BON ESTIU !

Aquests primers dies de vacances m’ha tocat ordenar papers (segur que ara si que els hauré perdut del tot!). La qüestió és que he trobat el text, editat per l’Ajuntament de Pollença, del Pregó de les Festes de la Patrona de any 1987 que llegí Xesca Ensenyat.

Na Xesca acabà la seva tasca de pregonera amb les següents paraules:

“I d’aquesta manera o d’una altra, no sabem ben bé de quina perquè una onada de paraules a vegades contradictòries com les ones de la mar que se tragueren tota aquesta mosisma que venia a escurar-nos el rebost i a ensenyar-nos a dir jamalají jamalajà ens envesteix i ens abruma, però sembla que en Joan Mas va pegar un crit en la nostra llengua, va pronunciar un parell de paraules que ara no farien el mateix efecte perquè n’hi hauria més de la mitat que dirien jozú mi arma que no me entero, va pegar aquest crit i tothom el va entendre i no hi va haver ningú que no comparegués a banyar-se d’aquesta mar salada com la tinta que escriu la història dels pobles que demà han de viure un interminable episodi de felicitat”


La Xesca era una brusquera molt sàvia. Ara més que mai, la tropa pepera no podrà amb la nostra voluntat de resistència i felicitat. De xotets de corda, res de res, Això serà només una maltempsada!

ATERRATS

L’any 2010 es va publicar a França un llibret amb un nom ben suggerent: Manifest d’economistes aterrats. És bo de trobar a la xarxa i s’ha traduït i publicat en castellà per l’editorial Barataria. El tex extraordinàriament breu i concís argumenta les següents falses evidencies :
1. Els mercats financers són eficients.
2. Els mercats financers són favorables al creixement econòmic.
3. Els mercats són bons jutges de la solvència dels Estats.
4. L'augment del deute públic resulta d'un augment de la despesa.
5. Cal reduir la despesa per reduir el deute públic.
6. El deute públic li farà pagar els nostres excessos als nostres néts.
7. Cal tranquil•litzar als mercats financers per finançar el deute públic.
8. La Unió Europea defensa el model social europeu.
9. L'euro ens protegeix contra la crisi.
10. La crisi grega va permetre avançar cap a un govern econòmic i una veritable solidaritat europea.

Cada vegada que sento les ximpleses del President Bauzá comparant la economia familiar (microeconomia) amb els comtes de la CAIB (macroeconomia), d m’assabento de la situació de la “prima de risc” espanyola o de qualsevol informe de les agències de rating, o llegeixo alguna filtració del Pla de sanejament del Govern de Balears (el PCRB: Pla Clandestí de Retallades Bauzá) no puc deixar de pensar amb el manifest d’aquets economistes francesos.

A mi em semblen molt assenyades les 22 propostes alternatives que fan, però per sobre de tot considero clau la següent idea: “Cal tornar a obrir l'espai de les polítiques possibles i debatre propostes alternatives i coherents que limitin el poder de les finances i organitzin l'harmonització en el progrés dels sistemes econòmics i socials europeus. Això suposa la mutualització d'importants recursos pressupostaris, obtinguts per mitjà del desenvolupament d'una fiscalitat europea fortament redistributiva”

La situació present es aterrant, la manca d’alternativa possible ho seria moltíssim més.

Atur de llarga durada: desigualtat insostenible

Article publicat avui a Diario de Mallorca

Els efectes de la crisi a Balears -i a la resta del Món- són diversos en qualssevol dels àmbits que es vulguin analitzar. Probablement hi haurà poques coses que es mantinguin igual una vegada passi el terratrèmol financer, econòmic i social que patim des de fa més de tres anys. En aquest sentit cal recordar que les societats occidentals que començaren el segle XXI amb uns nivells de benestar acceptables ho feren sobre la base d´uns mercats laborals més o menys flexibles, amb molta o poca flexi-seguretat, amb major o menor pau social entre els factors capital-treball però que, en qualsevol cas, garantien suficient inclusivitat social per consolidar i ampliar la classe mitjana. És a dir els anomenats mercats de treballs –amb tots els seus complexes mecanismes, com ara, negociació col•lectiva, seguretat social, formes de contractació i d´acomiadament, etc.- han estat una de les garanties d´aquella creença segons la qual qualsevol generació futura havia de viure millor que la precedent.

És cert que el concepte de "viure millor" s´ha modificat amb el canvi de segle, però així i tot la qüestió és saber si després de la crisi viurem millor o pitjor, amb més o menys disponibilitat econòmica o, dit amb unes altres paraules, quins són els efectes de la crisi que poden significar canvis estructurals a allò que fins ara hem conegut com a cohesió social? Per contestar amb alguns tasts a aquesta apassionant pregunta, amb el número 3 de la nostra publicació temes socioeconòmics, a la Fundació Gadeso (www.gadeso.org), hem iniciat una sèrie d´aproximacions als efectes de la crisi a Balears i ho hem fet tractant el tema de l´atur de llarga durada.

L´atur de llarga durada és el que pateixen les persones majors de vint-i-cinc anys que durant un any o més estan en situació d´atur, i les menors d´aquesta edat que estan en aquesta situació durant un període de més de sis mesos. Tenint en compte que aquests períodes de dotze, sis o més mesos en atur ho és de forma ininterrompuda i que per ser considerat des del punt de vista administratiu persona aturada registrada s´han de complir tot un seguit de requisits, com és ara, no haver participat en cap curs de formació o altre programa de Polítiques Actives d´Ocupació, podem afirmar que aquestes persones són víctimes d´un doble fracàs social: manca de feina i manca d´oportunitats de millora d´ocupabilitat. Aquesta doble fallada em sembla particularment preocupant per les dinàmiques de desigualtat que s´introdueix als mercats laborals que la pateixen.
Una vegada descrit el plantejament general que ens ha impulsat a fixar l´atenció de la Fundació Gadeso en aquesta problemàtica i abans d´entrar a l`anàlisi de les dades, convé fer una consideració metodològica per explicar perquè utilitzem per fer aquesta anàlisi el període que s´inicià al juny de 2007. L´explicació és, al meu entendre, molt senzilla: juny és un dels mesos menys "estacionalitzats", l´ any 2007 –tot i que ja s´observaven símptomes del que venia després- és el darrer any purament sense crisi i, a més a més, el període de quaranta vuit mesos ens permet tenir una perspectiva suficientment ampla.

Quines són, idò, les xifres més rellevants de Balears? L´atur de llarga durada augmenta un 265% des del juny de 2007 al juny de 2011 (275% a Mallorca, 337% a Menorca, 307% a Eivissa i s´observa un lleuger descens de tres persones a Formentera), just abans del començament de la crisi hi havia 6.443 persones en atur de llarga durada, mentre que aquest mes de juny ja són 23.543. Si el que fèiem era observar aquest indicador en termes de taxa, és a dir, la proporció de persones aturades de llarga durada sobre el total de l´atur registrat, es constata que inicialment l´augment de l´atur condiciona a la baixa la taxa del de llarga durada, però en els darrers anys s´incrementa considerablement dita taxa que és del 23,24%, 19.92%, 19,13%, 30%, 38% i 32,93% en el mes de juny dels anys 2007 a 2011 respectivament.

Des de un punt de vista més analític són també rellevants les següents informacions: el perfil de persona en atur de llarga durada que més creix és el que es correspon amb una major de 44 anys amb estudis primaris. L´atur de llarga durada creix més de vint punts entre les persones nouvingudes de països que no pertanyen a la UE i la distribució per gènere té una clara tendència cap a la paritat. Pel que fa a les dades sectorials es pot dir que el de serveis és el sector econòmic amb més creixement d´atur de llarga durada, però el sector de la construcció és de major intensitat perquè és el que té major llarga durada. Aquesta és, en poques paraules, la magnitud del problema.

Una problemàtica a la que, en la nostra opinió, s´hi ha de fer front tenint en consideració les peculiaritats del nostre model productiu i del mercat de treball que tenim. Els àmbits d´actuació urgents són clars: per una banda, les polítiques actives d´ocupació entorn al proper Pla d´Ocupació de les Illes Balears i per l´altra la implantació de polítiques consensuades i participades contra la pobresa i l´exclusió social. Totes les institucions públiques i privades haurien de tenir en compte que, al manco fins fa pocs temps, els informes de les institucions internacional, entre elles la OCDE, ens indicaven que les economies més sostenibles i els mercats de treball més fluïts i dinàmics corresponen als sistemes socials més igualitaris.

Rafael Borràs Ensenyat

Coordinador de programes de Fundació Gadeso

AMB EL SOIB A EDUCACIÓ, TORNA EL PPO

Crec, sincerament, que la decisió del Govern Bauzá de fer que el SOIB (Servei d’Ocupació de les Illes Balears) depengui de la Conselleria d’Educació i Cultura és molt coherent amb la política laboral i d’ocupació del PP. Del que es tracta és de no fer cap política activa d’ocupació que no siguin cursets d’ensinistrament de la ma d’obra. Aquesta dreta que ens governa no vol saber res de la dimensió integral de les polítiques públiques d’ocupació impulsada des de la UE a traves de la tan anomenada “Estratègia de Lisboa”.
Les Polítiques Actives d’Ocupació són qualque cosa més polièdrica que únicament les polítiques de formació, tot i que aquestes siguin molt importants. No debades fa alguns anys tothom (menys la dreta que ens governa, és clar) implementa “Estratègies d’’Ocupació” concretades en Plans concrets i temporals. Malgrat la crisi, o tal vegada esperonejats pels efectes en els mercats laborals, els criteris europeus i del Regne d’Espanya són cada vegada més clars en el sentit que calen establir catàlegs de serveis a la ciutadania (persones i empreses) per poder fer front a la situació d’atur amb itineraris el més personalitzats i individualitzats possibles.
En aquest sentit hi ha aspectes legals que, al meu entendre, el SOIB no pot, depengui de la conselleria que sigui, eludir. En posaré només un exemple: Reial decret-llei 3/2011, de 18 de febrer, de mesures urgents per a la millora de l'ocupabilitat i la reforma de les polítiques actives d'ocupació estableix la garantia, per a totes les persones aturades i ocupades i per a totes les empreses de l’Estat espanyol, d’uns continguts mínims de tots els serveis públics d’ocupació. També estableix quins són els àmbits d’actuació que van des de les accions de formació, fins a les de foment de la igualtat d’oportunitats passant per les d’autoocupació i creació d’empreses o les de foment de la mobilitat geogràfica i sectorial.

És evident que el SOIB hauria de seguir a l'àmbit de les polítiques de treball i, una altra cosa, és la més que convenient necessitat d’una bona coordinació amb la Conselleria competent en matèria d’educació. Fer-lo dependre de qualsevol altre àmbit dintre del organigrama del Govern és tornar als temps del PPO.

Però sabeu, o us en recordeu, què era això del PPO? És l’acrònim del programa de Promoción Profesional Obrera creat a les acaballes del franquisme i que funcionà fins ben avançada la transició democràtica. Els cursets del PPO –amb formación del espíritu nacional inclosa- era l’única seudo Política Activa d’Ocupació d’aquella època

Foto: Carnet professional del Sindicat Feixista

LA CRISI MODIFICA LA POBLACIÓ ACTIVA?

Segons la definició de l'Institut Nacional d’Estadística (INE) la població activa són “les persones de 16 o més anys que, durant la setmana de referència (l'anterior a aquella en què es realitza l'entrevista), subministren mà d'obra per a la producció de béns i serveis o estan disponibles i en condicions d'incorporar-se a aquesta producció”. Amb unes paraules es podria dir que són totes les persones que fan feina o que en volen fer. Les persones ocupades són les primeres i les segones són la població aturada.

Normalment, cada vegada que es fan públics els resultats trimestrals de l’EPA, es comenten molt les variacions d’aquest dos darrers grups de població i, malauradament, es parla menys de la població activa. En la meva opinió és clau observar-la per fer un diagnòstic correcte de la situació del mercat laboral i del tarannà social de la nostra societat. Una població activa baixa no és mai una bona cosa ja que pot ser un símptoma d’atonia socieconòmica i una de massa alta pot ser conseqüència d’una activitat econòmica encalentida i poc sostenible. D’aquests darrer episodis, coincidents amb els booms de la construcció, n’ hem tingut abastament a les Illes Balears.

Ara, desprès de quasi quatre anys de l'inici de la crisi, la taxa d’activitat (percentatge entre la població econòmicament activa i la població total) és pràcticament la mateixa: 65,41 el segon trimestre de 2007 i 65,75 el mateix trimestre de 2011. Però s’han produït canvis a la seva composició interna que convé tenir molt en compte. Seguint amb la comparació dels segons trimestres de 2007 i 2011, observarem a tall de exemples: Que s’ha disminuït la diferencia entre la taxa masculina i la femenina passant d’un diferencial de 18.01 punts a un de 12.35. La taxa d’actius estrangers de països no UE ha tingut un lleuger augment i ha passat del 78,47 al 79,90. Baixa la taxa d’activitat de les persones amb formació superior sense doctorat que varia del 25,80 de 2007 a un 23,30 de enguany. I, per acabar, hi ha una baixada de quasi sis punts de la taxa d’activitat del grup de edat de 16 a 19 anys i una d’un poc més de nou en el grup d’edats compreses entre els 25 i 34 anys.

Que pot significar tot això? La meva hipòtesis és la següent: La incorporació de la dona a la població activa és més intensa perquè l’home ja no és l’únic o principal sustentador de la llar. El col•lectiu d’estrangers procedents de països que no pertanyen e la UE està molt afectat per la crisi però, en termes relatius, la taxa d’activitat no és afectada per processos de retorn a aquests països d’origen o per dinàmiques de mobilitat dintre del Regne d’Espanya. La població activa balear pateix les conseqüències del baix nombre de persones amb títol universitari que proporciona un sistema educatiu amb un intens abandó escolar i un considerable fracàs educatiu. La crisi del mercat laboral ha frenat la incorporació primerenca al treball i probablement es suavitza el fenomen de l'abandó del sistema educatiu. La baixa de la taxa d’activitat del grup d’edat de 25 a 34 anys, s’ha d’associar més a causes demogràfiques que a dinàmiques del mercat de treball.

Convindria implementar polítiques públiques i privades per intensificar les tendències positives i minimitzar les negatives. Però amb les polítiques d’austeritat neo-intervencionistes (a favor dels poderosos) és “somiar truites”.

Una altra foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)