Tornarem a encendre espelmes pel Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (21.12-2025)

Concentrar-se i encendre espelmes a favor de la causa sahrauí per Nadal ha esdevingut en una mena de tradició. L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar a fer-ho enguany, com sempre, a la plaça palmesana de Cort a les 20:00 h del dijous, 25 de desembre. Que aquesta acció sigui una tradició no vol dir que sigui una convocatòria rutinària. Ans al contrari, és una de tantes constatacions de la prolongació del conflicte de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, és a dir, de la darrera colònia africana. Un allargament d'un conflicte que, en paraules del poeta sahrauí, Saleh Abdalahi Hamudi, "cansa aquesta 'pau' on / hom oblida allò que espera", i del que, en el 2025, es compleixen 50 anys de molts esdeveniments (aquí podeu consultar un interessant reportatge sobretot plegat).

Evidentment, cada vespre de Nadal que s'encenen espelmes a Cort s'escalfa la solidaritat amb el Poble Sahrauí; s'encoratja l'única solució justa i realista al conflicte que no és l'altra que la celebració del referèndum d'autodeterminació; s'exalta la dignitat i persistència de la lluita sahrauí per la independència del seu poble; s'abranda la causa a favor de l'efectivitat arreu del món dels drets humans i la necessitat d'una política d'ajuda internacional que, de debò, es pugui  qualificar d'humanitària... A més a més, és una crida a interrogar-se sobre dues qüestions claus per a la decència democràtica: Volem un món dominat pels lobbies i el neocolonialisme? És acceptable una legalitat internacional subjugada als lobbies dels poderosos?

El cert i segur és que el context actual fa que la concentració i encesa d'espelmes d'enguany tingui especial importància: L'onada reaccionaria global ha possibilitat l'aprovació, amb l'entusiasme del Govern espanyol i de la direcció del PSOE, de la resolució núm. 2.797 del Consell de Seguretat de l'ONU, que és l’enèsima traïció a les legítimes aspiracions d'autodeterminació del poble sahrauí. En La geopolítica trumpista que domina el món manen els lobbies, i el poderosíssim lobby marroquí va desfermat. Això explica l'absència dels drets humans de l'agenda de la recent cimera Espanya-Marroc (l'anomenada Reunió d'Alt Nivell (RAN)). I, per tant, els empresonaments inhumans dels presos polítics sahrauís condemnats sense cap garantia o la situació d'apartheid que malviuen en els territoris sahrauís ocupats pel Marroc no són preocupacions del Govern de Pedro Sánchez. En el conflicte sahrauí s'ha imposat la "lògica" dels negocis, de la corrupció, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional.

En aquest context, la concentració amb encesa d'espelmes de dijous, 25 de desembre, és un acte simbòlic carregat de raons. La traïció d'uns i la certa neutralitat d'uns altres envers la injustícia que pateix el Poble Sahrauí és perillosa per al futur d'un món veritablement democràtic. I, tanmateix, el punt més perillós és la cantarella del  "no hi ha res a fer".

En el poemari "L'arena de les teves petjades", del citat Saleh Abdalahi Hamudi, hi ha un poema intitulat "Somni" on Salem escriu: "Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera". Acompanyem, idò, al Poble Sahrauí a fer possible aquest somni!

Cançons per a Palestina i per al Sàhara Occidental

Publicat a dBalears (14-15-2025)

No és la primera vegada que dedic aquest espai a comentar el projecte musical "Cantant a través del mur", que lidera el president de la societat cultural donostiarra Club 44, Juan Soroeta. No debades, el projecte, iniciat el 2018, ja acumula tres edicions de caixes de CDs, dedicats a la solidaritat amb el Poble Sahrauí. En 2022 vaig escriure "Cançons per al Sàhara Occidental", comentant els dos primers volums que contenen una gran col·lecció de 64 cançons (i 64 intèrprets, òbviament), del bo i millor d'allò que genèricament s'anomena "american music". Uns mesos després, a principis del 2024, sota el títol "Cançons per a la llibertat del poble sahrauí", comentava el tercer volum, que aplega un elenc de 52 músics d'arreu del Regne d'Espanya -des de, posem pel cas, Pedro Pastor, passant per José Antonio Labordeta o Jabier Muguruza, fins a Maria de Mar Bonet. Aquest volum és una excel·lent recopilació "d'himnes" de lluites i resistències. Citem, a tall d'exemple, "Los olvidados", "Somos", "Mazisi okeita denbelek", o "Podries", dels anteriors artistes citats, respectivament.

"Cantant a través del mur" és un gran exemple de solidaritat dels artistes, que hi participen altruistament, i de l'entusiasme que hi posa Juan Soroeta. Soroeta és professor titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la UPV/EHU, un activista a favor de l'efectivitat dels drets humans, defensor fins al moll de l'os de la llibertat del Poble Sahrauí i d'una Palestina Lliure, i, òbviament, un apassionat de l'escena musical actual.

