Als cinc anys del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2026)

El 22 del proppassat mes de gener va fer cinc anys de l'entrada en vigor del Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), el primer tractat internacional que prohibeix de manera total aquestes armes, i reconeix el mal causat a les persones i als territoris que han patit els horrors d'aquest armament.

Han estat cinc anys en què el TPAN està contribuït a deslegitimar les armes nuclears, a exigir justícia per a les víctimes, a reduir el finançament de la seva producció, i a enfortir un moviment global que reclama la seva eliminació definitiva. Fins avui noranta-nou països ja s'han adherit al tractat, demostrant-se que avançar cap a un món lliure d'armes nuclears no sols és necessari, sinó que és possible. Malauradament, i incomprensiblement, entre aquest grup de països que han signat el TPAN no hi és Espanya. En qualsevol cas, tenint en compte el context de rearmament global, de militarisme rampant, d'unes relacions internacionals que el trumpisme ha convertit en una imposició tavernària del més fort, no és poca cosa el camí recorregut pel TPAN.

Ara bé, tinc la sensació que el seu contingut i importància són poc coneguts per l'opinió pública. Explicat succintament, el TPAN és el primer acord multilateral aplicable a escala mundial que prohibeix íntegrament les armes nuclears. És també el primer acord que conté disposicions per abordar les conseqüències humanitàries relacionades amb l'assaig i l'ús d'aquest armament. Per això, el TPAN és la clau de volta dels acords internacionals vigents sobre armes nuclears, en particular, el Tractat sobre la no proliferació de les armes nuclears, el Tractat de prohibició completa dels assajos nuclears, i altres acords que estableixen zones lliures d'armes nuclears (entre les quals, dit sigui de passada, no està la Badia de Palma, com va demostrar la recent visita del portaavions nuclear USS "Gerald R. Ford").

Afegim que el TPAN va ser aprovat per una conferència diplomàtica celebrada a l'ONU el 7 de juliol de 2017; va entrar en vigor, com ja s'ha dit, el 22 de gener de 2021, i, això és molt important, reconeix que l'ús d'armes nuclears seria abominable a la llum dels principis d'humanitat i dels dictats de la consciència pública. En conseqüència, la prohibició integra d'armament nuclear, és a dir, el fet de regular que l'ús de l'armament nuclear és un supòsit explícitament i especialment prohibit per l'ordenament jurídic internacional, es fa en virtut del Dret Internacional Humanitari (DIH).

Malgrat el molt relatiu coneixement públic d'aquest tractat internacional, també va fent camí a Mallorca. Crec no equivocar-me si afirm que en aquest fer camí va ser fonamental el fet que la plataforma cívica Mallorca per la Pau, l'estiu de 2024, s'integrés en l'Aliança pel Desarmament Nuclear, i, de retruc, s'adherís a la Campanya Internacional per a l'Abolició de les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès). Des de llavors, s'ha fet molt present en els escrits i reivindicacions del modern moviment pacifista mallorquí la petició al Govern del Regne d'Espanya perquè signi l'adhesió al TPAN, es treballa en  algunes mocions municipals en aquest sentit, etc.

En qualsevol cas, l'actual context mundial d'amenaça bèl·lica global i dinàmica exterminista de la crisi ecològica ens exigeix redoblar els esforços per a poder afrontar els desafiaments i els conflictes actuals des d'altres paradigmes, des dels paradigmes civilitzatoris del pacifisme. En aquest sentit, fer que les armes nuclears passin a la història és anar en el "bon sentit humà", en paraules de Manuel Sacristán Luzón, que en 2025 hagués complert cent anys, i que ens va deixar escrit en un article publicat a El País del 16 de gener de 1983 titulat "El perill d'una guerra amb armes nuclears" que  persistir en l'armament nuclear era [i és!] fer passos "cap a la monstruositat de morts i sofriments que condueix la perversió del realisme de la política i l'estratègia tradicionals". Avui, més que mai, en plena època trumpista, és imprescindible fer universal el TPAN i alliberar-nos del monstruós perill nuclear.

EPA, regularització, precarietats

 

Publicat originalment a dBalears (01-02-2026)

I. Aquesta setmana s'ha publicat l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de l'any passat. Per tant, ja coneixem les grans xifres del mercat laboral del 2025. A grans trets, els resultats mitjans són els següents: La població total va ser d'1.065.300 persones, de les quals 622.000 foren població ocupada, 60.300 persones aturades, i les inactives van ser un total de 383.000. La variació en relació a 2021 -any posterior al tancament total per la pandèmia de la covid 19-,  és del +7,2%, +15,6%, -32,9%, i +4,8%, respectivament.

D'aquestes variacions se'n poden extreure moltes conclusions, però, simplificadament, hom diria que vivim un procés intens d'augment de població i de persones ocupades; un moderat creixement de la població inactiva, i, per contra, una gran minva de població aturada. Ara bé, la metodologia de l'EPA és molt perversa pel que fa a la qualificació de persones ocupades i aturades. Per ser considerada ocupada, basta que, durant la setmana de referència (la de l'enquesta), una persona hagi treballat, fins i tot de manera esporàdica o ocasional, tan sols una hora a canvi d'un sou, salari, o una altra forma de retribució. Per contra, una persona només és qualificada d'aturada si reuneix tot un seguit de requisits, com ara, processos actius de cerca d'ocupació, controls administratius, etc. Per tant, les dades més robustes són, a parer meu, les que fan referència al total de població i a la població inactiva (les dedicades a tasques de la llar, pensionistes i jubilats, estudiants...).

II. La setmana que deixam enrere també ha estat la del gran anunci de la regularització d'immigrants. Una excel·lent notícia, únicament criticable des de postulats purament demagògics, racistes, aporofòbics, i d'elogi a la descohesió social. Quina repercussió tindrà aquesta regularització en les tendències abans esmentades? Potser tindrà algun efecte estadístic, però de poca importància.

Sobre el total de població, serà, molt probablement, inapreciable. Les persones immigrades que podran regularitzar la seva situació administrativa i tenir formalment més drets ja viuen aquí, ja malviuen amb nosaltres. En qualsevol cas, la tendència a l'augment poblacional seguirà lligada a la tendència al no decreixement de la turistificació. Pel que fa a la població inactiva, tampoc són esperables canvis rellevants. On són més plausibles alguns modestos canvis són en les poblacions ocupada i desocupada. En fi, la regularització revolucionarà l'obtenció de drets, no el mercat laboral en les seves grans magnituds.

III. Durant molts d'anys s'ha associat la precarietat laboral, principalment, amb l'eventualitat i temporalitat del contracte. Era -i és- cert, només en part. Una eventualitat o una parcialitat ben, o molt ben, pagada, no generava precarietat vital. La precarització laboral sempre ha estat associada als baixos salaris, i a la insuficiència salarial per fer front a les necessitats bàsiques de la vida. Ara, formalment, hi ha menys eventualitat i parcialitat. I, no obstant això, segons dades de l'EPA, en el 2025, del total de 512.100 persones assalariades a les Illes Balears, 108.600, el 21%, tenien una antiguitat a l'empresa inferior a un any (fa cinc anys eren el 18%). Alhora, els salaris estan absolutament desacoblats dels preus de l'habitatge, i d’altres necessitats vitals. Per tant, vivint una època d'intensa precarietat laboral i vital. Al segle XIX, l'escriptor i polític conservador britànic Benjamin Disraeli va encunyar una frase cada cop més vigent: "hi ha mentides, grans mentides, i estadístiques".

Tirania als EUA

Publicat originalment a dBalears 27-01-2026)

Tinc un company que fa anys viu als EUA. De tant en tant, parlem i compartim textos, notícies i anàlisis de les polítiques internacionals i nacionals que aplica Donald Trump. M'interessa -i crec que ens hauria d'interessar a tots i a totes- conèixer com es veuen les coses des de l'òptica de la gent que viu allà, que sofreix en carn pròpia els abusos de l'administració Trump.

Avui (26-01-2026) el meu company, resident als EUA, m'ha donat el bon dia, amb un vídeo de Leigh McGowan, que és directora de la pàgina web "Politics Girl", comentarista política de CNN, i ciutadana americana, que expressa els seus sentiments sobre la realitat en USA dient:

“Hola, som a Nova York intentant que la veritat tingui una oportunitat en els mitjans de comunicació tradicionals, però tinc por, i és estrany dir-ho en veu alta, però en tinc. Tinc por de moltes coses en aquest moment i aquest no és un instint natural per a mi.

Tinc por de no poder pagar la meva assegurança mèdica en el futur i d'haver de morir d'una malaltia a la qual he sobreviscut durant 17 anys perquè el meu govern no em considera a mi ni a persones com jo dignes de seguir amb vida. Tinc por que, fins i tot si reorganitzem tot per a poder pagar la nostra assegurança mèdica, perdi l'accés a la meva medicació perquè ha de lliurar-se mensualment i el govern està interferint amb el correu i imposant aranzels a tot, per la qual cosa l'arribada contínua de la meva medicació no està garantida. Tinc por que perdem tots els diners que hem pogut estalviar durant anys i panys quan el govern intervingui en el mercat o en el dòlar estatunidenc i no puguem pagar el lloguer, i molt menys la cura del meu pare o la universitat del meu fill, a la què se suposa que ha de començar a la tardor.

Estic veient com es reorganitza l'ordre mundial i estic realment terroritzada. Que el meu bell fill de 18 anys sigui reclutat per a alguna guerra injusta per enriquir als executius petroliers i als multimilionaris a costa de la vida dels nostres fills. I tinc por de la NSPM 7. La directiva que la fiscal general Pam Bondi va emetre el 4 de desembre i que la majoria de la gent va passar per alt.

El missatge principal d'aquest memoràndum presidencial era que les forces de l'ordre federals començaran a atacar a individus, organitzacions i persones que financin a qualsevol que el Departament de Justícia de Trump consideri un terrorista domèstic, i defineixen el terrorisme domèstic de forma molt àmplia. Aparentment, ara és terrorisme domèstic revelar la identitat de qualsevol agent de la llei o fer qualsevol esforç per a interferir amb l'aplicació de la llei d'immigració. Això sembla incloure fins i tot filmar als agents d'ICE si estan atacant brutalment i il·legalment a persones. Aquest memoràndum diu que la persona que filma seria el criminal, no els agents d'ICE. Se't pot etiquetar com a terrorista domèstic per atacar a un funcionari públic o altres actors polítics, a pesar que el Partit Republicà demana constantment violència contra els polítics. El nostre propi president va repiular que els demòcrates haurien de ser penjats pel seu vídeo que recordava als militars que no havien de seguir ordres il·legals. Aquest memoràndum assenyala a qualsevol que estigui alineat amb Antifa, és a dir, a qualsevol que s'oposi públicament al feixisme, així com als qui defensen punts de vista extrems sobre la immigració, la ideologia de gènere radical o el sentiment antiestatunidenc, que es defineix com a anticapitalista, anticristianisme i en oposició als valors familiars tradicionals. I això m'espanta perquè som molts

El Fiscal General ha instruït al FBI perquè estableixi una línia telefònica per a denúncies i un sistema de recompenses en efectiu per als qui proporcionin informació que condueixi a la identificació i l'arrest dels líders d'organitzacions terroristes nacionals. Com és possible que això no inclogui a les persones que dirigeixen la ACLU (Union Americana de Llibertats Civils), PlannedParenthood o qualsevol organització LGBTQ+? Com és possible que no inclogui als equips legals a favor de la democràcia, als creadors de contingut d'esquerra o a qualsevol periodista que simplement informa dels fets? Com és possible que no m'inclogui a mi? Aquest país se'm fa cada vegada més irreconeixible i això m'espanta. No entenc on estan les persones que se suposa que han de protegir-nos, els nostres drets i els nostres valors. Tinc molta por, però també estic increïblement enutjada. I espero no ser l'única que se senti així”.

En llegir-lo, tot d'una he pensat amb el llibre "Sobre la tirania", de Timothy Snyder, que inclou vint lliçons que hem d'aprendre del segle XX. La vintena de les lliçons diu: "Siguis tan valent com puguis. Si ningú no està disposat a morir per la llibert, tots morirem sota la tirania". La situació és dramàtica. Em sembla que la humanitat en necessitarà molts d'estatunidencs i estatunidenques valentes.

No m'he pogut estar de compartir les paraules de Leigh McGowan i les meves primeres impressions. Disculpin les molèsties!