dimarts, 1 de juny del 2010

Un adéu no desitjat

Han passat uns dies i crec que us dec una explicació del meu comiat de la direcció de CCOO de les Illes Balears. Formalment ha estat una dimissió, però una dimissió no desitjada i amb una petició -no acceptada- d’una darrera oportunitat per tal de seguir contribuint al compromís amb el projecte sorgit del novè congrés. Més enllà de més d’una planxa (metedura de pata) i amb el benentès que qui té boca s’equivoca, segueixo pensant, ara més que mai, que cal unir per dirigir i no dirigir amb la lògica del “amb mi o amb l’altre” o, fins i tot, amb l’acceptació acríticament d’alguna baixa de la primera línia de combat. Si realment no sobra ningú, hauria de ser lamentable que algú se’n vagi! Ho dic amb la coherència d’haver escrit el que vaig escriure el novembre de l’any passat en aquest mateix bloc.

M’hauria agradat seguir contribuint al desenvolupament del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social de les Illes Balears, especialment ara que hi ha sinergies positives –malgrat les dificultats pressupostàries- per fer coses prou interessants en matèria de turisme, d’indústria, de drets socials. Sobretot m’hauria agradat participar en la definitiva posada en funcionament del Pla d’Ocupació de les Illes Balears (POIB) ja que, juntament amb les noves perspectives de l’IMFOF a Palma, s’obren interessantíssimes oportunitats a l’àmbit de les polítiques actives d’ocupació, de la formació per a l’ocupació, de l’orientació laboral i el desenvolupament local.

M’hauria agradat, també, seguir contribuint a la millora de la tasca sindical al CES de les Illes Balears, institució de prestigi. I una especial il·lusió m’hagués fet acabar la Memòria de l’any 2009, a què tants d’esforços hi vàrem dedicar per ampliar i millorar els seus continguts i afegir-hi nous col·laboradors i noves col·laboradores amb renovades perspectives i de molt bona qualificació professional.

M’hauria agradat seguir contribuint a treballar per reforçar el sindicat als centres de treball, és allà on ha de ser especialment fort i on es mesura la representativitat sindical, sense oblidar l’enfortiment del sindicat en el conjunt de la societat.

M’hauria agradat seguir contribuint al projecte sindical que al conjunt d’Espanya personifica el company Ignacio Fernández Toxo, i donar una mà per organitzar i realitzar les mobilitzacions que calguin per tal de fer front a les polítiques neoliberals de retalls de drets socials i laborals.

En definitiva, m’hauria agradat seguir contribuint a combatre el neocapitalisme culpable d’aquesta crisi, de la injustícia planetària i de la insostenibilitat del model econòmic i social, i ajudar a construir, des de la direcció del sindicat, alternatives per anar fent un món i unes illes millors.... Ho procuraré fer des de la condició d’afiliat sense cap responsabilitat de direcció i com a militant d’esquerra.

La conjuntura socioeconòmica és tremendament dolenta pels treballadors i treballadores, i CCOO és molt important per a la cohesió social i el futur del país. És per això que no cal perdre el temps en dissensions internes o protagonismes mesquins. Millor una dimissió formal i a temps, sense cap rancor i amb el desig a les companyes i companys dirigents –a qualsevol nivell- de les Comissions Obreres de les Illes Balears que mai us falti un somni pel que lluitar, alguna cosa que aprendre, algú a qui estimar i un lloc on anar. (La frase no és meva i no recordo de qui és).

En aquesta nova situació personal, havia pensat que, tal vegada, convindria donar per acabada l’aventura d’aquest bloc i tancar-lo. M’ho he pensat millor i he optat per fer alguns canvis i continuar pensant i compartint reflexions majoritàriament sobre el conflicte capital-treball. M’ha ajudat a prendre aquest decisió, el consell d’un amic que, en aquest dies complicats, m’ha recomanat rellegir el poema de Pablo Neruda “¿Quién muere?” Vos recomano la lectura completa perquè ara només hi ha espai per un tast: “Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.”

Avui, abans d’escriure aquestes línies, he fet coa al SOIB per apuntar-me a l’atur... Mentre les escrivia, sonava de fons el darrer disc de n’Ismael Serrano amb la cançó “Podría ser”:

Contando monedas para comprar cigarros,
regreso a mi casa, sumando derrotas.
Vuelvo sin excusas, sin paz ni trabajo,
y a nuestro futuro le arrancan las horas.
Y en casa me espera mi razón de vida,
el calor del hogar. Llevo la vergüenza,
las manos vacías, la precariedad.

La canço m’ha sonat molt diferent sent un aturat més. Per mi, té un significat diferent del que tenia quan la vaig escoltar per primera vegada, ara fa unes setmanes, en directe a l’Auditorium de Palma.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada