La renovada força emancipadora de la Renda Bàsica

XVIII Simposi Xarxa Renda Bàsica: LA RENOVADA FORÇA EMANCIPADORA DE LA RENDA BÀSICA

Aquí  un nou  article sobre RB  que s'ha publicat a la revista L'Altra Mirada

Ja hi ha consciència de la necessitat i possibilitat de la Renda Bàsica

Aquí teniu un article que s'ha publicat a la revista

 L'Altra Mirada 

Els costos d’una no Renda Bàsica Incondicional

Un article sobre el XVI Simposi de la Xarxa Renda Bàsica  que m’ha publicat

Per llegir-lo clicau aquí

Renda Bàsica: Eppur si muove

Quan vaig llegir que Soledad Gallego-Díaz escrivia en aquest article que "el PSOE ha de ser capaç d'examinar sense prejudicis propostes d'altres àmbits com la renda bàsica universal" no vaig poder deixar de pensar en la frase que, segons la tradició, Galileu Galilei hauria pronunciat després d'abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. Efectivament, la proposta de Renda Bàsica va estar absent en l'oferta electoral del passat 16 de juny... i no obstant això, es mou.

Soledad Gallego-Díaz és, per dir-ho d'alguna manera, part del mainstream periodístic, encara que amb posicions matisadament contràries al dogmatisme neoliberal. Una altra cosa haurà de dir-se de El País, que és des d'on opina... La qüestió és que, com a bona periodista que és, Gallego-Díaz s'adona dels grans canvis als quals l'esquerra (des de la socialdemocràcia clàssica i descafeïnada, fins al republicanisme llibertari) ha d'enfrontar-se. Per això, crec que proposa al PSOE que afronti el debat de la RB sense prejudicis.

Personalment pens que la proposta hauria de dirigir-se, també,  a PODEMOS i IU. Recordi's que la defensa (clara i coherent en linea amb el que proposa la RRB) de la RB no va ser obstacle per a la gran eclosió electoral de PODEM en les eleccions europees de 2014.

A l'àmbit de les Illes Balears, és imprescindible que MÉS col·loqui la proposta de RB en un lloc preferent del seu programa polític. Bé està que sigui un assumpte de recurrent debat en les Fundacions de la seva òrbita. El sobiranisme d'esquerres ha estat en aquesta terra pioner en importants i valentes propostes polítiques. Seria una llàstima que sobre la RB li tremolessin les cames.

Està en qüestió, entre altres coses, el paper del treball remunerat com a factor principal d'integració social, i les polítiques clàssiques redistributives han fracassat. Però els anhels de llibertat i igualtat han de seguir intactes. En aquest sentit, la proposta de RB és insubstituïble. No és fàcil, la lluita emancipadora no ho ha estat mai, però... eppur si muove.

Renda Social Garantida, tan necessària com insuficient

El Parlament de les Illes Balears va aprovar ahir la llei de la Renda Social Garantida (RSG). És, sens dubte, una boníssima notícia que acaba amb la vergonya de la legislatura passada en la qual es va mantenir bloquejat el desenvolupament de la Llei de Serveis Socials de les Illes Balears que, el 2009, havia aprovat la majoria parlamentària que sustentava el Govern del “Segon Pacte de Progres”. Digui's sense embuts: El Govern del PP, capitanejat per Bauzá&Cia, va ser cruel amb els més necessitats. I ara, amb l’empenta de la consellera Fina  Santiago, es capgira aquesta crueltat neoliberal.

La Llei aprovada garantirà –sembla que els primers pagaments es faran el pròxim mes de juny- una prestació que oscil·la entre, 429 i 776 euros, en funció del nombre de persones que formin el nucli familiar. La implantació serà progressiva. Per a 2016 es limita a les famílies -no a les persones- sense cap ingrés i amb menors a càrrec. Els càlculs governamentals són que hi haurà de 3.000 a 3.500 persones beneficiàries, i per a això s'han pressupostat 20 milions d'euros enguany.

Ho repetesc: Una llei absolutament necessària, de pura decència democràtica, però, alhora, amb moltes mancances: De moment es limita a un petit univers de situacions de necessitat, no pot catalogar-se d'un “dret universal i subjectiu” allò que depèn de la disponibilitat pressupostària de cada any. És cert que aquestes, i altres, mancances no són obstacle perquè es millori el grau de cohesió social i d'igualtat i, no obstant això, ni s'evitarà la pobresa, ni s'aconseguirà donar un real i estructural impuls a la igualtat. És més, aquesta RSG -depenent de qui i com es gestioni- pot esdevenir en un altre “pobre programa per a pobres”.

Val dir que la situació de necessitat és molt greu. Permetin-me que recordi algunes dades contingudes en el número 53 de Temes Socioeconòmics Gadeso: 1.- La quantitat d’ingressos a partir de la qual es calcula el llindar de risc de pobresa ha baixat un 4,7% des de 2011 a 2014. 2.- Malgrat que s’han endurit les condicions per considerar-se inclòs en aquesta situació, la taxa de risc pobresa en 2014 es situà en un 18,4% (152.466 persones majors de 25 anys). 3.- Segons l’indicador AROPE (que, seguint els criteris de l’oficina d’estadística de la UE, Eurostat, incorpora altres factors de carència material, a més d'ingressos que no superin el llindar de pobresa), el nombre de persones empobrides es va enfilar l’any 2014 fins a 197.212. 4.- En 2014 un 31,5% de persones illenques (261.016 persones majors de 25 anys) arribà a fi de mes amb dificultats, és a dir, un 0,5% més que l’any 2011. 5.- Un 39,8% de les llars illenques, durant el 2014, no tenien capacitat per afrontar despeses imprevistes, i un 18,1% tinguè retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas o comunitat).

Sembla evident, doncs, que la RSG aprovada és tan necessària com insuficient. Segurament, la solució definitiva és una Renda Bàsica, concebuda com un dret ciutadà a l'existència material i amb dignitat de tothom, i que, per eficiència, eficàcia i decència, els “programes per a pobres” passin a la història de la humanitat.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (06/04/2016)

Renda Básica versus turistización i mafia laboral

(A propósito del caso de la  ciudad de Palma, en la isla de Mallorca)

Publicat a Sin Permiso (28/02/2016)

Se cuenta que fue la prensa francesa quien utilizó, por primera vez, el término “balearización” para definir un proceso de explotación intensísimo del litoral de las Islas Balares (en mayor medida de Mallorca e Ibiza, y menos en el caso de Menorca y Formentera) para usos turísticos. Lo cierto es que el palabro hizo fortuna, y definía correctamente un modelo económico y social que lo sacrificaba todo (territorio, identidad, cultura, los sectores industriales tradicionales, etc.) al “Dios Turismo”. A esta balearización de los años 60-70 del siglo pasado, le sucedió un no menos intenso tsunami de construcción residencial, muy mayoritariamente para usos turísticos (no en balde, hubo un presidente autonómico que en un debate en el parlamento autonómico  afirmó en 1991 que: “Baleares tiene que convertirse en la segunda residencia de Europa”. El siglo XXI empezó con una bien consolidada realidad económica, social, y ambiental del “Todo Turismo”, pero, fruto de la movilización social, con algunas políticas de conservación del territorio y de contención al crecimiento de la oferta hotelera, y con algunos espacios, entre ellos el centro de la ciudad de Palma, sin una turistización total.

Pero en los años dos mil se produjo un cambio radical, y el centro de la capital se turístizó ¿Un proceso natural, fruto de un mercado perfecto para distribuir renta a base de la emprendeduría local? En Palma se puede disfrutar de mucha magia mediterránea, pero no hasta el punto de que se produzcan fenómenos tan paranormales en el mundo de la globalización neoliberal. De igual manera que en un momento pretérito se optó desde el poder político-institucional por expulsar la universidad del centro palmesano, en uno presente, este mismo poder, optó por entregar ese mismo espacio al turismo. El crecimiento de la cifra de hoteles urbanos, de alquileres turísticos, y de las llegadas de cruceros obedece a una apuesta política de los y las feligreses de la Iglesia del Crecimiento Económico que, en palabras de Carlo Bordoni[1], “es una de las pocas congregaciones -quizás la única- que no parece perder fieles y que tiene probabilidades reales de alcanzar un verdadero estatus ecuménico”.

A la cofradía del crecimiento le da igual que los nuevos hoteles “boutique”, la nueva oferta comercial, la privatización del espacio público con más terrazas cada día, obedezca más bien a la lógica del “nuevo lujo”[2] que a una de cohesión social a base de prosperidad compartida. Por otra parte, es pasmoso el silencio políticamente hegemónico sobre los costos ecológicos del turismo de cruceros. Como casi siempre en estos casos, sólo los grupos ecologistas mantienen la dignidad y son críticos con estos, en expresión del científico Gershon Cohen, “productores flotantes de mierda”. Pero bueno, quizás no hacen falta expresiones escatológicas para afirmar, como hace la periodista y escritora, Elizabeth Becker, que: “Los cruceros prometen que un número de pasajeros gasta una cantidad de dólares que en realidad no gasta, y que los negocios locales van a ganar. Pero esto no ocurre porque tienen muchos acuerdos con empresas para llevar allí a los clientes. Está también el coste de la contaminación: cuando un crucero atraca no se conecta a la electricidad, se deja ir, y genera una contaminación equivalente a 12.000 coches. Eso va al agua. Y pagan sueldos horribles. 50 dólares (46 euros) al mes a un camarero... Viven de las propinas. No se preocupan de las normas laborales y hay un verdadero interrogante sobre si siguen las normas medioambientales ¿Y dónde están las fuentes de agua? ¿Dónde están los cuartos de baño? ¿Quién recoge su basura? ¿Adónde va?”[3].

En este contexto hay que enmarcar el reciente proceso de turistización del centro de la ciudad de Palma, que se implementó y desarrolló ocultando también los costes de precariedad laboral que lleva asociado. Una ocultación que duró hasta unas semanas antes de que acabara el año 2015, cuando se conoció que la policía y la justicia estaban investigado una trama de explotación laboral en restaurantes de la zona céntrica de Palma[4]. El impacto inicial fue grande. Los efectos de la acción policial y del juez instructor son muy visibles en las calles de la ciudad, ya que se clausura un total de 33 restaurantes y bares. La mayoría de ellos lucen el precinto judicial en calles no precisamente modestas o de barrios periféricos. Por ejemplo, unos de los bares regidos por esta mafia está situado justo enfrente del parlamento autonómico de las Islas Baleares  y, por tanto, además de por turistas, es muy frecuentado por los políticos y las políticas locales, algunos de los cuales se enteraron, por fin, que ¡Los obreros también existen en los restaurantes turísticos! Algunos portavoces empresariales quisieron reducir el asunto a una anécdota, a “unas pocas manzanas podridas en una gran cesta que rebosa buen hacer y auténtica responsabilidad social a raudales”. Pero la evidencia de los hechos les desmiente: Son más 1.200 las personas que, a lo largo del tiempo, han sido explotadas; se ha producido un fraude millonario a la Seguridad Social y a Hacienda; hay una veintena de detenciones policiales y se ha encarcelado a los cabecillas de la mafia; hay indicios sólidos de amenazas y agresiones a muchas de las víctimas que, además, son inmigrantes.

Les reproduzco algunos de los titulares de la prensa local sobre el asunto: “Testimonios de la trama de explotación laboral en restaurantes de Palma relatan "insultos y maltrato" de encargados y jefes”. "Si se desperdiciaba comida caducada, amenazaban con descontarlo del sueldo". “La mafia laboral destruyó documentos contables en B antes de las detenciones”. “El juez destaca que la mayor parte de la facturación de sus negocios se hacía en dinero negro”. “El jefe de la mafia laboral cobraba 1.500 euros semanales de comisión a un testaferro. Otro socio admitió que se repartió 200.000 € de dinero negro con otro cabecilla en 2 años”. “La red hacía quebrar sociedades para luego explotarlas a través de personas interpuestas”. “El jefe de la mafia laboral: «Si no tienes relaciones conmigo, te despido»”. “Un feje de la mafia laboral pagó 6.000 euros a un trabajador tras darle una paliza. Un empleado denunció a dos cabecillas de la trama por una brutal agresión al reclamarles el sueldo. La victima aseguró que le ofrecieron más dinero por retirar la acusación”. “La red servía productos caducados, alimentos con moho, frutas en mal estado, bebidas y tapas 'recicladas' y botellas de alcohol rellenadas con jeringuilla”. "En la cocina había bichos", y así suma y sigue… Pero, desde la primera información según la cual: “durante la investigación, la Policía Nacional detectó situaciones de "semiesclavitud" en los negocios de esta mafia laboral. Excesos de jornadas y salarios "irrisorios" que se cree podrían afectar a un millar de personas. Además, se calcula que los impagos con Hacienda rondan el millón de euros”, se ha informado de estos hechos desde la sección de sucesos y se ha manifestado más preocupación por “la mala imagen turística” o por la vertiente de atentado contra la salud pública -ambas cuestiones de evidente importancia- que por la existencia de casos de lo que la ONG Anti-Slavery International denomina “esclavitud moderna”. Un último titular de prensa que reproduzco sintetiza esta relegación del factor trabajo a un segundo plano: “Mafia laboral: ratas y hedor en el centro de Palma”.

El tratamiento que la prensa local está dispensando a esta trama de explotación laboral no es cosa baladí. La burguesía reserva las páginas de los medios de comunicación dedicadas a política o economía a las cosas importantes, y entre éstas no están los efectos más extremos de la precariedad laboral. El establishment ha normalizado que su modelo de “modernidad” genere grandes desigualdades por la existencia de una “sociedad oculta”, compuesta por multitudes y que está basada en la adaptabilidad a las condiciones adversas[5], pero lo más grave es que se está normalizado que el modelo de gestión empresarial nada tiene que ver con los derechos humanos.

Es más que significativo que un caso como el de esta mafia laboral, en una ciudad en la que tienen domicilio social importantes multinacionales españolas del turbocapitalismo turístico, no haya provocado un debate político social más allá de lo expresamente jurídico (los sindicatos y el gobierno autonómico se han personado como acusación particular). La ocasión debería merecer, al menos, una reflexión por parte de la supuesta izquierda gobernante (PSOE y los ecosoberanistas de MÉS, con el apoyo parlamentario de PODEMOS) sobre lo que podríamos llamar nuevos fenómenos de la “economía sumergida de la exclusión” en la que la institucionalización de la inseguridad laboral en general, y la desregulación total de la contratación a tiempo parcial en particular, juega un papel de gran importancia ¿Está dispuesta, al menos la izquierda formalmente antiausteridad neoliberal, a concretar la propuesta de Owen Jones, según la cual “La seguridad laboral debe estar en el centro de un nuevo movimiento progresista”[6]? De momento se han limitado a las generalidades y a lo “políticamente correcto” (invocaciones a mejorar el turismo para mejorar la calidad del empleo, a introducir en el modelo de “todo turismo” elementos de sostenibilidad (sic) y de diversificación a base de apuestas por la I+D+i). Convendría recordar que la seguridad laboral que, con Owen Jones, habría que defender “debe ir mucho más allá de los sueldos y condiciones laborales. Una nueva política con la clase como parte central debe abordar la profundamente arraigada alienación que sienten muchos trabajadores, sobre todo del sector servicios: el puro tedio y aburrimiento que a menudo acarrea el trabajo rutinario y repetitivo. No se trata de dar más capacitación a los empleos y variar las tareas diarias de los trabajadores, aunque esto forme parte de ello. También se trata de dar a los trabajadores control y poder genuinos en el lugar de trabajo”.

En cualquier caso, las prácticas empresariales mafiosas no desaparecerán sin una Inspección de Trabajo y Seguridad Social decente que, como mínimo, tenga medios de acuerdo con los ratios que marca la OIT de un inspector/a de trabajo por cada 10.000 trabajadores/as, y que obedezca a una lógica de papel tuitivo del Estado con la parte débil en la relación laboral en el conjunto de las empresas, y especialmente en las pequeñas y medianas. Se trata de que la democracia sea real también durante la jornada laboral, de lo contrario “el Estado deja de ser la encarnación del gobierno popular y pasa a convertirse en un sistema de gestión de negocios”[7].

No obstante, una sociedad no se puede autocalificar de decente sin  ir a la raíz de las causas del fenómeno de la “nueva esclavitud” y a su radical erradicación: Las causas hay que buscarlas en la falta de libertad material de un número cada vez mayor de ciudadanos y ciudadanas. El llamado mercado laboral ya no garantiza –si es que lo ha garantizado alguna vez en las economías turistizadas- la ausencia de pobreza y de riesgo de exclusión; y los sistemas de Seguridad Social y de rentas mínimas garantizadas son cada vez más ineficaces para corregir los efectos del neoliberalismo, por más que crezca el PIB.

Establecer una Renta Básica de ciudadanía es, fundamentalmente, cuestionar esta  lógica del capitalismo salvaje y buscar otro modo de organización social en el que las nuevas formas de esclavitud sean extirpadas de raíz con la instauración de un derecho incondicional a un ingreso monetario que “puede conducir a la restauración de un derecho al trabajo libremente consentido, respetuoso de todos y de cada uno”[8] y, por tanto, que la democracia sea realmente democrática para todos y todas.

---

[1] Estado de Crisis. Zygmunt Bauman y Carlo Bordoni. Página 96. Paidós 2016.

[2] El nuevo lujo. Experiencias, arrogancia, autenticidad. Yves Michaud. Taurus 2015.

[3] Entrevista en El País de 09.08.2015, disponible aquí:  http://internacional.elpais.com/internacional/2015/08/06/actualidad/1438858767_393725.html

[4] Lo novedoso es la ubicación de los locales, pues las prácticas mafiosas en zonas  turísticas son relativamente frecuentes. Ahora mismo la Policía Local de Palma está sumergida en un caso de corrupción  asociada a favores  a locales de ocio y prostitución de la  conocida zona turística de Playa de Palma.

[5] Carlo Bordoni en Estado de Crisis. Zygmunt Bauman y Carlo Bordoni. Página 118. Paidós 2016.

[6] “Chaves”. La demonización de la clase obrera. Owen Jones Pagina 313 Capitán Swing, 2012.

[7] Democracia S.A.  La democracia dirigida y el fantasma del totalitarismo invertido. Sheldon Wolin. Página 334.  Katz Editores, 2008.

[8] Manifiesto Utopía. Página 85.  Icaria, 2010.

Desarrollo humano, trabajo y… ¿renta básica?

Aquí us deix un article  titulat “Desarrollo humano, trabajo y… ¿renta básica?”  que s’ha publicat a SinPermiso.

La cosa va de l’Informe sobre Desenvolupament Humà 2015,  el treball i la Renda Bàsica.

Bona lectura  !

La Renda (no) Bàsica en el discurs de Francina Armengol

En el discurs que Francina Armengol ha fet al Parlament de les Illes Balears sol·licitant la investidura com a presidenta del Govern hi ha, a parer meu, tot un seguit de propostes ben interessants. Però n’hi ha una que, per la seva manca de claredat, m’ha sobtat. La candidata a la investidura ha dit: “... el nou Govern implementarà una Renda Bàsica progressiva per a totes les persones, independentment que tinguin feina o no”. A què es refereix? A una Renda Bàsica que serà progressiva (serà major o menor en funció d’altres ingressos personals i/o familiars?) O tal vegada el que ha proposat és la progressiva implantació d’una Renda Bàsica? Tant se val. En ambdós casos és un disbarat, si més no, conceptual.

En el món acadèmic, de l'activisme social i de la política, es coneix la Renda Bàsica (RB) com un ingrés (una quantitat dinerària igual per a tothom) pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania (i no únicament per fer front a l'empobriment, l’exclusió social o la desigualtat) a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es puguin tenir, i sense importar amb qui es convisqui. Òbviament la Renda Bàsica, com a política econòmica predistributiva, és la millor proposta per acabar amb l'exclusió social i una potent política igualitària, perquè els no rics hi guanyen, i els rics i molts rics hi perden en termes de major contribució fiscal. Sí, el senyor Escarrer, posem per cas, cobraria (de la mateixa manera que, malgrat els seus ingressos, té dret a ser atès pel sistema públic de salut) la RB –entorn dels 7.500 € a l'any–, però contribuiria molts més amb els seus impostos de la quantitat que cobraria per aquest concepte.

Val a dir que la RB és una proposta d'abast internacional articulada entorn de la Basic Income Earth Network, que en el Regne d'Espanya des de fa anys difon i investiga la Xarxa Renda Bàsica que, per cert, no fa gaire temps ha demostrat empíricament la viabilitat econòmica de la proposta en el conjunt del Regne d’Espanya, sobre una modificació substancial de la fiscalitat (vegeu tota la informació a www.redrentabasica.org).

Prenent en consideració que la característica definitòria de la RB és el seu caràcter absolutament incondicional, és un oxímoron proposar una RB progressiva o una progressiva implantació de la RB que, òbviament, tant en un cas com en l’altre, estaria plena de condicionants. Si, a més a més, associam la viabilitat fàctica de la RB a una nova lògica fiscal, sense sobirania plena en aquest àmbit, és un oxímoron doble parlar d’implantació de quelcom semblant a una RB autonòmica que, en el millor dels casos, estaria condicionada a les disponibilitats pressupostàries i a les polítiques de recentralització financera i econòmica de les comunitats autònomes.

En definitiva, vull pensar que, veritablement, la proposta del nou Govern de les Illes Balears no és una altra cosa que una Renda Mínima, una Renta Mínima d’Inserció –o qualsevol altra denominació– garantida en els termes de la Llei de serveis socials de les Illes Balears, però condicionada a uns determinats perfils de les persones perceptores i a les disponibilitats pressupostàries de l'esquifit pressupost de la CAIB. És a dir, una Renda (no) Bàsica. No és poca cosa però, ni de bon tros, és una Renda Bàsica.

Publicat originament a l'AraBalears  (30-06-2015) 

XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica

“Només triomfarem si no ens oblidam d'aprendre”

Aquest dissabte passat s'ha celebrat el XIV Simposi de l'Associació Xarxa Renda Bàsica (XRB). En aquesta ocasió l'esdeveniment es feia a la localitat madrilenya de Fuenlabrada. En arribar al municipi no s'aprecia massa diferència amb altres llocs que el “Tren de Cercanías” acaba de deixar enrere. Però en posar peu a l'edifici on es desenvoluparà el simposi, t'adones que el denominat  Espacio Joven “La Plaza” és un d'aquests escassos llocs madrilenys lliures de l'experiment neoliberal radical d'aquella regió peninsular. Fuenlabrada és un dels pocs ajuntaments on governen PSOE i IU.

En el Simposi d'aquest any es tractava de reflexionar sobre “La Renda Bàsica com a resposta a la crisi” i, després de la conferència inaugural a càrrec de Daniel Raventós, es va articular entorn de tres taules rodones: La primera amb el títol de “Pobresa infantil i Renda Bàsica”, una altra que va servir per debatre sobre la situació actual de les Rendes Mínimes d'Inserció i la possible evolució cap a la Renda Bàsica, i la tercera va debatre sobre la Renda Bàsica davant el desmantellament de l'Estat de Benestar. Tots els debats, amb els seus alts i baixos, van servir per consolidar sòlids arguments sobre la conveniència, necessitat i viabilitat de la Renda Bàsica. És a dir d'un ingrés pagat per l'Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident acreditat, de forma totalment incondicional, i exactament igual a un altre dret de ciutadania, en aquest cas per a garantir l'existència material de tothom.

1.- Renda Bàsica versus  “prestacions per a pobres”

A la meva manera de veure, la trobada d'aquest any venia condicionada per dos factors: 1.- La gran quantitat de gent que parla (i molt!) de Renda Bàsica per referir-se a la panòplia de rendes garantides per a pobres. Per raons d'espai, només diré tres coses sobre aquest assumpte: D'una banda em van resultar especialment il·lustratius els arguments acadèmics, tècnics i pràctics que demostren que aquest sistema de rendes és una mena de xarxa de malles tan grans que, per cobrir els objectius pels quals teòricament han estat implementades, presenta moltíssims problemes de suficiència. D'altra banda, es van donar sòlids arguments que posen de manifest l'estigmatització que significa per a molta gent el fet d'haver de sol·licitar aquestes prestacions “per a pobres”. Una estigmatització que, en alguns casos, és absolutament lògica perquè s'arriba a envair la privadesa de les persones sol·licitants i, en molts casos, aquesta estigmatització afecta inclús al desenvolupament dels nens i nenes de llars empobrides. I la tercera qüestió, a la qual em vull referir, sobre aquest tipus de rendes condicionades és que va quedar desdit el mite segons el qual al País Basc gaudeixen d'un sistema de rendes garantides molt potent perquè tenen un finançament avantatjós a través del denominat “concert econòmic”. Idò no, el determinant és la persistent voluntat política dels diferents governs bascos que, en tots els casos, ha volgut tenir aquesta política social inclusiva de debò. Si observen el document de treball de FOESSA titulat “El Paper de la garantia de mínims enfront de la crisi” (la taula 3 a la pàgina 12) veuran el percentatge de despesa de cada Comunitat Autònoma destinat a les RMI, i com queda sobradament demostrada aquesta voluntat política dels governants del País Basc amb els seus condicionants i conciutadanes més necessitats i necessitades.

El segon factor que condicionava el Simposi 2014 de la Xarxa Renda Bàsica era la projecció pública, social i política que aquesta proposta ha adquirit en paral·lel a l'expectativa electoral de PODEMOS. L'atzar va voler que el Simposi de Fuenlabrada s'inaugurés l'endemà que aquest partit fes públic el document econòmic elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres. Una certa decepció, encara que no sorpresa, planejava en l'ambient. D'aquest tema  em parlo al pròxim apartat d'aquesta particular crònica del XIX Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Deixin-me acabar aquest amb un convenciment:  Més prest  que tard la Renda Bàsica serà reivindicada per una majoria social imparable. Serà una demanda hegemònica a la qual, sens dubte, la Xarxa Renda Bàsica i els seus simposis haurà influït de forma molt decisiva. Jo vaig anar-me de Fuenlabrada amb la certesa que, com digué Rosa Luxemburg, “Només triomfarem si no ens oblidam d'aprendre”.

2.- Podem o no podem amb la RB?

El programa de PODEMOS per a les Eleccions Europees del 25 de maig passat era prou clar en relació a la Renta Bàsica (RB). Textualment s’afirmava: “Derecho a una renta básica para todos y cada uno de los ciudadanos por el mero hecho de serlo y, como mínimo, del valor correspondiente al umbral de la pobreza con el fin de posibilitar un nivel de vida digno. La renta básica no reemplaza al Estado de bienestar, sino que trata de adaptarlo a la nueva realidad socio-económica. Sustitución de las prestaciones sociales condicionadas menores a la cuantía de este ingreso básico. Financiación a través de una reforma progresiva del IRPF y de la lucha contra el fraude fiscal.” Aquesta aposta programàtica (qualificada per alguns de radical, inviable, i portadora de set noves Plagues d’Egipte, entre les quals hi ha la de la vagància generalitzada), platejada amb un rigor poc freqüent en els programes sobre RB, no va impedir que assolissin entorn del 1.300.000 vots arreu del Regne d’Espanya, i que les enquestes els pronostiquin uns resultats espectacularment bons. Tot plegat (proposta, resultats i expectatives), lògicament crearen unes expectatives prou positives durant les setmanes immediatament anteriors a la inauguració del XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Si més no, semblava que la presència de la RB en procés polític institucional podia assolir una situació prou potent.

Però vet aquí que en això arribà l’esmentat document econòmic elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres Titulat “Un proyecto económico para la gente”, en el qual la claredat programàtica d’abans entra en el següent embolic: “Debería articularse un gran Pacto estatal contra la pobreza y la exclusión social orientado a garantizar el ejercicio de los derechos humanos de contenidos económicos básicos y los que recoge la Constitución, a establecer un sistema de renta mínima garantizada como derecho subjetivo de todas las personas, a erradicar la pobreza infantil, la excusión residencial y la vulnerabilidad extrema provocada por razones administrativas. Y que al mismo tiempo se plantease objetivos realistas y compromisos efectivos para disponer de los medios adecuados que permitan en un plazo razonable disminuir los principales factores que están provocando la pobreza extrema y la exclusión: el número de trabajadores pobres, la pobreza de hogares encabezados por mujeres sin participación ni tiempo para hacerlo en el mercado de trabajo, el paro juvenil, el abandono escolar, las desigualdades en salud y la generación de espacios urbanos de exclusión y abandono.” En el marc d’aquest pacte, es proposen un seguit d’accions (vegeu les pàgines 59 a 61 del document de Vicenç&Lopez) però no n’hi ha cap orientada a garantir l’ existència material de tothom. La RB desapareix com dret de ciutadania per a  una societat civilitzada de debò. Ni prop fer-hi!

La de Vicenç&Lopez és una proposta francament decebedora per dues raons: a) Hi ha una renúncia explicita a la Renta Bàsica tal com es defensava al programa de maig 2014, i que estava en bona sintonia amb la proposta que defensam des de la XRB. b) La proposta és enrevessada i, al meu entendre, plena d’ una certa “mala consciencia”. Mireu, si PODEMOS (amb la intermediació de Vicenç Navarro i Juan Torres) volen proposar una altra Renda Condicionada per fer front a situacions de carència material o risc de pobresa (per “rescatar a les persones”), se m’acuden moltes altres propostes millors. A tall d’exemple, les propostes de CCOO d’un sistema de rendes mínimes garantides o de reforma del sistema tributari (que segons el sindicat el faria viable) em semblen molt més sòlides que les proposades en el document dels dos celebèrrims economistes fitxats com gurus econòmics del partit de Pablo Iglesias Turrión. Això ho dic des de la meva discrepància basada en la convicció que la solució és una Reda Bàsica de debò, i que la resta són nyaps.

El document “Un proyecto económico para la gente” conté moltes més decepcions que no venen al cas esmentar, ni molt manco analitzar, en aquesta crònica personal del XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Però deixau-me dir que esperava una proposta econòmica substancialment distinta. Tant de bo aquest projecte econòmic per a la gent es converteixi amb un projecte econòmic amb la gent. La veritat és que, en llegir-lo, a gairebé cada fulla que girava, no em podia estar de recordar el llibre “EL PRECARIADO. Una nueva clase social” de Guy Standing. Em semblen escaient recordar unes frases (pàgina 261): “Al menos que el precariado se convierta en algo molesto, sus preocupaciones serán ignoradas en las democracias utilitarias. Puede llegarse a una tiranía de la mayoría, simplemente porque el precariado está desorganizado o no se le presta atención debido a su atomización y falta de voz en el proceso político”. No volia ser Podemos aquesta veu? No ho serà a base de renúncies programàtiques!

Acab. Des de la distància -però amb una certa simpatia- vull pensar que és massa prest per dir allò de “no era això, companys, no era això...” però tal vegada és convenient llegir (o rellegir) el capítol 9 del llibre “Curso urgente de política para ente decente” de Juan Carlos Monedero. No debades l’esmentat capítol du per títol un cridaner: “No sabemos lo que queremos pero sabemos lo que no queremos”.Tanmateix ja queda un dia menys per a la inauguració del XV Simposi de Renta Bàsica. Volem triomfar i, per això, no volem oblidar-nos d’aprendre.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com ( 2 i 4 desembre 2014) 

Pedro Sánchez: Un poc de rigor, per favor!

Ahir llegia amb cert interès l'entrevista al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que va publicar El País. Sóc dels que pensen que cal parar certa atenció per si la socialdemocràcia diu alguna cosa interessant. M'interessa -amb bastant escepticisme, dit sigui de pas- observar en quina mesura planteja alguna idea-proposada que trenqui amb la “gran coalició” de l'austeritat immisericordiosa i el conseqüent “benestaricidi” (un procés que condueix a la mort del Benestar). En aquesta direcció poca cosa nova en la citada entrevista. Més aviat al contrari. En una de les respostes el secretari general del socialisme espanyol afirma: “Han proposat [Podemos] una renda bàsica universal i no hi estem d'acord des de cap punt de vista. Primer, perquè és impossible. Aquesta universalitat costaria 160.000 milions d'euros. D'on trauran aquests diners? A més, no és justa en absolut. En aquest cas la universalitat no hi cap. Nosaltres proposem l'extensió de la renda d'inserció social que garanteix la justícia social i el sosteniment dels comptes públics.”

Pel que sembla no s'ha assabentat en absolut de què va la proposta de Renda Bàsica. Aquest ingrés monetari incondicional a tota la població és perfectament possible amb una política fiscal adequada. Una fiscalitat autènticament distributiva de la riquesa generada, i amb un frau fiscal que tendencialment s'aproximi al zero. La implantació d'una Renda Bàsica com la que es defensa des de la Xarxa Renda Bàsica, no costaria 160.000 milions d'euros. En fer aquesta afirmació, Pedro Sánchez oblida intencionadament o per desconeixement (triïn vostès que és pitjor) que la Renda Bàsica estalviaria els milions d'euros de les partides de subsidis monetaris condicionats (i per a la gestió dels mateixos) que serien innecessaris amb una RB. El màxim dirigent del PSOE sosté que la RB no és justa. Aquesta afirmació és una gran equivocació sustentada únicament sobre prejudicis. Els estudis seriosos que s'han fet sobre la viabilitat econòmica de la RB, a més de verificar la hipòtesi de viabilitat, posen de manifest que els qui perden són la selecta minoria de la gent molt rica i que guanya la immensa majoria.

Em sembla respectable que Pedro Sánchez sigui un contrari més de la RB des del seu punt de vista polític-ideològic (em molesta que coincideixi força amb els arguments dels neoliberals, però que hi farem?). Però per favor, un poc rigor. No intenti embolicar la seva oposició a la RB en suposades impossibilitats de finançament o, fins i tot, en no demostrats efectes d’injustícia que la seva implantació provocaria. Les seves paraules en l'entrevista dominical l'única cosa que posa de manifest és que Pedro Sánchez coneix d'oïdes la proposta de RB i que, pel que sembla, garantir de debò l'existència material de tota la població no és una de les seves prioritats.

Estaria bé, doncs, que el màxim dirigent de la socialdemocràcia espanyola estigués una mica atent al XIV simposi de la RB que se celebrarà a Fuenlabrada dissabte que ve 29 de novembre. Allí hi haurà acadèmics i economistes del PSOE, IU, ICV, Podem, etc. i potser, tot plegat, sigui possible que Pedro Sánchez entengui millor la viabilitat empírica de la RB, entengui alguna cosa del significat del que es diu la “ trampa de la pobresa” que provoca la panòplia de subsidis condicionats.

Mentrestant, Pedro Sánchez feria be en recordar: que “totes aquestes premisses inqüestionables sotmeses a un examen més atent, resultaran no ser més que els diversos aspectes del statu quo (de les coses tal com estan no com haurien d’estar)” (Zygmunt Bauman. “¿La riquesa d'uns pocs ens beneficia a tots?”)  És bo d’entendre, veritat?

Publicat originalment a www.elperiscipio.com  (24-XI-2014) 

Documental de la Renda Bàsica

Un documental que ajuda a entendre la proposta

de Renda Bàsica

La Renda Bàsica en el debat d’avui en el Parlament

Normalment no pos massa atenció a les resolucions que presenten els grups parlamentaris com a conseqüència del debat sobre l’orientació de la política general de les Illes Balears. Però aquest any em sobtà la proposta de “renda bàsica” que feren la i el portaveu de l’oposició parlamentària en el debat del dimarts de la setmana passada. Aquella proposta -que donà peu a aquest article- m'ha corroït la curiositat per saber si la inclourien, i com ho farien, en les seves respectives propostes de resolucions.

Al final hi ha hagut propostes i avui, d’una manera o d’una altra, es parlarà de Renda Bàsica en el Parlament de les Illes Balears Em tem que els textos presentats abundin en la confusió. Vegem:

El Grup Parlamentari Socialista a la número 27 del conjunt de les propostes de resolucions sol·liciten que: “El Parlament de les Illes Balears insta al Govern de les Illes Balears que de manera progressiva implanti la Renda Mínima garantida a la nostra comunitat com a dret subjectiu de tota persona per tal que pugui disposar d’uns ingressos bàsics, però suficients, que garanteixin la cobertura de les necessitats econòmiques per dur una vida digna”. Tot i que li han canviat el nom (ara li diuen Renda Mínima garantida, i no Renda Bàsica), la veritat és que, si el dret subjectiu que proposen els socialistes es reforcés  amb l'absoluta incondicionalitat, la proposta se semblaria bastant a la Renda Bàsica que tantíssima gent arreu del Món defensam. Discrep radicalment de la progressivitat en la implantació de qualsevol cosa semblant a la RB, però això és “farina d’un altre costat”. El fet important rau en l’avanç de proposta del PSIB-PSOE a alguna cosa que s’assembli a garantir l'existència material de tota la població.

L’altre grup de l’oposició, el grup MÉS, en el número 12 del paquet de resolucions presentades, proposen. “El Parlament de les Illes Balears constata les conseqüències socials de l’actual situació de crisi i que cada vegada hi ha més dificultats de poder cobrir les necessitats bàsiques per viure, per tant es compromet a avançar cap a la renda bàsica garantida, tal com esta recollit a l’actual llei de Serveis Socials i al decret de Cartera de Serveis Socials.” Curiosament mantenen el terme “renda bàsica” tot i que ara amb l’afegitó de “garantida”. Em sembla evident que, tot plegat MÉS, es fa un embolic conceptual, la qual cosa -donada la  meva proximitat política amb aquest grup-  lament molt.  Però la qüestió és que, malauradament, s’entesten a parlar de Renda Bàsica -ara emfatitzant que ha de ser “garantida”- (sic) i la lliguen a una Llei de Serveis Socials, com ara la de Balears. Aquesta llei té molts aspectes positius que tant de bo s’implementessin i, alhora,  es deixessin de fer retallades en aquests àmbits, però no té res a veure amb alguna cosa semblant a la Renda Bàsica que s’explica, i defensa arreu. De fet, en el Decret de Cartera de Serveis Socials (BOIB 31-05-2011) del qual la proposta de resolució de MÉS en fa referència, del que parla és de garantir ajudes per a la cobertura de les necessitats bàsiques i de la prestació de la renda mínima d’inserció. És a dir, simplificant a l’extrem, hom podria dir que a Llei de Serveis Social  pertany al món postdistributiu, mentre  que la Renda Bàsica és del món predistributiu.  Pot ser, idò,  l’error sigui associar RB amb una prestació de serveis socials i no amb el dret republicà a una vida digna -vida material garantida- de tota la ciutadania.

En qualsevol cas, amb la perspectiva de canvi de majoria parlamentaria en les pròximes eleccions de maig de 2015, aquest debat sobre que es vol dir quan es parla de RB s’hauria d’aclarir com més aviat millor. Potser seria interessant que el propvinent 29 de novembre a Fuenlabrada hi hagués una bona delegació de persones de les Illes participant en el XIX Simposi de la Renda Bàsica.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (28-X-2014)

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Cal·ligrafia xinesa. Museu de Xangai

RB: “no és això, companys [del PSIB-PSOE i de MÉS], no és això”

Sens dubte la crisi sistèmica -provocada per les grans desigualtats- ha posat en qüestió bastants dogmes econòmics i socials. Fins i tot ha fet que “ressuscités” la lluita de classes: “Per descomptat, hi ha una lluita de classes, i l'estem guanyant els rics” (Warren Buffett). També ha propiciat una gran visualització de debats que, encara que semblin recents, fa molts anys que, en els àmbits al marge de l'establishment neoliberal, hi són ben presents. Ha plogut molt d’ençà dels primers debats i propostes sobre, posem pel cas, l’auditoria del deute i la il·legitimitat d’una part d’ ella o sobre la Renda Bàsica Universal (RB).

La qüestió és que de la RB se’n parla cada dia més i, alhora s’inclou cada pic a més programes de formacions polítiques (al respecte, vegeu aquí un clarificador article de Daniel Raventós). Però en moltes ocasions es parla de la RB incorrectament. Molt sovint es podria fer l’analogia amb el títol de la pel·lícula “¿Por que hablan de amor cuando quieren decir sexo?” i afirmar “Per què parlen de Renda Bàsica quan volen dir un altre subsidi condicionat?

Ben segur això és el que va passar en el debat de política general de la comunitat autònoma celebrat abans-d'ahir en el Parlament de les Illes Balears. La i el portaveu dels dos grups de l’oposició reivindicaren una “renta bàsica”. Concretament en el discurs de Francina Armengol (PSIB-PSOE) s’afirma: “... crec que això [la desigualtat] s’ha de combatre amb un principi evident, que ningú ha de quedar exclòs ni fora del sistema, i per això hem de tenir una mesura de xoc que s’apliqui progressivament, un nou dret social: una renda bàsica, que s’adapti als nous perfils de pobresa, que ajudi a reduir aquest forat que cada vegada es va fent més gran.” I en el d’en Biel Barceló (MÉS) encara és més contundent en afirmar que: “Una de les primeres decisions que prendrà el pròxim Govern serà garantir una renda bàsica per a totes les famílies que no tenen cap ingrés.”

Tant en un cas com en l'altre el que es proposa és un altre subsidi (a afegir als que ja existeixen i que han demostrat fefaentment la seva ineficiència en tots els aspectes) condicionats a la situació de pobresa o de carència absoluta d’altres ingressos. Fins i tot, el que proposa MÉS sembla ser un subsidi de caràcter familiar i no personal (sic). Segurament parlen -emprant malament el nom de RB- de Renda Garantida, Ingrés Mínim Garantit, d’una millora de la Renda d'Inserció, o ... No m’allargaré insistint en els múltiples problemes que provoquen aquests subsidis condicionats, com ara el de la “trampa de la pobresa”; tampoc és el cas d’explicar el col·lapse de l'actual (i futur) sistema de garanties d’ingressos condicionats, especialment, en l’actual context de la crisi-estafa. Per suposat crec innecessari, per obvi, que enfront de l’insultant menyspreu del PP pels no rics (benestaricidi), és inqüestionable la sensibilitat social dels dos grups de l’oposició en el Parlament de les Illes Balears al fer aquesta proposta. Però, malauradament, és necessari, un altre pic, dir que “no és això, companys, no és això”. El que han esbossat el PSIB-PSOE i el Grup MÉS no és, ni prop fer-se, una proposta del que acadèmicament, socialment i des de l’activisme s’entén com a Renda Bàsica.

La Renda Bàsica és un ingrés pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania (i no únicament per fer front a l'empobriment), a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra forma, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es pugui tenir, i sense importar amb qui es convisqui. És una proposta viable amb una altra política econòmica i fiscal, per garantir el dret de ciutadania a la llibertat material i, alhora, canviar el model d’organització social neoliberal. És una proposta d’abast internacional articulada entorn de la Basic Income Earth Networ, que al conjunt del Regne d’Espanya difon i investiga la Xarxa Renda Bàsica de la qual, per cert, a les Illes Balears, en forma part l’Ateneu Pere Mascaró. Potser l’Ateneu Pere Mascaró, car els amics del PSIB i de MÉS segueixen confonent els conceptes entorn de la RB, hauria d’intensificar la feinada que ja fa sobre aquest tema. Però... no aprèn qui no vol aprendre, s’equivoca qui només trepitja el Parlament i no el carrer, no encerten els que  redueixen el debat polític a la cotilla de la política institucional.

Publicat originalment a  El Periscopi ( 23-X-2014)