Xipre

 

Kato Pafos

"Fer un viatge t'obliga a tres esforços: el primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I pensar és el major", va dir el savi jueu medieval, Jafudà Bonsenyor, en el "Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs". Tot i estar molt d'acord, en aquesta ocasió l'esforç major van ser els preparatius, car la guerra d'Israel i EUA contra l'Iran ens va obligar a suspendre el bot de Xipre a Jordània (finalment ajornat pel "Pont de la Constitució"), amb el corresponent ajustament d'itinerari i de dies d'estada a “l’illa d'Afrodita". Uns canvis que al final van ser a fi de bé: Ens va permetre arrodonir l'estada Pafos, i tenir prevista una segona visita, fonamentalment, a Petra i a Wadi Rum, per a final d'any.

D’entrada diré que Xipre és un indret que val molt la pena. Però, per a un mediterrani de Mallorca, l'atractiu no són les platges, ni les cales, ni les costes. Tanta sort que som bastant friquis dels jaciments i museus arqueològics, i dels conflictes internacionals no resolts, com ara la divisió de l'illa de Xipre (aquí un article publicat ressent arribat a casa).

La zona turística de Ayia Napa (al districte de Famagusta) és un "no lloc" del que el màxim interès és la seva ubicació. Estant a tocar la Línia Verda, et permet creuar a la part ocupada per Turquia i gaudir del jaciment arqueològic més gran de Xipre, l'antiga ciutat de Salamina. No només és la magnitud, és que el jaciment és, exceptuant  el teatre, excessivament reconstruït, esplèndid. La vegetació -una combinació de verd i groc- acompanya a donar-li una certa màgia. El mar, on cal imaginar el port que, segons la llegenda, va possibilitar que Salamina fos durant segles la ciutat més important de Xipre, està calma. Mar calma, màquina de fotos cansada...

Salamina

Però haver entrat a la part turca de l'illa té altres recompenses: 1. Molt a prop de Salamina hi ha el Monestir de Sant Bernabé amb icones i frescos prou interessants. El monestir és un museu, i no queda clar si va ser abandonat pels monjos, o aquests varen ser expulsats pels turcs atès el fet que la zona va passar a ser controlada pels turcs arran de la invasió de 1974. El cas és que la cripta que conté la tomba de l'apòstol Bernabé continua sent un lloc de peregrinació dels grecs xipriotes. 2. La gran sorpresa del dia: La ciutat fantasma de Varosha -millor dit, el complex turístic fantasma del qual en parl a l'article esmentat- és una inoblidable experiència. 3. La visita a la ciutat antiga de Famagusta és un imprescindible. Una animada ciutat emmurallada que alberga dues joies. La primera, la Catedral de Sant Nicolau, que és un exemple de l'espectacularitat del gòtic mediterrani convertit en mesquita, i la segona joia és la pastisseria (Pastaneleri) Petek.

Varosha

Ayia Napa és també el no lloc ideal des d'on fer una excursió per la Costa del Cap Greco (part sud-est de l'illa de Xipre). Es poden veure espectaculars formes rocoses, coves, i  espectaculars vistes.

Costa del Cap Greco

Tirant cap al sud, i de camí cap a Nicòsia, férem una breu visita, però ben aprofitada, a la ciutat de Làrnaca. En qüestió de, fa no fa, tres hores visitarem la Plaça Europa, el famós Passeig de Palmeres (Finikoudes), la interesantíssima Església de Sant Llàtzer, la Mezquita Djami Kebir, i el Fort Medieval.

Església de Sant Llàtzer (Làrnaca)

En arribar a Nicòsia ens adonam que l'hotel està a tocar de la Línia Verda, i que el centre històric (dins murades) de la part grec xipriota és relativament petit i abordable caminant. Nicòsia és una ciutat interessant, però sense grans atractius. 

 Nicòsia

Potser el que és més engrescador és poder passejar pel carrer Ledra –la més important artèria comercial (sense cap franquícia ni botiga de marca!)- al centre de Nicòsia i que conserva, ara amb forma de checkpoint per a control de passaports, l'antiga barricada que va dividir la ciutat. Els grecs xipriotes no ho recomanaran, però és imprescindible creuar el checkpoint i visitar a part turc xipriota. Entre les "dues nicosies" vam passar la primera tarda, acabant sopant al restaurant Anamma al carrer Ledra que, dit sigui de passada, de fora no crida l'atenció, però que a la part posterior del local, és ple d'autenticitat, ambient, i menjars locals. 

Nicòsia

L'endemà va tocar visita la capital xipriota amb la guia Anastasia. Sorprenentment, la visita guiada només incloïa la Nicòsia del Sud, és a dir, la no ocupada. L'animadversió entre la població grec xipriota i la turc xipriota és molt evident, i indissimuladament expressada.

Tot i que la passejada va ser únicament de muralles endins, vam veure tot l'imprescindible: Muralles, l'Església ortodoxa Faneromeni (el cor històric i espiritual de Nicòsia del Sud), Catedral Nova, pintorescs carrerons i carrers (l'Ayiou Ioannou, per exemple), el Palau Episcopal, el Monument a la Llibertat enfront de l'Aqüeducte Otomà, la Porta Famagusta... Acabarem el matí, passant per la Porta de Pafos, amb una visita pel nostre compte importantíssima: El museu arqueològic. Senzillament imprescindible.

Nicòsia ocupada

Els indrets protagonistes de la tarda foren la nova plaça Eleftheria -l'avantguardista projecte de Zaha Hadid Architects que pretén dialogar entre modernitat, tradició i diplomàcia en una ciutat dividida, sense que, a parer meu, ho aconsegueixi-, el Carrer Ledra per enfilar cap a la Nicòsia ocupada. Una vegada passats els controls, les proximitats del checkpoint és una gran zona molt animada, amb molt ambient de "basar turc" i oferta de restauració, i edificis extraordinaris com ara alguns caravanserralls, i, sobretot, la mesquita catedral. Acabarem la tarda amb una bona infusió turca a un local amb ambient una mica alternatiu on es reivindicava la reunificació de l'illa, la solidaritat amb Palestina, i, sobretot, es lluïa un cartell amb el següent missatge: "Warning. No stupid people. Beyond this point". I el dia l'acabarem amb un sopar a un bon menjar ràpid grec xipriota.

Una de les Esglésies Pintades

Deixarem la ciutat i posarem rumb a la regió muntanyosa de Troodos. El gran atractiu d'aquesta regió és el paisatge, la cultura etnològica, i el patrimoni històric. En el patrimoni històric destaquen les Esglésies Pintades. Però, alerta, pintades per dins, i, a sobre, on està estrictament prohibit fer fotos. De camí al poble de Kalopanayiotis en visitarem tres d'aquestes esglésies totes amb unes pintures precioses. També visitarem Kakopetria. L'altitud del poble li dona un encant especial amb molt soroll de riu que corre i força arquitectura tradicional. Un lloc extraordinari per fer un cafè. Tanmateix, Kakopetria té dos monuments emblemàtics: La "Roca Maligna" que dona nom al poble, i el nucli antic, conegut com a Palia Kakopetria.

Kalopanayiotis

En arribar a Kalopanayiotis -una preciositat de poble en una vall de les muntanyes de Troodos-, és parada obligatòria al Monestir de Sant Joan Lambadistis i la seva impressionant església pintada (potser no és la més bella de les esglésies que visitarem per la zona, però és la més gran). No m'ho acab de creure, però vaig acabar la ruta per les fantàstiques esglésies pintades sense fer una sola foto a les pintures. No em va resultar fàcil contenir-me i acomplir la nota de "no fotos". La veritat és que el fet que Anastasia no em perdés de vista ho va fer possible.

Una vegada instal·lats al xulíssim Casale Panayiotis, recorreguérem el poble de baix a dalt, férem unes compres ("delícies turques xipriotes" i espècies) a un supermercat local, i soparem al restaurant de l'hotel del plat del lloc: Truita de riu. Un bon colofó del dia.

El matí és plujós, les muntanyes de Troodos i la carretera en direcció a Pafos són gairebé invisibles per mor d'una boira molt espessa. Però el dia acabarà sent lluminós i l'itinerari força variat: Primera parada (encara a la regió de Troodos) en el turístic però molt interesant poble vinícola d'Omodos. Malauradament, no era hora de vi i les vinoteques estaven tancades. Vàrem canviar el vi per un molt reconstituent cafè. La segona parada, ja allunyats de l'atmosfera de Troodos, al castell de Kolossi, una antiga fortalesa dels croats força interessant i molt fotogènica.

Castell de Kolossi

Acostant-nos a la costa feim la tercera aturada al jaciment arqueològic de Kourion, una ciutat fundada pels grecs en el segle IX aC, en què hi ha restes arqueològiques de diverses èpoques, entre elles hel·lenística, romana i cristiana. El més destacat són els mosaics, una basílica paleocristiana de la qual, després d'un gran terratrèmol en el segle IV dC, no queden més que la planta, uns arcs molt fotogènics, i algunes columnes, i un teatre romà molt reconstruït. Kourion s'ha de visitar amb una certa calma, contràriament al que, pel que sembla, fan les excussions des de Pafos que només visiten el recinte dels mosaics i poc més. Això va ser el que inicialment ens va mostrar Anastàsia. Tanta sort que en la portada de la nostra guia apareixia una foto de la basílica i ens entossudirem a veure-la. Va ser, sens dubte, el millor de la visita.

 Kourion

A tocar de Kourion férem la penúltima visita del dia: El Santuari d'Apol·lo Hylates. En aquest petit jaciment sobresurten les restes (dues columnes que subjecten un tros del friso) d'un temple (dedicat a Apol·lo?). Malgrat que sembla bastant reconstruït és força fotogènic en un paisatge ple de margalides grogues.

Santuari d'Apol·lo Hylates

L'última parada, abans d'arribar a Pafos, era una visita que em semblava seria una turistada: la , també coneguda com a Petra tu Romiú (roca del romà). Segons una llegenda, aquesta roca és el lloc de naixement de la deessa Afrodita, i és un indret efectivament molt turístic (tothom vol la seva selfie). Malgrat tot, la zona és molt maca i hi ha una bona foto.

Roca d'Afrodita

A l'arribada a Pafos, ens acomiadarem d'Anastacia i ens instal·larem a l'hotel situat a la part costanera de la ciutat. L'horabaixa va donar per a una passejada pel passeig marítim, sopar a un restaurant a la zona més turística, i a descansar, que calia recarregar les piles. A Pafos hi ha molta feina a fer. No debades és un dels enclavaments arqueològics més fascinants del món antic. Des de 1980 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i s'articula en dos nuclis complementaris: Kato Pafos (o Nea Pafos, la ciutat fundada a la fi del segle IV aC que es va convertir en capital de l'illa sota Roma), i Palaipafos (Kouklia), on s'aixecava el cèlebre santuari d'Afrodita, venerat a tot el món grec.

Els tres dies de Pafos:

Kato Pafos

1. Parc arqueològic Kato Pafos. És un dels grans atractius de Pafos on destaquen les cinc domus romanes que compten amb un gran i extraordinari grup de mosaics, que donen nom a aquestes espectaculars mansions. Els mosaics a cobert, i molt ben presentats, són espectaculars, però, ho són més els que s'exposen a l'aire lliure entre altres magnífics restes de la gran ciutat romana. Especialment fotogèniques em van semblar les restes del Castell de Saranta.

Castell de Saranta

Els complements del dia van ser: El Castell Medieval, i la interessantíssima Església Agia Kyriaki de Sant Pau (Sant Pau té una estreta relació amb l'església xipriota) i el petit "jardí" amb restes arqueològics que l'envolta. Hi havia missa i l'església estava plena de gom a gom, la qual cosa va retardar la visita. Va ser una espera ben pagada per poder veure els interiors de l'església i desfruitar dels voltants amb algunes fotos, tot i que se'm va oblidar de fotografiar allò més important del lloc: El Pilar de Sant Pau.

Després d'admirar una esplèndida posta de sol des del balcó de l'hotel, finalitzarem, un dia rodó, amb un sopar rodó a un dels millors restaurant del viatge, el Lichnari Taverna. Un restaurant tradicional amb uns menús, vins i ambient locals i poc turístics.

Decoració urbana amb motius pasquals 

2. Centre de la ciutat nova. Dia d'anar i tornar en autobús de línia, de mercats (bastant turístics), de carrers comercials, de barris singulars, d'alguns interessants tallers de ceràmica, de monuments i fatxades neoclàssiques, i d'aroma colonial. Molta presència de decoració urbana amb motius pasquals i de pluja. Sobre tot, dia de l'extraordinari Museu Arqueològic (magnífic aixopluc d'una forta pluja).

Figura del Museu Arqueològic

3. Tombes dels Reis. Un grandiós complex de tombes subterrànies del segle IV aC, que malgrat el nom, sembla estaria destinat a oficials d'alt rang i no tant a reis. Algunes de les tombes estan decorades amb columnes dòriques i amb frescos murals. La visita va començar amb una forta pluja que es va aclarir ràpidament, i ens va deixar un dia d'esplèndid sol. Va ser una de les visites que va superar amb escreix les expectatives que ja eren altes.

Una de lesTombes dels Reis

El dia va tenir un gran complement: El Temple d'Afrodita (o Santuari d'Afrodita), situat a Palaipafos. És un conjunt de ruïnes modest, però de gran interès en un bell paisatge. Sobresurt el mosaic que representa la Leda i a Zeus reencarnat en un cigne i el seu petit museu, on es mostra la pedra negra que es venerava en el santuari. Va resultar ser una excursió extraordinària per arrodonir l'últim dia a Xipre.

Mosaic representamt l Leda i a Zeus reencarnat en un cigne

Ens acomiadarem amb un extraordinari sopar a un extraordinari restaurant de Pafos que es diu Argo. Un absolut imprescindible! De camí a l'hotel vaig fer balanç del viatge per concloure que Xipre és molt més que turisme de costa, tot el que envolta la línia verda, i mitologia d'Afrodita.

Senegal (entrant per Gàmbia)

Gàmbia:

Com es tractava de visitar el sud del Senegal (el nord ja el coneixíem), iniciarem el viatge des de l'aeroport internacional de Yundum a la capital de Gàmbia, Banjul. Els tràmits aeroportuaris van ser sorprenentment ràpids -al continent africà no són habituals les gestions aeroportuàries tan ben organitzades-. La primera impressió va ser de país ben organitzat i seriós. Va ser una falsa impressió.

El cas és que allà ens esperava en Babacarka, el nostre conductor i guia que, des de bon començament, ens va demanar que l'anomenarem Baba. Ja era fosc quan ens dirigirem a la zona turística gambiana de Senegambia. Després d'un canvi a un allotjament més petit i més ben situat en el ressort (el bungalou que ens varen assignar era immens i semblava incòmode), soparem a un local de la zona amb molt ambient local. Tot seguit tocava descansar per començar el viatge amb les piles recarregades i aprofitar bé la curta estada a Gàmbia.

El primer matí a Gàmbia el dedicarem a visitar mercats: Primer el de Brikama i després el de Serrekunda. Mercats típicament africans, enormes, amb un bullici inconfundible, i amb molts carrerons a on es ven de tot. A mi em van interessar especialment els llocs de queviures, tot i que al segon vam intentar infructuosament comprar alguna tela. No vam fer cap compra, ens conformarem amb unes quantes fotografies. Ara bé, la tarda va ser més "productiva" en matèria fotogràfica i de compres.

Començarem la tarda al Port Tanji. Les barques (cayucos) arribaven a la platja amb les pesqueres, hi havia un gran ambient de gent que anava i venia, era un esclat de color, la màquina de fotos és incapaç de retratar-ho tot. Baba estava inquiet... sembla que hi ha tingut algun problema amb els fumadors de marihuana. Val a dir que a Baba, que és orgullosament senegalès, no li cauen massa bé els gambians, i que ens cuidava molt.

De tornada a Senegambia fem parada -tot seguit d'una petita infracció de tràfic de Baba, "solucionada" amb uns bitllets a la policia- al mercat artesanal de la zona. Pensava que seria una cosa molt turistitzada, però estava equivocat. És un mercadet veritablement interessant, amb bona artesania. No obstant això, les primeres compres requeriren un esgotador regateig. Per recuperar forces, un bon sopar amb una refrescant cervesa.

