EPA IVT2017: Desconstrucció de l’ocupació

Fa temps que sabem que el concepte ‘desconstrucció’ és quelcom molt més important que una tendència i tècnica gastronòmica. Des dels anys seixanta del segle passat, el filòsof Jacques Derrida ens va ensenyar que els textos i els llenguatges de les ciències socials adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Pel que fa a l’ocupació retribuïda, em sembla escaient parlar de la seva desconstrucció, considerant els supòsits reals de la precarietat i l’absència de garantia d’inclusió social (absència de risc de pobresa i/o exclusió social) de l’ocupació retribuïda postcrisi-estafa.

Així ho corroboren tot un seguit d’institucions i organitzacions tan diferents com ara l’Organització Internacional del Treball (OIT), que, en el seu nou informe de Perspectives socials i de l’ocupació al món. Tendències 2018, adverteix que el Regne d’Espanya no està al marge de la consolidació del precariat i de l’augment del nombre de persones treballadores amb ocupacions vulnerables; o Oxfam-Intermón, que en el seu recent informe Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mans d’una minoria posa sobre la taula el creixement del fenomen, i dels treballadors i de les treballadores vulnerables; o, per no allargar-me en excés, un treball que acaba de publicar Càritas de Barcelona (però amb conclusions perfectament aplicables a casa nostra) titulat Vides precàries. Quan la precarietat ho envaeix tot, i que ens parla a les clares dels efectes humans de la pobresa laboral.

En les següents línies intentaré esbossar una anàlisi de les principals dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2017 des d’aquesta perspectiva. És a dir, intentaré fer una aproximació a la resposta a la següent qüestió: Es contraresta la dinàmica desconstructiva de l’ocupació retribuïda illenca oferint a cada vegada més treballadors i treballadores seguretat, suficiència econòmica, i trajectòries de vida dignes i esperançades de millora socioeconòmica? Val a dir que, per a un mercat laboral tan estacional com segueix sent el balear, el quart trimestre és relativament poc significatiu per captar les tendències de fons. Per a això caldrà esperar que, en unes setmanes, l’INE i l’Ibestat ens proporcionin els resultats mitjans de tot l’any 2017.

En qualsevol cas, el primer que cal comentar és que, en els tres darrers mesos de l’any passat, la població activa -la que vol i està en condicions d’incorporar-se a l’activitat laboral i, per això, és classificada com a ocupada o aturada- s’estima en 595.500 persones. En termes absoluts, les variacions en els darrers anys no són gaire significatives. Però no es pot dir el mateix pel que fa a la taxa d’activitat, que, amb un 61,6%, és la més baixa dels, almenys, darrers deu quarts trimestres. En termes de tendència, és especialment significativa la taxa d’activitat de la gent menor de 25 anys que, pel que fa al final de 2017, s’ha estimat en un 40,07%, la qual cosa suposa un 11,69% menys que el 2008. Tot indica, idò, que, en aquests anys de crisi d’ocupació, hi ha una major permanència (volguda o forçada) en el sistema educatiu. Sens dubte, això és una cosa molt positiva, però té un efecte que no es pot menystenir a l’hora d’analitzar l’evolució de la taxa de població ocupada i aturada.

Amb tot, una de les dades més rellevants és el rècord en la sèrie històrica del quart trimestre de població ocupada, estimada en 520.300 persones. Cal advertir que l’EPA considera persona ocupada aquella que ha treballat amb retribució, almenys, una hora en el trimestre. És, doncs, inevitable associar aquest rècord amb el de contractes de curta i molt curta durada (el nombre de contractes d’1 a 5 dies ha tingut un espectacular estirabot del 159% en el darrer decenni), tan habituals en mesos de finalització de temporada turística, i festes nadalenques. I, tanmateix, tot i que no acaba de reeixir la taxa d’ocupació -el percentatge de la població activa amb ocupació-, que, amb un 53,82%, queda mot lluny de taxes de l’entorn del 57% de fa deu anys, el que sí que millora són les estimacions de població aturada (75.100 persones en termes absoluts, i una taxa del 12,61%). Sens dubte, pot haver-hi alguns paranys estadístics (la “benevolència” de l’EPA per considerar les persones com a ocupades contrasta amb la “rigidesa” per a considerar-les aturades). Però el fet veritablement rellevant és, a parer meu, que les polítiques de desconstrucció de l’ocupació (conversió de les ocupacions en subocupacions) aconsegueixen reduir l’atur. Bona notícia? Ben segur que ho seria si no fos que, amb la devaluació salarial i la baixada espectacular de la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació (gairebé 7 de cada 10 persones desocupades no han cobrat cap prestació durant el 2017), ara hi ha gent que, treballant, és més pobra que abans, estant en situació de desocupació!

La immensa majoria de les investigacions sobre el fenomen de les ocupacions amb salaris baixos conclouen que les causes que el provoquen són múltiples (la flexibilitat en la determinació dels salaris, la cobertura i estructura de la negociació col·lectiva, la legislació sobre el salari mínim, les prestacions socials tant a persones desocupades com ocupades, la protecció de l’estabilitat laboral i davant l’acomiadament, i la facilitació de determinades estratègies empresarials associades a la subcontractació i l’externalització). La Reforma Laboral de 2012 és, sens dubte, una clara i rotunda aposta per l’extensió d’aquest tipus d’ocupacions, i és causa de situacions de precarietat laboral com les que ha palesat aquesta darrera entrega de l’EPA: a) Hem tingut l’estimació rècord de temporalitat de la gent assalariada, amb 130.600 persones afectades (el 31% del total). b) El nombre estimat de persones ocupades a temps parcial és de 70.700. Són gairebé un 4% més que en el mateix període de l’any anterior, i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. c) Un 36,6% de la població ocupada (154.300 persones en termes absoluts) ho està en les categories de ‘treballadors/es per compte propi’ i ‘empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent’. Aquesta última dada requereix un comentari desmitificador de les bondats de l’autoocupació (precària i majoritàriament no desitjada). Resulta que, amb dades estadístiques de l’OCDE, es conclou que els països més rics -i amb millor distribució de la riquesa generada- són aquells que tenen les taxes d’autònoms més baixes. Per tant, és fàcil concloure que la consolidació a l’alça de fenòmens com els denominats bogus self-employed, ‘falsos autònoms’ o ‘autònoms forçats’ no és més que una estratègia del capital per a la precarització més gran del factor treball.

En fi, a l’espera d’un balanç més concloent del que ha passat durant el 2017 en el mercat laboral illenc, crec poder avançar que estem on estàvem ara fa un any: en la disputa de més o menys justícia social com a fórmula de sortida de la crisi laboral i social. La desconstrucció de l’ocupació apunta a una clara sortida injusta.

Publicat originalment a l’Ara Balears (26/01/2018)

Bones ocupacions contra violència masclista

En el Dia internacional contra la violència cap a les dones és pertinent assenyalar que, aquesta xacra, cal combatre-la des de tots els àmbits. També des de l'àmbit laboral. La violència masclista és, sens dubte, la manifestació més dramàtica de la desigualtat entre homes i dones que generen les dinàmiques de les estructures socials patriarcals. Val a dir que una d'aquestes estructures patriarcals és l'anomenat mercat de treball remunerat.

Un dels objectius –tan important com retòric– de les societats democràtiques és remoure les dificultats perquè aquestes esdevinguin en societats amb un alt grau d'igualtat social i, òbviament, d'igualtat de gènere. Però em tem que, en la mesura que l'impuls igualitari de la democràcia minva –és, a tall d'exemple, més important aplicar polítiques d'austeritat sense pietat per controlar el dèficit i/o el deute que no pas reduir les desigualtats socials o de gènere per garantir la cohesió social–, es produeix una mena de normalització d'aquestes desigualtats. D'aquesta falta de compromís de debò amb la igualtat entre homes i dones, n'és un bon exemple la falta de reacció de les institucions, amb mesures pràctiques, per a capgirar la situació que palesen dos informes recentment publicats amb una autoria, en els dos casos, gens sospitosa de feminisme radical: 1. L'Informe global sobre la bretxa de gènere 2017 del Fòrum Mundial de Davos, per primera vegada en una dècada –des del 2006, any en el qual va començar a realitzar-se–, demostra que la bretxa de gènere creix en les quatre variables que calcula (assoliments educatius, salut, oportunitats econòmiques i apoderament polític). La conclusió de l'informe és demolidora en afirmar: "Més enllà de les sensibles diferències per regions, al ritme actual, la bretxa econòmica global es tancarà en 217 anys". 2. La constatació de les reculades en igualtat d'oportunitats entre homes i dones al món del treball remunerat que posa de manifest el ‘Social Justice in the EU - Index Report 2016’, que elabora la fundació Bertelsman.

És en aquest context global de desigualtat on cal analitzar les desigualtats que sofreixen les dones al mercat laboral illenc. Vegem algunes dades: a) La taxa d'ocupació de les dones en el tercer trimestre d'enguany ha estat un 12% inferior a la dels homes. b) El percentatge de població ocupada masculina a temps parcial ha estat aquest estiu del 6%, mentre que el de població femenina s'ha enfilat fins al 17,6%. c) Les recents dades de l'Agència Tributària sobre salaris del 2016 posen en relleu que la bretxa salarial és del 17,6% i que la pobresa laboral és, especialment, pobresa femenina, ja que el 32% de les dones tenen un salari declarat a Hisenda inferior al Salari Mínim Interprofessional (9.172,80 €/any) i més del 17% amb prou feines arriben a la meitat d'aquesta quantitat. d) Segons l'últim informe –amb dades del 2016– de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN), a les Illes Balears la taxa de pobresa femenina segueix sent un punt superior a la masculina –16,1% i 15%, respectivament–. No obstant això, el que és substancial és que un 5,1% de dones viuen en situacions de privacions materials greus, mentre que els homes en aquesta situació representen el 2,3%.

Tot plegat ens està indicant que totes les dones, i també les víctimes de la violència masclista,  sofreixen una major precarietat laboral que, diguem-ho sense embuts, les col·loca en una situació de vulnerabilitat i precaritza la seva capacitat de resistència a les agressions, i de resiliència per recuperar-se’n. En aquest sentit, convé no perdre de vista que el treball remunerat segueix sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada i, per tant, de la renda disponible de les persones. En absència d'una Renda Bàsica Incondicional, la majoria de la gent depèn d'un salari per poder exercir el dret bàsic de qualsevol ciutadà o ciutadana: el de la seva existència material. Per tant, la llibertat de debò és precària si aquesta disponibilitat salarial és precària. La precarietat laboral esdevé, en la majoria dels casos, precarietat vital. I, per tant, en la lluita contra la violència masclista és essencial, encara que no suficient, garantir la llibertat i l’apoderament de les dones que dóna la independència econòmica.

D'altra banda, la situació –imposada per la reforma laboral del 2012– de neofeudalisme en el si de les empreses no facilita unes relacions laborals que siguin garants d'igualtat de gènere (plans d'igualtat) i que contribueixin a l'eradicació de la violència contra les dones. Serien, en canvi, necessàries mesures com les proposades per CCOO i UGT. Per exemple: garantir que les situacions derivades de la violència de gènere, com ara les absències o baixes mèdiques, no suposin una minva econòmica per a les treballadores o negociar protocols d'actuació i mesures de protecció específiques dels drets laborals per a les treballadores víctimes de violència de gènere que no hagin denunciat el seu agressor.

Concloc: l'objectiu de violència masclista zero exigeix un conjunt integral de mesures i d'actuacions molt polièdriques. No crec que el pacte d'Estat que el Congrés dels Diputats va aprovar per majoria –però no per unanimitat– el proppassat mes de setembre sigui suficient, entre moltes coses perquè no fixa l'objectiu d'aconseguir ‘good work for all’ (bones ocupacions per a tothom). Òbviament, no és suficient –no és garantia de viure vides desitjades– el fet que hi hagi bones ocupacions per a les dones, però en la lluita contra la violència masclista aquesta és una condició necessària.

Publicat originalment a l’Ara Balears (25-XI-2017) 

Malgrat el PP i C's, un avanç contra la precarietat laboral

Un dels dogmes empresarials tan fals com reiterat és aquell que diu que "qui crea ocupació són les empreses privades". Trimestre rere trimestre l'Enquesta de Població Activa (EPA) desmenteix tal asseveració, i, a tall d'exemple, en el tercer trimestre d'enguany, del total de Població Assalariada en el Regne d'Espanya, el 19,7% ho són en el sector públic, i, en el cas de les Illes Balears, aquest percentatge és –en el trimestre estival i, per tant, en els mesos amb major nombre de persones assalariades– del 15,9%.

El citat dogma –gairebé mantra– empresarial no és una qüestió d'ignorància, sinó de cinisme, consubstancial amb allò que es coneix com a "capitalisme del BOE". És un fet que el percentatge d'ocupació assalariada al sector públic ha tendit a la baixa en la mesura que: d'una banda, s'han privatitzat empreses públiques rendibles, i han proliferat les externalitzacions d’una part substancial dels seus processos de prestació de serveis i/o de producció de béns, tant a les que tenen caràcter públic al 100%, com a les que tenen una participació accionarial majoritària de les administracions públiques; i, d'altra banda, s'ha estès l'externalització directa per part de diferents administracions públiques de quantitat de serveis que abans prestaven directament aquestes administracions. L'auge de les empreses multiservei, és a dir, de les societats mercantils que, sense produir res, ni haver arriscat res en l'engegada d'un servei, guanyen diners amb un poti-poti d'activitats empresarials tan heterogènies com ara la promoció immobiliària, l'explotació del servei de neteja d'un hospital públic, la gestió dels serveis de ‘handling’ d'un aeroport o la gestió d'un servei d'orientació per a l'ocupació.

En aquest context, té molta importància la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic, que, després d'una llarguíssima tramitació al Congrés dels Diputats i el Senat, publicà el BOE el passat 8 de novembre. El contingut d'aquesta llei, que és la transposició endarrerida a l'ordenament jurídic espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE, i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014, és exhaustiu i complex. No debades és un text amb 347 articles, 79 disposicions entre addicionals, transitòries, derogatòries i finals, i 6 annexos. Molta lletra impresa en el BOE que, en allò substancial, no canviarà el procés de privatització impulsat per una Comissió Europea neoliberal, ni, molt manco, el revertirà. No obstant això, aquesta nova llei de contractes públics pot frenar la dinàmica de precarització de les relacions laborals que, en els últims temps, cada any es produeix, posem per cas, en els aeroports illencs, i que és un dramàtic exemple que, digui's el que es digui, es crea poca ocupació integradora, i es reparteix molta misèria.

El cas és que la nova Llei de Contractes del Sector Públic conté alguns aspectes que poden posar punt a la pràctica de concedir els contractes públics a les ofertes econòmiques a la baixa, fonamentalment, a costa de precaritzar les condicions de treball i salarials dels treballadors i treballadores. Per començar, serà obligatori que l'òrgan de contractació (les administracions) exclogui del procés d'adjudicació aquelles ofertes anormalment baixes que es presumeixin inviables. Per a això, dit molt breument, s'inclouen dues coses cabdals: a) L'obligació que a l'oferta s'incloguin, desagregats per categoria, els costos salarials, partint dels indicats pel conveni col·lectiu sectorial. Això significa que s'hauran de tenir en compte els costos de personal, amb sous de conveni col·lectiu sectorial, a l'hora de fer la licitació, i a l'hora de guanyar-la, i no els d'un conveni d'empresa. Exactament el contrari del que succeeix ara, especialment des que en la Reforma Laboral de 2012, en la qual, com a estratègia de devaluació salarial i per a instal·lar estructuralment la precarietat laboral, es prioritzen els convenis col·lectius d'empresa enfront dels sectorials. I b) S'estableix que l'administració haurà de vigilar el compliment de les condicions que s'han estipulat, i que l'incompliment de les condicions laborals serà, entre d'altres, causa de finalització dels contractes.

Tanmateix, la llei s'ha de desenvolupar i, donada la seva complexitat, abans comentada, és d'esperar una gran judicialització, ja que és molt habitual que el que els poderosos perden a les instàncies democràtiques ho vulguin guanyar als tribunals. En qualsevol cas, en el que afecta aquests assumptes laborals cal esperar que aquesta llei sigui una eina eficaç contra la precarització i la pobresa laboral i, per tant, no s'apliqui en aquest cas el cèlebre "vostès facin la llei, que jo faré el reglament" del Conde de Romanones. Però no es pot descartar que el Romanones se’n torni a sortir.

De moment, el que ha quedat aclarit és que restaurar l'equitat en les relacions laborals caldrà fer-ho en contra del Partit Popular (PP) i de Ciutadans (C's), que es van negar que en els contractes públics deixés de ser el conveni d'empresa la referència. Altrament dit, PP i C’s estan en contra de posar fre als contractes públics amb empreses que practiquen el ‘low cost’ a força de dinamitar unes relacions laborals i salarials decents.

Publicat originalment a l’Ara Balears (16-XI-2017)

Xifres, persones i desenvolupament humà

"Llegint la literatura econòmica, un té la sensació que, amb tantes xifres en el cap, ja no se'n recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". Aquesta reflexió de Josep Ramoneda a ‘L'esquerra necessària’ (RBA, 2012) és extraordinàriament escaient pel que fa a les anàlisis de la situació de l'anomenat "mercat de treball", perquè, efectivament, a l'hora d'interpretar les xifres laborals, un té la sensació que s'oblida que, darrere d'elles, hi ha persones.

Sense anar més lluny, la setmana passada es van conèixer les xifres corresponents al mes d'octubre d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, i, afortunadament, alguns mitjans de comunicació van emfatitzar el drama que significa que " més de la meitat de les persones a l'atur no cobra cap prestació". Si tenim en compte que aquesta dramàtica situació es produeix just en acabar una temporada turística d'impressionant rendibilitat empresarial, caldrà concloure que tal dramàtica situació evidencia el caràcter no inclusiu del model de creixement de les Illes Balears. Amb una taxa del 52,1% de persones aturades sense prestacions, no és demagògic denunciar que, en aquestes nostrades –i suposadament riques– illes, no es compleix l'exigència de "desenvolupament humà per a totes les persones", que, no debades, és la proposta fonamental de l'últim Informe sobre Desenvolupament Humà –el corresponent al 2016–, publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

Però la majoria dels comentaris –generalment a partir de les anàlisis governamentals de les xifres– feien referència als aspectes quantitatius, suposadament positius, com, per exemple, que l'atur registrat –51.395 persones– ha tingut un descens en relació amb el mateix mes de l'any passat de -5.612. Aquestes són les xifres, però, no obstant això, res es diu de les persones que aquest octubre –a diferència de l'any anterior– no figuren com a aturades registrades pel fet de, posem per cas, haver-se convertit d'eventuals en fixes discontínues, o que han iniciat qualsevol dels programes de Polítiques Actives d'Ocupació (PAO). Val a dir que, encara que les seves perspectives vitals i les seves carències materials hagin canviat veritablement molt poc, ambdues situacions són de les moltes que no permeten que aquestes persones siguin incloses   a l’atur registrat.

D'altra banda, es braveja de la xifra de 509.534 afiliacions a la Seguretat Social i s'afirma que "continua el fort impuls de l'ocupació, que, per primera vegada, supera els 500.000 afiliats en un mes d'octubre", o que "Balears juntament amb Madrid són les úniques Comunitats Autònomes amb un nivell d'ocupació superior al que hi havia abans de la crisi (2007)". Aquestes afirmacions governamentals són molt discutibles: per què s'entesten a equiparar mitjana d'afiliacions amb mitjana de persones afiliades? Per què ho fan, malgrat que les pròpies notes metodològiques oficials indiquen que les xifres que mensualment es publiquen fan referència a registres administratius i no a persones treballant i que, per tant, una mateixa persona pot haver generat diversos registres administratius en el mateix mes? Per què, en fi, sostenen que ara hi ha més ocupació que abans del 2007? Si la base analítica de tal afirmació són les xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, és molt probable que s'equivoquin. L'estirabot actual de tals xifres és conseqüència d'una major temporalitat laboral de curta i molt curta durada; mentre que al 2007 la temporalitat existent era de certa durada, car moltes persones assalariades tenien "contractes per obra o serveis". Les xifres són "millors" ara, però, abans de la crisi-estafa, les persones estaven millor perquè, fins i tot amb contractes temporals, l'ocupació era infinitament més inclusiva que l'ocupació postcrisi. Tanmateix, aquesta divergència entre xifres i persones ens la tornam a topar quan el Govern de les Illes Balears, en analitzar la qualitat de l'ocupació, posa l'accent en el fet que "la generació neta d'ocupació es concentra en contractes a temps complet". Una afirmació que, amb les xifres d'octubre, és absolutament certa, però que oblida que la parcialitat de les vides laborals de les persones també es produeix amb contractació temporal de molt curta durada, encara que sigui de jornada completa.

Per acabar, no em puc estar de comentar una qüestió cabdal: l'atur de llarga durada que, des de la perspectiva de les xifres, té una clara millorança car es redueix interanualment un -21,1%, tot i que encara ara representa el 27,4% del total de persones aturades. Però, què cal dir des de la perspectiva de les persones? Molt probablement que la millorança no és tan clara. Per què? Doncs perquè, com he explicat altres vegades, no mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada, perquè, a tall d’exemple, una persona que després de, posem pel cas, dos anys ininterromputs en desocupació té un contracte de pocs dies, en apuntar-se novament a la llista d’atur registrat, ja no es considera aturada de llarga durada.

En definitiva, cada dia és més important no oblidar que, darrere de les xifres hi ha persones, amb les seves carències materials, els seus particulars i/o familiars ascensors socials, que no acaben de funcionar, i les seves precarietats de vida... Per això –si el que realment volem mesurar és la millora de les oportunitats de les persones a la vida–, amb paraules de l'informe del PNUD abans esmentat, "més enllà de les mitjanes: el que cal és la utilització del conjunt d'índexs de desenvolupament humà".

Publicat originalment a l’Ara Balears (9-XI-2017)

Autònoms

Dues notícies recents fan que avui escrigui del col·lectiu d'homes i dones que treballen remuneradament com a autònoms i autònomes. La primera d'aquestes notícies és que dimecres passat, 25 d'octubre, el BOE va publicar l'esperada Llei 6/2017 de reformes urgents del treball autònom que, en allò que és substancial, inclou: a) Un abaratiment dels costos de Seguretat Social. b) Algunes mesures tendents a facilitar la conciliació de l'activitat professional de les persones autònomes amb les necessitats d'atendre menors o dependents, a millorar les condicions dels autònoms/es amb discapacitat, i a facilitar i permetre la contractació dels fills discapacitats dels autònoms. c) Mesures que pretenen augmentar els ingressos d'aquest col·lectiu mitjançant fórmules, com ara la comptabilització al 100% del treball per compte propi amb la pensió de l'autònom, la reducció del 30% de les despeses de subministraments, com l'aigua, el llum, l'electricitat i la telefonia, sempre que es treballi des de casa. d) Se'ls atorguen alguns drets "laborals", tals com a la formació, el reconeixement de l'accident 'in itinere', una millor formació en prevenció de riscos laborals o deduccions per a manutenció (quan aquesta afecti directament l'activitat, amb un límit de 26 euros diaris i sempre que pugui comprovar-se a través de mitjans telemàtics). i) Finalment, es regulen una sèrie de canvis referits als drets de participació de les organitzacions d'autònoms en organismes de representació i diàleg social, com ara el Consell Econòmic Social del Regne d'Espanya, etc.

Algunes anàlisis conclouen que, amb aquesta nova legislació, es produirà un gran avanç en els drets d'aquestes persones. Em semblen precipitades les conclusions que ens vénen a dir que en matèria d'autònoms -un tema electoralment sempre recurrent- ja tenim la Seu plena d'ous. Falten el desenvolupament de l'esmentada llei i les instruccions administratives per a la seva aplicació. En definitiva, l'assenyat és esperar a veure'n amb lupa la lletra menuda abans de fer grans elogis a aquesta nova legislació. El que sí que es pot avançar, sense por d'equivocar-se, és que no s'avança gens en la garantia de voluntarietat de les persones autònomes a ser-ho. És a dir, no hi ha cap mesura per combatre els "falsos autònoms" o "autònoms forçats" com a única forma d'inserció a l'anomenat mercat laboral per a molta gent. L'absència de mesures conduents a evitar l'autoprecarització és molt coherent amb la ideologia neoliberal d'emprenedoria. Ningú millor que Santiago Alba Rico ha resumit aquesta ideologia en afirmar que, mentre que el socialisme va fracassar en la construcció d'un "home nou", el capitalisme ho ha fet realitat en la figura de l' "emprenedor".

La segona de les notícies a què feia referència al principi és que el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social ha publicat recentment l'informe sobre " Treballadors Autònoms, pròpiament dits, en alta en la Seguretat Social" del tercer trimestre de 2017. Aquest informe ens permet conèixer que, en aquest trimestre, que, com a conseqüència d'un model de creixement amb gran estacionalitat, és el període de màxima activitat econòmica i laboral, el perfil predominant de les persones que formen aquest col·lectiu a les Illes Balears és el següent: Autònom del sector serveis (74,8%), sense assalariats a càrrec seu (74,8%), home (65,7%), entre 40 i 54 anys (45,6%) -encara que amb una important presència de persones d’entre 25 i 39 anys (27,6%)-, de nacionalitat espanyola (76,4%), amb 5 anys o més d'antiguitat en el seu negoci (44,1%) i que cotitza per la base mínima de cotització (91,1%).

