Memòria històrica: qüestió d'humanitat

Demà tinc el privilegi de presentar un acte que em fa molta il·lusió. Es tracta de la xerrada- col·loqui que l’ Associació Memòria de Mallorca, l’ Ateneu Pere Mascaró i la Unió Cívica per la República han organitzat a les 19,00 hores en el Club Diario de Mallorca. Un acte en el qual es presentarà la pel·lícula-documental "A pegada dos avós". A més de visionar aquesta pel·lícula,  en la qual els qui cerquen respostes són un grup d'adolescents estudiants del darrer curs de batxillerat artístic, intervindran la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i la dinamitzadora en recuperació de la memòria oral i col·laboradora de EAF Produccions, Berta Cao.  Dues dones que, a l’hora de les  causes justes,  mantenen tantes o més energies que quan eren adolescents.

En el documental que, fins a on jo conec, aborda la memòria històrica des d'un punt de vista molt poc tractat i, al meu entendre, amb el toc de l'originalitat de l'evolució de l'adolescència en la presa de consciència i aprenentatge, l'escriptor Manuel Rivas els explica als protagonistes: “ No és qüestió de dretes o d'esquerres. No és qüestió d'una ideologia o una altra. Ni tan sols del que van poder els nostres avantpassats haver viscut familiarment. És una qüestió radicalment clara o s'està amb el partit de la humanitat o s'està amb el de la inhumanitat. Negar això, no voler saber res és estar amb la inhumanitat, simplement”. Més clar aigua!

La persistència d'aquesta inhumanitat és una de les qüestions que m'indigna. Però no m'engany, no és una qüestió prioritàriament de lleis. Probablement és una qüestió de reescriure la història de l'anomenada Transició. Fins que no s’esmerci de deslegitimació a la qual ha estat sotmesa la Segona República a partir de la memòria oficial de la Transició, no sortirem que aquesta humanització vergonyosa.

Sigui com sigui, iniciatives com "A pegada dos avós" serveixen per seguir lluitant perquè no ens robin la necessària projecció d'una memòria democràtica amb un contingut cohesionador. Iniciatives com aquella sèrie MEMÒRIA I OBLIT D'UNA GUERRA, de l'enyorada Televisió de Mallorca  [M],  són imprescindibles per a la cohesió de debò de la societat. Perquè com afirma Marta Rovira Martínez, en el seu recent -i molt recomanable-  llibre La Transició franquista. Un exercici d’apropiació  de la història, escriu: “... la memòria és una forma d’acció política que pot contribuir a la integració dels diferents  sectors de la societat en la mesura que s’hi sentin representats. En la mesura que puguin  encaixar les seves experiències vitals en una narració  compartida, se sentiran part del col·lectiu que fa de subjecte d’aquesta memòria. I també se sentiran part del sistema polític que els representa. Altrament, memòria i política seran, només un afer dels polítics.”  Convindria  tenir-ho en compte.

L'acte de demà en el Club Diario de Mallorca coincidirà amb la vigilia  del 24 de Gener. Aquesta data és, alhora, icònica per a la memòria de lluita antifranquista, i massa desconeguda per molta gent pertanyent a les noves generacions: Un 24 de gener de 1977 es va perpetrar la matança dels Advocats d' Atocha. Serveixi doncs l'acte de presentació i estrena de "A pegada dos avós", per rendir un sentit i compromès homenatge assassinats a Madrid. Un homenatge als advocats laboralistes Javier Sauquillo Pérez del Arco, Luis Javier Benavides Orgaz, Enrique Valdelvira Ibañez, Serafín Holgado de Antonio i al sindicalista Ángel Rodríguez Leal. Han passat ja, 38 anys i el seu exemple persisteix.

31-D: Una altra Mallorca és possible

Un article compartit que avui publica l’AraBalears 

"I a l'alba [31-XII-1229] fou decidit que oíssim les misses i que rebéssim el cos de Jesucrist. I oïdes les misses i rebut el cos de Jesucrist , diguérem que s'armessin tots, cadascú de les armes que devia portar...".

La festa de l'Estendard és més que un dia de festa institucional palmesana. És la festa cívica més antiga d'Europa i recorda la conquesta catalana de Mallorca. L'homenatge, que es fa ininterrompudament des del segle XIII, a la senyera de les quatre barres és per recordar els nostres orígens com a poble. No tenim cap dubte que el 31 de desembre hauria de senyalar en els calendaris el dia de la Diada de Mallorca. I tanmateix no en farem qüestió, de la institucionalització d'aquesta data, tant se val si n'hi ha més de dies que ens recordin els orígens i la catalanitat del poble mallorquí. Allò que realment ens preocupa i ocupa és l'arrelament popular i social del 31 de Desembre, com a data de reafirmació del que som, per plantar cara als que volen liquidar qualsevol senyal de la nostra identitat i inserir-nos a una mundialització neocapitalista, per la via de l'espanyolització més barroera.

Per nosaltres, el 31 de desembre és una data per manifestar cívicament el nostre compromís de continuar lluitant per una altra Mallorca. Cal repensar el procés d'integració de la Mallorca actual en la globalització hegemonitzada pel capitalisme salvatge. No acceptam que el nostre destí com a poble sigui la irrellevància en el món del segle XXI. Fa temps que Karl Marx ens ensenyà que el capital s'ha convertit en una "força a la qual hem de sotmetre'ns", en un poder que desenvolupa "una energia cosmopolita, universal, que fa fallir qualsevol límit i qualsevol vincle i es presenta com l'única política, l'única universalitat, l'únic límit i l'únic vincle", per això el nostre sobiranime és, alhora, voluntat d'emancipació del poder universal del capital avui concretat en el neoliberalisme que ens ofega.

Tanmateix, el 31 de desembre de 2013 ha de ser un reconeixement a la capacitat de mobilització del poble mallorquí en defensa de la nostra llengua pròpia, l'ensenyament públic i de qualitat, la sanitat per a tothom, les prestacions socials per a les persones en situació de dependència, els drets laborals i sindicals, els serveis socials i la cultura catalana i el territori. Un reconeixement a totes les dones i a tots els homes que treballen de valent per una Mallorca millor. Aquest apoderament és, sense menystenir els orígens, la nostra identitat moderna.

És possible una altra Mallorca, és necessària una altra Mallorca. En aquests moments històrics que ens ha tocat viure, tot està per fer i tot és possible. La igualtat torna a ser una fita ineludible. Cal rebel·lar-se contra la política de l'austeritat i de retallades de l'estat del benestar; la política laboral que abarateix l'acomiadament i fa que creixi el nombre de persones treballadores pobres; la dèria recentralitzadora del govern de Rajoy, el desballestament dels serveis municipals i la injustícia fiscal (enorme frau, paradisos fiscals i unes balances fiscals absolutament injustes amb les Illes Balears).

La Mallorca per fer és la d'una illa amb perspectives de prosperitat compartida; amb un sector turístic com a motor de la nostra economia, però amb criteris d'economia de bé comú; amb una economia productiva diversificada, innovadora i internacionalitzada; de l'ocupació de qualitat, l'economia social i solidària, i la radical protecció del territori i de la costa.

La Mallorca possible és la d'una societat amb més i millor democràcia, amb mitjans de comunicació públics en català al servei de la pluralitat i la cultura, que lluita de debò per eradicar la violència de gènere i qualsevol altra manifestació de masclisme, que disposa d'uns potents serveis socials que impedeixen l'exclusió social. La Mallorca per fer i possible és la que no consent els desnonaments dels dèbils ni la corrupció; que s'enorgulleix dels seus mestres, professors; dels seus serveis públics de sanitat; de la seva gent que treballa en els serveis públics, a la pagesia i a la mar; de les seves energies no contaminants; dels seus industrials i productors locals, dels seus investigadors... La d'una societat emprenedora que recerca posar fi a l'actual augment aclaparador de les desigualtats i al deteriorament ecològic del planeta.

En el Llibre dels Fets de Jaume I el Conqueridor (edició a cura de Jordi Bruguera), el fragment sobre la presa de la Ciutat de Mallorca s'inicia amb la cita del començament d'aquest article i acaba així: "I, quan nós fórem aquí, ells no es defeneren; però un sarraí, que sabia el nostre llatí, ens digué que els donéssim homes que els guardessin de mort, i que retrien l'Almudaina". "Nostre llatí" és l'expressió habitual de Jaume I per designar la llengua catalana. Idò ara, amb el nostre llatí, cal posar Mallorca en el mapa europeu per empènyer cap a una Europa de la cohesió social i la civilitat. I al món per fer possible aquest altre món necessari pel qual tants de companys i companyes lluiten dia a dia arreu. No hi ha altra Almudaina a retre!

