Renda Bàsica (RB)

Publicat originalment a Diari JORNADA (26-10-2018)

Dues cites anuals gairebé s'han encavalcat. Entre la publicació, el passat 21 d'octubre, de l'informe anual del Credit Suisse Wealth Report, corresponent al 2018, i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica, que s'inaugurarà a Barcelona aquest divendres, 26 d'octubre, amb prou feines haurà transcorregut una setmana. I què té què veure una cosa amb una altra? Anem a pams.

L'informe sobre la riquesa al món del Credit Suisse —una entitat sospitosa de tot, menys d'esquerrana— posa de relleu, any rere any, les vergonyes mundials de les grans desigualtats. Del lliurament del 2018 destacaria les següents dades: 1) L'1% de la població mundial més rica copa el 47% de la riquesa del món, mentre el 50% de les persones que menys tenen només es reparteixen l'1% d'aquesta riquesa; 2) el 10% de la població amb més doblers i propietats té el 85% de la riquesa global; 3) l'estat espanyol ocupa el catorzè lloc en el rànquing de països amb més persones que acumulen un patrimoni superior als 50 milions de dòlars, un club de persones «ultrariques» format pel reduït nombre de 2.086 socis, dels quals 1.367 acumulen una fortuna d'entre 50 i 100 milions, 658 d'entre 100 i 500 milions i 61 amb més de 500 milions, i 4) les grans perdedores en el repartiment de la riquesa i el patrimoni global són les dones (en el que va de segle s'ha estancat l'augment d'«ultrariques» i riques i, per contra, ha augmentat el nombre de dones pobres i molt pobres).

La Renda Bàsica (RB), universal, incondicional, individual, suficient, compatible i complementària amb el que coneixem com a Estat del Benestar, té com a principals objectius garantir l'existència material de tothom i la llibertat individual de debò; erradicar la pobresa, i ajudar a fer front als grans reptes del segle XXI (la crisi ecològica i la necessària transició justa cap al decreixement, el futur incert del treball remunerat com a primer distribuïdor de la riquesa, generat com a conseqüència de la robotització i la digitalització, entre d'altres). La RB no és una panacea que arregli tots els disbarats del capitalisme desfermat, però és condició necessària per a una societat decent.

Com pel finançament d'una RB que prengui part d'una estratègia emancipadora, cal una reforma fiscal de gran progressivitat i una implacable lluita contra el frau fiscal, que assegura una primera distribució de la renda. De retruc, l'empoderament a l'hora de negociar salaris, etc., que atorga una garantia a l'existència material —com ara la RB—, assegura una segona distribució.

Vet aquí l'associació entre l'informe anual del Credit Suisse i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica d'enguany. Val a dir que amb la RB es reduiria dràsticament la desigualtat i que els resultats de les recerques sobre la riquesa global del banc suís ens farien empegueir menys. Per una altra banda, no podia acabar aquestes col·laboracions amb la Jornada sense reflexionar sobre la necessitat inajornable de la RB.

Companyes i companys de la Jornada: s’ha intentat i ha valgut la pena. «L'únic segur és la lluita», A. Gramsci dixit.

Palma turística: posar límits a la incoherència!

Publicat originalment a Diari JORNADA (19-10-2018)

“Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire, ni la lluïssor de l'aigua, com ens ho podreu comprar? És que, per ventura, podeu comprar els bisons, quan ja n'heu mort el darrer?”. Parafrasejant aquestes paraules, contingudes en el missatge que el cabdill indi Seattle adreçà al president dels EUA l'any 1855, hom podria preguntar-se si és decent que el dret a la ciutat de Palma es mercantilitzi, i, alhora, interpel·lar-se sobre el risc de les persones que l'habitam a perdre tots els drets definits en 1968 per Henri Lefebvre en el seu cèlebre llibre El dret a la ciutat.

En els últims anys Palma ha transitat, en paraules de China C. Cabrerizo, d'una ciutat «ciutadana» a una ciutat franquícia-turística. El boom del lloguer turístic d'habitatges, impulsat per les multinacionals de l'economia immaterial, com ara les plataformes digitals, ha estat el principal responsable d'aquesta transformació del paisatge palmesà, entre altres coses perquè ha significat la voladura de la separació entre l'espai residencial i l'espai turístic.

Les administracions han intentat regular —ni prohibir, ni posar-hi un topall de debò— aquesta mercantilització de la ciutat. Val a dir que, sense sortir de la «lògica» del capitalisme neoliberal desfermat, el verb regular es conjuga amb criteris de privatització del que és públic. A més a més, aquestes regulacions són força artificials, sense un control dels paràmetres i limitacions de la dita privatització.

Amb tot plegat, no ens hauria de sorprendre, i, no obstat això, aquests dies assistim astorats a com les administracions —Govern de les Illes Balears i Ajuntament de Palma— discrepen sobre les irregularitats del «Poble Espanyol Apartments» (uns habitatges que operen com a lloguer vocacional, des d'almenys el març de l'any passat, tot i que, pel que sembla, no tenir cap llicència turística, ni cap concessió de “canvi d'usos»”. I, mentrestant, el barri de Son Espanyolet segueix el seu procés de magalluficació (o puntaballenaficació). O s'atura aquesta dinàmica expropiatòria del dret a la ciutat de la gent de Son Espanyolet, o l'estiu de 2019 hi veurem giris amb galledes de sangria tal qual veiem en alguns balnearis de Platja de Palma.

L'hemeroteca del 2016 i principis del 2017 delata el nul interès de la Conselleria de Turisme per perseguir el ja aleshores il·legal lloguer vacacional en plurifamiliars. A més de no haver apostat des del minut un per una Inspecció de Turisme amb suficients mitjans humans i materials, aquest és un dels drames d'aquesta legislatura autonòmica que està finalitzant. Si a la pròxima legislatura hi ha ocasió que no governin les dretes, la política turística mínima desitjable de les esquerres nominals en podria concretar amb unes paraules de Manuel Sacristán: “Posar límits a la incoherència!”.

Quaranta anys d'ecologisme mediterrani... i seguim!

Publicat originalment a Diri JORNADA (11-10-2018)

Som a tocar el quaranta aniversari de les «Primeres jornades ecologistes del Mediterrani espanyol», celebrades a Dénia (Alacant) els dies 13, 14 i 15 d'octubre del 1978. Al seu dia, el Grup d'Ornitologia Balear (GOB), conjuntament amb el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE) i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE), va editar un fullet en què, a més d'altres materials, contenia el «Manifest en defensa del Mediterrani» amb les conclusions de les dites jornades.

