Final de cicle

 La Fundació Gadeso publicà el maig de 2011 el número 1 de Temes socioeconòmics sota el títol "Pensions públiques: millorar la informació estadística per defensar-les millor" Disponible aquí). Des de llavors ens hem entestat a reivindicar més i millor informació estadística, i, la disponible, hem procurat analitzar-la i presentar-la a l'opinió publica sempre tenint en compte que darrere les xifres hi ha homes i dones. Hem intentat fugir de tecnicismes deshumanitzats, i empatitzar amb les persones, perquè "el pensament 'economicista' que hem promogut durant trenta anys no és intrínsec als humans. Hi havia una vegada en què vivíem les nostres vides d'una manera diferent" (Tony Judt).

Per tancar el cicle, acabam de publicar el número 73 de Temes socioeconòmics (disponible aquí)  amb el títol "Les pensions a les Illes Balears (2009-2015)" en el qual fem una aproximació a l'evolució dels principals trets de les pensions a Balears en els darrers set anys. L'assumpte és dels més rellevants dels que hem tractat a les publicacions socioeconòmiques de la Fundació Gadeso, ja que cal tenir en compte que, en el període 2009-2015, el nombre de persones beneficiàries de pensions públiques (més de cent vuitanta-dos mil l'any passat) ha augmentat gairebé en un 11%, és a dir, entre el 15% i 16,5% del total de la població resident a Balears és pensionista de la Seguretat Social. Una dada prou important si es pren en consideració que, en el període de crisi, moltes i molts pensionistes han esdevingut en sustentadores principals en moltes llars, o s'han convertit en un importantíssim matalàs per a no agreujar el procés d'empobriment de les llars colpejades per la greu crisi, l'atur, i les polítiques de retallades dels altres serveis socials bàsics.

Més enllà d'això, les informacions més rellevants que trobareu a aquest darrer Temes socioeconòmics són: a) Les pensions de jubilació representen el 61% del conjunt de la cistella de pensions, i les de viudetat el 25%. b) Entre 2009 i 2015, el valor mitjà de la cistella de les pensions públiques ha augmentat un 19,3%. c) El valor mitjà del conjunt de pensions públiques segueix sent a Balears inferior al de la mitjana estatal, amb una diferència entre el -9,3% i el -7,9% pel període analitzat. d) En el període 2009-2015 s'han incorporat al sistema de pensions públiques un total de 78.288 persones perceptores de les diverses pensions, amb un augment del seu valor mitjà d'un 17%. Les noves pensions tenen un valor entorn d'un 20% més que la mitjana del total de la cistella de pensions. e) El nombre de pensionistes per jubilació ha augmentat en els darrers set anys un 16,6% (16.194 persones en termes absoluts). f) En el septenni 2009-2015, la quantia de les pensions de jubilació illenques en vigor han augmentat en 165,17 euros, és a dir, un 21,2%. El valor mitjà de les pensions per jubilació a Balears segueix sent inferior al de la mitjana estatal amb un diferencial que passa del -9,6% en 2009 al -8,3% en 2015. g) La quantia de les pensions per jubilació noves s'ha incrementat un 14% en el septenni 2009-2015 i tenen un valor superior al conjunt de les que estan en vigor d'entre un 26% i un 33,8%. h) En el període 2009-2014 el nombre total de pensionistes contribuents a l'Agencia Tributària s'ha incrementat un 4%. i) En aquest sexenni, la quantia mitjana de les pensions declarades a hisenda ha augmentat un 17,3%. j) Les dones són majoria entre la població pensionista, però tenen unes pensions més baixes. La bretxa de gènere en el cas de les pensions oscil·la entre el 26,5% i el 27,7% en el període 2009-2014.

Pel que fa a les conclusions destacaria, per una banda, que en el període 2009-2015 les pensions illenques han seguit millorant la seva quantia, car el sistema púbic de pensions és l'àmbit de l'Estat del benestar que manco retallades ha sofert. No obstant això, el ritme de millora s'ha moderat força, i el més versemblant és que en el futur immediat especialment a partir de 2019 quan entri en vigor la part substancial de l'última reforma de les pensions s'entri, per primera vegada en la història, en un escenari de descens del valor de les noves pensions. Per una altra banda, també és ressenyable que, ara mateix, la preocupació principal envers el sistema de pensions públiques hauria de focalitzar-se en la pèrdua de recaptació de cotitzacions socials, i en la sagnia a la "guardiola de les pensions" que l'extensió i l'agreujament de la precarietat i la pobresa laboral estan provocant.

Val a dir que, uns mesos abans d'aquell primer Temes Socioeconòmics, el desembre de 2010, havíem engegat la publicació Panorama sociolaboral que ha completat la capçalera amb la següent declaració de principis: "Una visió crítica de els anàlisis del mercat laboral balear". Idò des d'aquesta mirada critica i compromesa amb una societat menys desigual, a ambdues publicacions hem analitzat des del procés de transformació del nostre mercat laboral amb la pèrdua del seu, gairebé segur, efecte inclusió, la importància quantitativa i qualitativa de l'economia social i solidaria, o l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, fins a la dinàmica d'empobriment de bona part de la població illenca, el creixement de les desigualtats, o la situació de les pensions.

Ara, que tanquem aquest cicle, em plau acabar compartint dues coses. La primera, el neguit de no haver pogut investigar a base d'històries de vida de les víctimes illenques de la crisi, en la línia del recent llibre d'Enric Sanchis Los parados. Cómo viven, qué piensan, por qué no protestan (2006, PUV). I, la segona, el desig que Panorama sociolaboral i Temes socioeconòmics hagin ajudat modestament a una comprensió dels efectes humans de la crisi. Com editor d'ambdues publicacions, sempre he tingut present que els viatges molt sovint no són només a on vas, sinó per on passes i que n'aprens. Amb l'aprenentatge d'aquests anys, en els quals hem passat de la inestabilitat a la pobresa laboral, el viatge l'Ítaca, si voleu segueix sent el d'aconseguir una societat que garanteixi la dignitat humana en el lloc de treball i, en tot cas, un grau de cohesió social que asseguri de debò el dret material d'existència dignament a tothom. I per això s'ha d'analitzar amb rigor el que passa, perquè, en paraules J. Stigliz, "el que mesurem afecta a les decisions que prenem".

Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-V-2016)

El model de pobresa laboral

Fa unes setmanes es va celebrar a Barcelona una jornada d'estudi i debat sobre "Treballadors pobres, l'exclusió social dins del mercat laboral", organitzada per Càritas, la Universitat Ramon Llull i la fundació Pere Tarrés. En el marc d'aquesta jornada, Xavier Orteu que, entre altres coses, és director d'Insercoop, una prestigiosa societat cooperativa d'iniciativa social dedicada a la gestió integral de dispositius d'inserció professional, i membre del Grup de Recerca en Educació Social (GRES), va deixar dita una frase que podria resumir el contingut de la jornada: "La feina ha passat de ser un espai de drets a un espai de vulnerabilitat". És una molt precisa i brillant forma de resumir el que, d'ençà de fa alguns anys, des de la Fundació Gadeso hem advertit a les nostres publicacions Panorama Sociolaboral i Temes Socioeconòmics que, com sempre, estan disponibles a www.gadeso.org.

Aquesta transformació del mercat laboral, de la que parla Orteu, és clau per a entendre si els símptomes de millora econòmica (no se sap massa bé si conjunturals, o ja estructurals) ens permeten albirar una sortida de la crisi amb reversió del model de pobresa laboral(Reforma Laboral de 2012, entre altres mesures de polítiques austericistes), i que la inserció laboral torni a ser, en general, sinònim d'inserció social. Cada vegada està més clar que les anàlisis de la situació laboral illenca han d'incorporar, com factor prioritari, aquest vessant associat a la precarietat laboral, diguem-li, extrema, alhora, es constata que no basta avaluar quantitativament l'atur, l'ocupació, o les contractacions. Com el model de pobresa laboral és un model polièdric de societat, per copsar si aquesta avança, es manté o recula, cal fer anàlisis de les seves diferents cares. En aquest sentit, a les darreres setmanes a la Fundació Gadeso hem publicat dos números, el 71 i 72, de Temes Socioeconòmics.

El primer fa referència a l'evolució de l'ocupació en el sector públic a les Illes Balears, a partir de les dades de l'EPA. Hi ha dues informacions que em semblen especialment rellevants: Per una banda en el període 2010-2015 l'ocupació pública (població assalariada) ha descendit un 11,5%; i, per una altra banda, el percentatge de població assalariada en el sector públic illenc representaen 2015 un 15,8% del total de població assalariada, registrant una caiguda d’un 2,5% en relació al percentatge de 2010. Val a dir que, segons el Boletín Estadístico del personal al Servicio de las Administraciones Públicas (juliol 2015), del total d'efectius laborals del conjunt de les administracions, a les Illes Balears, un 21% es dediquen a la docència no universitària i un 25% a les institucions sanitàries. És, idò, versemblant pensar que l'ocupació pública s'ha encongit especialment en aquests sectors nuclears de l'Estat del Benestar.

El segon d'aquests Temes Socioeconòmics du l'explícit títol de "Persones estrangeres: 46% menys de salari", i les principals conclusions són que, amb dades de l'Agencia Tributària, en el període 2009-2014, la pèrdua salarial és d'un -4,95% entre les persones assalariades de nacionalitat espanyola, i d'un -4,43% entre les de nacionalitat estrangera i, el que ésmés important, durant els anys de crisi no s'ha modificat la gran diferència salarial (46%) entre ambdós col·lectius, la qual cosa ens pot estar indicant que les persones estrangeres, sense descartar casos directes de discriminació salarial, ocupen les categories laborals pitjor retribuïdes, són majoria en sectors especialment precaris (el dels treballs de serveis domèstics n'és un clar exemple), i tenen un pes molt important en el mercat laboral informal.

La disminució de l'ocupació publica, associada al deteriorament dels serveis públics bàsics, les retallades salarials i de capacitat adquisitiva de les persones assalariades, i el manteniment de les desigualtats són aspectes del polièdric model de pobresa laboral, en el qual tenir un treball ja no és la frontera de l'exclusió.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (10-V-2016)

Dones: Ocupacions més precàries i més mal pagades

Un altre any, la Fundació Gadeso, coincidint amb el dia internacional de la dona, ha publicat un nou número de Temes socioeconòmics (disponible aquí) en el que analitzam els trets més rellevants de la situació de les dones en el mercat laboral de Balears, a partir de les dades mitjanes disponibles de dues estadístiques claus: l'estadística del mercat de treball i pensions en les fonts tributàries, i l'Enquesta de Població Activa (EPA).

La situació és, en poques paraules, la següent: la bretxa salarial és, segons dades de l'Agència Tributària, d'un 17,9% en 2014. L'any 2015, el 79,7% de la població inactiva per motiu de dedicació a les tasques de la llar era femenina. En el període 2011-2015, la taxa d'activitat masculina baixà en un 0,64%, mentre que la femenina augmentà en un 1,30%. Entre la població activa, el gap formatiu és favorable a les dones. La taxa d'ocupació masculina augmenta menys que la femenina (3,05% i 3,46%, respectivament). En el període analitzat, el percentatge de dones ocupades com a directives o gerents és només un 33% del total. En 2015, en relació a 2011, la població assalariada femenina augmenta un 7,8%, mentre que la masculina ho fa en un 6,4%. En el període 2011-2015, la població aturada femenina ha estat sempre inferior a la masculina, i ha descendit en un 14%, mentre que la masculina ho ha fet en un 21%. El percentatge d'atur femení de llarga durada (més d'un any) és l'any 2015 d'un 28,6%, mentre que el masculí és d'un 27,3%. L'any 2015, de cada deu persones ocupades en la categoria de "treballador/a independent/e" o "empresari/a sense assalariats", sis varen ser dones. En el període 2011-2015 la temporalitat creix en el cas dels homes un +2,9%, i baixa un -3,7% pel que fa a les dones. No obstant això, la temporalitat extrema (contractes inferiors a un any) de les dones augmentà en un 5,7% en el quinquenni i, en aquest mateix període, la parcialitat laboral dels homes ha crescut un 19,4%, mentre que la de les dones ho ha fet en un 29,9%.

Més enllà de les dades concretes, em sembla imprescindible anotar tres tendències que es detecten arreu d'Espanya i, en particular, a Balears. La primera és que, en els darrers anys, s'ha produït una millora quantitativa de l'ocupació de les dones en relació a la dels homes, però s'agreujat la precarietat de l'ocupació, en general, i de la de les dones, en particular. En alguns casos (entre d'altres, bretxa salarial, atur de llarga durada, o precarietats laborals) es detecten, contràriament del que reclama l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el seu informe "Perspectivas sociales y del empleo en el mundo. Tendencias 2016", processos de "igualació a la baixa". És a dir, en alguns aspectes del mercat laboral, les dones i els homes són manco desiguals perquè els estàndards de qualitat de l'ocupació estan sota mínims. La segona és que la major presència de parcialitat entre les dones assalariades (ocupacions a temps parcials, majoritàriament no desitjades), i una temporalitat més intensa (contractes de molt curta durada) són indicatives d'una posició desigual i discriminatòria de les dones en un mercat laboral caracteritzat per una situació de precarietat estructural. Val a dir que, i aquesta és la tercera tendència de les que volia fer esment, aquesta situació agreuja severament l'empobriment de moltes famílies perquè, en els anys de crisi, moltes dones han substituït als homes com a sustentadores principals de les llars.

Tot, plegat aconsella transitar de les polítiques d'austericidi a unes que, en el marc de la recuperació de la garantia d'inclusió social del treball remunerat, recuperin la centralitat de les dones en les polítiques d'ocupació. Aquest necessari canvi de política no és ni un caprici, ni un entestament ideològic. És una exigència democràtica perquè, tal com ens indiquen molts autors i autores, la participació en el món del treball assalariat és, encara ara, el salconduit que permet obtenir drets socials i econòmics (la possibilitat de cobrar una pensió, o una prestació per desocupació, d'accedir a un crèdit, etc.). Per tant, cal situar qualsevol desigualtat de les dones en el mercat laboral com una discriminació present en l'obtenció de recursos econòmics i estatus social i, alhora, com una discriminació en diferit en l'accés als drets socials i de ciutadania. En aquest sentit em permetran que, en aquest 8 de març, suggereixi un desenvolupament amb perspectiva de gènere del recentment re inaugurat diàleg social autonòmic.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (08/03/2016) 

Austeritat desigualitària

Un any més, a la Fundació Gadeso hem dedicat un número de la revista digital Temes socioeconòmics (disponible aquí) a presentar i analitzar les dades acumulades de l'any passat -i la seva evolució en el període 2008-2015- relatives a les prestacions de la Seguretat Social per maternitat i paternitat i a les excedències per a la cura de fills i filles, i familiars. Val a dir que el tema és rellevant, entre altres coses, perquè aquestes prestacions són actualment gairebé les úniques polítiques públiques que s'apliquen per a promoure la conciliació entre els treballs de cura i els laborals i/o professionals.

Les dades ens mostren una persistent feminització de la responsabilitat de les tasques de cura en les llars. Concretament, a Balears, en el període 2008-2015 les prestacions per maternitat han baixat un 23,3%; la participació dels pares en els permisos per maternitat en cap cas arriba al 2%; des de l' entrada en vigor del permís per paternitat, tres de cada deu pares no en fan ús, i el nombre de pares que han gaudit d'aquest permís ha descendit en 2015 un 18,9% en relació a 2008; i la feminització de la cura de familiars és total, car, en el període analitzat (2008-2015), la proporció de dones sol·licitants d'excedències per cura de familiars no ha baixat del 89%.

Vistes les dades anteriors, ens ha semblat pertinent, per una banda, insistir en el suport a les reivindicacions de la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiMA), i, per una altra banda, suggerir que, socialment i institucionalment, s'impulsin iniciatives tendents a la racionalització horària i a una organització del temps més eficient i pensada amb criteris de gènere que facin possible l'adaptació i la conciliació de la vida personal, familiar i professional i, alhora, una millor optimització del temps de treball. Finalment, però no menys important, sembla necessari que les administracions públiques facin una tasca de sensibilització de la població en general, i de la masculina en particular, perquè s'impliqui en igualtat en la dedicació a les tasques de cures a les llars.

Però, com aquesta manca de corresponsabilitat en les tasques de cura vitals al llarg de tot el nostre cicle vital (en la infantesa i en la vellesa, però també quan estem malalts o passem per problemes de qualsevol índole) és gairebé tan antiga com el patriarcat, hom podia pensar que ja està bé com està. Idò no. Tot el contrari. En els nuls avanços en la igualtat en aquests treballs de cura d'ençà de 2010 hi tenen molt a veure les polítiques d'austeritat per als no rics imposades per una Unió Europea reconvertida en una mena d'Unió Bancària. Les retallades, com la no aplicació del permís de paternitat de quatre setmanes inclòs en la llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva entre dones i homes i la llei 9/2009 d'ampliació del permís de paternitat, són el trist balanç d'aquests últims anys en aquest àmbit.

Al número 67 de Temes socioeconòmics Gadeso, a més de dades, anàlisis, suggeriments, i propostes, hi incorporam una informació que, a parer meu, és cabdal: l'assumpte dels permisos per maternitat i paternitat sembla tenir algun protagonisme en la discussió política espanyola d'ara mateix. Resulta que les quatre principals formacions polítiques l'inclouen en els documents han fet públics per a negociar una eventual investidura presidencial i la formació d'un nou govern espanyol. El PP proposa "favorecer la conciliación de la vida laboral y familiar, alcanzando un acuerdo en materia de permisos por paternidad, excedencias por cuidado de hijos o incentivos a la contratación de las mujeres que se reincorporan al mercado laboral tras la maternidad"; el PSOE advoca per "poner en marcha de forma inmediata el permiso de paternidad de cuatro semanas incluido en la ley orgánica 3/2007 para la igualdad efectiva entre mujeres y hombres y la ley 9/2009 de ampliación del permiso de paternidad y establecer un calendario gradual para la ampliación del permiso de paternidad hasta que ambos permisos sean iguales e intransferibles"; la proposta de Podemos-En comú podem-En marea és de "reforma del sistema de permisos por nacimiento o adopción, para lo cual se establecerá un calendario de aumento del actual permiso de paternidad hasta igualarlo con el de maternidad. Para garantizar la igualdad efectiva de derechos, el permiso será igual para cada persona progenitora; intransferible, como todos los demás derechos laborales y sociales; pagado al 100% del salario, y con igual protección del puesto de trabajo durante el ejercicio de los derechos de maternidad y paternidad"; i la de C's és d' "igualación del permiso por paternidad al de maternidad, aumentando la duración de las prestaciones".

Tant de bo, sigui el que sigui el final del joc dels pactes, s'acabi aviat aquesta austeritat que, a més de ser profundament injusta i econòmicament ineficaç, és causa directa de desigualtat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (03/03/2016) 

Un país amb joves mal pagats és un país molt indecent

A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 65 de la revista digital Temes Socioeconòmics (disponible aquí) a analitzar les dades que ens proporciona l'Agència Tributària sobre la distribució per grups d'edats del col·lectiu illenc de persones assalariades, i l'evolució dels seus respectius salaris mitjans anuals. Anotem, d'entrada, que la població assalariada de Balears l'any 2014 (última dada disponible) estava formada per un total de 455.110 persones, de les quals la majoria (un 76,7%) tenen entre 26 i 55 anys, mentre el col·lectiu de persones assalariades joves (de 16 a 25 anys) representa l’ 11,3%, i el de majors (56 i més anys) el 12%. En relació a la quantia dels salaris, la “Estadística mercat de treball i pensions en les fonts tributàries” ens informa que el salari mitjà anual va ser, en 2014, de 17.247 €. Però allò que és veritablement rellevant són les notables diferències de salaris segons l'edat. Hom pot dir que hi ha una polarització salarial segons l’edat del perceptor, car, per una banda, les persones menors de 18 anys van tenir un salari anual mitjà de 3.021 € , i les compreses entre 18 i 25 anys de 6.329 €; i, per una altra banda, els salaris que van percebre els grups de major edat van ser notablement més alts, concretament de 14.036 €, 18.909 €, 21.620 €, 22.631 € i 17.030 €, per als grups de 26 a 35, 36 a 45, 46 a 55, 56 a 65, i majors de 65 anys, respectivament.

En tirar la vista enrere i observar l'evolució d'aquestes dades, es comprova que la distribució percentual per edats del nombre de persones assalariades té poques variacions durant el període de crisi i, no obstant això, paga la pena dir que és el col·lectiu de joves assalariats/des el que més ha descendit. L’any 2007 eren un total de 82.887 persones (5.837 de 16 a 17 anys, i 77.050 de 18 a 25 anys). Si comparam aquest resultat amb el de 2014 ens adonem que aquest col·lectiu ha descendit gairebé un 38%. Aquesta perspectiva retrospectiva també ens permet constatar que els salaris de menor quantia per a la gent més jove no són cap novetat, però sí que ho és que la retallada salarial hagi estat molt més gran per a les persones més joves. No debades en el període 2009-2014, mentre la baixada pel conjunt de persones assalariades era d’un -5%, les de menys de 25 anys acumulen baixades de més d’un -30%.

Amb tot plegat, hom pot afirmar que la crisi ha provocat una considerable minva del nombre de persones assalariades joves i que aquestes han sofert una major retallada salarial. Per què? Els motius pels quals hi ha manco gent jove assalariada són, sens dubte, diversos: Des d’una manca d’oferta d’ocupació, a una (positiva) major permanència en el sistema educatiu, passant per la migració, sense descartar dèficits educatius, formatius i d’habilitats per a incorporar-se a un mercat laboral cada vegada més exigent. Tampoc es pot descartar que molts joves s’incorporin al món laboral com a Autònoms Econòmicament Depenents (TRADE), o, senzillament, com a “autònoms forçats”. Pel que fa a la pèrdua més gran de salari del col·lectiu d’assalariats joves, s’explica per la precarietat laboral més intensa  que pateixen. Els joves rarament treballen més de sis mesos a l’any, i són el col·lectiu amb més contractació laboral a temps parcial. Tampoc es pot obviar l’efecte en la baixada dels salaris que tenen les condicions de treball amb contractes de pràctiques, aprenentatge, i per a la formació, i que cada pic són més freqüents les males condicions salarials dels becaris i becàries, fins i tot, els que desenvolupen funcions que requereixen gran qualificació i que dóna peu a què alguna literatura de sociologia del treball parli del fenomen del “becariat”.

I tanmateix, allò que, a parer meu, més ens hauria de preocupar és que els salaris baixos pels assalariats joves poden esdevenir claus pel que s’anomena “una mala primera experiència laboral”, i/o “rebuig de les primeres ocupacions per sobrequalificació” que, alhora, provoquen l’augment del nombre de persones joves Ni-Ni (que ni treballen ni estudien), i poden provocar situacions en  què la inserció laboral no sigui una opció atractiva o rendible. Entre la gent jove comença haver-hi inicis de trajectòries laborals que no fan que el treball compensi, és a dir, no se’ls garanteix allò que els anglosaxons anomenen “making work pay”. Aquesta incipient dinàmica és molt perjudicial per a la competitivitat de país associada a la cohesió social. Però, sobretot, seguint la proposta contra la indecència que Miquel Puig formula en el seu darrer llibre “Un bon país no és un país low cost”, un país amb joves mal pagats és un país molt indecent.

Publicat orignalment a Diario de Mallorca (04-02-2016)

El fantasma d’una nova desigualtat que recorre la societat actual

A la UE, al Regne d’Espanya, i, òbviament, a les Illes Balears la gestió de la crisi sistèmica que des de 2008 patim ha provocat una, diguem-li, "nova desigualtat". El procés d’empobriment no ha afectat a tothom, ans al contrari, alguns s’han enriquit com mai. Pel que fa a l´àmplia majoria social afectada, duna manera o duna altra, per les polítiques d’austeritat autoritària, el grau d’empobriment ha estat especialment intens per a les persones amb una posició social més baixa. Altrament dit, la gestió neoliberal de la crisi ha permès que els sectors de la societat minoritaris però rics, es segueixin enriquint, alhora que el gran sector de les anomenades "classes mitjanes" s’anava encongint. El sentit dels ascensors socials s’ha invertit, i, en lloc de ser ascendent (noves incorporacions de classes mitjanes baixes a una situació socioeconòmica mitjana, i d’aquestes a una situació de classe mitjana alta), ha estat descendent. Cada vegada hi ha més "clase media pelada", en feliç expressió d’Almudena Grandes a la novel·la “Besos al Pan”.

No negaré que, personalment, sóc dels que tinc moltes reticències amb el concepte "atrapa-ho tot" o catch all de "classe mitjana". Un marc conceptual capaç d’unir en el mateix grup social a gent molt dispar no em sembla que sigui la millor forma d’estratificar les societats actuals, però és, sens dubte, útil per a definir el "fantasma de la nova desigualtat", a la que abans he fet referència, i que recorre la nostra societat actual. La novetat és doble: en intensitat i en les causes. S’ha passat de feridores desigualtats, fins i tot en el període de no-crisi, a la situació de polarització social actual. I, pel que fa a les causes, la novetat és que el mercat laboral ha deixat de ser garantia d’integració social. L´aparició de la pobresa laboral, dels treballadors i treballadors pobres, no només és la negació de l’ideal democràtic de garantir igualtat d’oportunitats, és la negació del benestar per a tothom. És a dir, la nova desigualtat és, en realitat, una fractura social provocada, no pel funcionament amb normes i amb redistribució de l’economia de mercat, sinó per la lluita de classes del segle XXI, a la qual el multimilionari Warren Buffet no es va estar de reconèixer en dir que "per descomptat que existeix lluita de classes, i la meva classe ha guanyat". A casa nostra „i gairebé arreu„ els guanyadors han imposat, com a element essencial de l’economia de la desigualtat, la progressiva precarització de les relacions laborals, amb lleis per garantir la competitivitat a costa que el factor treball gaudeixi de la menor seguretat possible. S’ha esvaït aquella idea de combinar elements de flexibilitat amb seguretats, anomenada "flexiseguretat". Val a dir que en aquest concepte originari del marc laboral danès, la protecció social en cas de desocupació era una peça clau. Idò, precisament en el número 64 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) hem presentat els resultats a Balears de l´"Estadística mercat de treball i pensions en les fonts tributàries" sobre aquest assumpte de la prestació per desocupació.

La conclusió és que, segons les dades de l´Agencia Tributària, en els anys de crisi s’ha deteriorat l’abast de les prestacions que cobren les persones que estan en atur i, alhora, ha baixat la quantia de les dites prestacions (en el període 2009-2014 han perdut un 15,6% de valor). Hom podria dir que l´ esmentada nova desigualtat és, en bona part, conseqüència de l´ incompliment de l’article 41 de Constitució espanyola que diu: "Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació".

Potser, ha arribat el moment d’incorporar als indicadors econòmics, com ara, el PIB o la taxa d’activitat i/o d’atur, un indicador de desigualtat social. Tenint en compte que, seguint a Joseph Stiglitz, el que mesuram afecta a les decisions que prenem, no mesurar l’evolució de la desigualtat em sembla una indecència insuportable.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-01-2016)

La cultura com activitat econòmica i d´ocupació laboral

El novel·lista, poeta i assagista Benjamin Prado ha escrit una de les frases curtes tan sol vuit mots amb la que, pot ser, més m'identific a la hora d' albirar la sortida de la crisi que patim la immensa majoria de la ciutadania no rica. La frase en qüestió és la següent: "Deja de buscar las llaves, inventa otra puerta". Entestar-se en les fracassades polítiques d'austeritat autoritària i en el manteniment del model productiu (atenció amb el repunt de l'economia del totxo i el ciment en la millora del quadre macroeconòmic estatal i regional!) és apostar per seguir cercant les mateixes claus que han obert l'expansió sense complexos de l'economia de la desigualtat. Convé, doncs, inventar una altra porta que obri possibilitats de debò al progrés de tothom, a la prosperitat veritablement compartida, i la fi de la precarietat laboral de l'exclusió social. És a dir, si a Balears i arreu es volen uns altres resultats, s'han de fer coses diferents com, per exemple, decréixer en algunes activitats econòmiques de les quals ja anam sobrats d'especialització, i créixer en unes altres que encara no han estat reeixides del tot.

Sens dubte, un dels àmbits en els quals convindria créixer és el de la cultura. En aquest sentit, en el número 63 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible a gadeso.org), es conclou que les activitats econòmiques lligades a la cultura es presenten com a potencials jaciments d'ocupació. No és una conclusió capritxosa, és la conseqüència d'analitzar les dades dels anuaris d'estadístiques culturals del ministeri d'Educació Cultura i Esports referides al mercat laboral de Balears en activitats, com ara: biblioteques, arxius, museus i altres activitats culturals; edició de llibres, diaris i altres activitats editorials; activitats cinematogràfiques, vídeo, ràdio, televisió i edició musical, fotografia, agències de notícies, disseny, creació artística i espectacles; traducció i interpretació; educació cultural, fabricació de suports, aparells d'imatge i instruments musicals i arts gràfiques; i reproducció de suports gravats.

Val a dir que l'evolució del nombre de persones amb ocupació en el sector cultural illenc és positiva. Concretament, el 2014 registra, amb 13.200 ocupacions, un bon resultat: un 7,3% més que a l'inici del decenni 2005-2014, i un 15,8% més en relació l' inici de la crisi (2008). Pel que fa a l'evolució de la demografia empresarial, presenta també una tendència clarament positiva amb un creixement del 42,6% durant l'últim decenni, i d'un 40,2% en 2014 en relació al 2008.

Evidentment, no tot són "flors i violes": La precarietat laboral s'ha fet ben present en el sector cultural illenc. Als salaris baixos i la temporalitat i parcialitat de la majoria dels contractes de treball, s'hi ha d'afegir que, ben segur, el gran estirabot d'empreses sense assalariats i, fonamentalment, de persones autònomes que abans eren assalariades ens està indicat que s'ha estès la figura del "autònom forçat" com a forma de nova i molt extrema precarietat laboral.

En qualsevol cas, les activitats econòmiques associades a la cultura són, al meu entendre, imprescindibles en el mix del canvi de model de creixement d'unes illes i d'un planeta ecodepenents en un territori amb límits cada dia més evidents.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (13-01-2016)

“PRECARIETATS. De la inestabilitat a la pobresa laboral. El cas de les Illes Balears”

1.- El divendres, 19 de juny de 2015, es va presentar el llibre (disponible aquí). L’acte es va fer  en el pati de Can Alcover de Palma. La meva intervenció va ser la següent:

“Maria Emilia Casas (Catedràtica de Dret el Treball i la SS de la Complutense de Madrid i Ex Presidenta del TC) afirma que “La norma laboral no crea ocupació, però la transforma.”

Ho diu ara i ja ho deia en aquelles sentències que declaraven inconstitucionals els RDL de Reformes Laborals.

El comissari europeu d'Ocupació de la Comissió Europea presidida per Barroso, Lazló Andor, afirmava a la fi de 2013 que “no podem dir que tenir un treball equival necessàriament a un estàndard de vida decent”... i es quedà tan ample!

Aquestes dues idees són les que recorren aquest llibre que, fonamentalment recopila una selecció d'articles d'opinió que he anat publicant, des de 2011, en diferents mitjans d'opinió.

I una tercera: La idea de PRECARIAT de Guy Standing, com a classe substitutòria de part de les classes mitjanes.

El llibre s'estructura en:

Una introducció en la qual explic succintament els meus darrers mesos a CCOO. Faig una reivindicació sincera del Pacte per la competitivitat, l'ocupació i la cohesió social. Explic el que en l'àmbit socioeconòmic fem a la Fundació Gadeso. He afegit un post scriptum motivat pel canvi polític que es va produir el 24-M.

La recopilació d'articles ordenats en set capítols. 1.- Crisis, precarietat laboral i desigualtat. 2.- Model econòmic generador de precarietats. 3.- Reforma Laboral de 2012: Plou [precarietat] sobre banyat. 4.- L’empobriment material i democràtic. 5.- L’enganyifa de l’emprenedoria neoliberal. 6.- Precarietats amb cara de dones, 7.- Pensions i crisi.

I acaba amb una dotzena de gràfics. Que, crec, ajuden a contextualitzar els articles.

No puc més que agrair molt i molt el pròleg de Pere Aguiló. Un text amb uns elogis que sincerament no em meresc. Però supòs que és el que passa quan demanes el favor que et facin un pròleg a un amic. Gràcies, Pere.

2.- Com seguesc pensant que el treball remunerat (assalariat o autònom) segueix sent la menys dolenta de les formes que la humanitat ha inventat per repartir la riquesa que es crea, i com, alhora, crec que la democràcia o té un constant impuls igualitari, o és una altra cosa; em preocupa -i molt- que no es faci una bona avaluació del funcionament de l'anomenat mercat laboral.

El mercat laboral, com explica meravellosament bé Yanis Varufakis, no és un mercat qualsevol. No tot pot estar mercantilitzat!

Cal un recompte de danys en termes de “mercat laboral inclusiu” (UE)

En aquest sentit crec que emfatitzar gairebé únicament en els aspectes quantitatius és propi del model econòmic -i ideològic- que ens volen implantar com a sortida de la crisi: Un model que associa inevitablement creixement econòmic amb decreixement social. Competitivitat per unitat de treball o competitivitat del conjunt de la societat.

Però és que fins i tot per fer anàlisis quantitatives, els instruments convencionals serveixen poc una vegada s'ha produït la transformació del mercat laboral que han provocat les dues últimes reformes laborals (especialment la de 2012) tot en context de model econòmic de “tot turisme” que ho precaritza tot.

• La suma de causes per les quals qualsevol persona en atur pot sortir de les llistes del SOIB és exageradíssima. La d’haver trobat una ocupació és la minoritària. Que el SOIB impulsi que la gent jove se’n vagi a treballar a Alemanya, és un exemple paradigmàtic.

• Tot i ser el menys defectuós dels instruments, les preguntes de l’EPA permet considerar ocupació qualsevol activitat per breu i marginal que resulti. I ara hi ha més subocupació que mai. Quina categoria tindran els voluntaris si es confirma que, amb la nova llei de voluntariat, els voluntaris i voluntàries podran substituir a personal assalariat?

• El fitxer d'afiliacions a la SS mesura tràmits administratius i no ocupacions. Fa uns dies a El Periscopi feina la següent pregunta: ¿Algú es creu que al maig de 2015 només tinguem a les Illes Balears un 3,7% menys de treballadors/as d'alta en la Seguretat que al maig de 2007?

En qualsevol cas, si volem saber si el mercat laboral garanteix uns estendards decents de benestar social, ha de mesurar-se la qualitat de l'ocupació realment existent. O, altrament dit, avaluar, en expressió d'alguns autors/as, l’evolució de les “bones ocupacions”.

Mai com ara es pot parlar tant de “treballadors i treballadores pobres”, “autònoms proletaritzats”, “persones inocupables” “escenaris de creixement sense ocupació”, “empresaris precaris”, del lligam entre la baixa intensitat de l'ocupació (contractacions a temps parcial no desitjat o reestacionalització laboral) amb pobresa laboral, de la relació d’aquesta pobresa laboral i la sostenibilitat del sistema de pensions públiques o amb l’aprofundiment de la discriminació de la dona (Avui mateix els companys i companyes d’UGT ens adverteixen –en una notícia de premsa- que les dones necessiten cotitzar set anys més que els homes per tenir una pensió similar”) En definitiva, en paraules d’Antonio Baylos, cal tornar parlar d’explotació laboral i de forces dels privilegis.

Mai com ara és tan necessari mirar el mercat laboral sense perjudicis: ¿Estem segurs que la precarietat laboral no és la mateixa a algun edifici del PARC BIT que la d’algun edifici de Punta Balena?

Mai com ara és tan necessari investigar qualitativament les conseqüències humanes de la desocupació i d’algunes ocupacions. Si tinguéssim més “històries de vides” de les persones aturades i d’algunes ocupades, tendirem unes xifres menys deshumanitzades i, potser, no ens sobtarien casos com les de les condicions de treball dels tècnics de Movistar. 

Esper i desig que el nou govern sigui sensible a aquesta necessitat.

Jo he estat, durant molts anys, un sindicalista apassionat de la literatura sindical italiana (a Itàlia hi ha una envejable tradició de líders sindicals que han reflexionat més enllà de l'immediat a cada moment històric, i que a més ho han escrit molt bé). En aquesta tradició, sens dubte destaca Bruno Trentin que ens deixà una obra cabdal: “La ciutat del treball”. Ve a ser “La ciutat de Déu” de Sant Agustí, però òbviament amb una altra temàtica i un altre públic.

Trentin escriu a principis dels 2000 –polemitzant amb el nord-americà JEREMI RIFKIN, que a 1996 havia publicat “LA FI DEL TREBALL”- que no estam davant la fi del treball sinó davant el canvi de la seva qualitat, del seu paper, de les raons mateixes del treball assalariat [no caure en risc d’exclusió social o de pobresa relativa]. I que la reestructuració empresarial i la precarietat laboral “tendeixen a ser no ja una patologia sinó la fisiologia de l'empresa”.

Ara ja no estic segur que no avancem cap al fi del treball. Si més no, tinc la certesa que la plena ocupació és gairebé una quimera. En qualsevol cas, davant de l’evident “fi de les raons mateixes del treball”, cal cercar propostes alternatives perquè se segueixi repartint la riquesa creada i tothom pugui viure amb dignitat. La Renda Bàsica, com un dret de ciutadania, és clau en aquest debat.

Abans he fet referència a un post scriptum motivat pel canvi polític de maig. Permetin-me que els recordi que Bauzá va començar a legislar amb un DL (el 5/2011) de suposat suport als emprenedors, i a la micro i mitjana empresa. Va ser un intent de despistar al personal de tant d’anunci de retallada. No va servir per res. En la recent campanya electoral Bauzá va fer la proposta d’una ajuda de 426 euros per als autònoms que esgotin l’atur. Però els possibles afectat eren 16! Una cosa és fer quincalla ideològica amb l’emprenedoria, i una altra és saber lo mal de fer que és ser “Perceptors de la prestació per Cessament d'Activitat de Treballadors Autònoms”. Ha mancat molt rigor i tanta sensibilitat envers als perfils emergents de les noves precarietats laborals i socials...

La qüestió és que he titulat “Uns governs decents que apostin pel Treball Decent” aquestes darreres línies de la introducció.

Si em demanen  perquè lis diré que a molts ens desespera la possibilitat que El Roto tingui raó en aquella vinyeta en la qual el personatge diu:

“Yo tuve que trabajar porque era pobre,mi hijo es pobre a pesar de trabajar”

Però, alhora, i amb molta més intensitat desitgem ser governats per persones que tinguin present a l’enyorat Eduardo Galeano quan afirma que “Ojalá seamos dignos de tu desesperada esperanza”.

Moltes gràcies i, si és el cas, bona lectura.

La foto és de l’amic Miquel Morey

La parcialitat i pobresa laboral té cara de dona

Des de la Fundació Gadeso, un altre any, ens hem volgut sumar a la commemoració del 8 de març i, entre altres coses, hem publicat el número 49 de la publicació digital Temes socioeconòmics (disponible aquí). A parer meu, l'àmbit laboral és clau en la lluita per a la igualtat entre les dones i els homes, entre altres coses perquè si prenem en consideració que, encara ara, el treball remunerat és el més estès dels instruments que s'han ideat per redistribuir la riquesa que es crea, haurem de concloure que un mercat laboral desigual reparteix desigualment aquesta riquesa generada, ja de per si injustament distribuïda entre el capital i el treball. Per un altre costat, cal tenir present que una excessiva desregularització de les normes de funcionament dels mercats laborals, amb flexibilitat sense cap seguretat equilibradora, minva drets de ciutadania en l'àmbit del contracte laboral i durant la jornada laboral.

La qüestió és que, aterrant a casa nostra, hem considerat que el 8 de març de 2015 era una excel·lent data per analitzar objectivament i críticament la presència de les dones illenques en el món del treball remunerat l'any passat i en el període 2011-2014, és a dir, en els anys complets dels quals es disposa de dades per començar a fer balanç de l'actual legislatura autonòmica.

Els resultats de tot plegat queden resumits en el títol del treball que coment: "Més ocupació femenina, però més precària". És un resum a partir de les següents dades procedents de l'INE i d'IBESTAT: l'any 2014 el 83,9% de la població inactiva per motiu de dedicació a les tasques de la llar era femenina. La població activa femenina en cap any del període 2011-2014 representa més del 46% del total de població activa i alhora, són uns anys en els quals la taxa d'activitat masculina augmentà un 0,75%, mentre que la femenina només augmentà en un 0,35%, i en els que el gap formatiu és favorable a les dones. Pel que fa a la població masculina ocupada, aquesta té una moderada pujada (+2% 2014 vs. 2011), mentre que la femenina té una variació positiva força important: un 6%. I si parlam de població assalariada femenina, resulta que ha crescut un 5,5% mentre que la masculina ha baixat un 0,4%. Val a dir que entre aquesta població assalariada s'observen dos fenòmens rellevants, a) L'estirabot del nombre d'autònoms (vertaders i falsos) és molt majoritàriament masculí. b) La població assalariada femenina en el sector públic ha descendit un 12,6% i l'any 2014 ja està per sota de la masculina. I per acabar aquest bloc de dades direm que en el quadrienni 2011-2014 la població aturada masculina i femenina han tingut una tendència alcista fins a l'any 2013 i que la variació de 2014 en relació a 2011 és del -3,6% pels homes i del -11,6% per les dones. Tot i que el més important és que el nombre de dones en atur de molt llarga durada ha augmentat un 57,7%, i el d'homes un 92,7%.

I tanmateix cal posar especial atenció als elements de la temporalitat i de la parcialitat. En relació al primer, gairebé una de cada quatre persones assalariades és temporal, i pel que fa a l'evolució segons sexe d'aquesta temporalitat, s'observa que, en el cas dels homes creix un 1,6%, i decreix un -3,5% pel que fa a les dones. Però aquesta menor temporalitat femenina va associada a una major intensitat de la dita temporalitat (hi ha moltes més dones que tenen una antiguitat de menys d'un any de contracte). Pel que fa al segon element, resulta que, per una banda, les dones treballaven l'any 2011 una mitjana de 5,22 hores remunerades menys que els homes, i aquesta diferència ha arribat a 6,03 hores l'any 2014 i, per una altra, el nombre d'homes amb contractes a temps parcial ha crescut en els darrers quatre anys tan sols un 2,2%, en tant que el de les dones ho ha fet un 21,5%, de tal manera que l'any 2014, de cada 10 persones assalariades a temps parcial, gairebé 8 són dones.

Tots els estudis palesen que el treball a temps parcial és molt majoritàriament no desitjat i que, cada pic està més demostrat que és causa segura de pobresa laboral. No es pot ignorar un recent informe de Cruz Roja Española que ens informa que, en el conjunt d'Espanya, hi ha una taxa del 13,3% de treballadores pobres i que, donada l'extrema estacionalitat del mercat laboral de Balears, cal suposar que la taxa illenca de pobresa laboral femenina és superior. En definitiva, i a tall de conclusió: cal una major inversió pública en polítiques transversals i especifiques en el mercat laboral d'igualtat de gènere. Des del punt de vista econòmic, social i democràtic, no fer-ho és, en paraules del no precisament feminista Voltaire, "pitjor que un error, és una imbecil·litat".

