Doncs no, no em vaig a treballar al Parlament

El dissabte, mentre em manifestava cridant "A Mallorca també volem acollir", diverses persones amigues em van demanar si era certa la meva imminent incorporació a l'equip del President del Parlament de les Illes Balears, Balti Picornell. Em van comentar que existia aquest rumor... El dilluns d'aquesta setmana vaig participar en el programa TOT-4 del Canal 4 TV i un dels altres participants en el debat em va donar gairebé l'enhorabona per la meva incorporació a tasques institucionals, sempre en l'equip de la presidència del Parlament. No em va sorprendre en absolut. Tinc la suficient experiència -qüestió d'edat- per saber que en aquestes coses la discreció és un impossible.

És cert que fa uns dies vaig rebre, per part d'algunes persones de Podem, la proposta de formar part del Gabinet del President del Parlament de les Illes Balears. Una proposta que -encara que pel que sembla mai ha estat oficial- avui he rebutjat a les persones que me van fer la proposta.

M'interessa que quedin clares dues coses a aquests amics i amigues -alguns d'ells i d'elles companys i companyes de moltes i velles lluites- que sabien de la proposta:

1. Mai m'ha interessat la meva inclusió en cap procés de selecció de "perfils", ni participar en res semblant a un "càsting". Si vaig atendre amb interès la proposta d’incorporació que se'm va fer, va ser únicament per compromís amb una institució tan transcendent del nostre minso autogovern com és el Parlament. 2. Agraesc sincerament a les persones que van pensar en mi per a què treballés amb l'equip del President del Parlament de les Illes Balears. Potser haguera estat una interessant experiència. Molta, però molta sort i encets, President Balti!

El meu futur vital immediat està doncs, en lo mateix que ha estat en aquests últims anys: La reflexió, la recerca, l'opinió, els moviments socials... sempre intentant empènyer per a què aquest petit país sigui més lliure i just socialment i mediambientalment. Seguir en la lluita, encara que sigui modestament i amb més d'una contradicció, per fer realitat l'eslògan d' un altre món i unes altres illes són possibles i necessaris, és part importantíssima de la meva vida. Pel que fa a la meva vida professional o laboral, són figues d'un altre paner que ara no ve al cas. En qualsevol cas, com no se sap mai si les oportunitats d’assumir altres reptes es repetiran, seguiré tenint sempre ben present les sàvies paraules de Joan Maragall en el seu magnífic poema "Elogi del viure":

“Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeixautomàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universalsnomés per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva”.

Regal de Reis: Músiques màgiques

Els meus records d’infància de la festa dels Reis, estan associats a la tarda i la nit del dia 5 de gener. Al meu poble els regals els rebíem, de la mà dels patges, la nit de la cavalcada. Nit i festa de Reis romanen, encara ara, màgicament lligats. Músiques i nits són un màgic encontre durant tot l’any. L’any 2014 va ser de bona anyada musical. Alguns regals musicals que m’ajudaren a passar les fulles del calendari són els següents:

Dels primer mesos de l’any els dics que més record és el d' Aziza Brahim, Soutak. La sahrauí Aziza Brahim és una de les cantants més importants del panorama musical sahrauí, i la seva música és un encreuament de cultures on les arrels tradicionals sahrauís es barregen amb elements de la música moderna. Bona música i solidaritat amb el poble sahrauí que, amb un poc de màgia et transporta als Camps de refugiats de la província de Tindouf.

Per devers el mes de maig m’enganx al disc Granada de Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernàndez Miró. Aquest és un disc memorable que em fa recobrar per a les meves melodies nocturnes primaverals la que, a parer meu, és la millor cançó cantada per la Sílvia Pérez Cruz: “La Mentira” de Álvaro Carrillo del disc Colina&Serrano Project.

En el mes de juny vaig estar uns dies a Costa Rica. Un dels descobriments va ser el Grup Malpais que és un dels referents del país de la “Pura Vida”. Durant mesos aquestes músiques centreamericanes m’acompanyaren. A l’extensa discografia de Malpais hi ha himnes com “Presagio Fidel Gamboa” que donen compte de la importància cabdal del grup tico, és a dir,  costa-riqueny.

