Publicat originalment a Diario de Mallorca (22-11-2021)
I. Aquest mes de novembre,
concretament el dia 22, es compleixen noranta anys de la publicació a la "Gaceta
de Madrid" –el
BOE de l'època- d'una llei en la qual es disposava: "El
trabajador tendrá derecho a un permiso ininterrumpido de siete días, al menos
si su contrato de trabajo ha durado un año. El patrono, de acuerdo con el
obrero, determinará la fecha en la que este haya de comenzar la vacación. El
disfrute de está no supone descuento del salario que cobre el trabajador. La
parte del salario en especie será pagada como de ordinario, o debidamente
compensada". El
govern de la Segona República, presidit per Manuel Azaña, estenia així el dret
a totes les persones assalariades a vacances pagades, un dret que en una llei
de 1918 s'havia establert únicament pel funcionariat. Estem, doncs, de
celebració del noranta aniversari de la conquesta d'un dret social de
grandíssima importància que avui dia està constitucionalitzat. Una celebració
que, en aquesta època –prepandèmica i postpandèmica- d'onada de fons i de
llarga durada de retallades socials, no hauríem de negligir.
II. La reivindicació de vacances
pagades era una de les demandes més preuades pel moviment obrer de les primeres
dècades del segle passat. Marx havia teoritzat bastant abans sobre la
necessitat d'espais temporals en els quals alliberar-se de la tirania existent
durant el temps de treball assalariat. En el capítol de El Capital (1867) sobre
jornada laboral, després d'una esgarrifosa descripció de les interminables
jornades a les fàbriques angleses, valora el que aquestes jornades laborals (en
les quals pensar en vacances pagades era una quimera) li roben a la vida (allò
que en l'argot econòmic se sol definir com a "cost d'oportunitat
vital"). El que se'ls roba als obrers –escriu Marx- és "temps per a
educació, pel desenvolupament intel·lectual, pel compliment de les funcions
socials, per a les relacions socials, pel lliure joc de les forces físiques i
espirituals de la vida, fins i tot per a santificar el diumenge, encara que
sigui al país dels beats del precepte dominical". D'aquí ve, a parer meu,
la importància de la reducció de la jornada laboral i les vacances pagades en
la taula reivindicativa del sindicalisme de finals del segle XIX i principis
del XX.
III. Aquesta conquesta, rubricada en
forma de llei pel llavors ministre de Treball, Francisco Largo Caballero, cal
inserir-la en la dinàmica en, si em permeten l'analogia, el rastre que deixava
el fantasma que recorria Europa conquerint drets socials. Per exemple, les que
passen per ser les primeres vacances pagades – dues setmanes a l'any- de la
història van ser fruit, després d'un llarg i festiu moviment vaguista (les
"vagues alegres", per desenvolupar-se en un ambient festiu de música
i ball a les fàbriques i tallers), dels "Acords Matignon" del 7 de
juny de 1936 entre el Govern francès del Front Popular de Léon Blum i els
sindicats. Poc temps després, a Gran Bretanya una llei de 1938 va establir la
setmana de vacances anuals pagades, i així en gran part del continent europeu.
Ras i curt: Arreu les vacances pagades són una conquesta de les classes
subalternes, i no un regal graciosament atorgat per ningú.
IV. En el cas espanyol el dret a
gaudir de vacances amb salari ha tingut una evolució complexa des d'aquella
llei de 1931. Entre altres coses perquè la Segona República no va tenir temps
d'ampliar i millorar el dret que va instaurar. Durant la llarga dictadura
franquista poc es va millorar, fins que arribà el període del tardofranquisme,
i la primera conflictivitat social d'envergadura molt lligada al naixement i
desenvolupament de les Comissions Obreres. Els convenis col·lectius i les
Ordenances Laborals van ser els marcs de prolongació minsa, i de forma desigual
del temps de vacances, fins a arribar a 1976 en què la Llei de Relacions
Laborals va establir un mínim de 21 dies per a tots els assalariats. Després,
ja en l'etapa democràtica, va arribar l'Estatut dels Treballadors de 1980, que
va ampliar una mica més el període mínim de descans en 23 dies naturals, fins a
la seva reforma de 1983 que va elevar aquest mínim legal de vacances pagades a
30 dies.
V. En aquests 90 anys, el dret a
vacances ha acompanyat a diversos processos socials d'envergadura global i
local, com ara: 1. Sense el dret conquistat pel moviment obrer de vacances
pagades, no hauria existit l'esponerós desenvolupament de la "indústria de
les vacances", és a dir, del turisme de masses. 2. L'hegemonia de la visió
econòmica ortodoxa ha aconseguit que desaparegui qualsevol referència no mercantilitzada
en les anàlisis del treball remunerat. El productivisme i el competitivisme no
entenen d'espais de satisfacció vital en les vides laborals de les persones
convertides en "capital humà". En aquest sentit, les vacances són
comptabilitzades com un cost, i, conseqüentment, en economia laboral s'imposa
el patró de cost salarial per hora realment treballada. 3. El dret a vacances
ha sofert el mateix procés de precarització que les altres institucions
laborals. En l'època de, en paraules de Zygmunt Bauman, "gairebé
ocupacions", el que és realment existent és un "gairebé dret a
vacances mal pagades" que explica que un 34,4% i un 31,7%, respectivament,
de la població espanyola i de les Illes Balears no pugui permetre's anar-se'n
de vacances almenys una setmana a l'any.
VI. En qualsevol cas, aquest noranta
aniversari de la conquesta de les vacances pagades hauria de servir per a
reflexionar sobre la importància de conjuminar activitat econòmica amb
ampliació de drets socials i de ciutadania no precaris. Avui la disputa entre,
aquí cit a Donatella Della Porta, "política progressiva i regressiva"
està en posar la vida de tothom al centre de tot, o, per contra, posar-hi la
incertesa i la por de les majories socials al futur.
