dijous, 26 de maig del 2022

Geòrgia i Armènia

 

El Gran Caucas

El viatge a aquestes dues repúbliques del Caucas el teníem planejat per a les vacances de Pasqua de 2020. Va ser una de tantes coses anul·lades per mor de la pandèmia de la Covid-19. En aquest cas va ser un assumpte posposat. El 2022 n'està ple de recuperacions d'ajornaments del bienni pandèmic. Gràcies, amics de Tourart Travel per la vostra paciència en aquests anys (anul·lacions, noves demandes, etc.) i, òbviament, per la vostra bona feina.

I. Geòrgia

Tenia relativament poques referències d'aquest territori caucasià, que no és Àsia ni és Europa. Tanmateix, havent sigut un territori pel qual passava l'antiga Ruta de la Seda, estava bastant segur que no em decebria. Sabia, això si, de la merescuda fama dels vins georgians. Una fama què hi té molt a veure amb la planificació de l'economia soviètica, que va assignar a la República Socialista Soviètica de Geòrgia la producció de gairebé tot el vi de l'URSS, i, és clar, es varen especialitzar. Ara, la indústria vinícola georgiana és una munió de petites explotacions amb produccions encara força artesanals, amb dificultats d'exportació, però d'una qualitat molt acceptable. No anava mal encaminat Stalin –que, com és sabut, era georgià de naixement- en les seves preferències vinícoles.

També sabia de la seva història convulsa. El petit territori georgià des de fa mil·lennis ha estat testimoniatge de la pulsió guerrera entre alguns dels més grans imperis de la història. El control d'aquestes terres de frontera va ser cosa difícil per a tots. Ho continua sent ara. Els països creuats per la serralada mítica del Gran Caucas han protagonitzat anys de conflictes, i anys de desconcert després del buit de poder causat per la desintegració de la Unió Soviètica. I, no obstant això, ara mateix es pot viatjar amb tota tranquil·litat.

Havia llegit alguna cosa sobre la religiositat de  Geòrgia. Em tem, així i tot, que aquesta fama té bastant a veure amb la promoció turística. No debades un dels reclams turístics de Geòrgia és el seu gran patrimoni religiós (monestirs, esglésies, catedrals...) però, com ens va comentar Vladímir -el nostre guia acompanyant-, la ciutadania georgiana –molt majoritàriament ortodoxa- és més de "viure per la fe, i no tant de morir per la fe".

Per tant, ni religiositat, ni vinicultura, ni història convulsa (l'actualitat encara ho és convulsa car les disputes territorials amb Rússia pels territoris d'Ossètia del Sud i d'Abjasia continuen amb més o menys intensitat) no em varen sorprendre massa. Les tres grans sorpreses van ser: Els paisatges, la gastronomia, i la capital del país, Tbilissi. Anem a pams.

Els paisatges.

Església de Javari

Vladímir, uns dels millors guies que hem conegut, és molt donat a explicar llegendes. En un moment del viatge ens explicà la següent: “Quan Déu va repartir la terra, els georgians van arribar tard. Déu els demanà el motiu d'aquesta tardança. Van contestar que estaven bevent vi, i que s'havien entretingut fins al bon punt de brindar, precisament, per Déu. Tot seguit Déu els va dir: "Se m'ha acabat la terra que tenia per a repartir, però, com heu arribat tard per brindar per mi, no us deixaré sense res. Farem el següent: Per a vosaltres serà la terra que m'havia reservat per a mi, i jo viuré en el cel".

Més enllà de llegendes, anar i venir entre el Gran Caucas i el Petit Caucas t'ofereix paisatges força suggerents, moltes esglésies –la meva preferida la de Javari–, i monestirs força interessants, entre el que destaca, a parer meu, el de Gelati. T'ofereix, també, ciutats interessants, com ara Kutaisi (amb un gran mercat on, per cert, em vaig haver de comprar un "pijama" d'estiu per a poder suportar el pack de calefacció+flassada nòrdica dels hotels), i indrets (ciutats, esglésies, i temples) excavats en la roca. A la visita a la "ciutat tallada en roca" d'Uplistsikhe plogué a bots i barrals, i, així i tot, va ser una visita de gran interès. Tanmateix, el que és veritablement espectacular és el conjunt (primer fortalesa i després monestir) de Vardzia.

