divendres, 2 de desembre de 2022

Els salaris de la ira

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-12-2022)

No ho he sabut evitar: He manllevat el títol d'aquestes ratlles de l'imprescindible llibre de Miquel Puig precisament intitulat "Els salaris de la ira". Un text que –amb moltes coincidències i algunes discrepàncies- em sembla força interessant per entendre la prolongada en el temps devaluació salarial -la Llarga Congelació Salarial l'anomena el doctor en economia- que, amb més o menys intensitat, patim des de mitjans de la dècada dels anys setanta del segle passat. Ara bé, del llibre esmentat allò que em sembla cabdal és l'explicació de per què "també des de mitjans dels setanta, uns salaris s'han disparat en relació amb els de la majoria".

La qüestió és que, en fer el primer cop d'ull a les dades sobre salaris que, cada novembre, publica l'Agència Tributària, no m'he pogut estar de recordar el cridaner, però precís, subtítol de l'assaig rubricat pel Miquel Puig: "L'empobriment de molts amenaça la democràcia de tots". I és que, de l'abundant informació que ens proporciona l'última entrega (la corresponent a l'exercici fiscal 2021) de l'estadística "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", la que em sembla políticament més rellevant és la que palesa les grans diferències salarials entre una elit privilegiada i el cada vegada més gran grup de treballadors i treballadores pobres.

Vegem succintament algunes dades que, malgrat certa distorsió causada per les retribucions via ERTOS, no invalida en absolut allà a on vull arribar. Convé deixar dit que, com no s'observen grans diferències percentuals en l'anàlisi de les dades del conjunt del Regne d'Espanya i de les Illes Balears, em centraré a aquestes darreres, les de casa nostra: L'Agència Tributària calcula  que hi ha un total de 515.198 persones assalariades (52% homes, 48% dones) amb un salari mig estimat anual (SMEA) de 19.791 € (21.214 € els homes, 18.234 € les dones). Un primer punt a comentar és que la quantia de l'estimació del salari més comú és tan sols un 27% superior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2021 era de 15.516,62 € anuals. En qualsevol cas, el punt en què vull posar èmfasi és el següent: Un 42% de les persones assalariades té un SMEA que, en el millor dels casos, arriba al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, podrien ben bé ser considerats treballadors i treballadors pobres, car llurs percepcions salarials anuals es mouen en la forquilla de 3.194 € a 10.048 €. Per contra, el grup privilegiat –l'1,9%- tenen uns ingressos salarials estimats entre 112.764 € i 219.122 € anuals.

Amb aquestes dades de l'Agència Tributària, hom pot intuir que hi ha malestars socials que tenen sòlides bases reals i objectivables en, entre altres factors, carències materials essencials, projectes d'emancipació del jovent que han esdevingut quimèrics, col·lapse dels ascensors socials. Tot plegat és, sens dubte, part de l'explicació del perquè s'estén la percepció de desigualtat i absència d'igualtat de possibilitats d'arribada. Abans que aquesta percepció sigui democràticament ingovernable, calen polítiques per capgirar de debò la situació. Lucas Chancel afirma que "costa predir com evolucionaran les tendències, però, sense polítiques públiques que apuntin a reduir aquestes desigualtats, tot apunta al fet que la bretxa continuarà ampliant-se" (Desigualtats insostenibles. Per una justícia social i ecològica, pàg. 82).

És clar que una altra política salarial és imprescindible. Potser ha arribat l'hora d'avaluar críticament la política de consens social sense conflictivitat en el repartiment primari de la riquesa generada. No és mai sobrer recordar al mestre Josep Fontana –com, per cert, fa Miquel Puig a les primeres pàgines del llibre esmentat al principi d'aquest article- que a "El siglo de la revolución. Una historia del mundo desde 1914" sosté que "la causa fonamental que ha conduït a la degradació actual del treball ha estat la reculada dels sindicats, atacats des del poder en alguns països..." (pàg. 599). Ara i aquí –al Regne d'Espanya i a les Illes Balears- l'absència d'atacs governamentals als sindicats no significa absència d'atacs dels poders de debò. "Salari o conflicte" hauria de ser quelcom més que un encertat eslògan. Ens hi juguem molt: Salaris que no permeten arribar a fi de mes, treballar només per a malviure, i pornogràfics ventalls salarials poden desfermar una tempesta d'ira antidemocràtica.

Llibertat incondicional



Publicat originalment a dBalears (27-11-2022)

Aquest pròxim dimarts, 29 de novembre, a les 19 hores, a la palmesana Llibreria Quars es presenta el llibre de David Casassas intitulat "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica". En direu -amb raó- que a Palma, de prestacions de llibres n'hi ha a balquena. Però aquesta és un xic especial, si més no, per dues raons:

En temps d'ayusisme banalitzador del concepte de llibertat és imprescindible posar els punts damunt de les is. En aquest sentit, "aquest llibre es compromet amb una idea de llibertat per a la qual la independència socioeconòmica d'individus i grups juga un paper fonamental" (pàg. 23). En aquesta idea amb profundes arrels en el republicanisme plebeu, la Renda Bàsica Universal i Incondicional com a proposta transformadora per garantir de debò l'existència material de tothom, n'és un element crucial. Com d'aquests assumptes hi ha molt poca literatura en català, l'existència d'aquest volum, editat per Tigre de Parer (2022), esdevé en la segona raó que fa especial la presentació de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica".

Tanmateix, el punt cabdal és que estem davant un assaig de filosofia política que qüestiona gairebé tots el artefactes teòrics-ideològics del sentit comú del neoliberalisme més barroer i del progressisme resignat. A tall d'exemple, David Casassas sosté que "la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix que no pot dependre d'atzars socials que puguin invitar a formes d'assistència ex post" [...] "La llibertat no ha d'estar en joc. La llibertat, senzillament, no pot naufragar" (pàg. 26).

En aquest sentit, la renda bàsica que defensa David Casassas -i tothom que ho fem amb una indissimulada perspectiva de transformació social alliberadora- és una proposta (pre)distributiva, sostinguda econòmicament sobre una profunda reforma fiscal radicalment justa, que, en actuar ex ante, garanteix el dret a la subsistència, i, conseqüentment, la llibertat de poder viure vides no estrictament condicionades a mecanismes que exigeixen una permanent petició de permís. L'autor de "Llibertat incondicional" sosté, amb tota la raó, que "la renda bàsica no condueix inevitablement a escenaris socials de naturalesa postcapitalista. Però la renda bàsica es mostra capaç de desactivar un dels principals mecanismes disciplinants que trobem a les societats capitalistes, incloses les que incorporen dispositius benestaristes: el caràcter obligatori, forçat, del treball assalariat" (pàg. 228).

Per evitar distraccions i emperons malintencionats, convé insistir que la universalitat i incondicionalitat d'aquesta renda bàsica ha de ser part d'un renovat i enrobustit estat social no mercantilitzat (les propostes turboneoliberals de xec substitutiu de sanitat, ensenyament, serveis d'atenció a la dependència, pensions... públiques, són absolutament antònimes amb el que aquí es proposa i defensa). També paga la pena desmentir el "cunyadisme" segons el qual la renda bàsica és sinònim de vagància i apatia emprenedora. Ans al contrari, es vol llibertat incondicional per què se’ns deixi fer... "en el sentit que ens aixequem i ens atrevim a disposar políticament, entre tot i totes, d'aquells recursos –per què no una renda bàsica, entre d'altres?- que ens facin personalment independents, per, a partir d'aquí, anar filant una interdependència que puguem reconèixer com a cosa nostra i per a les nostres vides" (pàg. 102).

Doncs, ja ho sabeu: D'aquestes suggerents reflexions, i de les que lliurement i incondicionalment ens plagui, en podrem parlar amb la regidora de l'Ajuntament de Palma, Neus Truyol, el professor d'ètica i teoria política de la UIB, Bernat Riutort, i, és clar, amb l'autor de "Llibertat incondicional. La Renda Bàsica en la revolució democràtica", David Casassas, el 29 de novembre, a les 19 hores, a la Llibreria Quars.






 

dissabte, 26 de novembre de 2022

“Recordant Joan F. López Casasnovas"

Publicat originalment a dBalears (20-11-2022)

Ahir, 19 de novembre, es va celebrar l'acte "Recordant Joan F. López Casasnovas". Aquestes van ser, més o manco, les meves paraules de presentació:

No és sobrer recordar que aquest acte per recordar Joan F. López Casasnovas l'hem impulsat un grup d'amics i amigues d'en Joan. El gran nombre d'adhesions (de les entitats més importants del país i de les que són més modestes, de sindicats i de partits) fa evident que l'acte era necessari. I ho era que en aquest, diguem-li homenatge, s'emfatitzés el valor de l'amistat. Un d'aquests valors que a la societat de mercat cotitza a la baixa, però que en Joan cultivà –i ens ensenyà a fer-ho- com ningú.

Gràcies a totes les entitats, partits polítics, i sindicats que us heu adherit. Esperem que les institucions estiguin a l'altura i honorin, com corresponguí, a Joan F. López Casasnovas.

Agraïment especial al fotògraf menorquí David Arquimbau, que ens ha cedit la fotografia del cartell per a aquest acte. No és casualitat que hàgim emprat una fotografia del Joan activista. Del Joan contra la Llei Mordassa.

