Renda Bàsica?

Voldria pensar que l’Acord de Governabilitat per a les Illes Balears està redactat amb cura i rellegit unes quantes vegades abans de la seva signatura. Però, sincerament, tinc els meus dubtes. A tall d’exemple, quan s’explica el “rescat de la ciutadania” que han pactat dur a terme durant la legislatura, s’afirma: “Proposam la creació d’una Renda Bàsica a implementar de manera progressiva” (Pàgina 2), i en el llistat d’accions per a materialitzar dit rescat ciutadà el PSIB-PSOE, Podem, MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca insisteixen a escriure “Renda Bàsica progressiva” (pàgina 3) ¿Realment s’ha acordat la implantació de la Renda Bàsica que arreu del món defensa el moviment social, acadèmic i polític articulat entorn del Basic Income Earth Network del que, en el Regne d'Espanya,  en forma part la Xarxa Renda Bàsica. ¿El compromís de l'actual Govern de les Illes Balears és una assignació monetària pública incondicional per a tota la població, o una Renda Mínima –o qualsevol altra denominació– condicionada per a uns determinats perfils de beneficiaris? Convé que ho aclareixin aviat i no insisteixin en una denominació que provoca confusió en els objectius.

Val a dir que, a tot el món, es coneix com a Renda Bàsica un ingrés pagat per l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d'una altra manera, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisqui. És una proposta per garantir el dret material de ciutadania de tots i totes. De la mateixa manera que, posem per cas, el dret a la salut és universal, ha d'haver-hi un dret universal a la subsistència material bàsica, un dret que, en termes de republicanisme social, és un dret de ciutadania i llibertat que malament admet implantacions progressives. Aquesta Renda Bàsica únicament és econòmicament viable en el marc d'estructures estatals o supraestatals amb capacitat de fer polítiques econòmiques predistributives amb una fiscalitat adequada. No crec que les institucions autonòmiques illenques estiguin en condicions d'aproximar-se a quelcom que se sembli a una Renda Bàsica, ni tan sols de manera experimental com acaba d'anunciar el govern de Finlàndia.

Les primeres propostes  de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació van dirigides a promoure una llei del que han denominat “Renda Social Garantida” que, òbviament, serà un ajut econòmic condicionat a la situació de manca d’altres ingressos. Això no té res a veure amb la Renda Bàsica.  Serà, en el millor dels casos, una altra prestació econòmica de l’àmbit dels serveis socials.  

Som molt escèptic amb l’eficàcia de qualsevol política que no sigui la genuïna Renda Bàsica per a combatre la pobresa i reduir les desigualtats. Al llarg de la historia i arreu, les polítiques de rendes condicionades s’han manifestat bastant ineficaces i ineficients, en molts casos amb efectes perversos, i sempre limitades per la sostenibilitat o insostenibilitat econòmica. D’aquestes qüestions -i de com queden solucionades amb la Renda Bàsica- en parlaré en un proper article, però no em puc estar d’entretenir-me un poc amb un problema afegit que hi ha en el Regne d’Espanya:

Les prestacions de la Seguretat Social -que, a més de les pensions, fa algunes minses polítiques de rendes mínimes condicionades- són competència exclusiva de l’administració de l’Estat, mentre que les competències de Serveis Socials són de les comunitats autònomes. Aquest repartiment competencial (i de despesa i per a  computar el dèficit) feia que, fins fa poc temps, el debat sobre aquestes rendes condicionades a situacions de carència d’altres ingressos, fos gairebé exclusiu de cadascuna de les comunitats autònomes. Aquesta situació ha canviat amb la prolongació de la crisi que ha posat de manifest les abundants llacunes i insuficiències del sistema de protecció social espanyol en el seu conjunt.  Ara mateix, hi ha en el debat politicosocial dues propostes: una “Prestació d’Ingressos Mínims” o “Renda Mínima Garantida” que defensen els sindicats CCOO i UGT, i la més recent proposta del PSOE d’un “Ingrés Mínim Vital”. Ambdues propostes plantegen una nova prestació de la Seguretat Social, i per tant, pel conjunt de l’estat. En definitiva, als problemes històrics de les polítiques de rendes condicionades a situacions de pobresa abans esmentats, potser també s’hi afegirà una nova recentralització de les polítiques socials. A aquests assumptes també m’hi referiré en un altre article.

Acab, com he començat: Que han volgut dir els signants de l’ Acord de Governabilitat en referir-se a la creació d’una “Renda Bàsica progressiva”? Potser el compromís del Govern sigui molt menys ambiciós i es limiti a fer progressivament menys pobres els sempre pobres programes per a pobres. No és poca cosa, però no és el dret de ciutadania a gaudir d’una Renda Bàsica!

Publicat originalment a dBalears (27.07.2015)  

Segona EPA 2015: On és la recuperació laboral?

En l’actual fase de la crisi en la qual, encara que sigui sense sòlids fonaments per a consolidar-se, s’aprecia una certa recuperació econòmica, correm el perill d’ignorar una realitat sociolaboral dramàtica en termes de treballadors i treballadors pobres. Les polítiques laborals aplicades des de 2010 i, molt especialment, des de 2012, han provocat una important devaluació de les rendes salarials (sobretot en els decils més baixos) i, alhora, han provocat un daltabaix en el valor com a element d’integració social del mateix factor treball. L’aposta per la competitivitat a base de més i més precarietat laboral sembla incompatible amb la cohesió social, els progressos igualitaris o els ascensors socials ascendents.

