Tornar a sortir als carrers: Palestina llibertat!

Publicat originalment a dBalears (23-03-2025)(  

El 30 de març de 1976 la societat palestina va convocar una vaga general en protesta pel continu robatori de les seves terres per part d’Israel. L'Exèrcit sionista va assassinar a set joves palestins que, val a dir-ho, tenien “ciutadania israeliana”. Els joves assassinats es manifestaven per aturar la confiscació d’Israel de 21.000 dunums (2.100 hectàrees) de terres palestines. La finalitat d’aquesta apropiació era construir colònies per a jueus i un camp d'entrenament militar. Des de llavors, cada 30 de març, es commemora el Dia de la Lluita del Poble Palestí per la Terra Palestina i el dret al retorn.

Aquesta efemèride serveix per desdir la fal·làcia segons la qual, en el relat de l’actual genocidi contra la població palestina, tot va començar el 7 d'octubre de 2023 (data dels atacs de Hamàs al sud del territori palestí ocupat per Israel). El cert i segur és que el procés de colonització i neteja ètnica de la Terra Palestina ve de lluny. Tot començà en el precís moment de la creació d’Israel el 1948. En el seu excel·lent llibre, intitulat “Palestina: heredar el futuro”, Luz Gómez explica una qüestió clau de la Nakba (terme àrab que significa “catàstrofe” o “desastre”, utilitzat per designar a l'èxode del poble palestí) que no cessa: “Como el pueblo [palestí] y la tierra [palestina] estaban ahí, el Estado [sionista] recurrió a una legislación ex profeso de desposesión material y psicológica”. Una despossessió colonial sustentada en una permanent agressió armada, la imposició d’un brutal estat d’apartheid, i, per tant, sistemàtica conculcació dels drets humans. No obstant això, la resistència del poble palestí mai no ha defallit. Malgrat la repressió, que dura des de fa setanta-cinc anys, ha resistit! I davant aquesta heroica resistència, el sionisme posà en marxa un ben tramat procés de neteja ètnica, del que el present genocidi n’és l’episodi més brutal.  

Per protestar contra el recent incompliment per part d’Israel i EUA de l’alto el foc de 5 de gener de 2025 acordat entre Israel i Hamàs; per exigir al govern espanyol l’immediat cessament de qualsevol enviament d’armaments a l’entitat sionista-criminal d’Israel i la ruptura de relacions polítiques, diplomàtiques, econòmiques, i comercials amb l'ens sionista; per acompanyar el poble palestí en la seva resistència i en la commemoració del dia de la Terra Palestina; per clamar pel fi del genocidi palestí... el diumenge vinent, 30 de març, estem convocats ha sortir novament als carrers. Les entitats que articulen el moviment mallorquí de solidaritat amb la causa palestina ens convoquen a una nova manifestació que sortirà a les 18 h des de la plaça d’Espanya de Palma.

Cal tornar a cridar “Des del riu fins al mar, Palestina llibertat”.  I fer-ho sabent que, com bé diu Salah Jamal, membre rellevant de la Comunitat Palestina de Catalunya, “quan la gent crida “Des del riu fins al mar, Palestina llibertat” no significa expulsar els jueus del territori. Significa tenir un país lliure i igualitari per tothom.” Ara mateix no hi ha causa més noble, digna, i que millor sintetitzi les causes emancipatòries que la de Palestina. Aquests dies que el Món ha entrat en una nova i greu espiral d’horror i d’infàmia, ens toca recordar les paraules del poeta palestí, Mahmud Darwish: “Es deia Palestina. Es continua dient Palestina”.

 

És la turistificació i el decreixement, estúpida!