Val a dir que aquest perfil predominant ho és d'un col·lectiu que, a data de 30 de setembre de 2017, està compost per 95.377 persones afiliades per compte propi a la Seguretat Social, 55.072 de les quals són persones físiques, és a dir, que no estan integrades en societats mercantils, cooperatives o altres entitats societàries, tampoc són col·laboradors/es familiars, ni estan registrats/ades com a part d'algun col·lectiu especial de treballadors/es. És a dir, caldria afegir al perfil abans descrit que la part majoritària (58%) del col·lectiu d'autònoms illencs és una persona solitària, especialment vulnerable als embats del mercat i de les precarietats. Apuntin, finalment, que el nombre de "negocis" amb una antiguitat superior a 5 anys és un 11% inferior a la mitjana estatal i que s'observa un augment significatiu dels "negocis amb menys d'11 mesos d'antiguitat". Tot indica, doncs, que, com a conseqüència de l’absència de polítiques de “segones oportunitats” de debò, la precarietat i la temporalitat de curta durada no és una patologia exclusiva del món laboral de les persones assalariades.

Concloc amb una reflexió que sembla òbvia: En paraules de Pierre Dardot i Christian Laval, el neoliberalisme -entès com "el conjunt dels discursos, de les pràctiques, dels dispositius que determinen una nova manera de govern dels homes segons el principi universal de la competència"- ordena les relacions socials "conforme al model de mercat, i transforma el mateix individu, cridat a concebre's a si mateix com una empresa". A aquestes altures del segle XXI, i a una Europa que es resisteix a abandonar les receptes basades en una sobredosi d'austeritat i precarietat laboral, no queda altre remei que analitzar el treball autònom en el context descrit pels dos filòsofs francesos. L'emprenedoria neoliberal va associada a massa quincalla ideològica de baix cost.

Publicat originalment a l’Ara Balears (02-XI-2017)

Situació laboral: calen noves idees

"La dificultat no rau en les noves idees, sinó a fugir de les velles". Aquesta frase resumeix a la perfecció, al meu entendre, un excel·lent marc mental per analitzar les dades que l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2017 ens ha proporcionat, i, alhora, per reflexionar de tot plegat una mica més enllà de conjuntures. Val a dir que l'EPA és, encara que amb imperfeccions, el millor instrument estadístic per analitzar el tarannà de l'anomenat mercat de treball. No queda més remei que posar èmfasi en aquesta obvietat, car en aquestes contrades se sol donar la mateixa credibilitat a uns registres administratius, dissenyats per a objectius diferents dels estadístics –atur registrat o afiliacions a la Seguretat Social, a tall d'exemple–, que a les estimacions d'aquesta enquesta que, a més de tenir tots els requisits tècnics, forma part d'EUROSTAT, és a dir, de l'oficina estadística de la UE.

Sobre la inadequació per a les anàlisis serioses d'aquests registres administratius cal recordar, també a tall d'exemple, que, en la pràctica totalitat dels estats membres de l'OCDE, el fet que creixi el nombre de persones inscrites en les oficines públiques d'ocupació –a casa nostra el SOIB– és considerat un símptoma de bona salut del mercat laboral. Per què? Doncs perquè significa que hi ha més gent que, posem per cas, vol participar en accions formatives al llarg de la seva vida laboral, desitja una mobilitat laboral i/o geogràfica o una modificació de la seva jornada laboral –l'ocupació a temps parcial desitjada existeix en mercats laborals que veritablement funcionen com cal–. Un altre exemple que resulta esclaridor: el més o menys recent moviment a l'alça del nombre d'afiliacions –no de persones afiliades– a la Seguretat Social a les Illes Balears, i arreu del Regne d'Espanya, s'ha produït en paral·lel a l'escurament de la guardiola de les pensions. Millorar la utilització d'indicadors laborals és, idò, una d'aquestes noves idees que tenen la dificultat de fugir de les velles.

Però anem per feines per a complir el compromís amb l'ARA Balears, que és comentar les dades que es van fer públiques dijous passat. Recordem, d'entrada, que el trimestre estiuenc és especialment interessant per a una anàlisi de fons del mercat laboral illenc perquè, en un model econòmic tan estacional com el d'aquestes illes, és quan l'activitat econòmica i laboral està al màxim. De fet, en els mesos de juliol, agost i setembre s'aconsegueixen, any rere any, alguns dels màxims registres laborals quantitatius.

Enguany no ha estat una excepció, i la població activa –la que, classificada com a ocupada o aturada, vol i està en condicions d'incorporar-se a l'activitat laboral– aconsegueix la xifra de 645.500 persones, que, amb alguns alts i baixos de poca importància, segueix la senda de creixement que no es va veure interrompuda per l'inici de la crisi laboral de la Gran Recessió. No obstant això, com que el context és de creixement de la població major de 16 anys –gairebé un 1,5% més que l'any passat–, això no es reflecteix a la taxa d'activitat, que, amb un 67,35%, és la més baixa dels últims sis trimestres estiuencs. Aquesta dada, és a dir el percentatge de població activa en relació amb el total de les persones en edat de treballar, és rellevant perquè és l'indicador amb el qual millor es copsa el dinamisme i/o atractiu laboral de la societat. En qualsevol cas, la població ocupada, amb un total de 585.800 persones, registra un rècord en la sèrie històrica del tercer trimestre de l'EPA, però, sobretot, cal dir que una taxa d'ocupació –el percentatge de la població activa amb ocupació– del 61,12% és la més alta d'aquests últims anys, però és inferior a la que teníem abans de la crisi –el 2007 era del 63,12%–. Per tant, i a pesar que en aquest tercer trimestre es registra un rècord de població assalariada –473.900 persones–, convindria no bravejar tant que ja estam, quantitativament, millor que abans de la Gran Recessió. O, per ventura, es pot manifestar satisfacció de tenir, en ple estiu, una població aturada de 59.700 persones i una taxa d'atur del 9,25%, que és, per cert, gairebé el doble de la que teníem abans de l'inici de la crisi-estafa –4,64% en el tercer trimestre del 2007.

En qualsevol cas, a aquestes altures de la postrecessió econòmica, però mantenint-se les polítiques de devaluació salarial, i la degradació del factor treball, convindria fugir de les velles idees de mantenir el focus en els aspectes quantitatius i posar-lo –i intensificar-lo– sobre els trets qualitatius. La pregunta clau ara mateix és la següent: com va el procés de precarització laboral ideat a partir de la Reforma Laboral del 2012?

En els mesos estiuencs –en ple hedonisme, o en un lamentable estat etílic dels i les turistes– és, també, quan millor es visualitzen les precarietats del nostre mercat laboral. Vet aquí alguns exemples: 1. L'estimació de l'INE ens diu que les persones ocupades a temps parcial són ja 66.900. Són més que en el mateix període de l'any anterior i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. 2. Entorn del 30% de la població ocupada més susceptible de precarietat legal –els casos d'explotació laboral són figues d'un altre paner–, és a dir, tres de cada deu persones ocupades, hi estan en les categories de "treballadors/es per compte d'altri", "empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent" o com a persones que "ajuden en l'empresa o en el negoci familiar". 3. La temporalitat de la gent assalariada no deixa de créixer i ja afecta un total de 151.100 persones –el 31,9% del total, un 1,5% més que l'estiu passat–. 4. Malgrat l' "èxit turístic sense límit", més del 39% de la població aturada ho és de llarga durada –més d'un any en situació d'atur–, un 4% de les llars illenques tenen a tots els seus membres en atur i, per acabar d'arrodonir-ho, el 74% de les persones en atur no cobren cap prestació.

Tot plegat, em sembla que dibuixa una nova geografia laboral de les desigualtats que, al meu entendre, converteix en estantissa la idea de "prosperitat compartida". Sospit que les noves idees haurien d'anar orientades a esbrinar un horitzó de prosperitat sense precarietats (laboral, social i vital). Dit això, no puc acabar sense aclarir que la frase amb la qual he iniciat aquest article –i ha recorregut les reflexions que en ell he intentat compartir amb els lectors i lectores– no és d'algú radical o antisistema, ans al contrari, la va escriure una persona tan d’ “ordre" com John Maynard Keynes.

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-X-2017)

Permisos de naixement i adopció iguals i intransferibles, ja!

En acabar setembre es va produir una d'aquestes notícies efímeres a què la política espanyola ens té tan acostumats. En aquella ocasió s'anuncià un acord del PP i C's per augmentar el permís de paternitat a 5 setmanes el 2018, que era pura "pólvora mullada". L’esmentat acord entre les dues marques de la dreta espanyola i espanyolista es produí en el marc de les negociacions dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a l'any vinent, que, donat el canvi de posició del PNB per mor de la actuació del Govern d’Espanya a Catalunya, no sembla que tinguin gaire possibilitats d'esdevenir realitat. Era, idò, una no-notícia.

No obstant això, l’esmentat acord es va presentar amb grans escenificacions propagandístiques, en les quals, especialment C's, parlaven de transcendental pas cap a la igualtat. Encara sort que la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPIINA) va posar els punts sobre les is afirmant que "5 setmanes de permís de paternitat, enfront de les 16 setmanes de maternitat, segueix sent un objectiu obsolet –i també anticonstitucional– per a una societat que reclama igualtat real en el dret a cuidar de les seves criatures: les enquestes indiquen que el 92% dels pares i el 93% de les mares estan d'acord en l'equiparació total dels dos permisos".

He recordat aquesta no-notícia mentre donava una ullada a la informació que avui (26-10-2017) ha publicat el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social relativa a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i excedències per a la cura de fills i filles i familiars, que s'han tramitat durant els primers nous mesos del 2017. Les dades, pel que fa a les Illes Balears –no gaire diferents de les del conjunt del Regne d'Espanya–, són les següents:

En els tres primers trimestres d'enguany s'han tramitat un total de 5.195 prestacions per a permisos de maternitat; la qual cosa representa una variació del ‐4,1% en relació amb el mateix període de l'any anterior. En qualsevol cas, allò que crida més l'atenció és que, del total de permisos per maternitat –descomptats els que són per adopció i acolliment–, només un 0,8% són compartits. La participació dels pares, independentment de la seva voluntat, és extraordinàriament minoritària per mor de les dificultats que imposa, ‘de facto’, la norma legal vigent. Per una altra banda, de permisos de paternitat, se n'han tramitats 4.634, és a dir, s'ha produït un increment del 9,14% interanual. Aquest augment del compromís dels pares envers la cura dels nadons és, sens dubte, molt positiu, però el que és substantiu és que, davant el total de permisos per maternitat, sense tenir en compte els d'adopció i acolliment, gairebé el 5% dels pares no fan ús d'aquest dret al permís paternal.

Ras i curt: el que cal és que PP i Ciutadans deixin de bloquejar al Congrés dels Diputats la reforma que, des de fa temps, proposa la PPIINA per "concedir a cada persona progenitora 16 setmanes de permís intransferible i pagat al 100%. Una reforma acuradament dissenyada perquè cada progenitor/a pugui quedar-se al càrrec del seu nadó durant 14 de les seues 16 setmanes –cada progenitor/a tindria 2 setmanes de permís parental inicial a partir del naixement, més 14 setmanes de permís parental per a la criança a prendre's durant el primer any–".

Aquesta proposta de la PPIINA és absolutament viable i necessària per a, tot seguit, preocupar-nos i ocupar-nos de l'altre focus de desigualat de gènere en aquest àmbit dels ‘permisos laborals’ que comentam: el referit a les excedències per cures de familiars. La dada és prou eloqüent: del total de 1.098 prestacions tramitades a les Illes Balears en els tres primers trimestres del 2017 per aquestes excedències, el 88% són per a dones! Sense més comentaris!

Publicat originalment a l’Ara Balears (26-X-2017)

Assetjament sexual a la feina: No i punt!

Les notícies sobre l'escàndol entorn del productor de cinema Harvey Weinstein, que, pel que sembla, és únicament la punta de l'iceberg d'una mena d'epidèmia d'assetjaments sexuals a la feina – als Estats Units és un problema que afecta una de quatre dones–, han fet que m'interessés per esbrinar la magnitud d'aquest repugnant fenomen a casa nostra. Els avanç que la recerca no ha estat fàcil i, a sobre, ha sigut poc productiva pel que fa a les dades. Però, abans de comentar aquests aspectes, convé delimitar de què parlem quan ens referim a assetjament sexual a la feina.

Sintèticament, es podria dir que cometen assetjament sexual en el treball aquells que, en el marc d’una relació laboral, sol·liciten favors de naturalesa sexual per a ells o per a un tercer, a canvi d’algun avantatge i/o d’evitar algun perjudici –això és ‘xantatge sexual’–, o creen una situació hostil, humiliant o greument intimidatòria –el que s’anomena ‘assetjament ambiental’–. És a dir, els comportaments dels assetjadors són no desitjats, no benvinguts i, òbviament, no sol·licitats per qui els sofreixen. Val a dir que la majoria dels manuals sobre el tema distingeixen, tot i que sense esgotar la casuística, entre quatre tipus d'assetjament sexual en el lloc de treball: 1. Físics (grapejos, pessics o frecs deliberats; agressions físiques; tocaments o contactes físics innecessaris; sol·licitar favors sexuals, moltes vegades vinculant-ho a una promoció o altres millores laborals...) 2. Verbals (fer comentaris o insinuacions sexuals; explicar acudits de caràcter sexual o preguntar sobre fantasies eròtiques; transformar les discussions de treball en converses sobre sexe; comentaris homòfobs i/o insults basats en el sexe d'una altra persona o qualificant la seva sexualitat...) 3. No-verbals. (enviament de cartes anònimes; enviar e-mails i/o missatges de text no desitjats o col·locar acudits sexualment explícits en, posem per cas, la intranet d'una oficina; exhibir fotos, calendaris, fons de pantalla en el PC, o un altre material sexualment explícit; gestos amb una connotació sexual o picades d'ullet; mirades lascives o concupiscents; xiulades...). Anotem, abans d'acabar aquesta breu definició de l'assetjament sexual en el treball, que l’esmentat assetjament el poden practicar els membres de la direcció de l'empresa i també els companys de la plantilla –una de les meves pitjors experiències com a sindicalista va ser haver d'afrontar l'expulsió del sindicat d'un membre del Comitè d'Empresa d'un hotel de Magaluf que havia comès un claríssim assetjament sexual a una companya de treball de l'hotel–. Per acabar, cal mencionar l'assetjament sexual en el treball que fan els clients –les Kellys, per exemple, tenen moltes històries a explicar sobre aquest tema.

Aquestes pràctiques estan penades –en diferent grau, en funció del dany causat a la víctima– al Codi Penal espanyol en el seu capítol d' "agressions sexuals", però més enllà del tractament penal m'interessa emfatitzar que l'Estatut dels Treballadors estableix que, en la relació laboral, els treballadors i treballadores tenen dret al "respecte a la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, inclosa la protecció enfront de l'assetjament per raó d'origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, i enfront de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe". Aquí rau la clau de l'assumpte: com en un àmbit no democràtic, com és l'empresa convencional –recordi's que el poder de direcció de l'empresari a les empreses que no pertanyen a l’economia social és, legalment i en la pràctica, gairebé absolut al centre de treball–, es protegeix aquest dret a no patir assetjament sexual?

El ‘sentit comú no neoliberal’ indicaria que el poder democràtic –a través de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS)– hauria de ser el garant efectiu de la protecció d'aquest dret i, per tant, d'evitar de debò l'assetjament sexual en els llocs de treball. I, no obstant això, la laboriositat i la infructuositat de la meva recerca, comentada a l'inici aquest article, em fan dubtar molt que ho sigui de veritat. Vegem:

Tal recerca de dades s’inicia a les estadístiques de la ITSS i la meva sorpresa és majúscula: la informació disponible més actualitzada és l'Informe Anual de 2015. Primer m'empreny pel retard en la informació, però tot seguit m'indign per les dades: d'un total d'1.132.007 actuacions inspectores en el conjunt del Regne d'Espanya, només se'n van fer 4.003 relacionades amb el dret a la intimitat, la dignitat i la persecució de l'assetjament sexual; i, sobre un total de 87.068 infraccions tramitades, únicament 112 ho eren per aquests motius. Per acabar d'arrodonir l’enuig, no s'ofereixen dades per comunitats autònomes.

No em resign a disposar de tan poca informació i, gràcies a la web d’una associació empresarial canària, localitz el Pla Integrat d'Objectius de la ITSS per al 2016. A l'apartat de les Illes Balears es pot llegir: "L'assetjament sexual i per raó de sexe igualment té previstes 5 ordres de servei". No m'ho acab de creure i acudesc al web de la Conselleria de Treball, on puc consultar únicament una informació sobre la planificació autonòmica de la ITSS per al 2017 en la qual res es planifica sobre assetjament sexual.

Voldria pensar que la meva falta de perícia per a localitzar dades m'ha fet una mala passada. Però, tret que se'm demostri el contrari, no crec exagerar si afirm que la magnitud de l'assetjament sexual en el treball, malgrat l'‘apagada estadística’, és, en el conjunt de l'Estat i a casa nostra, un ‘secret a veus’. Aquesta demostració de poder no democràtic –exacerbat per la gran precarietat laboral realment existent–, que té com a objectiu intimidar, coaccionar o humiliar, generalment, una treballadora, necessita una compromesa implicació dels poders democràtics per a la seva erradicació. No estaria de més engegar una gran campanya entorn de la idea “Assetjament sexual a la feina: No i punt!”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (19-X-2017)

Exigències i impertinències

Sóc de l'opinió que l'exigència d'estadístiques rigoroses, i correctament explicades i difoses, és directament proporcional a la generació entre la societat d'anàlisis (i percepcions) crítiques de la realitat. Potser per això, sembla que el poder –no només, ni molt manco, els governs de les institucions democràtiques– tracta determinades estadístiques com a autèntiques impertinències. Un exemple prou il·lustratiu d'això és la certa invisibilització de les estadístiques sobre l'evolució de la desigualtat social. Entenc que a un poder no democràtic li importi un rave, a tall d'exemple, l'evolució del coeficient de Gini o qualsevol altre que mesuri la desigualtat a les Illes Balears, però igualment crec que, per a qualsevol govern democràtic, hauria de ser una exigència ètica l'anàlisi i difusió de tals indicadors.

Doncs bé, aquests últims dies s'han publicat algunes estadístiques que, ben mirades, potser contradiuen el relat 'mainstream' segons el qual "en matèria socioeconòmica anem bé, encara que [no se sap exactament per a què] falta molt".

La primera d'aquestes estadístiques és la de Mobilitat Laboral i Geogràfica de l'any 2017, que el passat 6 d'octubre publicà l'INE, i que ens informa que les Illes Balears és, en l'últim any, després de la Comunitat de Madrid, la comunitat autònoma amb major mobilitat geogràfica de persones ocupades (el 3,3%); i, després d'Andalusia, la que té menor mobilitat geogràfica de persones aturades (el 87,1%), mesurada en termes del percentatge més gran de població aturada resident que no han canviat de municipi de residència durant els últims cinc anys. És a dir, sorprenentment, existeix una escassa mobilitat geogràfica de la població activa (tant ocupada com aturada) entre municipis illencs, i, molt menys sorprenent, entre illes. Cal, doncs, preguntar-se fins a quin punt el model d'habitatge basat en una gairebé testimonial presència històrica del sector públic i, últimament, superconflictivitzat pel lloguer turístic, és un factor de fre per a un mercat laboral amb major mobilitat geogràfica.

Però aquesta estadística de Mobilitat Laboral i Geogràfica ens revela una dada que és, a parer meu, la veritablement rellevant: la població ocupada que només fa 5 anys que resideix a les Illes ha passat de 30.300 persones el 2014 a 41.700 aquest any, és a dir, ha tingut una estirada de gairebé el 38%. Hom pot intuir, doncs, que seguim sent una comunitat autònoma receptora de mà d'obra forana, i que els creixements de PIB regional dels últims anys (molt lligats al creixement del turisme) no són únicament factors de creixements endògens d'ocupació. Pot ser que, sense caure en la insolidaritat, ni posar en perill la cohesió social a casa nostra, existeixin marges per a un cert decreixement.

L'Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació a les Llars és la segona estadística que desmenteix el mantra abans citat d' "anam bé". A mi no em sembla que anem pel bon camí tenint, per exemple, un total de 41.623 habitatges principals que no disposen d'accés a internet; i molt menys si resulta que en el 28,2% d'aquestes llars no en tenen perquè els costos de l'equip els resulten massa alts per als seus pressupostos familiars, o que en el 53,1% dels casos és perquè es tenen pocs coneixements per utilitzar internet. Aquestes carències materials, i aquest percentatge de carències de coneixements per a l'ús de la xarxa, em semblen símptomes prou importants de desigualtat, i fallades en la cohesió social de debò.

En qualsevol cas, tinguin per segur que l'exigència en l'anàlisi d'algunes estadístiques ha esdevingut una actitud d'impertinència davant el poder. És a dir, en paraules del cada vegada més hegemònic "sentit comú", en una posició radical. Idò, deixem-ho així: Visca els exigents impertinents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (12-X-2017) 

Nou Conveni d'hostaleria: fortaleses i febleses

L'acord en el Conveni col·lectiu d'hostaleria de les Illes Balears ha estat, sens dubte, una sorpresa per a qualsevol persona observadora del tarannà del funcionament del mercat laboral illenc i de les relacions laborals. Més aviat diria que, per la seva anticipació, formes i continguts, ha estat una triple sorpresa. Però més enllà de sorpreses, l'acord ha estat saludat amb una més o menys generalitzada satisfacció, especialment en àmbits governamentals autonòmics. Pot ser que res no sigui tan sorprenent ni s'hagi d'exagerar la satisfacció. S'imposa la prudència, i analitzar les fortaleses i febleses de tot plegat.

Amb relació a l'anticipació –el vigent conveni col·lectiu té vigència fins al 31 de març de 2018–, podria anotar-se com a fortalesa un exercici de negociació col·lectiva contínua, és a dir, negociar mentre el conveni col·lectiu precedent té plena vigència. Preferesc pensar que no existeix un altre motiu de tal anticipació en l'acord, i que, per tant, és una prova de maduresa dels agents socials i econòmics. Però aquesta ràpida signatura de la pau social pel que fa al conveni col·lectiu del sector de l'hostaleria balear té algunes febleses de les quals n'assenyalaré dues: primera, la divisió de la representació empresarial, que pot exacerbar els intents de divisió, especialment de la representació empresarial de la restauració, de l'àmbit d'aplicació del conveni. Sembla complicat que jurídicament això succeeixi (no debades tot indica que els signants ho han volgut blindar no signant un nou conveni col·lectiu, sinó ampliant la vigència del text que encara està en vigor i introduint-hi els canvis acordats), però, en qualsevol cas, sempre seria millor mantenir la unitat del conveni –qüestió fonamental per a la cohesió social a les Illes Balears– com a fruit d'una negociació i eventual conflicte, que mitjançant enginyoses tècniques legals o d'un intervencionisme de l'Administració autonòmica. La segona i, des del meu punt de vista, la més important de les febleses de tanta anticipació és l'absència d'un veritable procés d'informació, mobilització, assumpció de les reivindicacions i apoderament dels treballadors i treballadores als centres de treball entorn del conveni col·lectiu. El sindicalisme no va sobrat, encara que sigui injustament, de prestigi entre la precarietat, i en aquest sentit, una negociació tan cupular ha privat de la pedagogia d'explicar arreu que els drets conquerits tenen més valor, i es defensen millor per als qui els conquereixen i han de defensar-los.

Pel que fa a les formes, hi ha més febleses que fortaleses perquè s'han barrejat dos àmbits de negociació que, per la seva naturalesa, haurien de preservar la seva respectiva autonomia. A través d'una aparent negociació col·lectiva tutelada pel Govern, s'acorda el que és propi del conveni col·lectiu (fonamentalment increment salarial, allò relatiu a l'externalització de serveis i el pacte de proposar al Govern de les Illes Balears "la subscripció d'un acord tripartit que tingui per objecte reduir la sinistralitat laboral i la millora en la qualitat de les condicions de treball de les treballadores i treballadors del sector"). Però aquesta proposta d'acord tripartit, que pel seu contingut no és pròpia d'un conveni col·lectiu (el Govern no està formalment en la Comissió Negociadora), hauria d'estar més que embastada, atès que s'ha rubricat en el mateix instant que la pròrroga del conveni col·lectiu pròpiament dit. En definitiva, unes formes molt marcades per la intervenció governamental, que es justifiquen, supòs, pel debilitament de la força dels febles en la negociació dels convenis col·lectius sectorials a conseqüència de la Reforma Laboral de 2012. Sigui pel que sigui, les fortaleses de les peculiars formes de negociació d'aquest acord prou atípic les haurem de cercar en els seus continguts. Doncs, encara que sigui breument, comentem-les.

L'augment salarial del 17% al cap dels quatre anys de vigència (5% el 2018 i el 2019, el 3,5% el 2020 i el 2021) ha estat especialment celebrat. Estic d'acord de celebrar-ho, però... ai els peròs i les febleses! És, d'una banda, un augment discret, en comparació amb els marges empresarials actuals i, a més, la tremenda precarietat laboral (el mateix FMI acaba d'avisar que l'ocupació parcial i temporal llastren els sous) que no garanteix una millora certa de la renda disponible per als treballadors i treballadors. És més, cal tenir en compte que, en el cas que aquests espectaculars beneficis empresarials se'n ressentin en els pròxims quatre anys, els mecanismes d'imposar retallades salarials a les empreses són, per obra i gràcia de l'esmentada Reforma Laboral, immensos.

