Renda Bàsica per a la cultura

Publicat originalment a dBalears (24-08-2025)

"Només la cultura fa ciutadans lliures" ens va deixar dit Emili Darder. No seré jo qui esmeni al batle republicà de Palma assassinat pels feixistes. Però, després de tants anys de neoliberalisme i de mutacions del capitalisme cada cop més extractivista i injust, em permetran que, un poc resumint bona part del pensament de Remedios Zafra entorn de les precarietats de la majoria dels i de les artistes, afegeixi que no és mai veritat que els pobres siguin lliures. Cultura i pobresa és un monumental oxímoron.

La cultura com a eina alliberadora exigeix de treballadores i treballadors culturals radicalment lliures. Per a la creació i la gestió cultural calen persones que s'atreveixin a saber, que tinguin l'atreviment d'arriscar-se, de transgredir, d'usar la seva pròpia raó, d'autodeterminar-se com a creadores i impulsores de projectes culturals. És a dir, ens cal que les persones que es dediquin a la cultura tinguin capacitat efectiva per a exercir el kantià concepte del "sapere aude". Ara bé, és això possible sense tenir garantit el dret de ciutadania a l'existència material? Ho és només per a la minoria de persones que neixen riques o molt riques. Per contra, és un impossible per a la majoria de la ciutadania que, diguem-ho així, té un rang de "ciutadania precària". La meritocràcia és una fal·làcia colossal.

Vet aquí el gran valor de la proposta estratègica de Renda Bàsica (RB). El sentit que té un ingrés monetari bàsic, pagat a tothom i incondicionalment, per a cobrir les necessitats vitals, és, a parer meu, doble. És l'única manera realista d'erradicar la pobresa -i, per tant, de reduir les grans desigualtats-, alhora que, en paraules de David Casassas en el projecte dirigit per Marina Garcés intitulat Humanitats en acció, és "una expressió contemporània del vincle entre llibertat i gaudi de recursos que la tradició republicana, que ha conformat el gruix de les tradicions emancipatòries dels darrers dos segles, sempre ha fet seu". Sens dubte, la RB és una finestra d'oportunitats perquè hi hagi més vides que valguin la pena ser viscudes, més persones veritablement empoderades, amb més cultura, i, de debò, més lliure. En definitiva, per fer realitat els ideals republicans d’Emili Darder.

Fa temps que la RB és una proposta aixoplugada pel món de la cultura. Aquest aixopluc es va fer molt palès durant la pandèmia de la covid-19. Fins i tot, es va afirmar que "una renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible". En temps postpandèmics -potser amb menys rotunditat-, es continua fent costat a la RB com a element imprescindible d'una autèntica política cultural. Òbviament, això passa en els entorns dels malestars i precarietats culturals, no en els àmbits del neoliberal "business cultural". En qualsevol cas, paga la pena recordar aquelles paraules del comissari d'exposicions, historiador, crític d'art, especialitzat en art contemporani, i escriptor, Nicolas Bourriaud: "La precarietat és l'enemic declarat de la cultura".

El cas és que hi ha bones notícies, car aquests dies s'han començat a conèixer els primers resultats del programa pilot de Renda Bàsica per a les Arts que, gairebé fa tres anys, s'aplica a Irlanda amb uns resultats extraordinàriament positius. La qual cosa demostra que sí que és possible!

Sobre la factibilitat de la RB, és molt suggeridor el capítol titulat "Retorn a la desigualtat" del llibre pòstum de Zygmunt Bauman, en el que explica el concepte de la "Retrotopia". Un mot que defineix com la tendència -en el context actual de pèrdua de fe en la idea de construir una societat alternativa a allò que hi ha- a recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades. Idò, per acabar aquest capítol del llibre, Bauman ens deixà escrit "que seria un error molt greu afirmar que el projecte de la renda bàsica està condemnat al fracàs, tot just perquè els fets actuals, ben documentats, indiquen una tendència preponderant, potser fins i tot aclaparadora, envers el "retorn a la desigualtat". Aquest argument s'ha d'invertir tant sí com no: la vitalitat de la renda bàsica, un dels pocs ingredients essencials de la "utopia per a realistes" contemporània, es pot emprar d'arma molt poderosa en la lluita per invertir aquesta tendència esfereïdora, perillosa i catastròfica en potència". Som-hi! Què tal si posam el fil a l'agulla per imaginar un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura?

 

Sàhara Occidental, un desert per al periodisme

Publicat originalment a dBalears (17.08-2025)

Si hom vol escriure de conculcació dels drets humans, de deshumanització global, de necro-geoestratègia, del complex militar-industrial del segle XXI, de l'actual règim de guerra, de colonització, ocupació i règims d'apartheid, d'absoluta manca de llibertat de premsa i d'expressió, en definitiva, de la, en paraules de Kapuscinski, globalització del mal, és molt, però molt mal de fer moure els focus de l'atroç genocidi que pateix Palestina a mans de l'Estat sionista i el seu aliat USA. I, no obstant això, no queda més remei que diversificar la direcció del focus.

Evidentment, cal posar els focus sobre la guerra d'Ucraïna. Però enfocats vers l'angle que toca: els fronts de guerra, les víctimes, els econòmicament beneficiats per aquesta guerra, i no tant en les reunions de tahúrs -Trump, Putin- que, al capdavall, són negociacions de negocis i no de pau. Així i tot, del que en vull fer esment és del robust mur de silenci que planeja sobre la majoria dels conflictes bèl·lics.

Posem pel cas un que em continua semblant particularment brutal: L'ocultat genocidi a la República Democràtica del Congo. Val a dir que ACNUR manté les alarmes sobre aquest conflicte del qual se'n parla tan poc. Afeixem-ne, entre d'altres, la situació a Darfur, Sudan o Iemen. El règim global de guerra s'acarnissa amb el continent africà. D'aquí els guanys dels accionistes i directius de les empreses de la indústria armamentística,  de part de les pasteres que arriben a les nostres costes, i del Mare Nostrum  convertit en una grandíssima fossa comuna.

Ara bé, el conflicte de colonització, ocupació militar i apartheid sobre el qual té responsabilitat directa l'Estat espanyol és el del Sàhara Occidental. Recordem que, en aplicació de la legalitat internacional, Espanya és la potència administradora d'aquest territori pendent de descolonització. El problema és que el govern espanyol, en lloc de ser, d'acord amb el Dret Internacional, factor de solució d'aquest conflicte, és tot el contrari. Encara més,  el govern de Pedro Sánchez, està sent fidel a la tradició del PSOE en els governs d'Espanya (Felipe González en 1982, Rodríguez Zapatero en 2007, Pedro Sánchez en 2019) de trair el Poble Sahrauí i convertir-se en entusiasta i interessat aliat de la dictadura marroquina.

En aquesta indigna aliança necessita dificultar, tant com  pugui, la repercussió mediàtica de l'atroç conculcació dels drets humans de la població sahrauí que viu en un règim d'apartheid en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc. Per això té tanta importància que una oenegé com Reporters Sense Fronteres (RSF) denunciï la política d'expulsió sistemàtica de periodistes estrangers i les abominables condicions dels reporters sahrauís empresonats.

Paga la pena llegir i difondre el document de RSF titulat "Sàhara Occidental: Un desert per al Periodisme". És un treball ben documentat i esclaridor, amb unes conclusions contundents: S'insta el Govern del Marroc a garantir a tots els periodistes del Sàhara Occidental presos processos justos en totes les instàncies judicials, amb totes les garanties, i a facilitar la presència d'observadors internacionals que així ho certifiquin. S'urgeix al Govern del Marroc a complir amb totes les exigències de l'ONU relatives a l'alliberament de periodistes sahrauís empresonats. Es demana al Govern del Marroc que compleixi amb la Convenció contra la Tortura de Nacions Unides i respecti en tot moment la integritat física i psicològica dels periodistes sahrauís. S'exigeix al Govern del Marroc que, llevant totes les traves per a l'entrada de periodistes al Sàhara Occidental, respecti la llibertat de moviments de la premsa en el territori i posi fi a l'expulsió i deportació de periodistes. Es reclama al Marroc que respecti els drets fonamentals al Sàhara Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi no sols el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó el dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. I, finalment, s'insta la Unió Europea, i, molt especialment, als Governs d'Espanya i França, a trencar el seu habitual silenciï còmplice amb el Marroc i condemnin la repressió dels periodistes sahrauís.

I, mentrestant, el govern espanyol calla. Hi ha silencis eixordadors de tanta indignitat que els acompanya. El Sàhara Occidental és un desert per al periodisme. Ho és perquè el que va ser autoanomenat "el Gobierno más progresista de la historia" consent que aquest mur del silenci es mantingui.

TIB i hostaleria, dos conflictes amb resultats confrontats

 Publicat originalment  a dBalears (10-08-2025)

Dos conflictes laborals han marcat els darrers dies de juliol i els primers d'agost pel que fa a la qüestió sociolaboral a casa nostra: Dijous, 31 de juliol, s'arribava a un acord que permetia suspendre -i després desconvocar- la històrica vaga dels conductors del TIB en lluita pel seu conveni col·lectiu. Per una altra banda, dimarts 5 d'agost, el BOIB va publicar el text del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears que, com és sabut, la seva negociació acabà amb una històrica (per habitual) no vaga, i amb una no menys històrica trencadissa de la unitat d'acció sindical entre UGT i CCOO.

Després d'uns quants dies no seguits de vaga i gairebé una setmana de vaga indefinida, el Sindicat Autònom de Transports de les Illes (SATI) i les vuit empreses concessionàries dels autobusos interurbans de les Balears van arribar a un acord amb pujades salarials del 5%, i el 3%, respectivament, pels anys 2025 i 2026. I pel 2027 i 2028 de l'IPC, més un 0,5% addicional en 2027. L'acord inclou, i això és força important, un augment de vacances i el seu còmput en dies hàbils i no naturals, així com millores en la jornada laboral i en els períodes de descans. Les conquestes no són únicament salarials que, dit sigui de passada, l'endiablat cost de vida que patim segurament absorbirà, són d'organització del treball, i de reducció de jornada anual efectiva. En la disputa entre poder empresarial i sindical, com ha reconegut la patronal, el vencedor és el sindicat, són els treballadors.

En aquest cas, les conquestes són fruit d'una lluita liderada per la representació sindical, però protagonitzada per cada un dels treballadors del TIB, una lluita envoltada de significants, i de certa èpica, poc habituals en el sindicalisme actual: assemblees decisòries, caixes de resistència, solidaritat entre els vaguistes, i, alhora, solidaritat i simpatia per part de la majoria de les persones usuàries del servei, etc. Endemés, hi ha hagut un discurs sindical sense "fanfarronades" respecte a possibles mobilitzacions (els advertiments s'han complit), ni a reivindicacions de posar i treure, i s'ha apuntat al moll de l'os del problema: la subcontractació per part de l'administració a empreses privades de serveis essencials feta en un marc -la vigent Llei de Contractació del Sector Públic- absolutament antisocial. Per tot plegat, aquestes conquestes tenen un valor pedagògic i estratègic incommensurable. Reforcen la unitat dels treballadors i es crea un cert sentiment de pertinença de classe. En fi, així es fan les coses. I, si es vol, és possible fer-ho.

La resolució del conflicte del TIP, contrasta -i molt!- amb la de la negociació del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears. La publicació al BOIB del text signat per UGT i patronal -i rebutjat per CCOO- corrobora les meves primeres impressions al voltant d'aquest conveni.

Es confirma que el punt substancial aconseguit -gairebé únicament- és la qüestió salarial: Una pujada salarial del 6% amb caràcter retroactiu des d'abril d'enguany, seguit d'un 4% per al segon any, i un 3,5% per al tercer. Veurem quant d'aquest augment de salari xucla el desfermat preu de l'habitatge i de la carestia de la vida en general. En qualsevol cas, hom diria que, amb un poquet més de pressió i conflicte, l'acord salarial podria haver sigut millor.

Per a la resta, caldrà veure com s'aplica als centres de treball per avaluar els efectes, però és inqüestionable que la patronal aconsegueix flexibilitats per a l'exercici de drets en matèries tan importants com, entre d'altres, els dies lliures setmanals. En aquest sentit, és un conveni que normalitza un major poder empresarial. En aquest cas, sí que hi ha hagut reivindicacions de posar i treure, sens dubte, la més significativa és la petició d'UGT d'inclusió de les persones treballadores en el lloguer turístic al conveni l'hostaleria. I l'única èpica és la de la divisió sindical. Doble guany empresarial!

En qualsevol cas, allò que supera qualsevol impressió primerenca sobre la base del contingut del preacord, és la inclusió al text publicat al BOIB -i que, per tant, forma part del conveni- d’una insòlita introducció. Entre altres coses, les parts signants no s'estan d'afirmar que "l'hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals" (sic). És al·lucinant que UGT s'avingui a acordar amb els hotelers, si més no en el discurs retòric, una revisió i adaptació del nostre model de relacions laborals sense, almenys, insinuar en quina direcció. Amb més o menys precarietat? Per aprofundir en les desigualtats o per reduir-les? Amb reducció de jornada o no? Per una altra banda, de debò coincideixen patronals i UGT en el significat d’ hospitalitat i qualitat com a destinació turística? Convindria saber-ho! Ara bé, que s'identifiqui la turistificació com a element de la nostra identitat, és el súmmum o, si ho prefereixen, el colmo!

Mala peça al teler que un servidor hagi d'alabar l'acció sindical d'un sindicat gremial amb zero perspectiva sociopolítica, alhora que crític el que fa d'un sindicat com UGT. Definitivament, o no anem bé o, parafrasejant a Raimon, jo no som d'eixe món.

Permisos per naixement i cura dels fills: No basta millorar, cal transformar

Publicat originalment a dBalears (03-08-2025)

El darrer Consell de Ministres, el del 29 de juliol, ha aprovat canvis en els permisos per naixement i cura dels fills. L'acord -que haurà de ser ratificat en el corresponent tràmit parlamentari- d'ampliació de permisos per maternitat i paternitat, així com per tenir cura dels fills, és el següent: a) S'afegeixen dues setmanes addicionals al permís parental per tenir cura de fills de fins a 8 anys. Per tant, l'actual permís de 8 setmanes passarà a ser de 10 setmanes. Aquestes dues setmanes, al contrari que les altres 8, seran retribuïdes al 100%, és a dir, la persona treballadora cobrarà íntegrament el salari. Els pares i les mares les podran gaudir de manera contínua o interrompuda fins que l'infant faci 8 anys. b) Les dues setmanes remunerades al 100% es podran gaudir retroactivament des del 2 d'agost del 2024. És a dir, les podran gaudir totes aquelles famílies en què l'infant va néixer a partir d'aquesta data. c) S'amplien de les 16 setmanes actuals a 32 els permisos per naixement i cura per a famílies monoparentals que, i això és molt important, seran remunerades per la Seguretat Social. D'aquestes 32 setmanes, 28 formaran part del permís per naixement i cura durant el primer any de l'infant, mentre que s'hi sumaran quatre setmanes addicionals que es podran gaudir fins que el fill faci 8 anys, i que es podran demanar de manera contínua o interrompuda. d) Finalment, s'amplia de les 16 setmanes actuals a 17 setmanes el permís per naixement i cura del menor fins que tingui 12 mesos, o durant el primer any, des de la resolució judicial o administrativa, en el cas d'adopció o acolliment. És a dir, el tradicional permís per maternitat i paternitat. Els progenitors que ja estiguin gaudint del permís de maternitat o paternitat no podran acollir-se a aquesta ampliació.

Bones notícies, per tant, en la direcció del compliment, a empentes i rodolons, de la Directiva de la UE sobre aquest assumpte, i en la d'una política pública de natalitat molt allunyada de la retrògrada ocurrència dretana de natalitat sense drets, sense corresponsabilitat de mares i pares, de mares paridores per a complir una "santa missió patriota" d'impedir la substitució de la raça "española, muy española" per una suposada hipernatalitat de les persones immigrades que no siguin blanques, però sí religiosament musulmanes i socialment pobres.

La casualitat ha volgut que la distància temporal entre l'esmentat acord del Consell de Ministres, i les declaracions de l'imputat per delicte d'odi que ocupa la Presidència del Parlament de les Illes Balears manifestant la seva preocupació per la baixa natalitat a casa nostra, hagi estat qüestió d'hores. Pos messions que PPVox (com expressió actualitzada de la "unidad de destino en lo universal"), no donaran suport a aquesta ampliació de drets. La seva concepció ultra neoliberal de família i natalitat és el problema, no la solució.

Ara bé, no basta millorar, cal transformar. En concret, em sembla fonamental, tal com sosté la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA), transformar la lògica d'aquests permisos per eliminar els paranys de la regulació actual dels que estan barrant la igualtat entre homes i dones. Per exemple, caldria reduir de sis a dues setmanes l'exigència d'usar el permís de manera simultània des del part. Això permetria, al contrari del que succeeix ara, al pare cuidar mentre la mare torna a la feina, i, a més, permetria allargar la cura del bebè en la llar: en lloc de 26 setmanes (6+10+10) el bebè estaria cuidat a casa 30 setmanes (2+14+14). Un altre exemple de necessària transformació és l'eliminació de l'obligació d'acord amb l'empresa en cas de voler fraccionar el permís. Sembla de sentit comú que s'ha de permetre als pares cuidar quan realment faci falta, no quan les empreses ho permetin.

Es tracta, en definitiva, de capgirar la situació actual en la qual, en paraules de la PPIINA "la majoria dels pares (homes) es prenen tot el permís simultàniament amb la mare, per la qual cosa la cura a casa amb permís continua durant 16 setmanes per a la majoria dels bebès; i moltes mares es veuen obligades a prolongar-ho amb reduccions de jornada o amb excedències no pagades", i, a sobre, es perpetua "el poder de les empreses per a decidir quan els pares empren el permís, el que fa homes més disponibles per a l'ocupació i dones més disponibles per a la cura".

En fi, certament, en aquesta matèria de permisos de maternitat i paternitat progressam, però, continuem suspenent en la necessària perspectiva de gènere de tot plegat. Definitivament, cal transformar!

 

Mallorca en marxa per Palestina

Publicat originalment a dBalears  (27-07-2025)

El 1976, Primo Levi va escriure un apèndix per a l'edició escolar del seu colpidor "Si això és un home", el llibre que va inaugurar la trilogia que Levi va dedicar als camps d'extermini nazi. Segons el mateix autor, aquest apèndix és la resposta a les preguntes que constantment li feien els lectors estudiantils. Una d'aquestes preguntes està formulada així: Els alemanys sabien? Els aliats sabien? Com és possible que el genocidi, l'extermini de milions d'éssers humans, hagi pogut dur-se a terme en el cor d'Europa sense que ningú sabés res? La llarga resposta es pot resumir amb un succint, tothom ho sabia, "... la major part dels alemanys no sabien perquè no volien saber, o més: perquè volien no saber", escriu Primo Levi.

La història és el que és. La brutalitat de l'antisemitisme va produir monstres al cor d'Europa, i, més enllà, que encara ara ens marquen. Ara bé, la històrica concreció de, entre d’altres, però principalment Theodor Herzl, del sionisme com un projecte que buscava la construcció d'un Estat propi per al poble jueu, sustentat en la fal·làcia d’ “una terra sense poble, per a un poble sense terra", estava predestinada a reproduir monstres genocides. La construcció d'Israel no es va fer en una terra sense poble. Es va fer sobre una terra habitada feia ja segles per un altre grup de persones: els palestins i les palestines. L'origen de la deshumanització del poble palestí, i la pulsió genocida per part d'Israel està en aquesta negació fundacional de l'estat sionista.

Val a dir que aquesta és una realitat -a parer meu, incontrovertible- profundament ocultada i tergiversada. L'autor del llibre "La ocupación. Israel y los territorios palestinos ocupados" (Critica, 2014), el politòleg, periodista i escriptor israelià-britànic, especialista en el conflicte araboisraelià, Ahron Bregman, explica que "els israelians van assegurar al món que, acabalant una experiència única i atroç del que significa ser perseguit, l'estat jueu establiria [a Palestina] una autèntica ocupació il·lustrada", el que alguna literatura ha qualificat de colonialisme amb rostre humà. Absurditats criminals!

Ara, amb l'atroç genocidi de Palestina a tota màquina, Primo Levi segurament no gosaria plantejar la pregunta abans esmentada. Tothom sap el que passa (Mentre escric aquestes ratlles, m'assabent que Israel ha anunciat una "treva tàctica" que, teòricament, ha de permetre l'entrada a Gaza d'un poc d'ajuda humanitària. Poca cosa per revertir la situació de fam provocada per la tàctica militar de setge i utilització de la fam extrema com a arma de guerra que amenaça de mort, a molt curt termini,  d'entorn de 100.000 infants. L'estat sionista parla de "pausa tàctica", és a dir, una pausa per continuar matant. Una pausa per agafar embranzida en el genocidi i neteja ètnica? Tant de bo m'equivoqui, però del criminal Netanyahu millor no fiar-se).

En tot cas, vull pensar que Levi contestaria que no ho saben perquè no volen saber o perquè volen no saber-ho, i que, per tant,  la indignitat d'alguna gent és la constatació dels efectes de la inoculació del virus de la deshumanització promulgat per la internacional de l'extrema dreta. En 2025, ningú que no estigui malalt d'odi no pot sostenir les faules sobre quelcom semblant a una mena de "genocidi amb rostre humà", la relativització de dècades de sofriment del poble palestí, del règim sionista d'ocupació i apartheid, o de l'assimilació de terrorisme amb legítima resistència.

Tanmateix, el que veritablement cal ara mateix és felicitar a les impulsores de la fantàstica iniciativa de la societat civil mallorquina de les "Marxes per la pau i la vida. Aturem el genocidi a Palestina". Aquesta és una cita imprescindible contra l'odi i la deshumanització (aquí els horaris i itineraris de les marxes). Dijous d'aquesta setmana tindrem un horabaixa per a felicitar-nos de ser una societat solidària, pacifista, humanista... Una Mallorca digna.

La indiferència no ens cal. Més aviat que tard, la història ens demanarà on érem el dijous, 31 de juliol de 2025, i si férem el que calia fer per aturar el genocidi del poble palestí.

 

“Tourist go home happy. Be happy returning to Mallorca. Thanks"

 Publicat originalment a dBalears (20.07-2025)

Aquests dies la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) ha posat en marxa una campanya sota l'eslògan que encapçala aquestes ratlles. Ho fan en anglès, i no en, posem pel cas, alemany o català. Com a la FEHM la llengua pròpia d'aquesta terra l’importa un rave, i perquè no fos cosa que algú despistat pensés que donen les gràcies a la gent resident i als treballadors i treballadores d'hoteleria, la traduirem: "Turista ves-te'n a casa feliç. Sigueu feliços tornant a Mallorca. Gràcies".

La campanya del lobby hoteler s'ha presentat com una resposta a l'acció de protesta d'Arran. Una acció que, sigui dit de passada, independentment de l'opinió que cadascú tingui sobre la seva conveniència, és, dintre de la polifonia de la protesta "Per una vida digna", una protesta legítima. Les accions protestatàries radicals són tan legítimes com ho són les de desobediència civil. En el cas de les crítiques d'hotelers, alguna premsa del "règimen de la turistificació", amb editorials incloses, i algun opinaire progre, envers l'acció dels joves d'Arran, s'escau recomanar-los un llibre imprescindible per als temps que corren: "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" de Howad Zinn (amb un extraordinari pròleg de Xavier Antich). Al cas, li ve com l'anell al dit la novena de les fal·làcies, la que s'anuncia així: "Que nosaltres, la ciutadania, ens hem de comportar com si els interessos de l'Estat i els nostres coincidissin.

Al marge de fal·làcies, és absolutament inversemblant que la campanya de la FEHM fos pensada, dissenyada, i planificada per respondre Arran. Se n'anessin sortit amb una nota de premsa!

Tinc per a mi que el veritable objectiu del "Tourist go home happy. Be happy returning to Mallorca. Thanks" és un altre. És una campanya per a frenar el procés de canvi del "sentit comú social" del "vivim del turisme" pel del "malvivim del turisme". És un bast intent de desmobilització de la societat que diu prou de turistificació, que, d'una manera o d'una altra, clama que "governi qui governi, qui estima Mallorca, no la turistifica". És un desesperat inici d'assumpció de la derrota. Des de la FEHM ja reconeixen que la mobilització social té repercussió en els "mercats emissors", saben que portals de viatges tan importants com Fodor's recomanen no venir de vacances a Mallorca, tenen per segur que els temps estan canviant. Estan astorats, despistats, confosos, neguitosos pel cúmul d'incerteses.

I nosaltres, la societat civil i civilitzada, sabem amb tota certesa que no hi ha una altra opció que continuar mobilitzant-nos. Perquè, en paraules del mestre Enric Tello, "els negacionistes climàtics, els que volen créixer costi el que costi, sí que ens porten [per manca de polítiques transicionals envers un decreixement just] al pitjor decreixement".

Primeres impressions entorn del Conveni d'Hoteleria 2025-2028

Publicat originalment a dBalears (06-07-2025)

Al voltant de l'acord signat entre les patronals hoteleres i el sindicat UGT sobre el nou conveni col·lectiu d'hoteleria de les Illes Balears, hi ha tot un seguit de qüestions que em semblen de gran interès. Ara mateix, aquest interès no està focalitzat en els continguts de l'acord, que només es podran analitzar en profunditat una vegada disposem del text articulat del conveni. En aquests tipus de contractes col·lectius és importantíssim analitzar des dels adjectius, sobretot els condicionals, a les comes. Avanço que en la lectura del text del preacord es detecten importants absències de continguts, i més trampes que en una d'aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. Un exemple: Les parts signants, en cas de reducció de jornada per via legislativa, es comprometen literalment "a revisar les disposicions relatives a la jornada, l'organització del treball, entre d'altres" (sic).

Per tant, els comentaris que segueixen són consideracions generals sobre context, formes, i gestió del conflicte. Endemés, donat que el batibull entorn del desenllaç d'aquesta negociació tindrà conseqüències de futur, són provisionals.

El context no és qualsevol. El grau de turistificació i de necessitat vital d'iniciar una veritable transició cap al decreixement turístic és el context. Ho és, també, el grau de malestar i d'emprenyamenta social que va posar de manifest la manifestació del proppassat 15 de juny. "Per una vida digna, aturem la turistificació!" és un propòsit d'avançar, amb permís de la politòloga feminista Verónica Gago, per a canviar-ho tot. En aquest sentit, no són estranyes les hiperbòliques lloances governamentals vers a un acord assolit només amb retòrica enunciativa de vaga. El conseller de Turisme, Cultura i Esports del PPVox no s'està d'afirmar en un article d'opinió (Última Hora, 04/07/2025) que "no és cap secret que la Conselleria de Turisme ha apostat decididament per un escenari de pau social i estabilitat institucional, que avui es fa realitat", i, a sobre, apunta que l'acord s'ha fet realitat "en un context global marcat per la crispació i la polarització, el sector turístic de les Illes Balears ha donat una lliçó de maduresa i responsabilitat col·lectiva". Qui crispa i polaritza? Qui no té responsabilitat col·lectiva? Els i les que incentiven les violències que provoca la turistificació, o qui reclama poder viure una vida desitjada i digna?

En qualsevol cas, el cert i segur és que de les multiprecarietats que provoca la turistificació n'és un component la precarietat sindical, és a dir, l'escassíssima conflictivitat laboral en els sectors troncals del turisme. De fet, en la negociació del principal conveni col·lectiu de les Illes  Balears fa dècades que no es fa ni una hora de vaga. Hi ha generacions de treballadors i treballadores que mai s'han pogut sentir protagonistes d'una conquesta laboral col·lectiva, que no han tingut mai l'aprenentatge vital de què els drets es conquereixen, que mai són gratuïtament atorgats.

Permeteu-me reivindicar el pensament polític de Rosa Luxemburg, que ve a dir que la vaga sempre va més enllà de l'acció en si de l'esdeveniment concret. La vaga activa un important vector de temporalitats del qual emergeix, o pot emergir, un nou horitzó. Altrament dit, la vaga aporta un plus de valor a les conquestes, i, alhora, apunta nous horitzons d'emancipació.

Pel que fa a les formes, són preocupants dues qüestions que gairebé només anunciï: i) Ha sigut una dramàtica exhibició de les conseqüències d'un model sindical més competitiu que col·laboratiu: De la unitat d'acció sindical, s'ha passat, almanco en l'escenificació, a una innecessària traïció de la unitat sindical. Ha semblat que aquesta unitat s’entén més com a unitat conjuntural de debilitats, que no pas com aposta estratègica per fer front al capital. ii) En l'àmbit del llenguatge, el relat vencedor és el neoliberal: Per una banda, se continuen fent discursos sobre increments salarials referenciats a l'Índex de Preus de Consum (IPC) estatal, i no a la necessitat, en el marc de turistificació, d'una solució salarial holística per a, en termes de la UE, erradicar la pobresa laboral a casa nostra. Per un altre costat, el text del preacord està farcit de conceptes com ara "productivitat", "flexibilitat", "pau social"... que no presagien res de bo per la millora substancial de la qüestió laboral. Són els límits imposats pel règim de turistificació.

ILP per erradicar les pensions de pobresa

Publicat originalment a dBalears (29-06-2025)

Abans-d'ahir, a les portes del Parlament de les Illes Balears, es va fer pública la intenció de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques de presentar formalment -molt probablement a l'inici del pròxim curs parlamentari- una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que la seva Comissió Promotora, ja formalitzada, ha anomenat "ILP pel dret de la gent gran a tenir una vida digna".

En el comunicat que vam fer públic, s'explica que la ILP que es presentarà té com a objectiu que totes les persones (empadronades i amb residència efectiva a les Illes Balears) majors de 60 anys que cobrin una pensió de jubilació o de viduïtat, i les titulars de qualsevol edat d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta per davall del Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin de la Comunitat Autònoma, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, un complement de caràcter Social fins al salari mínim interprofessional. Altrament dit, es pretén erradicar les pensions de pobresa. I fer-ho ja! Tot i que sigui transitòriament, fins que l'Estat espanyol compleixi amb les seves obligacions amb la població pensionista pobre d'arreu del Regne d'Espanya.

És una qüestió de justícia, i, alhora, d'exercici de la capacitat d'autogovern. S'escau recordar que l'article 16 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s’haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones majors per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual".

Temps tindrem per explicar amb tot els ets i uts aquesta ILP. Ara, només tres reflexions, obligatòriament, generals: Igualar la quantia de les pensions de pobresa al SMI no és un caprici. Recordem que les quanties inicials de les pensions per jubilació, invalidesa, i viduïtat tenen una relació directa amb el salari cobrat mentre està laboralment activa la persona titular de la pensió, o , en el cas de viduïtat, el seu cònjuge. Si el SMI és un mínim en el "mercat laboral", ho ha de ser també en el sistema de pensions públiques.

La segona d'aquestes reflexions té a veure amb el concepte de "vida digna". Ras i curt: Una pensió -igual que un salari- digne és un nivell d'ingrés monetari que proporciona a les persones pensionistes (no a les unitats de convivència) un nivell de vida decent. Això inclou poder cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació, l'habitatge, l'atenció mèdica i de cures, la cultura, l'oci, el transport, i la roba. I, si és possible, practicar el sa i saludable costum econòmic d'estalviar un poc. Val a dir que aquesta concepció de "vida digna" no és cosa de radicals marxistes revolucionaris. L’avalen, fins i tot,  els entorns del “neoliberalisme progre”.

L'última però, sens dubte, més important d'aquestes reflexions d'urgència: La ILP "pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" posarà al Parlament de les Illes Balears davant el repte de parlamentar de les coses que interessen a la gent humil d'aquesta terra. No és poca cosa!

Pensionistes: Posau-vos ràpidament la mà a la cartera!

 

Publicat originalment a dBalears (15-06-2025)

No record l'autoria de la frase "si el rei ha d'explicar que és el rei, és que no ho és el rei", però del cert que és un aforisme força polivalent. I que, tot s'ha de dir, em va molt bé per començar l'article d'aquesta setmana al dBalears. Perquè atenció: L'AIReF és notícia en aquestes primeres setmanes de juny, i ho és entorn de les pensions públiques, la qual cosa justifica el títol d'aquests paràgrafs.

Anem, però, a pams. L'AIReF és l'acrònim d'un organisme espanyol anomenat Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, que té, oficialment, la funció del control fiscal i l'objectiu de garantir el principi d'estabilitat pressupostària, així com la sostenibilitat financera del Regne d'Espanya. Formalment, és independent i d'un estricte biaix tècnic. Però, com el rei que ha d'explicar que ho és perquè, veritablement, no ho és, l'AIReF no és allò que diu ser. Té una dependència absoluta de l'ortodòxia neoliberal. És, de fet, el seu guardià en matèria pressupostària, i, en aquest paper, ha esdevingut en el "justificador tècnic" de no poques retallades socials.

Les recents notícies relacionades amb l'AIReF i les pensions em van començar a arribar tot just començat aquest mes. El número de juny de la revista "Alternativas Económicas" publica una peça titulada "Pensiones: Una de cal y otra de arena". L'aspecte positiu que es posa en relleu a la citada informació és que les condicions pactades pel Govern Espanyol i la Comissió Europea -l'anomenada "regla de despesa"- es compleixen. Val a dir que aquest acord és una autèntica cotilla per a millores profundes del sistema de pensions, agilitzar-ne algunes que estan alentides, i per a, en definitiva, enrobustir i blindar el sistema a la fúria privatitzadora. El punt negatiu és, un clàssic en els informés de l'AIReF, que no s'ha millorat la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

Pocs dies després vaig tenir notícies d'un comunicat d'UGT i CCOO en què "exigeixen al govern [espanyol] informació detallada de les raons i termes de la iniciativa per a una nova avaluació de sostenibilitat del sistema de pensions en 2026". La cosa no va de coverbos: Perquè l'AIReF pugui fer aquesta nova avaluació caldrà un canvi normatiu que, òbviament, es farà. I alerta: A cada avaluació que fa l'AIReF, les butxaques de les persones pensionistes pateixen!

La traca final d'aquest seguit de notícies va ser un titular de dimecres passat, 11 de juny, a Última Hora que deia: "Los 188.390 pensionistas de Baleares, pendientes del nuevo examen de la UE a sus pagas". La peça periodística està plena d'alarmisme i poc rigor. Per acabar d'arrodonir-ho, s'acompanya de l'opinió -millor dit, de les ocurrències- d'un economista de teoria i ideologia ultraliberal, molt en la línia de l'escola d'Àustria en la qual s'inspiren Javier Milei i altres neofeixistes-ultraliberals. Al diari, oh casualitat  !, no se’ls va ocórrer demanar com a contrast l'opinió de, posem pel cas, alguna persona de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques, o d'un altre economista no fracassat en la gestió de pressupostos públics.  

Val a dir que, de les coses que passen al Regne d'Espanya, aquest assumpte és, a parer meu, prioritari. S'hi hauria de parar molta més atenció mediàtica, i no posar-la gairebé tota en una obvietat: El corrupte és el bipartidisme borbònic, el règim del 78 que continua engreixant als corruptors.

En qualsevol cas, la sostenibilitat i millora del Sistema Públic de Pensions no és una qüestió tècnica. És, categòricament, una qüestió política, de voluntat política, de model de societat, de qualitat democràtica. Ah, per cert! Què en diu l'AIReF de "l'estabilitat pressupostària i de la sostenibilitat financera" respecte a l'augment de la despesa militar?

S'escau, idò, que les persones pensionistes ens enduguem ràpidament la mà a la cartera. Altrament dit, que ens organitzem i mobilitzem. Anoteu una data important: El pròxim 25 d’octubre a Madrid hi haurà la gran manifestació del Moviment Pensionista del conjunt del Regne d’Espanya. Com sempre, en defensa de les pensions públiques. Governi qui governi, les pensions, els salaris i els drets es defensen!

Pel dret a una vida digna

 Publicat originalment a dBalears (08-06-2025)

En l'elecció de consignes per a la manifestació a Palma de diumenge que ve, 15 de juny, la plataforma “Menys Turisme, Més Vida” ho ha encertat de ple. “Pel dret a una vida digna”, “Aturem la turistificació”. Reivindicació i alternativa per organitzar i mobilitzar a la societat civil mallorquina. Sense aturar el monstruós constructe economicosocial de la turistificació, és una quimera pensar de fer efectiu el dret a una vida digna per a tothom, o, si més no, que no sigui aquest no-dret la principal bretxa pel que fa a les desigualtats socials i vitals.

Val a dir que la idea de vida digna s'associa a l'existència vital d’una persona quan aconsegueix satisfer les seves necessitats bàsiques. Per contraposició, qui no aconsegueix tenir satisfetes aquestes necessitats primordials, no pot tenir una vida digna. És important tenir en compte que, històricament, allò que s'ha entès com una vida digna ha variat d'acord amb els contextos i les cultures. Ara bé, en la nostra cultura i al context actual, la negació per a cada vegada més gent del dret efectiu a un habitatge digne (un sostre) per desenvolupar un projecte de vida més o menys desitjat, o tenir la condició de treballador pobre o treballadora pobra perquè la retribució salarial és, en termes de capacitat adquisitiva, de misèria, dista molt de ser qualque cosa semblant a una vida digna.

Per una altra part, la turistificació -com s’ha explicat en altres ocasions en aquest mateix espai- és la causa de malestars socials com ara els causats per la massificació turística; la saturació dels espais públics; la privatització, directa o indirecta, dels béns del comú; la turistització del fet cultural; l’arraconament del català com a llengua d’ús social; etc.

Dit això, la manifestació de diumenge vinent té tantes o més raons que les de l’estiu passat: No hi ha cap avanç -ni voluntat política- de canvi de rumb; s’ha demostrat que l’anomenat “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” era una gran presa de pèl, i que, dit sigui de passada, el fet més inaudit és la no retirada del “no-pacte insostenible” dels grans sindicats del país, UGT i CCOO; la descohesió social, cultural, i lingüística s’accelera; l'especulació urbanística i territorial, a conseqüència de l’orgia de desregulació, fa calfred; la publicitada lluita contra el lloguer turístic il·legal oculta que aquesta és només la part petita del problema que representa aquesta plaga que s’ha de combatre amb decreixement contundent, i, a sobre, tanta publicitat sobre allò que és normal en qualsevol administració decent -la lluita contra les il·legalitats- és una perfecta estratègia de “tinta de calamar” per amagar altres il·legalitats, com ara la sobreocupació dels hotels (algú hauria d’explicar, a tall d’exemple, el bon punt en què es va produir el miracle de la desaparició d’una pràctica ancestral: la dels suplements en les habitacions hoteleres); la qüestió de la cogestió dels aeroports illencs és, des de fa anys, una discussió a cop de jutipiris (si se’n vol xerrar de debò i seriosament, convindria saber què ha passat amb el Comitè de Coordinació Aeroportuària de les Balears en aquesta darrera dècada!); i així podríem seguir...

El necessari canvi de rumb no s’iniciarà sense una mobilització ciutadana sostinguda i persistent. El repte és de tal magnitud que cal -aquí cit les paraules finals del Discurs de José Manuel Naredo amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la UNED- “pensar sobre la parte no pensada que arrastra nuestro pensamiento”.

Mentrestant, sortim i ocupem els carrers en manifestació. Ara que Maria del Mar Bonet commemora el cinquantè aniversari del seu disc “A l'Olympia”, se m'ocorre que, sí als versos de la Tonada de collir olives: “M'agrada coir olives, / però és un art perillós. / Vaja, al·lots, afanyem-mos / que amb doblers no compren vides”, hagués canviat “coir olives” per “coir turistes”, hauria acabat abans i amb menys rotllo.

Referèndum sobre l’acomiadament (i alguna cosa més) a Itàlia

Publicat originalment a dBalears (01-06-2025)

Fa temps que soc un entusiasta admirador del sindicalisme italià, més concretament de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL). En les dècades que vaig fer sindicalisme actiu va ser un referent per al dia a dia i una font d’aprenentatge de qüestions estratègiques. Amb la CGIL vaig comprendre la teoria sobre la capacitat autònoma de transformació, tot i que, a partir del reformisme, del sindicalisme de classe, i, més endavant, d'altres moviments socials emancipadors. Sens dubte, un text de qui, des de 1999 a 2004, va ser secretari general del major sindicat italià, Bruno Trentin, hi va tenir molt a veure. El llibre es titula “La città del lavoro. Sinistra e crisi del fordisme”, es va publicar el 1997, i, per exemple, ja es podia llegir: “… amb l'enfosquiment de la perspectiva de transformació radical del quadre social existent (que no era immòbil com se suposava) i amb la ‘pèrdua de sentit’ de l'estratègia de transformació, que va començar molt abans de la caiguda del Mur de Berlín, va faltar la capacitat i voluntat d'arriscar la proposta d'un nou projecte de societat”. És impressionant la capacitat d’anàlisi, autocrítica i anticipació de Bruno Trentin. Encara patim l’absència d’aquest nou projecte de societat!

Ve a tomb aquesta mena d’introducció per celebrar que la CGIL ho ha tornant a fer. Ha tornat a ser capaç de, en un marc politicoinstitucional absolutament advers, mobilitzar i organitzar a les classes subalternes italianes, i, alhora, proposar noves fórmules de lluita sindical. Però, anem a pams, i expliquem-ho, encara que sigui succintament:

Matteo Renzi va ser -a més de secretari general del Partit Democràtic, escollit a les eleccions primàries del 8 de desembre de 2013- primer ministre d'Itàlia des del 22 de febrer del 2014 fins al desembre del 2016.

Durant el seu mandat, Renzi va impulsar una reforma laboral, denominada Jobs Act (Llei d'Ocupació) que, entre altres, es carregava l'article 18, un dels símbols de l'Estatut dels Treballadors, que, des de 1970, era un mur contra l'acomiadament improcedent. No és exagerat afirmar que, durant més de 40 anys, l'article 18 del Statuto dei Lavoratori va encarnar l'essència de la dignitat dels treballadors i treballadores davant el poder de la patronal, protegint-los contra els acomiadaments arbitraris, i garantint la seva reincorporació immediata i el pagament d'indemnitzacions. Els resultats de la Jobs Act han estat desastrosos: no ha creat ocupació, ha augmentat la desocupació juvenil, ha incentivat la precarietat laboral, ha afeblit el poder sindical i enfortit l'empresarial (resultats bastant semblants a les retallades en la protecció de l'acomiadament que va iniciar Zapatero a Espanya i que no han estat revertides pel “Gobierno español más progresista de la historia”). En fi, la Jobs Act ha tingut els mateixos efectes que tota la legislació laboral del neoliberalisme, especialment la dels temps de l'austeritat suïcida amb la qual el poder neoliberal va mal gestionar la crisi de 2008. Uns efectes que no són aliens a l'auge actual de les extremes dretes.

El cas és que la CGI , després d'una gran campanya, va recollir més de quatre milions de signatures per a promoure un referèndum que apunta a derogar disposicions claus contingudes en la Jobs Act i en la xenòfoba Llei de Ciutadania que dificulta molt als immigrats la consecució de la ciutadania italiana. No és fàcil que la CGIL guanyi, sobretot pel fet que, perquè sigui vàlid el resultat, es necessita la participació superior al 50% del cens electoral. Per això la campanya del poder (polític, institucional, empresarial, mediàtic…) per l'abstenció és brutal.

D'aquí a uns dies sabrem els resultats. La qüestió és Giorgia Meloni o CGIL. UE contra els drets socials o UE amb sentit social i humanitari.

 

Clam per Palestina

Publicat originalment a dBalears (25-05-2025)

Em disposava a analitzar la que sembla darrera fase del genocidi i neteja ètnica a Gaza i Cisjordània. Un cicle especialment cruel, infame, en el que la fam i la mort per desnutrició ha esdevingut en arma principalíssima per al compliment de l’objectiu -reconegut recentment per Netanyahu- de fer que Gaza sigui inhabitable, ingovernable, i, en última instància, despoblar-la. Estem en presència d’una operació de devastació en tota regla. Malauradament, això passa sense una massiva mobilització social de rebuig. Romanem en “la nostra zona d’interès”, si més no, en la vida real, car la virtual és una altra cosa.

Em semblava que podia tornar a ser d’interès, en aquesta fase del genocidi palestí, insistir en la disputa entre antisionisme i antisemitisme. Tanmateix, els recents esdeveniments, moviments polítics, i acceleració de la monstruosa maquina sionista de matar, ho fa balder.  En qualsevol cas, com escriu Enzo Traverso a  Gaza ante la historia,  “la realitat és que l'antisemitisme s'ha convertit en una arma. No l'antisemitisme del passat, que es dirigia contra als jueus, sinó un antisemitisme imaginari que serveix per a criminalitzar les crítiques a Israel”.

I, tanmateix, pensava escriure unes ratlles instant a la societat mallorquina a una mobilització amb pretensió de transversalitat i de, tot i la seva dignitat, superació de l'autominorització del moviment illenc de solidaritat amb Palestina. Ens cal una gran mobilització amb voluntat de mínims comuns denominadors entre diversos  entorn d'objectius com ara “Stop genocidi. Palestina lliure”. Pensava, en definitiva, escriure sobre la necessitat de tornar  a sortir als carrers per demostrar que som capaços de -endemés de petits, però importantíssims, gestos i fets d’empatia amb les víctimes palestines- demostrar que Mallorca majoritàriament no és indiferent al dolor de les víctimes del genocidi que marcarà les nostres vides. 

Però, vet aquí que, tot just acabat d'escriure el títol que encapçala aquests paràgrafs, en una de les llistes de cançons de Spotify comença a sonar Solo le pido a Dios. És la cançó més coneguda del cantautor argentí León Gieco que, des que fos escrita en 1978, ha estat versionada per una infinitat d'artistes (el mateix León l'ha interpretada amb multitud de músics i cantants), i que, en manifestacions i trobades diverses, alguns l’hem maltractada a cops de desentonació de versos com ara “Que el dolor no me sea indiferente”, “Que lo injusto no me sea indiferente”, “Que la guerra no me sea indiferente”, “Que el futuro no me sea indiferente”, i, sobretot, “Que la reseca muerte no me encuentre / vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.  Avui aquesta “plegaria” a tots els déus -també a la no-religiosa capacitat individual i col·lectiva d’indignar-se i mobilitzar-se- és un contundent al·legat contra el fenomen anomenat “Pànic Moral” (Ilan Pappé ho explica aquí), i, alhora, és un veritable clam per Palestina. Ho és en qualsevol versió, però, a parer meu, especialment en la interpretació d'Alma Sufi Ensamble, León Gieco i Gastón Saied.

Uns mesos abans del traspàs de Pepe Mujica, León Gieco li va dedicar aquesta cançó intitulada El desembarco. La tonada diu: “Hay alguien que bendiga esta hermosa comunión / de los que pensamos parecido / somos los menos, nunca fuimos los primeros / no matamos ni morimos por ganar / más bien estamos vivos por andar / esperando una piel nueva de este sol / no pretendemos ver el cambio / sólo haber dejado algo / sobre el camino andado que pasó”.

Veritablement, ens podem permetre que el genocidi i la neteja ètnica de Palestina sigui un episodi sense haver deixat en els nostres camins vitals prova d'haver fet tot el que sigui possible, fins al darrer alè, per aturar aquesta barbàrie? 

 

Dignitat i resistència del poble sahrauí

Publicat originalment a dBalears 18-05-20025)

Maig és un mes clau en la història de la llarga lluita del poble sahrauí per la seva llibertat, és a dir, per la finalització del procés inconclús de descolonització del Sàhara Occidental. Aquesta és la situació jurídica d’ençà que el 1970 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar l’anomenada “Resolució 2711 (XXV) sobre la Qüestió del Sàhara Espanyol” en què l'ONU exigeix al Govern espanyol que, conforme a les seves obligacions i a la seva responsabilitat com a Potència administradora, “prengui mesures eficaces per a aconseguir la disminució de les tensions”, necessària, segons la institució internacional, per a poder dur a terme satisfactòriament la celebració del referèndum d’autodeterminació, d'acord amb els processos de descolonització.

Una qüestió sobre aquest molt abreujat resum de la citada resolució de l’ONU que , per cert, ve a tomb de la reflexió que vull fer en acabar aquestes línies: La referència a la “disminució de les tensions” es refereix als fets ocorreguts el 17 de juny de 1970 a la revolta de Zemla, també coneguda com a “Intifada de Zemla”, que és la primera mobilització documentada del poble sahrauí contra el colonialisme espanyol. Zemla és un barri d’Al-Aaiun (avui ocupat il·legalment pel Marroc), i la mobilització sahrauí es va produir arran de la convocatòria del Govern espanyol per celebrar l'estatus de la colònia com a nova província espanyola. Per tant, aquest veritable alçament anticolonial, inspirat pel dirigent sahrauí Mohamed Sidi Brahim Basir -des del dia de la mobilització, i, encara ara, desaparegut després de la seva detenció, i, amb tota seguretat, assassinat per la policia espanyola-, va ser, en bona part, el començament d’una llarga i persistent lluita per la independència del Sàhara Occidental. Honor i glòria, idò, al gran Basir!

Reprenguem el fil per on he començat, maig és un mes molt transcendent per a la causa sahrauí perquè el 10 de maig de 1973 és la data de conclusió del congrés fundacional del Front POLISARIO (Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro). El POLISARIO és el successor polític del Moviment per a l'Alliberament del Sàhara, organització anticolonial fundada durant els anys 1960, que va ser dirigida pel ja citat líder independentista. Sent un moviment polític i militar d’alliberament nacional és, segons la legalitat internacional i europea, l’únic representant legítim del poble sahrauí. Afegim-hi que uns pocs dies després de la fundació del POLISARIO, el 20 d’aquell mateix mes i any, l'Exèrcit Popular d'Alliberament Sahrauí va dur a terme la seva primera acció armada per a lliurar al Sàhara Occidental del colonialisme espanyol.

La reflexió final anunciada és la següent: Hi ha un corrent, com a mínim, de pensament acadèmic-molt lligat a les dretes, africanistes paternalistes i nostàlgiques de l’espanyolitat del Sàhara- que, amb més o menys entusiasme i vehemència, sosté que el colonialisme espanyol en el Sàhara Occidental va ser tou, amable, gairebé innocu. La realitat és ben bé una altra. Com tot colonialisme, el del Sàhara Occidental va ser violent, carregat de dominació, despossessió, racisme, marginació… Duríssim apartheid, al cap i a la fi. Algú amb un mínim de sentit democràtic pot imaginar una cosa distinta en la dictadura franquista? La dictadura a les “províncies africanes” va ser una, diguem-ho d’alguna manera, dictadura plus.

Esqueia parlar avui de tot això car diumenge que ve, 25 de maig, se celebra el Dia d'Àfrica, tot commemorant la creació, el 25 de maig de 1963, de la OUA (Organització per a la Unitat Africana), de la qual la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) n’és membre fundador. Val a dir que la lluita contra el colonialisme i el neocolonialisme, així com la cooperació i coordinació política entre els països africans, van ser la base per a la fundació de la OUA. Tocava, idò, lloar la dignitat i resistència del poble sahrauí per descolonitzar l’última colònia africana: El Sàhara Occidental.

 

No tenen vergonya!

Publicat originalment a dBalears (11-05-2025)

Els Borbons, i els monarques en general, no n’han tingut mai de vergonya. Cap novetat, idò. Ara bé, la malifeta d’aquest diumenge és antològica, és d’un escandalós desvergonyiment, de “sinvergüencería” que diuen en castellà. Felip VI d'Espanya i la reina consort d'Espanya, Letizia Ortiz Rocasolano, han tingut la barra -si no hi ha novetats de darrera hora- d’acudir a l'acte de Commemoració del 80è aniversari de l'alliberament del Camp de Concentració i d’Extermini austríac de Mauthausen. La Casa reial espanyola, des de fa dies, ho anuncia així, i, a sobre, no s’està d’oferir l’enllaç al web oficial de la commemoració.

L'assistència dels Borbons  a un acte de reconeixement d’honors a republicans i republicanes és una aberració democràtica que el Gobierno de España hauria d’haver impedit. Les víctimes i familiars no es mereixien aquesta presència d’una monarquia hereva directa d’un règim dictatorial, el franquisme, que, com recorda el moviment memorialista, mai no va reconèixer aquestes víctimes, i va col·laborar activament amb les autoritats nazis. L’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica va fer públic, el proppassat 6 de maig, un comunicat en què demanaven a la Casa Reial espanyola que suspengués el viatge a Mauthausen. En el comunicat, un net d'un assassinat al camp de concentració de Gusen, el desembre de 1941, considera “obscena la visita dels Reis, perquè en qualitat de descendents del seu tutor, Francisco Franco, mai es van interessar pels sofriments que van passar els espanyols lleials a la República que han estat absolutament abandonats i oblidats”.

En el moment d’escriure aquestes ratlles -diumenge 11 de maig a les 10.20 h-, no em consta que s’hagi anul·lat la presència de Felipe VI i Letizia a l’acte; ni que hagin fet el mínim cas a les famílies de les víctimes; ni, sobretot, que els Borbons hagin reconegut que la seva suposada  “legitimitat” va associada a ser hereus dels victimaris de les persones deportades Mauthausen. Tanmateix, per molt que els Borbons -monarquia, insisteix, que mai ha condemnat el franquisme- denigrin amb la seva presència la memòria de les persones deportades a Mauthausen, i, de retruc, als altres camps nazis de la mort, són i seran els nostres deportats, homes i dones que ens honoren i ens encoratgen a continuar lluitant per la República, per un món millor.

Amb tot plegat s’escau fer menció de la magna obra “Els catalans als camps nazis” (primera edició de 1977) de Montserrat Roig. A les primeres pàgines escriu que, estant la guerra a les acaballes, “començava l’èxode per a milers i milers de catalans que havien iniciat, tres anys abans, la resposta a la insurrecció contra la República. Alguns d’ells havien de conèixer els desastres d’una altra guerra, més terrible encara, en la seva pell. Serien els nostres deportats, homes i dones que anirien a morir o a sobreviure quasi amb desesperació als camps de la mort, a Mauthausen, a Dachau, a Buchenwald, a Ravensbrück... La nostra gent [la dels Països Catalans], junt amb republicans de totes les terres ibèriques, havien combatut contra allò que Wilhelm Reich anomenava la resurrecció de l’Edat Mitjana. Havien combatut, també, per una Catalunya viva, per unes terres catalanes més lliures”.

Acab aquestes ratlles indignades recordant a Manel Domènech. De segur que Manel m’acompanyaria si el crit fos “arruix Borbons de Mauthausen i d’arreu!". I ho faríem orgullosament amb el triangle roig (amb el vèrtex cap avall) al pit. És a dir, amb el símbol que en els camps d'extermini nazis en un principi va ser aplicat als i a les comunistes, però acabà identificant a tots els presos polítics antifeixistes.  Tot recordant les paraules de l’enyorada Neus Català, “ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni... Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida”. Feixisme, mai més!

 

 

Albània: algunes impressions i percepcions

Publicat originalment a dBalears (04-05-2025)

De la situació social, política, i sociològica d’Albània gairebé només sabia que la geografia la situava en l’estat de permanent convulsió dels Balcans. Més concretament, sabia de la servitud del govern i de l’oposició parlamentària albanesa envers el capital turístic per a turistificar les costes del mar Jònic i de l’Adriàtic (la competència amb Corfú és acarnissada). Del passat coneixia la resistència albanesa contra la invasió de l’Imperi Otomà, la pèrdua de territori de l’Albània ètnica i lingüística amb la declaració d’independència de novembre de 1912, el brutal i paranoic règim comunista d’Enver Hoxha (va arribar a exigir als pocs visitants que gosaven anar a la tancada Albània tallar-se els cabells i afaitar-se per complir amb l’estètica imposada per les autoritats), la històrica existència de Ràdio Tirana en espanyol, recordava aquell passaport espanyol que et permetia entrar a tots els països del món excepte a Albània, que el 2009 havia sol·licitat la seva adhesió a la UE, i poca cosa més.

Ara sé qualque cosa més, i, sobretot, intuesc alguns fets. A tall d’exemple, he pogut constatar que en el paisatge urbà queden molts vestigis del règim d’Enver Hoxha i del seu successor Ramiz Alia. Els búnquers de l’època són omnipresents -alguns, com  els Bunk'Art, convertits en museus i atraccions turístiques-; a les rotondes d’arreu del país és bastant freqüent veure avions i monuments d’aquell temps; a algunes ciutats quedem monuments amb l’inconfundible estètica del règim amb l'estrella roja de cinc puntes inclosa; a les zones més rurals s’hi conserven les instal·lacions on es guardava la producció agrària centralitzada; arreu, però especialment a la capital, els funcionals i lletjos edificis d’habitatges “soviètics” conviuen amb edificis moderns, i fins i tot, d’avantguarda.

És un curiós paisatge urbà on s’exhibeixen més banderes dels EUA que de la UE (en la mateixa proporció que, en la campanya electoral per a les eleccions legislatives de diumenge que ve, es poden veure als mítings del conservador Partit Democràtic). És evident que els símbols del passat comunista, alguns museïtzats, no molesten al capitalisme absolutament desfermat. La febre del totxo i del turisme és impressionant. La desindustrialització del país és tan evident que es pot exemplaritzar amb les immenses ruïnes de grans fàbriques industrials, xemeneies i magatzems de la gran zona industrial d’Elbasan. Unes ruïnes que, dit sigui de passada, són un gran contrast amb els meravellosos parcs arqueològics albanesos de ciutat il·lítiques.

Tanmateix, també he percebut l’orgull de la resistència antifeixista. Cal recordar que Albània va ser l'únic país que es va alliberar a si mateix primer de l'ocupació de la Itàlia feixista, i, després de la seva rendició, de l'Alemanya nazi. Es continuen honorant als partisans i partisanes (per exemple a Margarita Tutulani) que ho feren possible, i, no hi ha poble o ciutat que no celebri el dia de l’alliberament del feixisme. A tall d’exemple, en arribar a la ciutat de Ballsh, el primer que vaig veure va ser un poble engalanat per a celebrar el seu alliberament del feixisme el 18 d’abril de 1944.

Per a no allargar-me, algunes percepcions que em semblen rellevants: L'albanesa és una societat amb iniciatives força interessants com ara la seva capacitat de transformar la Piràmide de Tirana, un edifici situat en la capital d'Albània, que va ser inaugurada en 1988 com un museu dedicat a Enver Hoxha i que va tenir després del col·lapse del règim comunista diversos usos, que ha estat reformada, i, des de 2023 és un centre d'avantguarda i recerca. I més encara: La que va ser mansió de l'antic dictador comunista Hoxha, ha estat transformada en un espai de creació, intercanvi i llibertat que rep a desenes de joves artistes d’arreu del món. Diferents expressions d'art d'avantguarda ocupen les seves dependències. La meva percepció és que tanta avantguarda artística, tanta desigualtat i mancances materials creen descontent social. Dues anècdotes que, sospit, són símptomes de descontentament: En el llibre de visites de la Vila Hoxha vaig poder llegir (gràcies al fet que me'l van traduir de l’albanès) en lletres ben grans “Enver, torna!” (Les tendències autoritàries semblen ecumèniques). A la ciutat de Berat un senyor major em saluda dient “Albània és guapa, però no ho és per a viure-hi!".

Malgrat tot, hi ha petites iniciatives de la societat civil que són, a parer meu, llavors d’esperança. Per exemple a Shkodër hi ha un petit restaurant associatiu anomenat “Arti’Zanave” que és gestionat per una associació creada per ajudar a dones amb dificultats i víctimes de violència de gènere. Tot el que serveixen està cuinat per les dones de l’associació amb productes estrictament de kilòmetre zero.

Per una altra banda, tinc la percepció que, tot i que les elits i el govern (el partit que governa per tercera legislatura consecutiva, i que tot indica que diumenge 11 de maig tornarà a guanyar, és el “socialista” que, no s’oblidi, és el successor del partit de Hoxha, és a dir, del Partit del Treball d'Albània, PPSh per les seves sigles en albanès) prioritzin l’entrada d’Albània a la UE, i que la societat albanesa hi estigui d’acord amb aquest objectiu, hi ha un rerefons social de nostàlgia de l’Albània que reclamaven els que lluitaren per la independència de l’Imperi Otomà, d’aquella nació a què ja he fet menció com a l’Albània ètnica i lingüística. És una part del trencaclosques dels Balcans.

I per acabar, vaig percebre devoció social per al  gran heroi nacional Skanderbeg. Un aristòcrata i militar format en l’exèrcit otomà del qual va desertar per capitanejar la residència contra la invasió otomana d’Albània. Fins a la seva mort, l'any 1468,defensà Albània des de la seva fortalesa i capital de Krujë. Al final la superioritat militar otomana es va imposar. Conten que quan Skanderbeg va trair a l’exèrcit otomà, i tornà a la seva pàtria, i va liderar una llarga etapa d'independència d’Istanbul, va dir a la seva gent: "Jo no us he dut la llibertat, l'he trobada entre vosaltres". La frase de Skanderbeg és el millor souvenir d’aquesta recent estada a Albània.