Pobresa laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14/08/2025)

Va haver-hi un temps -ben entrat el segle XX- que tenir un treball remunerat, una ocupació laboral retribuïda, assalariada o autònoma, tant se val, era gairebé un automatisme d'integració social. Si més no, ho era per a la gran majoria de les classes subalternes. Ara bé, no ho era per a grups quantitativament molt marginals de la població ocupada (amb treballs d'extrema temporalitat i a temps parcials de jornades extraordinàriament curtes, amb contractacions de breus substitucions, falsos i precaris autònoms, treballadores de la llar, etc.). Però, vaja, hi havia una associació simbòlica i material entre treballar i no ser pobre, és a dir, no tenir greus carències materials. De fet, a la que durant molt temps anomenaren "Vella Europa", s'equiparava pobresa i inactivitat laboral. La, diguem-ho així, categoria laboral de treballadors pobres era tan poc nostrada - i tan "made in USA"- que, fins i tot als poc amics dels anglicismes, no ens va quedar més remei que incorporar el terme "working poor". Aquesta relació quasi directa entre integració en el mercat de treball i integració social va ser consubstancial amb la posada en marxa -en alguns indrets, com ara el Regne d'Espanya, a empentes i rodolons- de l'estat del benestar, i motor essencial del, amb més o manco impuls, funcionament dels anomenats "ascensors socials". D'aquí el valor democràtic de l'horitzó de la plena ocupació. Tot plegat ho va resumir en tres paraules la coneguda sociòloga del treball Margaret Maruani (1954-2022): "treball, idò existesc". Però, cal remarcar-ho, existir en democràcia ha de permetre l'existència material digna de tothom.

També va haver-hi un temps, uns autors, i unes autores, que rebaixaren críticament la suposada capacitat del constructe economicosocial “plena ocupació” d'actuar com una mena de bàlsam de Fierabràs, per a tots els problemes socials. Avui per avui, s'escau citar l'article intitulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) de Michał Kalecki. Ja, aleshores, el prestigiós economista polonès ens advertia que "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", i afegia que segons quina "doctrina econòmica de la plena ocupació [la de la seva època] no redueix els guanys [empresarials] perquè no implica cap tributació especial". Veritat que, amb una actualitat caracteritzada per "bones" dades d'ocupació laboral i rebaixes fiscals als rics, i, especialment, als molt rics, calia citar Kalecki?

Ara bé, amb el triomf urbi et orbi del neoliberalisme -exemplificat en les paraules de Margaret Thatcher: "El meu gran èxit va ser Tony Blair"-, i amb la progressiva turistificació total com a forma d'integració balear a la globalització reganiana&thatcheriana, entràrem en un període històric de "reforma laboral permanent", és a dir, d'ocàs de la garantia d'integració social del treball remunerat. A l'anglicisme "working poor", a desgrat,  vam tenir que incorporar-ne, en les anàlisis crítiques de les relacions salarials d'altres, com ara "in-work poverty", és a dir, "pobresa activa". Sí, els treballadors i les treballadores pobres es van fer presents en el  nostrat mercat laboral. S'havien produït "Les metamorfosis del treball i de la relació salarial", que el doctor en Sociologia per la Universitat de la Sorbona, i catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Prieto, explica al seu llibre així intitulat.

Per a la cohesió social, per fer que el treball assalariat i autònom compensi de debò (i no ho fa si la retribució no basta, ni tan sols, per pagar un lloguer i omplir la gelera), per  aconseguir que revifi un model social d'ascensors socials ascendents amb més o menys velocitat, per reduir les desigualtats i fer, en definitiva, que les classes subalternes visquin vides volgudes, ja no basta que hi hagi un gran volum de gent treballant. El gran problema del mercat laboral illenc és la pobresa laboral que genera. En aquest sentit, les dades recentment publicades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al segon trimestre de 2025, dibuixen una situació a les Illes Balears de plena ocupació (situació que, amb alguns matisos, corroboren les dades registrals mensuals d'atur administratiu i d'afiliacions a la Seguretat Social). Però és una informació parcial per avaluar la qüestió laboral i salarial. Necessitam urgentment una altra EPA, l'Enquesta de Pobresa Activa.

Encertar en la definició del complex terme de pobresa laboral no és cosa fàcil. Per exemple, la definició de la UE, a parer meu, serveix únicament per avaluar l'extrema pobresa laboral. En qualsevol cas, cal, com sempre, fer-se primer les preguntes adients per aconseguir que les respostes siguin socialment útils. Per exemple, per què un gran nombre de persones, malgrat treballar, no aconsegueixen accedir a un nivell de vida decent?; D'acord amb el cost de la vida de les illes Balears, quin llindar de risc de pobresa laboral hauria de fixar-se?; És encertat referenciar els augments de salaris a un IPC en què l'habitatge només pondera un escatit 12,16%?; Podem seguir sense acceptar que el fet que la gent treballadora pugui ser pobre és una patologia social que ens indica que alguna cosa no va bé? Sense risc a equivocar-me, avanç una resposta: Plena ocupació no és, ni de bon tros, sinònim de plena qualitat de vida per a tothom.

 

Valors [de PPVox] sense esperit democràtic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-06-2025)

L'única virtut que té l'acord de PP-Vox per a l'aprovació dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de 2025 és que deixa per escrit, negre sobre blanc, que "las medidas incluidas en este documento son reflejo de los valores compartidos...". Fixeu-vos que escriuen "valors" i no "principis". Aquesta darrera fórmula no m'hauria cridat l'atenció, ja que és més emprada en documents d'aquest tipus,  i és un mot fàcilment associable amb Vox, per allò de la "Ley de Principios del Movimiento Nacional", o amb el "prohensisme marxista" del "aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d'altres", en cèlebre frase del gran Groucho Marx. És a dir, dels principis d'autonomia i d'absència de motxilles, que pregonava la presidenta Prohens a l'inici de legislatura, a, no sols la dependència i motxilla imposades per Vox, sinó, fins i tot, l’obligació de compartir valors.

La definició, gairebé canònica i simplificada, de valors ens diu que són conceptes,  qualitats, o tarannàs que són percebuts com a positius o desitjables en el marc d'una cultura o societat determinada. Es tracta, en definitiva, de valoracions o interpretacions de determinades situacions o conceptes des d'un punt de vista moral o ètic. Per això, és possible parlar de valors socials, religiosos, morals, cívics, etc. Al capdavall, els valors són la manera de cadascú de transitar per la vida. Per tant, queda autoreconegut que el transitar governamental de PP-Vox és compartit. Ho ha sigut sempre compartit el projecte del constructe politicoelectoral de PPVox. Allò que ha estat en disputa en l'última dècada i escaigs, i que encara ara continua, és el grau d'acceleració de la implantació del mix de valors retrògrads compartits.

L'acord pressupostari de PP-Vox del proppassat 30 de maig és una embranzida més d'aquest transitar compartit en funció de valors sense esperit democràtic. No se'm mal interpreti, no dic que aquest infaust acord no sigui el resultat del joc parlamentari democràtic. Però, no se m'oblida que "és un error tràgic pensar que les institucions democràtiques, o fins i tot les eleccions lliures, garantiran la continuïtat de la democràcia liberal". Són unes sàvies paraules de Rob Riemen al llibre "L'art d'esdevenir humà" en què, per emfatitzar les contundents paraules anteriors, ens recorda que Thomas Mann, a la famosa conferència dictada als EUA "La victòria arribada de la democràcia" (primavera de 1938), ja havia dit que, després de la seva experiència vital de l'ascens i caiguda de la República de Weimar a Alemanya, "la lliçó que n'havia après era que l'únic fonament possible de la democràcia és l'esperit democràtic", altrament dit, l'esperit de no odiar al discrepant, al diferent...

El document acordat destil·la odi. Odi a l'equitat fiscal, i enaltiment de la revolta antifiscal dels poderosos al clam de "visquin les grans desigualtats!"; odi a les persones excloses de l'exercici del dret a d'un habitatge digne, i glorificació de la mercantilització d'aquest dret; odi rabiós a la nostra llengua pròpia, la catalana, i, de retruc, a millorar l'escola pública; odi als immigrats i a les persones més desvalgudes, al capdavall, pura aporofòbia; odi a la comunitat científica, i, en conseqüència, rebuig del "pacte verd europeu"; odi a la memòria històrica mitjançant la negació de memòria i reconeixements democràtics a les víctimes del franquisme. Tant odi és, com a mínim, un gran estrès per a la convivència democràtica. Tanta sort que els anticossos democràtics de la societat civil no fallen mai. Sigui l'Assemblea de Docents, l'OCB, la Xarxa per la inclusió Social EAPN-Balears (que, en un exemplar gest de coherència, ha abandonat els pactes per a la Inclusió Social amb el Parlament, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma, a causa de l'acord entre PP i Vox que comentam), els diversos moviments en defesa de l'habitatge, i, conseqüentment, en contra de la turistificació desfermada; etc.

En aquest, diguem-ho així, inici de revolta, la pancarta a la façana de l'institut Ramon Llull de les avingudes de Palma proclamant "Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i l'antiracisme" és tot un símbol de resistència democràtica, de persistència en la defensa de l'esperit democràtic, i, concretament, contra el significant del pacte pressupostari de PPVox. Com ens recorda Rob Riemen en l'abans esmentat llibre, l'emperador-filòsof Marc Aureli, ja sabia fa molts segles que "La degeneració del pensament raonable és una pestilència, molt pitjor que qualsevol contaminació nociva i putrefacció de l'aire que respirem. Perquè això últim afecta els éssers vius en la seva vida biològica, però la corrupció és una pestilència d'animals en tant que són animals; però la degeneració del pensament afecta els homes en la seva condició humana mateixa". Només amb una superba degeneració del pensament i del esperit democràtic es pot justificar, per exemple, el manteniment de Gabriel Le Senne com a president d'un parlament democràtic. “És el colmo!”

 

Guerra a la llibertat d’expressió i d’informació

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2025)

L’escriptor britànic Ian McEwan és un d’aquests intel·lectuals amb capacitat d’avançar-se en la denúncia dels mals d’època, i plantejar-los sense embuts. Per exemple, a “L'espai de la imaginació” -un breu text sobre l’assaig d’Orwell “Dins de la balena”- ens diu que “hi ha una qüestió vital per als escriptors i els lectors: Arreu del món la llibertat d’expressió comença a ser un privilegi en retrocés”. Quan McEwan escriu això (l’esmentat llibre va ser editat originalment el 2021, i traduït al català un any després) donava per a evident la manca de llibertat d’expressió a Rússia i a la Xina, alhora que observava, coincidint amb la finalització de la primera presidència de Donald Trump, l’extensió planetària del qüestionament de l’aplicació no retòrica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La guerra a la llibertat d’expressió i d’informació no s’ha declarat més enllà del “confortable” occident -si és que amb Trump a la Casa Blanca continua tenint algun significant el mot “occident”-. Aquesta guerra és ben present a la nostra vida quotidiana. En tenim certa tradició. McEwan ens recorda que la llibertat d’expressió va desaparèixer a l’Europa medieval del cristianisme durant un miler d’anys. I hi afegeix que “encara va haver de passar més temps per reivindicar els escrits d’un lliure pensador com Demòcrit”. Amb l’auge del negacionisme envers el coneixement científic, vés a saber si es tornarà a censurar la teoria de Demòcrit (dècada del 460 a.d.C.) i del seu mestre, el filòsof i físic Leucip,  la veritat científica segons la qual la matèria està composta per àtoms!

Aterrant a coses més concretes i mundanes, allò que fa trontollar la llibertat d’expressió i d’informació és la geopolítica d'un règim de guerra com l’actual, i d’un capitalisme caníbal de la democràcia igualitària econòmicament i socialment,  dels drets sociolaborals i de ciutadania, del planeta i, en definitiva, de la vida; i, per contra, delicat i summament amable amb el militarisme, el complex militar-industrial, l’austeritat per a la ciutadania pobre, les grans desigualtats, el creixement infinit, i, en definitiva, la desdemocratització.

De tot plegat en parlen les organitzacions i institucions defensores dels drets humans en els seus informes corresponents al proppassat 2024, publicats enguany. A tall d’exemple, Amnistia Internacional (AI) en la seua anàlisi de les tendències globals de les violacions del dret internacional humanitari en els conflictes armats, la repressió de la dissidència, la discriminació, la injustícia econòmica i climàtica, i l'ús indegut de la tecnologia per a vulnerar drets humans, no s’està d’afirmar que “les autoritats van introduir o van intentar introduir noves restriccions del dret a la llibertat d'expressió”. AI, en un concís resum, afirma que “2024 ens va deshumanitzar". Touché! Pel seu costat, Human Rights Watch (HRW) és contundent en afirmar que “el sistema de Drets Humans està baix amenaça”, i, per tant, la llibertat d'opinió i d'informació estan sota amenaça. Segons HRW, això succeeix en un món en guerra i armant-se. Val a dir que l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) corrobora aquestes tendències globals a l’àmbit europeu.

M’interessa posar especial atenció a l'informe anual de l'organització FREEMUSE sobre l'estat de la llibertat d'expressió artística en 2024, que alerta de l'increment de la censura i la persecució en un context de guerra i inestabilitat. També destaca l'augment de l'autocensura i de la por. Aquesta organització no governamental internacional independent, que advoca per la llibertat d'expressió artística i la diversitat cultural, que té estatus consultiu especial de les Nacions Unides per al Consell Econòmic i Social (UN-ECOSOC) i estatus consultiu amb la UNESCO,  apunta que la censura sobre Gaza va ser una de les principals amenaces a la llibertat d'expressió artística en 2024. Mala peça al teler si ni tan sols progressem en llibertat de creació artística per a mostrar, representar, i interpretar un genocidi!

Posem finalment un focus especial al fet que Reporters Sense Fronteres (RSF) sostingui que la llibertat de premsa ha empitjorat a tot el món en l'últim any, tot constatant que, en el 56,7% dels països "la llibertat de premsa és inexistent i l'exercici del periodisme és especialment perillós". Destaquen com a més rellevants, però no únics, llocs com a Palestina, amb 200 periodistes assassinats en 18 mesos, o la Xina, que qualifiquen de la presó més gran de periodistes del món.

Què en podem treure de tot plegat? Idò que hi ha una guerra declarada als DDHH en la qual la llibertat d’expressió i d’informació no són zones de pau. En el règim de guerra actual potser mai hauríem conegut la recerca periodística sobre les presons volants per a segrestos de la CIA, publicada en 2005 per Diario de Mallorca. En el millor dels casos, els autors -els periodistes Matías Vallés, Marisa Goñi, i Felipe Armendáriz- hauria d’haver vençut entrebancs professionals i personals molt més terribles que els de fa vint anys. Els temps han canviat a pitjor. Per què? Doncs perquè tal vegada no hem tingut a bastament presents les lliçons contingudes al llibre “Sobre la tirania” de Timothy Snyder. En el cas que ens ocupa, la que diu: “Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfadat amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic”.

 

Què volen aquesta gent vers el Sàhara Occidental?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-05-2025)

El març de 2022 la Casa Reial marroquina va fer pública una carta enviada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Mohamed VI en què s’oficialitzava un canvi de posició de la política espanyola envers el procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. El PSOE en el govern claudicava a les pressions dels EUA i del Marroc acceptant amb tots els ets i uts la no-solució marroquina -és a dir del colonitzador- a un conflicte que dura, si fa no fa, mig segle. Des de llavors la política exterior espanyola ha acceptat de facto -de jure no poden perquè és clamorosament il·legal- que un conflicte de descolonització se solucioni sense que els colonitzats exerceixin el dret a l’autodeterminació, i, per tant, negant qualsevol possibilitat d’independència. La proposta del majzén (l'oligarquia del règim medieval marroquí), recolzada entusiàsticament pel trumpisme, els dirigents nominalment socialistes, i els inconfessables “interessos d’estat” de França, consisteix en l’atorgament d'una inconcreta autonomia al Sàhara Occidental. Una pseudoautonomia que el poble sahrauí, i el seu legítim representant el Front POLISARIO, rebutgen.

Formalment, la relació del PSOE, si més no de les altes instàncies partidàries i governamentals, amb el poble sahrauí quedà fixada en la hipòcrita doctrina -bastant practicada a Occident, tot s’ha de dir- d’ “ajuda humanitària sí, drets humans i legalitat internacional, no”. Davant aquest gir polític i cultural, el sempre actiu moviment solidari amb la causa sahrauí reaccionà amb indignació i mobilització, i -això és força important- va ser acompanyat per la totalitat de les forces polítiques parlamentàries, excepte, òbviament del PSOE, i de Vox. És cert, i s’ha de valorar molt positivament, que aquesta enèsima traïció als homes i dones de la que fou la cinquanta-tresena  província espanyola va ser criticada per un bon nombre de persones afiliades o simpatitzants del Partit Socialista mitjançant la signatura d’un manifest intitulat “Socialistas por el Sahara”. En qualsevol cas, com certifiquen els darrers esdeveniments, l’esmentat manifest se'n va anar a la paperera de la història, i, tret d'honorables excepcions, no va ser motiu de crisi de consciència entre defensa de la causa sahrauí i militància i simpatia partidària.