La tornada cap a Tbilissi té una propina: Els paisatges de l'altiplà nevat, i les vistes del llac Paravani. Una manera molt bella d'acabar un perible en el qual només ha mancat una caminada en direcció a un monestir situat a certa altura en el Gran Caucas.

La gastronomia.

Khinkalis

Una de les sorpreses de Geòrgia ha sigut la seva gastronomia. Hi ha tres tòtems: El Khachapuri (un pa de formatge tradicional elaborat sense llevat i amb iogurt, que s'emplena amb diferents formatges ratllats); el Satsivi (una pasta feta de nous que s'utilitza en diferents receptes. Exquisit embolicat amb albergínia fregida!), i, el gran dels grans de la tradició gastronòmica georgiana: el Khinkali. Aquesta mena de mandonguilla o ravioli de massa amb formes de nòduls fets amb farina, llet, oli, mantega, i ou, farcit de carn picada, formatge ... i amb gran quantitat d'espècies orientals. Sens dubte, els millors Khinkalis al restaurant Maspindzelo de Tbilissi.

L'única decepció del menjar tradicional de Geòrgia va ser la popularíssima Churchkhla, un dolç, fet de nous torrades i mullades en un suc de raïm, i penjades per a assecar. De Churchkhla se'n veuen arreu, però, tot allò de fotogèniques que tenen –i en tenen molt-, ho perden al paladar.

Tbilissi.

Tbilisi

La capital de Geòrgia va ser, amb tot, l'autèntica sorpresa. No m'esperava l'encant de Tbilissi. Imprescindible el Georgian National Museum, i, sobretot, passejar per una ciutat plena de racons –i capamuntes- per a fotografiar, de zones del centre històric que enamoren, de curiositats que palesen el tarannà georgià, com ara el fet que a Tbilissi hi hagi la que diuen és l'única mesquita del món on comparteixen culte la comunitat sunnita i xiïta.

En sortir de Geòrgia, i en els no massa més de deu minuts per creuar el pas fronterer i entrar a Armènia, es produeixen alguns canvis radicals: La primavera, que feia dies s'insinuava, esclata. Els arbres fruiters, especialment albercoquers (el "prunus armeniaca" és una mena de símbol nacional a Armènia), estan en plena floració. Sembla un paisatge nevat. Per una l'altra banda, de sobte, va desaparèixer qualsevol mostra visible de la pandèmia. Les mascaretes, bastant presents entre la població georgiana, esdevingueren inexistents. I encara n'hi ha un altre de canvi radical: Desaparegué qualsevol signe (banderes, llaços, etc.) de solidaritat amb Ucraïna, que sovintejava Geòrgia. El comiat de  Vladímir i Jorge (el guia acompanyat, i el xofer) i el pas fronterer  de Sadakhlo ens  endinsàa la turmentada i espectacular Armènia.

II. Armènia

Mont Ararat

Els tràmits a la frontera  em recordà una pel·lícula d’espies. De forma accelerada passam de les mans de Vladímir i Jorge, a les de Ruzanna i un altre Jorge. La benvinguda, i, sobretot, les primeres explicacions de la guia acompanyant ja em van fer sospitar que, en arribar a casa, escriuria aquest article titulat "L'Ararat i els 107 anys del genocidi armeni".

Però quedava molt viatge que necessitaria queviures. La gastronomia armènia no és, ni prop fer-hi, tan exquisida com la georgiana (en això anàrem de més a menys); no obstant això, tinc molt bon record d'un pollastre fumat, unes truites de riu cuinades de diverses maneres, els formatges, generalment bastant salats, el pa, sobretot acabat de fer, i d’una cosa ben curiosa: A totes les taules, l'hora de dinar i sopar, hi ha un plat amb diverses herbes aromàtiques (julivert, coriandre, etc.) que, al principi, no sabíem què fer amb elles. El misteri durà poc. Damunt un tros de pa armeni s'hi posa formatge -que sempre hi és present- i les herbes aromàtiques. Tot seguit –cosa ben senzilla amb la textura del pa- es fa un rotllo. La combinació de sabors és fantàstica. Si ho acompanyes amb una cervesa "Ararat" ben fresca, la festa és completa!