Passat l’estiu i en allargar-se les nits ve de gust escoltar jazz. A més dels clàssics de “tota la vida” -tot i declarar-me ateu, tinc per a mi que hi ha un deu anomenat Miles Davis- la novetat de l’any 2014 va ser Cecile McLorin Salvanti el seu primer disc WomanChild.

I ja entrat la tardor, coincidint amb una estada a Madrid vaig a veure la impactant obra de teatre “Desde Berlín, tributo a LouReed”. Durant algunes setmanes desempols el disc que dóna peu a la dita obra teatral. Lo de Berlin dura fins que arribà el disc de l’any: “Som·riu” del grup català Txarango. Alegria, autenticitat, mestissatge, reivindicació, la revolució democràtica en 14 cançons.

Qualsevol d’aquestes músiques és un bon regal per a la nit d’avui. Bons Reis, i millors músiques per aquest electoral any 2015 en el que guanyarà el treball del dia a dia i, de segur, no guanyarà ningú “per art de màgia”.

Publicat  originalment a www.elperiscopi.com (05-I-2015)

UN AVÍS IMPORTANT

Una recomanació  que fa La Lamentable:

No olvides, este año 2013, al hacer la declaración de la renta correspondiente al ejercicio 2012, incluir el nombre de los miembros del gobierno central, gobiernos autonómicos, parlamentarios y senadores de unos y otros, los alcaldes y concejales, y miembros de la Casa Real etc. etc. En el apartado de “PERSONAS A SU CARGO”. Añadiendo además el grado de discapacidad mental de cada uno. ¡Este año sale a devolver!

Reprendre el camí

Si algú vos digues que “ens sorprenem quan veiem aquest govern etzibar contínuament martellades contra l’escola pública, contra la cultura i contra l’educació, però potser la nostra sorpresa no és més que un símptoma d’ingenuïtat. Tornar a fer del saber el patrimoni d’uns pocs, un instrument de poder en mans dels poderosos, és una condició essencial per a qui ha de manllevar a les persones tot control sobre la seva existència, els seu treball, els sentiments, la sexualitat, l’entorn, la llibertat de moviments; alhora, vol fer-los creure que tal cosa succeeix per raons de força major, perquè ho demana l’economia…” no creieu que és podria referir als governants del PP? Per exemple, el Rajoy i el Bauzá?

A mi en sembla que els retrata molt encertadament. Però és un paràgraf de les primeres pàgines del llibre de Nichi Vendola titulat “REPRENDRE EL CAMÍ. Per una nova generació de bona política” i l’autor es refereix a Berlusconi. (Semblances sorprenents).

Nichi Vendola és el president de la regió italiana de Pulla i, alhora, president del partit Sinistra Ecologia Libertà. El seu llibre és un cop d’aire fresc per a l’esquerra transformadora d’avui en dia. És un tex no exempt d’autocrítica pels fracassos dels projectes emancipadors del segle XX però, sobre de tot, és una crida a l’esperança i una proposta de feina i de construcció de l’esquerra verda a Europa. Reprendre el camí, amb més força, amb voluntat de donar resposta als reptes del segle XXI, amb la reivindicació de la noblesa de la política per aconseguir un Món habitable i amb equitat social, és succintament el missatge d’aquest llibre.

L’Ateneu Pere Mascaró, la Llibreria Quars i l’Editorial Base, han organitzat la presentació del llibre de Nichi Vendola a Palma.

L’acte, que tindrà lloc a la Llibreria Quarts el proper dimecres 27 de juny a les 19.00 h, serà presentat per David Abril (coordinador d’IniciativaVerds) i hi intervindran Joan Herrera, el secretari general d'ICV, i un representant del partit Sinistra Ecologista Libertà. La cosa promet…

SUBVERSIONS

Aprofito el dia festiu a les Illes Balears per gaudir de tres activitats subversives:

I.- Com a conseqüència de la visita a la Fira del Llibre en Català em submergeixo en la poesia de Ponç Pons.

“Je ne sais plus parler. Tot està consumant.
Més que lladre de foc, sóc la brasa d’un somni”

II.- Les revoltes del món àrab m’ha recordat al clàssic de la no-violència Gene Sharp. Sembla que el llibret “De la dictadura a la democràcia”, ha inspirat les lluites per la democràcia a aquests països. He aprofitat el lleure per llegir-lo.

