Renda Bàsica per a la cultura

Publicat originalment a dBalears (24-08-2025)

"Només la cultura fa ciutadans lliures" ens va deixar dit Emili Darder. No seré jo qui esmeni al batle republicà de Palma assassinat pels feixistes. Però, després de tants anys de neoliberalisme i de mutacions del capitalisme cada cop més extractivista i injust, em permetran que, un poc resumint bona part del pensament de Remedios Zafra entorn de les precarietats de la majoria dels i de les artistes, afegeixi que no és mai veritat que els pobres siguin lliures. Cultura i pobresa és un monumental oxímoron.

La cultura com a eina alliberadora exigeix de treballadores i treballadors culturals radicalment lliures. Per a la creació i la gestió cultural calen persones que s'atreveixin a saber, que tinguin l'atreviment d'arriscar-se, de transgredir, d'usar la seva pròpia raó, d'autodeterminar-se com a creadores i impulsores de projectes culturals. És a dir, ens cal que les persones que es dediquin a la cultura tinguin capacitat efectiva per a exercir el kantià concepte del "sapere aude". Ara bé, és això possible sense tenir garantit el dret de ciutadania a l'existència material? Ho és només per a la minoria de persones que neixen riques o molt riques. Per contra, és un impossible per a la majoria de la ciutadania que, diguem-ho així, té un rang de "ciutadania precària". La meritocràcia és una fal·làcia colossal.

Vet aquí el gran valor de la proposta estratègica de Renda Bàsica (RB). El sentit que té un ingrés monetari bàsic, pagat a tothom i incondicionalment, per a cobrir les necessitats vitals, és, a parer meu, doble. És l'única manera realista d'erradicar la pobresa -i, per tant, de reduir les grans desigualtats-, alhora que, en paraules de David Casassas en el projecte dirigit per Marina Garcés intitulat Humanitats en acció, és "una expressió contemporània del vincle entre llibertat i gaudi de recursos que la tradició republicana, que ha conformat el gruix de les tradicions emancipatòries dels darrers dos segles, sempre ha fet seu". Sens dubte, la RB és una finestra d'oportunitats perquè hi hagi més vides que valguin la pena ser viscudes, més persones veritablement empoderades, amb més cultura, i, de debò, més lliure. En definitiva, per fer realitat els ideals republicans d’Emili Darder.

Fa temps que la RB és una proposta aixoplugada pel món de la cultura. Aquest aixopluc es va fer molt palès durant la pandèmia de la covid-19. Fins i tot, es va afirmar que "una renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible". En temps postpandèmics -potser amb menys rotunditat-, es continua fent costat a la RB com a element imprescindible d'una autèntica política cultural. Òbviament, això passa en els entorns dels malestars i precarietats culturals, no en els àmbits del neoliberal "business cultural". En qualsevol cas, paga la pena recordar aquelles paraules del comissari d'exposicions, historiador, crític d'art, especialitzat en art contemporani, i escriptor, Nicolas Bourriaud: "La precarietat és l'enemic declarat de la cultura".

El cas és que hi ha bones notícies, car aquests dies s'han començat a conèixer els primers resultats del programa pilot de Renda Bàsica per a les Arts que, gairebé fa tres anys, s'aplica a Irlanda amb uns resultats extraordinàriament positius. La qual cosa demostra que sí que és possible!

Sobre la factibilitat de la RB, és molt suggeridor el capítol titulat "Retorn a la desigualtat" del llibre pòstum de Zygmunt Bauman, en el que explica el concepte de la "Retrotopia". Un mot que defineix com la tendència -en el context actual de pèrdua de fe en la idea de construir una societat alternativa a allò que hi ha- a recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades. Idò, per acabar aquest capítol del llibre, Bauman ens deixà escrit "que seria un error molt greu afirmar que el projecte de la renda bàsica està condemnat al fracàs, tot just perquè els fets actuals, ben documentats, indiquen una tendència preponderant, potser fins i tot aclaparadora, envers el "retorn a la desigualtat". Aquest argument s'ha d'invertir tant sí com no: la vitalitat de la renda bàsica, un dels pocs ingredients essencials de la "utopia per a realistes" contemporània, es pot emprar d'arma molt poderosa en la lluita per invertir aquesta tendència esfereïdora, perillosa i catastròfica en potència". Som-hi! Què tal si posam el fil a l'agulla per imaginar un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura?

