dijous, 30 de juny de 2022

OTAN NO

Publicat originalment a dBalears (26-06-2022)

Diuen que l'Aliança Atlàntica renovarà en la cimera del 29 i 30 de juny a Madrid la seva estratègia per a la següent dècada. És a dir, la reunió de l'OTAN d'aquesta setmana és per a reafirmar-se en un renovat bel·licisme a l’engròs per tal de “gestionar” els escenaris de guerra oberta, fins i tot nuclear, i per a afrontar els grans conflictes geoestratègics del món d'avui.

Front aquesta (i)lògica que, en paraules del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, posa al centre la guerra, el militarisme i l'augment de la despesa militar (que generarà més deute, i, a curt termini, noves retallades socials), cal enarborar, més que mai, els principis del pacifisme. Hi ha alternatives al militarisme rampant!

Sembla –l'OTAN no és un exemple de transparència- que els objectius d'aquesta cimera són fonamentalment dos: La reforma del famosíssim article 5 de l'OTAN, en el qual els membres de l’organització acorden que “un atac armat contra una o més parts, que tingui lloc a Europa o a Amèrica del Nord, serà considerat com un atac dirigit contra totes elles”. Però mai s'ha especificat què es considera un “atac armat”. La investigadora Tica Font, una de les fundadores del Centre Delàs, es pregunta: “Un atac cibernètic seria motiu de resposta? I un atac rus a un comboi d'armes dels EUA a Ucraïna? I si es tracta d'un atac a un satèl·lit en l'espai?”. Com veuen, la cosa té molta substància. També en té substancia el fet que mai no s'ha desenvolupat com s'activa l'esmentat concepte de defensa col·lectiva. Ara ho volen aclarir.

El segon dels objectius de la cimera madrilenya de l'OTAN d'aquesta setmana és, atenció, revisar un altre dels grans conceptes que regeixen des de fa més de set dècades la geopolítica mundial: la dissuasió nuclear. Al complex militar industrial actual no li basta l'amenaça contínua de l'holocaust radioactiu per a guanyar guerres sense lluitar-les, i la destrucció mútua assegurada per a evitar xocs directes entre les grans potències. La bogeria de l'espiral militarista de les elits del “món post neoliberal” necessita concretar un terrorífic assumpte: Com i quan s'utilitza l'armament atòmic. Amb tot plegat, em sembla que mai com ara va ser tan oportú aquell eslògan de deixeu-nos en pau!

La utopia possible –l'OTAN, i tot el que ella representa, és una distòpia perillosíssima, pur necrocapitalismo- és la de la resolució de conflictes per la via diplomàtica, la de convertir el pacifisme en el valor hegemònic de la humanitat. És fonamental mirar cap a un horitzó en el qual no sigui necessari insistir en #OTANno #NoALesGuerres #PerLaPau.

Depèn de nosaltres. En paraules del poeta del poble:

“Des del reducte

d’aquest íntim silenci

que m’acompanya

proclamo l’esperança

que mai no m’abandona:

la pau possible

depèn de tots nosaltres

i sols en ella

podem tots juts trobar-hi

el goig de la bellesa”

(Proclama. Miquel Martí i Pol)

 

Fa calor


Publicat originalment a dBalears (19-06-2022)

Durant els primers dies de l'onada de calor no podia treure'm del cap la cançó dels Antònia Font intitulada "Fa calor" i que diu: "Fa calor, / Què tal si encetam una síndria, / Què tal si me dius que m'estimes / Durant es següents trenta mil dematins".

Però, malgrat aquests bons desitjos mal cantussejats, aprofitant l'avinentesa, l'organització ecologista Greenpeace em feia a mans un comunicat que començava dient que "estam en la pitjor onada de calor al juny en 20 anys, amb temperatures entre 5 i 10 °C superiors a les normals per a la data. I això és només una mostra del que està per venir". Continuava recordant que "el panell d'experts de Nacions Unides assenyala en el seu últim informe que cada vegada els impactes climàtics estan apareixent amb major rapidesa i seran més greus que abans", i que "la realitat que estam veient és que el canvi climàtic costa vides humanes, i el preu de negar-lo o no fer res ho paguen amb la seva vida poblacions senceres, especialment aquelles en situació de gran vulnerabilitat (que, generalment, tenen petites petjades de carboni). En altres paraules, els que menys han fet per a contribuir als impactes negatius de la crisi climàtica, seran els que més la sofriran". El comunicat de Greenpeace acabava reclamant mesures de mitigació i d'adaptació al canvi climàtic, mesures absolutament imprescindibles perquè la humanitat es pugui continuar estimant "durant es següents trenta mil dematins".

Per afegir-hi al banyat –perdó a la calor-, mentre intentava (sense aconseguir-ho) adaptar-me als efectes de l'onada de calor, no se'm va ocórrer una altra cosa que donar un cop d'ull a l'estudi "Els episodis d'altes temperatures com a risc laboral. El seu impacte en la salut, la seguretat i el benestar de la població treballadora i en les desigualtats socials", que fa poc ha publicat la Fundació, lligada al sindicat CCOO, 1º de Mayo.

Sens dubte, la perspectiva descrita en el subtítol de l'estudi és especialment suggerent: Ras i curt: Les temperatures extremes són un factor de descohesió social! Perquè, entre altres coses, les polítiques d'adaptació al canvi climàtic, per a l'àmbit laboral, continuen estant pendents. No debades, l'estudi inicia les seves conclusions afirmant el següent: "El fet que la calor en el treball representa un perill per a la salut i la seguretat és notori; però a Europa encara no està plenament reconeguda ni atesa la nova amenaça per a la salut, la seguretat i el benestar de les persones treballadores que plantegen els episodis d'altes temperatures. Les previsions són que el desafiament que suposen aquests episodis continuï creixent, fins i tot si s'adopten les necessàries mesures per a la mitigació del canvi climàtic. Les projeccions climàtiques per a les pròximes dècades assenyalen que el conjunt d'Europa s'enfronta a l'amenaça d'un escalfament continu i accelerat, que donarà lloc a episodis d'altes temperatures més llargs i freqüents, i a més episodis de temperatures extremes".

Continuo cantussejant la cançó dels Antònia Font: "Fa calor, / Què tal si nedam en pilotes, / Què tal si deixam que sa parra / Devalli es termòmetres a vint-i-cinc". Tot seguit, pens que Déu nos en guard de confiar amb l'ombra de la parra per abaixar les temperatures extremes. Millor confiar en la ciència. Millor fer cas a l'informe del comitè d'experts per a la transició energètica i el canvi climàtic de les Illes Balears
 

diumenge, 19 de juny de 2022

Cançons per al Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (12-06-2022)

“Singing through the wall, songs for Western Sahara” -que traduït al català ve a ser “Cantant a través del mur, cançons per al Sàhara Occidental”- és el títol de dues caixes de CDs editats per l’associació Club 44. Val a dir que el mur a què fa referència el títol d'aquesta formidable col·lecció de cançons -conegut com a Mur de la vergonya-, és la zona militar amb búnquers, tanques, i camps de mines, formada per un conjunt de vuit murs de seguretat d'una longitud superior als 2.720 km construïts pel Marroc que divideix territori del Sàhara Occident, poble i famílies sahrauís.

Tant en el volum I (2 CDs) com en el volum II (3 CDs) hi participen el que podem dir, sense por a equivocar-nos, els millors artistes actuals del gènere musical conegut com a “música americana” (un poc de folk, rock, country, blues, bluegrass, rhythm and blues, country alternatiu, rockabilly, ...).