Però, quins són els darrers esdeveniments? Sens dubte el més rellevant és el que va convertir el “Dijous Sant” d’enguany en el “Dijous del paroxisme pro marroquí del PSOE”. A la memòria de l’abandó de la lluita en defensa de la universalitat dels drets humans, de la legalitat internacional, de l’empatia amb els més dèbils, del no distingir entre ocupants i ocupats, quedarà indeleble la trobada a Madrid dels ministres d'Exteriors d'Espanya i el Marroc, Albares i Bourita respectivament, per proclamar als quatre vents que les relacions entre els dos països estan en el seu millor moment després del gir en la política exterior espanyola sobre el Sàhara Occidental en donar suport el president del Govern, Pedro Sánchez, a la proposta marroquina de la famosa “autonomia imposada”. En política, i manco en política internacional, no hi ha casualitats. Per tant, no és casualitat que la trobada Albares-Bourita es fes en un context temporal en què Trump promet al Marroc la bestiesa de declarar al Front POLISARIO com a organització terrorista, s'engrandeix la presència israeliana al Sàhara Occidental Ocupat i el seu impacte i implicació en el genocidi palestí; s'enforteix el “mur de silenci”  sobre el conflicte del Sàhara Occidental i envers la trama de corrupció en el Parlament Europeu (l’anomenat “Morocco Gate”) en la que està implicat el Marroc i, entre d’altres, no pocs eurodiputats i eurodiputades socialistes; s’endureixen, amb la sistemàtica expulsió de periodistes i observadors dels DDHH, les condicions d’apartheid que sofreixen les persones sahrauís en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc i la inhumanitat amb què són tractats els presos sahrauís en els “Guantánamos marroquins"; no millora la crisi humanitària en els campaments de persones sahrauís refugiades, i la diàspora sofreix tota casta de precarietats laborals i vitals.

En el pròleg de la cerimònia del te les i els sahrauís solen dir que “El te és amarg com la vida, dolç com l'amor i suau com la mort”. Certament, és amarga la reiterada traïció socialista i del govern espanyol; però de segur és dolç l’acompanyament persistent d’un moviment solidari que, per molts entrebancs que ens posin, no defallirà. I, sobretot, l’estat ànim és suau perquè saben que la història està de la seva part, de la del Poble Sahrauí i del seu legítim representant el Front POLISARIO. Ni el Marroc, ni Espanya, ni els EUA (com es fa pales amb la lectura del llibre de Domingo Garí “Estados Unidos en la guerra del Sáhara Occidental”) no aconseguiran deslligar la causa sahrauí de la seva condició de descolonització.

Anotem, per acabar, que, des de fa anys, existeix una iniciativa cultural-musical-solidària sota el rètol de “Cantando a través del Muro. Canciones para el Sahara Occidental” que consisteix en unes caixes de CDs. En els dos primers volums els artistes participants són internacionals i el tercer està reservat a artistes de l’Estatal espanyol. La participació mallorquina és la cançó “Podries” interpretada per la gran Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama. Sens dubte l'elecció va ser encertadíssima, però tal com han evolucionat els fets i les polítiques del Sánchez, Albares i companyia, també hauria estat ben triada la celebèrrima “Què volen aquesta gent?”

 

El monòlit de la Feixina, una ferida no tancada

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14-03-2025)

El BOE del 7 de febrer de 2025 va publicar l’acord de 4 de febrer de 2025, de la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica, pel qual es declara Lloc de Memòria Democràtica l'èxode, persecució i massacre de la població civil entre Màlaga i Almeria el febrer de 1937, conegut com “La Desbandá”. Aquest acord és la conclusió del procés administratiu, iniciat un any abans, en aplicació de la Llei 20/2022, de 19 d'octubre, de Memòria Democràtica.

En l’exposició de motius s’expliquen els fets històrics coneguts i contrastats per la historiografia i la vivència de les persones que se salvaren de la massacre. Ara bé, llegits a les pàgines del BOE són particularment colpidors. Per exemple, s’afirma que [traduesc del castellà tots els continguts entre cometes del BOE, atès que d’aquest contingut, com de tants d’altres, no hi ha publicació en català] “L'èxode de les víctimes de la massacre de Màlaga-Almeria de febrer de 1937 va ser un dels episodis més cruents esdevinguts durant la guerra d'Espanya i va tenir com a protagonistes a la població civil que va fugir des de Màlaga cap a Almeria per l'antiga carretera N-340, sent perseguida per les tropes revoltades contra la República [...] Des de finals de 1936, la ciutat de Màlaga va ser incessantment bombardejada pels creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera dins de les operacions militars de conquesta de la plaça de Màlaga per part de l'exèrcit revoltat comandat pel general Queipo de Llano [...] Una de les singularitats de la massacre de Màlaga-Almeria és que, de manera sistemàtica, la població civil es va convertir en un objectiu militar. Al llarg de la fugida per la costa, la població civil va ser atacada pels creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera amb ajuda de l'aviació italiana i alemanya, deixant una reguera de víctimes mortals i ferits de difícil quantificació a causa del caos i a por que es va produir durant el trajecte”.

Tanmateix, per al que vull dir en aquestes ratlles, el punt més rellevant del BOE citat és el següent: “La declaració com a Lloc de Memòria Democràtica de l'èxode de les víctimes de la massacre de Màlaga-Almeria de febrer de 1937 ha de transcendir el propi espai físic de l'anomenada «carretera de la mort». En efecte, el fet tràgic dels bombardejos sobre la població civil, i el terror produït en ella, s'emmarca en les violacions sistemàtiques de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari. Fins llavors, la població civil no havia estat objectiu militar en època de guerra, però la massacre dels civils que van fugir per la citada carretera va inaugurar un episodi de violacions dels drets humans agreujades i expandides durant la II Guerra Mundial”.

No sé si aquest fet de transcendir el propi espai físic de l'anomenada “carretera de la mort” pot tenir efectes jurídics per alliberar espais d’enaltiment dels participants en “violacions sistemàtiques de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari” i en la inauguració d’ “un episodi de violacions dels drets humans agreujades i expandides durant la II Guerra Mundial”.  El que és segur és que justament això és el que va fer el creuer Baleares. I, cal insistir-hi, a això està dedicat substancialment encara, el monument feixista de la Feixina. I per això es manté en peu.

Ras i curt, un monument construït per honorar una màquina de violacions de drets humans és políticament incontextualitzable i, mala peça al teler si ho és jurídicament. La impossible contextualització, resinificació i/o reivindicació de valor patrimonial és un cruel menyspreu als principis i valors de memòria, veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme, i de garantia de no repetició per a tots i totes els i les demòcrates.

Amb aquest precedent de “La Desbandá” declarada Lloc de Memòria Democràtica, tant de bo qui pertoqui, mogui fitxa per reobrir la carpeta de la demolició del feridor símbol feixista de Palma. No hi haurà honor a les víctimes de La Desbandá del tot mentre es mantinguin els honors als seus victimaris. En temps de ressorgiment dels discursos de l’odi, de negacionisme històric, de menyspreu a les víctimes del franquisme, de creixent autoritarisme, més que mai cal alliberar els espais públics de tota simbologia feixista. El monòlit de la Feixina continua sent una ferida que no serà tancada fins a la seva demolició.

 

Josep Maria Llompart, la pau, i el pacifisme

Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-02-2025)

S’han engegat els primers actes de l'Any Llompart per celebrar, aquest 2025, els 100 anys del naixement de Josep Maria Llompart i de la Peña. Una celebració que parteix d’una declaració conjunta -i supòs d’una voluntat i sinceritat política desigual- de l'Obra Cultural Balear, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la Universitat de les Illes Balears, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma. En qualsevol cas, tant de bo esdevingui en una celebració profundament popular.

En aquest sentit, em sembla un molt bon senyal que el president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, no s’estigui de manifestar la voluntat de l’entitat de celebrar, recuperar, i divulgar la figura i obra de Llompart. Una obra literària que és, almanco a parer meu, “Un cant per una pàtria”. Que no ho és una autèntica pàtria, la poesia? De tota manera, no m’atrevesc a escriure ni una paraula més sobre la dimensió de poeta, assagista, i grandíssim divulgador de la cultura catalana del senyor Josep Maria Llompart. D’altres, infinitament més capacitats i capacitades que l’escrivent d’aquestes ratlles, ben segur ho faran. Ara bé, sí que gos -tot i que sigui com un dels que “anem capcots, orgullosíssims / de la nostra preciosa inutilitat”- a dir qualque cosa per a la recuperació i divulgació del, en paraules del president de l’OCB, “lideratge cívic” de Llompart. Gos a fer-ho, i, alhora, m’esglaia no estar a l'altura del repte.

