PACTE PER L'OCUPACIÓ I LA COHESIÓ SOCIAL?

Un dels documents més interessants que he llegit en aquesta etapa pre-electoral és el document conjunt UGT i CCOO de propostes de política econòmica que segons els sindicats s’hauria d’articular entorn a un pacte que recuperés la centralitat de l'ocupació. És un document amb bones propostes i assenyades diagnosis. A tall d'exemple diuen que: “El tejido productivo español está construido sobre unas bases tecnológicas, de innovación y formación muy débiles, que lo abocan reiteradamente a una estrategia de competitividad de reducción de costes salariales. Y ello se ha logrado y se sigue logrando empresarialmente con elementos de desregulación (autónomos), de externalización de riesgos (subcontratas, Empresas de Trabajo Temporal y empresas de servicios integrales) o de elevada flexibilidad externa (contratación temporal o despido automático). Se trata de un modelo de relaciones laborales que es coherente con un tejido productivo en el que la valoración del capital humano ha sido lisa y llanamente sustituida por la dura y antañona concepción del trabajo como una mercancía que es preciso obtener y de la que conviene desprenderse a los costes más bajos posibles.” (pag. 9)

El problema no és del text, sinó del context: Si es confirma la majoria del PP que les enquestes albiren, la situació serà de confrontació pura i dura. Les propostes de pacte resultaran extemporànies i , el que és pitjor, deslegitimadores del moviment sindical. El que caldrà, al meu parer, serà bastir una bona plataforma per resistir, resistir i resistir. Organitzar-se més i millor per ser més, amb lluites grans i petites, amb victòries i derrotes parcials... Excepte, és clar, que no guanyin els...¿?

L’INFORME DE ZP

La setmana passada es presentà l’Informe Económico del Presidente del Gobierno i va causar més rebombori pel discurs del president que no pel contingut de l’esmentat informe. No hi manquen motius per l’anàlisi i els comentaris sobre el que es diu en el centenar de pàgines del document presentat.
A tall d’exemple, el capítol tercer es dedica a una interessantíssima anàlisi de les Polítiques Actives d’Ocupació i es posen negre damunt blanc informacions tan rellevants com les següents:
1.- Les projeccions 2010-2020 de la distribució sectorial de l’ocupació indiquen una previsió de descens important del pes de l'ocupació en el sector primari, en el de manufactura i, sobretot, en la construcció i, per contra, l'ocupació creixerà de forma significativa en el sector dels serveis de distribució, transport i comunicacions i, en menor mesura, en la resta de serveis.
2.-Tot indica que l’any 2020 les ocupacions requeriran un major nivell de qualificació. A Espanya un 72% de les ocupacions (85% a la UE-27) necessitaran treballadors de qualificació mitjana alta.
3.- Espanya gasta en PAO un percentatge del seu PIB semblant a la mitjana de la UE-27, però només una mica més de la meitat de la despesa dedicada per països de referència com ara Dinamarca o Holanda. En 2009, la despesa destinada a polítiques actives en els Pressupostos Generals de l’Estat va representar el 0,72% del PIB. Però si la comparació es fa en relació amb el nombre d'aturats, es comprovarà que, fins i tot en moments de baixa taxa de desocupació, Espanya destinava menys recursos per persona aturada a aquestes polítiques. Òbviament, amb la crisi d’ocupació aquesta relació de despesa en PAO per persona aturada ha empitjorat significativament.
4. L’Estat espanyol és el que menor proporció de despesa destina a orientació professional. Es prioritza la despesa a la creació d'empreses (s’hi dedica un 38% del total, només per darrere d'Itàlia), a la creació directa d'ocupació (amb un 27% del total, només per darrere de França) i es destina el 18% dels recursos a programes combinats d'experiència professional i formació d'aturats. Curiosament, aquets programes són poc habituals en l’àmbit europeu mentre que els d’Orientació Professional tenen un gran predicament i eficàcia provada a Europa, i en el cas d’Espanya és l’actuació que té una millor relació cost-eficàcia.
Podria seguir amb dades i reflexions molt interessants, però al meu parer el que més sorprèn és la següent afirmació literal: “En España, los programas de empleo llevan mucho tiempo siendo ejecutados sin haber sido sometidos a una evaluación en profundidad, que resulta especialmente relevante a la hora de plantear una posible reforma” (pàgina 81). Poca broma amb aquesta manca d’avaluació: Estem parlant de pressupostos de 7.597 milions d’euros l’any passat i de 7.783 per a l’any 2011