L’anàlisi de les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2015 és un bon exemple d’aquest perill d’ignorar aquesta altra cara de la realitat socioeconòmica. La temptació és reparar únicament en les grans xifres, com ara que la població illenca aturada de 103.500 persones representa una baixada del -27,2% en relació al primer trimestre de 2015 i un -12,3% en relació al mateix trimestre de 2014. La primera variació és coherent amb una estacionalitat creixent i la segona amb precarietat laboral a l’engròs. M’explico:

L’EPA classifica com a població no aturada les persones que durant la setmana que les enquesten han treballat (a canvi de retribució) almenys una hora. Convé, per tant, filar prim i analitzar per què baixa l’estimació de la població aturada. Algunes dades –sempre contextualitzades en el segon trimestre de l’any– semblen corroborar la hipòtesi que les diverses precarietats s’han disparat i que l’atur estimat baixa perquè puja la subocupació. A tall d’exemple, el 27,3% de la població assalariada és temporal (115.600 persones en termes absoluts). Cal retrocedir als anys del boom de la construcció, amb una infinitat de contractes “d’obra”, per trobar valors absoluts i percentuals de temporalitat similars als d’ara mateix. Per una altra banda, hem assolit, si més no des de 2007, la xifra màxima (72.100 persones) de població ocupada a temps parcial i de “treballadors per compte propi” (101.600 persones), la qual cosa vol dir que augmenta com mai el col·lectiu d’autònoms precaris, falsos i/o econòmicament dependents. Val a dir que temporalitat, treball temporal no desitjat i treball per compte propi no volgut formen el trípode del que l’OIT anomena subocupació o, altrament dit, persones que no han cobert les expectatives i/o necessitats ocupacionals i retributives.

Pot ser que la recuperació de la macroeconomia hagi començat. Però convindria fer cas a aquella vinyeta d’ “El Roto” en la qual el personatge afirma: “¡ ¿Qué sistema es este que cada éxito económico es un desastre social? !”  És ben cert que tanta precarietat laboral i social (25.200 llars amb tots els seus membres actius en atur, taxa d’atur de llarga durada del 8,1%, baixa intensitat de la prestació per desocupació) pot esdevenir en desastre social.

Article publicat originalment a l’Ara Balears ( 26-07-2015)

#VerkamiOna

El finançament col·lectiu de projectes impulsats per la societat és una pràctica de tota la vida. Jo, que sóc nét i fill de pescador, record vagament els maldecaps del meu padrí per assegurar la viabilitat econòmica de la confraria de pescadors de la qual, lògicament, n’era soci. Records d'infància a part, Pere Sales Vius i Juan Manuel Torres Velasco, en 2012 i amb motiu del centenari de l'entitat, van publicar el llibre “Historia de la Confraria de Pescadors del Port de Pollença. Cent anys de vida marinera” (El Gall Editor), en el qual expliquen el seu origen i finançament col·lectiu, amb l'aportació significativa d'algun “il·lustre” mecenes.

Avui en dia, per com a conseqüència de la modernitat globalitzada, el finançament col·lectiu i al marge del sistema creditici s’anomena micromecenatge o crowdfunding. És a dir, si ara s'hagués d'emprendre la campanya de, posem per cas, la compra de la Trapa -que fa més de 30 anys va ser una campanya de participacions populars- segurament s'hauria articulat mitjançant una campanya de micromecenatge, o la campanya popular pel finançament de la construcció de l'Estàtua de la Llibertat de Nova York hagués estat un crowdfunding.

Certament, no és només un canvi de denominació. La revolució tecnològica ha significat un gegantesc estirabot en aquest camp del micromecenatge o mecenatge popular que, segons els experts, és un moviment imparable, no només capaç de moure molts doblers, sinó de canviar gairebé tot, des de la producció cultural, la bancarització dels mitjans de comunicació, passant per l'activisme polític, fins a la mateixa banca convencional. No debades, un estudi encarregat pel Banc Mundial estima, fent uns càlculs moderats, que el crowdfunding mourà un mínim de 70.000 milions d'euros en 2025. Un altre exemple de la importància del que estem parlat és que, en un informe de 2013, el BBVA admet sense embuts que “El crowdfunding és una tecnologia disruptiva [tecnologia o innovació que condueix a la desaparició de productes i/o serveis] per a la indústria bancària que té el potencial de desplaçar als bancs com a font principal de finançament de persones i petites empreses.” En resum, el crowdfunding ha adquirit un volum molt important, i ha provocat el sorgiment d'un bon nombre de plataformes (més de 700 a tot el món), des del gegant mundial Kickstarter, passant per Ulule, que és la líder europea, o les més modestes i més implantades per aquestes contrades, com, per exemple, Verkami.

Doncs bé, l'Associació Ona Mediterrània, que gestiona la ràdio Ona Mediterrània juntament amb aquest diari digital, fa uns dies va llançar una campanya de micromecenatge que pretén recaptar doblers per a millorar els estudis i els equipaments de la ràdio. Com qui el gestiona és la plataforma Verkami, la campanya té l’etiqueta identificativa de #VerkamiOna. De ben segur tots els lectors i totes les lectores d’aquest article ja estaven assabentats i assabentades de l'existència d'aquesta iniciativa, però en aquests darrers dies de campanya convé que, a més d'estar informats, passem a ser participants. Ara mateix és un bon moment per fer l'aportació (aquí). Si no ho han fet fins ara per por de col·laborar en una campanya disruptiva de la gran banca, doncs, mirin, doble motiu per aportar uns euros.

Tanmateix no es preocupin, em tem que encara trigarem molt temps a desplaçar a base de micromecenatges a la gran banca, però tenir uns mitjans de comunicació consolidats, nostres, i lliures, perquè els amos som nosaltres i no els bancs, està a tocar.

Publicat originalment a dBalears (20-07-2015) 

Palma: Ciutat desigual o amb impuls igualitari?

A l'inici de la crisi -en aquells anys en què Nicolas Sarkozy parlava de “reformar el capitalisme”- el llavors president francès va crear una Comissió internacional sobre el mesurament de les variables econòmiques i el progrés social. Aquesta comissió, presidida per Joseph Stiglitz, i en la qual va jugar un gran paper un altre Premi Nobel d'economia, Amartya Sen, estava més que justificada, car llavors existia una estesa insatisfacció amb l'estat de la informació estadística sobre l'economia i la societat. En aquell context, Stiglitz, professor d'economia de la Universitat de Columbia i Premi Nobel d'Economia en 2001, va popularitzar dues idees: la primera plantejava que “el gran interrogant implica saber si el PIB ofereix un bon mesurament dels nivells de vida”, i amb la segona advertia que “el que mesurem afecta al que fem”.

Sóc de l'opinió que -a pesar que hagi estat relegada per altres prioritats fruit de la prolongació i mutació de la crisi- la insatisfacció sobre els instruments i productes estadístics es manté. Vivim en una situació de canvi d'època i de finalització d'alguns paradigmes -entre ells el del creixement il·limitat en un planeta finit- tan complexa que és pertinent dubtar sobre si les estadístiques reflecteixen la realitat del que passa i, alhora, estan donant els senyals correctes sobre què fer.

L’existència d’aquesta comissió, i les dotze recomanacions amb què va concloure els seus treballs -des de donar més importància al repartiment dels ingressos o avaluar les desigualtats de manera exhaustiva, fins a proposar un índex estadístic sobre la qualitat de vida-, m’han vingut a la memòria en veure els Indicadors Urbans publicats per l’INE el 30 de juny de 2015 i que, pel que fa a Palma, analitzam en el número 54 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible a aquí), titulat “Palma: Una ciutat en transformació, cap a on?”.

Aquests indicadors prenen part d’un projecte europeu, Urban Audit, que té l'objectiu formal de contribuir a la millora de la qualitat de la vida urbana. Però de les declaracions formals a la realitat hi ha un bon tros. Diguem-ho curt i ras: per assolir aquesta fita, caldrà millorar bastant la bateria d'indicadors emprats. Entre d’altres, es noten a faltar els referits als riscs de pobresa i/o exclusió social o a l’evolució de les desigualtats (coeficient de Gini), la segregació per sexe de la majoria de dades o l’evolució temporal d’alguns resultats. En qualsevol cas, prenent en consideració que la majoria de les estimacions de l'INE només es presenten amb resultats regionals, els indicadors que s’hi inclouen, tot i que insuficients, són força interessants. A tall d’exemple, val la pena citar que la renda mitjana de les llars palmesanes era el 2012 de 22.274,61 €/any, la qual cosa ens situava en la posició 69 del rànquing de les 109 ciutats espanyoles analitzades.

Tanmateix, pot ser més interessant contextualitzar aquesta modesta posició quant a renda mitjana en un període (2010-2014) de: a) Tendència del volum de població resident lleugerament descendent (un -1,4%) que, molt probablement, s’explica per una moderada taxa de reposició poblacional i un moderat procés de migració. b) Un incessant augment de la mitjana d’edat de la població palmesana, que s’incrementà en gairebé un any com a conseqüència d’una baixada de la franja d’edat de 15 a 64 anys (-1,8%), un moderat augment de la de 0 a 14 anys (0,52%), i, fonamentalment, per un augment de la població de més de 65 anys (1,3%). c) Una tendència alcista del 5,7% en els darrers cinc anys pel que fa al nombre de llars, explicable per l’important augment de llars unipersonals (un +2,15% en 2014 en relació a 2010), i la caiguda de la grandària (nombre de membres) mitjana de les llars. d) Una elevadíssima taxa d’atur, que el 2014 s’ha situat gairebé en un 24%, amb un lleuger descens en els darrers dos anys molt associat a la baixada del percentatge de persones estrangeres. Amb tot plegat (menys població resident, de més edat, que viu a més llars, i amb més taxa d’atur) hom pot intuir que la mitjana de la renda amaga una baixada global i una desigual distribució de la renda total generada a Palma.

Sigui com sigui, del que no hi ha cap dubte és que tenir un bon sistema integrat d’indicadors de qualitat de vida a una ciutat com Palma és una qüestió de gran importància. Ho és per tenir dades de, posem pel cas, xifres macroeconòmiques com el PIB, però ho és molt més si el que volem saber és el grau de felicitat, igualtat, cohesió social i benestar de la ciutadania. En definitiva: Cap a on va Palma? Cap a una major desigualtat o cap a un model de ciutat amb un fort impuls igualitari?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-07-2015)

Males notícies per a la igualtat de gènere

Resulta que l'Enquesta de Població Activa (EPA) estima que entorn del 80% de les persones inactives illenques que ho són per a dedicar-se a labors de la llar, són dones, la qual cosa ens indica la gran feminització de les tasques domèstiques. Per un altre costat, segons dades de la Seguretat Social, la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%, i la proporció de dones sol·licitants d’excedències per cura de familiars no baixa del 90%. Dues dades que ens indiquen la feminització, gairebé total, dels treballs de cura dels recent nascuts i familiars en general.

Es podria afirmar que aquests treballs, vitals per a la vida en societat i per a la vida de l'espècie humana (a l'inici de la nostra vida i en moltes fases de la mateixa, vam necessitar l'ajuda i/o cura d'un altre ésser humà), són treballs invisibilitats i desmercantilitzats (no s'imputa la seva aportació al PIB, contràriament al que si passa des de fa algun temps amb la prostitució i el tràfic de drogues) pel fet de ser treballs molt feminitzats.

Hi ha una altra realitat que convé constatar: Per una banda, la dignificació real del treball domèstic és un assumpte pendent arreu, i, per una altra banda, resulta inqüestionable que en el Regne d'Espanya els lleugers avanços en la conciliació entre la vida laboral, familiar i personal, i en la igualtat entre dones i homes en els treballs de cura que això comporta, han anat molt associats al procés d’ incorporació a la legislació espanyola (laboral i de Seguretat Social) de la legislació de la UE. En aquesta matèria es pot afirmar, sense por a ser qualificat d'exagerat, que les polítiques específicament espanyoles en aquests àmbits han estat marginals i allò substancial ha estat la legislació comunitària que s’ha transposat a l’espanyola.

En aquest sentit hi havia moltes expectatives posades en una directiva de la UE que, com a conseqüència d'un acord del Parlament Europeu (octubre 2010), havia d’establir un permís per maternitat de vint setmanes i un permís per paternitat obligatori de, almenys, dues setmanes. Les esperances s’han anat en orris amb la decisió de la Comissió Europea, presidida per Jean-Claude Juncker, de retirar el projecte de la citada directiva. Una decisió que s’anuncià l’1 de juliol de 2015 (vegeu aquí el comunicat oficial de la CE) amb el cínic argument que es fa “en benefici dels pares i les mares”.

Per acabar d’arrodonir un mal començament de juliol quant a igualtat de gènere, el dia 2 ens assabentàvem que l’ONU ha suspès a l’Estat Espanyol en igualtat de gènere (vegeu aquí el comunicat) a les portes de l’examen del Comitè de la CEDAW (acrònim en anglès de Convenció sobre l'Eliminació de tota forma de Discriminació contra la Dona), que ha tingut lloc el 8 de juliol a Ginebra.