L'endemà ens encaminarem cap al Senegal fent un llarg camí. Mentre fèiem kilòmetres pensava que, mentre l'Ajuntament de Palma tala els bellaombres de la plaça de Llorenç Villalonga, aquí -a Gàmbia i Senegal- no es desaprofita la més humil ombra per socialitzar, comercialitzar, viure. Ara bé, el fet més cridaner és la visibilització sense embuts de la corrupció: A cada aldea, en entrar i sortir, hi ha un control policial, i a cada riu o torrent un control militar. Generalment, són controls de tràmit, però a molts dels policials, cal pagar un "delme". En Baba no atura de "repartir" bitllets gambians.

Ens vàrem trobar un de policia vestit de paisà, però convenientment identificat, que no li va bastar un bitllet. M’explico: A Gàmbia alguns medicaments estan molt controlats (està prohibit calmar el mal amb química) i ens va tocar passar per un minuciós registre del cotxe i de l'equipatge en cerca de la pastilla analgèsica. El policia malcarat no va aturar fins que al crit de "és la pastilla del colesterol! Sap vostè què és el colesterol?", va desistir, i vam poder seguir la ruta cap a la frontera.

Tot plegat converteix Gàmbia en un país antipàtic. Tanta sort que, sobretot, els baobabs, però també les cabres, someres, vaques, els cans i cavalls inesquivables, fan simpàtic el camí fins a arribar a la frontera, on els tràmits, amb l'ajuda de Baba, són ràpids.

Senegal:

Tot just entrar al Senegal canviarem, a bon preu, uns quants euros a francs CFA senegalesos, i, com era diumenge, no vàrem tenir la mateixa sort per comprar una targeta pel mòbil. Vam haver de continuar funcionat amb els Wi-fi. En arribar a la regió de Tambacounda visitarem una petita aldea del tot tradicional, sense artificialitat, amb sensació compartida de vida dura, d'escassetat d'aigua, d'amabilitat, de ser benvinguts.

De l'aldea a la ciutat de Tambacounda començarem a sospitar que encara faltava per la temporada de mangos...

La següent activitat del viatge va ser la visita al Parc Nacional de Niokolo Koba. Tot i que és l'espai natural protegit més gran del Senegal, el recorregut és curt, però abastament per entrar en contacte amb la fauna d'aquesta part d'Àfrica. La collita fotogràfica bàsicament es concentra en enormes termiters, antílops, facoquers, algun cocodril, mandrils, molts ocells, vegetacions exuberants i paisatges del Riu Gàmbia. Ha!, i unes enormes petjades de lleó. Dinarem, rodejats de mandrils, al campament Lion a la zona del parc anomenada Simenti. Per acabar el dia ens dirigirem cap al Senegal Oriental (la porta del País Bassari). A la ciutat de Kédougou, on a la fi comprarem la targeta pel mòbil, férem parada i fonda.

L'endemà posarem rumb cap a l'aldea Dindifelo on tenen una oferta d'hotels singulars (poc més que cabanyes) que tant abunden al sud del Senegal. L'aldea -molt animada- és pas obligatori per anar a la cascada del mateix nom. Un petit trekking et condueix a una cascada molt interessant en un paisatge on predominen els penya-segats. Val a dir que tot just darrere de la cascada ja és Guinea Conakry, la qual cosa vol dir que estam molt al sud del Senegal.

De tornada a l'aldea confirmarem que la temporada de mangos seria bona (fotografiarem alguns arbres de mango en plena floració), i férem parada a la casa de l'artista de l'aldea. Estic força content d'haver-li comprat una petita pintura molt africana.

L'anada i tornada a l'aldea de Dindifelo es fa per una pista africana amb moltíssims sotracs (massatge africà no apte per un cotxe de certa antiguitat, i no precisament un 4x4, com el que dúiem). A la tornada incorporarem als itineraris la música senegalesa. Els sotracs van esdevenir més benèvols!

En arribar a Kédougou dinarem, com tants altres dies, en un restaurant local. El plat del dia va ser arròs blanc (sempre present als menjars senegalesos) amb peix i verdures. El dinar és ràpid, car hi ha cua de clients, i a la restauració popular senegalesa no es fa sobretaula. Tot seguit visitarem el mercat local, que té una particular característica: Hi ha moltes teles africanes. Després de recercar i recercar, en comprarem dues i donarem per acabat un dia ben intens. El sendemà seria un dels dies més importants del viatge.

El "País Bédik" és una meravella. Els Bédik són un grup ètnic minoritari que viu en al districte de Bandafassi, dins de la regió de Kédougou, al costat de la frontera de Guinea Conakry. A tot el districte sembla haver-se aturat el temps i es respira una peculiar comunió amb la natura. Les aldees de la zona estan a dalt de les muntanyes i només són accessibles caminant. Allà dalt l'aïllament és total. La visita a l'aldea de Iwol confirma que el pas del temps s'ha detingut en un passat animista. Paisatge sorprenent, baobabs impressionats, una immensitat de cabanyes i algunes poques construccions modernes (per exemple, l'escola). Però sobretot l'amabilitat, des d'una aparent actitud de distància, de la gent. Durant la visita no hi ha homes (on paren?). A les dones lis comprarem una petita ceràmica -un molt estimat rècord- que representa les dones del lloc, i alguns collarets.

Per dinar, ens dirigirem al Campament Solidaire de Badian, un lloc per a gaudir del Senegal autèntic a tocar del Riu Gambia i a on menjarem el, potser, millor arròs amb pollastre del viatge. Una vegada reposat el dinar, al so de Youssou N'Dour, ens encaminarem de nou cap a Tambacounda. Allà visitarem la part de la ciutat amb vestigis colonials, com ara la zona ferroviària i el mercat. Férem algunes fotos, jugarem amb alguns al·lotets, i, per acabar un dia molt especial, una sorpresa especialíssima: A l'allotjament, mentre esperàvem per anar a sopar, plou, poc, però plou! El canvi climàtic no perdona.

Al setè dia del viatge, de bon matí, iniciarem una llarga tirada de cotxe des de Tambacounda fins a la regió de Casamance. Fem el llarg camí –en el transcurs del qual apreciarem un canvi brutal de paisatge- amb una sola parada a un interessant mercat de bestiar. L'arribada a la ciutat de Ziguinchor es digué poc amb el paisatge de l'entorn -tingui's en compte que a Ziguinchor se l'anomena "el Jardí de l'Edèn senegalès"-, ni amb l'hotel d'estil colonial on ens allotjarem. Era tard i Baba va triar un restaurant local, segurament dels més merdosos del país.

Una vegada allotjats, vam fer el millor cafè del viatge (per compensar el mal dinar), sortirem a passejar per la part colonial de la ciutat i pel mercat. Els vestigis colonials ens semblaren poca cosa i el mercat prescindible. Tanta sort del bany a la piscina de l'hotel, i d'un dels sopars més agradables del viatge.

En matinar, l'objectiu del dia era Eloubaline. A l'illa de les "cases impluvium" s'hi arriba navegant entre manglars. L'aldea de l'illa és un espectable de cultura diola, amb gran presència de fetitxes animistes. A més d'interessantíssim antropològicament, gairebé tot (construccions, camps d'arròs, fetitxes, etc.) és extraordinàriament fotogènic. Sens dubte, l'Illa de Eloubaline és un dels indrets del Senegal inoblidables.

Amb el bon sabor de l'estada a Eloubaline, i amb una certa preocupació de Baba perquè el pedal de l'embragatge del cotxe fallava, posarem direcció a Cap Skirring. Però abans visitarem una associació -amb el suport de la "Reina Diola" de la zona- de dones amb discapacitat de mobilitat que fan artesania de palma. Fem les compres per mostrar la nostra solidaritat amb l'associació i, cal dir-ho, perquè l'artesania és molt bona. En arribar a destí ens desviarem cap a Djembering, l'aldea de les ceibes sagrades. Després d'haver presentat els nostres respectes a les enormes ceibes, i constatar que la pana del cotxe va a més, ens aturarem a dinar al centre de Cap Skirring. Nosaltres dinarem mentre Baba buscava un mecànic per interntar solucionar la pana del cotxe. La cosa pintava malament. De fet, Baba i el cotxe quedaren, i nosaltres arribarem amb un taxi a l'hotel situat a la platja.

La tarda va ser un gaudi d'una platja verge, salvatge i no apte per nadar, però sí per passejar-la. Hi havia més vaques pasturant que persones passejant. Les vaques tenen unes particulars fotografies a contrallum amb una fantàstica posta de sol.

De bon matí, Baba ens comunica que el cotxe encara no està arreglat (per la zona no abunden els mecànics i les botigues de recanvis). Toca fer l'excursió a l'illa de Carabane amb el taxista que ens va portar a l'hotel. Carabane és una illa i un poble situat en la desembocadura del riu Casamanza (la presència de manglars és espectacular), força interessant. És significativament present la ressonància a la colonització francesa i portuguesa en anècdotes de colonitzadors i ruïnes d'immobles, com ara la d'un reformatori. L'organització comunal dels seus habitants, la modesta presència turística, tot combinat amb el paisatge i platja salvatge, fa que sigui un indret encantador.

Per arrodonir el matí férem parada per visitar el Museu de la Cultura Tradicional Diola a l'aldea de Mlomp. Tot i que és un museu petit, és gran en interès i molt didàctic pel que fa a la cultura i tradició diola. Val la pena visitar-lo.

Una vegada a l'hotel repetirem el pla del dia anterior: passeig per la platja, les vaques no s'han mogut, hi ha una festa de noces, bany per refrescar-se a la piscina, i retrat de la magnífica posta de sol.

Nota entre parèntesis: No acostum a comentar massa els allotjaments dels viatges, però ara faré una excepció: A l'hotel Les Hibiscus ocupàvem el bungalou "Brigitte Bardot" a tocar de l' anomenat Alain Delon. Dormir a Senegal rodejat dels pòsters de pel·lícules com ara "Boulevard du Rhum", "Le Mépris", "Vie privée", "Love is my profession", o "Et Dieu créa la Femme", té un morbo especial.

I arribà el dia que tot començava malament per acabar bé:

La llarga ruta per carretera amb destinació a Dakar va començar a les sis de la matinada. Tot i que ens havien garantit que tindríem desdejuni, no n'hi ha ni rastre. Però mentre arribava i no arribava Baba ens el prepararen. Començar la ruta sense desdejunar era un mal pla.

Baba ens va informar, sense massa convicció, que creia que amb la reparació del cotxe feta el dia anterior, podríem arribar a Dakar sense massa problemes. L'alegria durà poc temps. Als pocs kilòmetres, el pedal de l'embragament va tornar a fallar. Baba, sensatament, no es volia arriscar a fer un trajecte tan llarg en aquelles condicions. Va aturar un cotxe al qual, després d'una conversa amb el conductor, ens vàrem traslladar per arribar a Ziginchor, on hauríem d'agafar un altre cotxe per seguir la ruta fins a Dakar. Va resultar que el tercer cotxe del dia era d'un servei turístic amb una parella molt amable que ens varen acollir per fer la major part del trajecte. No va ser el cotxe definitiu. Bastants kilòmetres abans d'arribar a Dakar, mentre els companys de viatge es desviaven cap al seu destí, nosaltres muntàrem al quart cotxe el dia per arribar, sans i estalvis, a Dakar.

Definitivament, va ser el dia en què tot començava malament per acabar bé. Excepte el fet de no poder-nos acomiadar, amb una abraçada, de Baba.

Els quatre dies a Dakar:

·     Dia de mercats. Començant pel Kermel, que té un bell edifici i un ambient mestís de locals i turistes, passant pel Maliense (un edifici sense gens d'interès però amb punts de venda funcionals i interessants, i públic majoritàriament local), el gran i animat mercat de teles HLM a on ens va ser impossible no comprar-ne una de color blau indi, el molt anomenat Sandaga però que, amb el seu edifici històric tancat per obres, és bastant decebedor, per acabar pel més autèntic, el Tilène que ens va entusiasmar.

El complement del dia va ser la Gran Mezquita de Dakar. I el colofó, un esplèndid sopar a l'afrancesat restaurant Le Fourchette.

·       Dia de la Reserva Bandia. Des de Dakar, Bandia és una visita obligatòria. Una reserva de més de 3.500 hectàrees perfectament cuidada. Ideal per un safari fotogràfic de la fauna i paisatge del Senegal. Recollita fotogràfica: Immensos baobabs, hienes, gallines de Guinea, estruços, diverses espècies d'antílops i gaseles, mandrils, facoquers, ocells, zebres, cocodrils, i el més impressionant: girafes i rinoceronts.

El dia va ser complementat amb un passeig per la ribera (la corniche) de la part alta de Dakar: La Vilatge de Ngor (preciosa platja plena d'autenticitat senegalesa), la bella i singular Mesquita de la Divinitat, i l'immens Monument al Renaixement Africà.

·         Dia de l'Illa de Gorée. Dakar i l'Illa de Gorée són inseparables. En aquesta ocasió vam tenir temps, i la intenció, de trescar l'illa gairebé pam a pam. Tot i que la Casa dels Esclaus continua sent un dels indrets més impactants que conec arreu del món (com escric aquí), a Gorée hi ha molt més a veure: Les vistes d'anar i venir des del transbordador, carrers, racons, cases i barris amb un encant especial, places i fortificacions interessants, llocs i institucions com ara l'Institut Gorée. En fi, perdre's per aquesta emblemàtica illa val molt la pena.

·    Arrodonirem el dia amb una visita a la zona de Soumbédioune. El mercat de peix sobre la platja, les barques arribant amb el peix i les que estan estacionades sobre l'arena, la gent que ven peix i qui en compra, és un preciós mosaic del què Dakar, especialment la seva corniche, ofereix als viatgers: vida i color. A tocar del mercat del peix n'hi ha un d'artesania, conegut amb el nom de Village Artesanal de Soumbédioune. És enorme, hi havia poquíssima gent, els venedors i venedores estaven més pendents del partit de futbol de la semifinal de la Copa d'Àfrica que el Senegal jugava contra Egipte.

El dia va acabar compartint la celebració del pas a la final de la Copa d'Àfrica 2026 de la Selecció del Senegal. Pels senegalesos i senegaleses va ser una alegria i festa desbordant, on van onejar les banderes verda-groga-roja amb l'estrella verda de cinc puntes enmig, la que multitud de venedors i venedores ambulats feia dies venien arreu. Van sonar fragorosament clàxons i petards, però sobretot va ser una explosió de somriures compartits. Nosaltres vam acabar la nit de celebració al restaurant Biden (a l'Institut Francès) amb un excel·lent sopar senegalès, en un ambient molt local.

·    Dia de museus i acomiadament. Si a Dakar hi ha un museu d'obligada visita, aquest és se'ns dubta el Musée des Civilisations Noires. Una gran i interesant infraestructura moderna on es fa un recorregut per la cultura, les creences i el saber dels pobles negreafricans, des de l'antiguitat fins a la creació actual i d'avantguarda. No li manca la vessant reivindicativa, com ara el mur amb murals en record de víctimes del racisme.

I si n'hi ha un de clàssic, aquest és el Museu d'Art Africà, conegut com a Museu de Dakar IFAN o Museu Theodore Monod d'Art Africà. El museu està dedicat a les arts i les tradicions d'Àfrica Occidental, amb una col·lecció permanent de luxe. També alberga exposicions temporals i activitats molt peculiars. En la nostra visita gaudirem, sobretot, d'una exposició temporal de grans fotos d'instruments i músics tradicionals del Senegal i d'una exposició que girava entorn de la Teranga, un concepte fonamental en la cultura senegalesa, provinent de la llengua wolof que significa "hospitalitat", però que va molt més enllà. Teranga és una filosofia de vida basada en l'acolliment, la generositat i el respecte cap al convidat, sigui conegut o estranger. Tot molt senegalès.

Es diu que a Dakar o l'odies o t'enamores. Hi ha moments que, amb tant de tràfic i zero respecte als vianants (una ciutat es coneix bé caminant-la), es fa odiosa. Ara bé, amb la Plaça de la Independència i els edificis que l'envolten, edificis com ara el de l'Ajuntament (Hotel de Ville), el de l'estació de trens (Les chemins de fer du Senegal) etc., a més de tot el que vàrem conèixer de Dakar, el balanç és clarament d'enamorament.

Res millor per acomiadar-se del Senegal que un excel·lent cuscús i la darrera cervesa La Gazelle del viatge al restaurant Chez Loutcha al centre de Dakar.

Albània (dietari del viatge)

 

Dies previs

Feia temps que tenia interès per tornar a visitar els Balcans. Em fascina aquella zona d'Europa i la seva convulsa història. Alhora, tenia cert neguit per si seria a temps de conèixer Albània no turistificada del tot. Pensava que era una mena "d'ara o mai". La veritat és que hi hem estat a temps, però, sobretot a la costa, no en queda molt de temps. En qualsevol cas, malgrat que l'Albània actual és un país relativament petit -res a veure amb la reclamada, en el 1912, independència de l'Imperi Otomà de la nació històrica i lingüística albanesa-, calia unpla de viatge per fer-lo  amb calma i temps per recórrer el territori de nord a sud i de l'est a oest. Vet aquí el meu particular dietari de viatge:

Dia 1

Arribada a l'aeroport de Tirana -l'únic de tot Albània que opera vols internacionals i que du el nom d'Aeroport Internacional Mare Teresa (en albanès, Aeroporti Nënë Tereza)-, que està en plena transformació en una gran infraestructura aeroportuària al servei de la turistificació del país. No obstant això, els tràmits aeroportuaris són ràpids. Però, l'embús per arribar a la ciutat és monumental. Es fa llarg, molt llarg, el camí... Tenim temps per conèixer n'Ergi, el xofer, guia, i que, amb el pas dels dies, va esdevenir en bon company de viatge. L'hotel estava a tocar la plaça principal de Tirana, la Skanderbeg, anomenada així en honor de l'heroi nacional albanès. Check-in i instal·lació ràpids i primera impressió nocturna de la ciutat. La plaça impressiona per la seva magnitud i contrastos arquitectònics: un poc d'otomà, molt d'estil "soviètic", i imponent escultura eqüestre de bronze de Skanderbeg. Des de les perifèries de la gran plaça treuen el cap els edificis moderns i d'avantguarda. Posàrem rumb a la zona del castell de Tirana, un enclavament de muralles reconstruïdes ple de botigues i restaurants. Primera aproximació a la interessant gastronomia albanesa i el seu vi. Cal recarregar piles perquè ens queden molts dies per anar i venir.

Dia 2

La visita a Tirana supera amb escreix les expectatives. És una ciutat amb una mescla d'arquitectura i d'urbanisme al·lucinat. És fàcil caminar per paisatges urbans otomans (la Mezquita de Et'hem Bey n'és un bon exemple), feixistes (la petjada del feixisme italià és molt presents a algunes avingudes), comunistes (posem pel cas el barri de Blloku, on vivia l'elit del règim comunista, els nombrosos búnquers que testimonien la paranoia d'aquella dictadura, o els grans edificis -el Museu Històric Nacional, el Teatre de l'Òpera, la Biblioteca Nacional- de la plaça Skanderbeg); capitalistes, amb una increïble proliferació de gratacels d'avantguarda (els meus preferits, el "Forever Green Tower" i el "Tirana Marriott"), de diverses religions (com ara els voltants de la Gran Mezquita, la Catedral Ortodoxa de la Resurrecció, o els barris que envolten el Bektashi World Center), o de paisatges urbans populars (com ara els del Nou Bazar).

En aquesta primera visita a Tirana n'hi ha alguns "tòtems" que no puc deixar de mencionar: El mosaic de la façana del Museu Històric Nacional, que s'alça imponent en un dels extrems de la Plaça Skanderbeg; a un a altre extrem, la Torre del Rellotge; l'antiga mansió de la família Hoxha, que ha estat transformada en un espai de llibertat creativa per a joves d'arreu del món; la Casa de les Fulles, que alberga un museu del servei d'espionatge del règim comunista; la interessant Piràmide de Tirana; i, per dinar, el Restaurant Piceri Era Blloku, en el barri de Blloku, i, per sopar, el celler Sa'Hati a la zona del Nou Bazar. Aquí vam beure la primera gerra de cervesa "Korça".

Dia 3

Dia de Shkodër: El Castell de Rozafa està a un turó que fa que tingui unes vistes panoràmiques fantàstiques sobre la ciutat, la Mezquita de Plom, el llac Shkodra o Skadar, i que s'intueixin els "Alps albanesos". No debades, Shkodër és la seva porta d'entrada. El castell és immens i ben conservat, sense perdre autenticitat. Dels castells visitats a Albània és, per a mi, el millor.

Als voltants de Shkodër hi ha una curiositat: La fabrica -veritablement, és un centre artesà- de màscares venecianes. "Venice Art" exporta la seva artesania a Venecià i arreu del món. Visitar-la i no comprar alguna màscara (en tenen de tot tampany, i a uns preus baixos per la qualitat que ofereixen) és complicat. La nostra compra va ser una miniatura.

L'altra visita obligatòria és la de la zona turística del llac Shkodra on dinarem de peix del llac. Es comença a notar la pressió turística, però encara manté un aire del què va ser Mallorca en els anys 70 del segle passat.

Del centre històric de Shkodër el carrer Kole Idromeno és el més anomenat. Allà hi ha el Museu Nacional de Fotografia Marubi que sembla ser una institució cultural força important d'Albània. Però era dia de descans, i no el poguérem visitar. Val a dir que durant el viatge col·leccionarem museus tancats per obres o altres raons. En qualsevol cas, el carrer Kole Idromeno, ple de terrasses, no és lo millor del poble. Hi ha carrers secundaris amb molt més encant. Especialment encantador és el restaurant Arti'Zanave. En canvi, l'Hotel Tradita Geg' & Tosk, que ho prometia tot, va resultar més aviat decebedor (sobre tot el restaurant).

Dia 4

És el dia del Parc Nacional de Theth. És un autèntic paradís de la naturalesa, i un dels meus llocs favorits d'Albània. Muntanyes, neu, vegetació, llacunes. Tot en harmonia. Com començava a ser "tradició", fer un cafè, gairebé només començar la ruta, fem parada a la cafeteria d’un hotel de muntanya amb unes vistes espectaculars. Des del Parking Nderlysaj, als voltants de Theth, iniciarem el trekking fins al Blue Eye, una piscina natural amb una cascada en un paratge veritablement impressionant (no confondre aquest Blue Eye amb un altre que està prop de Sarandë, a la Riviera albanesa). De camí, la Cascada de Grunas, primeres piscines naturals, vistes fantàstiques... De tornada, visita al poble de Theth on el punt més rellevant és la singular església i la kulla e pajtimit o torre de la reconciliación. Ens va costar trobar un restaurant per dinar, ja que estaven començant la temporada i la majoria d'oferta de restauració estava en obres. Desfent el camí de tornada a Shkodër va semblar que no hi haguéssim passat mai per aquells camins. El sol havia canviat de posició, i la llum era una altra, és la naturaleza, sempre canviant!

Però el dia no havia acabat. Ergi ens tenia preparada una propina: Visita al Pont Mes (Ura e Mesit). La visita a aquest magnífic pont otomà del segle XVIII és obligatòria. La seva imatge il·lustra la guia Lonely Planet que ens va acompanyar, però, incomprensiblement, no estava inclòs en el programa de visites. Tanta sort del bon fer n'Ergi!

Dia 5

Vam arribar a Krujë a primeres hores del matí. La ciutat es posava en marxa. Va ser instal·lar-nos a l'hotel, el Panorama -sens dubte el de millor vista del centre de la ciutat-, fer un cafè a la terrassa de la cafeteria de l'hotel, i, creuant el basar, dirigir-nos al castell. Val a dir que Krujë és la ciutat on va néixer Skanderbeg. Al castell hi ha un gran museu de recent construcció (inaugurat l'any 1982) dedicat a la vida i obra de Skanderbeg. Interessantíssim el contingut del museu, però en el castell de Krujë hi ha altres edificis que, sense albergar tant contingut històric, fan molta més planta: El Museu Etnogràfic Nacional, ubicat en una casa otomana original del segle XIX, amb un contingut imprescindible i amb una presentació impecable; o el Dollma Tekke, considerat un dels llocs de culte més importants per als fidels albanesos que practiquen la branca Bektashi de l'Islam, on havia, com és habitual, tombes de líders espirituals, i situat en un antic hammam.

Menció especial mereix el basar. Tot i que està bastant reconstruït, manté l'essència otomana. El vespre, amb les botigues tancades i amb ningú en aquells carrerons, té una atmosfera màgica. Igual de màgica és la vista nocturna des de la terrassa de la cafeteria o de l'habitació de l'hotel. La Mezquita Murad Bey apareix imponent amb la il·luminació del minaret, i l'imam cridant a l'última oració del dia.

Ara bé, l'estada a Krujë no hauria estat la mateixa sense la visita a l'agroturisme Mrizi i Zanave. Un luxe gastronòmic, una experiència inoblidable de dinar acompanyats de manades d'ànecs, de cuina d'absolut kilòmetre zero (tot és cultivat, criat, i produït a la finca), precioses vinyes i espectaculars naus per assecar els formatges, paisatges agrícoles d'una Albània d'un altre temps. Gràcies, Ergi per la recomanació, l'ajuda per interpretar la carta, i la visita guiada.

Dia 6

El sisè dia de viatge férem el ja institucionalitzat cafè del matí amb Ergi a una terrassa bastant turística, mirant el mar. Durrës és una ciutat amb molta història, però amb un relatiu interès pel viatger. Poca cosa queda de la trama urbana que va començar amb la fundació, l'any 627 aC, de la ciutat grega d'Epidamn. Sens dubte, la petjada històrica més present és la de l'Imperi Romà, amb el magnífic i ben conservat amfiteatre, situat ben al mig de la ciutat. Només -i gairebé- tan sols per aquesta visita val la pena passar per Durrës. Sobretot si, com ens va succeir, el Museu Arqueològic i les termes romanes, i el mercat bizantí estan  tancats per obres. (Insisteixo: Albània és un país en obres!).

Durrës és un bon exemple de l'eclecticisme d'Albània, palesat en la barreja de la lletjor actual i pretèrita bellesa de l'antiga residència del Rei Zogú I (i únic) d'Albània. Ho és també de turistització, i de passejos marítims i platges sense massa interès.

Tanta sort que acabarem el dia amb la primera incursió a Berat (coneguda com la ciutat de les mil finestres). Passeig entorn del riu Osum i els seus ponts que uneixen el barri de Mangalem (el més icònic i fotografiat) amb el de Gorica, visita al monument a l'heroïna antifeixista Margarida Tutulami, algunes compres a la botiga més interessant de Berat, a tocar de l'hotel Onufri , sopar mol bé al restaurant Antigoni, situat a l'extrem del pont Gorica al bari del mateix nom, i sessió de fotos nocturnes de Berat il·luminat. Sembla un betlem!

Dia 7

Matí per explorar, guiats per Ergi, els carrerons de Mangalem. Hi ha activitat turística, petits hotels, algun restaurant, bastants allotjaments turístics... però tot respectuós amb l'entorn. La gentrificació, que de segur s'ha produït, està dissimulada. A la tarda explorarem tots sols el barri d'enfront, Gorica. És un barri més modest, però més autèntic. Allà hi ha una bonica (per fora i per dintre) església ortodoxa, la de Sant Espirió.

Però gran part de la jornada la passarem al Castell de Berat. Aquesta ciutat medieval fortificada és una de les grans atraccions de Berat. Té racons veritablement interessants, per exemple, l'església ortodoxa de la Santíssima Trinitat o les restes de la Mezquita Roja. Les vistes panoràmiques de la ciutat de Berat són senzillament impressionats. En qualsevol cas, l'estada al castell -que en una part continua sent habitat- no hauria sigut igual sense dues visites imprescindibles: El Museu Onufri d'iconografia. Les magnífiques icones ja ho paguen la visita, però, a sobre, ens permet traspassar l'iconòstasi de l'església, que forma part del museu. Darrere aquest mur, generalment infranquejable, s'hi amaguen pintures que són autèntiques joies.

La segona de les visites top va ser la d'una casa tradicional que, en temps de la resistència al feixisme, va ser punt de reunió de la direcció antifeixista de la zona, i que ara és un ben presentat museu etnogràfic d'un habitatge de l'època. Les dones que ens varen atendre, amb gran amabilitat, ens oferiren delícies turques, i va ser el primer contacte amb el raki albanes (el raki és l'aiguardent que beuen els musulmans balcànics i turcs).

Per acabar d'arrodonir l'estada a Berat, dedicarem bona part de la tarda  a visitar els interiors de la Mesquita dels Fadrins i la Mesquita del Rei. En acabar la visita d'aquesta última ens van fer un gran regal: Visitar el Tekke  de Halveti que està a tocar de la mesquita. Va ser una "visita privada" amb un guia jovenet, un nin. El Tekke és fascinant, però més fascinant va ser la cara de l'al·lotet en rebre la propina. Va ser un momentàs!

Em sembla un reclam turístic dir que Berat és el poble més guapo d'Albània. En qualsevol cas, ho és molt guapo.

Dia 8

Deixant enrere Berat posarem rumb a Bylis (o Bil·lis). Bylis fou una ciutat grega d'Il·líria, de la que ens queda un jaciment arqueològic prou important. De camí, Ergi ens comentà que en aquest jaciment hi havia poca cosa, però el que hi ha està en un ambient especial. En acabar el minuciós passeig entre runes, i amb el dit índex de la mà dreta fatigat de tant fotografiar a tort i a dret, li vaig manifestar a Ergi el meu radical desacord: A Bylis hi ha moltíssim per veure. Tot i que l'impressionat teatre és la gran ruïna, el conjunt arqueològic és una joia. A sobre, l'entorn és més que especial: Enmig del no-res, el fa extraordinari. Les vistes panoràmiques del riu Vjosa (l'únic riu que passa per Albània totalment natural, sense cap intervenció humana en el seu curs d'aigua) són espectaculars. Després de l'estada a Bylis, va haver-hi un abans i després: Cap altra visita a jaciments arqueològics va superar aquesta.

Férem una "parada tècnica" pel cafè matinal a un poblet rural i sense rastre de turisme (preu dels cafès, 50 cèntims d'euro). Comprarem una tovallola -necessària per al que vindria més tard- i vaig intentar regatejar el preu. Les senyores de la botiga em miraren com dient: "D'on ha sortit aquest marcià". Tot seguit vaig pagar el preu marcat i vaig girar cua.

Seguint el curs del riu Vjosa, tot travessant una frondosa vall, arribarem a les Fons Termals de Benja. Malgrat la molta gent que hi havia, va ser una molt bona experiència. Relaxats pels banys termals, arribarem a Përmet, una petita localitat agrícola on la més important atracció és una gegantina pedra màgica, anomenada en albanès Guri i Qytetit. A Permet cal visitar, també, algunes antigues esglésies, el barri antic amb cases amb teulades de pissarra i, sobretot, comprar gliko, un dolç típic de la zona a la pastisseria Bleta, i sopar de bona gastronomia albanesa al Bar Restaurant Sofra Përmetare.

A l'hora de dormir és recomanable, sobretot, si des de l'hotel es veu la gran roca màgica, no relaxar-se del tot. No sigui cosa que aparegui la màgia i et trobi en mans de Morfeu.

Dia 9

Transitar per la Vall de Vjosa és sempre un plaer. Tenir, a primera hora del dia, de company de viatge el batec del riu Vjosa és quelcom semblant a un luxe. Ara bé, fer el cafè de cada matí a la terrassa de l'Hotel Uji Ftohte Tepelene és un veritable i inqüestionable luxe. Boníssim cafè, i millors vistes. Amb la cafeïna adequada, i els ulls plens d'imatges d'una vegetació exuberant, arribarem a la ciutat de Gjirokaster. Aquesta regió és qualificada per moltes guies i agències turístiques com la joia otomana d'Albània. A parer meu, no n'hi ha per a tant. Però, anem a pams:

El gran reclam és el castell. Una imponent fortalesa del segle XII, que domina el skyline, ofereix les millors vistes panoràmiques de la ciutat, i on hi ha alguns edificis interessant, com ara la Torre del Rellotge (tal vegada la més emblemàtica), però no em va entusiasmar.

Em va agradar més l'anomenat Basar, que, veritablement, és el conjunt de carrerons empedrats del centre històric de Gjirokaster que antany formaven el vell basar, els orígens del qual daten del s. XVI. L'essència otomana és aclaparadora a cada cantonada, a les façanes de comerços, bars, restaurants. Tot i ser l'indret més turistitzat dels visitats, és molt agradable passejar, fer fotos, fer algunes compres, intentar -cosa no fàcil- fotografiar la Mesquida del Basar...

Un poc apartat de l'epicentre del basar, hi ha dues visites imprescindibles: La casa-museu Skenduli, i, sobretot, el Museu Etnogràfic, que ocupa un preciós palau otomà reformat, i que, endemés de les peces etnogràfiques centrades en l'estil de vida de les famílies adinerades de la regió que s'hi exposen en l'actualitat, té dues peculiaritats històriques. Va ser la casa natal i residencial d'Enver Hoxha, i durant el període del seu règim va ser un museu antifeixista.

Acabarem la jornada sopant cuina tradicional albanesa al Restaurant Sofra, contemplant el castell il·luminat -despuntava la Torre del Rellotge-, i  fent, a una pastisseria d'un dels carrers principals del basar, les postres: Les tradicionals Oshaf (iogurt, canyella i figa). L'hotel Kalemi, situat a tocar del centre de la ciutat, ens va servir per recarregar piles quan, avançada la nit, els bars dels voltants tancaren i es va fer el silenci.

Dia 10

Només començar el dia, Ergi ens donà una sorpresa: Que, fora de programa, començaríem la jornada al Parc Arqueològic Nacional d'Antigoneia. Abans, però, el cafè matutí, avui a un bar ple de persones locals, a un dels barris populars de Gjirokaster. A Antigoneia sí que hi ha "poc". Un "poc" que és, alhora, molt. Ho és en un entorn natural extraordinari. La solitud -vam estar tot sols- gaudint de les ruïnes d'aquesta ciutat grega de l'antiga regió de Caònia, fundada per Pirros. Potser, el d'Antigoneia és, dels que vam visitar, el parc arqueològic albanès menys espectacular, i, no obstant això, és imprescindible.

Imprescindible és, també, l'església ortodoxa del poble Labovë e Kryqit, una de les més antigues dels Balcans. La Kisha e Fjetjes së Virgjëreshës és, tant per fora com per dins, un dels exemples més representatius de l'arquitectura bizantina a Albània. El dia que la visitarem, després d'acomiadar-nos d'Antigoneia, estàvem a tocar del dia de Sant Jordi. Vaig fotografiar una preciosa icona de Sant Jordi i el Drac que, uns dies després, vaig emprar per felicitar els Jordis.

Sense ser-ho imprescindible, és recomanable la visita al Blue Eye. Són fins a divuit fonts que brollen de la terra com si fossin volcans dins l'aigua, que formen un curiós fenomen geològic. A causa de la seva forma ovalada i del color de l'aigua, sembla que et miren ulls blaus envoltats d'un paisatge certament bonic. És una parada per estirar les cames i fer un mos, però no tant per a ser, segons diuen, un dels llocs més visitats d'Albània.

Arribarem a la costa, a l'extrem més el sud de la regió, coneguda com a Riviera Albanesa. Concretament, a la ciutat de Sarandë, que és una ciutat turística sense massa interès. La proximitat amb Corfú ens anima a sopar d'una pizza (al restaurant Limani). Transcric literalment l'última nota en el meu bloc de viatge abans d'apagar la llum: "Pot ser, Sarandë tingui més interès del que inicialment vaig pensar. Interès per l'hotel (el Heiress), i, sobretot, lloc de trànsit pel què vindrà l'endemà".

Dia 11

Era un dia amb un "plat fort". Era el dia de visitar el Parc Arqueològic del Butrint, que passa per ser un dels llocs més impressionants i visitats d'Albània. La proximitat de Sarandë (a tot just 25 quilòmetres), i a tocar de Grècia ajuden al fet que sigui el parc arqueològic albanès, amb diferència, més visitat.

Però abans, calia complir els protocols. Com havíem desdejunat força bé, a una terrassa particular de l'hotel, ens podíem permetre arribar a les Platges de  Rilinda per fer el cafè de cada matí. És, òbviament, elecció d'Ergi, i, com sempre, l'encerta. Bon cafè, xibiu per a nosaltres tots sols, platja d'arena fina i fons marí blau, ambient relaxat...

De camí a Butrint constatarem que, endemés dels valors arqueològics, el parc ha jugat un paper clau en la contenció a la massiva construcció de la costa. Només arribar a l'embarcador, passar l'entrada i topar-se amb una reconstruïda Torre Veneciana, es fa palès que estem en un espai arqueològic especial i diferent dels que fins aleshores havíem visitat: El jaciment està entre una frondosa vegetació, l'espai és una petita illa, i, per tant, hi ha un circuit perfectament dissenyat. Hi havia més gent a Butrint que a tots els altres parcs arqueològics que visitarem durant tot el viatge. La certa massificació dificulta viure l'experiència al complet, tanta gent, i la vegetació dificulta fer fotos (especialment al teatre Kasamil), la presència de grups de turistes amb els seus respectius guies va fer difícil entendre les explicacions d'Ergi. Tal vegada, va ser que estàvem mal avesats de les visites arqueològiques anteriors en què pareixia que les ruïnes hi eren en exclusiva per a nosaltres tres.

Butrint va ser una ciutat de Tespròcia a l'Epir. La llegenda diu que fou fundada per Hel·lenos, fill de Príam, després de la mort de Pirros. Després d'un període de prosperitat sota administració romana, i d’una breu ocupació pels venecians, la ciutat va ser abandonada al final de l'edat mitjana, després que l'àrea en la qual se situava es tornés pantanosa i insalubre a causa de la malària. I ara queden ruïnes de cases romanes, termes, fonts (la més interessant, la de les nimfes)... Amb tot, els punts més rellevats són la Porta del Lleó, el Teatre, la Basílica, i el Baptisteri (amb mosaics, com a tot el país, tapats de sorra que li resten bellesa), i, en el punt més alt de l'illa, l'Acròpoli del reconstruït Castell Venecià, amb el molt interessant museu a tocar, i les millors vistes panoràmiques. El de Butrint no va ser el parc arqueològic que més em va agradar, no obstat això, va ser una experiència estupenda. Vaig haver de suar una mica per fer fotos en les quals els protagonistes principals no fossin grups de turistes. Necessitava refrescar-me.

Per fer-ho, ens dirigirem a Pulebardha , una cala gairebé verge en el poble de Kasamil. Allà vam fer el primer capficó de l'any i del viatge. Després desferen el camí cap a Sarandë. Passejant, dinarem, férem unes compres de ceràmiques a la, crec, botiga de records menys estàndard de la ciutat, i reservarem taula a un restaurat a cau de platja.

Ja de nit, el menú del restaurant Krahu I Shqiponjes va ser uns muscles d'entrats i una daurada fresca (em recordà el peix que pescava mon pare) a la planxa i cervesa ben fresca. Tot excel·lent. Mentre observava la lluna relaxada a la mar i Corfú al fons, pensava que, al cap i a la fi, l'estada a Sarandë havia resultat millor que el que m'indicà la primera impressió. Diria que va ser una experiència eclèctica: Bells paisatges, platges de còdols amb aigües cristal·lines, el parc arqueològic, bon hotel, bons restaurants, que contrastaren amb la lletjor -excepte les petites ruïnes arqueològiques de la Sinagoga de la ciutat- del turistitzat no-lloc de Sarandë.

Dia 12

El dotzè dia de viatge és el de la tan anomenada "Riviera Albanesa". És cert que en aquesta llarga costa mediterrània queden alguns indrets i paisatges espectaculars, algunes platges verges, i des de la carretera es poden gaudir bones vistes sobre la Mar Jònica. Però el que s'evidencia és l'accelerat procés de "balearització" de la mà, entre d'altres, de les multinacionals hoteleres mallorquines.

Un d'aquests indrets amb vistes espectaculars és Porto Palermo on, amb vista al castell, vàrem fer el cafè del matí. Com a platja verge vàrem conèixer i gaudir de la de Gjipe. Per arribar-hi s'ha de caminar una mitja hora. Arribarem amb un poc de calor que va fer més plaent el segon capficó albanès. Va ser un luxe poder gaudir de la platja gairebé per a nosaltres en exclusiva (són els avantatges de viatjar a Albània fora de temporada estiuenca). El canvi de paisatge és espectacular una vegada deixat enrere el pas de Llogara. Allà vam dinar al pintoresc restaurant Iliria Llogora que tenen una especialitat de postres fet amb iogurt d’ovella, mel i nous.

Deixarem, per tant, la costa i seguirem cap a l'interior en direcció a la ciutat de Vlorë. Però, sorprenentment, no va ser aquest el fi de ruta. Vàrem seguir fins al Parc Arqueològic d'Amantia. Amantia és un conjunt de ruïnes il·lítiques disperses molt poc visitades. No té la gran espectacularitat d'altres llocs arqueològics d'Albània, però el paratge natural i etnològic (van poder interactuar amb una família de pastors d'ovelles, amb una senyora que ens oferí un ram de farigola i iogurt líquid natural d'ovella) que acullen les interessants ruïnes fa que sigui un indret de somni.

Abans d'acabar el dia -que va ser força intens-, i una vegada instal·lats a l'hotel de Vlorë, vam visitar una de les parts menys turístiques de la ciutat, tot fent una caminada fins a la Mesquita Muradie. Acabarem el dia amb foto nocturna de la mesquita, un cafè amb llet amb baklava (val a dir que la baklava albanesa no és la millor, potser perquè està feta amb pistatxos -no amb nous- i és un poc aigualida), i retorn a l'hotel a descansar no massa.

Dia 13

Vlorë és una ciutat de costa, bastant gran i molt turística. Majoritàriament, és visitada pel turisme de "sol i platja". No obstant això, nosaltres preferirem veure l'altra cara: El cafè de rigor a una plaça a tocar del Museu de la Independència Nacional. Ergi havia fet les gestions per poder-lo visitar, ja que no és una oferta turística i cal "demanar la clau" El museu, fundat en 1936, és un petit edifici on Ismail Qemali, fundador de l'Albània independent i primer Cap d'Estat del país, va instal·lar les oficines del seu govern. Ara té la funció de transmetre la idea de la identitat nacional d'Albània i commemorà la declaració d'independència de 1921. Va ser una visita extraordinàriament il·lustrativa. El que més em va impressionar va ser un mapa que representa el territori que els independentistes albanesos reclamaven als otomans. Va ser tal la injustícia que encara ara es ressent la dignitat del poble albanès.

Tot seguit férem una passejada pels voltants de la Mesquita Muradie, la Plaça i el Monument a la independència, el monument a la bandera, i per alguns dels carrers amb més encant del centre històric. He de dir que Vlorë era un mena d'estació tècnica per passat la nit que, veritablement, vàrem fer retre i va resultar força interessant.

Tanmateix, el destí era el darrer parc arqueològic del viatge: El d'Apol·lònia, un dels jaciments arqueològics més importants del país. Apol·lònia va ser fundada a inicis del segle VII aC per colons grecs que venien de les ciutats de Corint i Corcyra (Corfú). Es va convertir en un centre comercial per a grecs i il·liris, i va prosperar tant a l'època hel·lènica com a la romana. Els principals monuments descoberts dins del parc arqueològic són una muralla fortificada de la ciutat, el Prytaneon (la seu del poder executiu de la ciutat grega), el Bouleterion (on es reunia el consell o "poder legislatiu" de les ciutats gregues), i dos Stoas (gran pòrtic de l'arquitectura grega).

En qualsevol cas, la bellesa d'Apol·lònia és el seu conjunt. En afegir-hi la visita de l'interessantíssim Museu Arqueològic d'Apol·lònia, instal·lat en un monestir bizantí en el complex de l'Església de Santa Maria, era una bona manera d'anar enfilant la fi del viatge, posant rumb a Tirana. Però encara vam fer una parada important: El Monestir d'Ardènica.

El d'Ardènica és un monestir ortodox del segle XIII amb dues curiositats: És on es va celebrar el casament de l'heroi nacional Skanderbeg, i, ara mateix, és l'únic monestir ortodox en actiu a Albània. Però el punt fonamental és la joia que amaga: Uns frescos meravellosos.

Acabarem el dia, fent ruta cap a Tirana: En arribar, ens dedicarem a fer algunes coses pendents: Comparar una botella de Raky (l'aiguardent nacional) a una botiga especialitzada a la zona comercial i de restauració del castell de Tirana, veure -i fotografiar- la Piràmide il·luminada, anar a correcuita a la Pastisseria "Istambul Baklava" (recomanada per la Guia d'Albània de Lonely Planet) a comprar sopar a base d'uns pastissets salats i baklava, i, per acabar el dia, fer una cervesa a la plaça Skanderbeg.

Dia 14

Després de molts dies de fer colla amb Ergi, el darrer dia complet del viatge el trobarem a faltar. No obstant això, ens organitzarem aviat i el dia ens va retre. Férem el cafè matinal a la cafeteria de la Piràmide que, sigui dit de passada, ofereix un bon producte i una gran amabilitat. Tot seguit, ens dirigirem a l'exposició de fotografies titulada "Shqiptarët e Panjohur Bëhen të Njohur" del gran Ben Blushi, a l'Oficina del Primer Ministre. La següent parada de la marató va ser el Museu Arqueològic, que és una joia (val a dir que el Museu Històric Nacional estava tancat per les persistents obres).

Canviarem de direcció i, desfent algunes passes, ens submergirem a la zona de la Gran Mesquita, que és molt bulliciosa. A més de la mateixa mesquita, destacaria dues coses que em varen cridar força l'atenció: El Pont dels Curtidors (o dels Tintorers) i algunes botigues de records amb aires d'Antic Règim. En una em va sorprendre la perfecta convivència de figures, imants, o camisetes, amb imatges de l'Enver Hoxha, amb altres en què la protagonista era la Teresa de Calcuta.

Després d'un ràpid "tentempié", iniciarem la secció de la tarda: Primera estació: Bunk'Art 2 (un búnquer fruit de la paranoia del règim de Hoxha convertit en un museu de memòria de la repressió). Una meravella en la forma expositiva i en el contingut. Segona estació: El Bektashi Word Center Derbiches. Aquest complex religiós islàmic sufí -una mena de Vaticà d'aquesta religió/secta- està rodejat per un jardí (quan el visitarem hi havia moltes roses) sorprenent ¿Per què dic que és sorprenent? Idò, perquè a Albània, sobretot als cementiris, usen i abusen de les flors de plàstic! Tot i que només vàrem poder veure els exteriors, val molt la pena. Des dels voltants de la plaça Skenderbeg, hi havíem anat en un taxi, la tornada va ser un passeig caminant per l'exterior del centre de Tirana, força interessant i il·lustratiu de la Tirana no-turística.

Per acabar un dia i un viatge rodó, soparem a l'Oda, un restaurant de cuina tradicional albanesa, amb un local curiós i interessantíssim ((la següent foto és una mostra de la decoració del restaurant), amb una àmplia carta, però d'una qualitat que, sent bona, no va cobrir les expectatives.

Dia 15

És el dia dels adeus. Ergi ens va acompanyar a l'aeroport. Però, abans, vam fer el preceptiu cafè. De segur que res d'aquests dies per Albània haguessin estat igual sense Ergi i els cafès. Val a dir que els albanesos estan força orgullosos, amb tota la raó,  del seu bon cafè. 

Tasques per a després del viatge

En arribar a casa, em vaig proposar quatre tasques: 1. Ordenar les fotos (cosa no bona de fer per la gran quantitat d'instants retratats). 2. Escriure aquest article. 3. A recomanació d'un amic, llegir el llibre de Lea Ypi "Libre". Excel·lent relat i, a moments, emocionat. 4. Escriure aquestes línies que, després d'uns cinc mesos de començar-les, a la fi els pos el punt final. Ara sí, feines fetes!