat originalment a dBalears (26-06-2022)

Diuen que l'Aliança Atlàntica renovarà en la cimera del 29 i 30 de juny a Madrid la seva estratègia per a la següent dècada. És a dir, la reunió de l'OTAN d'aquesta setmana és per a reafirmar-se en un renovat bel·licisme a l’engròs per tal de “gestionar” els escenaris de guerra oberta, fins i tot nuclear, i per a afrontar els grans conflictes geoestratègics del món d'avui.

Front aquesta (i)lògica que, en paraules del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, posa al centre la guerra, el militarisme i l'augment de la despesa militar (que generarà més deute, i, a curt termini, noves retallades socials), cal enarborar, més que mai, els principis del pacifisme. Hi ha alternatives al militarisme rampant!

Sembla –l'OTAN no és un exemple de transparència- que els objectius d'aquesta cimera són fonamentalment dos: La reforma del famosíssim article 5 de l'OTAN, en el qual els membres de l’organització acorden que “un atac armat contra una o més parts, que tingui lloc a Europa o a Amèrica del Nord, serà considerat com un atac dirigit contra totes elles”. Però mai s'ha especificat què es considera un “atac armat”. La investigadora Tica Font, una de les fundadores del Centre Delàs, es pregunta: “Un atac cibernètic seria motiu de resposta? I un atac rus a un comboi d'armes dels EUA a Ucraïna? I si es tracta d'un atac a un satèl·lit en l'espai?”. Com veuen, la cosa té molta substància. També en té substancia el fet que mai no s'ha desenvolupat com s'activa l'esmentat concepte de defensa col·lectiva. Ara ho volen aclarir.

El segon dels objectius de la cimera madrilenya de l'OTAN d'aquesta setmana és, atenció, revisar un altre dels grans conceptes que regeixen des de fa més de set dècades la geopolítica mundial: la dissuasió nuclear. Al complex militar industrial actual no li basta l'amenaça contínua de l'holocaust radioactiu per a guanyar guerres sense lluitar-les, i la destrucció mútua assegurada per a evitar xocs directes entre les grans potències. La bogeria de l'espiral militarista de les elits del “món post neoliberal” necessita concretar un terrorífic assumpte: Com i quan s'utilitza l'armament atòmic. Amb tot plegat, em sembla que mai com ara va ser tan oportú aquell eslògan de deixeu-nos en pau!

La utopia possible –l'OTAN, i tot el que ella representa, és una distòpia perillosíssima, pur necrocapitalismo- és la de la resolució de conflictes per la via diplomàtica, la de convertir el pacifisme en el valor hegemònic de la humanitat. És fonamental mirar cap a un horitzó en el qual no sigui necessari insistir en #OTANno #NoALesGuerres #PerLaPau.

Depèn de nosaltres. En paraules del poeta del poble:

“Des del reducte

d’aquest íntim silenci

que m’acompanya

proclamo l’esperança

que mai no m’abandona:

la pau possible

depèn de tots nosaltres

i sols en ella

podem tots juts trobar-hi

el goig de la bellesa”

(Proclama. Miquel Martí i Pol)

 

Fa calor

Publicat originalment a dBalears (19-06-2022)

Durant els primers dies de l'onada de calor no podia treure'm del cap la cançó dels Antònia Font intitulada "Fa calor" i que diu: "Fa calor, / Què tal si encetam una síndria, / Què tal si me dius que m'estimes / Durant es següents trenta mil dematins".

Però, malgrat aquests bons desitjos mal cantussejats, aprofitant l'avinentesa, l'organització ecologista Greenpeace em feia a mans un comunicat que començava dient que "estam en la pitjor onada de calor al juny en 20 anys, amb temperatures entre 5 i 10 °C superiors a les normals per a la data. I això és només una mostra del que està per venir". Continuava recordant que "el panell d'experts de Nacions Unides assenyala en el seu últim informe que cada vegada els impactes climàtics estan apareixent amb major rapidesa i seran més greus que abans", i que "la realitat que estam veient és que el canvi climàtic costa vides humanes, i el preu de negar-lo o no fer res ho paguen amb la seva vida poblacions senceres, especialment aquelles en situació de gran vulnerabilitat (que, generalment, tenen petites petjades de carboni). En altres paraules, els que menys han fet per a contribuir als impactes negatius de la crisi climàtica, seran els que més la sofriran". El comunicat de Greenpeace acabava reclamant mesures de mitigació i d'adaptació al canvi climàtic, mesures absolutament imprescindibles perquè la humanitat es pugui continuar estimant "durant es següents trenta mil dematins".