MIQUEL ROSSELLÓ, RAFEL BORRÀS, LILA THOMAS, BIEL PÉREZ, JOSEP VALERO, MARIA SALLERAS I JOSEP TRUYOLS 

L’alternativa de repartir i compartir

Ahir vaig tenir el plaer de presentar un acte organitzar per l’Ateneu Pere Mascaró i la Fundació Emili Darder. A Can Alcover ens vàrem reunir per parlar del repartiment del treball. Era la segona activitat d’un cicle que amb el suggerent titot “Alternatives a la crisi” han engegat ambdues fundacions, i que fa unes setmanes s’inicià tractant d’energies renovables.

El ponent va ser Florent Marcellesi que, a més de ser Coordinador d’Ecopolítica i membre del Consell assessor de la Fundació EQUO, és un activista i pensador ecologista, un bon divulgador de l’ecologia política i l’ ecosocialisme. Florent, cal dir-ho, s’ha convertit en una persona de referència en l'elaboració teòrica sobre la reducció de la jornada laboral, sobre el repartiment del treball. La seva aportació a aquest debat és ben original. Està inserida en una proposta d’economia baixa en carboni i lligada a la proposta britànica jornada laboral de 21 hores a la setmana o al seu equivalent en jornada anual.

“Plantear una semana laboral de 21 horas no es sólo un ejercicio de prospectiva: es también un ejercicio de realidad. Permite pensar en una nueva economía, baja en carbono y en la que nuestra huella ecológica se reduce de forma drástica” diu en el pròleg del llibret sobre la proposta de 21 hores.

Una proposta, aquesta de la jornada laboral de 21 hores, de la qual discrep en algunes coses. La realitat de l’Europa mediterrània no és la de Gran Bretanya, l’ús dels temps és força diferent, els problemes associats al treball parcial no desitjat d’aquí va associat a processos de precarització i empobriment, i a parer meu se li dóna un paper massa marginal a la Renta Bàsica per bastir la proposta. Però, en qualsevol cas, el repartiment  del treball amb reducció del màxim legal de jornada laboral és part de l’alternativa.

La coincidència ha volgut que fes aquesta presentació uns dies després de parlar a l’Obra Cultural Balear de Manacor. Aquesta molt activa delegació de l’ OCB, entre altres activitats, desenvolupa un cicle de conferències sota el títol genèric de “Els dilluns de l’Obra”. Aquest dilluns vaig parlar de “Unió Europea: De la seguretat laboral a la precarietat social” per acabar amb tres idees:

1.- Les economies regionals són les economies reals. És a dir, la base econòmica del territori, la integració de les seves activitats i recursos, al seu mercat interns i els exteriors són cada cop més importants. Els mercats Estatals a Europa ja no existeixen, els capitals no inverteixen en funció de l'Estat sinó que tenen més en compte les característiques de la regió, les seves infraestructures i els seus recursos humans, les seves connexions amb el continent i amb el món, les relacions socials i la qualitat de vida, etc. És, idò, un error haver abandonat la política activa envers a l’Euroregió Pyrinénèes Mediterranée. És un greu error una acció de govern que no aposti per la identitat lligada al turisme, territorial, producte local i cultural.

2.- No hi ha futur sense repartir i compartir. La prosperitat ha de ser compartida. Per tant caldria parlar de: Renda Garantida de Ciutadania en el camí cap a una Renda Bàsica, de pacte per a l'eradicació de les noves formes de pobresa, de fiscalitat radicalment progressiva, de taxa d’estades turístiques, d’una altra política turística o de l’economia social i solidària.

3.-Les Illes Balears han de superar la crisi amb ocupacions dignes. “La sortida del laberint: El camí per superar la crisi creant llocs de treball dignes”. (Miquel Puig) exigiria no seguir retallant en educació, posar en marxa un autèntic Sintema de Qualificacions Professionals de Balears, revolucionar el SOIB.

Tot això pot semblar molt utòpic. A mi em sembla molt més utòpic pretendre mantenir l’actual cacau neoliberal. En tot cas les utopies quotidianes es construeixen amb petites lluites, amb modestes organitzacions socials. En aquest sentit benvinguda sigui l'Associació de Majors Aturats per l’Ocupació deBalears. Una utopia sense festa no val la pena. Per tant repartiu i compartiu repartiu i compartiu la festa amb un bon Dijous Bo!

