Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Homenatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Homenatges. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 d’agost del 2018

Res de comiat, (re)llegir Josep Fontana!



Tanmateix Josep Fontana segura viu, perquè el seguirem (re)llegint.

Us he de confessar que, per l'època de publicació (la difícil època per a les idees i l’acció política i social emancipadora dels  principis dels anys 90 del segle passat),  el llibre de Fontana que, potser, més m’ha marcat, ha sigut “La historia después del  fin de la historia”.

Fullejant-ho hi trobo un paràgraf especialment subratllat. Diu així:

“Porque conviene que quede claro que hay algo de lo que sostuvimos en el pasado de lo que no nos avergonzamos ni hemos renegado: El propósito de seguir luchando por un mundo donde haya la mayor igualdad posible dentro de la mayor libertad. En este combate no importa perder una batalla, porque sabemos que otros lo proseguirán. E incluso si supiéramos de antemano que es inútil, porque todas las batallas deben perderse, habría merecido la pena librarlo.”

Gràcies, Mestre per tant i tant. Seguim!

dijous, 24 de novembre del 2016

Marcos Ana: És clar que ha valgut la pena lluitar!


Ens ha deixat Marcos Ana.

En el comiat del poeta i militant comunista no em ve de gust compartir els seus versos. Tampoc rememorar records d'haver-lo escoltat en algunes reunions a "La Trini" (La seu del Partit Comunista del carrer de la Santísima Trinidad, Madrid). Ni de les trobades més festives a alguna gran festa del PCE.

Només em ve de gust compartir un paràgraf del seu llibre "Vale la pena luchar". Crec que el retrata a la perfecció.

“… la venganza no conduce a ninguna parte. Es muy distinto sentir deseos de venganza que exigir justicia. Yo siempre he dedicado mi energía a cambiar este mundo. Podría haberme  convertido en un bestia después de lo que he pasado. Las brutales torturas, el dolor de las despedidas  de tantos compañeros, saca tras saca,  noche tras noche, podrían  haberme hundido en un pozo de desesperación y de ira. Sin embargo, todo aquello me sirvió para armarme de fuerza, para reafirmarse en mis ideas y situarme en el que sería mi destino.” (Pàgina 61. Espasa Libros. 2013)

Gràcies, Marcos Ana! 




dilluns, 29 de febrer del 2016

Cap setmana de Memòria Democràtica

Dissabte a la nit al Teatre Principal de Palma: “Només Quan Plou”, un espectacle inspirat en la vida d’Aurora Picornell a través dels records de la seva germana Llibertat, teatre del bo i del compromès, “per contar històries necessàries”.

Diumenge al matí en ell cementeri de Palma: Acte Unitari en el Mur de la Memòria en homenatge a Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, organitzar per la “Comissió 24 Febrer”. Com l’important d’aquests actes és l’homenatge a les víctimes i l’empatia amb els seus familiars,   no vaig llegir una petita intervenció que tenia preparada, us en faig sis cèntims:

“... des del primer moment, el règim feixista va fer un esforç extraordinari per desenvolupar una política de memòria que, dit sense embuts, va consistir a demonitzar primer i fer desaparèixer després, la memòria democràtica, per tal de construir una nova memòria col·lectiva afí als seus postulats. Quan va arribar la Transició, és a dir la restauració de la Monarquia Borbònica, ja feia més de 35 anys de recreació d’una història falsa de deslegitimació de la Segona República i oblits institucional de les víctimes del franquisme.
Creiem, idò, que la nostra pressa està més que justificada. Tenim pressa de veure Sa Feixina sense el monòlit que té l’ únic valor “patrimonial” de ser, encara ara, una peça importantíssima de la política de memòria del feixisme a Palma. El compromís del govern municipal de Palma d’alliberar el parc de Sa Feixina d’aquest horrorós monument, a més de ser l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica, ha de ser  significació de compromís amb les víctimes del franquisme (les palmesanes i dels d’arreu), els drets humans, la pau, i la memòria democràtica... La sola desaparició del monòlit ja embellirà aquella zona de la ciutat. El llevin ja!

L’enyorat Eduardo Galeano ens va deixar escrit, a “La memoria mutilada”:

La memoria del poder no recuerda: bendice. Ella justifica la perpetuación del privilegio por derecho de herencia, otorgaimpunidad a los crímenes de los que mandan y proporciona coartadas a sudiscurso, que miente con admirable sinceridad.”
Idò, als que beneeixen el monument al Baleares no els permetem que segueixin mentint, i embullant la troca.

Tenim pressa que la Llei de fosses es posi en funcionament, perquè la "Querella d’Argentina" avanci amb la implicació i suport de les institucions mallorquines.
No obstant això,  la nostra pressa, no ens impedeix dir que, sens dubte, ara si, anam pel bon camí.

Però, avui i aquí, hem de dir que tenim molta pressa perquè sigui una realitat l’anul·lació de totes sentències dels tribunals franquistes des de juliol de 1936. Entre elles les d'Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, i tants d’altres lleials a la legalitat república, a la llibertat i al progrés social, cultural i econòmic.
En definitiva, tenim molta pressa de poder gaudir d’una veritable política de memòria pública com a element de cohesió social. I, així, poder dedicar més temps a altres urgències, com ara la de lluitar per una forma d’Estat veritablement democràtica: La República. Veritat, justícia i reparació! Salut i república!"

En acabar el dia  escolt  “Campanades a morts” de Lluís Llach. Un imponent homenatge i de dol a les víctimes de la repressió franquista als treballadors  assassinats a Vitoria-Gasteiz, 3 de març de 1976. El dijous d’aquesta setmana  farà quaranta anys.  No oblidam!


Publicat originalment a El Periscopi (29-02-2016)

dilluns, 13 d’abril del 2015

Eduardo Galeano



No sóc molt de llibres signats. A casa conservam, com a molt, una dotzena. Entre ells “Els fills dels dies” d'Eduardo Galeano. El llibre explica històries (una per dia de l'any) que han ocorregut, en els més variats llocs del món i del temps.

En la corresponent al dia d'avui escriu:

Abril
13
No supimos verte

En el año 2009, en el atrio del convento de Maní de Yucatán, cuarenta y dos frailes franciscanos cumplieron una ceremonia de desagravio a la cultura indígena:

Pedimos perdón al pueblo maya, por no haber entendido su cosmovisión, su religión, por negar sus divinidades; por no haber respetado su cultura, por haberle impuesto durante muchos siglos una religión que no entendían, por haber satanizado sus prácticas religiosas y por haber dicho y escrito que eran obra del Demonio y que sus ídolos eran el mismo Satanás materializado.


Cuatro siglos y medio antes, en ese mismo lugar, otro fraile franciscano, Diego de Landa, había quemado los libros mayas, que guardaban ocho siglos de memoria colectiva.

dimarts, 21 de gener del 2014

José Mato


La companya Lila Thomàs em posa sobre avís. He estat uns dies desconnectat de xarxes socials. No m'ho passo a creure. José Mato ha mort, i per a major sorpresa ha estat un maleït accident de trànsit. A pics el destí  és sorprenent. Amb prou feines fa unes setmanes, el dia 2 de gener d'enguany, vam estar a casa de Manolo Cámara  dinant  amb ell. Havia vingut uns dies a Mallorca a veure a amics i amigues, a companys i companyes, a la família... Em va sorprendre que hagués vingut des de Pontevedra a València en el seu cotxe i de València a Palma en el vaixell. Crec que José Mato tenia una irrefrenable necessitat de llibertat de moviment que li dificultava molt, als seus 80 i molts anys, no tenir a mà el seu cotxe.

Crec poder dir que vam ser amics. Però segur que hem estat companys i camarades de lluites i militàncies. Amb ell vaig militar en el PTE, amb ell vaig contribuir a l'aventura sindical de la CSUT. Ell va impulsar  un acord amb Manolo Cámara  que ens va conduir, a la pràctica totalitat de la CSUT, a ingressar, molt a principis dels anys 80 del segle passat, a CCOO. Més tard vaig coincidir amb ell en el PCIB-PCE i després a Esquerra Unida. Vam tenir discrepància en el si  CCOO i a EU. Però vull creure que mai vam perdre l'amistat i segur que mai vam perdre la camaraderia ni vam deixem de coincidir en la trinxera de la lluita pel socialisme. 



Esper i desig que l'esquerra mallorquina, i especialment el seu sindicat, CCOO, li rendeixi el merescut homenatge a aquest lluitador antifranquista i per una societat més justa. Gràcies José Mato per tot el que ens has donat. Estiguis on estiguis i amb qui estiguis, no lis donis  moltes bregues.

dijous, 16 de gener del 2014

Ja sé que són temps de glosses, però .... Juan Gelman


Ja sé que són temps de glosses, però ....
Sobre la poesía
(Juan Gelman)

“ Habría un par de cosas que decir/
que nadie la lee mucho/
que esos nadie son pocos/
que todo el mundo está con el asunto de la crisis mundial/ y

con el asunto de comer cada día/ se trata
de un asunto importante/ recuerdo
cuando murió de hambre el tío juan/
decía que ni se acordaba de comer y que no había problema/

pero el problema fue después/
no había plata para el cajón/
y cuando finalmente pasó el camión municipal a llevárselo
el tío juan parecía un pajarito/

los de la municipalidad lo miraron con desprecio o desdén/murmuraban
que siempre los están molestando/
que ellos eran hombres y enterraban hombres/y no
pajaritos como el tío juan/especialmente

porque el tío estuvo cantando pío-pío todo el viaje hasta el crematorio municipal/
y a ellos les pareció un irrespeto y estaban muy ofendidos/
y cuando le daban un palmetazo para que se callara la boca/
el pío-pío volaba por la cabina del camión y ellos sentían que les hacía pío-pío en la cabeza/el
tío juan era así/le gustaba cantar/
y no veía por qué la muerte era motivo para no cantar/
entró al horno cantando pío-pío/ salieron sus cenizas y piaron un rato/
y los compañeros municipales se miraron los zapatos grises de vergüenza/pero

volviendo a la poesía/
los poetas ahora la pasan bastante mal/
nadie los lee mucho/ esos nadie son pocos/
el oficio perdió prestigio/ para un poeta es cada día más difícil

conseguir el amor de una muchacha/
ser candidato a presidente/ que algún almacenero le fíe/
que un guerrero haga hazañas para que él las cante/
que un rey le pague cada verso con tres monedas de oro/

y nadie sabe si eso ocurre porque se terminaron las muchachas/ los almaceneros/ los guerreros/ los reyes/
o simplemente los poetas/
o pasaron las dos cosas y es inútil
romperse la cabeza pensando en la cuestión/

lo lindo es saber que uno puede cantar pío-pío
en las más raras circunstancias/
tío juan después de muerto/ yo ahora
para que me quieras.

Amén! 

divendres, 9 de setembre del 2011

SALVADOR ALLENDE: SEMPRE PRESENT

El diumenge és 11 de setembre, l’aniversari del cop d’estat de Pinochet i de la mort del President Salvador Allende. Enguany amb els professors d’aquí en lluita contra els retalls i per un millor ensenyament i els estudiants xilens en peu de guerra, em sembla d’interès recordar al Compañero Presidente amb el seu discurs a la Universitat de Guadalajara (Mèxic)

diumenge, 10 d’abril del 2011

REPÚBLICA

A propòsit del 80è aniversari de la proclamació de la República

"¿No será que la nostalgia del presente es, también, nostalgia de la decencia? "
Mario Benedetti (Memoria y esperanza)

ACTE COMMEMORATIU:

14 d’Abril de 2011, Plaça de Cort de Palma, a les 19 hores

divendres, 4 de març del 2011

En record d' Enrique Curiel


Devia ser a finals de l’any 1985 o principis del 1986, a la seu central del PCE. Enrique Curiel acabava d’arribar de Roma. Ens havia d’informar del resultat d’una reunió amb la màxima direcció del PCI. El tema a tractar amb els comunistes italians havia estat el Referèndum sobre la permanència d’Espanya a la OTAN que s'havia de celebrar uns mesos després. No oblidaré mai l’expectativa que suscità l’entrada de Curial a la Sala de “Santísima Trinidad”. Una expectativa proposicional a la decepció: El PCI mantenia la seva històrica posició pro atlantista. Al manco, Enrique Curiel aconseguí que el PCI no obstaculitzés la nostra campanya del NO.

Vos convit a llegir un dels seus últims articles d’opinió. Clicau AQUÍ

dimarts, 21 de desembre del 2010

Enrique Morente, sempre ¡

Aquests dies que estic repassant la discografia del mestre, cada cop lamento més no haver-li dedicat més temps abans de la seva mort.

divendres, 29 d’octubre del 2010

MARCELINO, LA LLUITA CONTINUA

Assemblea General de Comissions Obreres,
que es va celebrar clandestinament a Barcelona en 11 de juliol de 1976

Dels textos de Marcelino Camacho que he llegit durant la meva militància a CCOO (que han estat molts) del que en guard un especial record és el llibret titulat “Hay otro socialismo, conversaciones con Marcelino Camacho” de Félix Gil, editat a l’any 1.989.

En Marcelino diu. “El pleno empleo, la plena democracia, la plena calidad de vida, la plena conservación de la naturaleza, es decir el humanismo en una palabra, todo esto está hoy al alcance de nuestra mano, a condición de que tengamos conciencia de los peligros que hay, de las posibilidades que se abren. No nos van a regalar nada, todo habrá que conquistarlo…

Serveixin aquesta reproducció d’unes paraules del company i camarada Marcelino Camacho, com a modest però molt sentit homenatge. La lluita continua!