El Líban

Art urbà al barri de Gemmayzeh (Beirut)

"En el cas del Líban, i més particularment de Beirut, el que més m'inquieta i fascina és la naturalesa híbrida de la seva identitat. I això, o bé t'atreu o bé et genera rebuig, però difícilment et deixa indiferent", escriu Tomàs Alcoverro en el llibre "Tot està per dir".

Efectivament, el Líban és el resultat de l'encreuament de tantes diversitats històriques i modernes que amoïna i, alhora, captiva. Després d'aquesta primera visita per començar 2023, em sembla gairebé impossible que generi rebuig, ans al contrari, a mi m'ha generat una mena d'enamorament que no sé ben bé com explicar. Sembla que, especialment a Beirut, el "Todo pudiera ser" del Quixot sigui la divisa del dia a dia.

A l'excel·lent llibre "El infinito viajar", Claudio Magris escriu: "A veces los lugares hablan, otras callan, tienen sus epifanías y su hermetismos". Els llocs del Líban són, sens dubte, dels que parlen. D'epifanies i hermetismes en vaig detectar poques.

Una prèvia abans de començar a rememorar l'experiència del viatge, és a dir, d'escoltar de què en van parlar les ciutats, els paisatges, la naturalesa, els llocs arqueològics, els monuments del Líban: Els amics de Tourart Travel Spain, com sempre, ens varen ajudar molt a millorar el viatge, entre altres coses, organitzant les estades nocturnes fora de Beirut. Val a dir que és molt habitual recórrer el Líban tenint com a base única la capital. Tot i que les distàncies són curtes, nosaltres volíem passar algunes nits fora de Beirut i, així, conèixer millor el país i anar més a poc a poc ... I, per una altra banda, em resulta mal de recordar un viatge amb un acompanyament millor que el que ens donaren Elisa (la guia) i Salim (el xofer). Sospit que el fet de ser cristians ambdós condicionà un poc una major atenció a esglésies i altres espais de culte de la seva religió (el programa ja tenia un cert biaix en aquesta direcció). Ja se sap que al Líban els musulmans són majoria i els cristians els que tenen més poder econòmic. I això, en assumptes turístics, també es nota.

Però, comencem a escoltar què parlaren els llocs del Líban.

De què parlà Beirut?

Edifici del Holiday Inn

Tenint l'hotel a tocar de l'edifici on durant la guerra civil libanesa (1975-1990) hi havia l'Hotel Holiday Inn, parlà de la petjada de la guerra (sobre això i els aspectes més polítics vaig escriure aquest article). Com estem allotjats a tocar del mar, Beirut transmet mediterraneïtat, i caminar  pel passeig marítim de la ciutat (La Corniche) és un viatge en si mateix: fotografiar-nos amb un famós cantant libanès, desitjar sort a la gent que dia i nit pesca amb canya, fotografiar cases antigues que recorden l'elegància d'un temps passat (abans de la construcció dels actuals gratacels). A La Corniche hi ha una visita que no es pot deixar de fer: les famoses Roques Raouche, i imprescindibles restaurats tradicionals, com posem pel cas el Al Falamanki amb espectaculars vistes de les Raouche. La Corniche de Beirut és un clam d'elogi al caminar de nit i, com tota la ciutat, amb poca il·luminació. Caminades per un passeig marítim on no hi ha ni rastre de botellada, però sí que hi ha grups de joves que comparteixen la shisha (la pipa d'aigua), caminades que et poden portar al parc d'atraccions on hi ha la famosa sínia. Precisament l'Alcoverro comença el seu llibre "La noria de Beirut" així: "Gira y gira la noria de Beirut. Con una suave sirena anuncia el inicio del movimiento de su gigante y vieja rueda, con sus pequeñas cabinas amarillas y azules sobre este paraje marítimo de la ciudad. Construida por la familia Rifai en un parque de atracciones decrépito y casi cutre, funcionó durante tres lustros de la guerra civil, interrumpiendo su incesante girar en algunos de sus periodos más feroces y cuando fue arrastrada por una impetuosa tempestad de arena procedente del África". Allà segueix i, malgrat tot, gira i gira ...

La sínia de Beirut

Beirut parla de modernitat a Zaitunay Bay, una de les zones súper occidentalitzades de la capital libanesa. Un lloc ideal per estirar les cames després del vol d'anada, o fer un cafè després de voltar uns dies per la Vall de Qadisha. El parlar beirutí convida a passejar per Downtown. Especialment pel centre on tot és nou. Queda poc en peus dels seus edificis antics, perquè gairebé tot fou destruït durant la Guerra Civil. El que és nou és la plaça dels Màrtirs, la mesquita d'Al Amine, les grans avingudes peatonalitzades pel projecte de reconstrucció força discutit (i discutible, a parer meu) executat, sota tota casta d'ombres de corrupció, per l'empresa Solidere. Queden alguns llocs tradicionals com ara la plaça Nejmeh, amb la icònica torre del rellotge, i els seus voltants amb molts edificis governamentals i institucionals que criden a la memòria de la repressió de les revoltes del 2019 (hi ha una vigilància militar colpidorament desagradable). Les restes de l'antiga Ciutat Romana són el testimoni que en aquesta zona ens parla de l'antiguitat.

Hi ha molts parlars a Beirut, tants com la seva diversitat. Per exemple l'edifici Barakat (Casa Groga) que crida en record dolorós i incòmode de la guerra (in)civil. O el carrer Hamra, la via més comercial de la ciutat, que parla de comerços peculiars, com ara, una botiga –on va ser impossible no fer gasto- exclusivament d'utensilis per a pipes d'aigua i tot el cerimonial de fumar-ne de shisha. Fins i tot, hi ha un lloc a Beirut que encara ara parla de terror: Les restes dels dipòsits i altres edificis afectats per l'explosió, en agost de 2020, en el port comercial.

Tanmateix, n'hi ha dos de llocs beirutís als quals vull fer especial menció: El Museu Nacional. Una extraordinària forma d'iniciar el recorregut pels impressionants llocs arqueològics del Líban. Una meravella de museu que parla, també, de la capacitat de resistència i resiliència del país dels cedres: El museu, inaugurat en 1942, durant la guerra civil libanesa va sofrir danys considerables, però s'han pogut rescatar la major part de les col·leccions.

El Museu Nacional

El segon dels llocs per a mi especial és el barri de Gemmayzeh. Allà hi passàrem la darrera nit a Beirut, tot i que ja hi havíem passejat un altre dia a la tarda. El barri a la nit (hi ha il·luminació, però modesta) és una crida a la identitat hibrida de Beirut de la que, citant a Tomàs Alcoverro, en feia referència en iniciar aquestes línies. Mescla d'edificis tradicionals amb els d'art déco i alguns en ruïnes; galeries d'art; alguns comerços elegants i d'altres amb reminiscències underground; bars, xibius (alguns amb música en directe), i restaurants per triar... (si n'heu de triar només un de restaurant, trieu el Beit Kanz). Tot i l'animació hi ha silenci als carrers, no és Gemmayzeh una zona turistificada, és un lloc que parla d'autenticitat.

Abans de sortir fora de Beirut, algunes coses útils pel viatge: la variació del canvi d'euros o dòlars USA a lliures libaneses és tan gran que ens organitzarem per canviar gairebé cada dia. És habitual veure cues als caixers dels bancs; generalment és gent que treu el seu sou en moneda local i, després, segons va variant el canvi, canvia a dòlars USA. És una forma de fer retre un poc el minso sou que cobren. En tot el país no hi ha una xarxa de distribució d'electricitat. Fa anys, qui volia tenir-ne havia d'instal·lar un generador a la casa, més tard es varen generalitzar els generador d'electricitats per cada un dels edificis, i ara funciona una màfia dels generadors que fa quasi impossible revertí aquesta situació. Conclusions pràctiques: No canviar grans quantitats, tenir en compta l’elevada –en relació amb el sou mitjà libanès- carestia d'alguns productes i serveis, i, en enfosquir, no anar sense la llanterna a mà.

 

Dit això, de què parla el litoral?

Necròpolis de Tir

Parla d'un Gran Beirut que sembla estendre's fins a l'infinit, un litoral súper construït (tanta sort que la bombolla immobiliària punxà en 2019), de nous pobles amb habitatges a mig construir i de curtes estades per la diàspora libanesa d'Àfrica i de Llatinoamèrica. Però també parla del primer jaciment arqueològic que visitarem, el Temple Echmoun, on criden l'atenció els mosaics i el paisatge dominat pels cítrics i els plataners. Tanmateix, el litoral sud del què parla amb més autoritat és de la coneguda com a Capital del sud, és a dir, Sidó, amb un encantador port mariner, el castell a una petita illa, un interessant mercat amb un xulíssim museu del sabó, un gran caravanserrall, el castell de la ciutat...

El litoral parla de Tir i de les seves Ruïnes arqueològiques que visitarem baix una pluja fina que augmentà l'encant. De fet, els guardes ens van haver de donar pressa per finalitzar la visita car ja havien acabat el seu torn.. aquell dia no podia acabar millor: a una platja on vam sopar un llobarro a la brasa i tabulé a un xibiu tan modest que va ser un veritable luxe. La pluja fina ens va impedir gaudir de la posta de sol, però tan sols intuir-la ja ho pagà la pena.

A tocar de l'hotel, en matinar l'endemà, teníem un dels plats forts en matèria arqueològica: La necròpolis i l'hipòdrom. Senzillament impressionant! Una ràpida escapada a la Gruta de Qana amb espectaculars paisatges i, tot seguit, tornada a Tir per visitar un dels llocs del Líban més encantadors: El Barri dels Pescadors.

I un dels encants del qual parla el litoral nord beirutí és, sens dubte, Byblos. A més de les interessants excavacions arqueològiques, de la seva història (diuen que, a més de ser la capital comercial i religiosa fenícia, Byblos va donar el nom a la Bíblia i va ser el lloc on es va inventar el primer alfabet lineal) és tot encantador: Els carrerons comercials, el port... l'hotel Byblos Sur Mer. Bona oferta de restauració. Vistes espectaculars sobre la Mediterrània. Si en alguna ocasió en perdo pel Líban, busqueu-me a Beirut o a Byblos!

Byblos

El litoral nord del Líban també parla de Batroun, de la seva Muralla Fenícia, de les vistes de Beirut (està a pocs kilòmetres de distància), de les esglésies a cau de mar, d'una impecable reconstrucció, finançada per la diàspora, del barri antic de la ciutat, de vins. Molt recomanable la botiga de vins ecològics "Batroun Mountains". Tot i que no som entusiastes del Cabernet sauvignon, el de Batroun és dels bons que he tastat en ma vida.

I al  nord del tot, parla de Trípoli, la ciutat més àrab del Líban. Des del castell dels Croats de Saint-Gilles (on hi va haver un moment força impactant quan els cants d'oració del migdia, imposaren el silenci, a una ciutat tan bulliciosa), de l'espectacular passeig marítim (on vaig fer una foto a contrallum que m'agrada molt), passant pels animats carrerons dels souks, és a dir, dels mercats o socs (imprescindible menjar un shawarma de moghrabieh i visitar el Hammam Ezzedine) i els carrers que l'envolten amb abundant venda ambulant i la Torre del Rellotge que sembla vigilar-ho tot. Sense sortir-ne del tot de la bullícia hi ha una parada obligatòria: La pastisseria i confiteria Abdul Rahman Hallab 1881, amb la millor baklava del país i una deliciosa lahm bil ajeem.

I el Mont Líban, de què parla?

Cedre a Shouf Cedar Nature Reserve

Del Castell de Beaufort i de vistes panoràmiques de tota la serralada: al sud s'albira la frontera amb la Palestina Ocupada, al nord la frontera amb Síria. De l'elegant hotel Mir Amin Palace, ideal per fer un te. D'un sorprenent Palau de Bteddin (especialment sorprenent per als que, com nosaltres, no som de visitar palaus). En aquest cas la bellesa de l'arquitectura i la fantàstica col·lecció de mosaics va superar amb escreix les baixes expectatives.

El Mont Líban parla d'un poble encantador: Deir el Qamar on vàrem poder compartir una bona part de l'horabaixa a casa –veritablement habitaven una part d'església reconvertida en habitatge- d'un matrimoni major. Compartirem anècdotes, vi artesà de la casa, compràrem espècies, i ens férem fotos. A Deir el Qamar hi ha un hotel que, a més d'estar fatalment comunicat amb el centre del poble, es va constituir en l'únic mal servei d'hostalatge del viatge: Fred a l'habitació, el desdejuni més mal organitzat que he vist mai, falta de puntualitat... i, a sobre, una poca pipella que em va escandalitzar: No havíem acabat de fer el check-in i ja ens oferien un sopar-festa al preu de, sinó record malament, 35 dòlars USA per persona. Que ens l'oferissin a nosaltres em va semblar normal, però és que l'oferiren també a Salim (el xofer) que, segons ens va comptar més tard, la seva contestació a la recepcionista, entre escandalitzat i fent befa, va ser: "El preu del sopar que m'ofereix és el meu sou del mes!". En vàrem fer unes rialles, mentre sopàvem a Country Gate, un restaurant popular de cuina tradicional libanesa molt recomanable, acompanyada d'una fresca cervesa local Beirut (l'altra cervesa libanesa és l'Almaza). Personalment em qued amb la primera.

Cedres al "Bosc dels cedres de Déu"

Sobretot, el Mont Líban  parla de cedres. La primera visita a aquests supervivents dels immensos boscos de cedres que cobrien antigament els vessants del Mont Líban va ser a la Shouf Cedar Nature Reserve. Aquí ens acompanyà la boira que no ens va dificultar en absolut la visita, ans al contrari, la va fer més interessant. Compràrem, als guardes de la reserva, una mel de cedre exquisida. La segona de les visites als cedres va ser més al nord, al "Bosc dels cedres de Déu" on la companyia fou la neu. És impressionant contemplar aquests mil·lenaris arbres i la, després d'estar en greu perill d'extinció, lenta recuperació d'aquests símbols del Líban (no debades són presents a la bandera libanesa)

 Quina és la parla la Vall de Bekaa?

Temple de Baco a Baalbek

La vall que sempre ha sigut i continua sent-ho el graner del Líban, el nom de la vall que evoca la conflictivitat amb Israel, la presencia en territori libanès de l'OLP, que recorda els campaments de refugiats palestins i sirians... és una vall profunda, d'un bell paisatge, amb vinyes, hortes... que parla, sobretot, de dos llocs arqueològics el d'Aanjar i el de Baalbek, la visita dels quals justifica per si sola un viatge al Líban.

A la ciutat d'Aanjar hi viu una important comunitat armènia, per això no és estrany que a l'entrada del jaciment arqueològic –situat als voltants de la ciutat- hi hagi un cartell explicatiu del genocidi que l'Imperi Otomà va cometre l'any 1915 contra ells. El cas és que una vegada hi entres no sortiries. A cada racó l'entretindries!

A Baalbek, només arribar a la pedrera anomenada La pedra de la dona embarassada (Hadjar el Hibla‎) o pedra del sud (Hadjar el Gouble‎), ja t'adones que s'apropa quelcom excepcional. No és una exageració que la ciutat de Baalbek sigui considerada com "la ciutat dels temples més esplèndida del món". No debades és –millor dit, va ser -perquè ara fora del recinte arqueològic mana Alá- la morada de la triada dels grans deus romans Júpiter, Venus i Mercuri. Amb altres deïtats de menor rang, com ara Baco (el seu temple és la gran joia de Baalbek), allà encara regnen els déus. Per molts d'anys!

Per acabar, de què parla Uadi Qadisha (el Vall Sagrat)?

Panoràmica del Vall Sagrat

Clama de religiositat -cristiana maronita, és clar-; de monestirs, car Qadisha és un dels primers i més importants assentaments monàstics cristians del món amb el monestir de Qozhaya que és considerat el més antic del vall i, per tant, un dels més antics del món. La vall parla també de poblets amb encant; d'esglésies i de sants –el més venerat, amb diferència, és San Chárbel Makhlouf-; però sobretot parla de paisatges i vegetació espectaculars. D'anades i vingudes, d'altes muntanyes, de neu, d'aire pur... Del Vall Sagrat és molt nomenat el Museu Gibran, a parer meu no n'hi ha per a tant, preferesc l'art de la natura... No vull acabar sense fer referència a l'experiència, d'haver passat, mentre trescàvem pel Vall Sagrat, dues nits a les a altures del Mont Líban, a Cedars, allotjats a Le Notre Hotel & Ski Resort. Com érem els únics clients, la sensació de soledat i comunió amb la natura era total.

De tornada a casa, no me'n vaig poder estar de pensar amb la raó, com no podia ser d'una altra manera parlant del Líban, que té Tomás Alcoverro quan al citat La noria de Beirut escriu: "Quizás lo más sorprendente de Líbano es que, en un pequeño espacio geográfico de sólo diez mil kilómetros cuadrados, se hayan acumulado, desde la antigüedad, tantas historias y mitos que han conmovido al mundo". Efectivament, el Líban és sorprenent!

#LAP2: Conjugar el verb pensar

Publicat originalment a dBalears (19-02-2022)

L'any 2022 Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma va posar en marxa una nova iniciativa de formació i investigació anomenada Laboratori d'Art i Pensament (LAP), que se sumà a les tasques formatives i investigadores que la institució museística du a terme des de fa temps. Enguany ja ha començat la segona edició del LAP, que cal que digui, no fos cas que me n'oblidés, se subtitula "Zona de contacte: Reparar les crisis". Zones de contacte enfront de la individualitat, propostes de reparació perquè el thatchériste TINA ("There is no alternative"/No hi ha alternativa [o opció]), és la gran mentida del, en expressió de Mark Fisher; "estalinisme de mercat".

Les impulsores anunciaren en presentar la primera edició, i ho reiteren en aquesta segona, que el LAP està concebut "com a plataforma d'idees i espai de pensament crític des d'on explorar les potencialitats de la pràctica artística i la producció cultural com a dispositius d'intervenció en el canvi social". Endemés, la vocació de continuïtat hi era des del bon començament. Sembla que s'han sortit amb la seva: Com he dit abans, ja ha començat el primer mòdul del LAP2, i, a la presentació d'enguany afirmen que "la segona edició del LAP s'ha dissenyat des de l'escolta i l'autocrítica, i s'articula a través d'un format més accessible i igualment intens, en termes de pensar, repensar i entendre l'educació i l'intercanvi de sabers com a elements essencials per a la transformació social".

Tot plegat s'articula, com podeu veure a la informació del museu, en cinc mòduls que es desenvoluparan fins al maig. La majoria d'activitats (seminaris i laboratoris) són exclusives per a les persones que s'hi han inscrit, però cada un dels mòduls s'obre amb una conferència pública. Tot el programa compte amb ponents d'un altíssim nivell, però deixeu-me que faci menció de les persones que, encara que no estigueu inscrites, podreu assistir a les seves conferències: El mòdul 1 "Reinventar les institucions, els cossos al centre" va ser inaugurat el passat 8 de febrer per la directora de la Tate Modern des del 2016, Frances Morris. El titulat "Ecologismes, imaginar els impossibles" l'obrirà la doctora en Filosofia del Departament d'Antropologia Social de la Queen's University Belfast, i professora emèrita de la Universidade de Brasília, Rita Segato. En el mòdul "Feminismes, les altres inapropiables" la conferència inaugural serà a càrrec de la filòsofa, professora, i activista del moviment autònom i del feminisme de tradició marxista, Silvia Federici. Pel que fa al de "Deconstruir les fronteres, descolonitzar els sabers" hi podrem escoltar les reflexions del sociòleg i referent per a tantes lluites emancipadores, Boaventura de Sousa Santos. I en el darrer dels mòduls, intitulat "Els treballs, multituds precàries", la conferència pública serà a càrrec de Sandro Mezzadra que és, entre altres coses, professor de Teoria Política a la Università di Bologna, i autor (juntament amb Mario Neumann) d'un llibre titulat "Clase y diversidad. Sin trampas" que, a parer meu, és clau per situar actualment el paper polític, social i cultural de les classes socials. El LAP2 finalitzarà, a les acaballes del maig, amb una activitat -que segur no deixarà a ningú indiferent- de l' Instituto del Tiempo Suspendido.

Amb raó em direu que "no era això, company...", que aquestes ratlles han de ser menys d'informació i més d'opinió. Idò, vet aquí sis cèntims d'opinió: És una excel·lent notícia que una institució cultural de tanta rellevància com Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, aconsegueixi consolidar una iniciativa destinada a pensar entorn dels grans reptes de la humanitat que, per paga, no són altres que els del nostre país insular. En definitiva, un programa per a, en paraules de Judith Butler, "pensar plegades sobre els problemes comuns, però també sobre el món comú que cal construir". Tenir l'oportunitat de fer-ho en gran, sense conjunturalismes de cap mena, és un luxe!

I encara ho és més luxós pensar, contactar, debatre, concloure... en llibertat (llibertat de debò que, dit sigui de passada, res té a veure amb la llibertat d'anar a beure cerveses). Recordant l'experiència de la meva modesta participació de tutoria en el mòdul de Treballs, multituds precàries del LAP de l'any passat (i que enguany es repeteix), no em puc estar de pensar amb aquella acció que l'artista Candy Chang va dur a terme en 2010: Va transformar les parets de cases abandonades de Nova Orleans en murs de desitjos col·lectius. Ho va fer col·locant centenars d'adhesius amb la frase "I wish this was" (m'agradaria que això fos) seguida d'un espai en blanc per a ser emplenat pels transeünts.

D'això va, en bona part, el LAP: De conjugar el verb pensar per descobrir, col·lectivament, els "m'agradaria que això fos" reparadors de les crisis.

 

Tanta sort de la societat civil i dels moviments socials!

Publicat originalment a dBalears (12-02-2023)

Ines Pousadela és una politòloga uruguaiana, professora de la Universitat ORT d'Uruguai, membre de "Red de Politólogas" (una xarxa per a la visibilització del treball de les dones dedicades a la ciència política llatinoamericanista) i, alhora, investigadora de l'aliança global d'organitzacions de la societat civil i CIVICUS, dedicada a enfortir l'acció ciutadana i la societat civil arreu del món. La vaig descobrir just al començament de la pandèmia de la COVID-19, i us garantesc que val molt la pena seguir-la al seu compte de Twitter.

Tot plegat ve al cas perquè fa uns dies Ines Pousadela, en un recent encontre d'activistes iberoamericanes per a reflexionar sobre la reculada global d'espais per a la participació ciutadana, descrivia la societat civil organitzada i els moviments socials com els "gossos guardians" dels drets i les llibertats, els qui treuen "ungles i dents" per a vetllar pel "compliment de les obligacions de l'Estat", i els que "perceben els problemes abans que esclatin". És, a parer meu, una reflexió molt encertada, aplicable globalment i localment.

Per ventura no és el que fa la societat civil a casa nostra? Tanta sort que l'Obra Cultural Balear (OCB) no atura de defensar els drets lingüístics. Feliçment, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i STOP Desnonaments defensen els drets a un habitatge digne. En bona hora el GOB va posar en marxa la campanya per a la ILP de la "Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears". Benauradament, Terraferida no deixa de denunciar la bogeria destructiva de Mallorca. Sortosament, el moviment veïnal de Palma, amb la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes al capdavant, impulsà la limitació del lloguer turístic a Ciutat. Per fortuna, el Fòrum de la Societat Civil per a la reconstrucció de les Illes Balears no s'està de picar pedra en favor d'una real transició de l'actual model de creixement a un veritablement sostenible. Afortunadament, el Col·lectiu Alternatives no es cansa de predicar sobre la necessitat d'una planificació estratègica de debò per pilotar el canvi de model econòmic d'aquestes illes... Etc. I, ben segur, no trigarà la societat civil en, parafrasejant les paraules de la doctora Pousadela, percebre els problemes abans que esclatin entorn de l'anunciada privatització de la torre de l'Aeroport de Son Sant Joan. Talment com ho va fer, entre d'altres, amb la problemàtica de la gentrificació, de l'ampliació de l'aeroport o de la plaga dels megacreuers.

Ines Pousadela, a l'encontre abans esmentat, constatava que actors estatals i privats estan retallant, amb èxit, els espais d'actuació dels moviments socials i de les entitats de la societat civil organitzada amb la finalitat de fer-la callar. En alguns indrets del món ho fan mitjançant la intimidació –i, fins i tot, l'assassinat- d'activistes, la repressió de les mobilitzacions, la detenció de periodistes, i d'altres conculcacions dels Drets Humans. Aquí, a casa nostra, no s'arriba ni de bon tros a tant. Però, en lloc d'enfortir la democràcia a força de fer-la més i més participativa, es burocratitzen i condicionen els espais de participació, com és el cas paradigmàtic de l'anomenat "diàleg social", i, alhora, no s'escolta i ignora a les entitats ciutadanes i moviments socials no burocratitzats, i que no es deixen condicionar per la menjadora del poder.

 

Geopolítica, violència i corrupció

Publicat originalment a dBalears (05-02-2023)

No hi ha dos sense tres, diuen, diuen, diuen. I, segurament, ni tres sense quatre, i així successivament. El cas és que al mapamundi de la geopolítica del bel·licisme, i al de la geopolítica negacionista dels Drets Humans, n'hi ha un, si més no, tercer de mapamundi geopolític: el de la corrupció.

Ho certifiquen les últimes publicacions de Transparency International que, en la nota de premsa de presentació de l'Índex de Percepció de la Corrupció (ÍPC) 2022, informa dels escassos avanços mundials contra la corrupció, i, atenció, que aquest estancament-retrocés en la lluita global contra la correcció es produeix "en un món cada vegada més violent". Corrupció i violència van de bracet.

L'Índex de Percepció de la Corrupció de 2022 ens informa que 124 països tenen nivells de corrupció estancats, mentre que augmenta el nombre de països on va en augment. Tanmateix, el més important és que la majoria dels Estats que ocupen els últims llocs de l'ÍPC sofreixen actualment conflictes armats, o els han sofert recentment. Atenció amb aquesta afirmació de l'informe de Transparency International: "la corrupció i el conflicte [armats] s'alimenten mútuament i amenacen la pau duradora". Un diagnòstic a tenir molt en compte en uns temps d'armamentisme desbocat.

Pel que fa a Europa Occidental i la Unió Europea (UE), tot i ser la regió millor valorada en l'ÍPC, resulta que el progrés i les millores s'han estancat en la majoria dels països durant més d'una dècada, i que, dels 31 països de la regió, només sis han millorat la seva puntuació, mentre que set l'han empitjorada. Transparency International posa en relleu, i això és important, que "la Unió Europea ha sofert un dur cop després de l'escàndol de corrupció sense precedents ocasionat per l'anomenat Qatargate". Segurament l'informe va ser redactat abans que es consolidessin les evidències de la importància del Marrocogate.

I Espanya? Idò no avança, més ben dit, va a la baixa en la prevenció i lluita contra la corrupció. I, tanta sort, que la corrupció del Borbó emèrit sembla passar desapercebuda pels radars de Transparency International. En qualsevol cas, el Regne d'Espanya no va bé en matèria d'erradicació de la corrupció. Per contra, en creixement de despesa militar va esplèndidament!

A la presentació de l'informe que coment, la presidenta de Transparency International, Delia Ferreira Rubio, va afirmar: "La corrupció ha fet del nostre món un lloc més perillós. Com els governs han fracassat col·lectivament a l'hora d'avançar contra ella, alimenten l'actual augment de la violència i els conflictes, i posen en perill a persones de tot el món. L'única sortida és que els Estats facin el treball dur, eradicant la corrupció a tots els nivells per a garantir que els governs treballin per a totes les persones, no sols per a unes poques elits".

Dures paraules que posen de manifest allò que és obvi: Avui més que mai un altre món ha de ser possible. Ara més que mai és necessari acabar amb la geopolítica de la violència i la corrupció!

 

Democratitzar l'ús del temps

Publicat originalment a Diario de Mallorca (07-02-2023)

Sembla que el Ministeri de Treball i Economia Social vol aprovar "una Llei d'usos del temps i racionalització dels horaris". Aquest és un dels compromisos inclosos en el capítol "Conciliació de la vida laboral, familiar i personal i coresponsabilitat en el temps de treball" de l'acord de Coalició Progressista, és a dir del programa pactat entre PSOE i UP amb el que es va iniciar la present legislatura espanyola.

Per posar fil a l'agulla a aquest assumpte, fa algun temps que el ministeri liderat per la vicepresidenta segona del govern d'Espanya, Yolanda Díaz, va encarregar a un grup d'experts i expertes un informe per esbossar una proposta de llei. Segons ha transcendit a la premsa, l'esmentat informe es presentarà durant aquest primer trimestre de 2023... i començarà el debat per a, més endavant, concretar en una llei, mesures per a teòricament "democratitzar el temps i els seus usos". Em temo que, malauradament, per raons de calendari, la legislatura acabarà sense veure la llei aprovada, però, en qualsevol cas, no serà balder iniciar el debat sobre la conveniència d'una legislació sobre una matèria que, segons els continguts concrets, pot ser d'allò més transformadora.

L'assumpte suscita d'antuvi dues qüestions: Sense garantia de disposar incondicionalment de temps per exercir la llibertat, de quina llibertat estem parlant? Com podem tenir temps per a ser veritablement lliures sense tenir garantida incondicionalment l'existència material mitjançant, posem pel cas, una Renda Bàsica? Aquí rau el tuàutem de present -i de futur immediat- sobre la disponibilitat i usos del temps. Per afrontar els dilemes de les societats d'aquest incert segle XXI, sempre és bona cosa recórrer als clàssics. En aquest sentit, Jorge Moruno ens recorda (Dossier Crític núm. 9) que Aristòtil "identificava els règims polítics en funció de com distribuïen el temps, i la democràcia es corresponia amb la llibertat: aquesta s'associava al temps lliure dels pobres que, en alliberar-se de la dependència d'un tercer, podien tenir temps per acudir a les assemblees".

Ara bé, més enllà de filosofar, i de discutir la simplificació que fa el sociòleg madrileny quan sosté que "l'emancipació és la lluita pel temps lliure", convé apamar els continguts del debat. L'objectiu de la democratització de l'ús del temps hauria de ser, a parer meu, oferir dispositius legals per a la igualtat d'oportunitats per desterrar la "pobresa de temps lliure". Ras i curt, la conveniència de legislar sobre aquesta matèria, és òbvia, com ho és que l'ús del temps és una qüestió política, no individual. I diària més: L'ús del temps és, també, una qüestió de lluita de classes (les persones riques i molt riques rarament es queixen d'escassedat de temps per a la cerca de la felicitat) i d’establir un contracte social no patriarcal entre homes i dones.

El cas és que les dimensions del debat són inabastables amb les ratlles que sóc capaç de fer encabir en un article que no s'allargui en excés. N'apunto, doncs, les que segons les meves cavil·lacions són les més rellevants:

a) La del treball remunerat: Aquí cal discutir -i qüestionar- la, d'alguna manera elitista, proposta de setmana laboral de quatre dies. En l'actual fase del capitalisme, la democratització de l'ús del temps implica reapropiar-nos de temps per a la vida, és a dir, la reducció de la duració de la jornada laboral, independent de com es distribueixi setmanalment. Òbviament, la reducció de la pobresa de temps vital no ha de dur associat un empobriment salarial. Un altre aspecte crucial és el de la democratització del temps laboral. Per a això cal, si o si, enfortir la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores en el si de l'empresa. Només així serà possible una flexibilitat pactada de jornades laborals, de "borses d'hores", etc.

b) Les aportacions del feminisme: En aquest debat pot ser força interessant recuperar algunes discussions que en 1989 provocà la proposta de llei "Les dones canvien el temps" que van redactar les dones del Partit Comunista Italià (PCI). En qualsevol cas, allò que em sembla que no necessita cap discussió, perquè és una obvietat, és el punt de partida de les italianes que, ja fa gairebé 35 anys, afirmaven que la manera com ens organitzem temporalment és una construcció social. Per tant, en una organització social patriarcal, l'ús del temps és bàsicament patriarcal. Una llei d'usos del temps emancipadora ha d'incorporar dispositius legals de despatriarcalització. Aquesta lògica és la que hauria d'orientar la millora i la creació de nous drets de ciutadania que impulsin la corresponsabilització en el temps dedicat a les cures i a les tasques de la llar.

c) Dret de ciutadania al temps propi: Per garantir el dret a la salut física i mental (acabant amb, entre d'altres, la pandèmia de l'estrès, la del maldormir i la de la medicalització com a remei a la falta de temps). Per garantir una nova dimensió al dret de ciutat -a casa nostra podríem dir "dret d'illa"- amb les polítiques anomenades de ciutats de 15 minuts. Per a que tothom pugui viure vides desitjades. Per a, si ens ve de gust, gaudir vitalment d'acord amb la proposta artística de l'Instituto del Tiempo Suspendido.

Conquerir un ús del temps no alienable és, directament o indirectament, una lluita antiga, però constant. Ja en 1844 Karl Marx als "Manuscrits econòmics i filosòfics" escrivia: "Com menys mengis, beguis i compris llibres; com menys vagis al teatre, al saló de ball, a la taverna; com menys pensis, estimis, teoritzis, cantis, pintis, practiquis esgrima, etc. [...] com menys ets, menys expressis la teva pròpia vida, més tens, és a dir, com més gran és la teva vida alienada, major és el tresor del teu ser alienat".

Tant de bo que el debat que sembla proposar el Ministeri de Treball i Economia Social entorn d'una futura "Llei d'usos del temps i racionalització dels horaris" sigui l'avantsala de la incorporació del dret al temps per a les classes subalternes com a element essencial d'un nou contracte social per afrontar els reptes i malestars dels nostres dies.

 

Washington DC

National Mall

És sortir del vagó del tren amb què vam fer el trajecte de Nova York fins a Washington DC (qüestió de tres horetes amb un paisatge entre urbà i d'extensions de llacs i boscs), i entrar a la principal estació ferroviària de passatgers de la capital dels EUA, la Union Station, per adonar-te que has arribat a la monumentalitat de l'imperi.

Ben aviat es farà present l'Obelisc (el Washington Monument) que indica cap a on has d'anar si vols caminar pel complex monumental anomenat National Mall. En aquest gran espai allargat cobert de gespa és a on es troben monuments i memorials emblemàtics de Washington. I per a on, una vegada fet el check-in a l'hotel, començarem a passejar.

Al nord del National Mall es troba la Casa Blanca. Es permet apropar-s'hi fins a una considerable distància, i, amb un poc de zoom, fer la fotografia que tantes vegades has vist a la premsa o la televisió. No té massa més interès. S'aproxima Nadal i ja estan muntant l'arbre ...

A la part occidental hi ha el monument a Lincoln. Em va semblar la part més monumental del National Mall. El gran llac situat davant del monument, on es reflecteix l' obelisc, li aporta majestuositat. Si a tot plegat li afegeixes que, a dalt de la gran escalinata (la icònica fotografia de la manifestació pels drets civils del 28 d'agost de 1963), ha quedat gravat en el sòl el "I Have a Dream" de Martin Luther King Jr, encara que tinguis poc de  mitòman o de fetitxista, és dels monuments més interessants.

Val a dir que, per trobar la frase de Luther King gravada al trespol, vam haver de demanar que ens la localitzés una empleada afroamericana del United States Forest Service (el cos federal de guardes forestals és qui té encarregat la cura i vigilància del conjunt del National Mall). Amb aquesta dona mantinguérem una agradable conversació. Ella, tota orgullosa de la seva feina, ens donà gran quantitat d'informació sobre el complex monumental i la missió que hi desenvolupen els membres del cos de forestals. Va ser ella qui ens indicà emfàticament que visitéssim el memorial de Martin Luther King, Jr. Un altre monument amb interès que, en visitar-lo érem les úniques persones blanques que ho fèiem. Si més no, em va semblar curiós.

N'hi ha altres de monuments i memorials, com ara, el Monument Nacional a la Segona Guerra Mundial, el Memorial als Veterans del Vietnam, el Monument Commemoratiu als Veterans de la Guerra de Corea, el Memorial Albert Einstein, etc. però de bastant menys i interès que els esmentats abans. Tanmateix, el que és més interessant és el conjunt del National Mall, aquest espai que ha estat l'escenari de tantes mobilitzacions ciutadanes (lluites antiracistes, pacifistes, feministes).

A l'extrem oriental del National Mall hi ha el Capitoli dels Estats Units que, per cert, els dies de la nostra estada -5 i 6 de desembre de 2022- tenia bona part de la façana en rehabilitació (no sé si encara arreglaven desperfectes ocasionats per la invasió de les hosts de Trump). Al Capitoli ja havien plantat l'arbre de Nadal...

National Museum of African American History & Culture

Tot i això, allò que fa que Washington DC sigui una visita imprescindible és la seva gran oferta museística que, és fantàstica i gratuïta. Com l'estança era curta, no quedà més remei que seleccionar: Interesantíssim el National Museum of Natural History, la imprescindible National Gallery of Art, especialment l'edifici est pel seu fantàstic edifici i col·lecció, i el sorprenent el National Museum of African American History & Culture.

D'altra banda, Washington DC em va semblar una ciutat que combina tradició i modernitat elegantment, luxe i misèria sense complexos, excel·lents serveis (per exemple, els restaurants i cafeteries de museus que coneguérem) i pèssims serveis (un bon exemple, l'hotel on passarem la nit).

En acomiadar-nos de la Union Station de tornada a Nova York, no podia deixar de pensar que l'escapada a Washington -malgrat haver restat dies per explorar més NYC- havia valgut molt la pena!

National Gallery of Art (edifici est)

Nova York, dotze anys després

Aquestes entrades al bloc sota l'etiqueta de "viatges" començaren amb una d'entrada titulada "Algunes impressions personals de New York City" d'una primera visita el març de 2010. Fins als primers dies de desembre de 2022, dotze anys i escaig després, no havia tornat a visitar la "Big Apple" o, amb permís de Frank Sinatra, "The City That Never Sleeps". Dotze anys són molts per a una ciutat, i, també, per al visitant.

En comparació a la primera visita, què m'hi vaig trobar?

Idò, menys taxis (Uber i Lyft han fet minvar el color groc de les avingudes novaiorqueses), més bastides (aquí, una bona explicació del fenomen), menys glamur (potser perquè el vam evitar tant com poguérem), més brutor (Nova York pot bravejar de moltes coses, però no de neteja ni de recollida dels fems), menys delis (que, sigui dit de passada, van ser essencials en l'anterior visita), més persones hispanes (hom pot freqüentar tota casta d'establiments de restauració sense saber una paraula d'anglés), menys banderes USA (sens dubte el 2010 es vivia encara la ressaca per l'atemptat de l'11S), i més mascotes –especialment cans-. Hom diria que Nova York és tota ella una ciutat "pet friendly".

Tanmateix, cada visita és una experiència nova: Aquesta ha sigut la de descobrir i aprendre a utilitzar el Metro de Nova York, la de gaudir de Tribeca, Roosevelt Island (telefèric, pont, Frankin D. Roosevelt Four Freedoms Park ...), i el districte de Queens (visita obligada al MoMA PS1 i la ribera), la de saldar comptes amb Brooklyn anant a dinar a Grimaldi's Pizzeria, la de conèixer el nou model d'oferta de restauració (que no em va entusiasmar) tipus "The Market Line", la d'un diumenge amb missa de gospel a Harlem i dinar al Sylvia's ...

També ha sigut la de superar, amb escreix, les poques expectatives envers el National September 11 Memorial & Museum. Pensava que seria una "astracanada patriota USA". Gran equivocació. Han aconseguit un elegant i sobri memorial, i un il·lustratiu, respectuós i contingut museu. Chapeau!

Memorial del 11S

No obstant això, vàrem reincidir en fotografiar, a tort i a dret, la ciutat. Des del passeig marítim de Brooklyn, a l'One World Trade Center, passant pel Ferry de Staten Island, i ...Tampoc va faltar repetir una passejada per la Quinta Avinguda (amb fotografia al Rockefeller Center en ple ambient prenadalenc), una passada ràpida per Wall Street (amb la mà a la butxaca i sense apropar-nos al toro). No podia faltar la selfie en Time Square, ni un passeig per Central Park (quin contrast amb el record primaveral del 2010 i l'ambient de tardor d'aquesta segona visita!), ni l'entrada a l'Estació Central. Posats a revisitar no ens estarem de dinar a Chinatown (aconseguint sortir del barri comprant només una camiseta, i produint-se una anècdota gairebé increïble: a Chinatown ens trobarem amb una parella amb la qual havíem coincidit en aquest viatge!). Encara menys ens estarem d'intentar –sense aconseguir-ho- fer alguna compra al Chelsea Market, ni de topar-nos, tot buscant per devers les avingudes Sèptima i Octava el "bagel amb cream cheese" de cada desdejuni, amb l'hotel Chelsea... i desdejunar cantussejant Chelsea Hotel de Leonard Cohen.

Ara bé, parlant de reiteracions n'he de mencionar dues excepcionals: El Museum of Modern Art (MoMA). Es repetí la sensació de reconciliació amb l'espècia humana mentrestant contemples, per exemple, el gran tríptic de Claude Monet! Però la visita no va ser tan rodona com la de 2010. Aquell any hi havia una exposició retrospectiva del cineasta i escriptor Tim Burton. Una meravellosa propina que, en la segona visita, no hi va ser.

La segona de les reiteracions excepcionals va ser la visita al Metropolitan Museum Of Art (MET). Jornada completa, tot i haver seleccionat prèviament les sales a visitar. Des de l'antic Egipte o la sala de les peces etrusques, passant pels impressionistes, a les avantguardes del segle XX... Algunes interessantíssimes exposicions temporals. Una d'elles extraordinària: les 78 obres del millor art cubista donades al MET per l'empresari i filantrop, Leonard Lauder. Una passada!

Ara bé, la visita al MET de 2010 acabà amb una gran exposició d'Andy Warhol, de la qual cosa encara ara en tinc un molt bon record. La visita del 2022 l'acabarem amb un excel·lent sopar al restaurant del museu que, ben segur, no oblidaré en anys.

De l'estada de fa dotze anys recordava alguns restaurants molt ianquis, però cap com el Katz's Delicatessen on l'especialitat d'entrepans de pastrami és pura cultura estatunidenca.

Ens allotjarem a un hotel molt novaiorquès, és a dir, car i amb uns serveis força deficients. Però l'entorn ho era encara més de novaiorquès. A tocar del Madison Square Park i de l'Edifici Flatiron. Endemés des de l'entrada a l'hotel, entre edificis -alguns abandonats i d'altres en restauració- cada matí i cada vespre vam poder saludar el Empire State Building, un dels edificis més emblemàtics de Nova York.

Se sol dir que "quan arribem a aquest riu, creuarem aquest pont...". Esper que no passin altres dotze anys per tornar a arribar a l'East River i tornar a creuar el Pont de Brooklyn. Aquest és un dels ponts que en la vida s'han de creuar moltes vegades.

Detall del Pont de Brooklyn

Ferides de la terra i els mals reparar

Publicat originalment a dBalears (29-01-2023)

Tard o d'hora es farà inevitable engegar radicals polítiques públiques de reparació de les ferides de la terra. La triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i espais naturals) fa inajornable actuar de valent per modificar allò que hem fet malament. No disposem ja de més temps per revertir ferides, entre d'altres, en forma d'autopista, ampliació de ports, instal·lacions fotovoltaiques... i pedreres. Entorn d'aquestes polítiques reparadores s'hi mouran –s'hi mouen ja- les pèrfides forces del mercat, de l'especulació... Serà –ho és ja- una qüestió en disputa.

Del mal reparar de les Pedreres Sa Garrigueta Rassa i Can Rosselló és del que aquesta setmana us vull xerrar. Els veïns i veïnes del barri palmesà de Son Anglada, i un conjunt d'entitats -com ara la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Palma, el GOB, Terraferida, Amics de la Terra, Joventut x Clima- estan recollint firmes de la ciutadania en rebuig a uns projectes de restauració d'aquestes pedreres, que estan actualment en tramitació, que, com s’afirma en els fulls de signatures, presenten tot un seguit d'impactes negatius sobre la població i el seu entorn pels següents motius: "per la seva proximitat a nuclis urbans, perquè la via d'accés és absolutament inadequada per assumir el trànsit de 35.000 camions/any, d'anada i tornada durant 20 anys (un camió cada 3 minuts, 7 hores/dia i 5 dies/setmana), i és inadequada perquè en alguns trams no supera els 5,60 m d'ample i no es poden creuar dos camions, tampoc no compta amb voravies, el que fa incompatible l'activitat de la pedrera amb els usos de la via: travessia urbana; ruta escolar; ruta ciclista; principal punt d'accés a Palma des de Puigpunyent".

Endemés, aquests projectes de restauració dels que, per cert, l'informe mediambiental realitzat per l'Ajuntament de Palma és negatiu, tenen "greus dubtes sobre la seva viabilitat. Sembla impossible aconseguir més de 8 milions de tones de material inert per omplir el forat. Es pretén instal·lar maquinària i fer triatge de materials d'enderrocs de la construcció sobre un dels aqüífers que abasteixen la ciutat, el que suposa un alt risc de contaminació per la nocivitat d'alguns materials. Els projectes tampoc avaluen l'impacte que el soroll, la pols, les vibracions, etc., tindran sobre la població".

Tot un exemple de mal reparar! Per contra, una bona pràctica de reparació d'aquesta ferida passa -com reclamen veïns, veïnes i entitats- per "la necessitat de protegir la població, la seguretat viària i la defensa de l'interès general de la ciutat de Palma". És clar que hi ha alternatives: Expropiació per part del Govern de les Illes Balears, i, una vegada que els terrenys siguin públics –del comú-, deixar que la natura faci la seva sàvia tasca reparadora.

El cas que coment és, insistesc, un exemple de quan el "mal reparar" d'una ferida a la terra és un problema i no una solució. Per això cal sortir al carrer: La Plataforma Ciutadana Pedreres Sa Garrigueta Rassa i Can Rosselló ens convoca diumenge que ve, 5 de febrer, a les 11 h a manifestar-nos a la plaça de Cort de Palma. Parc sí. Abocador permanent no! Som-hi!