Juan Soroeta, un dels fundadors de Club 44, explicava al programa de ràdio que l’Associació d'Amics Del Poble Saharaui de les Illes Balears fa a Ona Mediterrània, “Veu Sahrauí”, que la idea de posar en marxa el Club 44 va sorgir bevent unes cerveses–que és quan es prenen les bones decisions!- al Altxerri Jazz Bar, el local de concerts amb més solera de Donosti. Des de llavors, i ja fa uns quants anys, organitzen un concert mensual. Soroeta, que és professor de dret internacional públic de la Universitat del País Basc, expert en el conflicte del Sàhara Occidental, i activista de la causa sahrauí, es va adonar que molts dels músics que participaven no sabien massa cosa de la situació d’injustícia en que fa gairebé mig segle viu el poble sahrauí. D’aquí, segons ens explicà a “Veu Sahrauí”, va sorgir la idea de gravar “Singing through the wall, songs for Western Sahara”. Els músics aporten solidàriament una cançó, l’associació Club 44 edita les caixes dels CDs que incorporen un molt bon material informatiu que permet als artistes conèixer el conflicte de descolonització inconclusa de l’última colònia d’Àfrica, i es fa difusió de la justa causa sahrauí. És un de tants exemples de la capacitat creativa del moviment solidari amb el Poble Sahrauí.

He volgut explicar aquesta història perquè, a més dels trets prolongats (guerra invisibilitzada; brutal conculcació dels drets humans als territoris ocupats pel Marroc; duríssima vida als campaments de persones refugiades que són, no s’oblidi, els més antics del món; diàspora; espoli de recursos naturals, malgrat les sentències del Tribunal de Justícia de la UE; incompliment, dia si i dia també, de la legalitat internacional; empresonaments i tortures a les presons marroquines d’activistes sahrauís; fastigosa inactivitat de l'ONU, ...), des de fa alguns mesos sembla que tot sobre el Sàhara Occidental gira entorn a la nova traïció de Pedro Sánchez i a la posició d’Algèria que, com és sabut, ha congelat les operacions comercials amb Espanya després del trencament del tractat d'amistat entre tots dos estats.

Ara bé, la pregunta que em faig és la següent: Què hi ha de nou en la posició del president del Gobierno de España? Veritablement no hi ha res de res. La genuflexió davant el Marroc de política espanyola ha sigut, per acció o omissió, una constant. El crit de “Marroc culpable, Espanya responsable” no ha sigut mai debades. Què hi ha de nou en la posició d’Algèria? Ben poca cosa! El recolzament algerià a la lluita per l’autodeterminació i independència del Sàhara Occidental és una qüestió d’estat!

L’ensenyament de “Singing through the wall, songs for Western Sahara” és que, al marge de la maleïda geopolítica que no entén de Drets Humans, i de la politiqueria dels  sense principis, hi ha una persistent intergeneracional voluntat d’autodeterminació del Poble Sahrauí, i un robust i tossut moviment internacional de solidaritat amb la causa sahrauí. Una combinació invencible que, mentrestant vencem, amb Pau Alabajos, cantam: “Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / Perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món. / D'acord, nosaltres som els il·lusos / Guardians de causes perdudes, / Inconformistes tossuts. / Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos / Darrere de les paraules, ara passem a l'acció".

diumenge, 12 de juny de 2022

La precarietat de les més precàries

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-05-2022)

Hi ha coses incompressibles. L'endarreriment en la dignificació de les condicions laborals del col·lectiu d'empleades de la llar, n'és un d'aquests fets incomprensibles. He escrit "empleades" a dretcient perquè, malgrat atorgar-los un "sistema especial (en matèria laboral i de Seguretat Social) para empleados de hogar", veritablement estem xerrant d'un col·lectiu absolutament feminitzat. Números canten: Amb la darrera dada disponible –abril 2022- en el conjunt de l'estat el total de persones en alta laboral en aquest règim especial de la Seguretat Social era de 378.349.189 i a les Illes Balears de 9.625. En ambdós casos, aproximadament, nou de cada deu eren dones.

S'eternitza l'espera de la ratificació, per part d'Espanya, del Conveni 189 (C189) de l'Organització Internacional del Treball (OIT) sobre treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics. Cal recordar que el C189 va ser aprovat per la conferència de l'OIT el 16 de juny de 2011. Encara ara les treballadores de la llar –tant per tasques domèstiques com per treballs de cures– continuen tenint una ocupació sense els estàndards internacionals que defineixen el "treball decent", que, segons l'OIT, significa "l'oportunitat d'accedir a una ocupació productiva que generi un ingrés just, la seguretat en el lloc de treball i la protecció social per a les famílies, millors perspectives de desenvolupament personal i integració social, llibertat perquè els individus expressin les seves opinions, s'organitzin i participin en les decisions que afecten les seves vides, i la igualtat d'oportunitats i tracte per a tots, dones i homes". Ras i curt: és una vergonya mantenir un marc de relacions laborals i de Seguretat Social que no garanteixi aquests mínims per a aquestes persones. És intolerable mantenir relacions labores en l'espai del no drets en societats democràtiques que, com la nostra, braveja d'avanços socials.

En aquestes estàvem quan el passat 15 de maig La Moncloa emeté un comunicat que 'anunciava "la remisión inminente de la norma 'con una mirada ambiciosa' que permitirá dotar de derechos a las empleadas de hogar". L'alegria va durar només un instant. El de passar del titular al cos de la nota governamental on "la imminència" en la ratificació del C189 passa a ser "gairebé immediata". Qui dia passa, any empeny! Però qui espera desespera. En aquest cas qui desespera és gent que té extremadament precària la, en paraules de Remedios Zafra, "vida-treball".

Val a dir que la ratificació del C189, tot i que tindrà un impacte en aquestes vides fonamentalment simbòlic, és important. En el capitalisme d'acumulació per despossessió, es desposseeix fins i tot del reconeixement social de determinats treballs, entre d'altres, el del col·lectiu d'empleades de la llar.

No obstant això, no es pot negligir que el Conveni de l'OIT és tan de mínims que fa més de deu anys que la legislació espanyola compleix tots els drets que reconeix el C189, excepte en matèria d'igualtat en la Seguretat Social i de protecció de la salut laboral. Però, una cosa és el reconeixement formal de drets, i una altra és el seu compliment. En un context laboral en el qual preval –veritablement com a excusa- el respecte a la inviolabilitat del domicili, l'incompliment es converteix en norma, sent el contrari l'excepció. En aquest sentit, es troba a faltar que, a conseqüència de la manca de reconeixent social d'aquests treballs per part de les institucions, dels àmbits acadèmics, i dels anomenats agents socials de les Illes Balears, no es conegui amb ets i uts la situació real i el seu contrast amb la legalitat aplicable. És una de tantes vergonyes que, per acció o omissió, s'invisibilitzen.

Pel que fa als aspectes de Seguretat Social i protecció de la salut laboral, cal recordar que el Tribunal de Justícia Europeu ja va obligar al Regne d'Espanya a deixar de discriminar al col·lectiu de treballadores de les llars en matèria de prestació per desocupació, i, per un altre costat, la cotització per salaris reals i acabar amb el règim especial (especialment injust) és una cosa que es pot fer ja, amb ratificació o sense del C189. És, tot plegat, qüestió de voluntat i prioritat política. Tant de bo el Ministre responsable de la Seguretat Social tingués similar voluntat i prioritat política de millorar les vides de les persones més precàries a la que té per promocionar els plans privats de pensions! En relació a la discriminació, respecte a la resta de treballadors i treballadores, de les persones que treballen a les llars en tasques domèstiques i de cures, és, a més a més de sagnant, tot un símbol de la capacitat d'insensibilització de la societat envers de realitats socials invisibilitzades.

Una ràpida ratificació del C189 de l'OIT és, doncs, essencial. I, tanmateix, cal, des de ja, anar més enllà. És, dit sense embuts, una urgència ètica acabar amb l'anomalia d'aquesta mena d'apartheid laboral, per cert, bastant inversemblant si no s'apliqués a un col·lectiu, com ja s'ha dit anteriorment, extraordinàriament feminitzat, i amb una elevadíssima presencia de dones immigrants.

També és una urgència vital per a les afectades. Per això, tinc per segur que la immensa majoria de les persones que treballen en les llars estan d'acord amb la següent reflexió continguda al llibre "Frágiles" de la abans citada, l'escriptora i filosofa, Remedios Zafra: "Las persones soñamos con un tiempo liberador, en el que el trabajo, si lo hay, no implique explotación ni se apropie de la totalidad de la vida".

Del rebuig a la proposta


Publicat originalment a dBalears (06-06-2022)

Sembla que a Mallorca s'ha iniciat, per a bé, un canvi. Si es confirmés, seria una excel·lent notícia perquè els protagonistes d'aquesta transformació són els moviments socials i, amb ells, la capacitat d'incidència política de la societat civil.

Vegem una seqüència d'esdeveniments d'aquests últims dies: Milers de persones omplen la plaça Major de Palma per fer un gran mosaic humà amb el lema "Avui per demà". El cap de l'oficina per implementar la Renda Bàsica Universal a Catalunya ofereix una conferència al Parlament. La Plataforma contra els Megacreuers vigilarà l'impacte dels gasos dels vaixells amb un sensor de qualitat de l'aire. Què tenen en comú aquestes tres notícies?

Doncs que ens informen d'accions de la societat civil amb propostes concretes de polítiques públiques. L'espectacular acció del dissabte 28 de maig  a la Plaça Major de Palma és molt més que una mobilització molt necessària, i, pels temps que corren, massiva. Va ser l'escenificació del suport ciutadà al carrer –que ja era ben hora!- a una Iniciativa Legislativa Popular llargament, i tècnicament, treballada des de la societat civil. Les novetats que incorpora aquesta ILP són moltes. A més a més dels innovadors continguts, anotaria que no és una proposició en pla defensiu a manera dels "salvem...", "prou...", "no a ...", és pura política pública de la bona.

D'altra banda, davant el menfotisme de les administracions illenques per conèixer els ets i uts del que segurament serà el més ambiciós Pla Pilot de RBUI que s'hagi fet arreu del món, i que a sobre es fa a Catalunya i no a les nostres antípodes, qui posa fil a l'agulla és el Fòrum de la Societat Civil.

Per acabar d'arrodonir-ho és la Plataforma contra els Megacreuers –i no les administracions públiques que, hom diria que hi estan èticament obligades-- qui començà a implementar tecnologia i coneixement per a la vigilància de la contaminació que provoquen els grans ressorts flotants que atraquen al Port de Palma.

Tot plegat albira quelcom no anecdòtic. S'ha aparcat el tarannà del rebuig total amb la posada en marxa d’una mena de Xarxa de Producció de Polítiques no institucionals –quelcom semblant al que els anglosaxons en diuen Policy Networks-. No és mala cosa, ans al contrari, que la mobilització social vagi acompanyada d’una proposta política concreta. Que duri la bona ratxa!

diumenge, 5 de juny de 2022

Pla d'Ocupació 2022-2025: consensos que són renúncies!

Publicat originalment a dBalears 29-05-2022)

El Govern de les Illes Balears ha presentat el Pla d'Ocupació de Qualitat (POQIB) 2022-2025, amb l'objectiu d'arribar a la plena ocupació. El contingut, si més no del Resum Executiu a què he pogut tenir excés, no defrauda. Segueix el costum de la gran retòrica, d'objectius grandiloqüents, i dels eufemismes a balquena.

En aquest cas, s'ha refinat la retòrica a l'extrem. Vet aquí un exemple: "es pretén [amb el POIB] contribuir al benestar de la ciutadania, sota els principis de competitivitat empresarial, afrontament dels reptes mediambientals i socials, i creixement intel·ligent" (sic).

Pel que fa als objectius, no s'estan d'afirmar que "amb tots aquests fonaments descrits [al POIB] es construiran unes polítiques de treball i d'ocupació que permetran a les Illes Balears transformar-se en una economia més sostenible i inclusiva, en un escenari de generació de riquesa compartida" (Bravo!).

Tanmateix, allò que, a parer meu, és més preocupant té a veure amb la quantitat d'eufemismes emprats en el text. En aquest sentit, i a tall d'exemple, s'afirma que "el punt de referència és el reconeixement del paper transversal que el treball i l'ocupació comporten en el desenvolupament econòmic i en la distribució del benestar i, encara més, en el context actual, en plena recuperació de la crisi sanitària i dels efectes de la invasió d'Ucraïna part de Rússia". Una interpretació del metallenguatge eufemístic podia ser: Es parla del paper cabdal del treball remunerat "en la distribució del benestar" per a no esmentar que ho és de quelcom més concret: de la distribució -normalment injusta- de la riquesa generada. Es parla, també, de "plena recuperació de la crisi”, obviant que, en paraules de l'economista marxista Richard David Wolff, "recuperació, en aquesta economia capitalista, es refereix als beneficis, no a la gent".

Ara bé, si només fossin problemes de llenguatge i d'hipèrboles, la cosa tindria consol. Però aquest no és el punt principal. El llenguatge crea pensament . A tall d'exemple: Es parla de "plena ocupació", sense prendre en consideració els aspectes polítics que envolten aquest concepte. És sabut – almenys ho és des de 1943 que Michal Kalecki publicà l'article, que esdevingué en un clàssic del pensament socialdemòcrata de la postguerra, titulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" - que la "plena ocupació" és un objectiu polític per a resoldre els "grans problemes polítics del moment històric." En els anys quaranta del segle passat era, per sobre de tot, la prevenció del retorn del feixisme.

Avui en dia, barrar el pas al proto-feixisme neoliberal ho torna a ser un objectiu polític fonamental. En aquest sentit –tot tenint en compte que, en temps de revolució neoliberal triomfant, una societat de plena ocupació amb punyent plena desigualtat és un escenari versemblant- cal definir un altre paradigma de societat, problematitzant l’ocupació com a mecanisme hegemònic  per aconseguir estàndards decents d’igualtat.

Tornant a continguts concrets del nou POQIB, és molt significatiu que es confongui "Ocupació Inclusiva" amb aplicació de la legislació laboral (només faltaria!), en lloc de conceptualitzar-lo com recuperació de la capacitat d'inclusió social de l'ocupació, 'abolició de la pobresa laboral, i associació d'ocupació de qualitat amb aquella que assegura qualitat de vida i ascensors socials.

Amb tot, allò més cridaner d’aquest POQIB és l’absència de qualsevol menció a la necessitat de gestionar amb justícia social determinades taxes de desocupació, i la programació d’accions concretes i pressupostades per acompanyar la transició ocupacional en el camí cap a un altre model econòmic. Però com el primer principi rector és, segons el POQIB, la "millora del model econòmic", i no la seva transformació, per modesta que sigui, s'entén la retòrica grandiloqüent i els eufemismes. En definitiva, hi ha consensos -com aquest de bescanviar "canvi de model" per "millora de model"- que són, veritablement, renúncies!

 

diumenge, 29 de maig de 2022

Sobre l'Impost Mínim Mundial (IMM) per a les empreses

Publicat originalment a dBalears (22-05-2022)

És molt recomanable seguir el compte de Twitter de Julen Bollain (@JulenBollain). Bollain és d'aquests economistes als quals, fins i tot els qui no tenim coneixements acadèmics d'economia, entenem a la perfecció. Fent gala del seu interès pedagògic –i de l’oportunitat de fer-ho en plena campanya de la declaració de renda, i de la visita d’un defraudador fiscal coronat d’impunitat-, fa uns dies piulà: "Mentre la recaptació per Impost de societats s'ha reduït un 40,59% en quinze anys, els recursos recaptats per IRPF i IVA han augmentat un 30,27% i un 29,79%".

Julen Bollain posava el dit en una de les nafres més indecents del neoliberalisme globalitzat. El moviment social a favor d'una fiscalitat justa fa anys que assenyala la gravetat de l'enfonsament de l'impost de societats. Atenció: aquest impost, especialment per la competència tributària transnacional dels primers anys del segle XXI, s'ha reduït de mitjana global a la meitat des dels anys vuitanta del segle passat. Evidentment, a aquesta "desfiscalització de les empreses" ha contribuït en gran manera -i continua fent-ho- la tramposa "enginyeria fiscal" de moltes multinacionals, amb les grans tecnològiques al capdavant, però on no falten algunes multinacionals turístiques molt conegudes per aquestes contrades, o les operadores de megacreuers que visiten el Port de Palma.

El cas és que l'octubre de 2021 l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va aconseguir teixir un acord entre 137 estats, que representen al voltant del 90% del PIB del planeta, per a la implantació d'un Impost mínim mundial (IMM). Un acord que, dit sigui de passada, semblava impossible abans dels efectes en l'economia mundial de la pandèmia de la covid-19.

Les previsions són que la nova taxa entre en funcionament en 2023. Aquest IMM suposaria una reforma de l'impost de societats en dos aspectes fonamentals: a) fixaria una taxa mundial mínima del 15% per als guanys a l'estranger de les empreses multinacionals amb almenys 750 milions d'euros de facturació global. b) la taxa mínima passaria del 15% al 25% per als guanys de les empreses que superessin el 10% dels seus ingressos.

Veurem si aquest acord es posa en pràctica sense subterfugis ni interpretacions retorçades. La cosa no pinta bé, com ho demostra que la Unió Europea no hagi aconseguit, avui dia, aprovar una directiva que reflecteixi l'acord i que els estats membres hagin d'integrar en les seves regulacions fiscals. Val dir que, d'aplicar-se el citat acord de manera total, seria un modest pas cap a una mínima justícia fiscal.

Ara bé, en el millor dels casos, i en la perspectiva d'una justícia fiscal global serà insuficient. L'IMM no acaba amb els paradisos fiscals, entre altres coses perquè els estats que encara no s'han adherit a l'acord representen el 10% del PIB mundial. Queda, doncs, molt d'espai per a l'evasió fiscal.

Les incerteses en la implementació de l'IMM, i les seves insuficiències haurien de ser un esperó per a reviscolar la lluita per a una justícia fiscal de debò. Per a fer-ho des de Mallorca cal parafrasejar una famosa preocupació de Trotsky sobre l’abast del socialisme: és possible la justícia fiscal en un sol país?

dijous, 26 de maig de 2022

Geòrgia i Armènia

 

El Gran Caucas

El viatge a aquestes dues repúbliques del Caucas el teníem planejat per a les vacances de Pasqua de 2020. Va ser una de tantes coses anul·lades per mor de la pandèmia de la Covid-19. En aquest cas va ser un assumpte posposat. El 2022 n'està ple de recuperacions d'ajornaments del bienni pandèmic. Gràcies, amics de Tourart Travel per la vostra paciència en aquests anys (anul·lacions, noves demandes, etc.) i, òbviament, per la vostra bona feina.

I. Geòrgia

Tenia relativament poques referències d'aquest territori caucasià, que no és Àsia ni és Europa. Tanmateix, havent sigut un territori pel qual passava l'antiga Ruta de la Seda, estava bastant segur que no em decebria. Sabia, això si, de la merescuda fama dels vins georgians. Una fama què hi té molt a veure amb la planificació de l'economia soviètica, que va assignar a la República Socialista Soviètica de Geòrgia la producció de gairebé tot el vi de l'URSS, i, és clar, es varen especialitzar. Ara, la indústria vinícola georgiana és una munió de petites explotacions amb produccions encara força artesanals, amb dificultats d'exportació, però d'una qualitat molt acceptable. No anava mal encaminat Stalin –que, com és sabut, era georgià de naixement- en les seves preferències vinícoles.

També sabia de la seva història convulsa. El petit territori georgià des de fa mil·lennis ha estat testimoniatge de la pulsió guerrera entre alguns dels més grans imperis de la història. El control d'aquestes terres de frontera va ser cosa difícil per a tots. Ho continua sent ara. Els països creuats per la serralada mítica del Gran Caucas han protagonitzat anys de conflictes, i anys de desconcert després del buit de poder causat per la desintegració de la Unió Soviètica. I, no obstant això, ara mateix es pot viatjar amb tota tranquil·litat.

Havia llegit alguna cosa sobre la religiositat de  Geòrgia. Em tem, així i tot, que aquesta fama té bastant a veure amb la promoció turística. No debades un dels reclams turístics de Geòrgia és el seu gran patrimoni religiós (monestirs, esglésies, catedrals...) però, com ens va comentar Vladímir -el nostre guia acompanyant-, la ciutadania georgiana –molt majoritàriament ortodoxa- és més de "viure per la fe, i no tant de morir per la fe".

Per tant, ni religiositat, ni vinicultura, ni història convulsa (l'actualitat encara ho és convulsa car les disputes territorials amb Rússia pels territoris d'Ossètia del Sud i d'Abjasia continuen amb més o menys intensitat) no em varen sorprendre massa. Les tres grans sorpreses van ser: Els paisatges, la gastronomia, i la capital del país, Tbilissi. Anem a pams.

Els paisatges.

Església de Javari

Vladímir, uns dels millors guies que hem conegut, és molt donat a explicar llegendes. En un moment del viatge ens explicà la següent: “Quan Déu va repartir la terra, els georgians van arribar tard. Déu els demanà el motiu d'aquesta tardança. Van contestar que estaven bevent vi, i que s'havien entretingut fins al bon punt de brindar, precisament, per Déu. Tot seguit Déu els va dir: "Se m'ha acabat la terra que tenia per a repartir, però, com heu arribat tard per brindar per mi, no us deixaré sense res. Farem el següent: Per a vosaltres serà la terra que m'havia reservat per a mi, i jo viuré en el cel".

Més enllà de llegendes, anar i venir entre el Gran Caucas i el Petit Caucas t'ofereix paisatges força suggerents, moltes esglésies –la meva preferida la de Javari–, i monestirs força interessants, entre el que destaca, a parer meu, el de Gelati. T'ofereix, també, ciutats interessants, com ara Kutaisi (amb un gran mercat on, per cert, em vaig haver de comprar un "pijama" d'estiu per a poder suportar el pack de calefacció+flassada nòrdica dels hotels), i indrets (ciutats, esglésies, i temples) excavats en la roca. A la visita a la "ciutat tallada en roca" d'Uplistsikhe plogué a bots i barrals, i, així i tot, va ser una visita de gran interès. Tanmateix, el que és veritablement espectacular és el conjunt (primer fortalesa i després monestir) de Vardzia.

La tornada cap a Tbilissi té una propina: Els paisatges de l'altiplà nevat, i les vistes del llac Paravani. Una manera molt bella d'acabar un perible en el qual només ha mancat una caminada en direcció a un monestir situat a certa altura en el Gran Caucas.

La gastronomia.

Khinkalis

Una de les sorpreses de Geòrgia ha sigut la seva gastronomia. Hi ha tres tòtems: El Khachapuri (un pa de formatge tradicional elaborat sense llevat i amb iogurt, que s'emplena amb diferents formatges ratllats); el Satsivi (una pasta feta de nous que s'utilitza en diferents receptes. Exquisit embolicat amb albergínia fregida!), i, el gran dels grans de la tradició gastronòmica georgiana: el Khinkali. Aquesta mena de mandonguilla o ravioli de massa amb formes de nòduls fets amb farina, llet, oli, mantega, i ou, farcit de carn picada, formatge ... i amb gran quantitat d'espècies orientals. Sens dubte, els millors Khinkalis al restaurant Maspindzelo de Tbilissi.

L'única decepció del menjar tradicional de Geòrgia va ser la popularíssima Churchkhla, un dolç, fet de nous torrades i mullades en un suc de raïm, i penjades per a assecar. De Churchkhla se'n veuen arreu, però, tot allò de fotogèniques que tenen –i en tenen molt-, ho perden al paladar.

Tbilissi.

Tbilisi

La capital de Geòrgia va ser, amb tot, l'autèntica sorpresa. No m'esperava l'encant de Tbilissi. Imprescindible el Georgian National Museum, i, sobretot, passejar per una ciutat plena de racons –i capamuntes- per a fotografiar, de zones del centre històric que enamoren, de curiositats que palesen el tarannà georgià, com ara el fet que a Tbilissi hi hagi la que diuen és l'única mesquita del món on comparteixen culte la comunitat sunnita i xiïta.

En sortir de Geòrgia, i en els no massa més de deu minuts per creuar el pas fronterer i entrar a Armènia, es produeixen alguns canvis radicals: La primavera, que feia dies s'insinuava, esclata. Els arbres fruiters, especialment albercoquers (el "prunus armeniaca" és una mena de símbol nacional a Armènia), estan en plena floració. Sembla un paisatge nevat. Per una l'altra banda, de sobte, va desaparèixer qualsevol mostra visible de la pandèmia. Les mascaretes, bastant presents entre la població georgiana, esdevingueren inexistents. I encara n'hi ha un altre de canvi radical: Desaparegué qualsevol signe (banderes, llaços, etc.) de solidaritat amb Ucraïna, que sovintejava Geòrgia. El comiat de  Vladímir i Jorge (el guia acompanyat, i el xofer) i el pas fronterer  de Sadakhlo ens  endinsàa la turmentada i espectacular Armènia.

II. Armènia

Mont Ararat

Els tràmits a la frontera  em recordà una pel·lícula d’espies. De forma accelerada passam de les mans de Vladímir i Jorge, a les de Ruzanna i un altre Jorge. La benvinguda, i, sobretot, les primeres explicacions de la guia acompanyant ja em van fer sospitar que, en arribar a casa, escriuria aquest article titulat "L'Ararat i els 107 anys del genocidi armeni".

Però quedava molt viatge que necessitaria queviures. La gastronomia armènia no és, ni prop fer-hi, tan exquisida com la georgiana (en això anàrem de més a menys); no obstant això, tinc molt bon record d'un pollastre fumat, unes truites de riu cuinades de diverses maneres, els formatges, generalment bastant salats, el pa, sobretot acabat de fer, i d’una cosa ben curiosa: A totes les taules, l'hora de dinar i sopar, hi ha un plat amb diverses herbes aromàtiques (julivert, coriandre, etc.) que, al principi, no sabíem què fer amb elles. El misteri durà poc. Damunt un tros de pa armeni s'hi posa formatge -que sempre hi és present- i les herbes aromàtiques. Tot seguit –cosa ben senzilla amb la textura del pa- es fa un rotllo. La combinació de sabors és fantàstica. Si ho acompanyes amb una cervesa "Ararat" ben fresca, la festa és completa!

I ara, parlem de l’itinerari: De la frontera, per una carretera que deixa veure un territori muntanyós ple de ruïnes d'indústries abandonades des del col·lapse de l'URSS, directament als primers monestirs patrimoni de la humanitat. Amb la visita als monestirs Haghpat i Sanahín inaugurarem l'itinerari per tot un seguit de temples veritablement extraordinaris construïts en uns indrets espectaculars. En els pròxims dies a Haghpat i Sanahín li seguiran Sevanavank (que abans estava a una illa, però que ara, per mor d'una presa, ha esdevingut en una petita península); Tatev (on s'arriba amb un telefèric, i és regentat per un popular monjo que, malgrat el nostre ateisme militant, no s'està de beneir-nos); Noravank, situat en ple canó de Gnishik, rodejat d'una natura espectacular, i construït sobre roques roges, és sens dubte, el nostre preferit. A tocar d'Everan férem parada al famós monestir Khor Virap. La fama d'aquest monestir té a veure amb una qüestió històrica, car és el bressol del cristianisme ortodox armeni, i amb la seva ubicació. D'allà hi ha la millor panoràmica per a fotografiar, quan es deixa veure, el Mont Ararat. Nosaltres, tot i que amb bastant boira, tinguérem la sort de poder-lo fotografiar i contemplar-lo.

Monastir Noravank

Des d'Everán segueix la ruta de monestirs: Geghard (rodejat de penya-segats); Echmiadzin (el "Vaticà dels armenis") on poguérem visitar el "Museu del Tresor", amb relíquies força benvolgudes a Armènia (la punta de la llança que va punxà les costelles de Jesús a la creu, un trosset de fusta que, diuen, pertany a l'Arca de Noè, etc.); Església de Santa Hripsimé (on, després de deixar alguna roba, rebem una segona benedicció); Saghmosavan, Hovhanavank, i una de les més petites esglésies d'Armènia, la de Karmravor.

Ara bé, no tot són monestirs i Iglesias: A Dilijan l'únic interesant és –a banda de la parada i fonda- un carrer de què Xavier Moret, al llibre "La memoria del Ararat. Viaje en busca de las raíces de Armenia", diu: "En la parte alta de Dilijan hay una calle tradicional empedrada, con casas construidas al estilo antiguo: muros de piedra, balcones de madera y tejado tradicional. Para mantener el espíritu del pasado, no pueden circular coches. De todos modos, hay algo que chirría: todo es como antes, pero demasiado nuevo". Coincidesc amb aquesta descripció, no obstant això, alguns artesans hi fan coses interessants. En el camí de  Dilijan a Goris  fem una parada, per a mi extraordinària, al Caravanserrall de Orbelian (anteriorment conegut com a Caravanserrall de Sulema i Caravanserrall de Selim). 

Un obrador de pa a Goris 

Deambulant per la ciutat de Goris el millor que es pot fer –a més a més de mirar la quantitat de cotxes Lada antics que recorden el passat soviètic de la ciutat- és una immersió en la indústria de la preparació del pa armeni. Gairebé hi ha un obrador a cada dues o tres cantonades on es pot veure una preparació del pa ben curiosa i força artesanal en la que les dones són les protagonistes absolutes. A pocs kilòmetres de Goris, cal fer una visita imprescindible a Zorats Karer, un jaciment arqueològic prehistòric, que és considerat el Stonehenge d'Armènia.

Zorats Karer

També des de Goris convé reservar un matí per visitar Khndzoresk. Una xarxa de coves artificials que, fins al segle XX, era el poble més gran de l'est d'Armènia. El paisatge és preciós, hi ha molta escala, i un impressionant pont penjant que cal creuar. El senyor que regenta una cova-museu és un excel·lent fotògraf amb el mòbil (se les sap totes per aconseguir bons plans!). Val a dir que anar a Khndzoresk és acostar-se a la frontera amb Nagorno Karabakh. D'anada al monestir de Noravank, paga la pena visitar una excavació arqueològica d'interès que l'hi diuen "Cova de vins Areni".

Des d'Erevan, endemés dels monestirs i esglésies abans esmentades, fem escapades a Garni on es visita el Temple del Sol. La veritat és que aquest temple -únic clàssic i dels Estats del Caucas- és una atracció turística bastant descontextualitzada. Però, les tres cançons interpretades al seu interior amb la flauta armènia (el duduk) ho arreglen bastant. Per una altra banda, la visita a les ruïnes (del segle VII) de la Catedral de Zvartnots és tot una sorpresa. Queda poca cosa del que fou una gran catedral en forma circular. Però allò que queda és molt bell ... Una de les darreres visites pels voltants d'Erevan és al "Monument de l'alfabet armeni". Es tracta d'un conjunt, construït el 2005, de 39 escultures de les lletres armènies, en honor el 1600 aniversari de l'alfabet armeni. Record el monument, que no té gran interès artístic, quan, al llibre abans esmentat, Moret explica que Haig –un home d'uns seixanta anys que es trobà mentre l'escriptor català visitava Armènia- l'hi va comptar la següent història: "Muchos años atrás, antes de viajar a Armenia [Haig formava part de la immensa diàspora armènia], su padre les preguntó a sus tres hijos qué querían que les llevara de la tierra madre. El mayor pidió una estatuilla, el mediano, sellos, y el pequeño (que era él, Haig, que por entonces tenía cuatro años) pidió la llave de Armenia. Cuando su padre le comentó a un amigo escritor, Avelik Isahakyan, que no sabía cómo llevar al Líbano lo que le había pedido su hijo menor, Isahakyan le dijo «La llave de Armenia es el idioma. Cuando aprenda armenio, el país se le abrirá». Y Haig aprendió armenio, por su puesto, y quedó comprometido para siempre con la causa de su pueblo". Això és l'armenitat!

I Erevan? Tot no ser una ciutat amb un gran encant, hi ha coses amb encant i algunes de gran interès: Encantador és el Museu de Matenadaran (el museu de manuscrits antics). Interessants  són el Museu Serguéi Paradzhánov (cineasta i artista d'avantguarda perseguit i represaliat pel règim soviètic), la Fàbrica de Conyac Ararat, el centre de la ciutat amb la Plaça de la República, l'Avinguda Abovyan, l'Opera i la Cascada com a epicentre, amb petjada soviètica, de tot plegat… Malgrat la immensa estàtua de la Mare Armènia (que substitueix la d'iguals dimensions de Stalin de l'etapa soviètica) sembla vigilar tot el que passa a la ciutat, el gran contrast entre les construccions modernes i les restes de l'antic (per exemple el barri Kond) fa olor d'especulació i corrupció ...

Els contrastos d'Erevan

Per acabar, m'he reservat dos comentaris sobre dos indrets d'Erevan: El Museu d'Història, que només començar l'itinerari exhibeix un mapa de la Gran Armènia. Del que fou i ara és, i que il·lustra la convulsa i tràgica història d'Armènia. A un llibre essencial per a entendre la desintegració de l'URSS –"Imperi"- el gran Ryszard Kapucinski escriu: "Al sud, l'altiplà limita amb els dos imperis més poderosos de l'època: l'Iran i Turquia. Agreguem el Califat Àrab. I a més, Bizanci. Quatre colossos polítics, ambiciosos, tremendament expansius, fanàtics, àvids i cobejosos". Armènia mai ha tingut possibilitats de debò de relacions de bon veïnatge!”.

Val a dir que el museu té interès, però amb un contingut modest. Especialment modest en un país que és un museu a l'aire lliure de creus-pedra. La creu-pedra -o khachkar- és una estela que té gravada una creu que els braços s'estrenyen en arribar al centre i s'eixamplen en els extrems. La creu s'acompanya de diversos elements decoratius amb significat religiós, com ara, rosetes, símbols solars, fruites especialment magrana o el raïm.

Creus-pedra

El segon comentari –i amb això acab-, visitar el parc, el memorial, i el Museu de les víctimes del Genocidi Armeni hauria de ser obligatòria per a qualsevol demòcrata. La visita és molt dura, però és una xutada d'antifeixisme. Sense memòria, veritat i reparació no n'hi ha democràcia!

Memorial a les víctimes del Genocidi Armeni 



dilluns, 23 de maig de 2022

Dubtes sobre el mercat laboral illenc postpandèmic


 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (09-05-2022)

Els darrers dies del passat abril coneguérem les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2022, i, al seu torn, els primers dies de maig es feren públiques les dades d'atur i d'afiliacions a la Seguretat Social corresponents a abril passat. Ambdues fonts estadístiques ens informen d'un creixement important d'ocupació laboral, i de la contractació formalment fixa. Tot plegat ha provocat una exultació de valoracions positives fora mida per part de  les autoritats autonòmiques, patronals, i sindicats.

Les dades –no entraré ara en filigranes metodològiques que podrien matisar alguna hipèrbole en les anàlisis- són veritablement força positives des d'un punt de vista quantitatiu. Ara bé, contràriament a les seguretats i celebracions governamentals i dels anomenats "agents socials i econòmics" illencs, són unes xifres que haurien de provocar, si més no en la perspectiva de la necessària transició ecosocial del model econòmic illenc, més dubtes que certeses. Vet aquí alguns, només alguns, d'aquests dubtes:

¿És motiu de celebració la constant "importació de mà d'obra" per fer funcionar la gegantina indústria turística? El nostrat monocultiu turístic sembla agreujar el gravíssim "mal holandès" que patim des de fa anys i panys. En els darrers anys, un dels efectes perversos -alguns economistes molt neoliberals ho identifiquen com una altra externalitat negativa (sic)-  d'aquesta situació és la manca d'habitatge digne i accessible per a les persones que vénen a treballar des de fora. En definitiva, malgrat que el conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, afirmi a la babalà que "Ha venido a trabajar más gente que nunca" (Diario de Mallorca de 06-05-2022), els dubtes sobre els problemes demogràfics, ecològics, i de cohesió social que provoca un constant creixement de població laboral són més que raonables.

L'augment esponerós de l'ocupació laboral turística (combinat amb un molt modest creixement en activitats industrials, d'altres serveis no turístics, i del sector primari, i moderat pel que fa a la construcció), genera molts dubtes envers la suposada diversificació i sostenibilitat del model. En lloc de transitar cap a un model una mica més equilibrat, ¿ens fem trampes al solitari posant bastons a les rodes que dificulten activar dita transició?

Una de les grans disbauxes de cofoisme han sigut les dades de contractes estables a conseqüència de l'aplicació de la darrera reforma laboral. Sobretot plegat, d'entrada, dos dubtes: ¿És estable un contracte de fix discontinu de duració anual incerta? Amb la nova normativa laboral es reduirà, sens dubte,  el nombre de persones amb contractes formalment temporals. Ara bé, com no s'ha modificat el fet que el contracte indefinit deixà de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, per tant, de indefinitut ¿de quin tipus d'estabilitat laboral i vital es xerra?

"Sense dubte no hi ha progrés", deia Darwin. A hores d'ara, en plena acumulació de crisis, convé aclarir què és això de "progrés". L'artista de còmics argentí Tute (Juan Matías Loiseau) té una esplèndida vinyeta demanant-se "¿para qué era que queríamos la modernidad?". Idò, això!

