divendres, 29 d’abril del 2011

PRIMER DE MAIG, AGAIN

El Primer de Maig del 2011 serà, per a mi, un tant diferent. Per primer cop des de fa molts anys el celebraré com un afilat sindical de base i sense cap de les responsabilitats que al sí de CCOO he tingut. És un autèntic plaer. En la mesura que em sento cada dia més distanciat de les burocràcies sindicals em sento més compromès amb el sindicalisme.

Al capitalisme del segle XXI (amb crisi o sense) no hi ha altre programa alternatiu ni altra organització eficaç que no sigui el moviment sindical internacional per fer-li front o, si més no, per articular xarxes de resistència. El que és més engrescador són els símptomes de coincidència d’aquest internacionalisme del món del treball amb el moviment verd. Referint-se a la devastació causada fa un any pel desastre de Deepwater Horizon, Sharan Burrow, que és la líder de la Confederació Sindical Internacional, ha declarat : "Onze vides perdudes, la devastació mediambiental i costos per a l'economia xifrats en milers de milions, tot això a causa d'un terrible menyspreu per la seguretat conjuminat a l'absència d'una regulació eficaç i d'una supervisió oficial. Els ensenyaments que deixen desastres com aquest i com els de el complex de Fukushima a Japó mostren lo fonamentalment important que és la regulació i vetllar pel seu compliment. Sumat a aquest tipus de desastres estan els que com el asbest (amiant) danyen a poc a poc però imparablement. Això significa que les regulacions que no s'imposin ara poden tenir un llegat letal que abasti dues generacions i mati a milions de persones." Clar i llampant! Aquest és el camí per a articular un autèntic programa emancipador.

Bon i combatiu Primer de Maig!

Millorar la informació sobre les pensions: una qüestió urgent

Article publicat a “Diario de Mallorca” de 20.04.2011


A partir duna informació simplificada que fan els propis organismes oficials, mes rere mes i des de fa anys, els mitjans de comunicació es fan ressò de les baixes pensions de les Illes Balears. Aquesta simplificació provoca, sens dubte, un agreujament de la percepció social molt generalitzada de la insuficiència del sistema públic de pensions. Sembla com si les pensions públiques estiguessin al marge de les dinàmiques econòmiques i d’ocupació i l’imaginari arriba a assimilar que si la mitjana de les pensions és baixa vol dir que totes ho són i que reformar el sistema és sinònim de retallada de drets consolidats o en perspectiva.

La realitat empírica és una altra o, si més no, s’han de fer algunes importants matisacions. Vegem: La informació més extensament publicada fa referència a una mitjana de prestacions molt heterogènies que inclou incapacitat permanent, jubilació, viudetat, i les de a favor de familiars. En el mes de desembre de 2010 aquesta variada cistella de pensions tenia a Balears una mitjana de 714,81 euros/mes, no obstant del component més nombrós de la dita cistella –la pensió de jubilació– la mitjana era de 810,43 euros/mes, és a dir, més del 13% superior. Aquesta és la primera matisació que cal fer a l’hora de parlar de pensió mitjana però no és l’única ni tal vegada la principal.

Per referir-me a la segona matisació necessito fer menció prèvia a dues qüestions: Per una banda cal tenir en compte que la pensió de jubilació és la prestació de la Seguretat Social més important per dues raons: És l´ ingrés econòmic substitutori del salari total o parcialment i el col•lectiu beneficiari és el més nombrós. En el mes de desembre de l’any passat eren 100.236, és a dir, quasi el 60% del total de prestacions de la Seguretat Social a Balears són jubilacions. A més s’ha de tenir present que a aquesta prestació hi ha una forta relació de proporcionalitat amb les cotitzacions i els períodes cotitzats durant la vida laboral i la prestació que es cobra inicialment. Per tant, les pensions de jubilació a Balears s’han vist històricament afectades per unes cotitzacions relativament baixes per mor de l´ estacionalitat i dels salaris baixos propis duna economia especialitzada en serveis.