Paga la pena llegir-lo per a adonar-se que en aquella època estava gairebé tot per fer en matèria ecològica. Les dictadures són terrorífiques per a la salut del planeta. Vist amb una mirada mallorquina, el balanç d'aquestes quatre dècades és ambivalent: Són moltes i importants les victòries de l'ecologisme mallorquí, i, no obstant això, la situació ecològica i mediambiental de Mallorca és crítica. El turbocapitalisme en general, i el turístic en particular, és igualment terrorífic per a la justícia ecològica i social.

El moviment ecologista mediterrani ja fa 40 anys que, entre altres coses, denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament» i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat».

D'altra banda, algunes de les coses que reclamava eren «la potenciació dels serveis ferroviaris com a estructura bàsica de transport»; «un canvi radical de l'actual enfocament en l'activitat turística» i «frenar la proliferació de ports esportius». Val a dir que el paper de claveguera del Mediterrani té ara més components: creuers i indústria nàutica. Es contiunen construint autopistes eufemísticament anomenades desdoblaments (ara més que mai, #AutopistaMai) per continuar potenciant el cotxe, alhora que no augmenten els quilòmetres de tren. I el canvi radical del turisme ha estat la massificació, la invasió de l'espai urbà i la turistització, fins i tot de les ments.

La història de l'ecologisme mallorquí és la història de lluites, victòries, derrotes i molta coherència (en el manifest del 1978 es pot llegir «rebutjam l'autopista com a concepció...»), com perquè passin les setmanes i el president del Consell de Mallorca, i candidat de MÉS a la presidència del Govern de les Illes Balears el 2018 no es disculpi per haver calumniat el GOB quan va afirmar que «quan governa el PP estan [la gent del GOB i de Terraferida] de vacances».

Des d'aquell manifest redactat a la Torre del Consell del Castell de Dénia han estat quaranta anys de molt treball i poques vacances. Ha valgut la pena. Seguim! Ara mateix, tots i totes amb Sant Llorenç i el Llevant de Mallorca!

Renda bàsica: a debat a Palma

 Publicat originalment a Diari JORNADA (05-10-2018)

Aquesta tardor, a Palma s'està desenvolupant un cicle d'activitats que, sota el títol genèric de «La Renda Bàsica com a dret a l'existència material», ha organitzat el Grup Renda Bàsica Illes Balears (RGB-IB) en col·laboració amb l'Ajuntament de Ciutat. Es va inaugurar amb una conferència de Julen Bollain (membre de la junta directiva de la Xarxa de Renda Bàsica, de Basic Income Earth Network i parlamentari d'Elkarrekin-Podem), que va parlar de les limitacions —més aviat, del fracàs— dAquests pobres programes per a pobres fallen en la seva concepció. Així ho reconeixia la consellera de Serveis Socials i Cooperació de Govern de les Illes Balears en seu parlamentària quan va afirmar: «...Vostès [parlamentaris/es] mai ens hauran sentit, ni a mi ni a cap membre de l'equip de la conselleria de Serveis Socials, dir que la renda social servirà per no ser pobre, mai no ho hem dit». Val a dir que en la defensa de la renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient i complementària de l’actual estat del benestar) sí que se'ns sentirà a parlar —i molt— perquè serveix per radicar la pobresa.

e les rendes condicionades.

Bollain va explicar com la Renda de Garantia d'Ingressos (RGI) del País Basc —malgrat ser la «veterana» d'aquesta mena de subsidis, car va néixer en 1989, i ser la més «generosa» de les rendes condicionades que s'han engegat a l'estat espanyol— ha fracassat en l'objectiu de ser un instrument eficaç de lluita contra la pobresa i/o l'exclusió social; ni tan sols és un incentiu per a la cerca d'un treball decentment retribuït. Sigui pel seu caràcter estigmatitzador, per la seva insuficiència o pel «parany de la pobresa» —abans un subsidi pobre que una ocupació turboprecaritzada i amb salari de misèria—, a Euskadi l'índex de pobresa i/o exclusió social no ha baixat.

CIS sense perspectiva de gènere

Publicat originalment a Diari JORNADA 28-09-2018)

«Quan el savi assenyala a la Lluna, el neci mira al dit». Fa més de 2.500 anys que Confuci va pronunciar aquesta celebèrrima frase i, no obstant això, en bastantes qüestions de l'actualitat se segueix focalitzant l'atenció en allò que és accessori, mentre que el focus s'aparta del que és essencial. La publicació del Baròmetre de setembre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) aquesta setmana és un bon exemple de la vigència de la màxima confucianista.

L'atenció s'ha centrat en la intenció de vot i en les preguntes sobre una eventual reforma de la Constitució espanyola, amb uns resultats, per cert, força interessants: el 69,6% de les persones enquestades pensen que ha de reformar-se, i, d'aquestes persones, un 63,3% s'inclinen per una reforma important o gairebé total. (Sobre la monarquia espanyola se segueix sense preguntar, no sigui cosa que...)

El focus s'ha posat també, tot i que amb menys intensitat, en el posicionament de la ciutadania envers la situació política, econòmica i social, o sobre quins són els principals problemes que hi ha a l’estat espanyol i quins són els que afecten personalment la gent. Val a dir que la situació política és considerada dolenta i molt dolenta per un 63,8% de les persones i que un 39,5% consideren que el principal problema de l'Estat segueix sent l'atur, que és, alhora, el principal que els afecta personalment, a un 22,2%.

Tot plegat és molt interessant; emperò, per mi, no és l'essencial. El punt veritablement cridaner és que l'operació demoscòpica més important de l'estat espanyol (molt costosa en recursos públics, i més amb la nova periodicitat, ja que aquests Baròmetres passen de trimestrals a mensuals) no incorpora la perspectiva de gènere. M'explic: el CIS presenta les dades desagregades per sexe. Per exemple, en l'últim Baròmetre se’ns informa que la violència contra les dones és el principal problema de l'estat espanyol per a un 0,4% del total de la població, per al 0,3% dels homes i per al 0,6% de les dones. Però no es fa una pregunta clau que donaria perspectiva de gènere a l'assumpte: quin és el principal problema per a les dones? De ben segur els resultats sobre violència masclista, i tants d'altres, serien diferents. Posem, idò, el focus en la manca de perspectiva de gènere en els Baròmetres del CIS. No fer-ho és de necis!

Manca de projecte o tir electoral en el peu?

