Acabar amb “l'apartheid de la prosperitat” defensant el territori

Els supòs informades i informats de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que el GOB i el GEN han impulsat per a la protecció del territori i a la qual ja em vaig referir en una altra ocasió des d'aquest mateix espai. Avui fa exactament una setmana que gairebé un centenar de ciutadans i ciutadanes vam prometre davant la Taula del Parlament de les Illes Balears com a fedataris de dita ILP. Tenim, per dir-ho d'alguna manera, que donar fe de l'autenticitat de les signatures i dades recollides. Esper estar a l'altura de la responsabilitat.

Però sobretot voldria estar a l'altura d'explicar algunes raons de fons d'una iniciativa de la societat civil illenca que, en paraules del GOB es presenta “com a resposta ciutadana a l'estratègia perversa impulsada en aquesta legislatura que augmenta els beneficis d'uns pocs i poderosos en detriment del territori, el medi ambient i el benestar social i que sotmet l'interès general als interessos econòmics i particulars”. Jo hi afegiria que el contingut d'aquesta llei per a la defensa del territori és una proposta per canviar el model de creixement acabant amb “l'apartheid de la prosperitat”.

La proposta (de la qual tenen tota la informació a aquesta web) ho és per a protegir el sol rústic, millorar la protecció dels espais naturals, aturar els grans projectes especulatius, frenar els grans projectes viaris, apostar per una nova relació amb la mar, assegurar una bona gestió de l'aigua, modificar la gestió de residus i fomentar les energies renovables i l'autoconsum. Una proposta antieconòmica? Tot el contrari. És una proposta molt assenyada per garantir el futur econòmic amb uns estàndards decents de cohesió social.

Si es donés el cas que no em creuen i no estan convençuts de signar la ILP, em permet recomanar-los la lectura d'un gran llibre. D'ecologia? Idò no, d'història econòmica. El del catedràtic d'història i institucions econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona,Jordi Maluquer de Montes, titulat “La economía española en perspectiva histórica”. Desprès de fer un repàs dels principal trets de la historia econòmica del Regne d'Espanya en el segles XVIII al XXI, acaba explicant la imperiosa necessitat d'un altre model econòmic “que se imponga el abandono del capitalismo del despilfarro y el derroche de recursos colectivos en acciones que solo reditúan beneficios a muy corto plazo y votos a los políticos y que se defina por el imperio de la racionalidad, la creatividad y la búsqueda de la excelencia. Para ello hará falta, seguramente, cambiar las prioridades y los incentivos no sólo a las clases dirigentes sino a la sociedad entera. Una verdadera refundación de mentalidades e instituciones.”

D'això es tracta:  Cal protegir el territori, signatura a signatura, mobilització rere mobilització,  fins que refonguem mentalitats i institucions.

Publicat originalment a El Periscopi ( 18-XI-2014)

Més golf? No, gràcies!

Foto: GOB

Em provoca vergonya aliena que, a aquestes alçades, encara hi hagi aquesta fal•lera destructiva d’espais naturals de la nostra geografia insular. La perillosa situació de conservació definitiva d’indrets com ara Son Baco i, molt especialment, de Son Bosc, amenaçats per la construcció de camps de golf i infraestructures turístiques sembla un “déjà vu” del segle passat. Hom pensava que era un debat superat i que ara el que tocava era debatre com augmentar el nombre d’espais protegits i ampliar-ne les àrees (que, en aquest cas, sí que importa, i molt!) dels parcs naturals com ara el de s’Albufera.

A tall d’exemple, el Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears 2009 semblava un marc –un més- de consens i d’acord polític, social i econòmic. A les panes de l’esmentat document es pot llegir: “Per la seva banda, el turisme de golf ha anat evolucionant a les illes d’una manera molt semblant al desenvolupament del turisme de meses. Així les coses, durant el període 1987 – 2006, la dotació d’equipaments ha augmentat fins a un total de 23 camps (vs 9. 1987), tres quartes parts dels quals ofereixen la possibilitat de realitzar un recorregut de devuit forats. El turisme de golf ha permès, en certa manera, l’aprofitament de la infraestructura turística ociosa durant els mesos de primavera i tardor, si bé, encara a hores d’ara, la seva representativitat, amb un total de 84.752 turistes , continua sent escassa (0,7% del total. Així mateix, l’aportació del segment en termes d’ingressos segueix representant un percentatge residual (1,8%, 2006), tenint en compte, en part, que l’estada mitjana dels golfistes i els seus acompanyats (9,9 dies) és sensiblement inferior a la mitjana (11 dies), tot i que la despesa individual per dia és una de les més elevades d’entre tots els segments.” (Pàgines 85 i 86)

I encara més: “Així les coses, des d’una perspectiva de desenvolupament turístic, tan important és mantenir i millorar el paisatge, per tal com sustenta l’activitat turística, com garantir que l’esdevenir de l’activitat no actuï en detriment del paisatge. D’acord amb aquesta concepció, la gestió del paisatge balear requereix una nova aproximació i, en certa manera, una reinterpretació que integri les implicacions socials, econòmiques i ambientals del seu deteriorament, afavoresqui la conservació del patrimoni natural i rural i advoqui per la contenció i el reciclatge dels teixits urbà, turístic i industrial.” (Pàgines 281 i 282)

El Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears 2009 es titula “Cap a una nova cultura turística”, convindria no oblidar-ho i ser conseqüents i practicar-ho. Ens aniria molt millor a tots i a totes.

Nou model de creixement sense llei del sòl?

Aquests dies que en Jaume Mates, ex Molt Honorable president de les Illes Balears, compareix davant la justícia i, com a mínim, declara ser un delinqüent fiscal, em ve a la ment la legislatura en què, a més a més de saquejar les arques públiques, la dreta d’aquest país va malmenar el territori posant en perill el desenvolupament social de la gent més dèbil. Val a dir que aquelles campanyes de “Qui estima Mallorca no la destrueix” o la magnifica lluita de resistència contra les macro autopistes d’Eivissa, amb vaga general inclosa, eren lluites també per un futur millor en termes socials i econòmics.

Probablement en l’actual legislatura —amb tanta inestabilitat, tanta brutor heretada i trames de corrupció que, afortunadament, s’han pogut dissoldre a temps— no s’haurà pogut visualitzar que hi ha suficient seny i consens per aplicar un elemental criteri econòmic: el principi de precaució. La lògica del rendiment de l’economia de mercat ha de ser ordenada i estructurada per una lògica de precaució i de responsabilitat en qualsevol indret, però molt més en uns territoris insulars petits i que són, i ho volen seguir sent, especialistes en turisme. En aquestes coses convé recordar el missatge del Gran Cabdill Seattle al president dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855, quan per exemple l’indi li diu al president Franklin:

“És que, per ventura, podeu comprar
els bisons,
quan ja n’heu mort
el darrer?”

El model territorial és clau per fer passes cap a un canvi de model de creixement i, en aquest sentit, paga la pena deixar clares dues qüestions. La primera és que les coses conegudes no són les que millor es coneixen i per això s’ha d’insistir a dir que el creixement ràpid i incontrolat de la construcció unit a l’apujada de preus i a l’absència d’habitatges socials, ha general un estoc immobiliari sobredimensionat i de baixa qualitat que, per cert, gran part de la ciutadania no pot habitar ni comprar. I això s’ha fet amb una bimbolla especulativa que ha causat bona part de la crisi que patim. La segona de les qüestions és que a força de desitjar el que no tenim, podem menysprear allò que sí tenim. Amb aquesta darrera afirmació vull dir que una política territorial i urbanística força proteccionista i rígida és, amb molta seguretat, la millor política turística que podem fer.

Per tant, la lògica d’un país turístic com les Illes Balears és que tingui un consens suficient en matèria d’ordenació turística i urbanística que li permeti progressar econòmicament i socialment. És imprescindible un acord d’arrel, perquè quan l’alternança política es produeix democràticament no signifiqui un capgirar-ho tot.

La “estretor” institucional dels partits de la dreta espanyola i mallorquina probablement faci que aquesta legislatura acabi sense que el Parlament aprovi una llei del sòl. Es voldrà fer creure que és quasi una cosa impossible. És mentida, i tenim la prova en un dictamen del CES de les Illes Balears. No ha estat fàcil conjuminar la diversitat d’interessos que hi ha al CES, però la voluntat de superar els entrebancs ha permès aprovar un dictamen que, tot i ser crític amb l’esborrany de llei del Govern, fa afirmacions com ara la següent: “Aquest CES valora l’esforç del Govern de les Illes Balears per elaborar una norma comprensiva tant de l’ordenació del territori com de l’urbanisme. Valoram positivament, doncs, la presentació d’aquest Avantprojecte de llei que, independentment del seu contingut ha de modernitzar la legislació autonòmica en matèria de territori, sòl i urbanisme, que en molts de sentits data dels anys setanta.” No és poca cosa.