En definitiva, males notícies per a la igualtat de gènere.

Però no cal desesperar. El nomenament de Rosa Cursach com a Directora de l'Institut Balear de la Dona (IBD) és, si més no, un bri d’esperança que, a bon segur, dignificarà la institució i, amb el temps, ens ajudarà a oblidar aquella vergonya de Directora de l’ IBD que va ser la tal Manuela Messeguer.

Publicat originalment a dBalears  (13-07.2015) 

El meu adéu a MÉS per Mallorca

Avui he pres una dolorosa decisió: Formalment i políticament m'he desvinculat de MÉS per Mallorca. Amb el temps supòs que la desvinculació també serà afectiva. Serveixi aquest post per acomiadar-me de tanta bona gent que he conegut a MÉS per Mallorca. Esper que ens trobem en tantes altres trinxeres en defensa de la justícia social i ecològica,   i els drets nacionals d’aquest país.

Crec que és obligada una petita explicació d'aquesta decisió. La veritat és que ja vaig manifestar la meva incomoditat per la forma i manera d'elaborar i aprovar el programa electoral autonòmic en matèria d'economia i d'ocupació. No obstant això,  vaig seguir,  modestament,  treballant en aquestes matèries per al programa electoral de Palma. A partir d'aquesta incomoditat vaig participar molt poc (menys del que tenia previst) amb les tasques de la campanya electoral. Els boníssims resultats electorals em van fer oblidar aquests desacords i/o incomoditats. Les coses havien sortit molt millor del que pensava!

De la immensa il·lusió per la gran oportunitat de tenir les principals  institucions de casa nostra  governades per l'esquerra, vaig passar a certes desil·lusions per com es van fer les negociacions (excepte a l'Ajuntament de Palma) i per alguns nomenaments de membres del Govern (Direccions Generals, assessors…). En alguns casos hagués demanat explicacions en l'Assemblea convocada la setmana que ve en Santa María. Si em permeten fer una broma, hagués demanat si existeix alguna foto del nou Director General Cultura, amb la camiseta verda i, alhora, potser hauria donat l’enhorabona per l’encert d’altres nomenaments.  Tanmateix aquestes coses, en comparació amb la grandíssima il·lusió i oportunitat d'engrandir el projecte polític de l'esquerra sobiranista que pensava podia representar MÉS, són coses que es discuteixen dos minutes i, tot seguit, a seguir lluitant...

Val a dir que sempre he concebut MÉS per Mallorca, com un projecte polític de majories, molt ampli, transversal, molt plural, però rabiosament mallorquinista, progressista i decent. Que ningú pensi que el meu adéu obeeixi al fet que –encara que el model de societat hegemònic sigui un projecte de classe (David Harvey)- enyoro una “opció política de classe” o que hagués desitjat que MÉS es convertís en un “Partit de la Classe Obrera” i que això es reflectís al Govern. En qualsevol cas, en temes cabdals com ara  turisme, un poc més de sensibilitat social no sobraria. Estaria bé un poc més d'empatia amb les víctimes de la crisi-estafa, amb els menys afavorits en aquesta Mallorca de turbo capitalisme turistitzat.

Com sóc dels què pens que els canvis es fan també des dels governs (encara que consideri fonamental la mobilització social de carrer per als canvis), m'ha semblat un enorme error el nomenament de la nova Directora General de Turisme. Un error que violenta els meus principis. Un error que fa que, èticament, em sigui impossible seguir  formant part de MÉS per Mallorca.

Quines  són les raons que fan que èticament no pugui acceptat  aquesta decisió del màxim responsable de MÉS per Mallorca? Em permetreu que no especifiqui massa. Per respecte a la persona que ocuparà aquesta importantíssima Direcció General no faré un “memorial de retrets" i,  sobretot, el desig que el Vicepresident Biel Barceló encerti, m’obliga a ser prudent. Però, en qualsevol cas,  les raons van  associades a les idees que li he escoltat i li he llegit (la hemeroteca pot ser clarificadora) que traspuen una concepció ultraneliberal molt  pròxima al conservadorisme de, posem per cas,  Esperanza Aguirre.  També té a  veure amb una concepció d’extrema exigència sobre la separació dels negocis privats i la política (portes giratòries ni grans ni petites), i l'exemplaritat absoluta en la gestió publica. En aquest sentit, i fins on conec, existeixen alguns dubtes en la trajectòria de la nova Directora General de Turisme a altres administracions publiques.

Bé ja n’hi ha prou que m’encenc, m’enrotllo, i això que havia de ser una breu explicació ja es massa llarg. 

Tot i que “no era això, companys, no era això”, una abraçada i molta sort.

“Tot inclòs” (Estiu 2015)

En aquest Babord de El Periscopi, la primera de les reflexions setmanals estiuenques és una proposta de lectura certament escorada cap a la part esquerra. Em referesc a la que crec és el tercer lliurament de la publicació TOT INCLÒS. Aquest monogràfic (disponible aquí) és absolutament sincer sobre els seus continguts i enfocaments, ja que no debades es titula: “Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes”. La seva autoria tampoc enganya a ningú, en advertir que ha sorgit d'un grup de treball de la Coordinadora Llibertària de Mallorca, i de l'anomenat Front Comú en Defensa del Territori. No obstant això, no li falta rigor, ni hi ha  demagògia fàcil. Ans al contrari, hi ha la valentia de plantejar grans problemes de gran actualitat (lloguers turístics), qüestions sempre presents en el debat social, econòmic i polític illenc (impactes territorials derivats de l'explotació turística o relacions laborals que han derivat en explotació laboral), i qüestions més generals que s'enfronten al mainstream que presenta de forma idíl·lica la turistització neoliberal.

L'enfocament radicalment ecològic és absolutament necessari per a una anàlisi ponderada del fenomen turístic arreu i, molt especialment, en unes illes tan turistitzades des de fa tant temps com les Illes Balears. La crítica del turbocapitalisme turístic és molt pertinent encara que només sigui per denunciar-ho i plantejar la necessitat de civilitzar-ho o canviar de paradigma. No parar esment a aquestes altres anàlisis és no voler veure problemes transcendents, com ara, els de l'escalfament global, el -malgrat les noves geoestratègiques petrolíferes- esgotament de les energies fòssils, o els relacionats amb el treball digne per a què la vida, dels qui han de treballar per viure, sigui digna. En la magna obra “En la espiral de la energía”, Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes escriuen: “... las crisis tienen un discurrir discontinuo, con múltiples bifurcaciones fruto de la altacreatividad que generan. También provocanque las viejas formas de hacer las cosas dejen de funcionar, y de tener credibilidad, y dan oportunidadesa otras ideas nuevas. Así, donde crece el peligro también lo hace la oportunidad de salvación.” Idò, agradin o no agradin, en el TOT INCLÒS trobaran alguna d'aquestes “altres idees noves” i, pot ser, alguna oportunitat de salvació.

L’aparició d’aquest TOT INCLÒS coincideix amb l'inici d'aquesta legislatura de govern PSOE i MÉS, em sembla idò pertinent suggerir que el principal objectiu de la política turística hauria de ser la fixació de la càrrega màxima de pressió turística-industrial en cadascuna de les illes. La resta (taxa turista, regulació dels lloguers turístics, reforma de la “llei Delgado”, desestacionalització, etc.) és, al meu entendre, secundari i, fins i tot, pot ser “pitjor el remei que la malaltia” si no s'emmarquen en una política turística que freni allò que podríem anomenar, amb permís del professor David Harvey, procés d'acumulació per despossessió a l'engròs i en tot el que es pugui –des de la biodiversitat fins a la identitat- per part de la indústria turística. Un suggeriment massa extremat? Si no ho és per a Canàries -el president canari ha dit que “Hay que limitar el número de turistas en Canarias”- per què ho ha de ser per a les Illes Balears?

Acab amb dos advertiments: El primer és que hi ha molta més gent de la “que ells volen i diuen” que coincideix amb la majoria de les opinions dels autors (no hi ha una sola autora) que escriuen en aquest TOT INCLÒS. El segon és que, certament, alguns plantejaments són polèmics i discutibles, però val la pena llegir-los perquè sembla obvi que estan escrits des de l'honestedat intel·lectual que dóna l'absoluta llibertat de criteri. I ja saben que, en paraules de Rosa Luxemburg: “La llibertat és sempre i exclusivament llibertat pel qui pensa d'una altra manera”.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (13-07-2015) 

Bones ocupacions vs subocupacions

El mainstream informatiu gairebé ha aconseguit identificar qualsevol baixada del nombre de persones inscrites en el registre d’atur registrat com una bona noticia, associada al descens de la població aturada, i un augment de les afiliacions a la Seguretat Social com una excel·lent noticia, indicativa d’un augment de l’ocupació. És la cerimònia de la confusió de cada començament de mes amb la publicació de les dades dels dos registres (d’atur i d’ afiliacions), i que es va repetir el passat dia 2 de juliol. dBalears va ser el mitjà de comunicació illenc menys esbiaixat en titular “L’atur a les Balears baixa en 3.324 persones durant el mes de juny” amb un subtitular que deia: “Un total de 23.902 persones han estat donades d'alta a la Seguretat Social”. Els altres mitjans parlaven, curt i ras, de “creació d’ocupació”.

Segur que algun lector o lectora, que hagi arribat fins aquí, ja s’haurà demanat que ¿si baixa el nombre de persones inscrites com a aturades registrades i, alhora, augmenta el nombre d’afiliacions a la Seguretat Social, quina altra cosa pot passar que no sigui creació d’ocupació?

Idò pot succeir que el descens de l’atur registrat sigui conseqüència de l’anomenat “atur desanimat”, és dir gent que, farta de no rebre cap oferta d’ocupació, ni tenir cap possibilitat de participar en algun programa de Política Activa d’Ocupació –un curs, una orientació professional, etc.-, i havent acabat la prestació de desocupació, no renova la demanda d’ocupació. Les dades sobre la baixada d’atur registrat dissociada de la creació d’ocupació són força clarificadores. A tall d’exemple, el darrer informe sobre el mercat de treball illenc, publicat per CCOO de les Illes Balears, ens informa que en el primer trimestre de l'any (darrera dada disponible de l'EPA) només el 36,3% de les baixes en el registre d'atur havien estat causades per una col·locació, mentre el 63,1% s'explica per una no renovació de la demanda d'ocupació motivada per altres causes.

També pot succeir que la variació positiva del nombre d’afiliacions a la Seguretat Social sigui conseqüència d’un augment d’afiliacions de pocs dies i/o de poques hores, i potser hauríem de parlar de menys hores ocupades formalment. Abans d’associar automàticament un augment del nombre d’afiliacions a una hipotètica creació de llocs de treball remunerats hauríem de contestar a la següent pregunta: ¿Com es possible que al juny de 2007 –quan no hi havia crisi laboral i el boom immobiliari estava en ple apogeu- hi hagués només 10.494 persones afiliades a la Seguretat Social més que el mes de juny de 2015? Doncs això és el que diu el registre que es publica cada mes. L'explicació és que en 2007 els contractes eren de major durada (hi havia molts contractes d'obra i servei) i els de jornada reduïda eren marginals, per la qual cosa la dada d’aquestes afiliacions s’apropava bastant al nombre de persones amb treball remunerat (assalariat i autònoms). Ara és tot el contrari, i la dada queda completament distorsionada. La poca ocupació neta que pugui haver-se creat és de pèssima qualitat. Val a dir que l’informe de CCOO abans esmentat, aporta una informació prou rellevant sobre aquest assumpte en quantificar que “un de cada dos afiliats al règim general té una feina insegura o associada a guanys salarials anuals inferiors a la mitjana”. És a dir, el fenomen emergent en el mercat laboral illenc en l’actual fase de la crisi és la pobresa laboral o, en termes de l’OIT, la subocupació.

Distingir entre bones ocupacions i subocupacions és molt rellevant des del punt de vista econòmic i social. Si les que augmenten són les segones, vol dir que minva la funció integradora del treball remunerat ("l'assegurança” de no exclusió social se’n va en orris), alhora que, paradoxalment, la titularitat de drets socials associats al no treball remunerat, com ara, els d’una suficient prestació de desocupació, una invalidesa o d’una pensió, segueix subordina a una bona ocupació. Les bones ocupacions són claus per a la cohesió social, les subocupacions són la negació de la ciutadania social. 

Publicat originalment a dBalears (06 juliol 2015)

“PRECARIETATS. De la inestabilitat a la pobresa laboral. El cas de les Illes Balears”

1.- El divendres, 19 de juny de 2015, es va presentar el llibre (disponible aquí). L’acte es va fer  en el pati de Can Alcover de Palma. La meva intervenció va ser la següent:

“Maria Emilia Casas (Catedràtica de Dret el Treball i la SS de la Complutense de Madrid i Ex Presidenta del TC) afirma que “La norma laboral no crea ocupació, però la transforma.”

Ho diu ara i ja ho deia en aquelles sentències que declaraven inconstitucionals els RDL de Reformes Laborals.

El comissari europeu d'Ocupació de la Comissió Europea presidida per Barroso, Lazló Andor, afirmava a la fi de 2013 que “no podem dir que tenir un treball equival necessàriament a un estàndard de vida decent”... i es quedà tan ample!

Aquestes dues idees són les que recorren aquest llibre que, fonamentalment recopila una selecció d'articles d'opinió que he anat publicant, des de 2011, en diferents mitjans d'opinió.

I una tercera: La idea de PRECARIAT de Guy Standing, com a classe substitutòria de part de les classes mitjanes.

El llibre s'estructura en:

Una introducció en la qual explic succintament els meus darrers mesos a CCOO. Faig una reivindicació sincera del Pacte per la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social. Explic el que en l'àmbit socioeconòmic fem a la Fundació Gadeso. He afegit un post scriptum motivat pel canvi polític que es va produir el 24-M.

La recopilació d'articles ordenats en set capítols. 1.- Crisis, precarietat laboral i desigualtat. 2.- Model econòmic generador de precarietats. 3.- Reforma Laboral de 2012: Plou [precarietat] sobre banyat. 4.- L’empobriment material i democràtic. 5.- L’enganyifa de l’emprenedoria neoliberal. 6.- Precarietats amb cara de dones, 7.- Pensions i crisi.

I acaba amb una dotzena de gràfics. Que, crec, ajuden a contextualitzar els articles.

No puc més que agrair molt i molt el pròleg de Pere Aguiló. Un text amb uns elogis que sincerament no em meresc. Però supòs que és el que passa quan demanes el favor que et facin un pròleg a un amic. Gràcies, Pere.

2.- Com seguesc pensant que el treball remunerat (assalariat o autònom) segueix sent la menys dolenta de les formes que la humanitat ha inventat per repartir la riquesa que es crea, i com, alhora, crec que la democràcia o té un constant impuls igualitari, o és una altra cosa; em preocupa -i molt- que no es faci una bona avaluació del funcionament de l'anomenat mercat laboral.

El mercat laboral, com explica meravellosament bé Yanis Varufakis, no és un mercat qualsevol. No tot pot estar mercantilitzat!

Cal un recompte de danys en termes de “mercat laboral inclusiu” (UE)

En aquest sentit crec que emfatitzar gairebé únicament en els aspectes quantitatius és propi del model econòmic -i ideològic- que ens volen implantar com a sortida de la crisi: Un model que associa inevitablement creixement econòmic amb decreixement social. Competitivitat per unitat de treball o competitivitat del conjunt de la societat.

Però és que fins i tot per fer anàlisis quantitatives, els instruments convencionals serveixen poc una vegada s'ha produït la transformació del mercat laboral que han provocat les dues últimes reformes laborals (especialment la de 2012) tot en context de model econòmic de “tot turisme” que ho precaritza tot.

• La suma de causes per les quals qualsevol persona en atur pot sortir de les llistes del SOIB és exageradíssima. La d’haver trobat una ocupació és la minoritària. Que el SOIB impulsi que la gent jove se’n vagi a treballar a Alemanya, és un exemple paradigmàtic.

• Tot i ser el menys defectuós dels instruments, les preguntes de l’EPA permet considerar ocupació qualsevol activitat per breu i marginal que resulti. I ara hi ha més subocupació que mai. Quina categoria tindran els voluntaris si es confirma que, amb la nova llei de voluntariat, els voluntaris i voluntàries podran substituir a personal assalariat?

• El fitxer d'afiliacions a la SS mesura tràmits administratius i no ocupacions. Fa uns dies a El Periscopi feina la següent pregunta: ¿Algú es creu que al maig de 2015 només tinguem a les Illes Balears un 3,7% menys de treballadors/as d'alta en la Seguretat que al maig de 2007?

En qualsevol cas, si volem saber si el mercat laboral garanteix uns estendards decents de benestar social, ha de mesurar-se la qualitat de l'ocupació realment existent. O, altrament dit, avaluar, en expressió d'alguns autors/as, l’evolució de les “bones ocupacions”.

Mai com ara es pot parlar tant de “treballadors i treballadores pobres”, “autònoms proletaritzats”, “persones inocupables” “escenaris de creixement sense ocupació”, “empresaris precaris”, del lligam entre la baixa intensitat de l'ocupació (contractacions a temps parcial no desitjat o reestacionalització laboral) amb pobresa laboral, de la relació d’aquesta pobresa laboral i la sostenibilitat del sistema de pensions públiques o amb l’aprofundiment de la discriminació de la dona (Avui mateix els companys i companyes d’UGT ens adverteixen –en una notícia de premsa- que les dones necessiten cotitzar set anys més que els homes per tenir una pensió similar”) En definitiva, en paraules d’Antonio Baylos, cal tornar parlar d’explotació laboral i de forces dels privilegis.

Mai com ara és tan necessari mirar el mercat laboral sense perjudicis: ¿Estem segurs que la precarietat laboral no és la mateixa a algun edifici del PARC BIT que la d’algun edifici de Punta Balena?

Mai com ara és tan necessari investigar qualitativament les conseqüències humanes de la desocupació i d’algunes ocupacions. Si tinguéssim més “històries de vides” de les persones aturades i d’algunes ocupades, tendirem unes xifres menys deshumanitzades i, potser, no ens sobtarien casos com les de les condicions de treball dels tècnics de Movistar. 

Esper i desig que el nou govern sigui sensible a aquesta necessitat.