 

Per un Primer de Maig en defensa de la democràcia


Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (09-04-2022)

Aquestes ratlles són un desassossegat prec a qui correspongui: Desburocratitzeu la mobilització de l'imminent Primer de Maig! Que tothom surti de la seva respectiva zona de confort. Un prec per a què no es contribueixi més a la desmobilització de la gent que pensem que és urgent tornar als carrers i places per a què, parafrasejant el mític "no passaran", no passin més del que ja han passat.

Pot ser que sigui un prec innecessari perquè, tant de bo, ja s'està impulsant un Primer de Maig que sigui una gran mobilització en defensa de la democràcia. Que s'està fent, només faltaria!, reivindicant el seu origen de jornada de lluita obrera, i de reafirmació de l'imprescindible paper passat i actual del moviment sindical. Que s'està fent amb l'objectiu de mobilitzar a sectors majoritaris de la societat per a garantir que podrem continuar deliberant sobre els nostres dissensos per a aprofundir en la democràcia. I que aquesta sigui més igualitària.

Veritablement, la democràcia està en perill? No ho està en el punt formal –en allò que el sempre admirat Amartya K. Sen- denomina la representació política-, i en el respecte a la regla de la majoria. Però sí que està en perill, seguint amb l'economista indi, en aspectes essencials, com ara, la protecció dels drets i les llibertats dels individus, l'accés a les prestacions socials, i el dret a accedir a una informació veraç, a participar en la deliberació pública. Això que ara en diuen "democràcia il·liberal", és un contrasentit, un disbarat.

Pot ser que el prec sigui oportú, i s'al·legui que arriba tard. Això és fals. Si es vol, es pot. Tenint en compte les enquestes electorals, els malestars socials, les incerteses ... Convé que, qui correspongui, "faci un pensament". És el moment de reivindicar la definició de democràcia que, en 1938, va defensar Thomas Man: "aquella forma de govern i societat que s'inspira, per sobre de qualsevol altra consideració, en el sentiment i consciència de la dignitat de l'home".

Insistesc a reivindicar el Primer de Maig com a data emblemàtica de les reivindicacions de la classe obrera. Igual que reivindic que les massives mobilitzacions del 8 de març actuals tenen molt a veure en aquelles primeres mobilitzacions del "8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora", o que l'actual moviment ecologista té a veure amb el moviment de l'higienisme obrer del qual, dit sigui de passada, una de les seves lluites més tràgiques i heroiques va ser en 1888 la dels miners i pagesos de Huelva, contra la contaminació de l'aire de les calcinades de la mina de Rio Tinto (metodologia que ja estava prohibida a Anglaterra), que va culminar en una massacre obrera amb repercussió internacional.

Més enllà del "que no passin més", ens sobren els motius per a confegir un seguit de reivindicacions per a la mobilització. A tall d'exemple: Defensa dels serveis públics; frenar la incapacitat adquisitiva de les persones no expressament riques; justícia fiscal; pau i Drets Humans; dret a la cultura per a tothom; suport a la ILP Avui per demà!, i a la de #RegularizacionYa; garantia al dret a un habitatge digne; defensa de les pensions públiques; ni un pas enrere en la defensa del català; sempre endavant en la consecució de la igualtat real entre homes i dones, dels drets de les persones ILGTB, i,  jo què sé ...

Aquests últims anys –coses de l'edat-, quan s'acosta el Primer de Maig tinc una certa tendència a posar-me en "mode italià", ja sigui rellegint algun text de Rossana Rossanda, o de Nanni Balestrini, l'autor de la combativa novel·la “Vogliamo tutto” "Ho volem tot". No obstant això, enguany sortiré de la meva particular zona de confort. Rellegiré al neerlandès Rob Riemen, que en el seu imprescindible "Per combatre aquesta època", ens fa el següent advertiment: "El retorn del feixisme sempre és possible, però mai és inevitable".

Idò, Visca el Primer de Maig! Avanti Popolo !


Cal imaginar un marc propi de relacions laborals


 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (28-03-2022)

La conjuntura d'aquests temps i dies, és a dir, la combinació de factors i circumstàncies que caracteritzen l'actualitat de la situació sociopolítica, no hauria de ser un handicap per reflexionar sobre assumptes estructurals. Per paga, la conjuntura (malestars postpandèmics, efectes econòmics i socials col·laterals del bel·licisme imperant, dicotomia agreujada entre mercat i democràcia amb impuls igualitari, dogmatisme a dojo en les solucions tecnològiques, revifada del patriarcat, crisi ecològica, etc.) és tan preocupant que pot semblar balder discutir d'assumptes que no estan expressament a la mesa del debat del dia a dia.

Ara bé, per combatre les pors i incerteses del present -que per la reclusió institucional del progressisme són capitalitzats pel protofeixisme-, a més de remoure tots els obstacles per esvair pors i donar certeses vitals amb la caixa d'eines ara disponible, malda també imaginar escenaris alternatius. Per tant, contestant a la pregunta del títol d'aquestes ratlles, és clar que cal imaginar un Marc Propi de Relacions Laborals.

Intentaré, doncs, esbossar algunes idees sobre aquest assumpte que, a dretcient, estaran exemptes de tecnicismes, i, en la mesura que ho sàpiga fer, seran breus.

I.- Relacions Laborals i autogovern

Pel que fa a aquestes reflexions, em referesc a "relacions laborals" (RL, endavant) com el conjunt de pràctiques, normes, i institucions que regulen el treball remunerat (assalariats i autònom). Bàsicament, negociació col·lectiva, normativa laboral, Seguretat Social, formació ocupacional, serveis d'intermediació laboral, Inspecció de Treball i Seguretat Social, organismes de mediació de conflictes, ...

El treball remunerat és, ara mateix, el principal mecanisme primari de repartiment (justament o injustament) de la riquesa generada. En aquest sentit, en absència d'altres instruments possibles, com la Renda Bàsica Universal i Incondicional, esdevé en l'instrument que garanteix –amb més o menys precarietat i suficiència- l'existència material de la majoria de la població. Val a dir que el gruix de les prestacions socials que teòricament també fan possible cobrir les necessitats bàsiques per a viure (pensions, prestacions per desocupació) van indissolublement lligades al treball assalariat.

Per tant, em sembla una obvietat que  autogovernar-se de debò exigeix autogovernar el marc que regula el mecanisme principal per garantir l'existència material de la immensa majoria de la societat.

II.- D'on venim?

Recordem que el Fuero del Trabajo de (1938) va ser una de les vuit Lleis Fonamentals del franquisme que no era una altra cosa que la instauració de la brutal dictadura en el món del treball. Amb l'arribada al govern de la dictadura en 1957 dels anomenats "tecnòcrates", es modifica aquesta llei fonamental -tot i que el nou Fuero del Trabajo conté perles made in Opus Dei, com la del seu article 1.3 que afirma que "... El derecho al trabajo se estima consecuencia del deber impuesto al hombre por Dios para el cumplimiento de sus fines individuales y en función de la prosperidad y grandeza de la patria..."- la qual cosa permet que a l'any següent s'aprovi la Llei de convenis col·lectius que especificava que la negociació col·lectiva podia tenir lloc, bé en el Jurat de l'Empresa en qüestió, bé entre patrons i obrers, en els locals sindicals en l'àmbit local, provincial o nacional". És a dir, negociació col·lectiva exclusivament en el marc del franquista Sindicat Vertical, òbviament sense llibertat sindical, amb capacitat administrativa de dictar, manu militari, "laudes d'obligat compliment", "Ordenanzas Laborales" imposades, ...