Una vegada fet el comentari previ, vet aquí la segona matisació: Ja he dit que la pensió de jubilació mitjana de final de l’any passat era de 810,43 euros/mes però aquesta dada inclou pensions molt baixes perquè, entre altres coses, foren reconegudes fa molts d´anys i amb una correspondència als salari d’aquells anys. Observi´s que les revaloritzacions no fan altra cosa, en el millor dels casos, que mantenir aquell valor o –abans del programa d´ austeritat– millorar molt lleugerament la capacitat de compra, però en cap cas el sistema permet canvis substancials de quantia al llarg de la vida de la pensió en relació al seu valor inicial, és a dir, les nostres pensions públiques revaloritzen el seu valor inicial però no l’augmenten ja que si es fes rompria el principi de contributivitat del sistema. És per això que interessa molt conèixer la quantia de les pensions de jubilació que s’incorporen al sistema. Quina és, idò, la informació disponible sobre aquest tema? És tan significativa com poc coneguda. A tall de exemple val a dir que en el més de desembre de 2010 es varen reconèixer 312 pensions noves de jubilació i que la mitjana d’aquestes fou de 1.237,35 euros. Això és una millora importantíssima en relació als 810,43 euros de mitjana de totes les pensions de jubilació en vigor. Una millora de quasi un 53% no és poca cosa. Si observem les mitjanes d’aquella cistella heterogènia de pensions d’incapacitat permanent, jubilació, viudetat, i a favor de familiars també es constata una millora del 22,04% de les noves prestacions en relació amb la mitjana total. Aquesta millora del valor inicial de la jubilació ens permet matisar una altre qüestió: Balears sempre es posiciona en el darrers llocs del rànquing autonòmic pel que fa a pensions mitjanes en general i de jubilació en particular, però surt molt ben parada si parlem de les altes inicials de jubilació. De fet en el més de gener de 2011 estaiem el cinquè lloc, només per sota d’Astúries, Aragó, Madrid i Catalunya.


En definitiva, el sistema públic de pensions és un element bàsic de l´ Estat del Benestar i per a la cohesió social i crec que l’acord social per a la seva reforma va pel camí de garantir la seva sostenibilitat econòmica i en aprofundir l’equitat interna i, no obstant, l´ estacionalitat estructural del mercat laboral balear és un assumpte de solidaritat no resolt. En qualsevol cas el propi sistema públic de pensions té una dinàmica –fruit de les successives reformes– que produeix canvis que poden no ser percebuts si no es millora la informació a la societat. Un repte inajornable dels responsables de la Seguretat Social a Espanya i a les Illes Balears al qual la Fundació Gadeso, amb la posada en marxa del "Espai Sociolaboral" ( www.gadeso.org ), hi vol contribuir activament. En el cas del sistema de la Seguretat Social en general i de les Pensions de Jubilació en particular es molt adient recordar allò que deia un vell sindicalista: "Nomes es defensa allò que és coneix bé".

dimecres, 13 d’abril del 2011

Idees, programes i ganes de votar

Cada vagada hi ha més experts electorals dels entorns progressistes internacionals que opinen que la gent vota pensant més en allò que intueixen que es farà i no tant en allò que s'ha fet o no s'ha fet abans. Això és, sens dubta, molt cert als EUA i els estrateges electorals dels demòcrates americans s'ho tenen ben estudiat. No obstant em sembla una teoria, si més no, discutible, en aquesta banda del Atlàntic. Dic que és discutible i que s'hi poden fer matisos importants. No dic que sigui una curolla menyspreable. Els èxits de els Verds a Alemanya i a França poden ser exemples que corroboren aquesta teoria.

Tanmateix, allò que em sembla indiscutible és que les forces progressistes que es situen a fora del bipartidisme empobridor han de fer un gran esforços per donar a conèixer el que volen fer... i a més de dir-ho tenir lideratge personal i organitzatiu abastament per ser creïbles.

Per això crec que tenen tanta importància els programes electorals que la coalició PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA ha aprovat aquests darrers dies. Són una prova irrefutable que hi ha idees (vegeu conferencia de Biel Barceló "El país que volem") i capacitat d'articular-les en propostes concretes. Dit d'una altra manera: S'ha fet transferència del coneixement des de un forma de pensar diferent. Això segur que farà votera.

FOTO: Per proclamar la Segona República, va ser necessari pensar diferent.

diumenge, 10 d’abril del 2011

REPÚBLICA

A propòsit del 80è aniversari de la proclamació de la República

"¿No será que la nostalgia del presente es, también, nostalgia de la decencia? "
Mario Benedetti (Memoria y esperanza)

ACTE COMMEMORATIU:

14 d’Abril de 2011, Plaça de Cort de Palma, a les 19 hores

dijous, 7 d’abril del 2011

Basta indignar-se?