Jo he estat, durant molts anys, un sindicalista apassionat de la literatura sindical italiana (a Itàlia hi ha una envejable tradició de líders sindicals que han reflexionat més enllà de l'immediat a cada moment històric, i que a més ho han escrit molt bé). En aquesta tradició, sens dubte destaca Bruno Trentin que ens deixà una obra cabdal: “La ciutat del treball”. Ve a ser “La ciutat de Déu” de Sant Agustí, però òbviament amb una altra temàtica i un altre públic.

Trentin escriu a principis dels 2000 –polemitzant amb el nord-americà JEREMI RIFKIN, que a 1996 havia publicat “LA FI DEL TREBALL”- que no estam davant la fi del treball sinó davant el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del treball assalariat [no caure en risc d’exclusió social o de pobresa relativa]. I que la reestructuració empresarial i la precarietat laboral “tendeixen a ser no ja una patologia sinó la fisiologia de l'empresa”.

Ara ja no estic segur que no avancem cap al fi del treball. Si més no, tinc la certesa que la plena ocupació és gairebé una quimera. En qualsevol cas, davant de l’evident “fi de les raons mateixes del treball”, cal cercar propostes alternatives perquè se segueixi repartint la riquesa creada i tothom pugui viure amb dignitat. La Renda Bàsica, com un dret de ciutadania, és clau en aquest debat.

Abans he fet referència a un post scriptum motivat pel canvi polític de maig. Permetin-me que els recordi que Bauzá va començar a legislar amb un DL (el 5/2011) de suposat suport als emprenedors, i a la micro i mitjana empresa. Va ser un intent de despistar al personal de tant d’anunci de retallada. No va servir per res. En la recent campanya electoral Bauzá va fer la proposta d’una ajuda de 426 euros per als autònoms que esgotin l’atur. Però els possibles afectat eren 16! Una cosa és fer quincalla ideològica amb l’emprenedoria, i una altra és saber lo mal de fer que és ser “Perceptors de la prestació per Cessament d'Activitat de Treballadors Autònoms”. Ha mancat molt rigor i tanta sensibilitat envers als perfils emergents de les noves precarietats laborals i socials...

La qüestió és que he titulat “Uns governs decents que apostin pel Treball Decent” aquestes darreres línies de la introducció.

Si em demanen  perquè lis diré que a molts ens desespera la possibilitat que El Roto tingui raó en aquella vinyeta en la qual el personatge diu:

“Yo tuve que trabajar porque era pobre,mi hijo es pobre a pesar de trabajar”

Però, alhora, i amb molta més intensitat desitgem ser governats per persones que tinguin present a l’enyorat Eduardo Galeano quan afirma que “Ojalá seamos dignos de tu desesperada esperanza”.

Moltes gràcies i, si és el cas, bona lectura.

La foto és de l’amic Miquel Morey

L’ocupació en mutació

Amb el títol de "L'ocupació mundial en plena mutació: Balears no és una excepció" acabam de publicar el número 19 de Panorama sociolaboral Gadeso que, entre molts d'altres, inclou la lectura comentada del darrer informe de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Ha resultat molt enriquidor analitzar un bon nombre d'informes sobre el mercat laboral espanyol i, particularment, del de Balears, elaborats per institucions públiques, interlocutors socials i econòmics i empreses privades, i fer-ho a la llum de les consideracions generals del mencionat document, "Perspectives socials i de l'ocupació en el món 2015" de l'OIT. No debades, l'Agencia de l'ONU pels assumptes del treball i l'ocupació ha titulat el seu informe d'enguany "L'ocupació en plena mutació", advertint que, a la falta generalitzada d'ocupacions, se sumen els nous reptes derivats de la transformació radical que està experimentant l'ocupació.

Curt i ras s'adverteix que el model estàndard d'ocupació treballadors i treballadores que perceben un sou o un salari per una ocupació a compte d'ocupadors, amb un treball estable i a temps complet és cada vegada menys predominant en les economies avançades. Aquesta és la realitat de Balears amb un mercat laboral que, una vegada i una altra, respon amb més precarietat laboral a qualsevol símptoma de recuperació econòmica, encara que aquesta recuperació tingui poc a veure amb una hipotètica superació de la crisi.

Allò que caracteritza l'actual fase de crisi en el mercat laboral illenc són els fenòmens emergents de les noves precarietats. L'opció per la precarització laboral i la devaluació salarial com a via per a millorar la competitivitat del model de creixent insular té uns efectes molts contundents: extensió com mai de la pobresa laboral (cada pic hi ha més gent que, tot i treballar en algun període de l'any, no deixa d'estar en risc de pobresa i/o exclusió social) i augment de les desigualtats. Per cert, a l'hora d'avaluar el tarannà del funcionament del mercat laboral cal introduir variables com ara el coeficient de Gini que, com se sap, és un índex de desigualtat que pren el valor 0 en cas d'equitat perfecta i el valor 100 en cas de desigualtat perfecta i que a Balears ha passat del 33,8 de 2013, al 34,9 de 2014.

A parer meu, i en funció del gruix d'informes analitzats en el darrer Panorama sociolaboral Gadeso (disponible a aquí), potser es pot parlar d'alguna millora macroeconòmica en el cicle econòmic, però no de superació de la crisi. Ni molt manco s'han acabat els efectes de caràcter sistèmic de l'actual crisi, que estan significant una profunda mutació d'estructures econòmiques, polítiques, socials i laborals. Crec que una de les qüestions que està mutant és l'objectiu de la plena ocupació, sustentada sobre una majoria de gent treballant a jornada completa, tot l'any, per compte aliena i garantint que cada llar tingui, al manco, un membre sustentador per a assegurar una quantitat de renda que permeti un nivell de consum i cohesió social a les famílies en una societat decent.

Record que a principis dels anys 2000 Bruno Trentin important sindicalista i home de gran coherència de l'esquerra italiana escrivia que no estam davant la fi del treball sinó davant el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del treball assalariat. En aquestes estam, però és una situació que es pot esmerçar. En el número 19 de Panorama sociolaboral Gadeso és fan alguns suggeriments que, si més no, haurien de servir per a un gran debat polític i social sobre la qualitat del treball remunerat i la qualitat de la cohesió social d'una societat democràtica com la de Balears.

