dilluns, 25 de gener de 2021

Incerteses pandèmiques i mobilitzacions reaccionàries

Publicat originalment a illaglobal.com (19-01-2021)

Si no fos perquè posen en qüestió la cohesió social i la convivència democràtica, no deixaria de tenir la seva gràcia que, en temps de pandèmia, fossin alguns sectors empresarials, acompanyats de sectors profundament reaccionaris (negacionistes de la gravetat de la covid-19, antivacunes, terraplanistes, ultranacionalistes espanyols, masclistes sense complexos, extrema dreta, neofeixistes...) els que reivindiquessin els sempre nostres carrers –incomplint les formalitats legals, i les mesures de seguretat sanitària- com a forma important de participació política. En les dècades posteriors a la fi de la Segona Gran Guerra, en el nostre imaginari -el del "poble de l'esquerra"- la centralitat de la mobilització social ha estat lligada a la reivindicació del progrés social, a l'autodefensa dels drets de les classes subalternes i, més recentment, a les lluites antipatriarcals i a la conservació del planeta. 

Cert és que, a casa nostra, en la història recent hi ha hagut episodis del que podríem dir "mobilitzacions reaccionàries". Recordem, a tall d'exemple, les tractorades liderades per l'avui president del PP a Balears. Però, el que va succeir a Palma el passat dia 12 s'assembla més, en les formes fatxendes i en l’intent de deslegitimació de la democràcia , a aquells incidents amb la participació destacada del aleshores president de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, Pedro Cañellas, a l'ajuntament de Son Servera, on els membres del consistori van ser agredits i retinguts durant hores per grups contraris al Parc Natural de Llevant que, en aquells temps (maig de 2000), encara era un projecte del primer govern autonòmic de l'anomenat "Pacte de Progrés", o a la "batalla empresarial contra l'Ecotaxa dels primers anys 2000, amb l'inoblidable "hay que quitar al president o matar al conseller" -en al·lusió a Antich i a Alomar- del difunt hoteler Piñero.

Però, en aquest principi de 2021, el context és força diferent. No estem en els "gloriosos anys del creixement infinit suposadament garantit", de l'hegemònicament acrítica turistització a balquena. Avui, fins i tot abans de la pandèmia coronavírica, ha esdevingut molt majoritària la percepció que estem al final d'un cicle virtuós de com més millor. Queden moltíssimes inèrcies polítiques, empresarials, socials, i culturals alienes a la incòmoda realitat dels límits del model balear de TTT (Tot Turisme i Totxo). De fet, al meu entendre, la conjuntura política, econòmica i social de després de la pandèmia vindrà marcada per una qüestió estructural: la disputa entre moviments socials que empenyen per posar la vida en el centre de l'economia i de tot plegat, i les institucions que, de moment, fan de fre a aquest imprescindible canvi de paradigma. Però, com això són figues d'una altra paner, torn al tema que motiva aquestes línies.

Abans que el coronavirus ho atures gairebé tot, va haver-hi alguns –en la situació d'emergència climàtica molt modests, a vegades contradictoris, i gairebé sempre insuficients- exemples d'aquesta certa hegemonització de la necessitat dels límits. La regulació-limitació del lloguer turístic a Palma, o el Decret sobre el "turisme d'excessos" estarien entre ells. De fet, l'oposició a aquest últim va ser tant minoritària com pròxima a la "fatxenderia" que provoca aquest article. Segur que si els integrants d’aquesta minoria haguessin tingut a algun agitador que els animés, s'hagueren manifestat sota l'eslògan d'"aquí no sobra cap turista, ni tan sols els que es maten practicant el balconing". Els costos de transició no sols són econòmics. Són, també de tensió social, i de desgast en la gestió de la complexitat d'una la societat com la mallorquina. Costos, dit sia de passada, de dubtosa assumpció amb les limitacions polítiques, competencials, i de finançament del model autonòmic.

En qualsevol cas, la concentració, i posteriors manifestacions pel centre de Palma convocades per un restaurador -que a les xarxes socials no oculta la seva pertinença a l'actual micro "univers reaccionari" -amb un considerable i anònim suport econòmic-, és un fet greu. Que es vulgui repetir en els pròxims dies és d'extrema gravetat. Un desafiament en tota regla a les institucions democràtiques, i a les majories socials. Sens dubte, aquest desafiament és incentivat per la tèbia reacció de les autoritats governatives i policials davant aquesta mena de convocatòries. Tinc la certesa que si les manifestants haguéssim estat de les que, posem per cas, fem onejar banderes roges, estelades, o pancartes en defensa del sistema públic de pensions, o reclamant una veritable tracció ecosocial, no se'ns haguera permès tallar les avingudes de Palma, i, amb tota seguretat, hi hagués hagut alguna detenció, o, almenys retenció, i identificació. La Delegació del Govern encapçalada per Aina Calvo hauria d'aclarir ràpidament si aquest "univers reaccionari" té cera del corpus.

Ho sabrem molt aviat, car la nova manifestació anunciada té el propòsit declarat de crear un caos circulatori als carrers de Palma. Val a dir que a qui això escriu li consta que la Delegació del Govern a Balears ha estat exageradament diligent amb les mesures de precaució sanitària, i ha aconseguit que es desconvoquessin, almenys, una concentració en suport als drets humans del Poble Sahrauí la nit de Nadal, i una en defensa de les pensions públiques el passat 29 de desembre. No em fan feliç aquestes desconvocatòries, perquè estic en contra que es limitin els drets democràtics que s'exerceixin complint les normes sanitàries. Però, un tracte de favor cap a l' "univers reaccionari" seria del tot intolerable!

En el moment d'escriure aquestes línies, desconec les reivindicacions concretes d'aquestes mobilitzacions (més ajudes?). Allò que planeja és un genèric "volem treballar", i "volem obrir els negocis". Semblen més aviat consignes negacionistes que reclamacions socioeconòmiques. Per això, qui legítimament vulgui reclamar millores socioprofessionals faria bé d'apartar-se d'aquesta melé reaccionària.

Tanmateix, intuesc que la cosa no va només –ni fonamentalment- d'ajudes més o menys generoses. El fonamental, allò que farà que el neofeixisme no mobilitzi als qui necessiten ser rescatats, i requereixen tota l'empatia possible de les instruccions, és que socialment construïm noves i renovades certeses mentre duri la crisi sanitària i encarem la postpandèmia. Per això, en les primeres setmanes del confinament domiciliari ja es va proposar una Renda Bàsica de Quarantena.

Ara hauríem d'insistir en la proposta de Renda Bàsica Universal i Incondicional, més enllà de la quarantena, entre altres coses, perquè –bé ho apuntava Karl Polanyi- "el significat de la llibertat en una societat complexa" ens el proporcionen les certeses d'una vida digna en societat. Sempre ha sigut així, i, en temps en els que l'extrema dreta és un perill molt cert, molt més. Vius i ungles!

Cap comentari:

Publica un comentari