Pensions pobres, pensions riques

Publicat originalment a l’Ara Balears (05-121-2020)

Amb les últimes dades disponibles –novembre 2020– sabem que el total de pensions de la Seguretat Social espanyola a les Illes Balears és de 195.802. La pensió mitjana és de 944,34 €/mes, i ocupa en el rànquing de comunitats autònomes una posició intermèdia, ja que, normalment, entre sis i set comunitats autònomes tenen una mitjana inferior. Sens dubte, el percentatge de població illenca beneficiària d'aquestes prestacions contributives és força important i creixent (el 2019 es van incorporar un total de 12.027 pensions, i les baixes només van ser 8.254). En qualsevol cas, convé precisar el següent: les contingències pensionades molt majoritàries són les jubilacions (127.606) i les viduïtats (44.565), que representen, respectivament, el 65% i el 23% del total. La resta de contingències són les d'incapacitat permanent (17.318), orfandat (6.193) i a favor de familiars (120), que, sobre el total de pensions, tenen un pes relatiu bastant i molt modest (8,8%, 3,1% i 0,1%, respectivament). També és imprescindible tenir en compte que la quantia mitjana de la pensió varia molt segons la contingència protegida. El novembre passat la pensió de jubilació mitjana va ser de 1.078,51 €; la d'incapacitat permanent, de 912,12 €; la de viduïtat, de 655,00 €; la d'orfandat, de 358,67 €, i la d'ajuda a familiars, de 599,33 €.

Com es pot observar, les quanties majors corresponen a les contingències associades a situacions d'absència de treball retribuït, i al que s'ha cotitzat per determinar la quantia inicial de la pensió. Val a dir que la mitjana total de les pensions a les Balears, en l'última dècada, ha anat escalant posicions en el citat rànquing de comunitats autònomes en la mesura que les quanties de les pensions de recent reconeixement –especialment les de jubilació– han tingut un menor  gap amb la mitjana estatal, i de la majoria comunitats espanyoles. Cal recordar que en l'anterior crisi, iniciada el 2008, part d'aquest col·lectiu –les persones amb una pensió posem que superior al llindar de la pobresa– van ser considerades com un matalàs social essencial en l'ajuda al manteniment de moltes llars de descendents. Això va possibilitar que els estralls socials d'aquella crisi no fossin encara majors.

Hi ha, però, una altra font d’informació per analitzar les pensions, les dades de l'Agència Tributària, que, pel que fa a l’exercici fiscal de l’any passat, es publicaren el proppassat 18 de novembre. Segons aquesta font, el total de persones que van rebre al llarg de l'any 2019 algun tipus de pensió, públiques o privades, dineràries o en espècie, és de 193.174 (51% dones, 49% homes). S'ha de precisar que aquesta dada de la hisenda espanyola es refereix a persones (encara que hagin percebut diverses pensions), mentre que la dada de la Seguretat Social està referida a pensions pagades i, per tant, no són dades comparables. En qualsevol cas, i això és l'important, la informació de l'Agència Tributària ofereix un retrat molt interessant de la bretxa de gènere en pensions, i de les diferències realment existents entre les pensions pobres i molt pobres –les que no arriben al salari mínim interprofessional (900 €/mes)–, i les pensions riques i molt riques –les que sobrepassen entre 7,5 i 10 vegades aquest salari mínim.

Doncs bé, la pensió mitjana anual subjecta a IRPF l’any 2019 va ser de 15.112 € (17.467 € per a homes i 12.872 per a dones). Per tant, la bretxa de gènere és d'un 26,3%. D'altra banda, el 22% (43.152 en termes absoluts) són pensions pobres, de les quals més del 29% són molt pobres. I, atenció: el 61% d'aquestes pensions pobres és percebut per dones! En l'altre extrem, les pensions riques, que representen un molt minoritari 0,3% (629 en termes absoluts), i de les quals el 21% són pensions molt riques (de mitjana, 165.069 €/any), tenen cara d'home, ja que el 79% de les persones que les cobren són homes.

Per arrodonir les dades de l'Agència Tributària, anotem que, entre un extrem i l'altre, hi ha el gruix de les pensions de les Illes Balears. Un grup de 98.458 persones amb pensions modestes (entre 10.513 € i 15.585 € de mitjana anual), i un grup de 50.935 persones amb pensions altes, amb mitjanes anuals que oscil·len entre 24.573 € i 42.469 €.

I, tanmateix, allò veritablement rellevant i preocupant és que, en parlar de pensions (vegeu el recentment renovat Pacte de Toledo), gairebé sempre el territori de vulnerabilitat social de les pensions pobres sol col·locar-se en un angle mort. L'assumpte no és balder. En aquesta crisi social coronavírica, aquestes pensions pobres difícilment podran ser –tampoc no ho van ser en l'anterior crisi– sustentadores de vides decents. A més a més, en contrast amb les riques i molt riques, constitueixen tot un exemple de les grans desigualtats existents en les nostres societats.

Com que la pobresa d'algunes pensions és un component més del mix que fa que el risc de pobresa i/o exclusió social tingui un fort component hereditari, en l'abordatge de la solució a aquesta problemàtica el debat sobre una renda bàsica incondicional i universal es presenta com a ineludible.

Salaris i pobresa laboral (abans de la pandèmia)

 Publicat originalment a l’Ara Balears (21-11-2020)

L’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) publica cada mes de novembre l’informe intitulat Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. És una estadística fonamental -amb molta informació de les comunitats autònomes- per copsar el tarannà de la situació sociolaboral formal, a partir de les dades referides a percepcions salarials i de pensions de l’exercici fiscal precedent. Precisar que aquest informe de la hisenda espanyola permet l’anàlisi de la situació laboral formal no és balder, car el conjunt de dades prové de les retencions i liquidacions de l’IRPF i, per tant, tot allò que té a veure amb els treballs remunerats informalment són figues d’un altre paner.

Val a dir que les dades de 2019, publicades aquesta setmana, tenen una rellevància particular perquè, pel que fa a salaris -tema a què em referiré en aquestes línies-, són les de l’any d’abans de la pandèmia de la covid-19. Les grans xifres són les següents: a) El nombre de persones assalariades s’enfila fins a un total de 546.659, seguint la tendència alcista d’ençà que el 2012, amb 448.185, es registrà la xifra mínima. En aquests “vuit anys prodigiosos”, l’augment de la població illenca assalariada ha estat gairebé del 22%. b) Del total de persones assalariades el 2019, el 52% foren homes i el 48%, dones; els darrers anys no hi ha hagut gran variació en la paritària composició de la població assalariada illenca. c) El salari anual mitjà de 2019 se situà en 19.834 €. En la darrera dècada la percepció salarial anual mitjana illenca ha augmentat tot just a 1.690 € (un 9,3%). Si ho comparam amb les pujades de preus d’elements essencials per viure una vida digna, com ara tot el que està relacionat amb l’habitatge, és fàcil concloure que la pèrdua de capacitat adquisitiva del salari ha minvat força. d) Els homes cobraren un salari anual de 21.432 €, mentre que les dones només arribaren a cobrar-ne 18.104; és a dir, que la bretxa salarial de gènere, segons aquesta font, va ser del 15,5%. e) El salari més elevat (207.239 € de mitjana anual) el cobrà un selecte grup de 1.469 persones (el 0,02% de la població assalariada), el 82,5% de les quals eren homes i el 17,5%, dones. El fet que les dones siguin molt minoritàries en els grups de salaris més elevats corrobora que el sostre de vidre i el sòl enganxós illencs no són una metàfora irreal. f) Del total de persones assalariades, el 20% tenen nacionalitat estrangera i el seu salari és un 35% inferior al de les persones amb nacionalitat espanyola. g) Els baixos salaris fins als trenta-sis anys posa en relleu dos greus problemes socials: per una banda, la problematització entorn de l’emancipació de la gent jove i, per una altra banda, la freqüència de “males experiències inicials en el mercat laboral”, amb salaris mitjans anuals de 8.546 € per a la gent compresa en la franja de 18 a 25 anys.

I, tanmateix, allò que em sembla més interessant de tot plegat són les dades que ens permeten fer una aproximació quantitativa al fenomen de la pobresa laboral, posant algunes xifres al fenomen dels working poor o treballadors i treballadores pobres. Altrament dit, les dades de l’AEAT ens permeten explicar amb xifres la gran transformació del perfil de les persones que diàriament podem veure fent cua al cèntric convent dels caputxins de Palma, o a qualsevol altra entitat de caritat, o de les que són usuàries dels serveis socials públics. Efectivament, el perfil de les persones pobres i/o empobrides ha sofert un radical canvi en la darrera dècada: cada cop n’hi ha més que, malgrat tenir una ocupació i un salari, no se’n surten de patir carències materials més o menys severes. L’ocupació ha deixat de ser garantia d’integració social!

El panorama sobre aquesta nostrada pobresa laboral que dibuixen les dades de l’any passat publicades per l’AEAT és el següent: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, a 12.600 €, és de 192.509, el 35% del total (l’any anterior aquest percentatge era el 29%). 2) El punt més rellevant és, sens dubte, el pes important de la pobresa laboral extrema: un total de 87.445 persones (gairebé un 14% més que el 2018) no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional. 3) El salari mitjà anual de les persones amb percepcions salarials inferiors a la meitat del SMI va ser de 2.898 €, i el de les que no arribaren al SMI, de 9.712.

Aquesta és la realitat salarial de les Illes Balears que, abans de la pandèmia, ja presentava problemes de pobresa laboral, bretxes de gènere, discriminacions i grans diferències. Els efectes de la crisi econòmica, social i laboral com a conseqüència de la crisi sanitària de 2020 serà un ploure sobre aquest banyat.

L'hora de la Renda Bàsica Incondicional

Publicat originalment al Ara Balears (18-09-2020)

"Un fantasma recorre Europa...", van escriure Marx i Engels a mitjan segle dinou. Es referien, és clar, al comunisme. Ara mateix –ja ben entrat el segle XXI– pot dir-se que un altre fantasma recorre Europa: la proposta de Renda Bàsica Incondicional (RB). No hi ha racó europeu, i, fins i tot més enllà, en què no hi hagi activistes, gent de l'acadèmia o gent representativa dels sectors socials, culturals i de la intel·lectualitat que no defensin la immediata implantació d'una renda bàsica incondicional i universal. També hi ha, encara que s'ha de reconèixer que menys nombroses, persones defensores de la RB en l'àmbit de la política institucional. Fins i tot algunes amb altes responsabilitats de govern, com ara la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, que aquest passat mes de maig afirmà, sense embuts, que "ha arribat el moment de la Renda Bàsica Incondicional".

Aquest és el context en el qual el 15 d'abril de 2020 el Comitè Ciutadà Europeu per una Renda Bàsica Incondicional va lliurar a la Comissió Europea una proposta d'Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per a la implantació d'una renda bàsica incondicional a tots els estats de la Unió Europea que el pròxim 25 de setembre iniciarà la recollida de signatures (ho podreu fer aquí) perquè, si en un any recull un mínim d'un milió de signatures de suport, pugui ser debatuda, i tant de bo, aprovada en el Parlament Europeu.

A molts indrets europeus el debat de la necessitat (superació per ineficàcia de les polítiques de rendes mínimes condicionades) i de la viabilitat social, política i financera (experiments realitzats que no han confirmat cap dels 'argument' en contra de la RB, cultura de fiscalitat relativament progressiva, etc.) està molt més madur que no per aquestes contrades, on, malauradament, encara hem de debatre la ineficàcia per erradicar el risc de pobresa i exclusió social d'una part important de la població d'antigalles com l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, dit sia de passada, no ha superat ni la prova d'una tramitació administrativa en uns moments en què, a causa de la crisi social derivada del covid-19, hi ha una urgència social mai vista. Les persones severament pobres no han estat 'auxiliades' amb rapidesa per aquesta nova prestació estatal. Encara sort que la Renda Social Garantida de les Illes Balears –que és complementària a l'IMV, i, com aquest, només rescata les persones (millor dit, les famílies) que estan a la "unitat de cures intensives de la pobresa i/exclusió social"– amb més rodatge en la tramitació administrativa, ha evitat que el drama fos de major magnitud.

Enmig de la pandèmia del coronavirus, la Iniciativa Ciutadana Europea per una RB, i el debat al seu entorn, és especialment oportuna. Permetrà debatre sobre les polítiques postpandèmiques desitjables i sobre les preventives per a les provables pandèmies a venir. La qüestió rau en si per fer front als reptes del segle XXI (inevitable transició ecosocial; la quarta revolució industrial, és a dir, la robotització i digitalització; l'escreix de concentració de la riquesa –l'1% de la població més rica ja acumula el 45% del total de la riquesa mundial, mentre que 1.300 milions d'éssers humans viuen en la més absoluta pobresa–; democràcies amb impuls igualitari per barrar el pas a l'extrema dreta i el feixisme...) basta mantenir les lògiques de les polítiques posteriors a la Segona Guerra Mundial de "plena ocupació" i "estat del benestar" que, val a dir-ho, foren incorporades amb retard als estats del sud d'Europa, i varen ser fortament afeblides per l'austericidi durant la crisi del 2008, o cal passar d'un 'estat reparador' a un 'estat emancipador'.

Sens dubte la RB, és a dir, una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, complementària als altres drets universals i incondicionals, com ara la salut i l'educació (i als que ho haurien de ser de debò, com ara habitatge, promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència), té un clar contingut emancipador en tant que garanteix el dret incondicional per excel·lència: l'existència material que garanteix la llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats. La RB és una peça clau d'una política redistributiva de la riquesa existent, ja que cal inserir-la en la lògica del moviment global per la justícia fiscal. Altrament dit, en ser finançada mitjançant una fiscalitat veritablement progressiva, amb la RB la població molt rica hi perd molt, la rica hi perd, la no estrictament rica hi empata, i els qui hi guanyen són els segments de la població amb risc de precarització i els ja precaritzats.

Els temps ja han canviat, les crisis són sistèmiques, i el que és temerari és negar-se a canvis sistèmics, entre ells la RB. Sembla escaient recordar un clàssic sovint mal llegit i pitjor interpretat, John Maynard Keynes, que considerava molt perjudicial "el pensament dels reaccionaris, que consideren tan precari l'equilibri de la nostra vida econòmica i social que pensen que no hem de córrer el risc d'experimentar".

 

Voler la Renda Bàsica ens cal...

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-08-2020)

La crisi de la covid-19 i les seves derivades en crisi sanitària, econòmica, laboral, social, política, ecològica, humanitària, educativa, geopolítica (pel que fa a la vacuna), democràtica... provoquen una situació sociològica de gravíssima incertesa. Aquesta percepció social d’un incert futur té bases objectives, com ara les inseguretats sociolaborals d’una bona part de la societat.

I, tanmateix, malgrat les incerteses, hi ha també certeses corroborades per la ciència, l’expertesa i l’experiència empírica. Una d’aquestes certeses és el fracàs dels subsidis condicionats per a erradicar la pobresa, foragitar de les societats el risc de pobresa o impulsar la reducció de les desigualtats. La majoria de la literatura científica així ho corrobora. Però, més enllà del que diguin l’acadèmia i el pensament crític d’arreu sobre les anomenades rendes mínimes condicionades o 4P (Pobres Programes per a Persones Pobres), crida l’atenció l’absència de dades de quantes persones beneficiàries de qualsevol modalitat de 4P han superat la situació de pobresa, de risc d’exclusió social, els ha significat, en definitiva, una segona oportunitat per a engegar un projecte de vida que, en absència de mancances materials greus, valgui la pena ser viscuda. La proclamada transparència no arriba a tant com per presentar aquesta informació que, de segur, certificaria unes polítiques benintencionades i caritatives, però estructuralment fracassades en termes de justícia i cohesió social. Les coses són com són i, a vegades, la sinceritat política ho ha reconegut. A tall d’exemple, la consellera Fina Santiago, en una compareixença parlamentària del 8 de novembre de 2017 en contestació als grups de l’oposició, afirmava: “Vostès mai no ens hauran sentit ni a mi ni a cap membre de l’equip de la Conselleria de Serveis Socials que la renda social [la Renda Social Garantida (Resoga) de Balears] servirà per no ser pobre ...”.

No cal sorprendre’s, doncs, del fracàs de l’Ingrés Mínim Vital (només un 19% de les sol·licituds s’han analitzat – ARA Balears de 22-08-2020–). L’IMV és una pobra i insuficient -462€/al mes prestació estatal (d’un disseny similar –i complementària– a la nostrada Resoga); amb un pressupost minso per atendre la magnitud de la tragèdia social ocasionada per la pandèmia coronavírica; i en temps de simplificacions administratives i “declaracions de responsabilitats” pel capital, amb un caramull de condicionants i dificultats de tramitació que aborronen. S’imposà la màxima neoliberal segons la qual “ser pobre és sospitós de ser amant del frau i, fins i tot, del delicte”.

En definitiva, parafrasejant el vers del gran Marià Villangómez, voler la Renda Bàsica (una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, universal, incondicional, suficient, individual, i complementària dels altres instruments de l’estat del benestar) ens cal, i no que mori el desig d’una societat de persones que, en tenir el dret a l’existència material garantit, són de debò lliures.

