Primeres impressions entorn del Conveni d'Hoteleria 2025-2028

Publicat originalment a dBalears (06-07-2025)

Al voltant de l'acord signat entre les patronals hoteleres i el sindicat UGT sobre el nou conveni col·lectiu d'hoteleria de les Illes Balears, hi ha tot un seguit de qüestions que em semblen de gran interès. Ara mateix, aquest interès no està focalitzat en els continguts de l'acord, que només es podran analitzar en profunditat una vegada disposem del text articulat del conveni. En aquests tipus de contractes col·lectius és importantíssim analitzar des dels adjectius, sobretot els condicionals, a les comes. Avanço que en la lectura del text del preacord es detecten importants absències de continguts, i més trampes que en una d'aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. Un exemple: Les parts signants, en cas de reducció de jornada per via legislativa, es comprometen literalment "a revisar les disposicions relatives a la jornada, l'organització del treball, entre d'altres" (sic).

Per tant, els comentaris que segueixen són consideracions generals sobre context, formes, i gestió del conflicte. Endemés, donat que el batibull entorn del desenllaç d'aquesta negociació tindrà conseqüències de futur, són provisionals.

El context no és qualsevol. El grau de turistificació i de necessitat vital d'iniciar una veritable transició cap al decreixement turístic és el context. Ho és, també, el grau de malestar i d'emprenyamenta social que va posar de manifest la manifestació del proppassat 15 de juny. "Per una vida digna, aturem la turistificació!" és un propòsit d'avançar, amb permís de la politòloga feminista Verónica Gago, per a canviar-ho tot. En aquest sentit, no són estranyes les hiperbòliques lloances governamentals vers a un acord assolit només amb retòrica enunciativa de vaga. El conseller de Turisme, Cultura i Esports del PPVox no s'està d'afirmar en un article d'opinió (Última Hora, 04/07/2025) que "no és cap secret que la Conselleria de Turisme ha apostat decididament per un escenari de pau social i estabilitat institucional, que avui es fa realitat", i, a sobre, apunta que l'acord s'ha fet realitat "en un context global marcat per la crispació i la polarització, el sector turístic de les Illes Balears ha donat una lliçó de maduresa i responsabilitat col·lectiva". Qui crispa i polaritza? Qui no té responsabilitat col·lectiva? Els i les que incentiven les violències que provoca la turistificació, o qui reclama poder viure una vida desitjada i digna?

En qualsevol cas, el cert i segur és que de les multiprecarietats que provoca la turistificació n'és un component la precarietat sindical, és a dir, l'escassíssima conflictivitat laboral en els sectors troncals del turisme. De fet, en la negociació del principal conveni col·lectiu de les Illes  Balears fa dècades que no es fa ni una hora de vaga. Hi ha generacions de treballadors i treballadores que mai s'han pogut sentir protagonistes d'una conquesta laboral col·lectiva, que no han tingut mai l'aprenentatge vital de què els drets es conquereixen, que mai són gratuïtament atorgats.

Permeteu-me reivindicar el pensament polític de Rosa Luxemburg, que ve a dir que la vaga sempre va més enllà de l'acció en si de l'esdeveniment concret. La vaga activa un important vector de temporalitats del qual emergeix, o pot emergir, un nou horitzó. Altrament dit, la vaga aporta un plus de valor a les conquestes, i, alhora, apunta nous horitzons d'emancipació.

Pel que fa a les formes, són preocupants dues qüestions que gairebé només anunciï: i) Ha sigut una dramàtica exhibició de les conseqüències d'un model sindical més competitiu que col·laboratiu: De la unitat d'acció sindical, s'ha passat, almanco en l'escenificació, a una innecessària traïció de la unitat sindical. Ha semblat que aquesta unitat s’entén més com a unitat conjuntural de debilitats, que no pas com aposta estratègica per fer front al capital. ii) En l'àmbit del llenguatge, el relat vencedor és el neoliberal: Per una banda, se continuen fent discursos sobre increments salarials referenciats a l'Índex de Preus de Consum (IPC) estatal, i no a la necessitat, en el marc de turistificació, d'una solució salarial holística per a, en termes de la UE, erradicar la pobresa laboral a casa nostra. Per un altre costat, el text del preacord està farcit de conceptes com ara "productivitat", "flexibilitat", "pau social"... que no presagien res de bo per la millora substancial de la qüestió laboral. Són els límits imposats pel règim de turistificació.

