Els nombres de la pobresa laboral i de les pobres pensions

L'Agència Tributària acaba de publicar unes dades molt importants referides a l'exercici fiscal de 2015. Em referesc a la coneguda estadística denominada "Mercat de Treball iPensions en les Fonts Tributàries".

Temps hi haurà en els pròxims dies per fer acurades anàlisis d'aquestes dades, però amb un primer cop d'ull m'atrevesc a avançar el següent:

I.- La recuperació del nombre de persones assalariades és important. En 2015 aquest nombre va ser, fins i tot, superior al de 2009, que va esser l'any en què a les Illes Balears es va iniciar amb força la pèrdua d'ocupació assalariada.

II.-Tot indica que aquesta recuperació de població assalariada es fa a base de períodes curts d'ocupació laboral (temporalitat), i de retribucions salarials baixes (pobresa laboral). No debades, el salari mitjà creix molt moderadament. 

III.- Tanmateix el que és més important és que el  nombre de persones assalariades amb retribucions baixes declarades a hisenda és molt important: Un total de 140.901 persones (el 30% del total) tenen salaris anuals inferiors al Salari Mínim Interprofessional (9.080,40 €) Aquesta és la magnitud del col·lectiu de treballadors i treballadores pobres.

IV.- Però el punt més preocupant és el pes important de la pobresa laboral extrema: Un total 79.362 persones no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional, és a dir, de 4.540,20 €.

V.- Pel que fa als i les pensionistes -un col·lectiu en nombre creixent que en 2015 es va situar en 196.232 persones-, es confirma que les pensions illenques ocupen una de les últimes posicions en el rànquing de comunitats autònomes. La pensió illenca mitjana només supera a les d'Andalusia, Canàries, Extremadura i Galícia. La pensió mitjana anual en 2015 va ser de 12.832 €. Però el fet més revelador de les dades publicades per l'Agència Tributària és que un total de 68.297 pensionistes (el 35% del total) tenen pensions inferiors a aquesta mitjana. És a dir, més d'1 de cada cinc pensionistes no arriba a mileurista.

VI.- Lluny d'una recuperació econòmica inclusiva, les dades de l'Agència Tributària indiquen que la suposada millora econòmica es basa en la precarietat laboral i social. Una boníssima temporada turística com la de 2015 no va suposar una millora de les condicions de vida per a les persones no riques.

El que no es diu sobre les dades d'ocupació i atur

Sobre les dades d'ocupació i atur que s'han publicat avui, el que és realment important, tant a Balears com en el conjunt del Regne d'Espanya, és el que no es diu:

A tall d'exemple:

Quan ha recaptat la Seguretat Social en el mes de setembre 2016? Més o menys que anys anteriors?

Quina és la mitjana de dies de durada dels contractes temporals? Ha crescut o ha descendit en relació a anys anteriors?

Si es computessin com a "atur registrat" les persones amb contractes Fixos Discontinus que han acabat el seu període d'activitat laboral a hostaleria, quina seria la xifra d'atur registrat de setembre de 2016?

Quants falsos autònoms -o autònoms per força- s'han incorporat a la precarietat laboral i vital aquest mes de setembre?

Queda dit!

En Baleares ya no hay explotación laboral: ¿Se ha producido un milagro?

Article publicat a SinPermiso (12-VI-2016)

Las Islas Baleares (Mallorca, Ibiza, Menorca y Formentera) soportan, probablemente, una de las  mayores presiones  turísticas del mundo. Por ejemplo, hace unos días Diario de Mallorca informaba que Mallorca padece la mayor saturación hotelera del mundo con ¡306 plazas hoteleras por cada mil habitantes!, a lo que hay que añadir una brutal presión de oferta turística extra hotelera (casas y apartamentos turísticos legales e ilegales). Aunque cada una de las islas tiene sus propias peculiaridades en cuanto a su turistización se refiere, son más los rasgos comunes de esta grandiosa industria turística. Uno de estos rasgos comunes  es su carácter estacional.  Esta estacionalidad se puede medir  con muchos indicadores, pero, para no alargarme en este asunto, citaré solamente dos: 1.- El Índice de Presión Humana (IPH)[i], es decir, el número de personas sobre el territorio balear, que en 2015 osciló entre un valor mínimo de 1.093.246 el 4 de enero, y un máximo de 2.010.520 el 10 de agosto. 2.-  El Índice de Estacionalidad Laboral (IEL)[ii],  que el año pasado fue, por lo que se refiere al total de la ocupación, el 42,7%  y el 215,8% en la ocupación estrictamente turística.[iii] (En el conjunto del Reino de España, estos IEL son el 3,6% y el 23,2% respectivamente).

El caso es que en los meses de verano es cuando en las Islas Baleares el capitalismo turístico “funciona a todo trapo”. Es pues en esta época del año donde el conflicto capital-trabajo se produce con mayor crudeza.   Es decir, aunque no exclusivamente[iv], los abusos empresariales, y los casos de auténtica explotación laboral, son fenómenos tan veraniegos como el ir a la playa quien pueda, guste y quepa en las  masificadas playas, o en las calas colonizadas  por embarcaciones de lujo. En este contexto, sorprendió gratamente que el verano pasado el Gobierno Autonómico pusiera en marcha un Plan de Lucha contra la Explotación Laboral. Más que por su potencia y resultados, lo relevante fue que se nombraran las cosas por su nombre, que se utilizaran las palabras correctas, y no eufemismos para ocultar que, en palabras de Juan Carlos Monedero,  “sigue siendo cierto que la explotación es todavía el elemento esencial de la dominación capitalista…”[v]  ¿Acaso se pueden definir de otra manera las historias que las camareras de pisos describen en el libro “Las que limpian los Hoteles”[vi] de Ernest Cañada? ¿Se puede definir de otra manera que no sea explotación laboral, la contratación de hombres y mujeres para, pongamos por caso, trabajar y cobrar 2 horas al día, pero que, en realidad, realizan jornadas laborales muy superiores a las ocho horas diarias? Y ¿Cómo definimos las condiciones de trabajo en las que, día a día, se enferma o no se tiene  ninguna protección  para evitar accidentes? 

Parecía sensato pensar que el Gobierno Autonómico de las Islas Baleares (PSOE+MÉS con apoyo parlamentario de PODEMOS) había asumido que, de la precariedad laboral propiciada por la penúltima Reforma Laboral (la del PSOE),  con la última de las reformas laborales (la del PP),  se había transitado a una situación de “explotación laboral”. El verano pasado pensé que -¡por fin!- un gobierno autonómico  había asumido que es posible, con Ulrich Beck, pasar de la situación de riesgo social que provocan las relaciones laborales “desregularizadas” y “flexibilizadas”, a una en la que “el contrato laboral  es… un contrato de sometimiento”[vii].

Pero la lucha gubernamental contra la explotación laboral en Baleares ha sido –al menos en su reconocimiento explícito-  tan efímera como efímera es la capacidad de resistencia a los poderosos que el verano pasado clamaron contra la denominación de la campaña.  Argumentaron que los casos de explotación laboral eran casos aislados. Este balbuceo argumental  era provocado porque los poderosos son conscientes de que, en el marco legal actual,  la no explotación laboral es cuestión tan voluntaria como  la Responsabilidad Social Corporativa. Precisamente, estos días los sindicatos y  los propios afectados han denunciado las condiciones de trabajo en el servicio  de handling (el personal que carga y descarga las maletas de los aviones)  del aeropuerto Son Sant Joan de Palma que, para ganar un salario que les aproxime a privilegiada condición de mileuristas,  tienen acumular hasta tres contratos con distintas subcontratas de la privatizada  AENA. Para poder responder a la combinación de turnos que impone la frenética actividad aeroportuaria,  y para  ahorrar en gastos de gasolina de difícil asunción con tan escuálido salario, algunos de estos trabajadores tienen que dormir la mayor parte de los días de la semana en el  aparcamiento asignado al personal del aeropuerto. El capitalismo turístico en la punta estacional “funciona a todo trapo”, y, claro está, los explotados tienen que despedirse temporalmente  de sus  familias  y cambiar su hogar como lugar de descanso y relación familiar, por el mínimo descanso en la soledad del asiento del modesto coche que  necesitan  para llegar a su puesto de trabajo.  Aunque esta forma de trabajar sea, como se ha encargado de proclamar la propia empresa subcontratista, perfectamente legal -de hecho, el Consejero balear  de Trabajo, únicamente ha podido ofrecerse de mediador y sugerir  a AENA  que incorpore “clausulas sociales” a la hora de subcontratar (sic)-  no puede ser calificada como trabajo decente (trabajar en condiciones de libertad, equidad, seguridad y dignidad humana). Más bien lo contrario, son casos de clarísima explotación laboral.

Lamentablemente, las presiones de los poderosos han conseguido que este verano  el compromiso del gobierno autonómico se descafeíne, al menos en su denominación, presentándose ahora como “Plan de lucha contra la precariedad en el trabajo”. Además de incumplirse el pacto de gobierno suscrito por PSOE, PODEMOS y MÉS, que compromete al gobierno de Balares a un “Pla de xoc contra l’explotació laboral” (Plan de choque contra la explotación laboral), lo sustancial es que: ¿Acaso el modelo laboral y social actual no es la precariedad? El cambio de denominación no es, por tanto, cosa de poca importancia. Se empieza cambiando “explotación” por “precariedad”,  y se acaba llamando, por ejemplo, “rescate” al saqueo que se sigue practicando en Grecia, o  “competitividad” al vaciamiento de la democracia de verdad.

Por otra parte, hay que advertir que una cosa es la explotación laboral que lleva asociada la comisión de algún delito, y otra bien distinta la precariedad laboral que, como ya se ha dicho, es consustancial con el actual marco de relaciones laborales y de protección social. Dígase claramente que cualquier plan de lucha contra la precariedad laboral debería tomar en consideración, al menos, que “los mercados laborales de los países industrializados deben reformarse con vistas  a hacerlos menos flexibles, no más”[viii]; que hace falta un cambio de modelo económico -en el caso de las Islas Balares, un cambio de modelo turístico- en el que no quepa el modelo caribeño de negocio (según el diario local Ara Balears, un directivo de Melià Hotels Internacional confirmó hace unas pocas semanas que “la inversión de un hotel en el Caribe se recupera a los cinco años”[ix]); y que es imprescindible que se refuerce el poder sindical en el seno de las empresas. 

Y, mientras tanto, los casos de explotación laboral realmente existentes siguen salpicando la realidad social de las Islas Baleares: Un día  nos enteramos que se precintan locales en la zona turística de Magaluf por delitos contra los derechos de los trabajadores; otro salta la noticia de que en Palma y alrededores siguen las prácticas de explotación laboral; y así, suma y sigue. Una verdadera política orientada a  acabar con la explotación laboral es cosa harto  compleja  en la actual fase de turbocapitalismo, pero algo se puede hacer. Por ejemplo, debería concretarse la forma y los medios para la implementación  de los “Principios Rectores sobre Empresas y Derechos Humanos de la ONU”, una obligación  en la  que el Reino de España  no ha  estado ni se le espera.

En cualquier caso, lo sustancial es que  la izquierda de verdad, a diferencia de la derecha  -incluido el PSOE- que puede limitarse a gestionar el statu quo neoliberal, debería tener muy presente que no será nada si no tiene un proyecto, un proyecto en el que no puede faltar la erradicación  de raíz de cualquier forma de explotación laboral. Por eso me indigna tanto que esta izquierda, cuando gobierna –o apoya a los gobiernos desde instancias parlamentarias-, siga siendo tan políticamente miedosa e intelectualmente perezosa  a la hora de defender, al menos en el terreno de las ideas, la Renta Básica que, entre otras cosas, operaria como un potente y muy eficaz instrumento anti explotación laboral.  La libertad que da a los individuos el tener garantizado el derecho a la existencia material es bastante más eficaz contra las relaciones laborales próximas a la esclavitud.  Esto es una verdad universal, y, por tanto, también lo es en el supuesto paraíso turístico de las Islas Baleares.  Un paraíso en el que estacionalmente se producen milagros como el de la multiplicación del número de turistas y de los beneficios empresariales, pero en el que el de la desaparición de la explotación laboral, de momento, no se ha producido.

---

[i] Información completa aquí:   http://ibestat.caib.es/ibfiles/content/files/noticias/2015/IPH_anual_15e.pdf

[ii] Calculado como el porcentaje de variación de las cifras medianas de afiliaciones a la Seguridad Social en el mes de agosto (el mes del año en que se registra más ocupación), respecto del mes de enero (en que la ocupación es la mínima del año).

[iii] Personas afiliadas de alta a la Seguridad Social en Hostelería y Agencias de Viajes según datos del    Instituto de Estudios Turísticos del Ministerio de Industria, Energía y Turismo.                        

[iv] En la medida que alguno lugares se desestacionalizan, se desestacionalizan también los casos de explotación laboral. Ver el caso de la ciudad de Palma:   http://www.sinpermiso.info/textos/renta-basica-versus-turistizacion-y-mafia-laboral-a-proposito-del-caso-de-la-ciudad-de-palma-en-la

[v] “El gobierno de las palabras”. Juan Carlos Monedero. Fondo de Cultura Económica (2009).  Página 243

[vi]  Información obre este imprescindible libro aquí:http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=1560

[vii] “Un nuevo mundo feliz. La precariedad del trabajo en la era de la globalización” Ulrich Beck. Paidós (2000) Página 177

[viii] “¡Actúen ya! Un manifiesto global para recuperar nuestras economías y salir de la crisis”. H. Flassbeck, P. Davison, J.K. Galbraith, R. Koo y J.Ghosh. Deusto (2013). Página 164

[ix] Ver información completa en este enlace:http://www.arabalears.cat/balears/directiu-Melia-inversio-Carib-recupera_0_1575442646.html

Mala qualitat de l'ocupació = Males condicions de vida

He sostingut durant aquests últims mesos que allò que és fonamental és posar el focus d'atenció en la qualitat de l'ocupació, i no tant en la quantitat. Fa força temps que sostinc que el mercat laboral s'ha transformat, amb la generalització del que he anomenat “noves precarietats” (contractació parcial, temporalitat extrema, falsos autònoms, salaris baixos), i que tenir una ocupació remunerada no garanteix no entrar en risc d'exclusió o pobresa relativa. Doncs bé, el 6 de maig passat la Fundació BBVA i l’Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (Ivie) –dues entitats sospitoses de qualsevol cosa menys de “rojas, separatistes, o antisistema” van presentar un estudi titulat “Distribución de la renta, crisis económica y políticas redistributivas” on es pot llegir. “El aumento del empleo a tiempo parcial, la contratación temporal y el trabajo autónomo amplían la dispersión [desigualtat] de los ingresos de los trabajadores”. Més endavant, a l'apartat de conclusions, s'afirma que “las mejoras del empleo contribuyen más a reducir la desigualdad de ingresos si aumentan la calidad y estabilidad de las ocupaciones”.

Com resulta que, segons totes les estimacions serioses, una mica més del 75% de la renda disponible en les llars de les Illes Balears (i del conjunt del Regne d'Espanya) procedeix del treball, no haurien d'estranyar a ningú els resultats de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent a 2015 que es va fer pública ahir.

No haurien d'estranyar, malgrat les dades referides a Balears són alarmants: 1.- Taxa de risc de pobresa: 21,7% (la més alta de l'últim quinquenni). 2.- Taxa de risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE, que és l'homologat en la UE i incorpora elements de qualitat en l'ocupació): 26,3% (23,8% l'any anterior). 3.- Llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada (pobresa energètica): 7,5%. 4.- Llars que no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes: 38,1%. 6.- Llars amb dificultats per arribar a fi de mes: 16,6% (molta dificultat), 19,9% (dificultat) i 19,9% (certa dificultat).

Caldria concloure, doncs, que ja no n’hi ha prou amb invocar el dret al treball remunerat, i, per contra, resulta imprescindible parlar de treball decent, ocupació de qualitat, i ocupacions suficientment retribuïdes que posin fi a la pobresa laboral.

Publicat originalmet a www.elperiscopi.com (25-V-2016)

“Las Kellys” a la sala de les Cariàtides

“Las Kellys” és un moviment autoorganitzat de les cambreres de pisos d’arreu del Regne d’Espanya -i de Mallorca, és clar- per a fer visibles les seves invisibilitzades històries de precarietat sociolaboral i, alhora, plantejar les seves reivindicacions. Són extraordinàriament actives en la mobilització a peu d’hotel i, sobretot, a lesxarxes socials. “Las Kellys”, la campanya Mundial de la UITA per a la dignificació del treball de les cambreres de pisos, el llibre d’Ernest Cañada “Las que limpian los hoteles“, el treball d’Alba Sud, tot plegat, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, està aconseguint èxits fins fa poc temps inimaginables. Si més no, èxits de denúncia i visibilització d’aquesta cara oculta de l’hostaleria.

La sala de les Cariàtides de l’antic Círculo Mallorquín acull l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. Supòs que aquest dimarts, a aquesta sala que en el seu dia va ser d’ús exclusiu de l’emergent classe burgesa mallorquina, hi haurà més d’una cambrera de pisos, i no precisament per a servir a la decadent burgesia illenca d’avui. De segur, estaran dignament assegudes en els seients del públic per testimoniar el seu acord amb una “Proposició no de llei” que el grup parlamentari de PODEM defensarà sota el títol de “Millora de les condicions laborals en l’hoteleria balear”.

Em sembla un debat parlamentari particularment escaient, ara que acaba de començar una temporada turística que pot batre tots els rècords (des del de saturació turística, fins al d’explotació laboral). El contingut de la PNL és, bàsicament, el següent: 1.- Insta al Govern de les Illes Balears a vigilar que la càrrega de treball de les cambreres de pisos sigui adequada, i que s’estableixi, sempre tenint en compte les característiques de cada hotel i a través dels comitès de salut i seguretat laboral, un màxim diari d’habitacions (normals i de “sortides”) a netejar. 2.- S’insta al Govern de les Illes Balears a realitzar un estudi sobre ergonomia en els hotels per a poder posar les mesures necessàries perquè les cambreres de pisos puguin realitzar el seu treball de forma “no lesiva i digna”. 3.- Es reclamen més efectius humans per a la Inspecció de Treball, i que es millori la política preventiva en matèria de salut laboral, especialment en allò relacionat amb la detecció i reconeixement de les malalties professionals associades a la càrrega de treball de les cambreres de pisos en els hotels. 4.- S’insta al Govern d’Espanya a canviar les condicions de la jubilació avançada per a aquelles persones que tinguin una malaltia professional causada per una elevada càrrega de treball durant anys.

A parer meu, i al marge de tecnicismes, aquests continguts són assenyats. Però no ens enganyem, sense derogació de les dues darreres reformes laborals (la qual cosa es demana en el punt sisè de la PNL), una legislació que reforci de debò el sindicalisme en el si de les empreses, i un procés constituent que garanteixi l’efectivitat dels drets, com ara, la prohibició de tractes inhumans o degradants que solen reconèixer les constitucions modernes, poca cosa millorarà.

En qualsevol cas, s’ha de reconèixer l’oportunitat d’aquesta PNL de PODEM, però també que la lluita per la dignitat humana en els llocs de treball de l’hostaleria illenca ve d’antic. Justament ara que està a tocar el trenta aniversari d’una importantíssima vaga d’hostaleria pel Conveni Col·lectiu de Balears en la que es va aconseguir, entre d’altres reivindicacions, que els treballadors i treballadores Fixos Discontinus tinguessin un període mínim anual garantit de treball remunerat, s’ha d’insistir que aquesta lluita és, com canta Raimon, “una lluita que és sorda i constant”.