Publicat originalment a Diario de Mallorca (10-03-2015) 

La bretxa d’edat i de gènere en l’ús de les TIC

Aquest és el títol del número 46 de Temes Socioeconòmics Gadeso amb el que acabam una sèrie que hem dedicat a esbrinar, encara que sigui succintament, els trets principals de la situació de l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les Illes Balears durant l’any 2014. En els números anteriors hem analitzat la situació actual de les TIC en l’àmbit de les empreses i els habitatges illencs, l’ús que en fan les persones de 16 a 74 anys, i el comerç electrònic per a usos domèstics i/o particulars. En coherència amb la trajectòria de la Fundació Gadeso, no hi podia faltar en el tractament d’aquest assumpte una menció a la bretxa d’edat i de gènere. Val a dir, per una banda, que totes les dades provenen de l’enquesta sobre equipament i ús de les TIC en les llars que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Els resultats, publicats el 2 de setembre de 2014, corresponen a entrevistes realitzades entre els mesos de gener i maig d’aquest any, per tant són dades prou recents. I, per una altra banda, dir que tots els números de Temes Socioeconòmics Gadeso són accessibles a www.gadeso.org.

Després d’aquests prolegòmens, anem a les dades. Per no fer-ho massa extens, no em queda més remei que fer la següent tria de l’abundant informació disponible: a) El 79,1% de població adulta fa ús de l’ordinador. En població infantil (10-15 anys) aquest ús ascendeix al 95,9%. Però només un 33,5% de persones de 65 a 74 anys en fan ús. El gap de gènere més significatiu en l’ús de l’ordinador es produeix entre la població de 65 a 74 anys (11,3% més entre els homes). b) El 77,5% de persones adultes fan ús d’Internet. Entre la població infantil aquest percentatge s’enfila fins al 95,2%, però només un 26,7% de persones de 65 a 74 anys en fan ús. També hi ha un important gap de gènere (del 27,2%) en la població de 65 a 74 anys. c) El 95,5% de població adulta usa mòbil, per gairebé un 60% de la població infantil. Entre la població de 65 a 74 anys, el percentatge d’homes que en fan ús és un 11,7% superior al de dones. d) Hi ha un gran gap entre la població jove i la població de més edat que fa compres per internet (41,6% en persones de 16 a 24 anys enfront de només 5,6% en persones de 65 a 74 anys). En demès, hi ha una considerable bretxa de gènere entre la població de més edat (7,4% entre els homes).

Una vegada exposades les dades, sembla pertinent insistir en la següent idea: cal treballar per evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital en els àmbits socials, laborals, de gènere, generacionals, de consum i de participació política. Concretament, pel que fa a les bretxes d’edat i de gènere s’ha de posar èmfasi en la seva reversibilitat Per això seria important que les polítiques d’austeritat centrades en la contenció dels dèficits públics no seguissin impossibilitant el desenvolupament de “L'Agenda digital per a Europa" (un dels set pilars d’aquella Estratègia Europea que parlava d’un creixement intel·ligent, sostenible i integrador). Recordi’s que aquesta agenda digital proposa explotar millor el potencial de les TIC per afavorir la innovació, el creixement econòmic i el progrés amb cohesió social. En aquest sentit, és imprescindible facilitar a tothom l’ús de les TIC; la igualtat d’oportunitats també en aquest àmbit és una de les claus per evitar la dualització social.

Tanmateix, les causes d’ambdós gaps analitzats (el d’edat i el de gènere) tenen causes distintes. Per una banda, les persones joves són “natives” de l'univers d’aquestes tecnologies, és a dir, han nascut en societats que han incorporat per a la quotidianitat de la vida l’ús les TIC i del que alguna literatura anomena Internet of Things (Internet de les coses), que, de forma molt majoritària, forma part amb normalitat dels seus processos d’aprenentatge formatius, vitals, professionals i laborals. Per contra, les persones de més edat han hagut de recórrer itineraris adaptatius envers el món de les TIC. En aquests últims casos, el nivell de formació i la posició econòmica hi juguen un paper clau. Prenent en consideració que l’ús de les TIC té una importància cada vegada major per l’ocupació laboral, el consum, l’oci, etc., caldria escurçar aquestes diferències per evitar el que alguns autors identifiquen com un risc de “despotisme il·lustrat 2.0”.

Per un altre costat, la bretxa de gènere en l’ús de les TIC cal analitzar-la en el context de les desigualtats entre homes i dones en gairebé tots els àmbits de la societat. És cert que entre el col·lectiu d’infants i joves les diferències per gènere són cada pic menors i, per tant, hom podria dir que, tot i que massa a poc a poc, avancem cap a la igualtat entre dones i homes. Però no queda més remei que recordar que el gap negatiu (la discriminació de les dones en relació als homes) fa molts d’anys que no és degut a motius formatius o de manca d’habilitats. Ans al contrari, obeeix a una concepció i organització social que impossibilita una veritable igualtat d’oportunitats. Sembla mentida, però en ple segle XXI encara és pertinent recordar a la filòsofa feminista, Mary Wollstonecraft, que a la seva obra Vindicació dels drets de la dona (1792), afirmà: “Cal esperar, en aquest segle de les llums, que el dret diví dels marits, com a dret diví dels reis, pugui i hagi de contestar-se sense perill; i encara que la condemna no silenciï a molts disputadors turbulents, no obstant això, quan s'ataca algun prejudici prevalent, els intel·ligents ho tindran en compte i deixaran als de la ment estreta que protestin amb vehemència irracional contra la innovació.” Dit altrament, acabar amb la bretxa digital de gènere és innovació, i la innovació social és qüestió d’igualtat.

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (Edició paper 29/1/2015)

Comerç electrònic a l’alça, treball a la baixa

Acabat de publicar el número 44 de Temes Socioeconòmics Gadeso -el quart de la sèrie dedicada a observar l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les Illes Balears-, es coneixia una enquesta realitzada a 27 països, entre ells Espanya, per l’empresa de programari informàtic Kaspersky. Els resultats són prou significatius: el 30% de les companyies amb més de 100 empleats -un 35% en el cas de les que en tenen més de 5.000- consideren una de les seves prioritats màximes tenir una estratègia de tecnologies de la informació, mentre que en el cas de les micro pimes aquest percentatge es redueix al 19%. És a dir, a major potència empresarial, major aprofitament de les TIC.

En aquest sentit, paga la pena anotar que a la publicació digital de la Fundació Gadeso titulada “Modesta utilització d’Internet per a les compres domèstiques” (disponible a www.gadeso.org) se suggereix la necessitat de reflexionar sobre els efectes, de les TIC en general i del començ electrònic en particular, en el mercat laboral, perquè, entre altres coses, aquesta pràctica comercial combina la massiva utilització de TIC en l’activitat econòmica amb la tendència a la concentració en grans corporacions empresarials. Per reforçar aquest suggeriment, es cita com molt significativa la notícia referida a Amazon als EUA. El titular afirmava: “L’empleat contra una tropa de 15.000 robots”. En el cos de la notícia, s’especifica que la multinacional de comerç electrònic ha automatitzat els magatzems i evidencia el futur incert dels treballadors no qualificats als EUA i, alhora, s’informa que les vendes d’Amazon pugen un 20% i la plantilla només un 14%”.

Però, potser he avançat massa sense comentar una qüestió fonamental: al Temes Socioeconòmics que coment es fa un tast a la voluminosa informació que ens ofereix l’Enquesta sobre equipament i ús de les TIC a les llars que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE), publicada el 2 de setembre de 2014. Les dades més rellevants són les següents: 1.- En el període 2010-2014 el nombre de persones de 16 a 74 anys que a Balears han comprat per Internet productes per a usos domèstics i/o particulars ha crescut un 42%. 2.-L’any 2014 el nombre de compradors i compradores per Internet és de 387.826, el 45,5% del total de població illenca de 16 a 74 anys. 3.- El percentatge més gros de gent que compra per Internet fa compres relacionades amb l’oci: El 53% per adquirir serveis per a viatges, el 48,4% productes d’allotjament de vacances o el 32,2% entrades per a espectacles. El menor percentatge (1,7%) fa compres de medicaments. 4.- Un 67,1% de les persones que compren per Internet programes d’ordinador i actualitzacions, en alguna ocasió els descarrega, en comptes de rebre’ls físicament. 5.- La forma de pagament majoritària (56%) en aquest tipus de comerç és la targeta de crèdit o dèbit. I 6.- Només el 42% del total de la població d'entre 16 i 74 anys disposa de DNI electrònic.

En el capítol de conclusions, s’insisteix en la necessitat de treballar per evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital en els àmbits social, generacional, de gènere, laboral, de consum i de participació política. Pel que fa al comerç electrònic, el fet que els productes més comprats per Internet siguin béns que no són de primera necessitat potser ens està indicant que la bretxa digital de consum és ja una realitat. En la meva opinió, és una hipòtesi que cal correlacionar amb les principals carències materials de bona part de la ciutadania de les Illes Balears i que, entre altres, posà de manifest l’informe de FOESSA presentat recentment per Càritas. Hi ha una altra conclusió que em sembla molt de sentit comú i que encoratja a observar els efectes que sobre el comerç illenc, més o menys tradicional, té el Comerç Electrònic. Això -i el debat sobre la utilització del territori i l’espai urbà per a fins comercials- em sembla més interessant que debats bastant inútils pel futur, com ara, el dels horaris o els formats comercials, mentre la població compra, cada pic més, des del seu dispositiu TIC a qualsevol hora i el dia que sigui.

Tanmateix, particularment el que més m’inquieta és com “l’economia de l’acceleració del desenvolupament tecnològic” en el sector del comerç accelera la desaparició de llocs de treball. Sense cap reticència a les TIC i sent un entusiasta del progrés de la humanitat, reclam parar atenció als problemes de cohesió social associada, entre d’altres, al fenomen de la computació del treball. A l'hora de reflexionar sobre els grans problemes que afecten la humanitat del segle XXI és molt convenient retornar als clàssics. Aristòtil ja digué que “... si d'igual manera, la llançadora teixís i la pua toqués la lira sense una mà que les guiés, els caps no necessitarien subordinats”. Ara hom podria advertir que les maquinàries computeritzades i els robots no aniran a comprar.

Foto. Rafel Borràs (agost 2014). Museu de Xangai. Aquí l’explicació: 

Desigualtat 2.0

La Fundació Gadeso acaba de publicar el número 41 de TEMES SOCIOECONÒMICS amb el títol: “Cal evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital entre la ciutadania”. En aquesta ocasió a la publicació digital que podeu consultar a www.gadeo.org es dóna una ullada a la situació de l’ús que fan de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) les persones de 16 a 74 anys a les Illes Balears. Val a dir que en anteriors ocasions s’ha analitzat aquest assumpte als àmbits empresarials i dels habitatges illencs, i que la font de dades és l’enquesta publicada el 2 de setembre d’enguany sobre equipament i ús de les TIC que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Tot i que la informació que proporciona l’ esmentada enquesta és de gran quantitat i qualitat, hem fet una tria del que ens ha semblat més significatiu referit a 2014 i, alhora, hem anunciat el compromís de desenvolupar-ho amb més cura en pròximes entregues de Temes Socioeconòmics Gadeso. La tria és aquesta: 1.- Un total de 851.747 persones de les Illes Balears han fet ús de les TIC en el període analitzat. 2.- Un 95,5% ha fet ús del telèfon mòbil en els últims 3 mesos, i alguna vegada un 84% ha utilitzat l’ordinador i un 83,4% Internet. 3.- De les persones que han fet ús de l’ordinador, la majoria l’utilitza amb freqüència (el 90,1% en el darrer mes). 4.- La majoria de les persones que han fet ús d’Internet ho fan gairebé diàriament (el 79,8%). 5.- Un gran nombre de persones de 10 a 15 anys fan ús de TIC: 62.983 de l’ordinador, 62.498 d’Internet i 39.281 del telèfon mòbil. 6.- Un 84,5% de les persones de 10 a 15 anys fan ús d’Internet des del seu habitatge i un 75,5% des del centre d’estudi. I 7.- Els productes o serveis més comprats per Internet són els serveis per a viatges (bitllets de transport públic, lloguer de cotxes, etc.) i d’allotjaments de vacances (hotel, apartament, etc.)

Però, més enllà de les dades, volem alertar sobre la necessitat de parar molta atenció a les bretxes que l’ús de les TIC pot provocar a societats que han substituït l’horitzó de la cohesió social per un de competitivitat a qualsevol preu, encara que sigui amb un elevat grau d’exclusió. En aquest sentit, no és estrany que cada pic es parli més de “pobresa tecnològica” per definir les dificultats econòmiques per accedir a les TIC, o de “l’exclusió tecnològica” que provoca la falta de coneixements i habilitats d’alguns grups de persones per manejar els dispositius TIC. Un tema importantíssim és que aquesta exclusió dificulta a molta gent assolir el grau oportú d’ ocupabilitat (formació, habilitats, experiència, capacitat de cerca de treball mitjançant TIC, etc.) per poder afrontar els nous requeriments del mercat de treball amb possibilitats d’èxit. També cal fer referència a una possible bretxa digital en el consum, ja que determinats productes i serveis són més barats o de distribució exclusiva en el comerç electrònic.

Però, sens dubte, el perill més gran i transcendent de bretxa digital és la que es pot produir en matèria de participació política. Estic convençut que és gairebé impossible que la democràcia representativa incorpori trets de democràcia participativa al marge de l’ús de les TIC. Però això, a parer meu, no està garantit sense una adequada intervenció dels poders públics a favor d’una radical igualtat en l’ús d’aquestes tecnologies. Malauradament alguna iniciativa de la UE en aquesta direcció ha quedat en un no res a causa de les polítiques d’austeritat compulsiva.

En definitiva, si es prenen en consideració les paraules de Daron Acemoglu, el coautor del molt recomanable llibre “¿Por qué fracasan las Naciones?: Orígenes del poder, pobreza y la prosperidad”, quan diu “Crec que molt poques persones negarien que la tecnologia ha jugat un paper molt important en el creixement de la desigualtat”, no sembla agosarat afirmar que el que és segur és que cal treballar per evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital en els àmbits socials, laborals, generacionals, de gènere, de consum i de participació política.