Segur que no erro en afirmar que és força coneguda la seva participació en la lluita contra la dictadura franquista, o la valenta defensa de la unitat de la llengua catalana en el discurs -en què parlà del català com llengua pròpia de casa nostra- de cloenda de la manifestació per l’autonomia del 29 d’octubre de 1977 amb l’enèrgic i inoblidable crit de “català, català i català”. Llompart contestava així a un grupet de secessionistes lingüístics a una Plaça Major de Palma plena de gom a gom. Ni una cosa ni l’altra eren fàcils en els respectius contexts. Tanmateix, Josep Maria Llompart demostrà valentia, coratge i mestratge (la pusil·lanimitat no és sinònim de guiatge ni de lideratge) en molts altres àmbits gens còmodes, i, potser, menys coneguts o recordats. Per exemple, el següent:

Fruit de la imparable mobilització social, el Govern del PSOE de Felipe González, que havia transitat de l' “OTAN, d’entrada NO” a l’ “OTAN, Sí”, va convocar un referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord del 12 de març de 1986. A Mallorca es varen constituir diverses instàncies unitàries partidàries del No. La més representativa va ser, sens dubte, la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN de què en formaren part, entre d’altres, l’ Associació de Mallorca per la defensa de la salut publica, l’ Associació de marginats "la Sapiència", l’ Associació cristiana de professionals, CCOO, la Federació d'Associacions de Veïns, el Front d'Alliberament Gay de les Illes, el GOB, la Joventut Obrera Cristiana, Justícia i Pau, l’ Obra Cultural Balear, el Partit Comunista de les Illes Balears, el PSM, o l’ STEI.

En el document de constitució de la dita Plataforma Cívica s’hi afirmava que el món de llavors vivia “una greu situació derivada de la confrontació dels blocs militars, la cursa d'armaments fa que les despeses bèl·liques siguin cada cop més nombroses dins un món on encara milions d'éssers humans pateixen fam, misèria i desatenció”. Els sotasignats d’aquella acta de constitució es declaraven “convençuts que l'Estat Espanyol ha d'abandonar l'OTAN, ja que la nostra pertinença a aquesta organització suposa: un agreujament de la carrera armamentista i de la confrontació entre els blocs militars; la pèrdua de la nostra neutralitat i de la nostra sobirania; un increment de les despeses militars; molt més perill de veure'ns involucrats en conflictes bèl·lics, i, en definitiva: una major inseguretat del nostre país davant d'un món enfrontat amb blocs militars”. El document esmentat anava acompanyat d’una molt plural llista d’adhesions a títol personal entre les que no hi faltava la de Josep Maria Llompart qui, a la presentació pública de la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN, que es va fer unes setmanes abans del referèndum a l’Hotel Almudaina de Palma, va tenir un paper força rellevant (si la memòria no em falla, va ser el portaveu).

Em sembla que s’escau recordar aquesta mostra del compromís de Llompart amb la pau i el pacifisme al món, tot i que fos a contracorrent de la “correcció política del moment”. A parer meu, reivindicar l’exemple de Llompart com a home de pau és absolutament oportú en l’actual situació de desgavell civilitzatori, en què la banda sonora són els tambors de guerra, el guió de l'esdevenir de la humanitat sembla plegat de genocidis televisats i retransmesos per les mal anomenades xarxes socials, i de normalització de l’armamentisme a balquena.

Contra els desoris que provoquen els autoritarismes imperials -i especialment per fer front a la seva voràgine guerrera- ens calen molts compromisos vitals, ètics, morals, cívics com el de Josep Maria Llompart; mobilització i autoorganització de la societat civil; i... que no ens falti la poesia: “Creieu-me, assossegueu-vos, contempleu-vos / en l’aigua de la pau que el cel dibuixa / sobre el mar de migdia. / Veniu, menjau, beveu / reproduïu-vos. Dormiu en els cotons de la pau. / Reposeu en els braços de la pau. / Requiem aeternam...".

Notes: 1. Tots els textos entre cometes dels quals no s’ha citat expressament l’autoria, corresponen a poemes de Josep Maria Llompart. 2. Per a aquest article ha sigut imprescindible consultar les publicacions “Pissarra” de l’STEI, i “Unitat” de CCOO de les Illes Balears de febrer i maig de 1986, respectivament.

Lloguer turístic: "Quin escàndol, aquí es juga!”

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-01-2025)

Fa anys i panys que els moviments socials -singularment, tot i que no exclusivament, els ecologistes, veïnals, i de defensa de l’habitatge com un dret incondicional de ciutadania- han aconseguit introduir en el debat públic la gran contradicció entre societats amb un pes important del lloguer turístic i cohesió social. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que empro el terme contradicció en l’accepció d’oposició absoluta entre dos termes. Val a dir, també, que el debat públic sobre les conseqüències del mix voladura del sentit comú d’època sobre separació d’espais turístics i residencials, tecnologia de plataforma al servei de la turistificació, i desregulació ideològica (altrament dit, d'estricta regulació a favor dels poderosos) ha sigut sempre un debat polaritzat.

En mig del brogit del suculent negoci d’uns pocs, no fa massa temps vam haver de menjar per pa i per sal vehements defenses del lloguer turístic, identificant-lo amb la democratització del turisme, el repartiment dels beneficis crematístics, d'una imaginària “mallorquinitat” a cop d’economia col·laborativa que no tenia res de realisme i molt de màgic, però que va servir per bastir un relat que va funcionar gairebé tan bé com el realisme màgic del segle passat en l’àmbit literari i de les arts visuals. La persistència d’aquests discursos  era especialment contumaç en els àmbits del “progressisme neoliberal”. A l’altre costat ideològic, amb aplicar el lliure albir dels mercats ja en tenien prou.

De tota manera, qui veritablement ha polaritzat el debat han estat les víctimes de la gentrificació; de la pobresa laboral, habitacional i vital; dels sectors que no ens resignàrem a ser expropiats d’un dret tan fonamental com el dret de ciutat, definit per Henri Lefebvre a mitjan segle passat. “Ciutat per a qui l’habita, no per qui la visita” és, encara ara, més que un eslògan. Malauradament, va ser impossible teixir acords entre víctimes i victimaris. La veritat incòmoda sobre les conseqüències socials i ambientals del batibull del lloguer turístic “no dona vots”. Pollença n’és un exemple conspicu!

El cas és que, en els darrers mesos, sembla que visquem en l’escena de la celebèrrima pel·lícula Casablanca. Concretament, en aquella que en el Rick's Cafe Americain, on s’escolta música, es beu, i es juga amb plena complicitat, degudament retribuïda, de l’autoritat francesa, el capità de gendarmes Renaul, alhora que recull els guanys de la ruleta, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. És una de tantes meravelloses escenes de la pel·lícula. En aquest cas, per retratar el cinisme.

En aquestes estam pel que fa al debat públic entorn del lloguer turístic. A ca els meus pares solíem emprar el refrany “a bones hores, caragols” per a referir-se a opinions o decisions que arribaven tard, havent pogut arribar a l’hora que tocava. En aquest sentit, benvinguda sigui la reivindicació sindical per a la imminent negociació del Conveni d’Hoteleria de les Illes Balears de que aquest conveni s’apliqui al personal que fa feina en els habitatges de lloguer turístic. Tant de bo es converteixi en una realitat! Ara bé, deixau-me dir que “a bones hores, caragols!”. Són massa anys d’una mena d’apartheid laboral on la precarietat i la pobresa laboral són la norma, del qual no hi ha dades a conseqüència de la instauració d’un autèntic angle mort sobre les condicions de treball. Malauradament, en un exercici esfereïdor de cinisme, no s’ha volgut fer cas a experts, com ara Adrián Todoli Signes, per fer emergir tota la realitat empresarial i laboral submergida d’un sector que viu en una situació de privilegi en què tot és cera del Corpus en matèria de frau sociolaboral.

De cinisme n'hi ha molt en la campanya de les administracions contra el lloguer turisme il·legal. Això va de soi! El punt veritablement important és que aquesta obligació institucional sigui eficaç. Per a això calen, a més de recursos suficients, sancions veritablement dissuasives. Ocultar sota el compliment d’una obligació, com és perseguir les il·legalitats, un desistiment en la necessària implementació de polítiques decrecionistes del nombre de places de lloguer turístic és com cridar “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!” mentre qui crida s’embutxaca el delme del joc il·legal. Amb tot, el cas més al·lucinant que, en matèria de cinisme, supera amb escreix l’esmentada escena de Casablanca, és que ara –“a bones hores, caragols”- el president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, ha proposat que els pisos turístics siguin tractats com a negocis, la qual cosa implicaria que hagin de pagar impostos com la resta d'activitats econòmiques, incloent-hi l'IVA. A las! Fins ara no ho eren un negoci?

