Publicat originalment a dBalears
(30-03-2025)
El món sembla encaminar-se a la consolidació d’un “règim
de guerra”, és a dir, a una situació no conjuntural, ni momentània, ni tampoc
episòdica de les relacions internacionals, sinó que és una tendència, un procés
i una decisió del capitalisme mundial. Aquest procés i decisió és que la forma
de compartir el planeta ha de ser al dictat del més fort, no en arguments ni en
valors. El que mana és el més fort en el mal art de guerra. Entretant, la UE
ens entreté amb l’esquetx dels “kits” de supervivència. Una escena que, pensada
per actuar com a “doctrina de xoc”, ha resultat ser una peça de pèssima
comicitat, tan dolenta i penosa que no ho podria haver arreglat ni el geni de
l’enyorat Pepe Rubianes. Enmig de tot plegat, a l’Estat espanyol s’estén una
boira tòxica per a la democràcia i la decència. No és altra cosa que tot allò
que envolta les notícies de la Comissió d’Investigació al Congrés dels Diputats
sobre l’anomenada “operació Catalunya”, les "clavegueres de l’Estat",
o el “rearmament made in Pedro Sánchez”. En l’antic bipartidisme la coherència
cotitza a la baixa, PSOE i PP semblen enfrontats al màxim, però s’ensumen.
Xerrant d’ensumar-se, qui ho fa de forma desacomplexada són els membres de
PPVOX. Un artefacte polític que, per complir amb els
seus objectius estratègics, ha de tenir un funcionament fixo-discontinu.
Són assumptes absolutament rellevants i llaminers
per a un opinaire com l’escrivent d’aquestes ratlles. Però, a parer meu, la
veritable notícia d’aquests darrers dies és que dimarts passat, 25 de març, una
seixantena d'empleades domèstiques va sortir als carrers de Palma per reclamar
millores laborals i socials. Així van commemorar anticipadament el Dia
Internacional de les Treballadores de la Llar, que es avui, dia 30 de març.
Aquest és un fet extraordinari per moltes raons,
entre d’altres, per la seva inhabitualitat; per la visibilització d’una
realitat de precarització vital que, hipòcritament, la societat neoliberal no
vol veure; pel biaix de gènere que té dita precarització (el 95% de les
persones treballadores de la llar són dones) i que no és sempre denunciat amb
suficient força pel feminisme institucional; per ser un col·lectiu molt majoritàriament
de persones immigrants, amb un percentatge important d’irregularitat (es
calcula que el 45% són immigrats en situació administrativament irregular); pel
fet de ser una acció convocada i organitzada per Càritas, i no, posem pel cas,
pels sindicats o les esquerres...
És cert que en els darrers anys s’han ampliat els
drets laborals i de Seguretat Social de les persones incloses en el Sistema
especial d'empleades i empleats de la llar, però estem molt lluny de la
igualtat amb els del Règim General de Seguretat Social, i de l'Estatut dels
Treballadors. Sent això importantíssim, la qüestió més punyent és la
hiperprecarietat i vulnerabilitat vital de les treballadores internes. Per
fer-se una idea d’aquest obscur món, es pot llegir, per exemple, el llibre
d’Ernest Cañada “Cuidadoras. Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de
atención domiciliaria y de residencias” (Icaria, 2021). Una de les entrevistades
afirma: “El pitjor que portava era el tancament, perquè no et permet
desenvolupar-te en molts aspectes de la teva vida, com les relacions socials,
la part de les emocions, la sexual”.
Però, sobre tot, convé consultar el recentment
publicat, aquest 2025, llibre de la sociòloga francesa Alizée Delpierre,
intitulat “Servir a los ricos. Una mirada crítica a la intimidad de la elite social y
económica”.
Fent referència a allò que succeeix a les
llars dels més poderosos, explica coses com per exemple: “En proclamar [els
poderosos ocupadors] que les serventes són membres de la seva família, en
demostrar que els salven la vida i que són responsables de la seva felicitat,
els rics se senten autoritzats a deixar-se servir i a exercir la seva
dominació”, o “... els discursos i les pràctiques maternalistes pretenen
incloure a les serventes en la família, curant-les i educant-les, com si fossin
nens que convé espavilar, acompanyar i secundar. En contrapartida -obligatòria-,
la qual cosa converteix aquest intercanvi en una cosa molt desigual, les
serventes han de cuidar dels seus patrons, servir-los i satisfer els seus
desitjos”.
Tot plegat és propi d’una societat decent? No m’ho
sembla. Ras i curt, és part de la indecència classista del capitalisme.