El segon aspecte a comentar és el que fa referència a les garanties laborals i certes limitacions a les externalitzacions de serveis. És un assumpte a analitzar amb deteniment i, com que ja m'estic allargant, ara no m'hi entretindré. I, tanmateix, és un acord en el qual, tal com està la legislació laboral, s'aprecien més fortaleses que febleses. No obstant això, no em puc estar de dir que l'assumpte de l'externalització del treball als hotels va molt més enllà de garantir uns elementals drets laborals, com ara, el d'igual treball igual salari. És, com queda de manifest en alguns testimoniatges en el llibre ' Externalització del treball en hotels. Impactes en els departaments de pisos' d'Ernest Cañada, un assumpte cabdal en l'estratègia neoliberal de debilitament sindical.

I per acabar aquest breu comentari dels continguts, cal fer referència a l'Acord tripartit sobre salut en el treball. Fortaleses? Poques. Els compromisos escrits són tan genèrics i a voltes només declaratius (per exemple, una de les reivindicacions capdavanteres de les Kellys Confederades –a casa nostra Kellys Unió Balears– com és la regulació de la càrrega de treball es resol així: "... els signants d'aquest acord manifesten preocupació perquè la càrrega de treball adjudicada als treballadors del sector sigui adequada i vetllaran perquè no suposi un risc per a la salut dels treballadors i treballadores d'hostaleria" (sic). Per tant, tal vegada, l'única fortalesa sigui l'existència del mateix text, la qual cosa, indirectament, es reconeix com un fracàs social, empresarial i politicoinstitucional de les polítiques de prevenció de riscos laborals. Però que ningú s'enganyi: la gran feblesa d'un acord d'aquest tipus i matèria és que no s'albira cap avanç de debò en la participació efectiva de les treballadores i treballadors en l'organització del treball en el si de l'empresa. Aquesta, i no una altra, és la clau per garantir no emmalaltir, i mal viure físicament com a conseqüència del treball.

En definitiva, estam en presència d'un acord amb fortaleses i febleses que, globalment, és moderadament positiu. Ho és pels seus continguts i perquè s'ha produït en un context de debilitament de les institucions de la negociació col·lectiva, que dificulta en extrem traduir majors marges empresarials i augments de productivitat en millores salarials i laborals. Que en els temps que corren, d'hegemonia neoliberal, un conveni col·lectiu tan important com el de l'Hostaleria de les Illes Balears tingui avanços i cap reculada no és poca cosa.

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-X-2017) 

Explotació laboral

Amb massa freqüència tenim notícies de casos d'explotació laboral que van associats a detencions policials, i en els quals, en general, no apareix cap actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS). Aquests casos van molt més enllà de la irregularitat administrativa, o de l'incompliment d’una o una altra norma laboral, de prevenció de riscos laborals, o de la Seguretat Social. Aquestes pràctiques se sancionen segons el que estableix la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social. Fins i tot, posat que la ITSS té entre les seves funcions la d'assessorar i mitjançar, en molts casos ni tan sols se sanciona una pràctica irregular. Per exemple, la comprovació de contractes en frau de llei (contractes temporals que han de ser fixos o fixos discontinus) no porta sempre associada una sanció a l'empresa. S'opta amb molta freqüència per la conversió d'aquests contractes fraudulents a una situació de legalitat. És, sens dubte, una pràctica desincentivadora del compliment de la llei, i molt en la lògica catòlica de solucionar els incompliments socials amb una petició de perdó (i una mica de penitència). Als països de tradició luterana, a més de tenir unes Inspeccions de Treball molt més robustes en efectius humans i recursos que les nostres, qui la fa la paga, i es compromet a fer-ho bé en el futur. Potser és per això que en uns llocs el frau laboral és d'una dimensió estructural –com ho és el frau en la contractació arreu de l'estat espanyol– i en uns altres està lluny de ser-ho.

La qüestió és que els casos que es presenten com d'explotació laboral són aquelles pràctiques empresarials que “investiga” la policia i la judicatura i que estan tipificades en el Codi Penal sota la rúbrica de "delictes contra els drets dels treballadors". A tall d'exemple, pràctiques empresarials que provoquen riscos físics i/o psíquics evidents per als treballadors i les treballadores (per incompliment de les normes de prevenció de riscos laborals, per jornades laborals o càrregues laborals excessives, etc.); situacions relacionades amb màfies d'immigració; falta d'alta a la Seguretat Social d'una pluralitat de treballadors/es; o, dit més en genèric i en paraules del Codi Penal espanyol, pràctiques empresarials que "mitjançant engany o abús de situació de necessitat, imposen als treballadors al seu servei condicions laborals o de Seguretat Social que perjudiquin, suprimeixin o restringeixin els drets que tinguin reconeguts per disposicions legals, convenis col·lectius o contracte individual".

Aquests casos, que impliquen càstig de privació de llibertat de qui, perquè ens entenguem, practica explotació laboral, són, com deia al principi, massa freqüents. Malauradament, no n'hi ha –o són de molt difícil disponibilitat– estadístiques oficials. He intentat trobar dades sobre la magnitud del fenomen actual d'explotació laboral en les fonts estadístiques del Poder Judicial i del Ministeri de l'Interior, però sembla ser un assumpte d'escàs interès. No obstant això, si un fa cas al que han informat els mitjans de comunicació de les Illes Balears, resulta que a casa nostra s'han produït més de 20 detencions per causes relacionades amb explotació laboral en els dos últims anys. Segurament només és la punta d’un 'eisberg', però, en qualsevol cas, un símptoma que permet afirmar que estem en presència d'una mena de "fòbia als drets humans als centres de treball", que té molt a veure amb un model econòmic d'espais públics, de ciutats i pobles convertits en grans terrasses privatitzades de "food&beverage", en un context de precarietat laboral com a norma.

Valgui com a exemple l' últim cas conegut fa uns dies: dos responsables de set restaurants detinguts perquè, entre altres coses, obligaven els empleats a treballar més de 12 hores diàries durant tots els dies de la setmana. En alguns casos, sense contracte laboral, i sense cap dia lliure durant anys. És el perfil més habitual d'aquest tipus d'informacions (restauració, jornades laborals inhumanes, absències de contracte laboral i de Seguretat Social...), però que, en aquesta ocasió, incorpora una informació prou rellevant que no hauria de passar desapercebuda: "Les perquisicions van permetre comprovar que en els darrers anys havien passat pels restaurants dels investigats més de 200 treballadors". És a dir, tot i no saber la durada dels contractes dels treballadors que sí que en tenien, la pèrdua 'de facto' de la causalitat en la contractació temporal és un factor importantíssim de l'explotació laboral actual. El motiu és clar: aquest tipus d'explotació humana està associada a l'estat de necessitat de qui la sofreix i, consegüentment, a la pèrduda de llibertat de debò que provoquen les ocupacions de curta durada. Moltes persones viuen, com a conseqüència de l'absència d'estabilitat en l'ocupació i de salari suficient per arribar a meitat del mes, en un estat de, en paraules de l'escriptor i investigador Mark Fisher, capitalisme putrefacte.

Però l'explotació laboral no és ni una maledicció bíblica, ni un fenomen irreversible de la naturalesa. Es produeix per un conjunt de decisions polítiques com ara la seva certa invisibilització (i per això no se'n publiquen estadístiques); l'existència d'un Salari Mínim Interprofessional que, incomplint descaradament la Carta Social Europea, és de misèria (en aquest sentit la campanya ' Anem a 1.000', a més dels objectius que pretenen els seus impulsors, de retruc, és una campanya antiexplotació laboral); la falsa creença que al sector de serveis de restauració –i de turisme en general– li és intrínseca una gran dosi de precarietat laboral, malgrat que realment és la norma laboral la que precaritza l'ocupació. Però, en qualsevol cas, el millor antídot contra l'explotació laboral seria, sens dubte, una Renda Bàsica que, pel seu caràcter d'incondicionalitat, universalitat, i suficiència, és garantia de llibertat material per a tothom. Llibertat de debò i explotació laboral són un impossible oxímoron.

En fi, posar fi a aquesta putrefacció capitalista que significa l'explotació laboral és decisió política. Altrament dit, és qüestió de decència i de lesa democràcia.

Publicat originalment a l’Ara Balears (27-IX-2017) 

A la feina, en català?