 

Sàhara Occidental, un desert per al periodisme

Publicat originalment a dBalears (17.08-2025)

Si hom vol escriure de conculcació dels drets humans, de deshumanització global, de necro-geoestratègia, del complex militar-industrial del segle XXI, de l'actual règim de guerra, de colonització, ocupació i règims d'apartheid, d'absoluta manca de llibertat de premsa i d'expressió, en definitiva, de la, en paraules de Kapuscinski, globalització del mal, és molt, però molt mal de fer moure els focus de l'atroç genocidi que pateix Palestina a mans de l'Estat sionista i el seu aliat USA. I, no obstant això, no queda més remei que diversificar la direcció del focus.

Evidentment, cal posar els focus sobre la guerra d'Ucraïna. Però enfocats vers l'angle que toca: els fronts de guerra, les víctimes, els econòmicament beneficiats per aquesta guerra, i no tant en les reunions de tahúrs -Trump, Putin- que, al capdavall, són negociacions de negocis i no de pau. Així i tot, del que en vull fer esment és del robust mur de silenci que planeja sobre la majoria dels conflictes bèl·lics.

Posem pel cas un que em continua semblant particularment brutal: L'ocultat genocidi a la República Democràtica del Congo. Val a dir que ACNUR manté les alarmes sobre aquest conflicte del qual se'n parla tan poc. Afeixem-ne, entre d'altres, la situació a Darfur, Sudan o Iemen. El règim global de guerra s'acarnissa amb el continent africà. D'aquí els guanys dels accionistes i directius de les empreses de la indústria armamentística,  de part de les pasteres que arriben a les nostres costes, i del Mare Nostrum  convertit en una grandíssima fossa comuna.

Ara bé, el conflicte de colonització, ocupació militar i apartheid sobre el qual té responsabilitat directa l'Estat espanyol és el del Sàhara Occidental. Recordem que, en aplicació de la legalitat internacional, Espanya és la potència administradora d'aquest territori pendent de descolonització. El problema és que el govern espanyol, en lloc de ser, d'acord amb el Dret Internacional, factor de solució d'aquest conflicte, és tot el contrari. Encara més,  el govern de Pedro Sánchez, està sent fidel a la tradició del PSOE en els governs d'Espanya (Felipe González en 1982, Rodríguez Zapatero en 2007, Pedro Sánchez en 2019) de trair el Poble Sahrauí i convertir-se en entusiasta i interessat aliat de la dictadura marroquina.

En aquesta indigna aliança necessita dificultar, tant com  pugui, la repercussió mediàtica de l'atroç conculcació dels drets humans de la població sahrauí que viu en un règim d'apartheid en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc. Per això té tanta importància que una oenegé com Reporters Sense Fronteres (RSF) denunciï la política d'expulsió sistemàtica de periodistes estrangers i les abominables condicions dels reporters sahrauís empresonats.

Paga la pena llegir i difondre el document de RSF titulat "Sàhara Occidental: Un desert per al Periodisme". És un treball ben documentat i esclaridor, amb unes conclusions contundents: S'insta el Govern del Marroc a garantir a tots els periodistes del Sàhara Occidental presos processos justos en totes les instàncies judicials, amb totes les garanties, i a facilitar la presència d'observadors internacionals que així ho certifiquin. S'urgeix al Govern del Marroc a complir amb totes les exigències de l'ONU relatives a l'alliberament de periodistes sahrauís empresonats. Es demana al Govern del Marroc que compleixi amb la Convenció contra la Tortura de Nacions Unides i respecti en tot moment la integritat física i psicològica dels periodistes sahrauís. S'exigeix al Govern del Marroc que, llevant totes les traves per a l'entrada de periodistes al Sàhara Occidental, respecti la llibertat de moviments de la premsa en el territori i posi fi a l'expulsió i deportació de periodistes. Es reclama al Marroc que respecti els drets fonamentals al Sàhara Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi no sols el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó el dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. I, finalment, s'insta la Unió Europea, i, molt especialment, als Governs d'Espanya i França, a trencar el seu habitual silenciï còmplice amb el Marroc i condemnin la repressió dels periodistes sahrauís.

I, mentrestant, el govern espanyol calla. Hi ha silencis eixordadors de tanta indignitat que els acompanya. El Sàhara Occidental és un desert per al periodisme. Ho és perquè el que va ser autoanomenat "el Gobierno más progresista de la historia" consent que aquest mur del silenci es mantingui.

TIB i hostaleria, dos conflictes amb resultats confrontats

 Publicat originalment  a dBalears (10-08-2025)

Dos conflictes laborals han marcat els darrers dies de juliol i els primers d'agost pel que fa a la qüestió sociolaboral a casa nostra: Dijous, 31 de juliol, s'arribava a un acord que permetia suspendre -i després desconvocar- la històrica vaga dels conductors del TIB en lluita pel seu conveni col·lectiu. Per una altra banda, dimarts 5 d'agost, el BOIB va publicar el text del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears que, com és sabut, la seva negociació acabà amb una històrica (per habitual) no vaga, i amb una no menys històrica trencadissa de la unitat d'acció sindical entre UGT i CCOO.