Per afegir-hi al banyat –perdó a la calor-, mentre intentava (sense aconseguir-ho) adaptar-me als efectes de l'onada de calor, no se'm va ocórrer una altra cosa que donar un cop d'ull a l'estudi "Els episodis d'altes temperatures com a risc laboral. El seu impacte en la salut, la seguretat i el benestar de la població treballadora i en les desigualtats socials", que fa poc ha publicat la Fundació, lligada al sindicat CCOO, 1º de Mayo.

Sens dubte, la perspectiva descrita en el subtítol de l'estudi és especialment suggerent: Ras i curt: Les temperatures extremes són un factor de descohesió social! Perquè, entre altres coses, les polítiques d'adaptació al canvi climàtic, per a l'àmbit laboral, continuen estant pendents. No debades, l'estudi inicia les seves conclusions afirmant el següent: "El fet que la calor en el treball representa un perill per a la salut i la seguretat és notori; però a Europa encara no està plenament reconeguda ni atesa la nova amenaça per a la salut, la seguretat i el benestar de les persones treballadores que plantegen els episodis d'altes temperatures. Les previsions són que el desafiament que suposen aquests episodis continuï creixent, fins i tot si s'adopten les necessàries mesures per a la mitigació del canvi climàtic. Les projeccions climàtiques per a les pròximes dècades assenyalen que el conjunt d'Europa s'enfronta a l'amenaça d'un escalfament continu i accelerat, que donarà lloc a episodis d'altes temperatures més llargs i freqüents, i a més episodis de temperatures extremes".

Continuo cantussejant la cançó dels Antònia Font: "Fa calor, / Què tal si nedam en pilotes, / Què tal si deixam que sa parra / Devalli es termòmetres a vint-i-cinc". Tot seguit, pens que Déu nos en guard de confiar amb l'ombra de la parra per abaixar les temperatures extremes. Millor confiar en la ciència. Millor fer cas a l'informe del comitè d'experts per a la transició energètica i el canvi climàtic de les Illes Balears
 

Cançons per al Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (12-06-2022)

“Singing through the wall, songs for Western Sahara” -que traduït al català ve a ser “Cantant a través del mur, cançons per al Sàhara Occidental”- és el títol de dues caixes de CDs editats per l’associació Club 44. Val a dir que el mur a què fa referència el títol d'aquesta formidable col·lecció de cançons -conegut com a Mur de la vergonya-, és la zona militar amb búnquers, tanques, i camps de mines, formada per un conjunt de vuit murs de seguretat d'una longitud superior als 2.720 km construïts pel Marroc que divideix territori del Sàhara Occident, poble i famílies sahrauís.

Tant en el volum I (2 CDs) com en el volum II (3 CDs) hi participen el que podem dir, sense por a equivocar-nos, els millors artistes actuals del gènere musical conegut com a “música americana” (un poc de folk, rock, country, blues, bluegrass, rhythm and blues, country alternatiu, rockabilly, ...).

Juan Soroeta, un dels fundadors de Club 44, explicava al programa de ràdio que l’Associació d'Amics Del Poble Saharaui de les Illes Balears fa a Ona Mediterrània, “Veu Sahrauí”, que la idea de posar en marxa el Club 44 va sorgir bevent unes cerveses–que és quan es prenen les bones decisions!- al Altxerri Jazz Bar, el local de concerts amb més solera de Donosti. Des de llavors, i ja fa uns quants anys, organitzen un concert mensual. Soroeta, que és professor de dret internacional públic de la Universitat del País Basc, expert en el conflicte del Sàhara Occidental, i activista de la causa sahrauí, es va adonar que molts dels músics que participaven no sabien massa cosa de la situació d’injustícia en que fa gairebé mig segle viu el poble sahrauí. D’aquí, segons ens explicà a “Veu Sahrauí”, va sorgir la idea de gravar “Singing through the wall, songs for Western Sahara”. Els músics aporten solidàriament una cançó, l’associació Club 44 edita les caixes dels CDs que incorporen un molt bon material informatiu que permet als artistes conèixer el conflicte de descolonització inconclusa de l’última colònia d’Àfrica, i es fa difusió de la justa causa sahrauí. És un de tants exemples de la capacitat creativa del moviment solidari amb el Poble Sahrauí.

He volgut explicar aquesta història perquè, a més dels trets prolongats (guerra invisibilitzada; brutal conculcació dels drets humans als territoris ocupats pel Marroc; duríssima vida als campaments de persones refugiades que són, no s’oblidi, els més antics del món; diàspora; espoli de recursos naturals, malgrat les sentències del Tribunal de Justícia de la UE; incompliment, dia si i dia també, de la legalitat internacional; empresonaments i tortures a les presons marroquines d’activistes sahrauís; fastigosa inactivitat de l'ONU, ...), des de fa alguns mesos sembla que tot sobre el Sàhara Occidental gira entorn a la nova traïció de Pedro Sánchez i a la posició d’Algèria que, com és sabut, ha congelat les operacions comercials amb Espanya després del trencament del tractat d'amistat entre tots dos estats.

Ara bé, la pregunta que em faig és la següent: Què hi ha de nou en la posició del president del Gobierno de España? Veritablement no hi ha res de res. La genuflexió davant el Marroc de política espanyola ha sigut, per acció o omissió, una constant. El crit de “Marroc culpable, Espanya responsable” no ha sigut mai debades. Què hi ha de nou en la posició d’Algèria? Ben poca cosa! El recolzament algerià a la lluita per l’autodeterminació i independència del Sàhara Occidental és una qüestió d’estat!

L’ensenyament de “Singing through the wall, songs for Western Sahara” és que, al marge de la maleïda geopolítica que no entén de Drets Humans, i de la politiqueria dels  sense principis, hi ha una persistent intergeneracional voluntat d’autodeterminació del Poble Sahrauí, i un robust i tossut moviment internacional de solidaritat amb la causa sahrauí. Una combinació invencible que, mentrestant vencem, amb Pau Alabajos, cantam: “Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / Perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món. / D'acord, nosaltres som els il·lusos / Guardians de causes perdudes, / Inconformistes tossuts. / Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos / Darrere de les paraules, ara passem a l'acció".

La precarietat de les més precàries

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2022)

Hi ha coses incompressibles. L'endarreriment en la dignificació de les condicions laborals del col·lectiu d'empleades de la llar, n'és un d'aquests fets incomprensibles. He escrit "empleades" a dretcient perquè, malgrat atorgar-los un "sistema especial (en matèria laboral i de Seguretat Social) para empleados de hogar", veritablement estem xerrant d'un col·lectiu absolutament feminitzat. Números canten: Amb la darrera dada disponible –abril 2022- en el conjunt de l'estat el total de persones en alta laboral en aquest règim especial de la Seguretat Social era de 378.349.189 i a les Illes Balears de 9.625. En ambdós casos, aproximadament, nou de cada deu eren dones.

S'eternitza l'espera de la ratificació, per part d'Espanya, del Conveni 189 (C189) de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics. Cal recordar que el C189 va ser aprovat per la conferència de l'OIT el 16 de juny de 2011. Encara ara les treballadores de la llar –tant per tasques domèstiques com per treballs de cures– continuen tenint una ocupació sense els estàndards internacionals que defineixen el "treball decent", que, segons l'OIT, significa "l'oportunitat d'accedir a una ocupació productiva que generi un ingrés just, la seguretat en el lloc de treball i la protecció social per a les famílies, millors perspectives de desenvolupament personal i integració social, llibertat perquè els individus expressin les seves opinions, s'organitzin i participin en les decisions que afecten les seves vides, i la igualtat d'oportunitats i tracte per a tots, dones i homes". Ras i curt: és una vergonya mantenir un marc de relacions laborals i de Seguretat Social que no garanteixi aquests mínims per a aquestes persones. És intolerable mantenir relacions labores en l'espai del no drets en societats democràtiques que, com la nostra, braveja d'avanços socials.

En aquestes estàvem quan el passat 15 de maig La Moncloa emeté un comunicat que 'anunciava "la remisión inminente de la norma 'con una mirada ambiciosa' que permitirá dotar de derechos a las empleadas de hogar". L'alegria va durar només un instant. El de passar del titular al cos de la nota governamental on "la imminència" en la ratificació del C189 passa a ser "gairebé immediata". Qui dia passa, any empeny! Però qui espera desespera. En aquest cas qui desespera és gent que té extremadament precària la, en paraules de Remedios Zafra, "vida-treball".

Val a dir que la ratificació del C189, tot i que tindrà un impacte en aquestes vides fonamentalment simbòlic, és important. En el capitalisme d'acumulació per despossessió, es desposseeix fins i tot del reconeixement social de determinats treballs, entre d'altres, el del col·lectiu d'empleades de la llar.

