dissabte, 15 de maig de 2021

15-M (2011-2021)


Publicat originalment a dBalears (10-05-2021)

Un 15 de maig -diumenge- de 2011 s'havia convocat a moltes ciutats del Regne d'Espanya una manifestació. La convocatòria, almenys a Palma, era bastant "underground". Tot just uns quants pasquins a algunes parets de Ciutat. Convocants gairebé desconeguts a aquestes contrades. En general, poquíssima (a Palma nul·la) repercussió mediàtica de les manifestacions... I, no obstant això, després de les manifestacions s'ocuparen les places, i les primeres planes dels diaris i les obertures dels informatius de ràdio i televisió. Les imatges de, entre d’altres, la madrilenya plaça de la Puerta del Sol, o de la plaça Catalunya de Barcelona van esdevenir icòniques, van fer la volta al món. A casa nostra, l'estàtua del Rei Jaume I, a la palmesana plaça Espanya, va sostenir durant dies la bandera d'Islàndia, tot recordant la revolució pacífica, per la qual Islàndia va suspendre els pagaments del deute internacional, presentant-se com a model alternatiu a l'austericidi de la, aleshores tristament cèlebre, Troika comunitària (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional).

Havia nascut el moviment 15-M, dels indignats (i de les indignades). Va haver-hi algunes, també a Palma, manifestacions massives. Es van popularitzar consignes com ara "Democràcia real JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers". Stéphane Hessel es va fer famós, i el seu "Indigneu-vos!" es va convertir en un best-seller. Noves generacions van començar a admirar a José Luis Sampedro, i a Arcadi Oliveres, dos mestres que tant han influït a part de la meva generació. Eren els anys de plom de l'austericidi, de resistència, del torn polític bipartidista cap a la dreta nominal (el 22 de maig el PP a Balears, encapçalat per José Ramón Bauzá, i, posteriorment, l'11 de novembre de 2011, el PP liderat per Mariano Rajoy, guanyà per una majoria absoluta aclaparadora, respectivament, les eleccions autonòmiques i generals).

El 15-M desallotjà les places sense guanyar cap batalla. Però va haver-hi un abans i un després. Van sorgir noves formacions polítiques, es va acabar el bipartidisme, a les Illes Balears es va produir un fet polític molt rellevant: a les eleccions autonòmiques de 2015 les esquerres nominals derrotaren al PP de Bauzá (veritablement qui el derrotà fou la impressionant mobilització de les camisetes verdes a favor d'una educació pública, de qualitat, i en català), i, les teòricament "esqueres de l'esquerra", és a dir, PODEMOS, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, i Gent per Formentera, sumaven més que el PSOE-PSIB. Va ser una oportunitat de canvi de debò desaprofitada del tot.

Rato ha sigut condemnat (gràcies 15MpaRato!), van revifar moviments socials com ara l'independentisme català, el feminisme, el del clima, el del dret a la ciutat contra la turistització... Durant l'ocupació de les places, els indignats i les indignades van actuar com una mena de coalició de malestars, però van ser incapaços de concretar les seves propostes. Va haver-hi, no obstant això, una excepció: A la plaça de Catalunya de Barcelona es va consensuar el següent text com a programa mínim:

"1. No al deute: Ni un euro més per rescatar bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi. 2. Per lo públic: Educació i sanitat públiques, gratuïtes, i de qualitat. No a les retallades de la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics. 3. Treball just: Repartiment del treball, salari digne, i no a la precarització. Retirada de la Reforma Laboral. 4. Habitatge digne: Dret garantit a l'accés a un habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges per a lloguer social. Promoció de cooperatives d'habitatge. 5. Repartir la riquesa: Reforma fiscal que permeti distribuir de manera justa la riquesa que produïm entre tots i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans".

Deu anys després aquests cinc punts –amb les oportunes actualitzacions- continuen sent vàlids per reinventar quelcom similar al 15-M (amb “M” de Mallorca). Però, com són temps de pandèmia, crisi ecològica, i emergència climàtica, afegim-hi a aquest esbós de programa mínim la següent reflexió: "El pensament productivista, sostingut per Occident, ha ficat al món en una crisi de la qual cal sortir trencant radicalment amb la fugida cap endavant del "sempre més", tant en el domini financer com en el domini de les ciències i de la tècnica. Ja és hora que la preocupació per l'ètica, la justícia i l'estabilitat duradora sigui el que prevalgui. Doncs ens amenacen els riscos més greus; riscos que poden posar fi a l'aventura humana sobre un planeta que pot tornar-se inhabitable".

Stéphane Hessel, en el seu "Indigneu-vos!", ja ens suggeria que indignar-se no basta; que, per imaginar futurs millors, cal posar la vida al centre de totes les lluites emancipatòries.

divendres, 7 de maig de 2021

Joventut precaritzada

Publicat originalment a dBalears (03-05-2021)

A final de 2020 es va publicar el llibre de Josep Sala i Cullell intitulat "Generació Tap. L'herència enverinada dels fills de la Transició". Entorn d'aquesta publicació es va generar un debat molt interessant sobre l'evolució de la societat a l’estat espanyol, especialment a Catalunya, des de la perspectiva generacional. L'autor, a una entrevista de promoció del llibre, deia: "La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves, i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I ,el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se'n parli".

El concepte "precarietat" és polièdric, i té a veure amb molts factors. Però, sens dubte, la precària situació laboral n'és un dels factors claus. Per tant, com s'acaba de publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2021, vegem algunes dades -corresponents als tres primers mesos d'enguany- de la precarietat laboral de les persones d'entre 16 i 24 anys a les Illes Balears:

El punt més important és l'alta taxa d'atur, que superà el 38%, mentre que la taxa total (és a dir, la de totes les edats) se situà en el 18,9%. Aquesta taxa d'atur juvenil es combina amb una altra dada força rellevant: la molt baixa taxa d'ocupació, del 21,3%, que contrasta amb una taxa total el 49,3%.

Per una altra banda, s'ha d'assenyalar que la temporalitat de la població assalariada de 16 a 24 anys és del 31% (un 11,6% més elevada que la del total de població assalariada). I, pel que fa a la parcialitat de les persones assalariades, cal tenir present la seva aclaparadora feminització (18,9% dones vs. 5,3% homes), però pel que ara tractam, el punt més rellevant és que, del total de dones amb jornada parcial –una situació, dit sia de passada, molt majoritàriament no desitjada-, un 25,9% són menors de 25 anys. A tot plegat afegiu-hi l'altíssima taxa d'abandó escolar primerenc.

Un dels capítols del llibre esmentat a l'inici d'aquestes línies va encapçalat pel text d'una piulada de 1996 de la historiadora Júlia Prieto: "Des del 2008, quan començàvem l'adolescència, les generacions més joves només hem viscut retallades, pobresa, un planeta que s'està morint, i un futur cada vegada més negre. Jo ja no puc més". Els efectes socials de la coronacrisi pel que fa a la joventut és un ploure damunt banyat. I, a sobre, és molt significatiu que la tan esmentada Next Generation EU posi tan poc èmfasi en combatre les precarietats de la joventut i la bretxa generacional. Tot plegat, mala peça al teler!

 

Desconfinem el Primer de Maig!

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (01-05-2021)

Segon Primer de Maig en pandèmia coronavírica... i ja en van dos de primers de maig consecutius en un context d'escreix d'explotació laboral i de desigualtat social. El gran beneficiat de la coronacrisi és el capitalisme digital. Companyies com ara Amazon, Gloogle, Deliveroo, Glovo, Airbnb, etc.  augmenten beneficis empresarials i dividends borsaris, alhora que encapçalen els rànquings de precarietat laboral. I, tanmateix, les estratosfèricament més beneficiades són les farmacèutiques que, en mantenir les patents de les vacunes de la covid-19, evidencien que el "Capitalism kills" és una veritat empírica, i no tant sols un eslògan grafitejat als murs urbans i serigrafiat a les ferratines.

El context és, idò, de camaleonisme del neoliberalisme. Cal canviar d'aparença per mantenir allò que és substancial. Fa temps –si més no des de la revolució conservadora neoliberal de Reagan & Thatcher- s'ha palesat que tota crisi és utilitzada com a pretest per reforçar l'hegemonia política, social, econòmica i cultural del neoliberalisme. Posaria messions que la coronacrisi no serà, ni de bon tros, una excepció. El que és essencial, més enllà inclús que les polítiques concretes, és mantenir un pensament tan hegemònic que ha esdevingut gairebé en pensament únic. D'això va l'anomenada "nova normalitat"!

Com aquesta crisi és de naturalesa diferent de les patides anteriorment (la primera de l'era de l'antropocè, i directament associada a la crisi ecològica), i d'una magnitud mai vista d'ençà que el capitalisme és capitalisme, l'establishment es prepara per posar en marxa mecanismes extraordinaris. Alguns d'aquests mecanismes són, diguem-ho així, el mal menor a curt termini. Alhora, tot s'ha de dir, són força diferents, i molt més amables humanament i més eficients econòmicament que, per exemple, l'austericidi que la UE aplicà a les seves poblacions no riques en l'anterior crisi econòmica. Però, no ens enganyem, el Pla de Recuperació per a Europa (pressupost de la UE i NextGeneration EU) és la plasmació pressupostaria, i el reverdiment d'una política consistent en qualsevol cosa dintre del capitalisme (concebut com a societat de mercat i no amb mercats), i res en perspectiva postcapitalista.

En el fons, el que està en disputa és el manteniment de la idea que, parafrasejant Mark Fisher, el capitalisme (més neoliberal o amb unes modestes dosis de socialdemocràcia) ha de seguir ocupant sense fissures l'univers d'allò què és pensable. Altrament dit, el moll de l'os de la confrontació és si es pot imaginar o no un model social sense explotació laboral, amb democràcia, amb impuls igualitari, sense existències vitals en fallida, amb un abordatge amb justícia de la crisi ecològica, és a dir, amb la garantia de no existència d'oasis climàtics per a les elits.

Més enllà de reivindicacions concretes, com ara, derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012, garantia de debò del manteniment i millora del sistema públic de pensions, salari mínim equivalent al 60% del salari mitjà, eliminació de qualsevol bretxa de gènere en salaris i pensions, la jornada laboral de quatre dies, participació dels treballadors i treballadores en les decisions estratègiques empresarials, impuls de valent a l'economia social i solidària, implantació de la Renda Bàsica Universal, etc., s'escau que el Primer de Maig sigui la diada reivindicativa amb aquest nou paradigma de canvi de model de relacions econòmiques com horitzó.

Parlant d'horitzons, val a dir que aquest Primer de Maig és el primer sense l'Arcadi Oliveres. I ja es fa enyorar. Al llibre "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar" -que ha esdevingut en una mena de testament arcadià- ens ha deixat escrit que "cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta", i que "totes les lluites i reivindicacions [emancipatòries] tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va, encara que no s'aconsegueixin tots els objectius". Cal, idò, desconfinar tot el que significa el Primer de Maig per seguir caminant "cap a una dignitat global".

dissabte, 1 de maig de 2021

Les que ens cuiden

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-04-2021)

Ernest Cañada ho ha tornat a fer. En el llibre intitulat "Cuidadoras" ha tornat a donar veu a unes invisibles que, veritablement, són imprescindibles. El precedent fou "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", que tanta visibilitat va contribuir a donar a les males condiciones de feina de les cambreres de pis, i a esperonar el fenomen de "Las Kellys". Ara posa el focus al món dels treballs de cures en aquest volum subtitulat "Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de atención domiciliaria y de residencias".

El coordinador del centre independent d'investigació Alba Sud ens ofereix 35 conversacions en profunditat amb treballadores –i dos treballadors- de l'aclaparadorament feminitzat treball remunerat de cures. És, sens dubte un compendi d'històries de vides de precarietat laboral, i, en la majoria dels casos, vitals. Totes elles han sigut realitzades amb el màxim rigor metodològic, i, en aquest sentit, l'autor ens adverteix a la introducció que "consideré que si el libro se basaba en las voces de las trabajadoras, estas debían sentirse cómodas en el mensaje que iban a trasmitir". Veritablement, les que conversen del com i a qui cuiden traspuen comoditat amb allò que diuen, i, malgrat que no n'hi ha ni una d'història que sigui de "mel i sucre", transmeten una sinceritat i generositat que fa que el llibre sigui un dels imprescindibles per conèixer les precarietats realment existents, i, alhora, les precàries polítiques que -abans i durant la pandèmia de la covid-19- el mainstream polític dedica a dignificar els treballs de cures. Tanta sort que podem dir –encara que no sigui consol- "... fa tants anys que les feministes en parlen de tot plegat".

El cas és que aquest llibre de l'Ernest Cañada ens permet conèixer, més enllà de teoritzacions -tot i que no hi falten algunes notes teòriques a l'inici del text-, les precarietats compartides de treballadores de la llar, d'atenció domiciliària, i de residències. Són relats de vides viscudes a Barcelona -però absolutament representatives de les que es viuen en qualsevol altre indret, com ara, Mallorca- que ens haurien de fer reflexionar sobre la indecència de normalitzar un sistema en què la precarietat laboral és un ràpid camí a la precarietat social com avantsala de l'actual pobresa laboral i/o de la situació de carència material, malgrat participar en l'anomenat mercat laboral. Val a dir que aquesta precarietat no és conseqüència d'una mena de fatalitat sobrenatural. Ans al contrari, és una construcció social en un context perfectament descrit pel multimilionari Warren Buffet en la seva celebèrrima frase: "És cert, hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la classe rica, la que està fent la guerra, i l'estem guanyant". D'aquí plora la criatura!

Òbviament la xacra de la precarietat no afecta exclusivament als sectors laborals de les cures. És una pandèmia que s'ha estès a tots els sectors laborals. Emperò les treballadores de la llar són les "precàries de les precàries". A tall d'exemple, és un escàndol el grau d'informalitat en l'ocupació d'aquest col·lectiu. En el cas les Illes Balears, en 2020 només 9.725 persones de mitjana varen ser afiliades a la Seguretat Social en el Sistema Especial per a Empleats de la Llar. Una xifra del tot inversemblant. Probablement, a casa nostra, és major el nombre de treballadores de la llar immigrades "sense papers" cuidant "informalment" persones en situació de dependència que el d'afiliades! Vet aquí com institucionalment s'incentiva la precarització sociolaboral de les cuidadores de les llars: 1. Una Llei d'Estrangeria que actua com palanca de devaluació salarial, de gairebé inexistència de drets laborals, i de sotmetiment a una mena d' "apartheid d'intermediació laboral informal". 2. Un Sistema Especial de la Seguretat Social que no dubt en qualificar de "sistema per a l'exclusió". Ambdós factors fan que el de les cuidadores a les llars sigui una ocupació tan mal remunerada, com insuficient és la protecció social que gaudeixen. Mirna ho planteja sense embuts: "Deberían darnos el paro cuando se muera una abuela porque, aunque alguno lo dude, psicológicamente te afecta. No puedes ir a buscar otro trabajo al día siguiente".

Per paga n'hi ha un altre de factor institucional precaritzador: La incomprensible no ratificació per part de l'Estat Espanyol del Conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre les treballadores i treballadors domèstics.

"Ya no quería trabajar más de interna, porque es tan horrible estar encerrada, sin poder salir, ni poder quedar con las amigas para tomar un café. En el último trabajo yo estaba bien, pero sólo tenía dos días de libertad, y, luego, quince días encerrada". Sort ni ha que na Vanesa –malgrat tenir llibertat a temps parcial- estava bé en el seu treball d'interna. Malauradament, n'hi ha altres que incorporen a la situació de pseudo llibertat condicional, greus riscos psicosocials, assetjament sexual i de tota mena, les dificultats d'exercir la llibertat de ser mare i, alhora, empleada de la llar, etc.

La precarietat de les treballadores de servei d'atenció domiciliari té també singularitats afegides a les causes generals que la provoquen: Relacions laborals a temps parcial especialment no desitjades, jornades laborals superirregulars, absència de retribució entre servei i servei, manca de socialització i dificultats extremes de sindicalització ("... yo no sé quiénes son mis compañeras", diu, la menorquina de naixement, Clara Benejam), i la nul·la responsabilitat social d'empreses que han neoliberalitzat aquests serves de cures. Pel que fa a les treballadores de residències, caldria afegir-hi el greu problema de les càrregues de treball que els provoca el fenomen de la medicalització per poder treballar, i estrès laboral associat al neguit per la qualitat de l'atenció a les persones usuàries de les residències. Sembla evident que en aquest àmbit és urgent acabar amb el mantra neoliberal de la "col·laboració publicoprivada", i aconseguir el dret a una participació efectiva de les treballadores en la gestió. Gema López clama: "Que nos escuchen, que valoren lo que les estamos diciendo , que nosotras somos las que sabemos cómo están las cosas".

La desvalorització social i  professional dels treballs que fan aquestes dones és un dels trets més comuns als tres subsectors de les cures professionalitzades. Si no m'he descomptat l'expressió "renta culs" és la més emprada en el conjunt d'entrevistes per fer referència al, diguem-ho ras i curt, menyspreu associat a les ocupacions d'unes dones tan essencials per a la vida que, fins i tot, assumeixen l'impacte emocional que els provoca la mort de les persones que cuiden.

A aquest llibre hi trobareu des de tendresa a “orgull de classe cuidadora”, i, sobretot, denúncia d'una societat incapaç de cuidar, si més no amb un "bon viure laboral", a les persones que ens cuiden. No és poca cosa. Gràcies, Ernest Cañada per tornar-ho a fer! 

 

Renda Màxima

Publicat originalment a dBalears 26-04-2021)

La proposta d'una Renda Bàsica Universal (BR) és àmpliament coneguda pel públic interessat en el republicanisme democràtic, que es proposa garantir el dret a l'existència (i llibertat) material com a dret essencial de ciutadania. He escrit de la RB en bastants ocasions en aquest mateix espai, i, per tant, no insistiré en la seva explicació i defensa. En tot cas, anotar que, dia a dia, se sumen més veus que aposten per la RB.

Tres exemples relativament recents i d'àmbits diferents: Quan en aquesta entrevista se li pregunta a Ivan Murray què proposen, contesta: "Per exemple una renda bàsica universal ...". L’autor del llibre intitulat "Pactes verds en temps de pandèmies", Alfons Pérez, planteja la necessitat d' "una combinació entre Renda Bàsica Universal i reducció de les hores de treball". Fins i tot, el poeta Pol Guasch, en el seu combatiu discurs a l'acte institucional de l'Ajuntament de Barcelona de la Diada de Sant Jordi d'enguany, no s'està de reivindicar la Renda Bàsica.

No sempre ha sigut la RB tan mencionada. Durant molt temps era un debat situat en una mena d'angle mort. Durant anys i panys la RB fou una proposta (gairebé una extravagància) defensada únicament en escassos cercles acadèmics, secundada tan sols per nuclis minoritaris d'activistes. La RB era una gran desconeguda per a la població en general, talment com ho és avui la proposta d'una Renda Màxima (RM). Tinc per a mi que, en els pròxims mesos postpandèmics, la RM serà un tema que prendrà volada. El debat sobre la RB és, certament, urgent. Ho és perquè l'acumulació de riquesa atempta contra la democràcia. Republicanament no és assumible l'existència d'un "poder econòmic i polític dels molt rics" que, a més d'engrandir les diferències, impedeix que les democràcies garanteixin vides que valguin la pena ser viscudes a tothom.

Començar a parlar de RM avui (en pròximes col·laboracions al dBalears aniré concretant la proposta) ve a tomb per l'anunci fet la setmana passada de l'Expedient de Regulació d'Ocupació de CaixaBank. Després d'absorbir Bankia, el banc proposa 8.291 acomiadaments (el 18% de la plantilla), i el tancament del 27% dels sucursals (1.534 en termes absoluts). Mentrestant, José Ignacio Goirigolzarri, president de CaixaBank -i abans de Bankia- cobrarà un fix d'1,65 milions d'euros, més un variable de fins a 200.000 euros! El de Goirigolzarri és només un exemple –i no és el més greu- d'escandalosa retribució.

Davant tal despropòsit se m'acut fer una crida a la revolta pacífica al crit de: "que tothom abandoni la banca convencional i es passi a la banca ètica!". Clar que això estaria molt bé, però, no són només els directius bancaris els que tenen retribucions, diguem-ho sense embuts, no democràtiques. Louis Brandeis, Jutge de la Cort Suprema dels Estats Units entre 1916 i1939, va sentenciar: "podem tenir democràcia o podem tenir riquesa concentrada en poques mans, però no podem tenir totes dues coses". Així de clar: Ens cal una Renda Màxima.