El cas és que queden pocs dies per finalitzar la campanya de micromecenatge, a través de la plataforma Goteo, per llançar el quart volum de la col·lecció. Com calia esperar, en aquesta ocasió la caixa de tres CDs du el títol de "Songs for Western Sahara and Palestine", és a dir, "Cançons per al Sàhara Occidental i per a Palestina". Per a capgirar la situació de Palestina i del Sàhara Occidental cal una altra geopolítica global que prioritzi l'efectivitat dels drets humans, el dret internacional, i passar d'un règim de guerra global a una globalització de la pau justa. Ara bé, que la música solidària ajudi a tombar el mur de crueltat envers aquests dos pobles ocupats, i que l'aportació de tants artistes pugui servir per ajudar a fer més "vivible" la vida als sahrauís i palestins depèn de molts petits projectes com el de "Songs for Western Sahara and Palestine". Fem-ho possible participant aquí en el micromecenatge!

Cultura per turistificar versus cultura pel procomú ecosocial

Publicat originalment a dBalears (07-12-2025)

Cada govern s'organitza, segons les correlacions de forces partidàries o de coalicions, com li rota o com pot. Ara bé, mai no és una qüestió banal, ans al contrari, és una qüestió transcendent. En aquest sentit, que en la conformació del Govern de Prohens hi aparegués un artefacte anomenat "Conselleria de Turisme, Cultura i Esports" va ser un claríssim avís de per on anirien les coses.

Per si hi havia algun dubte -no era el cas-, el Batle de Palma i el seu equip (PPVox) varen voler deixar ben clar que el seu model de ciutat era Màlaga. És a dir, les institucions, totes elles, s'alineaven a favor de la "cultura business friendly" amb l’objectiu de despullar-la, a la cultura, de sentit crític, exterminar qualsevol bri de subversivitat cultural, d'espai de socialització d'imaginaris alternatius al que hi ha. Un model cultural sustentat en el mite de la meritocràcia del treball cultural, en la desigualtat a dojo d'oportunitats, i en les precarietats dels treballadors i treballadores de la cultura i de les arts.  L'aposta és convertir, desacomplexadament, la política cultural institucional en una palanca del procés d'acumulació de capital que hem anomenat turistificació. La candidatura “ Palma Capital Europea de la Cultura en 2031” va en aquesta direcció. Palma, Mallorca, el conjunt de les Illes Balears i Pitiüses, necessita un Pla de Cultura,  PPVox ens ofereixen un Pla de Negoci!

D'aquella pols –de l'aposta política d'emprar el fet cultural com a font per a incrementar la productivitat del capitalisme turístic- ve aquest fang, el, a tall d'exemple, projecte de renovació de l'edifici de GESA i el seu entorn presentat aquests dies pel govern municipal de Palma. Aquest és una pas importantíssim per a la implementació de l'esmentat model malagueny de ciutat. Més per Palma encerta en criticar-ho. I, tanmateix, potser han sigut benvolents en la crítica.

Per què, de què va veritablement aquest model orgàsmicament neoliberal? Dit en poques paraules i resumint l'abundant literatura al respecte, hom podria dir que  es tracta de generar creixement econòmic atraient la, en paraules de l'economista Richard Florida, "classe creativa global" amb l'objectiu que desenvolupi noves idees, millor dit, nous negocis. Un creixement cada cop menys inclusiu i que, com assenyalen David Harvey i Neil Smith a "Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura", vincula la cultura amb el capital financer i, de retruc, la propietat immobiliària amb la gentrificació urbana. Pura lluita de classes: Capital contra classes subalternes. Aquest, i no cap altra, és el model social i cultural de PPVox!

Ara bé, n’hi ha un altre de model cultural i de societat. El que posa la cultura local i popular i als creadors, creadores i artistes en el centre. És un model alternatiu, amb esperit subversiu, i, alhora, practicable. L'exemple més preclar que ara mateix se m’ocorre és la Renda Bàsica per a músics, artistes i treballadors creatius que aquest proppassat octubre han aprovat definitivament a Irlanda. El programa, conegut com a Basic Income for the Arts (BIA), començarà a aplicar-se a partir del pressupost de 2026.

Ras i curt, només amb persones creatives i artistes lliures, conseqüència de tenir el dret a l'existència material garantit -i no a mercè del mercat-, hi haurà cultura emancipadora que, parafrasejant Emili Darder, ens faci lliures. La cultura com a negoci especulatiu és el "seu" model cultural. Ens cal definir i construir un model del "nosaltres" que, a més a més, sigui esdevenidor d'una economia social i solidària de la cultura. El que està en disputa és, a parer meu, cultura al servei de més turistificació versus cultura pel procomú ecosocial. No és poca cosa!