XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica

“Només triomfarem si no ens oblidam d'aprendre”

Aquest dissabte passat s'ha celebrat el XIV Simposi de l'Associació Xarxa Renda Bàsica (XRB). En aquesta ocasió l'esdeveniment es feia a la localitat madrilenya de Fuenlabrada. En arribar al municipi no s'aprecia massa diferència amb altres llocs que el “Tren de Cercanías” acaba de deixar enrere. Però en posar peu a l'edifici on es desenvoluparà el simposi, t'adones que el denominat  Espacio Joven “La Plaza” és un d'aquests escassos llocs madrilenys lliures de l'experiment neoliberal radical d'aquella regió peninsular. Fuenlabrada és un dels pocs ajuntaments on governen PSOE i IU.

En el Simposi d'aquest any es tractava de reflexionar sobre “La Renda Bàsica com a resposta a la crisi” i, després de la conferència inaugural a càrrec de Daniel Raventós, es va articular entorn de tres taules rodones: La primera amb el títol de “Pobresa infantil i Renda Bàsica”, una altra que va servir per debatre sobre la situació actual de les Rendes Mínimes d'Inserció i la possible evolució cap a la Renda Bàsica, i la tercera va debatre sobre la Renda Bàsica davant el desmantellament de l'Estat de Benestar. Tots els debats, amb els seus alts i baixos, van servir per consolidar sòlids arguments sobre la conveniència, necessitat i viabilitat de la Renda Bàsica. És a dir d'un ingrés pagat per l'Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident acreditat, de forma totalment incondicional, i exactament igual a un altre dret de ciutadania, en aquest cas per a garantir l'existència material de tothom.

1.- Renda Bàsica versus  “prestacions per a pobres”

A la meva manera de veure, la trobada d'aquest any venia condicionada per dos factors: 1.- La gran quantitat de gent que parla (i molt!) de Renda Bàsica per referir-se a la panòplia de rendes garantides per a pobres. Per raons d'espai, només diré tres coses sobre aquest assumpte: D'una banda em van resultar especialment il·lustratius els arguments acadèmics, tècnics i pràctics que demostren que aquest sistema de rendes és una mena de xarxa de malles tan grans que, per cobrir els objectius pels quals teòricament han estat implementades, presenta moltíssims problemes de suficiència. D'altra banda, es van donar sòlids arguments que posen de manifest l'estigmatització que significa per a molta gent el fet d'haver de sol·licitar aquestes prestacions “per a pobres”. Una estigmatització que, en alguns casos, és absolutament lògica perquè s'arriba a envair la privadesa de les persones sol·licitants i, en molts casos, aquesta estigmatització afecta inclús al desenvolupament dels nens i nenes de llars empobrides. I la tercera qüestió, a la qual em vull referir, sobre aquest tipus de rendes condicionades és que va quedar desdit el mite segons el qual al País Basc gaudeixen d'un sistema de rendes garantides molt potent perquè tenen un finançament avantatjós a través del denominat “concert econòmic”. Idò no, el determinant és la persistent voluntat política dels diferents governs bascos que, en tots els casos, ha volgut tenir aquesta política social inclusiva de debò. Si observen el document de treball de FOESSA titulat “El Paper de la garantia de mínims enfront de la crisi” (la taula 3 a la pàgina 12) veuran el percentatge de despesa de cada Comunitat Autònoma destinat a les RMI, i com queda sobradament demostrada aquesta voluntat política dels governants del País Basc amb els seus condicionants i conciutadanes més necessitats i necessitades.

El segon factor que condicionava el Simposi 2014 de la Xarxa Renda Bàsica era la projecció pública, social i política que aquesta proposta ha adquirit en paral·lel a l'expectativa electoral de PODEMOS. L'atzar va voler que el Simposi de Fuenlabrada s'inaugurés l'endemà que aquest partit fes públic el document econòmic elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres. Una certa decepció, encara que no sorpresa, planejava en l'ambient. D'aquest tema  em parlo al pròxim apartat d'aquesta particular crònica del XIX Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Deixin-me acabar aquest amb un convenciment:  Més prest  que tard la Renda Bàsica serà reivindicada per una majoria social imparable. Serà una demanda hegemònica a la qual, sens dubte, la Xarxa Renda Bàsica i els seus simposis haurà influït de forma molt decisiva. Jo vaig anar-me de Fuenlabrada amb la certesa que, com digué Rosa Luxemburg, “Només triomfarem si no ens oblidam d'aprendre”.

2.- Podem o no podem amb la RB?

El programa de PODEMOS per a les Eleccions Europees del 25 de maig passat era prou clar en relació a la Renta Bàsica (RB). Textualment s’afirmava: “Derecho a una renta básica para todos y cada uno de los ciudadanos por el mero hecho de serlo y, como mínimo, del valor correspondiente al umbral de la pobreza con el fin de posibilitar un nivel de vida digno. La renta básica no reemplaza al Estado de bienestar, sino que trata de adaptarlo a la nueva realidad socio-económica. Sustitución de las prestaciones sociales condicionadas menores a la cuantía de este ingreso básico. Financiación a través de una reforma progresiva del IRPF y de la lucha contra el fraude fiscal.” Aquesta aposta programàtica (qualificada per alguns de radical, inviable, i portadora de set noves Plagues d’Egipte, entre les quals hi ha la de la vagància generalitzada), platejada amb un rigor poc freqüent en els programes sobre RB, no va impedir que assolissin entorn del 1.300.000 vots arreu del Regne d’Espanya, i que les enquestes els pronostiquin uns resultats espectacularment bons. Tot plegat (proposta, resultats i expectatives), lògicament crearen unes expectatives prou positives durant les setmanes immediatament anteriors a la inauguració del XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Si més no, semblava que la presència de la RB en procés polític institucional podia assolir una situació prou potent.

Però vet aquí que en això arribà l’esmentat document econòmic elaborat per Vicenç Navarro i Juan Torres Titulat “Un proyecto económico para la gente”, en el qual la claredat programàtica d’abans entra en el següent embolic: “Debería articularse un gran Pacto estatal contra la pobreza y la exclusión social orientado a garantizar el ejercicio de los derechos humanos de contenidos económicos básicos y los que recoge la Constitución, a establecer un sistema de renta mínima garantizada como derecho subjetivo de todas las personas, a erradicar la pobreza infantil, la excusión residencial y la vulnerabilidad extrema provocada por razones administrativas. Y que al mismo tiempo se plantease objetivos realistas y compromisos efectivos para disponer de los medios adecuados que permitan en un plazo razonable disminuir los principales factores que están provocando la pobreza extrema y la exclusión: el número de trabajadores pobres, la pobreza de hogares encabezados por mujeres sin participación ni tiempo para hacerlo en el mercado de trabajo, el paro juvenil, el abandono escolar, las desigualdades en salud y la generación de espacios urbanos de exclusión y abandono.” En el marc d’aquest pacte, es proposen un seguit d’accions (vegeu les pàgines 59 a 61 del document de Vicenç&Lopez) però no n’hi ha cap orientada a garantir l’ existència material de tothom. La RB desapareix com dret de ciutadania per a  una societat civilitzada de debò. Ni prop fer-hi!

La de Vicenç&Lopez és una proposta francament decebedora per dues raons: a) Hi ha una renúncia explicita a la Renta Bàsica tal com es defensava al programa de maig 2014, i que estava en bona sintonia amb la proposta que defensam des de la XRB. b) La proposta és enrevessada i, al meu entendre, plena d’ una certa “mala consciencia”. Mireu, si PODEMOS (amb la intermediació de Vicenç Navarro i Juan Torres) volen proposar una altra Renda Condicionada per fer front a situacions de carència material o risc de pobresa (per “rescatar a les persones”), se m’acuden moltes altres propostes millors. A tall d’exemple, les propostes de CCOO d’un sistema de rendes mínimes garantides o de reforma del sistema tributari (que segons el sindicat el faria viable) em semblen molt més sòlides que les proposades en el document dels dos celebèrrims economistes fitxats com gurus econòmics del partit de Pablo Iglesias Turrión. Això ho dic des de la meva discrepància basada en la convicció que la solució és una Reda Bàsica de debò, i que la resta són nyaps.

El document “Un proyecto económico para la gente” conté moltes més decepcions que no venen al cas esmentar, ni molt manco analitzar, en aquesta crònica personal del XIV Simposi de Xarxa Renda Bàsica. Però deixau-me dir que esperava una proposta econòmica substancialment distinta. Tant de bo aquest projecte econòmic per a la gent es converteixi amb un projecte econòmic amb la gent. La veritat és que, en llegir-lo, a gairebé cada fulla que girava, no em podia estar de recordar el llibre “EL PRECARIADO. Una nueva clase social” de Guy Standing. Em semblen escaient recordar unes frases (pàgina 261): “Al menos que el precariado se convierta en algo molesto, sus preocupaciones serán ignoradas en las democracias utilitarias. Puede llegarse a una tiranía de la mayoría, simplemente porque el precariado está desorganizado o no se le presta atención debido a su atomización y falta de voz en el proceso político”. No volia ser Podemos aquesta veu? No ho serà a base de renúncies programàtiques!

Acab. Des de la distància -però amb una certa simpatia- vull pensar que és massa prest per dir allò de “no era això, companys, no era això...” però tal vegada és convenient llegir (o rellegir) el capítol 9 del llibre “Curso urgente de política para ente decente” de Juan Carlos Monedero. No debades l’esmentat capítol du per títol un cridaner: “No sabemos lo que queremos pero sabemos lo que no queremos”.Tanmateix ja queda un dia menys per a la inauguració del XV Simposi de Renta Bàsica. Volem triomfar i, per això, no volem oblidar-nos d’aprendre.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com ( 2 i 4 desembre 2014)