Evidentment, gràcies immenses a les persones que m'acompanyen a aquesta taula. De seguida ens varen comunicar la seva predisposició de ser-hi!

I, finalment, gràcies per totes les facilitats que la gent de Can Alcover ens ha donat perquè ara puguem estar aquí. Des d'un bon principi, els impulsors vam creure que aquesta casa era on s'havia de fer l'acte de record a Joan F. López Casasnovas, premi 31 de desembre Josep M. Llompart de 2019, que atorga l'OCB.

Potser, no sóc la persona més indicada per fer el que estic fent. La meva relació amb Joan F López Casasnovas va ser relativament tardana.

El vaig conèixer personalment quan ja era parlamentari al Parlament de les IB. En tinc un especial record d'acompanyar-lo, amb Vicente Izquierdo que aleshores estava molt implicat a l'Associació de Veïns del barri, a una visita als habitatges del Polígon de Llevant interessant-se, com a parlamentari, de la greu problemàtica que els veïns i veïnes d'aquell barri palmesà tenien en aquells anys. Va ser una lliçó de fer política institucional d'una altra manera. De fer-la de debò. Res a veure amb el màrqueting de l'anomenada "Nova Política".

Però, n'he tingut moltíssima més relació i coneixement de la seva obra en els darreres 10-15 anys.

Bé, el cas és que no sóc jo qui ha de parlar d'en Joan.

I aquestes van ser les meves paraules de presentació de les persones que sí que havien de parlar d’en Joan:

A un dels seus articles setmanals de gener de 2021, Joan F López Casasnovas escriví: Fora la miopia dels de la «realpolitik», convé no perdre de vista que lluitar per la sobirania nacional, la democràcia, i posar-la al servei de les persones és imprescindible per poder decidir quina direcció volem donar a l'economia i a la nostra societat. Segurament, açò és anar contra l'oligarquia i el sistema que la sosté".

D'amistat i d'aquesta radicalitat democràtica d'en Joan, ningú millor que el seu gran amic, Antoni Casero, per parlar-ne.

Al llibre "Un Malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco" (editorial Ses Voltes, 2015), en Joan escriu: "Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant". Òbviament, ho escriu fent referència a la memòria de les víctimes  de la repressió franquista, emperò, pens que és una reflexió aplicable també a la història més recent.

Si volem aprofundir la capacitat d'autogovern –ser més sobirans o, si així ho voleu dir, menys dependents-, convé fer memòria dels inicis d'aquest constructe dit Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Na Nekane Domblás ja exercia de periodista en el Parlament de les Illes Balears en les dues legislatures que en Joan López Casasnovas va ser parlamentari.

Malauradament per un problema personal (no massa greu, però, al cap i a la fi, problema) na Nekane Domblás no ha pogut esser aquí. Però hem tingut la sort immensa que, ara fa tot just vint minuts, Cosme Aguiló -filòleg i amic d’en Joan- hagi acceptat dirigir-nos unes paraules.

"Tanmateix, entre nosaltres el cosmopolitisme ha d'implicar necessàriament desprovincialització, la qual cosa passa per la recuperació de la consciència i l'exercici de la catalanitat des de les Illes". Això ho escrivia en Joan a un llibre col·lectiu (editat per Res Publica Edicions el 1997) intitulat "9 reflexions sobre l'esquerra de les Illes i el repte de 1999". L'aportació seua es titula "Reflexions sobre les esquerres de les Illes" on fa una reivindicació de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca i suggereix la conveniència d'estendre l'experiència al conjunt de les Illes. El cas és que no crec que ens hagem desprovincialitzat massa, però les esquerres guanyaren el repte de 1999 i Damià Pons fou el primer Conseller d'Educació i Cultura d'un Govern Autonòmic de Progrés. És un plaer tenir-lo aquí.

Si no m'equivoc, el darrer article d'en Joan publicat a Última Hora i al Menorca va ser el de la primera setmana del passat juliol.

Referint-se a les activitats dels mandataris mundials participants en la cimera de l'OTAN i de llurs parelles, escriu: "Fotos davant Las meninas de Velázquez, visita dels partenaires a un lloc d'acollida per a exiliats ucraïnesos (i per què no als de les CIES, on, malvivint, esperen el rebuig centenars de migrants de pells i procedències diverses?). Més endavant ens parlava dels negocis de la guerra, dels impresentables guanys de les petrolieres, etc. I de la certa apatia social amb tot plegat.

Tanmateix, el que consider especialment rellevant d'aquest –insistesc–, si no vaig errat darrer article de Joan publicat a la premsa local, és la darrera frase: "Qui posa el picarol al moix si no una ciutadania conscient per ben informada?".

Recordar a Joan López Casasnovas, difondre la seva obra, perseverar tossudament en el seu exemple, és, al meu entendre, condició necessària per a una ciutadania conscient.

I en Rafel Ribó tancà l'acte.

 


divendres, 18 de novembre de 2022

Promoció turística: el fi de l’omertà?


Crec no equivocar-me si dic que, un cop separat el gra de la palla, la fira turística de Londres -la World Travel Market- d'enguany es pot resumir en una sorpresa rellevant, i dos clàssics en anys preelectorals i en els previs a l'inici de la negociació del conveni col·lectiu d'hostaleria.

Les declaracions de la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca fent una impugnació gairebé global a la política turística del govern autonòmic, i donant oxigen electoral a l'extrema dreta, no pot sorprendre a ningú. És el que passa sempre –i es repetirà en cada un dels esdeveniments del calendari de fires turístiques d'aquests mesos vinents- quan estem a tocar d'eleccions. Els hotelers mai no s'estan d'aprofitar el sarau ferial turístic per prendre partit.

A les grans fires turístiques immediatament anteriors a l'inici de les negociacions del conveni col·lectiu d'hoteleria de Balears, els hotelers es repeteixen més que madò llora. Repassin l'hemeroteca i comprovaran que, indefectiblement, declaren la seva modèstia en beneficis. Ho fan sempre, i en qualsevol circumstància: Tant se val si hi ha guerra o hi ha pau, si la inflació frega el zero o s'enfila als dos dígits. La cantarella és sempre la mateixa: Abans de la negociació del conveni els hotelers ens volen fer creure que gairebé treballen a pèrdues. Per fer-ho no hi ha escenari millor que els de les fires turístiques. En aquests dos temes, a la World Travel Market 2022 s'ha escenificat el guió esperat.

La sorpresa ha saltat entorn de la promoció turística. Això sí que és una novetat força positiva. A la fi el tabú que plana, des de sempre, sobre aquest assumpte sembla que es comença a rompre. Sense posar límits a la despesa publica en promoció turística, no hi ha futur que no sigui més turistificació. Coincidint, per casualitat, amb la World Travel Market 2022, els companys i companyes d'Alba Sud em publicaren un article en què, sobre aquest tema, escric: "Aquest [la promoció turística] és un assumpte cabdal, i, alhora, complex. L'ingent negoci de la promoció turística és extraordinàriament opac, i, en moltes ocasions, està vorejant la il·legalitat. Vegeu, a tall d'exemple, el que diu l'informe de Greenpeace en el que analitza les subvencions d'ajuntaments i comunitats autònomes al sector aeri que opera en els aeroports de la península Ibèrica". Acab afirmant que "la demanda de transparència sobre la totalitat de la promoció turística pública i la reivindicació de "ni un cèntim públic per a promoció turística!" haurien de revifar amb força."

L'esmentat informe de Greenpeace explica els mecanismes d'enginyeria legal de les companyies aèries –amb col·laboració de les institucions- per saltar-se la prohibició que la UE fa al fet d'atorgar  subvencions públiques directes, tot afirmant que "el mecanisme preferit és el «patrocini publicitari», pel qual es liciten ajudes que no subvencionen el bitllet ni paguen a les companyies per les rutes establertes, sinó que pretenen que l'import de les ajudes es destini a campanyes de promoció turística d'aquelles ciutats o comunitats que aporten la subvenció". Per tant, semblen escaients dues preguntes: ¿Quants dobles públics en subvencions encobertes a companyies aèries hi ha darrere del anunci a bombo i platerets fet pel govern que la pròxima temporada de turisme britànic començarà en febrer de 2023? Quan en el marc de la World Travel Market 2022, la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca critica al Govern de les Illes Balears perquè, segons ella, no ha fet tot allò que hauria de fer per millorar la connectivitat ¿Vol dir que no s'han "invertit" suficients doblers públics en subvencions encobertes a les companyies aèries? Contestin i posin un poc de llum sobre la foscor (l'opacitat) de la promoció turística!

En qualsevol cas, benvinguda sigui la disputa pública sobre la promoció turística. Tant de bo sigui el començament de la fi de l'omertà en aquesta matèria!