Sens dubte n’hi ha molts de motius d’indignació. Nos sobran los motivos cantava en Joaquin Sabina. A tall de exemple a mi em sembla indignant l'anomenat “Pacte per l’Euro” que no és altre cosa que l’articulació de les polítiques neoliberals més dures: retalls salarials, ajust pressupostari, més precarietat laboral... M’escandalitzen les primeres dades empíriques sobre les conseqüències dels tres anys de crisi sobre les condicions de vida de la gent i de la distribució de la renda i de la riquesa: els pobres són cada vegada més nombrosos, la pobresa és més extrema i els rics són cada dia menys, però són més rics. A mi em segueix indignant saber que a Mallorca s’ha duplicat el nombre de persones que cobren la renda mínima per sobreviure i que els alts directius de les corporacions multinacionals mallorquines tenen sous milloneuristes”.

Tinc una barreja d’indignació, sorpresa i cabreig des del dia que vaig llegir una informació periodística segon la qual ExxonMobil Spain guanyà 10.000 milions d’euros en dos anys sense pagar un euro en impostos. I... no passa res!


Però se que he de racionalitzar aquests sentiments i que no basta indignar-se. Cal tenir present que, més enllà de tàctiques i estratègiques, les esquerres d’Europa i de bona part del món no tenen clar cap a on es vol anar. És a dir la absència d’horitzó utòpic és alhora l’absència d’alternativa a la dictadura dels mercats. La manca de estratègia entorn a un programa emancipador és la clau de l'hegemònica cultura capitalista. Tal vegada, amb contradiccions òbvies, és l’esquerra verda la que te més clar cap on vol anar...


I malgrat tot, paga la pena lluitar i fer política. Tal com ha dit Pietro IngraoEm preocupa molt el risc que els sentiments de la indignació i l'esperança es converteixin, com a tals, en ineficàcia, en l'absència d'una interpretació del món i d'una adequada pràctica política que li doni cos. És il•lusori que la indignació pugui suplir a la política i, en primer lloc, a les formes eficaces de la política”. L’adjectiu “eficaces” no és gratuït. Tingui's en compte per a les eleccions del 22 de maig. La ineficàcia electoral de algunes esquerres pot fer guanyar a l'extrema dreta.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Precariedad laboral, vidas precarias

El de figurant és un treball ben precari.
Segona reflexió del COL•LECTIU TREBALL I IGUALTAT publicada avui al Diario de Mallorca
"Las sociedades democráticas están, en nuestra opinión, fundamentadas en el equilibrio entre economía y mercado, por una parte, y sociedad y política, por otra. Es el equilibrio que permite que las desigualdades no alcancen límites insoportables y que las instituciones democráticas de gobierno sean algo más que meras representaciones de las élites poderosas. A estas alturas es ya incuestionable que una de las causas –la más ocultada y oculta pero no la menos importante- de la actual crisis social, financiera y económica ha sido el aumento de las desigualdades sociales en la distribución de la riqueza. En la pugna sobre cómo salimos de esa situación generada por el integrismo neoliberal no sólo se disputa el reparto de los costes de la crisis, también está en discusión la distribución del poder político en las democracias del siglo XXI. Con precariedad laboral más o menos masiva se conseguirá una salida de la crisis sin garantías mínimas de que no se vuelva a repetir en un corto plazo. En cualquier caso será una solución que precarizará la existencia vital de legiones de mujeres y hombres, se debilitará, en fin, la democracia. Este es el escenario posible aunque absolutamente indeseable de desarrollo inmediato de un modelo económico que ha hecho de la externalización productiva y de prestación de servicios su referencia. Cuando se discute de reglas de contratación laboral y de negociación colectiva es de esto de lo que realmente se trata. Nuestra apuesta es de más y mejor democracia, más y mejor cohesión social y, para ello, es necesario un cambio de patrón de crecimiento que lo haga posible en un marco de economía social de mercado y de profundización de la democracia en lo económico y social.

En Balears el debate está planteado de la siguiente manera: La alta tasa de precariedad laboral se ha reforzado durante los 3 años centrales de la crisis financiera y económica con dos fenómenos graves para la estabilidad en el empleo. Por una parte, se ha producido el cambio de hoteles vacacionales abiertos todo el año a la actividad de temporada y, por otra, se ha practicado una política de recursos humanos de empresas que gestionan servicios públicos, en su día privatizados.

