Reforma laboral o regressió social?

Foto: Guggenheim, Bilbao

Els canvis de la política econòmica i social del Govern de ZP han estat tan profunds que hom té la sensació que tot és possible, que pot anar molt pitjor per a les persones més febles i per a les víctimes de la crisi.

En algunes setmanes hem anat des del “no pasarán” als que demanaven solucions de dretes, fins a la total i absoluta rendició al FMI, l’OCDE i la dretana Comissió Europea. I així han passat de considerar polítiques més o menys keynesianes per fer front a una crisi de magnitud històrica a l’àmbit europeu i internacional, a tot el contrari. Tot i que a l’Estat espanyol la crisi és especialment d’endeutament de les famílies, les empres i les entitats financeres; però no de l’Estat, la reducció exprés del dèficit públic s’ha convertit en l’objectiu principal. És a dir, fins fa unes setmanes hi havia una coincidència sobre el fet que mentre el sector privat ha d’afrontar el seu deute, no hi ha més remei que les administracions públiques reactivin l’economia, l’ocupació i el consum, i que ja hi hauria temps per tornar a una certa ortodòxia en els comptes públics. De sobte, tot es capgira, i per exigència dels mercats s’imposa la reducció exprés i a l’engròs del dèficit públic, costi el que costi.

En el context anterior a aquesta gran claudicació als mercats internacionals, la hipòtesi d’una reforma laboral tenia una determinada lògica que, amb coincidències i divergències, partia d’una diagnosi racional i coneguda per tots els participants en les negociacions. Els documents del Govern, de data 5 de febrer i 12 d’abril de 2010, palesen aquesta dinàmica racional de negociació. Negociació racional encara que molt complicada, fonamentalment pel nou rol que pretén jugar la CEOE i que, com és sabut, s’atraca més a un lobby de pressió que d’un interlocutor amb el qual es pot transaccionar. Tot i així, els temes de la negociació col•lectiva es varen deixar al marge d’aquestes negociacions, i el 8 de febrer d’enguany es va firmar l’Acord per a l’ocupació i la negociació col•lectiva.

Per tant, fins ara els temes més polèmics eren els costos i el funcionament de determinades institucions laborals (acomiadament, cotitzacions socials, serveis d’ocupació, incentius a la contractació...), però els convenis col•lectius i el títol tercer de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (que és el que regula la negociació col•lectiva) estaven al marge d’aquesta negociació, i caldria esperar que també sigui un tema sobre el qual el Govern no decretarà res el proper dia 16.

Però ja res és com abans que el president Zapatero reconegués la seva patètica manca d’autonomia política i digués que “Los mercados necesitan respuestas de confianza para eludir o eliminar la intranquilidad”. Pareix que la tranquil•litat dels mercats ha de ser inversament proporcional a la meva intranquil•litat, que em provoca que cada vegada siguin més els editorials dels diaris suposadament progres, les opinions dels mal anomenats experts i, com no, els organismes europeus i internacionals, que demanen que en el mateix paquet de la reforma laboral s’inclogui la reforma de la negociació dels convenis col•lectius.

Si això fos així, podria ser la major i més contundent regressió social mai feta. Un abaratiment del cost de l’acomiadament i una certa pèrdua de la seva tutela judicial o administrativa seria una agressió importantíssima als drets laborals i a la cohesió social, i, no obstant això, seria poca cosa si ho comparem amb un escenari d’eliminació de l’anomenada “ultraactivitat”, el caràcter normatiu i els àmbits sectorials dels convenis col•lectius. És a dir, si la negociació col•lectiva s’ha de fer des de zero (sense cap dret consolidat mentre es negocia el nou acord) i es pot incomplir com si d’un contracte privat es tractés, i a més a més s’ha de fer empresa a empresa, estaríem en presència d’un model de societat distint a qualque cosa consemblant a un Estat social i democràtic de Dret.

Personalment, crec que és un escenari no gens descartable, ja que els mercats són insaciables. Penso, idò, que el sindicalisme hauria de tenir una estratègia de mobilització a mitjà termini, amb fases d’acumulació de forces i altres més ofensives. No oblidem que desprès del pla d’ajust, de la reforma laboral (amb acord o sense), els mercats també voldran la seva antidemocràtica intervenció en el Pressupost General de l’Estat per al 2011.

Mentrestant cal organitzar resistències diverses, resistències també culturals. En aquest sentit, us recomano la pel•lícula de Luca Guardagnino “Io sono l’amore”. Darrera aquest inofensiu títol s’amaga una molt bella història de la decadència de l’alta burgesia a l’època de la globalització i de les deslocalitzacions empresarials.

Nota: Aquesta matinada ha finalitzat la darrera reunió de negociació sobre la Reforma Laboral. El Govern s'ha compromès a presentar demà un document amb la seva proposta. Esper que amb aquesta proposta “negre sobre blanc” s'acabi amb el secretisme que, fins a ara, ha imperat en aquesta fase de negociació. De moment hi ha confusió El Pais pública aquest document com proposta feta ahir en la taula de negociació(?)