Injustícies en temps de nadal

Publicat originalment a dBalears (23-12-2019)

I.- Injustícia fiscal: L'últim estudi del CIS tracta de l'opinió de la ciutadania vers la política fiscal. L'enquesta es va realitzar al setembre i octubre d'enguany, i és un contundent desmentiment al mantra de "a ningú li agrada pagar imposts". En el Regne d'Espanya existeix una sòlida majoria que està d'acord en pagar més imposts si milloren els serveis públics, i hi ha major justícia fiscal. Hi ha dues dades que em semblen especialment rellevants:

a) El 54,2% opina que es dediquen molt pocs imposts a l'ensenyament. Associïn això amb la dada del recent informe PISA de l'OCDE que l'alumnat pobre repeteix curs quatre vegades més que el procedent de famílies amb més recursos.

b) El 83,1% és de l'opinió que els imposts no es cobren amb justícia, és a dir, que no paguen més els qui més tenen. Una opinió que sembla del tot assenyada, si es té en compte que, segons un informe de l'Agència Tributària publicat ara fa uns dies amb dades fiscals de 2016, els ciutadans paguem de mitjana el triple d'imposts que les multinacionals. Concretament, una persona assalariada paga de mitjana un 36% per la seva activitat econòmica, mentre que les grans empreses tot just paguen un 12%. Però aquest 12% d'impostos que paguen les multinacionals espanyoles –entre elles alguna hotelera amb seu social a les Illes Balears- és, com s'ha dit, en termes de mitjana. Si s'analitzen les dades per trams de beneficis, tot plegat és encara més feridorament injust ja que s'observa que, per exemple, 27 empreses que  acumulen  25.325 milions de beneficis, van pagar un tipus del 0,3% sobre aquest benefici.

II.- Injustícia climàtica: A propòsit de la vint-i-cinquena Cimera del Clima, la COP25, celebrada a Madrid, Oxfam Intermón va publicar un informe que posa damunt  la taula tot un seguit de desigualtats entre els "els rics i contaminants, i aquells que, sense gaire responsabilitat sobre la crisi ambiental, sofreixen una major vulnerabilitat davant els impactes de l'escalfament planetari, i compten amb pocs o cap mitjà per a adaptar-se a l'increment de les temperatures i a la degradació mediambiental". Per exemple: Els països de renda alta, en els que hi viuen tan sols una de cada sis persones del món (Espanya, entre ells), emeten a l'atmosfera 44 vegades més CO₂ que els menys desenvolupats. El cas és que Oxfam Intermón il·lustra aquesta desigualtat amb dades com els següents: i) Un granger ugandès mitjà necessitaria 59 anys per contaminar el mateix que una persona que viu a l'estat espanyol en un any. ii) Les emissions del 10% de les llars més pobres suposen només el 5,8% de les emissions totals espanyoles. Mentrestant, les produïdes per les llars més riques multipliquen en 2,3 vegades les dels més pobres, i superen en 6,5 punts percentuals l'emissió mitjana per llar.

III.- Injustícia del consum i de la caritat: Les dues injustícies comentades són només exemples de les veritats, en certa forma, amagades de la societat neoliberal de mercat, un model social en el qual ha triomfat , en paraules d’Antonio Ariño i Juan Romero, “la secessió dels rics”. És del tot necessari apostar per una reorganització d'arrel del present model social. Una societat -amb mercat, és clar- que s'enorgulleixi dels graus d'igualtat aconseguits és possible, desitjable, i absolutament imprescindible en l'actual context d'emergència climàtica.

Per progressar de debò en justícia necessitam, en paraules de l'economista mexicana experta en geopolítica Ana Esther Ceceña, "trencar els paranys que ens imposen una «única» manera de viure [...] Estem obligats a subvertir alguns termes, conceptes (i relats) perquè d'una altra manera són paranys que ens mantenen dins de les mateixes xarxes del poder". Comencem, en aquests dies nadalencs, a trencar paranys i relats consumistes i caritatius. El benviure no és consumir a dojo, la caritat és contraria a la justícia. Bon Nadal!