Renda Bàsica per a la cultura

Publicat originalment a dBalears (24-08-2025)

"Només la cultura fa ciutadans lliures" ens va deixar dit Emili Darder. No seré jo qui esmeni al batle republicà de Palma assassinat pels feixistes. Però, després de tants anys de neoliberalisme i de mutacions del capitalisme cada cop més extractivista i injust, em permetran que, un poc resumint bona part del pensament de Remedios Zafra entorn de les precarietats de la majoria dels i de les artistes, afegeixi que no és mai veritat que els pobres siguin lliures. Cultura i pobresa és un monumental oxímoron.

La cultura com a eina alliberadora exigeix de treballadores i treballadors culturals radicalment lliures. Per a la creació i la gestió cultural calen persones que s'atreveixin a saber, que tinguin l'atreviment d'arriscar-se, de transgredir, d'usar la seva pròpia raó, d'autodeterminar-se com a creadores i impulsores de projectes culturals. És a dir, ens cal que les persones que es dediquin a la cultura tinguin capacitat efectiva per a exercir el kantià concepte del "sapere aude". Ara bé, és això possible sense tenir garantit el dret de ciutadania a l'existència material? Ho és només per a la minoria de persones que neixen riques o molt riques. Per contra, és un impossible per a la majoria de la ciutadania que, diguem-ho així, té un rang de "ciutadania precària". La meritocràcia és una fal·làcia colossal.

Vet aquí el gran valor de la proposta estratègica de Renda Bàsica (RB). El sentit que té un ingrés monetari bàsic, pagat a tothom i incondicionalment, per a cobrir les necessitats vitals, és, a parer meu, doble. És l'única manera realista d'erradicar la pobresa -i, per tant, de reduir les grans desigualtats-, alhora que, en paraules de David Casassas en el projecte dirigit per Marina Garcés intitulat Humanitats en acció, és "una expressió contemporània del vincle entre llibertat i gaudi de recursos que la tradició republicana, que ha conformat el gruix de les tradicions emancipatòries dels darrers dos segles, sempre ha fet seu". Sens dubte, la RB és una finestra d'oportunitats perquè hi hagi més vides que valguin la pena ser viscudes, més persones veritablement empoderades, amb més cultura, i, de debò, més lliure. En definitiva, per fer realitat els ideals republicans d’Emili Darder.

Fa temps que la RB és una proposta aixoplugada pel món de la cultura. Aquest aixopluc es va fer molt palès durant la pandèmia de la covid-19. Fins i tot, es va afirmar que "una renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible". En temps postpandèmics -potser amb menys rotunditat-, es continua fent costat a la RB com a element imprescindible d'una autèntica política cultural. Òbviament, això passa en els entorns dels malestars i precarietats culturals, no en els àmbits del neoliberal "business cultural". En qualsevol cas, paga la pena recordar aquelles paraules del comissari d'exposicions, historiador, crític d'art, especialitzat en art contemporani, i escriptor, Nicolas Bourriaud: "La precarietat és l'enemic declarat de la cultura".

El cas és que hi ha bones notícies, car aquests dies s'han començat a conèixer els primers resultats del programa pilot de Renda Bàsica per a les Arts que, gairebé fa tres anys, s'aplica a Irlanda amb uns resultats extraordinàriament positius. La qual cosa demostra que sí que és possible!

Sobre la factibilitat de la RB, és molt suggeridor el capítol titulat "Retorn a la desigualtat" del llibre pòstum de Zygmunt Bauman, en el que explica el concepte de la "Retrotopia". Un mot que defineix com la tendència -en el context actual de pèrdua de fe en la idea de construir una societat alternativa a allò que hi ha- a recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades. Idò, per acabar aquest capítol del llibre, Bauman ens deixà escrit "que seria un error molt greu afirmar que el projecte de la renda bàsica està condemnat al fracàs, tot just perquè els fets actuals, ben documentats, indiquen una tendència preponderant, potser fins i tot aclaparadora, envers el "retorn a la desigualtat". Aquest argument s'ha d'invertir tant sí com no: la vitalitat de la renda bàsica, un dels pocs ingredients essencials de la "utopia per a realistes" contemporània, es pot emprar d'arma molt poderosa en la lluita per invertir aquesta tendència esfereïdora, perillosa i catastròfica en potència". Som-hi! Què tal si posam el fil a l'agulla per imaginar un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura?