Papa Lleó XIV: Jo no t'esper!

 Publicat originalment a dBalears (31-05-2026)

Compartesc fil per randa el manifest "Per la laïcitat i contra els privilegis públics de la visita del Papa Lleó XIV". Com bé diu aquest text, el compromís amb la laïcitat és un principi fonamental de convivència, i, òbviament, la laïcitat ha d'entendre's com "el marc que garanteix la llibertat de consciència i la separació efectiva entre l'Estat i les confessions". De totes les confessions! Encara que aquestes siguin tan plurals com les religions dels utopians. A l'illa Utopia de Thomas Moro seria inimaginable una visita d'un cap d'alguna de les seves religions amb tants privilegis com la que els poders públics espanyols l'hi ha muntat al Papa Lleó XIV.

El Papa Lleó XIV pot ser -en el meu cas ho és- un líder, diguem-ho així, que cau simpàtic als no neofeixistes, i, fins a cert punt, té un lideratge referencial. Sens dubte, el seu plantar cara al trumpisme imperial, la seva defensa dels drets de les persones migrants, o la molt important primera encíclica del seu papat, "Magnifica humanitas", sobre les afectacions per a la humanitat de la intel·ligència artificial i del tecnofeixisme en són uns bons exemples d'un tarannà pacifista i humanitari tan necessari com escàs avui en dia.

Ara bé, en la visita papal al Regne d'Espanya entre el 6 i el 9 de juny els privilegis són grans i evidents. Entre d'altres, tractes de favor com ara una intervenció al Congrés dels Diputats; o desgravacions fiscals ad hoc per als finançadors dels esdeveniments de la visita d'un líder religiós, i, de retruc, per a una confessió religiosa, s'avenen poc o res amb la proclamada aconfessionalitat de l'estat.

Tornant al manifest esmentat a l'inici, aquesta visita del Papa Lleó XIV és una excel·lent ocasió per mobilitzar-se reclamant garanties de neutralitat de les institucions públiques davant aquesta visita, i la fi de la pràctica de destinar recursos públics a l'organització d'actes de caràcter confessional, que els representants institucionals no participin en actes litúrgics en qualitat de càrrec públic, la revisió de la cobertura dels mitjans públics per assegurar el pluralisme i evitar tractes de favor, avanços en la derogació dels Acords amb la Santa Seu, acabar amb el finançament públic de les confessions religioses, que es garanteixi una educació plenament laica, o la radical revisió dels privilegis fiscals i patrimonials de l'Església catòlica, incloses les immatriculacions. Ras i curt: una veritable democràcia inclusiva només és possible amb la separació efectiva entre l'Estat i les religions. Per això, cal fer radicalment real el no confessionalisme legal i formal per apropar-nos a un quasi laïcisme de fet. En aquesta direcció, seria molt convenient que els i les laïcistes mallorquines -que tinc per segur som més dels que ells volen i diuen- ens organitzarem i ens féssim escoltar.

En qualsevol cas, jo no t'esper Papa Lleó XIV. Mentre sigueu per Barcelona, Canàries i Madrid, em refugiaré del  tsunami mediàtic papal (un altre privilegi) i  aprofitaré per rellegir el llibre "Per què no soc cristià" de Bertrand Russell que, dit sigui de passada, estant a tocar del cinquanta aniversari de la seva publicació en castellà, fins on jo conec, malauradament no hi ha encara una traducció al català.

 

El no dret a l'habitatge com a font de desigualtat

Publicat originalment a dBalears (24-05-2026)

El règim de turistificació que el capital ha imposat a la ciutadania de Mallorca és incompatible amb el dret universal a un habitatge digne. Altrament dit, turistificació és sinònim de no dret a l'habitatge. I, recordem-ho, sense sostre no hi ha vida digna.

En les primeres dècades del segle XXI s'ha produït un canvi substancial de model de societat: D'aquella "societat de propietaris" o "societat d'hipotecats" que va sustentar bona part del contracte social de finals del segle XX i principis del XXI (la celebèrrima extensió de la classe mitjana fruit d'anys d’expansió d'un turisme de zona turística -polígons industrials turístics- i de esclavitzants jornades laboral), s'ha passat a una situació de polarització patrimonial. És a dir, una brutal bretxa social entre les persones que tenen habitatge en propietat, o possibilitats de tenir-ne, i les que la possibilitat de ser propietari en la vida d'una llar és una autèntica quimera. Són les conseqüències d'haver convertit l'habitatge en un bé d'especulació, i, alhora, element essencial de la consolidació del règim de turistificació que patim els residents a Mallorca.

El context és, idò, que aquesta situació, a més d'una important bretxa generacional de repercussions imprevisibles, l'anomenada "generació de l'emancipació tardana", "generació del lloguer", del "lloguer compartit", del "lloguer precari"..., hagi esdevingut en un fenomen que no serà passatger.

Relacionat amb tot plegat, aquests dies s'ha publicat un important document rubricat per Fundación Alternativas, Fundación Primero de Mayo i OXFAM Intermón intitulat "Informe sobre la Desigualdad en España 2026" que identifica els baixos ingressos com un dels principals malestars, l'habitatge com a principal problema social, i el no dret a l'habitatge com una font principalíssima de desigualtat social. I quan les democràcies no tenen pulsió igualitària, se desdemocratitzen!

Això és així perquè, diguem-ho sense embuts, hi ha necessitats d'habitatge que mai podran ser ateses pel mercat, per la qual cosa és imprescindible una potentíssima intervenció d'estat, de l'àmbit públic, per regular fèrriament el mercat de l'habitatge. Des de posar topalls al preu dels lloguers, passant per a retornar l'activitat turística a zones ad hoc, a qüestionar el dret omnímode a la propietat privada. Les polítiques de no-intervenció i els subterfugis de les d'incentius als propietaris no són altra cosa que cortines de fum basades en quincalla ideològica.

La complexitat de la problemàtica, el seu caràcter estructural, la necessitat de temps dilatats perquè les mesures tinguin efectes requereixen posar fil a l'agulla sense demora, tot tenint present que la situació a Mallorca s'agreuja per mor de la situació de turistificació. És, per tant, urgent engegar una transició ecosocial, de canvi de model de creixement -cal conjugar el verb decréixer- que faci factible que el dret universal a l'habitatge sigui real. Mentrestant, l'habitatge continuarà sent, i amb el temps s'agreujarà, una font de desigualtat, i descohesió social. Parafrasejant David Harvey, continuarem vivint en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre de qualsevol altre dret humà.

Des dels campaments de refugiats sahrauís

Publicat originalment a dBalears (17-05-2026)

Avui escric aquestes ratlles des dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Estic aquí en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics de Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Alguns i algunes ens hem retrobat amb les nostres famílies sahrauís, d'altres coneixen a les famílies biològiques dels infants que han acollit en el Programa Vacances en Pau, tots i totes tenim un programa frenètic de visites a institucions sahrauís, i a programes de solidaritat gestionats per l'AAPSIB i finançats per institucions illenques.

D'aquests primers dies del viatge, voldria compartir només dues anotacions del meu particular quadern de bitàcola:

I. La situació en els campaments és complicada. La ruptura -novembre de 2020- per part del Marroc de l'alto el foc signat el 1991 amb el Front POLISARIO ho ha complicat tot perquè les necessitats són, des de llavors, més grans i, a sobre, en plena ona reaccionària, el món ha esdevingut més insolidari, més cruel, més inhumà. No debades, el Consorci d'ONG, integrat per 19 organitzacions humanitàries presents en els campaments, va llançar a les darreries de novembre de l'any passat una crida urgent a la comunitat internacional per fer front a la greu crisi humanitària que travessa el poble sahrauí. Tot just trepitjar l'arena de l'hamada no m'he pogut estar de recordar el que l'ONG basca Mundubat fa uns mesos denunciava: "Retallar l'ajuda posarà en perill la vida de les persones sahrauís refugiades". Ara bé, aquí es respira capacitat de resistència i de resiliència, aptitud demostrada de superar les dificultats. En tot cas, cal més solidaritat amb el poble sahrauí, és imprescindible capgirar les retallades de la ajuda internacional, europea, i estatal a la cooperació i al desenvolupament, és de la màxima urgència proveir recursos suficients per afrontar les necessitats reals del Programa Mundial d'Aliments. Hem de vèncer els discursos d'odi contra l'ajuda humanitària!

II. Pel que fa a la situació del conflicte, és a dir, del procés inconclús de descolonització, la meva impressió és que aquí es té clar: Autodeterminació, o res de res!

Hi ha molta efervescència en la narrativa: Moltes declaracions sobre un suposat "impuls" al procés polític; suports internacionals al pla marroquí d'una impossible autonomia en un marc dictatorial com el del Marroc; moviments estratègics en el pla militar (amb la guerra entre els exèrcits marroquí i sahrauí es poden complicar encara més les coses a la regió, amb la situació del Sahel de rerefons); suposades converses i pressions per a que la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO) redefineixi el conflicte oblidant-se del referèndum d'autodeterminació, etc. Però la realitat fàctica és que no hi ha avanços en el referèndum d'autodeterminació, ni acords concrets entre les parts, ni cap canvi del mandat de la MINURSO que alteri l'statu quo. El conflicte continua empantanegat per l'incompliment de la legalitat internacional.

En definitiva, el Sàhara Occidental torna a situar-se en un terreny molt conegut: Una cosa és la retòrica i la narrativa, i una altra la realitat. Mentre el llenguatge polític parla d'oportunitats i d'impuls, el procés continua sense resoldre la qüestió central: el dret del poble sahrauí a la independència. Es noten alguns símptomes de cansament. Són molts anys de resistència. Però no hi ha símptomes de defalliment, en tot cas n'hi ha de ràbia, perseverança i determinació.

Pos punt final a aquestes notes -he de seguir l'intens programa- amb el tercer pas de la primera cerimònia dominical del te. Recordin que el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l'amor, i el tercer és suau com la mort. Vida, amor i mort. Per això el te sahrauí defineix tan bé l'essència d'aquest noble i valent poble.

El Parlament Europeu parla de nosaltres

Publicat originalment a dBalears (10-05-2026)

El Parlament Europeu considera "que el valor econòmic del turisme està cada vegada més amenaçat pels costos socials, culturals i mediambientals, incloses les pressions del mercat de l'habitatge, l'augment del cost de la vida per als residents, la fragmentació dels espais vitals, l'ús insostenible dels recursos i la creixent pressió sobre les infraestructures essencials; que dècades de creixement orientat al volum, juntament amb llacunes normatives i de governança, han fomentat un turisme desequilibrat; [...] que el turisme per si sol no és un problema i que evitar la turismofòbia requereix l'adopció d'una estratègia holística que conciliï el creixement econòmic amb el benestar social, la protecció del medi ambient, la salvaguarda del patrimoni cultural i la resiliència territorial a llarg termini". Això ho diu el Parlament Europeu gairebé en el frontispici  d'una llarga resolució de 28 d'abril de 2026 sobre "la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional". És un text absolutament inserit en la lògica neoliberal del creixement i contrari al decreixement, però que, malgrat la xerrameca neoliberal, convé llegir perquè diu coses, entre altres, com les següents:

"El canvi climàtic està influint cada vegada més en el turisme, per la qual cosa és important adaptar en conseqüència les activitats, els plans, els productes i les instal·lacions relacionats amb el sector turístic...". "El transport representa la major part de la petjada de carboni del sector turístic [per tant] el turisme sostenible no pot aconseguir-se sense una mobilitat sostenible...". "Els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; [...] el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, [endemés] la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins, els límits màxims de visitants i la planificació de les infraestructures...". "Augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació...". "Les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini...". "La cultura, el patrimoni i la identitat són els pilars del producte turístic sostenible...". "Un turisme desequilibrat corre el risc d'exercir pressió sobre els destins, perjudicar les comunitats locals i als residents i d'erosionar l'atractiu mediambiental i cultural d'Europa...".

El document del Parlament Europeu prossegueix destacant " l'especial vulnerabilitat dels destins de gran intensitat turística, en els quals l'alienació de la població resident, les infraestructures sobrecarregades, els creixents impactes mediambientals i les amenaces a la cultura i el patrimoni locals són cada vegada més greus...", i assenyala que, en aquest context, en les destinacions turístiques amb determinades limitacions estructurals i geogràfiques, com les illes [...], les pressions del mercat relacionades amb el turisme, juntament amb la insuficiència d'habitatges assequibles i públics, agreugen la crisi de l'habitatge...". I, per a acabar aquest atapeït resum, anotin que l'esmentada Resolució subratlla que "la cultura, profundament lligada al nostre mode de vida, és fonamental per a l'atractiu turístic d'Europa i per a les nostres identitats nacionals i europees, i alhora recorda que "aquest teixit cultural abasta, entre molts altres elements, tradicions sostenibles, patrimoni arqueològic i llengües locals, la conservació de les quals reflecteix el respecte genuí de les identitats regionals i nacionals i la continuïtat de les comunitats locals...".

Resulta obvi que el Parlament Europeu parla de nosaltres, dels mals de la nostrada turistificació. Encerta en part del diagnòstic, i erra en la solució que, sent necessàriament  polièdrica, passa, inevitablement, pel decreixement turístic, i, a partir d'aquí, per una veritable diversificació econòmica. No obstant això, faria bé el govern autonòmic a incorporar aquestes consideracions a les seves anàlisis de la situació. Però allò que és obvi esdevé impossible quan es governa plàcidament emmanillat al neofeixisme. Una gran errada de tret que no sembla tenir retorn!

L'altra cara de l'EPA

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-05-2026)

Si un ésser extraterrestre aterrés a la Terra i, amb intel·ligència artificial o sense ella, donés un cop d'ull a les dades més rellevants referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2026, i les comparés amb les immediatament anteriors a la pandèmia de la COVID-19, de segur en faria una anàlisi força positiva. Tots els indicadors cabdals milloren quantitativament: La població major de setze anys creix des de 997.000 a 1.076.000 persones; la taxa d'ocupació va del 51,77% al 53,32% (de 516.100 a 573.800 persones, respectivament); la població assalariada s'enfila de 419.000 a 473.400 persones; la taxa d'atur es redueix del 17,06% al 13,79%, tot i que, en termes absoluts, ens continuem movent en xifres elevades (106.200 i 91.800 persones, respectivament).

Ara bé, per a la visió d'un terrestre preocupat pels aspectes qualitatius de l'ocupació laboral -que són claus per a la cohesió social i el progrés socioeconòmic compartit sustentable en el temps- l'anàlisi no pot ser tan positiu. Els creixements de les xifres macro laborals, fruit d'una inexistent transició de canvi de model de turistificació (sectorialment allò que creix és la mà d'obra en turisme i construcció), van braç a braç de la permanència estructural de les precarietats i de la pèrdua d'efecte d'integració segura del treball remunerat, a conseqüència del desacoblament amb el cost real de vida del salari modal, és a dir, del salari més freqüent o repetit, no de les mitjanes salarials distorsionades pels elevats salaris de directius i d'altres categories professionals relativament minoritàries. Paga la pena recordar que un recent informe d'Oxfam posa en relleu que, a Espanya, un director general d'una gran empresa guanya en un any el que una persona treballadora trigaria gairebé un segle a cobrar. Les illes Balears no estan al marge d'aquesta dinàmica!

Vegem, a tall d'exemple, algunes dades d'aquesta altra cara de l'EPA que corroboren la persistència del fenomen de la precarietat íntimament associat al nostrat model productiu: Mentre el percentatge de persones assalariades amb una antiguitat consolidada a l'empresa (de quinze anys o més) s'estanca entorn d'una de cada quatre, les d'antiguitat inferior a un any augmenten gairebé un punt i mig percentual, situant-se, en el primer trimestre de 2026, en un molt considerable 21%. Amb una taxa d'abandonament escolar primerenc del 15,47% -en el primer trimestre de l'any, és a dir lluny de la finalització del curs escolar!-, creix el nombre de persones menors de vint-i-sis anys amb baix nivell d'estudis, passant de 63.000 a 71.600. Augmenta el nombre de persones majors de cinquanta-cinc anys en situació d'atur...

En qualsevol cas, tal com estan les coses, només seria possible fer una valoració positiva del tarannà de la situació laboral a les Illes Balears si es produís una transició decreixentista en turisme i totxo pactada (no imposada per la inevitabilitat del mercat) amb pau i cohesió social.

Val a dir que, mentre analitzava les dades de l'EPA dels tres primers mesos d'enguany, em vaig topar amb la Resolució del Parlament Europeu, de 28 d'abril de 2026. Un important document que té un nom estrany "sobre la millora de la connectivitat, la preservació del patrimoni cultural i l'impuls de l'excel·lència local en el turisme europeu: gestió de destins i creixement del turisme regional", però que diu algunes coses força interessants. Per exemple, que "els indicadors de rendiment agregats i basats en el PIB no reflecteixen plenament les repercussions socials, territorials i mediambientals reals del turisme; que el turisme ha d'avaluar-se més enllà del creixement en termes de volum i a través d'indicadors de sostenibilitat com la cohesió social, la sostenibilitat territorial a llarg termini i la integritat mediambiental, i que la capacitat de càrrega del territori i la protecció de la biodiversitat han de determinar els límits dels destins ...". O que "augmentar la qualitat de l'ocupació mitjançant una remuneració justa, una ocupació estable i millors condicions de treball pot millorar la contractació i la retenció, donant suport al canvi del sector cap a un desenvolupament sostenible i d'alt valor afegit, fent front al mateix temps a l'escassetat de mà d'obra i a la sostenibilitat social...". I per a acabar amb aquest tast: "les economies regionals dependents del turisme estan més exposades a les pertorbacions de la demanda i a la volatilitat laboral, la qual cosa fa que la diversificació econòmica i la reindustrialització siguin essencials per a l'estabilitat i el desenvolupament a llarg termini de major valor afegit...".

Malauradament, tot això, tot i ser dit en un document ben esbiaixat a les tesis neoliberals, és literatura del gènere del realisme màgic per al Govern de la Sra. Margalida Prohens, cada vegada més còmodament segrestada pels representants de l’antieuropa amb certes reminiscències socials i ecològiques.

Contra l'armamentisme per egoisme

Publicat originalment a dBalears (03-05-2026)

En els àmbits del moviment pacifista més o manco d'arrel, sovintegen els arguments filosòfics, morals, ètics, humanitaris, de respecte als drets humans, del mal menor geoestratègic... Compartesc gairebé tot aquest argumentari que el malisme sol etiquetar de bonisme. Fins i tot, hi són aquests arguments en els entorns del "no a la guerra" tàctic-electoral. Amb aquests hi coincidesc menys perquè una cosa són els eslògans, i una altra són els fets, com ara, combregar amb el militarisme per mantenir la guerra de l'OTAN a Ucraïna, o les estratègies governamentals per ressituar la indústria no militar a favor de més militarització europea.

Ara bé, n'hi ha un altre d'argument en contra de l'espiral armamentística molt potent, i, en l'actual conjuntura bèl·lica, extraordinàriament convenient i mobilitzador: el de l'egoisme. Així ens ho va explicar la presidenta del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, Tica Font, en les 2es. Jornades per la Pau, organitzades per la plataforma Mallorca per la Pau el proppassat 25 d'abril.

Succintament, la qüestió és la següent: La bogeria del rearmament europeu ve de lluny, d'abans de l'arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA per segona vegada. Des de 2017, la UE, en el marc de la PESCO (un instrument que permet als Estats de la UE desenvolupar conjuntament les seves capacitats de defensa, i subministrar unitats de combat per a determinades missions), ve donant-li voltes al rearmament. Tot havia començat a la cimera de l'OTAN de 2014 on Barack Obama va anunciar que els seus interessos es desplaçaven al Pacífic i que, en conseqüència, Europa s'havia de sufragar la seva "seguretat".

El cas és que, en l'actual conjuntura de "règim de guerra", la UE va accelerant la feina en la direcció del rearmament. D'aquí el "Pla ReArmar Europa 2025-2029", un monstruós acord per incrementar la despesa militar en 800.000 milions d'euros en quatre anys. D'aquest total, 150.000 milions els posa, mitjançant crèdits, la Comissió Europea, la resta (650.000 milions) els han d'aportar els estats membres.

I ara ja es comencen a veure algunes concrecions d'aquelles amenaces -de desembre del 2024- del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, a la ciutadania dels estats membres de l'OTAN perquè acceptessin "fer sacrificis", com ara, retallades en les seves pensions, sanitat, i sistemes de seguretat social, per a augmentar la despesa en  armamentisme a la UE.

Per una banda, revifa l'apologia al keynesianisme militar que, a més a més, de les seves il·lusions i perills, sempre és pitjor que el keynesianisme del benestar. A tall d'exemple, amb dades del Centre Delàs, per cada milió d'euros gastat en indústries militars es generen 6,9 llocs de treball, mentre que si s'inverteix en indústria eòlica se'n generen 8,4, en educació 14,3, i en sanitat 19,2.

Per un altre costat, aquesta passada setmana hem sabut que el Govern alemany ha anunciat una dràstica retallada de l'estat del benestar per reduir el dèficit i pagar el rearmament. Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar! Val a dir que Alemanya no és un veí qualsevol. 

Les retallades al benestar de les majories socials  són inherents al capitalisme armat. Per tant, oposar-se a l'armamentisme per egoisme col·lectiu de voler mantenir, consolidar i millorar l’estat del benestar hauria de ser part d’un nou sentit comú a favor de la pau.

 

Tecnofeixisme

Publicat originalment de dBalears (26-04-2026)

Aquell gest histriònic d'Elon Musk alçant el braç a la romana, és a dir, fent la salutació feixista, va ser quelcom més que una anècdota. Hi ha gestos que ajuden molt a conèixer veritablement el tarannà ideològic de qui els fa. Tampoc no va ser anecdòtic abandonar la xarxa, mal anomenada social, X (l'antic Twitter) i migrar a altres plataformes respectuoses amb els drets humans i a on és possible mantenir un debat civilitzat. Allò que ni entenc ni compartesc és que la gent, els mitjans de comunicació, les entitats i ONGs, les institucions, les empreses... amb tarannà radicalment democràtic, i, per tant, antifeixistes, continuïn sent usuàries i usuaris de X. No em val allò de "combatem l'enemic des de dins". Au, va! El cert i segur és que, com bé va dir la Audre Lorde, "les eines de l'amo no desmantellaran mai la casa de l'amo".

Ara bé, reconec que potser s'ha sigut fins i tot menys diligent -jo el primer- a no declarar-se insubmís a la utilització de les tecnologies dels anomenats "technobros" que, a tall d'exemple, van acompanyar a Trump en la seva presa de possessió. És a dir, no hem assimilat com un element essencial de l'antifeixisme del segle XXI el boicot a les tecnològiques amb caps –els "technobros"– que tenen una ingent capacitat de recol·lectar i analitzar dades en temps real, i de posar aquest coneixement al servei de l'ofensiva global reaccionària algorítmica. Ja sigui en el genocidi contra el poble palestí, la guerra de l'Iran, el militarisme en general, les grandíssimes desigualtats, la militarització racista de les fronteres, l'atac als drets LGBTIQ+, el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat, o el neocolonialisme. Per cert, les malifetes d'aquest neocolonialisme de la tecnològica Palantir  estan acreditades en la utilització de la seva Intel·ligència Artificial en el genocidi de Gaza, els atacs a l’Iran, o en el segrest del president veneçolà, Nicolás Maduro, i la seva companya Celia Flores.

Precisament una de les notícies de la setmana passada que més em va interessar va ser la que fa referència a la desvergonyida forma en què Palantir ven la seva teoria tecnofeixista de governança global, de desdemocratització mitjançant l’algoritme. Ras i curt: La publicació pel CEO d'aquesta tecnològica d'un manifest que ens hauria d'alertar a tots els demòcrates del món és un assumpte greu. Aquí podeu llegir literalment les vint-i-dues "tesis" del document. Tot seguit només faig referencia a algunes dels punts que em pareixen claus: "La qüestió no és si es fabricaran armes basades en la IA, sinó qui les fabricarà i amb quina finalitat". "El servei militar hauria de ser un deure universal". "L'era atòmica arriba a la seva fi, i una nova era de dissuasió, basada en la IA, està a punt de començar". "La neutralització d'Alemanya i el Japó després de la guerra ha de ser revertida. El desarmament d'Alemanya va ser una correcció excessiva, per la qual Europa paga avui un alt preu. Un compromís similar i altament teatral amb el pacifisme japonès, si es manté, amenaçarà també d'alterar l'equilibri de poders a Àsia". O una aferrissada defensa de la “Pax Americana” (punt XIV del manifest). Tot plegat és una proposta, articulada des del concepte explicat per Yanis Varoufakis de "tecnofeudalisme", de "règim de guerra global", del qual parlàvem la setmana passada. Afegim-li la proposta de model cultural únic quan en el punt tercer diu “[...] la decadència d'una cultura o d'una civilització, i de fet de la seva classe dirigent, només serà perdonada si aquesta cultura és capaç de generar creixement econòmic i seguretat [militar] per a la ciutadania”.

Tanmateix, el fonamental és el punt final del manifest: "Hem de resistir la temptació superficial d'un pluralisme buit i sense sentit. Nosaltres, als Estats Units, i més àmpliament a Occident, hem resistit durant l'últim mig segle la definició de cultures nacionals en nom de la inclusió. Però la inclusió en què?". És tecnofeixisme en estat pur. Estem avisats. Els amics i amigues dels tecnofeixistes ja condicionen o participen en els governs de les nostrades institucions municipals, insulars i autonòmiques. Vius i ungles!

 

Acomiadament, com a causa de precarietat vital

Publicat originalment a Diario der Mallorca (23-04-2026)

Per a no perdre els bons costums, amb el Primer de Maig a tocar, s'escau escriure sobre un assumpte cabdal en les relacions laborals: L'acomiadament com a causa de precarietat vital.

La precarietat laboral és una qüestió complexa sobre la qual, paradoxalment, s'ha practicat sovint la simplificació. S'ha pretès -i, en bona part, s'ha aconseguit- inocular a l'opinió pública que la precarietat laboral gairebé només té a veure amb la temporalitat contractual i amb la durada dels contractes. Però la realitat és una altra. Per dir-ho en poques paraules, la qüestió d'unes relacions laborals precàries és una qüestió holística, polièdrica, que depèn del conjunt d’elements  del dret laboral i de Seguretat Social. Que hi hagi institucions precaritzadores o no és la clau. En definitiva, la precarietat laboral té a veure amb el com s'entra al mercat laboral (tipus de contracte, període de prova, primeres experiències laborals, etc.), com s'hi roman (capacitat adquisitiva dels salaris, jornada laboral, conciliació laboral i personal, igualtat de gènere, càrregues de treball, etc.), i, finalment, com se'n surt o se n'és expulsat (normativa sobre Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO), acomiadaments individuals, protecció de desocupació, pensions de jubilació i d'invalidesa, etc.).

Ara bé, la clau del que passa avui és que acumulam dècades de neoliberalisme que ha produït una profunda mutació de les normes laborals. S'han tenyit de tonalitats de precarietat. Aquest és un procés minuciosament analitzat pel professor Carlos Prieto en el seu llibre "Las metamorfosis del trabajo y de la relación salarial. El caso español" (Catarata, 2024). Una metamorfosis que, com calia suposar, ha afectat les qüestions vitals de les persones treballadores i al model de societat, configurant-se el que la professora Isabell Lorey anomena "Estat d'inseguretat".

Malgrat que la darrera Reforma Laboral -la que va entrar en vigor el 2022- va suposar una interrupció en la dinàmica de "reforma laboral permanent a pitjor", i va introduir millores substancials en relació a la del 2012 -la que va imposar la majoria absoluta del PP-, no va derogar tot l'arsenal d'artefactes precaritzadors d'aquella monumental retallada als drets laborals i de protecció social del govern de M. Rajoy. El cas més significatiu de permanència de la precarització laboral ultra neoliberal de "moto serra" és la regulació de l'acomiadament que, val a dir-ho, va ser un element fonamental d'aquella Reforma de l'Estatut dels Treballadors. Es va imposar un model d'acomiadament (quasi)lliure i una rebaixa substancial del seu cost, que històricament ja era molt baix, especialment si es compara amb la resta d'Europa. Avui les indemnitzacions per acomiadament són de vint dies per any treballat, fins a percebre com a màxim el sou d'un any en cas d'acomiadaments objectius i col·lectius (ERO), i de 33 dies per any, fins a una indemnització de dos anys de sou, en cas d'acomiadament improcedent. A sobre, Espanya és l'únic estat en el qual l'empresari és qui té la potestat de readmetre o no les persones treballadores.

És rellevant recordar que, a instàncies de CCOO i d'UGT, el Comitè Europeu de Drets Socials ha dit que, efectivament, la indemnització per acomiadament improcedent a Espanya no és prou dissuasiva ni suficientment elevada. Aquest Comitè assenyala que la legislació espanyola viola l'article 24 de la Carta Social Europea (CSE), que garanteix el dret dels treballadors a una protecció adequada en cas d'acomiadament. Concretament, estableix que ningú ha de ser acomiadat/da sense que existeixin raons vàlides per fer-ho, siguin per la seva actuació o per la situació de l'empresa. I, en cas de ser-ho, ha de rebre "una indemnització adequada o una altra reparació apropiada".

La manca de protecció suficient en els casos d'acomiadament és una causa importantíssima de precarietat laboral, no sols individual: És una qüestió de model social, de seguretat o inseguretat vital. Segons les darreres dades disponibles del Ministeri de Treball i Economia Social, en 2024, el total d'acomiadaments a les Illes Balears va ser 15.496 (no dispòs de les dades de baixes a la Seguretat Social per motius d'acomiadament, però segur que són superiors a les del ministeri) i la Indemnització mitjana tot just va arribar als 5.870,5 euros. Una indemnització que, dit sigui de passada, només supera la d'Andalusia, Castella la Manxa, Canàries, Múrcia, Extremadura i Ceuta i Melilla. Les Illes Balears són laboralment unes illes insegures, precàries per a la gran majoria de treballadors i treballadores.

 

La Línia Verda de Xipre

Mur de la Línia Verda en ple centre històric de Nicòsia. 

Publicat originalment a dBalears (12-04-2026)

L'illa de Xipre és una meravella arqueològicament parlant, amb una història i cultura interessantíssima. Val a dir que el nom de Xipre és llegendari car, segons la mitologia grega, de les aigües xipriotes va néixer la deessa Afrodita. Però avui en dia és, des del punt de vista geoestratègic (cal tenir en consideració que és el país de la Unió Europea més proper a l’Orient Mitjà, situat a tan sols  200 quilòmetres del Líban i a 1.300 de l'Iran), i sociològic una realitat, si més no, complexa.

La Línia Verda és una zona desmilitaritzada que divideix l'illa —i la seva capital, Nicòsia— en dues parts. És una divisió territorial, política, religiosa, social i —això té molta importància— sociològica. Aquesta situació es manté des de fa més de mig segle, i, en bona part, és conseqüència de la complexa història de Xipre, amb un passat comú de grecs i turcs, que van conviure durant 500 anys.

Anotem succintament els grans trets de la història xipriota més pròxima al present: En el segle XIX els greco-xipriotes es van rebel·lar contra l'Imperi Otomà, i es van fixar en Grècia com un model a seguir. Veritablement, la seva idea era unir-se a Grècia. Va ser un sentiment  nacional de resposta als tres segles de control otomà. Per la seva part, els turc-xipriotes van reaccionar desenvolupant el seu nacionalisme com a reacció a l'ocupació grega de la península turca d'Anatòlia. D'altra banda, el Regne Unit va arribar a Xipre a la fi del segle XIX i, després de 80 anys de colonialisme, en 1960, Grècia, el Regne Unit i Turquia —tots tres membres de l'OTAN i en plena guerra freda—, van arribar a un acord (el Tractat d'Independència de Xipre) que, realment, no era el que volien els xipriotes. Certament, la “solució” va ser un estat independent, però amb importants concessions, com ara les dues bases militars britàniques sobiranes (Akrotiri i Dhekelia) a l'illa. No són bases que Xipre pugui recuperar quan vulgui, ja que, legalment, són territori de l'antiga metròpoli colonial.

Sigui com sigui, després d'una guerra de guerrilles que havia començat cinc anys abans, en 1960 Xipre va aconseguir la seva independència, i va néixer la República de Xipre. Per a això, va ser necessària la signatura i entrada en vigor de tres tractats principals: el Tractat de Creació de la República, el Tractat de Garantia, i el Tractat d'Aliança, acordats per Xipre, Grècia, Turquia, i Gran Bretanya. Així, aquests tres estats es van convertir en les “potències garants” de la independència i la integritat territorial de Xipre, es van comprometre a respectar la seva sobirania, i a garantir la seva integritat territorial i la seva Constitució. A més, van acordar que l'illa no podia ser totalment o parcialment unida a un altre Estat, ni podia ser dividida en parts. Per aquest motiu, Grècia, Turquia i Gran Bretanya van mantenir el seu dret a intervenir militarment si es violaven alguns d'aquests acords, amb l'únic propòsit de restablir l’statu quo creat pels esmentats tractats. El cert i segur és que la Constitució de Xipre de 1960 va arribar a ser considerada “única en el món” per la seva gran complexitat i la multiplicitat de garanties per a reconèixer els drets de les comunitats grega i turc xipriota a l'illa. Però, en menys de tres anys, pels uns i els altres, la Constitució va esdevenir totalment inoperant. Això va provocar la necessitat d'una reforma constitucional que va fer créixer la tensió entre les dues comunitats (grega i turc xipriota ) fins a tal punt que el nord va començar un procés de més autonomia i va crear enclavaments militars a Nicòsia i altres parts de l'illa. Això va portar Nacions Unides a establir en 1964 l'esmentada Línia Verda.

El 20 de juliol de 1974 va començar l'Operació Àtila, el nom que Turquia li va donar a la seva invasió del nord de l'illa, i, d’ençà que el 16 d'agost d’aquell mateix any va finalitzar aquesta invasió, Xipre és una illa dividida. És cert que la invasió turca, la divisió, l'estabilització de la Línia Verda, i la presència dels efectius de l'ONU es van produir en el context de la guerra freda, de turbulències en les presidències del primer president electe de Xipre, l'arquebisbe Makarios III, del cop d'estat dels generals grecs... En qualsevol cas, és un conflicte no resolt encara ara.

Per què? Idò perquè Xipre és un lloc molt important estratègicament per a Turquia, l'únic estat del món que reconeix la anomenada República Turca del Nord de Xipre, és a dir, el Xipre ocupat (un terç de l’illa). Alguns especialistes en aquest conflicte sostenen que Xipre és com un gran portaavions fix en el Mediterrani oriental per a operacions militars des d'Orient Mitjà. Geogràficament, és un encreuament de camins en mig de la Mediterrània, amb cables submarins i de dades, i de possibles vies de subministrament energètic i elèctric. Hi ha un projecte molt ambiciós d'un gasoducte que connectaria Israel amb Grècia a través de Xipre i Creta. I també perquè hi ha una important bossa de gas natural, però està en disputa entre Xipre i Turquia per qüestió d'aigües territorials. En fi, l'illa on va néixer Afrodita, té ara la mala sort d'estar en un encreuament de camins geopolítics i geoestratègic. Els interessos del Regne Unit, del sionisme, de Turquia i de Grècia, i la inoperància de l'ONU fa que passin els anys sense la descolonització completa de Xipre i la seva reunificació sota una lògica confederal.

Passejar pel complex turístic fantasma de Varosha, o passar els checkpoints que permeten creuar la Línia Verda al carrer Ledra —el carrer principal de la capital xipriota, Nicòsia— és una experiència que et transporta a esdeveniments històrics del segle passat. És també una immersió en la maleïda  dels interessos del capital  que s'imposa a la llibertat i convivència amable i pacifica dels pobles. A sobre t'impregna d'una forta sensació que socialment la ferida de 1974 continua sense cicatritzar.

 

Fer possible el que és aparentment impossible

Publicat originalment a dBalears (05-04-2026)

Fa temps que les Illes Balears van deixar de ser realment una comunitat autònoma, una regió amb certa capacitat d'autogovernar-se. El model de creixement -la forma d'integració de les Illes Balears a la globalitat capitalista- ha fet que esdevinguem en un mer "destí turístic". Territoris, llengua pròpia, cultura, drets de les persones residents, forma de ser... tot està al servei de la turistificació.

Una turistificació oficialment sostenible en tots els àmbits (ecològic, econòmic, social, cultural, lingüístic, etc.). Això és el que el govern autonòmic ven a les fires turístiques, amb la comunicació i propaganda oficial, i al seu que fer politicoinstitucional. La tècnica governamental és pròpia de l'ecopostureig empresarial.

L'ecopostureig -dit també ecoblanqueig o greenwashing- és la pràctica empresarial, o comercial, consistent a difondre informació i missatges, fer declaracions i propaganda, utilitzar etiquetes o estratègies publicitàries que indueixin a error als consumidors, al mercat o a les autoritats respecte del grau real de sostenibilitat, respecte ambiental o impacte ecològic d'una activitat, producte o servei. Identificar a les Illes Balears, essencialment i en la practica, com un destí turístic -talment com una zona d'una república caribenya- és una confessió del real projecte polític del govern autonòmic de la Sra. Prohens. Insistir que això és sostenible és més que un error. És una aposta contra els drets bàsics de la gran majoria de persones residents. Una amenaça d' "ecofeixisme". És a dir, d'extensió de l'odi com a forma de salvació front una situació d'escassetat de recursos que desemboqui en un totalitarisme per a acaparar-los. La manca de voluntat política per afrontar el gran repte d'un canvi de model de creixement i repartiment, amb un important decreixement turístic, de veritable diversificació econòmica, genera aquests monstres.

Tinc la impressió que s'acosta un altre estiu de tensió entre insostenibilitat absoluta del que hi ha i un desig de canvi cada cop més radical. Ben mirat, no sé si és una impressió o, més aviat, un desig de fer realitat les paraules de Mark Fisher: "... la política emancipatòria ha de perseguir la destrucció de tota aparença d' 'orde natural', és a dir, posar en evidència que allò que es presenta com a necessari i inevitable és mera contingència, de la mateixa manera que ha de fer que sembli assolible allò que fins aquell moment s'ha presentat com a impossible".

 

Signatures per a la justícia social

Publicat originalment a dBalears (29-03-2026)

Després de gairebé un any i mig de feina d'elaboració, organització, difusió i explicació arreu de les Illes Balears del contingut i objectius de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel dret de la gent gran a tenir una vida digna; transcorreguts mesos de teixir aliances i complicitats amb persones, entitats socials i representants municipals; i una vegada que setanta cinc persones -un nombre molt rellevant- han promès davant la Mesa del Parlament de les Illes Balears el càrrec de Fedatari per a l'autentificació de les signatures, la ciutadania ja pot signar la ILP. La gent ja pot estampar la seva signatura per a l'erradicació de les pensions de pobresa.

Cal recordar que amb l'esmentada ILP es pretén que el Parlament de les Illes Balears aprovi la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al Salari Mínim Interprofessional. Evidentment, aquest complement tindrà, com ha de ser, caràcter social i transitori fins que, per decisió de les institucions estatals, la pensió mínima tingui la mateixa quantia que la del Salari Mínim Interprofessional. Mentrestant, cal exercir la capacitat d'autogovern per garantir que a les Illes Balears no hi hagi cap persona pensionista, que gairebé no disposi d'altres ingressos que la pensió, que hagi de malviure en condició de pobresa.

El mencionat complement social autonòmic serà, si així ho aprova el Parlament, una peça més de l'arquitectura autonòmica de serveis socials, una aplicació de l'article 16 del nostre Estatut d'Autonomia sobre Drets Socials que, en el seu apartat tercer, estableix que l'actuació de les administracions públiques de les Illes Balears s'haurà de centrar prioritàriament, entre altres àmbits, en "la protecció i l'atenció integral de les persones grans per a la promoció de la seva autonomia personal i de l'envelliment actiu que els permeti una vida digna i independent i el seu benestar social i individual".

Tenint en compte que el 51% de les pensions no arriben a 1000 €, el 25% a 720 € i el 15% a 527 €, i que moltíssimes d'aquestes persones -majoritàriament dones- no tenen cap altre ingrés substancial, són persones a les quals no se les permet una vida digna i independent ni el seu benestar social i individual. Subscriure l'esmentada ILP amb la signatura de cadascú és, sens dubte, una qüestió de justícia 
 

No a les guerres!

Publicat originalment a dBalears (22-03-2026)

En un text d'adhesió a la Marxa Mundial per la Pau i la No-violència de 2009, Eduardo Galeano ens va deixar escrit: "Las guerras mienten. Ninguna guerra tiene la honestidad de confesar 'Yo mato para robar'. Las guerras siempre invocan nobles motivos. Matan en nombre de la paz, en nombre de Dios, en nombre de la civilización, en nombre del progreso, en nombre de la democracia. Y si por las dudas, si tanta mentira no alcanzara, ahí están los grandes medios de comunicación dispuestos a inventar enemigos imaginarios para justificar la conversión del mundo en un gran manicomio y un inmenso matadero". És un text que, malauradament, en lloc de perdre actualitat, l'ha guanyada.

No es tracta només de recuperar el "No a la guerra" del 2003, el que cal és fer majoritari el clam de "No a les guerres", a totes les guerres d'arreu del món. Entre altres coses, perquè no hi ha guerres bones i guerres dolentes, justificables i injustificables, justes i injustes. Totes les guerres són maleïdes!

Siguem clars: Només amb la pau hi ha, tot i que sigui amb importants dèficits d'efectivitat, respecte als Drets Humans. És l'aplicació de la legalitat internacional, i la política del multilateralisme, que la humanitat ens vam dotar després de la Segona Gran Guerra, el que evita les guerres, els genocidis, les morts a balquena... Les guerres, totes les guerres, accentuen vertiginosament les desigualtats socials globals i locals, car empobreixen a les persones no estrictament riques, i enriqueixen, encara més, a les riques i molt riques (a tall d'exemple, les grans corporacions petrolieres estatunidenques, en aquestes primeres setmanes de la guerra dels EUA i Israel contra l'Iran, s'estan fent d'or, mentre creix el nombre de famílies que tenen o tindran problemes per omplir el frigorífic). La, diguem-ho així, il·lustració del segle XXI ha de ser a favor de la vida, i no a favor de la (in)cultura de les guerres pels combustibles fòssils i pels materials imprescindibles per a una tecnologia objectivament contrària a la bona vida de tothom.

Totes les guerres són esgarrifosament letals pels seus efectes incentivadors de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat i espais naturals). El progrés civilitzatori passa per la desnuclearització del món (per això és tan urgent que el govern espanyol signi el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears), barrar el pas a les noves formes (tecnologia d'última generació i IA) de fer la guerra que maten massivament a la població civil, i acabar per sempre més amb el colonialisme històric i el neocolonialisme d'avui en dia.

En direu que soc del club del bonisme. M'enorgulleix. Qualsevol cosa abans de ser dels malistes!

A Mallorca, en català (també amb la Policia Nacional!)

Publicat originalment a dBalears (15-.03-2026)

Dimarts, 10 de març, tocades les 11 hores, vaig arribar a la concentració convocada per la Plataforma per la Memòria Democràtica davant el Parlament de les Illes Balears per protestar contra la derogació de la Llei autonòmica de memòria i reconeixement democràtics. Amb un dels molts policies nacionals allà presentes, vaig tenir el següent diàleg: "–Perquè no podem concentrar-nos just davant de la porta del Parlament i si ho poden fer els grups de creueristes quan atenen les explicacions dels guies turístics? –No le entiendo. Soy asturiano. Hábleme en castellano. –Xerr la llengua pròpia d'aquesta terra, no acostum a girar de llengua. Vostè és un funcionari, m'hauria d'entendre". De sobte, el policia nacional em va deixar amb la paraula a la boca i no el vaig poder identificar i fer la pertinent denuncia a l'Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. Una denúncia que, de segur, hagués tingut poc recorregut. Si un cambrer o una cambrera no està obligat o obligada a entendre'm en demanar un cafè amb llet, per què un policia nacional  ha d'estar-hi obligat?

En qualsevol cas, no és aventurat afirmar que en la relació ciutadania-policia nacional el grau de no utilització del català és un angle mort del que en xerram massa poc. Els que freqüentem concentracions i manifestacions sabem que, quan hi ha algun problema amb la paperassa o el que sigui, la impossibilitat de dialogar en català amb els efectius policials espanyols és gairebé total.

Tot plegat és, a parer meu, molt greu. La manca de respecte vers la nostra llengua pròpia va, en aquest cas, més enllà, de l'incompliment dels drets lingüístics dels catalanoparlants en àmbits com ara el consum, la sanitat, la justícia, els tràmits administratius, el món laboral, etc. És un perillós risc per a la llibertat individual i col·lectiva propi d'un règim d'apartheid lingüístic. És, això, una exageració? Prenent en consideració que l'encara vergonyosament vigent Llei Mordassa reforça -fins a fer-la quasi absoluta- la presumpció de veracitat dels agents a l'hora de manifestar fets en un atestat policial, és evident que si nosaltres empram el català i ells no ho entenen (o no ho volen entendre), ho tenen  en safata imputar a la ciutadania catalanoparlant que no gira la llengua qualsevol barbaritat a conseqüència de, posem pel cas, una mínima discussió entre ciutadà o ciutadana i Policia Nacional.

No solc emprar aquest espai per xerrar de "batalletes personals", però com avui faig una excepció, acabaré com he començat: amb una altra anècdota personal. És la següent:

El dia 9 de maig de 2025, aviat farà un any, la Delegación del Gobierno em va comunicar una sanció, conseqüència de la meva participació en una concentració pacifista i pacifica. La sanció és en aplicació de la Llei Mordassa i basada en una falsedat (no obeir les ordres d'un agent de la Policia Nacional) i una mitja veritat (negar-me a identificar-me quan la concentració feia temps que havia acabat). La dita sanció, en estar en els tràmits d'al·legacions, recursos i altres mandangues administratives, encara no està confirmada. Però allò que vull posar en relleu és que, havent conegut gran part de les entranyes de l'expedient administratiu, puc assegurar que el que es relata pels que tenen la "presumpció de veracitat policial" només pot ser causa de mala fe, de no haver-me entès per parlar-los en català, o de tot alhora. No sé què és pitjor!

És clar que a Mallorca, en català! Quan calgui, també amb la Policia Nacional. Fins i tot si és per reclamar la derogació de la funesta Llei Mordassa.

Senegal (entrant per Gàmbia)

Gàmbia:

Com es tractava de visitar el sud del Senegal (el nord ja el coneixíem), iniciarem el viatge des de l'aeroport internacional de Yundum a la capital de Gàmbia, Banjul. Els tràmits aeroportuaris van ser sorprenentment ràpids -al continent africà no són habituals les gestions aeroportuàries tan ben organitzades-. La primera impressió va ser de país ben organitzat i seriós. Va ser una falsa impressió.

El cas és que allà ens esperava en Babacarka, el nostre conductor i guia que, des de bon començament, ens va demanar que l'anomenarem Baba. Ja era fosc quan ens dirigirem a la zona turística gambiana de Senegambia. Després d'un canvi a un allotjament més petit i més ben situat en el ressort (el bungalou que ens varen assignar era immens i semblava incòmode), soparem a un local de la zona amb molt ambient local. Tot seguit tocava descansar per començar el viatge amb les piles recarregades i aprofitar bé la curta estada a Gàmbia.

El primer matí a Gàmbia el dedicarem a visitar mercats: Primer el de Brikama i després el de Serrekunda. Mercats típicament africans, enormes, amb un bullici inconfundible, i amb molts carrerons a on es ven de tot. A mi em van interessar especialment els llocs de queviures, tot i que al segon vam intentar infructuosament comprar alguna tela. No vam fer cap compra, ens conformarem amb unes quantes fotografies. Ara bé, la tarda va ser més "productiva" en matèria fotogràfica i de compres.

Començarem la tarda al Port Tanji. Les barques (cayucos) arribaven a la platja amb les pesqueres, hi havia un gran ambient de gent que anava i venia, era un esclat de color, la màquina de fotos és incapaç de retratar-ho tot. Baba estava inquiet... sembla que hi ha tingut algun problema amb els fumadors de marihuana. Val a dir que a Baba, que és orgullosament senegalès, no li cauen massa bé els gambians, i que ens cuidava molt.

De tornada a Senegambia fem parada -tot seguit d'una petita infracció de tràfic de Baba, "solucionada" amb uns bitllets a la policia- al mercat artesanal de la zona. Pensava que seria una cosa molt turistitzada, però estava equivocat. És un mercadet veritablement interessant, amb bona artesania. No obstant això, les primeres compres requeriren un esgotador regateig. Per recuperar forces, un bon sopar amb una refrescant cervesa.

L'endemà ens encaminarem cap al Senegal fent un llarg camí. Mentre fèiem kilòmetres pensava que, mentre l'Ajuntament de Palma tala els bellaombres de la plaça de Llorenç Villalonga, aquí -a Gàmbia i Senegal- no es desaprofita la més humil ombra per socialitzar, comercialitzar, viure. Ara bé, el fet més cridaner és la visibilització sense embuts de la corrupció: A cada aldea, en entrar i sortir, hi ha un control policial, i a cada riu o torrent un control militar. Generalment, són controls de tràmit, però a molts dels policials, cal pagar un "delme". En Baba no atura de "repartir" bitllets gambians.

Ens vàrem trobar un de policia vestit de paisà, però convenientment identificat, que no li va bastar un bitllet. M’explico: A Gàmbia alguns medicaments estan molt controlats (està prohibit calmar el mal amb química) i ens va tocar passar per un minuciós registre del cotxe i de l'equipatge en cerca de la pastilla analgèsica. El policia malcarat no va aturar fins que al crit de "és la pastilla del colesterol! Sap vostè què és el colesterol?", va desistir, i vam poder seguir la ruta cap a la frontera.

Tot plegat converteix Gàmbia en un país antipàtic. Tanta sort que, sobretot, els baobabs, però també les cabres, someres, vaques, els cans i cavalls inesquivables, fan simpàtic el camí fins a arribar a la frontera, on els tràmits, amb l'ajuda de Baba, són ràpids.

Senegal:

Tot just entrar al Senegal canviarem, a bon preu, uns quants euros a francs CFA senegalesos, i, com era diumenge, no vàrem tenir la mateixa sort per comprar una targeta pel mòbil. Vam haver de continuar funcionat amb els Wi-fi. En arribar a la regió de Tambacounda visitarem una petita aldea del tot tradicional, sense artificialitat, amb sensació compartida de vida dura, d'escassetat d'aigua, d'amabilitat, de ser benvinguts.

De l'aldea a la ciutat de Tambacounda començarem a sospitar que encara faltava per la temporada de mangos...

La següent activitat del viatge va ser la visita al Parc Nacional de Niokolo Koba. Tot i que és l'espai natural protegit més gran del Senegal, el recorregut és curt, però abastament per entrar en contacte amb la fauna d'aquesta part d'Àfrica. La collita fotogràfica bàsicament es concentra en enormes termiters, antílops, facoquers, algun cocodril, mandrils, molts ocells, vegetacions exuberants i paisatges del Riu Gàmbia. Ha!, i unes enormes petjades de lleó. Dinarem, rodejats de mandrils, al campament Lion a la zona del parc anomenada Simenti. Per acabar el dia ens dirigirem cap al Senegal Oriental (la porta del País Bassari). A la ciutat de Kédougou, on a la fi comprarem la targeta pel mòbil, férem parada i fonda.

L'endemà posarem rumb cap a l'aldea Dindifelo on tenen una oferta d'hotels singulars (poc més que cabanyes) que tant abunden al sud del Senegal. L'aldea -molt animada- és pas obligatori per anar a la cascada del mateix nom. Un petit trekking et condueix a una cascada molt interessant en un paisatge on predominen els penya-segats. Val a dir que tot just darrere de la cascada ja és Guinea Conakry, la qual cosa vol dir que estam molt al sud del Senegal.

De tornada a l'aldea confirmarem que la temporada de mangos seria bona (fotografiarem alguns arbres de mango en plena floració), i férem parada a la casa de l'artista de l'aldea. Estic força content d'haver-li comprat una petita pintura molt africana.

L'anada i tornada a l'aldea de Dindifelo es fa per una pista africana amb moltíssims sotracs (massatge africà no apte per un cotxe de certa antiguitat, i no precisament un 4x4, com el que dúiem). A la tornada incorporarem als itineraris la música senegalesa. Els sotracs van esdevenir més benèvols!

En arribar a Kédougou dinarem, com tants altres dies, en un restaurant local. El plat del dia va ser arròs blanc (sempre present als menjars senegalesos) amb peix i verdures. El dinar és ràpid, car hi ha cua de clients, i a la restauració popular senegalesa no es fa sobretaula. Tot seguit visitarem el mercat local, que té una particular característica: Hi ha moltes teles africanes. Després de recercar i recercar, en comprarem dues i donarem per acabat un dia ben intens. El sendemà seria un dels dies més importants del viatge.

El "País Bédik" és una meravella. Els Bédik són un grup ètnic minoritari que viu en al districte de Bandafassi, dins de la regió de Kédougou, al costat de la frontera de Guinea Conakry. A tot el districte sembla haver-se aturat el temps i es respira una peculiar comunió amb la natura. Les aldees de la zona estan a dalt de les muntanyes i només són accessibles caminant. Allà dalt l'aïllament és total. La visita a l'aldea de Iwol confirma que el pas del temps s'ha detingut en un passat animista. Paisatge sorprenent, baobabs impressionats, una immensitat de cabanyes i algunes poques construccions modernes (per exemple, l'escola). Però sobretot l'amabilitat, des d'una aparent actitud de distància, de la gent. Durant la visita no hi ha homes (on paren?). A les dones lis comprarem una petita ceràmica -un molt estimat rècord- que representa les dones del lloc, i alguns collarets.

Per dinar, ens dirigirem al Campament Solidaire de Badian, un lloc per a gaudir del Senegal autèntic a tocar del Riu Gambia i a on menjarem el, potser, millor arròs amb pollastre del viatge. Una vegada reposat el dinar, al so de Youssou N'Dour, ens encaminarem de nou cap a Tambacounda. Allà visitarem la part de la ciutat amb vestigis colonials, com ara la zona ferroviària i el mercat. Férem algunes fotos, jugarem amb alguns al·lotets, i, per acabar un dia molt especial, una sorpresa especialíssima: A l'allotjament, mentre esperàvem per anar a sopar, plou, poc, però plou! El canvi climàtic no perdona.

Al setè dia del viatge, de bon matí, iniciarem una llarga tirada de cotxe des de Tambacounda fins a la regió de Casamance. Fem el llarg camí –en el transcurs del qual apreciarem un canvi brutal de paisatge- amb una sola parada a un interessant mercat de bestiar. L'arribada a la ciutat de Ziguinchor es digué poc amb el paisatge de l'entorn -tingui's en compte que a Ziguinchor se l'anomena "el Jardí de l'Edèn senegalès"-, ni amb l'hotel d'estil colonial on ens allotjarem. Era tard i Baba va triar un restaurant local, segurament dels més merdosos del país.

Una vegada allotjats, vam fer el millor cafè del viatge (per compensar el mal dinar), sortirem a passejar per la part colonial de la ciutat i pel mercat. Els vestigis colonials ens semblaren poca cosa i el mercat prescindible. Tanta sort del bany a la piscina de l'hotel, i d'un dels sopars més agradables del viatge.

En matinar, l'objectiu del dia era Eloubaline. A l'illa de les "cases impluvium" s'hi arriba navegant entre manglars. L'aldea de l'illa és un espectable de cultura diola, amb gran presència de fetitxes animistes. A més d'interessantíssim antropològicament, gairebé tot (construccions, camps d'arròs, fetitxes, etc.) és extraordinàriament fotogènic. Sens dubte, l'Illa de Eloubaline és un dels indrets del Senegal inoblidables.

Amb el bon sabor de l'estada a Eloubaline, i amb una certa preocupació de Baba perquè el pedal de l'embragatge del cotxe fallava, posarem direcció a Cap Skirring. Però abans visitarem una associació -amb el suport de la "Reina Diola" de la zona- de dones amb discapacitat de mobilitat que fan artesania de palma. Fem les compres per mostrar la nostra solidaritat amb l'associació i, cal dir-ho, perquè l'artesania és molt bona. En arribar a destí ens desviarem cap a Djembering, l'aldea de les ceibes sagrades. Després d'haver presentat els nostres respectes a les enormes ceibes, i constatar que la pana del cotxe va a més, ens aturarem a dinar al centre de Cap Skirring. Nosaltres dinarem mentre Baba buscava un mecànic per interntar solucionar la pana del cotxe. La cosa pintava malament. De fet, Baba i el cotxe quedaren, i nosaltres arribarem amb un taxi a l'hotel situat a la platja.

La tarda va ser un gaudi d'una platja verge, salvatge i no apte per nadar, però sí per passejar-la. Hi havia més vaques pasturant que persones passejant. Les vaques tenen unes particulars fotografies a contrallum amb una fantàstica posta de sol.

De bon matí, Baba ens comunica que el cotxe encara no està arreglat (per la zona no abunden els mecànics i les botigues de recanvis). Toca fer l'excursió a l'illa de Carabane amb el taxista que ens va portar a l'hotel. Carabane és una illa i un poble situat en la desembocadura del riu Casamanza (la presència de manglars és espectacular), força interessant. És significativament present la ressonància a la colonització francesa i portuguesa en anècdotes de colonitzadors i ruïnes d'immobles, com ara la d'un reformatori. L'organització comunal dels seus habitants, la modesta presència turística, tot combinat amb el paisatge i platja salvatge, fa que sigui un indret encantador.

Per arrodonir el matí férem parada per visitar el Museu de la Cultura Tradicional Diola a l'aldea de Mlomp. Tot i que és un museu petit, és gran en interès i molt didàctic pel que fa a la cultura i tradició diola. Val la pena visitar-lo.

Una vegada a l'hotel repetirem el pla del dia anterior: passeig per la platja, les vaques no s'han mogut, hi ha una festa de noces, bany per refrescar-se a la piscina, i retrat de la magnífica posta de sol.

Nota entre parèntesis: No acostum a comentar massa els allotjaments dels viatges, però ara faré una excepció: A l'hotel Les Hibiscus ocupàvem el bungalou "Brigitte Bardot" a tocar de l' anomenat Alain Delon. Dormir a Senegal rodejat dels pòsters de pel·lícules com ara "Boulevard du Rhum", "Le Mépris", "Vie privée", "Love is my profession", o "Et Dieu créa la Femme", té un morbo especial.

I arribà el dia que tot començava malament per acabar bé:

La llarga ruta per carretera amb destinació a Dakar va començar a les sis de la matinada. Tot i que ens havien garantit que tindríem desdejuni, no n'hi ha ni rastre. Però mentre arribava i no arribava Baba ens el prepararen. Començar la ruta sense desdejunar era un mal pla.

Baba ens va informar, sense massa convicció, que creia que amb la reparació del cotxe feta el dia anterior, podríem arribar a Dakar sense massa problemes. L'alegria durà poc temps. Als pocs kilòmetres, el pedal de l'embragament va tornar a fallar. Baba, sensatament, no es volia arriscar a fer un trajecte tan llarg en aquelles condicions. Va aturar un cotxe al qual, després d'una conversa amb el conductor, ens vàrem traslladar per arribar a Ziginchor, on hauríem d'agafar un altre cotxe per seguir la ruta fins a Dakar. Va resultar que el tercer cotxe del dia era d'un servei turístic amb una parella molt amable que ens varen acollir per fer la major part del trajecte. No va ser el cotxe definitiu. Bastants kilòmetres abans d'arribar a Dakar, mentre els companys de viatge es desviaven cap al seu destí, nosaltres muntàrem al quart cotxe el dia per arribar, sans i estalvis, a Dakar.

Definitivament, va ser el dia en què tot començava malament per acabar bé. Excepte el fet de no poder-nos acomiadar, amb una abraçada, de Baba.

Els quatre dies a Dakar:

·     Dia de mercats. Començant pel Kermel, que té un bell edifici i un ambient mestís de locals i turistes, passant pel Maliense (un edifici sense gens d'interès però amb punts de venda funcionals i interessants, i públic majoritàriament local), el gran i animat mercat de teles HLM a on ens va ser impossible no comprar-ne una de color blau indi, el molt anomenat Sandaga però que, amb el seu edifici històric tancat per obres, és bastant decebedor, per acabar pel més autèntic, el Tilène que ens va entusiasmar.

El complement del dia va ser la Gran Mezquita de Dakar. I el colofó, un esplèndid sopar a l'afrancesat restaurant Le Fourchette.

·       Dia de la Reserva Bandia. Des de Dakar, Bandia és una visita obligatòria. Una reserva de més de 3.500 hectàrees perfectament cuidada. Ideal per un safari fotogràfic de la fauna i paisatge del Senegal. Recollita fotogràfica: Immensos baobabs, hienes, gallines de Guinea, estruços, diverses espècies d'antílops i gaseles, mandrils, facoquers, ocells, zebres, cocodrils, i el més impressionant: girafes i rinoceronts.

El dia va ser complementat amb un passeig per la ribera (la corniche) de la part alta de Dakar: La Vilatge de Ngor (preciosa platja plena d'autenticitat senegalesa), la bella i singular Mesquita de la Divinitat, i l'immens Monument al Renaixement Africà.

·         Dia de l'Illa de Gorée. Dakar i l'Illa de Gorée són inseparables. En aquesta ocasió vam tenir temps, i la intenció, de trescar l'illa gairebé pam a pam. Tot i que la Casa dels Esclaus continua sent un dels indrets més impactants que conec arreu del món (com escric aquí), a Gorée hi ha molt més a veure: Les vistes d'anar i venir des del transbordador, carrers, racons, cases i barris amb un encant especial, places i fortificacions interessants, llocs i institucions com ara l'Institut Gorée. En fi, perdre's per aquesta emblemàtica illa val molt la pena.

·    Arrodonirem el dia amb una visita a la zona de Soumbédioune. El mercat de peix sobre la platja, les barques arribant amb el peix i les que estan estacionades sobre l'arena, la gent que ven peix i qui en compra, és un preciós mosaic del què Dakar, especialment la seva corniche, ofereix als viatgers: vida i color. A tocar del mercat del peix n'hi ha un d'artesania, conegut amb el nom de Village Artesanal de Soumbédioune. És enorme, hi havia poquíssima gent, els venedors i venedores estaven més pendents del partit de futbol de la semifinal de la Copa d'Àfrica que el Senegal jugava contra Egipte.

El dia va acabar compartint la celebració del pas a la final de la Copa d'Àfrica 2026 de la Selecció del Senegal. Pels senegalesos i senegaleses va ser una alegria i festa desbordant, on van onejar les banderes verda-groga-roja amb l'estrella verda de cinc puntes enmig, la que multitud de venedors i venedores ambulats feia dies venien arreu. Van sonar fragorosament clàxons i petards, però sobretot va ser una explosió de somriures compartits. Nosaltres vam acabar la nit de celebració al restaurant Biden (a l'Institut Francès) amb un excel·lent sopar senegalès, en un ambient molt local.

·    Dia de museus i acomiadament. Si a Dakar hi ha un museu d'obligada visita, aquest és se'ns dubta el Musée des Civilisations Noires. Una gran i interesant infraestructura moderna on es fa un recorregut per la cultura, les creences i el saber dels pobles negreafricans, des de l'antiguitat fins a la creació actual i d'avantguarda. No li manca la vessant reivindicativa, com ara el mur amb murals en record de víctimes del racisme.

I si n'hi ha un de clàssic, aquest és el Museu d'Art Africà, conegut com a Museu de Dakar IFAN o Museu Theodore Monod d'Art Africà. El museu està dedicat a les arts i les tradicions d'Àfrica Occidental, amb una col·lecció permanent de luxe. També alberga exposicions temporals i activitats molt peculiars. En la nostra visita gaudirem, sobretot, d'una exposició temporal de grans fotos d'instruments i músics tradicionals del Senegal i d'una exposició que girava entorn de la Teranga, un concepte fonamental en la cultura senegalesa, provinent de la llengua wolof que significa "hospitalitat", però que va molt més enllà. Teranga és una filosofia de vida basada en l'acolliment, la generositat i el respecte cap al convidat, sigui conegut o estranger. Tot molt senegalès.

Es diu que a Dakar o l'odies o t'enamores. Hi ha moments que, amb tant de tràfic i zero respecte als vianants (una ciutat es coneix bé caminant-la), es fa odiosa. Ara bé, amb la Plaça de la Independència i els edificis que l'envolten, edificis com ara el de l'Ajuntament (Hotel de Ville), el de l'estació de trens (Les chemins de fer du Senegal) etc., a més de tot el que vàrem conèixer de Dakar, el balanç és clarament d'enamorament.

Res millor per acomiadar-se del Senegal que un excel·lent cuscús i la darrera cervesa La Gazelle del viatge al restaurant Chez Loutcha al centre de Dakar.