Publicat originalment a Diari JORNADA (22-092018)

«No hi ha esquerra sense projecte. La dreta es pot limitar a gestionar l’statu quo. L’esquerra, no. L’esquerra ha de formular cada dia les preguntes excloses, aquelles que l’espiral de silenci escup», Josep Ramoneda dixit. Però, en la recta final de la legislatura dels Acords del Canvi, sembla que els i les que governen segueixen sense tenir-ho en compte. Vet aquí alguns exemples:

Al debat «de l’estat de la comunitat autònoma», celebrat fa uns dies, la presidenta Armengol afirmà: «Avui tenim rècords laborals, però no d’atur, sinó d’ocupació». És un clar exemple de gestió de l’statu quo que va imposar Rajoy amb l’assimilació d’afiliacions a la Seguretat Social amb ocupació remunerada. Espanya és l’únic estat de la Unió Europea i de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que fa aquesta assimilació. Les preguntes excloses són: s’ha millorat la capacitat de la nova ocupació remunerada d’evitar el risc de pobresa o exclusió social? És possible que això succeeixi sense sortir de la situació de precarització que provoca la dinàmica de reforma laboral perpètua?

En el mateix discurs hi trobam una altra afirmació associada a la gestió de l’statu quo: «No hem de caure en la trampa de la quantitat, perquè allò que ens importa és la qualitat. I qualitat és un 9% de despesa més per turista aquest mes de juliol i, sobretot, una pujada de la facturació entre gener i març: d’un 13% més». Aquí el silenci escup moltes preguntes; per exemple: pot haver-hi projecte de l’esquerra sense decreixement turístic? Tenint en compte que l’statu quo neoliberal assimila turisme de luxe amb turisme de qualitat, si l’esquerra volgués tenir un projecte mínimament transformador no hauria de sostenir que, per si soles, ni la despesa turística ni la facturació no mesuren la major o menor qualitat turística?

Tanmateix, l’esquerra sense projecte més eloqüent és la que s’entossudeix a construir l’autopista Llucmajor-Campos, que és un projecte que difereix del de la dreta, com a molt, en un 5%. Aquí l’espiral de silenci escup la següent pregunta: absència de projecte, gestió de l’statu quo o tirs electorals en el peu? Tant se val: #AutopistaMai.

Rics, superrics i l'estafa de la crisi

Publicat originalment a Diari JORNADA (14-09-2018)

Fa alguns dies l'Agència Tributària del govern d'Espanya va publicar l'estadística de l'impost sobre el patrimoni, amb dades corresponents a l'exercici fiscal 2016, que és cabdal per avaluar les desigualtats i per posar xifres a l’estafa que ha suposat la gestió de la crisi que es va iniciar el 2007.

La dada més cridanera —i que més repercussió ha tingut— és que, a l'estat espanyol, el nombre de persones que declaren a Hisenda patrimonis superiors a 30 milions d'euros ha augmentat un 150% entre el 2007 i el 2016. El club de superrics només té 579 socis i sòcies. A aquest reduït grup de gent (0,29% de les declaracions de patrimoni) es refereix, amb tota seguretat, Marco Revelli en el llibre titulat La lluita de classes existeix... i l'han guanyat ells!

Una altra dada força interessant: a l'estat espanyol hi ha un total de 197.768 declarants de patrimoni, que declaren una mitjana de 3.197.043 €. Val a dir que, d'aquestes persones, 72.716 són de Catalunya; 7.317, de les Illes Balears, i 19.616, del País Valencià, i que declaren patrimonis mitjans de 2.492.253 €, 2.851.487 € i 3.026.908 €, respectivament.

Com que amb això de les mitjanes cal anar amb compte, convé dir que, d’aquestes persones, en el conjunt de l'Estat, un 68,46% declaren patrimonis d'entre 300.000 i 1.500.000 euros, i un 25% i escaig declaren patrimonis d'entre 1,5 i 6 milions d'euros. Tanmateix, en aquestes dades el més rellevant és que el 2007 un 44,5% declaraven patrimonis d'entre 120.000 i 300.000 i un 44,5%, de 300.000 a 1,5 milions. Ergo: la crisi ha servit perquè, mentre es generalitzava la precarietat de la població no rica i la imaginaria classe mitjana s'empobria, alguns s'enriquissin. «És el mercat, amic!», diria Rodrigo Rato. Doncs no: és l'estafa de la crisi.

Per acabar, una tercera dada molt rellevant: les xifres de la bretxa de gènere en el patrimoni declarat. A l'estat espanyol els homes declaren un patrimoni total de 357.650.188.686 €, mentre que les dones, de 274.622.708.649; per tant, la bretxa és de més del 30%. Una bretxa que a Catalunya supera el 42%, a les Balears el 38% i al País Valencià el 20%. Tot plegat justifica que el títol d'aquestes línies sigui en masculí.

Amb Aligi Molina!

Publicat originalment a Diari JORNADA (07-09-2018)

El 16 d'agost, el regidor d'Igualtat, Joventut i Drets Cívics de l'Ajuntament de Palma, Aligi Molina, va fer la piulada següent: «La campanya contra el top manta és simplement una acció racista per construir un boc expiatori». N'hi ha prou amb consultar els tuits precedents i l'hemeroteca d'aquelles dates —on es poden llegir titulars com ara «Ciutadans exigeix que s'expulsi els manters dels carrers»— per donar per fet que es referia a la campanya del partit d'Albert Rivera.

Però les patronals del petit i mitjà comerç (Pimeco, Afedeco), la Pimem, la gran patronal CAEB, el PP i Cs van reaccionar furibundament contra Aligi Molina i el van acusar de tractar de racistes tots els comerciants de Palma (sic). Alhora, en varen exigir la dimissió, i el «front empresarial» ha anunciat que li interposarà una querella criminal. És un despropòsit que aquest assumpte no escampés fins ahir.

I tanmateix, sembla que en el ple municipal del 27 de setembre, a petició del PP i Cs, es debatrà la petició de dimissió del regidor que ha impulsat polítiques d'igualtat de gènere —especialment de lluita contra la violència contra les dones—, a favor de la igualtat de les persones LGBT+ i els drets cívics en general, com mai s'havia vist a la ciutat. I això, esclar, no semblen perdonar-ho, els sectors més reaccionaris.

Hom pot entendre que PP i Ciutadans aprofitin qualsevol ocasió —fins i tot creant fake news, com és el cas— per desgastar el govern municipal progressista de Cort. Però, d'on surt tanta virulència dels dirigents patronals?

