Vull pagar impostos!

Publicat originalment a dBalears 28-05-2023

La publicació de l'Informe "L'Estat de la Pobresa a les comunitats autònomes", que cada any elabora l'EAPN (European Anti Poverty Network), ha posat en relleu algunes qüestions claus per a l'anàlisi mínimament crítica de la nostra realitat econòmica i social.

D'aquest informe corresponent a 2022 s'han d'emfatitzar algunes dades certament força importants. A tall d'exemple: 1. La renda mitjana per persona per a l'any 2022 -amb un creixement de l'11%- se situà en 12.450 €-, malgrat això, continua per sota de la renda mitjana estatal. És cert que sobre aquesta dada falta saber si la millora relativa va acompanyada d'un augment de les desigualtats, perquè ja se sap que les mitjanes estan condicionats per l'anomenat "teorema del mig pollastre" que, resumidament, es planteja així: si dues persones seuen a una taula on es menja un pollastre, la mitjana estadística ens diu que n'han menjat mig pollastre cadascuna, malgrat que una de les persones s'hagi menjat el pollastre sencer i l'altra res de res. Siga com siga, amb un valor de l'Índex de Gini del 28,3, hem de continuar parlant d'una situació de considerable desigualtat. 2. Que un 22% de la ciutadania, segons l'indicador europeu AROPE, estigui en situació de risc de pobresa i/o exclusió, o que un total de 199.440 persones, el 16,9% de la població, es trobi en risc de pobresa, il·lustra a les clares que la de les Illes Balears continua sent una societat amb altes taxes de precarietat social.

Tanmateix, allò que em sembla més rellevant és que –aquí cit textualment l'informe de l'EAPN- "en 2022 l'acció de les administracions públiques també va aconseguir contenir la pobresa a Balears. Així, gràcies a les transferències de pensions de jubilació i supervivència, la taxa de pobresa es va contenir en 9,1 punts percentuals. Al seu torn, si no existís cap mena d'aportació pública, dues cinquenes parts de la població balear (40,8%) situarien els seus ingressos de la llar per sota del llindar de pobresa". És a dir, no és només el mecanisme de repartiment primari de la renda generada (el salari que retribueix el treball productiu) el que fa que la societat sigui menys desigual. Les transferències monetàries publiques també juguen un paper determinant en l'assoliment d'una certa –a parer meu molt defectuosa- cohesió social. Per a això són necessaris els impostos. Qui fa campanya contínuament de rebaixa d'impostos a balquena veritablement proposa fer una societat amb menys cohesió social. Per això, ho dic sense embuts, vull pagar impostos. Per això cal lluitar sense defallir per a una fiscalitat justa.

Amb aquesta idea –i amb olor d'alfabeguera-, en haver enviat aquestes ratlles a dBalears, me n'aniré a votar amb el desig que la majoria votem de tal manera que Vargas Llosa pugui dir que hem votat malament. Molt malament!

Tanmateix, votaré!

Publicat originalment a dBalears (21-05-2023)

He parat, ho confés, una atenció molt relativa a la primera setmana de la campanya electoral oficial per a les eleccions del 28 de maig. Sospit que aquesta segona setmana no apujarà massa el meu seguiment de les notícies, enquestes, debats, declaracions, picabaralles, etc. referides a les eleccions del diumenge que ve. Potser la causa de tot plegat sigui doble: Per una part, que l'atenció d'aquests dies la tingui concentrada en els debats que es desenvolupen en el marc de la segona edició del #LAP d'Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, i que, malauradament, no són del món de la campanya electoral, però són part dels debats veritablement imprescindibles per fer que el món sigui millor.

Per l'altre costat, segurament he desconnectat bastant de la bullícia electoral perquè d'allò que m'arriba, em sembla que –amb major o menor mesura- no hi ha cap discurs polític contrahegemònic com ho seria, posem pel cas, la proposta i explicació d’una estratègia holística balear decrecionista. Gairebé tot es mou en els paranys del "realisme capitalista" que Mark Fisher explicà en el seu llibre així titulat, i del que l'octubre de 2022 se'n va publicar la primera edició en català.

Tant de bo en aquesta setmana prèvia al 28-M hi hagi propostes que em cridin l'atenció i em reenganxin a la campanya electoral. A tall d'exemple: Posar en el centre de l'acció institucional l'efectiva aplicació dels Drets Humans arreu, o situar les Illes Balears en el mapa internacional de regions del món que experimenten sobre l'eventual aplicació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional (RBUI), serien propostes en la lògica de capgirar d'arrel les coses.

Per què ho són? Idò perquè si es proposés la posada en marxa -seguint l'exemple del que s'està fent a Catalunya- d'un Centre Balear d'Empresa i Drets Humans, significaria un interès per treure de l'empantanegament el procés d'aprovació d'un instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans. En un món d'impunitat per a les multinacionals (entre altres les nostrades multinacionals hoteleres) és clarament una proposta de contingut contrahegemònic. Igualment, en una societat com la illenca que, més enllà del funcionament dels seus mercats de treball i de les seves institucions d'un model d'Estat del Benestar amb lògica de segle XX, té zones força importants d'inseguretat vital, la RBUI es presenta com una finestra d'oportunitats per capgirar la situació.

Tanmateix, votaré. És clar que votaré! No m'és indiferent qui governi les institucions. Encara que només fos per posar en bones mans el desenvolupament de la "Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears", per barrar el pas al feixisme del segle XXI, votaré.

Votaré recordant aquestes dues setmanes de debats a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma, continuant buscant respostes reparatives a les precarietats (a les vides viscudes amb greus carències materials). No són fàcils les respostes. Tanmateix ''voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig'' (Marià Villangómez).

 

Demonitzar als de baix

Publicat originalment a dBalears (14-05-2023)

L'hegemonia política –i, sobretot, cultural- del neoliberalisme va trencar el consens existent entorn del concepte de cohesió social. Altrament dit, amb la imposició ideològica del neoliberalisme (el mentider triomf del “no hi ha alternativa”), desaparegué l'objectiu politicoinstitucional de l'eradicació dels riscos d'empobriment i d'exclusió social. S'esfumà el pacte social de després de la Segona Guerra Mundial. En el capitalisme de les grans desigualtats, l'existència de la part de la societat empobrida s'ha normalitzat. S'ha renunciat a fer de la política democràtica una veritable palanca per garantir l'existència material digna per a tothom. Les situacions d'empobriment i/o d'exclusió social són, en el món neoliberal, inevitables, i, per tant, el que cal fer és, amb més o menys generositat i pietat, gestionar-les.

Per acabar-ho d'arrodonir, la visió ultraconservadora de l'estratificació social atribueix l'exclusió social a factors individuals, i no al model social i econòmic realment existent. Per això, el "facherío" necessita demonitzar als de baix. Això no és nou. Per exemple, Owen Jones a "Chavs. La demonització de la classe obrera", sosté, amb raó, que "demonitzar als de baix ha estat un mitjà convenient de justificar una societat desigual al llarg dels segles".

Com aplicar ara mateix aquesta, diguem-ho així, tàctica de les elits neoliberals? Un dels vectors explicatius és que com han convertit el dret a l'habitatge –un element clau per a la cohesió social, i per a una democràcia amb impuls igualitari- en un bé de grandíssima especulació, intenten enfosquir la llum del focus sobre la històrica manca de polítiques públiques d'habitatge. Els efectes  sobre la tendència especulativa de la recent i esperada llei estatal d'habitatge són, si més no, força incerts.

Alhora, posen intensament la llum del focus en la polièdrica problemàtica de l'ocupació de cases i edificis buits. Polièdrica perquè l'ocupació de, posem pel cas, un habitatge buit propietat d'un fons voltor, de la Sareb, o d'un gran banc no és el mateix que l'ocupació d'una modesta segona residència. O res té a veure el moviment okupa llibertari amb l'ocupació per necessitat vital.

En temps de campanya electoral, la demonització de les persones excloses pel sistema. Vet aquí un exemple que motiva aquesta reflexió: La setmana passada alguns mitjans de comunicació publicaren una notícia –millor dit, una falsa notícia- amb titulars com ara "El cuartel de Son Busquets, sin vigilancia ante el peligro de la okupación", "Vía libre a okupas y drogadictos en Son Busquets tras eliminarse la vigilancia privada".

S'han permès, fins i tot, alarmar a la ciutadania "informant" que ja s'han detectat signes d'ocupació de les esmentades instal·lacions. Com visc just a tocar de Son Busquets sé del segur que, en el moment d'escriure aquestes ratlles, els únics signes d'ocupació detectats a aquest indret palmesà són els de la flora i fauna d'un estiu avançat a conseqüència de la crisi climàtica.

És, aquesta falsa notícia, una anècdota a la qual no cal prestar-li atenció? Pens que no ho és. És un clar exemple de demonització dels de baix, d'un tractament mediàtic d'una, en paraules de Xavier Antich, moralitat fast food. Abonament justificatiu dels feixismes del segle XXI,  com ara Desocupa.

 

Llibertat de premsa vs. manipulació mediàtica

Publicat originalment a dBalears (07-05-2023)

Coincidint amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que, per acord de l'Assemblea General de les Nacions Unides, es commemora des del 1993 cada el 3 de maig, solc rellegir algun text de Ryszard Kapuściński que, dit sigui de passada, per a mi és un dels intel·lectuals de referència. Enguany he rellegit el breu, però molt sucós, "Los cínicos no sirven para este oficio (Sobre el buen periodismo)" del que, malauradament, fins on jo conec no hi ha cap edició en català

Kapuściński argumenta que, per a la informació, la veritat era la qualitat principal. Però que en la modernitat això ja no és així. L'època de les notícies falses a balquena no és, a parer meu, aliena al capitalisme extractivista actual. És a dir, al desplegament irrefrenable, amb faldilles i a la babalà i sense complexos, de la raó de ser del capitalisme: la despossessió. A la informació subministrada pels grans mitjans de comunicació (molts d'ells absolutament balcanitzats) ara la qualitat principal és la d'augmentar els beneficis empresarials, i, per tant, ens han desposseït del dret a una informació veraç.

En el llibret esmentat -que té forma d'entrevistes- al periodista i intel·lectual d'origen polonès li demanen -tot fent referència al fet que hi ha drames de la història contemporània que han estat poc o gens tractats en els periòdics- com és possible que certs fets mai hagin format part de l'agenda de la premsa internacional. Kapuściński, ras i curt, contesta que això és possible perquè la premsa internacional està manipulada. Però, com sempre, va al moll de l'os de l'assumpte i afirma: "El problema de las televisiones y, en general, de todos los medios de comunicación, es que son tan grandes, influyentes e importantes que han empezado a construir un mundo propio. Un mundo que tiene poco que ver con la realidad. Pero, por otro lado, estos medios no están interesados en reflejar la realidad del mundo, sino en competir entre ellos. Una cadena televisiva, o un periódico, no pueden permitirse carecer de la noticia que posee su rival directo. Así, todos ellos acaban observando no la vida real, sino la competencia". Això, sumat a biaixos ideològics i corrupció sistèmica dins bona part de la professió periodística, ha esdevingut en allò que l'ONG Reporters Sense Fronteres (RSF) anomena "la indústria de l'engany".

No és estrany, idò, que, per exemple, traïcions polítiques com la del president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, al poble sahrauí, no tinguin un cost polític-electoral  major que el que tindrien si els grans mitjans de comunicació espanyols posessin en relleu les esgarrifoses informacions sobre el Marroc que acaben de publicar els amics de RSF que, entre altres coses, denuncien que el règim marroquí persegueix la premsa per a posar-la a les seves ordres. O si ens informessin de la importància que té que el Marroc expulsi a una advocada francesa després d'impedir que visités als presos polítics sahrauís, o del permanent assetjament marroquí als activistes de drets humans sahrauís, que arriba al segrest i a la tortura., etc.

En fi, amb més llibertat de premsa de debò, amb menys manipulació mediàtica, al Govern del Regne d'Espanya li resultaria molt més difícil mantenir la hipocresia segons la qual "España es un país profundamente comprometido con los Derechos Humanos, cuya protección y promoción constituye un eje prioritario de nuestra política exterior" (sic).

En qualsevol cas, tanta sort que RSF existeix, que mitjans com ara dBalears no es deixen manipular.  I és que, malgrat tot,  hi ha multitud de resistències a la manipulació mediàtica. Resistències que convé enfortir i expandir perquè, com diu Kapuściński en el llibret citat a les primeres ratlles d'aquest escrit, "quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important".

 

 

Les Kellys, ara el còmic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-05-2023

La Direcció Insular d'Igualtat i Diversitat del Departament de Presidència del Consell de Mallorca ha editat un còmic intitulat "Les Kellys, col·lectiu en lluita pels drets de les dones". Amb guió i assessorament històric de Laura Marte i dibuixos de Blanca Jaume, és la vuitena entrega de la col·lecció "Mallorca té nom de dona". Una col·lecció d'històries de dones que, si no vaig errat, es presenten totes elles en format d'historietes il·lustrades. D'entrada, no cal altra cosa que donar l'enhorabona a les responsables polítiques de la iniciativa de la col·lecció. Són massa anys de segrest patriarcal del paper històric de les dones en la construcció de la identitat i realitat social de la Mallorca actual.

Per descomptat, enhorabona, també, a les responsables de la producció (guió i dibuix) artística del còmic dedicat a les Kellys. Un còmic que se suma a altres expressions artístiques i culturals que aquests darrers anys, en un inèdit idil·li a casa nostra, han acompanyat l'èxit de visibilització de les terriblement precaritzades condicions de feina d’aquest col·lectiu laboral. El mateix còmic en fa referència a aquesta inusitada incursió del fenomen kellys en el món artístic. En una de les vinyetes s'afirma que "l'àmbit cultural es fa ressò dels problemes laborals que viuen les Kellys, plasmant-ho en documentals, dibuixos, art sonor, fotografia i teatre, entre d'altres".

És, sens dubta, molt valuosa aquesta relació del món cultural oficial amb el món de les Kellys. Ara bé, sobre aquest assumpte hi ha alguns dubtes pendents de respostes. Tot i que és un tema que, per si sol, m'ocuparia tot l'article, no me'n puc estar d'esbossar-ne dos d'aquests dubtes: com sortir-ne d'aquests acompanyaments de denúncia de la situació per a no normalitzar-la? Tal com Selina Todd explica al llibre "El poble. Ascensió i caiguda de la classe obrera britànica (1910-2010)" que va succeir a la Gran Bretanya de la dècada de 1950, potser ser classe obrera s'ha posat de moda a Mallorca? O, més aviat, allò que està de moda són les narratives culturals inspirades en un col·lectiu presentat com una mena d'icona pop del conjunt de les classes subalternes del monocultiu turístic illenc?

En qualsevol cas, és indubtable que allò que començà el 2014 com a una campanya del sindicalisme internacional molt enfocada a Llatinoamèrica i a Espanya per reclamar "un treball digne" de les cambreres de pisos en la indústria hotelera, l'article del coordinador d'Alba Sud, Ernest Cañada, publicat a El País (30-07-2014), sota el títol de "Las que limpian los hoteles", la sororitat entre les cambreres de pisos d'arreu, articulada mitjançant les xarxes socials, que l'esmentat article va provocar, i, per acabar d'arrodonir-ho, la publicació el 2015 del llibre del mateix Cañada "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", esdevingué ben aviat en un dels fenòmens més interessants d'associacionisme per a la denúncia de la precarietat laboral i vital en aquestes primeres dècades de segle XXI. Ni els riders ni les cuidadores han arribat a tant!

L'eclosió del moviment kelly cal contextualitzar-la en la conjuntura marcada pels efectes de les polítiques de retallades socials dels anys d'austericidi que provocaren, a cop de més precarietat vital, explotació laboral, manca de reconeixement social, i escreix de les desigualtats, molt sofriment a col·lectius com el de les cambreres de pisos. Es va afegir aigua (crueltat) al banyat d'una llarga història de càrregues laborals que emmalalteixen.

Per una altra banda, el sorgiment de Les Kellys coincidí amb la gran embranzida de la turistificació. Tanmateix, l'èxit com a altaveu de la denúncia de les polítiques laborals del capitalisme hoteler és mèrit propi del plural moviment kelly. Ho és, independentment de les victòries assolides en l'àmbit de les reivindicacions materials. Per a l'assoliment de nous drets, dit sigui de passada, els interlocutors i responsables d'aconseguir-los (o no) són uns altres. Però insistesc, l'èxit de visibilització i de convertir en assumpte polític les males condicions de treball de les cambres de pisos és un èxit de l'originalitat de conjuminar associacionisme, sororitat, ús de xarxes socials, i sindicalisme (bastants membres de les associacions de kellys pertanyen a sindicats).

I és justament aquest aspecte d'associació fàctica kellys-sindicalisme que –em sap greu haver-ho de dir- està absent del còmic objecte de comentari en aquestes ratlles. La història, necessàriament esquemàtica, que ens presenta la publicació del Consell de Mallorca s'inicia als anys setanta del segle passat, és a dir, a les acaballes de la dictadura franquista, i il·lustra les que, potser, són les escasses lluites obreres protagonitzades per cambreres de pisos d'aquella època. Tot seguit il·lustra el deteriorament de les condicions laborals de les cambreres de pisos a l'hoteleria mallorquina (escreix de riscos laborals psicosocials, medicalització, autoritarisme empresarial, etc.) que, amb rigor, no es pot desassociar de la progressiva hegemonia del turbo-neoliberalisme, d'èpoques de reforma laboral permanent precaritzadora de vides laborals i personals, de, en definitiva, la desaparició del miratge d'un progrés social continuat.

La narració del còmic acaba amb el sorgiment de Les Kellys. Per tant, no il·lustra les lluites de qui ja netejaven les habitacions dels hotels en els anys 80 i 90 del segle passat i la primera dècada dels anys dos mil. És, si més no, significativa la invisibilització –molt present al món de les arts- i la falta de reconeixement social i polític d'aquelles cambreres de pisos que impulsaren que les plataformes reivindicatives del Conveni d'Hoteleria incloguessin reivindicacions, com ara, el dret a gaudir de dos dies lliures consecutius o la igualtat salarial entre el departament de pisos i el de bar i menjador. Sense la lluita sindical del postfranquisme de les Joanes, Aracelis, Agustines, Maries Lluises, Pepis i tantes d’altres, les condicions de treball a l'hoteleria mallorquina, i, concretament, al departament de pisos, haurien sigut pitjors. Encara ara ho serien!

Sens dubte aquestes sindicalistes, aquestes cambreres de pisos, es mereixien, almenys, una vinyeta en el còmic aquí comentat. N'eren mereixedores atès que, participessin o no en la lluita contra la dictadura, van ser, entre altres coses, de les primeres portadores -en paraules de l'historiador Xavier Domènech al llibre "Lucha de clases, franquismo y democracia"- dels "valors, actituds i accions que van estar també en la base de la lluita antifranquista en els sectors populars, en l'impuls dels quals trobem part de les nostres llibertats i de l'articulació dels drets socials, igual que, en les seves derrotes, part del nostre present".

En qualsevol cas, benvingut sigui el còmic en qüestió car tinc per segur que sense un persistent moviment de Les Kellys és mal de fer imaginar un present més just. Un present que, de debò, valgui la pena ser viscut amb certa felicitat col·lectiva.

 

Primer de Maig 2023: Pensar, organitzar, mobilitzar...

 

Publicat originalment a dBalears (30-04-2023)

I. En el número 7 de Quaderns CULTURA FI DE SEGLE, intitulat "El 1r de maig a Mallorca (1937-1989)" i editat per l'Ajuntament de Palma l'any 1990, l'autor del monogràfic, Antoni Nadal, tot just començar la presentació del text, escriu: "Contràriament al procés d'adaptació feixista que va sofrir la Festa del Treball a l'Alemanya nazi, però d'una manera igual a la prohibició del Govern de la Itàlia feixista, el 12 d'abril de 1937 el Govern de l'Estat franquista va optar per la supressió del Primer de Maig com a dia festiu atès el seu "marcado carácter marxista". Ve a tomb recordar-ho sempre, però en aquest maig d'any electoral és fonamental tenir-ho present. A Itàlia ja governen els hereus dels feixistes que prohibiren la commemoració del Primer de Maig i, diguem-ho sense embuts, no és inversemblant que, a casa nostra, el 28-M signifiqui el retorn del feixisme a posicions de govern d'algunes institucions. Més que mai ens cal un mes de maig d'intensa mobilització antifeixista.

II. En el context actual de bogeria armamentista i de militarisme a l'engròs, sembla increïble que el moviment sindical de classe no hagi esdevingut en avantguarda de la mobilització contra la guerra, l'aberrant escreix de despesa militar, i a favor de la pau. El rebuig a la guerra i la defensa de la pau forma part, no s'oblidi, d'allò més noble i digne de la tradició del moviment obrer. Ho és des de la Primera Internacional. Recordem les mobilitzacions obreres contra les guerres espanyoles colonials i imperials, com ara les de Cuba i Filipines. Enguany ens calia un Primer de Maig on hi fos ben present el clam històric anarcosindicalista de "guerra a la guerra de germans contra germans", perquè en les "aventures guerreres" la classe treballadora "únicament perd sang i no guanya res".

III. Atenent al tarannà actual del sindicalisme illenc –i espanyol-, aquest Primer de Maig alguns el viurem amb cert desassossec. Intuesc que ha arribat el bon punt de superar inèrcies. El repte d'ara mateix és el de capgirar les causes de les crisis (climàtica, desigualtats, descohesió social, despossessió de les classes subalternes ...) i imaginar escenaris alternatius. Sospit que, en aquest sentit, és clau pensar, organitzar, i mobilitzar.

IV. Pensar, com s'ha fet en el 1r Congrés Català del Treball. Amb el suggerent lema "El treball en una nova economia per a la vida", aquest encontre ha volgut –en poder llegir les conclusions veurem si ho ha aconseguit- analitzar els reptes que es presenten al Principat en el món del treball durant els pròxims anys. Què no en té de reptes el món dels treballs a les Illes Balears? En un món amb la intel·ligència artificial prou desenvolupada, podrà continuar sent el treball remunerat el principal distribuïdor primari de la riquesa generada? No és l'hora de la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

V. Organitzar-se més enllà de les clàssiques estructures obreres. Si es vol qüestionar l'hegemonia del capital, del capitalisme voraç, calen aliances del sindicalisme amb els moviments socials, amb els col·lectius que batallen de debò pels drets a un habitatge digne, amb els àmbits de l'acadèmia i l'epistemologia crítica, amb entitats i plataformes de defensa de l'efectivitat dels drets socials, la justícia tributària, contra l'escreix de privilegis dels rics i molt rics... Cal fer de l'aplicació efectiva dels drets humans una veritable palanca de lluita d’emancipació.

VI. Pot ser que una de les causes (no l'única) de la desmobilització del món laboral –de la negociació sindical sense conflicte- sigui la moderació de la, diguem-ho en l'argot sindical, taula reivindicativa. Sembla que el capitalisme extractivista ens ha extret la capacitat de formular reivindicacions radicals (hom diria que això ha esdevingut en un privilegi més de les elits poderoses). Per exemple, perquè no substituïm termes reivindicatius que, de fet, han sigut assumits en el llenguatge d'eufemismes del neoliberalisme, com ara "estabilitat laboral", "fixesa contractual", "millora de condicions laborals", etc., per posar damunt la taula el de la garantia de dignitat humana en el treball remunerat? Si, per fer-ho, cal recuperar teoritzacions d'algun clàssic –com es fa en l'article titulat "La insuficiencia radical del Derecho del Trabajo para la garantía de la dignidad humana. Una relectura d’Hugo Sinzheimer" d'aquesta revista-, fem-ho! Cal recordar que Sinzheimer va ser un gran teòric del concepte que ell va anomenar "Dret econòmic" per garantir la coparticipació dels treballadors i treballadores en el procés productiu.

Tot plegat exigeix sortir de molts àmbits de confort, i, alhora, fugir del "tenim pressa" i de les desqualificacions grolleres. En aquest sentit, em sembla escaient recordar les paraules de la grandíssima Angela Davis: "... s'acostuma a definir la transformació revolucionària com un desmantellament i una reconstrucció radicals de les estructures econòmiques de la societat, una cosa que, evidentment, no em causa cap escrúpol en absolut. És el que cal fer. Així i tot, no es pot oblidar l'esfera de la consciència". Idò, tinc per a mi que la cosa més urgent és la mobilització de la consciència. Sí, de la consciència de pertinença a classe subalterna!

En qualsevol cas, malgrat aquesta mitja dotzena de notes escrites a correcuita, que passeu un bon Primer de Maig! L'oferta del sistema és prou gran i diversa, des de manifestacions institucionalitzades a dinars, pancaritats i esbarjos diversos, des d'ofertes de "ponts" per fer turisme, a dies de sol i platja, des de ...

Bon Any Nou, poble singalès!

Publicat originalment a dBalears (23-04-2023

El calendari administratiu de Sri Lanka comença el dia 1 de gener, però, com a altres països del Sud-est Asiàtic (Tailàndia, Cambodja, Birmània, Laos i Bengala), l'any nou se celebra a mitjans d’abril (el 14 d'abril enguany). El canvi d'any va lligant a un canvi de lluna i, tot i que tradicionalment era una celebració de la comunitat Sinhala i Tamil que, a Sri Lanka és al voltant del 75% del total de la població, avui ho celebra, d'una manera o d'una altra, tothom, inclòs -encara que sigui amb menys entusiasme- la comunitat musulmana. El cas és que la nit del 13 d'abril (la nostrada nit de Cap d'Any) ja es notava una gran tranquil·litat als carrers singalesos, i el dia de Cap d'Any la bullícia de carrer tan característica de Sri Lanka era inexistent. Hi ha dues excepcions a aquesta estranya calma: els temples budistes que a determinades hores concentren força gent, i el mercat de Pettah (a la ciutat de Colombo) on sent molt majoritàriament comerciants musulmans celebren el Cap d'Any sense tancar els negocis.

Sigui com sigui, diria que Sri Lanka va acomiadar, tot just fa una setmana, un any amb algunes certeses que basta ser un poc observador per constatar-les. En destacaria les següents: La pandèmia de la covid-19 és cosa del passat. Les immenses potencialitats turístiques de l'illa són un autèntic perill de massificació. El sarong i el sari resisteixen, però el vestit occidental ha guanyat ja moltes posicions. La indústria tèxtil de l'Índia i de Tailàndia ha colonitzat el paisatge singalès (la venda als carrers de roba fabricada a aquests països –amb gran presència de falsificacions de marques internacionals- és impressionat, alhora que és símptoma d'un segur atzucac ecològic). La presencia militar sobre el territori és importantíssima, i l'escreix de militarisme governamental no té aturador (Sri Lanka té una despesa militar -declarada oficialment- que ja supera el 20% dels seus recursos), i, alhora, és un militarisme malaltís. No és una anècdota que, per exemple, a la ciutat antiga d'Anuradhapura s'hagin construït uns enormes dàgobes (stupes), i que el govern singalès les hagi dedicades a glorificar "èxits militars". És una fragant contradicció amb l'aclaparadora religiositat budista de la ciutat. De moment, no són massa evidents els efectes de la crisi climàtica. En aquest sentit, la vegetació exuberant, la pluja de gairebé cada tarda, les temperatures no més altes de les que fa temps són habituals... semblaria que Sri Lanka és un oasi aliè a l'escalfament climàtic global; però... les marees són les de sempre?, l'escassetat de fauna als parcs nacionals és normal? És una gran certesa que el conreu i la producció de te de l'antic Ceilan gaudeixen de bona salut. També ho és que recol·lectar fulles de te continua sent un treball per a les dones. Diuen, diuen, diuen que ho és per tradició (sic). A Sri Lanka no es fuma en els espais públics, i, no obstant això, és evident que el seu món no s'ha ensorrat. I una última certesa personal: A Sri Lanka el nombre de llocs de culte (especialment budistes) només és superat pel nombre de vehicles tricicle motoritzat –els famosos i sempre presents tuks-tuks-, i pot ser que només la proliferació de spas i d'habitacions de lloguer sigui similar a la de llocs de cultes diversos.

Ara bé, la gran incertesa amb què Sri Lanka començà el nou any té a veure amb la seva situació política, social, i econòmica: Aparentment, han superat els estralls de la guerra que, en el període 1983-2009, enfrontà el govern i la guerrilla dels Tigres d'Alliberació de la Terra Tamil (LTTE). I, tanmateix, la petjada del genocidi Tàmil és indeleble. Els odis no s'han superat del tot. En qualsevol cas, el que sembla marcar l'actualitat és el record del terrible atemptat d'abril de 2019, i, sobretot, la persistent crisi politicosocial. Les grans mobilitzacions populars iniciades a finals de març del 2022 han sigut apaivagades a cop de repressió, i d'aguditzar la crisi de deute que des de fa anys Sri Lanka manté amb la Xina. Tot i que al visitant pot passar-li inadvertida la tensió social, no posaria messions que la "pau social" sigui realment estructural. Ans al contrari, no descartaria nous esclats socials que tornin a posar Sri Lanka sota el focus mediàtics de la política internacional.