El "no nos metamos en eso" de Rajoy i la Vaga Feminista

Tinc la plena convicció que el president del Govern del Regne d'Espanya, Mariano Rajoy, va ser molt sincer quan, referint-se al principi de "a igual treball, igual salari", digué allò de "no nos metamos en eso".  A més de sinceritat, aquestes paraules de Rajoy traspuaven coherència amb les polítiques aplicades en el temps que fa que governa, unes polítiques que tenen la següent lògica: els poders públics estatals no han de ficar-se en la reducció de la bretxa salarial entre homes i dones.

Encara tinc més ferma la convicció que les disculpes són únicament formals. Si es vol retractar de debò, no li queda més remei que modificar les decisions que tenen a veure amb la bretxa de gènere en la renda. Tinguin per segur que, en la situació de desigualtat actual, tenen molt a veure amb aquesta bretxa les polítiques aplicades pels governs de Rajoy, com, per exemple, la Reforma Laboral de 2012, els Pressupostos Generals de l'Estat, la política fiscal, la inexistència de Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció, els nuls incentius perquè els homes es responsabilitzin dels treballs de cures no remunerats, etc.

Aquesta política activa pro desigualtat es tradueix en el fet que, posem per cas, a les Illes Balears, segons les últimes dades de l'Agència Tributària disponibles (2016), la bretxa salarial és del 21,4% (salari mitjà dels homes de 19.382 €/any, salari mitjà de les dones 15.967 €/any); o en el fet que, mentre que hi ha un impressionant percentatge d'homes –28%– que tenen un salari inferior al Salari Mínim, el percentatge de dones en aquesta situació és un intolerable 33%. Tot plegat té molt a veure amb el fet que el treball remunerat a temps parcial és molt majoritàriament femení i no desitjat. La taxa mitjana d'aquesta parcialitat el 2017 va ser, segons l'EPA, d’un 20% per a les dones i no va arribar a un 8% per als homes.

Però, en matèria laboral, hi ha almenys dos factors més que incideixen en la desigualtat salarial entre dones i homes: l'anomenat 'sostre de cristall', és a dir, la limitació velada per a l'ascens laboral de les dones a l'interior de les empreses, i el 'sòl enganxós' que, com és sabut, es refereix a com les tasques de cura i vida familiar, a les quals se segueix relegant les dones, dificulten llurs carreres professionals i/o laborals.

Precisament, aquesta setmana el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social ha publicat les dades relatives a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat, i per excedències per a la cura de fills i filles i familiars que es van tramitar durant tot l'any 2017. Quines són les dades més rellevants a les Illes Balears? Doncs les següents: s'han tramitat un total de 6.961 prestacions per a permisos de maternitat. D'aquest total de permisos per maternitat (descomptats els que són per adopció i acolliment), només un 0,8% són compartits, és a dir, la participació del pare és gairebé simbòlica. Pel que fa als permisos de paternitat, se n'han tramitats 6.418. Si comparem el total de permisos per maternitat, abans esmentat, amb el total de permisos de paternitat, ens adonem que gairebé un de cada deu pares no fa ús d'aquest dret, i, potser caldrà dir, obligació amb els seus fills acabats de néixer. Per acabar d'arrodonir la informació, s'ha de fer esment de les excedències per cures de familiars: del total de 1.359 prestacions tramitades a les Illes Balears el 2017 per aquestes excedències, el 88% són per a dones!

A més d'aquests assumptes, més o menys coneguts, cal posar molta atenció en un altre, del qual l'economia feminista fa temps que en parla, i que és clau: la política fiscal. En aquest sentit, cal felicitar-se per la recent publicació de l'informe 'La fiscalidad en España desde una perspectiva de género', que analitza l'impacte diferencial del sistema fiscal espanyol sobre les dones i els homes. És a dir, si no en tinguéssim prou amb la bretxa salarial de gènere, i la bretxa de pobresa –de la qual, per no allargar més aquesta reflexió, en parlarem en una altra ocasió– hi hem d'afegir la bretxa fiscal de gènere!

Ras i curt: la bretxa salarial no desapareixerà sense la derogació de la Reforma Laboral de Rajoy; el 'sostre de vidre' no es trencarà de debò sense una llei de quotes; el 'sòl enganxós' no ho deixarà de ser sense una Llei de Permisos Iguals i Intransferibles; i no es posarà fi a la bretxa fiscal si no es canvia la política fiscal de Rajoy.

Agradi o no agradi a Mariano Rajoy, sigui sincera o no ho sigui la seva rectificació, el president espanyol s’haurà de preocupar i ocupar d’aquests assumptes, perquè, entre d’altres accions, el pròxim 8 de març s'ha convocat una Vaga Feminista (@vagafeminista8M) que va prenent cos i embranzida.

Publicat a l’Ara Balears (01/02/2018)

Capitalisme canalla

Manllev aquest títol del llibre -així titulat- de César Rendueles. L'expressió canalla s'empra, doncs, segons la primera accepció del diccionari, que fa referència a "gent dolenta menyspreable". Per tant, res té a veure amb la forma col·loquial amb la qual, en algunes terres de parla catalana, es refereixen als infants. Manllev al professor de sociologia, investigador i escriptor el títol, i la següent idea: "El mercat lliure no és el resultat espontani d'un instint emprenedor innat en l'espècie humana. Fins a la modernitat, cap civilització ha estat tan idiota com per apostar la seva pròpia supervivència material a la ruleta comercial". Tots dos préstecs són per comentar un assumpte global, que té repercussions, com no podia ser d'altra manera, en un de local.

Un any més, coincidint amb l'inici del Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum, WEF), que cada any reuneix les elits mundials a la muntanya de Davos (Suïssa), Oxfam-Intermón ha presentat un informe que posa xifres a aquesta actitud canalla del capitalisme del segle XXI. En aquesta ocasió, l'informe porta el suggeridor títol de 'Premiar el treball, no la riquesa' i, com és habitual en les anàlisis d'aquesta organització no governamental, que treballa per eradicar la pobresa i la injustícia, les dades sobre la coexistència de la riquesa i la pobresa extremes són colpidores. Vegem-ne alguns exemples: L'any passat, el nombre de persones amb fortunes que superen els mil milions va assolir el seu màxim històric, amb un nou milmilionari cada dos dies. En aquest moment, hi ha 2.043 milmilionaris (en dòlars) a tot el món, nou de cada deu dels quals són homes. La riquesa d'aquests milmilionaris també va experimentar un enorme creixement que, poca broma!, bastaria per poder acabar amb l'extrema pobresa al món fins a set vegades. El 82% del creixement de la riquesa mundial durant l'últim any va parar a les mans de l'1% més ric, mentre que la del 50% més pobre de la població mundial no va augmentar gens ni mica. L'informe d'Oxfam-Intermón prossegueix afirmant que "per posar fi a l'actual crisi de desigualtat, és necessari que tots els treballadors i treballadores del món gaudeixin de salaris i treballs dignes. A tot el món, l'economia de l'1% més ric es construeix a costa de treballs mal pagats, sovint ocupats per dones, que reben salaris miserables sense que es respectin els seus drets fonamentals". I així segueix, i segueix com una torrentada de dades, cada una d'elles més feridores...

Però, a més d'aquesta anàlisi global, cal fer referència a l'informe per a Espanya -'Realitat o ficció? La recuperació econòmica, en mans d'una minoria'-, al qual, en properes col·laboracions en aquest espai, caldrà fer, necessàriament, més d'una referència. Avancem, no obstant això, que -en bastant sintonia amb el que, referit a l'àmbit insular, he escrit en la majoria de col·laboracions amb l'ARA Balears- Oxfam-Intermón sosté que "la desigualtat fa que la recuperació econòmica no arribi a totes les persones igual. En termes de renda, la recuperació ha afavorit 4 vegades més els més rics que els més pobres. Entre 2013 i 2015, 29 de cada 100 euros provinents del creixement econòmic van anar a parar al 10% amb rendes més altes, mentre que només 8 han acabat en mans del 10% més pobre", i que "l'element fonamental de la persistència d'aquesta desigualtat, tant al món com a Espanya, és el desigual repartiment en els guanys de l'activitat econòmica que persisteixen en mans dels amos de capital a costa de la precarització del mercat laboral, on els salaris i les condicions laborals cada vegada són pitjors".

És a dir, la desigualtat és el punt que marca l'actual etapa de superació de la recessió econòmica. Unes desigualtats que, en el cas de les Illes Balears, són especialment rellevants com a conseqüència d'unes polítiques de suposada lluita contra la crisi que s'han aplicat -i se segueixen aplicant- a una societat en la qual el sector hegemònic del seu model productiu, el turístic, si ha patit alguna crisi, ha estat una crisi de creixement de beneficis empresarials.

El cas és que aquí segueixen en vigor les reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012) que incentiven les desigualtats socials i que, alhora, permeten situacions tan extraordinàriament canalles com les del tancament de la planta embotelladora palmesana de Pepsi-Cola. Si la multinacional americana -com van fer abans Coca-Cola, Bimbo, etc.- clausura les seves instal·lacions a Mallorca, i acomiada la plantilla, no és perquè el negoci no els funcioni. Ans al contrari, els funciona força bé i, per tant, no existeixen raons econòmiques per a un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). Tant se val, les raons al·legades són de "reorganització productiva", que, en el capitalisme canalla actual, és un eufemisme en comptes de dir clarament que el motiu és que la riquesa dels directius de PepsiCo ha de seguir creixent.

Definitivament, el d'ara és un capitalisme canalla, altrament dit, turbocapitalisme, i/o capitalisme sense complexos. Ha passat a la història aquell capitalisme que associava democràcia amb impuls igualitari, o en el que les autoritats democràtiques tenien capacitat formal d'intervenció en els ERO i, així, defensar l'interès general de frenar la mortalitat empresarial, que solament es justifica per l'ànim d'enriquiment insaciable del capital.

Serem, parafrasejant l'esmentat César Rendueles, tan idiotes com per apostar la nostra pròpia supervivència material a la ruleta del comerç global del capitalisme canalla? Hi estarem atents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (25/01/2018)

Palma precària

A tocar la festa gran de la Ciutat de Palma, no puc estar-me d'escriure unes línies sobre la Palma laboralment precària. Per això faré dues coses: d'una banda, polemitzar amb la regidora de Turisme, Comerç i Treball, Joana Maria Adrover; i, d'altra banda, oferir als lectors i lectores algunes dades oficials sobre la magnitud de la temporalitat laboral a Palma que, incomprensiblement, no són, a parer meu, suficientment conegudes.

Comencem per això últim, les dades: En els últims 10 anys, del total de contractes registrats, tant en el conjunt de les Illes Balears com a Palma, més del 85% han estat temporals. Si comparam aquest percentatge de temporalitat del recentment finalitzat any 2017 amb el de 2012 –any de l'entrada en vigor de l'última reforma laboral–, observarem que el percentatge de Palma es manté en el 86%, mentre que el del conjunt insular descendeix dos punts (del 87% al 85%). Primera conclusió: el mercat laboral palmesà és una mica més temporal que el de les Illes Balears.

Però això no és el determinant per poder parlar d'una Palma precària. El quid de la qüestió està en el creixement impressionant de la temporalitat de curta i molt curta durada. Segons les dades proporcionades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), resulta que, en el període 2010-2017, en el qual s'han decretat les dues últimes reformes laborals, els contractes temporals de menys d'un mes de durada han crescut un 94% (dels 29.661 de 2010 als 57.552 de 2017). Sent això greu, cal afegir el més feridor: els contractes de fins a 15 dies de durada s'han més que duplicat (24.727 fa vuit anys, 51.688 el proppassat 2017). Per acabar d'arrodonir aquesta succinta radiografia de la temporalitat laboral palmesana de molt curta durada, diguem que el nombre dels contractes d'1 a 5 dies de durada s'ha disparat –gairebé s'ha triplicat– en passar de 17.690 el 2010 a 43.085 el 2017. Amb aquesta volatilitat en l'entrada i sortida del mercat laboral de Palma, no és estrany que el registre d'afiliacions a la Seguretat Social bati rècords de registres administratius, que res o poc tenen a veure amb la creació neta d'ocupacions.

I ara polemitzarem amb el discurs oficial de l'Ajuntament de Palma en matèria de situació laboral. Val a dir que el discurs de la citada regidora palmesana, responsable d'aquest àmbit, és, des de l'inici de legislatura, el mateix: Segons ella, mes rere mes creix l'ocupació i l'atur (el registrat) descendeix. És, sorprenentment, el mateix discurs sigui qui sigui qui ostenti la vara de comandament a Cort. Tant se val si és Mateo Isern, José Hila o Antoni Noguera. No hi ha cap matís. Zero referència a la temporalitat contractual que les dades abans exposades palesen. Zero reconeixement al fet que, en bona part, l'augment de l'ocupació a Palma és conseqüència del parany estadístic d'equiparar altes d'afiliacions a la Seguretat Social amb ocupacions creades, i que el descens de l'atur registrat s'ha d'associar a l'augment de "l'atur desanimat", i a l'augment de les "subocupacions". És a dir, a Palma la desocupació registrada descendeix, entre altres coses, perquè, en paraules de Yanis Varufakis, "molts treballs precaris i mal pagats es van crear per reemplaçar treballs millor pagats i a temps complet. El que és, en altres paraules, una catàstrofe per al treball assalariat ha estat celebrat com a recuperació econòmica. En realitat, la crisi s'està fent més profunda, més tòxica, més permanent".

Per tant, contràriament al manifestat per la regidora Joana Maria Adrover, en afirmar que "aquestes dades mostren una evolució molt positiva del mercat laboral a Ciutat, i demostren que Palma continua sent la locomotora de l'economia balear", seria més cert afirmar que aquestes dades mostren una evolució molt positiva de la precarietat del mercat laboral a Ciutat, i demostren que Palma va en la mateixa direcció que la locomotora de la temporalitat i la precarietat laboral de l'economia balear. No estaria de més una mica d'empatia amb el precariat palmesà!

Una Palma que, segons Exceltur, està entre les ciutats amb major pressió turística requereix una anàlisi del seu mercat laboral i del seu grau d'inserció (no és el mateix un mercat laboral inclusiu que un de dinàmic en la generació de pobresa laboral) bastant més complex que el que fa l'Ajuntament de Ciutat. Si el llenguatge és clau a l'hora d'analitzar la situació laboral de les Illes Balears, en el cas de Palma l'encara ho és més. Dit sense embuts: seria motiu de celebració que el creixement de l'ocupació a Palma es produís en un context de menor turistització, de derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, d'inexistència d'explotació laboral, i de pobresa laboral zero. Al cap i a la fi, la pregunta clau –mal governant és el que no es fa preguntes– si les coses van tan bé, per què s'ha de modificar el model productiu, i derogar la legislació laboral d'excepció instigada pels causants de la crisi-estafa?

Palma estimada no pot ser una Palma precària. Acab amb un "Visca Sant Sebastià!" perquè també és la festa del precariat palmesà.

Publicat originalment a l’Ara Balears (18/01/2018)

Precarietat laboral: vius i ungles amb el llenguatge!

Hi ha un marc mental de les esquerres nostrades diferent del de les dretes per analitzar el que s'anomena mercat laboral? Al meu entendre no està prou clara l'existència d'un marc mental clarament diferenciat en aquest àmbit transcendental per a la vida de les persones. Si fos així, i seguint George Lakoff i el seu ‘No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític’, els i les progressistes no haurien d'utilitzar el mateix llenguatge en les anàlisis de la situació del treball remunerat. I manco ho haurien de fer en aquesta fase en la qual sembla consolidar-se la superació de la recessió econòmica, alhora que es manté una aguda crisi de l'ocupació com a garantia d'integració social i de no perpetuació dels riscos de pobresa i/o exclusió social.

Vet aquí un exemple recent del que vull dir: El passat 3 de gener es van publicar les dades d'atur registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social corresponents al mes de desembre del 2017. El Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social publicà dues notes informatives amb els següents titulars: "L'any 2017 finalitza amb el menor nombre d'aturats dels últims vuit anys", i "L'afiliació mitjana anual creix en 611.146 persones, el millor resultat d'un mes de desembre des de 2005". Per la seva banda, el titular de la nota oficial del Govern de les Illes Balears va ser el següent: "L'any 2017 tanca amb el nivell d'ocupació més elevat des de la crisi econòmica". Com poden observar, malgrat que són missatges de governs de signe diferent (un del PP, i l'altre de PSOE-MÉS amb suport de PODEMOS), la semblança és més que evident.

L'èmfasi d'ambdós és sobre unes suposades millores en els aspectes quantitatius, però tots dos es resisteixen a introduir en els seus missatges que és possible que el que realment creixi sigui la subocupació (ocupacions molt precàries). Els dos governs emfasitzen el creixement del nombre mitjà d'afiliacions a la Seguretat Social, però res diuen sobre les notes metodològiques del registre administratiu de la Seguretat Social, en les quals es diu que "ha d'indicar-se que el nombre d'afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com situacions de cotització tingui". És més que plausible que el creixement del nombre de contractes de molt curta durada (1-5 dies) resulti determinant en la ‘millora’ d'aquestes dades d'afiliacions. A més, les notes informatives esmentades obvien parlar de "l'atur desanimat", és a dir, la gent que davant la manifestament millorable capacitat d'oferir treballs dels serveis públics d'ocupació (el SOIB a casa nostra), i de la dramàtica desprotecció per desocupació, no s'inscriu en demanda d'ocupació, i, a més a més, oculta que els Fixos Discontinus en desocupació no computen com a aturats registrats. En definitiva, són extraordinàriament antipedagògiques perquè el que interessa és el missatge segons el qual "les coses van bé". En aquest afany, el Govern del PP arriba a ocultar que la característica post-recessió econòmica del mercat laboral és la precarietat. El Govern del PSOE-MÉS+PODEMOS relativitza aquest aspecte parlant de "la millora de les xifres de qualitat de l'ocupació".

Fer ressaltar des de l'esquerra que la qualitat –a més de la quantitat– de l'ocupació millora amb la Reforma Laboral del PP en vigor és un disbarat de tal magnitud que converteix en absurda la reivindicació de la seva derogació. Des d'un àmbit no conservador –encara que estigui governant– no haurien de deixar de problematitzar-se les anàlisis del mercat laboral illenc que creix en pobresa laboral polièdrica (salari, prestació per desocupació, pensió). I, alhora, cal no abaixar la guàrdia davant alguns debats ideològics i estratègics que ja estan presents en l'àmbit del dret laboral, i, òbviament, en el clàssic conflicte capital-treball. Per exemple, la professora Amparo Serrano Pascual, al ‘Sociólogos contra el economicismo’ adverteix que "les transformacions operades en la regulació de l'ocupació [reformes laborals] corren paral·leles amb un procés de redefinició del significat del treball com a categoria central de l'ordenament social".

Cal, idò, un marc mental d'anàlisi de la situació sociolaboral propi d'un govern no conservador. I cal que utilitzi un llenguatge diferenciat dels neoliberals purs. No es pot, ni directament ni indirectament, normalitzar socialment la precarietat! Ni tan sols es pot fer en el llenguatge. Si es perd el marc propi, es perd el relat, i sense marc mental i relat no es transforma la realitat. Per tant: vius i ungles amb el llenguatge!

Publicat originalment a l’Ara Balears (11/01/2018 )

2018: Creixement econòmic, pors socials

Si fem cas a les previsions de les institucions autonòmiques, i d’altres 'influencers' econòmics illencs, l'any que acabem d'estrenar serà un bon any econòmic. Totes les previsions apunten a un creixement entorn del 3,5% del PIB. Lògicament –o, millor dit, contra tota lògica–, cap d'aquests influenciadors públics o privats assenyalen les limitacions del PIB per mesurar la qualitat del creixement econòmic. Hi ha creixements que provoquen morir d'èxit, i n'hi ha que s'aconsegueixen a força d'accelerar la injustícia social i ecològica.

És cert que aquesta relativitat o insuficiència del valor del PIB per mesurar l'estat real de la salut socioeconòmica i socioambiental no és una novetat. El punt nou és que, des de l'esclat el 2007-2008 de la crisi-estafa, l'evolució del PIB serveix molt poc per dissipar les percepcions socials d'incertesa de la majoria de la ciutadania. Per més que el PIB creixi, el 2018 no deixarem d'estar instal·lats en la societat amb pors, és a dir, en la situació que Tony Judt va anomenar el 2010, poc abans de deixar-nos, "nova era del temor".

Prenguem com a exemple la pujada del salari mínim, que ha quedat fixat en 14 pagues mensuals de 736 € per al 2018, i amb unes pujades per al 2019 i per al 2020 que el situaran en 850 €. Tot i que aquesta decisió és, a parer meu, insuficient perquè relega 'ad calendas graecas' situar-ho a 1.000 €/mes, i complir així amb la Carta Social Europea que estableix que aquest salari mínim ha de ser equivalent al 60% del salari mitjà, aquesta podria haver estat una notícia positiva per alleujar incerteses i temors. Però el missatge 'esperançador' queda aigualit en condicionar les pujades de 2019 i 2010 al fet que es registri cada any un creixement del PIB real superior al 2,5%, i un augment de l'afiliació mitjana a la Seguretat Social superior a les 450.000 persones. Res és, doncs, segur. Es persisteix en la incertesa i es consolida el que el sociòleg alemany Heinz Bude defineix en el seu últim llibre com la "societat de la por".

Em tem que les 'bones' previsions de creixement del PIB balear poc alleugeriran la motxilla d'incerteses, pors, temors i precarietats vitals d'una bona part de la societat illenca. Si els citats 'influencers' econòmics volguessin influir per alleugerir tal motxilla de pors i temors socials, els seria útil llegir un llibre recentment publicat –acuradament editat per Debat, i amb exquisides il·lustracions de Miriam Sugranyes– en el qual es reedita el cèlebre article de 1983, signat per l'enyorat José Luis Sampedro, intrigantment titulat 'El reloj, el gato y Madagascar'. El professor Sampedro reivindica l'economia com a ciència social, amb algunes estirades d'orelles a aquests prescriptors tan entusiàstics del PIB. Vegin-ne un exemple: "... l'error d'aquests economistes consisteix a voler estudiar la realitat social amb instruments conceptuals únicament aptes per analitzar sistemes mecànics [el rellotge], i, només en certa mesura, els biològics [el moix]".

Seguint a José Luis Sampedro, per analitzar i, consegüentment, fer previsions de com afecta l'evolució de l'economia en el Madagascar del títol del citat article, fan falta altres indicadors. Si parlam de les Illes Balears, bé estan les previsions optimistes de PIB, però quines són les previsions sobre, posem per cas, els següents àmbits: a) Pressupostos familiars (la temporalitat extrema i la parcialitat no desitjada continuaran minvant els salaris reals?, continuarà caient la protecció per desocupació?, les famílies empobrides continuaran sent les que més paguen a Europa per serveis bàsics necessaris per dur una vida amb uns mínims de dignitat?...); b) Reducció de desigualtats (es reduirà el 'gap' entre salari màxim i mínim i la bretxa salarial per gènere?, continuaran aguditzant-se les carències materials severes, atès que l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM) no es revaloritzarà?, hi ha alguna previsió de derogació de la Reforma Laboral de 2012?...); c) Capacitat de debò d'emancipació de la gent jove (continuarà proliferant el frau dels becaris i dels falsos autònoms, emmascarats en suposats emprenedors?, millorarà l'eficàcia del programa de Garantia Juvenil?...); d) Millora de la justícia social (veurem complir alguna de les reivindicacions de les Kellys?, milloraran les pensions?...).

En qualsevol cas, feliç 2018, perquè –com ens recorda José Luis Sampedro en l'últim paràgraf de l'article esmentat– Neruda ens cantà "no es hacia abajo ni hacia atrás la vida".

Publicat originalment a l’Ara Balears (04/01/2018) 

Visca la terra, mori el mal govern!

L'INE va publicar el passat 15 de desembre una d'aquestes estadístiques a les quals –supòs que excepte en àmbits estrictament lligats al sector agrícola i ramader– se sol prestar poca atenció. I, no obstant això, sense que tingui (ni hagi tingut) cap relació professional amb el sector primari insular, és una de les informacions estadístiques que, des de fa alguns anys, seguesc amb especial interès. Hi ha molts debats (entre d'altres, els de sobirania alimentària, alimentació saludable i ecològica, propietat de la terra, preservació del territori, manteniment d'oficis i tradicions, generació d'ocupació, els mal anomenats acords de lliure comerç, com el CETA o el TTIP, etc.) associats a la situació de les nostres explotacions agrícoles. Paga, idò, la pena fer un esforç per analitzar la informació, almenys la més rellevant, que ofereix l'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles.

Però, abans d'avançar, convé tenir en compte tres qüestions: a) Les dades de l'esmentada enquesta de l'INE es refereixen a l'any agrícola 2016, és a dir, a la campanya compresa entre l'1 d'octubre del 2015 i el 30 de setembre del 2016, excepte per a la ramaderia, per a la qual la data de referència és el dia 30 de setembre del 2016; b) S'entén que una explotació agrícola és "una unitat tècnica econòmica de la qual s'obtenen productes agraris i/o ramaders sota la responsabilitat d'un titular. Aquesta unitat es caracteritza per la utilització en comú de la mà d'obra i dels mitjans de producció: maquinària, terres, edificis, abonament, etc."; c) L'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles és una enquesta estructural, que es publica de manera no periòdica.