Publicat originalment a dBalears (23-V-2016)

Generació d’ocupació?

Ahir Diario de Mallorca ens va oferir un magnífic reportatge signat per Alberto Magro. El titular de portada no podia ser més contundent: “El sector turístico generará este verano 30.000 nuevos puestos de trabajo en Baleares“.

Per fer aquest titular -i gran part del contingut del citat reportatge- es parteix d’una idea molt estesa, segons la qual les altes en la Seguretat Social mesuren ocupacions. Aquesta idea és la que condueix al periodista a escriure coses com ara: “El anterior récord histórico de trabajadores de alta en la Seguridad se registró en el mes de julio de 2007, cuando la economía de las islas pagaba 512.543 nóminas“, o “La tendencia apunta a que en julio habrá casi 30.000 contratados más que el verano pasado. Las islas emplearán así a 530.000 personas , un nuevo máximo de cotizantes...”.

Tenint en compte que Mariano Rajoy és l’únic president d’un estat membre de la UE en utilitzar el registre d’altes de la Seguretat Social per mesurar l’ocupació (la resta utilitza la EPA de cada estat, que és, dit sigui de pas, el que recomana l’Oficina Estadística de la UE Eurostat, en la qual, òbviament, les afiliacions a la Seguretat Social espanyola no apareixen), és bastant comprensible que periodísticament s’hagi imposat aquesta pràctica.

Val a dir que, seguint l’exemple del, encara ara, president del Govern Espanyol en funcions, el Govern autonòmic del PP de Bauzá va fer ús i abús d’aquest registre administratiu, que no té cap rigor estadístic, per vendre’ns la idea que a Balears es creava ocupació mes rere mes. El sorprenent és, al meu entendre, que el govern actual faci exactament el mateix. Esperava que seria més rigorós i que utilitzaria per a mesurar l’eventual generació d’ocupació el paràmetre homologat en la UE, que no és un altre que el de població ocupada de la EPA. Però, malauradament, s’entesten a computar l’eventual generació d’ocupació amb les altes a la Seguretat Social.

El cas és  que, si vostès entren a la web de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria, i consulten les notes metodològiques, podran comprovar que, pel que fa referència a la “Afiliación de trabajadores al Sistema de la Seguridad Social” s’afirma: “Així mateix, ha d’indicar-se que el nombre d’afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com a situacions de cotització tingui…”. Més clar… aigua… No?

Publicat originalment a El Periscopi (23-V-2016)

Discriminació laboral per raó d’edat

Jo pensava que les normes laborals, tant en l’àmbit del Regne d’Espanya, com en l’europeu, i, fins i tot, en l’internacional, impedien la discriminació laboral per raó d’edat. És més, pensava que aquesta no discriminació era aplicable a totes les fases vertebradores del dret al treball, és a dir, tant en la fase de selecció i accés a un lloc de treball, com en la fase de permanència i sortida del mateix. No obstant això, l’evidència ens mostra que aquestes discriminacions per raó d’edat es produeixen dia si i dia també.

Pensava que, per combatre les situacions de discriminació per raó d’edat, es feien plans, com ara el Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB) en el qual, entre altres coses, s’afirma que “la intermediació entre demanda i oferta d’ocupació forma part de l’àmbit de gestió dels serveis públics d’ocupació”, es fixa com un dels objectius promoure la igualtat d’oportunitats, i, fins i tot, s’afirma que les persones de més edat són un col·lectiu prioritari de les polítiques d’ocupació.

Pensava que el suport institucional dels partits, i de bastants organitzacions patronals a associacions com l’Associació de Majors Aturats de les Illes Balears(AMPEB) era alguna cosa més que retòrica.

No obstant això, sóc conscient que: 1. La jurisprudència fixa que algunes lesions del dret al treball de les persones de més edat poden estar justificades en ocasions molt concretes. 2. Reforma laboral sobre de reforma laboral, retallada que retalla el que ja havia estat retallat, s’ha anat produint la consegüent minva del caràcter protector de la normativa sobre la part més feble al món del treball. 3. És urgentíssim recuperar el terreny perdut per tornar a unes relacions laborals equilibrades, doncs, en paraules de TonyJudt, “l’efecte d’aquesta mena de protecció social era i és tenir a ratlla la inseguretat, a costa de forçar el funcionament pretesament neutral del mercat de treball”.

Doncs bé, tot saben tot això, m’indigna la indiferència política i social amb un anunci com el publicat almenys a un diari, el Diari de Mallorca, el passat cap de setmana i que il·lustra aquestes línies.

Serà  que ja tic una certa edat?

Publicar originalment a www.elperiscopi.com  (10-V-2016) 

Atur registrat i ocupació, més enllà de les xifres

El divendres passat MERCADONA publicava a la xarxa una oferta de treball per cobrir 100 llocs de treball en els seus supermercats de Mallorca. En set minuts s’havien apuntat 3.700 persones. Aquesta xifra de demandants d’ocupació  ja supera les 6.000 demandes.

Per una altra banda, del 12 al 14 d’abril es va celebrar la Fira de l’Ocupació de Palma Activa. Una amiga, que sap que m’agrada combinar l’estudi i anàlisi de les estadístiques sociolaborals i la teoria amb el coneixement empíric de la realitat, va presentar una sol·licitud de treball a una empresa multinacional de contractació d’hostalatge turístic. Al cap d’uns dies va rebre un correu electrònic en el qual, entre altres coses, li deien:

“Nos gustaría saber un poquito más de ti…Tu motivación para formar parte de nuestro equipo y cuál podría ser tu fecha de incorporación.Tu experiencia laboral, ya sea en un puesto similar como en otros ámbitos (si lo deseas también puedes adjuntarnos tu CV)Si tienes posibilidad de convenio con tu universidad o centro de estudios destaca este aspecto“.

Ahir vam conèixer les dades dels registres del SOIB i de la Tresoreria de la Seguretat Social (recordeu les imperfeccions d’aquests registres a les quals m’he referit en multitud d’ocasions), i resulta que el passat mes d’abril va acabar amb 58.441 persones registrades com aturades a les oficines del SOIB, és a dir, un -11,63% (-7.693 persones) menys que el mes anterior, i un -12,46% (-8.315 persones) menys que el mes d’abril de l’any 2015. Hi ha dues dades que no haurien de passar desapercebudes: 1. D’aquestes persones registrades, 44.441 (el 76% del total) “cerquen treball” en el sector serveis. 2. L’atur de llarga durada (més de 12 mesos) afecta a 20.043 persones, el 34,2% del total de l’atur registrat. 3. Pel que fa als contractes, en el mes d’abril es van registrar un total 46.744, dels quals el 86% van ser temporals, i, d’aquests, el 12,5% són d’una durada inferior a tres dies, i el 15,5% no passen dels cinc dies. 4. D’altra banda, anotem que la mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social (que no de persones afiliades) va ser de 441.506, la qual cosa representa un increment del 8,55% mensual, i d’un 5,16% anual.

Amb tot, la dada que em sembla més rellevant és que al març (aquesta informació es publica amb un mes de retard) el 80% de les persones apuntades en atur registrat cobraven alguna prestació. Per tant la cobertura de la prestació per desocupació segueix baixant (el mes de març de 2015 era del  82% de l’atur registrat).

Xifres i més xifres… Mentrestant la temporada turística de 2016 comença a caminar amb rècords de turistes assegurats, alhora que, els sindicats denuncien abusos laborals massius en el sector turístic, i la gent, encara que no estigui inclosa en el registre de “atur registrat”, cerca desesperadament un treball retribuït per subsistir (o un canvi d’ocupació per fugir, com mal menor, de la pobresa laboral absoluta). Això és el que ens demostra el cas de l’oferta de MERCADONA. És a dir, la vella teoria marxista de la desocupació com a “exèrcit de reserva” és molt vigent. Però, té algunes novetats importants: El proletariat ha esdevingut en precariat i, com a part important d’aquesta nova categoria social, ha sorgit amb força el “becariat”, com demostra  el correu  rebut per la meva amiga al qual abans he fet referència.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (5-V-2016) 

Cal evaluar els “sofriments” en el mercat laboral

A la Fundació Gadeso hem publicat en aquestes darreres setmanes dos nous números, el 69 i el 70, de la revista digital Temes socioeconòmics Gadeso que ens donen algunes pistes sobre la necessitat de fugir de les anàlisis simplistes, i excessivament conjunturals, del mercat laboral illenc. El primer l'hem titulat "Prestació per desocupació sota mínims", i el segon "Persones empleades a la llar: més precarietat laboral i social", ambdós disponibles aquí i aquí.

En massa ocasions les anàlisis convencionals conclouen que, des d'un punt de vista quantitatiu, les xifres de persones aturades milloren. Idò, jo em deman com es pot afirmar que hi ha millora, si resulta que, segons dades del ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, en el període 2012-2015 el nombre de persones en situació d'atur beneficiàries de prestacions per desocupació ha sofert un descens del 34,7%, mentre la població aturada ho ha fet en un 11,6%? Aquesta diferent baixada explica que el percentatge de població aturada estimada que és beneficiària de prestació per desocupació hagi baixat un 6,4% en el quadrienni citat. Però el deteriorament de la prestació per desocupació no és només de quantitat. Resulta que, en els darrers quatre anys, les prestacions contributives baixen un 40,1%, i les assistencials un 28,7%, la qual cosa fa que el pes de les prestacions "de qualitat" (les contributives) sobre el total de prestacions per desocupació disminueixi un 4,4%. 

Per què succeeix això? En la meva opinió per dues raons fonamentals: per una banda, per l'extrema precarietat (ús i abús del contracte temporal de molta curta durada, del de temps parcial fraudulent -el preferit per les màfies laborals, i dels autònoms forçats) dificulta l'accés a una protecció per desocupació amb una normativa legal pensada per a una situació de gairebé plena ocupació, amb una certa estabilitat i protecció laboral, i una baixa taxa d'atur de llarga durada. És a dir, hom podria afirmar que durant la legislatura de Mariano Rajoy s'ha aplicat una retallada indirecta, incomplint descaradament l'article 41 de la Constitució espanyola, que obliga als poders públics a mantenir "un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació". Per una altra banda, al deteriorament d'aquesta prestació hi han contribuït decisivament les retallades directes aplicades l'any 2013: a) L'eliminació del subsidi extraordinari per a persones aturades majors de 45 anys; i b) Passar el subsidi ordinari, que fins aleshores era per a persones majors de 52 anys, a un nou per a majors de 55 anys i, alhora, amb condicions d'accés més restrictives.

Una altra interpretació, que convencionalment es fa sovint, és associar afiliacions a la Seguretat Social amb creació d'ocupació. En moltes ocasions no es repara si la xifra reflecteix el nombre de persones afiliades o el nombre de registres administratius. Òbviament ara hi ha molts més moviments administratius perquè hi ha molts més contractes de curtíssima durada. Cada pic hi ha més persones amb més d'un contracte al mes. Tanmateix, hi ha altres factors que haurien de fer desconfiar d'aquesta dada per a avaluar el tarannà de la creació d'ocupació. Per exemple, en el número 70 de Temes socioeconòmics Gadeso s'explica que el nombre d'afiliacions al règim especial de la llar ha crescut un 202% en els últims quinze anys, i en els anys de crisi d'ençà de 2008 fins a 2015 ho han fet un 26,6%. Val a dir que aquests treballadors i treballadores tenen unes prestacions socials, associades a la seva especial relació laboral, molt per sota de la resta de col·lectius laborals, entre altres coses perquè el govern espanyol es nega a ratificar el conveni 189 de l'Organització Internacional del Treball, que significaria una autèntica dignificació de les condicions de feina dels treballadors i treballadors de la llar. En definitiva, pot ser que algun estirabot d'afiliacions a la Seguretat Social sigui indicador, més que d'augment d'ocupació, d'una major i més intensa precarietat laboral.

Segons Santiago Alba Rico "llamamos 'crisis' a la dificultad de los ricos para mantener el crecimiento global sin aumentar el sufrimiento y la pobreza particulares". Seguint aquesta lògica, semblaria sensat no parlar de superació de la crisi fins que els sofriments de les persones en el mercat laboral i la pobresa laboral no siguin situacions superades. En qualsevol cas, em sembla de sentit comú incorporar l'avaluació d'aquests sofriments (mesurats en recuperació o no de drets laborals i socials, i salaris) en les anàlisis del mercat laboral illenc.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-IV-2016) 

8 de març: Conèixer bé la desigualtat, per aconseguir la igualtat de debò

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia en 2001, va presidir la Comissió per al Mesurament del Desenvolupament Econòmic i el Progrés Social que, a instàncies del President de la República Francesa Nicolas Sarkozy, havia de proposar indicadors alternatius i/o complementaris al PIB. En l’informe final de conclusions –que lamentablement han caigut en el més absolut dels oblits- Stiglitz va deixar escrit: “El que mesurem afecta les decisions que prenem”. És una frase que he citat molt en aquests últims anys per reivindicar més i millors estadístiques d’arreu i, particularment, de les Illes Balears. Perquè en sentit contrari, podríem dir que res, o poc, es fa sobre allò que no es mesura.

Doncs bé, avui 8 de març, en què commemorem el Dia Internacional de la Dona, em sembla un dia adequat per fer una modesta proposició: Que urgentment es revisi el Pla d’Estadística de les Illes Balears 2014-2017, introduint rigorosos criteris de gènere, complint estrictament la legislació sobre perspectiva de gènere a les estadístiques públiques, i, òbviament, dotant de mitjans a l’Institut d’Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) perquè es pugui mesurar el que passa, per a, eventualment, prendre mesures per canviar aquesta realitat.

Sóc dels que pensen que només coneixem la punta de l’iceberg de la desigualtat entre dones i homes a les Illes Balears. Per exemple, no disposam d’informació al detall sobre l’envelliment de la població per sexes, no sabem quantes dones i homes conformen les llistes d’espera hospitalàries, ens falta molta informació sobre les bretxes per gènere en àmbits tan rellevants com: l’educació, la salut, el risc de pobresa i/o d’exclusió social, l’ exclusió financera, la pobresa energètica o qui és la persona “sustentadora principal” de les llars.

Sabem algunes coses sobre bretxa salarial, ús de les TIC, precarietat laboral, persones beneficiàries de la Llei d’ atenció a persones en situació de dependència (per exemple, sabem que a les Illes Balears la majoria de les prestacions econòmiques reconegudes corresponen a familiars i, per tant, podem intuir que l’aplicació pràctica d’ aquesta llei té un biaix important que, almenys, no ajuda a posar fi a la quasi exclusiva presència de dones als treballs de cures). Acab amb un de tants altres exemples que podria posar: Quina és la bretxa de gènere a les pensions públiques? Per què quan cada mes s’informa del valor mitjà de les pensions en vigor, no s’ofereix la dada segregada per sexe? Es pot intuir que aquesta bretxa és molt gran, per exemple, les darreres dades disponibles de l’Agència Tributària (corresponents a l’exercici fiscal 2014) ens indiquen que la pensió mitjana declarada a hisenda per les 195.341 persones pensionistes illenques va ser de 12.357 euros anuals (14.294 els homes, i 10.468 les dones), és a dir, una bretxa d’un 26,8%. Però aquestes dades no són únicament de les pensions públiques, ja que inclouen, lògicament, les privades provinents de fons de pensions o altres modalitats complementaries.

En definitiva, avançar cap a una societat amb igualtat entre homes i dones exigeix conèixer més i millor la realitat existent. Qüestió de prioritats? Doncs sí. Però la igualtat és o no és una prioritat? Aquesta és la qüestió.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com 

Bretxa salarial balear 2014: 17,9%

Avui és el Dia de la Igualtat Salarial entre homes i dones, que es celebra cada 22 de febrer  arreu la UE des de l’any 2012, i pretén denunciar que es continua retribuint de manera desigual a la meitat de la població. Sóc de l’opinió que aquesta situació evidencia la pèrdua d’impuls igualitari que ha sofert la democràcia. En una societat veritablement democràtica seria totalment inversemblant que la meitat de la població tingués pitjors condicions laborals que l’altra meitat. Com podem avançar en la igualtat de gènere si no ens escandalitzem davant la bretxa salarial sempre favorable als homes? Com podem superar una societat patriarcal –on la violència masclista és una xacra de mort, tortura i sofriment insuportable- si no es fa tot el possible per eliminar aquesta discriminació salarial? Aquesta és la qüestió de fons.

En el conjunt del Regne d’Espanya, es calcula que el salari mitjà anual de les dones s’ha d’incrementar en un 32% per equiparar-se al dels homes. A Balears, i segons l’Enquesta d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 2013, el salari mitjà de les dones era de 18.998 euros anuals, mentre que els homes van cobrar 22.584 euros, és a dir, en 2013 existia una bretxa salarial a favor dels homes d’un 16%. Em permetin, no obstant això, que comenti unes altres  dades més recents i que, al meu entendre, són fonamentals a l’hora de parlar de diferències salarials entre homes i dones. Em referesc a les que ens proporciona l’Agència Tributària, mitjançant l’Estadística de mercat de treball i pensions en les fonts tributàries corresponents a l’exercici fiscal de 2014, que és una font d’informació que la Fundació Gadeso ha incorporat en les seves anàlisis del mercat laboral illenc (vegin aquí ,  aquí i aquí). Pel que fa referència al que ara tractem cal dir que: El salari mitjà anual total a Balears va ser de 17.247 euros, el dels homes de 18.861 euros i el de les dones de 15.917 euros. Conclusió: D’una banda, el salari mitjà anual dels homes és superior a la mitjana, mentre que el de les dones és inferior; i, d’altra banda, aquestes dades situen el salari mitjà de les dones en un -17,9% en relació al dels homes, és a dir, la bretxa salarial illenca en 2014 va ser d’un 17,9%.

És, sens dubte, una situació intolerable, màxim si tenim en compte que, cada vegada, més dones tenen la condició de membre sustentador principal de la llar. Una situació insostenible que té alternatives. Per començar les següents: Derogar la Reforma Laboral de 2012 per reforçar la negociació col·lectiva i evitar l’ús i abús del contracte a temps parcial, que segueix sent molt majoritàriament femení i no desitjat; promoure decisivament els Planes d’Igualtat en les empreses; fixar un Salari Mínim –que és cobrat majoritàriament per les dones- digne; reforçar el poder sindical als centres de treball; i desenvolupar campanyes específiques d’Inspecció de Treball per a evitar discriminacions encobertes; i fer complir la regulació legal que obliga a tendir cap a la paritat en els consells d’administració de les grans i mitges empreses.

Sí que es pot!

Pubicat originalment a El Periscopi (22-02-216) 

2015: L´any de l´ocupació líquida

De ben segur que, amb aquest títol, hauran sospitat que les línies que segueixen inclouran alguna referència a Zygmunt Bauman. Tenen raó. Resulta que el sociòleg, inventor de conceptes, com ara, els de societat liquida, modernitat i postmodernitat, i amb una visió prou singular i lúcida sobre la globalització neoliberal, acaba de publicar un llarg diàleg amb el periodista i estudiós de la sociologia de la cultura, Carlo Bordoni, recollida en un volum titulat Estat de crisi, on firma: “Una conseqüència immediata de la precarietat i la fugacitat inherent a les posicions socials que l’anomenat “mercat laboral” ofereix en l’actualitat és l’ àmpliament assenyalat canvi profund que s’ha produït en l’actitud davant el concepte de “treball”, i en concret, davant la idea d’una ocupació estable, que sigui suficientment fiable com per poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix”. Em sembla una extraordinària forma de definir la transformació que, en els anys de crisi i com a conseqüència de reformes laborals summament precaritzants, de la devaluació salarial, i de les retallades a la protecció per desocupació, ha sofert el treball remunerat.

Durant l’any passat, el mercat laboral de Balears no ha possibilitat a molta gent determinar la seva posició social immediata, ni molt menys de futur, en el millor dels casos els ha mantingut en la incertesa -amb els ascensors socials en estambay-, i ha generat dinàmiques d’empobriment laboral. És a dir, els treballadors i les treballadores pobres ja no són una categoria social estranya a les geografies humanes illenques. Fins i tot en els mesos estivals de major activitat econòmica i laboral, són molt freqüents les històries de vida que combinen ocupació precària i extraordinàriament mal pagada, amb assistència dels serveis socials i/o dels espais de caritat. No freqüent, ni de bon tros, cap parròquia, però tinc bones amistats que practiquen la seva fe cristiana i el seu coherent compromís de voluntariat, que poden donar testimoniatge del que acab d’afirmar. Això fa uns anys no succeïa. Tenir un contracte, encara que temporal i precari, abans era garantia de suficiència material bàsica.

Les dades oficials corroboren que el mercat laboral illenc, amb les seves pròpies característiques, està plenament immers en la dinàmica que l’Organització Internacional del Treball (OIT) a l’informe “Perspectives socials i de l’ocupació en el món: tendències 2016” defineix com de “deteriorament de les condicions de treball”, que fan que “l’ocupació existent sigui cada cop més vulnerable” com a conseqüència d’una distribució desigual dels beneficis derivats del creixement”. Això és el que s’analitza en el número 66 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) en el que, a partir de les dades mitjanes de l’Enquesta de Població Activa (EPA), presentam un resum d’allò més rellevant que ha passat en l’àmbit sociolaboral durant l’any 2015 i, amb la intenció de tenir una certa perspectiva temporal i copsar millor les tendències de fons, en el període 2011-2015.

Molt resumidament les dades quantitatives són les següents: a) La població aturada en 2015 és de 106.700 persones (un -11,6% en relació a l'any anterior, i gairebé un -18% en relació a 2011). b) Pel que fa a les taxes d'atur, el fet més significatiu és que la de 2015, per primera vegada en el quinquenni, està per sota del vint per cent (17,31%). c) Una elevada taxa d'atur juvenil (persones menors de 25 anys) que se situà l'any passat en un 42,17%. d) La població en atur de llarga durada, tot i tenir una tendència a la baixa, és encara superior a la de 2011 (46.100 persones en 2015). En qualsevol cas, la taxa d'atur de llarga durada només reflecteix una modestíssima baixada durant el quinquenni. e) Un considerable percentatge de llars amb tots els seus membres actius (en condicions i voluntat de treballar) en atur (6,73% en 2015). f) Les dades anteriors s'han de contextualitzar en un relatiu augment de la taxa d'ocupació general (3,23% en cinc anys), i una apreciable baixada de la taxa d'ocupació de la població jove (-3,95%), tot tenint present que l'EPA classifica com a ocupades a aquelles persones, de 16 o més anys, encara que només hagin treballat una hora en la setmana de referència per a realitzar l'enquesta.

Tanmateix, el més rellevant és observar com els indicadors de precarietat laboral van imparablement a l'alça: per una banda, l'augment dels "treballadors independents" o "empresaris sense assalariats", altrament anomenats "falsos autònoms" i "autònoms forçosos" que, en el període 2011-2015, ha tingut un estirabot del 25%, mentre que el col·lectiu de persones assalariades només ha crescut un 7%. Ja són molts els científics socials que sostenen que estem en presència d'una fraudulenta substitució massiva de persones que treballaven com a afiliades al Règim General de Seguretat Social, i ara segueixen treballant exactament en el mateix lloc de feina de la mateixa empresa però amb els inherents perjudicis del règim especial del treballador autònom. Un segon factor de precarietat i pobresa laboral és la temporalitat. La població assalariada amb contractes temporals, malgrat els discursos governamentals defensors de la reforma laboral de 2012, no ha sofert grans variacions a la baixa. Ans al contrari, en els darrers quatre anys s'observa una tendència a l'alça, i en l'any 2015 es registra el rècord del quinquenni pel que fa a població assalariada temporal (amb un total de 107.400 persones). Però, potser, encara més important és reparar que el nombre de persones assalariades amb contracte de menys d'un any d'antiguitat a l'empresa no deixa de créixer. Amb tot, el factor estrella de la precarietat laboral és l'ocupació a temps parcial que, a casa nostra, és majoritàriament "no desitjat", és a dir, s'accepta perquè no hi ha una altra cosa. En el darrer quinquenni aquest tipus de població assalariada, que en alguns indrets s'anomena, amb més propietat, població en atur parcial, ha crescut un 27,1% (un 4,7% la temporal, i un 43,6% la indefinida).

Acab amb la principal conclusió que esposam en el Temes Socioeconòmics comentat: si volem que l'ocupació existent no sigui cada cop més vulnerable o líquida en expressió de Bauman i que hi hagi un repartiment més equitatiu dels beneficis, cal millorar la qualitat de la dita ocupació. En cas contrari, pot ser que augmentin les xifres de persones ocupades i abaixi el volum de la població aturada i, alhora, creixin les carències materials de la població. S'ha de tenir present que la qualitat del treball remunerat (certa estabilitat laboral, salaris dignes, i prestacions per desocupació suficients) és clau per a què la taxa de risc de pobresa i/o exclusió social no es dispari. Hem de decidir, aviat, què volem: un mercat laboral que sigui inclusiu o generador de pobresa laboral. Aquesta, i no la pobra creació d'ocupació per a pobres, és la qüestió.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-02-2016)

L’absentisme laboral illenc i “Las que limpian los hoteles”

A propòsit de l’article que vaig publicar ahir, l’amic David Abril va fer la següent piulada. “…idò ja hi ha empresaris que es queixen que creix l’absentisme, ergo volen estrènyer més…” Em vaig comprometre contestar-li però, per a fer-ho, necessitava més de 140 caràcters. Aquesta és la contestació compromesa:

David: Alguns, certament, són insaciables. Sempre volen estrènyer més. Però pot ser que, en aquest cas, tinguin raó i l’absentisme laboral tingui una tendència a l’alça. De segur que és inversa a la tendència a la baixa en la prevenció de riscos laborals en general i, en particular, en matèria ergonòmica i psicosocial. (Per cert, com va la investigació sobre les causes del terrible accident laboral ocorregut el passat 22 de setembre a l’Arenal de Palma, i en el qual van morir dos obrers que treballaven en les obres d’un hotel? Se sap alguna cosa de com han evolucionat els ferits? Gaudeixen de bona salut física i psíquica? Com els va des del punt de vista econòmic, professional i familiar?) Una vegada tancat aquest llarg parèntesi, reprenc el fil del comentari inicial: Clar que en la mesura que s’augmenten els ritmes de treball hi ha més baixes laborals, però manco d’allò que seria lògic. En aquest sentit en sembla pertinent recordar allò que explica el doctor de Felanitx, Joan López Lloret, en el llibre d’Ernest Cañada “Las que limpian los hoteles. Histories ocultes de precariedad laboral”. Diu: “Las camareras fijas, las más viejas, son las que vienen a pasar consulta. Las eventuales, en general más jóvenes, no vienen, porque muchas veces en verano no les dan ni un día libre. Y con los contratos que tienen, si piden licencias, las despiden inmediatamente. Muchas veces vienen hechas polvo, yo les ofrezco la baja por enfermedad y no la quieren.”

Des de fa molts anys, sempre que es parla d’absentisme a les Illes Balears no puc estar de recordar una cosa que, en una jornada sobre malalties laborals adreçada a treballadors i treballadores de l’hostaleria, va dir Carme Font -que va ser Directora General de Salut Laboral en els darrers anys del primer govern autonòmic de “Pacte de Progrés”- per a començar la seva intervenció: “Tenim els que aquí vivim unes condicions de feina al nivell de la Comunitat Autònoma líder en renda per càpita, o bé som els líders en renda per càpita perquè treballem més i en pitjors condicions que els altres.”

Des de fa alguns anys ja no estem en la “pole position” de renda per càpita (i pot ser que un model de creixement basat en el treball amb males condicions de feina i pitjors sous, en sigui responsable en gran part). Però seguim estant en la cua, exactament en l’últim lloc, del rànquing autonòmic de persones pensionistes per malaltia professional. Sense anar més lluny, en el mes de gener de 2016 el total de persones que cobraven una pensió de la Seguretat Social derivada de malaltia professional eren 257. Sorprèn, no? Doncs més sorprenent és si filem prim i ens assabentem que d’aquest total, tan sol 147 ho són per una Invalidesa Permanent i 67 per Jubilació. La resta són pensionistes per viduïtat, orfandat i d’ajudes a familiars.

En conclusió, David:  ¿Com no ha d’haver-hi absentisme si, a més de males condicions de feina, es nega l’existència de malalties professionals als treballadors i treballadores del sector turístic i, especialment a “Las que limpian los hoteles”, és a dir, “Las Kellis”?

PS: La pressió neoliberal és tan brutal que, per més que et resisteixis, a vegades un adapta el seu llenguatge: Això de “absentisme laboral” pertany al seu llenguatge. El nostre parla de “emmalaltir treballant”, és a dir, de la clàssica explotació. Perdoneu el lapsus.

Publicat originalment a El Periscopi (13-02-2016)

Reforma Laboral PP: L'apogeu del neoliberalisme

Ahir l'editorial de El Periscopi es referia a l'últim Butlletí sobre Vulnerabilitat Social que ha publicat Creu Roja. Des de la plena coincidència amb aquest text, permeteu-me que posi èmfasi en dues informacions en ell contingudes i que no poden passar desapercebudes:

A l'informe de Creu Roja s'afirma que: 1.- El 8% (6% en 2013) de les persones en edat activa treballen en l'economia submergida. 2.- La taxa de treballadors pobres puja fins al 82% en 2014 (eren el 81,8% en 2013). El citat informe s'ha publicat -no sé si és una coincidència volguda o involuntària- en la setmana que la Reforma Laboral de 2012 complia el seu quart aniversari. S'ha de reconèixer que la normativa laboral del PP ha complert el seu objectiu, que no era un altre que assolir una salvatge devaluació salarial, portant al seu màxim paroxisme “el fenomen dels contractes de treball temporal, que són, en el fons, el resultat més cridaner de la post democràcia i de l'apogeu del neoliberalisme” (“Estat de crisi”. Pàgina 173. Zygmunt Bauman i Carlo Bordoni. Editorial Paidós. 2016).

Però, com hem repetit en altres ocasions, la temporalitat laboral és un univers en el qual hi conviuen altres precarietats: i) Baixos salaris dels quals el Govern és directament responsable per partida doble: Per una banda, per la devaluació d'un Salari Mínim Interprofessional (SMI) que, per 2016, està fixat en la indigna quantitat de 655,20 € mensuals, o de 21,84 € al dia, i, per una altra banda, pel desmuntatge de la negociació col·lectiva practicat en la Reforma Laboral de 2012. ii) L'extensió dels “treballadors independents o empresaris sense assalariats”, altrament anomenats “falsos autònoms” i “autònoms forçosos”, és a dir, la fraudulenta substitució massiva de persones que treballaven com a afiliades al Regim General de Seguretat Social, i ara segueixen treballant exactament en el mateix lloc de feina i a la mateixa empresa, però amb els desavantatges inherents al Règim Especial del Treballador Autònom. iii) L’ocupació a temps parcial que, a casa nostra, és majoritàriament “no desitjat”, és a dir, s’accepta perquè no hi ha una altra cosa, i que la Reforma Laboral del PP va desregular força per a què s’estengués com una taca d’oli precaritzadora. I iv) Les formes de contractació especifiques per a persones joves que, entre altres coses, provoquen el fenomen del “becariat” (Sobre l'impacte quantitatiu d'aquestes precarietats en el mercat laboral de les Illes Balears, vegin els números 65 i 66 de Temes Socioeconòmics Gadeso).

Caldria investigar en profunditat l'impuls a l'economia submergida provocat per la Reforma Laboral del PP. Mentrestant, la forma d'actuar en matèria laboral de la Màfia Laboral dels restaurants i bars de Palma ens dóna una pista: La total desregulació -sense fixació d'horaris, ni d'hores extraordinàries i/o complementàries- del contracte a temps parcial és una claríssima aposta per l'economia submergida, és a dir, per a l'apogeu del neoliberalisme: L’enriquiment d’uns pocs, encara que sigui a costa de molts treballadors i moltes treballadores sense cap dret laboral i social.

Publicat originalment a El Periscopi (12-02-2016)