Una anècdota: en alguns pobles i en algunes ciutats mitjanes, les associacions de comerciants emeten per altaveus publicitat dels comerços. Pensava que eren missatges polítics o religiosos, però no, són missatges per incentivar el consum. Una de tantes contradiccions del país singalès: Poca capacitat adquisitiva combatuda amb publicitat. No vaig aclarir si també anunciaven l'adveniment del nou any. En qualsevol cas, desitj al poble singalès –especialment als homes i a les dones resistents- un bon i venturós any nou. I que, alhora, sigui un ferest any per a les elits corruptes singaleses.

Preparant el 50è aniversari del Front Polisario

Publicat originalment a dBalears (16-04-2023)

En la història del molt criticable procés de descolonització del continent africà, hi ha una data i un esdeveniment que la història oficial solen oblidar, o, millor dit, invisibilitzar. La data és el 10 de maig de 1973, i l'esdeveniment és la fundació del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro, és a dir, del Front Polisario.

Segons la historiografia mainstream, la descolonització d'Àfrica, que començà en la dècada dels anys 50 del segle passat, finalitzà el 1975. Idò, això no és cert. És un procés que encara no ha finalitzat. No es pot donar per conclòs fins que el Sàhara Occidental conquereixi la seva plena descolonització.

El que sí que és cert és que un dels esdeveniments més vergonyosos de la història recent d'Espanya té data de 14 de novembre de 1975: Aquest dia a Madrid es firmà la "Declaración de principios entre España, Marruecos y Mauritania sobre el Sahara Occidental", coneguda com els "Acords tripartits de Madrid", que suposà la cessió del territori del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània. Posteriorment, es produí la invasió del territori sahrauí pels marroquins i mauritans, i la consumació, el 26 de febrer de 1976, de l'abandó d'Espanya de la que fou la província espanyola número 53. Aquesta és la frenètica successió d'esdeveniments que contextualitzen la proclamació -a les primeres hores del 27 de febrer de 1976, és a dir, l'endemà de l'abandó formal d'Espanya del Sàhara Occidental- de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

Val a dir que els "Acords tripartits de Madrid" mai van ser considerats vàlids per Nacions Unides, i, per tant, la presència del Marroc i Mauritània al Sàhara Occidental era contrària a la legalitat internacional. Eren, dit sense embuts, ocupants il·legals. Una condició que continua tenint actualment el Marroc. La RASD es va proclamar, doncs, en un territori agressivament ocupat, en el context d'un procés encara ara inconclús de descolonització. Tanmateix, la República Sahrauí té un importantíssim reconeixement formal arreu del món, és membre fundador de la Unió Africana. Ara bé, tal volta, allò que és més important és que la RASD opera, malgrat que depengui de l'ajut humanitari internacional, com un veritable Estat, desplegant en el territori que controla polítiques públiques (sanitat, ensenyament, cures de tota mena, seguretat, cultura, etc.).

En qualsevol cas, allò que, en la perspectiva de l'imminent de 50è aniversari del Front Polisario, sembla imprescindible posar en relleu és que l'Estat sahrauí ha desenvolupat un singular sistema polític en plena simbiosis amb el Moviment d'Alliberació Nacional Sahrauí, és a dir, amb el Front Polisario que és, atenint-nos a la legalitat internacional, l'únic i legítim representant del poble sahrauí. Sense el Front Polisario no s'entenen els gairebé cinquanta anys de lluita per la independència de Sàhara Occidental, és impossible explicar la capacitat de resistència d'un poble –el sahrauí- condemnat il·legalment a viure al duríssim exili en els camps de refugiats de Tindouf (Algèria), al territoris militarment ocupats pel Marroc on el respecte als drets humans és inexistent, o a la diàspora.

Fóra bo que a l'espera de commemorar aquest imminent 50è aniversari del Front Polisario es reblés la històrica solidaritat (humanitària i política) de la societat de les Illes Balears, així com de les institucions (autonòmiques, insulars i municipals), amb la causa sahrauí. En aquest sentit, deixeu-me convidar-vos a, per poc que pugueu, participar en el "Programa Vacances en Pau". Per tant, si aquest estiu voleu acollir una nina o un nin  sahrauí, poseu-vos en contacte amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears al telèfon 971 72 88 39.

Mentre us ho penseu, recordarem unes paraules del fundador del Front Polisario, primer president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i màrtir sahrauí, El Uali Mustafa Sayed: "La Revolució es va iniciar perquè existeix un poble. Aquest poble té la seva pròpia identitat, la seva civilització, les seves pròpies idees i les seves estructures organitzatives. Aquest poble existirà sempre malgrat els plans del colonialisme espanyol i dels imperialistes". Sense cap dubte: Polisario, vencerà!!

Prou jets privats!

 

Punlicat originalment a dBalears (09-04-2023)

Es percep un cert deixondir en el debat sobre la distribució de les emissions de CO₂ segons la classe social. A l'Estat espanyol, la petjada mitjana de carboni és de 5,4 tones de CO₂ per persona, però atenció: l'1% més ric emet 64,7 tones. És una desigualtat esfereïdora, encara més brutal si posem el focus en les emissions del selecte 0,1% de les persones ultrariques. Aquestes xifres i percentatges, que poden veure amb més detall a "World Inequality Report 2022", amaguen comportaments ostentosos (viatges espacials, cotxes que consumeixen deu vegades més que un utilitari, mansions que devoren kilòmetres de territori, consums d'aigua desorbitats, i, per descomptat, jets privats per a viatges de caprici). És la indecència de la indústria del luxe. És, en definitiva, el capitalisme que destrueix el planeta. Un capitalisme destructiu en què el turisme de luxe hi té molt a veure.

I la cosa va en augment. Fixem-nos en els jets privats (en una altra ocasió parlarem del consum de recursos naturals i la generació de residus dels ultrarics, o d'altres excessos del luxe). Resulta que, segons AENA, l'any passat foren gairebé 34.000 els jets privats que operaren (aterratges i enlairaments) als aeroports illencs (16.600 a Mallorca, 15.300 a Eivissa, gairebé 2.000 a Menorca). Això representa un creixement d'un 32% respecte a l'any 2019, és a dir, des d'abans de la pandèmia de la covid-19.

Val a dir que, segons l'entitat internacional Transport&Environment, especialitzada en l'impacte en la crisi climàtica del transport, els jets privats "consumeixen 10 vagades més energia per passatger que els vols comercials, i 50 vegades més que els que viatgen amb tren". També afirma que "l'impacte climàtic de l'aviació és desproporcionat, i creix ràpidament, i que la causa principal és un grup molt petit de persones”: Només l'1% de les persones provoquen el 50% de les emissions mundials de l'aviació, tot posant en relleu "el gran paper exercit pels superrics volant en jets privats per fer distàncies molt curtes".

Per això, els jets privat, independent del pes que tinguin en l'emissió global de diòxid de carboni, tenen un simbolisme potentíssim. El cas és que un fantasma recorre les nostres societats. El que, al crit de "els rics estan destruint el món", clama "prou jets privats!".

Senyora Armengol i staff directiu de PSIB-PSOE: no diguin en va "Renda Bàsica"

Publicat originalment a dBalears (02-04-2023)

La presidenta Armengol i la direcció del PSIB-PSOE ho han tornat a fer! S'han fet un embull i han provocat titulars com aquest: "Armengol anuncia que, si gana, aplicará una renta básica universal en Baleares". Altres mitjans, com  dBalears, han sigut més curosos i han parlat d'una proposta de renda universal. No és la primera vegada que la presidenta (i els seus socis) s'embullen amb aquest tema. El juliol de 2015 ja va ser necessari posar els punts sobre les is per a, en nom de la claredat i el rigor, aclarir què és la Renda Bàsica (RB) -que per ser-ho, ha de ser universal i incondicional- i allò que no ho és.

El que sorprèn és que, amb la revifada dels darrers anys del debat sobre la RB, visquem un lamentable "tornem-hi torna-hi!". En aquesta ocasió els socialistes balears han fet un exercici retòric que és el súmmum d'embolicar la troca. Diuen que ampliaran "la renda social garantida perquè sigui un dret per a tots els ciutadans de les Illes Balears fent-la una renda bàsica universal per a tots i totes" (sic). El que no aclareixen és si aquest "dret per a tots els ciutadans de les Illes Balears" vol dir, veritablement per a tothom (com, posem pel cas, el dret a la sanitat) o és un dret per a tota la ciutadania que pateixi una situació de pobresa greu o molt greu. És a dir, si el que proposen és una transferència dinerària suficient per viure una vida digna, que és incondicional i universal o que no ho és. En resum: Allò que sembla que suggereixen és "millorar" l'actual Renda Social Garantida i res més. Val a dir que, per molt que es millori, una política pal·liativa no deixa de ser inútil per resoldre el problema de fons: La necessitat de garantir el dret a l'existència material de tothom, com a condició necessària de llibertat de debò i de distribució real de la riquesa.

Senyora presidenta Armengol i membres de l'staff  del PSIB-PSOE: no usin en va el terme "Renda Bàsica" si no és per referir-se a un ingrés (una quantitat dinerària per a tothom, igual, com a mínim, al llindar de la pobresa) pagat per l'Estat, com a dret de ciutadania (i no únicament per a les persones víctimes de l'empobriment o l'exclusió social) a cada membre de ple dret o resident de la societat, fins i tot si no vol treballar de manera remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre, o, altrament dit, independentment de quines puguin ser les altres fonts de renda que es puguin tenir, i sense importar amb qui es convisqui. Òbviament, la Renda Bàsica, com a política econòmica predistributiva, és la millor proposta per acabar –perquè actua ex ante- amb el risc d'exclusió social i una potent política igualitària, perquè els no rics hi guanyen, i els rics i molts rics hi perden en termes de major contribució fiscal. Sí, els multimilionaris cobrarien (de la mateixa manera que, malgrat la seva riquesa, tenen dret a ser atesos pel sistema públic de salut) la RB, però contribuirien molt més amb els seus impostos que la quantitat que cobrarien per aquest concepte.

Amb tot, el fet més preocupant és que l'staff dels socialistes balears no s'han llegit –o tenen seriosos problemes de comprensió lectora- els documents del Fòrum de la Societat Civil. Si haguessin fet un cop d'ull al capítol "Agenda d'objectius per a la implementació d'una Renda Bàsica Universal Incondicional (RBUI) a les Illes Balears" (a partir de la pàgina 130) del document "El futur que volem" farien propostes més acurades pel futur social d'aquesta terra.

 

Avaluar les polítiques públiques per impugnar dogmes

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-03-2023)

Corria l'any 1976 quan el grup de música eivissenc Uc publicà l'àlbum intitulat "En aquesta illa tan pobra", un disc que incloïa cançons que varen esdevenir himnes generacionals. Una d'elles va ser "Des que no hi ha eleccions", que comença així: "Des que no hi ha eleccions,/ sa gent pareix que va trista,/ que no es fan reunions/ ni es veu cap propagandista". Com ara, afortunadament, sí que n'hi ha d'eleccions, la gent va trista per altres motius (les múltiples crisis, per exemple), es fan moltes reunions, i de propagandistes se'n veuen arreu, potser és arribat el bon punt d'exigir autoexigència a la política institucional democràtica.

La pròxima legislatura autonòmica, insular, i municipal s'hauran d'afrontar, si més no, quatre urgències democràtiques: Barrar el pas al neofeixisme, impulsar de debò polítiques reparatives de les crisis presents (econòmica, social, laboral, ecològica, desigualitària, lingüística, cultural, misògina, etc.), posar en marxa una planificació de veritable transició de model econòmic (desturistificant i diversificant), i practicar la radicalitat democràtica.

Com en la literatura politològica la definició de "radicalitat democràtica" és polièdrica, m'afany a precisar que em referesc a la, diguem-ho així, cosmovisió de la participació ciutadana, de processos ciutadans deliberatius, de referèndums... És a dir, a la seva concepció republicana emancipadora que, entre d'altres, defensen amb mirades diferents, Marina Subirats, Gemma Ubasart, o Itziar González.

Aclarit això, anem al moll de l'os de l'assumpte: No basta que els que aspiren a governar comunitat autònoma, consells insulars, i ajuntaments, ens diguin què proposen fer. Cal que ens diguin com ho volen fer. Algunes preguntes dirigides al món progressista ajudaran a fer-me entenedor: Continuarà exclòs l'ecologisme d'allò que s'anomena diàleg social autonòmic? Quin paper tenen pensat donar al Fòrum de la Societat Civil els governs que es constitueixin després del 28-M? De la contestació podrem intuir si seguirem, una legislatura més, amb retòrica sobre adaptació als efectes, i, sobretot, mitigació de les causes  que provoquen l'acceleració de la crisi climàtica, o, per contra, si podem acaronar alguna esperança d'implantació d'una planificació d'un seguit de polítiques públiques coherents amb un discurs fins ara, bàsicament, retòric. Pel que fa a l'àmbit conservador, la interpel·lació és succinta: Ens obligaran a reviscolar alguna cosa com el Consell de la Societat Civil que va operar d'organisme coordinador de lluites i resistències durant el quadrienni negre de José Ramón Bauzá?

Ara bé, la demanda d'autoexigència a la política institucional democràtica, a la que feia referència a les primeres ratlles d'aquest article, va de compromís d'avaluació de les polítiques públiques. És a dir, en paral·lel a la implementació de noves polítiques -o repetició de les que ja han estat assajades- haurien de comprometre's a tenir dissenyats dispositius ad hoc per a cada una d'elles, per a l'avaluació d'impacte segons els objectius proclamats d'aquestes polítiques. A parer meu, això hauria de ser indiscutible. El focus de la discussió hauria d'estar sobre qui avalua, i com s'elaboren els ítems per fer la tasca avaluadora. Tant en una com  en altra qüestió, la participació ciutadana esdevé clau, altrament dit, fundacional de la cultura pública de l'avaluació, i, de retruc, de la radicalitat democràtica.

No sóc un ingenu, ans al contrari. Sóc coneixedor que, a aquestes contrades, la proposta té un cert caràcter subversiu. Però, bé està que l'exercici d'opinar ho sigui un poc subversiu. Ara bé, el punt veritablement avalotador és que una política d'avaluació de polítiques públiques amb participació de debò de la societat civil podria palesar (o no), a tall d'exemple, que ens podríem estalviar les escandaloses despeses publiques en promoció turística, que ocurrències com la dels "vals de descompte per al petit comerç" tenen un impacte molt relatiu en el compte de resultats de les empreses i un nul biaix afavoridor per a les persones amb més necessitats, que la nostrada Renda Social Garantida (RESOGA) no erradica la pobresa ni actua preventivament contra el risc d'exclusió social, i que, per a això, s'ha de parlar de Renda Bàsica Universal i Incondicional, o que les propostes de rebaixes fiscals indiscriminades i a dojo tenen efectes economicosocials absolutament indesitjables.  

Sí, cultura i pràctica política d'avaluació ens cal. És una exigència de la nostra època per fer front, amb polítiques públiques veritablement reparadores, a les crisis presents. Seria una novetat que, podria ser en molts casos, en paraules de Marina Garcés, una "impugnació dels dogmes i dels poders que se'n beneficien".

La "llibertat" segons Toni Nadal

 

Publicat originalment a dBalears (26-03-2023)

Avui fa una setmana que Toni Nadal afirmà que "Vivimos en una sociedad con menos libertad que hace 30 años". Unes declaracions que tingueren cert ressò mediàtic més enllà de casa nostra. Malgrat que sigui una notícia que, amb l'actual velocitat i insubstancialitat del consum de informació, pot ser considerada estantissa, no me n'he sabut estar de comentar-la.

Toni Nadal tindria raó si es referís al deteriorament de la llibertat conseqüència de la "llei mordassa", a l'existència de presos per delictes d'expressió, exiliats polítics, a l'existència de clavegueres de l'estat que actuen contra els adversaris polítics del PP, a l'espionatge de "Pegasus", o a la cada vegada més documentada presència d'infiltrats policials en els moviments socials. Però, no és el cas. L'afirmació de l'entrenador de tenis cal inserir-la en una de tantes "guerres culturals" dretanes.

La concepció de llibertat és un terme en disputa. Ho és des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. El problema és que, ara mateix, el terme "llibertat" forma part de, per una banda, i en paraules d'Amos Oz, "la infantilització del gènere humà", és a dir, de la cosmovisió del "¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber?" de José María Aznar, o de la llibertat de "tomar cañas" –en plena pandèmia- promulgada per Isabel Díaz Ayuso.

Per una altra banda –i això és més important-, la concepció de l'actual neoconservadorisme de llibertat cal analitzar-la en el context d'una de les tres tesis que explica Albert O. Hirschman al seu interessantíssim llibre "Retòrica reaccionària". Concretament, a la que fa referència a la "perversitat". Hirschman, sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre "exactament el contrari". No és agosarat interpretar, doncs, la frase de Toni Nadal de la següent manera: Tot i que és empíricament inqüestionable que les tres últimes dècades han sigut un dels períodes històrics amb grans conquestes en drets civils, i que hem avançat, tot i que insuficientment, en drets socials, vivim en una societat amb menys llibertat.

És a dir, hi havia més llibertat quan, posem pel cas, no hi havia llibertat d'estimar, ni instruments legals integrals per combatre la violència de gènere (amb presidents autonòmics que bravejaven de masclisme amb frases com ara "Mira si son malas de matar las mujeres [...]; se resistía"), ni llibertat per elegir model familiar. En la lògica de Toni Nadal, hi havia més llibertat quan hi havia més –encara més!- urbanisme a la carta, possibilitats d'evasió fiscal, més beneficència i manco justícia social, quan els casos d'explotació laboral no eren notícia perquè entraven en la normalitat, i la corrupció (inclosa la borbònica) campava amb faldilles i a la babalà...

En fi, afirmacions com les de Toni Nadal són execrables. Ho són perquè pertanyen a les fake news més preuades de la retòrica reaccionària, però, sobretot, perquè ignoren que la llibertat de debò és aquella que, entre altres autors i autores, ens presenta Philippe van Parijs al llibre "Llibertat real per a tots" (1995). En qualsevol cas, allò que més em neguiteja és saber com el fitxatge mallorquí de Feijóo per a la nova fundació del PP serà capaç de demostrar "tècnicament" coses com que la meritocràcia no és una mitologia de menuderia. En definitiva, si la seua incorporació a Reformismo21 és, com sembla de l'afirmació que hem comentat i parafrasejant Rob Riemen, per impulsar el retorn de la barbàrie.

 

Reforma Pensions 2023: Primeres reflexions

Publicat originalment a dBalears (19-03-2023)

Divendres passat el BOE publicà el "Reial Decret Llei 2/2023, de 16 de març, de mesures urgents per a l'ampliació de drets dels pensionistes, la reducció de la bretxa de gènere i l'establiment d'un nou marc de sostenibilitat del sistema públic de pensions". Amb aquest pompós, i, alhora, propagandista títol, es donava forma a un trípode d'acords (al si del govern entre PSOE i UP, Govern d'Espanya amb CCOO i UGT, i Govern d'Espanya amb la Comissió Europea) que en els dies precedents a aquesta publicació oficial s'havien assolit. Després d'una ràpida llegida de les més de 50 pàgines del RDL 2/2023, no pretenc fer-ne en aquestes ratlles una anàlisi i valoració tècnica. Per experiència sé que les lleis de Seguretat Social s'han d'estudiar amb cura, que convé escoltar l'expertesa en la matèria perquè solen tenir més trampes que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És més, el contingut, i, per tant, les repercussions pràctiques del RDL, és susceptible de modificacions (a vegades, tan sols una coma o un canvi de preposició no és fútil) en la seva tramitació parlamentària. El que segueix són, idò, només unes primeres reflexions a rajaploma molt generals sobre l'assumpte.

Es confirma per enèsima vegada que els famosos Fons Europeus no eren incondicionals, més aviat el contrari. Queda confirmat que és possible no regalar a la CEOE una immerescuda capacitat de veto que, per cert, sí que va tenir i exercir en la negociació de la Reforma Laboral de 2022. Cal recordar que la gran patronal espanyola no ha volgut ser part de l'acord amb els dos grans sindicats espanyols. S'ha palesat que es pot capgirar el discurs sobre sostenibilitat (maleïda paraula!) del sistema públic de pensions. Fins ara, el discurs hegemònic era associar viabilitat econòmica amb contenció de despesa. Independentment de si és suficient o no ho és (en la meva opinió és clarament insuficient, car l'objectiu de cotització per ingressos reals queda, gairebé, relegat ad kalendas graecas), s'ha optat per la lògica de l'augment dels ingressos mitjançant un limitat "destopament" de les cotitzacions màximes. A la fi es reconeix, amb algunes mesures de relatiu impacte, que el sistema s'ha de reformar per reduir la sistèmica bretxa de gènere.

Ara bé, no és una reforma que capgiri les polítiques austericides aplicades (UE-governs espanyols) al sistema públic de pensions. Pot ser que la fórmula que garanteix el dret d'opció a la situació que sigui més beneficiosa per a cada persona pensionista entre calcular la pensió amb els últims 25 anys cotitzats, o amb els millors 27 anys cotitzats en el període dels últims 29, no representi una retallada, però, amb tota seguretat, no és una reconquesta de drets. Per ser-ho s'hauria d'haver retornat al còmput de 15 anys, o a la jubilació ordinària als 65 anys. És, sens dubte, una reforma amb mancances. A tall d'exemple: No hi ha una nítida clarificació i separació de les fonts de finançament entre Estat i Seguretat Social. Pot ser que sigui per això que, incomplint la legalitat, no es fa l'auditoria pública de la Seguretat Social?