Publicat originalment a dBalears (13-11-2022)

El Medinaceli de Miquel Tugores


Publicat originalment a Diario de Mallorca  (14-11-2022)

Fóra bo que en l'època d’un pensament mainstream fortament esbiaixat cap a les concepcions molt radicalitzades de l' "homo economicus" parléssim més del valor social de l'amistat. Sóc de l'opinió que, enfront de la suposada racionalitat de l'ésser humà que maximitza l'obtenció dels majors beneficis econòmics possibles (malgrat que els guanys d'un pocs provoquin la gravíssima crisi climàtica i social que patim les majories socials), és possible una racionalitat alternativa: Un sentit comú inspirat en, posem pel cas, allò que Aristòtil (384 aC-322 aC) va anomenar "l'amistat del bo", aquesta amistat en què es comparteix una apreciació del bo i virtuós de la vida, sense cap pretensió de treure-n'hi profit. O, fins i tot, pens que hi podem contraposar a la (i)lògica integrista d' "homo economicus", la lògica de la concepció del pensador Michel de Montaigne (1533-1592) segons la qual "la vida en comú troba la seva perfecció en l'amistat". Tanmateix, per qüestió de pudor no m'és fàcil escriure d'un amic. Emperò, com l'ocasió s'ho paga, en faré una excepció.

L'amistat amb Miquel Tugores ve de lluny, dels últims anys de la lluita contra la dictadura franquista. Una amistat nascuda en la militància clandestina -"del nostre compromís amb un món millor des de jovenets", em deia en Miquel no fa massa dies- que va ser determinant, entre altres coses, del fet que durant dècades em dediqués al sindicalisme. Una amistat que resistí la gairebé nul·la comunicació durant força anys. Els camins de la vida ens van portar per indrets diferents.

El cas és que, en retrobar-nos, en Miquel ja habitava a l'Espanya buidada, i jo a la Mallorca omplerta, col·lapsada, saturada. "Todo el mundo sabe que es difícil encontrar / en la vida un lugar /donde el tiempo pasa cadencioso sin pensar", cantava el grup de rock espanyol Gabinete Caligari en el seu tema segurament més popular, intitulat "Camino Soria", que publicà en els anys vuitanta del segle passat. Efectivament, Medinaceli és un poble de Soria, però, en el Medinaceli de Miquel Tugores, el temps ni passa cadenciós ni molt menys sense pensar. Millor dit, com en Miquel no atura ni de fer coses, ni de pensar projectes, sospit que amb la seva presència s’ha revolucionat, a cop de cultura i art, la tranquil·litat i el cadenciós mode de viure la vida de la vila soriana.

Una "revolució" que començà fa una dotzena d'anys amb la posada en marxa de la fundació que presideix. La "Fundación DEARTE Contemporáneo", amb un petit però excel·lent equip, organitza festivals de música (òpera, jazz, folk ...) i de teatre, concerts de música clàssica, mostres de cinema, exposicions d'art modern, concursos de cant, i, molt important: exposa l'àmplia col·lecció personal d'en Miquel. Tot en un marc veritablement incomparable com és el Palau Ducal de Medinaceli, extraordinàriament i curosament condicionat per a poder  encabir-hi tota aquesta activitat de màxima qualitat, i amb noms rellevants del panorama artístic i cultural espanyol i internacional.

L'origen preromà del poble està fora de qualsevol dubte (basta visitar-lo), però pel que fa al nom sembla que hi ha certa controvèrsia sobre l'etimologia del mot "Medinaceli". Està molt estesa l'opinió que considera que és un híbrid entre àrab i llatí a partir de Medina Coeli (ciutat del cel), però fa l'efecte que és més científica la teoria que adjudica l'origen del mot exclusivament a l'àrab i que ve de "Madīnat Sālim", és a dir, quelcom com ara "Ciutat del sa". En qualsevol cas, el Medinaceli d'avui dia –el Medinaceli de Miquel Tugores- ha esdevingut, permetin-me la hipèrbole, en una mena de Macondo on passen coses màgiques: Per exemple, des de fa temps la delicada salut de l'amic Miquel, que el va fer sortir de Mallorca, no fa altra cosa que millorar.

L'últim encanteri succeït al Medinaceli de Miquel Tugores ha sigut la inauguració, el proppassat 29 d'octubre, de La Maison d´Eros, una àgora d'art eròtic singular en el panorama artístic i cultural. A una casa del segle XIX –comprada per un grup d'amics i amigues d'en Miquel a proposta seva, molts d’ells i d'elles de Mallorca- artistes de totes les disciplines artístiques (pintura, escultura, fotografia, videoart, poesia, literatura, etc.) tenen a la seva disposició les sales expositives per fer-nos gaudir de l'art inspirat en el cos humà. Tanta sort que en Miquel Tugores estarà a l'aguiat dels nous encanteris que, ben segur, succeiran en aquest originalíssim espai... La màgia de l'amistat i la utopia d'un món millor hi tindran molt a veure!



diumenge, 13 de novembre de 2022

És clar que si es pot!


Publicat originalment a dBalears (06-11-2022)

La pujada dels preus –en general, però, especialment, els dels productes bàsics per a una existència material digna- és un tema crucial. La dinàmica inflacionista és un turbo accelerador de les desigualtats, altrament dit, els més perjudicats amb escreix per la pujada de preus són els sectors socials no rics, és a dir, la majoria social. Aquest és el problema polític, i no la inflació que pugui "patir", posem pel cas, la indústria del luxe que, dit sigui sense embuts, m'importa un rave!

Ras i curt: la situació de necessitat de les persones humils no amainarà sense mesures estructurals. Per exemple, amb polítiques antimonopolistes, major pes del sector públic en sectors essencials, reforma fiscal que garanteixi de debò una certa justícia fiscal, etc. Però, també poden ajudar a apaivagar-la amb mesures conjunturals, com ara intervenir en la fixació de topalls de preus de determinats productes de primeríssima necessitat.

Això de la intervenció pública de determinats preus era el que, fa unes setmanes, semblava proposar la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social d'Espanya, Yolanda Díaz. Pot ser que m'hagi despistat, però em sembla que aquesta proposta, que ben segur alleujaria la gravetat de carències matèries de molta gent empobrida o en risc d'empobriment, ha desaparegut del debat polític i social. Si no record malament, es va titllar la proposta d'impossible, de contrària a la legislació de la UE. S'impugnà a base de xerrameques de mitologia neoliberal. En definitiva, operà el mecanisme de "There is no alternative", és a dir, del famós TINA, l'eslògan de Margaret Thatcher de "No hi ha alternativa", o "No hi ha elecció".

Però, com la mentida té les cames curtes, la setmana passada ens assabentàvem que el Govern de Grècia posava topalls als preus de productes bàsics. Veritablement, ens assabentàvem amb dificultats car la mesura del govern d'Atenes va passar inadvertida a gairebé tots els mitjans de comunicació d'abast estatal i local. Tanta sort que algun "diari de províncies" se'n va fer ressò.

Tinc per segur que l'objectiu d'una democràcia decent hauria de ser garantir a tothom el que es proposa en un recentment publicat estudi de FOESSA i Càritas: Un "Pressupost de Referència per a unes Condicions de Vida Dignes". El contrari és entrar a un pantà de desdemocratització força perillós.

En qualsevol cas, i tornant a l'assumpte que motiva d'aquestes ratlles, amb l'escassa informació disponible, sóc incapaç de fer una valoració de les mesures concretes que s'han posat en marxa al país hel·lè en matèria de control de preus de productes bàsics. Però, i això és el que és fonamental, em basta per afirmar: És clar que si es pot!

 

divendres, 4 de novembre de 2022

"Arcadistes"


Publicat originalment a dBalears (30-10-2022)

Malauradament, el món postpandèmic manté unes dinàmiques tenebroses. La invasió russa d'Ucraïna no ha fet més que incentivar-les. A casa nostra s'albirava certa possibilitat de, en paraules de Tomeu Martí i Florit, "revisar inèrcies, fer un reset". Tanmateix, de moment, les elits guanyen la disputa, i, com hem pogut comprovar aquest estiu, no hi ha reset, les dinàmiques són les d'abans de la pandèmia: Un capitalisme de monocultiu turístic que, per sobreviure, necessita créixer sense límits. Dinàmiques -globals i locals- atziagues en termes ecològics, socials i de militarisme a dojo. En definitiva, dinàmiques desdemocratitzadores.

Entotsolar-nos és, sens dubte, la pitjor alternativa per capgirar aquest panorama. I és que, malgrat tot, "hi ha moltes persones, amb molta energia, duent a terme petits projectes i esbossant idees que ajuden a transformar el planeta i fer-lo una mica més just, més respectuós i més igualitari", conclou l'Arcadi Oliveres.

Ho fa en acabar una llarga jornada d'un dia qualsevol de la seua vida. Una jornada que comença amb una xerrada a una escola, segueix amb les classes a l'Autònoma, i amb un encontre a la seu de Justícia i Pau a Barcelona amb el Ranjid i la Jaineba, que són els portaveus de les persones migrades que fan una tancada en una església de la ciutat catalana. La tarda la comença amb un debat a una ràdio, i, tot seguit, una estona amb la seva companya i dos dels seus fills que preparen pancartes per a una manifestació. Després assistència a la dita manifestació, per acabar la jornada amb una altra xerrada, aquesta, fora de Barcelona.

En aquest dia intens, el protagonista de la història, l'Arcadi Oliveres, ha parlat de capitalisme, decreixement, pacifisme, consum responsable, migracions, frau fiscal, deute extern i intern (legítim i il·legítim), comerç just versus comerç injust, democràcia, drets, desobediència civil...

D'aquestes paraules per a la resistència –d'una resistència que és vida- va l'àlbum il·lustrat intitulat "L'Arcadi al país de les oliveres", signat per Bernat Oliveres i Mar Valldeoriola, i editat per la editorial La Finestra Lectora.

A la contraportada de l’àlbum s'indica que amb aquesta publicació es pretén "apropar l'Arcadi Oliveres als lectors i lectores més joves". Fan bé en no recomanar-lo a un públic lector d'una determinada franja d'edat. A més dels lectors joves que, potser, coneguin de noves l'Arcadi, els "arcadistes", de qualsevol l'edat, també gaudireu de passejar pel "país de les oliveres", és a dir, per aquest altre món que, a més de possible, és cada cop més necessari.


dijous, 3 de novembre de 2022

“The Wire” a propòsit de les dades de l'EPA estiuenca

Publicat originalment a Diario de Malcora (01-11-2022)

Un policia presenta les estadístiques de delinqüència del Districte Oest de Baltimore. Explica una gràfica intentant demostrar als ciutadans i ciutadanes que l'escolten la bondat de les xifres. La gent s'emprenya. Una dona força exaltada interromp al policia, i, referint-se a la gràfica com a "dibuixet", li etziba al policia quelcom semblant a: "Deixi's de dibuixets, ens comptin el que ens comptin, els nois [els venedors de drogues] tornen a les cantonades i no puc entrar a la meva casa". Tot seguit el major de la policia Howard "Bunny" Colvin -el personatge de The Wire interpretat per l'actor Robert Wisdom- li diu a la dona "em sap greu que amb les estadístiques i les gràfiques hàgim donat una impressió falsa". L'escena del començament d'aquest capítol de l'obra mestra de David Simon segueix amb el compromís del major de fer alguna cosa diferent. En ser preguntat sobre què és el que farà, Bunny contesta: "No ho sé, però no serà una mentida". El que fa és posar en marxa "Hamsterdam", és a dir, tres zones del Districte Oest de Baltimore on es "legalitza" la venda de tota classe d'estupefaents, amb la contrapartida que la resta de carrers i cantonades restin netes de droga. L'experiment funciona, si més no, pel que fa a la baixada de conflictivitat delictiva.

Com David Simon no dona puntada sense fil, l'escena pot ser vista com una metàfora de coses diverses. Sens dubte que la legalització de les drogues és una qüestió a debatre. Ara bé, si he sigut capaç de descriure –esper que amb suficient fidelitat- de memòria aquests minuts de la tercera temporada de The Wire és perquè d'ençà que la vaig veure –i d'això ja fa algun temps-  em va semblar una bona forma d'explicar el fet que, per entendre les realitats socials, no basten les estadístiques. Les vides de les persones són més complexes que allò que, en moltes ocasions, ens mostren els "dibuixets".

Tot plegat ve a tomb de les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d'enguany. Amb les xifres hom diria que tot va bé i millor: Creix la població activa (la que té una ocupació laboral, i la que està en disposició i necessitat de tenir-la), assolint la xifra de 694.200 persones (una variació interanual positiva d'un 1,75%). La taxa d'activitat, és a dir, el percentatge de la població en edat de treballar que és activa, se situa en un molt positiu 66,8%. La població ocupada aconsegueix un rècord històric d'ençà que tenim registres de l'EPA en situar-se en 654.100 persones. Això representa que, en aquests mesos centrals de l'estiu, la població amb ocupació ha crescut un 7,1% en termes interanuals, i que la taxa d'ocupació (percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar) és del 62,9%. Tercera dada estadística, també positiva: La població aturada se situà en 40.200, amb una espectacular variació negativa en relació al tercer trimestre de 2021 de més del 44%. Endemés, la taxa d'atur és del 5,8%, la qual cosa vol dir que, des de l'òptica mainstream d'anàlisi dels "mercats de treball", la situació és de gairebé plena ocupació.

Fins aquí les dades més rellevants de l'EPA estiuenca. Seguint amb la metàfora de l'escena de The Wire, la senyora de Baltimore que increpà al policia ens podria dir que ens deixem de dibuixets de la situació laboral, que, diguin el que diguin les estadístiques, resulta que durant aquest estiu les cues de treballadors i treballadores pobres no han aturat d'allargar-se a les portes de les entitats de caritat, que les professionals dels serveis socials públics han tingut gairebé tanta càrrega de feina com les Kellys. I és que, l'últim informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) emfatitza que no és la desocupació el que defineix la pobresa, i que, per contra, dins del grup de persones pobres, aquelles que tenen ocupació són el grup més nombrós. D'aquí plora la criatura, ara per ara, en matèria de descohesió social!

 

Edimburg

Agost 2022. Mallorca, d'onada en onada de calor, i amb massificació turística. A uns 1.875 kilòmetres en línia recta hi ha una ciutat de refugi. Un indret que vessa d'oferta cultural, d'espectacles de carrer a balquena, temperatura agradable, hi ha turistes i també molta gent local que gaudeix de la ciutat... és Edimburg, és el Festival Internacional de la capital d'Escòcia, és el festival alternatiu Fringe.

Són cinc dies intensos dedicats a:

Trescar per la Royal Mile, del Castell d'Edimburg al palau de Holyroodhouse (més conegut com a palau de Holyrood), tot redescobrent Old Town, la Catedral de St. Giles, els close (carrerons estrets), les façanes de colors de Victoria Street, la corba de Cockburn St., la tomba i el monument del gos Bobby, el fantàstic National Museum of Scotland, el parlament escocès ... Tanmateix, a l'agost la Royal Mile i els seus voltants són Fringe, és a dir, arts escèniques i musicals al carrer. També és Royal Edinburgh Military Tattoo (el festival de bandes militars i llums) que, sent una de les grans atraccions turístiques de l'estiu d'Edimburg, per a nosaltres té un interès zero.

Descobrir la St. Mary's Cathedral i els seus voltants, l'antic llogaret moliner de Dean Village, recorre part de la ciutat nova d'Edinburgh en direcció a l'antic port de Leith.

Visitar de bell nou el petit pujol de Calton Hill (des d'on es poden fer les millors fotos panoràmiques que la capital escocesa), i la zona portuària The Shore.

Anar de museus com ara el ja esmentat National Museum of Scotland, i la seva molt recomanable terrassa, el curiós Museu d'Edimburgh, la Galeria Nacional d'Art Contemporani que, composta per la Galeria Dean i la Galeria d'Art Modern, està situada fora del centre d'Edimburg, a la bucòlica zona de Dean Village, i la Galeria Nacional.

Gaudir de la confortabilitat i excel·lent ubicació d'un hotel a tocar del monument a Walter Scott, i de la bona gastronomia escocesa. Especialment recomanables els restaurats Makars Mash Bar, i el Mussel In Sea Food. Els musclos escocesos, quin gran descobriment! Tot acompanyat d'una pinta de cervesa. Dit sia de passada: Visca qualsevol scottish breakfast, però que mori el porridge¡

Malgrat la vaga de recollida de fems, Edinburgh estava guapo. Malgrat l'ús i abús dels flyers publicitaris, i el meu molt deficient anglès, m'agrada el Fringe!

 

dijous, 27 d’octubre de 2022

Refugiats sahrauís, crisi alimentària i el preu de les tomàtigues de ramellet

Publicat originalment a dBalears (23-10-2022)

Dilluns, 17 d'octubre, vaig arribar d'una visita als campaments de refugiats sahrauís a Tindouf (Algèria). Arribava amb la motxilla a vessar d'emocions, plena de compromís amb la causa del poble sahrauí que, dit sia sense embuts ni eufemismes, és la independència del Sàhara Occidental. Vaig arribar a Palma amb un feix de conviccions reafirmades, entre d'altres: La RASD és una realitat. Té carències de consolidació com a estat independent, però és una realitat fàctica en l'àmbit internacional i en l'intern (serveis de salut, d'ensenyament, de seguretat, etc.). La determinació del Front POLISARIO de no rendir-se és absoluta, només hi ha una solució al conflicte: Referèndum, on l'opció de la independència hi ha de ser sí o sí. Val a dir que la cantarella de "solución política mutuamente acceptable" és cinisme en estat pur, és tractar d'iguals ocupants i ocupats, agressors i agredits. La decència política obliga a reclamar l'aplicació, agradi o no agradi a la monarquia medieval del Marroc, de la legalitat internacional. La guerra -reiniciada el novembre de 2020 a conseqüència de la ruptura per part de Marroc de l'alto el foc que operava d'ençà de 1991- es nota als campaments de persones refugiades. Moltes famílies sahrauís que vivien en els territoris alliberats s'han traslladat als campaments per allunyar-se del front de batalla. Una quarta convicció reafirmada és que la cooperació de Balears amb el poble sahrauí salva vides. El programa integral de salut infantil sahrauí (PISIS) i el d'urologia són dos programes cabdals per al sistema de salut sahrauí. Ho són per la seva llarga continuïtat i qualitat preventiva i assistencial. No en tenia dubte, emperò aquesta segona anada als campaments m'ha reafirmat que l'hospitalitat i generositat de la gent sahrauí és immensa. Cada vegada que ens donen les gràcies pel suport a la seva causa de la societat i les institucions illenques, no em puc estar de contestar: Gràcies a vosaltres, germanes i germans sahrauís, gràcies per l'exemple de resistència i dignitat que donau al món!

