Pensar en les futures generacions, qüestió d'ambició

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2024)

A l'assemblea general de Nacions Unides, celebrada a les acaballes de l'any passat, per raonar sobre l'emergència climàtica accelerada, el secretari genera l'ONU va deixar un rotund advertiment: "La humanitat ha obert les portes de l'infern". Antonio Guterres va afegir que no es pot salvar a un planeta en flames amb una mànega de combustibles fòssils, i, a tall de resum, va rematar la seva reflexió afirmant que no ha de construir-se un futur per als nostres nets amb un sistema creat per als nostres padrins.

Efectivament, l'última Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, és a dir, la COP28, celebrada entre el 30 de novembre i el 12 de desembre de 2023, sense ser –almenys formalment- un rotund fracàs, requeriria més, molta més, ambició per revertir l'evolució climàtica allà diagnosticada. Per a això, era, i continua sent imprescindible, almenys, moderar, en paraules d'Antonio Guterres, l'avarícia desmesurada de la indústria dels combustibles fòssils.

D'altra banda, el recent i molt interessant, informe d'Ecologistes en Acció intitulat "Tancar la bretxa de l'ambició política" (disponible a https://www.ecologistasenaccion.org/306850/informe-cerrar-la-brecha-de-la-ambicion-politica/) analitza la Llei estatal de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC), i, alhora, fa propostes en la direcció de fer més ambiciosos tots dos instruments.

En fi, el terme "ambició" s'ha normalitzat en, diguem-ho així, l'argot climàtic, és a dir, en els debats sobre la necessitat de canvis sistèmics –i el seu mesurament- per a, citant a Yayo Herrero, "reaprendre a habitar la terra". Estem, doncs, en presència d’una nova accepció del mot "ambició" que res té a veure amb la definició tradicional de "desig desordenat d'aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l'amor propi. Ergo, pensar en les futures generacions és, certament, qüestió d'ambició. D'una ambició que, òbviament, té un significant polític. Potser res com el fet de tenir o no ambició en la desacceleració, l'adaptació, i la mitigació de l'accelerada crisi climàtica no hi ha tingut mai un objectiu tan genuïnament polític en el sentit clàssic de "polis", de fita col·lectiva pel futur gens llunyà dels i de les habitants del planeta.

No és balder recordar que, després de l'aprovació de l'Acord de París (el tractat internacional sobre el canvi climàtic jurídicament vinculant que va ser adoptat a la COP21 celebrada a París el desembre de 2015, i que va entrar en vigor el novembre de 2016), l'objectiu és limitar l'escalfament mundial a molt per sota de 2, preferiblement a 1,5 graus centígrads. Per avançar en aquest objectiu de temperatura, perquè en 2030 hàgim avançat en l'assoliment d'un planeta amb clima neutre per a mitjan segle, cal més ambició. En cas contrari, l'escenari que albira la comunitat científica internacional és que els objectius de l'Acord de París no es compliran, ja que l'actual tendència és d'augment, com a poc, de 3 °C.

Hi ha, doncs, dèficits d'ambició internacional i estatal, però, malgrat tot, reconeguem que una mica d'ambició sí que hi ha. Ara bé, en l'àmbit autonòmic el panorama és de zero ambició. Tot apunta que la nova via d'inserció de Mallorca i del conjunt de les illes Balears a un món que globalitza inseguretats i incerteses en general, però, especialment, per a les futures generacions, és, de la mà de PPVox, el populisme d'extrema dreta. És a dir, un mix de negacionisme i relativisme de la crisi climàtica que explica, a tall d'exemple, l'activació d'una autèntica coalició del cotxe, l'impuls descarat de l'hipercontaminant monocultiu turístic -regat per la gran mànega de combustibles fòssils de la indústria aeronàutica-, el retorn del consum de territori i el culte a la trinitat de ciment-totxo-especulació, el menyspreu les propostes de l'Assemblea Ciutadana pel Clima, i, és clar, el nul desenvolupament –com a avantsala a la seva derogació fàctica en el seu contingut substancial- de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears.

Manuel Sacristán advertia que la política sense ètica és politiqueria; i l'ètica sense política, narcisisme. Doncs bé, pensar en les futures generacions és, en el context de crisi climàtica accelerada, l'únic programa polític ètic. Per tant, no té res de narcisista. Ans al contrari, el que és politiqueria barata és el bàrbar i insensat projecte de PPVox.

 

No tot començà amb "Les Kellys"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (21-03-2022)

El temps vola! Aviat farà set anys de la primera edició del llibre "Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral" d'Ernest Cañada. El que va fer l'autor va ser contar-nos històries de vides viscudes en precarietat laboral i vital per donar-li visibilitat a una problemàtica estructural que afectava –afecta encara ara- a un col·lectiu laboral absolutament feminitzat, i bàsic per a la indústria d'hoteleria. El context sociolaboral de 2015 venia caracteritzat per aquells divendres què en cada referència oficial del Consell de Ministres hi trobàvem una retallada als drets socials de les classes subalternes. No és estrany, doncs, que, en un "país de drets laborals i socials rebaixats", Cañada escrivís: "Miedo es una de las palabras que más he escuchado a lo largo de las entrevistas, reuniones, y grupos de discusión que he sostenido con camareras de pisos en distintos lugares de España".

L'associació de precarietats, incerteses, estrès, pobresa, i malalties laborals, amb el treball té, com demostrà el sociòleg Richard Sennett, afectació en la forma de socialització de les persones. La por en el lloc de treball és una d'aquestes conseqüències que provoca, si més no, una situació de mala salut psicosocial. Endemés, patir por durant la jornada laboral és sinònim d'absència de democràcia durant llargs períodes de la vida. És, parafrasejant Karl Marx, viure demanant permís. Val a dir que Sennett ens parla en la "La corrosió del caràcter" (2000) de "les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", i, el turisme i l'hoteleria en són peça clau d'aquest capitalisme financer i de despossessió de les primeres dècades del segle XXI. En aquest sentit, la via turística d'acumulació –que no va patir, ans al contrari, la crisi del 2008- aconsegueix ser refugi del capital, i beneficiar-se de processos de precarització sociolaboral. En aquest context neix el moviment de "Les Kellys".

És un moviment exitós pel que fa a la visibilització mediàtica de la peculiar precarietat de les que netegen els hotels. "Les kellys" assoleixen fer socialment visibles fenòmens, com ara, el de la medicalització a dojo, la feminització de la pobresa laboral, les malalties laborals no reconegudes, les pèssimes condicions de feina, unes càrregues laborals insuportables, o la manca de reconeixement social d'una feina essencial en el negoci hoteler... Tanmateix, l'èxit més gran fou la sororitat assolida entre elles, i, conseqüentment, l'inici d'un procés de pèrdua de la por a denunciar l'intolerable, i a reivindicar el que lis pertoca per justícia social. No és poca cosa en temps de desmobilització en el món del treball, conseqüència de l'efecte disciplinari de les polítiques laborals imposades durant l'etapa del austericidi, com ara, la reforma laboral de 2012.

Ara bé, cal recordar que el plural moviment de les kellys (pluralitat, si més no, de camisetes blanques i camisetes verdes) ha posat damunt la taula reivindicacions materials urgents: Regulació de la càrrega de treball, reconeixement de totes les malalties professionals, jubilació anticipada, eliminació de la subcontractació de la seva feina, etc. En aquest àmbit, si prenem en consideració l'accepció d'èxit que ens ofereix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, com "bon resultat, manera favorable de sortir un negoci, una empresa, etc.", malda afirmar que l'èxit de "Les Kellys" ha sigut bastant més modest. Hom diria que resta gairebé tot per conquerit!

Per això, em preocupa la –intencionadament o no- banalització institucional de la càrrega reivindicativa del moviment de les kellys, altrament dit, la consideració “bonista” del que és una disputa entorn a unes relacions laborals justes de debò. El darrer exemple de tot plegat és el fet que, amb motiu del proppassat 8 de març –Dia Internacional de les Dones-, el Govern de les Illes Balears, per mitjà de l'Institut Balear de la Dona, lliurà un dels reconeixements de l'IBDONA 2022 a –cit literalment la nota oficial- "les kellys, per la defensa d'una ocupació de qualitat per a les dones".

Estem en presència, a parer meu, d’una literatura governamental força inadequada per dues raons: Substituir en el relat els mots "lluita" o "reivindicació" pel de "defensa" [d'una ocupació de qualitat] remet a una concepció -diguem-ho així- absent de disputa en la consecució de les millores laborals. No és aquest un assumpte balder perquè és obvi que el llenguatge crea pensament. Per una altra banda –d'aquí el títol d'aquestes línies-, segur que s'hagués pogut associar al reconeixement a les kellys un caràcter de continuïtat amb les dones que feren possibles conquestes com, a tall d'exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de les Illes Balears fos pioner –quan recentment estrenada l'actual etapa democràtica, xerrar de coresponsabilitat en els treballs domèstics i de cura era, gairebé, una extravagància- en la regulació dels dos dies lliures setmanals i consecutius, o, poca broma!, que, pel que  jo conec, sigui encara ara l'únic on, des de fa bastants anys, el salari de les cambreres de pisos i el de les cambreres i les cambreres de bar i menjador sigui el mateix.

Efectivament, tot i reconèixer la seva importància en la modernitat, no tot començà amb les kellys. Abans, en temps de vagues i de lluites, va haver-hi dones que impulsaren i feren possibles conquestes factuals per a una ocupació de qualitat, i, des d’una perspectiva de gènere, menys desigualitària a l'hoteleria illenca. Venim, com canta Raimon, "... d'una lluita / Que és sorda i constant".

15-M (2011-2021)

Publicat originalment a dBalears (10-05-2021)

Un 15 de maig -diumenge- de 2011 s'havia convocat a moltes ciutats del Regne d'Espanya una manifestació. La convocatòria, almenys a Palma, era bastant "underground". Tot just uns quants pasquins a algunes parets de Ciutat. Convocants gairebé desconeguts a aquestes contrades. En general, poquíssima (a Palma nul·la) repercussió mediàtica de les manifestacions... I, no obstant això, després de les manifestacions s'ocuparen les places, i les primeres planes dels diaris i les obertures dels informatius de ràdio i televisió. Les imatges de, entre d’altres, la madrilenya plaça de la Puerta del Sol, o de la plaça Catalunya de Barcelona van esdevenir icòniques, van fer la volta al món. A casa nostra, l'estàtua del Rei Jaume I, a la palmesana plaça Espanya, va sostenir durant dies la bandera d'Islàndia, tot recordant la revolució pacífica, per la qual Islàndia va suspendre els pagaments del deute internacional, presentant-se com a model alternatiu a l'austericidi de la, aleshores tristament cèlebre, Troika comunitària (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional).

Havia nascut el moviment 15-M, dels indignats (i de les indignades). Va haver-hi algunes, també a Palma, manifestacions massives. Es van popularitzar consignes com ara "Democràcia real JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers". Stéphane Hessel es va fer famós, i el seu "Indigneu-vos!" es va convertir en un best-seller. Noves generacions van començar a admirar a José Luis Sampedro, i a Arcadi Oliveres, dos mestres que tant han influït a part de la meva generació. Eren els anys de plom de l'austericidi, de resistència, del torn polític bipartidista cap a la dreta nominal (el 22 de maig el PP a Balears, encapçalat per José Ramón Bauzá, i, posteriorment, l'11 de novembre de 2011, el PP liderat per Mariano Rajoy, guanyà per una majoria absoluta aclaparadora, respectivament, les eleccions autonòmiques i generals).

El 15-M desallotjà les places sense guanyar cap batalla. Però va haver-hi un abans i un després. Van sorgir noves formacions polítiques, es va acabar el bipartidisme, a les Illes Balears es va produir un fet polític molt rellevant: a les eleccions autonòmiques de 2015 les esquerres nominals derrotaren al PP de Bauzá (veritablement qui el derrotà fou la impressionant mobilització de les camisetes verdes a favor d'una educació pública, de qualitat, i en català), i, les teòricament "esqueres de l'esquerra", és a dir, PODEMOS, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, i Gent per Formentera, sumaven més que el PSOE-PSIB. Va ser una oportunitat de canvi de debò desaprofitada del tot.

Rato ha sigut condemnat (gràcies 15MpaRato!), van revifar moviments socials com ara l'independentisme català, el feminisme, el del clima, el del dret a la ciutat contra la turistització... Durant l'ocupació de les places, els indignats i les indignades van actuar com una mena de coalició de malestars, però van ser incapaços de concretar les seves propostes. Va haver-hi, no obstant això, una excepció: A la plaça de Catalunya de Barcelona es va consensuar el següent text com a programa mínim:

"1. No al deute: Ni un euro més per rescatar bancs. Auditoria ciutadana del deute. No pagarem el deute il·legítim creat per aquells que van provocar la crisi. 2. Per lo públic: Educació i sanitat públiques, gratuïtes, i de qualitat. No a les retallades de la despesa pública, no a la privatització dels serveis públics. 3. Treball just: Repartiment del treball, salari digne, i no a la precarització. Retirada de la Reforma Laboral. 4. Habitatge digne: Dret garantit a l'accés a un habitatge digne. Dació en pagament retroactiva. Parc d'habitatges per a lloguer social. Promoció de cooperatives d'habitatge. 5. Repartir la riquesa: Reforma fiscal que permeti distribuir de manera justa la riquesa que produïm entre tots i totes. Renda Bàsica universal per a totes les ciutadanes i ciutadans".

Deu anys després aquests cinc punts –amb les oportunes actualitzacions- continuen sent vàlids per reinventar quelcom similar al 15-M (amb “M” de Mallorca). Però, com són temps de pandèmia, crisi ecològica, i emergència climàtica, afegim-hi a aquest esbós de programa mínim la següent reflexió: "El pensament productivista, sostingut per Occident, ha ficat al món en una crisi de la qual cal sortir trencant radicalment amb la fugida cap endavant del "sempre més", tant en el domini financer com en el domini de les ciències i de la tècnica. Ja és hora que la preocupació per l'ètica, la justícia i l'estabilitat duradora sigui el que prevalgui. Doncs ens amenacen els riscos més greus; riscos que poden posar fi a l'aventura humana sobre un planeta que pot tornar-se inhabitable".

Stéphane Hessel, en el seu "Indigneu-vos!", ja ens suggeria que indignar-se no basta; que, per imaginar futurs millors, cal posar la vida al centre de totes les lluites emancipatòries.

Ocupació vulnerable a l'alça

Tenim un greu problema amb les estadístiques laborals, que en la seva interpretació han esdevingut en matèria per a relats interessats per al poder governamental. No hi ha govern -sigui de l'àmbit que sigui (estatal, autonòmic o local), i independentment del seu color polític (tant dóna si és un govern conservador o progressista) que no s'apunti incondicionalment a aquella màxima de "La aznaridad" (Manuel Vázquez Montalbán, dixi) que, en termes genèrics, proclamava que "Espanya va bé". L'actual mainstream econòmic i polític l'aplica a les anàlisis del mercat laboral i, en aquest àmbit, es produeix un fenomen curiós: El govern presidit per Mariano Rajoy rememora el "Espanya va bé"; el GOIB, liderat per Francina Armengol, proclama que "les Illes Balears van bé"; i el govern local de la capital, encapçalat per Antoni Noguera, no s'està de pregonar que "Palma va bé". Coincidència doncs, d'un president del PP, una presidenta del PSOE, i un batle de MÉS. Que no és guapo això?

Tot i aquest consens de l'establishment, suggeresc una altra hipòtesi: amb una anàlisi menys interessada i més complexa de les xifres, és molt versemblant que quedi demostrat que les coses no van tan bé. Posem dos recents exemples de casa nostra:

1.- El dia 2 de març es van publicar, entre altres, les dades d'Afiliacions a la Seguretat Social i el GOIB es va apressar a difondre la bona nova de "les Illes Balears van bé", afirmant que "un de cada 6 llocs de feina creats a Espanya són de Balears", donat que "al febrer s'han registrat 423.460 afiliacions, el que significa situar-se també en aquest mes en valors màxims i, així, per sobre dels previs a la crisi". Però, com el registre d'Afiliacions a la Seguretat Social el que realment comptabilitza són "registres administratius" -i no el nombre de persones que hagin treballat en el mercat laboral aquell mes-, és possible que, en haver-hi tanta contractació de molt curta durada (l'any passat, amb un total de 83.894, batérem el rècord de contractes d'1 a 5 dies de durada), el que reflecteixin aquestes xifres sigui una creixent de la precarietat laboral. En qualsevol cas, al cap de pocs dies de conèixer les esmentades dades, l'ONG Mallorca Sense Fam presentava la memòria de les seves activitats durant 2017, i informava del canvi del perfil de les persones necessitades de la seva atenció: cada vegada més són persones amb ocupació que no poden arribar a fi de mes, és a dir, la pobresa laboral no minva.

2.- En l'irrefrenable afany de vendre que "les Illes Balears van bé", si més no, en l'àmbit laboral, el GOIB tot cofoi afirmava que "Balears es converteix en la primera Comunitat que recupera el nivell d'ocupació indefinida previ a la crisi". Curiosa afirmació. Per ventura l'ocupació fixa post reforma laboral de 2010, i, sobretot, de 2012 es pot comparar amb l'existent abans d'aquests instruments trituradors de qualsevol cosa semblant a l'estabilitat laboral? El que és cert i segur és que mai havíem tingut tanta població assalariada amb una antiguitat de menys d'un any a l'empresa o en el contracte, entre altres coses perquè en les estadístiques es computen com a fixos els "contractes per a emprenedors", és a dir, els que tenen un període de prova d'un any en el qual poden ser rescindits amb la sola al·legació de "no haver superat tal període de prova". Allò que és raonable és considerar que aquestes ocupacions són qualsevol cosa menys que indefinides, i, alhora, seria oportú advertir que, car en els dos primers mesos del 2017 es van registrar 757 d'aquests contractes, i en el mateix període d'aquest any 1.236, aquesta extrema inestabilitat va en augment.

En fi, encara que existeixi força resistència a reconèixer-ho, la meva hipòtesi és que també en les Illes Balears allò que millora en nombre és el que l'OIT denomina ocupació vulnerable, és a dir, ocupació per a treballadors i, sobretot, treballadores pobres.

Publicat originalment a ULTIMA HORA (23/037/2018)

8 de març, empobriment i vaga feminista

Publicat originalment a ULTIMA HORA (02/03/2018)

Estem a tocar un 8 de març que, sens dubte, serà especial. Ho serà perquè, a més dels actes commemoratius i reivindicatius habituals, el moviment feminista i sindical ha convocat per a aquest Dia Internacional de la Dona una jornada de vaga (completa o parcial). Per fi, una altra vegada, el 8 de març de 2018 serà menys el dia de la dona en genèric, i, per contra, serà més el dia de les dones treballadores, ho siguin del treball mercantilitzat, és a dir, el que coneixem com a remunerat; o al marge del mercat, com, posem per cas, els treballs de cures o de la llar, extraordinàriament feminitzats, no remunerats -ni reconeguts socialment-, i imprescindibles per a la humanitat. No debades, els éssers humans necessitam ser cuidats quan naixem i creixem, en períodes de la nostra vida adulta, i en la fase més o menys propera a la mort.

Hi ha una pluralitat de manifests cridant a la participació en aquesta Vaga Feminista en els quals s'enumeren els motius que, veritablement, sobren a balquena. Van des de les qüestions més estrictament laborals (bretxa salarial de gènere, precarietat laboral especialment feminitzada, etc.), o la reivindicació de visibilitzar i acabar amb els “altres treballs” de les dones als que abans he fet referència, passant pel rebuig radical a la violència masclista, la denúncia de la insuficiència de mesures per a la protecció de les víctimes d'aquesta violència, fins al rebuig d’unes polítiques d’igualtat insuficients del Govern d'Espanya. Però, tot seguit, vull donar algunes dades de casa nostra que justifiquen que en més d’un d'aquests manifests es denunciï "que ser dona sigui la principal causa de pobresa".

Dit en altres paraules, a les Illes Balears podem dir -amb raó- que "l'empobriment té cara de dona" perquè la pobresa és un àmbit en el qual també existeix una important bretxa de gènere. Vegem les últimes dades disponibles -corresponents a 2016- de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'INE: La taxa de pobresa de les dones (19,6%) és un 1,6% superior a la dels homes (18%); però el que és més important és que la taxa AROPE és d’un 19,9% pels homes, mentre que la de les dones s'enfila fins a un 22,5%. És a dir, hi ha una bretxa de gènere d'un 2,6% quant a Risc de pobresa i/o exclusió social. AROPE és l'acrònim d'At Risk of Poverty and/or Exclusión, i és l'indicador de l'oficina estadística de la UE, Eurostat, que, a més de mesurar el percentatge de població que no aconsegueix una renda igual o superior al llindar de pobresa (8.209 €/anuals en 2016), sintetitza uns altres indicadors, com ara, les carències materials severes o la poca intensitat (precarietat laboral i insuficiència salarial) en el treball remunerat. Per no abusar amb un excés de dades, diguem, finalment, que les dones són les més afectades per la majoria dels tipus de carències materials de les quals l'ECV ens informa. Especialment significatiu és que un 35,5% de dones no té capacitat per afrontar despeses imprevistes (és a dir, viuen amb lo just, i amb incertesa), mentre que els homes afectats per aquesta situació és del 29,8%.

L'empobriment més intens de les dones és una injustícia multifactorial. La precarietat laboral és força important, però no determinant. La clau està en la desigualtat i la precarietat social que provoca el sistema patriarcal. La vaga feminista del propvinent 8 de març va de posar fi a aquestes precarietats i inseguretats, i que les dones s'apoderin per poder viure en una societat veritablement d'iguals.