No obstant això, no es pot negligir que el Conveni de l'OIT és tan de mínims que fa més de deu anys que la legislació espanyola compleix tots els drets que reconeix el C189, excepte en matèria d'igualtat en la Seguretat Social i de protecció de la salut laboral. Però, una cosa és el reconeixement formal de drets, i una altra és el seu compliment. En un context laboral en el qual preval –veritablement com a excusa- el respecte a la inviolabilitat del domicili, l'incompliment es converteix en norma, sent el contrari l'excepció. En aquest sentit, es troba a faltar que, a conseqüència de la manca de reconeixent social d'aquests treballs per part de les institucions, dels àmbits acadèmics, i dels anomenats agents socials de les Illes Balears, no es conegui amb ets i uts la situació real i el seu contrast amb la legalitat aplicable. És una de tantes vergonyes que, per acció o omissió, s'invisibilitzen.

Pel que fa als aspectes de Seguretat Social i protecció de la salut laboral, cal recordar que el Tribunal de Justícia Europeu ja va obligar al Regne d'Espanya a deixar de discriminar al col·lectiu de treballadores de les llars en matèria de prestació per desocupació, i, per un altre costat, la cotització per salaris reals i acabar amb el règim especial (especialment injust) és una cosa que es pot fer ja, amb ratificació o sense del C189. És, tot plegat, qüestió de voluntat i prioritat política. Tant de bo el Ministre responsable de la Seguretat Social tingués similar voluntat i prioritat política de millorar les vides de les persones més precàries a la que té per promocionar els plans privats de pensions! En relació a la discriminació, respecte a la resta de treballadors i treballadores, de les persones que treballen a les llars en tasques domèstiques i de cures, és, a més a més de sagnant, tot un símbol de la capacitat d'insensibilització de la societat envers de realitats socials invisibilitzades.

Una ràpida ratificació del C189 de l'OIT és, doncs, essencial. I, tanmateix, cal, des de ja, anar més enllà. És, dit sense embuts, una urgència ètica acabar amb l'anomalia d'aquesta mena d'apartheid laboral, per cert, bastant inversemblant si no s'apliqués a un col·lectiu, com ja s'ha dit anteriorment, extraordinàriament feminitzat, i amb una elevadíssima presencia de dones immigrants.

També és una urgència vital per a les afectades. Per això, tinc per segur que la immensa majoria de les persones que treballen en les llars estan d'acord amb la següent reflexió continguda al llibre "Frágiles" de la abans citada, l'escriptora i filosofa, Remedios Zafra: "Las persones soñamos con un tiempo liberador, en el que el trabajo, si lo hay, no implique explotación ni se apropie de la totalidad de la vida".

Del rebuig a la proposta

Publicat originalment a dBalears (06-06-2022)

Sembla que a Mallorca s'ha iniciat, per a bé, un canvi. Si es confirmés, seria una excel·lent notícia perquè els protagonistes d'aquesta transformació són els moviments socials i, amb ells, la capacitat d'incidència política de la societat civil.

Vegem una seqüència d'esdeveniments d'aquests últims dies: Milers de persones omplen la plaça Major de Palma per fer un gran mosaic humà amb el lema "Avui per demà". El cap de l'oficina per implementar la Renda Bàsica Universal a Catalunya ofereix una conferència al Parlament. La Plataforma contra els Megacreuers vigilarà l'impacte dels gasos dels vaixells amb un sensor de qualitat de l'aire. Què tenen en comú aquestes tres notícies?

Doncs que ens informen d'accions de la societat civil amb propostes concretes de polítiques públiques. L'espectacular acció del dissabte 28 de maig  a la Plaça Major de Palma és molt més que una mobilització molt necessària, i, pels temps que corren, massiva. Va ser l'escenificació del suport ciutadà al carrer –que ja era ben hora!- a una Iniciativa Legislativa Popular llargament, i tècnicament, treballada des de la societat civil. Les novetats que incorpora aquesta ILP són moltes. A més a més dels innovadors continguts, anotaria que no és una proposició en pla defensiu a manera dels "salvem...", "prou...", "no a ...", és pura política pública de la bona.

D'altra banda, davant el menfotisme de les administracions illenques per conèixer els ets i uts del que segurament serà el més ambiciós Pla Pilot de RBUI que s'hagi fet arreu del món, i que a sobre es fa a Catalunya i no a les nostres antípodes, qui posa fil a l'agulla és el Fòrum de la Societat Civil.

Per acabar d'arrodonir-ho és la Plataforma contra els Megacreuers –i no les administracions públiques que, hom diria que hi estan èticament obligades-- qui començà a implementar tecnologia i coneixement per a la vigilància de la contaminació que provoquen els grans ressorts flotants que atraquen al Port de Palma.