Tanmateix, la gran convicció reafirmada és que, malgrat gairebé mig segle d'ocupació, de ser l'última colònia de l'Àfrica, de la persistent conculcació dels drets humans per part de l'ocupant marroquí, i el tossut mirar cap a un altre costat de l'anomenada comunitat internacional, i en particular d'Espanya com a potència administradora que és; malgrat les precàries condicions de vida, malgrat els quaranta-set anys de resistència i lluita per tancar aquest procés de descolonització inconclús, el poble sahrauí, les institucions de la RASD, el Front POLISARIO no pateixen allò que Ngũgĩ wa Thiong'o suggereix anomenar "alineació colonial". És a dir, per més que vulguin alguns traïdors i un nombre indeterminat de venuts als colonitzadors, l'acceptació de qualsevol forma de "marroquinitat" del Sàhara Occidental és radicalment inversemblant.

Ara bé, també vaig tornar amb alguna preocupació. La més punyent, la crisi alimentària que plana sobre els campaments de refugiats sahrauís. En aquest sentit, és fonamental fer-se ressò d'aquesta crida humanitària del Consorci d'ONGs en resposta a la crisi alimentària en els campaments de població refugiada sahrauí i actuar en conseqüència. No debades s'acaba fent "una crida a la responsabilitat de la comunitat internacional i a la solidaritat de la societat civil, per a mobilitzar el suport necessari enfront d'aquesta crisi oblidada, abans de lamentar danys irremeiables per a la població refugiada sahrauí".

De fet, en aquesta estada als campaments de Tindouf va haver-hi molts encontres força importants –puc assegurar-vos que la reunió amb el President de la RASD i secretari general del Front POLISARIO, Brahim Gali, va ser el culmen de tot plegat-, però, personalment, em va impactar molt l'encontre amb el president de la Mitja Lluna Roja Sahrauí (MLRS) que ens va explicar, amb ets i uts, la magnitud de la probable crisi humanitària per manca d'alimentació. La situació inflacionària mundial ha fet que les necessitats d'aliments agafin perfils dramàtics. Buhubeini Yahya Buhubeini ens recordà que el més que probable escreix de malnutrició, anèmies, etc. que plana sobre la població sahrauí refugiada no és conseqüència d'una desgràcia natural. Ho és del fet de voler autodeterminar-se i acabar amb qualsevol colonització.

En arribar a casa, m’adono que la dinàmica inflacionista global i la crisi climàtica són motiu de conversació recorrent per mor de la pujada del preu de les nostrades tomàtigues de ramellet. Què tal si deixam de minar-nos el melic i el motiu de conversació el centram, si més no en part, en la inflació de necessitats bàsiques de la població refugiada sahrauí?

dissabte, 22 d’octubre de 2022

Un lideratge que no pot quedar silenciat

Publicat a dBalears (16-10-2022)

He esperat gairebé tres mesos a comentar les dades de la Seguretat Social del primer semestre de 2022 referides als permisos per naixement i cura de menors (el que abans en dèiem permisos de maternitat i paternitat) i d'excedències per a cures de familiars. Esperava que ho fes alguna d'aquestes autoritats nostrades que són tan rabents per a bravejar del lideratge de les Illes Balears en qualsevol dels indicadors considerats importants pel mainstream neoliberal. Quan vaig constatar -sense cap sorpresa- que l'establishment de les dades socioeconòmiques havia obviat –mai de mai l'han comentat- qualsevol valoració d'aquestes dades, em vaig donar un poc més de temps per a veure si des de l'àmbit de les polítiques públiques autonòmiques d'igualtat, és a dir, la Conselleria de Presidència, Funció Pública i Igualtat, o l'Institut Balear de la Dona, en feien, si més no, cinc cèntims. Però, fins allà a on jo estic assabentat, tampoc han dit res.

Doncs, com supòs que hi ha un absolut desinterès polític-institucional per aquest assumpte, vet aquí un comentari d'aquestes dades perquè no quedi silenciat un lideratge que, a parer meu, si es manté, té moltíssima importància i interès.

Abans de comentar la dada que ens situa a Balears com a líders, s'escau fer referència que durant els primers sis mesos d'enguany s'han concedit un total de 6.169 prestacions per a les persones que gaudeixen o han gaudit de permisos per naixement i cura de menors. Hi ha bastant paritat pel que fa al progenitor que sol·licità el permís, tot i que el 52% són permisos sol·licitats pel segon progenitor. En qualsevol cas, hi ha una considerable progressió en la participació dels pares en aquests permisos. Sembla evident que el progrés en la corresponsabilització de les cures dels nounats és un èxit de les polítiques implementades en aquesta matèria en els darrers anys, tot i que queda molt per fer. Per exemple, ampliar el temps de permís de les mares que fa anys i panys està congelat en les setze setmanes.

Ara bé, el punt veritablement sorprenent són les dades d'excedències per a cures de familiars: A Balears en el primer semestre d'enguany s'han sol·licitat un total de 570 d'aquestes excedències, de les quals el 79% són per a dones i el 21% restant per a homes. Certament, es manté la gran feminització d'aquestes prestacions per a treballs de cures, i, tanmateix, el fet és que amb aquest 21% per a homes, Balears lidera el rànquing autonòmic de participació percentual masculina. La segueix, amb un 20%, Canàries, i, a gran diferència, la resta de comunitats autònomes. La participació masculina en aquestes excedències en el conjunt de l'estat és només del 13%.

Veurem quina és l'evolució en els trimestres vinents, però són dades provisionalment positives que s'havien de comentar. Queda fet¡

 

Defensar les pensions, indesinenter!

 

Publicat originalment a dBalears (09-10-2022)

"El futuro es un país extraño" és el premonitori títol d'un llibre del mestre Josep Fontana, editat a principis de 2013, en el que fa una reflexió sobre la crisi social de començaments del segle XXI. A la pàgina 62 del llibre es pot llegir: "Uno de los objetivos más importantes de este asalto a los derechos sociales es el que se refiere al sistema de pensiones". Tot citant al professor de la Universitat de Massachusetts, Gerard Epstein, Fontana explica que l'esmentat assalt no ho és per raons pressupostàries, sinó per a posar als treballadors i treballadores en mans dels bancs i dels sistemes privats de pensions. Cada cop que record aquest paràgraf no puc evitar pensar en les polítiques que aplica el ministre espanyol d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá.

El desitjat botí de l'assalt és, dit sia de passada, estratosfèric: Segons la nòmina del proppassat setembre l'import total de les pensions del Regne d'Espanya va ser de 10.867.048.776,94 €. Pel que fa al total de pensions pagades a les Illes Balears la despesa del mes passat va ser de 205.252.639,50 €. Com se sap, el grup de pensionistes més gran és el de persones jubilades, i, per tant, també ho és la despesa (7.871.488.158,96 € i 154.044.377,33 € pel que fa, respectivament, al conjunt de l'Estat i a les Illes Balears).

Sembla que, en matèria de pensions públiques –i d'altres assumptes-, la possible tria sigui únicament una mena de "o ensurt o mort". És a dir, entre les retallades a cop de destralades de les dretes, o el seu deteriorament menys brusc, emperò incessant, que practica el Sr. José Luis Escrivá que, no s'oblidi, és ministre del "Gobierno más progresista de la historia".

El moviment de pensionistes, contradient aquesta maleïda disjuntiva del "mal menor", ha popularitzat l'eslògan "Governi qui governi, les pensions es defensen!". Ara i aquí, això passa per: a) paralització dels mal anomenats Plans de Pensions d'Ocupació, que, veritablement, són un autèntic "Cavall de Troia" per avançar sigil·losament en la privatització; b) la desaparició de la bretxa de gènere en les pensions, una qüestió inajornable per a un Gobierno que es reclama feminista; c) aportar transparència a la situació financera del sistema públic de pensions. En aquest sentit, és incomprensible que el Gobierno de España dilati, incomplint la llei, l'auditoria de la Seguretat Social; i d) garantir la capacitat adquisitiva de totes les pensions. Això és fonamental en l'actual situació d'inflació desbocada. I no val fer trampes! Per molt que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa, en 2021 perderen un 3% de poder adquisitiu de debò, i tot indica que -diguin el que diguin els aparells mediàtics i propagandistes dels poderosos- en 2022 l'empobriment real de les pensions públiques encara serà més gran.

En el llibre abans esmentat, Josep Fontana ens advertia que les conquestes socials guanyades en dos segles de lluites col·lectives no estan garantides. Que, en alguns casos, caldrà tornar-les a guanyar, i, en altres, resistir per a què no ens les furtin. I a sobre –això és importantíssim- haurem de fer-ho "amb mètodes nous, perquè les classes dominants han après a neutralitzar els que usàvem fins ara".

