"Catalanes, yo os saludo: ¡Viva vuestra independencia!" Rafael Alberti

Per començar any, potser és interessant que  molta gent d’esquerres recordi aquests últims versos  del poema  "Defensa de Madrid; defensa de Cataluña" de Rafael Alberti.  Escrit el 5 de novembre de 1936 a Madrid, el poema està inclòs a “Capital de la gloria”  (1936-1938).

 “Más para seguir sonando
El son de lo que tú sueñas,
nunca olvides, Cataluña,
que a Madrid, cerca, lo acechan
miradas del enemigo
que darle muerte quisieran.
Muerto Madrid, catalanes,
¡qué invasión, qué turba negra,
qué prostituida, oscura,
qué cruel, que extraña leva
de gentes intentarían
forzar tus gallardas puertas!
Si ahora Madrid es el centro,
corazón de la pelea,
parados sus firmes pulsos,
tú serías la cabeza,
el cuello más codiciado,
la más codiciada prenda.
¡Qué festín de generales
borrachos, ante una mesa
donde por blancos manteles
se usarán ropas sangrientas!
¡Nunca, bravos catalanes!
Jamás vuestra independencia
debe servir en banquetes
a monstruos de tal ralea.
La libertad catalana.
¡sabedlo!, en Madrid se juega;
fábricas, ciudades, campos.
montes, toda la riqueza
de vuestro país, y el mar
que lo ilumina y le entrega
barcos que al tocar las costas
se vuelven de plata nueva.
¡Pueblo catalán, vigila!
¡Pueblo catalán, alerta!
Con el corazón de España,
Sólo corazón de tierra,
Catalanes, yo os saludo;¡Viva vuestra independencia!”

 

Dos consells per afrontar l'any 2015:

“Para afrontar la guerra del gran capital contra la humanidad, no hay más remedio que construir poder desde abajo y conquistar el poder”

Hugo Blanco Galdós

 “No se trata de tomar el poder, se trata de construirlo”

  Subcomandante Marcos

Dues reflexions

Zygmunt Bauman:   “Es cierto. No hay un modelo de sociedad alternativo. La izquierda solo sabe decirle a la derecha, “cualquier cosa que hagan ustedes nosotros la hacemos mejor”. Cuesta distinguir entre Gobiernos de izquierda y de derecha, la verdad.”

Entrevista completa aquí. 

Li diuen austeritat i no ho és!

El que fa la dreta no és austeritat. És retall de drets, desmantellament de l’Estat Social, robatori a les classes populars - mitjanes i baixes -. L’austeritat és una altra cosa.

Jo mateix he caigut en el error de donar per bo el llenguatge del adversari  i he parlat d’austeritat  impròpiament. Però –no sé si serveix de disculpa- en aquest blog sempre s’ha adjectivat de neoliberal.

Vet aquí dues possibles definicions d'autèntica austeritat: 

“L'austeritat no és avui un mer instrument de política econòmica al que cal recórrer per superar una dificultat temporal, conjuntural, per permetre la recuperació i la restauració dels vells mecanismes econòmics i socials...” “...Per a nosaltres, per contra, l'austeritat és el mitjà d'impugnar d’arrel i posar les bases per a la superació d'un sistema que ha entrat en una crisi estructural i de fons, no conjuntural, i que les seves característiques distintives són el malbaratament i el desaprofitament, l'exaltació dels particularismes i dels individualismes més exacerbats, del consumisme més desenfrenat”

ENRICO BERLINGUER: “Austerita’: Occasione per trasformare l’Italia”

“Lo contrario de la austeridad no es prosperidad sino luxe et volupté. Hemos  sustituido utilidad pública  por comercio sin límite, y no esperemos de nuestros líderes aspiraciones mayores.”

“Si queremos mejores gobernantes tendremos que aprender a pedir más de ellos y menos para nosotros. Un poco de austeridad estaría bien”

TONI JUDT: “El refugio de la memoria” (pag.   44)

BON ESTIU !

Aquests primers dies de vacances m’ha tocat ordenar papers (segur que ara si que els hauré perdut del tot!). La qüestió és que he trobat el text, editat per l’Ajuntament de Pollença, del Pregó de les Festes de la Patrona de any 1987 que llegí Xesca Ensenyat.

Na Xesca acabà la seva tasca de pregonera amb les següents paraules:

“I d’aquesta manera o d’una altra, no sabem ben bé de quina perquè una onada de paraules a vegades contradictòries com les ones de la mar que se tragueren tota aquesta mosisma que venia a escurar-nos el rebost i a ensenyar-nos a dir jamalají jamalajà ens envesteix i ens abruma, però sembla que en Joan Mas va pegar un crit en la nostra llengua, va pronunciar un parell de paraules que ara no farien el mateix efecte perquè n’hi hauria més de la mitat que dirien jozú mi arma que no me entero, va pegar aquest crit i tothom el va entendre i no hi va haver ningú que no comparegués a banyar-se d’aquesta mar salada com la tinta que escriu la història dels pobles que demà han de viure un interminable episodi de felicitat”


La Xesca era una brusquera molt sàvia. Ara més que mai, la tropa pepera no podrà amb la nostra voluntat de resistència i felicitat. De xotets de corda, res de res, Això serà només una maltempsada!

Elogi del viure

Una bona amiga m'ha fet arribar aquest poema. Un xut d'energia que he volgut compartir amb tots i amb totes vosaltres

Elogi del viure (Joan Maragall)

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fes el seu deure amb amor,
a casa seva

Compañero Presidente, Salvador Allende

Libreta de notes. VIII

Imatge presa del web de la CGIL

“Alrededor de las diez de la mañana, el Presidente reunió en el salón Toesca a todas las personas que le acompañaban…

Compañeras i compañeros: el golpe militar está en marcha. Los sectores reaccionarios y el imperialismo han logrado unir en contra del Gobierno a alas Fuerzas Armada y Carabineros con la complicidad de generales que hasta pocas horas atrás nos manifestaban lealtad. No tenemos fuerzas armadas organizadas que estén con nosotros… Yo he tomado hace mucho tiempo mi decisión: no renunciaré ni me iré del país, ni abandonaré La Moneda. Lucharé hasta el final. Les agradezco a todos la lealtad y colaboración que siempre me han prestado, pero quiero decirles que no debe haber víctimas inútiles. La mayoría de ustedes son jóvenes, tienen mujer e hijos pequeños. Tienen un deber con ellos y con el pueblo de Chile. No es éste el último combate, habrá muchas jornadas futuras en que serán necesarios.
A las compañeras no les pido, sino les ordeno que abandonen La Moneda. A los compañeros que no tienen tareas que cumplir o no saben usar armas, les pido que salga ahora, que tienen todavía la posibilidad de hacerlo. Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad.

Un silencio impresionante siguió a sus palabras. “A casi todos las lágrimas nos resbalan incontenibles. Cantamos el himno nacional; finalizado éste, gritos de ¡Viva Chile! ¡Viva la Unidad Popular!, ha escrito el doctor Óscar Soto, cardiólogo de Allende"

Del llibre “Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo” de Mario Amorós. (Publicacions UPV)

Llibreta de notes

Convent de Santo Domingo (Lima)
Foto: rafelborràs, estiu 2010

VII

“Hem desenvolupat una de les politiques més avançades del moviment comunista internacional respecte a la qüestió cristiana i a la militància de cristians en els partits comunistes. Hem recuperat l’autèntic caràcter laic del partit, obrint-nos al debat de la qüestió marxisme-cristianisme en el si del mateix partit. La presència de cristians en tots els partits democràtics catalans és avui un fet fàcilment constatable. També en el nostre.

La dreta ja no monopolitza la fe.”