Las Zonas turísticas Norte, Levante y Bahía Sur de Mallorca (incluso Hoteles de la Playa de Palma) han perdido, entre todas, durante 2008, 2009 y 2010, varias decenas de hoteles de actividad permanente, este proceso de reestacionalización se ha producido también en Eivissa y en Menorca, lo cual significa convertir en precarios a centenares de trabajadores estables; porque, no nos engañemos, el fijo discontinuo que empieza con garantía de ocupación de 8 o 9 meses al año termina, al cabo de poco, siendo un eventual de 5 o 6 meses, es decir, un temporero.

Es sabido el poco interés de ciertos empresarios hoteleros en abrir sus hoteles todo el año; prefieren invertir en destinos lejanos, aunque sea a costa de desinvertir en la isla que consolidó su negocio durante tanto tiempo. Por tanto, parece que a corto plazo el panorama del empleo estable en la Hostelería mallorquina es poco halagüeño. Los campos de golf tampoco solucionan nada pues nos devolverían a la especulación inmobiliaria y destrozarían nuestra materia prima: el territorio y el paisaje.

Por si ello fuera poco, empresas que eran públicas o semipúblicas y que concentraban gran cantidad de empleo estable, desde que fueron privatizadas se han unido a la causa de la precariedad laboral como fórmula mágica para garantizar márgenes de beneficio suculentos: proliferan los contratos de pocos meses, de carácter "abierto", es decir, que el trabajador acepte estar disponible a la llamada; se imponen las jornadas parciales y la realización de horas extra que ni se pagan como tales ni se compensan; etc. etc. Todo ello va configurando rápidamente un mercado laboral dualizado e injusto que fractura el tejido social de las islas en una deriva preocupante que convendría frenar en pro del interés general. Los poderes públicos (Govern, Consells, Ajuntaments) deberían ser conscientes de que privatizar empresas públicas y externalizar servicios esenciales a la comunidad no es garantía de mejor atención a la ciudadanía sino todo lo contrario. En situaciones difíciles, como la que atravesamos, nos cercioramos en la práctica de lo erróneas que fueron esas políticas, en su día rendidas a los cantos de sirena de los intereses neoliberales, alejadas del interés general y enemigas declaradas de la economía social de mercado.

También es de todos conocido que Bancos y Cajas de Ahorros niegan , antes y durante la crisis , los créditos al consumo si no se dispone de empleo fijo ; de esta manera , podemos decir que 1 de cada 3 asalariados de Balears tiene cercenada de raíz la capacidad para mejorar su calidad de vida porque, si sumamos eventuales, fijos discontinuos y desempleados , estamos hablando de la friolera de entre 120.000 y 160.000 trabajadores que, en media anual, tienen su capacidad económica seriamente dañada. No es casualidad que hace ya algunos años la posición de Balears en la clasificación de la renta "per cápita" se sitúe en los puestos medianos de las 17 Comunidades Autónomas, cuando en los años 80 y 90 del siglo XX nos codeábamos con las primeras de la tabla; mucho ha tenido y tiene que ver en ello el crecimiento exponencial del trabajo eventual y a tiempo parcial, no solo durante la crisis sino antes de que ésta apareciera. En consecuencia, uno de los motores de nuestra actividad económica que es el consumo de las familias está seriamente averiado y conviene llegar a acuerdos para repararlo; una pieza imprescindible ha de ser el fomento del empleo estable en las Islas.

En fin, el reto del sindicalismo es ser baluarte de los derechos de ciudadanía democrática con convenios colectivos que articulen y normativicen las formas de trabajo en ámbitos sectoriales autonómicos. La apuesta por regular elementos de flexibilidad en las relaciones laborales en el seno de las empresas nada tiene que ver con la atomización empresa a empresa de la negociación colectiva que, sin duda, sería un elemento más en la precarización de las vidas de la gente. El derecho a una razonable felicidad no puede ser moneda de cambio de una ideología de mercado. Los sindicatos ya han jugado en muchas ocasiones este digno papel de defensa de derechos colectivos de civilización, es por ello que, si el movimiento sindical no dimite de sus responsabilidades con los débiles, hay esperanza en un futuro mejor. *Colectivo format per Pedro Calvo Manteca, Rafael Borràs Ensenyat, Jaime Bueno Pardo, Joan Llobera Bennassar, José Luis Reina Segura y Miguel Ángel Mayorga.

Foto. R. Borràs a les Rambles de Barcelona (2011)