III.- “TAMBIEN LA LLUVIA” és un pelicula extraordinàriament dirigida per Iciar Bollain. Extraordinari paral•lelisme entre dos esdeveniments històrics. Sempre d’indignitat del conqueridors espanyol. Sempre la dignitat del indígenes de Cochabamba.

¡Fusil, metralla. El pueblo no se calla!

PD: Algú m’ha dit que UM s’ha canviat de nom i que hi ha hagut discursos institucionals...

2010

(Les meves coses preferides)

No ha estat un bon any aquest que ara acaba. No ho ha estat per al poble saharià, palestí , haitià, de la zona africana dels Grans Llacs... o per les dones de Ciudad Juárez. Tampoc no ha estat un bon any pels que no pertanyen a les èlits dels poderosos i dels rics. Arreu del món hi ha més atur, més pobresa, més persones excloses del festí consumista. A tot el món, els rics són de cada vegada més rics i la desigualtat més gran. En la meva opinió, la frase cinematogràfica de l’any ha estat la de la pel•lícula Wall Street: Money never sleeps quan el protagonista diu allò de “l'avarícia és bona. Ara sembla que és legal”.

El 2010 ha estat un mal any per la “Mare Terra”. A tall d’exemple, la insuficiència dels resultats de la cimera de Cancún per posar fre al Canvi Climàtic; el vessament de petroli al golf de Mèxic per part de British Petroleum; les agressions de les multinacionals a la selva amazònica i a les lluites indígenes d’Amèrica...

Malgrat que ha estat l'any del 50 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, Lu Xiaobo segueix a la presó; Sakineh Mohammadi Ashtiani segueix pendent de ser lapidada; Cuba va com va... i Guantánamo no s’ha tancat.

No ha estat un bon any per la socialdemocràcia espanyola del ZP i el PSOE. La seva claudicació a la dictadura dels mercats ha coincidit amb la imposició de l’austeritat neoliberal i del final del somni de la democratització real de la UE. Tampoc sembla que hagi estat un bon any per l'esquerra que malauradament ja només uneix excisions i exclusions.

A Balears, els actors trasformadors i emancipadors no acaben d’assumir que el necessari canvi de patró de desenvolupament té –i tindrà– uns costos de transició molt importants i que és molt probable que hi hagi creixement sense ocupació... La brega social i política de 2010 en clau autonòmica m’ha semblat massa centrada en els efectes de la crisi (corrupció, atur, dèficit pressupostari de les administracions...) i manco en les causes de les peculiaritats de la crisi de Balears i del com fer-hi front.

Per acabar-ho d'arrodonir-ho ens han deixat Labordeta, Saramago, Enrique Morente... i Tony Juddt (autor del llibre El món no se’n surt una de les coses joioses d’aquest any).

Tanmateix en el balanç no tot és negatiu. Les ganes de seguir lluitant per un altre món, per unes Illes Balears millors, el naixement de nous instruments d’intervenció política, la certesa que és possible la equitat social i mediambiental, els nous reptes personals, professionals, la meva inesgotable ànsia de coneixent del món, el estimar i estar segur de ser estimat... són les meves coses preferides de 2010.

Per això he volgut il•lustrar la darrera entrada d’aquest any amb la extraordinària versió de John Coltrane de My Favorite Things.

CONTROLADORS AERIS I LA CONFUSIÓ DE LES PARAULES

El caos del control aeri d’aquets dies no m’ha causat cap mal de cap, ja que no he tingut necessitat de sortir de Mallorca, malgrat això, durant aquests dies no m’han deixat de xiular les orelles. Bàsicament per la reiteració dels tertulians i tertulianes dels mitjans de comunicació, alguns altres analistes i fins i tot algun ministre en anomenar “vaga” al que feren el col•lectiu de controladors aeris de l'Estat.

