Algèria

Cashba, Alger

Malgrat l’existència de vols directes entre Mallorca i l’Alger, malgrat que el vol no dura massa més de mitja hora, no és fàcil viatjar a Algèria. T’hi has de posar amb temps per aconseguir el “pre-visat” d’entrada al país. T’has d’armar de paciència per fer els tràmits aeroportuaris, fonamentalment, per a la tramitació i pagament del visat definitiu. L’espera amb el passaport desaparegut en mans de la policia es va fer llarga... Tot acabà bé! De la terminal internacional a la domèstica on férem els següents tràmits imprescindibles: Comprar una targeta SIM d’Algèria, aconseguir, al mercat irregular ésclar!, els primers dinars algerians, i sopar. Mentre sopàvem saludarem un grup de dirigents sahrauís. Ells viatjaven als campaments de persones refugiades de Tindouf, nosaltres a la ciutat-oasis de Djanet, en el sud-est d’Algèria. Tots viatjàvem al Sàhara. El desert és tan immens...

Vol i aterratge al petit aeroport de Djanet sense cap problema. Va ser baixar l’escala de l'aeronau i olorar el desert, percebre l’arena, i la pols. Llàstima que l'única sortida de maletes no semblava tenir pressa. Trigaren una hora, sense cap explicació, en posar-se en marxa. Fa no fa, es feren les dues de la matinada quan va començar l’entrega dels equipatges. Mentrestant, els passaports tornaren a mans de la policia (la desaparició intermitent dels passaports en els aeroports va ser una constant durant tot el viatge). Sorprenentment, amb una perspicàcia adquirida amb l’experiència, la persona que semblava coordinar els xofers ens localitzà i ens indicà qui va ser el nostre xofer del desert, en Karim Abbdelakrim, un home de poc xerrar, però gran coneixedor de la ciutat i el desert. Ja ben avançada la matinada arribarem a Djanet. L’allotjament, als afores de la ciutat i a tocar el desert, ens va semblar decebedor. Potser el cansament, i els nervis de tantes esperes va contribuir a aquesta mala impressió. El cas és que, malgrat el cansament, vaig passar mala nit.

L’endemà començà la immersió algeriana: Desdejuni a un cafè d’un barri de Djanet. Ambient totalment local. Era divendres i es notava, se sentiren les crides a l'oració des dels minarets. Djanet és una ciutat dispersa, molt pròpia d’una ciutat-oasis, amb un centre a un turó a prop de la font que dona vida al Palmeral.  Anàrem a un altre barri on el xofer, Karim, i el cuiner, Shabani Ahmet, prepararen l’equip i els queviures pels dies i nits que passaríem en el desèrtic Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. Abans d’endinsar-nos en el desert férem una visita al Mercat de Djanet. Poca gent local (era divendres), alguns turistes (pocs), i molta cosa tuareg. No s’han de tenir complexos per regatejar.

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. 

Tot seguit posarem rumb cap al jaciment de Timgass on hi ha unes pintures rupestres (poques, però bones), però el que és veritablement fascinant són els paisatges desèrtics, les formes rocoses. En la mesura que avançarem, la fascinació va anar a més. Vam tenir el privilegi impagable de poder dinar en un indret fantàstic. Ahmet ens va demostrar que era un bon cuiner. L’única companyia van ser les petites dunes, les moltes i variades formes rocoses irrepetibles, i l’arena del desert. La màquina fotogràfica no va tenir descans. En unes hores arribarem al punt on passarem la nit, la zona de les grans dunes de Tawajedit.

Res millor per acabar el dia que gaudir d’una espectacular posta de sol des del cim d’una de les grans dunes, sopar sota un cel estrellat a rompre, devora del foc per combatre el fred, i dormir en la immensitat del desert en una petita tenda de campanya. La nit va ser freda.

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

Matinar al desert sempre és especial, contemplar el sol sortint entre les grans dunes va ser senzillament espectacular. Deixant enrere les dunes, ens aproparem a la zona de Oued Essendilène. A aquesta zona del desert hi trobarem l’únic indici de turisme: Unes dones berbers que venien abaloris i artesania berber. Però, l'important és que en aquesta part del desert hi ha veritables tòtems del viatge: Les estructures rocoses tenen formes especialment grans, de muralles, de catedrals gòtiques... Essendilène és un petit oasi situant en un canyó (o gorja) de Tassili n'Ajjer. El canyó es va fent cada cop més estret fins a arribar a una llacuna d’aigua. Les fotografies no fan justícia a tanta bellesa de la naturalesa. El Tadrart és un laberint d’arena i roques, amb arcs, formes sinuoses, restes de tombes, i congosts. Precisament, a un d’aquests congosts muntarem el campament, observarem la posta de sol, compartirem sopar i elaboració d’un pa tradicional dels tuaregs fet a l’arena, anomenat Taguella, amb un grup d’italians: Allà, sota un cel espectacularment estrellat, passarem la nit, menys freda que l’anterior, amb més cansament, i amb moltes expectatives del que ens quedava per veure i gaudir. 

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

I de cert que gaudirem l’endemà, últim dia de desert. De bon matí, poc després d'haver començat el trajecte en direcció a la zona de Tegharghart, la primera sorpresa: De sobte Karim aturà el cotxe i ens indica una roques on poguérem apreciar unes altres fascinats pintures rupestres. Tot seguit posarem rumb a la part del Tassili N'Ajjer National Park més propera a Djanet i, no obstant això, tan bellament salvatge com les parts més allunyades. Aturada als espectaculars monticles rocosos que alberguen el famós relleu de la “Vaca de plora”. En realitat són tres vaques que aboquen una gruixuda llàgrima pel seu ull dret, alhora que tenen una mirada d'autèntica commiseració, i un gest d'un cert temor. No debades, segons la llegenda local, la vaca plora perquè és sàvia i albira el futur que li espera darrere de les dunes: El desert avança, l'aigua i les pastures  aviat no seran més que un miratge sense palmeres... la desolació guanya terreny... la vaca plora. Mentre Ahmet preparava el darrer dinar al desert, nosaltres férem l’últim passeig pels espectaculars paisatges del desert. Amb tot, vam arribar a una conclusió: No és exagerat considerar el Tassili N'Ajjer National Park com la Capella Sixtina del desert!

Parc Nacional de Tassili N'Ajjer

Arribats a la ciutat de Djanet, visitarem el petit, però força interessant, museu de la ciutat, férem unes fotografies del gran palmeral, i ens aproparem a la font que li dona vida. La dutxa reparadora després de dies pel desert va esborrar el mal record de la primera nit al mateix allotjament. El cuscús que ens va preparar Ahmet per sopar ho acabà d’arreglar tot. Mentre, per acabar el sopar, bevíem el te, vaig començar a sentir enyor del desert.

Palmeral de Djanet

Teníem poques hores per descansar. A mitjanit havíem de partir cap a l’aeroport per encarar un dia amb un llarg camí: De Djanet a Alger, d’Alger a Djémila, de Djémila a Constantina.

Continuo, més breument, el relat del viatge amb l’advertiment que alguns comentaris me'ls estalviaré perquè ja les vaig fer en aquest article titulat “Notes algerianes”.

Cuicul, Djémila

Aterrarem a l’aeroport d’Alger on ens esperaven Hamit (el guia) i Zakaria (el xofer). De camí a Constantina férem una parada fonamental: Djémila. Aquesta ciutat és famosa per tenir les restes de l'antiga ciutat romana de Cuicul, un tresor! La visita és un passeig per una ciutat romana esplèndidament conservada, s'aprecia perfectament la planificació de la ciutat, és un goig passejar pel molt recognoscible cardo -el carrer principal que anava en sentit nord-sud- i, especialment, de calfred és caminar en direcció est-oest, és a dir, pel decumanus de la ciutat. Sens dubte, les restes de Cuicul són una de les més belles del nord d’Àfrica que he vist (tal vegada només superades per les de Baalbek al Líban i les de Palmira a Síria). De Cuicul en destacaria quatre tops: El teatre, el solàrium, i el meravellós mercat. I un altre de top: La soledat en què vàrem fer la visita. A tot estirar, ens creuarem amb alguns al·lots que anaven o venien de l’escola.

Per acabar d’arrodonir l’estada a Cuicul, visita al museu (situat a tocar de les ruïnes). Són només tres sales, però molt ben aprofitades per exposar els mosaics de la ciutat, la majoria de cases civils. Els mosaics exposats són d’altíssima qualitat, i, a sobre, ens va acompanyar a la visita el responsable del museu, amb una vehemència tan exultant que va ajudar a fer que tot plegat fos una visita inoblidable.

Arribats a Constantina (ja era vespre) s’imposava estirar un poc les cames, sopar (d’un bon fast food algerià a un local molt amable), i descansat car el dia havia sigut llarg, i l’endemà havíem de matinar per fer bastants quilòmetres en direcció a Timgad. El camí va resultar especialment pesat i lent per mor de l'acompanyament i vigilància de la policia. Ens van resultar força desagradables les no explicacions i mentides de Hamit.

 Túmul de Medghassen

La curta parada al túmul de Medghassen -un mausoleu-temple dels reis berbers de Numídia- ens va servir per a fer algunes fotos i espavilar-nos per una altra de les visites cabdals del viatge: Timgad.

Cardo deTimgad

Les restes de Timgad -fundada ex novo com a colònia militar per l'emperador Trajà al voltant de l'any 100 dC- són immenses i espectaculars. Justament la seva grandària, l’imponent arc romà, la gran quantitat de restes de cases de militars són de les coses més destacables d’aquestes restes romanes. Tanmateix, allò que més em va interessar i meravellar de Timgad va ser el llarguíssim i ben conservar cardo de l’antiga ciutat. Acabarem la visita en el molt bon museu.

Constantina

Pel que fa a la ciutat de Constantina, considerada la capital de l'Algèria oriental, per tant, a tocar de la Mediterrània, és coneguda per la seva geologia (el barranc que envolta la ciutat és espectacular) i pels seus ponts penjants. Però, més enllà d’això, del Palau d'Ahmed Bey, i el Musée National Cirta, té més aviat poca cosa més substancialment interessant. Pot ser que el fet de fer la visita a la ciutat escoltats per la policia, dels més que millorables serveis del guia, de l’impediment impresentable d’entrar a la mesquita de l’Emir Abdelkader, etc. ho fessin tot menys interessant. En qualsevol cas, Constantina, a més de ser una ciutat amb molt de fast food,  té restaurants com ara el Igherssan, situat just damunt d'un dels penya-segats de la ciutat i amb especialitats locals, o d’algun restaurant molt familiar (a un hi dinarem, però no recordo el nom), és una base formidable per visitar els dos tresors algerians de Cuicul i Timgad.

De Constantina, en vol nocturn, saltarem a un altre món. Certament, Ghardaïa és un altre món. No va ser fàcil sortir de l’aeroport, la policia que, absurdament, ens ha d’escoltar en el camí a l’hotel es fa esperar. En Hamit, el guia, no fa cap gestió ni petició per agilitzar la cosa, o, almanco, poder donar-nos alguna explicació del que passa (ho vam d’esbrinar nosaltres amb el cap de la policia de l’aeroport). El comportament d’Hamit a Ghardaïa va començar malament i, amb el temps, va anar a pitjor. El cas és que, després de molt esperar, l’escolta policial arribà i ens va acompanyar a l’hotel. Una escolta que, per cert, a mig matí de l’endemà va desaparèixer per reaparèixer el matí que ens n'anàrem cap a l’aeroport. Tot surrealista!

A més del que dic sobre Ghardaïa a l’article esmentat, “Notes algerianes”, hi afegiré que, de les cinc ciutats que la composen, en visitarem tres: El Atteuf; la capital de la pentàpolis, Ghardaïa; i Beni Isguen.

El Atteuf

De El Atteuf destacaria que és la primera ciutat fundada al M'Zab, que els carrerons són especialment estrets, les parets intensament color ocre, que es pot visitar una interessant casa museu, i que el seu mausoleu Cheikh Sidi Brahim, que va inspirar a Le Corbusier per a la seva capella de Ronchamp a França, és la seva principal atracció.

Ghardaïa

El que em sembla més rellevant de la ciutat de Ghardaïa és la gran torre quadrada que sembla observar-ho tot. L’interior de la ciutat santa em va semblar, tot respectant l’autenticitat, extraordinàriament cuidada. Però el gran encant de Ghardaïa esta fora de la ciutat santa: A la plaça envoltada d’arcades i de botigues de catifes, els llogarets de venda de dàtils i ceràmiques..., als carrers dels voltants de la plaça, plens de vida local i botigues tradicionals. Un bon lloc per comprar una preciosa ceràmica. L’encant de Ghardaïa està, també, més enllà de la proximitat de la ciutat santa i la plaça. Està al palmeral dels afores de la ciutat, als barris residencials, la gastronomia (menjarem una coca tradicional excel·lent).

Beni-Isguen 

A Beni-Isguen hi entrarem a poc a poc. El guia local (obligatori a totes les ciutats santes), un home aparentment de certa edat, i amb aparença de tenir alguns problemes de mobilitat, està ocupat amb una altra visita. Benvinguda espera que ens va permetre fer unes compres de catifes a una botiga just a tocar de la porta d’entrada a la ciutat, i, sobretot, contemplar la vida local a aquella placeta: nins que juguen, dones (tapades com a fantasmes) que semblen venir de buscar als nins i nines d’escola... En arribar el guia, visitarem un petit museu que val molt la pena, i tot seguit iniciarem la visita. El carrers de Beni-Isguen són menys carrerons que els d’Atteuf i de Ghardaïa, i semblen ser tots de pujada... La plaça del Mercat de Subhastes és visita obligatòria, igualment que ho és la torre d’un extrem de la muralla. Des de dalt de la Torre Boulila hi ha unes espectaculars vistes de la ciutat –la torre quadrada que fa de minaret de la mesquita és imponent, dels afores, i del desert ... Els carrers de pujada esdevingueren en carres de baixada, el guia local va a la mateixa velocitat, els aparents problemes de mobilitat semblen ser això, aparents. Ens acomiadarem d’ell amb una propina -les normes de la ciutat santa no exigeixes vots de pobresa- i, en passar la porta de sortida de les muralles, em vaig adonar que hi havia una fotografia molt característica de la muralla de la ciutat i dels seus habitants.

Beni-Isguen 

L’endemà acomiadàrem l’hotel amb la primera crida a l’oració del dia. Amb la llum de l’alba, poguérem comprovar que la típica torre quadrada de la Mezquita seguia al seu lloc. Després d’una certa espera, un frugal desdejuni, a la fi, va aparèixer la policia. Escoltats en el camí cap a l’aeroport, acomiadàrem l’experiència de Ghardaïa.

Tipasa

Ja a la recta final del viatge, de bon matí volarem a la capital d’Algèria, a l’Alger. De l’aeroport posarem rumb Tipasa -o Tibaza-. Durant tot el camí vaig tenir la sensació de proximitat amb Mallorca, cosa de la Mediterrània que ens apropa, i, alhora, és un enorme i cruel fossat de la muralla que han de batre les pasteres que duen, els que no moren en el camí, a les nostres costes els d’immigrats. La primera parada va ser una breu, però molt interessant, visita al Mausoleu Real de Mauritània on estan enterrats els reis berbers Juba i Cleopatra Selene. L'edificació és impressionant, de forma cilíndrica, i té unes dimensions considerables. El seu estat de conservació és bastant bo. Seguirem el camí fins a arribar al port de Sersell, l’antiga Cesarea. Era divendres i estava gairebé tot tancat. La gran animació estava a l’entorn  de la mesquita (les dones eren invisibles). En el casc urbà de Sersell hi ha unes petites ruïnes romanes d’un interès relatiu. Arribarem a Tipasa a l’hora del dinar, i ho ferem a un restaurant de peix a la planxa. Tot molt mediterrani, òbviament sense vi ni cervesa.  A la terrassa del popular restaurat-xibiu espanten els moixos amb aigua... Després del té començarem la visita a Tipasa pel petit museu. Les restes fenícies, romanes i bizantines són molt peculiars per estar literalment en la vora de la mar. Pensava que seria més poca cosa, però és una gran extensió de ruïnes molt i molt recomanable. La cosa més impactant és, se'ns dubta, la imatge de les restes amb el mar de fons.  El dia havia sigut complet, i hi havia ganes d’arribar a la ciutat d’Alger.

Va ser arribar i sopar, amb una vista panoràmica de la costa de la ciutat, per tot seguit recarregar les piles per la visita de l’endemà. Durant la nit, entre somnis, vaig recordar amb freqüència les paraules d’Albert Camus inscrites a una columna de marès que l’honora instal·lada a vora el mar a Tipasa: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”.  Els dies següents vaig estimar sense mesura l’Alger.

Cashba, Alger

I és que l’Alger és la gran ciutat de l’altra riba. És la Cashba amb la seva vida tranquil·la i, alhora, bulliciosa, amb els seus comerços i mercats, els llocs de venda de pa -una mena de baguet que els algerians i algerianes mengen en abundància-; amb les seves botigues dels millors dàtils del món, amb els seus palaus i cases modestes, amb la seva història, amb molta feina de rehabilitació per fer. És el museu Nacional de Belles Arts (el meu quadre preferit és un de Michel Parre (1938-1998) titulat “Manifestation pour l’indépendance de l’Algérie à Paris 61-62”, i l’anècdota entranyable és que s’exposa una aquarel·la de Josep Sintes (1829-1919), un fill de colons maonesos instal·lats a Algèria). L’Alger és el jardí d’Essaí, un parc de visita obligatòria i algun bon restaurant; és la Basílica Menor de Nostra Senyora de África; és els bulevards afrancesats com ara el Boulevard Front de Mer (ara anomenat Bulevar Che Guevara); és el passeig marítim, des d’on pots imaginar que veus Eivissa, i el gran port de mercaderies; és el Teatre Nacional, la vida dels barris; és el barri on va néixer Albert Camus i el liceu on va estudiar; és el Monument i museu dels Heroics; és una ciutat on, potser, el mitjà de transport més ràpid i segur sigui el metro; és un bon lloc per comprar ceràmica i plata. L’Alger és on celebrarem l’arribada de l’any nou berber.

Pa a la Cashba, Alger

El dia 1 de l’any 2975, l’any berber, després d’una visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca, Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), tornarem a aquesta banda de la riba.  Ho férem amb la convicció que, tot i no ser fàcil viatjar a Algèria, és, parafrasejant Camus, un país que es fa estimar sense mesura.

Bordj El Kiffan (Fort-de-l'Eau)

Os Açores

Illa do São Miguel. Caldera de Sete Cidades

Viatjar a les Açores era una qüestió pendent. Pendent per, en paraules del gran Fernando Pessoa, “a espantosa realidade das coisas”, en aquest cas, per mor de la pandèmia de la covid-19. A la fi, l’agost de 2024 s’ha tancat aquesta carpeta. Viatge intens a cinc de les nou illes que formen l’arxipèlag. Veritablement, no m’encuriosia massa això de “l’anticicló de les Açores”. De sempre la curiositat havia estat el paisatge, la geologia, les formes de vida, determinades per la seva locació geogràfica al bell mig de l'oceà Atlàntic a devers 1.500 km de Lisboa i a uns 3.900 km de la costa est d'Amèrica del Nord. Tot rememorant el poema de Pessoa abans esmentat -“Eu nem sequer sou poeta: vejo” (Ni tan sols soc poeta: ho veig)-, ho volia veure!

El viatge no va ser un tast, més aviat ha consistit en un menú degustació, tot començant per l’illa de Pico.

Ilha do Pico

Només aterrar a l’aeroport de l’illa -procedents d’una escala tècnica d’una nit a Lisboa- i iniciar el trasllat a Madalena, es va fer present la intensitat dels colors i l’exuberant vegetació, que ens va acompanyar durant gairebé tot el viatge.

Tal vegada per ser la primera de les Açores, Pico va superar força totes les expectatives: Proximitat i excel·lent comunicació amb ferri a l’illa de Faial, d’ambient mariner; el meravellós “Paisatge vitícola” on es sembren les vinyes en un terreny volcànic i romanen protegides de les inclemències del vent i de la mar per uns murs de pedres (també volcàniques) confegint uns paisatges espectaculars que, no debades, són considerats per la UNESCO Patrimoni Mundial. Cita obligada en aquest part de l’illa és el Moinho do Frade, i, a tocar, la piscina natural de Criação Velha. Una de les piscines naturals més gaudides (potser pels entrepans de tonyina adobada al xibiu de la piscina).

A parer meu, Pico no és l’illa de les Açores més espectacular, però és, sens dubte, la més sorprenent. Una volta a l’illa des de la vila principal, Madalena, passant pel petit poble de Cachorro, el Lago do Capitão, Lajes do Pico i el seu interessant Museu dels Baleners, i una volta per tota la costa sud, corroborà aquest caràcter no exuberant però sorprenent. Ho és encara que no pugis al mont Pico. En el nostre cas no volguérem molestar el Piquinho. Ens va bastar que, des de la seva altura -la més gran de Portugal-, ens vigilés permanentment, i fotografiar-lo a destra i a sinistra.

Per acabar d’arrodonir-ho, l’aparent modèstia de Madalena, amaga algunes sorpreses: En destacaria tres: l’imprescindible Museu do Vinho do Pico que, veritablement, és molt més que un tradicional museu d’arts vinícoles (allò més sorprenents és el jardí); i els restaurats (a tall d’exemple O Petisca, o La Taberna do Canal) i, sobretot els Illots de Madalena, situats en el canal que separa Pico de Faial, semblen una mena de guardians de la ciutat. L’hotel Pico Terramar excepcional pel que fa a la situació i les vistes.

Ilha do Faial

La visita a Faial sí que va ser un tast d’unes hores. No obstant això, ens va permetre gaudir d’un passeig en el ferri amb una anada i una tornada amb unes vistes espectaculars de la façana d’Horta, d’anada, i de la de Madalena de tornada. Caminada pel passeig marítim de la ciutat, casc antic, Fort de Santa Cruz, Platja de Porto Pim i Dunes...

Visita al més que centenari Cafè Peters, un clàssic, que serveix un cafè excel·lent, dels navegants antics i dels actuals. Uns navegants que han fet que el Port Esportiu do Horta hagi esdevingut en visita imprescindible per l'extensa exposició a cel obert de pintures (grafitis, murals) realitzades en el moll per tots els mariners que el visiten.

Primeres compres de records, i un bon record d’aquestes hores a Horta.

Illa do São Miguel

Deixarem, de moment, el grup de les illes centrals per a traslladar-nos a la gran del grup de les orientals, i, alhora, la més gran de tot l’arxipèlag açorià.

São Miguel és la “gran illa de Os Açores”, i Ponta Delgada la "gran ciutat” -la capital- de l’illa, i de la Regió Autònoma de les Açores. És la més visitada, i a on hi ha atractius naturals que, veritablement, s’han de gaudir.

Començarem a voltar per la Costa Oest. Els miradors de Relva permeten observar un molt llunyà horitzó sobre l’Atlàntic. El Farol da Ferraria sembla un imponent vigilant de la costa, i les Termas de Ponta da Ferraria un interessant indret per a un capbussó a les piscines naturals abans de posar rumb, una vegada els niguls van desaparèixer i començà a lluir el sol, a la més famosa, i, almenys durant la nostra estada a l’illa, la més concorreguda de les atraccions naturals de Sao Miguel: la caldera de Sete Cidades.

Es tracta de dos llacs bessons, un verd i un altre blau, situats a l'interior de la caldera d'un volcà adormit. Per a fer-se idea de la gran bellesa del lloc cal contemplar-lo des dels diferents miradors (Miradouro da Grota do Inferno, Miradouro da Vista do Rei Miradouro do Cerrado das Freiras) que, en estar a distinta altura, t'ofereixen panoràmiques distintes. Si hagués de triar una d'aquestes perspectives no sabria amb quina quedar-me.

A més, d'aquesta part de l'illa, tinc especialment bons records de les piscines naturals de Ponta da Ferraria, i no tant de la Praia dos Mosteiros. Hi havia onatge i es va fer desagradable el capbussó.

Un altre dels imprescindibles, tal vegada el “top” de la costa nord de Sao Miguel, és la Lagoa do Fogo. Pel tancament no anunciat de la carretera, s’hi ha d’arribar amb bus des del pàrquing del Centro de Interpretação Ambiental da Caldeira Velha. Les indicacions de com funciona el servei de bus van ser inexistents, i vam perdre el de tornada. Inicialment, va haver-hi nervis, però al final vam poder gaudir amb tranquil·litat gairebé una hora d’unes vistes veritablement espectaculars. Després visitarem el Centro de Interpretação Ambiental da Caldeira Velha que és un petit parc amb una vegetació sorprenent. Un dels seus atractius són les aigües termals, però, com totes les de l’illa, estaven tancades per mor d’un problema sanitari. No obstant això, la visita va valer molt la pena. Ho demostra la quantitat de fotos que faig fer (tota una col·lecció de conteiras i de falgueres gegants).

Tots els pobles de Sao Miguel tenen un caràcter particular. En citaré dos d’aquesta part: Ribeira Grande i Vila Franca do Campo, amb la bella façana d’escales de l’Ermida de Nossa Senhora da Paz, i les seves esquisites Queijadas do Morgado.

Un matí de plugim, bastant boira, i per una carretera especialment flanquejada d’una vegetació exuberant, partirem de Ponta Delgada -el nostre campament base a l’illa- amb restaurant (el Tony’s) i menú decidit: el tradicional cozido das Furnas (un aguiat de carn i verdures cuinat a les caldeiras -xemeneies- obertes del volcà al costat de la Lagoa das Furnas). Però la zona de Furnas és bastant més que cozido. Per apreciar la immensitat de la llacuna (i de les caldeiras) cal anar al Miradouro do Pico do Ferro.

Al poble de Furnas, a prop del restaurant Tonys, es troba el Parc Terra Nostra, un jardí botànic encantador entorn d'un gran estany d'aigües sulfuroses. Encara ara hi estaria fent fotos d'una varietat increïble de flors.

Ponta Delgada és la capital, i, no obstant això, manté aire de poble mariner amb un interessant passeig marítim, i un centre ben cuidat on llueix la catedral, la Torre Sineira, i les portes de la ciutat. Tot i que  Ponta Delgada sigui la ciutat més turistitzada de Sao Miguel, les places, edificis, esglésies, la fortalesa de São Brás, etc. la fan molt agradable. Em va interessar especialment el Monument a l'Emigrant, un homenatge a tots aquells que van abandonar l'illa cap al nou món. Val dir que va ser en el segle XIX quan va existir el major flux d'emigració cap al Brasil, el Canadà, i els Estats Units, a part de la Portugal continental.

A Ponta Delgada hi ha molta oferta d’excursions marítimes. Nosaltres optarem per les més clàssiques: Albirament de cetacis (dofins i balenes). Dels primers en van veure de ben a prop, però amb una velocitat que els va fer infotografiables; les segones van fer presència sense deixar-se fotografiar. Per tant, excursió fantàstica per les vistes de la costa de Ponta Delgada, i, alhora, nefasta pel que fa a les fotos. Com a continuació de la primera excursió, pararem a l'illot de Vila Franca, una reserva natural ben curiosa. Fonamentalment, es tracta d’una gran piscina natural de 150 metres de diàmetre que hi ha a l'interior del cràter a l’illot. La piscina natural està envoltada per una zona de pas sense gairebé cap vegetació -les ombres són un bé molt cotitzat- per la qual pots triar lloc per no romandre dret. Veritablement, és un indret interessant per passar-hi unes hores. El que, a parer meu, el fa més interessant és l’absència de “serveis turístics”. Si hi vols dinar cal que hi vagis amb pa i taleca, no hi ha ombrel·les, i, com gairebé tot és roca, millor no n’hi duguis... Hi ha gent, però no en excés. Bona experiència i un de tants bons records de l’Illa do São Miguel.

Ilha das Flores

Deixàrem les illes orientals per posar rumb al grup dels occidentals. Només aterrar al petit aeroport de l’Ilha das Flores, ens adonarem que seria una estada especial. Aquesta petita Reserva de la Biosfera (141,4 km²) és una mena de compendi de lo millor de les Açores, i el fet de ser el territori més occidental de les Açores i d'Europa l’hi dona un caràcter particular.

Diria que tot és particularment especial. Des de la rebuda a l’aeroport per qui a la tarda va ser el patró de l'embarcació amb la qual anàrem a bussejar sense botelles, embarcació en què qui ens acompanyava en les cabussades al voltant d'alguns illots i dintre de coves el vam trobar fent de cambrer al restaurant (O Mergulhador, on soparem esplèndidament), fins als magnífics set craters volcànics esdevinguts en espectaculars llacunes. Però anem a pans:

A Santa Cruz das Flores (un dels dos municipis de l’illa), l’hotel Servi-Flor va ser especial. Una antiga -i antiquada- residència d’oficials francesos de l’OTAN, reconvertida en hotel amb més pretensions que serveis, però que, alhora, ens va fer sentir un poc en casa. Un senyor, que ja hi era en temps dels militars, és omnipresent (a la recepció, al menjador a l’hora de desdejuni, al bar...). El cas és que, amb la pinta de pocs amics que tenia, en arribar a l’hotel ens va avançar força el check-in, i des de d'ençà estarem com si allò fos casa nostra. El Servi-Flor no és un gran hotel, ni un hotel amb encant. Ara bé, té una molt bona ubicació a tocar de la costa, i unes vistes immillorables, sobretot, a l’alba amb una sortida del sol fabulosa.

Val la pena passejar per Santa Cruz das Flores. I fer-ho per a contemplar la façana de l’església Principal de Nostra Senyora de la Concepció, que destaca d'entre els altres edificis per la seva grandiositat, visitar el Museu Regional das Flores (aquí un article que em va inspirar aquesta visita), la part del port, i les piscines naturals. Amb tot, l'imprescindible és el Museu da Fábrica da Baleia do Boqueirão, i, sobretot, si coincideixes amb unes festes populars, com va ser el nostre cas, passejar el poble. En el nostre anar amunt i avall trobem -després d’haver de descartar altres per estar complets o tancats- el restaurant Rainha do Bife que, pel seu aspecte de bar de poble una mica cutre, no aparentava gran cosa. Gran error: bon servei, i millor peix. Que dolents són els prejudicis!

La segona excursió que férem a Flores va ser una volta pels punts més importants de l’illa amb un fantàstic guia: Tot va començar al Miradouro de Fajã da Ponta Ruiva on, a més de les espectaculars vistes a l’Atlàntic, a una sèrie d’illots, i la imponent silueta de l’Ilha do Corvo, hi ha un petit i encantador museu (mostrant un poc l’antropologia del lloc). Seguirem pel sets cràters volcànics ara convertits en llacunes (Branca, Seca, Comprida, Rasa, Lomba, i Funda das Lajes), el famós Rocha dos Bordões (una sèrie de grans columnes de roca basàltica verticals que, en conjunt, recorden a un gegantesc orgue de tubs), la sorprenent, per la seva vegetació, cascades, ocells, i llum, Lagoa Branca, que, ras i curt, és un edèn en l’edèn de Ilha do Flores.

Ja en la zona de l'altre municipi de Flores -Lajes- és visita obligada la cascada de Poço do Bacalhau, i, des del port, observar el punt més occidental d'Europa, l'illot de Monchique.

Ilha das Flores és petita, però és gran la seva capacitat d’enamorar. Allà les hortènsies semblen més hermes. El temps passa lentament, i, no obstant això, no en tenim de temps per anar a Ilha do Corvo. Només a Flores et pot passar que, estant a punt d’embarcar a l’avió, aparegui aquell senyor amb pinta de pocs amics i omnipresent de l’hotel buscant-te per portar-te una peça de roba que havia deixat a l’habitació. L’havia deixat intencionadament a la peça de roba, però l’atzar en va permetre acomiadar-me novament del que va ser el nostre “casero” a Flores.

I de l’occident de l’arxipèlag, retornarem a la part central: A l’IlhaTerceira.

Ilha Terceira

No és l’illa de les Açores que més enamori, però té la ciutat més coqueta de tot l’arxipèlag. Angra do Heroísmo és elegant i fotogènica des del mati a la nit. A sobre van tenir l’oportunitat de gaudir-la un diumenge, i, per tant, amb poca gent i pocs cotxes. Els carrers; passeig marítim; façana de casals, palaus, edificis civils i religiosos; escalinates -especialment la que puja al Monumento da Memoria, desde on hi ha molt bones vistes del conjunt de la ciutat-; o el jardí Duque da Terceira... fan un conjunt de colors de distintes tonalitats que sembla un quadre d’aquarel·les.

Al carrer principal d’Angra do Heroísmo, la Rua da Se, hi ha la catedral, a part de la grandària, l’edifici no té especial interès, tampoc en té l’interior amb l’excepció de la sèrie de quadres -un Via Crucis- de pintors contemporanis. Em va impactar especialment el de Luís Pinheiro Brum titulat “Jesus encontra a sua mãe”.

Del tour per l’illa, que començarem des de la Fortaleza São João Baptista, que diuen que és una de les fortaleses espanyoles més grans del món, i, que, tanmateix, el seu màxim interès són les vistes sobre la ciutat d’Angra do Heroísmo, destacaria amb molta diferència dues parades: 

El poblet de São Sebastião, amb la seva bonica església, famosa pels seus portals manuelins i pels seus frescos de gran interès i bellesa, i l’Império do Espírito Santo. Sens dubte la més bella d’aquestes acolorides petites capelles que no són per a culte, però són tan típiques i freqüentes a Ilha Terceira.

Segona parada que, per ella mateixa i Angra do Heroísmo, ja va pagar acabar el viatge a Terceira: El Miradouro da Serra do Cume. La vista més espectacular de l’Illa, la de la plana interior de l'illa, dividida per murs de pedra volcànica, coneguda com “manta de retalls”. Un retall de distintes tonalitats de verds...

En tornar a Angra do Heroísmo: últimes fotos, últimes compres, últim sopar a La Tasca das Tias, a base de tonyina i vi blanc d’on tot va començar, Pico. Última nit a l'extraordinàriament ben situat -a tocar de mar- Hotel Beira Mar.

De tornada a casa fem escala a Lisboa on la terminal d’on ha d’enlairar-se el vol en direcció a Mallorca està absolutament col·lapsada de gent. Entre aquell aclaparament vaig recordar la meva gran preocupació i l'intens temor que Os Açores estiguessin massificades de turisme. Vaig recordar el vers de Fernando Pessoa que diu “Às vezes ouço passar o vento; e só de ouvir o vento passar, vale a pena ter nascido” (“A vegades sent passar el vent; i només si se sent el vent passar, val la pena haver nascut”), i, en mig de la massificació aeroportuària propera al maltractament, vaig pensar que n’havia fet de vent, però no massa. Però, sobretot, la temuda ventada de massificació turística va ser del tot inexistent. Ha valgut la pena haver viscut l’experiència d'os Açores!

Konnichiwa, Japó

 

Gran Tori de Miyajima

El Japó és un país complex. Ho és geogràficament (illes amb abundants plegaments i dislocacions geològiques, intensa activitat volcànica, moviments sísmics, etc.); històricament (complexa història dels samurais, les successives i canviants eres dels emperadors, les culpes o no culpes japoneses del desastre d'Hiroshima i Nagasaki...); sociològicament (fanàtics de la tecnologia, del consum, creients religiosos de la productivitat i el treball, i, alhora, respectuosos d'una tradició que pesa molt); i socialment (altes dosis d'individualisme, soledat, gregarisme, i, fins i tot, altes taxes de suïcidi, tot mesclat amb una important capacitat de socialitzar i de manteniment la desigualtat de gènere, etc.). De mites sobre el Japó n'hi ha a balquena, la qual cosa li afegeix complexitat i fascinació. També hi ha molta simplificació d'aquesta complexitat. Pot ser la més estesa és la reducció de la gastronomia japonesa al sushi, obviant el complex món del ramen, l'udon o el yakitori.

Però, sobretot, viatjar al Japó era, per distintes circumstàncies, una assignatura pendent que vàrem superar el març de 2024 quan aterrarem a l'aeroport Kansai d'Osaka.

Osaka

Barri de Dotonbori - Canal 

Va ser acabar els tràmits aeroportuaris, mentre esperàvem el conductor per traslladar-nos a l'hotel, i topar-me amb la primera sorpresa: El vàter del bany és d'alta tecnologia, té tants comandaments i automatismes que em deixa astorat. El trajecte fins a l'hotel és la segona sorpresa: És de nit, i el fet de transitar per una llarga carretera sobre la mar em sembla de ciència-ficció.

Arribats a l'hotel -ben situat, a tocar del barri de Dotonbori-, després del primer sopar de yakitori (broquetes) a un petit, i súper animat, restaurant devora del canal, i d'estirar les cames per rescabalar-nos de les hores d'avió, apag la llum de la petita habitació. La petitesa de les habitacions dels hotels japonesos no és un mite.

Primer matinar i primer desdejunar japonès a base de ramen (sopa amb fideus) i cafè. Ja absolutament descansats, anem per feines: La ciutat d'Osaka ens serveix de base per fer algunes visites que, habitualment, es fan des de Kyoto. Comencem fort, i, sota una lleugera pluja, que a poc a poc amainà, arribem al bosc de bambú d'Arashiyama. Sens dubte, és un dels racons més al·lucinants i inspiradors del Japó. La quantitat de gent que hi ha i l'abundància de paraigües oberts no ens impedeix gaudir d'una experiència inoblidable i fer algunes bones fotografies. Amb menys gent i amb els paraigües plegats, continuam amb la visita a l'espectacular jardí del temple Tenryu-ji. Abans de deixar Arashiyama, uns queviures comprats al mercadet de la zona ens serveixen per carregar piles i seguir l'itinerari del dia.

Bosc de bambú

La següent estació és Kinkaku-ji, és a dir, el Temple del Pavelló Daurat que, i no és cap exageració, ens meravella per la seva l'exuberant elegància. El daurat es reflecteix al calmat llac malgrat que no hi ha sol! Costa deixar Kinkaku-ji però, ens esperen el temple Todai-ji i el parc dels voltants a la ciutat de Nara. El Todai-ji val molt la pena per la grandiositat del "Buda que brilla com el sol" que alberga. Segons diuen els japonesos, aquesta és la figura de Buda més gran del món. El parc dels voltants és un poc decebedor donat que la seva atracció principal són els cervos sika que hi pasturen. I quina és la característica essencial d'aquests cervos? Idò les seves astes ben desenvolupades. Els de Nara no en llueixen d'astes, les hi han tallades.

De tornada a Osaka, passeig per la gran avinguda comercial i de neons de Dotonbori. Provarem les típiques bolletes farcides de polp (Takoyaki) que, dit sigui de passada, no ens varen agradar gens. I, per acabar el dia, soparem a una Izakaya (bodega) especialitzada en carn de vedella de Kobe acompanyada d'una freda cervesa Sapporo.

El segon dia a Osaka fou per passejar per la ciutat. Osaka és una de les ciutats japoneses reconstruïdes després de la Segona Guerra Mundial, per tant, és una ciutat nova. En moltes zones és una ciutat amb diverses altures (estacions de metro i d'altres serveis ferroviaris, galeries amb oferta gastronòmica, centres comercials...) i amb grans gratacels. Després de visitar el Castell de Hideyoshi -que, tot i haver estat reconstruït com la ciutat, manté una majestuositat gens menyspreable- i de dinar d'okonomiyaki (plat típic japonès que consisteix en una massa amb diversos ingredients cuinats a la planxa), coneguérem el popular barri de Shinsekai plegat de restaurants amb decoracions bastant espectaculars i amb cert regust rònec, tendes i, òbviament, la torre metàl·lica Tsutenkaku. Amb tot, el que més em va interessar de Shinsekai van ser alguns racons d'autenticitat, com ara, un cafè ple de senyors locals jugant a un joc de taula local.

De camí a l'hotel passarem pel districte de la "subcultura otaku", és a dir, del manga, anime, videojocs, electrònica, senyoretes de Maid Cafe, i altres fricades japoneses. Passant per la zona de Namba, ens acomiadarem de Dotonbori, el canal, i, pràcticament d'Osaka. Check-in, arrossegar equipatge fins a l'estació de tren... i en una mitja hora ens plantarem a Kyoto.

Kyoto

Santuari Fushimi Inari-taisha

El primer que sobta en arribar a Kyoto és la impactant estació. Tot i haver estat inaugurada el 1997, manté el seu aspecte futurista. En sortir de la infraestructura projectada pel famós arquitecte Hiroshi Hara, segona sorpresa: la icònica torre de telecomunicacions i d'observació anomenada oficialment com "Torre de Ràdio del Japó", però popularment coneguda simplement com a Torre de Kyoto. Arribarem quan ja havia fosquejat, per la qual cosa la il·luminació de l'estació i de la torre realçaven la seva respectiva esplendor.

Molt a prop de l'estació i del temple budista de Higashi Hongan-ji, tenim l'hotel. Per començar bé l'estada a Kyoto, res millor que sopar d'una excel·lent tempura i sashimi a una izakaya gairebé a tocar de l'hotel.

Kyoto fa honor a la capitalitat imperial que va tenir. En ser una ciutat no destruïda pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, hi conviu arquitectura moderna amb una aclaparadora presència d'edificis de l'Era Edo (1603-1868). A Kyoto vaig apreciar una certa "identitat kiotense", pronunciada per la personalitat que li donen el riu Kamo i els seus voltants; el mercat Nishiki; el barri de Gion amb les Geiko (que és com anomenen a les Geishas a Kyoto) i Maikos; Pontocho -el barri per mi més tradicional, i, alhora, més elegant-; l'interessant temple Otani Hombyo, l'espectacularitat del Kiyomizu-dera, la popularitat del Yasaka Jinja... Esperar el vespre en el carreró de Hōkan-ji Temple (Pagoda Yasaka), va ser un regal per acabar el dia abans d'un sopar de sushi.

Carreró de Hōkan-ji Temple (Pagoda Yasaka)

Xavier Moret en el seu llibre "Historias de Japón" escriu: "Kioto es la ciudad más tradicional de Japón y, en algunos de sus rincones, la más maravillosa del mundo, ...". Potser que un d'aquests racons sigui la Pagoda de Yasaka. Però, Kyoto té algunes coses decebedores. Per exemple, la que venen com a "Cerimònia del te amb geisha". Té zero interés! El col·loqui amb la geisha és una representació depriment del patriarcat (em vaig contenir, però, a punt vaig estar de preguntar si -i com- es podia sortir de l' "ofici de geisha"). Si, a sobre, el te matcha tendeix a agradar-te poc, l' "experiència" esdevingué en mala experiència.

Tanta sort que l'endemà –tot començà amb un desdejuni japonès i el trasllat en un taxi en el qual ens comunicarem amb el taxista mitjançant el traductor del mòbil (cosa que al llarg del viatge descobrirem que era bastant habitual)- tinguérem una de les millors experiències japoneses. Tinc per a mi que la deïtat màxima de Kyoto és la Deessa Inari. Ella és, en paraules de X. Moret, la que vetlla per les bones collites d'arròs, i, per extensió, pels negocis i la riquesa. A nosaltres ni collites, ni negocis... però sí més riquesa en experiència viatgera: El Santuari Fushimi Inari-taisha, malgrat que és un de tants dedicats a la Deessa Inari arreu del Japó, no és qualsevol cosa. És el més famós i fotografiat pels nombrosos toris (les portes que simbòlicament marquen la transició d'allò mundà al que és sagrat) que hi ha. Veritablement, és impressionant. Per arrodonir la jornada  vam visitar el Temple Kiyomizudera, un conjunt de recintes religiosos de fusta imponents, alguns d'ells construïts sense claus, situats a l'alt d'un vessant. A la sortida del temple el camí de baixada estava col·lapsat de gent. Ens ho prenem amb tranquil·litat: Primer un gelat de te matcha, després un te negre, i quan el carrer ja estava buidat la compra d'un decoratiu batedor de bambú natural que tradicionalment s'utilitza per a batre el te matcha.

El darrer matí a Kyoto, en direcció a l'estació ferroviària, férem parada al temple Higashi Hongan-ji, que a l'arribada estava tancat i a les fosques. Va ser una excel·lent forma d'acomiadar l'antiga capital imperial nipona abans de pujar al Shinkansen en direcció a Hiroshima.

Hiroshima

Cúpula de la bomba atòmica (Genbaku Domu)

La visita a Hiroshima és, sens dubte, un imprescindible, i una mostra emblemàtica dels contrastos del Japó. Fonamentalment, van fer dues coses: Submergir-nos en el dolor del record d'aquell fatídic 6 d'agost de 1945, data del bombardeig nuclear de la ciutat. No m'entretindré en aquest assumpte que, recent haver arribat del viatge, vaig comentar en aquest article intitulat "La flama d'Hiroshima".

Temple de Itsukushima

Però en contrast amb l'anterior, des d'Hiroshima amb ferri, visitarem un autèntic top del viatge: L'Illa de Miyajima. Miyajima significa illa-santuari, i aquest és el nom popular, encara que, l'oficial sigui Itsukushima. Ho és un imponent santuari xintoista, un jinja. Però, sobretot, és un santuari de bellesa i elegància (d'aquesta elegància que solen tenir els temples xintoistes). Val a dir que aquesta és una de les tres visites més emblemàtiques del Japó segons els japonesos, i, les japoneses.

Els cinc imprescindibles de Miyajima són: la gran Tori (símbol gairebé oficial del Japó), majestuosament plantada enmig d'una mar que varia d'aspecte segons van o venen les marees; el temple de Itsukushima, un dels indrets més bells del Japó; el saló de fusta Senjokaku devora la Pagoda de cinc pisos; les vistes al mar; i el bullici dels carrerons de tendes i restaurats. Ara bé, a la nostra visita hi va haver una convidada especial: Començava a fer-se present, encara de forma tímida, la sakura (les flors del cirerer japonès). Uns cirerers que, per cert, no donen cireres. Són exclusivament ornamentals.

Dos vespres a Hiroshima, dos sopars interessants. El primer -exquisit- a una izakaya "sense nom", el segon a un restaurat d'una cadena de sushi (un tant "fast food" però amb una bona Kirin Beer) i amb l'interès de fer el que fa bona part de la població local. Per cert, no va ser fàcil elegir els restaurants a Hiroshima. Vàrem percebre un cert rebuig envers una parella occidental, i, en alguns casos, poques ganes de superar els problemes idiomàtics.

En qualsevol cas "arigato gozaimasu" (moltes gràcies) per tant, Hiroshima.

Shikoku amb Kató sam

Posta de sol des de Kotohiki Park

És arribar a l'Illa de Shikoku amb el ferri des del port d'Hiroshima -un trajecte molt agradable que es fa en qüestió de mitja hora- i tenir la sensació que t'has transportat a molts de kilòmetres. Shikoku és un altre Japó. Un Japó de tranquil·litat, pocs turistes, espiritualitat, autenticitat, tradició, sorpreses ...

Trobar-se, just abaixats del ferri, amb qui ens va fer de conductor els dies que vàrem rodar per Shikoku, Kató san, va ser sorprenent. Kató és un home de certa edat, vestit amb tratge, armilla, i corbata, que parlava fluixet i que no s'estava de repetir aquesta mena de reverència tan japonesa, que en ajudar-nos a ficar la maleta en el capó del cotxe es posà els guants blancs que emprà gairebé sempre que conduïa. Un excel·lent conductor i millor acompanyant. Semblava desfruitar amb el que feia, era evident que s'estimava Shikoku... El Japó de Shikoku és, per a mi, indestriable de Kató san.

Shikoku és indústria de la tovallola, i el Museu de Tovalloles Ichihiro (a Imabari) una al·lucinada per inesperat; bon lloc per fer unes compres de tovalloles decoratives i dinar. És les vistes espectaculars de l'Estret de Kurushima des del Mirador Kirosan. És passar unes nits tots sols a una casa Ryokan a un barri de la ciutat de Mitsuhama i sopars a unes izakaya del barri populars, però excel·lents en qualitat, servei, i preu (l'Ibuki és imprescindible!). Imprescindible és, també, el districte històric d'Utico amb el seu extraordinari teatre Uchiko-za, que avui dia segueix en ple funcionament, amb obres de kabuki i funcions de bunraku o marionetes tradicionals, els carrers i cases tradicionals i tendes artesanals on comprarem una preciosa caixa artesanal de bento.

Shikoku és matinar i dirigir-te cap al Castell de Matsuyama, passar per la Vall d'Iya (la informació turística afirma que és on hi ha els congosts més aïllats i espectaculars del Japó; com no conec tot el Japó no puc assegurar que sigui cert, ara bé, l'aïllament i espectacularitat són fascinants) Val la pena aturar-se al llogaret de Shikoku Mura i travessar el pont de fusta. A la Vall d'Iya va ser -ja sense cap timidesa- on la sakura va explotar, i, de sobte, es va crear un problema: des de l'esplet de les flors dels cirerers no sabia què fotografiar... Un dia que el començarem al Castell de Matsuyama l'acabarem al Kotohiki Park. Aquest parc està en el mont Kotohiki i és famós per la seva espectacular platja i, sobretot, per albergar una obra d'art feta amb sorra en forma d'una gran moneda. Tanmateix, el punt veritablement espectacular va ser la posta de sol. El "País del sol naixent" també té meravellosos instants de sol acomiadant-se fins a l'endemà.

A Shikoku és possible que el dia comenci a la ciutat Matsuyama i acabi al poble de Kotohira a un hotel Ryokan -situat a tocar de les escalinates per pujar al majestuós al Santuari Kotohira-gū- sopant d'unes bones gyozas a una izakaya de població local, amb una estada al bany públic de l'hotel (el sentō, en japonès), i recarregant piles per a l'última jornada a Shikoku.

El dia de comiat de Shikoku va començar amb un desdejuni tradicional japonès (una infinitat de platets) i la pujada al Santuari Kotohira-gū. Iniciarem l'ascens gairebé tots sols, i al llarg de la visita seguirem bastant entotsolats. La sakura era esplendorosa, els més de 1.300 escalons no són feixucs perquè tot és tan espectacular que flotes. És una meravella inoblidable!

El dia va seguir en direcció a les "granges de bonsais", parada a un autèntic temple de l'Udon per dinar, i fer una visita imprescindible al jardí Ritsurin a Takamatsu. Una preciositat de paisatgisme japonès. 

Jardí Ritsurin

I del jardí a l'estació Takamatsu per, amb el Shinkansen, posar rumb a Tokyo. Abans toca acomiadar-se de Kató san i deixar anotat que a Shikoku fan els millors udons del món, que és mal de fer ser més amable que la persona que regentava la casa ryokan de Mitsuhama ("el sonrrisas" li dèiem), i que dormir a un ryokan amb el matalàs enterra, però a sobre del tatami (una unitat de mesura i, alhora, una mena de catifa) és molt més còmode del que sembla, i, el més important: Tot el que he explicat fins aquí de Shikoku no és el més rellevant. No és el motiu determinant que, per mor d'un reportatge de Xavier Moret, ens havia encuriosit i entossudit a viatjar a Shikoku...

Shikoku és, sobretot, el pelegrinatge pels 88 temples budistes

Temple 66 Unpenji

Nosaltres només vàrem poder fer un tast de la ruta: Començarem pel Temple Iwayaji, el nombre 45, on tenim una tasca fonamental: Comprar el Llibre del Pelegrí a on a cada temple de la peregrinació que es visita (el llibre està enumerat i cada pàgina correspon a un temple), un monjo estampa un segell i et fa una preciosa cal·ligrafia amb una oració o una benedicció. No cal dir que a canvi d'una donació. Els temples i santuaris japonesos -tant se val si són budistes o sintoistes- estan supermercantilitzats. Tot -des del popular amulet japonès, l'omamori, fins a les tires de paper de la fortuna (els horòscops japonesos) anomenades omikujis- es paga.

El Temple Iwayaji (núm. 45) es caracteritza per una llarga escalinata amb una gran porta d'entrada i moltes figuretes a les voreres i les estructures del temple gairebé incrustades a les roques de la muntanya, en un entorn de bosc força verd.

El segon segell al Llibre del Pelegrí és el del Temple Inside-ji (el 51). Està situat a un entorn urbà, la qual cosa li resta, en principi, encant. Ara bé, en entrar és com endinsar-se a un oasi d'espiritualitat. Potser el punt més característic sigui la grandiosa estàtua de Buda que s'albira per darrere del bosc del temple.

El tercer temple visitat és el número 66, l'Umpen-ji que vol dir "el que planeja sobre els núvols". És el meu favorit dels visitats. La pujada amb telefèric, les espectaculars vistes de la vall per una banda i, per l'altra, del mar, i, sobretot, els centenars d'estàtues de pedra -cada una d'elles amb una expressió diferent- que envolten el temple, el fan molt especial. A la baixa vaig menjar el millor udon de ma vida!

La nostra peregrinació va ser curta perquè va acabar al quart temple visitat: El Yashima (núm. 84). Un temple del qual, per cert, Kató san no tenia el segell i la cal·ligrafia. Havia oblidat al seu Llibre del Peregrí i va haver de tornar enrere a buscar-lo al cotxe. Se'l veia orgullós del seu llibre, i content una vegada el monjo li va cal·ligrafiar l'oració i estampar el segell. La característica que em sembla més rellevant del temple és la seva ubicació: En un turó volcànic amb unes bones vistes al Mar Interior de Seto i abundant sakura.

En ser una peregrinació per temples budistes el que toca és acabar l'oració i l'ofrena amb silenci, contràriament als sintoistes que les acaben en dos aplaudiments. Però com acabàvem el camí dels temples, estàvem molt pròxims a l'acomiadament de Shikoku, i els japonesos són a estones budistes i a estones sintoistes, no em vaig poder estar d'un aplaudiment. I, alhora, era el moment de guardar amb cura el Llibre del Peregrí, sens dubte el record de viatge més curiós dels que tinc al que li queden moltes pages per omplir!

Tòquio

Parc Ueno

Arribarem a Tòquio quan ja havia enfosquit. Anant cap a l'hotel, situat al barri de Nihonbashi, ens endinsarem a un carres plens de sakura i amb façanes il·luminades amb color rosa. Un espectacle! Amb una ubicació excel·lent, serveis correctes, bon desdejuni (la millor sopa de miso de tot el viatge), habitació no massa gran, i amb mobiliari excessiu per tots els costats que va dificultar la col·locació de la maleta i la resta del campament. Ho aconseguirem i vam apagar la llum. La resta de dies apreciarem el tetris on encaixaven totes les peses, la proximitat a l'estació de tren (en una ciutat de la immensitat de Tòquio i dels molts serveis ferroviaris que la ciutat posa a l'abast de locals i visitants, això és importantíssim), i els voltants de l'hotel.

El primer dia a Tòquio va començar molt malament. Teníem una excursió contractada al mirador de la quinta estació del Mont Fuji, apujar amb telefèric a Hakone, i navegar pel llac Ashi. Era un matí plujós, el Mont Fuji només es va deixar intuir parcialment a primera hora i des de la llunyania; Hakone, i el llac Ashi ho van visitar entre pluja i boira. Un desastre d'excursió i un pitjor servei de l'empresa que l’ofereix, com a alternativa a l'aproximació al Mont Fuji, una visita a un poblat artificial i sense gens d'interès.

Resignats que a Tòquio la disjuntiva que ens havia tocat era o sakura o Mont Fuji, aprofitarem l'horabaixa per iniciar l'exploració de la gran ciutat japonesa: L'elegant zona de Ginza va ser el nostre destí i el punt final del dia, que tot i que no havia començat gens bé, va ser ben autèntic: Sopar de yakitori amb cervesa a un xibiu de carrer a tocar l'estació Yurakucho. Bé està el que bé acaba!

I tant que hi va estar bé. Els dies següents van ser frenètics. Tot va començar amb un tour privant amb transport públic acompanyats per un guia local: Enfilarem cap al districte de Shibuya per fer una visita obligada al Santuari Meiji (un complex sintoista rodejat d’un immens bosc urbà amb molta gent i dificultats per fer fotos sense massa intrús). En qualsevol cas, va ser una formidable manera de començar el dia. Seguirem per Shinjuku, Akihabara i voltants: el famós anunci del moix en 3D; el no menys famós Carreró dels Records -o dels pixats-; la zona del frikisme del manga, anime, etc. que, més aviat m'interessa poc; la presència de Godzilla que guaita per darrere dels edificis; gent estranya; gent que entra a sales immenses de joc (Pachinko i Pachinslot) que no són teòricament jocs amb premis de dobles, però sí que ho són (els premis es retribueixen amb unes bolletes que es bescanvien per un val que potser amb espècies o en metàl·lic). Una raresa més del Japó i un negoci multimilionari que fa tota la pinta controla la Yakuza (màfia japonesa).

Abans d'endinsar-nos per allò més friqui de Tòquio, havíem pujat a l'espectacularment elevat Edifici del Govern Metropolità. Unes vistes panoràmiques igualment espectaculars i una anècdota: Entorn de l'edifici es veien grupets de "sense sostre" que semblava sostenien alguna protesta. El cas és que tot estava tan endreçat que els "sense sostre" semblaven assessorats per Marie Kondo!

Acabarem el tour al Temple de Sensoji (el més antic de Tòquio). Abans d'entrar-hi parada per fer una foto des de l'atura d'un extens bulevard i un antic carrer comercial, anomenat Nakamise, que condueixen al temple. Del temple destacaria; el fanalet gegant de la porta, la pagoda de cinc pisos, els jardins amb una bonica estàtua de Buda i amb alguns cirerers amb flor veritablement bells. És, potser, el temple més animat de Tòquio.

Per rematar el dia -molt a prop del "Asakusa Donki", és a dir el "Asakusa Don Quijote!"(un gran magatzem caòtic )- unes refrescants cerveses i sushi per sopar i a descansar que l'endemà havíem de matinar.

Santuari Nikkō Tōshō-gū

Matinar per anar amb autobús al santuari xintoista de Nikkō Tōshō-gū. A més de ser una meravella -construcció i decoració xintoista amb una evident petjada de budisme-, conté el mausoleu del shōgun (literalment "comandant de l'exèrcit" en referència a un rang militar i títol històric concedit directament per l'emperador) Tokugawa. Em va agradar tant el Nikkō Tōshō-gū que no és exagerat parafrasejar als tres micos savis representats en el frontispici d'un dels edificis del santuari: A Nikkō Tōshō-gū no es veu cap mal, no es sent cap mal, no es diu cap mal: tot és perfecte i en harmonia.

Ens atracarem al Llac Chuzenji on, entre boira i neu, va ser impossible gaudir de cap vista, que segur són espectaculars, del llac natural situat a major altura del Japó. Hi ha indrets japonesos que convé visitar-los en una època que no coincideixi amb la sakura.

Ara bé, altres indrets són especialment visitables durant les setmanes de sakura. És el cas del parc de Chidorigafuchi, on ens vàrem dirigir tot just arribats del Llac Chuzenji a Tokio. Tot i que ja havia enfosquit, res va impedir el gaudi de passejar sota cirerers en flor a prop del Palau Imperial i dels pícnics nocturns de la gent local. Ens vàrem entretenir tant que per poc en quedarem sense sopar. La zona de restauració de l'Estació Central i voltants ja no admetien clients. Tanta sort d'una izakaya a la zona de l'hotel, i tantíssima sort del sushi!

De la resta de dies de la nostra estada a Tòquio en tinc un record d'un anar i venir trepidant però, curiosament assossegat, i de gaudir de cada minut: Visita als grans magatzem d'electrònica Yodobashi Akiba amb compres mínimes (una bateria per a la càmera de fotos i poca copsa més) i sorprès pels elevats preus i la tecnologia incorporada als vàters. L'encantador i tradicional barri de Yanaka (l'anomenat barri dels moixos, i, veritablement, un lloc en el centre de Tòquio que conserva trets de vida tradicional no turistitzada). Shibuya o l'estupidesa turistificada de convertir un encreuament i cents de milers de persones al dia creuant-lo en una atracció turística de primer ordre. Encara sort que a Shibuya hi ha l'estàtua de Hachiko (el famós i lleial gos que va acompanyar cada dia al seu amo, el professor Ueno, a l'estació de Shibuya i l'esperava allà que tornés del treball. Fins i tot ho va fer cada dia durant els següents nou anys després de la mort del seu amo). No és fàcil retratar a Hachiko sense gent fent-se selfies amb ell. Ho vaig aconseguir! Els voltants de l'encreuament de Shibuya són el lloc per a dues proves pendents: Provar una hamburguesa a Mos Burger i anar a un karaoke. La primera superada amb escreix; la segona fracàs total: S'ha de ser japonès o anar amb un grup per això del karaoke. Ens va semblar més aviat depriment.

Jardí Nacional Shinjuku Gyoen National Garden

La voràgine va seguir pel Jardí Nacional Shinjuku Gyoen National Garden: Un immens oasi que havia estat reservar a la reialesa i que ara poden gaudir els súbdits de l'Emperador. Una extensió de més de 60 hectàrees per a goig de la ciutadania ja és impressionat. Si a sobre està en plena sakura és mal de fer trobar-li una descripció. Potser, en atenció a les cares de les famílies, les parelles, els grups d'amics, una possible descripció seria un indret per ser-hi, almenys aparentment, feliç. No és poca cosa per a una societat que ha "normalitzat el suïcidi" (fins i tot, segons explica Xavier Moret al llibre "Historias d Japón", "La línia favorita [del metro] de los suicidas es la de Chuo, puesto que sus convoyes son los que van más rápidos por el centro de Tokio”). En qualsevol cas, el nostre estat de felicitat puja en sopar al barri del Canal Meguro a un restaurant especialitzat en Udon, tot i que les gyozas també estan exquisides. Dues paraules sobre el Canal Meguro: de nit i amb poca il·luminació la sakura continua sent molt bella.

El darrer dia el dedicarem al Museu Nacional de Tòquio, ubicat dins el parc Ueno. Pel seu contingut i continent és imprescindible. El jardí interior de l'edifici principal és preciós. Era festiu i el parc Ueno està ple de gent. Hi ha bastants llocs de menjar de carrer. Ens barrejarem amb aquella massa de japonesos i japoneses, compartirem l'aperitiu, passejarem sota la gran sakura, i, fins i tot, vam fer la darrera compra a un interessant mercadet d'antiquaris: una pepa japonesa de fusta. Tot seguit, ens traslladarem al barri de Marunouchi i dinarem a un restaurant d'un immens centre comercial a tocar de l'estació Central. Un Udon i una gerra de sake van ser l'acomiadament gastronòmic.

De camí a l'hotel per fer el checkout i agafar el tren a l'aeroport, vaig fer les últimes fotos del barri de Nihonbasi que, per cert, eren les primeres amb llum solar (solíem sortir de l'hotel a primera hora del matí i arribàvem de nit). L'última de totes és la que tanca aquest relat. Em sembla una metàfora d'una certa idea -molt matisable, cert- del que és el Japó: Tradició, modernitat, dificultats, i sempre mirada endavant per a superar les adversitats.

Però abans de tancar el relat, deixeu-me afegir que quan viatj les hores semblen dies i els dies setmanes ... i, tanmateix, el temps passa aviat. Aprenc moltíssim, i alhora, em faig conscient que em queda molt més per aprendre. Per això he titulat aquesta entrada al bloc amb un" Konnichiwa, Japó" ("Hola, Japó"). Perquè ja hi hem estat i hem conegut bastants coses i indrets del Japó, però en un futur cal completar i aprofundir el coneixement d'aquest fascinat i contradictori país. Fins aviat!