Després d'uns quants dies no seguits de vaga i gairebé una setmana de vaga indefinida, el Sindicat Autònom de Transports de les Illes (SATI) i les vuit empreses concessionàries dels autobusos interurbans de les Balears van arribar a un acord amb pujades salarials del 5%, i el 3%, respectivament, pels anys 2025 i 2026. I pel 2027 i 2028 de l'IPC, més un 0,5% addicional en 2027. L'acord inclou, i això és força important, un augment de vacances i el seu còmput en dies hàbils i no naturals, així com millores en la jornada laboral i en els períodes de descans. Les conquestes no són únicament salarials que, dit sigui de passada, l'endiablat cost de vida que patim segurament absorbirà, són d'organització del treball, i de reducció de jornada anual efectiva. En la disputa entre poder empresarial i sindical, com ha reconegut la patronal, el vencedor és el sindicat, són els treballadors.

En aquest cas, les conquestes són fruit d'una lluita liderada per la representació sindical, però protagonitzada per cada un dels treballadors del TIB, una lluita envoltada de significants, i de certa èpica, poc habituals en el sindicalisme actual: assemblees decisòries, caixes de resistència, solidaritat entre els vaguistes, i, alhora, solidaritat i simpatia per part de la majoria de les persones usuàries del servei, etc. Endemés, hi ha hagut un discurs sindical sense "fanfarronades" respecte a possibles mobilitzacions (els advertiments s'han complit), ni a reivindicacions de posar i treure, i s'ha apuntat al moll de l'os del problema: la subcontractació per part de l'administració a empreses privades de serveis essencials feta en un marc -la vigent Llei de Contractació del Sector Públic- absolutament antisocial. Per tot plegat, aquestes conquestes tenen un valor pedagògic i estratègic incommensurable. Reforcen la unitat dels treballadors i es crea un cert sentiment de pertinença de classe. En fi, així es fan les coses. I, si es vol, és possible fer-ho.

La resolució del conflicte del TIP, contrasta -i molt!- amb la de la negociació del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears. La publicació al BOIB del text signat per UGT i patronal -i rebutjat per CCOO- corrobora les meves primeres impressions al voltant d'aquest conveni.

Es confirma que el punt substancial aconseguit -gairebé únicament- és la qüestió salarial: Una pujada salarial del 6% amb caràcter retroactiu des d'abril d'enguany, seguit d'un 4% per al segon any, i un 3,5% per al tercer. Veurem quant d'aquest augment de salari xucla el desfermat preu de l'habitatge i de la carestia de la vida en general. En qualsevol cas, hom diria que, amb un poquet més de pressió i conflicte, l'acord salarial podria haver sigut millor.

Per a la resta, caldrà veure com s'aplica als centres de treball per avaluar els efectes, però és inqüestionable que la patronal aconsegueix flexibilitats per a l'exercici de drets en matèries tan importants com, entre d'altres, els dies lliures setmanals. En aquest sentit, és un conveni que normalitza un major poder empresarial. En aquest cas, sí que hi ha hagut reivindicacions de posar i treure, sens dubte, la més significativa és la petició d'UGT d'inclusió de les persones treballadores en el lloguer turístic al conveni l'hostaleria. I l'única èpica és la de la divisió sindical. Doble guany empresarial!

En qualsevol cas, allò que supera qualsevol impressió primerenca sobre la base del contingut del preacord, és la inclusió al text publicat al BOIB -i que, per tant, forma part del conveni- d’una insòlita introducció. Entre altres coses, les parts signants no s'estan d'afirmar que "l'hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals" (sic). És al·lucinant que UGT s'avingui a acordar amb els hotelers, si més no en el discurs retòric, una revisió i adaptació del nostre model de relacions laborals sense, almenys, insinuar en quina direcció. Amb més o menys precarietat? Per aprofundir en les desigualtats o per reduir-les? Amb reducció de jornada o no? Per una altra banda, de debò coincideixen patronals i UGT en el significat d’ hospitalitat i qualitat com a destinació turística? Convindria saber-ho! Ara bé, que s'identifiqui la turistificació com a element de la nostra identitat, és el súmmum o, si ho prefereixen, el colmo!

Mala peça al teler que un servidor hagi d'alabar l'acció sindical d'un sindicat gremial amb zero perspectiva sociopolítica, alhora que crític el que fa d'un sindicat com UGT. Definitivament, o no anem bé o, parafrasejant a Raimon, jo no som d'eixe món.