Publicat originalment a dBalears (16-03-2025)

La frase “the economy, stupid“ (l'economia, estúpid) es va popularitzar en la política nord-americana durant la campanya electoral de Bill Clinton el 1992 contra George HW Bush (pare). Després, la frase va fer fortuna com “és l'economia, estúpid” per destacar els aspectes que es consideren essencials. Per tant, no se'm malinterpretí, no dic que la presidenta Prohens sigui estúpida. El títol d’aquests paràgrafs és una forma retòrica de dir que els fets essencials són la turistificació i el decreixement, no els efectes de la persistència de turistificació i creixement, entre els que la massificació turística i la crisis d’habitatge en són alguns dels essencials.

Repetim-ho per enèsima vegada: Turistificació és el procés de transformació economicosocial i espacial a conseqüència d’un creixement, hegemonitzat pel capital, de tal envergadura de les activitats turístiques que fa que tota la vida econòmica, social i cultural se subordini a aquestes, i desplaci altres activitats i usos. En altres paraules, turistificació és un constructe social de monocultiu turístic hiperbòlic que el fa incompatible amb el dret a la vida dels residents del territori. No entendre això és errar en les diagnosis i en les propostes de solució. Dit sense embuts, sense decreixement en l'hiperbòlic monocultiu turístic de les Illes Balears, no hi ha solució a les múltiples conseqüències negatives d’aquest model.

En el moment d’escriure aquestes ratlles és impredictible com acabarà la (in)governabilitat en matèria de política turística de les Illes Balears. Com acabarà l’embull en el qual s’ha ficat la presidenta Prohens? Atesa la manca d’acord real entorn del primer document del “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” i de la primera concreció legislativa del Govern de les Illes Balears per a la contenció i sostenibilitat turística, tot està a l’aire.

 Tanmateix, la pregunta clau és ¿quina serà la resposta governamental al més que segur agreujament dels malestars de la societat illenca per la turistificació i a la previsió de repetició de les massives mobilitzacions de l’estiu passat per protestar contra la, en paraules Nuria Alabao, “complexa crisi que travessa de banda a banda la nostra [la de les classes subalternes residents, és clar] quotidianitat”? Aquesta, i no altre, és la crisi que posen en relleu les entitats -algunes d’elles motors del pensament crític envers el nostrat model turístic i de les civilitzacions socials a Mallorca contra la turistificació- que signen aquesta oportuna carta dirigida als turistes.

En qualsevol cas, en aquest àmbit de la (des)governança autonòmica, la Sra. Prohens ha comès, almenys, tres greus errors estratègics: Primer, no definir amb quins aliats parlamentaris volia, presumptament, engegar mesures per gestionar la “saturació turística”. Amb els neofeixistes de Vox, que són negacionistes, fins i tot, de les dades de l’Indicador de Pressió Humana (IPH)? Amb els progressistes que, amb més o menys convicció i contundència, han incorporat el concepte de decreixement com element de gestió del nostrat fet turístic? El segon error ha sigut fer filibusterisme polític des de bon començament. L’anomenat “Pacte social i polític per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears” no és altra cosa que una operació d’imatge i d’aplicació d’un autèntic biaix de confirmació del dogma del “no al decreixement”. El coordinador del Grup d'Experts, Antoni Riera, en ser preguntat per què el concepte decreixement no apareix en els primers i inconcrets documents, no s'està de contestar: “Fundamentalmente, porque lo que se ha hecho es analizar las palabras y  conceptos que han aparecido más veces en las reuniones. El resultado es que la palabra decrecimiento no ha resultado como principio guía. Son principios que no he decidido yo, sino los grupos de trabajo”. És a dir, es munta un grup on els que conjuguen el verb “decréixer” per desturistificar estan infrarepresentats, i, clar, la paraula decreixement apareix poc. Quina barra! Queda clar que el que s'ha cercat és convertir aquest “Pacte del no-res” en un altre producte de promoció turística.

I, tercer gran error estratègic: Insistir en la desestacionalització. Fins i tot, ha sortit de nou la “corba”, una vella coneguda, tot i que ara per ser aplanada clarament cap amunt. És a dir, res de res de “contenció”, el nou eufemisme tòtem. Diguem-ho sense embuts: A més desestacionalització, més insostenibilitat ecològica. A més desestacionalització, més estacional esdevé l’holístic dret a la vida dels i de les residents.

Són tres errades -o pot ser formes de fer intencionades- que, em sembla, marcaran el que resta de legislatura. Seguirà la “politiqueta", res es farà, el business turístic continuarà fent caixa, els i les residents romandrem sense drets de plena ciutadania, agreujarem el maltractament ambiental i territorial... i haurem de tornar sortir al carrer.

El monòlit de la Feixina, una ferida no tancada

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14-03-2025)

El BOE del 7 de febrer de 2025 va publicar l’acord de 4 de febrer de 2025, de la Secretaria d'Estat de Memòria Democràtica, pel qual es declara Lloc de Memòria Democràtica l'èxode, persecució i massacre de la població civil entre Màlaga i Almeria el febrer de 1937, conegut com “La Desbandá”. Aquest acord és la conclusió del procés administratiu, iniciat un any abans, en aplicació de la Llei 20/2022, de 19 d'octubre, de Memòria Democràtica.

En l’exposició de motius s’expliquen els fets històrics coneguts i contrastats per la historiografia i la vivència de les persones que se salvaren de la massacre. Ara bé, llegits a les pàgines del BOE són particularment colpidors. Per exemple, s’afirma que [traduesc del castellà tots els continguts entre cometes del BOE, atès que d’aquest contingut, com de tants d’altres, no hi ha publicació en català] “L'èxode de les víctimes de la massacre de Màlaga-Almeria de febrer de 1937 va ser un dels episodis més cruents esdevinguts durant la guerra d'Espanya i va tenir com a protagonistes a la població civil que va fugir des de Màlaga cap a Almeria per l'antiga carretera N-340, sent perseguida per les tropes revoltades contra la República [...] Des de finals de 1936, la ciutat de Màlaga va ser incessantment bombardejada pels creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera dins de les operacions militars de conquesta de la plaça de Màlaga per part de l'exèrcit revoltat comandat pel general Queipo de Llano [...] Una de les singularitats de la massacre de Màlaga-Almeria és que, de manera sistemàtica, la població civil es va convertir en un objectiu militar. Al llarg de la fugida per la costa, la població civil va ser atacada pels creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera amb ajuda de l'aviació italiana i alemanya, deixant una reguera de víctimes mortals i ferits de difícil quantificació a causa del caos i a por que es va produir durant el trajecte”.

Tanmateix, per al que vull dir en aquestes ratlles, el punt més rellevant del BOE citat és el següent: “La declaració com a Lloc de Memòria Democràtica de l'èxode de les víctimes de la massacre de Màlaga-Almeria de febrer de 1937 ha de transcendir el propi espai físic de l'anomenada «carretera de la mort». En efecte, el fet tràgic dels bombardejos sobre la població civil, i el terror produït en ella, s'emmarca en les violacions sistemàtiques de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari. Fins llavors, la població civil no havia estat objectiu militar en època de guerra, però la massacre dels civils que van fugir per la citada carretera va inaugurar un episodi de violacions dels drets humans agreujades i expandides durant la II Guerra Mundial”.

No sé si aquest fet de transcendir el propi espai físic de l'anomenada “carretera de la mort” pot tenir efectes jurídics per alliberar espais d’enaltiment dels participants en “violacions sistemàtiques de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari” i en la inauguració d’ “un episodi de violacions dels drets humans agreujades i expandides durant la II Guerra Mundial”.  El que és segur és que justament això és el que va fer el creuer Baleares. I, cal insistir-hi, a això està dedicat substancialment encara, el monument feixista de la Feixina. I per això es manté en peu.

Ras i curt, un monument construït per honorar una màquina de violacions de drets humans és políticament incontextualitzable i, mala peça al teler si ho és jurídicament. La impossible contextualització, resinificació i/o reivindicació de valor patrimonial és un cruel menyspreu als principis i valors de memòria, veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme, i de garantia de no repetició per a tots i totes els i les demòcrates.

Amb aquest precedent de “La Desbandá” declarada Lloc de Memòria Democràtica, tant de bo qui pertoqui, mogui fitxa per reobrir la carpeta de la demolició del feridor símbol feixista de Palma. No hi haurà honor a les víctimes de La Desbandá del tot mentre es mantinguin els honors als seus victimaris. En temps de ressorgiment dels discursos de l’odi, de negacionisme històric, de menyspreu a les víctimes del franquisme, de creixent autoritarisme, més que mai cal alliberar els espais públics de tota simbologia feixista. El monòlit de la Feixina continua sent una ferida que no serà tancada fins a la seva demolició.

 

Llarga via al ciutadà Bergoglio, llarg papat al papa Francesc

La curolla de 19/03/2025 a https://vida.cat/programes/

Ja no ocupa les primeres pàgines dels diaris, ni obre informatius de ràdio o televisió, però el ciutadà Bergoglio continua hospitalitzat.

Ho diu un ateu convençut i un laïcista militant: fa setmanes que encreu els dits per la seva recuperació. Desitj de tot cor que n’hi hagi moltes de persones no-creients amb els dits encreuats esperant que Bergoglio s’incorpori aviat a les seves tasques de cap d’estat del Vaticà. Esper que les oracions de les creients siguin escoltades i el papa Francesc prolongui uns anys el seu papat.

En aquest món de deshumanització a balquena -des del reinici del genocidi que Israel i EUA estan perpetrant contra la població palestina, passant per la guerra Rússia-OTAN a Ucraïna en la que es parla més de “terres rares” que del nombre de joves morts al front, al Mediterrani convertit en fosa comuna de migrants que moren en una travessia desesperant, a la deshumanització d’infants etiquetant-los “MENAS”, o que Prohens rebutgi l'arribada de 59 menors migrants, fins a la bogeria armamentista europea- NOMÉS ENS FALTARIA TENIR UN PAPA REACCIONARI QUE HI AFEGÍS AL BANYAT DE LA DESHUMANITZACIÓ.  

Afortunadament, el darrer comunicat de dilluns era molt optimista. A veure què diuen avui que, sembla, hi haurà un nou comunicat.

De moment, em qued amb les seves paraules a una recent carta dirigida a l'editor en cap del diari Corriere della Sera: "Hem de desarmar les paraules, per a desarmar les ments i desarmar la Terra".

 

Pacifisme, més que mai

Publicat originalment a dBalears (09-03-2025)

Sens dubte, aquesta segona arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA ha estat un gran impuls a l’onada neoreaccionària que, des de fa algun temps, enderia bona part del món. L’autoritarisme guerrer està en expansió. Un auge que se’ns presenta com a causa de necessitat d’un rearmament brutal. Sembla que la UE, una vegada constatat el canvi d’aliances (una mena de joc de trons ultracapitalista hípertecnologitzat) en la guerra OTAN-Rússia a Ucraïna, s’està preparant per a engegar un keynesianisme de guerra mai vist. Tot plegat ens situa a les opinions públiques europees en un estat de xoc (les amenaces d’invasió russa no són altra cosa que part del relat de la por) per a què ens empassolem que cal resoldre amb la màxima urgència el dèficit que té la UE en matèria de “defensa”, dit sense eufemismes, el dèficit per contribuir al règim de guerra mundial. L’objectiu de les elits europees és que la Comissió Europea engegui un pla per a rearmar el continent amb 800.000 milions d'euros, és a dir, una quantitat superior a la que la UE va mobilitzar per fer front a les conseqüències economicosocials de la pandèmia de la COVID-19.

No estan per coverbos. Si cal -i caldrà- estan disposats a remoure qualsevol obstacle. Des d'oblidar-se de l’ortodòxia pressupostària, i, per tant, per al militarisme no caldrà ser austers, fins a la modificació dels estatuts del Banc Europeu d’Inversions per a permetre que hi hagi crèdits per a la maquinària bèl·lica, cosa que ara mateix no pot fer el BEI. L’entestament és similar al que el juliol del 2012 va tenir el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, tot afirmant que “el BCE està disposat a fer el que sigui necessari per preservar l'euro. I, creguin-me, serà suficient”. I ho va ser suficient per salvar l’euro, a costa, és clar, de la cohesió social i de retallades a balquena per a les persones no riques.

Per evitar malentesos, dues precisions al que fins ara he escrit: El furor bèl·lic és anterior a l'inici de la segona estada de Trump a la Casa Blanca. Recordin les paraules (desembre de 2024) del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte: “Els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han d’acceptar fer sacrificis, com ara retallades en les seves pensions, sanitat, i sistemes de seguretat, per a augmentar la despesa en Defensa”. És a dir, amb permís de Laura Camargo, el “Trumpismo discursivo” ja funcionava sense Trump al comandament d'allò que m’atrevesc a denominar nou colonialisme estatunidenc, amb o sense OTAN, tant se val. Un nou colonialisme basat en “vostès, europeus i altres perifèries de la metròpoli imperial, paguin les guerres que jo provoc, i, a sobre, comprin l’armament a la indústria bèl·lica estatunidenca”. És el military-industrial complex (complex militar-industrial) dels nostres dies. Del que, recordem-ho,  el president Eisenhower va denunciar al món, en el seu famós discurs de gener de 1961, els seus perills per a la democràcia i la vida al planeta.

La segona precisió: La UE, que, per no tenir, no té ni constitució doncs al seu dia va ser incapaç d’encarrilar-la per resoldre el dèficit democràtic, no té cap dèficit de, dit eufemísticament, “defensa”, és a dir, de capacitat per a fer la guerra. En tot cas, el té en la promoció de la pau, la diplomàcia, la cooperació, i la radical defensa dels drets humans. Si algun keynesianisme li cal a la UE és el necessari per afrontar la crisi climàtica i la de les grans desigualtats socials.

Sonen arreu tambors de guerra que cal callar. Com fer-ho? Com segurament ens diria l’Arcadi Oliveres -que el novembre d’enguany compliria vuitanta anys- “perquè puguem evitar la guerra, el primer que cal és que la rentem de les nostres ments”. Per a fer-ho ens cal un moviment pacifista autònom que -en la línia amb el que planteja Jordi Garcia Miravet a “Un poder propi”- generi i organitzi contrapoder a la institucionalitat que, directament o indirectament, conscientment o inconscientment, està colonitzada per la lògica del règim de guerra global. En fi, pacifisme més que mai per dificultar, tant com puguem, la transformació del minvat estat social en un reeixit estat de guerra.

Més en despesa militar i menys en pensions?

Publicat originalment a dBalears (02-03-2024)

Fa uns dius es va publicar una notícia en la qual el secretari general de la Unió de Jubilats i Pensionistes d'UGT a les Balears denunciava el fet que jubilats de les Balears estan marxant a la Península perquè no poden fer front a l'alt nivell de vida de casa nostra. De la meva etapa de sindicalista, especialment a l’hoteleria i el turisme, conec companys jubilats i companyes jubilades que, efectivament, han hagut de marxar per no poder viure dignament amb les seves pensions de jubilació en aquesta nostrada colònia turística de luxe. Però pensava que era una cosa més aviat puntual. Ara m’assabento que és un fenomen que, tot i no ser majoritari, ens hauria de preocupar i ocupar.

Per una altra banda, amb la dita informació vaig conèixer que UGT reivindica un plus de compensació per als jubilats i les jubilades de les Balears. Un altre assumpte que ens hauria d’ocupar. Ocupació que hauria de ser molt més que la simple declaració sindical retòrica. Em consta que el Moviment de Pensionistes de les Balears, des de fa algun temps, està donant-li voltes a la concreció de mesures possibles, realistes, i immediates per millorar les pensions de les persones de Illes Balears més necessitades. És, sens dubta, un assumpte clau per a la nostra cohesió social, per garantir una vida digna a tot el col·lectiu de jubilats i jubilades. Cal, però, arromangar-se!