Encara que la nova ordenança cívica permet multar els venedors il·legals i els compradors, cal anar a l'arrel de la problemàtica. No n'hi ha prou amb el fet que un assumpte complex —i el dels manters ho és— es resolgui per l'única via de la dura repressió, com sembla que volen els dirigents empresarials. En aquest assumpte, com en tants altres, convé recordar Bertolt Brecht: «Del riu que tot ho arrossega es diu que és violent, però ningú diu violent al marge que l'estreny». Per això, jo, amb Aligi Molina!

Canvi model turístic: #AraoMai

Publicat originalment a Diari JORNADA (01-09-2018)

S’ha acabat el quart agost de la legislatura dels Acords pel Canvi del govern autonòmic de PSOE-PSIB, MÉS per Mallorca, i, en la part inicial, també de MÉS per Menorca, un govern que, a més, ha tingut i té el suport de Podem i de Gent per Formentera. A tocar del final de l’últim estiu d’una legislatura amb una correlació de forces esbiaixada a l’esquerra com mai s’havia vist per aquestes contrades insulars, escau la següent pregunta: s’ha produït algun canvi transformador en el model turístic de les illes del tot turisme? La resposta és, de moment, no.

En coherència amb els programes electorals dels signants dels esmentats Acords pel Canvi, i de la seua literalitat —tot s’ha de dir— s’ha practicat, en el millor dels casos, el que Marina Garcés anomena «solucionisme», és a dir, gestionar implementant solucions sense canvis estructurals, sense transformar. En aquest sentit, l’ecologisme i els moviments crítics amb el model turístic que ho arrasa tot vàrem becar. De bon principi hauríem d’haver denunciat les limitacions d’aquells compromisos programàtics.

El cas és que s’ha aplicat una política turística que hom podria qualificar genèricament de tecnocràtica, però equivocada.

L’equivocació rau en una mala tria de les anomenades tres D citades en alguna literatura especialitzada. El trípode de desestacionalització (més creixement turístic, sense reducció dels pics estiuencs), deluxe tourism (agreujament de la dificultat per a exercir el dret a l’habitatge dels i de les residents, més turistització del territori no urbà i gentrificació) i diversificació (turisme per terra, mar i aire) no canvia les inèrcies de fons de la política turística del PP de la legislatura anterior: creixement turístic sense límit, agudització de la crisi ecològica, iniquitat social i estrès infraestructural.

Les dues D essencials per al canvi eren —i són encara ara— les de decreixement i democratització. Ambdues D del canvi eren —i són— tecnocràticament aplicables, però —ai els emperòs!— requerien voluntat política de canvi, i una política d’aliances amb els sectors socials transformadors.

A tall d’exemple, a la D de decreixement cal associar-hi la proposta ecologista de moratòria de places turístiques, l’aplicació de la mesura de dues places de baixa per cada nova plaça turística i una autèntica ecotaxa amb unes finalitats ben diferents de les del mal anomenat impost del turisme sostenible.

D’altra banda, la imprescindible democratització de la política turística té a veure amb una inspecció turística que garanteixi un racional compliment de les normes turístiques; una participació de debò de la societat en les decisions turístiques claus, amb total transparència, i el rebuig als lobbys, incloent-hi, entre altres coses, la restitució i potenciació del Consell Assessor de Turisme que la llei turística de Bauzá&Delgado va eliminar, i una actitud ètica que faci del tot impossible que una directora general de turisme hagi de dimitir per estar investigada en un greu cas de corrupció o que el conseller de Turisme hagi de fer-ho per un viatge totalment gratis a Punta Cana, finançat per una empresa turística.

Amb tot plegat, el canvi turístic roman pendent. Gairebé no queda temps, però, potser, encara és possible. Decreixement i democratització no poden ser un objectiu ad calendas graecas. És, en paraules del GOB, #AraoMai.

Aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!

Publicat originalment a diari JORNADA (27-07-2018)

Aquesta és la darrera columna d’opinió abans del parèntesi estiuenc. A la Mallorca turísticament saturada, explotada i malmesa pel capitalisme desfermat, l’estiu és, també, època de representacions de dignitat i de resistència. Posem per cas el 2 d’agost, dia de La Patrona de Pollença, la festa que ha començat a les cinc de la matinada amb la banda municipal tocant l’himne pollencí de l’Alborada i... en tocar la darrera campanada que marca que són les 19 hores, la plaça de l’Almoina tornarà a ser l’escenari on Joan Mas farà el crit de: «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-mos. Pollencins, aixecau-vos, que els pirates ja són aquí!».

Un any més, començarà la batalla contra els sarraïns invasors. L'heroi local conduirà al poble alçat, rebel·lat i determinat a una victòria del tot imprevisible. David tornarà a vèncer a Goliat. És un nostrat «Sí que es pot!».

És la Patrona de Pollença com a metàfora d’un «aixecau-vos» contra la ignomínia de les morts a balquena a la Mediterrània; contra les manades masclistes i una insuportable violència contra les dones; contra una suposada «sortida de la crisi» —la crisi és del conjunt del sistema— que precaritza vides laborals i vitals; contra la dinàmica desposseïdora de drets socials i cívics del capitalisme contemporani amb la negació de drets bàsics, com ara el d’un habitatge digne o el de no ser pobre, i contra el monstre del tot turisme que arrasa les illes i les converteix en una gran urbanització al servei únicament del tourist business. Un «aixecau-vos» contra els i les corruptes que no tornen els doblers robats. Un «aixecau-vos» amb el GOB, per participar activament a la campanya Salvar Mallorca és #ARAOMAI. I, per no passar-me d’espai, per la llibertat de presos polítics i preses polítiques, i per la llibertat de Valtònyc.

Els pirates ja són aquí des de fa temps. Són pirates disfressats de neofeixisme i, a vegades, de neoliberalisme progre o de pijoecologisme, o de... Tanmateix, cada dia ha de ser 2 d’agost i caldria recordar, amb Antonio Gramsci, que «els detinguts haurien de ser immediatament alliberats, i hauria de ser detingut el senyor Capitalisme».

Una mirada crítica a les xifres oficials de l’atur

Publicat originalment a diari JORNADA (28-07-2018)

Ja fa més de deu anys que es va publicar Mesurar les nostres vides. Les limitacions del PIB com a indicador de progrés, el llibre en què Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi van formular les seves objeccions al PIB com a indicador macroeconòmic sacrosant i, alhora, van suggerir construir un nou paradigma —més proper a l’Índex de Desenvolupament Humà— per a la quantificació de l’assoliment de progrés i cohesió social de les societats.

Després de la transformació radical que ha experimentat el mercat laboral com a conseqüència de les reformes laborals durant la crisi estafa, potser ha arribat el moment que la «ciència econòmica» qüestioni l’Enquesta de Població Activa (EPA) com a instrument de mesurament cabal de la situació laboral.

Al meu entendre, la metodologia d’aquesta enquesta de l’INE fa que, ara mateix, hagi perdut molta precisió a l’hora de captar el caràcter de l’ocupació i la desocupació. Intentaré explicar aquesta idea, atenent als resultats publicats el 26 de juliol, corresponents al segon trimestre del 2018.

Parem esment, en primer lloc, a la població ocupada. Els resultats són que, en el conjunt de l’estat espanyol, s’aconsegueix, amb 19.344.100, el rècord de persones ocupades en un segon trimestre en l’última dècada. Aquest record s’aconsegueix també als Països Catalans, amb poblacions ocupades de 3.360.400, 574.200, i 2.051.500 persones a Catalunya, les Illes Balears el i País Valencià, respectivament. Però, cal advertir que l’EPA considera persones ocupades les de 16 anys o més que en la setmana en què són enquestades han treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. Amb percentatges de població assalariada temporalment del 26,8% a l’estat espanyol i del 29,9%, 21,6% i 28,8% a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, respectivament, i tenint en compte el creixement del nombre de contractes d’una durada inferior als sis dies, ens quedem sense saber quina taxa de subocupació hi ha en aquestes xifres d’ocupació.

Fixem-nos ara en la població aturada. En el conjunt de l’estat espanyol es registra, amb 3.490.100, la xifra més baixa de població aturada de l’última dècada. El mateix succeeix a Catalunya i al País Valencià (432.000 i 380.300 persones, respectivament). No obstant això, a les Illes Balears, amb un registre de població a l’atur de 72.500 persones, augmenta el 0,7% respecte del mateix trimestre de l’any anterior, en el qual sí que es va registrar la xifra de població aturada més baixa dels darrers deu anys.

 En tot cas, encara que siguem lluny de qualsevol situació semblant a la de plena ocupació, no són males xifres formals d’atur. Bones notícies, doncs? No necessàriament, atès que la metodologia de l’EPA és, en contrast amb la laxitud per definir la població ocupada, extraordinàriament rígida a l’hora de considerar que una persona és a l’atur. S’exigeix que en la setmana de l’enquesta aquesta persona hagi estat sense ocupació, disponible per treballar i en recerca activa d’ocupació (es defineixen nou formes concretes per al compliment d’aquesta darrera exigència).

És a dir, s’avalua més si la població aturada compleix amb unes exigències, i s’exclou a qui no les compleix que no pas a qui és realment a l’atur. El fenomen de l’«atur desanimat» no es té en compte, i les persones aturades desanimades —la majoria amb raons objectives— són estadísticament culpabilitzades del seu desànim. El cert i segur és que hi ha alguns estudis que calculen que a l’estat espanyol la taxa d’atur ajustada és fins al 6% més alta que la taxa oficial. Fins i tot hi ha alguna iniciativa institucional que manifesta preocupació per saber la xifra real de la població desocupada. És el cas d’un recent acord unànime del Parlament del País Basc pel qual s’insta el Govern Basc a estudiar diferents metodologies amb l’objectiu de mesurar l’atur real a Euskadi.

En definitiva, que l’EPA ens informi d’una certa revifada de l’ocupació i d’una relativa disminució de la desocupació ja no vol dir que augmenti la taxa de població amb un estàndard de vida acceptable. Els falsos autònoms, els contractes de curta i molt curta durada, les plantilles de les empreses multiserveis, les persones externalitzades, els treballs a temps parcial no desitjats, les treballadores i treballadors de la llar, etc., han convertit per a moltes persones en un luxe el fet de ser mileurista. L’oferta d’ocupació publicada fa uns dies pel Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB), en la qual s’oferia treball d’empleada de la llar interna, amb una jornada laboral de 24 hores diàries i un dia lliure a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses, és quelcom més que una anècdota.

Certament, al trio d’il·lustres economistes que van proposar de complementar el PIB amb altres indicadors que repercuteixen més en la vida quotidiana de les persones no se’ls va fer gaire cas, i el PIB segueix regnant, gairebé en solitari, a les comptabilitats estatals i regionals.

I, tanmateix, potser hem arribat al bon punt que, per analitzar els mercats laborals, s’hagi d’intentar incloure nous ítems a l’EPA, o, en cas contrari, caldrà recórrer a l’«epidemiologia popular» que ja ens indica que l’actual creixement de l’ocupació va associat a un creixement del nombre de persones amb ocupació (mal)retribuïda, usuàries dels serveis socials i de les ONG de lluita contra la pobresa, la fam o l’exclusió social.

Contractes de dies

Publicat originalment a diari JORNADA (13-07-2018)

El govern més progressista que hem tingut en les Illes Balears des que som una Comunitat Autònoma del Regne d'Espanya inicià el seu què fer governamental amb algun símptoma que la transparència era quelcom més que el que apareixia primer en el rètol de la conselleria de Transparència, Cultura i Participació. Només eren petits gestos que denotaven un tarannà més transparent. A tall d'exemple, els primers mesos del govern dels Acords pel Canvi, en presentar les dades mensuals d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, s’incloïen a la documentació publicada les dades dels contractes de curta i molt curta durada. I, sobretot, es feia una valoració d'aquestes dades. Però els gestos de transparència van durar poc.

Des de fa anys aquesta informació de contractacions per dies es coneix si es sol·licita. Així, prèvia sol·licitud, podem conèixer que, a Balears, durant el primer semestre de 2018 s'han registrat, com a mínim, un total de 55.090 contractes (el 23% del total de contractes temporals) d'una durada màxima d'un mes. Val a dir que el nombre d'aquestes contractacions de curta durada ha crescut un 64% des que es va engegar la Reforma Laboral del PP (2012). Però el més rellevant és que el nombre de contractes d'una durada inferior a sis dies (36.937 durant els sis primers mesos d’enguany) ha tingut un estirabot  d’un 103% en el mateix període.

Al final, la informació es coneix, però seguim orfes de la valoració del govern. Una valoració  que és important, almenys, per dues raons: Una estadística, car ¿quantes d'aquestes persones contractades per menys d'un mes, o, fins i tot, amb contractes que no arriben a la setmana, són afiliades a la Seguretat Social més d’un pic en el mateix mes, amb la qual cosa s'infla artificialment la xifra que, suposadament, indica la creació d'ocupació? I una segona, més important, algú pot pensar assenyadament que la majoria d'aquestes persones contractades per dies pot exercir de debò qualsevol dels seus minvats drets laborals?

Mitologia turística balear

Publicat originalment al Diari JORNADA (13-07-2018)

El model balear i pitiús de «tot turisme» per tal de fonamentar la part irracional del sistema ideologicoturístic ha necessitat sempre mites. Com ara el que diu que «vivim del turisme», o el que postula la inexistència d’activitat industrial illenca en la fase preturística.

Un dels mites de la modernitat neoliberal és el de la suposada inversió que fan a casa nostra les grans companyies hoteleres. A tall d’exemple, vet aquí la versió mitològica: la setmana passada la premsa local més entregada a la ideòloga turística informava que Meliá Hotels International ha invertit a la zona de Magaluf més de 200 milions d’euros en els últims anys. La presidenta Armengol, present a l’acte d’inauguració de l’Hotel Calvià Beach The Plaza i Momentum Plaza, afirmà que «el treball ha estat dur, així com la inversió realitzada, però el resultat final compensa aquest esforç...». El batle de Calvià, Alfonso Rodríguez, no s’estava d’agrair l’aposta de Meliá per l’esforç inversor en la reconversió de Magaluf.

Ara, la versió no mitològica: fa unes quantes setmanes, en el curs Economia i ecologia política del turisme, organitzat pel GOB, Alba Sud i La Hidra Cooperativa, Ismael Yrigoy presentava una ponència titulada Empreses hoteleres, hotels i finances i explicava que una de les noves estratègies de les hoteleres és la creació de noves companyies en aliança amb fons d’inversió. Un exemple paradigmàtic és el cas de Meliá a Magaluf car: 1) el 2012 «Meliá Hotels International (50%) i Avenue Capital (50%) creen una nova companyia, anomenada Evertmel, per llançar el Calvià Beach Resort»; 2) el 2015 «Melià ven sis hotels per 176 milions d’euros a una nova empresa, participada en un 70% per un fons d’inversió americà (Starwood Capital) i en un 30% per Melià», i 3) el juliol del 2017 «la participació de Starwood en un hotel es ven per 230 milions d’euros a London&Region Properties». Qui i quant ha invertit? Quant deute s’ha llevat de sobre Meliá i, de rebot, quin ha estat l’increment del benefici/habitació?

Ens volen colònia turística i res pus. Mentrestant ens fan empassolar la nostra pròpia mitologia turística. Només faltaria!

La precarietat laboral (i vital) del meu barri

Publicat originalment al diari JORNADA (06-07-2018)

Des de fa unes quantes setmanes faig més vida de barri i tinc més temps per observar el tarannà de la gent que hi viu i hi treballa. És una zona de Palma que s’ha poblat de forns-cafeteries. Veritablement són com bars de tota la vida, però és habitual que als treballadors i treballadores se’ls apliqui el conveni col·lectiu dels forns i no el d’hostaleria. Tenen, idò, unes condicions salarials i laborals sensiblement pitjors a les que els correspon per la feina que fan.

L’altre negoci que triomfa són els restaurants de Sushi. L’emprenedoria d’origen asiàtic ja no pot atendre per si sola l’augment de clientela. L’altre dia vaig ser en un d’ells i, en veure que hi havia personal nou, vaig demanar si eren família dels amos. Em van contestar: «No! Autònoms».

Al barri queda algun bar que no s’amaga de ser-ho. Em creguin si els dic que he perdut el compte de les diferents persones que, en qüestió de mesos, m’han servit el cafè de gairebé cada matí. Per cert, segons les dades laborals de juny, a Mallorca baixa l’atur registrat i puja la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social. Segurament les persones que m’atenen deuen ser part d’aquestes que han signat algun dels 23.932 contractes registrats (més del 40% del total) al juny i que tenen una durada de menys de 90 dies.

Tenim també start-ups, negocis innovadors, comerços modernitzats... En gairebé cap es veuen empleats o empleades d’una certa antiguitat. Fins i tot a les fruiteries ateses per veïns i veïnes d’origen pakistanès aparenten una rotació laboral terrible! On hi ha poca rotació és en el grup de voluntaris i voluntàries de Càritas de la parròquia. M’expliquen que el fonamentalisme del benefici no té en compte la grandària de l’empresa. Potser per això cada vegada atenen més pobres que tenen ocupacions (mal) remunerades. Els de Stop Desnonaments em comenten que la turistització del barri va en paral·lel al creixement de les amenaces de desnonaments de llogaters i llogateres.

Tant se val si la ministra de Treball i Seguretat Social, Magdalena Valerio, no visità el meu barri. Seguirem en la lluita quotidiana per una vida no precària i per trajectòries vitals desitjades.

Pla balear contra l’explotació laboral?

Publicat originalment al diari JORNADA (29-06-2018)

«Aprovarem un pla contra l’explotació laboral» era el titular de l’entrevista al president del govern d’Espanya que, diumenge passat, va publicar El País. Pedro Sánchez posava com a exemple les Balears, on «s’han mobilitzat recursos a la inspecció laboral per fer emergir aquesta realitat d’explotació laboral que sofreix desgraciadament molta gent al nostre país». Però... realment ha passat això, a les Illes Balears?

La història és la següent: l’estiu del 2015, just quan el govern dels Acords pel Canvi començava a caminar, es va engegar un Pla de Lluita contra l’Explotació Laboral. Els sindicats i la progressia aplaudiren la iniciativa. Les patronals i les forces conservadores, que arrufaren el nas, no perderen el temps, i van iniciar les tasques de pressió perquè les coses tornessin a mare, és a dir, es tornés al «realisme màgic neoliberal», segons el qual els casos d’explotació laboral són absolutament excepcionals. Els dos estius següents el Pla de Lluita contra l’Explotació Laboral va esdevenir formalment el «Pla de Lluita contra la Precarietat en el Treball».

La formalitat coincidia amb la realitat, puix mai havia estat una altra cosa que una de les campanyes extraordinàries de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS), l’objectiu principal de la qual és l’esmena de la irregularitat en la temporalitat i la parcialitat, fonamentalment, mitjançant la conversió dels contractes temporals irregulars en fixos o fixos discontinus, i els parcials en contractes de jornada completa, i el pagament de les cotitzacions a la Seguretat Social deixades de pagar. En qualsevol cas, res a veure amb la persecució de conductes empresarials tipificats com a «delictes contra els drets dels treballadors» en el títol XV del Codi Penal.

La balearitat del pla es limita a la participació de les autoritats autonòmiques illenques a la planificació de l’acció inspectora, a fer un gran desplegament mediàtic i propagandístic i a donar-li cobertura política. No és poca cosa, però és el que és: un anar fent, en espera d’una Inspecció de Treball amb millors mitjans tècnics i amb recursos humans més propers a les ràtios que marca l’OIT (un inspector o inspectora per cada 10.000 treballadors i treballadores), i un autèntic pla contra l’explotació laboral, realment existent i invisibilitzada.

Empobrir-se: l’únic dret garantit

Publicat originalment al diar JORNADA (23-06-2018)

Zygmunt Bauman —en el llibre Desconeguts a la porta de casa— ens advertia sobre «l’angoixa aclaparadora» de l’anomenada classe mitjana per «l’alta probabilitat de caure en la pobresa». Són les conseqüències de la globalització neoliberal i dels programes europeus d’austeritat sense pietat per als febles. A casa nostra cada pic és més evident que, veritablement, no és l’economia en majúscules —amb repartiment i sostenibilitat ecològica de debò— el que ha millorat, sinó només la situació de les classes poderoses.

L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que cada any publica l’INE és un instrument imprescindible per intentar objectivar aquesta angoixa. Però abans d’analitzar els resultats de 2017, que es van publicar dijous, convé fer dues consideracions prèvies:

Primera: quan, d’acord amb l’ECV, es parla de persones pobres, amb risc de pobresa o d’exclusió social, no ens referim només a la situació de la gent que demana almoina a la porta de, posem per cas, una església o un supermercat, o de la que és usuària permanent dels serveis socials. En aquestes categories hi ha incloses les persones amb uns ingressos econòmics i en espècie que no els permeten arribar a final de mes amb les necessitats bàsiques decentment ateses. Per exemple: no poden fer front al cost d’una cistella d’aliments prou sana, no tenen prou diners per atendre un copagament farmacèutic, els rebuts de lloguer, de la comunitat de veïns o de la llum, una activitat extraescolar o les despeses dels llibres de text, o no els arriba el pressupost per canviar-se les ulleres o pagar-se la salut bucodental. Són persones per a les quals uns dies de vacances a l’any o uns mòdics consums culturals són luxes inassolibles.

Segona consideració: el «llindar de pobresa» equival al 60% de la mitjana espanyola dels ingressos de l’any anterior al de l’enquesta per unitat de consum (persona o llar). Pel que fa a l’ECV de 2017, aquest llindar ha quedat fixat en 8.522 €/any, és a dir, 313 € més que l’any anterior. Això és coherent amb una lleugera pujada de la renda de persones i llars, sobre la qual cal prendre en consideració que la diferència entre salaris alts i baixos ha crescut de manera important, cosa que podria indicar que la situació de pobresa és més extrema i les diferències més grans. Per una altra banda, cal tenir present la distorsió geogràfica d’aquest indicador, ja que, donat el cost de la vida, les carències materials seran més grans si es viu, per exemple, a Palma, que si es resideix a Lugo.

Dit això, anotem els principals resultats: el percentatge de població en risc de pobresa —que no supera el llindar de pobresa— es va situar en el conjunt de l’estat espanyol en un 21,6%, un 0,7% menys que l’any anterior. Però atenció: als Països Catalans, especialment a les Illes Balears, el percentatge de risc de pobresa de 2017 és superior al de 2016, ja que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià registren, respectivament, un 15%, 21,3% i un 25,6% per al 2017, enfront un 13,2%, 15,5%, i 24,4% de l’any anterior.

I, tanmateix, el que m’interessa posar en relleu és que l’indicador AROPE —que és l’homologat a la UE, i que, a més de si s’arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l’ocupació i de carències materials— presenta resultats amb la mateixa tendència que l’anterior: l’estat espanyol un 26,6% el 2017 versus un 27,9% el 2016; Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, un 19,4%, 24,7% i 31,3% el 2017 versus un 17,9%, 19,1%, i 30,5% el 2016.

L’ECV ens proporciona molta més informació que la que s’ha comentat en aquestes línies, cosa que permet una, diguem-ne, bastant precisa fotografia de l’empobriment i de les carències materials, que corrobora, entre altres coses, que la pobresa segueix tenint cara de dona, que la pobresa infantil i de la gent gran és especialment punyent, i que la perdurable reforma laboral precaritzadora cronifica situacions d’exclusió social, fins i tot per a les persones que tenen un treball (mal) remunerat. Però el que he sigut capaç d’encabir en aquest espai permet concloure que sense una renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a Estat del Benestar), l’únic dret garantit de debò és el d’empobrir-se. És una angoixa aclaparadora de conseqüències incertes.

Pensar per avançar

Publicat originalment a diari JORNADA (22-06-2018)

El Col·lectiu Alternatives va fer l’aparició pública el maig del 2016. Ho va fer de la mà de les Fundacions Darder-Mascaró i de la Fundació Gabriel Alomar (és a dir, els «laboratoris d’idees» emparentats amb MÉS per Mallorca i el PSIB-PSOE). Posteriorment, s’hi han sumat altres col·lectius i persones de diferents tonalitats de l’esquerra illenca. Durant mesos s’han dedicat a la tasca de penar, fins que aquesta setmana han presentat un document amb les seves primeres reflexions i amb l’anunci d’una proposta concreta d’indicadors de sostenibilitat en els mesos vinents.

El subtítol del document, «Sector públic, planificació i sistemes d’informació: Alguns instruments per al canvi social», dona pistes bastant precises dels trets claus d’aquestes reflexions, sintetitzades en unes poques pàgines amb una contundent claredat. No debades, comencen afirmant: «Tot projecte de bon govern de les persones i les coses exigeix una cosa tan simple i complexa alhora com és el coneixement de la realitat sobre la qual es governa». És tan obvi que fa vessa haver-hi d’insistir!

Enfront del cofoisme envers les grans xifres macroeconòmiques i del mercat laboral illenc, el Col·lectiu Alternatives dibuixa un panorama social de gran complexitat que requereix pensar estratègicament, i no només en funció de conjuntures electorals. Enfront del «qui dia passa any empeny», es reivindica la informació com a clau de volta de la planificació estratègica i s’adverteix d’algunes mancances estructurals en l’activitat de programació del minso sector públic nostrat.

Algú —crec que Bob Kennedy— va dir que «el PIB ho mesura tot, menys el que fa que una vida mereixi ser viscuda». Idò, parafrasejant-lo, hom podria dir que «la competitivitat ho mesura tot, menys la sostenibilitat d’una economia decent». Per això, és molt urgent, en paraules del Col·lectiu Alternatives, «construir un pensar col·lectiu d’una manera més moderna, científica, participativa i democràtica». En definitiva, el títol del dit document és la clau: «Pensar per avançar».

Falsos autònoms i precariat

Publicat originalment a diari JORNADA (14-06-2018)

Hi ha estadístiques de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) que conjuminen tres característiques: poca atenció mediàtica, minsa informació de les comunitats autònomes i gran interès sociològic.

Un d’aquests productes de l’INE és el mòdul de l’Enquesta de Població Activa sobre l’activitat per compte propi corresponent al 2017 —publicat el 8 de juny—, que ofereix una dada prou rellevant sobre el fenomen de les persones falsament autònomes: en el conjunt del Regne d’Espanya, 5.921.400 autònoms i autònomes (un 31,62% del total) no poden influir en absolut ni en el contingut ni en l’ordre de les tasques de la seva suposada activitat laboral per compte propi (sic). Vet aquí una aproximació de la magnitud de la tragèdia de la precarietat dels falsos autònoms que, en el cas dels Països Catalans, afectaria 1.736.600 persones (155.100 a les Illes Balears, 1.025.000 a Catalunya, i 556.500 al País Valencià, xifres que representen uns percentatges sobre el total d’autònoms i autònomes d’un 29%, un 31%, i un 28%, respectivament).

Val a dir que una recent —i molt important— sentència del jutjat social número 6 de València ha declarat que un repartidor de Deliveroo no era un treballador autònom, sinó un fals autònom. En el cas jutjat, segons la literalitat de dita sentència, es donen «les notes característiques de la relació laboral de caràcter aliè i dependent, ja que la prestació de serveis del demandant a favor de la demandada presenta trets que només són concebibles en el treball dependent i per compte d’altri». La nul·la capacitat de decidir sobre el contingut i l’ordre de les tasques laborals només és concebible en una relació laboral per compte d’altri i, en cap cas, en una d’autònoma. El mite de l’emprenedoria neoliberal es basa en l’augment de les poblacions ocupades autònomes. En alguns casos, se’ls anomena eufemísticament treballadors autònoms econòmicament dependents (TRADE), però, veritablement, s’ha de parlar d’un gran frau que, en expressió de Guy Sanding, fa créixer «la classe angoixada» per la precarietat, és a dir, el precariat.

Un any més de malviure del turisme

Publicat a Diari JORNADA (08-06-2018)

A les Illes Balears el mes de maig ja és plena temporada turística. Les dades d’arribades de turistes; el col·lapse de carreteres i d’espais públics a pobles i ciutats, com ara Palma; les tarifes hoteleres i de lloguer turístic; els contractes laborals registrats; la quantitat de persones fixes discontínues que s’han incorporat als seus llocs de treball... Tot plegat fa albirar un any més de saturació, de negació del dret a gaudir l’illa (i la ciutat), de grans beneficis empresarials, d’augment estacional de l’ocupació... Però s’albira una millora en la cohesió social, o un aprofundiment en el malviure del turisme?

Les dades del mercat laboral illenc de maig són, bàsicament, les següents: mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social (no de persones afiliades): 544.868, amb un 3,6% d’augment interanual; nombre de persones en atur registrades: 39.068 (-5,7% respecte al maig passat), i 74.023 contractes registrats, amb una variació interanual d’un -1,4%. Però —ai els emperons!— les afiliacions incorporen un estirabot important de persones autònomes (+2,4% en comparació amb el maig del 2017), i moltes són autònomes forçades, com ara els repartidors en bicicleta o riders que, de sobte, s’han convertit en part de la fauna urbana de Palma; a més, el 81,8% dels contractes són temporals (de curta i molt curta durada). D’altra banda, la baixada de l’atur registrat és directament proporcional a la baixada del nombre de persones aturades que cobren alguna prestació (només el 43,5% ho fan). Tot plegat ens indica que els factors de precarietat no varien.

Uns dies abans que es fessin públiques aquestes dades, el bisbe de Mallorca, a la presentació de la memòria 2017 de Càritas, alertava «del creixement de la precarietat laboral després de la crisi», i el mateix dia de la publicació, un responsable de l’ONG Mallorca sense Fam reclamava la derogació de la reforma laboral del PP per a disminuir els casos de pobresa infantil i de gent amb fam. Pot haver-hi més malviure del turisme que viure precàriament, empobrint-se, i passant fam?

Fer de la necessitat virtut o renúncia?

Publicat originalment a Diari JORNADA (29-05-2018)

El Parlament de les Illes Balears ha aprovat recentment la llei del Tercer Sector d’Acció Social, una aprovació que ha gaudit de tota mena de lloances. Però des d’un punt de vista crític, es pot pensar que, des de fa massa anys, aquest àmbit es fa virtut de les necessitats no cobertes per les institucions públiques de l’esquifit estat del benestar.

La nova llei era necessària per, entre altres coses, donar seguretat en la gestió dels serveis que presten les entitats i empreses que operen en àmbit de l’acció social, millorar procediments administratius i establir unes regles del joc clares. S’ha perfeccionat, idò, el que hi ha. No es tractava, emperò, de transformar —encara que fos lleument— el que realment existeix. Potser la celebrada unanimitat política i sectorial obeeix a aquest fet. La pregunta que em sembla escaient és: s’haguera produït aquesta unanimitat si la llei desprivatitzés algun dels serveis socials que ara presta el sector privat?

Ras i curt: des de posicions progressistes es corre el risc de passar de fer de la necessitat virtut, a fer virtut de la renúncia a un estat del benestar modern i reeixit. Vet aquí un exemple. L’article 6 diu: «Activitats d’intervenció social i activitats socials d’interès general que realitzen les organitzacions del tercer sector social: 1. S’entén com a activitats d’intervenció social aquelles activitats desenvolupades amb la finalitat de promoure la inclusió social i l’exercici efectiu dels drets de les persones, famílies, grups, col·lectius o comunitats que afronten situacions de vulnerabilitat o exclusió, desprotecció, discapacitat o dependència, que lluiten contra la desigualtat social, la marginació, la desprotecció i la violència masclista, i que avancen en la necessària transformació social cap a una societat més justa, solidària, igualitària, participativa i democràtica». Ostres! Em pensava que tot això ho havien de garantir els poders públics!