diumenge, 8 de desembre del 2019

La productivitat per sobre de la salut


Publicat originalment a dBalears 02-12-2019)

Victor Klemperer ens va deixar un dels testimoniatges més complets sobre l'espantosa vida quotidiana que, d'ençà que Hitler va arribar al poder, imposava el nazisme. Pel que explica en els seus diaris, intitulats "Vull donar testimoniatge fins al final: Diaris 1933-1941", és bo de fer concloure que la seva vida (que, probablement, pogué salvar pel fet que la seva esposa no era jueva) a la ciutat de Dresden no era tan cruel com la que van patir les persones recluses i assassinades en els camps de concentració i d'extermini, però, tanmateix, va ser una vida de patiments infinits. El cas és que, com el catedràtic jueu de filologia romànica va ser obligat a treballar a una fàbrica, va haver d'adaptar-se al llenguatge obrer.
Entre aquestes adaptacions al llenguatge fabril, n'hi ha una que ve com anell al dit per comentar la recent Sentència del Tribunal Constitucional espanyol que "constitucionalitza" la pràctica empresarial consistent a acomiadar treballadors malalts o treballadores malaltes. Escriu Klemperer: "quan algú faltava al treball, ningú preguntava si estava malalt, sinó si estava de baixa". La raó era que en aquella fàbrica dirigida pels nazis "només es tenia dret a la malaltia si quedava registrat pel metge de la seguretat social". Idò ara, a les empreses d'un règim formalment democràtic, ni amb el vistiplau mèdic es té dret a estar malalt!
En qualsevol cas, cal recordar que la legislació laboral espanyola fa dècades que va retallar el dret a emmalaltir mentre es treballa remuneradament. La novetat està, d'una banda, en la Reforma Laboral de 2012 que facilità moltíssim l'acomiadament per aquesta causa, en conceptualitzar l' "absentisme" des d’un punt de vista únicament individual, i sense tenir en compte el grau d'absentisme a aquella empresa, és a dir, el motiu que l'empresa pot al·legar per a l'acomiadament atén en exclusiva al nombre d'absències de la persona treballadora concreta. Per a no embolicar-nos en tecnicismes, es pot dir sense embuts que, amb l'article 52.d) de l'actual Estatut dels Treballadors, estar de baixa 9 dies en 2 mesos és motiu d'acomiadament procedent.
La "lògica fundacional" de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy és -a més de la devaluació salarial, i la maximització dels beneficis empresarials (el Banc d'Espanya acaba de fer públic que en 2018 el benefici de les empreses va pujar un 43,8%, mentre la remuneració mitjana dels empleats, tot just, va pujar un 1,3%), i la màxima precarització de les relacions laboral- la nua i crua crueltat. No s'oblidi que en la seva versió original incloïa la possibilitat d'acomiadament indiscriminat per malalties greus, el càncer entre elles, i que, donat l'escàndol que es va muntar, es va corregir traient de l'àmbit de l'acomiadament aquestes malalties. La seva total derogació és, per tant, absolutament necessària i urgent. Ho és per justícia social, per a restablir equilibris en les relacions laborals, per a desprecaritzar, i per bandejar de les nostres vides la crueltat de les polítiques d’austeritat neoliberal.
La segona novetat, que normalitza legalment pràctiques empresarials com les de "al carrer per emmalaltir", és el viratge neoconservador del Tribunal Constitucional espanyol que, desdient-se de tota la seva doctrina anterior, va avalar la citada Reforma Laboral de 2012, i, en el cas que motiva aquest comentari, torna a "constitucionalitzar" el més salvatge dels neoliberalismes al posar la "defensa de la productivitat" (article 38 CE) per sobre dels drets constitucionals a la integritat física, a la salut, al treball, i a la no discriminació. És a dir, situa la productivitat per sobre de la salut i de la garantia de poder viure dignament. El Tribunal Constitucional realment existent és un seriós problema per a la justícia social, i per a una democràcia amb impuls igualitari.
La casualitat ha volgut que fos dissabte passat quan he tingut temps de llegir l'esmentada Sentencia del Tribunal Constitucional. I la data del 30 de novembre és important per a la memòria del moviment obrer i el republicanisme democràtic-plebeu. És l'aniversari de l'assassinat, el 1920 a Barcelona, per pistolers a sou de la patronal catalana, i amb la complicitat de l'autoritat governativa, de l'advocat laboralista i republicà Francesc Layret i Foix, conegut, entre altres coses, per la cèlebre frase "Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions", i sempre recordat en el poema "Vint bales foren, vint bales" de l'estimada Maria-Mercè Marçal:
 A Layret, 30 novembre 1920

Vint bales foren, vint bales
ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,
nit d’hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,
nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!
Segaren l’alè de l’aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda,
vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada