Notes algerianes

Publicat a dBalears (19-01-2025)

Lectura prèvia: Prèviament a viatjar Algèria em va semblar pertinent rellegir “Crónicas argelinas” (llibre que crec que no s’ha publicat en català), un text on Albert Camus planteja part de la seva peculiaríssima visió de la colonització francesa d’Algèria. A parer meu, aquestes cròniques, que corresponen al període 1939-1958, contenen  tres eixos fonamentals i transversals del pensament de Camus durant els darrers anys de colonització: El combat, en plena guerra, del que ara anomenam discurs de l’odi; el pacifisme com ensenya revolucionària que, dit sigui de passada, el Premi Nobel de Literatura 1957 desenvolupa a “Escrits llibertaris” i “L’home revoltat”. El tercer eix, de les cròniques fa referència a la brutal injustícia estructural de la colonització. A la titulada “El vertader abandó” -referint-se al de la metròpoli colonitzadora envers Algèria- escriu: “En una nació com França, hi ha, en primer lloc, una forma suprema d'abandó que es diu injustícia”. Encara ara s’olora el mestratge d’Albert Camus, i, d'una manera o altra, se l’estima. Presidint les ruïnes romanes de Tipaza, a poca distància d’Alger, s'erigeix una columna en honor a l'escriptor on hi han reproduïdes les següents paraules d’Albert Camus: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense mesura”. Amén!

Turistificació zero: Desenganyem-nos, la turistificació, de la què una de les seves conseqüències és la massificació turística, no és un fenomen natural. Ans al contrari, és una construcció politicosocial associada a la fase actual del capitalisme que Nancy Fraser denomina encertadament “capitalisme caníbal”. Com a Algèria el canibalisme del seu capitalisme es basa en un gairebé monocultiu de combustibles fòssils, es pot gaudir d’un desert -el Tassili N'Ajjer posem pel cas-, o d’algunes de les millors ruïnes romanes del nord d’Àfrica, com ara Djamila i Timgad, amb zero absolut de turistificació, i, en alguns casos -Tipaza, per exemple- amb una pràctica de turisme local i popular envejable.

Immersió al passat:

Gardaya és la ciutat més gran de les que formen la pentàpolis anomenada també Gardaya. Les cinc ciutats estan construïdes en el cim d'un pujol, fa al voltant de mil anys, a la vall de M’Zab. Van ser fundades pels mozabits, una secta ibadiste de musulmans berbers. Entrar en aquestes ciutats emmurallades és entrar en uns espais de convivència i organització social medievals. L'entrada està prohibida durant les hores d'oració i de bona part del dia, s’ha d'estar tot el temps acompanyat per una persona -un home- de la comunitat, no pots fotografiar a les persones que viuen entre murs, ni fer autofotos (selfies). Té molt interès antropològic, arquitectònic, i fotogràfic. Ara bé, també és una constatació que, en els criteris de declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, pesen poc els criteris de respecte als drets humans de les dones. A Gardaya qui continua vivint en l'època medieval són fonamentalment elles. El fet que en sortir de les seves cases hagin d'anar tapades amb un vel blanc del cap als peus amb un sol ull destapat, em fa l’efecte que és una de les menys greus privacions de llibertats i drets d'aquestes dones. Això no obstant, fora de les muralles, hi ha vida. La qual cosa, malgrat que la crida a l’oració és arreu ensordidora, ressalta més la seva falta intramurs.

Del passat al futur: El dotze de gener és Cap d'Any en el calendari berber. Hi ha festa als carrers i places d’Alger. Res massa rellevant si no fos perquè enguany l’any berber és... el 2975! Ves per on he viscut unes hores en el futur.

En tornar a casa, deures: És inevitable que, passejant per la Casba d'Alger, recordis escenes de “La Batalla d'Alger” (“La Battaglia di Algeri” en el títol original, ja que la pel·lícula és italo-algeriana) del director Gillo Pontecorvo i amb banda sonora d’Ennio Morricone que té un paper rellevant, estrenada el 1966. Deure anotat: Tornar a veure la pel·lícula.

De camí a l’aeroport d'Alger, després d’una fugaç visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles de Menorca , Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau), no em puc estar d’anotar-me com a deure ineludible acabar la lectura de la novel·la de Maite Salord “El país de l’altra riba”.

Nota final: És impressionant la proximitat geogràfica d’aquest país de l’altra riba dit Algèria. De Palma a l’Alger és un vol directe d’una durada gairebé com la de volar a Barcelona. I, no obstant això, està tan allunyi per a les persones que, en la cerca d’una vida millor, venen en pasteres, o moren en l’intent. Els personatges de la novel·la de Maite Salord, com ara na Isabel Vidal Pons, i els menorquins i mallorquins que fora cap ficció van emigrar cap a Algèria en temps pretèrits, no van topar amb tanta fortalesa, mort, i odi. No sempre la història avança amb humanitat i en la direcció del progrés.