Resistint als tambors de guerra

Publicat originalment a dBalears (30-11-2025)

La setmana passada sonaren de valent els tambors de guerra. L'anomenat "complex militar industrial", és a dir, la connivència global d'interessos d'aquells que, d'una manera o una altra, tenen molt a guanyar amb la despesa militar, va desfermat. Vegem:

En una autèntica tècnica de doctrina del xoc -recordeu que Naomi Klein, autora del llibre així intitulat, el va subtitular "L'ascens del capitalisme del desastre"-, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ens va sorprendre amb una dada demoscòpica terrible: "El 76,8% dels espanyols reconeix que la seva major por és viure una guerra". Seré, sense que serveixi de precedent, benvolent i qualificaré de dubtosa la innocència en l'oportunitat de la publicació d'aquest estudi sobre pors i incerteses. Un estudi que es fa per primera vegada (ni en les etapes més cruels de crisis socioeconòmiques s'havia fet res semblant). I, tanmateix, han mostrat el llautó. Del que es tracta és de fer sonar els tambors de guerra.

Seguint la senda bel·licista, al Principat , per primera vegada el baròmetre del CEO ha preguntat sobre la guerra i els resultats són preocupants  tenint en compte la cultura tradicionalment antimilitarista a Catalunya. A la pregunta "¿En cas que un país de la Unió Europea fos atacat en el futur, quina hauria de ser, a parer seu, l’actitud de la resta de països?", hi ha una majoria de catalans (51%) que responen que caldria "defensar el país atacat, encara que això comportés que Espanya entrés en guerra amb el país agressor.  Hom diria que les campanyes de modulació de les opinions públiques a favor del militarisme funcionen  

Per una altra banda, el proppassat dijous coneguérem que Macron recupera el servei militar. Inicialment, es presenta embolcallat de voluntarietat, remuneració, i d'altres bondats. Fal·làcies! El quid de la qüestió rau en la no professionalitat de l'exèrcit. França se suma així a la campanya de propaganda i ideologia militarista que ja s'ha fet a Països Baixos, Alemanya, i Bèlgica. En totes aquestes campanyes hi ha un element comú: No s'oculta que allò que pretenen és obrir la ment del jovent a la cosa militar. Afegim-hi que un dels titulars de premsa més cridaners de les darreres quaranta-vuit hores és, a parer meu, el que diu: "Alemanya ha elaborat un 'pla secret' per al cas d'un atac rus". Des de quan s'anuncia l'existència de plans secrets, si no és per fer por?

Per acabar d'arrodonir el redoblament dels tambors de guerra, avui La Vanguardia destapa un assumpte tan important com impactant: El Consell de Ministres compromet fons estratègics militars fins 2042 per un valor superior a 60.000 milions. Ho fa d'amagatotis, amb un clamorós silenci antidemocràtic, amb nocturnitat i traïdoria. Governi qui governi, mana el complex militar industrial. És el súmmum. Segur que Pere Sampol tornaria a exclamar "és el colmo!".

Tanta sort que hi ha resistents a la guerra, a l’armamentisme, a la boja (i)lògica del capitalisme del desastre. Vet aquí dos exemples:

El programa de ràdio –"Es Jai de sa Barraqueta"- que Jubilats per Mallorca fem cada setmana a Ona Mediterrània el vam dedicar a Arcadi Oliveres. Dijous passat, 27 de novembre, si no ens hagués deixat abans d'hora, l'Arcadi hauria acomplit vuitanta anys. Conversàrem de les múltiples militàncies d'Arcadi Oliveres, però, òbviament, xerrarem de pacifisme. Ell ens va deixar dit que "no és utòpic aspirar a una societat sense guerres" o "no és utòpic que puguem canviar les relacions internacionals" (Aquí teniu el programa per si us ve de gust escoltar-lo).

Segon, i més important, exemple de resistència al règim de guerra imperant: Del 27 al 29 de novembre, Barcelona va ser capital mundial de la resistència a la guerra amb la trobada anual de la War Resisters' International -Internacional de Resistents a la Guerra (WRI)-. L'encontre, amb el títol "Desarmant el militarisme: resistim la guerra, construïm pau", i del que n'haurem de xerrar en altres ocasions, és més necessari de mai. Com bé diuen els amfitrions -el Centre Delàs- "en un món en el qual la guerra s'ha normalitzat, trobar-se per a imaginar alternatives no-violentes esdevé una acció urgent". Per això, em sembla imprescindible que el pacifisme mallorquí hi sigui present en els següents encontres de WRI.

L'esperit guerrer del poder té un gran ressò mediàtic. Les resistències a la guerra són invisibilitzades. Això és part essencial del règim de guerra. Noam Chomsky deia que la manipulació mediàtica pot fer més mal que una bomba atòmica perquè destrueix el cervell. Idò, no hi ha una altra opció que persistir en les resistència a la guerra. Malgrat tot, la pau és possible,  i és que, com solia dir Arcadi Oliveres, "mai és tan fosc com abans de sortir el sol".

Renda Bàsica (Universal i Incondicional)

La curolla de 01/12/2025 a https://vida.cat/programes/

Pot ser que, per raons d'agenda, aquesta sigui la darrera curolla d'enguany. I serà una curolla gairebé vital per jo: La Renda Bàsica (Universal i Incondicional).

La RB, res té a veure amb les rendes condicionals per a pobres o per a extremadament pobres, com ara, la Renda Social Garantida (RESOGA), en el cas de les Illes Balears; o l'Ingrés Mínim Vital (IMV) en el Regne d'Espanya.

Quan xerram de RB ens referim a una assignació pública monetària que rep, periòdicament i indefinidament, tota la població. Aquesta assignació és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible amb el que, especialment a Europa, coneixem com a Estat del Benestar. Val a dir que la RB que jo defens -en alineació amb la Xarxa Renda Bàsica i Basic Income Earth Network (BIEN)- és una proposta justa, car el seu finançament va associat a una veritable i radical distribució de la riquesa mitjançant una completa reforma fiscal, i una lluita sense pietat contra el frau i l'evasió fiscal, de tal manera que, tot i que tothom cobri la RB, una minoria perd i una majoria guanya.

Sobre la RB hi ha dues notícies que demostren que és una política possible. Que, parafrasejant Marina Garcés, ha sortit de les presons del que és o no possible.

A finals d'octubre d'enguany, Irlanda ha aprovat de manera definitiva una RB de 325 euros mensuals per a músics, artistes i treballadors creatius. El programa, conegut com a Basic Income for the Arts (BIA), començarà a aplicar-se a partir del pressupost de 2026.

I la República de les illes Marshall, un petit Estat insular del Pacífic, acaba de posar en marxa la primera RB nacional, permanent i legalment consolidada del món, del voltant de 800 dòlars a l'any per persona.

Dos exemples que demostren que sobre la RB, "Eppur si muove"

Una entre tantes fotografies de la resistència palestina

 

Publicat originalment a dBalears (23-11-2025)

No volia acabar aquest novembre sense recordar la història de Faris Odeh i de la fotografia que el va immortalitzar: El 29 d'octubre del 2000, durant la Primera Intifada palestina contra l'ocupació israeliana, el nen palestí de 14 anys es va plantar tot sol davant d'un tanc de les forces armades d'ocupació d'Israel a Gaza, i li va llançar una pedra. El fotògraf Laurent Rebours, de l'agència de notícies francesa AFP, va capturar aquest instant, convertint-lo en la imatge icònica que il·lustra aquest article. El moment captat pel fotògraf és molt més que un recurs d'un altre gastat i romàntic "David contra Goliat". És un retrat de la resistència del poble palestí. El nen només portava una petita pedra, però en l'interior hi duia una capacitat de resistència, de manca de por enfront de la injustícia, més grans que tots els tancs sionistes.

Faris Odeh va ser assassinat, en ajupir-se a recollir una altra pedra, per un tret en el clatell de la mà d'un soldat israelià durant el segon mes de la Segona Intifada (o intifada d'al-Aqsa), a Gaza, el 9 de novembre del 2000, és a dir, 10 dies després que fos protagonista involuntari de la icònica fotografia. Aquest mes ha fet 25 anys de l'assassinat de Faris Odeh.

Ve a tomb recordar l'esmentada fotografia -insistesc, icònica de la persistent resistència palestina- i la història de Faris Odeh -un altre infant màrtir palestí- perquè som a tocar del Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí que, des de 1977, a instàncies de l'ONU, es commemora cada el 29 de novembre. Aquest Dia és una oportunitat per a, en paraules de la Xarxa Solidària Contra l'Ocupació de Palestina (RESCOP) "denunciar 78 anys de colonització, ocupació militar, apartheid i neteja ètnica d'Israel en Palestina. Mentre Nacions Unides commemora la data en la qual es va aprovar el Pla de Partició de Palestina en 1947 —una imposició colonial que va negar el dret d'autodeterminació del poble palestí—, nosaltres afirmem: Palestina serà lliure".

També ve al cas citar Susan Sontag que, en el seu assaig "Sobre la fotografia" (1973), va plantejar una teoria -revolucionària en aquella època- sobre el sentit, la funció, l'ús, la tècnica, la història de la fotografia, i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Sí, va haver-hi un temps que la fotografia tenia un rotund i transcendent abast polític. En l'època de la banalització de tot (fins i tot de la intel·ligència que ara es pretén sigui artificial), el valor polític de la fotografia està en disputa entre les "(no) fotos per a ser exhibides a Instagram i, posem per cas, la dignitat humana que transmeten les fotografies del gran Sebastião Salgado o el compromís del fotoperiodisme de Juan Carlos Tomasi que, treballant més de dues dècades per a Metges Sense Fronteres, ha documentat nombroses crisis humanitàries. D'ell és aquesta encertadíssima reflexió: "Quina és la gran diferència entre una foto i una imatge? La tesi. Si no hi ha tesi, no hi ha fotografia". Sens dubte, la fotografia de Laurent Rebours a Faris Odeh davant del tanc israelià en tènia -i en té-de tesi: L’ alto el foc -de pla de pau no en té res- imposat per Donald Trump és un altre constructe al servei de neocolonialisme immobiliari especulatiu.

A Mallorca, el dissabte de 29 novembre commemorarem el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí mobilitzant-nos en una concentració a la Plaça Espanya de Palma. Ho farem amb el benentès que, amb el clam "des del riu fins al mar, Palestina llibertat!", la causa palestina ha esdevingut en la bandera del Sud Global, de la pau justa, de l'antifeixisme internacional.