I ara, parlem de l’itinerari: De la frontera, per una carretera que deixa veure un territori muntanyós ple de ruïnes d'indústries abandonades des del col·lapse de l'URSS, directament als primers monestirs patrimoni de la humanitat. Amb la visita als monestirs Haghpat i Sanahín inaugurarem l'itinerari per tot un seguit de temples veritablement extraordinaris construïts en uns indrets espectaculars. En els pròxims dies a Haghpat i Sanahín li seguiran Sevanavank (que abans estava a una illa, però que ara, per mor d'una presa, ha esdevingut en una petita península); Tatev (on s'arriba amb un telefèric, i és regentat per un popular monjo que, malgrat el nostre ateisme militant, no s'està de beneir-nos); Noravank, situat en ple canó de Gnishik, rodejat d'una natura espectacular, i construït sobre roques roges, és sens dubte, el nostre preferit. A tocar d'Everan férem parada al famós monestir Khor Virap. La fama d'aquest monestir té a veure amb una qüestió històrica, car és el bressol del cristianisme ortodox armeni, i amb la seva ubicació. D'allà hi ha la millor panoràmica per a fotografiar, quan es deixa veure, el Mont Ararat. Nosaltres, tot i que amb bastant boira, tinguérem la sort de poder-lo fotografiar i contemplar-lo.

Monastir Noravank

Des d'Everán segueix la ruta de monestirs: Geghard (rodejat de penya-segats); Echmiadzin (el "Vaticà dels armenis") on poguérem visitar el "Museu del Tresor", amb relíquies força benvolgudes a Armènia (la punta de la llança que va punxà les costelles de Jesús a la creu, un trosset de fusta que, diuen, pertany a l'Arca de Noè, etc.); Església de Santa Hripsimé (on, després de deixar alguna roba, rebem una segona benedicció); Saghmosavan, Hovhanavank, i una de les més petites esglésies d'Armènia, la de Karmravor.

Ara bé, no tot són monestirs i Iglesias: A Dilijan l'únic interesant és –a banda de la parada i fonda- un carrer de què Xavier Moret, al llibre "La memoria del Ararat. Viaje en busca de las raíces de Armenia", diu: "En la parte alta de Dilijan hay una calle tradicional empedrada, con casas construidas al estilo antiguo: muros de piedra, balcones de madera y tejado tradicional. Para mantener el espíritu del pasado, no pueden circular coches. De todos modos, hay algo que chirría: todo es como antes, pero demasiado nuevo". Coincidesc amb aquesta descripció, no obstant això, alguns artesans hi fan coses interessants. En el camí de  Dilijan a Goris  fem una parada, per a mi extraordinària, al Caravanserrall de Orbelian (anteriorment conegut com a Caravanserrall de Sulema i Caravanserrall de Selim). 

Un obrador de pa a Goris 

Deambulant per la ciutat de Goris el millor que es pot fer –a més a més de mirar la quantitat de cotxes Lada antics que recorden el passat soviètic de la ciutat- és una immersió en la indústria de la preparació del pa armeni. Gairebé hi ha un obrador a cada dues o tres cantonades on es pot veure una preparació del pa ben curiosa i força artesanal en la que les dones són les protagonistes absolutes. A pocs kilòmetres de Goris, cal fer una visita imprescindible a Zorats Karer, un jaciment arqueològic prehistòric, que és considerat el Stonehenge d'Armènia.

Zorats Karer

També des de Goris convé reservar un matí per visitar Khndzoresk. Una xarxa de coves artificials que, fins al segle XX, era el poble més gran de l'est d'Armènia. El paisatge és preciós, hi ha molta escala, i un impressionant pont penjant que cal creuar. El senyor que regenta una cova-museu és un excel·lent fotògraf amb el mòbil (se les sap totes per aconseguir bons plans!). Val a dir que anar a Khndzoresk és acostar-se a la frontera amb Nagorno Karabakh. D'anada al monestir de Noravank, paga la pena visitar una excavació arqueològica d'interès que l'hi diuen "Cova de vins Areni".

Des d'Erevan, endemés dels monestirs i esglésies abans esmentades, fem escapades a Garni on es visita el Temple del Sol. La veritat és que aquest temple -únic clàssic i dels Estats del Caucas- és una atracció turística bastant descontextualitzada. Però, les tres cançons interpretades al seu interior amb la flauta armènia (el duduk) ho arreglen bastant. Per una altra banda, la visita a les ruïnes (del segle VII) de la Catedral de Zvartnots és tot una sorpresa. Queda poca cosa del que fou una gran catedral en forma circular. Però allò que queda és molt bell ... Una de les darreres visites pels voltants d'Erevan és al "Monument de l'alfabet armeni". Es tracta d'un conjunt, construït el 2005, de 39 escultures de les lletres armènies, en honor el 1600 aniversari de l'alfabet armeni. Record el monument, que no té gran interès artístic, quan, al llibre abans esmentat, Moret explica que Haig –un home d'uns seixanta anys que es trobà mentre l'escriptor català visitava Armènia- l'hi va comptar la següent història: "Muchos años atrás, antes de viajar a Armenia [Haig formava part de la immensa diàspora armènia], su padre les preguntó a sus tres hijos qué querían que les llevara de la tierra madre. El mayor pidió una estatuilla, el mediano, sellos, y el pequeño (que era él, Haig, que por entonces tenía cuatro años) pidió la llave de Armenia. Cuando su padre le comentó a un amigo escritor, Avelik Isahakyan, que no sabía cómo llevar al Líbano lo que le había pedido su hijo menor, Isahakyan le dijo «La llave de Armenia es el idioma. Cuando aprenda armenio, el país se le abrirá». Y Haig aprendió armenio, por su puesto, y quedó comprometido para siempre con la causa de su pueblo". Això és l'armenitat!

I Erevan? Tot no ser una ciutat amb un gran encant, hi ha coses amb encant i algunes de gran interès: Encantador és el Museu de Matenadaran (el museu de manuscrits antics). Interessants  són el Museu Serguéi Paradzhánov (cineasta i artista d'avantguarda perseguit i represaliat pel règim soviètic), la Fàbrica de Conyac Ararat, el centre de la ciutat amb la Plaça de la República, l'Avinguda Abovyan, l'Opera i la Cascada com a epicentre, amb petjada soviètica, de tot plegat… Malgrat la immensa estàtua de la Mare Armènia (que substitueix la d'iguals dimensions de Stalin de l'etapa soviètica) sembla vigilar tot el que passa a la ciutat, el gran contrast entre les construccions modernes i les restes de l'antic (per exemple el barri Kond) fa olor d'especulació i corrupció ...

Els contrastos d'Erevan

Per acabar, m'he reservat dos comentaris sobre dos indrets d'Erevan: El Museu d'Història, que només començar l'itinerari exhibeix un mapa de la Gran Armènia. Del que fou i ara és, i que il·lustra la convulsa i tràgica història d'Armènia. A un llibre essencial per a entendre la desintegració de l'URSS –"Imperi"- el gran Ryszard Kapucinski escriu: "Al sud, l'altiplà limita amb els dos imperis més poderosos de l'època: l'Iran i Turquia. Agreguem el Califat Àrab. I a més, Bizanci. Quatre colossos polítics, ambiciosos, tremendament expansius, fanàtics, àvids i cobejosos". Armènia mai ha tingut possibilitats de debò de relacions de bon veïnatge!”.

Val a dir que el museu té interès, però amb un contingut modest. Especialment modest en un país que és un museu a l'aire lliure de creus-pedra. La creu-pedra -o khachkar- és una estela que té gravada una creu que els braços s'estrenyen en arribar al centre i s'eixamplen en els extrems. La creu s'acompanya de diversos elements decoratius amb significat religiós, com ara, rosetes, símbols solars, fruites especialment magrana o el raïm.

Creus-pedra

El segon comentari –i amb això acab-, visitar el parc, el memorial, i el Museu de les víctimes del Genocidi Armeni hauria de ser obligatòria per a qualsevol demòcrata. La visita és molt dura, però és una xutada d'antifeixisme. Sense memòria, veritat i reparació no n'hi ha democràcia!

Memorial a les víctimes del Genocidi Armeni 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada