Publicat
originalment a Diario de Mallorca (27-12-2022)
D'ençà
que se'n va anar en orris el consens –més explícit que implícit- sobre la
separació d'espais turístics i espais residencials, la polièdrica problemàtica
del lloguer turístics ha sigut escrutada des de gairebé totes els vessants.
Entre altres coses –i no és menor l'intens retrocés de posicions salarials i de
drets socials de les classes subalternes-, la crisi de 2008 provocà una gran
embranzida a una transformació sense precedents del capitalisme turístic. Sens
dubte, l'impuls de l'economia anomenada col·laborativa i/o de plataforma
presagiava un canvi que, aleshores, ni pronosticàrem ni imaginarem tan
disruptiu. A Mallorca es passà –en un tres i no res en termes històrics- del
debat sobre "canvi d'usos" d'establiments hotelers i de les
inconveniències de barrejar població resident amb població turística, a una
invasió turística arreu del territori insular per mor de l'eclosió del lloguer
turístic a l'engròs.
La,
diguem-ho així, desclosa del lloguer turístic es produí sense massa debat. Tot
i que el batec de la "Gran Recessió" ja era fragorós, o que Airbnb
s'havia fundat el 2008, el segon "Llibre Blanc del Turisme de les Illes
Balears", que es publicà l'abril de 2009 sota el títol "Cap a una
nova cultura turística", concloïa que els tres reptes de futur del turisme
a les Balears eren els de la complexitat, la competitivitat, i la
sostenibilitat ambiental. Ni mitja paraula, ni tan sols una reflexió
probabilística entorn al fenomen del lloguer turístic. En fi, hem aconseguit
ser campions de massificació turística, però som una calamitat en capacitat de
prospectiva.
Ex
post, és a dir, una vegada la bola del lloguer turístic ja era -parafrasejant
l'expressió "Too Big to Fail" referida a les entitats bancàries
neoliberals- "massa gran per limitar-la de debò", s'iniciaren els
debats sobre la seua regulació, els efectes suposadament positius, les
conseqüències nefastes en l'exercici del dret a l'habitatge (fa tan sols uns
dies –el 7 de desembre d'enguany- Diario de Mallorca titulava "Dos
de cada cinco viviendas de la oferta inmobiliaria de Baleares entre 2015 y 2021
son de alquiler turístico"),
o la contribució cabdal a la massificació turística. Associat als processos de
gentrificació i turistificació de zones residencials de Palma es recuperà
–feliç recuperació!- la reivindicació del text "El dret a la ciutat"
d'Henri Lefebvre en la formulació de "Ciutat per a qui l'habita, no per a
qui la visita". En aquest temps han proliferat conceptes com ara "ciutat-negoci"
[illa-negoci, en el nostre cas], "zona residencial convertida en zona de
consum", i, amb tot plegat, es comença a interpretar -a col·lació de les
reflexions de David Harvey sobre urbanització de l'espai com a element clau de
l'absorció de capital i plusvàlua laboral- la gentrificació i la turistificació
com a una nova lluita de classes.
Al
temps que es continuen qualificant de "turismefòbics" els moviments
de resistència a un model turístic en el qual el lloguer turístic és part
essencial del mix de despossessió, proliferen els estudis acadèmics que, des
d'una perspectiva crítica, investiguen les conseqüències del fenomen des de
gairebé totes les disciplines de les ciències socials. Des dels aspectes
jurídics als econòmics, des de l'antropologia a la psicologia (el proppassat
18-12-2022 Diario de Mallorca publicà una molt sucosa entrevista de M. Elena
Vallés a l'investigador Agustín Cocola-Gant de la que el titular era: "La
transformación turística de los barrios daña la salud mental de sus habitantes".
No
obstant això, sorprèn l'absència de debat i investigació sobre els aspectes
jurídic-laborals i de Seguretat Social
en el lloguer turístic d'habitatges, i, si s'escau, el com fer efectiu el
control d'aquesta legalitat. A tall d'exemple, l'especialista en economia
col·laborativa i dret laboral, Adrián Todolí, sosté que els llogaters de pisos
turístics que hi fan treballs personals i directes (gestions amb la plataforma,
comercialització directa, gestions amb els clients com ara entrega de claus, la
neteja, etc.) haurien de donar-se d'alta com autònoms.
En
qualsevol cas, en un context d'esvaïment de qualsevol miratge d'economia
col·laborativa associada al lloguer turístic, allò que és absolutament
rellevant és que a Mallorca –i al conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- no
tenim ni una aproximació de quantes persones treballen en els lloguers
turístics, i molt manco sabem en quines condicions ho fan. Tanta sort que el
treball d'Ernest Cañada i Carla Izcara publicat a Alba Sud sota el títol "Qui
neteja els pisos turístics?"
(https://www.albasud.org/noticia/1521/qui-neteja-els-pisos-turistics), tot i
referir-se a Barcelona, ens ofereix pistes per sospitar de l'existència a casa
nostra de focus d'activitat laboral sense drets, amb casos d'explotació laboral,
d'una feminització de la pobresa laboral insultant, de subcontractacions
irregulars, d'absència de mesures de prevenció de riscos i malalties laborals,
de sindicació impossible.
És
sabut que el que no es mesura, no es pot millorar. També ho és de sabut que la
porció d'un camp visual que queda fora de la vista s'anomena angle mort. Cal,
doncs, visibilitzar la qüestió laboral en el lloguer turístic a les Illes
Balears. Acabar amb aquest angle mort és possible i necessari. És qüestió de
justícia social!