És cert que, gairebé tothom ha qualificat la “vaga” de salvatge. Però parlar de “vaga” és una autèntica ignomínia, quan realment del que s’ha de parlar és d’un abús de poder i de la posició privilegiada d’un col•lectiu, juntament amb un sindicat corporatiu ad nauseam. Sindicat, per cert, molt ben assessorat (es diu que el cap d’aquest assessorament és, ni més ni maco, que Miquel Roca i Junyent) per aconseguir els seus objectius amb uns procediments que res a veure tenen amb el dret democràtic de convocatòria i realització de vaga.

No de bades, la instrumentalització de les baixes massives i col•lectives per malaltia en un servei essencial per a la comunitat recorda massa els moviments de boicot colpistes de l’oposició al govern del president Salvador Allende al Xile de la Unitat Popular.

Sóc dels que encara creu que, la mobilització social —particularment la vaga― és la millor forma de defensa dels febles de les agressions dels poderosos i, per tant, un insubstituïble instrument de progrés. Tal vegada, sigui per això, que en sap tant de greu que s’utilitzi la paraula “vaga” tan lleugerament!

Per tant, és evident que, de cap de les maneres, no es pot aplicar al col•lectiu de controladors dels cels aeris la celebèrrima frase de Francesc Layret "quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions".

I de tot plegat, el que realment m’esborrona, és veure com hi ha gent que aprofita l'ocasió per demanar una regulació restrictiva del dret de vaga. Quina creu amb aquesta dreta sense complexos!

Convindria que la socialdemocràcia desorientada no es deixés seduir per la confusió de les paraules: La declaració d’estat d’alarma mai serà una solució, com a molt serà un mal menor.

FOTO: Galeria d'Art de la CGIL
Interruptors automàtics
Armant Pizzinato
(Maniago, Pordenone, 1910 - Venècia, 2004)

LA TERANYINA Digital

Les Comissions Obreres dels Països de parla Catalana (i alguna cosa més) han posat novament en circulació (aquesta vegada en format digital) la revista comuna TERANYINA. Enhorabona!
El Toni Baos em va embolicar i em vaig deixar atrapar en el rellançament de TERANYINA DIGITAL. Ja se sap que, segons Eduardo Galeano, el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora.
Espero que siguin molts anys teixint teranyines. La defensa de la llengua catalana, de la nostra cultura, dels drets dels més febles i de la cohesió social dels nostres pobles s’ho paga. Sempre –i en aquesta ocasió és molt apropiat- val la pena recordar al gran Miquel Marti i Pol. Diu el poeta:

“No ignores tanmateix que un mot esborra l’altre
i que pot molt ben ser que en acabar el poema
et sentis enxampat a la subtil teranyina
que tu mateix hauràs anat teixint.”

Molt de morro!

Hi ha coses que m’indignen, vet aquí un exemple internacional, un espanyol i un d’aquí:

Al àmbit Internacional, el Plenari del Comitè Central del Partit Comunista Xinès a la seva reunió anual celebrada aquests dies ha aprovat una certa renovació de l’estratègia del dirigent Hu Jintao que ara anomenen creixement inclusiu i que, al parer, consisteix en “estendre els beneficis de la globalització econòmica i el desenvolupament entre tots els països, regions i pobles, a fi d'aconseguir un progrés econòmic i social equilibrat mitjançant un desenvolupament sostenible”. Per un moment vaig pensar que els comunistes xinesos s’havien apuntat a les propostes d’equitat social i ambiental. Però no és això companys, no és això... Amb cap compromís per posar fre al canvi climàtic, amb el Premi Nobel de la Pau 2010, Liu Xiaobo, i tants d’altres a la presó, sense llibertats sindicals... s’ha de tenir molt de morro per parlar de sostenibilitat o de progrés social equilibrat.

A l'Estat, l'encara president de la CEOE, Díaz Ferran, ens recepta “treballar més i cobrar manco” per sortir de la crisis. Treballar més, a on? A les seves empreses? Cobrar manco que els treballadors i treballadores de Air Comet o de Marsans?... Les declaracions d’aquest individu són molt i molt perilloses i desestabilitzadores ja que demostra que el cap dels empresaris espanyols és un perfecte representat del Tea Party de n'Esperanza Aguirre (recordeu que ja va fer pública la seva admiració cap a la presidenta de Madrid amb aquell “Esperanza es cojonuda”). Amb aquest senyor pretenia el Govern Zapatero que es pactés la Reforma Laboral? Algú pensava que la CEOE presidida per aquest “delinqüent amb corbata” es conformaria amb la retallada de drets laborals que s’ha fet? No sé, el que m’indigna més, si el morro d’uns o les collonades dels altres.