ILP per erradicar les pensions de pobresa

Publicat originalment a dBalears (29-06-2025)

Abans-d'ahir, a les portes del Parlament de les Illes Balears, es va fer pública la intenció de la Coordinadora Balear per la Defensa de les Pensions Públiques de presentar formalment -molt probablement a l'inici del pròxim curs parlamentari- una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que la seva Comissió Promotora, ja formalitzada, ha anomenat "ILP pel dret de la gent gran a tenir una vida digna".

En el comunicat que vam fer públic, s'explica que la ILP que es presentarà té com a objectiu que totes les persones (empadronades i amb residència efectiva a les Illes Balears) majors de 60 anys que cobrin una pensió de jubilació o de viduïtat, i les titulars de qualsevol edat d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta per davall del Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin de la Comunitat Autònoma, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, un complement de caràcter Social fins al salari mínim interprofessional. Altrament dit, es pretén erradicar les pensions de pobresa. I fer-ho ja! Tot i que sigui transitòriament, fins que l'Estat espanyol compleixi amb les seves obligacions amb la població pensionista pobre d'arreu del Regne d'Espanya.

És una qüestió de justícia, i, alhora, d'exercici de la capacitat d'autogovern. S'escau recordar que l'article 16 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s’haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones majors per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual".

Temps tindrem per explicar amb tot els ets i uts aquesta ILP. Ara, només tres reflexions, obligatòriament, generals: Igualar la quantia de les pensions de pobresa al SMI no és un caprici. Recordem que les quanties inicials de les pensions per jubilació, invalidesa, i viduïtat tenen una relació directa amb el salari cobrat mentre està laboralment activa la persona titular de la pensió, o , en el cas de viduïtat, el seu cònjuge. Si el SMI és un mínim en el "mercat laboral", ho ha de ser també en el sistema de pensions públiques.

La segona d'aquestes reflexions té a veure amb el concepte de "vida digna". Ras i curt: Una pensió -igual que un salari- digne és un nivell d'ingrés monetari que proporciona a les persones pensionistes (no a les unitats de convivència) un nivell de vida decent. Això inclou poder cobrir necessitats bàsiques com l'alimentació, l'habitatge, l'atenció mèdica i de cures, la cultura, l'oci, el transport, i la roba. I, si és possible, practicar el sa i saludable costum econòmic d'estalviar un poc. Val a dir que aquesta concepció de "vida digna" no és cosa de radicals marxistes revolucionaris. L’avalen, fins i tot,  els entorns del “neoliberalisme progre”.

L'última però, sens dubte, més important d'aquestes reflexions d'urgència: La ILP "pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" posarà al Parlament de les Illes Balears davant el repte de parlamentar de les coses que interessen a la gent humil d'aquesta terra. No és poca cosa!

Valors [de PPVox] sense esperit democràtic

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-06-2025)

L'única virtut que té l'acord de PP-Vox per a l'aprovació dels Pressupostos de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears de 2025 és que deixa per escrit, negre sobre blanc, que "las medidas incluidas en este documento son reflejo de los valores compartidos...". Fixeu-vos que escriuen "valors" i no "principis". Aquesta darrera fórmula no m'hauria cridat l'atenció, ja que és més emprada en documents d'aquest tipus,  i és un mot fàcilment associable amb Vox, per allò de la "Ley de Principios del Movimiento Nacional", o amb el "prohensisme marxista" del "aquests són els meus principis. Si no us agraden, en tinc d'altres", en cèlebre frase del gran Groucho Marx. És a dir, dels principis d'autonomia i d'absència de motxilles, que pregonava la presidenta Prohens a l'inici de legislatura, a, no sols la dependència i motxilla imposades per Vox, sinó, fins i tot, l’obligació de compartir valors.