Val a dir que, tot i que pel que fa a l'ocupació assalariada és millor, en la meva opinió, consultar altres fonts, com ara l'EPA, l'Enquesta sobre l'Estructura de les Explotacions Agrícoles ofereix molta informació, per la qual cosa no queda més remei que fer-ne fer una tria. La meva és la següent:

I) El nombre d'explotacions amb superfície agrícola utilitzada (SAU) el 2016 va ser de 10.037, amb un total de 240.426 d'hectàrees, mentre que deu anys abans el nombre d'aquestes explotacions havia estat de 13.170, amb una superfície de total 314.278 hectàrees. És a dir, en un decenni s'ha perdut un 24% d'explotacions, i més d'un 23% de superfície agrícola utilitzada.

II) El 2016, el total de titulars (persones físiques i caps d'explotació) d'explotacions amb SAU van ser 17.007. Una dècada abans havien estat 22.558, és a dir, un 24,6% més. Continua augmentant l'envelliment d'aquestes persones, car en el 2007 les majors de 60 anys eren un 58% del total, i el 2016 ja en representaven el 64%. Tot i que es manté una gran masculinització, s'observa un cert augment de la presència femenina (28% el 2007, i 32% el 2016).

III) Una de les poques dades positives és la que fa referència a la producció ecològica: En el període 2007-2016 el nombre d'explotacions creix un 164% (de 128 a 338), i el nombre d'hectàrees dedicades a aquesta producció ecològica ho fa un 74% (de 5.898 a 10.284). Però el seu pes continua sent molt petit sobre el total del sector.

Aquestes tres dades –insistesc que a l'enquesta de l'INE n'hi ha moltíssimes més– em permeten acabar el darrer article de l'any a l'Ara Balears amb l'esbós d'algunes idees per, si més no, discutir-ne: Es pot parlar de modernitat i de país cohesionat i sostenible sense major i millor ús agrícola i ramader de la terra? Cal (o no?) qüestionar de debò que el xaleterisme i la turistització del camp és qualsevol cosa manco progrés? Com que aquestes coses de la terra tenen a veure amb el model de país, i som a tocar la Diada de Mallorca del 31 de desembre: Visca la terra, mori el mal govern!

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-XII-2017)

Contra la corrupció: També, salari màxim

La corrupció política i econòmica és un gravíssim tumor cancerós per a la democràcia. Un càncer amb una metàstasi molt estesa i complexa que, entre altres, autors i autores com Roberto Velasco o Loretta Napoleoni expliquen en els seus respectius llibres, 'Les clavegueres de l'economia', i 'La mordassa. Les veritables raons de la crisi econòmica'. Són, per a mi, dos textos fonamentals per entendre, sense apriorismes ideològics, la golafreria de l'actual capitalisme globalitzat.

Per tant, benvinguda sigui qualsevol iniciativa per fer front a aquesta xacra de la corrupció, i de les altres manifestacions d'aquesta golafreria, que van des de qualsevol manifestació de corrupció fins a l'oligopolitització de les agències mundials de qualificació financera, passant, entre d'altres, per fenòmens com els que Velasco desgrana en el seu llibre, abans esmentat: economia submergida (font de força casos d'explotació laboral), economia del narcotràfic, blanqueig de capitals, economia de la prostitució, finançament del terrorisme (del que Loretta Napoleoni té una àmplia i imprescindible bibliografia), comerç infame (tràfic de persones, tràfic d'òrgans i tràfic il·legal d'armes), evasió fiscal, estafes, paradisos fiscals i casos d'opacitat en els mercats de valors.

Dit això, una de les decisions a aplaudir d'aquests més de dos anys i mig de legislatura dels Acords pel Canvi ha estat l'aprovació de la Llei 16/2016, de 9 de desembre, de creació de l'Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció a les Illes Balears. Encara que crec que és un nanoinstrument per lluitar contra el megafenomen del capitalisme de la corrupció, insistesc, 'chapeau' per la iniciativa. Però –ai els perons, malauradament tan freqüents en aquesta legislatura!–, no tinc per segur que la seva posada en funcionament no burocratitzi més la persecució de la corrupció. I, la segona cosa, i més important, però: sense embuts, una de les decisions, per dir-ho suaument, més incomprensibles, de les forces polítiques que donen suport als Acords pel Canvi ha estat, sens dubte, l'assignació d'un salari de 95.000 euros anuals al director d'aquesta oficina. Aquesta és una mala decisió que pot restar potencialitat al nou organisme autonòmic. Per què? Doncs perquè "les accions que pretenen lluitar contra la corrupció han de tenir també en compte la percepció que la societat té respecte a la seva major o menor gravetat, perquè el judici moral pot canviar..." (Roberto Velasco, ja citat).

En aquest sentit, no és gens exemplaritzant aquesta assignació salarial. Més que ajudar a una positiva percepció de la societat illenca envers les nostres institucions en la lluita contra la corrupció, pot tenir l'efecte contrari. Personalment, pens que ajuda a generar indignació social davant les diferències abismals que denunciava Oxfam Intermón en el seu últim informe publicat, i en el qual es constata que "s'amplia la bretxa [de la població assalariada] entre el 10% que més guanya i el 10% que guanya menys". És cert que aquest informe d'Oxfam Intermón fa referència a les empreses de l'IBEX-35, però, tanmateix, són unes diferències que, si fa no fa, són extrapolables a la resta de persones assalariades. I, en qualsevol cas, quina serà la diferència salarial entre el director de l'Oficina Anticorrupció i la persona que menys cobri d'aquesta oficina? Pot ser d'escàndol, fins i tot més gran que la que hi ha a les empreses de l'IBEX-35!

Diuen que no hi ha mal que per bé no véngui. Tant de bo aquest cas serveixi per estendre socialment i políticament el debat sobre la conveniència d'una regulació sobre el salari màxim. Aquest debat sobre un topall legal de la retribució que pot percebre algú pel seu treball remunerat, ja sigui un CEO, un executiu, inversor, buròcrata o representant polític, és absolutament necessari i urgent, entre altres coses perquè la persona que ha de dirigir un organisme autonòmic de lluita contra la corrupció no hauria de poder cobrar un salari de més de nou vegades el Salari Mínim establert legalment per als seus conciutadans. O és que hi ha por de parlar de debò de les desigualtats? Sense por: lluitar contra les descomunals desigualtats és també lluitar contra la corrupció.

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 21-XII-2017)

Abandonament escolar i empobriment

El fracàs i l’abandonament escolar és un assumpte complex i polièdric. Hi ha abundant literatura que il·lustra aquesta complexitat, i una multitud de factors que influeixen en aquest fenomen. Simplificant molt, m'atreviria a dir que els autors i les autores es divideixen en dos grans grups: per una banda, els que emfasitzen com a causa l'especialitat productiva d'una determinada comunitat humana, i la dinàmica del mercat laboral associada a tal especialitat; i, per una altra, els que posen l'èmfasi en la problemàtica del mateix sistema educatiu. I, tanmateix, hi ha bastantes passarel·les entre tots dos enfocaments en concloure que "el risc de fracàs i d'abandonament escolar no es distribueix de forma aleatòria entre la població. Ans al contrari, són precisament els nois de baix estatus socioeconòmic i cultural i d'origen migratori els que, de forma sistemàtica, estan sobrerepresentats en les estadístiques de fracàs i abandonament escolar". Aquesta conclusió de l'informe de la Fundació Jaume Bofill, signat per la professora del Departament de Sociologia de la UAB Aina Tarabini, sota el títol "L'escola no és per a tu: el rol dels centres educatius en l'abandonament escolar", m'ha plantejat els següents dubtes en relació a aquesta problemàtica a les Illes Balears:

A casa nostra s'ha convertit en, gairebé, una veritat absoluta que la causa principal de l'alta taxa d'abandonament escolar primerenc -el 26,7% de mitjana en els tres primers trimestres d'enguany, i un percentatge molt similar en els dos anys anteriors- és la facilitat que té la joventut per incorporar-se a un mercat laboral que requereix poca formació. Però, per ventura, aquesta facilitat que té -i històricament ha tingut- la nostra joventut per incorporar-se a llocs de treball amb baixos requeriments formatius, posem per cas a sectors com ara la construcció o l’hostaleria, no va associada a la necessitat pels factors socioeconòmics de les respectives famílies? Altrament dit: és una primerenca incorporació al treball remunerat voluntària o induïda? En el cas de la ciutat de Barcelona hi ha estudis que indiquen que l'abandonament i el fracàs escolar té la seva primera i més important causa en la pobresa de les famílies, i, de fet, la taxa de fracàs escolar dels barris de menor renda multiplica fins per vuit la dels barris dels districtes rics. No seria molt interessant saber si aquesta situació es dona a Palma i a la resta de ciutats i pobles de les Balears i les Pitiüses?

Un altre assumpte que es dona per sentenciat és que la problemàtica de l'abandonament escolar primerenc és una conseqüència de les carències del sistema educatiu. Però, potser, caldria ampliar el focus i investigar l'associació existent entre la taxa de risc de pobresa i d'exclusió social (el 19.1% el passat 2016 i entorn del 25% en el període 2008-2015) i l'abans citada taxa d'abandonament escolar primerenc. Val a dir que, on s'ha estudiat aquesta associació, les conclusions indiquen que existeix una estreta relació entre pobresa en la família dels joves i abandonament escolar prematur. D'altra banda, encara que no disposi de dades empíriques, intuesc que una societat en la qual la majoria de la població adulta té el saludable hàbit de participar en activitats formatives al llarg de la vida és una societat amb menor taxa d'abandonament escolar primerenc. En aquest sentit, paga la pena tenir en compte que, segons el recentment publicat avanç de resultats de l'Enquesta elaborada per l'INE sobre Participació de la Població Adulta en Activitats d'Aprenentatge de l'any 2016, del total de 754.319 persones illenques de 18 a 64 anys, només el 15.3% i el 36% va realitzar, respectivament, activitats d'educació formal i informal.

No fa massa temps, una recerca de FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) -una entitat lligada a Càrites-, després d'identificar diversos factors de caràcter estructural que participen del fenomen de la pobresa (el nivell d'estudis, la situació laboral, l'ocupació i la renda), arribava a la dramàtica conclusió que la pobresa s'hereta. Estem segurs i segures que la principal causa i conseqüència de l'abandonament- i del consegüent fracàs escolar- no és la transmissió intergeneracional de l'empobriment? Sigui com sigui, em sembla urgent acabar amb l'abandonament prematur d'una anàlisi més complexa i polièdrica del fenomen de l'abandonament escolar primerenc a casa nostra.

Publicat originalment a l’Ara Balears (14-XII-2017)

Pensions: L’hora dels voltors

Hi ha realment un problema de finançament del sistema públic de pensions? A l'Anuari del Treball de les Illes Balears 2016 el professor de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de Madrid, i membre d'Economistas frente a la crisis, Borja Suárez, escriu que, en qualsevol cas, "les actuals dificultats financeres res tenen a veure amb defectes de disseny –entesos aquí com a excessiva generositat– del sistema de Seguretat Social. Més aviat el desequilibri financer respon a la fortíssima destrucció d'ocupació provocada per la crisi econòmica i les receptes 'austericides' que han prioritzat la lluita contra el dèficit públic sobre la recuperació del mercat laboral. La millor prova de la naturalesa conjuntural d'aquests condicionants és que si ara tinguéssim el nivell d'afiliació i de salaris de 2008, la Seguretat Social gaudiria d'un folgat superàvit".

No puc estar més d'acord amb la idea que els veritables problemes de les pensions no són ni econòmics, ni demogràfics, són polítics. I, per tant, sí que és possible mantenir-ne i millorar-ne la  cistella de prestacions i posar fi a un ideològic reguitzell de retallades i, fins i tot, revertir-ne les més sagnants, com ara la reforma de 2013 que, entre altres coses, va eliminar la garantia de no pèrdua de la capacitat adquisitiva de les pensions ja reconegudes, i va introduir el retard de l'edat ordinària de jubilació, i la disminució de la quantia del valor de les futures pensions. Però, insensatament, no es va introduir cap modificació per a resoldre el problema estructural de la minva de la recaptació d’ingressos.

Resulta imprescindible recordar que els sistemes públics de pensions –d'ençà que Frances Perkins, secretària d'Estat de Treball amb el president Franklin D. Roosevelt, l'any 1935, creés el primer sistema modern de pensions– es van crear per combatre la pobresa i reduir la desigualtat, mitjançant polítiques econòmiques de distribució de rendes i de la solidaritat intergeneracional. Resulta escaient, idò, demanar-se si, amb l'actual turboneoliberalisme globalitzat i desfermat, aquests objectius són vigents i practicables. Alguns pensam, amb Josep Manel Busqueta, que "en la nova configuració capitalista no hi ha espai per a la distribució econòmica que garanteixi una societat amb drets de ciutadania" ('L'hora dels voltors. La crisi explicada a una societat estafada'. Edicions El Jonc. 2013). És en aquest context en el qual s'explica que els voltors dels plans privats de pensions planin sobre el sistema públic de la Seguretat Social.

En els darrers dies, a casa nostra ha sigut molt cridaner que un setmanari salmó d'un diari local de gran tiratge dediqués dues pàgines a informar de les dades de la nòmina de novembre del col·lectiu de persones pensionistes illenques, i que, tot seguit, en dediqués sis pàgines a la promoció directa i indirecta dels plans de pensions privats; o que un altre diari mallorquí donés veu a la demagògia –a col·lació de la pèssima gestió del Govern del PP, que gairebé ha escurat la guardiola de les pensions– d'analistes financers com Martín Huete, qui afirmava que el que cal és estalviar "tots els mesos i en trenta anys et jubilaràs milionari". Afirmacions com aquesta són força feridores si es tenen en compte la quantitat de famílies amb problemes per arribar a fi de mes, o la precarietat salarial de les primeres, segones, terceres, i... experiències laborals i/o professionals de la majoria de la gent jove. Com vol aquest predicador del darwinisme social que estalviï el jovent que té escassíssima capacitat material per emancipar-se?

I, tanmateix, el futur de les pensions públiques no està escrit. És possible –i desitjable– mantenir el sistema de repartiment millorant la "generositat", i garantint els objectius socials com a guia de la seva sostenibilitat. Em sembla cabdal que es contesti la següent qüestió: De què val únicament una sostenibilitat econòmica si el resultat és un sistema més de beneficència que no de cohesió social? És, com dic, rellevant, la contestació, perquè mantenir les retallades en diferit de la reforma de 2013 i, sobretot, introduir novament les tisores de retallar conduirà a un tipus de prestació de supervivència, i a un sistema cada pic manco equitatiu. Convé no oblidar que el sistema actual ja té un biaix força inequitatiu, com queda palesat, per exemple, a les dades de l'Agència Tributària de 2016, que recentment ens informaven que, del total (198.657) de persones pensionistes illenques –amb una pensió mitjana de 13.187 €/any–, el 34% no arriben a una pensió mitjana de 6.805 €/any, i l’11% ni tan sols supera una pensió mitjana anual de 1.862 €.

Val a dir que algunes propostes (OCDE, Banc d'Espanya, FUNCAS –el 'think tank' lligat a la banca–, etc.) emfatitzen com a "solució sostenible" la reducció de les pensions, amb un canvi de model en el qual la regla d'or sigui igualar la despesa als ingressos per cotitzacions i zero imposts. Per aquesta raó una altra dada important de casa nostra –i d'arreu del Regne d'Espanya– és la que fa referència a les recaptacions de cotitzacions que, malgrat l'augment del nombre de cotitzacions (que no vol dir que sigui sinònim d'augment de persones cotitzant), en el quadrienni 2013-2016, i fins a octubre d'enguany (informació disponible a la pàgina web de la Seguretat Social), està estancada. Però la tendència és clarament descendent si s'aplica la inflació d'aquest període. Per tant, en la lògica 'stricto sensu' neoliberal, la qualitat i l'abast protector del sistema públic de pensions han de tendir a la baixa.

Certament, el futur de les pensions públiques no està encara escrit. Si el que volem escriure és un futur de cohesió social i dignitat, cal retornar a polítiques redistributives de debò. En aquest sentit, és urgent augmentar els ingressos mitjançant, entre altres mesures, la derogació de la Reforma Laboral de 2012 (bones ocupacions garanteixen bones pensions), la reducció dràstica de les bonificacions per al foment de l'ocupació, la supressió del topall de les cotitzacions, l'augment significatiu del Salari Mínim, el finançament d’ algunes prestacions –pensions de viudetat i d'orfandat, per exemple– amb impostos, un major esforç en la lluita contra els fraus i l'economia submergida i, alhora, iniciar el debat sobre la contribució al pressupost de la Seguretat Social del conjunt de la recaptació impositiva.

Unes pensions dignes són possibles si es modifiquen les lògiques desposseïdores del capitalisme actual. En cas contrari, els voltors conqueriran un suculent negoci i faran realitat el que cantava el gran Guillem d'Efak:

“Sé que quan canteu

la vostra conquesta

direu que trobàreu

una terra buida

quan és al contrari:

buida la deixàreu”.

Publicat originalment a l’Ara Balears (7-XII-2017)

Cop d'ull a l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2017

Com cada mes de novembre, d'ençà de l'any 2005, s'acaba de publicar l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2017, elaborat per la Sotsdirecció General d'Estadística i Estudis de la Secretaria General Tècnica del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. La recopilació de dades estadístiques, procedents de diferents fonts, amb explotacions específiques per a aquesta publicació, i indicadors sintètics, és prou exhaustiva i abasta un ampli ventall de temàtiques de matriu cultural: evolució de l'ocupació, demografia empresarial, finançament i despesa pública, despeses del consum de les llars en béns i serveis, evolució de preus de determinats béns i serveis, propietat intel·lectual, comerç exterior, turisme, ensenyament, hàbits de la ciutadania, béns culturals, museus, biblioteques, llibres, arts escèniques i musicals, cinema i l'últim Compte Satèl·lit de la Cultura a Espanya disponible.

Som, per tant, davant una publicació de referència per fer qualsevol aproximació a l'anàlisi de l'estat de la situació de la cultura. És, fins i tot, prou útil per constatar que els assumptes taurins –que tenen el seu corresponent capítol en el citat anuari– són cada dia més residuals. Hom pot concloure que és bastant evident que la defensa que en fa el Govern d'Espanya, de les ‘corrides’ de toros, va associada a un interès identitari i simbòlic del nacionalisme espanyol i que molt poca cosa té a veure amb el seu pes econòmic, d'ocupació o d'hàbits de la població. Val a dir, per una altra banda, que aquesta publicació té una trajectòria consolidada –com s'ha dit més amunt, es publica des de fa tretze anys–. És per això que, en el seu dia, em va sorprendre l'encàrrec de la conselleria del Govern de les Illes Balears competent en matèria cultural de determinats estudis que, fet i fet, han aportat més maldecaps a l'administració autonòmica que no pas un major coneixement de la realitat de la situació cultural balear –sobretot pel que fa als hàbits i les pràctiques culturals dels illencs i les illenques– que la que s'ha pogut consultar en aquests anuaris ministerials que, no debades, ofereixen bastant informació de les comunitats autònomes.

En una primera ullada a aquesta última entrega de l'Anuari d'Estadístiques Culturals, que conté les dades corresponents al 2016 –i en alguns casos al 2015–, em semblen especialment rellevants les següents referides a les Illes Balears: la despesa liquidada [inversió] de l'administració autonòmica balear en cultura va ser el 2015 d'un total de 16.325.000 € –un 0,06% del PIB i un valor mitjà per habitant de 14,5 euros, és a dir, un dels més baixos en el rànquing autonòmic– i la despesa que va fer l'administració local es va enfilar fins als 77.364.000 €. Pel que fa a la despesa mitjana anual en béns i serveis culturals de les llars illenques, el 2016 va ser de 820,3 € per llar i de 324,3 € per persona.

D'altra banda, resulta imprescindible que faci un esment a alguns aspectes sociolaborals, com ara que l'ocupació mitjana anual en el polièdric sector cultural va ser de 14.100 persones el 2016, una xifra tan modesta que tot just representa un 3% del total de l'ocupació a casa nostra. Val a dir que l'any passat l'ocupació en l'àmbit cultural va anar a la baixa, encara que lleugerament, en termes interanuals –el 2015 la xifra de persones amb ocupacions culturals va ser de 14.700 i representava el 3,1% del total d'ocupació anual–. El nombre total d'empreses culturals va ser de 2.926 –107 més que l'any anterior– i la seva distribució segons activitat econòmica principal va ser la següent: 1.098 dedicades a activitats de disseny, creació, artístiques i d'espectacles; 435 a determinades activitats del comerç i lloguer; 349 a activitats de fotografia; 316 a arts gràfiques i reproducció de suports gravats; 196 a edició de llibres, periòdics i altres activitats editorials; 185 a activitats cinematogràfiques, de vídeo, ràdio, televisió i edició musical; 165 a activitats de traducció i interpretació; 153 a activitats de biblioteques, arxius, museus i altres activitats culturals; 26 a educació cultural i, tancant aquesta distribució, apareixen 2 i 1 empreses l'activitat principal de les quals és la fabricació de suports, aparells d'imatge i so i instruments musicals i la d'activitats d'agències de notícies, respectivament.

En qualsevol cas i encara que, hi insistesc, la informació estadística per comunitats autònomes és força important, aquesta té algunes mancances que no s'observen en les dades per al conjunt del Regne d'Espanya. En aquest sentit, n'assenyal dues que em semblen les més importants: 1. L'absència de perspectiva de gènere en les dades corresponents a les comunitats autònomes. 2. La poca segregació de les dades en matèria d'ocupació (modalitat de contracte, jornada laboral, règim de Seguretat Social, etc.) per poder avaluar el grau de precarització de l'ocupació cultural. No estaria de més, doncs, que l'IBESTAT es preocupàs perquè en pròximes edicions de l'Anuari d'Estadístiques Culturals milloràs, almenys, en aquests dos aspectes.

Acab amb un suggeriment: consultin les estadístiques culturals comentades alhora que avancin amb la lectura del llibre ‘Producció artística en temps de precariat laboral’ (Tierradenadie ediciones, 2017). És un recull de vuit col·laboracions de diferents autors i autores en el pròleg del qual, dels editors Juan Vicente Aliaga i Carmen Navarrete, entre altres coses s'afirma que "el text és una relectura i actualització d'altres treballs anteriors arrelats en la necessitat de pensar el treball com a artistes i productors i productores culturals en relació amb el context polític contemporani i els canvis esdevinguts en l'últim capitalisme, més que líquid, liqüefacte, putrefacte, i especialment a partir del panorama dibuixat per Mark Fisher i altres autors i autores entorn del que s'ha anomenat ‘realisme capitalista’ i les seves devaluadores conseqüències a l'educació i la producció cultural".

Publicat originalment a l’Ara Balears (30-XI-2017)

Pobresa laboral i pobres pensions

Primer va ser l' “Enquesta anual d'estructura salarial”, publicada el mes de juny per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que ens informava que l'any 2015 el salari mitjà, 1.783 €/mes, dels ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears era dels més baixos i, de fet, ens situava com a setena comunitat autònoma amb els sous més baixos. Més tard, el passat 8 de novembre, es van conèixer les dades del 2016 sobre salaris, que es recullen a l'Enquesta de Població Activa (EPA), que fixava el salari brut mensual mitjà de les persones assalariades illenques en 1.749,3 €/mes. Eren dades que, aplicat el teorema del valor mitjà, evidenciaven que hi havia moltes persones amb salaris que no superen el llindar illenc de la pobresa, que la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) situava en 747,8 €/mes, i 750,3 €/mes per a 2015 i 2016, respectivament.

Avui mateix hem conegut que la pensió mitjana cobrada a casa nostra a 1 de novembre és de 856,58€, la qual cosa ens indica que hi ha bastants pensions inferiors a aquesta minsa quantitat perquè, en el cas de les pensions, hem d'aplicar també el citat teorema del valor mitjà que, cal recordar-ho, és més conegut com el ‘teorema del mig pollastre’, és a dir, el que planteja que, si jo em menj un pollastre i tu no, el càlcul de la mitjana d'aus consumides donarà com a resultat que ens ha tocat mig pollastre a cadascun. La conclusió és que s'ha d'anar amb cura amb algunes informacions estadístiques, i el millor és fer les anàlisis a partir d'un mix de fonts informatives.

Ahir se'n va publicar una de cabdal d'aquestes fonts: l'estadística del 2016 sobre “Mercat de Treball i Pensions a les Fonts Tributàries”, que cada any publica l'Agència Tributària. Pendent d'un estudi més acurat d'aquestes dades, avanç el següent: a) El nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a Hisenda és prou important: un total de 151.530 persones tenen salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.172,80 €/any). És a dir, el 30,5% del total de persones assalariades (497.410) de casa nostra, segons les dades de l'Agència Tributària, són treballadors i treballadores pobres. b) Potser la dada més feridora és el percentatge de pobresa laboral extrema: un total 79.630 persones no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.586,4 €. c) Es confirma que la pensió mitjana illenca anual (13.187 €) és més d’un 4% inferior a la  mitjana estatal. I, tanmateix, la dada més rellevant és que un total de 67.045 pensionistes tenen pensions inferiors a aquesta mitjana. Hom podria dir que el 34% del total dels nostres pensionistes (198.657) gaudeix d'unes pobres pensions molt poc joioses.

Tot plegat indica que patim una situació estructural de pobresa laboral, i de les pensions, la causa de la qual va més enllà del model productiu extraordinàriament especialitzat en serveis turístics fortament estacionals. És, sens dubte, una problemàtica que cal analitzar en el context d'un capitalisme d'acumulació per despossessió, i d'un estat del benestar que transita cap a una nova realitat d' “estat del bé va estar”.

Publicat originalment  a l’Ara Balears (23-XI-2017)