Esquerdes a les presons del possible

Publicat originalment a dBalears (16-11-2025)

Vivim -almanco és la meva percepció- unes primeres setmanes de novembre en què s’acumulen els exemples d’esquerdes a les presons d'allò que, segons el capitalisme neoliberal actual, és possible o no ho és.

La primera d'aquestes vies de fuita de l’empresonament mental és l'important estudi elaborat per la Cooperativa Garúa per al GOB titulat "Impactes sobre el treball de la transició ecosocial a les Illes Balears. Una proposta decreixentista". El document és una tècnicament robusta proposta que palesa la possibilitat de no continuar vivint -millor dit, malvivint- en un règim de turismedependència. Veritablement, la insostenibilitat del model de turistificació és inqüestionable i, en gran manera, qüestionada. Aquesta no és la qüestió en disputa. Allò que està en discussió és si l'alternativa són societats que, en paraules de l'informe, "satisfacin de manera universal les necessitats humanes i altres que es basin en societats més desiguals que les actuals".

Posar damunt la taula que el decreixement és possible, sense que el factor treball remunerat sigui el gran damnificat, és un rotund encert de l'ecologisme social. Proposar la reducció de jornada en les feines mercantilitzades com a element per minimitzar, o, fins i tot, superar en positiu (amb creació d'ocupació) els impactes negatius de la transició ecosocial, és donar-li a la històrica reivindicació obrera un nou enfocament d'època: Treballar menys hores és condició necessària per garantir de debò les necessitats humanes i la vida.

Per una altra banda, no és fútil que, segons l'estudi "Economia Social i Solidària a Inca", fet per la Fundació Intercoopera a la capital es Raiguer, l'economia social i de les cures s'hagi convertit en un dels motors econòmics més importants. Que a la ciutat d'Inca, amb un passat industrial, i que fa menys temps, fruit de la desindustrialització i l'extensió de la turistificació arreu de l'illa, va patir una forta gentrificació de bona part del seu potencial laboral cap a les costes, l'economia social, solidària i de les cures generi 58,5 milions d'euros anuals (el 12,37% de la riquesa econòmica del municipi), i ocupi laboralment a 1.170 persones, gairebé un 14% dels assalariats de la ciutat, és un exemple que, a fora de les presons del possible hegemònic, hi ha alternatives.

Una tercera esquerda al autoritari pensament únic turbocapitalista és, sens dubte, el recentment publicat informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya. Que una entitat força emparentada amb Càritas, després d'una desoladora anàlisi de la situació social al Regne d'Espanya, proposi "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", a cop de perspectiva feminista, ecologia, espiritualitat(s), ecofeminisme, i que advoqui "per una societat i un món centrats en la cura", és tot un símptoma que les presons del possible tenen forats.

Afegim-hi a tot plegat el recentment publicat llibre de Lea Ypi intitulat "Fronteras de clase: Desigualdad, migración y ciudadanía en el Estado capitalista". Les escasses noranta pàgines del text són un torrent d'idees radicalment alternatives sobre migració. Una vegada llegit, s'observa amb una altra mirada la xerrameca pueril i racista de la política migratòria de la nostrada i d'arreu dreta ultra&extremada. Aquesta és una altra mirada que eixampla els horitzons alternatius possibles.

Val a dir que es presagia un escreix d'aquestes esquerdes: Dilluns, 17 de novembre, arriba a les llibreries "A les presons del possible", de Marina Garcés. Les sinopsis que des de fa dies circulen afirmem que "en un moment en què nous discursos emancipadors recuperen el concepte de possible com a horitzó d'esperança, es fa urgent explorar a fons el lloc que ocupa aquest concepte en els nostres discursos, en la relació que podem mantenir amb la realitat, amb la producció d'altres realitats. És el que es proposa aquest llibre".

 

Per combatre la intempèrie neoliberal

 Publicat original a Diario de Mallorca (18-11-2025)

No hi ha informe de la Fundació FOESSA (Foment d'Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya que no em sorprengui pel seu rigor analític, llarga mirada, valentia en les conclusions, i absència d'eufemismes. FOESSA -una entitat lligada a Càritas- practica el bon costum de dir les coses pel seu nom. Per exemple, afirmant que "hi ha èpoques en què la igualtat sembla una paraula antiga, un ressò del passat que s’emet  amb una mescla de melancolia i escepticisme. Es parla de llibertat, de mèrit, d'innovació, però ja gairebé ningú no s'atreveix a parlar de justícia social sense sonar fora de lloc". El novè d'aquests informes, el corresponent a 2025, publicat el proppassat 5 de novembre, i que adverteix d'un procés inèdit de fragmentació social a Espanya en què es contreu la classe mitjana i es "normalitza" un model social de precarietats múltiples, no és una excepció.

Com, per raons d'espai, és impossible resumir un document de poc més de set-centes pàgines, el que segueix és una selecció d'idees i conclusions que em semblen particularment rellevants d'un diagnòstic "d'una societat del desassossec". Una definició ben adequada per a definir la situació social mallorquina farcida d'angoixa, ansietat, intranquil·litat... per les dificultats d'arribar a fi de mes, per no poder engegar un procés d'emancipació i constitució d'una llar, pels efectes del no funcionament dels ascensors socials, per no poder gaudir del dret a l'illa a conseqüència d'un model de turistificació bestial, i pel fet d'observar amb aprensió els efectes del canvi climàtic sense accions d'autèntica adaptació i mitigació.

L'informe que coment no s'està de defensar un canvi radical de paradigma civilitzatori que posi al centre la interdependència, l'ecodependència, i la cura. Tot analitzant com la desigualtat ha canviat l'estructura social. Una dinàmica desigualitària impulsada per, entre altres factors, l'elevada incidència dels salaris baixos, l'ampliació de les desigualtats en altres dimensions de l'ocupació diferents del salari (jornada, exigència d'insuportables de ritmes de treball, possibilitats de conciliacions, etc.), la persistència d'un nivell alt d'inestabilitat laboral, l'aparició de noves desigualtats laborals relacionades amb les tecnologies digitals, la reducció dels salaris inicials de les noves generacions. En la magnitud d'aquesta reestructuració social ha sigut clau la perduda de garantia d'integració social del treball remunerat.

A tot plegat, afegim-hi que i) es manté la minsa capacitat de la intervenció pública per a reduir la desigualtat; ii) la pobresa és més consistent, jove, i crònica; iii) la privació material augmenta malgrat el creixement econòmic; iv) la feblesa de les prestacions monetàries condicionades determina  un risc més gran de pobresa; v) les desigualtats en la riquesa s'han ampliat, sent l'habitatge el factor clau (no em puc estar de dir que FOESSA desmunta el "mite de l'escassetat" amb la següent dada: 3,8 milions d'habitatges buits conviuen amb l'exclusió social); vi) la desigualtat d'oportunitats en l'origen (de classe, nacionalitat, etc.) determina la vulnerabilitat futura, que és cada vegada més perdurable; vii) la transició energètica genera noves desigualtats. Sense esgotar els temes que analitza la Fundació FOESSA m'interessa subratllar les àmplies referències al deteriorament ecològic, la insostenibilitat ambiental del model de desenvolupament, o el paper dels moviments socials i dels nous cicles de protesta com, a tall d'exemple, els protagonitzats per la plataforma "Menys turisme, més vida".

Ara bé, el punt més rellevant, per venir d’on ve, és l'apartat intitulat "Recursos per a la construcció d'una societat alternativa", que proposa actuar sabent-nos part d'un sistema-món, tenint molt presents els riscos de la prolongació del model present, conscients que el futur no està escrit, però que l'hem de decidir ja. I, com a recursos per a la construcció de l'alternativa, proposen: "La imprescindible, però oblidada, perspectiva feminista"; "l'ecologia profunda / ecologia social / ecologia integral"; "l'aportació de l’/les espiritualitat(s)"; i "la rellevància de l'ecofeminisme". Tot plegat acabant amb una crida "Per una societat i un món centrats en la cura". Després de cadascun d'aquests informes d'àmbit estatal, FOESSA sol fer una explotació de les dades i una adaptació dels anàlisis generals  aterrant  en la realitat concreta de les Illes Balears. Per tant, ocasió hi haurà per a comentar-les. Mentrestant, quedem-nos amb aquesta caixa d'eines per combatre la intempèrie neoliberal dita turistificació. 

Persistiran, persistirem: POLISARIO vencerà!

Publicat originalment a dBalears (09-11-2025)

A les acaballes d'octubre es va reunir el Consell de Seguretat de l'ONU i va aprovar la resolució 2797/2025 sobre el Sàhara Occidental. Una reunió sota la pressió-amenaça de l'administració Trump, i que gairebé coincidia amb el cinquantè aniversari de dues efemèrides que han marcat l'esdevenir de les cinc  darreres dècades del Poble Sahrauí:

Per una banda, el 6 de novembre, s'han commemorat els 50 anys de l'anomenada "Marcha Verde", és a dir, de l'ocupació il·legal pel Marroc del Sàhara Occidental amb l'aprovació tàcita espanyola. Diguem-ho sense embuts: aquesta invasió marroquina, presentada com una mobilització social, cívica, voluntària, i pacifica del poble marroquí, realment va ser una mobilització forçada manu militari per la monarquia alauí, acompanyada d'un gran desplegament militar i molta violència. Per un altre costat, el ja a tocar 14 de novembre també  farà, cinquanta anys que es va firmar l'anomenat "Acord tripartit de Madrid", una declaració de principis entre Espanya, el Marroc i Mauritània en què el franquisme, amb el dictador agonitzant, traïa al Poble Sahrauí, i, en lloc d'engegar un genuí procés de descolonització, va fer entrega de la seva "Provincia 53" o "Sáhara Español" als marroquins i mauritans (Mauritània va renunciar a les seves pretensions territorials al Sàhara el 1979). Aquest "acord de la vergonya" mai no va ser acceptat per l'ONU. El Sàhara Occidental continua figurant en la llista de l'ONU com a únic territori amb passat colonial espanyol pendent de descolonització. Per cert, i dit sigui de passada, aquests dies que es xerra bastant del llibre de memòries del Borbó Juan Carlos (aquí un excel·lent article de Lila Thomàs) posaria messions  que serà una oportunitat perduda per escatir el brut i econòmicament interessat paper jugat per la monarquia espanyola en la gran traïció a les i als sahrauís.

La importància de la resolució 2797/2025 rau en la pujada de to de la traïció del president del Gobierno de España, Pedro Sánchez, iniciada el 2022 amb la carta remesa al feudal-corrupte rei Mohamed VI en la qual feia seua -i del PSOE- la trumpiniana  proposta d'autonomia de Rabat per al Sàhara Occidental "com la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució del contenciós". Una autonomia no volguda pel poble ocupat, una autonomia impossible perquè, ¿en quin règim dictatorial és factible un veritable autogovern regional? En un conflicte sobre descolonització, sobirania, i independència, la proposta d'una indefinida descentralització ni és seriosa, ni realista, ni creïble. És un cruel sarcasme per consolidar l'ocupació i normalitzar el règim d'apartheid per a la població sahrauí. En fi, el que és veritablement important de l'aprovació de la resolució 2797/2025 és el superb desvergonyiment del Gobierno Español -si més no de la part del PSOE- de votar junt amb els EUA de Trump, i, conseqüència d'aquest acte, ser aplaudit -digues-me amb qui vas i et diré qui seràs- pel genocida Netanyahu. S'ha superat amb escreix la tradicional traïdoria dels presidents dits socialistes, González i Zapatero, a la causa sahrauí.

Ara bé, per més que s'entestin des dels poderosos tentacles mediàtics del "majzén" (l'oligarquia del règim marroquí), als "progres" anàlisis geopolítiques -molta geopolítica de l’energia i molt menyspreu als Drets Humans- d' Enric Juliana, o els comentaris editorials de El País, passant per les fanfarronades trumpistes d'arreu, la resolució 2797/2025 no és un gir en la situació. En allò que és essencial, res no ha canviat.

En aquest sentit, és fonamental no creure's el "somnis humits" dels amics del Marroc, i, per contra, fer cas a aquesta peça del digital "No te olvides del Sahara Occidental" que explica que: 1. La MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental, per les seves sigles en angles) continua sent una missió per a un referèndum d'autodeterminació. 2. La resolució no reconeix la sobirania marroquina sobre el territori. 3. El Front POLISARIO continua sent reconegut per l'ONU. 5. El Marroc guanya temps, però no legitimitat. 6. Cal mirar més enllà dels titulars, perquè els fets continuen sent clars: l'ONU manté el mandat per a un referèndum d'autodeterminació, el Marroc no ha aconseguit validar la seva sobirania sobre el territori, i el procés de descolonització continua obert. I conclou que "el Sàhara Occidental continua sent un territori pendent de descolonització, el poble sahrauí manté el seu dret a decidir el seu futur en les urnes, i el Front POLISARIO conserva el seu paper polític legítim segons l'ONU. El que ha canviat és que la narrativa marroquina comença a trobar límits. I això, per a un poble que fa mig segle de resistència, també és una manera d'avançar".

I per a acabar d'arrodonir-ho, estant encara calenta la resolució d'aquesta fossa sèptica antidemocràtica i del menfotisme dels drets humans en què s'ha convertit el Consell de Seguretat de l'ONU (una altra cosa és l'Assemblea General), el president de la República i secretari general del Front POLISARIO, Brahim Gali, afirmava que "el Front POLISARIO no participarà en cap negociació que no respecti el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació".

Per tant, la partida continua. El Poble Sahrauí persistirà. El moviment solidari amb la causa sahrauí persistirem. El POLISARIO vencerà!