Aquesta és la importància de la mobilització del moviment de pensionistes. Una mobilització a vegades capil·lar (recollida de signatures als carrers, etc.), i, en altres ocasions, més vistosa, com ara la manifestació del 15 d'octubre a Madrid, amb presència d'organitzacions de pensionistes de tots els pobles de l'estat espanyol. Aquest és el camí: Indesinenter, és a dir, sense aturar-se, incessantment, en defensa de les pensions públiques!


dissabte, 8 d’octubre de 2022

Protofeixisme


Publicat originalment a dBalears (02-10-2022)

La victòria electoral a Itàlia de la coalició de les dretes -totes elles extremes-, encapçalada per Giorgia Meloni, la líder de Fratelli d'Italia, és un contundent toc d'atenció als demòcrates d'Europa. Potser és arribat el bon punt de pensar en el clam de Boaventura de Sousa Santos: "Esquerres del món, Uniu-vos!". Val a dir que si el passat cap de setmana a Itàlia s'hi hagués pogut votar a una coalició de, diguem-ne, centreesquerra, la història seria una altra. L'avanç de les forces de la reacció fan que en aquest context específic, citant al sociòleg portuguès, "les forces d'esquerra han de ser més humils i, alhora, més ambicioses" i, a parer meu,  fer polítiques transformadores de debò.

En qualsevol cas, d'allò que, veritablement, volia reflexionar és sobre el perillosíssim blanqueig de l'extrema dreta. Sense complexos, la maquinària mediàtica dretana que, dit sia de passada, és l'única que és de masses, ha presentat la tríada Meloni-Berlusconi-Salvini com de centredreta. La poca vergonya d'aquest aparell ademocràtic de mitjans de comunicació és un gran perill per a les democràcies.

La formula blanquejadora de l'establishment és molt senzilla: Neoliberalisme a balquena, i atlantisme sense embuts. Amb això ja tenim centrada (sic) a la interracial reaccionària. Si, a sobre, al beuratge blanquejador s'hi afegeixen algunes exquisideses terminològiques sobre l'exactitud històrica de definir com a feixista a l'extrema dreta actual, la cosa queda arrodonida del tot.

Potser, doncs, que, per superar les disquisicions terminològiques, sigui útil adoptar el terme "protofeixisme" que hom pot definir succintament com un moviment o programa polític que tendeix o imita el feixisme. Així, ens entendrem tots i totes si sostinc que en l'actual moment històric els descontents i les pors de les majories socials les capitalitza el protofeixisme. Per combatre'l cal implementar polítiques que esvaeixin els descontentaments, i que substitueixin les pors per certeses sustentades en drets incondicionals. Mentrestant, s'han de dir les coses pel seu nom: la veritat incòmoda és que per aquestes contrades la dreta popular està cada cop més contaminada de protofeixisme.

Rob Riemen, en el llibre Per combatre aquesta època, explica amb tots els ets i uts els mecanismes d'auto blanqueig del feixisme actual -del protofeixisme--. En aquest sentit, no es pot menystenir la pluja fina de missatges com ara "no som feixistes perquè som un partit per la llibertat!", o "nosaltres no som feixistes, l'islam és feixista!", "no som feixistes perquè som pro jueus!". El cas és que, com ens adverteix Riemen, "el retorn del feixisme sempre és possible però, [i això és el punt veritablement important] mai no és inevitable".

Corol·lari: Podem barrar el pas al protofeixisme. Tenim, en paraules d'Albert Camus (Cartes a un amic alemany), "... el deure d'afirmar la justícia per lluitar contra la injustícia eterna, generar felicitat per protestar contra l'univers de la desgràcia".


dijous, 29 de setembre de 2022

Uganda (i un tast de Ruanda)

Bosc de Bwindi

"Fer un viatge t'obliga a tres esforços: El primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I Pensar és el millor", va escriure Jafudà Bonsenyor, un savi jueu medieval, de qui el 2020 es publicà el Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs (Barcino- Fundació Carulla). Aquesta dita, sent aplicable a la majoria dels viatges que fem, és especialment escaient per començar aquestes ratlles.

Pensar a viatjar a Uganda venia de lluny. De fet, va ser una decisió presa el 2019 (tot just a la tornada de Botswana i Zimbabwe) i estava tot enllestit per anar-hi l'estiu de 2020. La pandèmia de la covid-19 ho va retardar fins aquest agost de 2022. Fer els preparatius no va ser complicat. La professionalitat dels amics de Tourart Travel i l'expertesa de Ratpanat ho faciliten força. Desplaçar-se (tant a l'anada com a la tornada) sí que requerí un esforç. Però te n'oblides només trepitjar terra africana o, en arribar a casa, recordant el viatge, i pensant en la propera anada a l'estimada Àfrica. "Pensar és el millor" [dels esforços] com bé diu el savi.

El full de ruta era, pel temps que teníem –tot just dues setmanes-, ambiciós: De l'aeroport internacional d'Entebbe (a tocar de la capital d'Uganda, Kampala), a la capital ruandesa de Kigali.

L'itinerari ens havia de portar pels paisatges de la zona dels Grans Llacs africans. Tot començant per Jinja, una ciutat a la riba del Llac Victòria i en el cor d'Uganda. El nostre allotjament va ser una tenda de campanya amb unes vistes privilegiades del Nil. Passejant per Bujagali poguérem interactuar amb la població local d'una localitat a tocar del Nile River Camp. Comprovar que, al marge de les disputes entre els exploradors Richard F. Burton i John Speke, tenim per segur que vam estar a la zona de les Fonts del Nil on neix el Nil (el Nil Victoria, per ser més precís), però que la visita a aquestes fonts és absolutament prescindible, car la Central elèctrica de Nalubaale- anteriorment coneguda com a Presa d'Owen Falls- i la boira del matí fan que l'indret tingui certa mitologia, però no té una foto. Tanmateix, sobretot aquesta primera parada del nostre camí ens permet gaudir d'una sensació –especialment en el passeig que férem en una petita embarcació- molt semblant a la que descriu Javier Reverte en el seu genial llibre El sueño de África: "El sol viajaba hacia su ocaso, la brisa llegaba húmeda y templada, el viento tenía una tibieza líquida y las nubes afiladas dibujaban garabatos infantiles sobre el cielo terso. Empezaba el canto de los grillos mientras se escuchaban los silbos de los últimos pájaros. Algún martín pescador se empeña todavía en buscar peces en el agua y su sombra plateada golpeaba como un puñal en el rio, para salir al instante revoloteando, con su presa prendida en el pico. El sol enrojecía detrás de las colinas redondas, encendiendo las luminarias de su propio funeral. Y el Nilo se ensombrecía en un cerrado azul metálico, iba desapareciendo delante de mis ojos". Val a dir que aquests primers dies de viatge ens serveixen per comprovar que, efectivament, Uganda és una meca de l'ornitologia. A la fi vaig saber perquè a l'avió hi havia tanta gent amb teleobjectius que normalment empren els ornitòlegs i ornitòlogues.

Nil Victoria

La següent estació és rumb al nord en direcció al Santuari de rinoceronts de Ziwa. Allà contemplam l'espectacularitat dels rinoceronts que, per cert, viuen en una gran llibertat, i la bona organització dels responsables de la gran extensió del santuari. Tanta sort que ens varen insistir en la necessitat de canviar-nos el nostre calçat per unes katiusques (botes impermeables de goma) que estan a disposició dels visitants i que, veritablement, faciliten molt la visita. L'anècdota és que gairebé tothom trigà més a trobar unes katiuskes del número que cadascú calça, que en veure el primer grup de rinoceronts blancs, i, el punt rellevantment important és que, gràcies a la tasca que es fa al Santuari de rinoceronts de Ziwa i a altres organitzacions, aquesta espècia animal sembla haver superat el perill d'extinció a Uganda. Una quasi extinció conseqüència de la caça furtiva i de l'elevada cotització mercantil de la banya de rinoceront al mercat internacional, especialment el xinès. Foren unes pràctiques que tingueren un fort escreix duran la dictadura d'Idi Amin Dada, però encara se'n detecten casos.

Santuari de rinoceronts de Ziwa

Acabarem el dia a la ciutat de Masindi. En el camí es constatà que l'asfalt ha agafat el protagonisme que en altres indrets africans encara ara tenen les pistes de terra. El descans a l'Hotel Masindi -el més antic d'Uganda, i, segurament, el de més història i encant- hauria d'haver estat reparador, però dormí poques hores... el cansament, de moment, no va vèncer a l'excitació dels primers dies de viatge.

Mercat de Masindi 

De bon matí, tot vorejant el Nil, posarem rumb cap al Santuari de rinoceronts de Ziwa. En arribar-hi, i, després dels tràmits per l'accés, ens trobarem les primeres girafes, bastants búfals africans, alguns facoquers, i diferents espècies d'antilops arreu. La vegetació és curiosa: Palmeres més bé baixes, i, molt de tant en tant, alguna acàcia. La terra és intensament roja ... Sense sortir del parc férem nit en acampada en ple delta a tocar del Llac Albert. La nostra companyia són moltes més girafes, molts hipopòtams i ocells (ai com vaig envejar un teleobjectiu d'ornitòleg!). Quan el sol digué "fins demà" sobre el delta es va veure un festival de colors que només es veuen a Àfrica. Que bona és la Nile Special Lager! Sens dubte la millor cervesa d'Uganda.

Santuari de rinoceronts de Ziwa

L'endemà tota, com cada dia, matinar. El dia començà amb l'espectacle de l'alba i amb el desdejuni que ens prepara Joet, el cuiner de l'expedició. Continuarem voltant pel parc de Murchinson. A la fauna del dia anterior si afegeix algun mico, i elefants ... Per acabar el dia vam navegar per un tram del Nil força espectacular: el que du a les cascades de Murchison.