Per acabar, que el PP i UM no vulguin pujar els impostos als rics em sembla que és una cosa que entra dins la lògica dogmàtica i demagògica de la dreta política i econòmica. Però el que no és de rebut, és que allà on governa el PP (Calvià, Marratxi, etc.) es pugi la pressió fiscal a tothom. El que no té cap lògica és que la dreta espanyolista i la regionalista no vulguin que el ingressos fiscals augmentin un poc i siguin un poquet més equitatius i, alhora, tampoc vulguin dir-nos quina retallada farien. Senzillament, volen fer mal als més dèbils que son –no ho oblidem- els grans perjudicials d’una inestabilitat institucionals no desitjada. Dir el contrari es tenir un morro que se’l trepitgen!

DIGUEM NO I FACEM VAGA GENERAL !

Detall de l’entrada del “Chrysler Building”: Capitalisme amb treballadors
Foto: rafelborràs. Primavera 2010

“Sigue siendo cierto que la explotación es todavía el elemento esencial
de la dominación capitalista, por mucho que denominaciones como
sociedad de la información, que incorporan realidades que requieren
una nueva conceptualización, pretendan crear la ensoñación de
que es posible un capitalismo sin trabajadores
(que a la larga supondría un capitalismo también sin consumidores).
Trabajo material ayer y hoy trabajo inmaterial. Pero trabajo.”

“EL GOBIERNO DE LAS PALABRAS. Política para tiempos de confusión”
Juan Carlos Monedero

He volgut començar aquest comentari sobre la vaga general del 29 de setembre amb aquesta llarga cita del llibre de Juan Carlos Monedero perquè crec que resumeix molt bé la centralitat –encara ara- del treball en qualsevol projecte d’emancipació social i per fer camí cap a un altre món. Alhora segueixo pensant que el moviment sindical és en si mateix un actor de transformació social que sàviament s’ha dotat d’un corpus programàtic, s’ha internacionalitzat i s’ha modernitzat per fer front als reptes de la globalització capitalista del segle XXI. El sindicalisme de classe té evidentment deures pendents, però en té molts més de ben fets. Per comprovar el que dic, basta consultar els documents de la CSI, o analitzar els atacs que avui reben els sindicats espanyols per tots els costats.

El conflicte social és un factor de progrés inqüestionable, inclús en aquells conflictes que es fan per defensar-se d’agressions dels poderosos. En aquest sentit recordo que des del llunyà mes d’abril de l’any 1978, en què es dugué a terme la primera de les vagues generals, fins a la darrera de juny de 2002, he participat activament en les tasques d’organització de les mobilitzacions generals que en l’actual etapa democràtica s'han dut a terme. És cert que els records més confosos són els de l’any 1978 i els d’una convocatòria de vaga general en els anys vuitanta que convocaren els sindicats de les Illes Balears (em comprometo a fer memòria sobre aquesta convocatòria feta exclusivament a les Balears). De la vaga general que tinc records més vius i entranyables potser sigui la del mes de juny de 1985; va ser convocada en solitari per CCOO contra la primera retallada de pensions del Govern de Felipe González i coincidia amb l’activisme a favor de la convocatòria del referèndum de l’OTAN, i de la meva relativa curta militància al PCE de Gerardo Iglesias... Ai aquelles falagueres juvenils!

Després vingueren el famós 14 de desembre de 1988, la no menys important vaga contra el retall de les prestacions d’atur que es dugué a terme el 28 de maig de 1992, la del 27 de gener de 1994 contra una de les més nocives reformes laborals que es feren en l’època d’en Felipe González, i la del 20 de juny de 2002, que fou una vaga molt massiva contra les polítiques ultraliberals en matèria laboral de n’Aznar. Sempre he suat la camiseta fent un caramull d’assemblees als centres de treball tot explicant els motius, raonant els argument sindicals, ajudant a superar les pors i les incerteses dels companys i companyes amb condicions laborals més precàries... Sempre ho he fet tenint en compte que ho feia amb representació d’un sindicat i que per això havia de seguir un cert guió.

