Salvar la vida de Naama Asfari

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2026)

Naama Asfari és un pres polític sahrauí que compleix una condemna de trenta anys a la presó marroquina de Kenitra. Va ser detingut en el context del desmantellament de l'anomenat Campament de la Dignitat de Gdeim Izik. Aquest campament, aixecat en 2010 als afores d'Al-Aaiun ocupat, va ser l'epicentre d'unes massives protestes dels sahrauís sotmesos a un cruel règim d'apartheid en els territoris sahrauís il·legalment ocupats pel Marroc. Naama Asfari fa més de quinze anys que està empresonat.

Cal recordar que el Grup de Treball de Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària va examinar el cas dels divuit presos sahrauís de Gdeim Izik, i va concloure que la seva privació de llibertat era arbitrària, i contrària a la Declaració Universal dels Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Naama Asfari és, per tant, una persona arbitràriament detinguda per raons polítiques. El seu únic delicte, com el de la resta dels presos polítics sahrauís, és la seva lluita per un Sàhara Occidental lliure, per l'autodeterminació i independència del seu poble.

Ara mateix l'estat de salut de Naama Asfari és crític després d'una prolongada -més d'un mes- vaga de fam iniciada per reclamar el compliment dels pronunciaments internacionals sobre els presos de Gdeim Izik i contra les indignes condicions amb les quals el Marroc tracta als presos polítics sahrauís.

Dit sense embuts, les presons marroquines són territoris en els quals no existeixen els Drets Humans, especialment són inexistents els relacionats amb les persones sahrauís privades de llibertat. De fet, Nacions Unides ha requerit en reiterades ocasions al Marroc que remeiés la situació sense demora, i adeqüés el tractament d'aquests detinguts a les seves obligacions internacionals. No obstant això, Naama Asfari i els seus companys continuen empresonats i sotmesos a unes condicions que han provocat reiterades alertes sobre el seu estat físic i psicològic. Naama Asfari roman aïllat, allunyat de la seva família, i sense rebre l'atenció mèdica urgent que necessita.

El cas dels presos polítics sahrauís és un exemple palmari que la situació del Sàhara Occidental és, certament, una qüestió humanitària, de necessària solidaritat, d'empatia amb la dignitat d'un poble, però, sobretot, és un conflicte polític, de no aplicació de la legalitat internacional, d'un procés de descolonització inconclús. En aquest context, la passivitat davant la situació dels sahrauís arbitràriament detinguts i empresonats és, potser, la cara més cruel de la traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. És indignant que, davant la situació crítica de Naama Asfari, el ministeri d'afers exteriors, Unió Europea i cooperació del Regne d'Espanya no mobilitzi tots els seus recursos diplomàtics per a salvar una vida innocent.

Tanmateix, el moviment solidari amb el Poble Sahrauí no es resigna. En aplicació de les resolucions de l'ONU -específicament del dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, abans citat-, exigeix l'alliberament immediat i incondicional de tots els presos polítics sahrauís. De forma especialment urgent, sol·licita l'alliberament de Naama Asfari, per a qui exigeix atenció mèdica urgent i accés humanitari immediat, que es permeti l'entrada a la presó de la seva família, de l'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans (ACNUDH), i del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR).

La campanya "Salvem la vida de Naama Asfari" està en marxa. Qui vulgui col·laborar pot posar-se en contacte amb l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB). Som hi!

D'assentaments, caravanistes, i persones pobres de Palma

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-06-2026)

Una de les grans preguntes d'època de les societats en general, i de les ciutats en particular, no és com continuar creixent. En el cas de Palma no és com continuem impulsant cap a l'infinit la maquinària de la turistificació. La pregunta veritablement transcendent és com el repartiment de la riquesa -o més aviat, l'absència o esquifidesa d'aquesta distribució- condiciona el desenvolupament econòmic i la cohesió social. Derivada de la primera, hi ha una segona pregunta que ens interroga sobre si societats amb sectors significatius de la ciutadania exclosos, o que participen injustament, en el repartiment de la riquesa generada, són societats radicalment -d'arrel- democràtiques. Altrament dit, són veritablement lliures les persones marginades de la disbauxa de la present dinàmica creixentista ad infinitum?

Ara mateix hi ha dues fonts principals de marginació del repartiment de la renda generada. Una primera és la pèrdua de la capacitat d'integració, més o menys assegurada, del treball remunerat. La realitat és inqüestionable: hi ha massa carreres laborals que continuen sent fragmentades, insegures, i amb nous elements de precarietat. La segona font de marginació són els preus, sobretot, de l'habitatge (de lloguer i en propietat). Els preus són un autèntic aspirador de les rendes del treball, fins a l’extrem que anul·len, accelerant i agreujant el risc de pobresa, qualsevol projecte d’ habitatge en condicions d'una mínima dignitat. I, òbviament, sense sostre no hi ha integració social.

Què fa l'Ajuntament de Palma per a afrontar la crisi social més greu dels nostres dies? Idò, res disruptiu, o, mentre manté la seva guerra contra els caravanistes, anunciar que "Cort vol desmantellar un a un tots els assentaments de Palma després del desallotjament de l'antiga presó" (Diario de Mallorca de 16/06/2024). Al missatge no hi ha cabuda per a la contemplació, tot i que sigui retòrica, de la cerca d’una solució d'habitatge per a les persones que malviuen en assentaments i caravanes a Ciutat. El Govern Municipal aplica sense complexos una gestió ultra neoliberal de la gestió de la pobresa i la marginalitat, és a dir, sense cap consideració per a conceptes com ara cohesió social, empatia amb els més febles, etc. Ans al contrari, anuncien subliminarment l'aplicació d'una política de demonització de les persones pobres de Palma. Val a dir que no han inventat absolutament res. Fa temps que les persones expertes adverteixen d’aquesta deriva autoritària envers les persones pobres. Posem pel cas al politòleg i sociòleg Albert Sales i Campos que, en un llibret de 2014 titulat "El delicte de ser pobre", ja ens advertia que "la gestió neoliberal de la pobresa busca rèdits immediats en forma de vots, poder o diners, sense considerar les conseqüències de les fractures socials que la marginació i la repressió acaben causant".

Les polítiques de demonització de les persones pobres i, conseqüentment , que consideren directament o implícitament que ser pobre és un delicte, i, per tant, mereixen ser expulsades d'on malviuen, agreugen -i molt!- les dinàmiques incentivadores de les desigualtats, unes desigualtats que, recordem-ho, no són només injustes sinó que també són econòmicament, políticament, i, òbviament, socialment, ineficients. Per això fora bo que el Batle de Palma i el seu equip de govern recordessin que el Premi Nobel de la Pau en 2006, Muhammad Yunus, en l'opuscle intitulat "És possible posar fi a la pobresa?", ens adverteix que "la pobresa no la creen els pobres; la pobresa la crea el sistema. I el sistema que ha creat la pobresa no pot eliminar-la perquè continua reproduint-la". En conseqüència, és millor qualsevol política d'inclusió i no d'expulsió del dret a un habitatge digne, per això és necessari un canvi municipal sistèmic de les polítiques d'habitatge i de gestió de la pobresa i marginació. No ho faran, són com són!

L'altra cara de l'EPA

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-05-2026)

Si un ésser extraterrestre aterrés a la Terra i, amb intel·ligència artificial o sense ella, donés un cop d'ull a les dades més rellevants referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2026, i les comparés amb les immediatament anteriors a la pandèmia de la COVID-19, de segur en faria una anàlisi força positiva. Tots els indicadors cabdals milloren quantitativament: La població major de setze anys creix des de 997.000 a 1.076.000 persones; la taxa d'ocupació va del 51,77% al 53,32% (de 516.100 a 573.800 persones, respectivament); la població assalariada s'enfila de 419.000 a 473.400 persones; la taxa d'atur es redueix del 17,06% al 13,79%, tot i que, en termes absoluts, ens continuem movent en xifres elevades (106.200 i 91.800 persones, respectivament).

Ara bé, per a la visió d'un terrestre preocupat pels aspectes qualitatius de l'ocupació laboral -que són claus per a la cohesió social i el progrés socioeconòmic compartit sustentable en el temps- l'anàlisi no pot ser tan positiu. Els creixements de les xifres macro laborals, fruit d'una inexistent transició de canvi de model de turistificació (sectorialment allò que creix és la mà d'obra en turisme i construcció), van braç a braç de la permanència estructural de les precarietats i de la pèrdua d'efecte d'integració segura del treball remunerat, a conseqüència del desacoblament amb el cost real de vida del salari modal, és a dir, del salari més freqüent o repetit, no de les mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals relativament minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Les illes Balears no estan al marge d'aquesta dinàmica!

Vegem, a tall d'exemple, algunes dades d'aquesta altra cara de l'EPA que corroboren la persistència del fenomen de la precarietat íntimament associat al nostrat model productiu: Mentre el percentatge de persones assalariades amb una antiguitat consolidada a l'empresa (de quinze anys o més) s'estanca entorn d'una de cada quatre, les d'antiguitat inferior a un any augmenten gairebé un punt i mig percentual, situant-se, en el primer trimestre de 2026, en un molt considerable 21%. Amb una taxa d'abandonament escolar primerenc del 15,47% -en el primer trimestre de l'any, és a dir lluny de la finalització del curs escolar!-, creix el nombre de persones menors de vint-i-sis anys amb baix nivell d'estudis, passant de 63.000 a 71.600. Augmenta el nombre de persones majors de cinquanta-cinc anys en situació d'atur...

En qualsevol cas, tal com estan les coses, només seria possible fer una valoració positiva del tarannà de la situació laboral a les Illes Balears si es produís una transició decreixentista en turisme i totxo pactada (no imposada per la inevitabilitat del mercat) amb pau i cohesió social.

Val a dir que, mentre analitzava les dades de l'EPA dels tres primers mesos d'enguany, em vaig topar amb la Resolució del Parlament Europeu, de 28 d'abril de 2026. Un important document que té un nom estrany "sobre la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional", però que diu algunes coses força interessants. Per exemple, que "els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; que el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, i que la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins ...". O que "augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació i la retenció, donant suport al canvi del sector cap a un desenvolupament sostenible i d'alt valor afegit, fent front al mateix temps a l'escassetat de mà d'obra i a la sostenibilitat social...". I per a acabar amb aquest tast: "les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini de major valor afegit...".

Malauradament, tot això, tot i ser dit en un document ben esbiaixat a les tesis neoliberals, és literatura del gènere del realisme màgic per al Govern de la Sra. Margalida Prohens, cada vegada més còmodament segrestada pels representants de l’antieuropa amb certes reminiscències socials i ecològiques.

Acomiadament, com a causa de precarietat vital

Publicat originalment a Diario der Mallorca (23-04-2026)

Per a no perdre els bons costums, amb el Primer de Maig a tocar, s'escau escriure sobre un assumpte cabdal en les relacions laborals: L'acomiadament com a causa de precarietat vital.

La precarietat laboral és una qüestió complexa sobre la qual, paradoxalment, s'ha practicat sovint la simplificació. S'ha pretès -i, en bona part, s'ha aconseguit- inocular a l'opinió pública que la precarietat laboral gairebé només té a veure amb la temporalitat contractual i amb la durada dels contractes. Però la realitat és una altra. Per dir-ho en poques paraules, la qüestió d'unes relacions laborals precàries és una qüestió holística, polièdrica, que depèn del conjunt d’elements  del dret laboral i de Seguretat Social. Que hi hagi institucions precaritzadores o no és la clau. En definitiva, la precarietat laboral té a veure amb el com s'entra al mercat laboral (tipus de contracte, període de prova, primeres experiències laborals, etc.), com s'hi roman (capacitat adquisitiva dels salaris, jornada laboral, conciliació laboral i personal, igualtat de gènere, càrregues de treball, etc.), i, finalment, com se'n surt o se n'és expulsat (normativa sobre Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO), acomiadaments individuals, protecció de desocupació, pensions de jubilació i d'invalidesa, etc.).

Ara bé, la clau del que passa avui és que acumulam dècades de neoliberalisme que ha produït una profunda mutació de les normes laborals. S'han tenyit de tonalitats de precarietat. Aquest és un procés minuciosament analitzat pel professor Carlos Prieto en el seu llibre "Las metamorfosis del trabajo y de la relación salarial. El caso español" (Catarata, 2024). Una metamorfosis que, com calia suposar, ha afectat les qüestions vitals de les persones treballadores i al model de societat, configurant-se el que la professora Isabell Lorey anomena "Estat d'inseguretat".

Malgrat que la darrera Reforma Laboral -la que va entrar en vigor el 2022- va suposar una interrupció en la dinàmica de "reforma laboral permanent a pitjor", i va introduir millores substancials en relació a la del 2012 -la que va imposar la majoria absoluta del PP-, no va derogar tot l'arsenal d'artefactes precaritzadors d'aquella monumental retallada als drets laborals i de protecció social del govern de M. Rajoy. El cas més significatiu de permanència de la precarització laboral ultra neoliberal de "moto serra" és la regulació de l'acomiadament que, val a dir-ho, va ser un element fonamental d'aquella Reforma de l'Estatut dels Treballadors. Es va imposar un model d'acomiadament (quasi)lliure i una rebaixa substancial del seu cost, que històricament ja era molt baix, especialment si es compara amb la resta d'Europa. Avui les indemnitzacions per acomiadament són de vint dies per any treballat, fins a percebre com a màxim el sou d'un any en cas d'acomiadaments objectius i col·lectius (ERO), i de 33 dies per any, fins a una indemnització de dos anys de sou, en cas d'acomiadament improcedent. A sobre, Espanya és l'únic estat en el qual l'empresari és qui té la potestat de readmetre o no les persones treballadores.

És rellevant recordar que, a instàncies de CCOO i d'UGT, el Comitè Europeu de Drets Socials ha dit que, efectivament, la indemnització per acomiadament improcedent a Espanya no és prou dissuasiva ni suficientment elevada. Aquest Comitè assenyala que la legislació espanyola viola l'article 24 de la Carta Social Europea (CSE), que garanteix el dret dels treballadors a una protecció adequada en cas d'acomiadament. Concretament, estableix que ningú ha de ser acomiadat/da sense que existeixin raons vàlides per fer-ho, siguin per la seva actuació o per la situació de l'empresa. I, en cas de ser-ho, ha de rebre "una indemnització adequada o una altra reparació apropiada".

La manca de protecció suficient en els casos d'acomiadament és una causa importantíssima de precarietat laboral, no sols individual: És una qüestió de model social, de seguretat o inseguretat vital. Segons les darreres dades disponibles del Ministeri de Treball i Economia Social, en 2024, el total d'acomiadaments a les Illes Balears va ser 15.496 (no dispòs de les dades de baixes a la Seguretat Social per motius d'acomiadament, però segur que són superiors a les del ministeri) i la Indemnització mitjana tot just va arribar als 5.870,5 euros. Una indemnització que, dit sigui de passada, només supera la d'Andalusia, Castella la Manxa, Canàries, Múrcia, Extremadura i Ceuta i Melilla. Les Illes Balears són laboralment unes illes insegures, precàries per a la gran majoria de treballadors i treballadores.

 

"Menú de Gaza"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-02-2026)

D'un quant temps ençà és bastant freqüent trobar llibres com a part de les exposicions d'art contemporani. Solen ser exposicions situades, en paraules d'Ingrid Melano, "darrere de l'escena del mercat de l'art", és a dir, mostres expositives poc o gens complaents amb el poder, amb el tarannà del món actual que, veritablement, no transita per la millor època de la humanitat (genocidis, multicrisi ecològica, militarisme i deshumanització a balquena, desigualtats socials mai vistes...). D'aquesta presència de llibres que esdevenen essencials en les sales dels museus d'art contemporani se m'ocorren, entre d'altres, els que formaren part de l'exposició "Patent de Cors", de Daniel García Andújar, o tantes de Marcelo Expósito.

Però allò que m'interessa compartir aquí són unes paraules sobre un llibre que, en forma i contingut, per si sol és una obra d'art. El llibre en qüestió es titula "Menú de Gaza" i és fruit d'un micromecenatge que ha permès que la Revista 5W l'edités. És una iniciativa del periodista freelance Mikel Ayestaran, que fa la introducció i l'epíleg. Ayestaran, en la part introductòria, escriu: "Els plats d'aquest llibre recullen els primers 15 mesos de la venjança israeliana per l'atac de Hamàs del 7 de l'octubre de 2023. Aquests plats formen part de la particular història de resistència de la família Hammad contra un enemic que no va dubtar un segon a usar la fam per a doblegar-los. No ho va aconseguir".

El fet és que el  gruix del llibre va d'això: D'una petita descripció i una foto del plat que menjava la família Hammad cada un d'aquells dies del genocidi. Tot va començar amb la publicació diària d'aquests comentaris i fotografies a Instagram. Ara, el llibre les recopila a partir del treball de l'equip format per Mikel, però, sobretot, per Amal, Kayed, i Dalia, la mare i cuinera, el pare, i la filla de 18 anys i encarregada de les fotografies, respectivament.

L'epíleg de Mikel Ayestaran acaba així: "El menú de Gaza ha acabat, les històries de Gaza no tenen fi". Efectivament, la resistència continua, el patiment humà és persistent, el genocidi que venia d'abans d'aquell 7 d'octubre no sembla tenir fi. Just abans de començar a escriure aquestes ratlles, he llegit que Sonia Silva, responsable d'UNICEF a la Franja de Gaza, afirma que un de cada cinc bebès de Gaza està naixent desnodrit, que els infants de Gaza necessiten tornar a ser infants, i remata dient que el que s'ha viscut aquí [a Gaza] en matèria de sofriment és inimaginable.

Els i les que ens han regalat el llibre "Menú de Gaza" han fet una obra d'art, han esdevingut en artistes que han aplicat rigorosament les paraules de l'artista conceptual xinés, i defensor radical dels Drets Humans, AI Weiwei, "tot artista que renuncia a l'activisme no és sinó un mal artista". Adquirir i llegir "Menú de Gaza" no ens convertirà, als qui no ho som, en artistes; però sí que serà un acte d'activisme en pro de la causa medul·lar de l'actual món trumpista i més noble d'ara mateix: La causa palestina, resumida en el crit de "Des del riu fins al mar, Palestina llibertat".

 

Als cinc anys del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2026)

El 22 del proppassat mes de gener va fer cinc anys de l'entrada en vigor del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), el primer tractat internacional que prohibeix de manera total aquestes armes, i reconeix el mal causat a les persones i als territoris que han patit els horrors d'aquest armament.

Han estat cinc anys en què el TPAN està contribuït a deslegitimar les armes nuclears, a exigir justícia per a les víctimes, a reduir el finançament de la seva producció, i a enfortir un moviment global que reclama la seva eliminació definitiva. Fins avui noranta-nou països ja s'han adherit al tractat, demostrant-se que avançar cap a un món lliure d'armes nuclears no sols és necessari, sinó que és possible. Malauradament, i incomprensiblement, entre aquest grup de països que han signat el TPAN no hi és Espanya. En qualsevol cas, tenint en compte el context de rearmament global, de militarisme rampant, d'unes relacions internacionals que el trumpisme ha convertit en una imposició tavernària del més fort, no és poca cosa el camí recorregut pel TPAN.

Ara bé, tinc la sensació que el seu contingut i importància són poc coneguts per l'opinió pública. Explicat succintament, el TPAN és el primer acord multilateral aplicable a escala mundial que prohibeix íntegrament les armes nuclears. És també el primer acord que conté disposicions per abordar les conseqüències humanitàries relacionades amb l'assaig i l'ús d'aquest armament. Per això, el TPAN és la clau de volta dels acords internacionals vigents sobre armes nuclears, en particular, el Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears, el Tractat de prohibició completa dels assajos nuclears, i altres acords que estableixen zones lliures d'armes nuclears (entre les quals, dit sigui de passada, no està la Badia de Palma, com va demostrar la recent visita del portaavions nuclear USS "Gerald R. Ford").

Afegim que el TPAN va ser aprovat per una conferència diplomàtica celebrada a l'ONU el 7 de juliol de 2017; va entrar en vigor, com ja s'ha dit, el 22 de gener de 2021, i, això és molt important, reconeix que l'ús d'armes nuclears seria abominable a la llum dels principis d'humanitat i dels dictats de la consciència pública. En conseqüència, la prohibició integra d'armament nuclear, és a dir, el fet de regular que l'ús de l'armament nuclear és un supòsit explícitament i especialment prohibit per l'ordenament jurídic internacional, es fa en virtut del Dret Internacional Humanitari (DIH).

Malgrat el molt relatiu coneixement públic d'aquest tractat internacional, també va fent camí a Mallorca. Crec no equivocar-me si afirm que en aquest fer camí va ser fonamental el fet que la plataforma cívica Mallorca per la Pau, l'estiu de 2024, s'integrés en l'Aliança pel Desarmament Nuclear, i, de retruc, s'adherís a la Campanya Internacional per a l'Abolició de les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès). Des de llavors, s'ha fet molt present en els escrits i reivindicacions del modern moviment pacifista mallorquí la petició al Govern del Regne d'Espanya perquè signi l'adhesió al TPAN, es treballa en  algunes mocions municipals en aquest sentit, etc.

En qualsevol cas, l'actual context mundial d'amenaça bèl·lica global i dinàmica exterminista de la crisi ecològica ens exigeix redoblar els esforços per a poder afrontar els desafiaments i els conflictes actuals des d'altres paradigmes, des dels paradigmes civilitzatoris del pacifisme. En aquest sentit, fer que les armes nuclears passin a la història és anar en el "bon sentit humà", en paraules de Manuel Sacristán Luzón, que en 2025 hagués complert cent anys, i que ens va deixar escrit en un article publicat a El País del 16 de gener de 1983 titulat "El perill d'una guerra amb armes nuclears" que  persistir en l'armament nuclear era [i és!] fer passos "cap a la monstruositat de morts i sofriments que condueix la perversió del realisme de la política i l'estratègia tradicionals". Avui, més que mai, en plena època trumpista, és imprescindible fer universal el TPAN i alliberar-nos del monstruós perill nuclear.

Resistir a la privatització de la vida

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-12-2025)

Més enllà de la xerrameca [m'encanta aquesta paraula per referir-se al fet de parlar sense substància, al xarrar estantís o banal] del discurs governamental autonòmic, l'any 2025 acaba amb la constatació tendència bastant inqüestionable a les Illes Balears: Avança la privatització dels serveis públics essencials per a la vida en comú. Consegüentment, l'horitzó sembla ser de menys igualtat i més descohesió social. Parafrasejant Rodrigo Rato, a les Illes Balears governa el mercat, amic!

Arcadi Oliveres -que, si no ens hagués deixat massa aviat, el proppassat novembre hauria complit vuitanta anys-, en plena pandèmia de la COVID-19, ens advertia en el seu llibre quasi pòstum intitulat “Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar”  que "hi ha béns públics que no es poden abandonar en nom de l'economia. Un d'aquests béns és la salut, juntament, jo diria, amb l'educació, és igual de bàsica, i l'habitatge, i també un sistema de pensions". L'Arcadi acabava el capítol dedicat als aprenentatges de la pandèmia afirmant que aquella dramàtica situació era una bona ocasió per "fer girar la roda del capital cap a un altre cantó i situar l'eix, d'una vegada per totes, en un altre centre, que de fet és el més important: les persones, i, per tant, la vida". Malauradament, aquí i ara es fa tot el contrari.

L'onzè informe que, sobre la privatització sanitària de les comunitats autònomes, ha publicat aquest 2025 la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, situa a les Illes Balears en el podi -només superades per Canàries i Madrid- de les que tenen una major velocitat de privatització. És a dir, hem iniciat una preocupant esprintada cap a la privatització de la sanitat pública. En matèria educativa, l'aposta més cridanera a favor de la privatització és l'obertura de pinte en ample al negoci de les universitats privades. Ara bé, més soterradament, l'envit indissimulat des de l'inici de l'actual legislatura és el procés dissolvent de la igualtat d'oportunitats, segregador, i de descohesió d'afavoriment de l'educació primària i secundària purament privada o concertada. Sobre l'habitatge, basta recordar que el recentment presentat informe Foessa sobre Exclusió i Desenvolupament Social a les Illes Balears, i les dades consolidades de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya conclouen amb una dramàtica fotografia: L'habitatge, lluny de ser un dret de ciutadania practicable, és un eix essencial de l'exclusió social.

I de les pensions, què en podem dir? L'atac per terra, mar, i aire contra el Sistema Públic de Pensions no té aturador. La darrera andanada ha estat l'informe de l'OCDE de finals de novembre passat que, sense massa arguments, no s'està d'afirmar que "reformar les pensions, per exemple, mitjançant la introducció d'un ajust per esperança de vida i l'ampliació del període de referència per al càlcul dels drets de pensió, contribuiria a garantir la sostenibilitat fiscal". Un alambinat subterfugi per a no conjugar el mateix verb de sempre: Retallar. Val a dir que, si l'OCDE hagués encertat en algun dels seus pronòstics sobre la viabilitat de les pensions públiques, del sistema que ara gaudim no en quedaria ni tant sols un rastre arqueològic. En qualsevol cas, la defensa a casa nostra de les pensions públiques, ara mateix, passa per la defensa de la, en tramitació, Iniciativa Legislativa Popular per a la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI). Que no hi hagi una sola persona que hagi de malviure amb una pensió d'una quantia inferior o molt inferior al SMI és clau per a la cohesió social. Qualsevol millora de les condicions materials de les actuals persones pensionistes és, de retruc, la millor defensa de les pensions públiques del futur. En aquest sentit, el 2026 serà un any transcendental: Les institucions autonòmiques es posicionaran a favor o en contra del gradual procés de privatització de les pensions. S'escau recordar que alguns estudishttps://www.finect.com/usuario/davidcarmona/articulos/martinez-aldama-inverco-un-tercio-de-los-ahorradores-espanoles-piensa-mas-a-largo-plazo  recents ens indiquen que el 54% dels estalviadors del conjunt del Regne d'Espanya estalvia mitjançant Plans de Pensions, és a dir, queda molt negoci per fer i és molt el que pot minvar.

La privatització de la salut, l'educació, l'habitatge, i el sistema de pensions és un dels packs més preuats del neoliberalisme radical. Cal oposar-se amb dents i ungles a la privatització de la vida de cadascú i de la vida en comú. La distòpica societat, cada pic més injusta, ha deixat de ser-ho una distòpia. I, tanmateix, és possible resistir perquè, com va dir Bertolt Brecht "la injustícia és humana, però més humana és la lluita contra la injustícia".

Per combatre la intempèrie neoliberal

 Publicat original a Diario de Mallorca (18-11-2025)

No hi ha informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya que no em sorprengui pel seu rigor analític, llarga mirada, valentia en les conclusions, i absència d'eufemismes. FOESSA -una entitat lligada a Càritas- practica el bon costum de dir les coses pel seu nom. Per exemple, afirmant que "hi ha èpoques en què la igualtat sembla una paraula antiga, un ressò del passat que s’emet  amb una mescla de melancolia i escepticisme. Es parla de llibertat, de mèrit, d'innovació, però ja gairebé ningú no s'atreveix a parlar de justícia social sense sonar fora de lloc". El novè d'aquests informes, el corresponent a 2025, publicat el proppassat 5 de novembre, i que adverteix d'un procés inèdit de fragmentació social a Espanya en què es contreu la classe mitjana i es "normalitza" un model social de precarietats múltiples, no és una excepció.

Com, per raons d'espai, és impossible resumir un document de poc més de set-centes pàgines, el que segueix és una selecció d'idees i conclusions que em semblen particularment rellevants d'un diagnòstic "d'una societat del desassossec". Una definició ben adequada per a definir la situació social mallorquina farcida d'angoixa, ansietat, intranquil·litat... per les dificultats d'arribar a fi de mes, per no poder engegar un procés d'emancipació i constitució d'una llar, pels efectes del no funcionament dels ascensors socials, per no poder gaudir del dret a l'illa a conseqüència d'un model de turistificació bestial, i pel fet d'observar amb aprensió els efectes del canvi climàtic sense accions d'autèntica adaptació i mitigació.

L'informe que coment no s'està de defensar un canvi radical de paradigma civilitzatori que posi al centre la interdependència, l'ecodependència, i la cura. Tot analitzant com la desigualtat ha canviat l'estructura social. Una dinàmica desigualitària impulsada per, entre altres factors, l'elevada incidència dels salaris baixos, l'ampliació de les desigualtats en altres dimensions de l'ocupació diferents del salari (jornada, exigència d'insuportables de ritmes de treball, possibilitats de conciliacions, etc.), la persistència d'un nivell alt d'inestabilitat laboral, l'aparició de noves desigualtats laborals relacionades amb les tecnologies digitals, la reducció dels salaris inicials de les noves generacions. En la magnitud d'aquesta reestructuració social ha sigut clau la perduda de garantia d'integració social del treball remunerat.

A tot plegat, afegim-hi que i) es manté la minsa capacitat de la intervenció pública per a reduir la desigualtat; ii) la pobresa és més consistent, jove, i crònica; iii) la privació material augmenta malgrat el creixement econòmic; iv) la feblesa de les prestacions monetàries condicionades determina  un risc més gran de pobresa; v) les desigualtats en la riquesa s'han ampliat, sent l'habitatge el factor clau (no em puc estar de dir que FOESSA desmunta el "mite de l'escassetat" amb la següent dada: 3,8 milions d'habitatges buits conviuen amb l'exclusió social); vi) la desigualtat d'oportunitats en l'origen (de classe, nacionalitat, etc.) determina la vulnerabilitat futura, que és cada vegada més perdurable; vii) la transició energètica genera noves desigualtats. Sense esgotar els temes que analitza la Fundació FOESSA m'interessa subratllar les àmplies referències al deteriorament ecològic, la insostenibilitat ambiental del model de desenvolupament, o el paper dels moviments socials i dels nous cicles de protesta com, a tall d'exemple, els protagonitzats per la plataforma "Menys turisme, més vida".

Ara bé, el punt més rellevant, per venir d’on ve, és l'apartat intitulat "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", que proposa actuar sabent-nos part d'un sistema-món, tenint molt presents els riscos de la prolongació del model present, conscients que el futur no està escrit, però que l'hem de decidir ja. I, com a recursos per a la construcció de l'alternativa, proposen: "La imprescindible, però oblidada, perspectiva feminista"; "l'ecologia profunda / ecologia social / ecologia integral"; "l'aportació de l’/les espiritualitat(s)"; i "la rellevància de l'ecofeminisme". Tot plegat acabant amb una crida "Per una societat i un món centrats en la cura". Després de cadascun d'aquests informes d'àmbit estatal, FOESSA sol fer una explotació de les dades i una adaptació dels anàlisis generals  aterrant  en la realitat concreta de les Illes Balears. Per tant, ocasió hi haurà per a comentar-les. Mentrestant, quedem-nos amb aquesta caixa d'eines per combatre la intempèrie neoliberal dita turistificació. 

Una ILP pel dret de la gent gran a tenir una vida digna

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-10-2025)

Fa temps que les entitats de les Illes Balears que treballen per a la inclusió social assenyalen l'existència d'una situació de pobresa en el col·lectiu de persones pensionistes. Sense anar més lluny, la Xarxa per la Inclusió Social-EAPN-Illes Balears, en el seu informe "L'estat de la pobresa a les Illes Balears 2024", posa de manifest que el 39% de pensionistes de les Illes, és a dir, 80.000 persones, reben una renda inferior al llindar de la pobresa (785 €, en 14 pagues), i que gairebé 34.000 pensionistes estan en situació de pobresa extrema, donat que cobren menys de 523 € (en 14 pagues). Per tant, no es pot al·legar ignorància d'aquesta problemàtica, però sí que cal indignar-se per la generalitzada falta de voluntat politicosocial per abordar aquesta situació, i, amb un mínim de sentit de justícia social, buscar solucions en el marc de les competències autonòmiques que tenim a l'abast.

Ara bé, el "llindar de pobresa" -tot i servir per fer sonar les alarmes sobre l'existència de pensionistes pobres- no és el millor indicador per a avaluar la, diguem-ho així, magnitud de la tragèdia i la descohesió social. És absolutament inversemblant que una persona amb un ingrés anual entorn dels 11.000 €, malgrat estar a fregar de no ser oficialment pobre, pugui desenvolupar una vida digna. Tingui's en compte que el proppassat  juliol el sindicat CCOO va presentar un informe força rigorós en el que xifrava en 31.646,58 euros bruts anuals el salari de referència necessari per a viure dignament a les Illes Balears. Val a dir que el debat i disputa sobre els salaris de referència i els salaris mínims regionals recorre la UE. Però, malauradament, en el Regne d'Espanya només està present en el debat politicosocial d'Euskadi, i, en menor intensitat, de Catalunya. En qualsevol cas, mentre aquest debat no avanci, esdevingui en matèria conflictiva, i, veritablement, en disputa, no hi ha una altra opció que remetre'ns al Salari Mínim Interprofessional (SMI) del conjunt de l'Estat.

Vull pensar que ningú -excepte els dogmàtics i aferrissats seguidors de la moto-serra de Javier Milei i companyia- no posarà en dubte el problema de la pobresa en l'àmbit de les pensions, ni l'associació entre SMI i condicions materials mínimes per a una vida digna. Vet aquí, idò, la importància de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) "pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" que, impulsada per la Coordinadora Balear per la defensa de les Pensions Públiques, fa unes setmanes es va registrar al Parlament de les Illes Balears.

L'esmentada ILP pretén que tota persona titular d'una pensió pública -amb l'excepció, a causa de la seva naturalesa, de les d'orfandat i a favor de familiars- de quantia inferior al SMI i que compleixi les condicions establertes en la norma que es proposa (patrimoni modest, absència d'altres ingressos, empadronament...) cobri un complement autonòmic de caràcter social que complementi la pensió fins a arribar al SMI. Val a dir que, amb aquests requisits, el nombre de persones jubilades que es veurien beneficiades serien entorn de noranta-quatre mil, la immensa majoria dones, per la qual cosa aquesta ILP esdevé, també, en un instrument clau per avançar en l'eliminació de la brutal bretxa gènere pel que fa a la quantia de les pensions.

Els promotors fem constar en el preàmbul del text articulat de la ILP que la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al SMI té la seua base legal en els principis rectors de l'activitat pública, establerts en l'article 12 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, i, més concretament, en els següents preceptes estatutaris: a) Article 16 sobre Drets Socials que, en el seu apartat tercer, estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s'haurà de centrar, prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones grans per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual". I b) L'exercici de les competències exclusives de la CAIB de benestar social regulades en l'article 30 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i les competències de desenvolupament legislatiu i execució que estableix l'article 31.12 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.

Per tant, hi ha marc legal, hi ha una evident necessitat social, és una qüestió d'equitat i cohesió social. Erradicar la pobresa dels i, sobretot, de les pensionistes, ens cal i és possible. És qüestió de dignitat!

Pobresa laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14/08/2025)

Va haver-hi un temps -ben entrat el segle XX- que tenir un treball remunerat, una ocupació laboral retribuïda, assalariada o autònoma, tant se val, era gairebé un automatisme d'integració social. Si més no, ho era per a la gran majoria de les classes subalternes. Ara bé, no ho era per a grups quantitativament molt marginals de la població ocupada (amb treballs d'extrema temporalitat i a temps parcials de jornades extraordinàriament curtes, amb contractacions de breus substitucions, falsos i precaris autònoms, treballadores de la llar, etc.). Però, vaja, hi havia una associació simbòlica i material entre treballar i no ser pobre, és a dir, no tenir greus carències materials. De fet, a la que durant molt temps anomenaren "Vella Europa", s'equiparava pobresa i inactivitat laboral. La, diguem-ho així, categoria laboral de treballadors pobres era tan poc nostrada - i tan "made in USA"- que, fins i tot als poc amics dels anglicismes, no ens va quedar més remei que incorporar el terme "working poor". Aquesta relació quasi directa entre integració en el mercat de treball i integració social va ser consubstancial amb la posada en marxa -en alguns indrets, com ara el Regne d'Espanya, a empentes i rodolons- de l'estat del benestar, i motor essencial del, amb més o manco impuls, funcionament dels anomenats "ascensors socials". D'aquí el valor democràtic de l'horitzó de la plena ocupació. Tot plegat ho va resumir en tres paraules la coneguda sociòloga del treball Margaret Maruani (1954-2022): "treball, idò existesc". Però, cal remarcar-ho, existir en democràcia ha de permetre l'existència material digna de tothom.

També va haver-hi un temps, uns autors, i unes autores, que rebaixaren críticament la suposada capacitat del constructe economicosocial “plena ocupació” d'actuar com una mena de bàlsam de Fierabràs, per a tots els problemes socials. Avui per avui, s'escau citar l'article intitulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) de Michał Kalecki. Ja, aleshores, el prestigiós economista polonès ens advertia que "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", i afegia que segons quina "doctrina econòmica de la plena ocupació [la de la seva època] no redueix els guanys [empresarials] perquè no implica cap tributació especial". Veritat que, amb una actualitat caracteritzada per "bones" dades d'ocupació laboral i rebaixes fiscals als rics, i, especialment, als molt rics, calia citar Kalecki?

Ara bé, amb el triomf urbi et orbi del neoliberalisme -exemplificat en les paraules de Margaret Thatcher: "El meu gran èxit va ser Tony Blair"-, i amb la progressiva turistificació total com a forma d'integració balear a la globalització reganiana&thatcheriana, entràrem en un període històric de "reforma laboral permanent", és a dir, d'ocàs de la garantia d'integració social del treball remunerat. A l'anglicisme "working poor", a desgrat,  vam tenir que incorporar-ne, en les anàlisis crítiques de les relacions salarials d'altres, com ara "in-work poverty", és a dir, "pobresa activa". Sí, els treballadors i les treballadores pobres es van fer presents en el  nostrat mercat laboral. S'havien produït "Les metamorfosis del treball i de la relació salarial", que el doctor en Sociologia per la Universitat de la Sorbona, i catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Prieto, explica al seu llibre així intitulat.

Per a la cohesió social, per fer que el treball assalariat i autònom compensi de debò (i no ho fa si la retribució no basta, ni tan sols, per pagar un lloguer i omplir la gelera), per  aconseguir que revifi un model social d'ascensors socials ascendents amb més o menys velocitat, per reduir les desigualtats i fer, en definitiva, que les classes subalternes visquin vides volgudes, ja no basta que hi hagi un gran volum de gent treballant. El gran problema del mercat laboral illenc és la pobresa laboral que genera. En aquest sentit, les dades recentment publicades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al segon trimestre de 2025, dibuixen una situació a les Illes Balears de plena ocupació (situació que, amb alguns matisos, corroboren les dades registrals mensuals d'atur administratiu i d'afiliacions a la Seguretat Social). Però és una informació parcial per avaluar la qüestió laboral i salarial. Necessitam urgentment una altra EPA, l'Enquesta de Pobresa Activa.

Encertar en la definició del complex terme de pobresa laboral no és cosa fàcil. Per exemple, la definició de la UE, a parer meu, serveix únicament per avaluar l'extrema pobresa laboral. En qualsevol cas, cal, com sempre, fer-se primer les preguntes adients per aconseguir que les respostes siguin socialment útils. Per exemple, per què un gran nombre de persones, malgrat treballar, no aconsegueixen accedir a un nivell de vida decent?; D'acord amb el cost de la vida de les illes Balears, quin llindar de risc de pobresa laboral hauria de fixar-se?; És encertat referenciar els augments de salaris a un IPC en què l'habitatge només pondera un escatit 12,16%?; Podem seguir sense acceptar que el fet que la gent treballadora pugui ser pobre és una patologia social que ens indica que alguna cosa no va bé? Sense risc a equivocar-me, avanç una resposta: Plena ocupació no és, ni de bon tros, sinònim de plena qualitat de vida per a tothom.

 

Valors [de PPVox] sense esperit democràtic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-06-2025)

L'única virtut que té l'acord de PP-Vox per a l'aprovació dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de 2025 és que deixa per escrit, negre sobre blanc, que "las medidas incluidas en este documento son reflejo de los valores compartidos...". Fixeu-vos que escriuen "valors" i no "principis". Aquesta darrera fórmula no m'hauria cridat l'atenció, ja que és més emprada en documents d'aquest tipus,  i és un mot fàcilment associable amb Vox, per allò de la "Ley de Principios del Movimiento Nacional", o amb el "prohensisme marxista" del "aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d'altres", en cèlebre frase del gran Groucho Marx. És a dir, dels principis d'autonomia i d'absència de motxilles, que pregonava la presidenta Prohens a l'inici de legislatura, a, no sols la dependència i motxilla imposades per Vox, sinó, fins i tot, l’obligació de compartir valors.

La definició, gairebé canònica i simplificada, de valors ens diu que són conceptes,  qualitats, o tarannàs que són percebuts com a positius o desitjables en el marc d'una cultura o societat determinada. Es tracta, en definitiva, de valoracions o interpretacions de determinades situacions o conceptes des d'un punt de vista moral o ètic. Per això, és possible parlar de valors socials, religiosos, morals, cívics, etc. Al capdavall, els valors són la manera de cadascú de transitar per la vida. Per tant, queda autoreconegut que el transitar governamental de PP-Vox és compartit. Ho ha sigut sempre compartit el projecte del constructe politicoelectoral de PPVox. Allò que ha estat en disputa en l'última dècada i escaigs, i que encara ara continua, és el grau d'acceleració de la implantació del mix de valors retrògrads compartits.

L'acord pressupostari de PP-Vox del proppassat 30 de maig és una embranzida més d'aquest transitar compartit en funció de valors sense esperit democràtic. No se'm mal interpreti, no dic que aquest infaust acord no sigui el resultat del joc parlamentari democràtic. Però, no se m'oblida que "és un error tràgic pensar que les institucions democràtiques, o fins i tot les eleccions lliures, garantiran la continuïtat de la democràcia liberal". Són unes sàvies paraules de Rob Riemen al llibre "L'art d'esdevenir humà" en què, per emfatitzar les contundents paraules anteriors, ens recorda que Thomas Mann, a la famosa conferència dictada als EUA "La victòria arribada de la democràcia" (primavera de 1938), ja havia dit que, després de la seva experiència vital de l'ascens i caiguda de la República de Weimar a Alemanya, "la lliçó que n'havia après era que l'únic fonament possible de la democràcia és l'esperit democràtic", altrament dit, l'esperit de no odiar al discrepant, al diferent...

El document acordat destil·la odi. Odi a l'equitat fiscal, i enaltiment de la revolta antifiscal dels poderosos al clam de "visquin les grans desigualtats!"; odi a les persones excloses de l'exercici del dret a d'un habitatge digne, i glorificació de la mercantilització d'aquest dret; odi rabiós a la nostra llengua pròpia, la catalana, i, de retruc, a millorar l'escola pública; odi als immigrats i a les persones més desvalgudes, al capdavall, pura aporofòbia; odi a la comunitat científica, i, en conseqüència, rebuig del "pacte verd europeu"; odi a la memòria històrica mitjançant la negació de memòria i reconeixements democràtics a les víctimes del franquisme. Tant odi és, com a mínim, un gran estrès per a la convivència democràtica. Tanta sort que els anticossos democràtics de la societat civil no fallen mai. Sigui l'Assemblea de Docents, l'OCB, la Xarxa per la inclusió Social EAPN-Balears (que, en un exemplar gest de coherència, ha abandonat els pactes per a la Inclusió Social amb el Parlament, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma, a causa de l'acord entre PP i Vox que comentam), els diversos moviments en defesa de l'habitatge, i, conseqüentment, en contra de la turistificació desfermada; etc.

En aquest, diguem-ho així, inici de revolta, la pancarta a la façana de l'institut Ramon Llull de les avingudes de Palma proclamant "Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i l'antiracisme" és tot un símbol de resistència democràtica, de persistència en la defensa de l'esperit democràtic, i, concretament, contra el significant del pacte pressupostari de PPVox. Com ens recorda Rob Riemen en l'abans esmentat llibre, l'emperador-filòsof Marc Aureli, ja sabia fa molts segles que "La degeneració del pensament raonable és una pestilència, molt pitjor que qualsevol contaminació nociva i putrefacció de l'aire que respirem. Perquè això últim afecta els éssers vius en la seva vida biològica, però la corrupció és una pestilència d'animals en tant que són animals; però la degeneració del pensament afecta els homes en la seva condició humana mateixa". Només amb una superba degeneració del pensament i del esperit democràtic es pot justificar, per exemple, el manteniment de Gabriel Le Senne com a president d'un parlament democràtic. “És el colmo!”

 

Guerra a la llibertat d’expressió i d’informació

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2025)

L’escriptor britànic Ian McEwan és un d’aquests intel·lectuals amb capacitat d’avançar-se en la denúncia dels mals d’època, i plantejar-los sense embuts. Per exemple, a “L'espai de la imaginació” -un breu text sobre l’assaig d’Orwell “Dins de la balena”- ens diu que “hi ha una qüestió vital per als escriptors i els lectors: Arreu del món la llibertat d’expressió comença a ser un privilegi en retrocés”. Quan McEwan escriu això (l’esmentat llibre va ser editat originalment el 2021, i traduït al català un any després) donava per a evident la manca de llibertat d’expressió a Rússia i a la Xina, alhora que observava, coincidint amb la finalització de la primera presidència de Donald Trump, l’extensió planetària del qüestionament de l’aplicació no retòrica de l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La guerra a la llibertat d’expressió i d’informació no s’ha declarat més enllà del “confortable” occident -si és que amb Trump a la Casa Blanca continua tenint algun significant el mot “occident”-. Aquesta guerra és ben present a la nostra vida quotidiana. En tenim certa tradició. McEwan ens recorda que la llibertat d’expressió va desaparèixer a l’Europa medieval del cristianisme durant un miler d’anys. I hi afegeix que “encara va haver de passar més temps per reivindicar els escrits d’un lliure pensador com Demòcrit”. Amb l’auge del negacionisme envers el coneixement científic, vés a saber si es tornarà a censurar la teoria de Demòcrit (dècada del 460 a.d.C.) i del seu mestre, el filòsof i físic Leucip,  la veritat científica segons la qual la matèria està composta per àtoms!

Aterrant a coses més concretes i mundanes, allò que fa trontollar la llibertat d’expressió i d’informació és la geopolítica d'un règim de guerra com l’actual, i d’un capitalisme caníbal de la democràcia igualitària econòmicament i socialment,  dels drets sociolaborals i de ciutadania, del planeta i, en definitiva, de la vida; i, per contra, delicat i summament amable amb el militarisme, el complex militar-industrial, l’austeritat per a la ciutadania pobre, les grans desigualtats, el creixement infinit, i, en definitiva, la desdemocratització.

De tot plegat en parlen les organitzacions i institucions defensores dels drets humans en els seus informes corresponents al proppassat 2024, publicats enguany. A tall d’exemple, Amnistia Internacional (AI) en la seua anàlisi de les tendències globals de les violacions del dret internacional humanitari en els conflictes armats, la repressió de la dissidència, la discriminació, la injustícia econòmica i climàtica, i l'ús indegut de la tecnologia per a vulnerar drets humans, no s’està d’afirmar que “les autoritats van introduir o van intentar introduir noves restriccions del dret a la llibertat d'expressió”. AI, en un concís resum, afirma que “2024 ens va deshumanitzar". Touché! Pel seu costat, Human Rights Watch (HRW) és contundent en afirmar que “el sistema de Drets Humans està baix amenaça”, i, per tant, la llibertat d'opinió i d'informació estan sota amenaça. Segons HRW, això succeeix en un món en guerra i armant-se. Val a dir que l'Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) corrobora aquestes tendències globals a l’àmbit europeu.

M’interessa posar especial atenció a l'informe anual de l'organització FREEMUSE sobre l'estat de la llibertat d'expressió artística en 2024, que alerta de l'increment de la censura i la persecució en un context de guerra i inestabilitat. També destaca l'augment de l'autocensura i de la por. Aquesta organització no governamental internacional independent, que advoca per la llibertat d'expressió artística i la diversitat cultural, que té estatus consultiu especial de les Nacions Unides per al Consell Econòmic i Social (UN-ECOSOC) i estatus consultiu amb la UNESCO,  apunta que la censura sobre Gaza va ser una de les principals amenaces a la llibertat d'expressió artística en 2024. Mala peça al teler si ni tan sols progressem en llibertat de creació artística per a mostrar, representar, i interpretar un genocidi!

Posem finalment un focus especial al fet que Reporters Sense Fronteres (RSF) sostingui que la llibertat de premsa ha empitjorat a tot el món en l'últim any, tot constatant que, en el 56,7% dels països "la llibertat de premsa és inexistent i l'exercici del periodisme és especialment perillós". Destaquen com a més rellevants, però no únics, llocs com a Palestina, amb 200 periodistes assassinats en 18 mesos, o la Xina, que qualifiquen de la presó més gran de periodistes del món.

Què en podem treure de tot plegat? Idò que hi ha una guerra declarada als DDHH en la qual la llibertat d’expressió i d’informació no són zones de pau. En el règim de guerra actual potser mai hauríem conegut la recerca periodística sobre les presons volants per a segrestos de la CIA, publicada en 2005 per Diario de Mallorca. En el millor dels casos, els autors -els periodistes Matías Vallés, Marisa Goñi, i Felipe Armendáriz- hauria d’haver vençut entrebancs professionals i personals molt més terribles que els de fa vint anys. Els temps han canviat a pitjor. Per què? Doncs perquè tal vegada no hem tingut a bastament presents les lliçons contingudes al llibre “Sobre la tirania” de Timothy Snyder. En el cas que ens ocupa, la que diu: “Estigues alerta amb l’ús de les paraules extremisme i terrorisme. Sigues conscient dels fatídics conceptes d’emergència i excepció. Enfadat amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic”.

 

Què volen aquesta gent vers el Sàhara Occidental?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-05-2025)

El març de 2022 la Casa Reial marroquina va fer pública una carta enviada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Mohamed VI en què s’oficialitzava un canvi de posició de la política espanyola envers el procés de descolonització inconclús del Sàhara Occidental. El PSOE en el govern claudicava a les pressions dels EUA i del Marroc acceptant amb tots els ets i uts la no-solució marroquina -és a dir del colonitzador- a un conflicte que dura, si fa no fa, mig segle. Des de llavors la política exterior espanyola ha acceptat de facto -de jure no poden perquè és clamorosament il·legal- que un conflicte de descolonització se solucioni sense que els colonitzats exerceixin el dret a l’autodeterminació, i, per tant, negant qualsevol possibilitat d’independència. La proposta del majzén (l'oligarquia del règim medieval marroquí), recolzada entusiàsticament pel trumpisme, els dirigents nominalment socialistes, i els inconfessables “interessos d’estat” de França, consisteix en l’atorgament d'una inconcreta autonomia al Sàhara Occidental. Una pseudoautonomia que el poble sahrauí, i el seu legítim representant el Front POLISARIO, rebutgen.

Formalment, la relació del PSOE, si més no de les altes instàncies partidàries i governamentals, amb el poble sahrauí quedà fixada en la hipòcrita doctrina -bastant practicada a Occident, tot s’ha de dir- d’ “ajuda humanitària sí, drets humans i legalitat internacional, no”. Davant aquest gir polític i cultural, el sempre actiu moviment solidari amb la causa sahrauí reaccionà amb indignació i mobilització, i -això és força important- va ser acompanyat per la totalitat de les forces polítiques parlamentàries, excepte, òbviament del PSOE, i de Vox. És cert, i s’ha de valorar molt positivament, que aquesta enèsima traïció als homes i dones de la que fou la cinquanta-tresena  província espanyola va ser criticada per un bon nombre de persones afiliades o simpatitzants del Partit Socialista mitjançant la signatura d’un manifest intitulat “Socialistas por el Sahara”. En qualsevol cas, com certifiquen els darrers esdeveniments, l’esmentat manifest se'n va anar a la paperera de la història, i, tret d'honorables excepcions, no va ser motiu de crisi de consciència entre defensa de la causa sahrauí i militància i simpatia partidària.

Però, quins són els darrers esdeveniments? Sens dubte el més rellevant és el que va convertir el “Dijous Sant” d’enguany en el “Dijous del paroxisme pro marroquí del PSOE”. A la memòria de l’abandó de la lluita en defensa de la universalitat dels drets humans, de la legalitat internacional, de l’empatia amb els més dèbils, del no distingir entre ocupants i ocupats, quedarà indeleble la trobada a Madrid dels ministres d'Exteriors d'Espanya i el Marroc, Albares i Bourita respectivament, per proclamar als quatre vents que les relacions entre els dos països estan en el seu millor moment després del gir en la política exterior espanyola sobre el Sàhara Occidental en donar suport el president del Govern, Pedro Sánchez, a la proposta marroquina de la famosa “autonomia imposada”. En política, i manco en política internacional, no hi ha casualitats. Per tant, no és casualitat que la trobada Albares-Bourita es fes en un context temporal en què Trump promet al Marroc la bestiesa de declarar al Front POLISARIO com a organització terrorista, s'engrandeix la presència israeliana al Sàhara Occidental Ocupat i el seu impacte i implicació en el genocidi palestí; s'enforteix el “mur de silenci”  sobre el conflicte del Sàhara Occidental i envers la trama de corrupció en el Parlament Europeu (l’anomenat “Morocco Gate”) en la que està implicat el Marroc i, entre d’altres, no pocs eurodiputats i eurodiputades socialistes; s’endureixen, amb la sistemàtica expulsió de periodistes i observadors dels DDHH, les condicions d’apartheid que sofreixen les persones sahrauís en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc i la inhumanitat amb què són tractats els presos sahrauís en els “Guantánamos marroquins"; no millora la crisi humanitària en els campaments de persones sahrauís refugiades, i la diàspora sofreix tota casta de precarietats laborals i vitals.

En el pròleg de la cerimònia del te les i els sahrauís solen dir que “El te és amarg com la vida, dolç com l'amor i suau com la mort”. Certament, és amarga la reiterada traïció socialista i del govern espanyol; però de segur és dolç l’acompanyament persistent d’un moviment solidari que, per molts entrebancs que ens posin, no defallirà. I, sobretot, l’estat ànim és suau perquè saben que la història està de la seva part, de la del Poble Sahrauí i del seu legítim representant el Front POLISARIO. Ni el Marroc, ni Espanya, ni els EUA (com es fa pales amb la lectura del llibre de Domingo Garí “Estados Unidos en la guerra del Sáhara Occidental”) no aconseguiran deslligar la causa sahrauí de la seva condició de descolonització.

Anotem, per acabar, que, des de fa anys, existeix una iniciativa cultural-musical-solidària sota el rètol de “Cantando a través del Muro. Canciones para el Sahara Occidental” que consisteix en unes caixes de CDs. En els dos primers volums els artistes participants són internacionals i el tercer està reservat a artistes de l’Estatal espanyol. La participació mallorquina és la cançó “Podries” interpretada per la gran Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama. Sens dubte l'elecció va ser encertadíssima, però tal com han evolucionat els fets i les polítiques del Sánchez, Albares i companyia, també hauria estat ben triada la celebèrrima “Què volen aquesta gent?”

 

El monòlit de la Feixina, una ferida no tancada

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14-03-2025)

El BOE del 7 de febrer de 2025 va publicar l’acord de 4 de febrer de 2025, de la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica, pel qual es declara Lloc de Memòria Democràtica l'èxode, persecució i massacre de la població civil entre Màlaga i Almeria el febrer de 1937, conegut com “La Desbandá”. Aquest acord és la conclusió del procés administratiu, iniciat un any abans, en aplicació de la Llei 20/2022, de 19 d'octubre, de Memòria Democràtica.

En l’exposició de motius s’expliquen els fets històrics coneguts i contrastats per la historiografia i la vivència de les persones que se salvaren de la massacre. Ara bé, llegits a les pàgines del BOE són particularment colpidors. Per exemple, s’afirma que [traduesc del castellà tots els continguts entre cometes del BOE, atès que d’aquest contingut, com de tants d’altres, no hi ha publicació en català] “L'èxode de les víctimes de la massacre de Màlaga-Almeria de febrer de 1937 va ser un dels episodis més cruents esdevinguts durant la guerra d'Espanya i va tenir com a protagonistes a la població civil que va fugir des de Màlaga cap a Almeria per l'antiga carretera N-340, sent perseguida per les tropes revoltades contra la República [...] Des de finals de 1936, la ciutat de Màlaga va ser incessantment bombardejada pels creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera dins de les operacions militars de conquesta de la plaça de Màlaga per part de l'exèrcit revoltat comandat pel general Queipo de Llano [...] Una de les singularitats de la massacre de Màlaga-Almeria és que, de manera sistemàtica, la població civil es va convertir en un objectiu militar. Al llarg de la fugida per la costa, la població civil va ser atacada pels creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera amb ajuda de l'aviació italiana i alemanya, deixant una reguera de víctimes mortals i ferits de difícil quantificació a causa del caos i a por que es va produir durant el trajecte”.

Tanmateix, per al que vull dir en aquestes ratlles, el punt més rellevant del BOE citat és el següent: “La declaració com a Lloc de Memòria Democràtica de l'èxode de les víctimes de la massacre de Màlaga-Almeria de febrer de 1937 ha de transcendir el propi espai físic de l'anomenada «carretera de la mort». En efecte, el fet tràgic dels bombardejos sobre la població civil, i el terror produït en ella, s'emmarca en les violacions sistemàtiques de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari. Fins llavors, la població civil no havia estat objectiu militar en època de guerra, però la massacre dels civils que van fugir per la citada carretera va inaugurar un episodi de violacions dels drets humans agreujades i expandides durant la II Guerra Mundial”.

No sé si aquest fet de transcendir el propi espai físic de l'anomenada “carretera de la mort” pot tenir efectes jurídics per alliberar espais d’enaltiment dels participants en “violacions sistemàtiques de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari” i en la inauguració d’ “un episodi de violacions dels drets humans agreujades i expandides durant la II Guerra Mundial”.  El que és segur és que justament això és el que va fer el creuer Baleares. I, cal insistir-hi, a això està dedicat substancialment encara, el monument feixista de la Feixina. I per això es manté en peu.

Ras i curt, un monument construït per honorar una màquina de violacions de drets humans és políticament incontextualitzable i, mala peça al teler si ho és jurídicament. La impossible contextualització, resinificació i/o reivindicació de valor patrimonial és un cruel menyspreu als principis i valors de memòria, veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme, i de garantia de no repetició per a tots i totes els i les demòcrates.

Amb aquest precedent de “La Desbandá” declarada Lloc de Memòria Democràtica, tant de bo qui pertoqui, mogui fitxa per reobrir la carpeta de la demolició del feridor símbol feixista de Palma. No hi haurà honor a les víctimes de La Desbandá del tot mentre es mantinguin els honors als seus victimaris. En temps de ressorgiment dels discursos de l’odi, de negacionisme històric, de menyspreu a les víctimes del franquisme, de creixent autoritarisme, més que mai cal alliberar els espais públics de tota simbologia feixista. El monòlit de la Feixina continua sent una ferida que no serà tancada fins a la seva demolició.

 

Josep Maria Llompart, la pau, i el pacifisme

Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-02-2025)

S’han engegat els primers actes de l'Any Llompart per celebrar, aquest 2025, els 100 anys del naixement de Josep Maria Llompart i de la Peña. Una celebració que parteix d’una declaració conjunta -i supòs d’una voluntat i sinceritat política desigual- de l'Obra Cultural Balear, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la Universitat de les Illes Balears, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma. En qualsevol cas, tant de bo esdevingui en una celebració profundament popular.

En aquest sentit, em sembla un molt bon senyal que el president de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, no s’estigui de manifestar la voluntat de l’entitat de celebrar, recuperar, i divulgar la figura i obra de Llompart. Una obra literària que és, almanco a parer meu, “Un cant per una pàtria”. Que no ho és una autèntica pàtria, la poesia? De tota manera, no m’atrevesc a escriure ni una paraula més sobre la dimensió de poeta, assagista, i grandíssim divulgador de la cultura catalana del senyor Josep Maria Llompart. D’altres, infinitament més capacitats i capacitades que l’escrivent d’aquestes ratlles, ben segur ho faran. Ara bé, sí que gos -tot i que sigui com un dels que “anem capcots, orgullosíssims / de la nostra preciosa inutilitat”- a dir qualque cosa per a la recuperació i divulgació del, en paraules del president de l’OCB, “lideratge cívic” de Llompart. Gos a fer-ho, i, alhora, m’esglaia no estar a l'altura del repte.

Segur que no erro en afirmar que és força coneguda la seva participació en la lluita contra la dictadura franquista, o la valenta defensa de la unitat de la llengua catalana en el discurs -en què parlà del català com llengua pròpia de casa nostra- de cloenda de la manifestació per l’autonomia del 29 d’octubre de 1977 amb l’enèrgic i inoblidable crit de “català, català i català”. Llompart contestava així a un grupet de secessionistes lingüístics a una Plaça Major de Palma plena de gom a gom. Ni una cosa ni l’altra eren fàcils en els respectius contexts. Tanmateix, Josep Maria Llompart demostrà valentia, coratge i mestratge (la pusil·lanimitat no és sinònim de guiatge ni de lideratge) en molts altres àmbits gens còmodes, i, potser, menys coneguts o recordats. Per exemple, el següent:

Fruit de la imparable mobilització social, el Govern del PSOE de Felipe González, que havia transitat de l' “OTAN, d’entrada NO” a l’ “OTAN, Sí”, va convocar un referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord del 12 de març de 1986. A Mallorca es varen constituir diverses instàncies unitàries partidàries del No. La més representativa va ser, sens dubte, la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN de què en formaren part, entre d’altres, l’ Associació de Mallorca per la defensa de la salut publica, l’ Associació de marginats "la Sapiència", l’ Associació cristiana de professionals, CCOO, la Federació d'Associacions de Veïns, el Front d'Alliberament Gay de les Illes, el GOB, la Joventut Obrera Cristiana, Justícia i Pau, l’ Obra Cultural Balear, el Partit Comunista de les Illes Balears, el PSM, o l’ STEI.

En el document de constitució de la dita Plataforma Cívica s’hi afirmava que el món de llavors vivia “una greu situació derivada de la confrontació dels blocs militars, la cursa d'armaments fa que les despeses bèl·liques siguin cada cop més nombroses dins un món on encara milions d'éssers humans pateixen fam, misèria i desatenció”. Els sotasignats d’aquella acta de constitució es declaraven “convençuts que l'Estat Espanyol ha d'abandonar l'OTAN, ja que la nostra pertinença a aquesta organització suposa: un agreujament de la carrera armamentista i de la confrontació entre els blocs militars; la pèrdua de la nostra neutralitat i de la nostra sobirania; un increment de les despeses militars; molt més perill de veure'ns involucrats en conflictes bèl·lics, i, en definitiva: una major inseguretat del nostre país davant d'un món enfrontat amb blocs militars”. El document esmentat anava acompanyat d’una molt plural llista d’adhesions a títol personal entre les que no hi faltava la de Josep Maria Llompart qui, a la presentació pública de la Plataforma Cívica per la Sortida de l'Estat Espanyol de l’OTAN, que es va fer unes setmanes abans del referèndum a l’Hotel Almudaina de Palma, va tenir un paper força rellevant (si la memòria no em falla, va ser el portaveu).

Em sembla que s’escau recordar aquesta mostra del compromís de Llompart amb la pau i el pacifisme al món, tot i que fos a contracorrent de la “correcció política del moment”. A parer meu, reivindicar l’exemple de Llompart com a home de pau és absolutament oportú en l’actual situació de desgavell civilitzatori, en què la banda sonora són els tambors de guerra, el guió de l'esdevenir de la humanitat sembla plegat de genocidis televisats i retransmesos per les mal anomenades xarxes socials, i de normalització de l’armamentisme a balquena.

Contra els desoris que provoquen els autoritarismes imperials -i especialment per fer front a la seva voràgine guerrera- ens calen molts compromisos vitals, ètics, morals, cívics com el de Josep Maria Llompart; mobilització i autoorganització de la societat civil; i... que no ens falti la poesia: “Creieu-me, assossegueu-vos, contempleu-vos / en l’aigua de la pau que el cel dibuixa / sobre el mar de migdia. / Veniu, menjau, beveu / reproduïu-vos. Dormiu en els cotons de la pau. / Reposeu en els braços de la pau. / Requiem aeternam...".

Notes: 1. Tots els textos entre cometes dels quals no s’ha citat expressament l’autoria, corresponen a poemes de Josep Maria Llompart. 2. Per a aquest article ha sigut imprescindible consultar les publicacions “Pissarra” de l’STEI, i “Unitat” de CCOO de les Illes Balears de febrer i maig de 1986, respectivament.

Lloguer turístic: "Quin escàndol, aquí es juga!”

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 28-01-2025)

Fa anys i panys que els moviments socials -singularment, tot i que no exclusivament, els ecologistes, veïnals, i de defensa de l’habitatge com un dret incondicional de ciutadania- han aconseguit introduir en el debat públic la gran contradicció entre societats amb un pes important del lloguer turístic i cohesió social. Cal que digui, no fos cas que me n’oblidés, que empro el terme contradicció en l’accepció d’oposició absoluta entre dos termes. Val a dir, també, que el debat públic sobre les conseqüències del mix voladura del sentit comú d’època sobre separació d’espais turístics i residencials, tecnologia de plataforma al servei de la turistificació, i desregulació ideològica (altrament dit, d'estricta regulació a favor dels poderosos) ha sigut sempre un debat polaritzat.

En mig del brogit del suculent negoci d’uns pocs, no fa massa temps vam haver de menjar per pa i per sal vehements defenses del lloguer turístic, identificant-lo amb la democratització del turisme, el repartiment dels beneficis crematístics, d'una imaginària “mallorquinitat” a cop d’economia col·laborativa que no tenia res de realisme i molt de màgic, però que va servir per bastir un relat que va funcionar gairebé tan bé com el realisme màgic del segle passat en l’àmbit literari i de les arts visuals. La persistència d’aquests discursos  era especialment contumaç en els àmbits del “progressisme neoliberal”. A l’altre costat ideològic, amb aplicar el lliure albir dels mercats ja en tenien prou.

De tota manera, qui veritablement ha polaritzat el debat han estat les víctimes de la gentrificació; de la pobresa laboral, habitacional i vital; dels sectors que no ens resignàrem a ser expropiats d’un dret tan fonamental com el dret de ciutat, definit per Henri Lefebvre a mitjan segle passat. “Ciutat per a qui l’habita, no per qui la visita” és, encara ara, més que un eslògan. Malauradament, va ser impossible teixir acords entre víctimes i victimaris. La veritat incòmoda sobre les conseqüències socials i ambientals del batibull del lloguer turístic “no dona vots”. Pollença n’és un exemple conspicu!

El cas és que, en els darrers mesos, sembla que visquem en l’escena de la celebèrrima pel·lícula Casablanca. Concretament, en aquella que en el Rick's Cafe Americain, on s’escolta música, es beu, i es juga amb plena complicitat, degudament retribuïda, de l’autoritat francesa, el capità de gendarmes Renaul, alhora que recull els guanys de la ruleta, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”. És una de tantes meravelloses escenes de la pel·lícula. En aquest cas, per retratar el cinisme.

En aquestes estam pel que fa al debat públic entorn del lloguer turístic. A ca els meus pares solíem emprar el refrany “a bones hores, caragols” per a referir-se a opinions o decisions que arribaven tard, havent pogut arribar a l’hora que tocava. En aquest sentit, benvinguda sigui la reivindicació sindical per a la imminent negociació del Conveni d’Hoteleria de les Illes Balears de que aquest conveni s’apliqui al personal que fa feina en els habitatges de lloguer turístic. Tant de bo es converteixi en una realitat! Ara bé, deixau-me dir que “a bones hores, caragols!”. Són massa anys d’una mena d’apartheid laboral on la precarietat i la pobresa laboral són la norma, del qual no hi ha dades a conseqüència de la instauració d’un autèntic angle mort sobre les condicions de treball. Malauradament, en un exercici esfereïdor de cinisme, no s’ha volgut fer cas a experts, com ara Adrián Todoli Signes, per fer emergir tota la realitat empresarial i laboral submergida d’un sector que viu en una situació de privilegi en què tot és cera del Corpus en matèria de frau sociolaboral.

De cinisme n'hi ha molt en la campanya de les administracions contra el lloguer turisme il·legal. Això va de soi! El punt veritablement important és que aquesta obligació institucional sigui eficaç. Per a això calen, a més de recursos suficients, sancions veritablement dissuasives. Ocultar sota el compliment d’una obligació, com és perseguir les il·legalitats, un desistiment en la necessària implementació de polítiques decrecionistes del nombre de places de lloguer turístic és com cridar “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!” mentre qui crida s’embutxaca el delme del joc il·legal. Amb tot, el cas més al·lucinant que, en matèria de cinisme, supera amb escreix l’esmentada escena de Casablanca, és que ara –“a bones hores, caragols”- el president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, ha proposat que els pisos turístics siguin tractats com a negocis, la qual cosa implicaria que hagin de pagar impostos com la resta d'activitats econòmiques, incloent-hi l'IVA. A las! Fins ara no ho eren un negoci?

En qualsevol cas, tornant per un instant a la pel·lícula Casablanca, no sembla possible que amb el lloguer turístic pugui sorgir el principi d’una bona amistat amb la justícia ecosocial.