En qualsevol cas, tornant per un instant a la pel·lícula Casablanca, no sembla possible que amb el lloguer turístic pugui sorgir el principi d’una bona amistat amb la justícia ecosocial.

Per la llibertat del poble sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-12-2024)

L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar el vespre del dia de Nadal a la concentració i encesa d'espelmes en suport al poble sahrauí. Ara bé, no se’ns convoca a donar un suport retòric a aquest noble poble. Ans al contrari, com des de fa entorn de vint-i-cinc anys, allò que es reclamarà a la palmesana plaça de Cort a partir de les 20 h, és la definitiva conclusió del procés de descolonització de l'última colònia en el continent africà, és a dir, del Sàhara Occidental. I, certament, per descolonitzar, la legalitat internacional i la història no contemplen altra cosa diferent de la independència.

L’encesa d’espelmes té un gran simbolisme associat a la defensa dels drets humans i la seva efectivitat, una relació amb origen en un proverbi xinès que diu: "Més val encendre una espelma que maleir la foscor". Per això, aquesta concentració és també en suport als presos polítics i desapareguts sahrauís, i a les persones sahrauís que malviuen en règim apartheid i de constant assetjament en els territoris sahrauís ocupats il·legalment pel Marroc, i per exigir a l’Estat espanyol que compleixi les seves obligacions de potència administradora de la seva antiga colònia que, en el seu temps, va anomenar Sahara Español amb la denominació administrativa de província número 53 d'Espanya, fins al seu abandó en 1976. Llum contra foscor!

En aquest sentit, el Govern Espanyol faria bé en defensar sense embuts la legalitat internacional envers el Sàhara Occidental i en deixar d’emmascarar les seves traïdories envers el Poble Sahrauí amb llenguatges plens de cinisme, com ara l'afirmació de practicar una política exterior “basada en el respecte i promoció dels drets humans”. Els drets humans o són universals, o esdevenen en un no res, en pura politiqueria cínica. Algú recorda alguna declaració del president del govern espanyol o del seu ministre d’afer exteriors exigint al Marroc que respecti els drets humans dels sahrauís empresonats, sense judicis amb garanties, a les inhumanes presons marroquines? Algú pot fer avinent alguna acció del govern d’Espanya per posar fi a l'apartheid de la comunitat sahrauí en els territoris del Sàhara Occidental il·legalment ocupats pel règim dictatorial alauita?

La solidaritat de debò amb el Poble Sahrauí -la que s'evidenciarà amb l’encesa d’espelmes del vespre del dia de Nadal- no és únicament un afer humanitari com si estiguéssim davant d’una catàstrofe natural. És una solidaritat de caràcter polític per superar el tsunami d’incompliments de la legalitat internacional, de murs de silenci envers aquesta prolongada injustícia, tan pròxima geogràficament i emocionalment, de traïdories feridores. Després de l’aposta del president Pedro Sánchez per una impossible autonomia del Sàhara Occidental sota les arpes de la dictadura marroquina, és un no aturar de traïcions Vet aquí alguns exemples recents: Davant el triomf sense pal·liatius del Front POLISARIO amb la sentència d'octubre d'enguany en què el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) anul·la els acords comercial i pesquer entre la UE i el Marroc, el govern espanyol, en lloc de posar fil a l'agulla per a complir-la, embulla i embulla. Malauradament, el 41 Congrés Federal del PSOE ha estat una oportunitat perduda per corregir el gir de la direcció del PSOE a favor de l’ocupant il·legal del Sàhara Occidental, és a dir, del Marroc. La recent retirada del suport dels socialistes espanyols ha sigut clau perquè no prosperi la renovació de l'Intergrup del Parlament Europeu sobre el Sàhara Occidental, un espai de suport a la causa sahrauí que ha funcionat les dues últimes dècades amb la participació dels socialdemòcrates europeus (la mà del “Moroccogate”, l’escàndol de suborns del Marroc a eurodiputats i eurodiputades, és molt allargada). Per acabar d’arrodonir-ho, Pedro Sánchez ha presidit aquests dies la reunió de la Internacional Socialista al Marroc que s'ha celebrat a Rabat amb la copresidència de Driss Lachgar, secretari general del partit marroquí Unió Socialista de Forces Populars. Veritablement, no tenien un altre lloc més democràtic i respectuós amb els drets humans per a reunir-se?

Tot plegat és el súmmum (o “el colmo” que va dir algú). El cas és que fa unes dècades Margaret Thatcher va afirmar que Tony Blair i el nou laborisme eren el seu major èxit polític perquè havien obligat els seus adversaris a canviar d'opinió. És força versemblant que un dia no gaire llunyà el rei feudal del Marroc afirmi una cosa similar referint-se a Pedro Sánchez.

Sigui com sigui, la solidaritat, exemplificada amb l’encesa d’espelmes del vespre del 25 de desembre a la plaça de Cort, és, sobretot, amb la necessitat urgent de llibertat del poble sahrauí, perquè, com diu el poeta sahrauí Saleh Abdalahi Hamudi, allò que els cal és “sortir a la superfície, amb l’aire / d’un demà distint, que res no sap / d’espera”. Hi serem, i no defallirem en l’acompanyament als i a les sahrauís, i al seu únic i legítim representat el Front POLISARI fins a la victòria final. És a dir, fins a fer realitat el somni que el poeta abans citat descriu amb aquestes paraules: “Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera”.

Repensar l'anàlisi dels salaris

Publicat originalment a Dario de Mallorca (17-12-2024)

Els sous de la població treballadora continuen sent la principal font d’ingressos de la majoria social. Per consegüent, els ingressos salarials de les persones no estrictament riques o molt riques són determinants per a les seves condicions de vida (fer front a les despeses de l’habitatge; poder destinar part de la nòmina a despeses d’àmbits tan essencials per a una vida digna com ara els de salut, dependència, educació, esbarjo o cultura; tenir uns hàbits d’alimentació més o menys saludables, etc.). És a dir, els salaris són molt més que un indicador econòmic, o, fins i tot, macroeconòmic. Per a la majoria de la població, el salari rebut pel treball remunerat és clau per determinar el grau de precarietat vital. No ho és en exclusiva, car la precarietat en el capitalisme actual és polièdrica i intrínseca al sistema, però, certament, els salaris són un component cabdal.

És per això que crec pertinent interrogar-se sobre el com s'analitza l’evolució dels salaris? Es fa en funció de la seva capacitat adquisitiva? En relació amb la magnitud del fenomen de la pobresa laboral en el nostrat -malgrat les lloances neoliberals- imperfecte mercat laboral? Tant se val analitzar l’evolució dels salaris sense lligar l’anàlisi al seu grau d’integració social? Inclús, en aquest punt de segle XXI, és socialment, econòmicament i políticament adequat analitzar els salaris sense tenir en compte que, en paraules de la sociòloga del treball Aurélie Jeantet, estam a “l'era de les emocions en el treball”, i, per tant, dels salaris depèn sobre manera que no hi hagi fenòmens de “dimissió a continuar en el mercat de treball” perquè aquest no ofereix a tothom ofertes incloses en el concepte anglosaxó de “making work pay” (que, amb certa dificultat, podríem traduir com “fer que el treball compensi”).

El cas és que continuam analitzant, a casa nostra i a l’Estat espanyol, el tarannà dels salaris amb indicadors macroeconòmics sense, si se'm permet l’expressió, “rostre humà”, sense empatitzar amb el polièdric fenomen de la precarietat vital. És el cas de l’Enquesta Anual de Cost Laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), del pes de les rendes salarials en el PIB o en la Renda Nacional. Són indicadors verdaderament útils per a les anàlisis macroeconòmiques. Però, insistesc, absolutament insuficients per copsar el grau de benestar material de les persones i de les llars dependents de la renda que els atorga l’ingrés salarial.

Alguna literatura advoca per emprar instruments demoscòpics, és a dir, fer enquestes sobre els ingressos salarials de les poblacions. És una proposta amb moltes dificultats de robustesa estadística. De fet, en els no pocs Estats d’Europa on es fan aquests tipus d’enquestes -o en l’àmbit del conjunt de la UE amb l’Enquesta Social Europea- és força significatiu el percentatge de persones enquestades que, per raons culturals, religioses, de relació amb la fiscalitat, etc., no contesta. I, per una altra banda, entre les que responen, és bastant freqüent confondre ingressos individuals amb els de la llar, els nets amb els bruts, i, fins i tot, els salaris amb els ingressos totals, etc. Inclús la introducció d’algunes preguntes sobre benestar material en la llar a enquestes pluritemàtiques, com ara algunes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de Catalunya, no acaba de funcionar.