Publicat originalment  a Dario de Mallorca (04.07.2015)

(Foto: The frugal meal. Picaso)

Precarietat estiuenca i atur de llarga durada: Grans problemes, nou govern

Acabar el mes de juny amb 55.508 persones apuntades en la llista d'atur registrat no sembla un símptoma de bona salut de l'economia de les Illes Balears. El fet que, d'aquestes persones, el 40,4% (22.438 en termes absoluts) siguin aturades de llarga durada diu molt poc de l'eficàcia de l' acció del governamental (estatal i autonòmica) en matèria de Polítiques Actives d'Ocupació (PAO). Val dir que aquest col·lectiu d'aturats i aturades són persones que fa més d'un any que estan inscrites com aturades en els registres del SOIB sense que, en aquest període, hagin tingut ni una ocupació, per precària que sigui. Ni un contracte de, posem per cas, una hora durant més d'un any! Però allò que consider més preocupant és que aquesta gent ha rebut zero ofertes del SOIB perquè participin en algun programa de PAO (ni un curs, ni un itinerari d'orientació… res de res!). Això és, humanament i políticament el més preocupant.

Dit això, es pot analitzar si la baixada interanual d'atur registrat (11,30%) és conseqüència de la creació de llocs de treball formals, o està més associat a l' “atur desanimat” i a l'esgotament de les prestacions de desocupació. En qualsevol cas, prenguin en consideració que, en el primer trimestre de l'any (darrera dada disponible de l'EPA) només el 36,3% de les baixes en el registre d'atur havien estat causades per una col·locació, mentre el 63,1% s'explica per una no renovació de la demanda d'ocupació motivada per altres causes.

D'altra banda, s'ha de dir que la contractació segueix sent molt majoritàriament temporal (des de principis d'any el 88,87% del total de contractes registrats són temporals), una temporalitat cada vegada més extrema (el 50,5% dels contractes temporals registrats al juny són d'una durada inferior als 90 dies). A més a més, la contractació que es realitza ens indica que el fenomen emergent de pobresa laboral és imparable: En juny 2015, del total (fixos, fixos discontinus i temporals) de contractes registrats, el 35% són a temps parcial!

Una altra dada sempre discutible: La mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social (491.358 al juny) ha crescut un 4,99% en relació al mes de juny de l'any anterior. Una bona dada? Depèn de quin tipus d'afiliacions. Si resulta que hi ha més afiliacions de pocs dies i/o de poques hores, resultarà que hi ha menys hores ocupades formalment. Els don una dada, en forma de pregunta, per a que s'entengui millor el que vull dir: ¿És creïble que al juny de 2007 –quan no hi havia crisi laboral i el boom immobiliari estava en ple apogeu- hi hagués només 10.494 persones afiliades a la Seguretat Social més que el mes de juny de 2015? Doncs això és el que diu el registre que es publica cada mes. L'explicació és que en 2007 els contractes eren de major durada (hi havia molts contractes d'obra i servei) i els de jornada reduïda eren marginals, per la qual cosa la dada mitjana era bastant real. Ara és tot el contrari, i la dada mitjana queda completament distorsionada. La poca ocupació neta que pugui haver-se creat és de pèssima qualitat.

En resum, la precarietat i l'atur de llarga durada són els dos grans problemes sociolaborals amb què s'inicia l'estiu illenc de 2015. El nou govern tindrà una ingent labor per millorar aquesta situació de, en paraules de la catedràtica de Dret del Treball i Seguretat Social de la Complutense de Madrid, María Emilia Casas, gravetat extrema que suposa el seu desplaçament cap a l'exclusió social.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com  (03-07-2015)

Una altra manera de fer turisme

Tingueu per segur que hi ha alternatives per viure d’una altra manera. No és fàcil, però sí que és possible cobrir moltes necessitats de la vida quotidiana al marge del “tot mercat”. Des de serveis financers i/o d’assegurances, passant per la compra i subministrament d’energia, fins a l’adquisició de béns i serveis de consum, queviures, productes culturals i un llarg etcètera, es poden aconseguir en l’àmbit de l’Economia Social i Solidaria. Podem contractar amb cooperatives, comprar a botigues de Comerç Just, estalviar, posem pel cas, amb la Llibreta d’Estalvi Ètic de Caixa de Pollença-Colonya o gaudir -i fer-ne part com a soci- de mitjans de comunicació associatius, com ara, Ona Mediterrània. Podem fer infinitat de coses al marge del IBEX 35 i d’altres societats mercantils capitalistes. Sí que es pot fer amb empreses i entitats que no tenen el model d’empresa neoliberal.

Ara que s’atraquen les dates de vacances estiuenques, convé tenir present que també hi ha altres maneres de fer turisme al marge d’empreses de turisme de masses convencionals. Us en suggeresc dues formes de fer turisme alternatiu. La primera és la de fer "turisme quilòmetre zero", és a dir, fer vacances a casa. Segur que hi ha coses i indrets per gaudir, fins i tot, anant a peu. Si compartiu la meva fòbia a la massiva turistització de Mallorca en els mesos d’estiu, i teniu la necessitat i possibilitat de partir fora, vet aquí la segona surgència: Planifiqueu un viatge amb, entre d’altres, les següents opcions: Aliança Europea per un Turisme Responsable (www.earth-net.eu), Turisme i Desenvolupament Local (www.decaba.com), European route of cooperative culture (www.cooproute.coop), Confederació de Cooperatives de Treball Associat (www.coceta.coop), Turisme responsable (www.turismo-responsable.com), Tourisme Responsable et Solidaire Mediterraneé (www.aremdt.org) Turisme rural comunitari de Costa Rica (www.turismoruralcr.com), Turismo Responsable (www.turismoresponsable.es). ECOTUR (www.ecotur.es) Rutas Pangea (www.rutaspangea.com). Ah!, no oblidin l’oportunitat de viatjar fent intercanvi d’allotjament (www.homeexchange.com).

Recordin que, com ens va explicar André Gorz, el “tot mercat” o el ”tot mercaderia” com a forma exclusiva de relació social esdevé en totalitarisme del mercat, i d'aquesta manera es desemmascara el seu sentit polític com a estratègia de dominació Au idò: Alliberau-vos i feu turisme amb empreses i organitzacions de l’economia social i solidaria!

Publicat originalment a dBalears  (29-06-2015)