No negaré que tinc un poquet de mono d’activitat en pro de la vaga del 29 de setembre. Tampoc negaré que em sorprèn que, davant el repte i les dificultats d’organització de la mobilització, els aparells sindicals no engeguin processos participatius per mobilitzar en el procés de preparació de la vaga a totes les voluntats que existeixen i molt de voluntarietat... Però tampoc puc negar que em plau la meva situació actual, per poder dir amb total tranquil•litat que m’agrada més el “Zapatero rectificació” que el “Zapatero dimissió”, que no entenc -ni comparteixo- que s’organitzin xiulades a ministres i em molesten si es fan a la ministra més odiada per la dreta i la Conferència Episcopal Espanyola o que considero al•lucinant que es boicotegi la inauguració d’una fira sobre mobilitat sostenible i es xiuli a un dels consellers que molt probablement comparteix els motius de la vaga general.

Però el que més m’importa és que puc treure la verinada sense haver d’explicar tecnicismes de la reforma laboral. Per mi el dia de la vaga general es tracta senzillament de dir NO. No a la reforma laboral. No la dictadura dels mercats. No al cinisme cruel de l’FMI i del seu director gerent. No a ser súbdits al si de els empreses. No a les desigualtats. No a la discriminació salarial i professional de les dones. No als acomiadaments de caprici. No a la invisibilitat de les malalties laborals. No als retalls salarials. No als vergonyosos beneficis empresarials. No a l’assetjament laboral. No a les discriminacions per l’orientació sexual de cadascú. No a l’explotació dels nouvinguts. No al racisme. No a la privatització de serveis públics No a la sexofòbia. No als accidents en el treball. No a la contractació temporal abusiva i il•legal. No als sous de misèria. No a la precarietat. No al retard de l’edat de jubilació. No a pagar nosaltres la crisi... No a ser xotets de corda, cony!

“No,
diguem no
Nosaltres no som d’eixe món.”


... que tants d’anys hem cantat amb el Raimon...

Tardor socialment calenta

La Patrona 2010: S’acaba l’estiu i la tardor serà socialment conflictiva.
Foto: rafelborras, estiu 2010

S’ha acabat l’estiu. No ha estat un mes d’agost “normal”, ans al contrari. Els tràmits parlamentaris al Congrés dels Diputats (i Diputades) i al Senat per a l’aprovació de la reforma laboral han continuat nogensmenys els calors estiuencs. Fins que no hi hagi una aprovació definitiva no comentaré res més sobre els continguts concrets d’aquest devastador atac al Dret laboral, però encara que aquest assumpte de la modificació d’elements claus del funcionament del mercat laboral sigui el motiu principal de la vaga general del proper dia 29 de setembre, n’hi ha d’altres que s’afegeixen a l’escalfament social de la tardor. Al meu parer, els més importants són:

La qüestió de la fiscalitat: El Govern d’Espanya ho té molt mal de fer per aconseguir la “quadratura del cercle” de negociar uns Pressupostos Generals de l’Estat amb la dreta (PNV, CC, CiU...) i alhora satisfer la mica d’equitat que li demana l’esquera política i social, singularment els sindicats convocants de la vaga. El que pareix segur és que hi haurà canvis a la política fiscal de ZP perquè la immobilitat actual és insostenible. No cal menystenir opinions com la del diari EL PAÍS, el qual, en el seu editorial del passat 23 d’agost deia: “Claro que será necesario subir los impuestos, entre otras razones porque este Gobierno los ha bajado mucho, incluso suprimiendo sin que nadie se lo pidiera alguna figura tributaria como el impuesto de patrimonio” Significatiu, no?

