L'Informe Fènix

Publicat originalment a dBalears (19-07-2026)

L'Informe Fènix és un document d'anàlisi econòmica, elaborat per un grup d'experts i economistes, que alerta de la insostenibilitat del model econòmic actual de Catalunya, i, de retruc, de les Illes Balears. De la mà de l’OCB,  aquesta setmana s'ha presentat l’informe a Palma.

A parer meu, el gran encert d'aquest informe és el qüestionament d'un model de creixement basat en el turisme de masses i els salaris baixos, i fer-ho amb rigor, honestedat, i des d'una perspectiva gens sospitosa d'esquerranisme o de simpaties amb el decreixement. Està molt bé que des de posicions, diguem que, socioliberals es denunciï la insostenibilitat del model, i es reivindiqui un canvi. És extraordinàriament positiva aquesta confluència d'opinions i anàlisis sobre la necessitat de canvi, i no sols d'una altra "gestió del model actual". Una altra cosa  són la concreció del nou model i les estratègies per assolir el canvi.

L'informe ha tingut un ampli impacte mediàtic, i, curiosament, un baixíssim diàleg amb el Govern de les Illes Balears i els anomenats agents socials i econòmics de casa nostra. D'una manera o d'una altra, sembla que l'han ignorat. Mala peça al teler. L'agreujament de la insostenibilitat del nostrat model econòmic és tan gran que qualsevol contribució al debat hauria de ser  rebuda amb gratitud per tothom, inclús des de la discrepància total o parcial.

Ara bé, de la lectura de l'informe m'han aparegut molts dubtes com ara els següents:

És el mateix salaris baixos que baixa productivitat? A les Illes Balears tenim una situació de baixos salaris molt generalitzada, de salaris en molts casos amb una capacitat adquisitiva real molt baixa. Però hom diria que no tenim un problema estructural de baixa productivitat. Ans al contrari, si prenem en consideració que la productivitat laboral està contaminada per les relacions de propietat, del conflicte entre salaris i beneficis empresarials, i per la distribució de la riquesa generada, crec que tenim una productivitat laboral més aviat elevada.

Convé convertir el Producte Interior Brut per càpita (PIB pc) en una mena de nou tòtem d'anàlisi econòmic? "El PIB ho mesura tot, en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena" va dir Robert Kennedy en el seu famós discurs a la Universitat de Kansas, l'any 1968. Afegim-hi que el PIB pc, no mesura adequadament les desigualtats en la distribució de la renda, i molt manco de la riquesa. Altrament dit, no es pot assumir que la distribució del PIB pc és equitativa. Per tot plegat cal ser molt curosos i no fer d'aquest indicador macroeconòmic un nou fetitxe.

Tanmateix, el gran dubte és el següent: Entenc que els autors de l'Informe Fènix parteixen de la idea que l'economia de les Illes Balears ha de continuar creixent. Però, és possible el creixement infinit en un context de crisi climàtica i recursos naturals finits? Es pot, alhora, postular creixement de PIB o de PIB pc sense tenir en compte explícitament la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat i ecosistemes)? Crec que no és possible, i que el decreixement és inevitable. Ara bé, perquè sigui un decreixement just cal engegar una veritable transició en aquesta direcció. En cas contrari serà sobtat i profundament injust. Pot semblar un escenari, el del decreixement, irreal, però l'únic escenari no realista és voler mantenir l'statu quo.

Els pròxims dies hi ha dues cites importants relacionades amb la idea de decreixement: Dimecres, 22 de juliol a les 19 h a l'Estudi General Lul·lià de Palma la presentació del Manifest No Normal Mallorca, i, diumenge 26 de juliol, la gran manifestació de "Mallorca al límit" convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida. L'organització i mobilització social han esdevingut -si és que alguna vegada ho van deixar de ser- en el valor més estratègic per provocar canvis.

Salvar la vida de Naama Asfari

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (18-07-2026)

Naama Asfari és un pres polític sahrauí que compleix una condemna de trenta anys a la presó marroquina de Kenitra. Va ser detingut en el context del desmantellament de l'anomenat Campament de la Dignitat de Gdeim Izik. Aquest campament, aixecat en 2010 als afores d'Al-Aaiun ocupat, va ser l'epicentre d'unes massives protestes dels sahrauís sotmesos a un cruel règim d'apartheid en els territoris sahrauís il·legalment ocupats pel Marroc. Naama Asfari fa més de quinze anys que està empresonat.

Cal recordar que el Grup de Treball de Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària va examinar el cas dels divuit presos sahrauís de Gdeim Izik, i va concloure que la seva privació de llibertat era arbitrària, i contrària a la Declaració Universal dels Drets Humans i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Naama Asfari és, per tant, una persona arbitràriament detinguda per raons polítiques. El seu únic delicte, com el de la resta dels presos polítics sahrauís, és la seva lluita per un Sàhara Occidental lliure, per l'autodeterminació i independència del seu poble.

Ara mateix l'estat de salut de Naama Asfari és crític després d'una prolongada -més d'un mes- vaga de fam iniciada per reclamar el compliment dels pronunciaments internacionals sobre els presos de Gdeim Izik i contra les indignes condicions amb les quals el Marroc tracta als presos polítics sahrauís.

Dit sense embuts, les presons marroquines són territoris en els quals no existeixen els Drets Humans, especialment són inexistents els relacionats amb les persones sahrauís privades de llibertat. De fet, Nacions Unides ha requerit en reiterades ocasions al Marroc que remeiés la situació sense demora, i adeqüés el tractament d'aquests detinguts a les seves obligacions internacionals. No obstant això, Naama Asfari i els seus companys continuen empresonats i sotmesos a unes condicions que han provocat reiterades alertes sobre el seu estat físic i psicològic. Naama Asfari roman aïllat, allunyat de la seva família, i sense rebre l'atenció mèdica urgent que necessita.

El cas dels presos polítics sahrauís és un exemple palmari que la situació del Sàhara Occidental és, certament, una qüestió humanitària, de necessària solidaritat, d'empatia amb la dignitat d'un poble, però, sobretot, és un conflicte polític, de no aplicació de la legalitat internacional, d'un procés de descolonització inconclús. En aquest context, la passivitat davant la situació dels sahrauís arbitràriament detinguts i empresonats és, potser, la cara més cruel de la traïció del Govern d'Espanya al poble sahrauí. És indignant que, davant la situació crítica de Naama Asfari, el ministeri d'afers exteriors, Unió Europea i cooperació del Regne d'Espanya no mobilitzi tots els seus recursos diplomàtics per a salvar una vida innocent.

Tanmateix, el moviment solidari amb el Poble Sahrauí no es resigna. En aplicació de les resolucions de l'ONU -específicament del dictamen del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària, abans citat-, exigeix l'alliberament immediat i incondicional de tots els presos polítics sahrauís. De forma especialment urgent, sol·licita l'alliberament de Naama Asfari, per a qui exigeix atenció mèdica urgent i accés humanitari immediat, que es permeti l'entrada a la presó de la seva família, de l'Oficina de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans (ACNUDH), i del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR).

La campanya "Salvem la vida de Naama Asfari" està en marxa. Qui vulgui col·laborar pot posar-se en contacte amb l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les illes Balears (AAPSIB). Som hi!

Desobediència contra turistificació

Publicat originalment a dBalears  (12-07-2026)

Amb la publicació a les xarxes socials -que ni són xarxes ni socials, tot sigui dit de passada- del "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida, s'ha armat un sidral d'unes dimensions forassenyades. No n'hi ha per a tant! Potser ha sigut una publicació de certa inoportunitat atès que ha aconseguit desviar un poc l'atenció del punt principal: El gran, plural i transversal malestar social pels efectes de la turistificació que sortirà al carrer el pròxim 26 de juliol. Però el seu contingut no és altra cosa que un petit recull de propostes d'accions i de metodologia per expressar la ràbia, emprenyamenta i desobediència davant l'estat de la situació social i ambiental del règim de turistificació.

De sempre, els malestars i els moviments reivindicatius han sigut sinònims de conflicte, d'enfrontament d'interessos, de certa acció directa i desobediència a les normes establertes. Per exemple: Quan a casa nostra es feien vagues en el sector bancari, a la nit o matinada anterior a l'inici de la vaga, la silicona corria com la pólvora. Quan les vagues es feien -i no només s'anunciaven per ser desconvocades- a l'hostaleria, els cartells de convocatòria no es penjaven en els, posem pel cas, cementeris municipals sinó a les portes de bars, restaurants i hotels. De fet, no hi hagut vaga en l'hostaleria en què els piquets informatius no hagin estat acusats per les patronals i la policia de violents. És més, algú recorda alguna vaga general sense les clàssiques -i quasi enyorades- pintades o els recurrents talls de carrers o avingudes? És cert que en aquell temps les instruccions per a aquestes coses no es publicaven, es xiuxiuejaven. Però, abans i ara, l'acció directa és part intrínseca del conflicte que no se substancia,  com algun dirigent empresarial hoteler ha suggerit, només en una controvèrsia d'opinió o sobre la conveniència de quan i com exercir el dret de manifestació.

La gegantina repercussió mediàtica, l'allau de crítiques i condemnes (fins i tot provinents de foc amic, com ara les d'algunes entitats que formen part de la plataforma Menys Turisme, Més Vida), l'anunciada judicialització de l'assumpte, etc. no és altra cosa que un mesquí intent de criminalització de la part més desobedient de la lluita contra la turistització. Tal vegada convé tenir present el "cas confeti" per comprendre que no és balder qualificar de mesquí l'intent de criminalització present.

En aquest context, ve a tomb recordar -i recomanar-ne la lectura- del llibre de Howard Zinn intitulat "Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l'ordre" (Sembra Llibres, 2020). La quarta d'aquestes fal·làcies que Zinn desfà és que la desobediència civil ha de ser perfectament no-violenta, tot afirmant que "la tensió inevitable que acompanya la transició d'un món violent a un món no-violent, la tria dels mitjans gairebé mai serà pura, i que inclourà tantes complexitats que la distinció entre violència i no-violència no serà una guia suficient". Zinn ens planteja la discussió sobre la noció mateixa de violència, advertint-nos que qualsevol plantejament rigorós del tema obliga a una comprensió adequada de la gradació d'accions violentes, començant, òbviament, per la distinció entre violència contra les coses o contra les persones.

En aquest sentit, qualificar de violentes les accions proposades en el "Manual d'acció contra la turistificació" de la plataforma Menys Turisme, Més Vida és una grollera banalització del concepte de violència. Ho és qualificar de violents alguns dels efectes de la turistificació? Pens que no. Per això, malgrat que tingui mala premsa, i tregui de polleguera a les elits, contra la turistificació és clar que cal ser desobedients. No violents, però desobedients!

 

Xipre

 

Kato Pafos

"Fer un viatge t'obliga a tres esforços: el primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I pensar és el major", va dir el savi jueu medieval, Jafudà Bonsenyor, en el "Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs". Tot i estar molt d'acord, en aquesta ocasió l'esforç major van ser els preparatius, car la guerra d'Israel i EUA contra l'Iran ens va obligar a suspendre el bot de Xipre a Jordània (finalment ajornat pel "Pont de la Constitució"), amb el corresponent ajustament d'itinerari i de dies d'estada a “l’illa d'Afrodita". Uns canvis que al final van ser a fi de bé: Ens va permetre arrodonir l'estada Pafos, i tenir prevista una segona visita, fonamentalment, a Petra i a Wadi Rum, per a final d'any.

D’entrada diré que Xipre és un indret que val molt la pena. Però, per a un mediterrani de Mallorca, l'atractiu no són les platges, ni les cales, ni les costes. Tanta sort que som bastant friquis dels jaciments i museus arqueològics, i dels conflictes internacionals no resolts, com ara la divisió de l'illa de Xipre (aquí un article publicat ressent arribat a casa).

La zona turística de Ayia Napa (al districte de Famagusta) és un "no lloc" del que el màxim interès és la seva ubicació. Estant a tocar la Línia Verda, et permet creuar a la part ocupada per Turquia i gaudir del jaciment arqueològic més gran de Xipre, l'antiga ciutat de Salamina. No només és la magnitud, és que el jaciment és, exceptuant  el teatre, excessivament reconstruït, esplèndid. La vegetació -una combinació de verd i groc- acompanya a donar-li una certa màgia. El mar, on cal imaginar el port que, segons la llegenda, va possibilitar que Salamina fos durant segles la ciutat més important de Xipre, està calma. Mar calma, màquina de fotos cansada...

Salamina

Però haver entrat a la part turca de l'illa té altres recompenses: 1. Molt a prop de Salamina hi ha el Monestir de Sant Bernabé amb icones i frescos prou interessants. El monestir és un museu, i no queda clar si va ser abandonat pels monjos, o aquests varen ser expulsats pels turcs atès el fet que la zona va passar a ser controlada pels turcs arran de la invasió de 1974. El cas és que la cripta que conté la tomba de l'apòstol Bernabé continua sent un lloc de peregrinació dels grecs xipriotes. 2. La gran sorpresa del dia: La ciutat fantasma de Varosha -millor dit, el complex turístic fantasma del qual en parl a l'article esmentat- és una inoblidable experiència. 3. La visita a la ciutat antiga de Famagusta és un imprescindible. Una animada ciutat emmurallada que alberga dues joies. La primera, la Catedral de Sant Nicolau, que és un exemple de l'espectacularitat del gòtic mediterrani convertit en mesquita, i la segona joia és la pastisseria (Pastaneleri) Petek.

Varosha

Ayia Napa és també el no lloc ideal des d'on fer una excursió per la Costa del Cap Greco (part sud-est de l'illa de Xipre). Es poden veure espectaculars formes rocoses, coves, i  espectaculars vistes.

Costa del Cap Greco

Tirant cap al sud, i de camí cap a Nicòsia, férem una breu visita, però ben aprofitada, a la ciutat de Làrnaca. En qüestió de, fa no fa, tres hores visitarem la Plaça Europa, el famós Passeig de Palmeres (Finikoudes), la interesantíssima Església de Sant Llàtzer, la Mezquita Djami Kebir, i el Fort Medieval.

Església de Sant Llàtzer (Làrnaca)

En arribar a Nicòsia ens adonam que l'hotel està a tocar de la Línia Verda, i que el centre històric (dins murades) de la part grec xipriota és relativament petit i abordable caminant. Nicòsia és una ciutat interessant, però sense grans atractius. 

 Nicòsia

Potser el que és més engrescador és poder passejar pel carrer Ledra –la més important artèria comercial (sense cap franquícia ni botiga de marca!)- al centre de Nicòsia i que conserva, ara amb forma de checkpoint per a control de passaports, l'antiga barricada que va dividir la ciutat. Els grecs xipriotes no ho recomanaran, però és imprescindible creuar el checkpoint i visitar a part turc xipriota. Entre les "dues nicosies" vam passar la primera tarda, acabant sopant al restaurant Anamma al carrer Ledra que, dit sigui de passada, de fora no crida l'atenció, però que a la part posterior del local, és ple d'autenticitat, ambient, i menjars locals. 

Nicòsia

L'endemà va tocar visita la capital xipriota amb la guia Anastasia. Sorprenentment, la visita guiada només incloïa la Nicòsia del Sud, és a dir, la no ocupada. L'animadversió entre la població grec xipriota i la turc xipriota és molt evident, i indissimuladament expressada.

Tot i que la passejada va ser únicament de muralles endins, vam veure tot l'imprescindible: Muralles, l'Església ortodoxa Faneromeni (el cor històric i espiritual de Nicòsia del Sud), Catedral Nova, pintorescs carrerons i carrers (l'Ayiou Ioannou, per exemple), el Palau Episcopal, el Monument a la Llibertat enfront de l'Aqüeducte Otomà, la Porta Famagusta... Acabarem el matí, passant per la Porta de Pafos, amb una visita pel nostre compte importantíssima: El museu arqueològic. Senzillament imprescindible.

Nicòsia ocupada

Els indrets protagonistes de la tarda foren la nova plaça Eleftheria -l'avantguardista projecte de Zaha Hadid Architects que pretén dialogar entre modernitat, tradició i diplomàcia en una ciutat dividida, sense que, a parer meu, ho aconsegueixi-, el Carrer Ledra per enfilar cap a la Nicòsia ocupada. Una vegada passats els controls, les proximitats del checkpoint és una gran zona molt animada, amb molt ambient de "basar turc" i oferta de restauració, i edificis extraordinaris com ara alguns caravanserralls, i, sobretot, la mesquita catedral. Acabarem la tarda amb una bona infusió turca a un local amb ambient una mica alternatiu on es reivindicava la reunificació de l'illa, la solidaritat amb Palestina, i, sobretot, es lluïa un cartell amb el següent missatge: "Warning. No stupid people. Beyond this point". I el dia l'acabarem amb un sopar a un bon menjar ràpid grec xipriota.

Una de les Esglésies Pintades

Deixarem la ciutat i posarem rumb a la regió muntanyosa de Troodos. El gran atractiu d'aquesta regió és el paisatge, la cultura etnològica, i el patrimoni històric. En el patrimoni històric destaquen les Esglésies Pintades. Però, alerta, pintades per dins, i, a sobre, on està estrictament prohibit fer fotos. De camí al poble de Kalopanayiotis en visitarem tres d'aquestes esglésies totes amb unes pintures precioses. També visitarem Kakopetria. L'altitud del poble li dona un encant especial amb molt soroll de riu que corre i força arquitectura tradicional. Un lloc extraordinari per fer un cafè. Tanmateix, Kakopetria té dos monuments emblemàtics: La "Roca Maligna" que dona nom al poble, i el nucli antic, conegut com a Palia Kakopetria.

Kalopanayiotis

En arribar a Kalopanayiotis -una preciositat de poble en una vall de les muntanyes de Troodos-, és parada obligatòria al Monestir de Sant Joan Lambadistis i la seva impressionant església pintada (potser no és la més bella de les esglésies que visitarem per la zona, però és la més gran). No m'ho acab de creure, però vaig acabar la ruta per les fantàstiques esglésies pintades sense fer una sola foto a les pintures. No em va resultar fàcil contenir-me i acomplir la nota de "no fotos". La veritat és que el fet que Anastasia no em perdés de vista ho va fer possible.

Una vegada instal·lats al xulíssim Casale Panayiotis, recorreguérem el poble de baix a dalt, férem unes compres ("delícies turques xipriotes" i espècies) a un supermercat local, i soparem al restaurant de l'hotel del plat del lloc: Truita de riu. Un bon colofó del dia.

El matí és plujós, les muntanyes de Troodos i la carretera en direcció a Pafos són gairebé invisibles per mor d'una boira molt espessa. Però el dia acabarà sent lluminós i l'itinerari força variat: Primera parada (encara a la regió de Troodos) en el turístic però molt interesant poble vinícola d'Omodos. Malauradament, no era hora de vi i les vinoteques estaven tancades. Vàrem canviar el vi per un molt reconstituent cafè. La segona parada, ja allunyats de l'atmosfera de Troodos, al castell de Kolossi, una antiga fortalesa dels croats força interessant i molt fotogènica.

Castell de Kolossi

Acostant-nos a la costa feim la tercera aturada al jaciment arqueològic de Kourion, una ciutat fundada pels grecs en el segle IX aC, en què hi ha restes arqueològiques de diverses èpoques, entre elles hel·lenística, romana i cristiana. El més destacat són els mosaics, una basílica paleocristiana de la qual, després d'un gran terratrèmol en el segle IV dC, no queden més que la planta, uns arcs molt fotogènics, i algunes columnes, i un teatre romà molt reconstruït. Kourion s'ha de visitar amb una certa calma, contràriament al que, pel que sembla, fan les excussions des de Pafos que només visiten el recinte dels mosaics i poc més. Això va ser el que inicialment ens va mostrar Anastàsia. Tanta sort que en la portada de la nostra guia apareixia una foto de la basílica i ens entossudirem a veure-la. Va ser, sens dubte, el millor de la visita.

 Kourion

A tocar de Kourion férem la penúltima visita del dia: El Santuari d'Apol·lo Hylates. En aquest petit jaciment sobresurten les restes (dues columnes que subjecten un tros del friso) d'un temple (dedicat a Apol·lo?). Malgrat que sembla bastant reconstruït és força fotogènic en un paisatge ple de margalides grogues.

Santuari d'Apol·lo Hylates

L'última parada, abans d'arribar a Pafos, era una visita que em semblava seria una turistada: la , també coneguda com a Petra tu Romiú (roca del romà). Segons una llegenda, aquesta roca és el lloc de naixement de la deessa Afrodita, i és un indret efectivament molt turístic (tothom vol la seva selfie). Malgrat tot, la zona és molt maca i hi ha una bona foto.

Roca d'Afrodita

A l'arribada a Pafos, ens acomiadarem d'Anastacia i ens instal·larem a l'hotel situat a la part costanera de la ciutat. L'horabaixa va donar per a una passejada pel passeig marítim, sopar a un restaurant a la zona més turística, i a descansar, que calia recarregar les piles. A Pafos hi ha molta feina a fer. No debades és un dels enclavaments arqueològics més fascinants del món antic. Des de 1980 és Patrimoni Mundial de la UNESCO i s'articula en dos nuclis complementaris: Kato Pafos (o Nea Pafos, la ciutat fundada a la fi del segle IV aC que es va convertir en capital de l'illa sota Roma), i Palaipafos (Kouklia), on s'aixecava el cèlebre santuari d'Afrodita, venerat a tot el món grec.

Els tres dies de Pafos:

Kato Pafos

1. Parc arqueològic Kato Pafos. És un dels grans atractius de Pafos on destaquen les cinc domus romanes que compten amb un gran i extraordinari grup de mosaics, que donen nom a aquestes espectaculars mansions. Els mosaics a cobert, i molt ben presentats, són espectaculars, però, ho són més els que s'exposen a l'aire lliure entre altres magnífics restes de la gran ciutat romana. Especialment fotogèniques em van semblar les restes del Castell de Saranta.

Castell de Saranta

Els complements del dia van ser: El Castell Medieval, i la interessantíssima Església Agia Kyriaki de Sant Pau (Sant Pau té una estreta relació amb l'església xipriota) i el petit "jardí" amb restes arqueològics que l'envolta. Hi havia missa i l'església estava plena de gom a gom, la qual cosa va retardar la visita. Va ser una espera ben pagada per poder veure els interiors de l'església i desfruitar dels voltants amb algunes fotos, tot i que se'm va oblidar de fotografiar allò més important del lloc: El Pilar de Sant Pau.

Després d'admirar una esplèndida posta de sol des del balcó de l'hotel, finalitzarem, un dia rodó, amb un sopar rodó a un dels millors restaurant del viatge, el Lichnari Taverna. Un restaurant tradicional amb uns menús, vins i ambient locals i poc turístics.

Decoració urbana amb motius pasquals 

2. Centre de la ciutat nova. Dia d'anar i tornar en autobús de línia, de mercats (bastant turístics), de carrers comercials, de barris singulars, d'alguns interessants tallers de ceràmica, de monuments i fatxades neoclàssiques, i d'aroma colonial. Molta presència de decoració urbana amb motius pasquals i de pluja. Sobre tot, dia de l'extraordinari Museu Arqueològic (magnífic aixopluc d'una forta pluja).

Figura del Museu Arqueològic

3. Tombes dels Reis. Un grandiós complex de tombes subterrànies del segle IV aC, que malgrat el nom, sembla estaria destinat a oficials d'alt rang i no tant a reis. Algunes de les tombes estan decorades amb columnes dòriques i amb frescos murals. La visita va començar amb una forta pluja que es va aclarir ràpidament, i ens va deixar un dia d'esplèndid sol. Va ser una de les visites que va superar amb escreix les expectatives que ja eren altes.

Una de lesTombes dels Reis

El dia va tenir un gran complement: El Temple d'Afrodita (o Santuari d'Afrodita), situat a Palaipafos. És un conjunt de ruïnes modest, però de gran interès en un bell paisatge. Sobresurt el mosaic que representa la Leda i a Zeus reencarnat en un cigne i el seu petit museu, on es mostra la pedra negra que es venerava en el santuari. Va resultar ser una excursió extraordinària per arrodonir l'últim dia a Xipre.

Mosaic representamt l Leda i a Zeus reencarnat en un cigne

Ens acomiadarem amb un extraordinari sopar a un extraordinari restaurant de Pafos que es diu Argo. Un absolut imprescindible! De camí a l'hotel vaig fer balanç del viatge per concloure que Xipre és molt més que turisme de costa, tot el que envolta la línia verda, i mitologia d'Afrodita.

Els salaris de la desigualtat (i de la pobresa laboral)

 

Publicat originalment a dBalears (05-07-2026)

Fa uns dies l'Agència Tributària Espanyola va publicar l'Estadística de declarants de l'IRPF. És una estadística amb dos anys de decalatge, és a dir, són dades corresponents a l'exercici fiscal 2024. És un retard absolutament normal, car l'exercici de 2025 acaba de ser formalment tancat. El cas és que aquesta estadística ens proporciona informacions rellevants. Sens dubte, una de les informacions més llamineres és la que fa referència a les rendes dineràries o rendes salarials de les 658.522 persones declarants.

Aquesta informació posa en relleu la gran desigualtat salarial a les Illes Balears. Vegem, per sintetitzar, les tres dades claus que justifiquen aquesta afirmació: Segons les seves declaracions d'IRPF, 698 persones (0,11% del total) declararen un ingrés salarial de més de 601.000 €/any i 7.512 persones (l'1,14% del total) declararen salaris entre 150.000 i 600.000 €/any. Salaris mensuals de més de 50.000 € o, inclús, de més de 12.500 € contrasten amb els declarats per un total de 326.821 contribuents (el 55% del total) que no arriben, algunes ni prop fer-hi, als 21.000 € anuals (1.750 €/mensuals).

Per una altra banda, l'esmentada estadística ens permet fer una aproximació a la magnitud de la pobresa laboral a casa nostra. La fotografia és esfereïdora: Un total de 195.924 persones (més del 28% del total) són treballadors i treballadores pobres, amb un salari mensual inferior als 1.000 €, de les quals un 68% són treballadors i treballadores extremadament pobres amb salaris anuals inferiors als 6.000 euros.

Avancem algunes possibles conclusions de tot plegat: (i) En l'anomenat mercat laboral illenc hi ha molt salari complementari al de la persona sustentadora principal de la llar. (ii) El treball remunerat falla com a element de distribució de la riquesa generada i de garantia d'integració social individual de la gent. Per tant, la retribució salarial no garanteix per se que les persones gaudeixin d'una certa llibertat. (iii) La gairebé plena ocupació no significa que la qüestió laboral vagi bé. (iv) En qualsevol cas, en les anàlisis sociolaborals, no em parlin de mitjana salarial. Parlin-me de salari modal, és a dir, del salari més freqüent.

Ara bé, crec que la conclusió més transcendent és que les diferències salarials tan extremades i un pes tan significatiu de la pobresa laboral dibuixa una situació laboral estressada. Les males condicions materials de bona part de la població – el binomi que constitueixen els salaris baixos i l'augment del cost de vida- són una font principal de l'agreujament dels problemes de salut mental.

I la conclusió final seria que això no es combat individualment, que cal organització i conflicte social multifacètic. En resum, cal llegir -o rellegir- el llibre de Jean-Philippe Kindler intitulat "A la merda l'autoestima: doneu-me lluita de classes”.

Infàmia europea

Publicat originalment a dBalears (28-06-2026)

Dels "Desconeguts a la porta de casa" de Zygmunt Bauman (Arcàdia, 2016), a "la infàmia de deportar a persones a l'Afganistan dels talibans". Si no fos per la llargària, aquest hauria pogut ser el títol d'aquestes ratlles.

El cas és que han passat només deu anys d'ençà que Bauman publiqués aquest imprescindible llibret d'emergència (i onze de la històrica i dramàtica fotografia de l'infant Alan mort a una platja de Turquia). El filòsof d'origen polonès defensava la idea "d'un planeta, una humanitat" contra, en paraules del papa Francesc, "la globalització de la indiferència".

Alhora Bauman ens planteja, entre moltes altres, dues reflexions claus per a el que vull comentar: "Des de l'inici de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes o d'una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d'altres persones. Per als de l'altre costat d'aquella porta, aquests refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts". La segona de les reflexions ve a dir que és inútil intentar "tancar les portes al planeta globalitzat", és a dir, que és una absurditat voler tancar "les portes que fa temps que van perdre les frontisses (o, més ben dit, que se'ls van fer malbé) i que, per tant, ja no són útils".

Són reflexions plenes d'actualitat en un temps en què la imatge del petit cos d'Alan mort sobre la sorra ja no tindria el mateix grau d'impacte en les opinions públiques europees que va tenir en el seu dia. L'avanç dels marcs d'extrema dreta, del solucionisme cruel, envileix bona part d'aquestes opinions públiques. Això explica -però no justifica- que la Unió Europea hagi perpetrat una autèntica infàmia avalant una victòria ideològica del reaccionarisme global.

Fa temps que la infàmia es vènia forjant. Però es va accelerar el proppassat dia 1 de juny, quan el Parlament Europeu i el Consell Europeu van aprovar inicialment un acord sobre el nou Reglament de Retorn de persones migrants. Aquest acord endureix moltíssim la política d'expulsió de migrants, i, sobretot, preveu la possibilitat de crear centres d'expulsió en països no europeus, fins i tot  en els què el respecte als drets humans és inexistent. Aquest acord ha anat passant els pertinents tràmits per a esdevenir en definitiu, i aquests dies hem pogut veure com va implementant-se.

Malgrat l'intent de secretisme, s'ha sabut que el dimarts de la setmana passada un equip de la Comissió Europea i representants de 15 estats membres (entre els quals, afortunadament, no hi és Espanya) es van reunir amb els talibans per a accelerar la deportació de migrants a l'Afganistan. El mateix dia ens assabentàvem que "Alemanya col·labora amb els talibans per a deportar a persones migrants a l'Afganistan i programa fins a tres vols xàrter al mes". Es consumà la infàmia i un greu retrocés civilitzatori. Per afrontar els reptes d'època, la UE, pel que fa a principis democràtics i de no repetició del feixisme, a cada bugada  perd un llençol.

Benestar sí, guerra no

Publicat originalment a dBalears (21-06-2026)

La no explicada presència del secretari de defensa dels EUA, Pete Hegseth, i del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la reunió de ministres de Defensa a Brussel·les el dijous, 18 de juny, demostra, a parer meu, la submissió de la UE en matèria armamentista i guerrera a allò que ordenin els poders estatunidencs. És una submissió perillosíssima. No debades, Hegseth va aprofitar la inauguració de l'esmentada reunió per esbroncar als europeus que no aporten el 5% del PIB a l'OTAN, i va criticar, sense embuts, les preocupacions i despeses europees en matèria de canvi climàtic o igualtat de gènere (sic). Tanmateix, el retret més fort de l'home de Trump en els assumptes de la guerra va ser contra les despeses  en l'estat del benestar europeu d'ençà del final de la Segona Guerra Mundial i la minsa despesa militar feta des de llavors. Poca broma!

L'obsessió dels EUA i, òbviament de l'OTAN, per retallar despeses socials i transferir-les a lo militar no és nova. Recordeu les declaracions de Mark Rutte de desembre de 2024 en les quals afirmava: "Els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han d'acceptar fer sacrificis, com ara retallades en les seves pensions, sanitat i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en Defensa". La concreció de la submissió de la UE als EUA és el pla anomenat ReArm Europe que, anunciat el març de 2025, preveu mobilitzar 800.000 milions d'euros per a armament, uns recursos que es desvien de l'educació, la sanitat, la protecció social, i l'acció climàtica.

Per oposar-se a aquest despropòsit -a aquesta, en paraules de l'Arcadi Oliveres, "malaltia que no para de créixer i que es diu guerra"- més de 800 organitzacions de la societat civil, sindicats i moviments socials, agrupats a la plataforma Stop ReArm Europe, es van manifestar diumenge passat, 14 de juny,  a Brussel·les i a altres ciutats del continent europeu. La mobilització va tenir lloc només uns dies abans que els líders de la UE es reunissin els dies 18 i 19 de juny en un Consell Europeu. Aquest Consell  és l’inici de negociació  del pròxim pressupost septennal de la UE -el que s'anomena Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034-. Segons advertiren els i les convocants d'aquestes manifestacions s'està redissenyant per canalitzar desenes de milers de milions d'euros cap a la indústria armamentística. Val a dir que l'antimilitarisme europeu denuncià també, i amb més força que mai, la creixent influència del lobby armamentístic, i per això cal la mobilització social.

Les organitzacions que es manifestaren,  subratllaren que el 14 de juny no era, ni prop fer-hi, un punt final. Ans al contrari, aprofitaran la trobada per planificar els pròxims passos d'una campanya a escala continental que impulsi accions locals sota la reivindicació de: els diners públics s'han de destinar al benestar, no a la guerra.

El moviment pacifista mallorquí faria bé de fer-se seu el lema "Benestar sí, guerra no", i participar activament en aquest cicle de mobilitzacions. Som-hi.

En el cinquanta aniversari de la Marxa de la Llibertat, que va tenir un gran significant arreu dels Països Catalans -jo consider que el continua tenint-, permeteu-me que manllevi i adapti el seu històric lema: "Poble mallorquí, posa't a caminar".

 

D'assentaments, caravanistes, i persones pobres de Palma

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-06-2026)

Una de les grans preguntes d'època de les societats en general, i de les ciutats en particular, no és com continuar creixent. En el cas de Palma no és com continuem impulsant cap a l'infinit la maquinària de la turistificació. La pregunta veritablement transcendent és com el repartiment de la riquesa -o més aviat, l'absència o esquifidesa d'aquesta distribució- condiciona el desenvolupament econòmic i la cohesió social. Derivada de la primera, hi ha una segona pregunta que ens interroga sobre si societats amb sectors significatius de la ciutadania exclosos, o que participen injustament, en el repartiment de la riquesa generada, són societats radicalment -d'arrel- democràtiques. Altrament dit, són veritablement lliures les persones marginades de la disbauxa de la present dinàmica creixentista ad infinitum?

Ara mateix hi ha dues fonts principals de marginació del repartiment de la renda generada. Una primera és la pèrdua de la capacitat d'integració, més o menys assegurada, del treball remunerat. La realitat és inqüestionable: hi ha massa carreres laborals que continuen sent fragmentades, insegures, i amb nous elements de precarietat. La segona font de marginació són els preus, sobretot, de l'habitatge (de lloguer i en propietat). Els preus són un autèntic aspirador de les rendes del treball, fins a l’extrem que anul·len, accelerant i agreujant el risc de pobresa, qualsevol projecte d’ habitatge en condicions d'una mínima dignitat. I, òbviament, sense sostre no hi ha integració social.

Què fa l'Ajuntament de Palma per a afrontar la crisi social més greu dels nostres dies? Idò, res disruptiu, o, mentre manté la seva guerra contra els caravanistes, anunciar que "Cort vol desmantellar un a un tots els assentaments de Palma després del desallotjament de l'antiga presó" (Diario de Mallorca de 16/06/2024). Al missatge no hi ha cabuda per a la contemplació, tot i que sigui retòrica, de la cerca d’una solució d'habitatge per a les persones que malviuen en assentaments i caravanes a Ciutat. El Govern Municipal aplica sense complexos una gestió ultra neoliberal de la gestió de la pobresa i la marginalitat, és a dir, sense cap consideració per a conceptes com ara cohesió social, empatia amb els més febles, etc. Ans al contrari, anuncien subliminarment l'aplicació d'una política de demonització de les persones pobres de Palma. Val a dir que no han inventat absolutament res. Fa temps que les persones expertes adverteixen d’aquesta deriva autoritària envers les persones pobres. Posem pel cas al politòleg i sociòleg Albert Sales i Campos que, en un llibret de 2014 titulat "El delicte de ser pobre", ja ens advertia que "la gestió neoliberal de la pobresa busca rèdits immediats en forma de vots, poder o diners, sense considerar les conseqüències de les fractures socials que la marginació i la repressió acaben causant".

Les polítiques de demonització de les persones pobres i, conseqüentment , que consideren directament o implícitament que ser pobre és un delicte, i, per tant, mereixen ser expulsades d'on malviuen, agreugen -i molt!- les dinàmiques incentivadores de les desigualtats, unes desigualtats que, recordem-ho, no són només injustes sinó que també són econòmicament, políticament, i, òbviament, socialment, ineficients. Per això fora bo que el Batle de Palma i el seu equip de govern recordessin que el Premi Nobel de la Pau en 2006, Muhammad Yunus, en l'opuscle intitulat "És possible posar fi a la pobresa?", ens adverteix que "la pobresa no la creen els pobres; la pobresa la crea el sistema. I el sistema que ha creat la pobresa no pot eliminar-la perquè continua reproduint-la". En conseqüència, és millor qualsevol política d'inclusió i no d'expulsió del dret a un habitatge digne, per això és necessari un canvi municipal sistèmic de les polítiques d'habitatge i de gestió de la pobresa i marginació. No ho faran, són com són!

“Mallorca al límit”

Publicat originalment a dBalears (14-06-2026)

La plataforma Menys Turisme, Més Vida torna a encertar en convocar una nova manifestació que tindrà lloc el pròxim 26 de juliol a les 19 h a la plaça d’Espanya de Palma. Encerta en persistir en el cicle de mobilitzacions encetat el 2023 amb la manifestació de cloenda de la Contracimera Social del Turisme d’aquell any. I torna a encertar, sobretot, en convocar-la sota l’eslògan de “Mallorca al límit”. Certament, com bé diu el manifest de la convocatòria, “... Mallorca està al Límit. Al límit ecològic, territorial i social, al límit de pressió humana i al límit de la capacitat de resistència de la seva població”.

El problema al qual ens enfrontem no és, com diuen les elits i els i les aspirants a ser-ho, només una saturació turística mal gestionada. És el model sistèmic de turistificació. Altrament dit, el règim de tot, absolutament tot, turisme: La turistització de les ments, de la cultura, dels horitzons vitals... tot al servei del capital. Un capital que globalitza la turistificació i el turisme més depredador de recursos naturals i de béns comuns, i que més contribueix  a accelerar la crisi climàtica, és a dir, el turisme de luxe. Tanta sort que també es generalitza la resistència i la protesta. Ara mateix l’exemple més pròxim és l’anomenada “revolució dels flamencs”, la gran i persistent mobilització contra els megaprojectes turístics de luxe de la família Trump a Albània.

Tornant al cas mallorquí, ve a tomb recordar que, a l'assaig "Sobre el Concepte d'Història", Walter Benjamin ens parla d'un huracà que hem anomenat “progrés”. Ho fa parlant-nos d’un quadre de Paul Klee que es titula Angelus Novus, on es representa un huracà que empeny l’Àngel de la Història que, al seu tomb, representa un capitalisme desbocat, que no pot aturar-se, que, fort i no et moguis, intenta imposar com a única forma de vida la del capitalisme caníbal. Canibalisme d’identitats, de drets dels residents, de recursos naturals, de condicions dignes en el món de treball, del dret a l’habitatge, dels horitzons de més igualtat i cohesió social... En aquestes estem. La del pròxim 26 de juliol és una mobilització contra aquest no futur.

Mallorca és ja una gran fàbrica de producció de turistes, a la que volen intensificar la seva capacitat de producció. Ho ha deixat clar el president de la Federación Empresarial Hotelera de Mallorca en declarar que “lo importante no es si llegamos a los 20 millones de turistas anuales [el 2025 arribarem a una mica més de 19 milions], sino cómo se distribuyen y qué valor aportan”. Gràcies per la sinceritat!

Sembla increïble que a hores d'ara la nostrada diligencia empresarial continuï amb el seu negacionisme envers els límits biofísics del Planeta i de Mallorca. En aquest sentit, s’escau citar un interessant article en el número de juny de la revista Alternativas Económicas on Andreu Missé -no precisament un ecologista radical-  escriu: “El sistema capitalista esgota perillosament els recursos del planeta i és incapaç de reduir la pobresa. Ara la necessitat d'un model de creixement econòmic distint ve avalada no sols per la ciència, sinó que és imposada per la guerra”, i, alhora, ens recorda que “l'informe de Nacions Unides del maig passat constata, una vegada més, que el producte interior brut (PIB) ja no serveix per a mesurar el progrés de les societats”. Però per a les elits de la turistificació tot plegat són contes d’ombres xineses.

Ara bé, la realitat és que ni Mallorca ni el Planeta ja no donen per gaire més. El model de tot turisme és absolutament dependent a l’energia fòssil de l’aviació. La desestacionalització no fa altra cosa que ajudar a tancar la cada cop més petita finestra d’oportunitat per a evitar el desastre climàtic.

La manifestació del pròxim 26 de juliol ha de ser una esmena la totalitat, un clam a favor d’un paradigma alternatiu amb un patró just de decreixement turístic. Com ens va deixar dit Marià Villangómez: ''Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig''.

 

Estadística versus realitat

 

Publicat originalment a dBalears (07-06-2026)

Dies de contrastos a Mallorca: La presentació de l'estadística de maig de l'anomenat Mercat de Treball dibuixa un panorama sociolaboral, a base de plena ocupació i pujades salarials, gairebé idíl·lic. El mes passat es va tancar amb una mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social de 653.823 (una variació interanual positiva d'un 2,39%), un atur registrat de 23.607 homes i dones (una baixada en relació al maig de l'any passat d’un -6,9%), i liderant el rànquing de l'Estat de contractació formalment indefinida (del total de 48.744 nous contractes, el 75,3% van ser indefinits). Ara bé, aquestes xifres requereixen ser matisades. Som-hi:

Les dades d'afiliacions són això, afiliacions, és a dir, actes administratius i no persones afiliades. L'atur registrat és baix, però qualitativament la dada no és bona, car el 40,4% és de llarga duració. Pel que fa a la "contractació indefinida" engloba contractacions fixes discontínues moltes d'elles de curta durada, contractes amb períodes de prova prolongats que, amb la pràctica empresarial generalitzada de considerar no superat el citat període de prova, esdevenen en contractes temporals de curta durada.

Per una altra banda, segons la Conselleria de Treball, la retribució mitjana per persona treballadora a les illes Balears és de 2.396 euros mensuals, una xifra que suposa un increment del 6,3 %, que folgadament duplica la mitjana del conjunt de l'Estat, estancada en el 3,2 %. Aquesta afirmació necessita una gran matisació: Una cosa són els anomenats "costos laborals" -un indicatiu que mesura quant li costa a una empresa la mà d'obra per a produir una unitat de producte o servei-, i una altra molt diferent és allò que cobra la gent. Encara més, en matèria salarial, la mitjana val per a molt poc. Per conèixer la realitat allò que val és el salari modal, és a dir, el salari més freqüent o repetit, i no mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Mallorca no està al marge d'aquesta dinàmica!

En qualsevol cas, aquestes estadístiques interessadament mal interpretades i manipulades contrasten amb les dades de la presentació de la Memòria de 2025 de Càritas Mallorca. Aquesta memòria ens parla de pobresa laboral, d'una situació de desigualtat estructural, i de la gens idíl·lica realitat social d'una societat en què una de cada cinc persones viu en situació d'exclusió social. A més, alerta que l'habitatge, la precarietat laboral, i la irregularitat administrativa agreugen l'exclusió social.

Malauradament, em sembla que la realitat la capta millor Càritas que no les estadístiques oficials i les interpretacions governamentals.

Papa Lleó XIV: Jo no t'esper!

 Publicat originalment a dBalears (31-05-2026)

Compartesc fil per randa el manifest "Per la laïcitat i contra els privilegis públics de la visita del Papa Lleó XIV". Com bé diu aquest text, el compromís amb la laïcitat és un principi fonamental de convivència, i, òbviament, la laïcitat ha d'entendre's com "el marc que garanteix la llibertat de consciència i la separació efectiva entre l'Estat i les confessions". De totes les confessions! Encara que aquestes siguin tan plurals com les religions dels utopians. A l'illa Utopia de Thomas Moro seria inimaginable una visita d'un cap d'alguna de les seves religions amb tants privilegis com la que els poders públics espanyols l'hi ha muntat al Papa Lleó XIV.

El Papa Lleó XIV pot ser -en el meu cas ho és- un líder, diguem-ho així, que cau simpàtic als no neofeixistes, i, fins a cert punt, té un lideratge referencial. Sens dubte, el seu plantar cara al trumpisme imperial, la seva defensa dels drets de les persones migrants, o la molt important primera encíclica del seu papat, "Magnifica humanitas", sobre les afectacions per a la humanitat de la intel·ligència artificial i del tecnofeixisme en són uns bons exemples d'un tarannà pacifista i humanitari tan necessari com escàs avui en dia.

Ara bé, en la visita papal al Regne d'Espanya entre el 6 i el 9 de juny els privilegis són grans i evidents. Entre d'altres, tractes de favor com ara una intervenció al Congrés dels Diputats; o desgravacions fiscals ad hoc per als finançadors dels esdeveniments de la visita d'un líder religiós, i, de retruc, per a una confessió religiosa, s'avenen poc o res amb la proclamada aconfessionalitat de l'estat.

Tornant al manifest esmentat a l'inici, aquesta visita del Papa Lleó XIV és una excel·lent ocasió per mobilitzar-se reclamant garanties de neutralitat de les institucions públiques davant aquesta visita, i la fi de la pràctica de destinar recursos públics a l'organització d'actes de caràcter confessional, que els representants institucionals no participin en actes litúrgics en qualitat de càrrec públic, la revisió de la cobertura dels mitjans públics per assegurar el pluralisme i evitar tractes de favor, avanços en la derogació dels Acords amb la Santa Seu, acabar amb el finançament públic de les confessions religioses, que es garanteixi una educació plenament laica, o la radical revisió dels privilegis fiscals i patrimonials de l'Església catòlica, incloses les immatriculacions. Ras i curt: una veritable democràcia inclusiva només és possible amb la separació efectiva entre l'Estat i les religions. Per això, cal fer radicalment real el no confessionalisme legal i formal per apropar-nos a un quasi laïcisme de fet. En aquesta direcció, seria molt convenient que els i les laïcistes mallorquines -que tinc per segur som més dels que ells volen i diuen- ens organitzarem i ens féssim escoltar.

En qualsevol cas, jo no t'esper Papa Lleó XIV. Mentre sigueu per Barcelona, Canàries i Madrid, em refugiaré del  tsunami mediàtic papal (un altre privilegi) i  aprofitaré per rellegir el llibre "Per què no soc cristià" de Bertrand Russell que, dit sigui de passada, estant a tocar del cinquanta aniversari de la seva publicació en castellà, fins on jo conec, malauradament no hi ha encara una traducció al català.

 

El no dret a l'habitatge com a font de desigualtat

Publicat originalment a dBalears (24-05-2026)

El règim de turistificació que el capital ha imposat a la ciutadania de Mallorca és incompatible amb el dret universal a un habitatge digne. Altrament dit, turistificació és sinònim de no dret a l'habitatge. I, recordem-ho, sense sostre no hi ha vida digna.

En les primeres dècades del segle XXI s'ha produït un canvi substancial de model de societat: D'aquella "societat de propietaris" o "societat d'hipotecats" que va sustentar bona part del contracte social de finals del segle XX i principis del XXI (la celebèrrima extensió de la classe mitjana fruit d'anys d’expansió d'un turisme de zona turística -polígons industrials turístics- i de esclavitzants jornades laboral), s'ha passat a una situació de polarització patrimonial. És a dir, una brutal bretxa social entre les persones que tenen habitatge en propietat, o possibilitats de tenir-ne, i les que la possibilitat de ser propietari en la vida d'una llar és una autèntica quimera. Són les conseqüències d'haver convertit l'habitatge en un bé d'especulació, i, alhora, element essencial de la consolidació del règim de turistificació que patim els residents a Mallorca.

El context és, idò, que aquesta situació, a més d'una important bretxa generacional de repercussions imprevisibles, l'anomenada "generació de l'emancipació tardana", "generació del lloguer", del "lloguer compartit", del "lloguer precari"..., hagi esdevingut en un fenomen que no serà passatger.

Relacionat amb tot plegat, aquests dies s'ha publicat un important document rubricat per Fundación Alternativas, Fundación Primero de Mayo i OXFAM Intermón intitulat "Informe sobre la Desigualdad en España 2026" que identifica els baixos ingressos com un dels principals malestars, l'habitatge com a principal problema social, i el no dret a l'habitatge com una font principalíssima de desigualtat social. I quan les democràcies no tenen pulsió igualitària, se desdemocratitzen!

Això és així perquè, diguem-ho sense embuts, hi ha necessitats d'habitatge que mai podran ser ateses pel mercat, per la qual cosa és imprescindible una potentíssima intervenció d'estat, de l'àmbit públic, per regular fèrriament el mercat de l'habitatge. Des de posar topalls al preu dels lloguers, passant per a retornar l'activitat turística a zones ad hoc, a qüestionar el dret omnímode a la propietat privada. Les polítiques de no-intervenció i els subterfugis de les d'incentius als propietaris no són altra cosa que cortines de fum basades en quincalla ideològica.

La complexitat de la problemàtica, el seu caràcter estructural, la necessitat de temps dilatats perquè les mesures tinguin efectes requereixen posar fil a l'agulla sense demora, tot tenint present que la situació a Mallorca s'agreuja per mor de la situació de turistificació. És, per tant, urgent engegar una transició ecosocial, de canvi de model de creixement -cal conjugar el verb decréixer- que faci factible que el dret universal a l'habitatge sigui real. Mentrestant, l'habitatge continuarà sent, i amb el temps s'agreujarà, una font de desigualtat, i descohesió social. Parafrasejant David Harvey, continuarem vivint en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà.

Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.