Anormalitats democràtiques

Publicat originalment a dBalears (05-11-2023)

El calendari marcava febrer de 2021 i el llavors vicepresident del Gobierno de España afirmà: "No hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica a Espanya". Es va muntar un sideral mediàtic i polític. Pablo Iglesias va ser tractat com una mena d'ase dels cops. Però, no va recular. Ans al contrari. A més cops, més reafirmació. El aleshores líder de Podemos -i actual portaveu àuric del món podemita-, als pocs dies de desfermar-se la tempesta, reblava el clau tot afirmant: "És obvi que a Espanya no hi ha plena normalitat democràtica". És clar que Iglesias defensava una obvietat: que els dirigents independentistes catalans eren presos polítics i exiliats; que les clavegueres de l'estat existeixen; que la fugida del Borbó emèrit, la corrupció existent en els mitjans de comunicació del règim, o la revolta antidemocràtica de les elits judicials són fets, entre d'altres, que palesen una situació de anormalitat democràtica més que evident.

Ve a tomb recordar l'anterior perquè  la realitat és tossuda i d'anormalitats democràtiques en menjam  per pa i per sal i han esdevingut en una "nova normalitat". A tall d'exemple:

És anormal en una democràcia l'absència, gairebé unànime, en els grans mitjans de comunicació de pensament crític, i tota l'ostentació oficial entorn de la jura la Constitució d'Elionor de Borbó. Que una noia de 18 anys juri una norma constitucional que manté la Llei Sàlica és un despropòsit de dimensions còsmiques. Tota l'operació Elionor de Borbó –inclòs l'intent de convertir-la en una imatge pop- per garantir per sempre més la continuïtat de la institució monàrquica és l'anormalitat. Allò democràticament normal seria un referèndum per decidir entre monarquia o república. Que no ens prenguin el pèl, si no ens deixen votar és perquè el republicanisme és majoritari.

És una greu anomalia democràtica la persistent rebel·lió sediciosa de les elits judicials, ara entorn de l'amnistia. Ara bé, cal considerar com a fet substancial d'aquesta anormalitat democràtica  que en l'anterior legislatura espanyola –la del "gobierno más progresista de la historia"- no s'hagin girat tots els calcetins de la legislació que permet aquesta permanent revolta judicial.

Sens dubte, cal considerar una estructural anormalitat democràtica la influència institucional religiosa i els privilegis de l'Església catòlica que representen els Acords de 1979 amb la Santa Seu, així com els existents amb altres confessions religioses. Val a dir que aquesta és una anomalia democràtica constitucionalitzada. Recordem que tot i que l'article 16.3 de la constitució espanyola digui que "Cap confessió tindrà caràcter estatal", es veu immediatament negat a continuació, en assenyalar que "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Això explica dues anormalitats democràtiques recents en aquest àmbit: Per una banda, les greus insuficiències en l'Informe del Defensor del Poble sobre els abusos a menors a l'Església. I, per l'altra, que en el pacte de Govern PSOE-SUMAR no es considerin una injustícia a resoldre els grans privilegis que continua tenint l'Església catòlica. Tanta sort que existeix Europa Laica que denuncia aquests fets!

En fi, que el govern municipal de Palma tregui els sants al carrer i amagui símbols de drets civils és una casposa anormalitat democràtica. Una democràcia no laica és, per se, una anormalitat. D'aquí plora la criatura!

Tanmateix, l'anormalitat democràtica més esfereïdora ara mateix, és la pusil·lànime actitud del president del govern espanyol –que ara ostenta a la presidència rotatòria del Consell de la UE-, Pedro Sánchez en relació amb el genocidi de Gaza. Oficialment, la protecció i promoció dels Drets Humans constitueix un eix prioritari de la política exterior del Regne d'Espanya. Anormalitat democràtica és, també, a dir una cosa i fer-ne una altra. Com diu l'editorial d'ahir del digital CTXT: "Ante crímenes de guerra y de lesa humanidad como los que está cometiendo Israel no caben ni el silencio, ni el disimulo, ni la diplomacia discreta. Estamos en un momento realmente decisivo; y todo el que no se desmarque claramente de esta locura será cómplice de ella para siempre”. Car com l'aigua!