diumenge, 25 de setembre de 2022

Hi ha la política institucional i l'altra política

Publicat originalment a dBalears (18-09-2022)

Tinc la impressió que el, diguem-ho així, "nostrat món progressista" ha estat –i continua estant-hi- absent d'una discussió que, en els últims anys, ha sigut un tema força debatut en els àmbits de les resistències al neoliberalisme: L'estratègia que s'ha de seguir respecte a les institucions per part dels que rebutgen l'orde neoliberal. És el debat entre "transformar les institucions amb l'objectiu estratègic de posar-les al servei de la ciutadania", i allò que alguna literatura ha definit com a "estratègia de la deserció de les institucions representatives". Altrament dit: tot canvi vindrà de les institucions, versus els canvis vindran de la societat civil organitzada, propositiva, mobilitzada, i combativa, o no seran prou estructurals per a fer front als desafiaments de la contemporaneïtat. Veritablement, és una absència o una renúncia a resistir a l'aclaparadora força del neoliberalisme?

Vist com han anat les coses en aquestes darreres dècades, no amagaré les meves simpaties envers les resistències i alternatives protagonitzades i impulsades per la societat civil, els moviments socials, i l'activisme alternatiu ... En paraules de la filòsofa i politòloga belga Chantal Mouffe, aquesta opció s'inspira “en la guerra de posicions gramscianes, la confrontació amb el neoliberalisme es concep en termes de lluita hegemònica, de manera que es tracta de dur a terme, a través d'un conjunt d'intervencions contra hegemòniques, un procés de desarticulació de l'hegemonia neoliberal per a construir una nova impulsada per una voluntat col·lectiva, consolidada en un nou sentit comú al voltant dels valors d'igualtat i justícia social".

A casa nostra n'hi ha a balquena d'exemples que  il·lustren el descrèdit de la política institucional com a factor contrahegemònic. Els més cridaners dels darrers anys són, a parer meu, el tot plegat entorn de l'autopista Llucmajor-Campos; el mal dissimulat negacionisme de l'alternativa consistent en "més desenvolupament amb menys creixement”, i el fet que motiva aquestes ratlles: El Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears presentà l'informe anual 2021-2022 que, entre altre moltes coses planteja que "no només cal plantejar amb urgència una substitució tecnològica per tal que els mitjans de transport cap a les illes generin zero o gairebé zero emissions sinó que també cal reduir el flux de visitants que, a més, generen un gran volum d'emissions durant es seves estades (desplaçaments interns, consum de recursos que han de ser importants, generació de residus, consum energètic, etc.)", malgrat aquesta claredat, tot seguit, s'anuncia que les institucions insulars cerquen noves connexions regulars de Mallorca amb els Estats Units d'Amèrica. Com va dir algú en seu parlamentària: Això és el colmo!

Tanmateix, més enllà de les meves simpaties, diguem-ne intel·lectuals, amb l'esmentada "estratègia de la deserció de les institucions representatives", com a estratègia transitòria crec que és possible una alternativa més practicable a curt termini. Atall d’exemple la proposta del Fòrum de la Societat Civil d'una Aliança Publicoprivada Transformadora que és una iniciativa excel·lent, i que contrasta amb el cofoisme del PSOE, peresosament en matèria de gestió de Fons Europeus.  Però que una proposta plena de sensatesa, com la del Fòrum de la Societat Civil, s'obri pas requereix un enfortiment -una millor posició en la guerra de posicions gramscianes- de la mobilització social com a factor clau dels canvis necessaris per afrontar, amb justícia social i ecològica, la crisi civilitzatòria que vivim.

En qualsevol cas, com ens deixà dit el mestre Arcadi Oliveres, hi ha la política institucional i l'altra política. Si, malauradament hem de triar, sens dubte, l'altra política – la de la CONVOCATÒRIA DE MOBILITZACIÓ 27S WORLD TOURISM DAY = COLLAPSE TOURISM DAY, és la bona. 

 

dimecres, 21 de setembre de 2022

Raons pel meu abolicionisme

Publicat originalment a Diario de Mallorca (20-09-2022)

I. A una reunió de responsables sindicals de CCOO de tot l'estat – devia ser a la segona meitat de la dècada dels anys 80 del segle passat- se suscità, sense estar en l'ordre del dia, un debat per a mi absolutament nou: Un grup de companyes, si no record malament totes catalanes, plantejaren que en la taula reivindicativa del sindicat s'hi havia d'incorporar la regulació dels drets laborals de les prostitutes (no record que ningú xerres de prostituts). Procurava, no vagi per dit, acudir-hi a les reunions sindicals d'àmbit estatal amb els temes a discussió estudiats car, en aquella època, en un context de cultura sindical de gran empresa industrial, no era fàcil que un illenc d'un país ja en ple impuls del monocultiu turístic es fes escoltar. Eren temps en què, a tall d'exemple, xerrar a Madrid de Fixos Discontinus no era gens mainstream. Perdonin la digressió i anada per les bardisses. El cas és que, per primera vegada, en aquella reunió record haver assistit a una confrontació d'arguments sobre regulacionisme i abolicionisme de la prostitució. En una actitud molt poc freqüent en mi, em vaig abstenir. No havia fet els deures!

Tocava, doncs, posar-se al dia. Aviat vaig descobrir que totes les tradicions del moviment obrer i del feminisme històric – des de Rosa Luxemburgo a Alexandra Kollontai, Emma Goldman, Federica Montseny, o les "Dones Lliures" de la CNT – havien sigut abolicionistes. D'ençà d'aquest aprenentatge, sóc convençudament abolicionista.

II. Defens un abolicionisme de la prostitució lligat al principi del republicanisme democràtic que, a diferència del republicanisme oligàrquic, sosté que la garantia incondicional a l'existència material és condició imprescindible per a la llibertat, i, és clar, sense llibertat no hi ha llibertat d'elecció de professió (el "síndrome de l'esclau feliç" no té res a veure amb la llibertat ni amb la felicitat!).

Val a dir, doncs, que no hi ha organització social democràtica de debò sense polítiques de predistribució que garanteixin que el treball remunerat de la gent no estrictament rica sigui garantia de millora en la seva posició social, però no, amb sort, de supervivència. Fa alguns anys que el sociòleg francès François Dubet ens convidava a "Repensar la justícia social". En aquest sentit, cal acceptar que les polítiques públiques consistents en atorgar subsidis condicionats a les persones empobrides no eradiquen el risc de pobresa ni, per tant, fan lliures a les persones. Per repensar la justícia social cal qüestionar les concepcions d'igualtat d'oportunitats i les fal·làcies associades a la meritocràcia. Ens cal garantir la igualtat d'arribada a posicions socioeconòmiques que garanteixin a tothom vides que veritablement valguin la pena ser viscudes. En conseqüència, em sembla que qualsevol estratègia abolicionista de la prostitució sense incorporar a l'equació la Renda Bàsica Universal i Incondicional està abocada al fracàs.

III. Com bé apuntà l'historiador britànic E. P. Thompson, "... la tasca de canviar els valors i les actituds de la gent, i l'impuls constant de les aspiracions que promouen el canvi continu mitjançant la crítica utòpica de la societat existent, és un deure tan fonamental dels socialistes com ho és la conquesta i la conservació del poder de la classe obrera". Aquesta és una de les poderoses idees que em fa partícip, per una banda, de les noves masculinitats o masculinitats alternatives que, a parer meu, són imprescindibles per despratriarcalitzar les nostres societats. Per un altre costat, la idea de Thompson ens hauria d'encoratjar a  recercar una nova concepció dels treballs remunerats. Potser ens cal desaprendre dels clàssics del treballisme i aprendre de clàssics com ara "La gran transformació" de Karl Polanyi, i de la recerca nova com la de "Trabajo. Una historia de cómo empleamos el tiempo" de James Suzman, o la d' "Atrapats a la feina. Com escapar del capitalisme" d'Amelia Horgan) per a desmercantilitzar el treball. Per a les majories socials, el centre ha de ser, la vida, no allò de  '"et guanyaràs el pa amb la suor del teu front". Guanyar-se el pa prostituint-se no és un treball que es pugui "dignificar" regulant-lo (ni sembla ser quelcom semblant a, en termes de l'OIT un "treball decent"), és una violència masclista que s'ha d'abolir. Una fita difícil d'aconseguir? I tant! Però, amb Marià Villangómez, "Voler l'impossible ens cal, / i no que mori el desig".

IV. Sóc abolicionista perquè defens un canvi radical del model turístic de les Illes Balears. En aquest sentit, diguem-ho sense embuts, la nostrada turistificació és, alhora, prostituficació. A tall d'exemple, l'organització Fiet Gratia (www.fietgratia.org), que es dedica a la cura de les persones que ha sigut víctimes de tràfic i d'explotació sexual i/o laboral, afirma que "les Balears és un dels principals destins per als qui busquen consumir prostitució a Espanya. Un enclavament que mou al voltant de 100.000 prostituïdors a l'any, xifra que es veu fortament afectada pel turisme. Però no sols això: alguns estudis indiquen que la meitat de les dones que es trobaven en situació de prostitució a Balears podrien ser víctimes de tràfic". Hem de normalitzar, regulant-ho, aquest negoci turístic?

V. El sistema prostitucional ha esdevingut en part estructural del neoliberalisme. Em va escandalitzar que l'autodenominada socialdemocràcia espanyola, que ara braveja d'abolicionista, tingués a bé incorporar la prostitució en el càlcul del sacrosant PIB. No entenc una posició abolicionista de la prostitució de debò, sense una rectificació a aquest disbarat que dura des del 2014. Però això no és tot: El triomf del neoliberalisme ha mercantilitzat i financeritzat les vides. L'endeutament es converteix en una necessitat de supervivència (per a assegurar habitatge, menjar, educació, mobilitat, serveis de salut, connectivitat a internet, etc.). Llavors, el deute ja no és ocasional o per a projectes puntuals. Ans al contrari, és un deute –bancari o no- per a la quotidianitat. Una part no negligible d'aquest viure amb la llosa del deute és la causa del que es coneix com "l'esclavitud moderna". La prostitució per a pagar deute és, probablement, la més repugnant d'aquestes esclavituds que en el segle XXI encara no han sigut abolides.

VI. Aquestes són algunes, només algunes, de les raons de la meva posició abolicionista. Les exposo humilment, tot assumint el risc de ser acusat d'estar al servei d'algun suposat lobby abolicionista. Tant se val! Allò que em sembla important és que hi hagi veus masculines en aquest debat. Un debat que hauria de ser enriquidor, i en cap cas divisiu del, cada cop més imprescindible, moviment feminista. Convé recordar sempre -i especialment en aquest assumpte-  les paraules del gran Joan Brossa: "Subratlla la raó qui no la té".

diumenge, 18 de setembre de 2022

Cada cop més desigualtat

Publicat originalment a dBalears (11-09-2022)

No cal ser expert en fiscalitat per interpretar l'estadística dels declarants de l'Impost sobre Patrimoni de 2020 que, la setmana passada, publicà l'Agència Tributària. El primer any de la pandèmia de la covid-19, les Illes Balears esdevingueren més desiguals. Tampoc importa ser economista per adonar-se que l'escreix de la nostrada desigualtat social no té aturador en l'actual model de tot turisme in crescendo.

Car he citat el gremi d'economistes, potser convindria recuperar la lectura d'aquell llibret de Florence Noiville intitulat "J'ai fait HEC et je m'en excuse" -traduït a Espanya amb el títol de "Soy economista y os pido disculpas"- que, publicat el 2009, va posar tanta llum a la foscor de les opinions hegemòniques dels economistes durant l'etapa més cruel de l'austericidi, i que, dit sia de passada, hauria de ser de lectura obligatòria a totes les Facultats d'economia.

El fet és que l'Agència Tributària ens informà que a les Illes Balears en nombre total de declarants de patrimonis superiors a 700.000 € (una vegada descomptats fins a 300.000 € en concepte de primer habitatge) van ser 8.484 (el 53% homes i el 47% dones). També hi ha diferències de gènere pel que fa als nostrats superrics. Tanmateix, la dada més punyent és que aquest selecte grup de persones superriques, mentre la majoria social s'empobria, declararen un patrimoni mitjà de 3,9 milions d'euros. Un 22,1% més que el 2019!

Al llibre citat, Florence Noiville es pregunta: ¿En quina mesura hem contribuït nosaltres, les persones formades a HEC [École des Hautes Études Commerciales] París o similars, a crear aquesta màquina infernal que produeix, d'una banda, "ultrarics", i, per una altra, "treballadors pobres"? En aquests temps postpandèmics torna a ser una pregunta molt i molt escaient.


dijous, 15 de setembre de 2022

Retòrica reaccionària

Publicat originalment a dBalears (04-09-2022)

Manllevo l'encapçalament d'aquestes ratlles del títol del llibre “La retórica reaccionaria” (no em consta que s'hagi traduït al català) d'Albert O. Hirschman. Vaig descobrir aquest text en la seva edició castellana de 2020, tot i que va ser escrit com a resposta al tsunami conservador de la dècada de 1980. El fet és que sospit que, amb la pandèmia, és un llibre que va passar bastant desapercebut per a bona part de lectors i lectores potencialment interessats i interessades.

Hirschman comença descrivint les onades reaccionàries en la política occidental dels dos últims segles. La retòrica reaccionària tenia embranzida en la mesura que les polítiques progressistes avançaven en projectes igualitaris que pretenien redistribuir una mica la riquesa i el poder. Retòrica per a combatre les demandes d'igualtat davant la llei (plasmades icònicament a la Revolució Francesa), per a oposar-se al llarg del segle XIX fins al XX a l’impuls del sufragi universal, o, la més recent –des de mitjans del segle passat i que fins i tot encara dura- ofensiva retòrica contra la certa democratització de l'economia (Estat del benestar, sindicalisme, existència de sector públic empresarial…).

Tanmateix, allò fonamental és que, segons Hirschman, els conservadors utilitzen tres “tesis” retòriques per a argumentar aquestes envestides reaccionàries: la tesi de la perversitat, la tesi de la inutilitat, i la tesi del risc.

La de la perversitat sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre “exactament el contrari”. Els objectius esdevenen contraproduents, i opera inexorablement la denominada llei de les conseqüències no desitjades. Interpreto, doncs, que la notícia segons la qual el PSIB evita xerrar de saturació i es decanta per “gestionar l'èxit” pot ser ben bé conseqüència de l'adopció per part dels socialistes d’aquesta tesis de Hirschman .

Per una altra banda, la tesi de la inutilitat, és a dir, l'afirmació que “qualsevol suposat canvi [progressista] és, va ser, o serà en gran mesura superficial, de façana, cosmètic, i, per tant, il·lusori, ja que les estructures profundes de la societat romanen totalment intactes”, és brutal i paralitzant. Pot ser quan el conseller Iago Negueruela afirma que “la classe treballadora ‘fuig’ del debat sobre la massificació turística” estigui bastant abduït per la tesi reaccionària de la inutilitat.

Per a completar el trípode retòric reaccionari, resulta que la tesi del perill és la més complicada de resumir car adopta un enfocament molt el·líptic. És part essencial de l'estratègia de la por tan en voga actualment: Per a combatre polítiques socials, econòmiques, ecològiques, d'igualtat, de drets humans, avanços civils… la retòrica reaccionària sosté que un “canvi proposat, encara que potser és desitjable en si mateix, implica costos o conseqüències inacceptables d'un tipus o un altre”. És a dir, la possibilitat d'avançar cap a una societat amb justícia social i ecològica de debò posa en perill tot allò que ja hem aconseguit.

Hom diria que, seguint Albert O. Hirschman, a la política turística de les Illes Balears hi ha, conscientment o inconscientment, massa consemblances amb la retòrica reaccionària. Així ens va!

Però, és possible una retòrica governamental progressista? És clar que sí! Posem com a exemple el  celebrat fil a Twitter que, el recent  2 de setembre, feia el president de Colombià, Gustavo Petro, i que començava així: “No entiendo como en las facultades de comunicación social no se esté enseñando el gran debate del mundo de hoy: la crisis climática y la creencia absurda en un modelo de crecimiento lineal en un planeta finito”.  

 

diumenge, 4 de setembre de 2022

Salaris, inflació i... neoliberalisme

Publicat originalment a dBalears (28-08-2022)

Serge Halimi, el director de "Le Monde diplomatique", a l'editorial d'aquest ja a punt d'acabar agost, ens recorda que el fet d'atribuir totes les dificultats del moment a una sola raó és un costum antiquíssim. Halimi, molt perspicaçment, afirma que això ja es practicava a l'antiga Roma, i posa com a exemple que, en aquella època, Cató el Vell concloïa cadascuna de les seves diatribes, sobre qualsevol assumpte, reclamant la destrucció de Cartago. Ves per on, l'equivocat costum de donar la culpa de tot a una sola raó és de la màxima actualitat. A tall d'exemple, la culpa de la inflació desfermada ara no la té Cartago, però la té la invasió russa d'Ucraïna.

Amb l'actual estirabot dels preus, la qüestió salarial (salari mínim inclòs) s'ha situat al centre del debat polític d'aquest final d'agost, i segurament continuarà els mesos vinents. Les declaracions públiques de la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social espanyola, Yolanda Díaz, alineant-se amb els sindicats, apuntant a un augment del salari mínim per sobre del 60% del salari mitjà, i atacant al president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, per bloquejar la negociació col·lectiva són fets rellevants en aquest debat que em sembla molt escaient.

En l'actual situació sociopolítica, o s'afronta la qüestió salarial amb lògica de confrontació social, o s'accentuen amb escreix els riscos d'una altra volta de rosca a la devaluació salarial crònica des de, diguem-ho sense embuts, el triomf del neoliberalisme. Li diran "moderació salarial", "pacte de rendes", "repartiment dels sacrificis"... Fins i tot, no descarteu l'aparició d'un nou eufemisme per a fer passar bou per bèstia grossa. Tanmateix, la bèstia grossa és la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris de les classes treballadores sense contenció dels beneficis empresarials, i la retribució d'accionistes i de directius empresarials des de fa algunes dècades.

Òbviament, aquesta dinàmica no ha començat amb la covid-19 ni amb la invasió d'Ucraïna. Ve de lluny. Ve, a tall d'exemple, de la fi de l'échelle mobile a França, és a dir, de l'eliminació de la indexació salarial sobre els preus que es remunta a 1982, quan François Mitterrand i el seu ministre Jacques Delors es plegaren a les exigències patronals; de l'eliminació de l'scala mobile italiana el 1984 pel socialista Bettino Craxi; del fet que en les darreres dècades la taxa d'afiliació als sindicats als Estats Units d'Amèrica s'hagi reduït al voltant del 10%, i, com a conseqüència, s'hagin disparat els salaris dels directius i s'hagin estancat els dels treballadors i treballadores. En el Regne d'Espanya no ha existit mai formalment ni legalment la indexació salarial automàtica segons la inflació -això ha sigut, i encara ho és, un privilegi de les classes rendistes i d'alts directius empresarials-. Val a dir que els "Pactos de la Moncloa" de 1977 significaren la renúncia a tenir-ne.

En fi, si de cas hi ha una sola raó per a la depreciació salarial global aquesta és el neoliberalisme globalment triomfant. És causa d'allò que el 2002 Margaret Thatcher contestà en preguntar-li quin havia sigut el seu assoliment polític més preuat. Com és sabut, respongué: "Tony Blair i el nou Laborisme. Obligarem els nostres rivals a canviar les seves posicions".

Aquesta és una veritat -la no garantia de capacitat adquisitiva dels salaris- invisibilitzada durant la llarga etapa de baixa inflació. Però, tornant al present i a tocar setembre i en incitar-se formalment el nou "curs polític", ben segur entrarem en precampanya electoral. Tant de bo la rellevància de la qüestió salarial en el funcionament dels ascensors social, desigualtats, i precarietats vitals no esdevingui en un episodi únicament de xerrameca declarativa, en quelcom que podríem anomenar un angle mort en l’àmbit del conflicte social.