Els retalls en protecció de les persones en atur: És probable que la modificació de la nova pròrroga del programa temporal de protecció per desocupació i inserció (PRODI) sigui un senyal de noves restriccions. Cal recordar que avui dia per cobrar els 426 euros al mes, les persones aturades amb edats entre els 30 i els 45 anys només hi tindran dret si tenen “responsabilitats familiars”. Aquesta nova condició és profundament reaccionària (fins ara això de les “responsabilitats” o “càrregues” familiars era un concepte molt estimat per la dreta) i és una passa enrere en el propòsit progressista de garantir a la gent drets de protecció social en funció de les necessitats de cadascú. Aquesta restricció agreujarà les necessitats de cobertura social de les persones aturades de llarga durada. La prestació del PRODI té una durada màxima de sis mesos i no és acumulable, és a dir, qui ja l’ha cobrada una vegada no la pot tornar a cobrar, la pròrroga és exclusivament per nous necessitats i per a noves necessitades.
Fins ara el Govern d’Espanya havia ajustat el pressupost de la protecció d’atur a la normativa vigent contràriament a allò que havien fet altres governs i es canviava la normativa –amb els retalls que calien- per ajustar-la al pressupost. Els debats sobre la major o menor exigència cap a les persones aturades perquè facin cursos de formació o hagin d’acceptar determinades ofertes de feina serien una discussió d’estults si no fos perquè, en altres ocasions, ha estat la preparació a les retallades. El que fa falta és més recaptació d’impostos garantint que pagui tothom, que els que més tenen paguin més i garantir unes prestacions dignes i suficients a les víctimes de la crisi.

I les pensions: El retard de l’edat legal mínima de jubilació té, cada vegada, menys arguments per ser aplicada amb acord del “Pacto de Toledo”. Avui per avui quasi tothom –amb la significativa excepció del Ministre de Treball i Immigració- coincideix que el que cal fer per garantir la sostenibilitat del sistema públic de pensions en un horitzó demogràfic complicat és: 1.- Impulsar mesures per fer coincidir l’edat de jubilació real amb la legal (a l’any 2009 el 41% de les persones que es jubilaren no tenien els 65 anys) i 2.- Millorar molt els incentius per a la prolongació voluntària de la vida laboral més enllà dels 65 anys. El que sembla garantit és que una imposició governamental sobre aquesta qüestió seria un incendi social de magnitud considerable. Hi ha altres coses discutibles, com ara l’ampliació del període per al càlcul de la base reguladora de les quanties de les jubilacions o les pensions de viudedat del segle XXI... Però jubilació als 66 o 67 anys, ni de conya!

Tres fets importants que han passat desapercebuts. O no

Primer: El 19 de febrer els sindicats alemanys i espanyols signaven i feien pública la Declaració sobre el Progrés Social per a Europa. El seu contingut és cabdal per entendre el tarannà actual del sindicalisme europeu. Una declaració que comença dient que “Europa corr un gran perill: mentre els governs i els bancs centrals a Europa han salvat, amb gran esforç, els bancs, el sector financer ara es torna en contra dels governs i contra les persones”. I segueix amb idees com: “Posar les persones en primer lloc, no al mercat: aquest és el vertader sentit d’Europa” o reclamant a la presidència espanyola de UE que impulsi de debò un new deal (nou pacte) social que inclogui als tractats europeus un Protocol Social és, al meu parer, un document mereixedor de més atenció mediàtica.

Segon: Per obligació (segur que em creieu si us assegur que no va ser per devoció), vaig assistir a la clausura del Congrés del PP de les Balears. El que més em va impressionar del discurs d’en Mariano Rajoy va ser la defensa aferrissada d’un contracte per als Joves. Literalment no va dir que la seva proposta és la que va fer pública la CEOE, però ho va parèixer tant que el seu raonament conduïa indefectiblement cap a un contracte sense drets, sense prestació i amb poc salari. Curiosament, cap mitjà de comunicació n’ha fet menció especial.

Tercer: Confés que m’ha indignat el tractament informatiu que Diario de Mallorca ha donat als actes i activitats ciutadanes del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona. Han col·locat tota la informació a la pàgina 47, tot just després de quatre planes dedicades a l’entrega dels premis Oscar, és a dir, a la secció de “Sociedad y Cultura” i, per tant, molt a prop de les pàgines de publicitat de contactes sexuals. Bravo pel Diario de Mallorca!, que se suposa el més progre. Beneïda coherència aquesta de reduir l’assumpte de la igualtat de dones i homes a un tema de “sociedad” i no com un tema de rellevància política. Fan igual que el que es feia quan relegaven les notícies sobre la violència masclista a les pàgines de succeïts...