Quin és el poder adquisitiu de les pensions de jubilació publiques a les Illes Balears? Segons les dades de la Seguretat Social l'1 de gener de 2025, el total de persones pensionistes per jubilació és de 141.225, de les quals més del 51% cobren una pensió inferior al Salari Mínim Interprofessional (1.184 €/mes), i el 26% a tot estirar arriben a una pensió de 850 €/mes. És a dir, en la contingència, amb molta diferència, majoritària del conjunt de la cistella de pensions públiques contributives que inclou, a més de la jubilació, les pensions per invalidesa permanent, viduïtat, orfandat i a favor de familiars, hi ha un nombre importantíssim de pensions pobres i molt pobres, que, a sobre, són castigades per una erosió brutal de la seva ja baixa capacitat adquisitiva per mor de l’alça de preus de productes i serveis bàsics pròpia de societats turistificades.

Combatre aquesta injustícia hauria de ser una prioritat màxima. La defensa de les pensions públiques passa per la seva dignificació en la quantia. Això és així en general, però, especialment, per a les pensions per jubilació que són el salari substitutori de les rendes del treball.

Ara bé, el sistema públic de pensions es defensa, sobretot, amb coherència, exigència, mobilització, i plantant cara als falcons privatitzadors. Coherència no avalant reformes regressives de les pensions; exigència de compliment de la llei amb una auditoria pública dels comptes de la Seguretat Social que, de segur, palesaria les mentides sobre la seva insostenibilitat econòmica; mobilització, i no només retòrica i bla, bla, bla. I, sí, plantant cara als falcons privatitzadors, i, per tant, no col·laborant-hi, com fan UGT i CCOO promovent  els Plans de Pensions Privats participant-hi, i lucrant-se.

La defensa i millora del sistema públic de pensions és un vertader repte d’època. No exagero. Els rapinyaires ho tenen clar. Convé recordar -i fer-ho cada dia!- les paraules del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, afirmant que els ciutadans dels estats membres de l'OTAN han “d’acceptar fer sacrificis", com ara retallades en les seves pensions, sanitat i sistemes de seguretat, per a augmentar la despesa en Defensa (sic). Ells són molt poderosos, però ho podem ser també nosaltres perquè, en paraules de Mario Benedett, “en la calle codo a codo / somos mucho más que dos”.

 

8 de març - I de la pobresa laboral què?

 

La curolla de 05/03/2025 a https://vida.cat/programes/

Volia fer aquesta:

8 de març

A tocar el 8 de març, la meva curolla d’avui no pot ser altre que posar a debat la vigència de la càrrega reivindicativa del Dia Internacional de les Dones.

Al món i a la Mallorca de 2025, els feminismes són -potser més que mai- essencials. Ho són en el combat contra la internacional feixista-misògina-turboneoliberal-aporofòbica que encapçala Donald Trump i a la que milita qui indignament  presideix el Parlament de les Illes Balears.

Els avanços de civilització que les feministes han aconseguit estan en perill de retrocés en uns temps que caldria avancassin.  

Una primera reflexió: La igualtat entre homes i dones significa, si o si, la pèrdua de privilegis patriarcals dels homes.  

I una primera conclusió: Perdre aquests privilegis té recompenses. Ens fa veritablement més feliços. Bell Hooks ho explica molt bé al seu llibre intitulat “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor”.

 

Però l'he canviat per aquesta:

I de la pobresa laboral què?

Aquets dies s’han publicat les dades d’atur registrat i de les afiliacions a la Seguretat Social del mes de febrer.

Sobre això algunes qüestions per debatre:

-          La publicació mensualment de dades de Mercat Laboral és una raresa espanyola. El que és normal a la UE, EUA, OCDE, són publicacions d’aquestes dades més similars a l'EPA espanyola.

-          S’ha de dir que tant el registre de la SS com del SOIB, no tenen estàndards estadístics.

-          Per exemple, les persones FFDD, encara que només facin feina 6 mesos, no són mai considerats aturats registrats. La diferència entre atur registrat i demandants d’ocupació són espectaculars.

-          Els registres dels serveis d’ocupació serveixen per a altres coses. Per exemple, hi ha països que es considera positiu que hi hagi molta gent inscrita als respectius SOIB. Són demandants de formació al llarg de la vida, o en recerca de millor ocupació. Són símptomes de vitalitat del Mercat Laboral.

-          Però el punt més important d’aquesta curolla és que, com el Mercat Laboral continua sent el mecanisme clau per la distribució de renda i d’ell , depèn que la majoria de la societat pugui cobrir les seves necessitats bàsiques, no hauríem d’avaluar la pobresa laboral?

De desconeguts a odiats

Publicat originalment a dBalears (23-02-2025)

Des de la “coronació” de Donald Trump, vivim un continu aquelarre desfermat de la internacional feixista-turboneoliberal-aporofòbica-imperialista que ens té sumits en una mena d’estat de xoc. Tot plegat sembla un malson. Mentrestant, continua la infernal desinformació massiva, és a dir, l’època en què les notícies falses tenen, malauradament, més impacte en les opinions públiques que no les informacions certes i contrastades. Pot ser per això, estat de xoc i real desinformació, que alguna de les notícies certes i no afectades pels efluvis de la dita internacional fatxa passin desapercebudes o siguin ràpidament oblidades.

Per exemple, la que no fa massa publicà la Comissió Espanyola d’Ajuda a les persones Refugiades (CEAR) que informava de les dades d’asil a Espanya del 2024. Vegem allò que em sembla més rellevant: i) La taxa de protecció internacional va millorar del 12 al 18,5%, en termes interanuals, però, després d’anys del “Gobierno más progresista de la historia”, el Regne d’Espanya segueix molt allunyat de la mitjana europea que es situa al 40%. Val a dir que CEAR, per arrodonir-ho, precisa que l'augment en les resolucions favorables d’asil s'explica per un increment exponencial de la protecció subsidiària (la que reben les persones que l’Estat considera que si retornen al seu país d'origen haurien d'enfrontar-se a un risc molt elevat de sofrir greus danys contra la seva seguretat i la seva vida), mentre l'estatut del refugiat se li ha concedit només a 6 de cada 100 persones, un 13% menys que l'any anterior. ii) Continuen acumulant-se les peticions de protecció sense resoldre. I, mentre els expedients s'acumulen i ja n’hi ha un 27% més que l'any passat, 242.056 persones continuen vivint amb la incertesa de no saber si l’Estat espanyol els donarà la protecció que necessiten. Segons CEAR, en aquest sentit estem a anys llum d'altres països europeus. iii) Males notícies pel feixisme islamofòbic: 6 de les 10 principals nacionalitats de persones sol·licitants d'asil en 2024 procedeixen d'Amèrica Llatina.

En qualsevol cas, com molt bé diu CEAR, “siguin d'on siguin i vinguin d'on venguin, són persones. L'important de tot és que, darrere de cadascun d'aquestes dades, hi ha persones que, en molts casos, han hagut de fugir per a salvar la seva vida, i que demanen protecció”.

Notícies i dades per a no enorgullir-se. De segur, el progressisme no ho fa del tot bé en aquest assumpte. Zygmunt Bauman ens recordà a “Desconeguts a la porta de casa” (2016) que “des dels inicis de la modernitat, els refugiats que fugen de la cruesa de la brutalitat de les guerres i dels despotismes o d’una existència de fam i desprotecció salvatges han trucat a la porta d’altres persones. Per als de l’altra costat d’aquella porta, aquells refugiats sempre han estat -i són encara ara- uns desconeguts”. Això era així fins a l’arribada del tsunami del malisme que els han convertit en, sobretot si són pobres, odiats. Avancam pel pedregar de la història.