Sigui com sigui, sembla imprescindible innovar en les anàlisis del factor salarial. Fa massa temps que hi ha símptomes molt evidents que la metamorfosi del treball remunerat i de la relació salarial en el llarg cicle neoliberal, i, del consegüent afebliment del moviment sindical (segons l'OCDE la taxa de sindicació a Espanya era el 2019 -darrera dada disponible- del 13% sobre el total de persones assalariades), ha consolidat el fet que tenir un treball remunerat no és, ni molt manco, símptoma d’integracions social. Serveixin d'exemple de tot plegat les dades de “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries” que cada mes de novembre publica l’Agència Tributària: A les Illes Balears en el 2023, l’últim any fiscal, el salari mitjà anual de les 583.390 persones assalariades va ser de 23.126 €. Però les mitjanes a vegades amaguen veritats incòmodes que en aquest cas és la gran polarització salarial: mentre el 35% d’aquestes gairebé sis-centes mil persones assalariades (204.034 en termes absoluts) van tenir un salari anual inferior al salari mínim interprofessional (SMI), és a dir, per sota dels 15.120 €. A l’altre extrem un 0,25% declararen a l’Agència Tributària un ingrés salarial superior a deu SMIs, amb una mitjana salarial de 254.414 €!

Si la “Mesa del Pacte Polític i Social per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears” no fos un monumental paripé, els “experts anònims” no haurien de tenir massa problemes per treure a rotlle aquest assumpte. No ho faran, car tinc per segur que una anàlisi holística de la qüestió salarial a casa nostra desdiria el mite del “vivim del turisme”, i el focus giraria envers la crua realitat: el turisme viu de bona part del nosaltres amb salaris de pobresa.

 

Demetrio Peña, bastant més que empresari

Publicat originalment a Dario de Mallorca ( 20-11-2024)

Sempre que consult o rellegesc el llibre “15 empresaris mallorquins” de Llorenç Capellà (Editorial Moll, 1975) em top amb una frase subratllada en diverses ocasions. Són unes paraules de la introducció datada l’agost de 1974 en les que l’autor escriu: “Voldria que el llibre aportàs una mica de claror sobre un estament, l’empresarial, que quasi sempre sol mantenir-se a l’ombra de les discussions ...”.  Ve a tomb recordar la frase en aquests dies que acomiadam a Demetrio J. Peña, si més no, per dues raons: Demetrio mai es va considerar part del que es coneix com a “estament”. Si se’m permet dir-ho, va ser, a parer meu, abans ciutadà compromès que no empresari. Tot i que ho va ser un exemple d’empresari, precisament perquè la condició d’empresari (gran, mitjà, o petit), i la defensa dels seus interessos com a tal, no és necessàriament incompatible amb el compromís amb la societat, amb les generacions presents i futures, amb valors profundament democràtics.

El segon motiu pel qual ve al cas citar la frase abans esmentada és que, clarament a diferència d’aquell petit grup d’empresaris protagonistes del llibre citat, que varen sortir, com un cas excepcional, de l’angle mort de les discussions de l’època, Demetrio Peña no hi va estar mai a l’ombra de molts debats cabdals  en cada període de la seva vida. Pot semblar una anècdota, o una fútil coincidència, però,  el fet que, si fa no fa, la data de publicació d’aquell llibre coincidís amb l’inici de la campanya “Volem un parc, no un pàrquing” -en referència al Parc de la Mar de Palma-, i que el petit grup de ciutadans que l'encetaren fossin encapçalats per Demetrio J. Peña és tot un símbol.

Mentre lamentam el traspàs de Demetrio, s’ha xerrat a bastament del seu paper d’impulsor de l’associacionisme empresarial, especialment del petit  comerç. Sent absolutament rellevant aquest rol, car no degué ser cosa fàcil nadar a contracorrent en el món de l’associacionisme post Sindicat Vertical, al marge de l'atorgament gratia et amore de la representativitat empresarial a la CEOE, i, a casa nostra, a la seva delegació, és a dir, la CAEB, no insistiré en aquest assumpte per dedicar les ratlles que segueixen a alguns dels altres vessants del personatge.

A rajaploma, diria que és icònica aquella fotografia de Demetrio Peña a dalt d’una excavadora, protestant contra la construcció del Corte Inglés de les Avingudes de Palma. En aquella època, principis dels anys noranta del segle passat, els petits comerciants es mobilitzaren per a reclamar una llei de comerç de les Illes Balears. Record una conversació amb Demetrio en la que m’explicà amb vehemència aquella reivindicació, i em recordà que, per això, des de l’incipient associacionisme del petit comerç local, havia contribuït a l’èxit de la manifestació “Per l’autonomia” del 29 d’octubre de 1977. Val a dir que aquesta reivindicació de la Llei de Comerç autonòmica es va fer realitat durant el primer Govern del Pacte de Progrés. El cas és que la trajectòria vital de Demetrio Peña és indissociable de la lluita per un model comercial amb personalitat pròpia, de proximitat, de mallorquinitat moderna. Aquest va ser el sentit de tantes lluites contra la “ianquificació” del comerç (contra els favors de les institucions per a la instal·lació d’Alcampo, de l'anomenat en el seu dia Festival Parc, dels projectes grans superfícies comercials a Ses Fontanelles, etc.).

L’entusiasme de Demetrio en tot allò que feia era una de les seves senyes d’identitat. Record vagament, devia ser en 1979,  a unes oficines del palmesà carrer Reina Esclaramunda, com ens va mostrar un dels primers exemplars de la publicació “Informatiu PIMEM”. Demetrio estava exultant amb la nova “criatura”. De la meva trajectòria sindical recordaré sempre dos moments d’entusiasme compartit amb el gran home que aquests dies acomiadam: El de la  vaga general del comerç que convocarem l’any 2000 els sindicats i les patronals del petit i mitjà comerç contra la liberalització dels horaris comercials, i en 2001 el de la grandíssima manifestació (més de 10.000 persones) a Manacor contra del desmantellament de Perles Majorica. Certament, l’entusiasme va ser compartit, però el d’en Demetrio superava amb escreix el meu! No seria sincer si no fes menció de les discrepàncies i la confrontació d’interessos: Demetrio va ser un dur i intel·ligent negociador dels Convenis Col·lectius del Comerç de les Illes Balears en els que vaig participar. Val a dir que sempre em vaig sentir còmode amb interlocutors com Demetrio Peña, que en defensa dels interessos que representaven, miraven a la contrapart als ulls, argumentaven intel·ligentment, i, alhora, tenien capacitat i voluntat d’acordar.

Demetrio Peña en va perdre de batalles -tots i totes n’hem perdut-, però crec que no m’equivoc si dic que no va perdre la batalla de la coherència. En qualsevol cas, les seves lluites van contribuir força a una certa resistència i contenció a un model comercial de neoliberalisme voraç. De retruc, sense la seva petjada, el parc temàtic franquiciat en què han  convertit Palma seria encara més cutre.  Gràcies per tant, Demetrio. Que la terra et sigui lleu!

Desigualtats a l'alça, democràcia a la baixa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-10-2024)

Mals temps per a la lírica democràtica, i, per contra, bons temps per a les societats que alguna literatura anomena de llibertat fake. La normalització de l'existència de grans desigualtats en contextos formalment democràtics explica, en bona part, la patologia més important del nostre temps: L'escorament de significatius sectors socials envers posicions no-democràtiques i/o autoritàries. Una patologia que tendeix a agreujar-se en la mesura que, en termes culturals, s'assumeix la inevitabilitat de les desigualtats esmentades. Altrament dit, si el "sentit comú" ho normalitza, avancen les tendències de desdemocratització.

En paraules de Marina Garcés, "el poder s'ha fet paradoxal perquè governa una incertesa que vol ser normal, una crisi que es fa permanent i un futur entès com a catàstrofe". Per dissipar la incertesa normalitzada, en el context de la policrisi present, el màxim repte és la conquesta de l'hegemonia social del valor de la igualtat. Només així sembla plausible imaginar futurs radicalment diferents als de la catàstrofe que s'albira amb l'avanç dels règims que consideren les grans desigualtats com a benèvoles externalitats del capitalisme actual.

La relació entre capitalisme -o si es prefereix societats "de" tot mercat i no "amb" mercat-  i democràcia ha sigut sempre conflictiva. Ara bé, aquesta relació esdevé gairebé impossible quan parlam d'extremes desigualtats. El jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Louis Brandeis, ja ens va plantejar la disjuntiva: O democràcia, o grans fortunes en poques mans. D'això fa gairebé 90 anys, i, tanmateix, és de rabiosa actualitat.

Prengui's en consideració, per exemple, el darrer informe d'Oxfam Intermón fet públic a propòsit de la recent celebració de l'Assemblea General de l'ONU. Diu l'informe que l'1% més ric posseeix més riquesa que el 95% de la població mundial; o que, actualment, més d'un terç de les 50 majors empreses del món -amb una capitalització borsària de 13,3 bilions de dòlars- tenen com a director executiu o accionista principal un milmilionari. Aquestes grans riqueses tenen un poder extrem, que és incompatible amb la democràcia de debò.

Potser, algun lector o lectora, equivocadament, consideri que les persones responsables dels informes d'Oxfam Intermón són una colla d'extremistes esquerranoses. En aquest cas, parin atenció en el que apunta Kevin Casas-Zamora, secretari general del, en absolut sospitós d'esquerranisme, International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA), amb motiu de la presentació de l'últim informe sobre l'estat de la democràcia en el món elaborat per l'entitat: "La democràcia no satisfà les expectatives de la ciutadania perquè no és capaç de generar la igualtat d'oportunitats". "Cada vegada hi ha més persones que veuen la democràcia com un instrument per a consolidar els privilegis d'un grup de gent cada vegada més petit [...] i el sistema [democràtic] continua deteriorant-se i la creixent desigualtat entre la minoria més rica i la majoria més pobra està en l'arrel d'aquest declivi". "El futur de la democràcia depèn de la reforma de l'economia de mercat i de l'Estat de benestar". Sens dubte, hem arribat al bon punt de, com a qüestió imprescindible, redirigir l'economia de mercat cap a la reducció de les desigualtats de renda, patrimoni i oportunitats vitals, i, alhora, incorporar el factor Renda Bàsica Universal i Incondicional en la complicada equació de reformar l'anomenat Estat de benestar.

Les desigualtats han esdevingut una qüestió civilitzatòria tant a l'àmbit local com al global, i, en aquest sentit, es nota a faltar un debat estratègic global alternatiu al programa compilat en el document Project 2025's "Mandate for Leadership: The Conservative Promise" (disponible a https://static.project2025.org/2025_MandateForLeadership_FULL.pdf). En l'àmbit local és imprescindible tenir sempre present que, òbviament, VOX és la pura representació d'aquest programa de la, de facto, internacional reaccionària. El dubte és saber si la diferència entre PP i Vox rau únicament en les formes i en la graduació d'aplicació del programa reaccionari, o se'l pot esperar per a fer-li front.

En acabar d'escriure aquestes ratlles m’adon que poca cosa nova hauré aportat al debat públic, car aviat farà 20 anys que Tony Judt, advertint-nos dels malestars socials, ens va deixar escrit que "hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitats; injustícies de classe i de casta; explotació domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n'hi ha prou, però, d'identificar les errades del 'sistema' i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències". Amén!

 

Alto el foc!

Publicat originalment a  a Diario de Mallorca (17-09-2024)

Vivim temps atziacs. Les guerres s'han estès arreu. Hi ha camps de batalla en els cinc continents, trinxeres de les de sempre i de noves, persones que moren en benefici del complex militar-industrial que no atura de créixer (què seria del PIB si li restéssim l'aportació de la indústria de la mort?), genocidis (a Palestina o al Congo, posem pel cas) "normalitzats" per bona part de les ciutadanies esdevingudes en masses consumidores acrítiques. La geopolítica res té a veure amb el seu origen en el grec antic de "terra i política" per entendre i resoldre en pau els conflictes polítics (de la polis) de caràcter territorial i ambiental.

En els dissortats temps actuals, geopolítica és sinònim de capitalisme voraç, que empra les guerres com a reguladors d'interessos econòmics i dels mercats de béns, serveis, i productes bàsics, com, per exemple, els aliments (no és balder el paper d'Ucraïna com a gran graner d'Europa, i la seua situació en el mapa de les guerres). És, endemés, una voracitat turbocapitalista que sosté una implacable guerra contra el planeta i els defensors i, sobre tot, les defensores mediambientals. Ras i curt: gran part del Sud Global sofreix autèntiques guerres -la pau no és només l'absència de guerra convencional- per part de la indústria extractivista de liti, terres rares, cobalt, combustibles fòssils, etc. perquè el capitalisme verd rulli. Les guerres tenen unes dimensions espacials. En aquest sentit, als fronts de batalla i destrucció de la guerra que confronta OTAN i Rússia a Ucraïna i als espais que queden després de la destrucció de ciutats i infraestructures civils a Palestina, cal afegir-hi els anomenats "territoris de sacrifici i sacrificats" per aquest extractivisme voraç. Aquests territoris no solen ser bombardejats per míssils ni per drons, però sofreixen el que Rob Nixon ha anomenat "violència lenta", és a dir (permeteu-me una traducció de l'anglès d'aquest escrivent francament deficitari en l'idioma imperial), "una violència que ocorre gradualment i invisibilitzada, una violència de destrucció retardada que és dispersada a través del temps i l’espai, una violència friccional que típicament no és observada com a violència".

En temps de guerra generalitzada, històricament i a ulls de la plutocràcia de cada moment, la discrepància amb la lògica guerrera ha sigut un risc, la defensa dels valors del pacifisme en contraposició del bel·licisme hegemònic, un atreviment, la legitima i pacífica desobediència civil contra l'armamentisme de les vides i les ments, una mena d'actitud irresponsable. Ha estat el cost d'estar al costat correcte de la història!

Malauradament, s'escau maleir el retorn actual a la imposició per part de les elits polítiques, econòmiques i culturals del pensament únic a favor de la guerra. És, un altre pic, la negació de la pluralitat democràtica. Cal, idò, recordar Hannah Arendt reivindicant la pluralitat, no només com una condició de tota la vida política, sinó com "la condició sine qua non per a aquest espai que és l'esfera pública". Mobilitzar-se avui en dia contra la guerra és, idò, mobilitzar-se contra la desdemocratització, i a favor d'una democràcia sense límits ni pors. Tanta sort que, a desgrat del mainstream, l’intent massiu d’atemorir no paralitza ni emmudeix a tothom.

Tant és així que un grup de gent mallorquina, agrupada en la plataforma Mallorca per la Pau, hem llançat un crit d'esglai per fer front al règim global de guerra. És una crida per la pau concretada en la convocatòria de concentració a la plaça Santa Eulalia de Palma a les 19 h del dissabte 21 de setembre. La commemoració del Dia Internacional de la Pau d'enguany requeria la mobilització social per exigir un alto el foc immediat.

Alto el foc a la guerra entre Rússia i l'OTAN a Ucraïna per aturar la màquina de la guerra i engegar tots els mecanismes de l'única eina realment útil per a una solució justa a aquest conflicte bèl·lic: la diplomàcia. Alto el foc per aturar el que, en encertada expressió de Haidar Eid, és una combinació de neteja ètnica i genocidi contra el poble palestí. Alto el foc en tots els conflictes bèl·lics i genocidis al món, especialment a l'Àfrica. Alto el foc pel que fa a la "violència lenta" al Sud Global. Alto el foc en l'assumpte de l'increment expansivament desbocat de la despesa militar. Alto el foc per alliberar per sempre més els ports de les Illes Balears de l'OTAN i al Mediterrani de vaixells portadors d'armes nuclears. Alto el foc que, tal com va el món, serà una conquesta de la mobilització ciutadana, o no serà. En definitiva, alto el foc que, en contraposició a la servitud del bel·licisme, ha esdevingut en una proposta rebel. Gandhi, insigne referent de la desobediència civil no violenta, i exemplar rebel, ens ho explicà amb absoluta claredat en afirmar que “hi ha suficient a la Terra per a les necessitats de tots, però no suficient per a satisfer l'avarícia de tots”. I molt manco n’hi ha per assaciar l’avaria del negoci de la guerra. Aturem-li el peus! 

 

A reveure, ambaixadors de la causa sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-08-2024)

L'horabaixa d'aquest divendres, 30 d'agost, acomiadarem les nines i els nins sahrauís que han participat enguany en el programa "Vacances en Pau" que, d'ençà fa 37 anys, organitza l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). La cita és a les 19.00 h a la palmesana plaça de Cort on es farà una concentració lúdic-reivindicativa. Ben segur que també serà una acció plena d'emoció i agraïment.

L'emoció que transmeten les cares d'aquests infants condemnats, per la indiferència de l'anomenada "comunitat internacional" i les traïcions dels governs espanyols, a néixer i créixer en un campament de refugiats, i, per tant, a tenir incerts projectes de vida. Són les conseqüències del procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional, de la no aplicació efectiva dels drets humans, de la dictatorial ocupació pel Marroc del territori que només pertany al poble sahrauí, que, diguem-ho sense embuts, vol ser un estat democràtic i independent i no una pseudoautonomia de la dictadura medieval marroquina.