Tot plegat albira quelcom no anecdòtic. S'ha aparcat el tarannà del rebuig total amb la posada en marxa d’una mena de Xarxa de Producció de Polítiques no institucionals –quelcom semblant al que els anglosaxons en diuen Policy Networks-. No és mala cosa, ans al contrari, que la mobilització social vagi acompanyada d’una proposta política concreta. Que duri la bona ratxa!

Pla d'Ocupació 2022-2025: consensos que són renúncies!

Publicat originalment a dBalears 29-05-2022)

El Govern de les Illes Balears ha presentat el Pla d'Ocupació de Qualitat (POQIB) 2022-2025, amb l'objectiu d'arribar a la plena ocupació. El contingut, si més no del Resum Executiu a què he pogut tenir excés, no defrauda. Segueix el costum de la gran retòrica, d'objectius grandiloqüents, i dels eufemismes a balquena.

En aquest cas, s'ha refinat la retòrica a l'extrem. Vet aquí un exemple: "es pretén [amb el POIB] contribuir al benestar de la ciutadania, sota els principis de competitivitat empresarial, afrontament dels reptes mediambientals i socials, i creixement intel·ligent" (sic).

Pel que fa als objectius, no s'estan d'afirmar que "amb tots aquests fonaments descrits [al POIB] es construiran unes polítiques de treball i d'ocupació que permetran a les Illes Balears transformar-se en una economia més sostenible i inclusiva, en un escenari de generació de riquesa compartida" (Bravo!).

Tanmateix, allò que, a parer meu, és més preocupant té a veure amb la quantitat d'eufemismes emprats en el text. En aquest sentit, i a tall d'exemple, s'afirma que "el punt de referència és el reconeixement del paper transversal que el treball i l'ocupació comporten en el desenvolupament econòmic i en la distribució del benestar i, encara més, en el context actual, en plena recuperació de la crisi sanitària i dels efectes de la invasió d'Ucraïna part de Rússia". Una interpretació del metallenguatge eufemístic podia ser: Es parla del paper cabdal del treball remunerat "en la distribució del benestar" per a no esmentar que ho és de quelcom més concret: de la distribució -normalment injusta- de la riquesa generada. Es parla, també, de "plena recuperació de la crisi”, obviant que, en paraules de l'economista marxista Richard David Wolff, "recuperació, en aquesta economia capitalista, es refereix als beneficis, no a la gent".

Ara bé, si només fossin problemes de llenguatge i d'hipèrboles, la cosa tindria consol. Però aquest no és el punt principal. El llenguatge crea pensament . A tall d'exemple: Es parla de "plena ocupació", sense prendre en consideració els aspectes polítics que envolten aquest concepte. És sabut – almenys ho és des de 1943 que Michal Kalecki publicà l'article, que esdevingué en un clàssic del pensament socialdemòcrata de la postguerra, titulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" - que la "plena ocupació" és un objectiu polític per a resoldre els "grans problemes polítics del moment històric." En els anys quaranta del segle passat era, per sobre de tot, la prevenció del retorn del feixisme.

Avui en dia, barrar el pas al proto-feixisme neoliberal ho torna a ser un objectiu polític fonamental. En aquest sentit –tot tenint en compte que, en temps de revolució neoliberal triomfant, una societat de plena ocupació amb punyent plena desigualtat és un escenari versemblant- cal definir un altre paradigma de societat, problematitzant l’ocupació com a mecanisme hegemònic  per aconseguir estàndards decents d’igualtat.

Tornant a continguts concrets del nou POQIB, és molt significatiu que es confongui "Ocupació Inclusiva" amb aplicació de la legislació laboral (només faltaria!), en lloc de conceptualitzar-lo com recuperació de la capacitat d'inclusió social de l'ocupació, 'abolició de la pobresa laboral, i associació d'ocupació de qualitat amb aquella que assegura qualitat de vida i ascensors socials.

Amb tot, allò més cridaner d’aquest POQIB és l’absència de qualsevol menció a la necessitat de gestionar amb justícia social determinades taxes de desocupació, i la programació d’accions concretes i pressupostades per acompanyar la transició ocupacional en el camí cap a un altre model econòmic. Però com el primer principi rector és, segons el POQIB, la "millora del model econòmic", i no la seva transformació, per modesta que sigui, s'entén la retòrica grandiloqüent i els eufemismes. En definitiva, hi ha consensos -com aquest de bescanviar "canvi de model" per "millora de model"- que són, veritablement, renúncies!