En el llibre Tras los pasos de Livingstone, Xavier Moret explica: "Baker [l'explorador Samuel White Baker], que llegó a las cascadas poco después de descubrir el lago Alberto, les puso el nombre de Murchinson en homenaje al presidente de la Royal Geographical Society, Roderick Murchison. Posteriormente, en los años setenta, Idi Amín Dadá las bautizo como cascadas Kabarega, en honor a un rey de Bunyoro que se opuso a la colonización. El nombre dado por Beker, sin embargo, acabó por imponerse de nuevo".

En el passeig pel riu que t'aproxima a les cascades, amb una exuberant vegetació a les voreres, elefants, hipopòtams, algun cocodril ... , és fàcil pensar amb el que Baker –aquí torn a citar a Xavier Moret- escriví el 3 d'abril de 1864: "Al doblar el recodo del rio con nuestras canoas, apareció de repente ante nosotros una vista magnifica. A ambos lados del rio había riscos llenos árboles con rocas que sobresalían entre un verde intenso del follaje; por una brecha abierta en el acantilado, el río se precipitaba con fuerza por una garganta de apenas catorce metros de ancho". Efectivament, la vista de les cascades des del riu és espectacular, però encara ho és més des de la proximitat de l'alt de la muntanya. Aquí, per mor d'un malentès entre Marina (la guia acompanyat) i Joseph (el conductor), ens vàrem saltar les prohibicions establertes per les autoritats locals. Malgrat l’esbroncada, el banyat de l'aigua en suspensió  i la suada a conseqüència d'una escalada ràpida, va valer la pena. A vegades el que és prohibit et dóna satisfaccions ...

Cascades de Murchison

Acamparem, per fer parada i fonda nocturna, a un indret no massa allunyat de les cascades però amb zero encants. La nit haguera sigut molt més interessant si de fons haguéssim escoltat el rumor de l'aigua de les cascades.

A trenc d'alba de l'endemà començam la baixada del cim de les cascades en direcció a un top del viatge: El bosc tropical de Budongo. Allà funciona la Budongo Conservation Field Station que té cura dels ximpanzés. L'observació d'aquests simpàtics primats és, certament, el plat fort de la visita. No obstant això, el bosc ja ho paga la pena. El cas és que els ximpanzés es deixaren observar ben aviat fent tota casta de "moneries". En aquest precís moment, em fallà la màquina fotogràfica. Un misteriós problema d'enfocament em privà de fer més i millors fotografies. I, tanmateix, no vaig perdre massa temps en intentar-ho arreglar, m'interessà concentrar-me en els jocs i sons dels ximpanzés, les olors, i els silencis i renous del bosc... En sortir del bosc el, potser, millor cafè del viatge!

Bosc tropical de Budongo

Seguirem el nostre full de ruta que ens havia de conduir, novament, a Masindi. Vàrem fer una voltera entorn del parc Murchison. Per cert, durant el viatge, citarem en diverses conversacions a Claudi Ptolemeu, l'astrònom, astròleg, químic, geògraf i matemàtic grec del qual una de les seves aportacions fonamental va ser el seu model de l'univers: Ptolemeu creia que la Terra era esfèrica i estava immòbil i ocupava el centre de l'univers, i que el sol, la lluna, els planetes i les estrelles, giraven al seu voltant. Idò, viatjant per Uganda, hom té l'estranya sensació que tot gira entorn dels Grans Llacs.

En arribar a l'Hotel Masindi, vaig agrair una dutxa abans d'explorar la ciutat. Als carrers de la rodalia de l'hotel, predomina la indústria de la fusta (ostentoses capçaleres de llits, taüts de vius colors ...). De sobte tingueren un ensurt: Ens va semblar veure una obra de l'artista Christo. Com podeu sospitar, va ser una falsa alarma: És un edifici colonial embolicat de bastides que són pals de fusta. Potser, però, el punt més pintoresc de la ciutat de Masindi és el seu mercat, i el més divertit va ser fer una cervesa -Nile, of course- a una terrassa d'un xibiu local, i acabar ballant amb els locals al so d'una música africana no identificada.

Quan el dia s'acabà el cansament va vèncer amb escreix a qualsevol altra circumstància. No crec que mítics hostes, com ara, Katharine Hepburn, Humphrey Bogart o Ernest Hemingway, tinguessin mai un dormir tan reparador com el meu d'aquela segona nit a l'Hotel Masindi.

Javier Reverte, en el ja citat llibre El sueño de África explica: "Años después [d'haver-se certificat que les tesis de Speke sobre el naixement del Nil eren les correctes i que Burton anava errat (1875)] se comprobaron más cosas: que los lagos Victoria y Alberto, principales tributarios del Nilo, nacían en las corrientes que bajaban de las montañas de la Luna, la cordillera del Ruwenzori; y que estas corrientes de agua, a su vez, eran la consecuencia del deshielo de las nieves de las cumbres del Ruwenzori; y estas nieves, como es lógico, venían del cielo, o sea: del lugar donde los antiguos egipcios situaban el nacimiento del rio sagrado, de las "bocas del cielo". De modo que la milenaria creencia mitológica resultaba ser una obviedad irrebatible".

Descansats i ben desdejunats, posarem rumb a aquestes "bocas del cielo". Va ser un dia de ruta. Llarg, però entretingut, car les carreteres ugandeses són un espectacle: gent que camina en una direcció i en una altre, pinyes de plàtans que van i venen amb tota mena de vehicle, camps de cafè i de te, poblets, i ciutats mitjanceres on es fa evident la presència de predicadors, esglésies cristianes de tota classe, mesquites... i d'allò que no es veu, però hi és: la bruixeria. Amb tot plegat, sense gairebé adonar-nos, així i tot havent fet molts kilòmetres, albirarem la serralada Rwenzori.

El nostre "campament" era l'hotel Mointains of the Moon, se suposa que és un hotel colonial i el més luxós de tot el viatge. No n'hi ha per a tant. Un cafè, un bany a la piscina, una breu visita a la botiga de l'hotel amb preus prohibitius, i sortir tot d'una a fer una volta pel poble de Fort Portal.

Fort Portal (o Kabarole) és la capital del districte de Kabarole, però també fou històricament la capital del Regne de Toro (un dels quatre regnes tradicionals dins les fronteres d'Uganda). Per això la primera visita és al palau de Rei Oyo, però Rukirabasaija Oyo Nyimba Kabamba Iguru Rukidi IV -aquest és el nom complet del rei- està reunit i el palau no es pot visitar. Tant se val, l'exterior de l'edifici no anuncia que el palau sigui de gran interès. El que si té força interès és el centre de la ciutat amb el mercat de Mpanga, i, a devora, la botiga de records Gardens, que és molt recomanable.

Muntanyes de la Lluna

Amb el que portàvem de recorregut eren molts els símptomes dels efectes del canvi climàtic que havíem acumulat, però a Fort Portal és molt cridaner: Hauria de fer bastant fred, i, no obstant això, la temperatura és plenament estiuenca. Potser aquesta elevada temperatura és la causa que, l'endemà, sortint de Fort Portal, tinguérem una espectacular visió de les Muntanyes de la Lluna, fins i tot podem observar i fotografiar el Mont Stanley! Va ser un privilegi poder-ho fer, però, alhora, és molt preocupant car en aquesta època haurien d'estar tapades de boira.

Travessarem la línia de l'equador en direcció a una de les entrades al Parc Nacional Queen Elisabet. Un parc que, per cert, ocupa una enorme extensió a ambdós costats de l'equador, i té el privilegi albergar els llacs Edward i George, que estan connectats pel canal de Kazinga.

Canal de Kazinga

A Uganda les entrades als parcs naturals són molt lentes per la parsimònia dels tràmits. Per molt que matinis –excepte si passes la nit a dintre del parc- gairebé sempre hi entres tard als parcs. El sol ja s'ha elevat a bastament perquè hi faci calor, i, per tant, és molt poc probable poder observar felins. Val a dir que Uganda és un país amb una relativa escassetat de fauna salvatge a causa dels estralls del "campi qui campi" pel que fa a la caça furtiva durant anys i panys, especialment en els anys de la dictadura d'Idi Amin. Tot i que es comença a recuperar la fauna salvatge, "el fet d'arribar tard" ens priva de poder veure alguns felins (lleons i lleopards). Perquè els felins hi eren, al parc. Vàrem poder comprovar que estaven descansant –probablement fent la digestió- amagats en unes enormes i atapeïdes euphorbies candelabrum. Ens vam haver de conformar en veure una pota, la cua ... I, tanmateix, el paisatge té tot l'encant africà.

PN Queen Elisabet

Abans de sortir del PN Queen Elisabet per la porta Katunguru, dinarem a una mena de mirador –amb algunes tendes de ceràmiques i artesanies africanes- que té unes vistes espectaculars de les salines en un cràter volcànic. Però hi havia pressa... havíem de fer un passeig en vaixell pel canal de Kazinga. Paisatge i fauna (hipopòtams, elefants, búfals, cocodrils, varietat d'ocells...) són espectaculars. El canal de Kazinga és una meravella! Ho són les vistes –i la Nile- des del Mweya Safari Lodge!-. Ho és gaudir la posta del sol, sopar al costat d'una foguera, passar la nit i matinar a l'alba a tocar del Kazinga.

PN Queen Elisabet

Xavier Moret en el seu llibre abans esmentat, escriu: "Siempre que viajo a África me sucede lo mismo. Al principio noto un fuerte contraste con Europa y una cierta desazón, pero basta con que pasen unos días para que encuentre normal no tener wifi, dormir en campamentos no siempre bien acondicionados, circular por pistas desastrosas, levantarse con el sol a las 6 [en el nostre cas a las 5 o abans] de la mañana, ver una manada de elefantes por la ventanilla del coche y detenernos para contemplar de cerca búfalos, impalas y topis, o un grupo, de leones trepadores que dormitan en las ramas de un gran árbol". A mi em passa quelcom semblant. Després d'alguns diens voltant per Uganda, havent superat amb escreix les primeres sensacions de contrast amb la forma de vida europea i de qualsevol neguit, ens dirigirem al llac Bunyonyi que serà la base per encarar el plat fort del viatge: els goril·les.

El camí fins a arribar al llac Bunyonyi va ser llarg, però és tan animat i entretingut que es fa curt. Bona carretera, i a les voreres pobles i més pobles, extensions de plataners i de te, dones que ens venen planats (ocasió perfecta per menjar plàtan vermell), gent que va i ve, i, fins i tot podem veure algunes persones que treballen a les voreres de la carretera amb una granota groga. Són presos comuns que, a més de la condemna de privació de llibertat, són obligats, contradint qualsevol concepció de Drets Humans, a fer treballs forçats.

Llac Bunyonyi

En arribar al llac Bunyonyi –tot just passat unes pedreres on la normativa internacional sobre treball infantil és completament ignorada- ens adonarem que havíem arribat a un lloc dels més bucòlics que coneixem a Àfrica. Bunyonyi vol dir "lloc de molts ocellets" però també n'hi ha de grans, com ara la grua coronada, que és el símbol del país, i que està representada al centre de la bandera d'Uganda. I, tanmateix, Bunyonyi és més que un paradís ornitològic. És un paisatge encantador amb moltes illes i illetes en el llac, és serenor, és un llac profundíssim d'aigua dolsa a on es pot nadar (va ser la primera vegada que nadàvem a un llac africà!), un lloc immillorable pel repòs d'abans i del després de l'anada al Bosc Impenetrable de Bwindi, on hi habiten els goril·les.

Va ser un despertar bastant abans del trenc d'alba, però, sobretot, va ser un matinar neguitós. Després de tres anys d'espera podrem veure com viuen aquests antecedents nostres. Veritablement l'experiència serà tan fantàstica com sembla? De camí des del campament del llac Bunyonyi cap a l'entrada al bosc de Bwindi, passam per pobles i llogarets que, amb la llum esmorteïda per la precària il·luminació dels carrers, la boira, i l'absència total de qualsevol activitat, tenen un aspecte fantasmagòric. Tenia son, però, alhora, vaig ser incapaç de fer un xubec. En la mesura que ens aproparem a destí, s'obriren davant nosaltres unes impressionants valls amb abundant boira. Més neguit: Amb tanta boira, es podran veure els goril·les? Havia aconseguit Diane Fossey fer realitat les seves paraules amb les que tancà el seu diari: "No deixaré que aquesta muntanya es converteixi en un maleït zoo”?

És clar que en vàrem veure de goril·les. Per descomptat, Fossey se'n surti i Bwindi no és, ni de bon tros, quelcom semblant a un zoo. L'estricta limitació d'entrada de visitants, les normes per fer el trekking (grups d'un màxim de vuit persones, permanentment vigilats i acompanyats pel personal del parc, observacions d'una hora com a màxim ...) fa que els primats visquin en una llibertat total. Sembla que, efectivament, en mirar-los se sentin contemplats, però en els seus gestos i gemecs no transmeten cap incomoditat.

El nostre trekking va ser fàcil –per les persones menys experimentades hi ha els "portadors" que ajuden a fer que, en qualsevol cas, ho sigui de fàcil-, i, tanmateix, el bosc fa honor al seu apel·latiu d'impenetrable. No obstant això, ben d'hora ens adonam que no estam lluny d'un grup d’esquenes platejades. A terra hi ha força excrements, i, alhora, els acompanyats ens indiquen que ens posem la mascareta.

(Abans de seguir dos aclariments: a) Els goril·les, com mengen constantment fulles de bambú, api silvestre, falguera i canya de sucre, defequen bastant i es tiren molts pets. Són dues pistes importants per detectar-los. b) A Uganda l'ús la mascareta només és obligatòria quan s'està a pocs metres dels goril·les!)

Bosc Impenetrable de Bwindi

La primera observació va ser d'uns pocs minuts. El grup (o família) de goril·les devia tenir altres coses que fer, i passa absolutament de nosaltres. La segona arribà molt aviat i es prolongà gairebé una hora. Eren unes quantes famílies d'esquenes platejades. Grans, petits, uns menjaven, els altres jugaven, uns semblaven dormir i d'altres pujaven i baixaven dels arbres. De tant en tant, ens miraven... Pensant-hi és inevitable recordar allò que digué el biòleg i conservacionista George Beals Schaller: "En mirar-nos, ens adonam que el goril·la viu encara en nosaltres". Ens semblam tant!

En acabar el temps de l'observació em vaig fer càrrec que podria ser no havia fet la millor foto... Tant se val! Tocava que el temps fos per observar a aquests fantàstics parents d'esquena platejada. Una experiència de vida. Un record indeleble.

Per a arrodonir el matí, fem un cafè a un lodge estratègicament situat a tocar de la porta Rushaga de Bwindi.

El camí de tornada a Bunyonyi, fent-lo de dia, es va fer més llarg, els pobles abans amb aspecte fantasmagòric eren plens d'activitat i de llum, la boira s'havia esvaït, i el sol era el rei.

Per celebrar el dia, Joet, Joseph i Noeli (l'ajudat per a tot) ens prepararen un sopar amb especialitats africanes. Va ser un gran "momento Joet" (així anomenàvem la prestació del menú que ens feia el xef), en què, a la fi!, vaig retrobar el posho (o ugali, sima, sembe, a altres indrets d'Àfrica).

En acabar de sopar, Marina –la guia acompanyant- ens comunicà una mala notícia: S'havia produït un overbooking per entrar al parc on es troben els "golden monkey" que teníem previst veure a Ruanda. Això ens obligava a canviar els plans previstos, i feia gairebé impossible la visita al memorial del genocidi a la capital ruandesa de Kigali. Discutirem possibles solucions i alternatives. Totes semblaven complicades, més aviat irrealitzables.

Però vet aquí que l'endemà a l'hora del desdejuni, amb uns petits reajustaments d'horaris i torns, tot s'havia solucionat. Torn a citat a Xavier Moret: "... en África los grandes problemas se resuelven fácilmente". Un grup de grulles coronades -que semblaven posaven per ser fotografiades- ens van acomiadar d'Uganda. En començar a endevinar les majestuoses muntanyes de Virunga, entrarem a Ruanda per l'entrada fronterera ugandesa de Chanika.

 Grup de grulles coronades

Ruanda

La nostra estada a Ruanda va ser tot just un tast. Veritablement, era una qüestió operativa: com per refer el camí ugandès fins a Entebbe es necessiten alguns dies, i, alhora, és molt feixuc, el que és més pràctic era iniciar el retorn a casa des de l'aeroport internacional de Kigali.

Red Rocks Cultural Center

Ara bé, el tast de Ruanda va ser aprofitat al màxim: Ens allotjarem a la ciutat de Musanze (antigament Ruhengeri). Estacionarem el camió al Red Rocks Cultural Center la qual cosa ens va permetre conèixer les seves activitats culturals i d'integració social: elaboració artesanal de cervesa de plàtans, artesania de cistelleria, i de tot amb les fulles de plataners, música i balls tradicionals (als que participarem entusiàsticament), etc. Visitarem els mercats locals de teles, de fruites i verdures. Ens desplaçarem al Parc Nacional Volcans per endinsar-nos a un bosc de bambú on habita una espècie de micos que passa per ser de les més estranyes del món, els "Golden Monkey". Els Micos Daurats i el seu hàbitat –l'impressionant bosc de bambú- és, sens dubte, una de les visites imprescindibles del nostre viatge, però tota l'operativa de l'excursió, els preparatius de l'entrada, l'abundància de grups, la gran presència d'estatunidencs ... fa que tot plegat resulti bastant turistificat.

"Golden Monkey"

Al nostre tast de Ruanda no hi podia faltar una visita al Memorial al Genocidi de Kigali de la que en vaig escriure aquesta opinió.

I això va ser gairebé tot. Un viatge pensat i preparat abans de la maleïda pandèmia de la covid-19, i del que els desplaçaments van haver d'esperar dos anys. És arribar a casa i començar a imaginar els propers –seguin al savi medieval Jafudà Bonsenyor- esforços (pensar, preparar, desplaçar-se) per tornar a l'estimada Àfrica.

Posta de sol al Llac Bunyonyi