Fragment de la intervenció d’Alfons Carlos Comín al míting del PSUC. Parc de la Ciutadella de Barcelona, 31 de maig de l’any 1977
(n. 38 El pensament i l’acció. Quaderns de la fundació Nous Horitzons)

BON ESTIU !

VI

“Mare de Déu dels Àngels,
assistiu-mos.
Pollencins, aixecau-vos,
que els pirates ja són aquí !”

Joan Mas

Bon estiu a tothom.

Llibreta de notes

“Una imatge de la Palma rural i estiuenca

V


Fragment del poema Crist del Montañés

de Blai Bonet

“Espanya és molt poètica. La terra
és plena de paraules estepàries.
Els camins cansen, i la pedra abunda.
De la torta misèria, en diuen ànima.

Amb la mandra profunda que redreça
Mirar els núvols d’antany, Espanya passa
Com els braus metafísics de Guisando
prohibint l’home i exigint la raça”

Llibreta de notes

IV

“No sabemos a dónde vamos, sino tan sólo que la historia nos ha llevado hasta este punto y –si los lectores comparten el planteamiento de este libro- por qué. Sin embargo una cosa está clara: si la humanidad ha de tener un futuro, no será prolongando el pasado o el presente. Si intentamos construir el tercer milenio sobre estas bases fracasaremos. Y el precio del fracaso, esto es, la alternativa a una sociedad transformada, es la oscuridad.”

ERIC HOBSAWM
Historia del Siglo XXI

Llibreta de notes

Plaça Espanya (Palma). Foto. RBE estiu 2010

III

“[58] I, feta aqueta oració, ens vingué un pensament: que així com era acordat pels nobles i per aquells que sabien de mar que arribéssim a Pollença, que nós demanéssim a aquella galera on nós anàvem si hi havia cap home que hagués estat a Mallorca i a l’illa. I, quan aquesta paraula haguérem demanat, ens respongué en Berenguer Gairan, còmit de la galera, que ell havia estat a la terra. I li demanàrem quins ports hi havia prop de la ciutat, de la part envers de Catalunya. I ens digué aquí hi havia un puig lluny de la ciutat, tres llengües per terra, i per mar vint milles, i aquell puig tenia per nom la Dragonera, i no es tenia amb la terra ferma de Mallorca...”

Jaume I El Conqueridor
LLIBRE DELS FETS
A cura de Jordi Bruguera

Llibreta de notes

Carrer de Damasc (Síria). Foto RBE 2009

II

“Me resultaba extraño caminar por las calles de la ciudad sin los gritos de los soldados, sin el sonido de las balas. En pocos días, la ciudad cambiaría por completo de cara, todo el mundo tenía ganas de pasar página, de olvidar los ciento cincuenta mil muertos para nada. Los francotiradores, los que pegaban tiros, los asesinos, se fundieron en un abrir y cerrar de ojos con la muchedumbre. Un ejército de asesinos volatizado por un golpe de varita mágica que se llama amnesia. La guerra había provocado más de trescientos mil heridos, pero en la calle no se veía ni un tullido. La sociedad libanesa se avergonzaba de sus minusválidos, los había escondido o borrado como las faltas de ortografía. Todo mundo pasó página rápidamente, sin leerla. Los libaneses se quitaron de encima la historia de la guerra como si de un cadáver se tratara.”


De la brutal novel•la titulada. “El día que Nina Simona dejó de cantar”
(Darina al-Joundi/Mohamed Kacimi)

Llibreta de notes

Detall del Mur de Berlin

I
“No és veritat que el capitalisme hagi demostrat el seu fracàs pel fet que engendra atur i misèria. Perquè el seu objectiu no és crear benestar, sinó benefici empresarial, i si el benefici se salva, i el capitalisme funciona, només que aconsegueixi evitar que la protesta dels qui pateixen les conseqüències i la misèria els porti a assaltar la ciutadella dels privilegiats.”

Josep Fontana
D’un article publicat a la Revista Nous Horitzons n. 70, de febrer de 1981

i que es reprodueix al darrer numero (197) de la mateixa publicació