Fan bé els mitjans de comunicació i els grups polítics centrant el focus en l'assumpte del requisit del català per al personal de l'IB-Salut. Però, més aviat que tard, s'haurà d'ampliar aquest focus a altres incompliments de la Llei de Normalització Lingüística i dels compromisos del Govern amb l'extensió de l'ús social de català. Per exemple, caldrà interrogar-se què està passant amb l'ús de la llengua pròpia de les Illes Balears en l'àmbit laboral i empresarial.

Convé recordar que, en el Pla general de normalització lingüística de les Illes Balears, que en el seu dia –18 de juny de 2009– aprovà el Consell Social de la Llengua Catalana i que podeu consultar aquí, s'hi inclogueren tot un seguit de mesures orientades a "garantir el dret dels ciutadans a emprar la llengua catalana en les relacions laborals i empresarials", i a "garantir els drets dels ciutadans d'usar el català i de ser-hi atesos en les relacions comercials i financeres". Crec no equivocar-me si dic que res s'ha fet.

Per una altra banda, s'ha de recordar, també, que el Pacte per a la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social a les Illes Balears, signat durant la legislatura 2007-2011, contenia (mirau-lo aquí) un acord en matèria de normalització lingüística i de potenciació de l'ús del català en els àmbits sociolaborals de les Illes Balears, amb accions concretes a desenvolupar en els àmbits de la negociació col·lectiva, la formació professional per a l'ocupació i la immigració laboral. Però res es va fer en els darrers anys d'aquella legislatura, ni, per descomptat, en el quadrienni del Govern de José Ramón Bauzá Díaz. Però, ara mateix, el que més em neguiteja és que no tinc cap notícia que aquest assumpte s'hagi inclòs en la concertació social de l'actual govern amb els agents socials i econòmics. Val a dir que no és un tema menor, si veritablement volem que el català sigui llengua de cohesió social.

Ha passat més de la meitat de la legislatura i se m'acuden alguns exemples d'aquesta, diguem-ho suaument, desídia governamental: 1. A l'anomenada 'Estratègia balear de la formació professional a l'ocupació' del Govern no hi ha ni rastre d'ensenyament de la llengua catalana, ni prop fer-hi, d'accions formatives desenvolupades en català. 2. Segueix en vigor l'article 111 del Decret 20/2015 que desenvolupa la llei turística de Bauzá i Delgado. Aquest article, d'una forma insòlita, estableix que els establiments de restauració han de "disposar de personal que parli alguna de les llengües oficials de la comunitat autònoma". Deix als juristes i als lingüistes la interpretació acurada d'aquest disbarat, però sospit que entre la sobreprotecció jurídica de què gaudeix el castellà i la situació sociolingüística de diglòssia del català, el que tenim legislat és que als locals de restauració no tenim garantits els nostres drets lingüístics i no podem queixar-nos si el personal que ens atén no sap, posem pel cas, què és un tallat. 3. El Tribunal d'Arbitratge i Mediació de les Illes Balears (TAMIB) és una fundació de la qual són part CAEB, UGT, i CCOO, finançada pel Govern, i que, en la seva tasca de mediació i arbitratge, és clau en el desenvolupament de les relacions laborals. Idò, si entrau a la seva web us adonareu que documentació tan rellevant com ara les memòries anuals o el model de reclamació estan únicament en castellà. M'informen que la burocràcia d'aquest organisme és gairebé exclusivament en castellà. Per tant, com tots els conflictes laborals individuals, i la majoria dels col·lectius que no es concilien al TAMIB, van a parar als jutjats, una institució en la qual l'administració autonòmica balear té competència directa –i per això la finança– fa que plogui sobre banyat en la situació d'ínfim ús del català a l'àmbit de la justícia.

Hom diria que s'ha decidit que l'ús del català en els àmbits laborals i socioeconòmics no és una qüestió prioritària. Potser perquè consideren que no aporta res a la competitivitat ni productivitat, i, per tant, la consideració del català com a llengua de cohesió social ha esdevingut en retòrica. En fi, contestant la pregunta del títol d'aquest article: A la feina, en català? És clar que ara mateix no. Fins quan?

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 21-IX-2017) 

Bones ocupacions per a tothom? Sí que es pot!

A les Illes Balears, en finalitzar el passat mes d'agost hi havia una mitjana de 27.045 afiliacions a la Seguretat Social més que al final del mateix mes de l'any anterior. No obstant això, l'atur registrat tingué un descens interanual de 5.413 persones. Aquesta aparent falta de lògica en les xifres s'explica per diverses raons: d'una banda, les afiliacions són registres administratius (una mateixa persona pot computar-se unes quantes vegades), mentre que la xifra d'atur registrat es refereix a persones; d'altra banda, cal tenir en compte que els requisits per ser considerada "persona aturada registrada" són tremendament restrictius. A tall d'exemple, a les persones amb relació laboral de fixos discontinus o a les que, estant en atur, participen en algun programa de polítiques actives d'ocupació (posem per al cas un curset de formació) no se les computa.

En qualsevol cas, la distorsió de xifres entre els dos registres esmentats es produeix, sobretot, per la gran volatilitat de la permanència de les persones al mercat de treball, una vegada hi han entrat, i s'ha registrat la seva afiliació a la Seguretat Social. En l'article de la setmana passada a l’ARA Balears aportava una dada prou il·lustrativa: des del 2012 –l'any de la darrera reforma laboral– els contractes de fins a cinc dies han augmentat gairebé un 127%, i ara afegesc que en el passat mes d'agost, dels 41.876 contractes registrats, un 85% eren temporals, gairebé un 34% dels quals tenien una durada inferior a 30 dies, i més d'un 25% eren contractes d'una durada d'1 a 5 dies. Això fa que, per exemple, en el mes de juliol d'aquest any (última informació disponible) es registressin 68.482 altes i 59.182 baixes a la Seguretat Social. Òbviament, ni es van crear, ni es van destruir tantes ocupacions. Simplement, amb tants contractes de curtíssima durada, i amb tanta rotació en els llocs de treball, la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social ha esdevingut més un indicador de la temporalitat laboral, que no pas de la creació d'ocupació. Per acabar d'arrodonir-ho, convé tenir en compte que el registre d'atur, a més de les exclusions abans assenyalades, no computa “l'atur desanimat", és a dir, la gent que cerca treball assalariat al marge del SOIB. Val a dir que, als països desenvolupats –excepte a Espanya– es considera un bon indicatiu el fet que creixi la xifra de gent inscrita en els serveis públics d'ocupació perquè indica l'augment de l'interès per la formació contínua, l'aprenentatge de noves competències, etc. En definitiva, és un bon símptoma d'una població activa, diguem que activada. No crec, més aviat al contrari, que a casa nostra puguem bravejar en aquest àmbit, car, no debades, les perspectives de l'INE són d'una taxa d'activitat a la baixa en els anys vinents.

Què vull dir amb tot plegat? Doncs que repensar com es fan els diagnòstics del mercat laboral és una qüestió fonamental. Tant o més ho és bandejar tòpics sobre una suposada baixa productivitat de la nostra mà obra, sobre la inevitabilitat de la precarietat laboral en els serveis turístics, o dogmes sobre les bondats de la flexibilitat laboral, entesa com l'absoluta absència de flexiseguretat.

És per això que m'ha semblat tan interessant un informe que, amb el nom i l'objectiu d'aconseguir good work for all (bones ocupacions per a tothom), recentment s’ha publicat al Regne Unit. No és el lloc per analitzar les propostes que en aquest document es fan, i sobre les quals tinc coincidències i divergències. Tampoc no és el lloc per reflexionar sobre la conveniència que aquests estudis siguin encarregats a experts i expertes, però avanç que, al meu entendre, en aquests assumptes del mercat laboral, i en molts altres, bé està recordar els advertiments de Rossana Rossanda sobre la presumpta "neutralitat social de la ciència".

Tanmateix, el punt veritablement rellevant és que l'encàrrec i les reflexions no són, només ni prioritàriament, sobre com mantenir o crear ocupació en un context de canvis estructurals provocats per una globalització cada vegada menys governable democràticament, l'extensió dels sectors econòmics de serveis o els efectes de la nova revolució industrial de la robòtica i la digitalització. El repte plantejat és com aconseguir bones ocupacions per a tothom.

No és un repte fàcil, però cal tenir en compte que "imposar la idea que estem condemnats a viure al món en què vivim ha estat i és un triomf del neoliberalisme" (Javier Tébar Hurtado a ‘No tingueu por del nou’). El seu triomf total i definitiu seria acceptar que no es pot revertir la situació actual de precarietat laboral com a norma.

Publicat originalment a l’Ara Balears 14-IX-2017