En qualsevol cas, una cosa van ser els objectius del Règim, i una altra la realitat social. El cas és que s'inaugurà la fase final de la dictadura: Naixement de les primeres Comissions Obreres, conflictivitat laboral, eleccions sindicals de 1975, primers convenis col·lectius provincials, ...

Arribada l'anomenada transició, la Constitució Española deixa establert que l'Estat té competència exclusiva en matèria de legislació laboral -"sense perjudici de la seva execució pels òrgans de les Comunitats Autònomes"-, i sobre la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social –"sense perjudici de l'execució dels seus serveis per les Comunitats Autònomes". L'Estatut dels Treballadors de 1980 -la norma diguem-ne "fundacional" de les RL postfranquistes-, i la creació en 1978 del Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS) i de la Tesorería General de la Seguridad Social són els principals instruments de desenvolupament constitucional en matèria de RL que comencen a consolidar dues tendències interpretatives en l'àmbit que ens ocupa: La unitat de mercat, i la caixa única de la Seguretat Social.

L'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears en l'àmbit de les RL està plenament en aquesta línia de mercat únic i de caixa única de la SS. La matèria laboral és únicament una competència executiva. A tall d'exemple, si el 2000 es crea el Servei Ocupació de les Illes Balears (SOIB) és perquè hi ha una llei estatal que ho permet, i que, alhora, limita el seu abast: La gestió de les prestacions de desocupació continuen sent competència de l'Estat, primer de l'INEM, i més tard del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE). O si l'Estatut d'Autonomia no menciona ni una sola vegada la Inspecció de Treball i Seguretat Social és perquè és una matèria exclusiva de l'Estat. Òbviament, això no impedeix que hi hagi col·laboració i coordinació entre administració estatal i autonòmica com se sol fer cada estiu a les Illes Balears.

En el període de, per dir-ho d'alguna manera, "autonomia administrativament consolidada", hi ha hagut anàlisis sobre la singularitat de les RL a les Illes Balears, sobretot entorn de la figura contractual de Fix Discontinu, associada a l'estacionalitat i a la mobilitat estructural de mà d'obra (importació d'ocupació i exportació d'atur), però, a parer meu, hi ha hagut poca reflexió sobre les potencialitats de tensar els límits constitucionals en l'execució pels òrgans de la CAIB de les competències en matèria de treball i Seguretat Social.

Ara bé, hi havia un tarannà, no absent d'entrebancs i limitacions, de descentralització. Això serà així fins, fa no fa, finals dels anys 90 del segle passat, amb l'inici de la gran recentralització.

III.- La gran recentralització

És un procés, com ja s'ha dit, iniciat a les acaballes de la dècada dels 90, que mereix una acurada anàlisi que sobrepassa les intencions d'aquest article. Per tant, em limit a apuntar els enunciats que consider més rellevants: a) El procés de substitució de les Ordenances Laborals que, combinat amb diversos acords Interconfederals (CCOO-UGT-CEOE-CEPYME) sobre "ordenació de la Negociació Col·lectiva", provocaren un fort biaix centralitzador en reservar algunes matèries importants dels convenis col·lectius (definició de categories professionals, etc.) exclusivament a la negociació col·lectiva d’àmbit estatal. b) La creació de la Fundación Estatal para la Formación y el Empleo i els successius acords estatals sobre la gestió de la formació ocupacional. Tot plegat significà una forta centralització del disseny i gestió de la formació per les persones amb ocupació. c) L'informe de la "Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas (CORA)", que va posar en marxa la Vicepresidenta del Govern d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, publicat en 2012, va significar un fre a qualsevol tendència descentralitzadora a qualsevol àmbit. També al de les RL. d) L'aprovació de la Llei 20/2013, "de garantía de la unidad de mercado". e) Les reformes laborals de l'etapa de l'austericidi, singularment la de 2012, i encara ara no revertides del tot, que eliminà la facultat d'intervenció i autorització que tenia l'autoritat laboral autonòmica en els Expedients de Regulació d'Ocupació (EROS).

IV.- Situació actual

Bàsicament, continuem empantanats en la gran recentralització. No hi ha hagut cap reversió en res substancial. És cert que les mesures implementades per fer front a la crisi sociolaboral provocada per la pandèmia de la covid-19 –singularment inclusió als ERTOS dels Fixos Discontinus, i la prestació extraordinària per a aquesta modalitat contractual tan nostrada- segurament han tingut l'empremta illenca. Però, la qüestió és si l'Estat podia fer altra cosa. Podia deixar a la deriva la comunitat autònoma més turistizada -la colònia turística per antonomàsia-del Regne d'Espanya, on la precarietat vivencial de tenir un contracte de fix discontinu d'una durada incerta ha esdevingut un privilegi per a molta gent?

En qualsevol cas, la situació actual es caracteritza per l'absència de debat teòric sobre la conveniència o no d'un Marc Propi de RL. No hi ha, fins allà on jo sé, debat, ni tan sols com a objectiu desitjable dels sobiranismes illencs. Mala peça al teler perquè sense imaginar, sense pensament que deixi pòsit, és inversemblant que algun dia hi hagi massa critica per a l'acció.

En aquest sentit, Xavier Domènech a "Camins per l'hegemonia", tot opinant sobre el capitalisme, diu: "El mandat de la Bíblia a l'Evangeli segons Sant Joan afirma «Al principi existia la Paraula i Déu era la Paraula», a mi sempre m'ha agradat més el Faust de Goethe: «Al principi va ser l'Acció»". Coincidesc amb la preferència de Domènech. Pensar escenaris alternatius de RL és, ara mateix, actuar.

V.- Per començar a pensar, algunes preguntes

Ha arribat l'hora de reivindicar la conveniència d'un Salari Mínim de les Illes Balears, o de cada illa? La referència per a la negociació col·lectiva dels salaris, hauria de ser l'IPC de Balears? S'haurien de millorar –quantitativament i qualitativament- les estadístiques laborals de casa nostra? En l'actual context, on el conflicte sociolaboral és més complex que el clàssic conflicte capital-treball, s'ha de repensar i innovar l'anomenat diàleg social autonòmic? Està molt bé la iniciativa parlamentària sobre la jornada laboral de quatre dies a la setmana (esperem que el pas pel sedàs de l'actual burocratitzat "diàleg social sense conflictivitat social", no aigualegi la iniciativa), ara bé, hauria de ser un assumpte de màxima difusió i de debat en la clau de Marc Propi de RL? Cal debatre perquè hi ha tan poca conflictivitat laboral?...

VI.- Etapa autonòmica com a aprenentatge dels límits?

Debatre i imaginar un Marc Propi de RL és, sens dubte, reflexionar sobre els límits de l'etapa autonòmica. Reivindicar-lo, pot semblar "somiar truites". També ho semblava la reivindicació de concert econòmic quan es va iniciar el debat en matèria de fiançament autonòmic. Ara, després d'anys d'intents de corregir l'espoli fiscal a què estam sotmesos, i de molt  debat, ja no ho sembla un "somiar truites". Sembla la solució que qüestiona, això si, l'statu quo autonòmic.

Pensar en un altre statu quo per a les Illes Balears, i associar-ho a més justícia social, no és cosa fàcil. Però és part de l'imprescindible "no passaran" els que volen més centralització i més descohesió i desigualtat social. Tinguem-ho en compte!

En definitiva, crec que la necessitat de repensar el model de país és evident. Pensar en una altra Mallorca –en unes altres Illes- ens exigeix, tal com ens recomanà fer Habermas, distingir entre "nació nascuda" i "nació volguda".