No estam –i això és força important- davant una reforma clarament reparadora dels mals causats per les retallades de l'època de l'austeritat autoritària (l'exemple que em sembla més cridaner és la clamorosa insuficiència de la revalorització addicional de les pensions mínimes i no contributives, amb la qual cosa continuarà havent-hi pensionistes pobres). No obstant aquesta nul·la vocació reparadora, pot haver-hi un afecte indirectament reparador: Si és la fi dels missatges falsos sobre la possible fallida econòmica del sistema públic de pensions, podrà tenir un efecte balsàmic sobre les angoixes i incerteses de molta gent. No és poca cosa!

A mi no m'és igual qui governi, i això no és contradictori amb defensar que "governi qui governi les pensions publiqués es defensen!". Aquesta reforma podria haver sigut molt pitjor. Però també, amb conflicte i mobilització al carrer, podria haver sigut el capgirament de les malifetes del govern de Rajoy. Podria d'haver sigut una gran reparació de molts mals socials!

 

No anam bé

Publicat originalment a dBalears (12-03-2023)

La definició del terme “transició” que m'agrada especialment és aquella que defineix el mot com a procés que no sols apunta a un horitzó, a un escenari futur, sinó que també assenyala l’origen del qual es parteix i que es vol deixar enrere. Definir una transició és, per tant, construir un dels possibles camins pel canvi.

En el món de la conservació mediambiental i de l'economia ecològica el concepte de transició apareix en els anys 70 del segle passat. Va ser molt important per a la seva relativa popularització el famós informe “Els límits del creixement” (1972) que insistia en la necessitat d'una “transició” des d'un model de creixement (sense límit) a un d'equilibri. L’informe va posar sobre la taula els riscos ecològics induïts pel creixement econòmic i demogràfic.

A hores d’ara, en plena triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, espais naturals) i de baixada estructural dels estàndards de qualitat de vida d’amplíssimes capes de la societat europea, la necessitat de transitar és una tasca inajornable. Mallorca –i el conjunt de les Illes Balears i Pitiüses- hauria de ser a hores d'ara una societat amb una economia, un instrumental de cohesió social, un mercat laboral, una agenda ecològica... que transités cap a un nou paradigma economicosocial. No posar en marxa aquest procés transicional és hipotecar a curt termini el nostre benestar, i, alhora, una hipoteca pel futur de les joves generacions.

Si no van associats a un procés de transició de l'actual model de creixement, és a dir, de l'actual model balear d'inserció a l'economia global, expressions com ara sostenibilitat, circularitat, model regeneratiu, etc. no són altra cosa que subterfugis semàntics que defineixen la perpetuació d’allò que hi ha: Monocultiu turístic, descohesió social (la crisi d’habitatge és un factor medul·lar en el greu trontollament de la nostra cohesió social), saturació demogràfica, turistificació a balquena que, i això és molt important, furta a les persones residents qualsevol horitzó raonablement plausible de qualitat vida, precarietats vitals (laborals, socials)...

Per tot plegat té tanta impotència que el Fòrum de la Societat Civil presentés la setmana passada el primer dels informes de l’evolució de les transicions. En aquesta primera entrega els indicadors presentats fan referència a la “Transició social”, i les conclusions del Fòrum són contundents: i) “les dades d’evolució observades pel que fa a la població i al mercat laboral mostren que s’està donant continuïtat al patró històric per altres sortides de crisis econòmiques i turístiques: més activitat turística, més mà d’obra estrangera i més pressió humana sobre el medi ambient. És el camí del model insostenible que ja coneixem”. ii) vulnerabilitat i habitatge encara són assignatures pendents d’iniciar qualsevol transició.

Tornant a l’inici d’aquestes ratlles: Si emprendre una transició és construir un dels possibles camins de canvi, hom diria que ho tenim tot per fer. És més, les notícies de la fira turística de Berlín (ITB) de més Tot Inclòs i reducció de la duració de la ja baixa estada dels turistes alemanys, és afegir aigua al banyat. Sense embuts: No anem bé. 

Bretxes de gènere invisibilitzades

Publicat originalment a dBalears (05-03-2023)

Setmana del 8 de març. Setmana del Dia Internacional de les Dones. Dies en què es parla de bretxes de gènere en tots els àmbits de la vida social, i en els que la denúncia de les bretxes de gènere en l'àmbit dels treballs i de la protecció social té un merescut protagonisme. La realitat és tossuda: entorn de la qüestió sociolaboral, la distància entre la igualtat formal o legal i la igualtat real entre dones i homes és molt palesa. Ho és tant que, tan sols aquesta realitat, justificaria la mobilització del 8 de març.

Els sindicats ja ho han fet, i és de suposar que la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball, i entitats socials ens presentin les diferències de gènere a les Illes Balears en matèries, com ara, taxa d'activitat, temporalitat i parcialitat laboral, salari, etc. No obstant això, posaria messions que algunes de les bretxes realment existents passaran més inadvertides, o, senzillament, continuaran invisibilitzades.

A tall d'exemple: i) Segons les darreres dades de l'Agència Tributària (exercici fiscal de 2021) la pobresa laboral extrema (persones amb un ingrés salarial inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI)) afecta el 21% del total de dones assalariades, mentre que tot just afecta al 17% dels homes. ii) La pobresa de la gent gran: També amb les darreres dades de l'Agència Tributària ens permet saber que, del total de persones que cobren una pensió inferior al SMI, el 61% són dones. iii) Les dades mitjanes de l'EPA-INE ens indiquen que les dones són majoritàries, amb el 52%, en el col·lectiu de persones assalariades amb una antiguitat inferior a un any en el contracte laboral. És a dir, existeix una bretxa de gènere pel que fa a la intensitat de la precarietat laboral. iiii) Del total de prestacions de la Seguretat Social per a 'excedències per a cura de familiars durant 2022, el 65,5% van ser sol·licitades per dones!

Ara bé, n'hi ha de bretxes de gènere en l'àmbit sociolaboral que, per la manca de dades, són autèntics angles morts. En posaré dos exemples: El recent reconeixement del dret a la prestació per desocupació a les treballadores de la llar ha sigut una transposició incompleta del Conveni número 189 de l'OIT, sobre condicions relatives al treball decent per als treballadors i treballadores del servei domèstic. Entre altres mancances, cal destacar que, perquè les treballadores cobrin l'atur complet, hauran de passar altres cinc anys cotitzant interrompudament, i el seu acomiadament encara té molt de lliure i barat (més lliure i barat que el ja arbitrari, i, econòmicament no dissuasiu per a qui acomiada, i zero restauratiu per a qui es acomiadat dels altres sectors). Es manté, pel fet de ser un sector absolutament feminitzat, una brutal bretxa de gènere que convindria quantificar amb dades ara no disponibles.

L'altre exemple és el de les treballadores de la neteja en el lloguer turístic. La invisibilitat de les condicions de treball i de seguretat social d'aquestes dones és sagnant. Cal posar llum a aquesta foscor que put a bretxa de gènere associada a explotació laboral!

Amb tot, en aquest 8 de març no són aquestes les bretxes que em neguitegen més. Ho són les que poden dificultar que s'acabi, més d'hora que tard, la no igualtat real entre dones i homes. Malauradament, aquestes bretxes són prou visibles.

L'antropòloga feminista, Rita Segato, sol fer una  estupenda defensa dels "feminismes". Sí, amb s final! Segato -que, per cert, farà una conferència l'horabaixa d'aquest 9 de març a Es Baluard Museu d'Art Contemporani de Palma- fa temps que sosté brillantment que el pluralisme és el que li dona força al moviment. Si es lleva la s, revifa el patriarcat!