El necessari coratge per impulsar una altra prosperitat

Ahir, a la jornada “UN  NOU ESTAT, UNA NOVA SOCIETAT” organitzada per la Fundació Emili Darder i l’Ateneu Pere Mascaró, vaig moderar el debat  sobre un altre model econòmic.  Aquesta és la intervenció que tenia preparada per iniciar el debat. Per economitzar temps  no la vaig llegir. Aquí la deixo per si interessa  a algú. 

Definir un altre model econòmic des de plantejaments d’esquerra, ecologistes i soberanistes, és tan urgent com  complicat i laboriós.  És una tasca que, en qualsevol cas,  hem d’abordar,  amb el màxim rigor i sense por a equivocar-nos.  La major equivocació que podem cometre és la mandra intel·lectual per a construir  noves idees  econòmiques que assegurin una nova prosperitat per al país.

Però no deixa de ser complicat repensar un model alternatiu a l’actual manera d' inserció de Mallorca -i de les  Illes Balears - en el sí de la globalització neoliberal. Per això és tant important sumar experiències, sabers, voluntats, lluites...

És evident que els símptomes d’esgotament dels models de creixement de les Illes Balears, són d’abans que s'iniciés l'actuals crisi (finals de 2007).

Val a dir que, per exemple, el PIB per càpita de les  Illes Balears, ha passat de ser l’any  1986 el més elevat de l'Estat Español (amb un nivell que superava en 1985 en més d'un 50 per 100 a la mitjana) al vuitè lloc l'any 2011.

El  “model  econòmic balear” basat històricament en la sobrespecialització en la producció de  turisme de sol i platja -amb alguns episodis d’excessiva presència de l' activitat de la construcció-,  per la seva pròpia  naturalesa és ineficient  per a una economia socialment cohesionada i, sense sobirania fiscal,  no s’han pogut fer polítiques  de cohesió social (d'igualtat).

La tendència és, des de fa anys, vers una més inequitativa distribució de la renda cap a les classes socials més riques. La qual cosa  fa que les economies de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera,  siguin  de les economies amb  major desigualtat de la UE-27. 

A més,  hi ha  noves urgències.

El programa del PP –que,  al meu parer, poca cosa té a veure amb una sortida de la crisi-  resulta insostenible. És urgent –ho hem dit moltes vegades- impulsar polítiques alternatives de sortida de la crisi, que superin de l’actual cercle viciós de retallades que provoquen més retallades, que apuntin cap aquest model diferent de desenvolupament sostenible, regulat democràticament.

Per això  s’ha de transitar, del dogma de l’austeritat, a la recuperació del camí del desenvolupament, d’un altre model de creixement  i la creació d’ocupació, perquè ...

L’economia de les Illes Balears té un problema cabdal, que sobresurt a tols els demés: Una taxa mitjana  d’atur de més del  23%, amb una taxa d’atur de llarga durada del 10,41% i amb més de 38.000 llars amb tots els actius en atur.

Per una altra prosperitat és necessari un altre model de creixement econòmic que, necessariament,  ha de anar en paral·lel  al  creixement  de:

·         polítiques d’equitat i de benestar social,

·         de factors ecològics, de sostenibilitat i d’energies renovables,

·         de polítiques fiscals progressives i que garanteixen la suficiència,

·         de valorar  més el valor i no tant la quantitat.  

Un altre model d’economia que, en la meva opinió,  hauria de provocar, una nova concepció de política social.  Radicalment preventiva.  La garantia d'igualtat ha de estar garantit  per una Renda Bàsica com un dret de ciutadania.

Mentrestant ja hauríem de treballar a favor d’una ràpida implantació d’una Renta Mínima Gargaritzada vinculada a la carència de renta i no al fet d' haver tingut treball remunerat i haver generat dret a altres prestacions econòmiques.  La ILP  de Catalunya és, en aquest sentit un bon referent.

Unes dades: A l’any 2010 Balears tenia una taxa de  cobertura de les llars potencialment demandants de rendes mínimes vàries de menys del 10%. I l’any 2011 la taxa de pobresa es va enfilar al 18,5  i la de risc d’exclusió al 24,5.

Bé per parlar  d’aquestes coses comencem el primer  debat del dia.  Ho  farem amb Pere Sampol que, segons el programa, ha de parlar d’alternatives econòmiques de l’esquera al  model econòmic especulatiu i amb Fina Santiago que  parlarà  de polítiques socials front a la crisi.

Bon i profitós debat i que no ens manqui el coratge per pensar en un futur millor per aquesta terra. Una nova prosperitat és possible.