He escrit procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. És, val a dir-ho, una construcció semàntica per a referir-se a l'ignominiós -i no saldat amb dignitat i justícia- passat colonial d'Espanya en el continent africà. Justament sobre això aquest estiu s'ha publicat un llibre, "Arena en los ojos. Memoria y silencio de la colonización española de Marruecos y el Sáhara Occidental" de Laura Casielles, que paga molt la pena llegir. Per exemple, en un dels capítols dedicats al Sàhara Occidental, Casielles escriu: "El descubrimiento de los fosfatos iba a marcar la historia del Sáhara Occidental desde entonces en adelante, convirtiéndola, para empezar, en algo extemporánea. Mientras en la mayor parte de África los distintos países iban declarando la independencia, aquí en los años cincuenta y sesenta lo que ocurrió con la colonización es que se intensificó". Una intensificació colonial que, afegesc, la "transacció a la democràcia" no va voler corregir amb una sortida ajustada a la legalitat internacional.

Tornant a la concentració d'acomiadament de “Vacances en Pau” 2024, he esmentat abans el mot agraïment. N'hi haurà, i molt!, a les famílies acollidores, a les institucions que fan possible el programa, i a la solidaritat amb la causa sahrauí de la immensa majoria de la societat illenca que, en temps de discursos d'odi, ens honora com a poble. Deixau-me emfatitzar l'agraïment a les famílies acollidores i dir-lis que, a més d'una tasca humanitària impagable, fan costat a la lògica d'aquelles paraules de l'estimat Eduardo Galeano: "Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo". Per tant, emoció, agraïment, i, òbviament, reivindicació: "Per un Sàhara lliure!".

Val a dir que en aquestes setmanes estiuenques que els infantes sahrauís ens han acompanyat han succeït dues coses que em semblen força rellevants: i) La xarxa social X es feia ressò de la intervenció sobre la situació en els campaments de Tindouf en el Congrés dels Diputats del representant de la Fundació Mundubat (una entitat basca d'absoluta solvència) amb declaracions com ara: "Hi ha una bretxa entre l'ajuda humanitària internacional enviada als campaments sahrauís i el que realment necessiten. Fa falta voluntat política per a tancar-la. El poder legislatiu i executiu de l'Estat espanyol són responsables d'aquesta situació". "Hi ha un nivell d'inseguretat alimentària severa del 6,5% i la moderada és del 57%. A penes l'1% de la població sahrauí gaudeix d'una condició de seguretat alimentària". ii) El president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i secretari general del Front POLISARIO, Sr. Brahim Ghali, ha dirigit una carta al secretari general de les Nacions Unides fent menció de "la greu situació en les Zones Ocupades Sahrauís, a causa de la contínua opressió i violència exercida pel Marroc, l'Estat ocupant, contra els civils sahrauís", tot destacant "la política de terra cremada duta a terme per les autoritats d'ocupació marroquines mitjançant l'expropiació de les terres propietat dels sahrauís, la destrucció de les seves llars, la crema de les seves tendes de campanya, soscavant els seus mitjans de subsistència, matant el seu bestiar i enverinant els seus pous amb l'objectiu declarat de desarrelar-los de les seves llars i terres i assentar més colons marroquins i altres en el Territori, com a part d'una política intensiva d'assentaments el principal objectiu dels quals és canviar la composició demogràfica del Territori i perpetuar l'ocupació".

Per tot plegat, és ben necessari ser-hi a la concentració just al costat de l'olivera -símbol de la pau- de Cort i al so dels companys i companyes de "Tambors per la Pau" que mai fallem. Com la pau no és només absència de guerra, al Sàhara Occidental és sinònim d'independència. En qualsevol cas, que la batucada solidària s'escolti en els campaments de refugiats sahrauís, i que la nostra presència sigui prova d'un indeleble compromís en l'efectiva defensa dels drets humans. Els millors ambaixadors de la causa sahrauí es mereixen un acomiadament com cal i molt més. Arreveure!

 

El tornar dels campaments sahrauís

Publicat a Dario de Mallorca (17-05-2024)

Tornar dels campaments de població refugiada sahrauí és sempre dur, i, alhora, és enyorança d'uns dies de convivència amb una gent que resisteix a una injustícia que dura massa temps. L'any que ve, el 2025, farà cinquanta anys de l'ocupació il·legal marroquina del Sàhara Occidental, i, conseqüentment, de l'existència d'aquests campaments a Tindouf (Algèria). Són els campaments de població refugiada amb més antiguitat dels que hi ha arreu del món. La població sahrauí refugiada, juntament amb la que viu als territoris ocupats pel Marroc i a la diàspora, és el més preclar exemple de resistència a la no descolonització de la darrera colònia de l'Àfrica. Són poble! I a la vegada resistència vital, emocional i política amb infinitat de carències materials, però amb tones de dignitat i determinació.

Cada vegada que he visitat aquests campaments de refugiats no m'he pogut estar que recordar a l'escriptor acadèmic kenyà i activista kikuiu, Ngũgĩ wa Thiong'o, que al llibre "Descolonitzar la ment" escriu: "El triomf final d'un sistema de dominació s'aconsegueix quan el dominat comença a cantar-ne les virtuts". No és el cas de la població sahrauí que, lluny d'agenollar-se davant les estructures de dominació colonial (les oligarquies del Marroc -el makhzen-; la potència administradora que, segons l'ONU, continua sent Espanya; i l'anomenada comunitat internacional), manté incòlume les seves a ànsies de llibertat i la seva determinació a conquerir la independència. Però l'axioma que ens planteja Ngũgĩ wa Thiong'o sí que sembla d'aplicació a les reiterades traïcions al poble sahrauí escomeses pels governants del Regne d'Espanya i molts representants institucionals i ex càrrecs rellevants, especialment de l'esfera socialista, en l'àmbit espanyol i europeu. Cantar les virtuts -com ara la suposada solució autonòmica- d'un sistema de dominació com el que subjuga el camí a la independència del Sàhara Occidental té molt a veure, com demostra el cas de corrupció al Parlament Europeu anomenat "Morocco-Gate," amb la corrupció estructural, els xantatges dictatorials-feudals, els suborns ignominiosos...

I malgrat totes les adversitats, amb la legítima i encertada direcció del Front Polisario, el poble sahrauí resisteix i avança en la construcció de l'estat sahrauí en l'exili, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). He pogut contrastar aquests avanços en un recent viatge amb una delegació de les Illes Balears als campaments de població refugiada sahrauí. Una delegació que, dit sigui de passada, va tornar a liderar l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí, i de la que en prenien part els parlamentaris i parlamentàries de l'Intergrup Pau i Llibertat per al Sàhara Occidental del Parlament, representants del Govern i del Consell de Mallorca, i amigues de la causa sahrauí, i que ha fet possible tornar a abraçar a la família sahrauí, visitar les principals institucions de la RASD (des de la Presidència, el Parlament, ministeris, infraestructures i programes dels sistemes sanitaris, educatius, i de serveis socials sahrauís), passant per organitzacions com ara l'Associació de Víctimes de les Mines (ASAVIN) o la Mitja Lluna Roja Sahrauí.

En començar aquestes ratlles deia que tornar dels campaments de població sahrauí és sempre dur. Ho és perquè tornes a posar distància física amb els éssers estimats d'allà, i ara ho fas amb una certa preocupació per la situació humanitària que pateixen les persones refugiades. La ruptura el novembre de 2020 de l'alto el foc per part del Marroc ha fet inevitable el trasllat de gairebé 50.000 persones que vivien -i s'autoproveïen d'aliments- dels territoris sahrauís alliberats als campaments, i, a sobre, aquest gran augment de població coincideix amb un augment de guerres al món, i de l'estirabot inflacionari de productes alimentaris bàsics que fa que, tot i que en el millor dels casos es mantinguin les xifres monetàries d'ajut humanitari, es poden comprar menys productes, i s'han de repartir entre més gent. És un bon moment, idò, per passar de la solidaritat sentida a la solidaritat pràctica, per exemple fent-se soci o sòcia de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears.

Tanmateix, el que és més dur del tornar dels campaments és assabentar-te que mentre estaves per allà, el passat 3 de maig, amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el ministre d'Afers exteriors, José Manuel Albares, afirmés que la llibertat de premsa és un pilar fonamental de la democràcia, i que cal defensar als professionals de la informació,  tot sense dedicar ni una sola paraula als sis periodistes sahrauís que sofreixen severes condemnes en presons marroquines, imposades en judicis sense garanties ni proves. És només un exemple del dolorós biaix pro marroquí i del bla, bla, bla retòric sobre la defensa de debò dels DDHH de la part majoritària del govern espanyol.

En qualsevol cas, el tornar dels campaments sahrauís és reafirmar - i això és el més important- la convicció que, com deia el lema de l'edició d'enguany del Festival Internacional de Cinema Sahrauí (FiSahara) que es va celebrar en el campament d'Auserd els dies que la delegació balear hi érem: Resistir és vèncer!