Vaga de llogateres

Publicat originalment a dBalears (10-11-2024)

No hi ha dubte: L’habitatge és el principal problema social, i és un problema gravíssim. L’absència de polítiques públiques radicals d’habitatge -sí, cal radicalitat en aquest assumpte- a favor dels sectors no expressament rics o molts rics és un factor determinant d’augment de les desigualtats, de descohesió social, de marginalització de cada cop més amplis sectors de la nostra societat, i, de retruc, d’empobriment (de renda disponible, estalvis, expectatives de millora vital...) d’una bona part de la població.

Les causes de tot plegat són, certament, múltiples. Ara bé, n’hi ha una de fonamental i que el mainstream polític, econòmic, i acadèmic s’entossudeix en no reconèixer: La crisi del 2008 (amb un fortíssim component especulatiu immobiliari en el seu origen) tingué una sortida brutalment injusta, i, tornam-hi, torna-hi, especulativa. És a dir, amb una part de la societat empobrida per la usura bancària (estafa de les hipoteques) i per les mesures d’austeritat, i una altra part enriquida a conseqüència de la turistificació que es va impulsar i de l’auge de l’economia digital, qualificada inicialment “d’economia col·laborativa” com a excusa per a la seva no regulació. Aquesta sortida de l’anomenada “Gran Recessió” va tenir dos efectes directíssimament relacionats amb l’habitatge: i) Moltes famílies van ser, per mor de l’estafa de les hipoteques, desnonades de les seves cases (el sistema en lloc d’oferir una “segona oportunitat” per fer efectiu un dret fonamental, allò que fa és oferir una segona estafa), i ara no els basta el salari per pagar un lloguer. ii) La suposada economia col·laborativa ha esdevingut en peça imprescindible per a l'expansió del lloguer turístic. Aquesta bulímia d’airbnbficació té provades conseqüències sobre els preus dels lloguers per a residents (vegeu a tall d’exemple aquest article).

Altres causes especialment rellevants -i que han convertit en un impossible la compra d’una casa a la majoria de la gent, a la  que no viu en el luxe o el luxe superlatiu- són: que l'habitatge ha pujat molt més que els salaris (a les Illes Balears en el període 2015 -2023 els salaris s’han incrementat un 27% i el preu de l’habitatge un 63%); que les compres d’habitatges per part d'estrangers no residents representen gairebé el triple que abans de la bombolla immobiliària  prèvia a la Gran Recessió (a casa nostra el 2007 aquestes adquisicions representaven a tot estirar un 7% del total, ara ja són gairebé el 25%); o l’escandalós percentatge d’habitatges buits sobre el total del parc d’infraestructures d'habitatge (el 16,2% pel que fa a les Illes Balears). 

N'hi ha més de causes d’aquesta conversió del dret a un habitatge digne en un autèntic xuclador de renda de les classes subalternes precaritzades a favor del “sindicat dels grans rendistes especulatius”, i, alhora, en un dissolvent de quelcom semblant a una certa cohesió de l’anomenada classe mitjana  a causa de l’efecte divisiu entre qui ha gaudit d'herència i qui no, entre rendistes i llogateres. Però, en qualsevol cas, ni les subjectives inseguretats de les persones propietàries, ni les sensacions d’ocupacions ho són causes rellevants del problema. L'existència d’impagaments, retards, i preocupacions per les propietats llogades tenen la mateixa antiguitat que l’origen del lloguer, és a dir, que l’antiga Roma. Per tant, ni el programa “Lloguer segur”, ni molt manco les ideològiques oficines antiocupació de PPVox no solucionaran res.

Sense autoorganització i mobilització de la classe llogatera precària no hi ha res a fer.  Podem esperar asseguts si pensam que la solució vindrà únicament per la via institucional o caritativa. Cal, idò, pensar seriosament en l'organització d’una vaga de llogateres. Que les persones llogateres facin vaga no vol dir que no paguin lloguer. Sense entrar ara en tecnicismes ni legalismes, del que es tracta és de fer col·lectivament una autoreducció del preu del lloguer. Altrament dit, pagar una quantitat justa que permeti a la persona llogatera viure i no que la dictadura del mercat especulatiu sigui un no viure.

De precedents de vagues de lloguers n’hi ha molts. A tall d’exemple, les d’Argentina (1927), Escòcia (1915), Gran Bretanya (1970), Canadà (2017 i 2018), o la que fan ara centenars de llogateres a alguns barris madrilenys. Tanmateix, a parer meu, de la que més aprenentatges podem adquirir per incorporar a la “caixa d'eines” per fer front a la situació actual és de la Vaga de Lloguers de Barcelona de 1931. Clar que és possible desafiar al sistema tot recordant que “el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los”. Marcelino Camacho, dixi.

El negacionisme climàtic mata

 Publicat originalment a dBalears (03-11-2024)

No se m'ocorren altres paraules per començar: Una immensa abraçada de condol al poble valencià. Tota la solidaritat i afecte amb les persones que han perdut éssers estimats. La meva fraternal condolença a la classe obrera del País Valencià... Ho sé, són frases gastades. Però soc incapaç de trobar un altre llenguatge que reflecteixi millor els sentiments que m'han provocat els efectes devastadors de la llevantada per terres valencianes. En el moment d'escriure aquestes ratlles segueix la catàstrofe en la gestió del desastre, s’enfila la politiqueta i la picabaralla partidista. Mentrestant, el macabre comptador oficial de persones mortes s’alenteix artificialment per interessos de comunicació de necropolítica. Però el  comptador real no deixarà de créixer. S’albira una greu crisi epidemiològica. L'escreix de dolor sembla no tenir aturador.

Dit això, i aquí sí que a dretcient empro un llenguatge dur, però  crec que ben trobat: Podria haver estat diferent. Podrien haver-se salvat vides! Perquè el negacionisme climàtic -o, si voleu, el relativisme climàtic- mata. Com va dir Yeb Saño, que en el passat va ser negociador de les Filipines pel canvi climàtic, "El canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són al centre de la qüestió". Vet aquí el sentit profund del negacionisme climàtic radical de Vox (i la seva  fanàtica l'oposició a l'Agenda 2030), i el relativisme climàtic, i poc entusiasme amb l'Agenda 2030 del PP. Això té conseqüències. A tall d'exemple:

Que PP-Vox al País Valencià eliminés la Unitat Valenciana d'Emergències (UVE) no és altra cosa que negar la necessitat de mesures d'adaptació a la crisi climàtica. Val a dir que la norma legal que la creava afirmava: "La creació de la UVE és una oportunitat per a, aprofitant estructures existents, millorar el suport a la ciutadania en situació de catàstrofes. El canvi climàtic, entre altres factors, condueix cap a un futur en què cada vegada seran més freqüents els fenòmens meteorològics extrems, les emergències sanitàries, i serà més necessari donar una resposta davant una varietat major de situacions crítiques". Va ser una derogació ideològica de PPVOX.

L'absència d'actuació immediata i preventiva sobre la base de "GeoRiscs" prèviament detectats; la no emissió d'alarmes en el moment adequat de la crisi ja que -el diumenge abans d'arribar la llevantada, ja hi havia avisos de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), i és sabut que, tècnicament, en aquests casos millor passar-se en excés de zel; la no utilització de les competències autonòmiques de la Generalitat Valenciana per a decretar el tancament preventiu de les escoles i fer una crida al cessament de l'activitat laboral per risc generalitzat d'accidents laborals greus i mortals; o la nefasta política comunicativa i la manca de transparència (el vídeo de la compareixença del dimarts on el president Mazón afirmà que la DANA escapava en direcció a Conca, ha estat esborrat de tots els registres de la Generalitat Valenciana) són només alguns exemples de la nefasta gestió per part del Govern del Sr. Carlos Mazón.

En un context de crisi climàtica, tot plegat només es pot qualificar de relativització climàtica criminal. I, tanmateix, n’hi ha un altre de context: el de la turistificació. És sabut que la indústria turística prioritza el negoci a les alarmes de la ciència meteorològica que solen qualificar d’alarmistes i d’excés de zel. A qui va escoltar el govern valencià, als meteoròlegs i meteoròlogues o als homes dels dobles  que tenien unes previsions turístiques excel·lents durant la setmana de Tots Sants?

Sobre relativització en l'adopció de mesures d'adaptació a l'escalfament global, a casa nostra en tenim experiència. S'escau recordar l'afer del primer director general d'emergències del Govern de Marga Prohens, Sebastià Sureda, que s'estava prenent un cafè a les 11 del matí a sa Ràpita mentre el 112 comunicava que, entre les deu i les onze hores d'aquell diumenge, Mallorca quedaria, com així va ser, sumida en el caos per un intensíssim temporal que va provocar una de les cada vegada més freqüents i intenses DANES. Evidentment, el cas de Sebastià Sureda és gairebé un no-res en comparació al cas del secretari autonòmic de seguretat i emergències de la Generalitat Valenciana. Just abans de posar-me a escriure aquestes ratlles, encara tenia fixat a X el següent missatge: "Para los que no sabían dónde estaba, pues desde el miércoles a las 11 hasta que sea necesario en el PMA con mi equipo, coordinando ...". On era el dimarts?

Ara bé, el negacionisme climàtic és especialment preocupant en la no adopció de mesures de mitigació. És a dir, en l'absència d'impulsos de processos de transició ecosocial. Altrament dit, el gran problema del negacionisme climàtic és la submissió a la dictadura fòssil, al creixement sense límits, i al desaforat consum especulatiu de territori.

Acab anotant tres qüestions que em semblen fonamentals: 1. En l'àmbit local, el govern de Marga Prohens ha decretat, de fet, la desaparició de la crisi climàtica en el debat públic. 2. Al País Valencià la mobilització social només acaba de començar. Tot indica que la reivindicació de veritat sobre la gestió del Sr. Carlos Mazón, les responsabilitats polítiques, i, potser, penals del govern valencià serà una lluita llarga, i de segur que constant. 3. Al govern espanyol se li gira feina. Cal impregnar la normativa de prevenció de riscos laborals de lògica d'adaptació a la crisi climàtica. No és una qüestió fàcil com s'indica en aquest encertat article dels companys de "Contra el diluvio", però és urgent i té molt a veure amb el que s'ha definit com a "transició ecosocial justa".

PS: Aquest ha estat uns dels articles que m'ha costat més escriu. No ha sigut bo de fer contenir la ràbia i indignació.

 

Població Ocupada Empobrida

Publicat originalment a dBalears  (27-10-2024)

El proppassat divendres, 25 d'octubre, es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) que, com és sabut, és -malgrat la més que millorable i modernitzable metodologia- l'estadística més robusta i, sobretot, més homologable amb les de la UE per copsar el tarannà de la situació laboral. Pel que fa a les Illes Balears, les principals dades corresponents al tercer trimestre d'enguany són les següents: La població ocupada és de 661.200 persones (un +0,9% amb relació al mateix trimestre de l'any anterior). La taxa d'ocupació [percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar] s'ha situat en el 63,0%. La població aturada és de 43.500 persones, un +6,8% en termes interanuals.

Amb aquestes dades a la mà, el titular de la Nota Informativa del Govern va ser el següent: "Les Balears arriben a 661.200 persones ocupades, el nombre més gran de tota la sèrie històrica d'acord amb l'EPA del tercer trimestre". Certament, és un fet apreciable, però, ni molt manco, és la dada veritablement cabdal de la informació de l'EPA. Sí que ho és l'abans esmentada pujada de l'atur en un molt important 6,8%. Tanmateix, n'hi ha una dada molt més essencial que, sigui dit de passada, el Govern ni tan sols cita: Del total de 552.000 persones assalariades, 185.700, és a dir, un 34%, tenen una antiguitat de menys d'un any en el seu contracte. Les preguntes claus són: Què opinen Govern, "agents socials", i tuti cuanti, del fet que, gairebé permanentment, tinguem un terç de persones assalariades amb aquestes curtes antiguitats en el contracte que, de fet, les converteix en temporals precàries? Què tenen a dir sobre l'abús en la no superació del període de prova dels contractes suposadament fixos o en relació amb els mecanismes facilitadors de l'acomiadament a baix cost?

En qualsevol cas, com explicava la setmana passada aquí mateix, tenir feina retribuïda ha deixat de ser un factor d'inclusió social. En aquest sentit, en el marc del Dia Internacional per a l'Erradicació de la Pobresa, la Xarxa per la Inclusió. EAPN-Illes Balears, va posar fa uns dies de relleu que "actualment, la figura del treballador pobre s'ha consolidat a les nostres illes a causa dels preus de l'habitatge, la inflació, les condicions de precarietat, la temporalitat, la curta durada dels contractes o, directament, l'explotació". Per cert, sobre pobresa laboral i altres qüestions relacionades amb l'estat de la pobresa en temps de disbauxa turistificadora, convé llegir aquesta entrevista al director tècnic de EAPN-Illes, Andreu Grimalt. El titular de la dita entrevista és prou eloqüent: "Sense un canvi de model no hi ha res a fer".

Al final, siguin quines siguin les dades d'ocupació, serà veritat que el turisme ens empobreix. Entre altres coses perquè hi ha massa gent que, en acabar el sou, encara li queden molts dies al mes.