La definició, gairebé canònica i simplificada, de valors ens diu que són conceptes,  qualitats, o tarannàs que són percebuts com a positius o desitjables en el marc d'una cultura o societat determinada. Es tracta, en definitiva, de valoracions o interpretacions de determinades situacions o conceptes des d'un punt de vista moral o ètic. Per això, és possible parlar de valors socials, religiosos, morals, cívics, etc. Al capdavall, els valors són la manera de cadascú de transitar per la vida. Per tant, queda autoreconegut que el transitar governamental de PP-Vox és compartit. Ho ha sigut sempre compartit el projecte del constructe politicoelectoral de PPVox. Allò que ha estat en disputa en l'última dècada i escaigs, i que encara ara continua, és el grau d'acceleració de la implantació del mix de valors retrògrads compartits.

L'acord pressupostari de PP-Vox del proppassat 30 de maig és una embranzida més d'aquest transitar compartit en funció de valors sense esperit democràtic. No se'm mal interpreti, no dic que aquest infaust acord no sigui el resultat del joc parlamentari democràtic. Però, no se m'oblida que "és un error tràgic pensar que les institucions democràtiques, o fins i tot les eleccions lliures, garantiran la continuïtat de la democràcia liberal". Són unes sàvies paraules de Rob Riemen al llibre "L'art d'esdevenir humà" en què, per emfatitzar les contundents paraules anteriors, ens recorda que Thomas Mann, a la famosa conferència dictada als EUA "La victòria arribada de la democràcia" (primavera de 1938), ja havia dit que, després de la seva experiència vital de l'ascens i caiguda de la República de Weimar a Alemanya, "la lliçó que n'havia après era que l'únic fonament possible de la democràcia és l'esperit democràtic", altrament dit, l'esperit de no odiar al discrepant, al diferent...

El document acordat destil·la odi. Odi a l'equitat fiscal, i enaltiment de la revolta antifiscal dels poderosos al clam de "visquin les grans desigualtats!"; odi a les persones excloses de l'exercici del dret a d'un habitatge digne, i glorificació de la mercantilització d'aquest dret; odi rabiós a la nostra llengua pròpia, la catalana, i, de retruc, a millorar l'escola pública; odi als immigrats i a les persones més desvalgudes, al capdavall, pura aporofòbia; odi a la comunitat científica, i, en conseqüència, rebuig del "pacte verd europeu"; odi a la memòria històrica mitjançant la negació de memòria i reconeixements democràtics a les víctimes del franquisme. Tant odi és, com a mínim, un gran estrès per a la convivència democràtica. Tanta sort que els anticossos democràtics de la societat civil no fallen mai. Sigui l'Assemblea de Docents, l'OCB, la Xarxa per la inclusió Social EAPN-Balears (que, en un exemplar gest de coherència, ha abandonat els pactes per a la Inclusió Social amb el Parlament, el Consell de Mallorca, i l'Ajuntament de Palma, a causa de l'acord entre PP i Vox que comentam), els diversos moviments en defesa de l'habitatge, i, conseqüentment, en contra de la turistificació desfermada; etc.

En aquest, diguem-ho així, inici de revolta, la pancarta a la façana de l'institut Ramon Llull de les avingudes de Palma proclamant "Aquí defensam la llengua catalana, la memòria històrica i l'antiracisme" és tot un símbol de resistència democràtica, de persistència en la defensa de l'esperit democràtic, i, concretament, contra el significant del pacte pressupostari de PPVox. Com ens recorda Rob Riemen en l'abans esmentat llibre, l'emperador-filòsof Marc Aureli, ja sabia fa molts segles que "La degeneració del pensament raonable és una pestilència, molt pitjor que qualsevol contaminació nociva i putrefacció de l'aire que respirem. Perquè això últim afecta els éssers vius en la seva vida biològica, però la corrupció és una pestilència d'animals en tant que són animals; però la degeneració del pensament afecta els homes en la seva condició humana mateixa". Només amb una superba degeneració del pensament i del esperit democràtic es pot justificar, per exemple, el manteniment de Gabriel Le Senne com a president d'un parlament democràtic. “És el colmo!”