CAL NO OBLIDAR HAITÍ

APUNTEU-VOS A UNA EXCEL·LENT INICIATIVA:

http://cuaderno.josesaramago.org/2010/01/28/una-balsa-de-piedra-camino-de-haiti/

HAITÍ

M’he compromès amb mi mateix a no emprar aquest espai per fer comentaris d’actualitat. No tinc capacitat ni temps. Però la cabronada d’Haití –genial, com quasi sempre, Maruja Torres- m’ha empès a fer un esbós de proposta de solidaritat des del moviment sindical illenc. Ja ho sé: el que necessita, necessitava i sobretot necessitarà Haití és ajut internacional permanent i estructural. Mentrestant, i de forma immediata, el que cal és una gran mobilització de recursos, de voluntats polítiques i de mitjans humans per a tot allò més bàsic.
L’esbós de proposta és el següent: un acord interprofessional pel qual a les nòmines del mes de gener es descomptaria un percentatge a tots els treballadors i a totes les treballadores, i l’empresariat col·laboraria amb una contribució consemblant. La proposta és tècnicament possible amb la participació de la Tresoreria de la Seguretat Social i de la Conselleria de Treball i amb l’acord dels Sindicats i Patronals més representatives. Un petit percentatge de la “massa salarial” de gener és una quantitat considerable i –si es fa amb seny- una contribució a la solidaritat molt sostenible, inclús, en temps de crisi i de restriccions salarials.

CONDOL, RÀBIA I ESPERANÇA

Foto: Espiral de sentiments...

Successos com el de l’esbucament de l’edifici d’habitatges del carrer Rodríguez Arias de Palma em provoquen tres sentiments: el primer és de condol. No crec que s’hagi d’explicar massa, però en qualsevol cas set vides perdudes en un accident evitable són males d’empassolar. El segon és de ràbia. No em puc avenir que això passi a una terra on el tsunami constructiu i especulatiu ha enriquit uns pocs i consumit territori a balquena i, encara ara, en plena crisi, la rehabilitació pareix ser una quimera. I el tercer sentiment és d’esperança en els serveis públics i de gestió pública. En el combat ideològic sembla que els neoliberals sempre tenen les de guanyar i, com hi ha neoliberals fins i tot a la files socialdemòcrates, tot pareix privatitzable. Però en circumstàncies dramàtiques com la que coment és quan es posa de manifest la poca raó que tenen. Algú s’imagina què hauria passat el vespre de l’esbucament sense uns serveis públics de bombers, de sanitaris, de seguretat...?
Aquests dies de l’accident i les seves repercussions ha coincidit amb les meves lectures del llibre Ensayos Completos de Natalia Ginzburg. Mentre rumiava aquests sentiments m’ha fascinat la manera de defensar la necessitat d’un subjecte polític que defensi de debò l’espai d’allò públic i de la igualtat d’oportunitats. Reflexió de plena actualitat sobre la política italiana i balear, tan farcides de corrupció i privatització.